dret pÚblic i privat

DRET PÚBLIC I PRIVAT Sergi Llagostera

ESRP: Escola Superior de Relacions Públiques 1

DRET PÚBLIC I PRIVAT

BLOC 1

Bloc 1, TEMA 1: CONCEPTE DE DRET

Dret: Conjunt de normes que regulen les relacions entre persones.

Característiques:

1. Regular les relacions entre persones: les normes s’estableixen en interès i atenció a

les pròpies persones.

2. Exterioritat: Regula la conducta social (comportament objectiu de les persones) tenint

en compte la intencionalitat que les porta a actuar.

3. Imperativitat: Les normes jurídiques són imperatives perquè imposen regles de

conducta i la seva finalitat és instaurar un ordre comú així com crear un ordre social

que garanteixi les conduccions externes de vida humana.

4. Generalitat: El dret va dirigit a totes les persones que composen la societat sense

distincions.

5. Cohercibilitat: El ser o tenir les normes jurídiques la finalitat de mantenir l’ordre social

poden imposar-‐se per la força en cas de transgressió.

6. Estatalitat: Només l’Estat (administració) té el poder normatiu i la facultat per dictat

normes.



TEMA 2: LES FONTS DEL DRET

El nostre ordenament jurídic té estructura piramidal (hi ha diferents normes i unes estan per

sobre d’altres)

LA NORMATIVA ESTATAL

1. La Constitució Espanyola:

L’acte en el que cada Estat adopta una determinada forma política, establint un conjunt

d’institucions jurídiques a les que se sotmet.

Ex: A Espanya hi ha una monarquia constitucional

Ex: A Itàlia hi ha una estructura republicana

És la base de l’organització d’un país.

La CE es va aprovar l’any 1978 i es caracteritza per establir un sistema polític basat en la

divisió de poders (executius, legislatiu i judicial)

Tipus de normes:

-‐ La CE té normes de caràcter dogmàtic: Són de caràcter general.

o Ex: drets i deures del ciutadà

-‐ Normes de caràcter orgànic: Que fixen una estructura política.

o Ex: autonomies, ajuntaments, estat central...

2. La llei:

És la segona en l’estructura jeràrquica. Norma d’origen Estatal imposada i decretada per la

organització política constituïda en forma d’Estat.

Per això la llei la dicta el Parlament i no els ajuntaments.

C.E. Llei

Reglament

Costum P.G.D.

Llei Orgànica Decret llei Llei ordinària Decrets legislatius Real Decret

Ordres ministerials

Jurisprudència



Característiques:

1. Estructura jeràrquica: Una norma de rang inferior no pot contravenir una de rang

superior

Ex: una llei no pot contradir la Constitució però dins la llei la orgànica està per sobre la

ordinària.

2. S’ha de publicar la BOE o en els butlletins de les comunitats autònomes. Ex: el DOG

(Diari Oficial de la Generalitat)

3. Regulen les matèries que li estan reservades. No tot es regula per llei però es poden

desenvolupar

4. Tenen caràcter general, estan dirigides a tota la societat.

5. Són de caràcter obligatori

6. Han de tenir un contingut racional i just

7. Les lleis es dicten de dues maneres:

a. Si són Estatal mitjançant les Corts Generals (majoritàriament les aproven el

Congrés de Diputats i amb menys importància el Senat)

b. Si són autonòmiques mitjançant el Parlament (els membres del qual han estat

democràticament escollits a les eleccions)

Catalunya esta considerat un microestat, com que està facultada per la Constitució per dictar

lleis ho pot fer, sinó seria inconstitucional.

Classes de llei:

1. Orgànica: És la més important, regulen determinades matèries que per la seva

importància es reserven a aquesta classe de lleis, per tant, són les de categoria

superior.

a. Matèries:

§ Regulen el desenvolupament de drets fonamentals i llibertats

públiques. Ex: el dret d’associació



§ Aproven estatuts d’autonomia o règims electorals generals. Ex:

l’estatut de Catalunya està aprovat mitjançant una llei orgànica.

§ Regula les demés matèries previstes expressament a la Constitució. Ex:

el Tribunal Constitucional)

Les lleis orgàniques, per la seva aprovació requereixen la majoria absoluta del Congrés

en votació final, sobre el conjunt de projectes.

El congrés pot: aprovar-‐les, derrogar-‐les (anular) o bé modificar-‐les.

2. Decret llei: Són normes amb categoria de llei que dicta el Govern en cas

d’extraordinària i urgent necessitat.

o Són normes excepcionals

o Amb caràcter provisional

o El Congrès de Diputats l’haurà d’haver convalidat dins dels 30 dies de la seva

promulgació. I en cas que no es convalidi serà considerada inconstitucional.

a. Característiques:

§ Mecanisme: Es dóna una situació d’emergència, el Govern dicta el

decret, s’aprova pel Congrés i finalment s’estableix o es derroga.

Per tant, és una excepció perquè la dicta el Govern en lloc del

Parlament.

§ No pot regular normes pròpies de la llei orgànica. Si això es produeix

s’establiria com a inconstitucional

§ Es tramita pel procediment establert pels projectes de llei de caràcter

urgent.

Al Congrés hi ha 2 procediments per tramitar una llei:

§ El convencional

§ El d’urgència à decret llei

3. Llei ordinària:

o És la clàssica

o De categoria inferior a la orgànica

o Amb la mateixa categoria que el Decret Llei

o No pot afectar a matèries reservades a la Llei Orgànica



4. Decrets legislatius:

o Norma amb categoria de llei que dicta el Govern sobre matèries que

prèviament li han delegat les Corts Generals.

o És una excepció à el Govern la dicta i prèviament se li ha delegat a ell perquè

es considera oportú.

o Són regulacions més concretes

o No pot afectar les matèries pròpies reservades a la llei orgànica.

o És necessari per la seva aprovació:

§ Una autorització de les Corts Generals

§ Un dictamen favorable del Consell d’Estat (òrgan en el que hi ha

convocats juristes i gent important que dictaminen sobre qüestions

concretes)

o Porten la terminologia:

§ Ley de bases

§ Texto refundido

3. El reglament:

Són normes o disposicions administratives de caràcter general i de categoria inferior a la llei

Característiques:

1. No pot regular matèries pròpies de la llei ni la pot contravenir

2. La seva funció és completar les lleis.

Ex: IRPF es regula mitjançant llei i reglament llei = trets fonamentals

reglament entra en detall

3. Els dicta l’administració

o Norma que MAI surt del Parlament

o Els dicta els ministeris, la generalitat...

Classes de reglament:

1. Les disposicions aprovades per Real Decret: Aquelles dictades per president del

Govern o per Consell de Ministres



2. Disposicions aprovades per Ordres Ministerials: Els ministeris individualment, dins del

seu àmbit de matèries els dicten.

4. La Costum:

És la observància constant i uniforme d’una regla de conducta pels membres d’una comunitat

social, amb la convicció que respon a una necessitat jurídica.

Avui dia les lleis han derrogat les costums

La costum s’aplica amb defecte de llei i sempre que no sigui contrària a la moral i l’ordre

públic, i sigui aprovada amb urgència.

5. El Principis Generals del Dret:

És la font subsidiària a les anteriors normes, s’aplica quan no hi ha regulació i tenen un

caràcter informador i complementari de l’ordenament jurídic.

Exemples de principis generals del dret:

-‐ La norma de rang superior mana per sobre de la de rang inferior

-‐ Si afirmes una cosa has de demostrar-‐ho

6. Per últim tenim una font indirecta à la jurisprudència.

És la interpretació que fan els tribunals del dret vigent en l’exercici de la seva funció judicial i

es posa de manifest en les seves resolucions. Ex: les sentències.

El Codi Civil estableix que té la funció de complementar l’ordenament jurídic aplicant i

interpretant les normes jurídiques.

Per tant, es considera que hi ha jurisprudència sobre una matèria quan hi ha dues o més

resolucions.

Característiques:

1. Té un component pràctic: les sentències són la manera d’interpretar una norma

2. Es considera jurisprudència les que dicten:

o Tribunal Suprem

o Tribunal Constitucional

o Tribunal Suprem de Justícia de cada comunitat autònoma

o Audiència Nacional

o Audiència Provincial



Ex: Les parelles de fet no estaven reconegudes per llei però la jurisprudència ha creat una

doctrina en que lleis anteriors han anat adoptant les parelles de fet com a matrimonis.

LA NORMATIVA AUTONÒMICA

També té una estructura piramidal (no deixa de ser un petit Estat)

1. Constitució: Norma bàsica

2. Estatut d’Autonomia: És com una segona Constitució però està per sota

3. Lleis autonòmiques: Només aquelles dictades pel Parlament de Catalunya

4. Normativa Administrativa: És equivalent al reglament

o Decrets

o Ordres

o Circulars

Tipus de matèries de les Comunitats Autònomes: Estan recollides a l’Estatut

-‐ Exclusives de l’Estat: no les pot tocar l’autonomia, ex: l’exèrcit

-‐ Pròpies de les comunitats autònomes, ex: el dret civil

-‐ Matèries compartides: les regula l’Estat i les pot desenvolupar la comunitat autònoma.

-‐ Matèries delegades: són de l’Estat i les transfereixen a les comunitats autònomes,

però no apareix a la Constitució, ex: RENFE

NORMATIVA LOCAL:

És la normativa del ajuntaments

1. Reglaments orgànics municipals: Aprovats pels Plens del ajuntaments.

2. Ordenances municipals: Regulen les ordenances fiscals

3. Bandos: Recomanacions que fa l’ajuntament

EL DRET COMUNITARI:

Com que Espanya pertany a la UE també s’aplica aquest dret. Forma part del nostre

ordenament jurídic perquè formem part de la Comunitat Econòmica Europea (CEE)

Les normes comunitàries es comuniques al Diari Oficial de la CEE (DOCE)



En quant a l’aplicabilitat d’aquest dret es destaquen dos principis:

1. Efecte directe de les normes comunitàries: Els ciutadans del països membres de la

CEE poden invocar de forma directa i immediata les normes comunitàries de les

jurisdiccions nacionals.

a. Els jutges tenen l’obligació de conèixer el DC ja que podem invocar una

directiva comunitària i el jutge l’ha d’acceptar

b. D’altra banda el Tribunal Constitucional no pot entrar mai en matèries d’àmbit

comunitari

2. Principi de primacia o superioritat de DC: El DC té una aplicació prevalent sobre el

drets intern dels Estats membres de la CEE. Si una norma estatal es contrària a la

comunitària preval aquesta última.

Són normes comunitàries les directives (equivalent a lleis) i els reglaments.

-‐ Les directives s’aproven al Parlament Europeu i Espanya seguidament dicta una llei

segons aquesta directiva.

Tot els Estats de la CEE van cedir unes matèries al DC mitjançant el Tractat de Roma

(equivalent a una constitució europea)

-‐ La idea era crear un mercat únic europeu, per això són normes que no posin pegues al

lliure mercat

-‐ Es volia fer un país únic a nivell de mercaderies i treballadors.

ESTRUCTURA DE LA NORMA JURÍDICA

1. Preàmbul o exposició de motius: És la introducció de la llei. Explica:

a. La seva finalitat

b. Per què ha estat creada

2. Articles i àmbit d’aplicació: Diu a on i a qui s’aplica la llei.

3. Desenvolupament de la llei: Cada llei es divideix per capítols segons el nombre de

matèries que regulin. Aquesta és una de les parts més importants



4. Entrada en vigor: Exposa en quin moment la llei és aplicable, normalment és des de la

publicació de la llei. Si aquest apartat no apareix entra en vigor a partir dels 20 dies de

la publicació del BOE

5. Disposicions transitòries: Quan es fa una llei normalment hi ha una anterior, aquesta

part determina quines coses es regeixen per la llei anterior o la vigent, o bé si s’anul·∙la

o no l’anterior.

Regula com queden les citacions jurídiques anteriors a partir de l’entrada en

vigor d’una nova llei

6. Disposicions addicionals: s’aprofita una llei per modificar o crear-‐ne una altre

a. El que es pot veure modificat per al llei es regula

b. Afecta a matèries connexes modificant o canviant lleis noves

7. Disposicions derogatòries: Diu quines disposicions/normes deroga la llei (en fa un

llistat)

LA VIGÈNCIA DE LES NORMES JURÍDIQUES

Les lleis en el seu text estableixen la data d’entrada en vigor. En cas de silenci sobre aquest

punt, entra en vigor als 20 dies de la seva publicació (BOE, DOG, BOP – Butlletí Oficial

Província)

Les normes poden perdre vigència en 3 supòsits:

-‐ Quan transcorre el termini pel que es va promulgar

-‐ Quan es deroga expressament i es dicta una norma sobre una determinada matèria

que deroga la legislació anterior sobre la mateixa matèria à derogació exprés

-‐ Derogació tàcita: Aquell cas en que una norma nova té un contingut incompatible amb

una norma anterior à s’aplica un dels principis del dret: la llei posterior deroga

l’anterior.



