S!S«

EditorialsLa coni asió política

El parlament fantasma, i sobre-rament desacreditat, ha liquidat jal'assumpte Nombela-Lerroux. ¡ I dequina manera !tE$¿m^ ±M1K9*.Ï/KÏÍS. Fallunànime, concret, absolut ï termi-nant. A una sensibilitat fina, per-ceptible, això seria prou i massa per•a. deixar d'opinar eternament de i.ïcosa pública. Per a un radical, no.fi c sabíem i sempre ho hem denun-ciat. S'hauran d'emprar, no argu-ments, que són sobrers, mit j anuniés expeditius.

I és perquè no podia ésser d'altramanera. Els fets i les proves sóntan contundents, que fins oer alsmés orbs en política no ¡e'is hauràescapat. Sinó, mireu, per 116 bolesnegres, contra 40 de blanques —40 radicals — s'acusa i es condem-na Moreno Calvo, testaferro apro-fitat i aplicat d'Al. Lerroux. |̂ |

Per altra banda, la nota curiosas'ha donat en la votació del vot par-ticular dels monàrquics per a la res-titució de Nombela i Castro als llocsdels quals injustament — la vota-ció Moreno ho certifica —• havienestat desposseïts. I els que per una.banda certifiquen i aproven la de-núncia Nombela, la condemnen peraltra. No esperàvem un gest tangrotesc i repugnant. Consti que peruna vegada a la vida hauríem vo-tat amb els monàrquics. ¡ Que ja voldir alguna cosa !

Ah !, i ens oblidàvem de la bo-na fe. Que consti que ho tenim pre-sent. Això de la bona fe és moltimportant. I que ho diguin uns ;ni-nistres cedites, encara més.

» * *En aquests moments — escrivim

això dijous al matí — no sabinicom es resoldrà la crisi. De momentel «triste» ha fracassat i s'ha ob^rtde nou el període consultiu. El velli tortuós Melquíades ha tornat .adesfilar. «Miguel el iluso», també

I altres persones encara. Finss'ha parlat, entre molts rumorsgreus, de gestions empreses perMartínez Barrio, de Govern Osso-rio, de Portela altra vegada...

De moment no sabem que hagincridat altre cop Azaña ni els socia-listes. En el cretinisme polític im-perant no s'adiu altra actitud. Commés es demori la solució davant elcaos polític regnant, més forta se-rà la reacció esquerrana-socialista.No cal dir que ens n'alegrem.

Sigui quina sigui la solució, l'ac-tual Parlament està condemnat ala dissolució. En un altre país ja hiforen. La nota aclaridora de Cha-paprieta és prou i massa eloqüentper a desqualificar la minoria méspintada del Parlament. I l'incidentAlba-Gil-Lerroux-Martínez tambéposa en evidència mil complicadesintrigues.«r-T-r» »rv^rr,» »ï T-T^TJ -̂K--»««!bXurû«M{L.-^«^J -Jv-.AlMWw.nM.ififeiMii^alW

Sigui quina sigui la solució, lanostra posició és una i mateixa :dissolució, dissolució i dissolució.

Neomarxisine, noEls «marxistes» de l'última for-

nada, i per tant més «intransi-gents», amb algun marxista real-ment documentat però orb per am-bicions o bé etern viatger polític,han iniciat un esport curiós : fun-dar periòdics dedicats especialmenta combatre la Unió Socialista i lesorganitzacions aliades amb ella.Ho deuen fer, suposem, amb l'es-perança de trobar lectors entre lesnostres rengleres (més de quatrecompanys ¡reben aquests periòdicssense haver-los demanat), i com queno volem facilitar-los aquest esplaien parlarem el menys possible. So-bretot perquè tota llur polèmica esredueix a acumular inexactituds def e t , no de criteri, que fóra sempre

discutible. I si els criteris són dis-cutibles, «els fets són tossuts», deiaLenin.

El darrer — o almenys el mésviolent — esclat d'aquesta dèria es-portiva, és el setmanari titulatFront. En aquest Front estret, baixde sostre, òrgan del P. U. M., hiha tota mena d'acusacions i vitupe-ris contra nosaltres, amb firmes alpeu i tot. No s'estan de res, elsofuscats camarades del P. U. M...Hi ha en particular tota una pàginagran i escaig dedicada al companyComorera — que ja contestarà pelseu compte, si vol — a càrrec del'heroi de la vaga mercantil JordiArquer, aquell que va posar-se aplorar davant tota una assembleadient que havia estat coaccionat aldespatx del conseller Barrera i nohavia sabut defensar-se, i ara llan-ça al company Comorera acusacionsde covardia amb la mateixa audà-cia verbal que tingué, per exemple,aquest combatiu Arquer, quan s'a-treví a posar un pròleg llarg a unstextos de ,Lenin, entre altres au-tors. (I, és clar, el pròleg llarg sor-tí una fotografia ; no de Lenir.,Bukharin o algú altre, sinó del pro-pi Arquer. Semblava ja l'articled'ara.)

L'altre dia dèiem als nostres con-tradictors que es posessin d'acordentre si. Avui haurem de demanarmenys encara, davant les escome-ses abrandades del Front estret :que es posin d'acord dintre el ma-teix grup, perquè els seus lectorssàpiguen quina és llur opinió ofi-cial. Nosaltres estem perfectamentinformats, i els obrers en generaltambé ; de manera que el nostreconsell només aspira a afavorir-los.

En efecte : mentre Andreu Nin(pàgines i i 2) diu que «la U. S.C. va abandonar l'Aliança Obreraper a poder col·laborar al Govern dela Generalitat», l'estrenu Jordi Ar-quer afirma (pàgines 3 i 4, perquèja no en queden d'altres) a Como-rera: «Es que no recordeu que laU. S. C. ha pertenescut (sic) a l'A.O. i que no en marxà pas, sinó queen fou expulsada...» És a dir:exactament el contrari.

Està bé que en el P. U. M. hihagi discrepàncies. Ho comprenem.No cal, però, que es posin en evi-dència. Nosaltres, per exemple, sa-bem fa moltes setmanes de discre-pàncies més greus que aquesta con-tradicció de f e t , repetim, entre dosdirigents coneguts de la capelleta,i no en fem estat. No necessitematiar descontents per a enfortir elnostre Partit i, per altra part, finsquan no és correspost, respectem elscompanys que malgrat tot poden re-presentar una opinió obrera, perdesviada que ens sembli. Al capda-vall, potser els disconformes d'uncap 'O de l'altre, o tots plegats,també es trobaran amb nosaltres enels moments decisius. No seria elprimer cop que ha ocorregut ambgent més ofuscada encara.

Finalment, els donarem un últimconsell. No vam separar-nos de l'A.O.: en fórem EXPULSATS.(Queda aclarit per part nostra, jaque ells mateixos tenen dubtes.) Pe-rò que no parlin d'aquella expul-sió : allò matà l'Aliança Obrera, iés l'acte que més ha d'avergonyir—• sobretot quan podrem parlarclar, sense perill d'incórrer en dela-cions davant autoritats reaccionà-ries— els baladrers d'avui que ales-hores hi dominaven.

La ciència es diu ciència justament per-què no reconeix fetitxes, perquè no temalçar la mà sobre allò que esdevé vell icaduc i perquè presta una oïda atenta ala veu de l'experiència i de la practica.Si hagués estat d'altra manera, no hi hau-ria hagut ciència entre nosaltres, no hihauria hagut per exemple astronomia ihauríem tornat al sistema, antiquat dePtolomcu; no hi hauria hagut biologia icontinuaríem encara consolant-nos amb lallegenda de la creació de l'home. No hau-ríem tingut química i ens hauríem reduïta les prediccions dels alquimistes.

STALIN

Pew9 la unitatsocialista

Ei company Comorera destinava aques-tes paraules als companys delegats delConsell Directiu, reunit dimarts a L·letda,i malauradament no arribaren a temps t

Penal del Puerto de Santa Maria, desembre del 1935.

Als companys del Consell Central de la U. S. C. - Barcelona.

Estimats companys: Assabentat per les cartes dels companysdel C. E. que el -proper dia 8 us reuníreu per a tractar i resoldreafers de màxima importància per al nostre moviment, permeteu que ussaludi cordialment i us desitgi encert en les vostres deliberacions iacords.

Vimim hores excepcionals per a estendre arreu de Catalunya elnostre moviment i enfortir-lo en tanta de manera que ens asseguri lapreeminència en un esdevenidor no gaire llunyà. La vostra visió po-lítica, la vostra ferma voluntat d'unificació, ha augmentat el valorhistòric d'aquestes hores i el ressò de la nostra veu entre els treba-lladors. Cal, doncs, perseverar en el camí de la unificació dels par-tits de classe, i arribar a llur conclusió necessària, encara que aixòexigeixi de nosaltres algun sacrifici.

Considero_ perillosa tota situació d'interinitat, i em plauria queel Consell Central compartís aquest criteri i, en conseqüència, pren-gués els acords adients per tal d'arribar, com més aviat millor, aconclusions definitives amb el Partit Català Proletari, Partit Comu-nista de Catalunya i Federació Catalana del P.S. O. E.

Excuseu-me si, lluny de vosaltres, m'he permès de col·laborar en lesvostres feixugues tasques, car això no és fill de cap dubte meu en-vers vosaltres, sinó de la frisança del moment, més intensa com mésisolat s'està de la vida exterior, i com més ferma és la conviccióque el Partit Socialista de Catalunya aplegaria , immediatamentla majoria dels treballadors si en la base de constitució hi haguessinla USC, el PCP i la FC del PSOE.

Vostre cordialment i del Socialisme.J. COMORERA

¿Com es fan elsdiaris catalans

d'esquerra?No demostren sentitInformatiu ni sen-

tit políticLa premsa informativa que vol defen-

sar més o menys les esquerres continuaestant mal informada. Per exemple, Viti-ma hora del dia 6 anunciava com a «ac-tes de les esquerres» solament els de de-terminat partit, i dels altres partits de lacoalició que aquell diari pretén defensar,no se'n feia ni menció.

