el balneario de benimarfull durante el siglo xix

VIII TROBADES DEL SEMINARI D’ESTUDIS SOBRE LA CIÈNCIA(Universitats d’Alacant, Jaume I, Miguel Hernández i València)

L’oci, el turisme i la salut als municipis valencians

Sant Vicent del Raspeig26/27 de maig de 2011

BALNEARI DE BENIMARFULLDurant els segles XVIII i XIX a través de l’obra de Madoz

complementat amb els tractats d’hidrologia mèdica de l’època

Autor 1 Autor 2

Amparo Marco Torres Empar Sanz Marco

La present comunicació, forma part de la investigació realitzada en la tesi doctoral

La sanitat valenciana en l’època de Madoz a través de su Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar

Departament d’Història de la Ciència i Documentació

AlacantCastelló de la

PlanaValència

Benimarfull

Busot

Calp

Monóver

N. Senyora

d’Orito

Novelda

Penàguila

Teulada

Benassal

Catí

Montanejos

Navaixes

Toga

Vilavella de

Nules

Bellús

Bunyol

Cofrents

Cortés de Pallàs

Estivella

Santa Ana

Set aigües

Xulilla

BALNEARIS I AIGÜES MEDICINALS RECOLLITS PER MADOZ

Benimarfull

La comunicació es basa principalment en l'anàlisi de la informaciócontinguda sobre el balneari de Benimarfull a través del Diccionari deMadoz.

Complementat amb les fonts de l’època, com són els Tractats d’Hidrologiadel segle XVIII i XIX, i les memòries dels metges directors de l’establiment,així com bibliografia secundària, relacionada amb la història de la salutpública al País Valencià.

Hem recuperat les diverses anàlisis químiques que es feren per diversosautors, no exemptes de polèmica en moltes ocasions, així com l’impacteeconòmic en la població.

Donem a conèixer la situació i l’origen del balneari, les infraestructurestant arquitectòniques com les instal·lacions tècniques i l’aplicacióterapèutica de les aigües.

Finalment hem confeccionat un llistat dels diversos directors mèdics que hihagueren.

BALNEARI DE BENIMARFULL

1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari

2. Edifici i estructura del balneari

3. Característiques i propietats de les aigües

4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües

5. Activitat econòmica

6. Directors mèdics del Balneari

4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües

ESQUEMA DEL TREBALL

1. INTRODUCCIÓ: FONTS HISTÒRIQUES, UBICACIÓ I ORÍGENS DEL BALNEARI

En l’època de Madoz pertanyia alpartit judicial de Cocentaina,actualment pertany al d’Alcoi, i a lacomarca alacantina del Comtat. Ameitat del segle XIX tenia unapoblació 439 habitants, dels quals104 eren veïns, que va anar enaugment així a finals del segle XIXen el cens de 1897 tenia unapoblació de dret, de 797 habitants,però al llarg del segle XX espresenta una inversió demogràfica,de manera que en el cens del 2009només compta amb una poblacióde 440 habitants.

Benimarfull és un dels quatre pobles situats en la vall de Travadell (Benimarfull,Benillup, Gorga, i Millena) entre les muntanyes de Serrella i Almodayna, als peusdel port d’Albaida.


Encara que Cavanilles, no fa cap referència a l’existència d’una font aBenimarfull, en el terme es troba La Font Podrida, s’anomena així per l’olor isabor a ous podrits, la qual cosa és pròpia de les aigües sulfuroses. També ésanomenada font del Baral, font del Prat i de l’aigua del Sofre. Està situada al llitdel barranc Sofre.

Sobre el descobriment i l’ús de les aigües de Benimarfull, ho sabem per lesexplicacions que donaren els diversos directors, com González Villagrasa en1848 o Garcia Castañón en 1866.

Els veïns del poble observaren que algunes mules de la població quan escriaven, morien d’una malaltia anomenada "Bora" que provocava unainflamació de les glàndules submaxil·lars i conduïa a la mort dels animals, peròvaren veure que les mules que anaven a pasturar al lloc del Prat i bevien aiguade la que feia mal olor, els animals començaven a sanar de forma lenta,resolent-se la malaltia i desapareixent la inflamació ganglionar i lestumoracions.