TEMA 3: EL DRET SUBJECTIU

És la facultat d’obrar vàlidament dins de certs límits i d’exigir als demès el comportament corresponent. Aquesta facultat d’obrar la dona l’ordenament jurídic als subjectes que actuen per ells mateixos o representats. CLASSIFICACIÓ DEL DRET SUBJECTIU:

1. Per eficàcia del dret i determinació del subjecte passiu: a. Drets absoluts: Són els que tenen eficàcia en front de tothom, de caràcter

general i garanteixen un poder del titular del dret sobre un objecte o un dret. Ex: drets de la personalitat, drets reals, drets hereditaris...

b. Drets hereditaris: Es dirigeixen només contra persones individualment determinades, de caràcter més concret i garanteixen un poder del seu titular sobre un objecte o dret en front de determinades persones. Ex: Dret de crèdit (el té el creditor per sobre del deutor)

2. Per adherència al seu titular: a. Transmissibles: Aquells que poden ser transferits pel seu titular a una altra

persona Ex: Drets patrimonials (es pot vendre o donar)

b. Intransmissibles o personalíssims: Són inseparables del seu titular Ex: Dret al nom

3. Per la seva relació d’uns drets amb altres: a. Principals: Aquells que existeixen per si mateixos, són autònoms. b. Accessoris: Aquells subordinats a altres drets de manera que no poden existir

si no és amb connexió amb el dret principal. Ex: un préstec, si s’estableix un aval, la fiança seria el dret accessori

4. Per la condició dels subjectes i dels interessos protegits: a. Drets públics: neixen de les relacions en les que intervenen entitats públiques b. Drets privats: formen part de les relacions en les que intervenen

persones/entitats privades.

5. Pel contingut: a. Patrimonials: Formen part del patrimoni de la persona i garanteixen el titular

dels seus béns que són econòmicament valorables. Ex: Dret patrimonial (amb validesa econòmica)

b. No patrimonials: garanteixen interessos ideals, posicions o estats no susceptibles a ser valorats econòmicament Ex: Dret a la personalitat



3.1 PERSONA FÍSICA: 1. Naixement i extinció de la personalitat:

El naixement de la personalitat ve determinat pel naixement de la persona. El Codi Civil demana 2 requisits:

-‐ Que el fetus tingui forma humana -‐ Viure 24 hores de forma independent (en cas de parts múltiples el primogènit és el

fetus que neix primer)

La personalitat s’extingeix amb la mort de la persona. Si moren 2 persones simultàniament i entre elles hi pogués haver successió, es consideren mortes al mateix temps i no es produeix la transmissió dels drets de l’un a l’altre. 2. La capacitat d’obrar:

Aptitud per ser subjecte actiu/passiu de relacions jurídiques. Es desglossa en: -‐ La aptitud del subjecte per la tinença de drets (ser-‐ne el titular) -‐ La seva facilitat d’exercir-‐los (la capacitat d’obrar)

Es considera que tothom té capacitat d’obrar excepte en aquells casos que la llei determina quines persones no en tenen o la tenen limitada.

2.1. Subjectes que no tenen plena capacitat d’obrar: 2.1.1. Emancipats: Estat entremig entre els 18 anys i la minoria d’edat.

Causes d’emancipació:

§ Concessió de les persones que exerceixen la pàtria potestat: Els pares poden concedir l’emancipació dels fills en les següents situacions:

-‐ El fill ha de tenir mínim 16 anys -‐ El menor ha d’estar d’acord -‐ L’acte jurídic s’ha de fer en registre civil o en escriptura pública -‐ S’ha de dir que no és renovable

§ Per matrimoni: es pot concedir des dels 14 anys i es necessita

l’autorització d’un jutge

§ Per concessió judicial: s’exigeix que el menor tingui 16 anys complerts i es donen els següents supòsits:

-‐ Que una de les persones que exerceixen la pàtria potestat es casi amb una persona diferent d’un dels progenitors.

-‐ Que els pares visquin separats -‐ L’existència d’alguna causa que obstaculitzi l’exercici de la

pàtria potestat § Per condició d’emancipat: És revocable i pot tenir lloc en 3 supòsits:

-‐ Que el menor tingui 16 anys complerts i visqui econòmicament independent dels progenitors.



-‐ Que es produeixi el consentiment exprés o tàcit de les persones que exerceixen la pàtria potestat

-‐ Que aquestes condicions no perjudiquin al menor.

Capacitat del menor emancipat: En principi el menor pot regir la seva persona i béns com si fos major d’edat però fins que no compleixi 18 anys tindrà limitacions:

§ No pot demanar préstecs § No pot gravar/transmetre béns immobles i establiments mercantils o

industrials, ni objectes de gran valor sense el consentiment dels pares/tutor

§ En el supòsit que el menor estigui casat i volgués gravar/transmetre béns immobles/objectes que siguin comuns amb la seva parella, serà suficient el consentiment d’aquesta si és major d’edat. Si és menor, serà necessari el consentiment dels pares/tutors dels 2 en qüestió.

2.1.2 Persones subjectes a una malaltia:

2.1.2.1 Deficiències físiques: En principi tenen la plena capacitat d’obrar però en determinats casos la deficiència física pot constituir un impediment material pel compliment de determinats actes jurídics. Només afecta segons la deficiència en casos concrets. Ex: Un invident té prohibit fer un testament tancat. O les persones sordes no poden testificar en ates jurídics mortis causa.

2.1.2.2 Deficiències mentals: Aquelles que impossibiliten a una persona a expressar la seva voluntat de forma conscient en una sèrie d’actes jurídics. Segons el grau de deficiència la seva restricció d’actes jurídics pot ser parcial o total. Ex: persona amb alzeimer o deficiència senil.

2.1.3 Prodigalitat: En si mateixa no és una causa d’incapacitació però pot donar lloc a que es prenguin mesures respecte a la persona. Situació en una persona que el pot perjudicar parcialment en la seva conducta. Ex: Persona addicta al joc pot tenir restriccions en quant a la disposició de diners.

2.1.4 La condemna penal: Porta implícita determinades prohibicions o restriccions. Ex: Persones condemnades penalment per robatori no poden ser tutors.

3. La seu jurídica de la persona:

Residència: És l’existència del subjecte de dret en un lloc determinat on exerceix la seva capacitat jurídica



Domicili: Lloc on s’exerceixen els drets i es compleixen les obligacions à la persona s’hi troba habitualment.

3.1. Supòsits de desaparició de persones: 3.1.1. Absència provisòria: Es produeix quan una persona desapareix sense que es

tingui noticies d’on es troba. El jutge a instància d’una persona interessada o del Ministeri Fiscal pot anomenar un defensor del desaparegut per a que el representi judicialment o en aquells negocis que no admetin demora, degut al prejudici que podrien causar en el desaparegut.

3.1.2. Absència legal: Pot tenir lloc quan ha transcorregut un any des de la desaparició d’una persona sense noticies, sempre i quan no s’hagués nomenat prèviament un apoderat amb facultats per administrat tots els seus béns. L’absència es declara judicialment i s’anomena un persona per a que representi a l’absent. Al termini d’un any à s’ampliarà a 3 anys si s’hagués nombrat un apoderat.

3.1.3. Declaració de defunció: Té lloc transcorreguts 10 anys des de les últimes notícies que es tinguin de l’absent, o des de la seva desaparició.

§ Aquest termini de 10 anys es pot escurçar a 5 si transcorreguts 5 anys l’absent en tingués 75 (és més probable que estigui mort)

§ Es pot escurçar a 2 anys si la desaparició té lloc en circumstàncies de risc de mort, per causa d’un sinistre/de violència contra la vida de les persones, i la falta de notícies s’han produït des d’aquest moment.

Aquesta declaració ha de ser judicial i declarada per sentència. Com a efectes, s’ha de destacar sobre la successió de la persona desapareguda.

4. L’estat personal:

És la posició que la persona té respecte a la societat política i a la família. 4.1. Estat de ciutadania:

4.1.1. Nacionalitat: Vincle que uneix a cada individu amb l’Estat al que pertany. Es

pot adquirir per 2 vies: • Vincle de filiació • Per residència durant un determinat temps en territori espanyol

Causes d’adquisició de la nacionalitat espanyola: a. Per ser fill de mare o pare espanyol b. Pel fet de ser adoptat per un espanyol/a. En aquest cas l’adoptat se l’equipara com

a espanyol d’origen c. Per naixement en territori espanyol. En els següents casos:



§ Si els pares són estrangers i almenys un d’ells també hagués nascut a Espanya. Queden exceptuats els fill de pare o mare adscrits al Servei Consular/Diplomàtic d’un país estranger.

§ Si els pares són estrangers i no tenen nacionalitat. O si la tenen, la legislació del seu país no atribueix en el fill cap nacionalitat.

§ La poden adquirir nascuts a Espanya i que la seva filiació sigui desconeguda

§ Menors trobats en territori espanyol, si no es coneix el lloc de naixement ni la seva filiació.

d. Per opció: l’interessat pot optar a la nacionalitat espanyola en els següents supòsits:

§ Es requereix que l’optant tingui més de 14 anys complerts i estigui assistit pel seu representant legal

§ Si és un emancipat, ha hagin transcorregut 2 anys des de l’emancipació.

§ Si no es tracta de cap dels anteriors casos s’han de tenir 18 anys complerts

§ S’ha de renunciar a l’anterior nacionalitat (excepte els casos de doble nacionalitat)

§ S’ha de jurar fidelitat i obediència a la constitució § S’ha d’inscriure en el registre civil.

e. Per residència: es pot adquirir la nacionalitat espanyola residint de forma continuada durant un determinat nombre d’anys en territori espanyol en els següents supòsits:

§ 10 anys de residència § Es fa prèvia sol·∙licitud de l’interessat al Ministeri de Justícia, que la pot

denegar per motius d’ordre públic o interès nacional § Termini de 5 anys per a les persones que tinguin condició de refugiats

o asilats § Termini de 2 anys en el supòsit que es tracti de nacionals d’origen de

països: -‐ Iberoamericans -‐ Andorra -‐ Filipines -‐ Guinea equatorial -‐ Portugal -‐ Descendents de jueus sefardís

§ Termini d’un any per les persones nascudes en territori espanyol i que no hagin exercit oportunament la facultat d’optar.

4.1.2. El veïnatge civil: Dins l’Estat espanyol coexisteixen diverses legislacions civils (catalana, aragonesa, gallega...) totes tenen un veïnatge civil. En funció del veïnatge civil que un té se li aplicarà la legislació d’aquell veïnatge.

Formes d’adquisició del veïnatge civil: a. Per vincles de família:



§ Si els pares tenen el mateix veïnatge civil, els fills tindran el dels pares. § Si els pares tenen veïnatge civil diferent els fills tindran el veïnatge que

correspongui al pare/mare que hagi determinat abans la filiació (que reconegui abans al fill)

-‐ En el supòsit que l’afirmació s’hagi determinat al mateix temps s’agafarà el veïnatge civil del lloc de naixement

§ Si en cap dels 2 casos anteriors es pot determinar el veïnatge civil, s’aplicarà les normes del Dret Comú General

Els pares estan facultats per atribuir al fill el veïnatge civil de qualsevol dels 2 sempre que no hagi transcorregut més de 6 mesos des del moment del naixement/adopció.

b. Per opció: El fill des dels 14 anys i fins que transcorri un any des de que està emancipat, podrà optar pel veïnatge civil del seu lloc de naixement o per l’últim veïnatge que qualsevol dels 2 pares.

c. Per residència: § Per residència continuada durant 2 anys amb la manifestació de

l’interessat, recollint ka seva voluntat d’adquirir el veïnatge civil § Per residència continuada durant més de 10 anys sense declaració en

contra.

4.2. L’estat de família: El parentiu es pot adquirir per 3 vies: • Per consanguinitat: Aquelles persones que procedeixin les unes de les altres o

que comparteixen un tronc comú • Per afinitat: s’adquireix per matrimoni entre una persona i els parents de la

parella (família política) • Per adopció: Relació entre l’adoptant i l’adoptat.

-‐ La proximitat del parentiu es determina pel nombre de generacions

• Línia recta: es produeix quan la relació és ascendent o descendent • Línia col·∙lateral: quan es prové del tronc comú, per exemple, els germans

4.3. El Registre Civil: -‐ Institució o oficina pública en la que consten de forma pública i autèntica l’existència

o situacions jurídiques de la persona. -‐ Està organitzat per llibres -‐ En ell s’inscriuen una sèrie de fets que afecten a l’Estat Civil de la persona:

• El naixement de la persona • La filiació • Nom i cognom de la persona que neix • L’emancipació de la persona, si es produeix • Consta les modificacions judicials de la capacitat d’obrar • Declaracions d’absència o defunció • Nacionalitat i veïnatge civil



• La tutela • El matrimoni • La defunció

-‐ En l’estranger, el Registre Civil està ubicat en els registres consulars, d’aquí s’envia al Registre Central (Madrid)

4.4. Drets de la personalitat:

Aquells drets subjectius que garanteixen a la persona l’ús i el gaudiment de les seves facultats físiques i intel·∙lectuals. També de les seves atribucions naturals així com l’ús de les condicions fonamentals de la seva existència i activitat. Es caracteritzen perquè: -‐ Són essencials de la persona -‐ Són extrapatrimonials -‐ Irrenunciables -‐ Imprescindibles (a diferència dels drets patrimonials, van sempre vinculats des de que

neix fins que mor)

Aquests drets els agrupem en 3 grups: 1. Dret a la individualitat a través dels seus signes distintius. Destacant per la seva

importància i significació el nom.

