egipte

EgiptE

CIÈNCIES SOCIALS 1r | Capítol 12 | Versió impresa

EGIPTE | 219


EgiptE

Egipte, un do del Nil

El Nil, entre d’altres condicionants geogràfics, va determinar en gran mesura l’aspecte i l’evolució de l’Antic Egipte.

El Nil és el riu més llarg del món. Travessa Egipte de sud a nord i té dues fonts: el Nil Blanc, que neix al llac Victòria, el més gran d’Àfrica, que es troba entre Uganda, Kènia i Tanzània; i el Nil Blau, que neix a Etiòpia. Ambdues branques s’uneixen a Khartum, al Sudan.

Si naveguéssim Nil avall des del seu naixement fins a la desembocadura, ens adonaríem que hi ha una diferència de paisatge molt gran entre el delta, al nord, i la vall, al sud. Ja a l’època de l’Antic Egipte, aquesta diferència dividia el país en dues regions principals: el Baix i l’Alt Egipte.

El Baix Egipte és una plana d’al·luvions; el riu estava dividit en molts braços que s’anaven bifurcant. La terra del delta era, aleshores, extraordinàriament fèrtil i permetia alimen-tar una població molt nombrosa i obtenir excedents que després s’intercanviaven amb altres agricultors. La navegabilitat de les diverses boques del riu que desembocaven al Mediterrani, també va impulsar el comerç.

L’Alt Egipte està format per una vall molt llarga, la terra cultivable de la qual es redueix a una franja estreta a les ribes del riu. La resta és desert, la qual cosa va obligar els antics egipcis a instal·lar-hi sistemes de canalització i d’extracció d’aigua per al conreu i, en conseqüència, a establir-hi una organització social de caràcter col·lectiu i centralitzat.

Cada any, el mes de juliol, el Nil experimentava una gran crescuda provocada per les fortes pluges estacionals dels mesos de maig i juny al sud, a la part alta del seu curs.

El riu, amb el cabal que duia, tenia molta força, arrencava molts sediments de la part alta i els arrossegava cap al nord. Aquestes crescudes inundaven la vall i el delta, cosa que deixava una gran quantitat de llims que feien que la terra fos molt fèrtil. Això va perme-tre als antics egipcis tenir una agricultura enormement productiva.

Així doncs, l’economia i, per extensió, l’organització social i l’estil de vida de l’Antic Egipte giraven al voltant del Nil. Per aquest motiu Heròdot va dir en una de les seves obres que Egipte era «un país regalat, un do del Nil».

Seguint el cicle marcat pel riu, els antics egipcis van dividir l’any en tres estacions:

− Akit o inundació, l’hivern

− Peret o estació de la sembra, la primavera

− Shema o època de les collites, l’estiu

EGIPTE | 220


Història de l’Antic Egipte

La història de l’Antic Egipte comprèn aproximadament quatre mil·lennis, dividits en els períodes següents:

Període predinàstic (3500-3100 aC)

Període dinàstic antic (3000-2686 aC)

Regne antic (2686-2181 aC)

Primer període intermedi (2181-2065 aC)

Regne mitjà (2134-1792 aC)

Segon període intermedi (1782-1570 aC)

Regne nou (1570-1083 aC)

Tercer període intermedi(1083-664 aC)

Època baixa (664-323 aC)

Període ptolemaic (332-33 aC)

Període romà (30 aC-383 dC)

període predinàstic (3500-3100 aC)

Des de finals del neolític i al llarg del període predinàstic, es van anar desenvolupant diverses cultures tant a la vall com al delta del Nil. Aquestes cultures es van caracteritzar per una estructura social progressivament jerarquitzada i per l’aparició de petits estats als assentaments més ben situats per al comerç i amb una agricultura i una indústria més avançades.

Es van desenvolupar les primeres monarquies i les primeres ciutats, centres d’organitza-ció econòmica i d’administració política, i el culte i les divinitats van evolucionar.

Cap al final del període predinàstic, Egipte es trobava dividit en dos regnes: un al nord, amb capital a Pe (Buto), i un al sud, amb capital a Nekhen (Hieracòmpolis).

període dinàstic antic (3000-2686 aC)

Cap a l’any 3100 aC, els dos regnes del període predinàstic havien estat unificats en un de sol amb capital a Heliòpolis.

Aquesta unificació la va dur a terme un rei de l’Alt Egipte però encara no se sap amb certesa quin va ser de tots ells.

De la unificació d’Egipte, ens han arribat diferents testimonis, com la paleta de Narmer, on se celebra el poder d’aquest rei de l’Alt Egipte sobre les poblacions del Baix Egipte.

EGIPTE | 221


Durant el Període dinàstic antic, les dinasties I i II van governar, eficaçment, un territori que s’estenia al llarg de la Vall del Nil i fins a arribar al Delta. Era un territori molt gran que, per ser governat, requeria una organització estatal important. En aquest període, de fet, ja trobem una gran quantitat de funcionaris que treballaven per a la gestió de l’es-tat. Aquests funcionaris podien tenir diferents categories, podien ser des de veritables cortesans fins a humils funcionaris. A part dels funcionaris, hi trobem sacerdots, artesans (alguns especialitzats en objectes de luxe per a les elits) i camperols, que formaven el gruix de la població d’Egipte.