També és per casualitat que s’advertiren les propietats medicinals, al observaren algunes dones que llavaven la roba en esta aigua, les lesions eruptives quetenien en la pell, principalment les psoriàsiques, milloraven. En el cas de lasarna curaven.

Garcia Castañón situava l’inici d’ús de les aigües com medicinals des de 1812a 1819.

Segons Pedro María Rubio fins a 1831 no s’havia pres en molta consideracióaquest brollador, de fet en el tractat del catedràtic de terapèutica i matèriamèdica de Barcelona Juan Bautista Foix Gual anomenat Noticia de las AguasMinerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica ofarmacología que s’havia publicat en 1840, Benimarfull no apareix per caplloc descrita, perquè encara no era considerada aigua medicinal.

Més endavant el 23 de febrer de 1846, el propietari de les aigüesmineromedicinals de Benimarfull, Juan Bautista Payá, va demanar a la JuntaSuprema de Sanitat, la idoneïtat de les aigües de Benimarfull com aigües decategoria medicinal i va proposar el nomenament com Director interí del’establiment al metge d’Alcoi, D. Joaquin González Villagrasa, perquè aquestmetge segons Payá, les havia estudiades, analitzades i observadesclínicament. També expressava les intencions de construir un establiment enel brollador de Benimarfull, i explicava que la supervisió de les obres la fariael metge González Villagrasa.


González Villagrasa, començà a treballar, en el brolladord’aigües sulfuroses de Benimarfull en 1831, segons ensdirà posteriorment quan ja és Director de l’establiment, ien aquella època ho va fer de manera filantròpica inomés impulsat pel desig de fer públiques les virtutsd’aquestes aigües.

El 28 de març de 1846, el Governador polític d’Alacant,dóna suport a la petició de l’amo de les aigües deBenimarfull i recomana com metge interí a D. JoaquinGonzález Villagrasa, qui finalment, serà nomenat deforma interina, passant a ser el primer Director delbalneari de Benimarfull.


Payá es va associar amb dos veïns d’Alcoi passant a formar una empresa que esfeu càrrec de la construcció i posterior manteniment de l’establiment.

En 1850 Pedro María Rubio cataloga l’establiment de Benimarfull com dequalitat bona, és a dir estava entre els excel·lents, on es trobava Busot, i elsmitjans, on es trobava Bellús. Madoz recull poca informació de la Font Podridade Benimarfull, sobretot perquè quan l’informador escriu, el balneari estavaacabant-se de construir i era un establiment jove, així i tot encara ens fa unabreu descripció del que serà el balneari de Benimarfull.








ESQUEMA DEL TREBALL

Segons Madoz, es tractava d’un edifici que estava en construcció en l’any 1848,no obstant ens explica que comptava amb les següents infraestructures:

L’hostalatge de l’edifici que havia sigut construït en el pis superior, comptavaamb 10 habitacions, així com la previsió de construir una fonda ambmenjador.

En el vestíbul es trobava una font de jaspi amb aixeta de bronze, quesubministrava l’aigua de beguda per a tots, en la segona planta hi havia unafont per prendre banys parcials, i unes altres tres amb piles de pedra per abanys, tot seguit a les piques d’aigua estava col·locada la caldera per calfarl’aigua, perquè les aigües de Benimarfull eixien del brollador a unatemperatura d’uns 17 ºC.

Un estany que estava situat d’esquena a l’edifici.

Un dipòsit en forma de volta que arreplegava l’aigua de l’estany queprovenia del brollador, tenia unes canonades i aixetes.

A més a més, per poder donar hostalatge a totes les persones que acudirena prendre les aigües, també hi havia la possibilitat que la gent del poblealbergara en les seues cases tots els que hi acudiren per aprofitar les aigües.

2. EDIFICI I ESTRUCTURA DEL BALNEARI

En 1866, Garcia Castañón, descriu el balneari:

Hi havia quatre plantes: baixa, entresol, primer pis i segon pis.