2. Drets relatius a l’existència física i inviolabilitat corporal. Ex.: drets amb caràcter més físic; dret a la vida, a la integritat física i les facultats de disposició del propi cos.

3. Drets de tipus moral: a. Drets a la llibertat personal que es descomposa en;

i. Llibertats públiques: llibertat de pensament, de premsa, dret de reunió, d’associació, dret a la lliure elecció de la religió... Tot el que té a veure en llibertats en general que afecten a una col·∙lectivitat. Aquests drets estan garantits tant per la Constitució com per lleis especials

ii. Llibertats civils: La llibertat de residència, llibertat de domicili, llibertat matrimonial, llibertat contractual i el dret al treball.

b. Dret d’honor: que comprèn: i. La dignitat a la persona humana i forma part de la seva existència

moral. ii. També comprèn l’estimació pública de la persona iii. L’honor, fruit de l’activitat de la persona. Ex: l’honor professional, i la

honorabilitat comercial c. L’esfera secreta de la persona:

i. Dret a la intimitat ii. Dret a la imatge iii. El secret de correspondència



d. Drets d’autor en la seva vessant extrapatrimonial. Fan referència a la paternitat intel·∙lectual no avaluable econòmicament. I es tracta d’un dret no transmissible i imprescriptible.

Mirant la Constitució espanyola, regula els drets fonamental, trobaria dels articles 14 al 29 el dret de baga, dret d’associació, dret d’ensenyament...

4.5. La persona jurídica:

Aquelles entitats formades per la consecució de finalitats col·∙lectives i permanents de les persones a les que el dret objectiu els hi reconeix capacitat per ser titular de drets i obligacions. Ex: una S.A. pot tenir drets i obligacions, està al mateix nivell que una persona física. Requisits per a l’existència d’una persona jurídica:

a. Que es formi una entitat independent dels seus elements que la composen incloses les persones físiques que la constitueixen.

b. Que a aquesta entitat se li reconeguin drets i obligacions.

Classes de persones jurídiques: en l’ordenament jurídic poden ser de 3 classes a. Les corporacions: Són persones jurídiques creades o reconegudes per les

lleis especials que regulen la seva capacitat jurídica. Ex: les diputacions provincials, el Col·∙legi de Metges...

b. Les associacions: Són persones jurídiques creades per la voluntat individual en base a un negoci jurídic que regula la seva capacitat jurídica. També han de ser reconegudes per la llei. 2 classes:

§ Amb ànim de lucre: busquen un benefici econòmic i. Societats Civil i mercantils (S.A., S.L., S.C.P. etc)

§ Sense ànim de lucre: Són les associacions

c. Les fundacions: La seva finalitat està predeterminada per la voluntat del seu fundador/s que destina una sèrie de béns per a la consecució d’una finalitat. Ex: Fundació Josep Carreras

§ La seva finalitat ha de ser d’interès públic o general. § Com a òrgan de gestió té el patronat (Consell d’Administració),

composat per patrons designats pel fundador i estan sotmesos al control de l’administració.

§ Totes les fundacions han d’anunciar la seva activitat a la Generalitat.

3.2 EL NEGOCI JURÍDIC: Aquell acte integrat per una o varies declaracions de voluntat, dirigides a la producció d’un determinat efecte jurídic. El dret els reconeix en aquestes declaracions com a base del negoci, sempre i quan compleixi uns requisits i dins del límits de l’ordenament jurídic establert. Ex: la compravenda, hi ha dues declaracions de voluntat i s’han de fer segons els requisits que marca la llei.



1. Elements del negoci jurídic: a. Essencials: Són aquells sense els quals el negoci no existeix. 2 tipus:

i. Comuns: Els trobem a tots els negocis jurídics ii. Especials: Són els que trobem de forma que constitueixen una

característica típica de cada classe de negoci jurídic

Elements comuns: per exemple en una compravenda § Consentiment: la voluntat dels declarants § Objecte: del que tractarà el negoci à ha de ser legal § Causa: el que motiva a les parts a fer el negoci

Elements específics: § Preu § Objecte de la transmissió

b. Naturals: Generalment acompanyen al negoci i poden ser eliminats per la

voluntat dels dos interessats.

c. Accidentals: Aquells que es poden incorporar pels interessats en funció del principi d’autonomia de la voluntat.

Principi del Dret Civil que diu que en tots els contractes es pot pactar el que es vulgui sense ser contrari a la llei Tipus d’elements accidentals:

i. Condició: Esdeveniment futur i incert del que es fa dependre del naixement o extinció del negoci jurídic Ex: hi ha una herència d’una casa i es pot fer un contracte de compravenda amb la condició que el negoci tindrà lloc quan els fills heretin la casa

ii. Termini: Pot ser suspensiu o resolutori segons els efectes que produeixi a partir d’un determinat moment. És el temps d’espera fins que es compleixi un negoci. Ex: es pot posar un termini a partir del qual un contracte entrarà en vigor.

iii. Mode: És la càrrega/gravamen que constituint una obligació accessòria s’imposa al beneficiari en els negocis jurídics gratuïts. És un límit o restricció a la llibertat del beneficiari Ex: donació d’un castell a l’ajuntament a canvi del seu manteniment

2. Classes del negoci jurídic: a. Els negocis jurídics unilaterals o bilaterals:

i. Unilaterals: Aquells que només necessiten pel seu naixement una declaració de voluntat.

Si per algun motiu són il·lícits, passen a ser nuls.



Ex: una herència

ii. Bilaterals: Per néixer necessiten més d’una declaració de voluntats. Ex: un contracte

b. Els negocis jurídics intervius o mortis causa: i. Intervius: Les dues parts han d’estar vives per fer possible el negoci ii. Mortis causa: Aquells que produeixen efectes a partir de la mort d’una

persona.

c. Negocis jurídics onerosos o gratuïts: i. Onerosos: Hi ha un intercanvi de prestacions. Ex: un contracte d’obra ii. Gratuïts: Només hi ha obligacions per una de les parts. Ex: donació

d. Negocis jurídics solemnes o no solemnes:

i. Solemnes: Quan la llei exigeix una determinada forma. Ex: La donació d’una casa s’ha de fer en escriptura pública

ii. No solemnes: La llei no exigeix una forma concreta

e. Negocis jurídics típics o atípics: i. Típic: Té una regulació específica en la llei ii. Atípic: Sense una regulació concreta. Ex: en les noves tecnologies.

3. La representació:

Quan es produeix un negoci jurídic es pot actuar en nom propi (si compareix el propi interessat)o bé per compte de l’interessat (mitjançant la representació) El representant substitueix jurídicament al representat à amb els mateixos efectes que si fos ell mateix.

a. Classes de representació: i. Voluntària: Quan s’autoritza pel propi interessat ii. Legal: Quan la imposa la llei

Ex: menors Ex: en S.A. o S.L. ha d’haver un administrador que la representi.

4. La ineficàcia del negoci jurídic: És l’absència d’efectes jurídics

a. Causes d’ineficàcia: § Falta d’algun element essencial per la seva formació (consentiment,

objecte o causa) § Realitzar el negoci jurídic vulnerant una prohibició legal (contrari al

que diu la llei) § Que el negoci jurídic tingui un vici o defecte que pugui comportar la

seva nul·∙litat Ex: que a un contracte li falti una de les parts



§ Que el negoci produeixi una lesió o perjudici a una de les parts (majoritàriament de caràcter econòmic)

§ Com a conseqüència de l’aparició de causes sobrevingudes i imprevistes amb posterioritat a la realització del negoci jurídic que el deixa sense efectes. Ex: una empresa té 2 benzineres i compra la benzina a Líbia, es restringeix el subministrament à el contracte per una causa sobrevinguda es queda sense efecte.

5. Prova dels fets i actes jurídics en general:

És el conjunt de recursos que es poden utilitzar per demostrar l’exactitud d’un fet del que depèn l’existència d’un dret. En els processos judicials és a on la prova té més rellevància.

a. Mitjans de prova en el nomenament jurídic: i. Documents públics: Autoritzats pel notari o l’administració pública.

ii. Documents privats: Elaborats per particulars sense la intervenció de

cap funcionari públic que els autoritzi.

iii. Confessió judicial: És la declaració en la que una persona reconeix com a cert un fet i es produeix en l’àmbit d’un procediment judicial

o extrajudicial: Quan la declaració té lloc en un àmbit NO judicial

iv. Prova pericial: Informes o dictàmens d’una persona especialitzada que es manifesta sobre una qüestió controvertida. Ex: Hi ha procediments judicials en que es discuteix si una cosa està ben feta, els propietaris posen una demanda a l’arquitecte (si es aquest es nega) es fa un informe pericial i es valoren els desperfectes.

v. Prova testifical: Declaració de persones que no són part en un procediment judicial i que tracta sobre els fets que són objecte d’aquest procediment Ex: En l’àmbit penal el testimoni es la prova testifical d’un robatori.

vi. El reconeixement judicial: És aquell que fa el jutge i que aprecia de forma directe els fets. Prova que es dona en pocs casos, on el jutge es presenta al lloc dels fets i constata el que hi ha.

vii. Presumpcions: Prova indirecta que consisteix en deduir d’un fet base una conseqüència. És l’averiguació d’un fet desconegut deduint-‐lo d’un altre contingut



Ex: Demostrar que una casa està abandonada per mitja de l’exposició que no hi ha aigua, telèfon...

6. El naixement i extinció dels drets: a. Prescripció: Suposa l’adquisició o pèrdua dels drets pel transcurs del temps.

i. És adquisitiva quan s’adquireixen els drets ii. És extintiva quan s’extingeix el dret per inacció o passivitat del titular.

§ La prescripció és un termini amb unes obligacions concretes

establertes per llei i afecta als drets de contingut patrimonial. § En cas de conflicte s’al·∙lega judicialment. § Es pot interrompre

Ex: si hi ha una persona que deu diners s’ha d’anar enviant un requeriment per tal que el deute no prescrigui i que el termini per pagar-‐lo torni a començar.

b. Caducitat: Pèrdua dels drets pel transcurs del temps. § Té l’origen en un acte privat o en una norma legal. § S’aplica a les facultats per promoure canvis de situacions jurídiques § A diferència de la prescripció la pot aplicar directament un jutge § No es pot interrompre de cap manera

Ex: un embargament



Bloc 2: tema 1; LES INSTITUCIONS CIVILS

1.1 EL CODI CIVIL

Es va aprovar l’any 1889 i està inspirat en el Codi Civil Francès, per això es va adaptant al llarg del temps à ha patit més de 850 modificacions Estructura del Codi Civil -‐ 1976 articles -‐ Títol preliminar: Tracta de les normes jurídiques, la seva aplicació i la seva vigència -‐ Els llibres: espècie de blocs.

§ Llibre primer: aborda l’estudi de les persones § Llibre segon: estudia els béns, la propietat i les seves modificacions § Llibre tercer: regula les diferents formes d’adquisició de la propietat § Llibre quart: tracte les obligacions i contractes

DRET FORAL O ESPECIAL

Constitueixen l’anomenat dret foral les legislacions autonòmiques, regionals o locals vigents actualment. Són territoris forals: -‐ Catalunya -‐ Aragó -‐ Navarra -‐ Galícia -‐ Illes Balears -‐ Part de Biscaia i Àlaba

La regulació del Dret Foral és una competència legislativa de les comunitats autònomes que el tenen en el seu àmbit competencial. Aquesta competència inclou la promulgació del dret i la seva modificació o adaptació a la realitat social. Ex: la família à a Catalunya es van regular les parelles de fet. Podem trobar el Dret Foral recollit a les compilacions (equivalent a un codi), on es recollia originalment. El límit del dret foral es troba en les matèries que són competència exclusiva de l’Estat.

1.2 L’OBLIGACIÓ:

La relació jurídica en base a la que una persona anomenada creditor té la facultat d’exigir a una altra persona (deutor) un determinat comportament positiu/negatiu. I la responsabilitat del seu compliment afectarà en darrera instància el seu patrimoni. El creditor és la persona que ha de rebre alguna cosa del deutor. Les obligacions poden consistir en fer, donar, o no fer alguna cosa. Ex: fer un servei

Tenen en matèria de dret civil un dret propi diferent a l’Estatal però això no vol dir que coincideixin en alguns punts. Preval el dret foral al estatal



1.2.1 L’estructura de la obligació: § El dèbit: És la relació purament obligacional que vincula a dos o més persones.

El creditor espera un compliment del deutor, i el deutor està obligat a complir el contingut de la obligació.

§ La responsabilitat: És el poder del creditor per dirigir-‐se contra el patrimoni del deutor en cas d’incompliment. La responsabilitat del deutor és personal i queda garantida amb el seu patrimoni present i futur

a. Totes les obligacions en cas d’incompliment generen responsabilitat.

