La figura de Giuseppe Chiesa és de gran im-portància en la història de Menorca, no només

per la qualitat i la quantitat d’obra pictòrica que ens llegà, sinó també per la seva transcendència en el conjunt de les Belles Arts a l’illa. A pesar del seu ori-gen italià, podem considerar Chiesa el primer pintor menorquí, ja que abans que ell arribés a l’illa la pin-tura, entesa com a bé artístic per a la contemplació i

el gaudi, era un art totalment desconegut entre el poble menorquí, més enllà d’algunes obres propietat de l’Església o de l’aristocràcia.

Però de la figura de Giuseppe Chiesa hem de valorar, també, altres aportacions, com ara la creació de la primera escola per a l’ensenyament ar-tístic, així com la influència que tindrà la seva obra en molts altres artistes, i no només en artistes coetanis seus, ja que el seu estil es perllongarà i es per-petuarà pràcticament fins a l’actualitat en l’obra d’altres pintors que faran seu l’estil pictòric de Chiesa. Amb tot açò, encara podríem considerar que l’apor-tació més gran de Giuseppe Chiesa és la possibilitat que ens ofereix, a través de les seves obres, d’obtenir una visió més aproximada i més fidedigna de la Menorca del segle xviii.

L’obra de Chiesa —molt influenciada pel realisme italià— es distingeix per ser un retrat de la societat, la cultura i els costums de la seva època. Els seus quadres retraten amb gran fidelitat els fets històrics i les escenes po-pulars, els principals esdeveniments que succeeixen a l’illa i els escenaris on transcorren, fins al punt que s’ha considerat que Chiesa va esdevenir el repor-ter oficial d’aquell segle.

Giuseppe Chiesa Baratti havia nascut a Liorna l’any 1720, descen-dent d’una família benestant i vinculada a les Belles Arts. Tot i que desconei-xem si abans de venir a Menorca havia exercit o no de pintor, el que és segur és que coneixia les escoles provincials nord-italianes de Gènova, Llombardia i Venècia, ja que la influència d’aquestes escoles es veu reflectida en les seves obres. En realitat, Chiesa arriba a Menorca per exercir el càrrec de vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana, i a pesar que no sabem amb exactitud la data de la seva arribada a Maó, tot apunta que degué ser cap al 1747 o 1748; és a dir, en el tram final del primer període de domini britànic de l’illa, en el segle xviii.

L’activitat comercial entorn del port de Maó s’havia reactivat en aquells anys, i nombrosos estrangers, sobretot grecs, italians i jueus, s’hi ha-vien assentat a l’empara d’aquest comerç. Malgrat que la documentació ad-ministrativa parla de penúries i dificultats, la veritat és que la ciutat de Maó havia prosperat considerablement. Aquest era el panorama que trobaria Giu-seppe Chiesa quan arribà a l’illa acompanyat de la seva germana Maria Chiesa Baratti. La seva adaptació i integració en la societat maonesa degué ser ràpida, ja que l’any 1749 tenim la notícia del seu casament, l’onze de març, amb la jove maonesa Joana-Aina Bagur Manent. Només un any després del casament naixia la primera filla, de nom Joana-Aina, com la mare, i durant la dècada següent el matrimoni tindria nou fills més.

Una vegada establert a Maó, Giuseppe Chiesa inicià, a poc a poc, l’ac-tivitat com a pintor i tractà tot tipus de gènere: l’històric, el retrat, la pintura costumista, i fins i tot els temes religiosos. Curiosament, els primers dibuixos que trobam són dos dissenys que representen sengles projectes arquitectò-nics. El primer és un plànol i perfil de l’església de Santa Maria de Maó de l’any 1751, i el segon un disseny per als quarters de l’Esplanada de Maó, elegit per la Universitat de Maó, de 1752.