La planta baixa estava dividida en dues meitats per un vestíbul, en la partdreta i junt a la zona sud de l’edificació estava situada la font mineral,que servia de beguda, en la part esquerra estaven situades les pecesamb piques de marbre, que servien per als banys, que es nodrien dedues aixetes, una d’aigua natural i l’altra que provenia d’una caldera. Enaquesta planta hi havia una cuina, un menjador i un saló on es reunienels banyistes desprès del bany.

En el entresol hi havia 5 habitacions.

En el primer pis 7 habitacions.

En el segon pis 11 habitacions.

Cada pis tenia el seu retret.

L’any 1865 varen construir una capella. A més a més davant del balnearis’havia construït un passeig.


Signat a Alcoi, el 5 de maig de 1868, per Francisco Gisbert Payá


En 1872, Antonio Llorca, descriu el balneari quan està funcionant de formaregular i plena, així ens dóna una idea de com arribà a ser el balneari deBenimarfull en la segona meitat del segle XIX. L’edifici era de prou gust i deconstrucció sòlida, tenia la forma de paral·lelogram, amb unes mesures de 27metres de llarg per 9 d’ample. La façana principal estava orientada cap a l’Oest.Constava de 4 pisos, planta baixa, entresol, pis principal i segon pis.

En la planta baixa hi havia una galeria prou espaiosa i entaulellada, quedonava pas a 4 habitacions, en cada una hi havia una pica de marbreblanc que s’omplia d’aigua mineral a través de dues aixetes, una portavaaigua a temperatura natural i l’altra aigua a temperatura calenta, queprovenia d’una gran caldera que servia per a calfar-la.

En el entresol hi havia 7 habitacions.

En el pis principal 7 habitacions.

En el segon pis 14 habitacions.

També hi havia un saló de reunions, un despatx i un menjador.


En 1872, Llorca informava de la dotació que hi havia en les habitacions:

Finestres amb persianes per a que hi haguera llum natural.

Una taula.

Una còmoda.

Cadires.

Perxes.

Llit de ferro.

També s’havien col·locat piques per a banys de seient i banys de doll.L’establiment estava proveït d’un bany de cinc portàtil que es podia dur a leshabitacions del pis superior, per a que els malalts que ho necessitaren poguerenprendre el bany en l’habitació.

Malgrat tota aquesta bona descripció de l’establiment que s’havia fet en 1872,sembla que no s’havia dut a terme un bon manteniment del balneari.


En 1889, el metge director Adolfo Cervera Torres relatava en la memòria anual, les millores que s’havien fet en l’establiment:

De 28 a 32 habitacions de tercera classe.El balneari comptava amb 8 piques de marbre jaspiats, suficients per a la concurrència que hi havia. Aparells de dutxes.Aparells de polvoritzacions.


Però les reformes que Cervera considerava que es farien en un futur imillorarien molt l’establiment, quedaren en bones intencions, així 6 anysdesprés, Diego González Rodríguez en 1895 es lamentava de les greusdeficiències dels banys.

En 1898 el metge director Arturo Pérez Fábregas informava del canvi depropietari del balneari i de les noves obres que s’havien realitzat enl’establiment, el qual fins aleshores, tenia un únic edifici per al balneari,l’hostalatge, la fonda i les dependències tot en un estat molt antiquat. Els nouspropietaris, Eduardo González de València i Miguel Vitoria d’Alcoi, ferenconstruir de nova planta un edifici de banys i aparells hidroteràpics així comnous dipòsits d’aigua per remeiar el poc cabal del brollador, a més a més el nouedifici comptava amb habitacions com hostalatge. L’antiga edificació eradestinada a la fonda, salons de reunió i algunes habitacions.

Encara que s’havien fet reformes en l’establiment, sembla que no havien tingutl’èxit desitjat, com es dedueix de la descripció pessimista de Pérez Fábregas en1898 respecte de les deficients instal·lacions.


Totes les deficiències descrites per Pérez Fábregas, es multiplicaven com aconseqüència de les inundacions que ocorrien cada vegada que plovia,omplint-se les instal·lacions amb més d’un metre d’aigua. En més d’una ocasióels banyistes havien d’eixir dels banys tal i com estaven, de vegades nuets, perprotegir-se de la inundació, per tal motiu amb aquestes paraules PérezFábregas demanava fer una reforma de la instal·lació balneària, distinta de laque hi havia o reformant l’existent.