L’administració d’aquest període, més complexa que la de l’anterior i fortament cen-tralitzada, va dur al naixement de l’escriptura jeroglífica. Aquesta escriptura combina elements (jeroglífics) que representen sons (fonogrames) amb dibuixos que represen-ten idees (ideogrames). L’escriptura jeroglífica va néixer al voltant del rei, i la seva cort la va utilitzar, al principi, per a dues funcions: l’econòmica i l’administrativa. A mesura que l’estat controlava més l’economia i tenia més recursos, l’escriptura va servir per marcar i identificar els béns o recursos que passaven per les seves mans.

Regne antic (2686-2181 aC)

Durant el Regne antic, Egipte va consolidar l’estat i la civilització. El monarca tenia un poder absolut i governava des de la capital, Menfis, al Baix Egipte. Rebia l’ajuda, però, d’altres càrrecs com el visir o els nomarques.

L’administració es va enfortir i es va fer més complexa, en part per l’enorme esforç (de mà d’obra, administratiu, de coordinació, de material constructiu) que requeria la cons-trucció de monuments a gran escala, com ara les piràmides, que es començaren a cons-truir durant el Regne antic.

De fet, el faraó era considerat un déu. Els faraons eren déus, fills de Ra (déu del Sol). Un cop morien, continuaven l’altra vida al costat de les altres divinitats.

Al final d’aquest període, els faraons van veure com el seu poder es va debilitar. La ma-teixa ideologia que els havia permès tenir aquest poder absolut va ser la que els va fer caure. El poder econòmic dels últims faraons es va afeblir notablement, i va fer que no poguessin complir el seu paper com a líders totpoderosos (no podien construir temples, ni edificacions, ni pagar els artesans, els artistes i els treballadors). Així que, l’administra-ció i l’aparell de l’estat va minvar la seva eficàcia i la gent va començar a desconfiar-ne. A més, alguns governadors de nomós van començar a tenir cada cop més poder, i fun-cionaven, de fet, com a governs gairebé independents de la capital, Menfis. A aquesta situació, s’hi van afegir factors climàtics molt desastrosos per a Egipte, com ara una sèrie de crescudes del riu molt escasses. El rei «déu» ja no era totpoderós.

Tot això va fer que finalitzés el Regne antic i que entréssim en un període de crisi. Els períodes de crisi han rebut, per part dels historiadors, el nom de períodes intermedis

primer període intermedi (2181-2065 aC)

En aquest període, es va produir una descentralització. La institució reial va entrar en decadència i Egipte va tornar a quedar dividit en l’Alt i el Baix Egipte. Els líders locals guanyaren poder i el país va fragmentar-se en petites unitats. Aquests líders van voler expandir i consolidar el seu poder i influència, cosa que va provocar guerres internes.

EGIPTE | 222


El Primer període intermedi va ser una època d’una considerable conflictivitat i de tensi-ons entre els diferents nomós egipcis. Aquestes tensions internes van fer que es perdés el control de zones més allunyades dels centres de poder, com ara el regne de Núbia, que es va independitzar d’Egipte.

D’entre tots els líders locals, els que adquiriren més importància van ser els governants de la ciutat d’Heracleòpolis, al nord, que van controlar la zona del delta del Nil, i els lí-ders de la ciutat de Tebes. Així, doncs, aquestes dues ciutats es van convertir en nuclis de poder.

La disgregació del Primer període intermedi també va tenir aspectes positius. Molts dels elements culturals que durant el Regne antic es concentraven i limitaven el faraó van arribar a capes més àmplies de la població. D’aquest període s’han conservat, per exemple, tombes de gent no cortesana (o que no estava lligada al poder), cada cop més monumentals i amb un aixovar més ric.

Els reis d’aquestes dues ciutats van començar a expandir el seus dominis, així que van acabar topant l’un amb l’altre. Van començar una guerra que, finalment, va guanyar el rei de Tebes. Aquest rei va unificar de nou l’Alt i el Baix Egipte. Amb aquesta unió i un nou rei poderós comencem, doncs, un nou període: el Regne mitjà.

Regne mitjà (2134-1792 aC)

Durant aquest període, els reis van tornar a gaudir d’un gran poder, es va centralitzar de nou l’administració del territori i es van expandir les fronteres del regne.

Als faraons, els va costar molts anys tornar a restablir la unificació administrativa i cen-tralitzar de nou tot el poder. Per debilitar l’autoritat dels nomarques, que encara man-tenien molt de poder, els faraons del Regne mitjà van atorgar el govern de les ciutats provincials a funcionaris que ells mateixos havien nomenat. El càrrec de funcionari no era hereditari com el dels nomarques. A més, el faraó feia educar els fills dels nomarques al voltant de la cort. Un cop acabaven la formació, començaven a treballar a la mateixa cort o a la capital del regne i no tornaven a la seva província. Amb aquesta mesura, el faraó volia limitar el poder que passava de generació en generació a les províncies.