Constí que ho diem sense cap interès departit, perquè casualment aquell dia la U.S. C. no tenia cap acte en perspectiva im-mediata. Però l'endemà passat, diumen-ge, havia anunciat un discurs el presi-dent d'Acció Catalana Republicana, se-nyor Nicolau d'Olwer, per exemple, i aquelldiscret silenci sobre el seu parlament deTarragona deixava en molt mal lloc l'a-nunci, tant en sentit informatiu com enl'aspecte polític de lleialtat deguda.

Per altra part, aquesta mateixa prem-sa, que sol disposar a Madrid de corres-ponsals particulars i tot, ha donat comp-te de les gestions fetes allí pel Comitèd'Enllaç de la Coalició d'Esquerres Cata-lanes parlant dels representants d'AccióCatalana Republicana, Esquerra Republi-cana de Catalunya i Partit NacionalistaRepublicà d'Esquerra, però sense ni tansols esmentar que la Unió Socialista tam-bé hi era, en la persona del seu President,com no podia deixar-hi d'ésser, donadala importància del viatge i la responsa-bilitat conjunta que assumeix per la sevaintervenció en el Comitè de la Coaliciórepublicano-socialista majoritària a Cata-lunya.

I, cosa més curiosa, tampoc no hanrectificat ni ampliat res després de la pri-mera versió incompleta.

Passat per la Censura

P A U I G L E S I A SAl cap de deu anys

Acaba de complir-se el desè aniversari äe la mart del gloriósfundador del Partit Socialista obrer espanyol.

JES amb una certa emoció i fins i tot amb una, sensació d'o-treviment que invoco avui la figura, l'obra i les ensenyances delmestre de tants i ta'nts companys socialistes dels nostres dies.J és que el qui, com jo, no hem pogut conèixer-lo personalment,tot i haver-ne sentit a dir tantes coses, ens hem format urn con-cepte tan elevat del camarada Iglesias, que ens sembla una pro-fanació fer-lo davallar a les misèries dels nostres temps i a leslluites de capelleta que encara — encara! — avui dia s'estilen.

No vull pas ficar-me a la casa d'altri. Permeti'ns, però, ellector — encara que sigui incidentalment — que jo, partidariconvençut de les organitzacions polítiques i sindicals autòcto-nes a Catalunya, faci, des d'aquestes columnes, una modestacrida a tots els companys de les dissortades terres d'Espanya ique, posant Ptíu Iglesias com a bandera d'unitat, els demanique deixin de banda personalismes suïcides i, amb els ulls i elcor de cara al demà, facin del Partit Socialista espanyol la granforça creadora de la redempció de tots els explotats d'Iberia.

• No estan els temps per a divisions i escissions. Quan lacursa esbojarrada dels esdeveniments polítics demostra, cadadia més, que la reacció està disposada a fer el front d'acció ambqui sigui — anti-progrès, anti-ètica, anti-decència, anti-tot —en els nostres camps es fomenta l'oai i l'aversió a militants que,si han delinquit, prou seran jutjats en deguda' forma per qui

sigui, però que mentre i tant això no sigui — i mplt creiemque no serà — són tan dignes de respecte com el primer delsatacants.

S'ataca l'home i la idea, l'actitud i la història político-socialde molts companys que han fet pel Socialisme a Espanya moltmés del que mai no arribaren a jer tants d'altres que han presl'organització socialista de les terres espanyoles com a oampde batalla i de diversió.

I ja és hora' que això s'acabi. Prou fer riure l'enemic... Quequan s'hi voldrà posar remei tal vegada ja, no hi serem atemps.

* * *

Per la nostra part, els socialistes de Catalunya, convençutsde la transcendència dels actua'ls moments i de l'esdevenidorde la humanitat, estem, disposats a la unió de totes les forcesmarxistes i crear el gran Partit Socialista que el proletariatcataïà reclama. I, per endavant, creiem poder afirmar que caprecel no ha d'entorpir l'entesa amb els camarades espanyols,puix que llur enemic és el nostre.

Ünicament així complirem amb el nostre deure de socia-listes.

No fos cas que, després del fracàs, ens haguéssim de carre-gar amb tota la culpa.

T. CASES I BUSQUETS

Secció oficialConsell Directiu

El passat dia io es reuní a Llei-da el Consell Directiu de la U. S.C., en ple extraordinari (convocatpel Comitè Executiu centrtal a fide discutir especialment la fusióamb el Partit Català Proletari i lapropaganda del Partit.

No hem rebut a temps les actesde la reunió per a donar comptedels acords en aquest número. Detotes maneres, podem avançar quesón favorables a les aspiracions ge-nerals del Partit, i a penes arriba-ran a la Secretaria les actes en qües-tió, seran cursades a totes les sec-cions i Federacions, i la setmanaentrant publicarem en extracte elsprincipals acords que convindrà di-vulgar.

Comitè de Relacions(U. S. C. i P. C. P.)

Després del grandiós acte delPrice, que tant d'entusiasme hadesvetllat en la generíalitat de lamassa obrera de Catalunya i querepresentà l'inici d'una campanya

intensíssima d'unitat socialista, elComitè de Relacions rep moltes de-mandes d'informació i 'sol·licitudsd'actes que procura atendre amb ladiligència possible. De moment hiha acordada en ferm la celebracióde dos grans actes a les comarques,un a Manresa i un altre a Girona,els quals tindran lloc immediata-ment si les circumstàncies ho per-meten. A aquests dos actes, per alsquals es mobilitzen des d'ara vas-tos sectors d'obrers d'aquelles con-trades, en seguiran d'altres igual-ment grandiosos a Tortosa i altreslocalitats.

Seccióde Barcelona-Centre

Havent estat suspesa l'AssembleaGeneral convocada per al dia 12 delcorrent, hom assabenta tots els afi-liats d'aquesta Secció, que la ditaAssemblea serà novament convoca-da tant bon punt hagi desaparegutla causa que ha motivat la suspen-sió.

ConferènciesLa U. S. C. participarà en un

cicle de conferències organitzat pel

Centre Republicà Democràtic Fede-ral, de Llinars del Vallès, amb unparlament a càrrec de Joan For-ment, sobre un tema encara a de-signar. L'acte tindrà lloc un delsprimers diumenges de gener prò-xim.

ÈPOCA IV - NUM. 37B A R C E L O N A14 desembre del 1935

PREUs 2O cents.

PREUS DE S U B S C R I P C I ÓTrimestre 2'50Semestre S'OOAny 10'00

Redacció I administració:Carrer Pelayo, 10,1/, 1."T E L È F O N 2 1 O 4 5B A R C E L O N A

U. R. S. S.A nou sistema,

nous procedimentsA mesura que el poble rus avança a cavall de i'edìficació socialista,

s'obreu noves perspectives que anuncien una transi onnació total damuntlei bases tradicionals que sostenien lins ara la societat capitalista.

Ara mateix acaba de celebrar-se, a Moscou, la primera Conlerènciadeh «st.aj ano vistes» que ha demostrat, amb dades elüqüentíssimes,, eigrau ric superació a què poden arribar els obrers, quan es troben lliuresüe l'opressió econòmica.

Stajanov, del qual prenen nom els seus imitadors, és un obrer minai-re que, posant en pràctica una tècnica nova, lillà de la pràctica, ha aug-mentat deu vegades ei rendiment que obtenia amb les normes de treballantigues. Un dia baixà a la mina en companyia d'un parell de camara-des, i davant aquest, amb les seves normes pròpies, va abatre ell tot sol,cent dues tones de carbó.

Tres dies més tard, un camarada incrèdul que volia fer ell mateixl'experiment, baté aquest rècord arrencant 115 tones. A l'endemà un jovecomunista remunta la xifra a cent vmt-i-cinc. Uns dies més tard, el ma-teix Stajanov arriba al màxim, deixant el rècord a dues-centes vint-i-settones !

1 la importància del fet radica en què la decuplicació del rendiments'obté, no pas amb un súper esforç muscular, sinó tot simplement arnbla substitució de le snormes de treball establertes, per noves normes.

Si aquest formidable augment d'eficiència exigís un esforç esgotadorde l'organisme, no revestiria altre interès que el de comprovar la capa-citat de resistència dels obrers de xoc.

Però no podria tenir eficàcia ni aplicació de cara al treball regulardels equips obrers normals. No tots els treballadors són capaços ni tenenles necessàries condicions físiques per a portar llur organisme a una tensióexcessiva.

La importància del resultat està en què l'augment de producció s'obtéamb el mateix esforç, amb l'essencial diferència que, aquest, és millordossificat i és aprofitat millor.

En ésser coneguda a la U. R. S. S. la perfomance de l'obrer Staja-nov, per tot el territori soviètic han brollat milers d'imitadors que, revi-sant i modificant la tècnica establerta en les respectives professions, hanaugmentat en proporcions considerables la capacitat productiva i hantransformat les accions isolades, individuals, en una acció col·lectiva or-ganitzada i coordinada, la qual ha plasmat en aquesta primera conferèn-cia que ha reunit l'elevadíssima xifra de tres mil «stajanovistes».

En aquesta conferència, han parlat torners, minaires, pagesos, fone-dors, transportistes y fusters i altres representants de les altres activitatsdel treball, aportant els resultats obtinguts i els nous mitjans, les novesnormes tècniques de què s'han valgut.

A hores d'ara, al país soviètic i amb l'adaptació dels obrers russos atotes les accions emulatives, el moviment stajanovista ha pres una em-penta impressionant que anuncia enormes progressos en el camí de la cons-trucció socialista. Perquè cal no oblidar que l'estabilització i la salvaciódel règim socialista depèn, en gran part, de l'increment, del milloramenti de l'abaratiment de la producció.

Quantitat, qualitat i abaratat.Sense aquestes premises que posen a disposició de les masses obreres

tots els elements necessaris per a l'existència, i fins i tot els superflus, l'e-dificació socialista fracassaria sorollosament.