Però la gran producció pictòrica de Chiesa és la que va captant els esdeveniments històrics i la vida quotidiana. De fet, en la majoria de qua-

dres no tracta el fets històrics o militars d’una manera grandiloqüent, sinó que demostra un interès especial per les petites escenes individuals, pels per-sonatges, les edificacions i el paisatge, que són representats simultàniament als successos que relata. Clars exemples d’aquests tipus de quadres serien els atacs al Castell de Sant Felip per tropes invasores, que representarien els finals de la primera i la segona etapa de domini britànic a l’illa. D’aquesta manera el pintor mescla en el mateix quadre el tema històric, el costumista i el paisatge.

El retrat és un gènere que Chiesa conreà amb abundància, i en ell des-taca el gust pel detall, la delicadesa amb què tracta el conjunt i la penetra-ció psicològica del personatge. En molts casos, les persones retratades van acompanyades d’un paisatge o d’edificacions que les identifiquen o amb què tenen alguna relació. Dues mostres d’aquests tipus de gènere són els retrats de Vicenç Albertí i de la seva dona, Rita Albertí, que acompanyen aquest escrit. S’hi pot observar la riquesa dels detalls de la vestimenta, la fisonomia dels personatges, els cortinatges i les cases que es veuen al fons, que mostren una de les propietats de n’Albertí.

Un altre del retrats més coneguts és el del comte de Lannion, qua-dre de grans dimensions, típic retrat oficial en què el personatge apareix de cos sencer, estalonat a un sòcol i emmarcat de columnes i cortinatges. És aquest un exemple de pintura d’encàrrec, ja que consta en les actes muni-cipals que la Universitat de Maó demanà al comte

de Lannion que es deixés retratar pel pintor amb l’objecte de col·locar el llenç a la Casa Consistorial «per a memòria eterna», com de fet encara s’hi conserva. La idea fou seguida poc temps després per l’Ajuntament d’Alaior, que també serva un quadre de característiques similars.

Però no només retrata persones il·lustres o importants, sinó que Giuseppe Chiesa surt al camp, al port, al carrer, i dibuixa pagesos, ma-riners, senyors, frares i capellans, càrrecs eclesiàstics o de l’administració, i els dibuixa amb la mateixa cura que en els altres retrats, tot i que una mica caricaturitzats i afegint-hi algun element que ens ajuda a identificar-los o a conèixer com eren els diferents estaments de la societat menorquina, com vi-vien, com vestien i què feien.

Veim com, a poc a poc, Chiesa va reforçant la seva trajectòria com a pintor, a la vegada que consolida un patrimoni i un prestigi social. A més, com hem dit al començament, en el seu domicili crea una escola o taller en què im-parteix classes de dibuix i pintura als seus propis fills i a altres alumnes, entre els quals destacarà per les seves aptituds artístiques Pasqual Calbó, que, acon-sellat pel seu mestre, marxarà a Itàlia per estudiar a Gènova, Roma i Venècia, i des d’on, un cop finalitzada la formació acadèmica, arribarà a la cort vienesa com a dissenyador de la Galeria Imperial.

Quant a les obres de temàtica religiosa, en tenim poques referèn-cies, només algunes dades documentals, ja que les obres en si foren destruï-des durant la Guerra Civil. Sabem, però, que va pintar un llenç per a l’altar de l’església del Carme i quatre quadres de sants per decorar el cor, així com un quadre de l’Anunciació de Maria per a l’església de Sant Francesc.

Els nombrosos dibuixos que se’n conserven també gaudeixen de les mateixes característiques de precisió i minuciositat que caracteritzen la seva obra. Tenim, a tall d’exemple, un dibuix que representa la construcció de l’església de Sant Lluís. És una escena de gènere feta amb tinta en la qual es veu com es basteix l’església dedicada a sant Lluís, rei de França. Com és habi-tual, Chiesa completa l’escena amb una sèrie de personatges ocupats en dife-rents feines: extracció del marès, carregant pedres... Així mateix, hi ha un di-buix molt interessant que recrea l’enterrament del príncep Andrea Spiridoff.