Amb dos excepcions: § Les deutes de joc. § Els deutes prescrits.

1.2.2 Els elements de la obligació:

§ Elements personals: Fan referència a les persones que intervenen (creditor i deutor)

§ Elements reals: Es refereixen a l’objecte de l’obligació, que es denomina prestació (allò que el deutor ha de fer en una obligació)

a. Prestació: comportament que té dret a exigir el creditor del deutor en base al vincle jurídic i obligatori.

b. Requisits de la prestació: § Que sigui possible: són nul·∙les les prestacions que tinguin una

impossibilitat física o jurídica § Que siguin lícites: no han de ser contràries a la llei ni poden

vulnerar cap prohibició § La prestació ha de ser determinada § Ha de ser pecuniària: que sigui valorable ne diners.

§ Element vincular: Vincle jurídic que uneix el creditor amb el deutor

1.2.3 Classificació de les obligacions:

a. Unilaterals o bilaterals: § Unilaterals: només a una de les parts s’obliga a realitzar alguna prestació § Bilaterals: totes les parts s’obliguen a fer o donar alguna cosa degut a que

hi ha pluralitat de vincles

b. De tracte únic o tracte successiu: § Tracte únic: la prestació és realitza en un acte aïllat i s’extingeix una

vegada aquest acte s’ha complert Ex: una compravenda en la que el preu es paga d’una sola vegada i l’objecte s’entrega d’una sola vegada.

§ Tracte successiu: són aquelles que imposen en el deutor un comportament permanent o actes d’execució reiterats durant cert temps.



Ex: un contracte de lloguer, es paga de forma mensual el pagament c. Obligacions mancomunades o solidàries:

§ Mancomunades: hi pot haver més d’un subjecte a la part creditora o a la part deutora. I cada subjecte és deutor o creditor d’una part de la obligació. Ex: tenim un contracte de préstec d’un banc que el fa a 3 persones. El préstec es de 75 i ho reparteix en 25, 25 i 25. Cada deutor serà responsable de la seva part i no arrossegarà als altres si no compleix la seva obligació.

§ Obligacions solidàries: Aquelles en que també podem trobar pluralitat de subjectes tant a la part creditora com a la deutora i cada subjecte és creditor o deutor del total de la obligació Ex: si la obligació és 100 en principi els deutors reparteixin 50 i 50 però si el deutor 1 no paga, el deutor 2 estarà obligat a pagar el 100. A les solidàries el deutor ha de pagar el tot.

d. Obligacions principal o accessòries: § Principals: Aquelles que existeixen per si mateixes i tenen una finalitat

pròpia Ex: Tenim un préstec. El banc li deixa la deutor 100 (independent d’una finalitat pròpia à principal). Si el banc demana un avalista la seva obligació serà accessòria. Si el préstec es paga, l’aval s’extingeix (accessòria)

§ Accessòries: Estan subordinades o agregades a una obligació principal i la seva existència està condicionada per la obligació principal. 1. Pel seu origen poden ser:

a) legals b) voluntàries

2. Per la seva finalitat: a) complementàries b) de garantia

3. Per la manera d’exigir-‐les: a) subrogants: si substitueixen a l’obligació principal b) adjuntes: si es compleixen conjuntament amb l’obligació principal

1.2.4 Incompliment de les obligacions:

Situació antijurídica que es produeix quan per l’activitat culpable de l’obligat a realitzar la prestació, aquesta no es compleix amb les condicions pactades. Quan el deutor no compleix les condicions pactades s’està produint un incompliment. Són requisits per a que es produeixi un incompliment:



§ Que es produeixi una activitat/conducta positiva/negativa del deutor que tingui com a conseqüència l’incompliment de l’obligació.

§ L’existència prèvia d’una obligació. Que per temps, seqüencialment una obligació es torni exigible.

§ Que el deutor incompleixi de forma intencionada o negligent.

1.2.4.1 Classes d’incompliment: a. Propi:

§ El deutor no compleix íntegrament la prestació convinguda § Quan el deutor incompleix alguna de les prestacions

accessòries. (el deutor es deixa coses de menor importància)

b. Impropi: Consisteix en el compliment defectuós o retardar de la obligació

§ Compliment puntual inexacte: Pot ser refusat pel creditor per no reunir els requisits d’identitat, integritat i indivisibilitat de l’obligació. (es fa en el temps correcte però no és el que s’havia pactat)

-‐ En aquesta classe d’incompliment el creditor pot refusar el deute.

-‐ Si el creditor no refusa la prestació, però manifesta la seva disconformitat podrà exigir:

§ Una indemnització per danys i prejudicis. § Una reducció del preu.

§ Compliment impuntual exacte: La obligació es compleix però

hi ha un retard en el temps (no es compleix en el termini fixat) Jurídicament es denomina à mora: retard en el compliment de l’obligació.

Trobem dos classes de mora: § Mora del deutor: el deutor es retarda en l’obligació § Mora del creditor: es produeix quan aquest s nega a rebre la prestació de

forma injustificada.

Requisits de la mora: § Que existeixi un enrederiment § Que aquest enrederiment sigui culpable § Si l’obligació no té un termini fixat, la mora apareixerà a partir del moment

que el creditor requereixi el deutor

Efectes de la mora: § Les obligacions de donar:



a. El creditor pot exigir si es dona la mora, el compliment de l’obligació i l’indemnització per danys i perjudicis (que a la pràctica s’han de demostrar)

b. Si es tracta d’un deute pecuniari (diners) la indemnització consistirà en el pagament dels interessos pactats.

c. A falta de pacte sobre aquest punt, l’interès serà l’interès legal del diner.

§ Si el deutor una vegada ja està incorrin en mora i l’objecte de la prestació es destrueix, encara que sigui per causa fortuïta o força major, el deutor continuarà obligat a complir amb la prestació Ex: en cas que es tingui entregar una mercaderia.

§ Les obligacions de fer: a. L’incompliment obliga en el deutor a indemnitzar per danys i

perjudicis

1.2.4.2 Causes de l’incompliment: b. Que existeixi un dolo: és l’acció o omissió que es produeix amb la

intenció de provocar un resultat antijurídic impedint el compliment normal de l’obligació. És a dir el dolo es la intenció deliberada de complir una obligació Ex: el responsable d’un delicte el fa deliberadament (dolo)

c. Culpa: Consisteix en la negligència del deutor per falta de diligència o previsió. El deutor no vol incomplir, però el seu mal fer el porta a l’incompliment. Això també genera responsabilitats en la persona del deutor. Com que hi ha un incompliment ha de ser responsable igual.

d. Causa fortuïta i la força major: El deutor no té responsabilitat si l’incompliment é l’origen en algun fet que no se li pot atribuir. Es tracta de fets imprevisibles o que essent previsibles no s’haguessin pogut evitar.

Si la obligació no es pot complir, queda exonerat Excepte si el deutor es troba en mora à serà responsable

1.2.5 Garanties de la obligació:

Són mecanismes que intenten assegurar el compliment de la obligació. Sistemes per a que una obligació es compleixi

§ Crèdit preferent: Consisteix en que determinats creditors d’un deutor tenen preferència sobre la resta. Ex: Si una persona té molts deutes el primer que paga són deutes amb Hisenda o deutes amb la Seguretat Social.



§ Accions judicials: a. Subrogatòria: Consisteix en que el creditor es podrà dirigir contra el

deutor del seu deutor per cobrar el deute. S’exigeix que el deutor no tingui més béns.

b. Revocatòria: El creditor pot demanar al jutge que declari nuls els actes del deutor realitzats, per quedar en una situació d’insolvència. D’aquesta forma tot allò transmès tornarà al creditor.

§ Dret de retenció: És la facultat del creditor per conservar en el seu poder un objecte que hauria d’entregar en el deutor fins que aquest pagui el seu deute.

Només es produeix en casos concrets. Ex: en el contracte de dipòsit, el dipositari é dret de retenir fins que

§ La pena convencional: Consisteix en l’establiment d’una clàusula penal que estipuli una sanció del deutor en cas d’incompliment. Ex: Hi ha contractes que preveuen una clàusula penal, que sempre és econòmica. Un director d’obra ha d’entregar l’edifici i es retrassa, haurà de pagar una suma pactada al contracte a mesura que passi el temps sense entregar l’edifici.

§ Les arres: en el compliment de determinades obligacions es pot establir que una de les parts entregui una quantitat de diners en garantia del seu compliment. I si no compleix perd aquesta quantitat. Ex: un resguard. Ex: En el contracte de compravenda à es firmen unes arres, si passat un termini el comprador no ha pagat al venedor el total del contracte, el venedor es queda l’import de les arres. Si el venedor troba un millor comprador estaria obligat a tornar el doble al comprador anterior.

1.2.6 Formes d’extinció de les obligacions:

§ Pagament: constitueix el compliment exacte de la obligació mitjançant la realització integra de la prestació.

a. El pot fer el deutor o qualsevol persona amb independència de la voluntat del deutor.

b. El creditor pot refusar que la prestació la realitzi un tercer si es tracta d’obligacions de caràcter personal, en les que la qualitat i circumstàncies del deutor s’haguessin tingut en compte al establir l’obligació.

c. El pagament s’ha de fer a la persona que consti com creditora en l’obligació. O bé, a una persona autoritzada per rebre-‐la en el seu nom.

d. En el supòsit que un deutor tingui varies deutes en un mateix creditor i efectuï un pagament, haurà d’indicar a quina de les deutes se li



imputa. Si no diu res, s’imputarà al deute més alt. I si els deutes fossin iguals s’imputarà a parts iguals.

Ex: volem que un pintor ens faci un quadre i aquest contracta a un altre això pot no interessar.

e. Formes de pagament:

§ Cessió de béns: Consisteix en que el deutor cedeix els seus béns al creditor per saldar el deute. En aquest supòsit el deute només queda saldat si l’import líquid dels béns cobreix el deute. Pot ser contractual o judicial.

Ex: els béns que es donen han de tenir un valor igual al del deute.

§ Dació en pagament: Acte en el que el deutor voluntàriament realitza a títol de pagament una prestació diferent de la deguda. I el creditor l’accepta en substitució de la prestació pactada. Ex: en el pagament d’hipoteques perdies el pis i seguies devent diners al banc.

§ Pèrdua o destrucció de la cosa deguda: Quan l’obligació consisteix en entregar una cosa determinada i aquesta es destrueix sense culpa del deutor i abans que el propi deutor s’hagi constituït en mora (estigui fora de termini). L’obligació s’extingirà automàticament. És a dir, si la cosa objecte de l’obligació es destrueix i el deutor no en té culpa, l’obligació s’extingeix.

El deutor haurà de provar que la destrucció de la cosa ha tingut lloc per causa fortuïta ja que existeix la presumpció legal que la destrucció és imputable en el deutor à si el creditor li demanés al deutor que exigís en la seva obligació, el que ha de demostrar la seva no culpabilitat ha de ser el deutor.

Si la destrucció de la cosa fos imputable a un tercer, el creditor podria reclamar-‐li per la seva responsabilitat

§ Per condonació del deute: Consisteix en que el creditor perdona el pagament del deute en el deutor. El creditor renuncia al deute que se li deu à s’extingeix l’obligació de forma automàtica.

§ Confusió de drets: es produeix quan una persona és a la vegada deutora i

creditora Ex: una empresa (B) deu 100 a una altra empresa (A), aquest deute quedaria extingit si les empreses es fusionessin (AB). En el patrimoni tindríem un deute com a creditor i deutor, però s’extingeix per absorció o fusió.



§ Per compensació: Es produeix quan dos persones per dret propi són simultàniament creditores i deutores l’una de l’altre. Ex: A és creditora de B per 100 euros. I B alhora també ho és per 100 de A à en aquest cas els crèdits es compensarien.

Requisits de la compensació: 1. Que els deutes siguin determinats i líquids. 2. Que consisteixin en el pagament d’una quantitat de diners o l’entrega

d’objectes de la mateixa espècie i qualitat.

Si la compensació és total el deute s’extingeix i si es parcial el deute més gran quedarà reduït en funció de l’import del deute més petit.

§ La novació: suposa l’extinció d’una obligació degut a que una altra la substitueix. Significa renovació.

Ex: un deutor té el préstec d’un banc de 50 euros, no el pot pagar i el banc pot ampliar el préstec perquè el deutor està insolvent i crea una obligació nova a 200, la de 50 desapareix i n’apareix una de nova. Classes de novació:

1. Extintiva: Si comporta l’extinció total de l’obligació 2. Modificativa: Si comporta la variació d’algun element de l’obligació à

mantenint l’obligació es modifica algun element.

§ Prescripció: Suposa l’extinció pel transcurs d’un termini determinat que marca la llei.

§ Per la mort d’una de les parts: A vegades són extinció i d’altres no. Ex: Alguns deutes es transmeten per herència

§ Per acord entre les parts: Les parts poden pactar en qualsevol moment

l’extinció de les obligacions.