Aquest moviment, el moviment síajanovista, ha estat possible des-prés d'haver donat als obrers soviètics la possibilitat de penetrar els se-crets de la tècnica del treball i ha estat el domini complet de les normestècniques el que els ha permès aplicar noves formes superiors de treball.

I el curiós del cas és que, en nombrosos casos, els enginyers i directorsd'empreses s'oposen, en virtut d'una tancada fidelitat a les normes pre-establertes a l'aplicació dels nous procediments. Fins a l'extrem que l'a-parell directiu del país de l'emancipació proletària ha anunciat mesuresrigoroses en cas de continuar la resistència a les noves normes del treball.

Heus ací una nova demostració de les possibilitats que enclou el So-cialisme. En règim capitalista, l'obrer limita la seva capacitat producti-va i l'aprofitament de l'experiència pràctica, perquè vol reduir al míniml'expoliació de què el fa objecte el burgès. En règim socialista, l'obrers'erforça en l'augment i el millorament de la seva producció, ¡perquèsap que el progrés de la col·lectivitat va acompanyat del seu mateix pro-grés.

Això explica l'interès amb que e1 poble rus ha seguit els debats de laprimera conferència stajanovista.

I mentrestant, els obrers espanyols ens trobem amenaçats per l'onada(estraperlista»...

JOSEP MIRET

P. S.

En el darrer número de La Batalla, el company Josep Capdevila pu-blica un article en resposta al que publicàrem en aquestes mateixes pàgi-nes, no fa pas gaires setmanes, parlant de l'Aliança Obrera. Com sem-pre, i obeient, pel que es veu, una consigna general d'atac a la U. S. C.i als seus homes, deixen de costat l'aspecte crític del problema per llan-çar-se en braços de la injúria i de l'insult, a la defensa d'uns quants tò-pics sense cap valor. Com sigui que entenem que el mètode Ollendorf, finsper a aprendre idiomes, és francament idiota, ens abstindrem de contes-tar-lo, tot pregant al company esmentat que no perdria res en posar-sed'acord amb els companys de la seva mateixa organització i els d'altresorganitzacions integrades en l'A. O., damunt les afirmacions públiquesi escrites dels quals bastíem la nostra crítica.

Fora d'això només ens resta observar al nostre interlocutor que unamica d'educació no fa mai nosa.

Una obra teatral delcompany Comorera

Per la companyia teatral «Ignasi Iglésies», de Sant Pol de Mar, que dirigeix alnostre volgut e intel·ligent company Joaquim Pou, fou estrenada l'obra fisi nostrecompany Joan Camarera Fills de misèria. És un drama creat per la societat capi-•íítíisía, senzill, però apassionant per la crua realitat del seu argument. El principi ifi d'una llar en la societat burgesa. L'equívoc del Fills de misèria, que per llur ig-norància l'odi i la desesperació són llançats per viaranys equivocats, acabant, ambel que creien del més pur ideal i heroisme, en pistolers, amb els pitjors vicis, amb\els quals s'embruta la burgesia. La, indefensa germana, trobant-se amb els ger-mans pistolers i el pare embriac empedernit, perd l'equilibri d'aquella moral quesobre la castedat paga tan bé la societat burgesa, veient-se obligada a lliurar-se al'arcabota rccruta'dora de prostitutes per tal d'oferir la seva virginitat a un senyoret.

L'obra del company Camarera fou un èxit esclatant. Una obra revolucionària ieducativa, com ensenyança al proletariat, per tal de seguir el ctímí vers la. sevaveritable emancipació.

JOAN OLIVELLA

I M A T G E S DE LA C I U T A T

EL REVOLUCIONARI D'OFICISi algun dia eixís a la plaça pública un

home i us digués: jo sóc el revoluciona-rïsme; jo sóc la civilització nova; jo sócel noucentisme, seria capaç l'endemà ma-teix de posar les vostres llibertats als peusd'un oligarca qualsevol.

RAFAEL CAMPALANS

El revolucionari d'ofici és un tipus molt correnten les grans ciutats com la nostra, sobretot ara queaquest mot està de moda i tothom l'empra segons laseva manera particular d'interpretar les coses.

Generalment neix a l'escalf de les grans tragèdiesde la vida, i fa servir qualsevol bandera d'emancipa-ció per tal de fer adeptes a la seva causa, que no ésaltra que la de situar-se, i viure, com vulgarment esdiu, amb l'esquena dreta.

Aprofita el descontent general que impera i quefa que els partits polítics obrers, quan governen o col-laboren en un govern, no puguin satisfer els anhelsdel poble treballador ; i, llavors, amb una irrespon-sabilitat enorme, intenta orientar una certa part deles masses vers altres camins que els que indiquen elspartits obrers intensament demòcrates, prometent-losque, les coses tal com estan, l'únic que pot resoldre-les és ell, ell tot sol i ningú més, perquè té una intel·li-gència tan privilegiada que preveu les coses amb unaprecisió gairebé matemàtica.

Aquest tipus tan grotesc que abunda profusa-ment com a exponent de la ignorància del poble, noés res més que una reminiscència dels antics profetes.Ara, però, d'acord amb l'època, ja no es presenta comd'origen diví — perquè la gent ja no conviu amb elmiracle —, però menja capellans i freixures de bur-gès.

En tal quantitat abunden que n'hi a per tots elsgustos. Podríem dir que existeix una veritable escalade valors en ordre a les dificultats tàctiques a seguir.La seva tèrbola activitat esdevé sempre dins el si del'obrerisme, un ferment de destrucció. Uns es contra-diuen als altres; tots expenen l'autèntica doctrina tal0 qual, amb el mateix to que un mercader qualsevolus fa l'elogi de la seva mercaderia. Les idees, les afir-macions dels doctrinaris — totes respectables quan sónnoblement professades — esdevenen iprostituïd'ës teneixir de llurs llavis .Llurs actituds tèrboles i confusio-nàries es contradiuen contínuament. Especulen da-munt la ignorància del poble que el fa oblidadís ; es-peculen damunt el descontent general propi de totesles situacions; juguen a l'equívoc i a la truculència;desfermen bestialment odis entre els explotats finsa aconseguir q^e un obrer miri a un company de treballcom a un enemic irreconciliable ; parlen en nom deltreballador quan, de fet, la gran majoria d'ells nohan treballat mai. Llur ofici és ésser revolucionari.La gestació ininterrompuda de la revolució que usanuncien cada dia com a cosa imminent, és llur modusvivendi.

* * #Cal distingir entre el revolucionari tipus demagog

1 el revolucionari tipus pinxesc, ambdós producte delxoc de les baixes passions de les grans ciutats endar-rerides. Tots creen al seu entorn un estol d'homes depalla o marionetes — com vulgueu dir-ho — que sónels que li fan de chor, iels que amb llurs gesticulacionsfan l'apologia necessària per a llur desenvolupament,tot ell farcit de truculències.

El demagog, com la paraula indica, és el granprometedor de benaurances ; el que promet donar irepartir tota mena de prebendes ; el que afirma, sen-se enrogir-se-li el rostre, que el dia que governi ho resol-drà tot d'un cop de ploma. Covard de mena, en elsmoments decissius sempre troba la manera de pre-parar-se la coartada. Mai no té un gest digne. Roba

tot el que pot als seus correligionaris i als que no hosón. Crea una escola de lladronici d'on surten avan-tatjats deixebles. I quan governa, assassina despieta-dament aquell poble, les misèries del qual li han ser-vit d'escambell per tal d'arribar al Poder. Aquell po-ble que es debat tràgicament per assolir, a traversde grans sacrificis, els diferents graus d'evolució hu-mana, és escarnit pel monstre fill de les seves entra-nyes...

El tipus pinxesc pertany dins l'escala de valorit-zacions a un pla inferior al demagog. Per ell no hi haaltra llei ni altra raó que l'imperi de la força. El des-fermament dels instints primaris de l'home troben enaquests individus la seva expresió més alta.

Les seves teories — si així poden nomenar-se llursesgarips — no tenen base ni fonament de cap classe ;tot és insòlit i indecís. Fluctuen constantment d'unabanda a l'altra dels estaments socials. Llurs argu-ments són la coacció i la força bruta. Llur símbol ésla pistola. Simples aventurers, producte morbós,púrria del proletariat, volen presentar-se com idealis-tes, quan a travers d'ells hom hi endevina només laimatge turbulenta del sub-home.

En certs productes superiors dels professionals dela revolució, hi haencara un tercer tipus que ve a és-ser el refinament de les dues tendències refoses enuna sola. És el súmmum producte que compta amb lesdegudes proporcions les dues menes de révolu r.iona-risme.

Aquest acostuma a donar a totes les seves ,icrituds un aire teatral. Els seus gestos són curosamentassajats abans de presentar-se en públic. Cerca en totmoment el truc folletinesc, la pose llegendària i novel-lesca, i dóna a les seves paraules un accent tant espe-cial que qui l'escolta, si està avesat per aquesta menade personatges d'opereta, creu que, després, del queha dit el cabdill únic, ja no queda res més, ni per apensar, ni per a dir, ni per a fer.

La seguretat de llurs afirmacions ; la rotunditatd'expresió, deixa entreveure, però, la inconsciència ila buidor de llurs paraules. Aquest tipus acostuma és-ser més intel·ligent que els altres esmentats, per laqual cosa, a la llarga, és el més nociu per a la classetreballadora.

Fent un anàlisi objectiu de les tres varietats deprofessionals de la revolució, trobem que hi ha unpunt de coincidència i és que tots viuen a l'esquenad'aquesta cosa tan anomenada, i a la vegada des-coneguda, que hom assenyalà amb el mot de revolu-ció social. Si algun dia la revolució fos un fet esde-vindrien en atur forçós.

Sense personalitzar hem presentat, a grans trets,els tres tipus característics del professionalisme revo-lucionari, que, a la vegada, es subdivideix en múlti-ples varietats.