Els nomarques van continuar existint, però amb aquestes mesures van perdre molt de poder.

Com a conseqüència d’aquest centralisme, els reis van poder dedicar-se a expandir les fronteres del regne. Gràcies a diferents campanyes militars, per exemple, Egipte va recu-perar el control de Núbia.

A més, van iniciar contactes amb zones del Mediterrani oriental (com Creta) i amb els po-bles del Pròxim Orient (com el país de Punt). Gràcies a aquests contactes, hi va començar a haver una important presència d’estrangers, sobretot del Pròxim Orient, a Egipte.

El món de les arts, al voltant del faraó i la seva cort, va tornar a viure un gran moment d’esplendor. Però si hi ha un camp cultural que va destacar per sobre dels altres va ser el de l’escriptura i la literatura. Durant aquest període, es van escriure nombrosos textos de gran qualitat, que van esdevenir els clàssics de la literatura egípcia. També hi va ha-ver destacables canvis en el món religiós i ritual, ja que l’altra vida va experimentar una «democratització».

EGIPTE | 223


D’altra banda, durant aquest període, havia anat augmentant a Egipte la presència de pobles d’origen oriental. Aquestes comunitats eren anomenades hikses, que en egipci volia dir «líders estrangers». Els hikses habitaven a la zona del delta on, amb la permis-sivitat dels últims faraons del Regne mitjà, treballaven al camp o a les nombroses cons-truccions que es feien a Egipte.

A les acaballes d’aquest període, el govern dels últims farons del Regne mitjà tornava a ser molt feble i estava descentralitzat; les ciutats havien tornat a adquirir importància i Egipte entrava en una crisi notable.

En aquest context d’afebliment de l’autoritat dels faraons, els hikses es van aixecar con-tra el control egipci i van conquerir tota la zona del delta del Nil. Van començar la seva pròpia dinastia i van establir la capital a Avaris, al delta del Nil.

Segon període intermedi (1782-1570 aC)

Els hikses estaven situats al Baix Egipte i els faraons egipcis dominaven l’Alt Egipte des de la seva capital, Tebes. De nou, tornem a tenir el territori egipci dividit. Aquesta situa-ció va durar més de cent anys, fins que els líders tebans van tenir prou força per encarar-se als reis hikses i expulsar-los després d’una llarga guerra.

Els hikses i els seu líders van adoptar molt ràpidament les tradicions i els costums egipcis com ara la religió o l’escriptura. Malgrat això, un cop van ser derrotats i expulsats d’Egip-te, els faraons, els historiadors i la tradició egípcia van voler donar una imatge molt ne-gativa dels hikses, la imatge de destructors de la cultura d’Egipte.

Tanmateix, els hikses no només no van destruir la cultura, sinó que hi van introduir molts avenços. Per exemple, van introduir el cavall i els carros de combat tirats per aquests animals; van millorar els arcs i les fortificacions; van establir i augmentar el comerç i les relacions amb altres pobles asiàtics, la qual cosa va permetre que arribessin a Egipte nous materials i noves espècies vegetals com, per exemple, l’olivera; van millorar el teler; i, finalment, van aportar nous instruments, com ara la lira.

Els reis tebans van vèncer els hikses gràcies a les armes que aquests havien dut. Aques-tes van permetre que l’exèrcit egipci assolís un gran poder en el següent període histò-ric: el Regne nou.

Regne nou (1570-1083 aC)

El Regne nou va representar un altre període de gran esplendor per a l’Antic Egipte. El país va aconseguir la màxima expansió del territori, i consolidà la seva presència i influ-ència al sud del Nil (Núbia) i a la zona oriental del Mediterrani (Síria i Palestina). L’aug-ment del territori i la influència cultural que Egipte exercia van convertir aquest imperi (ja el podem anomenar així) en el més important de la zona. Gràcies a aquests factors, l’explotació agrària i el comerç van augmentar notablement.

L’expansió de les fronteres i el control de nous territoris va permetre als faraons d’aquest període augmentar els recursos que obtenien a través de la recaptació. A aquests guanys s’hi ha de sumar la gran quantitat d’esclaus que van obtenir a les guerres. Aquests dos factors van permetre reprendre la construcció de palaus i tombes monumentals.

EGIPTE | 224


El poder del faraó va anar minvant gradualment mentre que el poder d’altres grups aug-mentava notablement. Entre aquests grups, destaquen els sacerdots d’Amon-Ra o els alts càrrecs administratius. La gran ampliació de les fronteres de l’imperi va fer que fos cada cop més difícil controlar-lo. Es va fer necessària una administració més descen-tralitzada. Aquesta descentralització va permetre que aquests grups guanyessin poder, sobretot en ciutats importants allunyades de la capital.