§ El compliment del termini: en un contracte d’arrendament, el termini marca l’inici i el final, una vegada s’acaba s’extingeix.

1.3 ELS CONTRACTES EN GENERAL:

Com a concepte, el contracte existeix des de que una o varies persones consten en obligar-‐se respecte d’una altra o d’unes altres, donant alguna cosa o realitzant algun servei. En principi, i en base a l’autonomia de la voluntat dels contractants, es poden establir els pactes, clàusules i condicions que s’acordin, sempre i quant no siguin contraries a la llei, a la moral o al ordre públic.



1.3.1 Classificació dels contractes:

§ Per la naturalesa dels vincles: a. Unilaterals: quan només hi ha obligacions per una de les parts. (ex:

una donació només obliga al donant)

b. Bilaterals: quan hi ha obligacions per totes les parts contractants. (ex: una compravenda)

§ Per la seva finalitat:

a. Onerosos: Aquells en que existeixen prestacions per les dues parts. Les dues tenen obligacions a complir. Poden ser: o Commutatius: Quan les prestacions són equivalents. Ex: la

compravenda o Aleatoris: Quan les prestacions poden no ser equivalents. Ex: un

contracte d’assegurança à la prestació no és equivalent perquè es paga una prima que probablement no rebem l’equivalència

b. Gratuïts: Aquells que només hi ha prestacions per una de les parts. Ex: un contracte de donació.

c. Remuneratoris: Tenen lloc quan es remunera un servei no exigible jurídicament

§ Per requisits necessaris per la seva formació:

§ Contractes consensuals: Aquells que es perfeccionen per l’acord de voluntats de les parts contractants

§ Contractes reals: Aquells que a més del seu consentiment exigeixen l’entrega de la cosa per una de les parts a l’altre. Per a que hi hagi el contracte no és suficient l’acord. Ex: el contracte de dipòsit.

§ Contractes solemnes: Aquells que exigeixen per la seva celebració una

forma especial. Ex: els que s’exigeix que es facin davant del notari à donació d’un bé immoble.

§ Per la seva naturalesa:

a. Els preparatoris: aquells que tenen per objecte un tràmit preliminar i necessari aplicable a la celebració de contractes posteriors. Ex: precontracte

b. Contractes principals: Aquells que compleixen per si mateixos una finalitat contractual pròpia, sense dependre de cap altre contracte.



c. Contractes accessoris: Aquells que només poden existir per relació amb un contracte anterior. Ex.: una fiança o una hipoteca, no es donen perquè si sinó que garanteixen el pagament dels diners que es presten

1.3.2 El precontracte o promesa de contracte: També conegut com promesa de contracte, és un acte jurídic en el que les parts es comprometen a celebrar en un futur, un altre contracte que no volen/poden concloure en aquell moment. Representa la atribució a una de les parts contractants de la facultat de perfeccionar unilateralment el contracte. És un dret d’opció, i comporta la facultat de determinar un resultat. Ex.: els trobem en les compravendes de pisos, no es va directament al notari sinó que es fa un precontracte que obliga a fer la compravenda.

§ Elements de contracte: a. Comuns: Quan són propis de tots els contractes

b. Especials: Quan només existeixen en algunes classes o grups de

contractes. Ex.: quan hi ha l’obligació d’entregar la cosa, objecte del contracte, al formalitzar-‐lo à donar les claus d’un pis.

c. Especialíssims: Aquells que només són necessaris per algun contracte determinat. Són característics de cada contracte. Ex.: fixar el preu a la compravenda, si una no té preu à és nul·∙la.

§ Elements comuns: Apareixen en tots els contractes a. Consentiment: Base del contracte. Consisteix en l’acceptació per part

dels contractants de les condicions contractuals. És, a dir, és la declaració de la voluntat en que la gent es decideix a comprometre’s.

Requisits:

§ Capacitat dels contractants: no poden contractar les persones subjectes a incapacitat. Que tinguin restringida la capacitat d’obrar, i que aquesta restricció impedeixi en el subjecte que la pateix la impossibilitat de realitzar determinats actes jurídics.

§ Voluntat: El consentiment representa la voluntat contractual que es forma com a resultat de la conjunció de la voluntat dels contractants. És a dir, és la decisió interna que tenen els



contractants, que sumades a totes les decisions fan que hi hagi un contracte.

Ha de ser conscient i lliure, i és nul el consentiment donat per error, violència, intimidació o engany.

§ Declaració: És l’exteriorització del consentiment, pot ser de forma expressa o tàcita.

-‐ La declaració expressa: Aquella que fan constar els contractants. Ex.: un contracte d’arrendament

-‐ La declaració tàcita: És la que es dedueix dels seus actes i del seu comportament. Ex.: un contracte verbal

Dins la declaració trobem la figura del silenci: Es pot considerar com una manifestació de consentiment, quan de les circumstàncies es dedueix com a una acceptació tàcita. Ex: B i D tenen una declaració d’arrendament per a 5 anys, D segueix pagant l’arrendament à s’entén que el contracte segueix vigent tot i que no s’hagi renovat el contracte.

b. Objecte: És l’obligació que per ell es constitueix, i el configuren coses i serveis que són matèria de les obligacions.

Requisits: Si no es compleixen, l’objecte és nul i no complirien la legalitat del contracte. § Que sigui real i possible § Que sigui lícit § Que estigui determinat o sigui determinable

c. Causa: És la finalitat immediata que persegueixen els contractants.

Són els motius individuals que mouen en els contractants a realitzar el contracte. Tenen caràcter intern.

Pot ser interna i no s’ha d’explicitar necessàriament, ja que es presumeix la seva existència. Ha de ser lícita i existent, sinó comporta la nul·∙litat del contracte.

§ En els contractes onerosos, la causa és per cada part contractant la prestació o promesa d’una cosa o servei per l’altra part.

§ En els contractes remuneratoris, la causa, és el servei/benefici que es remunera

§ En els contractes de liberalitat, la causa és la mera liberalitat del donant. Ex.: el donant



1.3.3 Efectes del contracte:

§ Els efectes generals del contracte: Són els que creen un vincle obligatori. Els contractes són obligatoris des del moment que es perfeccionen, i les obligacions nascudes d’ells mateixos tenen força de llei entre les parts contractants.

La seva obligatorietat deriva de la voluntat de les parts, que està emparada i recolzada per la llei. La obligatorietat es fa extensiva a totes les conseqüències que encara que no s’expressin en el contracte es deriven de la seva naturalesa d’acord amb la bona fe, l’ús i la llei. Els contractes no només obliguen al que està al contracte explícitament sinó que poden derivar-‐se altres obligacions implícites en les del contracte. No es poden deixar la validesa i el compliment del contracte a l’arbitri o voluntat d’un dels contractants. És a dir, està prohibit la clàusula de deixi en una de les parts el compliment del contracte. Ex. Si en un contracte diu que l’arrendador podrà pujar la renda cada any (fora de l’IPC) això es nul perquè la renda s’ha de pactar per les dues parts.

§ Efectes en quant a la seva irrevocabilitat: Un contracte no pot ser ni modificat ni revocat, excepte que les parts ho acordin. No obstant la llei estableix una sèrie d’excepcions:

a. En la donació és possible la revocació per causa d’ingratitud o per supervivència/supervinença dels fills del donant.

b. El desistiment unilateral: Es produeix en contractes com el de mandat o el de societat, són contractes en els quals la llei preveu que una de les parts pot desistir.

c. La facultat de demanar la resolució que en els contractes bilaterals té

cadascuna de les parts si l’altre part incompleix allò que s’ha pactat. Ex.: un contracte d’arrendament, si ets el propietari es pot demanar la resolució de contracte si la persona alquilada està destrossant el pis.

d. La rescissió per lesió: Té lloc quan en un contracte, una de les parts

pateix un perjudici econòmic, si s’aplica íntegrament tot el pacte. Ex.: si un compra un bé immoble té 4 anys per demanar la rescissió, en el cas que hagi venut un pis per menys del seu preu al mercat.

e. La possibilitat de revisar/modificar determinades clàusules: en els

contractes d’arrendament segons estableix la llei. Ex.: en un contracte el llogater té l’obligació de pagar unes quantitats (renda, comunitat de veïns...) tot això està pactat però anualment es pot revisar tota



aquesta despesa. La facultat la té el beneficiari, que pot augmentar el lloguer si calgués.

f. La suspensió/resolució/ o modificació del contracte, per produir-‐se

una alteració sobrevinguda de les circumstàncies totalment imprevisible

§ Efectes en quant a la relativitat del contracte:

a. El contracte només vincula a les persones que intervenen o els seus successors i no poden afavorir ni perjudicar a tercers. És a dir, un contracte per defraudar un creditor seria nul.

1.3.4 La ineficàcia d’un contracte:

Un contracte és ineficaç quan és nul. Hi ha 2 classes de nul·∙litat: § La nul·∙litat absoluta: Es produeix quan en el contracte falta algun dels elements

essencials o quan aquest s’ha fet infringint una prohibició legal. La nul·∙litat provoca que el contracte no produeixi efecte,.i es té per no realitzat. És a dir, la nul·∙litat absoluta es com si aquell contracte no hagués existit.

§ La nul·∙litat relativa: Es produeix quan el contracte té un defecte subsanable. Per subsanar-‐los el dret estableix una sèrie de mecanismes:

1. La confirmació: consisteix en que l persona que poda demanar la nul·∙litat , renuncia a fer-‐ho.

2. El reconeixement: és l’acte en el que se subsana el defecte

3. La ratificació: s’aplica en els contractes fets en nom d’un altre, i compareix el representat validant el contracte. És a dir, si un representant s’excedeix de les seves facultats, en aquest cas el representat pot ratificar-‐lo i les seves accions passen a ser vàlides, sinó, són nul·∙les.

4. La conversió: és la possibilitat que una de les parts pugui fer valdre d’una

forma diferent a l’expressada, la seva declaració de voluntat.

1.4 ELS CONTRACTES EN PARTICULAR: 1.4.1 Els contractes de liberalitat

La liberalitat és l’acte en el que, de forma espontània, es proporciona un avantatge o benefici gratuït sense res a canvi.

1.4.1.1 El contracte de donació:



És un contracte en el que una part, anomenada donant realitza una atribució d’un bé propi a favor d’una altra part anomenada donatari, que l’accepta.

Característiques: -‐ Contracte unilateral en el que només una de les parts s’obliga a transmetre bens. -‐ El donant ha de ser una persona jurídicament capacitada. (s’exclouen emancipats,

menors d’edat... à persones amb restriccions en la capacitat d’obrar) -‐ Pot ser objecte de donació una cosa o dret i el donant es pot reservar sobre l’objecte

algun dret. Ex: una persona pot transmetre la propietat d’una casa i reservar-‐se l’ús de fruit, el que la casa produeix (si es lloga) s’ho queda

-‐ La llei posa com a límits de la donació: § Que el donant es reservi allò necessari per viure. Una persona no pot donar tot

i quedar-‐se sense res § El donant ha e respectar els drets dels seus creditors i dels seus legitimaris

(persones que per llei tenen dret a una part fixa de l’herència)

Classes de donació: 1. La donació feta en vida del donant: Aquella que produeix els seus efectes una vegada

es produeix i el donant encara és viu.

2. La donació mortis causa: Aquella en la que els seus efectes es produiran una vegada el donant hagi mort.

3. La donació modal: Aquella en que s’imposa al donatari, una càrrega o gravamen inferior (en valor) a l’objecte donat.

4. La donació remuneratòria: Aquella que es fa a una persona pels seus mèrits o pels serveis prestats.

La revocació de la donació: Com a norma general la donació és irrevocable. Però excepcionalment es pot revocar en determinats supòsits

1. Per incompliment de la càrrega o gravamen que s’imposa al donatari en la donació modal.

2. Per supervivència à tenir fills després de feta la donació. O per supervivència à quan apareix un fill del donant que es considerava mort

3. Per ingratitud del donatari: Pot tenir lloc quan el donatari li negui en el donant

de forma indeguda aliments (ajudar-‐lo a subsistir).

a. Quan el donatari cometi un delicte contra la persona del donant que afecti a béns o al seu honor. Ex: un delicte contra la propietat

b. Per imputar delictes al donant excepte que aquests s’hagin comés sobre la persona, fills o parella del donatari.



1.4.2 Contractes commutatius:

Contracte en que hi ha un intercanvi de prestacions entre les parts 1.4.2.1 Contracte de compravenda:

És el més important dels que generen obligacions patrimonials, i té una gran transcendència econòmica. Aquell contracte en el que un dels contractants s’obliga a entregar una cosa determinada a l’altre i a la vegada, aquest s’obliga a pagar per aquesta cosa un preu determinat en diners. Elements de la compravenda:

1. Elements personals: Fa referència a les parts que intervenen en la compravenda. Són: a. El venedor: que s’obliga a transmetre una cosa o dret. b. El comprador: que es compromet a pagar el preu de l’objecte o dret transmès.

En principi, poden celebrar el contracte de compravenda, aquelles persones a les que la llei els hi permet. Excepte les que ho tenen expressament prohibit legalment.