Volem assenyalar, només, el gran retràs que aquestsintrusos provoquen al gran moviment social, el veri-table, l'autèntic, el que no ha d'ésser obra de cap ho-me determinat ni de cap partit escollit, sinó el resultatlògic d'una actuació honesta i honrada portada finsa les últimes conseqüències.

Cal que tothom comenci a desfer-se d'aquest sentitde prioritat que tant en els camps del socialisme teòriccom pràctic hom s'adjudica gratuïtament. És precísno creure ni en el Mesies ni en els encantaments. Pen-sar que l'únic que en la vida compta són els fets ; és elconstant amuntegament de treball seguint una fermaexecutòria i tenir fixada en el cervell la frase : quel'alliberació dels treballadors ha d'ésser obra de iots ino pas de cap grupet privilegiat. I solament així es po-drà parlar de revolució social.

TOMÀS AMAT

Mal com ara no ha estat tan neces-sària la creació d'un organisme de cairecultural i artístic, acuradament capacitatper a omplir la manca que existeix, d'unteatre social, un teatre d'idees. Ja que es-sent el teatre ar.t de síntesi la idea en-tra més fàcilment pels ulls de l'especta-dor deixant-li una impressió, tal vegadamés concisa, però infinitament més emo-cional que si llegís un llibre. Aquest orga-nisme, que tractem de crear, es proposarepresentar amb artistes professionals to-tes aquelles obres nacionals o estrangeresque li siguin lliurades, sempre que aques-tes revelin la inquietud del moment pre-sent.

Davant del teatre groller, carrincló, isense cap mena de sentit, posarem unteatre de problemes i de transcendència.

Hom no ignora la influència que es potarribar a exercir damunt les masses, es-campant les idees per mitjà de les repre-sentacions teatrals. Per aquest procedi-ment s'ha procurat sostenir el caliu deles idees que il·luminaren les civilitza-cions d'altres temps. Al teatre grec Es-quiï i Sófocles glorifiquen la religió delsseus déus, fins que Sócrates negà les di-vinitats i li és donada la cicuta.

Les festes religioses del catolicisme, ambles seves músiques i processons, no sónaltra cosa que espectacles la finalitat delsquals és infiltrar dintre l'ànima de lesmasses un sentimentalisme morbós, queenterboleix llur enteniment, espectacle acàrrec dels seus sermonejadors, oficíants,etcètera.

A França, on l'afició al teatre ha estatsempre extraordinària, els teatres de so-cietat tingueren el seu origen quan l'èpo-ca de la Fronda; en Ja minoria d'edat deLluís XIV i a les escoles va ésser on esferen els primers assaigs d'escenes particu-lars, que moltes vegades constituïen unveritable teatre. Els jesuïtes afavorirensempre aquesta mena de diversions, espe-cialment a França i Alemanya les acomo-daren al sistema d'educació. Un altre casdemostratiu d'això que diem és l'ocorre-gut a Anglaterra amb motiu de l'estrena

F U N D A C I ÓA R T Í S T I C A

Teatre ExperimentalTeatre d'Art

Teatre d'IdeesTeatre Social

LA NOSTRA TASCAdel drama «Justícia» de John Galsworty,en l'argument del qual un pobre depen-dent és empresonat per haver robat unsdiners destinats a afavorir una pobra do-na martiritzada. El motiu és noble, peròl'ordre imperant exigeix que sigui empre-sonat i condemnat a un règim d'incomu-nicació.

L'acte que representa la cel·la incomuni-cada, produí una impressió tan gran, perla crua severitat del règim d'aïllament,que poc després el govern anglès va re-formar el sistema penitenciari.

Per totes les raons exposades, creiemnecessària la creació d'un teatre que re-culli les diverses inquietuds dej momentpresent amb els seus problemes espiri-tuals i materials que el nostre teatre s'a-fanya a amagar emparant-se amb el pre-text que al teatre s'hl va a distreure's ino a rumiar.

El món es troba en el període de deca-dència d'una civilització que es resisteixa la transformació lògica que Ja Naturaamb les seves lleis immutables imposa atot allò material creat. És Ja lluita entrela llum i les ombres que omple el món

de vaguetats, de matisos grisos com cap-vespres, però a la fi la Jlum triomfarà 1noves albes il·luminaran la terra. Ja hoprediu el Rig Veda amb aquestes parau-les: ¿Quantes albes hi ha que encara nohan il·luminat ningú? D'això neix el perquè del nostre teatre. Teatre d'experi-ment, teatre racionalitzat amb pretensiód'escola i que esdevindrà a la fi un teatredel poble. Hom dirà que el nostre teatreés un teatre polític i respondrem que sí,que el nostre teatre és eminentment polí-tic, car, ¿existeix algun teatre que noho sigui? 1 recordant les paraules escritesper Ramon J. Sender en el seu llibre «Elteatro de masas», podem dir : «Els defen-sors de la vella fórmula, l'art per l'art,no defensen absolutament res, l'art neces-sita plasmar una inquietud. Tota inquie-tud en la vida humana, quan es tracta deportar-la a terme, realitza un acte polític.Àdhuc els actes més insignificants de l'ho-me en la seva vida de relació són actespolítics, perquè estan exposats a la Inter-pretació d'altres persones neutrals i po-den tenir transcendència en fets de l'es-devenidor aliens a la seva voluntat. Sola-ment són apolítics la pedra, l'arbre, lallum, tot el que viu sense consciència desi mateix ni del que el volta.

Moltes podrien ésser les raons que po-dríem adduir en defensa de Ja nostra tesii que farien inacabable aquest treball;pel que pertany al nostre país i a la nos-tra tasca, condensem el nostre pensajnenten les frases de Romain Rolland : «Quanuna revolució no aconsegueix dotar el tea-tre d'un esperit revolucionari, és que noha arribat a les entranyes del poble».

Aquesta fundació donarà a conèixer laseva primera experimental pel gener vi-nent, amb el drama de Leónidas Andreiev«Cap als estels», versió catalana del com-pany Ramon Vinyes.

Publiquem els articles signats sota la res-ponsabilitat de l'autor

3

Una suggestió als mili-tants sindicals

g§)@kjïLÉs de lamentar la llacuna que gairebé

setmanalment s'observa al nostre portant-veu JUSTÍCIA SOCIAL, la manca de signatu-res 1 articles de tema sindical. Pocs sónels que s'hi dediquen, i és de lamentar-ho, majorment a causa d'ésser el nostreun partit netament obrer i on els obrershi formem majoria. Bé, molt bé està iés d'agrair la col·laboració dels Intel·lec-tuals; llur col·laboració ens és altamentprofitosa; no és prou, però. Tanmateix,no podem culpar-los a ells d'aitai defi-ciència, sinó als olarers que semblen te-morosos d'enfocar llurs activitats a l'es-tudi de les qüestions sindicals.

El nostre partit té vida i en tindrà mol-ta més, com més gran sigui el nombreö obrers que l'engruixeixin. Pe rtant, ésnecessari enfocar gran part de les activi-tats de premsa, amb preferència a les decaire sindical. Ei partit de classe que noestà sostingut per una forta massa obre-ra, és partit a l'aigua, cosa que no passaa la U. S. C.; i el partit que tenint unfort contingent d'obrers no es preocupa

; remoure la seva entranya classista, escondemna irremissiblement a l'esterilitat.

Let U. S. C., i dintre de poc amb lavaluosa fusió del Partit Català Proletari,el novell Partit Socialista de Catalunya estrobarà emmarcat i empès en la sevamarxa, que res no pot fer-nos desistir decreure serà ascendent per tal d'assolir elspostulats de la classe obrera per una for-ta organització sindical, la U. G. S. O.,que cada dia s'aferma més en el campde l'obrerisme català i en la consciènciadels homes que, com més temps passa,més troben a mancar aquelles organitza-cions que un temps no molt llunyà, ambllur potència i clarividència, feien tron-tollar les esferes més altes, que, esporu-guides,,. Caberen aliar-se amb el detritusmés infecte de la societat, i els interessoscreats, amb la complacencia dels educa-dors de consciències, i per covardia assas-sinar per l'espatlla, fent que la sang ge-

jrosa d'una joventut no menys genero-sa, regués els carrers de la població,aquests carrers on sense la reacció —al dir de molts d'ells —, l'herba ens enforagitaria.

Sortosament, cada setmana comprovemcom un estol de xicots ben orientats idecidits, ensems que prou intel·ligents perllur jovenesa, i dels quals el Partit pot es-perar-ne molt de bo, es dediquen, amb to-ta ardidesa a la tasca de proselitisme,però gairebé tots enfocant-ho en sentitpolític.

És molt, però no n'hi ha prou. En elllarg de la nostra actuació sindical, man-tes vegades hem sentit com molts com-panys es planyien de no saber prou bécoordinar i lligar llurs idees per a trans-criure-les al paper j fer-les entenedoresais altres. Aixi mateix podríem explicaruna munió de casos de companys que ambprou feines han sabut escriure llur nom,ens han proporcionat infinitat d'idees quenosaltres les hem polit modestament iles hem transcrit amb bon èxit. D'altresque, encoratjats per nosaltres mateixos,després d'arranjar-los unes quartillesque ells mateixos no coneixien, han exhi-bit, empesos per una plausible humanavanitat, que a ningú no perjudica, peròque fa molt de bé a les organitzacions,

Uur nom al peu d'un article. Podria ex-plicar més d'un cas de xicots que, sortitsde l'anpnim per aquest procediment, delsegon o tercer rengle en què figuravenen llur sindicat, s'han col·locat en el pri-mer acceptant tots els càrrecs que homels oferí per ingrats i costosos que fos-sin, trobant cada dia més gust i novesenergies en les lluites sindicals.

També és cert que la nostra dèria d'en-coratjar les joves promocions ens ha cos-tat més d'un disgust amb algun líder;però això acostuma a passar en aquellssindicats o agrupaments que els entronit-zen i no saben marxar sense cabdillatge.