"Por todas estas razones no dudamos en dirigirnos por medio de estamemoria á la Superioridad, encareciendo la necesidad de completar yreformar en un todo la instalación balneoterápica, bien construyéndola denueva planta en sitio distinto del que hoy ocupa ó bien mejorando la existentey rodeando el edificio recién construido por una zanja de protección análoga ála que hay en el edificio antiguo".

Malgrat el pessimisme que transmeten aquestes paraules, sembla quel’hostatgeria havia millorat prou, amb la reforma i habilitació de les noveshabitacions, que eren amplies, ben ventilades i prou ben moblades.









ESQUEMA DEL TREBALL

3. CARACTERÍSTIQUES I PROPIETATS DE LES AIGÜES

Classificació

Aigües sulfuroses fredes. Per la temperatura eren fredes i per la composicióquímica eren sulfuroses.

Propietats físiques

La temperatura era de 14 ºR que equival a 17,5 ºC, essent fixa, constant i igualen els banys que en el brollador, independent de l’estació de l’any, i el pesespecífic era de 1,08. El contingut sulfurós era el causant de l’olor a ous podrits,rebent el nom de font d’aigua podrida, això no obstant, l’aigua era potable. Elcabal era constant i permanent, de 12 litres per minut.

Madoz ens informa que l’aigua del brollador era clara i transparent, incolora,d’olor i sabor hepàtic, característica que desapareixia al estar en contacteprolongat amb l’aire, finalment emetia unes bombolles blanquetes que pujavendel fons, transformant-se en opalines al temps que l’aigua perdia l’olor que lacaracteritzava. Coïa be les llegums i dissolia el sabó.

Anàlisi d’un farmacèutic deBarcelona.

Assaig analític que havia fet eldirector dels banys, JoaquínGonzález i Villagrasa.

Anàlisi publicada en 1847 perJoaquín Fernández i López,director mèdic de l’establimentde Busot.


Propietats químiques

Pedro María Rubio en el Tractat d’aigües minerals d’Espanya, parlava del’existència de tres anàlisis d’aquestes aigües:



Assaig analític de Joaquín González i Villagrasa

Els primers treballs sobre l’anàlisi de les aigües de Benimarfull, corresponen alsrealitzats per Joaquín González i Villagrasa, va començar a fer-los en 1831,comprovats per Mariano Batllés, Catedràtic de la Universitat de València(Rector de la Universitat de València de 1840-43 i de 1854-57), i José Bisbal,Farmacèutic i Químic de València. Però no és fins a 1845 quan envia elsresultats obtinguts al Governador de la província. Les conclusions a que aplegaGonzález Villagrasa eren uns assajos analítics qualitatius, sense quantificaciódels components.

Principis volàtilsÀcid sulfito-hídric

Àcid carbònic

Principis fixes

Carbonat de cal

Sulfat de cal

Hidroclorat de cal

Sílice



Anàlisis de Joaquín Fernández López de 1847

Realitzat en novembre de 1846, es va publicar en l’opuscle que va escriure en1847, Opúsculos médicos. Investigaciones hidrológicas sobre los manantialessulfurosos de Penáguila y Benimarfull de la provincia de Alicante. Aquestesanàlisis varen ser reproduïdes per diversos Tractats:

Manual de las Aguas Minerales de España y principales del extranjero(1850) escrit per Francisco Álvarez Alcalá.

Novísimo manual de Hidrología Médica Española (1853) de Pérez de laFlor J. i Manuel González de Jonte.

Dictionnaire général des eaux minérales et d’Hydrologie Médicale(1860) de Durand-Fardel.

Tractat de Hidrología Médica (1875) d’Anastasio García López.

Igualment també són les dades que dóna Madoz, perquè l’informadorde les aigües de Benimarfull era Joaquín Fernández López.



Durand-Fardel cita com autor de l’anàlisi a Joaquín Fernández López, però fa latransformació de les unitats emprades per Fernández, de grans per lliura a gramsper litre. Fernández López utilitzava com unitat de pes els grans per lliura d’aigua,que eren unes mesures antigues que durant la primera meitat del segle XIXencara s’empraven amb prou freqüència en les proves analítiques de les aigüesminerals a Espanya, però no eren les estàndard a Europa.(1 gra = 0,05 grs,1 lliura farmacèutica = 345 grs).