2. Elements reals de la compravenda: a. L’objecte. Poden ser:

i. Béns immobles ii. Béns mobles iii. Drets

S’exigeix que l’objecte de la compravenda existeixi en el moment de fer-‐se, o arribi a existir. Han de ser determinats o determinables i ha de ser lícit (legal) La cosa no ha de ser necessàriament propietat del venedor en el moment de celebrar el contracte. Però ho haurà de ser en el futur.

b. Preu: Ha de ser en diners, o en un signe que el representi (un xec). I ha de ser determinat o determinable.

Obligacions del comprador -‐ És el pagament del preu de la cosa venuda -‐ Rebre l’objecte de la compravenda -‐ Pagar les despeses següents:

§ Les necessàries que s’han fet en l’objecte des de que es produeix l’acord de vendre fins que es consuma la venda

§ També ha de pagar el transport de l’objecte excepte que es pacti el contrari. § El notari en les compravendes de béns immobles à per llei. També estaria

obligat a pagar el registre de la propietat així com els interessos del preu durant el temps comprès entre el lliurament de l’objecte i el seu pagament sempre i quan estiguin pactats o si el comprador estigués en mora (pagués en retard)

Obligacions del pagador: -‐ Lliurar la cosa o objecte, o transmetre el dret objecte de la venda.

§ En el cas que l’objecte sigui una corporal, l’entrega consistirà en posar-‐la a disposició del comprador



§ Si es tracta d’una cosa incorporal (dret) l’entrega es produirà a la firma del contracte o mitjançant el lliurament del títol.

a. Si comprem les accions d’una societat en el moment de firmar el contracte de compravenda lliurament el títol

-‐ Sanejament, excepte que es pacti el contrari. En el supòsit que l’objecte no es trobi en les condicions pactades perquè té defectes, el venedor estaria obligat a sanejar-‐lo. 2 classes:

§ Sanejament de evicció: que es produeix quan es priva al comprador per una sentència en virtut d’un dret anterior a la compra, de tot o una part, de l’objecte.

a. Si una persona compra un solar i la sentència diu que el solar acaba en un límit concret, això dóna lloc al sanejament. Si l’objecte s’ha comprat sense que el comprador ho sabés, el venedor està obligat a sanejar-‐lo (reduint el preu o retornant l’objecte)

§ Sanejament per defectes o vicis ocults: es produeix quan l’objecte té un defecte no manifest excepte que el comprador, si fos expert en la matèria, ho hagués pogut detectar fàcilment.

a. El vici ha de ser imperceptible. b. I han de ser d’una entitat que facin impropi l’objecte per l’ús al que es

destina o el disminueixi de tal manera que el comprador no l’hagués comprat, o hagués pagat un preu inferior.

S’ha de dir que la responsabilitat del vicis ocults existeix encara que el venedor els ignorés à és responsable igualment. Però si els coneixia i els va ocultar deliberadament, el comprador podrà, a més de desistir del contracte o demanar una reducció de preu, sol·∙licitar una indemnització per danys i prejudicis. El termini per reclamar el sanejament és de 6 mesos a comptar des del lliurament de l’objecte. Passats 6 mesos també es poden demanar altres drets però ja no el de sanejament.

Els pactes especials en el contracte de compravenda:

1. Pacte de reserva de domini: Es determina que el venedor després de lliurar l’objecte segueix sent el propietari fins un determinat moment. Ex: fins que es pagui al totalitat del preu. És a dir, aquest pacte apareix en contractes en que el preu es paga a plaços, el venedor és propietari fins que no se li pagui la totalitat.

2. Pacte comisori: Consisteix en l’acord de les parts en que si el preu no es paga en un determinat moment el venedor recupera la propietat i el contracte queda resolt

3. Pacte de venda a prova: La venda es fa sota la condició de que l’objecte agradi al comprador. Es permet canviar l’objecte passat un plaç si no acaba de convèncer.



4. Venda en pacte d’arres: és una garantia per la conservació dels drets i té com a conseqüència que si el comprador desisteix, perd la quantitat entregada. I si desisteix el venedor, haurà de tornar el doble de la quantitat entregada.

1.4.2.2 Contracte de permuta:

Fórmula jurídica del canvi directe o de cosa per cosa. Es considera l’antecedent històric de la compravenda, és a dir, en una permuta històricament (quan no hi havia diners legals) es canviaven objectes per objectes. Quan va aparèixer la moneda es pagaven diners per coses. Permuta: Contracte en el que cadascun dels contractants, s’obliga a donar una cosa per rebre una altra. Si un dels contractants rebés la cosa pactada i resultés que no és propietat de l’altre part, no estarà obligat a lliurar la cosa que va oferir. I complirà retornant l’objecte rebut. El que perdi per evicció la cosa rebuda en permuta podrà optar entre recuperar l’objecte entregat o reclamar danys i perjudicis. En aquest cas, el dret a recuperar l’objecte entregat, només es podrà fer efectiu en el supòsit que l’altra part el tingui en el seu poder. Ex. de permuta: Tenim un solar edificable però no tenim diners per construir l’edifici à es ven el solar a una constructora i aquesta paga al propietari del solar una part de diners + un parell de pisos en funció del valor del solar. Si en el contracte de permuta s’entrega un objecte + una quantitat de diners, el contracte es qualificarà per la intenció manifesta dels contractants. I si no consta, es considerarà que és una permuta si el valor de l’objecte entregat supera el del diner.

En cas contrari, es considerarà una compravenda. Si les parts es manifesten sobre que el valor que fan diners + coses és una compravenda. Si no diuen res, per saber quines regles apliquem tindrem que tenir en compte el valor de l’objecte entregat i dels diners:

-‐ Si l’objecte supera el valor dels diners es una permuta -‐ Si els diners superen l’objecte és una compravenda.

1.4.2.3 Contracte d’arrendament de coses:

Aquell contracte en el que una de les parts, anomenada arrendadora, es compromet, a canvi d’un preu, a que una altra part, anomenada arrendatària, s’obliga a pagar i li procura l’ús temporal d’una cosa.



Elements del contracte:

1. L’objecte: pot ser qualsevol cosa que el seu ús estigui dins del comerç i poden ser coses mobles com immobles. L’únic que es demana o s’exigeix és que l’objecte o sigui consumible, és a dir, que no es consumeixi per l’ús la que es destina.

2. El temps: Ha de ser determinat i per un període concret.

3. El preu: pot ser en diners, i ha de ser proporcional al temps de durada del contracte. Es pot pagar periòdicament o d’una sola vegada.

§ Els lloguers es paguen normalment de manera periòdica.

Obligacions de l’arrendador (propietari que cedeix la cosa):

1. Entregar a l’arrendatari l’objecte del contracte. 2. Té l’obligació de conservar durant l’arrendament la cosa en estat de servir per l’ús al

que es destina, realitzant-‐ne les reparacions necessàries. 3. Mantenir a l’arrendatari en l’ús pacífic de la cosa/objecte durant tot el temps del

contracte.

Obligacions de l’arrendatari:

1. Pagar el preu en la forma pactada 2. Utilitzar la cosa arrendada amb la diligència deguda i destinant-‐la a l’ús pactat. 3. Posar en coneixement de l’arrendador, en el termini més breu possible, tots els danys

que l’objecte/cosa pateixi com a conseqüència de l’acció d’un tercer. 4. Posar en coneixement de l’arrendador la necessitat de fer totes les reparacions

necessàries que la cosa arrendada necessiti per utilitzar-‐la per l’ús pactat. 5. Retornar l’objecte/cosa al final de l’arrendament en el mateix estat que es va rebre,

excepte que per causa inevitable s’hagués deteriorat. § Si no es diu o demostra el contrari, es presumeix legalment que l’arrendatari

rep l’objecte en bon estat de conservació 6. Pagar les despeses que ocasioni l’escriptura del contracte.

Les causes d’extinció del contracte d’arrendament: 1. Causes generals de tots els contractes 2. Per expiració del termini pactat 3. Per haver-‐se complert la finalitat per la que es va fer el contracte.

1.4.2.4 Contracte d’arrendament de finques urbanes:

Està regulada a la llei d’arrendaments urbans de 1994 i també a la llei d’arrendaments urbans de 1964 que està, en part, encara vigent.



A l’any 1964 va entrar en vigor la llei d’arrendaments urbans que va regular tots aquells contractes fets d’aquí en endavant. Va estar vigent fins al 94, quan entra en vigor, aquesta regula tots els contractes que es fan des de l’1 del 1995 en endavant i part dels contractes anteriors. A partir d’aquí s’estableixen unes lleis transitòries que regulen els contractes anteriors (del 64). Per tant, diem que tenim dues lleis d’arrendament de finques urbanes. Àmbits d’aplicació de la llei: La llei d’arrendament urbans s’aplica a les vivendes o habitatges més les dependències accessòries que puguin tenir (trasters, pàrkings...). I a més s’aplica a les finques que es destinen a un ús diferent al d’habitatge:

-‐ Locals de negoci -‐ Oficines o despatxos -‐ Naus industrials -‐ Arrendaments de temporada

S’exclouen de la llei les vivendes dels conserges o empleats (si a una finca la porteria l’ocupa el porter, allò s’exclou de la llei) també s’exclouen vivendes de funcionaris si les tenen assignades per ordre del seu càrrec i les vivendes de militars. En quan a la seva regulació: Són nul·∙les les clàusules que modifiquin la regulació específica que la llei estableix per les vivendes. Excepte si la pròpia llei ho permeti. Ex: Si es fa un contracte d’arrendament la llei prohibeix fer certes coses o fer-‐ho d’una determinada forma

1. Arrendaments de vivendes o habitatges:

-‐ L’arrendatari (el que paga) no pot cedir o subarrendar la vivenda sense permís escrit de l’arrendador (el que lloga)

Ex: si llogo un pis no el puc rellogar encara que segueixi pagant-‐lo mensualment a no ser que l’arrendador m’ho permeti.

-‐ La durada mínima serà de 5 anys. I si es pacta una durada inferior l’arrendatari podrà renovar el contracte anualment fins acomplir el 5 anys.

§ Excepció: té lloc quan en el moment de subscriure el contracte, l’arrendador fa constar en el mateix de forma expressa (mitjançant una clàusula) en la que expressa la necessitat que tindrà d’ocupar la vivenda ell, o els seus



descendents abans de transcórrer 5 anys. Sempre i quan la destini a vivenda permanent.

-‐ Si l’arrendatari decideix no renovar el contracte o desistir del contracte, sense el consentiment de la seva parella (tant matrimoni com parella de fet), aquesta podrà continuar gaudint de la vivenda. Per això es recomana que signin el dos

§ En el cas de les parelles de fet, s’exigirà que la persona que convisqui amb l’arrendatari ho hagi fet durant els 2 anys anteriors al desistiment del contracte. Excepte que tinguin descendència en comú, no s’exigiran els 2 anys de convivència.

-‐ Si l’arrendatari mor es podran subrogar (ocupar la posició jurídica d’una altra persona):

§ En 1er lloc à La parella o parella de fet § En 2on lloc à Els descendents de l’arrendatari, subjectes a la seva pàtria

potestat o tutela. O els descendents que hagin conviscut els dos anys anteriors a la mort.

a. Si els fills son menors es subroguen, si són menors d’edat i porten 2 anys vivent es subroguen

§ En 3er lloc à els ascendents de l’arrendatari que hagin viscut habitualment amb ell els dos anys anteriors a la mort.

§ En 4art lloc à podrien subrogar-‐se als germans de l’arrendatari que acreditin una convivència dos anys anteriors a la mort.

§ En últim lloc es poden subrogar les persones amb minusvalies iguals o superiors al 65% sempre que tinguin una relació de parentiu amb l’arrendatari fins al tercer grau col·∙lateral. I també s’exigeix una convivència de 2 anys anteriors a la mort.

-‐ La renda del contracte només es podrà incrementar durant els 5 primers anys de durada en funció de l’increment de l’IPC (Índex de Preus al Consum).

§ A partir del 6è any, la renda s’incrementarà en funció dels acords entre les parts. Per llei, la renda només es pot incrementar el que incrementa l’IPC (també pot ser negatiu i la renda pot baixar) partir del sisè any les parts poden passar a pactar.

-‐ L’arrendatari té el dret d’adquisició preferent en cas de venta de la vivenda. Si l’arrendador decideix vendre la vivenda a un tercer pel mateix preu que el compraria aquest ho pot comprar l’actual arrendatari à té preferència perquè està llogant el pis.

-‐ En cas d’incompliment per una de les parts de les obligacions del contracte, l’altre part tindrà dret a demanar el compliment de l’obligació com a demanar la resolució del contracte més els danys i perjudicis ocasionats. Si una de les dos parts incompleix, la perjudicada pot demanar judicialment que es compleixi el contracte o que es resolgui i



a mes es demandaran el danys i perjudicis que l’altre li pugui causar. A més d’això, l’arrendador podrà resoldre el contracte en els següents supòsits:

§ Per la manca de pagament de la renda o de les quantitats a les que

l’arrendatari està obligat. En un contracte d’arrendament, si agafem un rebut la partida són 60 euros però l’arrendatari està obligat a pagar despeses de comunitat (10 euros) el total són 70. Si l’arrendatari paga la renda però no altres despeses à es pot passar al desnonament.