No fóra inoportú, creiem, que quelcomde semblant s'iniciés en els rengles dela U. O. S. O., i per mitjà del seu conselldirectiu es cursessin les oportunes indica-cions a tots els secretaris de sindicatsper tal que, mensualment almenys,aquests trametessin notes o anieles perésser Inserits al portantveu, ensems queun grup de joves dels que millor sabenfer-ho, es dediquessin a arranjar allò queho necessités. Les notes trameses per di-ferents sindicats locals d'una mateixa in-dústria, acoplats, donarien la pauta aseguir, i, ordenades més tard en els con-gressos, s'evitarien llargues discussions,ensems que hom quedaria fixat amb elmfnim d'esforç de quines són les causesque no deixen avançar i d'aquelles altresa seguir.

Podrà objectar algú: 1 bé, ¿per quèno ho fa aquest mateix? Però, atenent-nos a l'experiència i a la nostra idiosin-cràsia, podem respondre sense equivocar-nos, que res ni ningú no ha fet més mal ales organitzacions obreres que els redemp-tors i els tasta-olletes. Cada un dins laseva indústria o ofici, sabrà poc o molt,és gairebé segur que ho sabrà bé, i si mésne, ell n'estarà segur, cosa que fa que de-fensi el seu punt d'albir amb més fer-mesa.

Amb tota esqueiença podem retreure laclàssica frase de l'immortal Apel·les: «Tu,sabater, a les teves sabates.» ¿Quantes va-gues dirigides per elements no pertainyents al ram o indústria afectat s'hanperdut? Gairebé totes, i el gairebé hi so-bra. No perdem de vista una cosa : si enqualsevol moment un sindicat o agrupa-ment es troba impel·lit a un moviment ino té homes prou enèrgics i coneixedorsde la matèria a debatre, encarrega el pleta altres companys de diferents profes-sions, i per bons, honestos y enèrgics quesiguin, segurament fracassaran, i aquestsfracassos es paguen molt cars. Les mésde les vegades es paguen amb sang. Lapatronal fa escarafalls, crida, pica depeus, invoca l'ordre i el poder constituït,però, a l'últim, s'hi resigna, perquè sapque té totes les probabilitats d'èxit. Exem-ples, no cal; resseguiu el moviment sin-dical català i en trobareu una infinitat.

Poca cosa més que reorganització potfer-se avui, i és qüestió d'aprofitar eltemps. Si la idea plau, que la reculli quipot fer-ho. De mi, no cal dir-ho : avuicom sempre hi aportaré la meva modes-ta cooperació. Si se'm crida, amb un solmot respondré amb el de tots els homesconscients i disciplinats: Present!

E. ROVIRA I BORI

prega tots ela subscrip-tors 1 corresponsals queno estiguin al corrent dellurs pagaments que en-viïn l'import de llur deutea aquesta administracióFEIL AYO, l®, 1.% i„"

Les comarquesST. VICENÇ DELS HORTS

Una de les principals caracterís-tiques d'aquesta localitat, radica enuna greu incertitud sociològica, fi-lla de la ignorància absoluta, bencontrolada per agents negatius,oportunistes reaccionaris de t o tquant representa progrés, en l'actualsocietat humana.

No és d'estranyar, doncs, la ini-cua com forçada activitat, que des-plega el Comitè local de la Federa-ció de Joventuts Cristianes, en tro-bar actualment el terreny tan as-saonat.

Un dels objectius principals d'a-quest grup fejocista, tendeix a ladescongestió de les joventuts en lamarxa ascendent vers el camí de laigualtat i la justícia ; falsejant-losla vida iels drets que com a ho-mes tenen dret de conservar i millo-rar.

Protegits per l'escòria pestilent deburgesos reaccionaris tenen muntatJP. petit camp d'esports —dintre elterreny amurallat de la rectoria —per esbarjo de la jovenalla, que ena seva redada hi cauen inconscient-

ment, amb el beneplàcit dels pares,•.•oïts d'ells considerats fervents re-publicans...

El joc preferit de la quitxalla —•rnb el goig que és de suposar perpart dels directors -—• és el tir albla.nc.

No podem negar que és una tàc-tica que els pot ésser profitosa, es-sent-los d'una gran utilitat els co-neixements pràctics de les armes pertal d'aguantar el corromput baluardhipòcrita que representen.

Gent obcecada i fanàtica per ex-cel·lència, no arriben a capir les con-seqüències que els pot reportar, el diaque aquestes mateixes joventutsobrin els ulls a la realitat.

Unim-nos tots els enemics del pri-vilegi i l'esclavatge per a anihilard'una vegada aquesta plaga infectaque ens amenaça ! — C.

Els socialistes 1 el proble-ma de Catalunya

un estimat company de la joventut,em deia, dies passats, que seria necessarique aquesta fixés clarament el concepteque té dels problemes nacionalistes, i mésconcretament, del problema de Catalunya.

Aquest aspecte tan important per altriomf del socialisme a casa nostra, és demolts anys ençà, el cavall de batalla queens separa dels nostres companys del Par-tit Socialista Obrer Espanyol.

Ja no cal dir, doncs, com ens ha d'in-teressar sempre la claretat en aquest pro-blema de doble importància per a nosal-tres; i em penso que fins ara, la posicióde la Joventut i de la U. S. C. en aquestaspecte, és ben diàfana. No crec que ne-cessiti més claretat.

No pel simple fet de guanyar-se lessimpaties dels obrers catalans — cosa quetambé compta -- sinó per ésser un delspunts fonamentals del programa socia-lista, l'alliberació nacional dels poblesoprimits, que nosaltres mantenim, intran-sigents, la nostra posició, posició que al-trament veiem aprovada per l'experièn-cia. Crec fermament que és avui niés ne-cessari que mai persistir en el mateixcamí.

A Catalunya han fracassat i fracassa-ran, quantes temptatives s'intentin per aformar un partit espanyol. I ha d'ésseraixí, perquè aquest propòsit no solamentestà en pugna amb els sentiments de lesmasses populars catalanes, sinó que tam-bé està contra les reivindicacions socia-listes.

A causa d'això darrer, ens trobem quesón precisament les forces més reaccionà-ries d'Espanya, les que, amb més forca,s'oposen al lliure desenvolupament de Ca-talunya. Per això mateix ens trobem, tam-bé, que són les forces més reaccionàriesde Catalunya les que traeixen els senti-ments del poble català.

I per això ens trobem que les reivindi-cacions catalanes van lligades amb elsmoviments demòcrates d'esquerra. L'accióde les forces reaccionàries, en la qüestiócatalana, facilita una magnífica platafor-ma, perquè les esquerres puguin fer-se seutot el magnifie moviment de les massesnacionalistes de Catalunya.

Nosaltres, que sabem, com diu Lenin,que dins de cada nació hi han dues na-cions, que hi han dues classes d'interes-sos contraposats, irreductibles, no podemignorar que vindrà dia — i molt aviat —que aquestes masses nacionalistes veuranestancats, impedits, per aquests mateixospartits esquerrans 1 burgesos, no sols llurssentiments de llibertat nacional, sinótambé llurs reivindicacions de classe.

Nosaltres, que tenim l'exemple de laU. R. S. S., únic país on les nacionali-tats han trobat plena satisfacció i solu-ció de llurs problemes, no podem roman-dre palplantats, mirant com la burgesiaes fa ssu un moviment que essencialmentens pertany a nosaltres, despreciant, en-ssms, una força que sols amb el socialismetrobarà plena satisfacció dels seus anhels.

No podem restar indiferents. Lenin diuque hem d'ésser nosaltres els qui hem decontrolar i marcar els objectius, en totsels moviments populars.

Avui precisament que el Leninisme s'haobert camí entre un sector important delP. S. O. E., particularment entre la jo-

ventut, hem de demanar-los que repassinles idees de Lenin i més particularmentles de Stalin, seguidor seu en el que esrefereix als problemes nacionalistes.

Diu Lenin: «El dret dels pobles a dis-posar -d'ells mateixos, comprèn la lluitapel complet alliberament nacional, per lacompleta independència, contra les ane-xions, i els socialistes, si no volen deixard'ésser socialistes, no poden refusar deprendre part en aquesta lluita en totesles seves formes, comprenent-hi la insur-recció i la guerra.»

Diu també Lenin : «Els socialistes hau-ran d'explicar a les masses que els so-cialistes anglesos que no demanin la lli-bertat de separació de les colònies i d'Ir-landa; els socialistes alemanys que no de-manin la llibertat de separació dels alsa-cians, dels polonesos, dels danesos, que noeixamplin llur propaganda revolucionàriai l'acció revolucionària de les masses finsal terreny de la lluita contra el jou na-cional, que uns socialistes així actuen coma xovinistes, com a lacais, que es cobrei-xen amb la sang i el fang de la monar-quia i de la burgesia imperialista.»

Diu també Lenin: «Nosaltres som par-tidaris de llur fusió, però hom no pot paspassar d'una fusió per la violència, de lesanexions, a una fusió voluntària, senseel dret de separació» (1).

I això, no ha estat pas paraules, haestat realitzat pols soviets a Rússia; ellshan donat a les nacionalitats llibertatcompleta, fins a l'extrem que en laseva Constitució hi tenen un article que«permet a cada nacionalitat adherida ala U. R. S. S. de sortir-ne en qualsevolmoment».

Això quo han realitzat els socialistesrusos, hem de realitzar-ho nosaltres ací,si no volem que les masses nacionalisteseiis facin el buit, impedint que a Cata-lunya s'obri pas el Socialisme, quan ellprecisament (i d'això n'estem convençuts),berá l'únic règim que donarà satisfacciócompleta als anhels de llibertat i de jus-tícia social del poble català.

Nosaltres hem vist amb gust la publi-cació a Barcelona d'un setmanari bilin-güe, de la Joventut socialista. Això ensassenyala un xic de comprensió, que novoldríem que fos simplement oportunisme.Do tota manera, sigui com sigui, ens ale-gra que es comprengui, que ací no es potí er res si no es lluita d'acord amb la psi-cologia del poble català.