Mineralitzadors Fernández López Durand-Fardel

1 lliura 1000 grams

Àcid sulfhídric 10,0 polzades cúbiques 360 cm3

Sals Neutres Assecades Grans Grams

Sulfat magnèsic 1,2 0,120

Clorur sòdic 0,9 0,092

Sulfat càlcic 1,1 0,116

Sulfhidrat sòdic 0,8 0,085

Residu silícic 0,9 0,092

Pèrdua 0,6 0,068

TOTAL 5,5 0,573


Propietats químiques Discordances analítiques

En 1847 González Villagrasa va confirmar els resultats amb les investigacions delseu amic i company José Seco Baldor. De la comparació entre les diverses anàlisisrealitzades va observar discordances:

No va trobar carbonat de ferro, resultat que havia determinat unFarmacèutic de Barcelona.Tampoc havia pogut descobrir les bases de sosa i magnèsia de les anàlisisde Fernández López.Només havia pogut detectar la base òxid càlcic.

En 1866, García Castañón, després de fer un estudi comparatiu de les aigüessulfuroses alcalino i alcalino tèrrees aplegava a la conclusió que les aigües erensulfurado-càlciques, corroborant l’anàlisi de González Villagrasa.

En 1875 Anastasio García López reproduïa les anàlisis de Fernández López, iqüestionava les dades donades per Villagrasa.

En 1877, el metge director Juan Carrió Grifol junt amb el professor doctor enFarmàcia D. José Mª Sarget afirmaven que hi havia, nitrogen, sulfat sòdic i clorurmagnèsic que no apareixien en cap de les altres anàlisis fetes anteriorment.


Com veiem, la polèmica sobre els resultatsanalítics de les aigües del brollador, no esva solucionar, al contrari va continuar finsal final del segle.

En 1895, Diego González Rodríguez, esdecantà pels resultats donats pel metgeCarrió i el farmacèutic Sarget.

Ja en el segle XX, Francisco FiguerasPacheco en l’edició de 1927 de la GeografiaGeneral del Reyno de Valencia, dirigida perF. Carreras Candi donava per a les aigüesminerals de Benimarfull la composició quehavia donat el metge Carrió en 1877,afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d’Òxidfèrric.


Propietats medicinals

Les propietats medicinals de l’aigua erenles pròpies dels mineralitzadors que hihavia en la seua composició i temperatura,de tal manera que si era presa beguda,apagava la set, augmentava l’apetit ifacilitava la digestió.

Dermatològiques

Afeccions herpètiques i cutànies. La vertadera acció terapèutica de les aigüessulfuroses de Benimarfull era sobre la pell com a conseqüència del seumineralitzador que era el sofre, aquesta és una propietat de les aigües queno es va a modificar en cap memòria, al contrari tots els metges coincideixenen que l’establiment era especialment beneficiós per a malalts amb dolencessobretot herpètiques i escrofuloses.


Propietats medicinals

Digestives: Per a irritacions estomacals, per atonia, inapetència i caquèxia, còlics, gastrodínia, gastràlgia, enteràlgia. Rara vegada provocava evacuacions excessives.

Renals: Amb efectes altament diürètics.

Mals de generació i pròpies de la dona: Amenorrea, leucorrea, i les afeccions de la vagina i la matriu.

Hematològiques: Clorosi.

Cardíaques: Cardiàlgies.

Sistema nerviós: Acció sedativa, tònica i reconstituent.








ESQUEMA DEL TREBALL

4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües

4. EL FUNCIONAMENT DEL BALNEARI I L'ÚS MEDICINAL DE LES AIGÜES

Contraindicacions

Joaquín Fernández és el primer que va parlar de les contraindicacions de lesaigües de Benimarfull, considerava que eren les mateixes que tenien lesaigües de Penàguila, perquè ambdues aigües tenien característiques moltsimilars:

"El agua sulfurosa de Penáguila está contraindicada en las personas irritablesque tengan predisposición á hemorragias en los escirros, gangrenas ycalenturas agudas ó crónicas de todos tipos, ora procedan de inflamaciones,ora de tabes dorsal, ó de otra afeccion desorganizadora de los tejidos, seacual fuere la causa que la produzca y que haya constituido á los pacientes enun grado de estenuacion considerable".