Giuseppe Chiesa (1720 – 1789)

El 2020 es compleixen els tres-cents anys del naixement del pintor italià establert a Menorca Giuseppe Chiesa, motiu o excusa que ens ha de servir

per recordar-lo i, a la vegada, per revisar aspectes menys coneguts de la seva vida i la seva obra que puguin treure a la llum nous estudis que ens aportin un coneixement més profund del pintor.

DE LECTURAPLECText:

María Ángeles Hernández Il·lustració:

Giuseppe Chiesa Evacuació de les tropes britàniques del Castell de Sant Felip, l’any 1782

Col·lecció Hernández Sanz-Hernández Mora. Ajuntament de Maó.

37

GENERFEBRER

2020

DL:

ME

1.39

8-20

16

NO EM LLENCIS

REGALA’M

Exemplar gra

tuït.

El cost

d’aquesta

edició as

sumida

pel Depart

ament d

e Cultu

ra del C

onsell I

nsular

de Menorca

és de 0,21

€ l’e

xemplar

L’any 1769 havia arribat al port maonès una esquadra russa atacada d’escor-but. Entre els mariners morts, hi havia el fill de l’almirall, Andrea Spiridoff, que fou enterrat a l’església ortodoxa del Cos. Chiesa ens presenta un quadre del sepeli amb múltiples detalls: els popes, els mariners... a més dels elements arquitectònics i de culte que ornen el temple. Aquests dibuixos són documents gràfics d’un valor incalculable.

Una altra de les temàtiques més conegudes del pintor durant aquests anys són les vedute, principalment del port de Maó, en les quals queda ben palesa la influència de les escoles provincials italianes. Aquestes vistes del natural, captades des de diferents perspectives i amb diferents plantejaments, són un vertader dossier per conèixer el paisatge portuari, les arquitectures que es van desenvolupant a les seves ribes i a les illes interiors del port, l’hos-pital militar de l’illa del Rei, l’Arsenal de la Marina, l’illa Plana, o l’urbanisme de Maó i del nou poble des Castell.

L’any 1781, l’enfrontament entre França i Anglaterra repercutirà nova-ment en la nostra illa, ja que posà fi a la segona dominació britànica i retornà Menorca a la corona espanyola. Un nou quadre de Chiesa representa l’evacu-ació de les tropes angleses comandades pel general Murray. Poc imaginava Chiesa les conseqüències que aquest fet tindria en la seva història personal. Tot i que en els primers anys de domini espanyol encara pinta alguns retrats oficials, com el del monarca espanyol Carles III per encàrrec de la Universitat de Ciutadella i un del comte de Cifuentes, la seva producció artística decau a partir d’aquests moments.

Com hem pogut observar, l’obra de Giuseppe Chiesa és rica i abun-dant. Degué treballar ferm durant tots aquests anys, i tenim documentat que s’havia fet amb un petit patrimoni, de manera que era una persona ben consi-derada i notable de la societat maonesa. Per açò resulta difícil d’explicar que els últims anys de la seva vida estiguin marcats per les penúries econòmiques, fins al punt d’haver de demanar ajut a amics i familiars per sobreviure.

Les mesures que el govern espanyol va dictar contra els estrangers després de la conquesta de l’illa, malgrat que ell era catòlic, també afectaren la seva família. I a tot aquest cúmul de desgràcies se suma la mort de la seva esposa el mes de novembre de 1788. Just un any després, el 20 de novembre de 1789, moria Giuseppe Chiesa. Els cònjuges van ser enterrats a l’església del Carme. Amb ell i amb el seu fill Joan, únic continuador de la seva obra, es posa-ria fi a la nissaga dels Chiesa. Tanmateix, gràcies a l’abundant obra pictòrica que ens ha arribat, podem recordar-lo i retre-li l’homenatge que es mereix.

Retrats de Vicenç Albertí i Rita Albertí.Col·lecció Jerónima Taltavull Moll. Ajuntament de Maó