Nosaltres no hem pas de rectificar enaquest sentit i tenim confiança en quèels companys del P. S. O. E. compren-dran el nostre problema, facilitant aixíla unitat socialista ibèrica, primer pasper a l'establiment a Espanya d'una Uniódfi Repúbliques Socialistes Ibèriques.

M. BOCHACA

(1) El Comunisme i la qüestió Nacio-nal i Colonial. Lenin, Stalin i Bukharin.Traducció de Jordi Arquer.

LA PREMSA OBRERA ES UNA ARMAPER A COMBATRE ELS PRIVILEGISDE CLASSE. "JUSTICIA SOCIAL" ESUN PERIODIC OBRER. LLEGIU-LO IPROPAGUEU-LO!

L'aparició del present periòiiic,realització d'una iniciativa que mo-gué a unir-se a uns quants com-panys coincidents en el propòsit, vea donar satisfacció a la necessitatsentida des de molt temps d'unportantveu català que, dins lapremsa periòdica, representés l'i-deologia social de l'anarquisme.

Catalunya necessitava un periò-dic català anarquista ; l'anarquismeel necessitava més. L'absència dela propaganda llibertària dins l'ex-tensa literatura catalana era unadeficiència depriment per a nos-altres els anarquistes i també se'nressentia la dignitat de les lletrescatalanes, com si amb elles no espoguessin expressar altres ideesbecils oracions i lletanies religio-que les enganyadores de la políticai les que es desprenen de les im-ses.

En aquest sentit, doncs TerraLliure ve a omplir un veritablebuit.

* * *Dos aspectes té la tasca de l'anar-

quisme : la d'enderrocament del'actual statu quo i la constructivad'un previ i precís estructural or-ganic-economic del comunisme lli-bertari dins l'espai social de l'A-narquia.

Els polítics estatistes, els écono-mistes burgesos i teòlegs eclesiàs-tics, menteixen i enganyen la bonafe de les masses quan els diuenque l'Estat, el Capital i la Religiósón respectivament la personifica-ció de la pàtria, del país i de lanació ; del treball, la civilització ila cul tura ; de la justícia, la hon-radesa i la rnoral.

naturalitza el veritable sentit ino-

TAL COM JO VEIG TERRA L·L·IURESota aquest títol, Terra. Lliure, setmanari anar-

quista català, ha publicat un article que ens plau derecollir a continuació per l'Interès del punt de vistaque exposa sobre la unitat obrera, coincident engran part amb el nostre*

fensiu de la nacionalitat, i és comun desmesurat polp de mil xucla-dors tentacles arrapats sobre la su-perfície del país.

El Capitalisme: no és el capital.El capital és el f rui t del treball f e t ;és la producció dels que treballen,i a tots els treballadors ha de per-tànyer. El capitalisme, no és al-tra cosa que el règim de la produc-ció basat en la propietat individualdel capital usurpat als treballadors,únics productors de la riquesa so-cial. El capitalisme, doncs, és ellladre legal no solament dels bénsdel treball sinó també dels béns dela Naturalesa, majorment del prin-cipal element : la terra.

Jo veig, doncs, Terra Liure com-batent el capitalisme com organit-zació plutocràtica monopolitzadoradel treball i agavelladora i desga-velladora de la producció, explota-dora de l'home i usurpadora de lapropietat comú.

\j'Esffl.ésia no és la religió. La re-ligió és un mite i l'Església és unarealitat : és el clerical que viu ex-plotant el mite. Quan, per virtutd'un profund i redemptor terrabas-tall revolucionari social, resti su-primida la professió de clergue,desapareixerà amb ella l'Església iamb aquesta el mite. La pristinamoral cristiana no està dins l'Es-glésia ; no està en el culte ni conviuamb el sacerdoci. Ans al contrari,

l'Església consagra amb les sevesprèdiques, ritus i cerimònies reli-gioses, totes les immoralitats, totesles iniquitats humanes que dima-nen de l'existència de l'Estat i elcapitalisme.

Jo veig, doncs, Terra Lliure com-batent el clericalisme i el mite re-ligiós, amb els raonaments de lalògica científica, de la socioloigiaracional i de la justícia humana.

Però aquest presistent combatcontra el nefari trípode no ha defer negligir l'obra constructivacomplementària del nou ordre so-cial futur. El comunisme llibertariés avui la fórmula més definidai única realitzable de l'anarquis-me; cal, doncs, que les actuals or-ganitzacions llibertàries que tenencom a fita el comunisme dins l'A-narquia, tinguin també, com a pri-mordial tema a, resoldre el de laregulació corresponent a cada unde tots els punts del programaanarquista enunciat per la Associa-ció Internacional dels Treballa-dors.

Jo veig, doncs Terra Lliure, la-borant també per l'afirmació cons-tructiva de la futura organitzaciósocial i econòmica, perquè hem depersuadir-nos de què la substitucióde l'actual Estat polític oligàrquic,individualista i autoritari, només

podrà efectuar-se quan el poble ha-gi comprès i assimilat, per la claraconcreció estructural d'un progra-ma regular, el nou organisme eco-nòmic, col·lectiu, comunista i lli-*bertari dins l'Anarquia.

Una qüestió de gran transcen-dència es remou avui en el si detot el proletariat, i que la realitatde l'actual moment històric fa deresolució urgent, inajornable : launificada del proletariat com a for-ça compacta popular davant l'a-menaça d'una dominació feixistaburgesa, que s'està ja covant dinsl'Espanya i que, de realitzar-se,equivaldrà a una reculada d'un se-gle per a la evolució humana.

I aquesta unió de força proletà-ria no pot pas fer-se plantejadaamb la consigna falaç i ambiguad'«aliança obrera» com a mingoper fer caramboles polítiques inte-TKssants per als que hi juguen atres bandes, sinó que aquesta efec-tiva i veritable unió només pot fer-la d'una manera categòrica, posi-tiva i eficaç la unificació, en un solcos orgànic general, de les duesigrans organitzacions obreres avuiexistents a Espanya.

Les divergències de Marx i Baku-rn'n sobre tàctiques i procedimentsno poden ni han de continuar es-sent el motiu de desunió de la clas-

se treballadora. Les diverses ten-dències del socialisme genèric te-ñen ja llurs organitzacions especí-íiques dins les lluites polítiques iideològiques. Però el proletariat,

organitzat com a classe explotadaeníront del capitalisme i per a l'as-soliment de la comú emancipació,no ha de mostrar-se trossejant ambtants trossos com partits políticsexisteixen. El sindicalisme proleta-ri no és el Partit Socialista, ni capdels partits que es diuen comunis-tes, ni és tampoc la federació Anar-quista Ibèrica ; però és una forçainalhauradament disgregada que elmoment històric indueix a unir enuna sola voluntat invencible i sal-vadora davant el perill imminentd'una reacció medieval.

Per això, jo veig també TerraLliure com un impulsor per a launificació del proletariat, l'organit-zació única del qual, al marge detota fracció política, només pot te-nir un objectiu comú ; el daltabaixde l'Estat capitalista, amb el con-següent capgireu de l'economiaburgesa.

* * *La tasca de Terra Lliure, doncs,

la veig sintetitzada sobre aqueststres punts principals :

Demolició de tots els nefaris ar-caismes polítics, socials i religiosos.

Construcció estructural orgànicad'un nou ordre social humà, comu-nista i llibertari.

Unificació del proletariat dins unsol cos sindical confederal i inde-pendent de tota altra organitzacióo partit polític.

1 amb aquest programa per a ob-jectiu pot fer molt bona feina iobra positiva aquest nou periòdiccatalà avui nascut i que té per nomTerra Lliure. GOMERY

CONFUSIONISMESí ; aquesta és la posició de sem-

pre de tots els partits petit-burgesosd'arreu. A casa nostra, per no éssermenys, també patim el mal del con-fusionisme. N'hi ha prou en girarla mirada enrera per poder veureavalades les nostres asseveracions.

Gairebé sempre, la naixença d'a-questa mena de partits, dels qualspodríem dir-ne que no són ni carnni peix, és obeint a fets sentimentalsi llur existència és un «sí», però noconstant. Per a no espantar als uns,arroncen ; per a agradar als altres,fan que estiren; davant del dile-ma... arroncen sempre. És veritable-ment la tragèdia d'una classe quevol i no pot, i pot i no vol. La ma-teixa pròpia covardia li priva deveure la seva veritable drecera.Prou confeccionen programes i. fi-xen principis ; si els llegiu, però, hiveieu un aiguabarreig que us fa ro-dar el cap. Burgesia? Proletariat?...Confusionisme I Aquesta n'és la re-sultant.

L'urdit d'interessos que s'amaguenen aquests partits priva a aquestsmateixos de poder donar satis-facció a aquella classe que, creientamb els crits de sirena donats en elsmítings de propaganda electoral, hadipositat la seva confiança en unshomes que, molts d'ells, de la polí-tica en fan una professió.

Malauradament, a totes les lati-tuds es prometen caseies i hortets ;no faltaria més I Aquesta és la «pa-nacea» o bese per a enredar a laclasse treballadora.

La política, hom diu, és l'art degovernar els pobles. Sí ; ja hi pas-sem per això ; pel que no passem,i no hi hem de passar de cap de lesmaneres, és que no es digui quinapolítica, car, per aevitar confusio-nismes, és precís aclarir posicions, i,així, tothom ocuparà el lloc que lipertanyi.

La política dels partits que es-mentem més amunt és amfibia, no técolor determinat ; és a dir, sí ; leífaçanes de llurs edificis són pinta-des d'un vermell... tirant a rosa,car no poden abusar gaire del ver-mell perquè podria estroncar la di-gestió d'alguns cavalls blancs ques'aixopluguen en aquests edificisque, per dintre, són d'una grisor ti-rant a fosc.