García Castañón al igual que els successius directors, uns anys més tardcorroboraran les contraindicacions que dóna Joaquín Fernández, parlant decontraindicacions en les grans lesions orgàniques del cor, de l’estómac, deltub intestinal, del fetge o dels ronyons.



Posologia

S’utilitzaven de diverses formes: beguda, banys i dolls.

Beguda: Es prenia de mig a un got d’aigua diverses vegades al dia,separades les presses d’aigua per diversos passejos. Joaquín Fernándezindicava que es podia prendre sola o mesclada amb llet o algun emol·lient,encara que era millor prendre-la de forma natural tal i com eixia delbrollador, i aconsellava prendre algun aniset o caramel per disminuir elmal gust que deixava l’aigua després d’haver-la begut. La millor hora erapel matí en dejú a les albors del dia i en la primavera i la tardor.

Banys: Els banys tenien una durada de 15 a 45 minuts i una temperaturaque anava de 20 a 35 ºR. La durada del bany havia d’estar semprecontrolada per un metge, que ho supervisava i que coneixia les dolencesde cada malalt, així com l’edat i la idiosincràsia. Si eren banys d’aiguafresca en els xiquets no devien passar de 8 a 10 minuts i en els adults nodevien superar els 25 minuts. Però si es tractava de banys d’aigua tíbiaentre 20 a 26 ºR podien romandre de 20 a 25 minuts, i finalment sisuperaven els 30 ºR no podien passar dels 20 minuts.



Transports als banys

En 1845 els camins per anar a Benimarfull eren de ferradura, estaven en moltmala condició i no anaven diligències, hi havia diversos camins de ferraduraque anaven a Planes a Pego i empalmaven amb la carretera de Xàtiva i Alacant.

En 1887 Antonio Cervera Torres, informava que es podia aplegar al’establiment amb el ferrocarril fins a Xàtiva, i després amb diligència fins aAlcoi i en tartana des d’aquesta ciutat fins al balneari. Si procedien de l’interiord’Espanya calia anar a Villena amb el tren, després de Villena a Alcoi, i albalneari amb carruatge.

Temporada

El calendari d’assistència a l’establiment per a prendre les aigüesmineromedicinals, va ser molt variable, segons la font consultada i l’any, noobstant això, les dates d’obertura, més comuns varen ser:

1ª temporada: del 15 de maig fins al 15 de juny.2ª temporada: del 1er de setembre fins a la fi d’octubre.

Any Banyistes Any Banyistes

1847 137 1887 198

1848 80 1889 253

1849 86 1890 83

1850 114 1891 170

1851 208 1895 100

1859 300 1898 134

1866 374 1899 153

1872 135 1900 141

1880 263 1901 293

1882 302 1902 187

1884 170 1903 197


Concurrència de banyistes








ESQUEMA DEL TREBALL

L’activitat econòmica al voltant del balneari de Benimarfull va representar elcreixement demogràfic del poble, de tal manera que en 1572 Benimarfull teniaunes 20 cases i en 1850 aplegava al centenar. L’establiment balneari, era depropietat particular, els seus amos formaven una societat privada.

Pedro María Rubio en 1850, fa un estudi econòmic dels balnearis a Espanya, detal manera que vol establir uns indicadors econòmics en cada balneari, prenenten compte la concurrència que hi ha als balnearis en 1849.

Balneari Banyistes Despesa Rs

Benimarfull 86 12.800

Busot 832 133.200

Vilavella 715 114.400

Bellús 230 36.890

5. ACTIVITAT ECONÒMICA

El balneari de Benimarfull tenia poca activitat econòmica lligada a la pocaconcurrència que tenia, (era de 6ª categoria) i que al llarg del segle XIXpràcticament no és va modificar, com podem saber pel testimoni dels seusdirectors mèdics.