Al final del Regne nou es començaren a perdre territoris i s’iniciaren diferents conflictes interns, especialment entre el poder reial i els sacerdots i els governadors provincials. El país va tornar a quedar dividit en dos: l’Alt Egipte fou dominat per un alt sacerdot, esta-blert a Tebes, mentre que el Baix Egipte, al delta, fou governat per un faraó.

tercer període intermedi (1083-664 aC)

Amb el Tercer període intermedi, es va iniciar una època llarga de trencament territorial i d’invasions estrangeres, que van anar dominant, alternativament, el que abans havia estat el país dels faraons.

Primer van ser els libis que, des del delta, es van expandir per gairebé tot el territori egip-ci. Malgrat això, no van poder centralitzar el poder a causa de la resistència dels diferents líders provincials.

Els nubis, que sempre havien estat dominats pels egipcis, van envair el territori dels seus antics dominadors. Així, van començar el seu breu període de control d’Egipte. És l’ano-menada època dels «faraons negres». El regnat dels nubis, però, va caure davant la con-questa dels assiris.

Època baixa (664-323 aC)

Els assiris, però, no van controlar directament el territori i aquesta feina la van deixar a mans de l’aristocràcia local. Un d’aquests aristòcrates va esdevenir especialment impor-tant: Psammètic, que es va convertir en faraó i va tornar a unificar Egipte.

Els assiris es van retirar a causa dels seus propis problemes (era el període de declivi de l’Imperi assiri) i per la pressió de Psammètic. Va començar un breu període de tranquil-litat i prosperitat per a Egipte. Aquesta prosperitat va estar basada en l’impuls del co-merç egipci, especialment de blat, amb la resta de la Mediterrània, sobretot amb el món grec. Aquest moment de renaixença comercial va permetre un nou ressorgiment de l’art i la cultura, que prengué com a model l’antic art egipci.

L’Imperi persa, però, va conquerir Egipte. D’aquesta manera va posar fi a aquest breu pe-ríode d’estabilitat. Fins el 332 aC, Egipte va ser una província més del gran Imperi persa, governada per un sàtrapa.

L’any 332 aC, però, un grec, Alexandre el Gran, va expulsar els perses. Va ser rebut com un veritable alliberador i, amb ell, va començar un altre període de la història de l’Antic Egipte, l’Egipte ptolemaic.

EGIPTE | 225


El període ptolemaic (332-33 aC)

Alexandre el Gran va ser un conqueridor que va crear un imperi que incloïa Egipte i que va arribar gairebé fins a l’Índia.

A Egipte, va fer fora els perses i va ser rebut com un alliberador i legítim successor dels faraons. Quan Alexandre va morir, Ptolemeu, un dels antics generals d’Alexandre, va as-sumir el control d’Egipte.

El Període ptolemaic va ser particularment pròsper en aspectes culturals. Destacà per aquesta prosperitat la ciutat d’Alexandria, fundada en honor a Alexandre, que va ser la capital durant tot aquest període.

L’última reina ptolemaica va ser Cleòpatra. Cap al segle I aC, Roma ja era la potència he-gemònica de tot el Mediterrani i es va apoderar definitivament d’Egipte. Així finalitzava la història dels faraons.

El període romà (30 aC-383 dC)

Els romans, doncs, van prendre el control d’Egipte, que va passar a ser una província més del seu imperi. A diferència del període anterior, d’influència grega, els romans no van ser tan respectuosos amb les antigues tradicions egípcies. Roma va emprar la gran producció de blat d’Egipte per abastir d’aquest cereal la capital romana. L’administració es va transformar en un administració plenament romana, amb funcionaris romans que excloïen la població egípcia de les esferes de poder.

SoCiEtAt dE l’ANtiC EgiptE

La societat, a l’Antic Egipte, estava fortament jerarquitzada. Com les tombes dels fara-ons, l’estructura social tenia una forma piramidal: com més es baixava a l’escalafó social, més gent hi havia.

El faraó

La paraula «faraó» vol dir ‘casa gran’ i designa la mateixa reialesa, en la qual el faraó havia d’acollir el seu poble.

El faraó concentrava tots els poders: dictava les lleis, dirigia l’administració i l’exèrcit i controlava el comerç. Així mateix, era el sacerdot suprem que feia de mediador entre el poble i els déus. Per tant, oficiava ritus religiosos i feia construir temples. A la vegada, els seus súbdits el consideraven un déu amb poders màgics, responsable de les crescudes del Nil. En presència seva s’agenollaven i besaven el terra. Ningú no podia mirar-lo a la cara ni tocar-lo. Quan el faraó moria, el succeïa el primogènit dels fills que havia tingut amb la seva esposa, de manera que es formaven dinasties. La importància del faraó que-dava representada en la simbologia de les corones i els atributs que portava.

El faraó tenia poders, però també tenia deures. De la mateixa manera que cobrava part dels fruits de la feina de cada egipci en forma d’impostos, quan hi havia males collites, havia de distribuir les reserves reials entre la població.

EGIPTE | 226


Així mateix, com a cap de l’exèrcit, havia de garantir la seguretat dels egipcis davant els atacs exteriors. Fins a la invasió dels hikses, aquesta tasca va ser secundària, però, a partir del Segon període intermedi, el paper de l’exèrcit i la defensa del país va esdevenir una feina important.