Els obrers que ja- tenim quarantaanys recordem perfectament com vanéixer a la nostra terra el lerrouxis-me. Aquest partit, amb la seva de-magògia, el seu paper de redemptordels obrers i amb el seu laïcismecent per cent, aglutinà a l'entorn seugairebé tota la classe treballadorade Catalunya. Per tal d'amenitzaraquell aglutinament s'intercalava en-tre aquella demagògia, prenyada defrases que posaven en perill la vir-ginitat de les serves d'un senyor,les cèlebres meriendas fraternalesque, passant els anys, s'han anatconvertint en meriendas Straperlit-zades. Resultat de tot això ? Sí ;n'hi va haver un, i fou desastrós.La classe obrera, en lloc d'haver-sedesenganyat d'aquella política quenosaltres considerem amfibia, i ha-ver emprès la seva pròpia, es lliuràa l'anarquisme, el qual ha portatcorn a conseqüència l'endarrerimentde 25 anys de fer, la classe treballa-dora, la seva política que ningú nopot fer per ella : Política autèntica..'a classe.

És hora d'esborrar les mitges tin-tes. La classe obrera no necessita nitutors ni mainaderes que es prestina sacrificar-se per ella. Havent ar-ribat a la majoria d'edat i tenint,com creiem que té, un bagatge tangran d'experiència pel corol·lari defets passats, és perdre el temps en-tretenir-se prestant suport a partitsque, tard o d'hora fan, tots, la ma-teixa fi. Recordem també, de passa-ria, les paraules d'aquell gran re-formador que deia: «Els partitsque no tenen una posició ben clarade classe són els més perillosos.»

No ens cansarem de repetir quecal estar alerta. Hi ha alguns passat-ges de la Història que poden repe-tir-se. La classe treballadora nomésté un camí i cal que no s'aparti d'ellmalgrat la bellugadissa dels mira-llets, més o menys llampants, que,.1. fi de comptes, només serveixen perF. mantenir el stato-quo de les in-justícies socials.

Ja sabem que, per imposició de

ks circumstàncies, la classe obrerade la nostra terra i d'arreu d'Espa-rya, per sortir de la situació, es veu-rà obligada a anar en coalició elec-toral amb aquells partits que ací eniVrn esment. El que cal, però, ésque hi vagi amb personalitat prò-pia ; res de confusionismes, car, al-trament, seria perpetuar equívocs.No cal oblidar que, després de lavictòria, s'iniciaran els cops de col-zes de consuetud, i, en lloc d'an.ira un seguit de realitzacions imme-diates per a donar satisfacció, enpart, a aquella classe que té més raód'existir, les preocupacions més im-portants seran per a pagar les «fac-tures» que es presentaran al cobra-ment de la nova situació. Nosal-tres, tot això, ho hem de mirar desde la nostra atalaia.

Tornant al nus de la qüestió, en-capçalament d'aquest article, he demanifestar que em sap greu no ha-ver-me pres la molèstia, abans d'a-gafar la ploma, de mirar en un<iDiccionari» com és definit el mot«Confusionisme» i les seves aplica-cions. Estic gairebé segur, però,que no hi ha cap text de consultad'aquesta naturalesa, que, a mésde donar la definició genèrica delmot, s'aventuri a donar-ne gairesaplicacions, i, menys encara que es-menti aquesta: Confusionisme... enpolítica.

Es pot dir amb sinceritat que homsent un xic de remordiment per sicasualment l'eminent filòleg EnPompeu Fabra llegeix aquest article,i, tenint en compte el paràgraf an-terior, vol enriquir el seu Diccionariamb les aplicacions dçl mot Confu-sionisme.

J. LLUÍS I ROCA

7 d i e sSabíem que el senyor Piquipon

escrivia en els seus diaris, però noens pensàvem que hi escrivís tantcom ho demostra aquesta gasetillade la lerrouxista Noche del diven-dres dia 6 :

«Se discute el proyecto sobre De-rechos reales. Esto es una Repúbli-ca democràtica.

¿ Costaría mucho designarles co-mo «Derechos nacionales»?

Es veu que els erudits de La No-che ignoren encara que els drets«reals)) no deriven de «rei)), sinóde «res».

I encara els farem un aclariment :aquesta «res» no significa en lluridioma «cap de bestiar», sinó«cosa».

Vejam si ara encara ens donaranlliçons com aquelles del Pen Club !

Nota oficial de l'Ajuntamentgestor :

«Per acord del Ple Municipal dedata 19-20 de novembre de 1935,es concedeix la rebaixa d'una cin-quena part en el tipus d'imposicióde les quotes corresponents a l'ar-bitri sobre el valor dels solars, es-tiguin o no edificats, sempre que el;-respectius propietaris oportunamentacreditin que les finques tenenconstruïda la voravia corresponenten tota la seva amplària. Els pro-pietaris faran ells mateixos la de-claració que tenen voravia, i siaquesta es comprova, amb la ins-pecció que es farà, que és faisà,seran castigats amb una multa del25 al 75 per cent d'una anualitat del'import de l'arbitri.»

Tot això està molt bé — és undir —, però, a. part que les inspec-cions comprovaran la falsedat depoques declaracions, cal preguntarsi, fins suposant que cobressin lesmultes, que ja és el màxim optimis-me, aquesta multa no sortiria moltmés barata que l'import de les vo-ravies.

Dies enrera van agafar un suo/;com a suposat espia.

Li van trobar uns documents enidiomes estrangers.

Ara, el jutge militar ha pres undetermini feliç : ha disposat que elsdocuments siguin traduïts per a po-der-ne tenir esment.

Després de la. tempta-tiva, d'assemblea pro

infants d'AstúriesL'entrada a l'Ateneu Polytechnicurn

ajeria magnile aspecte. Semblants feme-nins optimistes i harmoniosos. Una vega.'da instal·lats al lloc on havia de celebrar-se l'assemblea, vàrem veure que ens equi-vocàvem, puix que tibani» d'ésser legalmentconstituïda, ja una veu exaltada, imprò-pia d'un moment sense discussió, demana-va la paraula per una qüestió d'ordre, pro-movent un greu incident que obligà l'au-toritat a suspendre l'<acte.

I sort que la, paraula demanada erad'ordre; si hagués estat de desordre, po-o-res de nosaltres/

No, no fa gràeia. Al contrari. És dolo-rós, molt dolorós. No vull esbrinar els de-tectes orgànics de la formació de l'enti-tat, ni les discrepàncies entre els seus di-rigents. Dissortadament, de tot es comprènque hi ha. Però si que he de protestar,com a assembleista afiliada i assabentadadel que és vida activa, en una organitza-ció, que així es procedeixi, tan barroera-ment

Argumenta una de les que contribuí al'incident que feia set mesos que treballa-va en favor de l'obra': Molt bé; agraïts.Ah!, però creuen que això és suficient perfer-se ni que sigui a la força, amo de l'as-semblea? ¿És que no saben de personaque porta no mesos, sinó anys actuant,i en un moment donat, injustament devegades, creient-lo innecessari, s'anulla'?Indiscutible, es defensarà. Però si per da-munt de la seva persona té un afectedesinteressat a l'organització, esperarà elmoment oportú, que tampoc no se li ne-ga, abans de llançar-la per un abisme pe-rillós. Màxim en la que és motiu d'aques-tes ratlles, que la seva missió és gairebésagrada. Protegir els infants. Aquests és-sers que d'una manera tan directa sofrei-xen les misèries de l'esta't actual de lasocietat. Que veuen un món de coses quenecessiten per viure i que els són priva-des. En ells no hi ha interessos ni volun-tats. Els seus actes són verges. Són la pu-resa personificada de la vida. Protegir-losés obra més que sagrada.

I si (fos que la intenció d'aquesta gentés desvirtuada, que no s'ho creguin. Per-què si per defensär-la cal presentar-se sal-vatgement, com ells, també ho farem. Perdamunt de mals caràcters (si és que fosaixò) i als infants per damunt de pas-sions personals i als infants per damuntde tot i als infants d'Astúries que recla-men, no de la nostra caritat, sinó de lajustícia nostra.

ANGELINA PALOMES

Fins els guàr-dia roben

Llegim a La Publicitat de di-marts la següent informació de laPrefectura de Policia :

«Un guàrdia estafa diners pelprocediment ,de les participacionsfalses. — Alguns veïns del carrerde Llúria i del cinema Metropol ha-vien adquirit participacions d'unnúmero de la rifa de Nadal, que ve-nia el guàrdia de seguretat JoanMaese.

Un dels quí n'havien adquirit ennecessitava més, i va anar al carrerd'Aragó, on, amb el nom de JosepAlzina, figurava el dipositari.

Allí s'assabentà que no existiaaquesta persona i que no la conei-xien.

Aleshores tots els qui tenien apun-tacions determinaren denunciar-lo.Ahir al matí fou detignut i posat ala disposició del jutjat. Davant deljutge ha declarat que no tenia elbitllet i que, per tant, havia estafat,tots els qui li havien comprat apun-tacions.))

Companys: Porteu a arreglar elsvostres rellotges al carrerPerot lo Lladre, 3, primer, segona

Travessia de la Portaferrissa

Joventut Socialistade Catalunya «J. S. C.>

Secció excursionismeEl proper dia 22, excursió a Sant

Llorenç del Munt.Punt de reunió : Estació Sarrià,

de la Plaça de Catalunya, a dosquarts de sis del matí.

Vocal ponent : Salvador Boher.Pressupost : 3 pessetes.A començaments d'enguany, la

Joventut, com tots recordareu, co-mençà la recaptació de pessetes pera la construcció d'una caseta diebany. Malgrat tots els esforços, nopogué ésser una realitat l'estiu pas-sat. Ara comencem de nou els tre-balls per tal que el proper estiu si-gui un fet.

Una de les coses que ens preocu-pa, i perquè Voldríem que fos .agust de tothom, és l'emplaçament.A tal efecte, hem pensat que el mi-llor és recollir el parer de tots i da-vant d'aquest fer l'emplaçament.

Trameteu, doncs, a la redacciód'aquest setmanari la vostra opS-nió mitjançant carta adreçada alSecretari del Comitè de Barcelona.—Comitè d'Esports.