Categoria dels balnearis

Classificació dels balnearis segons la concurrència

Categoria Banyistes Nombre Balnearis

1ª categoria > 2.000 2 Carratraca i Ledesma

2ª categoria > 1.000 8

3ª categoria > 500 23 Busot i Vilavella

4ª categoria > 200 28 Bellús

5ª categoria > 100 7

6ª categoria < 100 7 Benimarfull

5. Activitat econòmica5. Activitat econòmica


Preus

Madoz no parla dels preus dels banys, Pedro María Rubio, no l’inclou en elsestabliments on els banys són gratuïts, Rubio no tenia la dada del pagament,però si que es pagava per anar a l’establiment.Anastasio García López en la Guía del Banyista de 1869 dóna els preus.

L’hostalatge:

Habitacions des de 4 fins a 10 rs diaris cadascuna, segons la classe.Per menjar en la fonda, augmentava a 16 rs.

Viatges:

De Xàtiva a la Venta de Muro, amb diligència costava 25 rs.De la Venta de Muro es podia arribar als banys en tartana per 5 rs.Des de Villena a Alcoi en diligència costava 25 rs.Des d’Alacant calia anar a Alcoi amb diligència que costava 14 rs perseient.Des d’Alcoi als banys, en tartana 8 rs.

Allotjats en el balneari:

Banys generals costaven 4 rs cadascun.Banys parcials i beure les aigües 2 ½ per dia.

No allotjats en el balneari:

Banys generals costaven 5 rs cadascun.Banys parcials i beure les aigües 3 rs per dia.Beure només l’aigua 1 ½ rs.


Depenia si estaven o no allotjats en la fonda.

Preus dels banys








ESQUEMA DEL TREBALL

Joaquín González Villagrasa (interí) 1846 a 1853

Lorenzo Ferrando (interí) 1853

Ricardo Blanquer 1859, 1861

Joaquín García Castañón (interí) 1866, 1868

Ventura Piñeiro/ Juan Mirat 1868

Antonio Llorca Palomero (interí) 1872 a 1873

Joaquín Iborra García 1874

José Genovés Tío 1875

Juan Carrió Grifol (oposició) 1876 a 1880

José Chacel Ferrero (propietat) 1881 a 1886

Adolfo Cervera Torres (oposició) 1887 a 1889

Joaquín Mª Aleixandre Aparici (supernumerari) 1890 a 91

Salustiano Fernández-Checa i Izquierdo (interí) 1894, 1897

Diego Antonio González Rodríguez (supernumerari) 1895

Arturo Pérez Fábregas 1898

Salustiano Fernández-Checa i Izquierdo 1900-1904

El balneari de Benimarfull va passar a ser de planta en 1846, essent el primerdirector mèdic Joaquín González Villagrasa.

6. DIRECTORS MÈDICS DE BENIMARFULL

Estat actual de l’edifici del balneari

FINAL DE LA PRESENTACIÓ

CONCURRÈNCIA

Respecte de la concurrència de malalts, banyistes o aigüers com també eren coneguts, durant lasegona meitat del segle XIX, als banys hem de dir que fins a 1851, les dades que presentem, són lesque dóna Pedro María Rubio en el Tractat d’Hidrologia, i que procedien en la major part de lainformació que li varen enviar els metges que passaren pel balneari, la resta de la informació, apartir de 1951, procedeix principalment de les memòries anuals que presentaven els directors delbalneari de forma obligatòria, i dels Anuaris que es varen publicar en el segle XIX, on també erenrecollides aquestes dades. Les dades de 1882 i 1859 són les que procedeixen de l’Anuari. Noobstant això, malgrat la concurrència que hi havia de banyistes, segons la direcció mèdica elnombre de banyistes malalts que anaren a l’establiment durant la primera meitat del segle XIX, noaplegava a 100, i segons la classificació que es feia en eixa època, l’establiment pertanyia a l’últimacategoria, la sexta és a dir quan el nombre de malalts que acudia a l’establiment a rebre atenciómèdica com a conseqüència de la seua malaltia no superava els 100. En 1850 comença a repuntarun poc l’afluència de malalts. En 1849 la proporció que hi havia entre els pobres de solemnitat i elsmilitars respecte del total que anaren als banys era en Benimarfull de 1/7 respecte dels pobres,dels militars no hi ha informació. Recordem que els establiments hidrotermals a meitat del segleXIX, es dividien en sis categories, segons la concurrència de malalts que hi anaren. La primera eraquan el nombre de banyistes malalts superava els 2.000, en aquesta categoria només hi havia dos(Carratraca i Ledesma) no hi havia cap balneari valencià. La segona quan els malalts superava els1.000 (8 establiments) tampoc hi havia cap balneari valencià. La tercera si passaven de 500 (23direccions) en este grup es trobava l’establiment de Busot i el de Vilavella. La quarta si passaven de200 (28 direccions), en esta categoria estava el balneari de Bellús. La quinta si passaven de 100 (7direccions) aquí no hi havia cap balneari valencià. La sexta i última era quan el nombre de malaltsque anaven als establiments no superava els 100 (7 direccions) en esta categoria estava inclòsl’establiment de Benimarfull.