El visir i l’administració egípcia

Per administrar el país, el faraó també comptava amb un important cos de funcionaris, dirigits per un visir (tati).

El visir era la persona de confiança del faraó i la màxima autoritat després d’aquest. S’en-carregava de totes les tasques administratives i tot allò relacionat amb el govern del país; nomenava càrrecs, controlava els comptes del tresor reial, dirigia els treballs de les terres, administrava l’exèrcit, mantenia la pau i la seguretat i s’encarregava de les obres de les tombes dels faraons. Durant el Regne nou, les tasques per gestionar l’estat eren tan grans que els faraons es van veure obligats a designar dos visirs, un per l’Alt Egipte i l’altre pel Baix.

Els nomarques també van tenir un paper rellevant a l’administració egípcia. Eren els en-carregats de governar i administrar els nomós o províncies de l’Antic Egipte en nom del faraó. Sovint van ser motiu de preocupacions pels faraons, ja que aconseguiren acumu-lar un notable poder a les seves províncies. Entre d’altres coses, podien cobrar impostos que no eren per al faraó, sinó per a ells. Per aquest motiu, podien arribar a convertir-se en elements desestabilitzadors del poder central del faraó, sobretot en temps de crisi.

Els sacerdots

Els sacerdots controlaven els temples i els territoris que en depenien, tot cobrant els seus propis impostos. D’aquesta manera, van aconseguir tenir una gran riquesa. Els sa-cerdots, doncs, van ser un grup amb molta importància dins la societat egípcia.

Al Regne nou, els grans sacerdots, malgrat ser nomenats pels faraons, també van acu-mular un poder destacable. Van arribar a controlar tots els temples i, a més de les tas-ques pròpiament religioses, podien complir funcions administratives i militars.

l’exèrcit

Al Regne nou l’exèrcit i els seus alts càrrecs també van esdevenir un grup social impor-tant. A partir de la invasió dels hikses, la defensa del país dels atacs exteriors va comen-çar a ser una tasca primordial. Per aquest motiu, es va crear un exèrcit fort i permanent.

En els altres períodes, el faraó disposava de milícies que ja cobrien les necessitats defen-sives. L’exèrcit, però, no només tenia la funció de protegir i defensar el país dels pobles exteriors. També garantia la seguretat de les rutes comercials i protagonitzava campa-nyes per tal de conquerir noves terres.

EGIPTE | 227


Els escribes

Malgrat que no formaven part dels grups dominants, tampoc rebien la mateixa conside-ració que els artesans o els camperols. De fet, tenien un gran prestigi i eren considerats una elit intel·lectual, en contacte amb els grups dirigents. Treballaven per a l’adminis-tració del faraó o dels temples, escrivint i transmetent les ordres del faraó, i fent el re-compte dels impostos o d’altres afers econòmics. També tenien un paper primordial en el món de l’art i, sobretot, de la literatura.

Els camperols i els artesans

El gran gruix de la població d’Egipte la formaven els camperols i els artesans. Les condi-cions de vida d’aquest grup, és a dir, el de la majoria de la població, no eren tan bones com les dels grups dominants o els escribes. De fet, era una vida força dura.

Els camperolsLa base de l’economia a Egipte era l’agricultura, així que, la feina dels camperols era molt important. Les inundacions del Nil aportaven una gran fertilitat a les terres i això feia que l’agricultura egípcia fos molt productiva.

A Egipte, els agricultors no eren els propietaris de la terra. Sempre treballaven les terres del faraó, d’un administrador o d’un temple. Els camperols només es quedaven una pe-tita part de la collita, i la resta se la quedava el propietari de la terra. A més, també patien els forts impostos que havien de pagar a l’estat. Així que la proporció de la producció agrícola que era pel camperol era mínima.

A més, les tasques agrícoles depenien totalment del cicle de crescudes del Nil. Així que, en certes estacions, quan no hi havia tanta feina al camp, s’obligava els camperols a treballar en construccions monumentals per als faraons com, per exemple, a les piràmi-des.

Els artesansA l’Antic Egipte hi havia una gran diversitat d’artesans: fusters, picapedrers, cistellers, terrissaires, paletes, orfebres, joiers, etc. Malgrat que tots pertanyien al mateix grup, no tots rebien la mateixa consideració ni prestigi. Els artesans especialitzats, que arribaven a ser veritables artistes, tenien millors condicions de vida que no pas la resta. En aquest grup, trobem orfebres, joiers, escultors o constructors, que podien arribar a aconseguir un gran prestigi entre les classes dominants per a qui treballaven.

La majoria de treballadors es dedicaven a altres tasques manuals i eren ferrers, teixidors, barquers o fabricants de tova (la peça de construcció feta d’argila o fang que els egipcis utilitzaven per a les edificacions). La vida d’aquests artesans era més dura i havien de suportar uns impostos abusius. A més, com que treballaven pels diferents funcionaris, en èpoques de crisi, quan no hi havia recursos, no sempre cobraven els seus salaris (que eren pagats amb aliments, roba, etc.).