§ Quan l’arrendatari no paga la fiança. Per llei l’arrendatari té l’obligació de dipositar un mes de fiança (si el lloguer són 60 n’ha de posar 60 més), però es poden demanar garanties addicionals (ex: 120 de fiança)

§ Per subarrendament: l’arrendatari a la vegada relloga sense permís del

propietari el pis a un altre. O per Cessió inconsentida de la vivenda: quan l’arrendatari cedeix en un tercer (sense permís) la vivenda.

§ Danys causats intencionadament en la vivenda

§ Quan a la vivenda s’hi realitzen obres inconsentides. L’arrendatari fa obres

sense permís de l’arrendador

§ Quan a la vivenda l’arrendatari hi realitzi activitats molestes, insalubres, nocives, perilloses o il·∙lícites.

§ Quan la vivenda deixi de destinar-‐se a satisfer la necessitat permanent de

vivenda per l’arrendatari.

-‐ Com a causa general de resolució d’un contracte es pot extingir per la destrucció de la vivenda, per causa no imputable a l’arrendador (ex: incendi) i també per la declaració de ruïna decretada per l’administració

2. Arrendaments per ús diferent al de vivenda:

Es diferencia del de vivenda en que en la seva regulació dóna més llibertat de pactes pels contractants. Excepte alguna qüestió puntual que regula específicament. En aquest cas la llei preveu que: -‐ Hi haurà un dret d’adquisició preferent a favor de l’arrendatari (com en el cas de la

vivenda)

-‐ Preveu que en supòsits d’activitat professional l’arrendatari podrà subarrendar la finca o cedir el contracte sense permís de l’arrendador. I en compensació, l’arrendador tindrà dret a incrementar la renda:

§ Un 10% si el subarrendament és parcial



§ Un 20% si el subarrendament és total i hi ha cessió

En aquest supòsit l’arrendatari té l’obligació de notificar els canvis en el termini d’un mes des de que es produeixi.

-‐ En el cas de defunció o mort de l’arrendatari que exerceixi una activitat professional, la llei permet que es pugui subrogar a l’hereu de l’arrendatari fins a l’extinció del contracte.

-‐ En aquells contractes destinats a local de negoci à botigues d’activitat comercial de venta al públic, la llei permet que si transcorreguts 5 anys de contracte, aquest s’extingeix i l’arrendatari manifestés la seva voluntat de continuar i l’arrendador no volgués, la llei concedeix a l’arrendatari el dret a una indemnització

§ Ex: tenim una botiga de venda d’alimentació passen 5 anys i l’arrendador lloga

el local a una altra persona del mateix negoci à la feina de captar clientela la fet l’altre venedor i per això es permet una indemnització per clientela.

Disposicions transitòries de l’arrendament urbà En les disposicions transitòries de la llei d’arrendaments de 1994 es regula la situació en la que queden els contractes existents en el moment de l’entrada en vigor de la llei (01-‐01-‐1995) Aquestes disposicions transitòries, entre altres coses, estableixen:

1) La normativa que s’aplicarà en els contractes anteriors. Dirà què s’ha aplicat de nou i

què es manté de la llei antiga. 2) L’actualització de lloguers o renda. Com es considerava que hi havia contractes amb

renda molt baixa (desfasats) es va establir una fórmula per establir els lloguers per tal d’actualitzar-‐los a preu de mercat.

3) Estableixen la durada dels contractes. Molts d’ells fins al 94 no tenien límit en el termini de lloguers perquè la llei del 64 es regia per la prorroga forçosa, eren contractes indefinits que beneficiaven a l’arrendatari perquè era aquest el que deixava de llogar el local.

4) També regulen els drets que adquireixen o perden les parts contractants.

1.4.2.5 Contracte d’arrendament de serveis i obres:

El contracte d’arrendament d’obra és aquell en que una part s’obliga respecte de l’altre, a executar una obra a canvi d’una quantitat de diners. Pot ser construcció de casa, màquina... És un contracte en el que es promet un resultat independentment del treball necessari per obtenir-‐lo. Té dues varietats:

-‐ Es contracta l’execució, pactant que l’executant posi nomes el seu treball -‐ A més de posar el seu treball també subministra el material. És la modalitat més comú.



Efectes del contracte:

1) El contractista respon per l’incompliment de les seves obligacions si executa personalment la obra. També respon el treball executat per les persones que utilitzi en la realització de l’obre (respon tant pels treballadors com pels subcontractats)

2) El contractista respon del defectes de construcció que puguin presentar una vegada acabada l’obra.

a. En l’àmbit de la construcció existeix la llei d’ordenació de l’edificació, que regula les responsabilitats de totes les persones que intervenen en un procés constructiu i estableix els terminis de responsabilitat.

En el contracte d’arrendament de serveis, una part s’obliga a realitzar un determinat servei independentment del resultat a canvi d’una remuneració. És un contracte que garanteix una feina concreta però no un resultat. Ex: Quan es contracta un metge à No té una regulació específica.

1.4.3 Contractes de cooperació:

1.4.3.1 Contracte de mandat o representació:

Aquell contracte en el que una persona anomenada mandatari s’obliga a realitzar un servei o a fer una determinada cosa, per encàrrec d’una altra anomenada mandant. Aquest contracte es diferencia de l’arrendament perquè el mandatari gestiona interessos aliens en front de tercers. I en l’arrendament el mandant gestiona els seus propis interessos assessorat per tercers. Ex: un mandant és el que gestiona les accions d’una estrella de cinema. Classes de mandat

1) Per la seva retribució: a. Gratuït: si no es pacta res en el contracte, excepte que el mandatari es dediqui

professionalment a realitzar encàrrecs o gestions idèntics als de l’objecte del contracte. En aquest cas, excepcionalment, el mandat serà retribuït.

b. Retribuït: Quan es pacta expressament una retribució a favor del mandatari.

2) Per la seva naturalesa: a. Mandat Representatiu: El mandatari actua per compte d’un tercer i així ho fa

constar. b. Mandat propi: En el que el mandatari actua en el seu propi nom en front de

tercers sense fer constar que ho fa per encàrrec del seu mandant

3) Per la seva forma: a. Mandat exprés: Quan està recollit en un contracte



b. Mandat tàcit: Aquell en que la seva existència es dedueix dels actes del mandatari

4) Pel seu contingut a. General: Comprèn tots els negocis del mandant però només permet realitzar

actes d’administració excepte que a més es permeti transmetre el domini o propietat d’objectes. Ex: vendre

b. Especial: Aquell que comprèn un o més negocis determinats.

La capacitat dels contractants: En quant al mandant, s’ha de dir que ha de ser la necessària per obligar-‐se i contractar, és a dir, ha de ser la genèrica. En quant al mandatari, es permet que pugui ser inclús un menor. Però només serà responsable si actua negligentment i incompleix el contracte i s’enriqueix. El fet de contractar un menor fa que no li puguem exigir responsabilitats Les obligacions del mandatari:

1) Ha de realitzar els actes o gestions als que s’ha compromès, seguint les instruccions del mandant. I si no hi ha instruccions o són inapropiades, haurà d’actuar amb la diligència deguda.

2) No pot traspassar els límits del mandat però si ho fa, i el mandat o encàrrec es compleix amb les condicions més avantatjoses pels mandant, es considerarà que el límit no ha estat traspassat.

3) Ha de realitzar personalment l’encàrrec. Però si no ho té expressament prohibit podrà anomenar un substitut

4) Ha d’informar al mandant la marxa de l’encàrrec o de la gestió. I una vegada finalitzi la gestió, haurà de rendir comptes amb el mandant.

5) Ha de respondre als danys i perjudicis que ocasioni en el mandant per incompliment total o parcial de les seves obligacions.

Les obligacions del mandant:

1) Pagar al mandat quan procedeixi

2) Avançar o anticipar al mandat allò que necessiti per a l’execució de l’encàrrec. Si no ho fa, el mandat pot suspendre l’execució de l’encàrrec degut a que no està obligat a fer avançaments.



3) Ha de fer-‐se càrrec de les obligacions assumides pel mandat dins del límit del mandat. També s’haurà de fer càrrec de les obligacions assumides pel mandat fora del mandat sempre i quan les ratifiqui.

4) Retornar al mandat el avançaments voluntaris que aquest hagi fet

5) Està obligat a indemnitzar al mandat per tots els danys i perjudicis que el compliment del mandat li hagi ocasionat i que no siguin com a conseqüència d’una negligència del propi mandat. En aquesta indemnització s’inclouran els interessos de les quantitats avançades pel mandat.

L’extinció del contracte de mandat

-‐ Per causes generals de tots els contractes

-‐ Per la revocació del mandant: el mandant retira l’encàrrec

-‐ Per la renúncia del mandatari: pel motiu que sigui plega a mitja gestió.

-‐ Per la mort, fallida o insolvència del mandant o mandatari: suposem que el mandant és una empresa que s’arruïna, el mandatari pot renunciar al contracte.

Comú a totes les causes anteriors: si el mandatari ignorés l’extinció del contracte, les gestions realitzades valdran com si el contracte encara estigués vigent.

1.3.1.1 Contracte de societat:

Aquell en el que dues o més persones s’obliguen a posar en comú diners, béns o indústria amb la intenció de repartir-‐se els beneficis.

• Característiques del contracte de societat: -‐ Els béns aportats són comuns a tots ells. -‐ Neix una persona jurídica diferent a la personalitat dels socis. -‐ La societat es diferencia d’una associació perquè és amb ànim de lucre.

• Tipus de societats:

-‐ Mercantils: finalitat comercial. -‐ Civils: finalitat professional

o Particulars: tenen com a objecte coses determinades. o Universals: els socis posen en comú una sèrie de béns per adquirir beneficis

mentre dura la societat.



• Relacions societat amb tercers

Com que la societat és una persona jurídica té drets i obligacions, i respondrà davant de tercers dels actes realitzats pels òrgans d’administració. Sinó es pot respondre, ho faran els socis en proporció a la quota Els creditors de la societat són preferents als creditors de cada soci respecte els béns socials.

• Relacions socis-‐societat -‐ Obligacions procedents al contracte de societat:

o Si la societat no existeix com a persona jurídica, les obligacions es donen directament entre socis

o Si la societat ja està constituïda, les obligacions que neixin es donen entre els socis i la societat.

-‐ Obligacions no procedents al contracte de societat engloba tot el que es deriva de l’actuació d’un soci amb un tercer sense que aquest es vinculi expressament a la societat.

• Gestió i administració de la societat: -‐ Si el contracte de societat no diu el contrari, tots els socis són administradors i poden

actuar de forma separada sempre i quan no introdueixin novetats en béns socials ni impedeixin l' autorització als altres socis.

-‐ Si el contracte de societat estableix qui i com gestionar i administrar, es seguirà el que està escrit.

-‐ Si s’anomena un administrador sense especificar res, aquest pot exercir tots els actes administratius.

-‐ Si hi han dos o més socis com administradors, les seves funcions es regiran en funció d’allò establert. Si el contracte no diu res sobre aquest punt, cada administrador pot actuar pel seu compte.

• Participació dels socis en beneficis o pèrdues

Els socis tenen dret de participar dels beneficis i el deure d’assumir les pèrdues. La part de cada soci es regula segons el contracte.

-‐ Límits: o És nul el pacte que exclogui a un o més socis d’una part dels beneficis o de les

pèrdues. Excepte el soci que aporti la industria pot ser exclòs de les pèrdues però no dels beneficis.

o Un tercer, que no pot ser soci, pot designar la participació dels socis en pèrdues i beneficis.



o Si el contracte estableix la part de cada soci en beneficis i no diu res en pèrdues, s’aplicarà la mateixa participació per les pèrdues. Sinó es diu res, aquesta serà proporcional a les aportacions dels socis.

• Causes de l’extinció de la societat -‐ Compliment del termini per que va ser constituïda excepte que s’hagués prorrogat -‐ Finalització del negoci objecte. -‐ Impossibilitat de realitzar l’objecte social. -‐ Impossibilitat que el soci realitzi la seva aportació total o parcialment. -‐ Mort d’un soci excepte si estigués establerta la continuïtat de la societat o la

incorporació d’un hereu. -‐ Per voluntat d’algun soci sempre que hi hagués causa segons els tribunals. -‐ Insolvència d’algun soci o l’embargament i liquidació de la part d’un soci en el fons

social. 1.3.2 Contractes reals:

1.3.2.1 Contracte de dipòsit:

Aquell contracte en el que una part, anomenada dipositari, rep d’una altra, anomenada dipositant, una cosa moble i s’obliga a guardar-‐la i restituir-‐la quan li sigui demanada. Classes de dipòsit:

-‐ Dipòsit civil:

§ Judicial: Té lloc quan es decreta l’embargament o assegurament de béns litigiosos (objecte d’un procediment judicial). No es considera un contracte perquè té el seu origen en una decisió judicial. Aquest dipòsit pot tenir per objecte coses mobles o immobles.