L’establiment balneari, era de propietat particular, els seus amos formaven unasocietat privada. Pedro María Rubio en 1850, fa un estudi econòmic dels balnearis aEspanya, de tal manera que vol establir uns indicadors econòmics en cada balneari,per a poder-los comparar de forma estandarditzada i traure conclusions de diversaíndole, així fa una relació sobre el càlcul del numerari que per tots els conceptesgasten els banyistes en els establiments d’aigües mineromedicinals amb direcciómèdica, prenent en compte la concurrència que hi ha als balnearis en 1849. En lataula que Pedro María Rubio presenta en el Tractat d’Hidrologia, quan parla deBenimarfull, li dóna una concurrència de 86 banyistes, que li correspon una despesaen els banys de 12.800 rs, és una quantitat molt baixa, si la comparem en els altresbalnearis amb direcció mèdica que hi havia a València, veiem que era un balneari ambmolt poca activitat econòmica, perquè per exemple l’establiment de Busot que era elmés concorregut, tenia una concurrència de 832 banyistes que es deixaven un capitalde 133.200 rs, menys concurrència hi havia a Vilavella, encara que també era prou altaper a l’època es tractava d’uns 715 banyistes que representava una despesa en l’úsdels banys de 114.400 rs, l’activitat econòmica de Benimarfull era inclús més baixaque la que presentava el balneari de Bellús que era de 230 banyistes que es gastavenen els banys 36.890 rs. Hem de tindre en compte que Pedro María Rubio inclou entots els conceptes, les despeses d’allotjament i manutenció durant una mitjana de 9dies, també inclou el pagament de banys i propines així com altres xicotetes despeses,

i tot ho calcula a partir de la concurrència que hi ha als banys:Com podem veure per les xifres exposades anteriorment el balneari deBenimarfull tenia poca activitat econòmica lligada a la poca concurrènciaque tenia, i que al llarg del segle XIX pràcticament no és va modificar, compodem saber pel testimoni dels seus directors mèdics..


Sulfur sòdic 0,1102 grams

Nitrogen 0,0120

Clorur sòdic 0,4600

Sulfat càlcic 0,1800

Sulfat sòdic 0,2130

Clorur magnèsic 0,9400

Sílice 0,1300

Anàlisis de les aigües de Benimarfull, segons la memòria de l’any 1877, realitzada pel metge Juan Carrió Grifol. Les dades de l’anàlisi són per litre d’aigua.


Ja en el segle XX, Francisco Figueras Pacheco en l’edició de 1927 de la GeografiaGeneral del Reyno de Valencia, dirigida per F. Carreras Candi donava per a lesaigües minerals de Benimarfull la composició que havia donat el metge Carrió en1877, afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d’Òxid fèrric:

Àcid sulfhídric 161 c.c.

Azot 22,35 c.c.

Sulfat sòdic 0,012 grams

Clorur sòdic 0,460 ”

Clorur magnèsic 0,940 ”

Sulfat sòdic 0,213 ”

Sulfat càlcic 0,180 ”

Bicarbonat sòdic 0,130 ”

Sílice 0,130 ”

Òxid fèrric Indicis

el balneario de benimarfull durante el siglo xix

Health & Medicine