EGIPTE | 228


Els esclaus

No s’ha conservat gaire informació sobre la seva vida o el seu paper dins la societat egípcia. El poc que es coneix prové del Regne nou, així que es pensa que abans d’aquest moment la seva presència era minoritària. Els esclaus eren presoners estrangers que havien estat capturats durant les campanyes bèl·liques. Eren propietat del faraó, que els reclutava per a l’exèrcit o els venia a famílies riques, on passaven a ser servents i, per tant, segurament gaudien d’una vida millor que no pas els esclaus que treballaven a les mines.

VidA quotidiANA

les ciutats

Les ciutats solien estar situades prop del Nil, en un punt elevat per tal d’evitar que les inundacions i crescudes del riu hi arribessin. Molt sovint, creixien al voltant d’un temple i estaven relacionades amb certes activitats o tenien alguna finalitat. Podien constituir una fortalesa defensiva o estar ubicades en un punt estratègic pel comerç. En el cas de Kahun, per exemple, la ciutat es va establir a l’indret on vivien els treballadors que cons-tuïen les piràmides.

Els carrers d’aquestes ciutats eren estrets, però tenien molta vida.

Com que les ciutats creixien al voltant d’un nucli, el temple, i, a més, estaven emmuralla-des, amb el pas del temps i a mesura que les ciutats van anar creixent, ho van fer d’una manera desordenada, amb cases a fora de les muralles i ocupant els pocs espais lliures que quedaven.

El poblat i la casa

La majoria de la població d’Egipte vivia en poblats petits. Aquests poblats també esta-ven emmurallats i tenien carrers estrets. Fins i tot, disposaven de temples.

Tant al camp com a la ciutat, les cases de la majoria de la població eren molt senzilles. Les cases eren d’un únic pis i amb un pati. El sostre era pla i s’utilitzava com a terrassa. A la planta baixa, hi havia un parell o tres d’habitacions petites on hi havia uns quants mobles, com ara cofres o alguna cadira. Les habitacions tenien funcions de dormitori i de sala d’estar per a la família.

la vida domèstica d’Egipte

El casamentEls egipcis es casaven força joves. L’home quan tenia aproximadament vint anys, i la dona, entre catorze i divuit. La unió la decidien les famílies dels futurs esposos. El marit havia d’entregar un dot que, normalment, equivalia a la casa que havia de ser la llar de la família. No hi havia cap «cerimònia» de casament. La dona deixava la casa de la seva família i anava a la nova llar. L’home i la dona declaraven que unien les seves vides i així era reconegut.

EGIPTE | 229


La donaEvidentment, en la societat egípcia, els homes tenien un paper més important que les dones. Tanmateix, en contraposició al que succeïa a altres civilitzacions antigues, el rol de les dones era força actiu.

La majoria d’egípcies es dedicaven a cuidar la casa i els fills, però circulaven lliurement pels camps i les ciutats, cosa que va escandalitzar Heròdot, i participaven també en les feines del camp i en el treball artesanal. Jurídicament, gaudien dels mateixos drets que els homes i, pel que fa a la religió, sel’s concedien les mateixes promeses d’eternitat.

Algunes dones fins i tot van ocupar el càrrec de faraó, tot i que la majoria de reis van ser homes. La resta d’alts càrrecs (artistes, sacerdots, etc.) també eren majoritàriament ocu-pats per homes. Tanmateix, va existir, per exemple, un clericat femení.

CiÈNCiA

la medicina

La fama dels metges egipcis era tan important que els governants d’altres pobles del món antic demanaven als faraons egipcis els seus serveis. Malgrat això, la medicina de l’Antic Egipte estava estretament vinculada a la màgia. Els egipcis desconeixien moltes coses sobre el cos humà, de manera que no sabien curar moltes malalties i sovint recor-rien a la màgia. A més, pensaven que la causa de les malalties eren els mals esperits i duien amulets per protegir-se’n.

Ara bé, sí que eren conscients, per exemple, que els excessos de menjar eren nocius i que el cor era un òrgan molt important. Així mateix, tenien cirurgians que reparaven fractures i especialistes com ara dentistes i oftalmòlegs. También coneixien ja la impor-tància de la higiene personal a l’hora de prevenir malalties.

Moltes de les medicines eren extretes de les plantes, n’aprofitaven les propietats curati-ves. Sovint aquestes plantes es barrejaven amb mel, sal o fins i tot excrements d’animals. Aquests remeis es prenien en forma de xarops, pomades o píndoles.

la geometria

La civilització de l’Antic Egipte també va destacar pels seus coneixements en geometria. Els egipcis sabien calcular els volums i les àrees de les superfícies. Tanmateix, la geome-tria tenia per a ells un interès eminentment pràctic. És a dir, s’utilitzava per determinar les dimensions dels edificis o medir els camps.

l’astronomia

L’observació del cel va portar els egipcis a distingir diverses estrelles, constel·lacions i planetes: l’estrella polar; l’Óssa Major i l’Óssa Menor; i Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Sa-turn, els planetes visibles sense lent.