Crònica internacionalUna restauració

£1 cas de Grècia no l'hauríem de considerar com una anècdota sense importàn-cia ni significació històrica, sinó com un exemple digne (¿'estudi i atenció. Desprèsue uotze anys de Republicà, s'na restaurat la Monarquia. El resultat oticial oei pie-bihcii tou ue a^.out) sufragis a favor ae la ttepublica i 1.4a2.uuü a layor tie i- aia-iitvi-quia. Esmentem les xures per pruïja iniurmauva encara que no tinguin capvau/*. t's m conjunt de fets «¡stories que uonen aquests resultats el que cal consi-derar i e&uereui que el lector voldrà deunr-se breus instants en aquesta tasca.

ka mstoria autentica ae Grècia comença 'Mb anys aoans de la mostra eru. Pas-sats els temps de la HeUade gloriosa, esdevingué província de l'imperi roma l'any4t> i de l'imperi bisanti el ayo ae la nostra era. Va caure a poder deis turc- un líotíi en laül va iniciar la guerra de la seva independència que umo l'ajut de tirají lite-tanya, França i Russia va poder assolir en IB29.

i)ei nostre record, Grècia na sotuigut la desastrosa guerra amb Turquia d¿> 1897,la qual, gràcies a la Intervenció de les gran potencies no va acabar amo la seva in-uepenüentia i va ter sorgir, en canvi, t'Estat autònom de Creta, illa que mes tardva incorporar-se a Urecia; la guerra conjunta dels estats balcànics contra Turquiaque v auerivar amb guerra de tots —adnuc Turquia— contra ttuigaria UaU-id);ui guerra grau de lal^-i« en la qual Grècia tou actor oes uels primers oi«; i* guer-ra arno la nova iuryuia de Mustafa Kemal en lti'¿'¿ quo va «tcauar mtab i«* comi ..uexpulsió deis grecs de l'Àsia Menor, l'incident beluc amb Ua<*a per l'agost de laüji la invasió de Bulgària per l'octubre de 1925, resolts ambdós per Ut isuciemt de *-•«Nacions mitjançant sengles indemnitzacions de part de Grècia.

A través d'aquests dolors i desastres, Grècia ha gairebé duplicat la superfície delseu territori i mes que duplicat la seva població. Fais desgastat, amb una àrea con-reable en una cinquena part escassa, sense indústries bàsiques ni reserves de ca-pital per a repoblar boscos i construir aprofitaments hidràulics, dispers i amb po-ques comunicacions, Grècia s'ha trobat amb més problemes i complicacions desprèsue cada derrota i amb més misèria després de la victòria. L'intercanvi de poblacionsamb Turquia t Bulgària va afegir-li un milió i mig de repatriats famolencs el man-teniment i instal·lació dels quals va produir una despesa enorme i que avui consti-tueixen nuclis d'indigents escampats per les zones més àrides de Macedònia i Tes-sália.

Kea no té d'estrany que el poble grec aprofiti els intervals netre una i altraguerra internacional per a especialitzar-se en turbulències i agitacions interiors. En-cara recordem tots el sensacional afusellament dels tres primers ministres Gouna-ris, Stratos i Protopapakakis dels dos ministres Baltazzis i Thosthikis i del genera-lissim Hadjenstis pel desembre de 1922, després del destronament de Constantí i,conseqüència del desastre d'Esmirna i del triomf de la sublevado del coronel Plasti-ras. Fero és que Constantí ja havia hagut d'abdicar pel juny de 1917 a favor de* sausegon fill Alexandre i quan aquest va morir, per l'octubre de 1920, un plebiscit perl'estil del que va celebrar-se el 3 de novembre darrer v& demanar a Constantí queocupés de nou el tron, i fon rebut amb palmes i acomiadat a empentes dos anysmés tard. Venizelos, que en aquella època ja havia caigut en desgracia diverses ve-gades, fou cridat de nou, va obtenir una victòria elctoral formidable i pel desembrede 1923 el rei Jordi II, fill de Constantí, fou obligat a abdicar i, acomiadat pelscriats, es va embarcar cap a l'exili. Un aire plebiscit celebrat el 13 d'abril de UG4ira donar 758.742 vots a favor de la República i 325.322 a favor de ui Monarquia. Elpruner de maig d'aquell any va proclamar-se la República que acaba de morir

líes d'aquella data els generals salvadors —Mángalos, Plastiras, Metaxas, Kondy-lis, etc.— han provat fortuna quan els ha semblat que arribava el torn. Venizelos,nome-providencia, que semblava el geni de la nova Grècia, ha perdut el prestigi ila serietat fins a arribar a la desastrosa sublevado militar del mes de marc darrer,que ha servit de pretext per a precipitar els esdeveniments i reinstaurar la Monar-quia. I així arriba Grècia, a la fi de 1935 amb Jordi II rebut amb palmes, com elseu pare, i sense que ningú li asseguri que, com el seu pare, dintre d'un parell d'anysno hagi de tornar a l'exili. De moment, el seu esperit conciliador i demòcrata ha to-pat ja amb el dictador Kondylis a qui, principalment, deu el tron. L'amnistia ge-neral, el retorn de Venizelos i els militars de la revolució del marc passat nodrienoferir una tongada de pau, però a Grècia no serà així, continuarà la guerra civil ia intervals, la guerra internacional. El futur pròxim dirà si tenim raó.

Des de 1910 hem vist caure set monarquies europees {sense comptar les múlti-ples famílies régnants de l'Imperi Germànic) i establir-se dotze Repúbliques (senseincloure les Socialistes Soviètiques). Albània va estrenar un rei en 1928 i GrèciaThareposat en 1935. Cal estudiar aquestes excepcions, sobretot la darrera. I la lliçó aulsen desprèn és aquesta: Una política constant de turbulència, d'acció directa i decups de força, porta sempre aparellada l'acció militar per l'ajut o per Urepressiòdels intents subversius. Les intromissions militars en la política són fatate pe? a laciutadania i la democràcia. .Alla on es donen hi ha feixisme, dictadura, o, en elsmillors dels casos, com a Grècia, retorna la Monarquia que és el predomini de castescomporten8 P6r «w»*«""* l'anarquia que les intromissions militan? fatataent

AL SERRA I MORET

El «patriotisme» en accióLa segona victòria C?)

del SP. Laval

Imp. Miret-Gulf ré, 12-Barcelona

El Sr. Lavai ha salvat un altreescull. De moment, la situació po-lítica, francesa queda aclarida., Ajutjar 'pels comentaris fets abans idurant la discusió de l'afer de lesLligues, el resultat obtingut pel go-vern ha esvaït molts dubtes i recels.Sobretot, a l'estranger. Alguns dia-ris alemanys, hem dit alemanys, nopodien amagar llur inquietud per lasort que podia ocórrer a l'ex-socia-lista. El Kochnische Zeitung, deColònia, es preguntava: « ¿ Es possi-ble que la Cambra francesa tombiun home tan intelligent i tan lúcidcom el Sr. Lavai?» Més avall, tor-nava a preguntar : « Si aquest go-vern cau, ¿quin serà el seu succes-sor?»

Davant d'aquestes perspectives, nocal dir amb quina satisfacció ha es-tat acollida la continuació del Ga-binet Laval. No solament a l'exte-rior, sinó, també, a la mateixaFranca. La gran premsa ha fet sor-tir l'inevitable patriotisme, el sentitdemocràtic, la ciutadania republi-cana, l'esperit de sacrifici, etc. És adir que, gràcies a la ponderació,equanimitat i civisme dels represen-tants de la nació, s'ha evitat no resmenys que la guerra civil... Cosaimportantíssima, l'enderrocament del'omnipotent «Comitè de Forges»,representant genuí del capitalismefrancès.

La primera vegada, la gran bur-gesia aconseguí impressionar — ex-portació d'or, evasió de capitals —una gran part dels esquerristesd'Herriot. Ara, ha sabut tocar-losla corda fluixa del sentiment de pà-tria, i impossibilitar la formaciód'un govern «frontista».

El miracle, doncs, s'ha fet. Elspronòstics han fallat. Per això l'es-tupefacció ha estat general.

Aquesta mutació tan espectaculari tan inesperada ha causat moltasorpresa i molta desorientació. Haestat un cop d'una teatralitat in-

igualable. Les dretes tenen aquestagran sort. Quan les circumstànciesho exigeixen, quan no es veuen gai-re segures, les dretes saben amagardiscretament la pell de llop amb unapell d'ovella qualsevol. Tenen méselasticitat que les esquerres. S'aju-pen avui per a pegar demà sensecontemplacions.

Ara bé : ¿ quin marge de con-fiança, de sinceritat, es pot ator-gar al «generós» armistici proposatpel representant parlamentari dels«Croix-de-Feu» ?

¿És possible, que les «Lligues»franceses, instruments de la. pluto-cracia del diner, després de tantapreparació, de tantes amenaces, detants atemptats, renunciïn a la vio-lència, base indiscutible de llurs doc-trines subversives i antidemocràti-ques?

¿És possible que homes con LaRocque i Renaud, exponents d'unrègim opressor i autoritari, abando-nin «per pur altruisme patriòtic» elsindiscutibles guanys aconseguits finsara ? ¿ Quina cara hi posarien elsWendel, i altres?

Fins ara, les causes que han mo-tivat aquest canvi de front no sóngaire clares. Tot és boirós i difús.

¿ Tal vegada les masses impo-nents del «Front Popular»? ¿Unepisodi momentani i passatger?¿ Manca de confiança en llurs mili-tants? ¿Algun consell de categoriao bé una simple i estudiada modi-ficació de tàctica per a prepararamb més calma un inesperat i auda-ciós moviment «putchista» ?

Cal esperar els esdeveniments.Els homes del «Front Popular» nos'han deixat enganyar per la pro-metença formal de desarmar volun-tàriament totes les Lligues parami-litars. No creuen en l'autodesarma-ment. Estan atents i vigilen tots elsmoviments de l'adversari. Esperen.Saben que el perill subsisteix...

MARGARIT