Per mesurar el temps durant el dia, també es basaven en l’astronomia. Utilitzaven un rellotge de sol que consistia en un llistó graduat, sobre el qual es col·locava un tros de fusta. Fins al migdia, l’ombra del tros de fusta sobre el llistó s’allargava i, a partir del mig-dia, començava a escurçar-se.

EGIPTE | 230


Pel que fa al seu calendari, aquest es basava en els moviments del sol i és l’origen del nostre calendari actual. L’any començava el 19 de juliol i tenia 365 dies, que es dividien en dotze mesos de trenta dies, més els cinc dies restants, dedicats a grans festes en ho-nor als déus.

lA REligió

La religió era un aspecte bàsic a la vida dels egipcis. Afectava tots els àmbits de la seva vida i, de fet, fins i tot explicava l’organització política i social d’Egipte. Un dels aspectes que ens permet veure la importància de la religió són les restes dels edificis i les cons-truccions que han arribat fins als nostres dies. Gairebé no tenim restes de cases ni d’al-tres edificis civils, com ara palaus, ja que, estaven construïts amb tova i aquest material no es conserva massa bé. En canvi, els edificis religiosos, com els temples i les tombes, van ser realitzats amb pedra, construïts amb la voluntat que perduressin en el temps, tal com ha passat.

divinitats

Era una religió politeista que va arribar a tenir centenars de divinitats. No tots aquests déus eren importants. Com en la societat egípcia, entre les divinitats també hi havia una forta jerarquia. Així que hi havia una gran quantitat de divinitats menors, genis i dimo-nis. Però, també hi havia déus de gran rellevància, creadors del món i vigilants de tots els aspectes de la vida.

Els sacerdots i els rituals

Molts dels ritus només podien ser realitzats pels sacerdots i els faraons. Els sacerdots eren els únics que podien entrar al temple i tenir cura de les divinitats i de les seves representacions (normalment estàtues). Per fer aquestes feines, els sacerdots havien de complir rigoroses cerimònies i contemplar determinats preparatius.

Momificació

Els egipcis creien en el més enllà. Feien grans tombes amb materials perdurables perquè creien, sòlidament, en la vida després de la mort i, per tant, necessitaven una casa per a l’altra vida. A més, per a aquesta altra vida era necessari un cos en bones condicions. Malgrat creure que en l’home hi havia una part espiritual i que aquesta anava al món dels morts, també creien que aquesta part espiritual no podia sobreviure sense el cos. Per aquest motiu, ja des dels inicis de la cultura egípcia, es van anar perfeccionant les tècniques de conservació dels cossos dels difunts.

En un origen, la momificació només estava reservada als faraons, als alts càrrecs de l’ad-ministració i als sacerdots. Però, amb el temps, va arribar a ser practicada per molts més tipus de gent. Però, els resultats no eren iguals i, en realitat, només els més rics es podien permetre una bona protecció i una vida al més enllà. Per als egipcis, el món de la mort era molt semblant i proper al dels vius.

EGIPTE | 231


ARt

Arquitectura

La mastabaLes tombes dels primers faraons i dels nobles de tots els períodes eren les anomenades mastabes. D’aquest tipus de tomba sorgiren les piràmides. Les mastabes van ser fetes, en un inici, de maons de tova, però, per tal que aquestes tombes resistissin millor el pas del temps, es va començar a utilitzar la pedra com a material constructiu. A les mastabes, el cos del difunt es dipositava en una cambra funerària que estava situada diversos metres sota terra. S’accedia a aquesta cambra a través d’un pou, que, a vegades, era emplenat de pedres, per tal de protegir-la dels lladres. A més, les cambres de la mastaba eren decorades amb pintures on, sovint, trobem moltes escenes de la vida quotidiana.

Les piràmidesLa idea de construir una piràmide podria venir de la voluntat de construir les mastabes més espectaculars, amuntegant diferents mastabes cada vegada més petites. La prime-ra piràmide que es va construir s’adequa molt bé a aquesta idea. Aquesta primera pirà-mide és esglaonada, amb sis nivells, i respon a l’acumulació de sis mastabes.

El cos del difunt estava en una cambra excavada sota terra i sota la piràmide. A més, al voltant de la piràmide hi havia diferents edificis amb diferents funcions. La construcció de les piràmides era una obra monumental en què intervenien milers d’obrers, tones de blocs de pedra, càlculs acurats i temps.

La Vall dels ReisDurant el Regne nou, i pel fet que les piràmides eren freqüentment saquejades, els fa-rons van decidir amagar les seves tombes. Aquestes tombes es feien dins la roca de les muntanyes. Volien dificultar l’arribada de lladres tant a la cambra on reposava el cos del faraó com a les cambres amb el seu ric aixovar (mobles, objectes valuosos i metalls preciosos). Per aquest motiu, les tombes es feien al final de llargs passadissos. A més, hi havia corredors sense sortida, pous i guàrdies a l’entrada.

Les parets d’aquestes tombes estaven ricament decorades amb nombroses pintures.

Els palaus Els edificis civils estaven construïts amb maons de tova, que no es conserva tan bé com la pedra dels edificis religiosos.

Com la resta de cases egípcies, el palau també estava fet de tova i, per tant, gairebé no en tenim restes, només en tenim dels fonaments. El palau era decorat amb pintures i re-lleus. A més, hi vivia molta gent (la família reial, els servents, els guardes, etc.). Per aquest motiu, era gran i hi havia diferents construccions annexes. Estava, també, envoltat de jardins abundants.

Els templesEls temples sempre eren construïts a la riba dreta del Nil, per on sortia el Sol. Sovint, als accessos d’aquestes construccions hi havia estàtues d’esfinxs, animals mitològics amb cos de lleó i cap humà, que tenien la funció simbòlica de protegir el temple.

EGIPTE | 232


Escultura, pintura i relleus

És un art al servei del faraó, del poder, i amb un paper molt destacat en el món religiós, ja que l’art acompanyava els difunts a l’altre món.

Els artistes egipcis van seguir una sèrie de convencions que es van establir ja al Regne an-tic. D’aquestes normes que sempre van seguir, en destaca la manca de perspectiva, que feia que els personatges poguessin aparèixer amb mig cos de perfil (les cames, la cintura i, a vegades, els ulls) i mig cos de cara (el tronc, les espatlles i sovint la cara). Una altra con-venció és que les imatges estaven fortament idealitzades. Per exemple, el faraó sempre era representat jove i poderós, derrotant els seus enemics i fent ofrenes als déus.

L’esculturaEls escultors egipcis van treballar sobre diferents materials com la fusta, l’argila, l’ivori, el vidre o la pedra. Amb tots aquests materials, demostraven tenir una gran tècnica. Destacaven, però, amb la pedra, material amb què van aconseguir realitzar estàtues de grans dimensions. Els escultors egipcis van poder treballar en veritables colossos, grà-cies a una paret que col·locaven darrere la figura. D’aquesta manera, l’estàtua esdeve-nia més resistent. Malgrat aquesta gran monumentalitat d’algunes estàtues (sobretot aquelles que representaven els faraons), parts com les mans i els trets de la cara eren elaborades amb gran delicadesa. Les estàtues tenen certes característiques: estan fetes per ser vistes frontalment, els braços sempre toquen el cos i les cames estan juntes. Tot això dóna a les escultures egípcies un aspecte rígid i molt estàtic.

La pintura i els relleusPel que fa a les pintures i els relleus, aquests van ser utilitzats per decorar els palaus, els temples i les cambres funeràries.

A més de la falta de perspectiva i la idealització dels personatges, tant a la pintura com a l’escultura, els faraons i els déus apareixen més grans que la resta dels personatges, per ressaltar la seva importància. Tanmateix, aquestes pintures mostren una gran atenció pels detalls, així que, en una escena, a més dels protagonistes, podem trobar animals, vegetació i altres elements secundaris.

l’escriptura

L’escriptura jeroglífica no va ser l’única que van utilitzar els antics egipcis. De fet, al llarg de la seva història, els escribes van emprar tres tipus d’escriptura diferent.

L’escriptura jeroglífica va ser el sistema d’escriptura més antic de l’Antic Egipte. Però es-criure cada un dels seus caràcters, és a dir, els jeroglífics, requeria força temps. Això no era gens pràctic quan s’havien de registrar recomptes o utilitzar l’escriptura en la gestió de l’Estat. Per aquest motiu, els escribes van utilitzar una altra escriptura, derivada de la jeroglífica, molt més senzilla i ràpida de fer; era l’escriptura hieràtica. Posteriorment, es va fer una escriptura encara molt més senzilla i ràpida que prenia com a base l’escriptu-ra hieràtica: l’escriptura demòtica.

L’escriptura jeroglífica era la utilitzada en els monuments i en les pintures que decora-ven els edificis egipcis, els sarcòfags, els relleus o els documents i inscripcions oficials; mentre que les escriptures hieràtica i demòtica eren emprades en el dia a dia i s’escrivi-en en els papirs.


EGIPTE | 233

Els egipcis van crear una rica literatura en obres que han arribat fins als nostres dies com La història de Sinuhe, El relat del nàufrag o El camperol eloqüent. A més, trobem una gran varietat de gèneres: textos funeraris, poesia amorosa, himnes, etc. També ens han arri-bat consells de pares a fills que, sorprenentment, són d’una gran actualitat.

El desxiframent de l’escriptura jeroglíficaEl desxiframent dels jeroglífics es va poder fer gràcies a un descobriment: el de la pedra de Rosetta. En aquesta pedra, hi ha escrit un decret del Període ptolemaic en tres idiomes: grec, escriptura demòtica i escriptura jeroglífica. Mitjançant la part grega, es van desxifrar els jero-glífics, i es va descobrir, a més, que aquests es podien utilitzar com a símbol o com a so.

egipte

Documents