Diferencia entre dipòsit judicial i extrajudicial és que auqest té l’origen en una voluntat de les parts contractants i l’altre (judicial) és perquè un jutge decideix que es digui a terme..

§ Extrajudicial:

a. Voluntari: Clàssic contracte de dipòsit que coneixem. En aquest contracte l’entrega de la cosa es fa per voluntat del dipositant. El dipositant no ha de ser necessàriament propietari de la cosa. I només s’exigeix que tingui dret a disposar de la mateixa.

Obligacions del dipositari voluntari:



§ Guardar la cosa objecte del contracte en els terminis pactats i, en defecte de pacte, s’haurà de guardar amb la diligència deguda.

§ No utilitzar la cosa, només pot guardar, no disposar § Restituir la cosa en el lloc fixat en el contracte. I si no se’n ha

establert cap la restitució es produirà en el lloc on estigui la cosa dipositada.

Facultats del dipositari: § El dipositari pot retornar la cosa en els següents supòsits:

i. Que existeixin motius per no conservar la cosa fins al venciment del termini pactat.

ii. Quan no existint un termini acordat, el dipositari decideix retornar la cosa.

En els dos casos el dipositari té la possibilitat de retornar si ho creu necessari sempre que no hi hagi termini

Obligacions del dipositant: § Pagar una retribució al dipositari. Si anem a un guardamobles

li haurem del pagar el que ens demani. § Pagar els danys i perjudicis que la cosa ocasioni en el

dipositari.

b. Necessari: Engloba 3 dipòsits: § El legal: Té lloc quan el dipòsit es fa en compliment d’una

obligació legal à la llei obliga a dipositar.

§ El miserable: Té lloc a causa d’un sinistre. Ex: quan es produeix un accident, per llei s’obliga a dipositar l’objecte de l’accident en un dipòsit judicial à són proves d’un procés.

§ Dipòsit que té lloc en negocis d’hostaleria: Quan deixem el DNI

a l’hotel...

-‐ Dipòsit mercantil: Té com a requisits els següents:

§ Que el dipositari sigui comerciant § Que les coses dipositades siguin objecte de comerç § Que el dipòsit constitueixi per si mateix una operació mercantil o es faci com

una conseqüència de operacions mercantils.

La diferencia principal entre dipòsit mercantil i civil és que en aquest el codi de comerç , tenen diferents



El contractes reals es caracteritzen perquè el contracte neix en el moment del lliurament de la cosa. Ex: en la compravenda es pot fer el contracte sense entregar la vivenda. En canvi aquest tipus obliga la transmissió de la cosa.

1.3.3 Contracte de garanties:

1.3.3.1 Contracte de fiança:

Aquell en el que una persona, anomenada fiador, garanteix l’obligació assumida pel deutor en un altre contracte denominat contracte principal. Ex: Tenim el creditor i el deutor en un contracte de préstec. La fiança seria que per garantir el préstec hi hagués una 3a part (avalista) que garanteix el compliment de l’obligació del deutor. Aquesta és la finalitat del contracte de fiança. Característiques del contracte de fiança:

-‐ La seva finalitat és garantir el compliment d’un altre contracte -‐ És un contracte accessori i per la seva existència requereix la constitució d’una

obligació principal. -‐ El fiador respon quan el deutor principal incompleix -‐ L’obligació del fiador està destinada a assegurar el risc d’incompliment del deutor -‐ El fiador no pot assumir més obligacions que el deutor principal, i si ho fa, l’obligació és

nul·∙la. El límit de l’obligació del fiador és l’obligació principal. -‐ L’obligació del fiador es reduirà per reducció de l’obligació principal. -‐ El fiador té l’anomenat benefici d’excussió que consisteix en que si el deutor principal

té béns amb els que respondre pel seu incompliment no es podrà perseguir al fiador. Aquest és un dret renunciable

-‐ La fiança és solidària quan el fiador s’obliga solidàriament amb el deutor à renuncia al benefici d’excussió i actua com el fiador principal. En aquest cas, el creditor es podrà dirigir directament contra el fiador com si fos el deutor principal

-‐ Si el fiador paga podrà dirigir-‐se posteriorment contra el deutor reclamant-‐li: -‐

§ La quantitat pagada del deute § Més els interessos legals d’aquesta quantitat § Més les despeses ocasionades al fiador § Més el danys i perjudicis si n’hi ha.

1.3.4 Contractes aleatoris:

Aquells contracte en que una de les parts o les dues, s’obliguen recíprocament a donar o fer alguna cosa en equivalència del que l’altra part ha donar a fer en el supòsit d’un esdeveniment incert, que haurà de succeir en un temps indeterminat. Contracte que sempre queda alguna cosa pendent que depenent d’esdeveniments concrets.



1.3.4.1 Contracte d’assegurança:

El més important dels aleatoris. Aquell contracte en el que una persona, anomenada assegurador, respon del dany fortuït que sobrevingui en els béns immobles o mobles, o en la persona de l’altre contractant, anomenada assegurat, a canvi d’un cert preu que les parts poden fixar lliurement i que s’anomena prima.

És a dir, en una assegurança es paga una quantitat, prima, a una companyia i a canvi d’això aquesta cobreix una sèrie despeses. Es diu aleatori perquè pot no passar res, s’acaba la prima i l’assegurança no ha pagat res.

Aquest contracte es caracteritza perquè l’assegurador s’obliga a pagar una quantitat a l’assegurat en el cas que es produeixi un sinistre. També està previst que es pugui establir que la quantitat que paga l’assegurador no sigui per l’assegurat i sigui per un tercer.

-‐ Ex: l’assegurança de la llar, s’assegura la casa on vivim i si en aquesta casa un dia hi ha una canonada que es rebenta i inundem el pis inferior, la indemnització va al tercer que es pugui perjudicar. A vegades el beneficiari no és l’assegurat sinó un tercer que, per la circumstància, l’assegurat ha fet mal a la persona o algun dels seus béns

Classes d’assegurances:

-‐ Assegurances de coses: Cobreixen el possible dany o perjudici que pugui patir un patrimoni. Ex: un incendi , accident, robatori, inundació...

§ El límit d’aquesta assegurança estarà en el dany sofert per l’assegurat o pel perjudicat

§ Aquesta classe d’assegurances es diu que són d’indemnització. Ex: l’assegurança de la llar

-‐ Assegurances de persones: Cobreixen amb una quantitat un possible dany o perjudici que pugui patir una persona. Ex: unes lesions, una invalidesa o malaltia, o la vida d’una persona..

§ En aquesta classe d’assegurances es pacta una quantitat de diners que l’assegurador pagarà a l’assegurat

§ Es diu que són assegurances de previsió. Hi ha assegurances que si et fas mal et paguen dies de baixa o bé cobreixen el que podries arribar a guanyar durant el temps que has estat inactiu.



1.4 ELS DRETS REALS

Són una categoria de drets patrimonials que s’exerceixen directament sobre béns immobles. Tenen 2 elements:

-‐ Un element intern que és el poder del subjecte sobre el bé immoble, que és un poder autònom

-‐ Un element extern que seria la relació del titular d’aquest dret amb terceres persones. En el sentit de l’obligació que tenen les terceres persones de respectar-‐lo.

Ex: El dret de propietat, mentre tenim la casa tindrem el dret de propietat, en el moment que no sigui nostra perdem el dret.

Formes d’adquisició dels drets reals:

-‐ Per llei: la llei pot establir que es puguin adquirir determinats drets reals, si es compleixen uns determinats fets

-‐ Per donació: Apareix reflectit en el contracte de donació

-‐ Per successió hereditària: § Si aquesta successió és testada (amb testament), significa que una persona

transmet amb efectes per desprès de la seva mort, determinats drets reals. § Si la successió és intestada (sense testament), la llei disposa quins drets reals

es transmeten i a qui. a. Una persona que mor i no tenia testament passa tots els seus béns als

fills i l’ús de fruit a la seva parella.

-‐ Per la realització de determinats actes que comporten la transmissió d’un dret real: Ex: Una compravenda. Es produiria un canvi de titularitat de la propietat.

-‐ Per prescripció adquisitiva: Significa la possessió continuada d’un dret real durant un temps i complint les condicions que fixa la llei.

L’extinció i pèrdua dels drets reals: Els drets reals es poden perdre en els següents casos:

-‐ Per destrucció total del bé immoble: Si el dret real és un poder sobre un bé i aquest últim desapareix, l’objecte del dret s’extingeix i això comporta l’extinció automàtica del dret.

-‐ Perquè el bé deixa de ser acte pel comerç

-‐ Per renúncia del titular del dret



-‐ Per prescripció: té lloc quan el nou ús o abandonament del dret suposi la seva adquisició per part d’un tercer. També s’inclou en aquest supòsit no exercitar el dret dins d’un termini legal Ex: en els contractes d’arrendament el llogater té un dret de prescripció preferent, de manera que pot ser propietari d’aquest pis à això és un dret real. Si passat un termini no accepta la compra això suposaria l’extermini d’aquest dret

-‐ Per consolidació: Consisteix en que en una mateixa persona coincideixen el dret de propietat i un altre dret real.

-‐ Per destrucció dels efectes de l’acte creador del dret real Ex: que judicialment s’impugni o es revoqui un determinat dret real

-‐ Per expropiació forçosa: Consisteix en que l’Estat priva a un particular d’un dret del que és titular a canvi d’una compensació econòmica. Ex: Una persona és propietari d’un camp de cultiu i es prevéu que passarà l’AVE, l’Estat t’expropia el camp però t’indemnitza el que perds. Passa el mateix amb el blocs de pisos

1.5 DRET DE PROPIETAT

Dret a gaudir i disposar d’una cosa sense més limitacions que les establertes en les lleis. És el màxim poder que una persona pot tenir sobre una cosa i es composa d’una sèrie de facultats, com són el dret d’utilitzar-‐la i el dret a disposar. El dret de propietat no és un dret il·∙limitat ni absolut. Això vol dir que s’ha d’exercir de forma racional i no ha de ser abusiu. També ha de respectar l’interès social i és un dret expropiable, previ pagament d’una indemnització. L’interès social significa que el dret de propietat té limitacions reals en el fons. Ex: en el contracte d’arrendament, la durada mínima de les vivendes era de 5 anys perquè la societat considerava que era el mínim que es podia passar en un pis. Per això es va posar en ares de l’interès social. Formes de propietat en supòsit de pluralitat de propietaris: (béns amb més d’un propietari)

1) Comunitats de béns: Hi ha comunitat de béns quan la propietat d’un bé o dret pertany en proindivís a diverses persones. Això vol dir que és un bé no divisible. Ex: un pis és propietat d’una parella à no es pot partir però es pot repartir la propietat. Si la comunitat de béns no estableix normes internes de funcionament es regirà per la regulació del codi civil. A Catalunya s’aplicarà el de Catalunya, diferent a l’Estatal. En els membres d’una comunitat de béns se’ls anomena comuners.



§ Drets dels comuners:

i. Servir-‐se del bé d’acord amb el seu destí de manera que no perjudiqui l’interès de la comunitat.

ii. Tots els comuners participen a parts iguals del bé excepte que s’estableixi una altra cosa. SI un bé immoble té diversos propietaris tots participen en la mateixa proporció si no es diu res. Ex: en el cas d’una herència

iii. El bé s’administra seguint el règim de majories

iv. Demanar la divisió del bé o la cosa comú i això es pot fer de comú

acord, arbitralment i judicialment Ex: tres germans han heretat un pis i la relació entre ells no és bona, els germans s’han de posar d’acord entre ells. Ningú ha d’estar obligar a gestionar una propietat que no vol.

v. Dret a alterar la propietat amb el consentiment de tots el copropietaris.

vi. Dret a cedir al seva part de quota.

2) Comunitat horitzontal: Està regulada, a Catalunya, en el codi civil de Catalunya, i a la resta de l’Estat, a la llei de propietat horitzontal. És una propietat especial, constituïda sobre edificacions dividides per pisos o locals, susceptibles d’aprofitament independent. I s’atribueix al propietari (o propietaris) de cada pis o local, el dret exclusiu sobre la seva propietat i el dret sobre els elements i serveis comuns.

Hi ha 2 propietats barrejades: a. la propietat exclusiva sobre el que és teu b. i la propietat sobre els elements comuns de la propietat: ascensor,

vestíbul d’entrada, terrat....

Ex: els edificis estan dividits en propietat horitzontal. El propietari d’un pis o local, ho és a més dels elements i serveis comuns. Tots els propietaris de l’edificació formen part de la comunitat que funciona en base als acords que pren en les seves juntes. La llei (de propietat horitzontal) obliga a que es faci una junta ordinària a l’any per aprovar les contes, o pressupost, de l’any proper. I que es nomenin els càrrecs de president, vicepresident...



Els acords que es prenen a la comunitat es poden prendre:

§ Per majoria simple § Majoria qualificada (50%) § O per unanimitat

I aquests acords només poden afectar al funcionament dels serveis i elements comuns. Tots els propietaris tenen l’obligació de respectar els elements i serveis comuns. Cada pis o local, que registralment s’anomena entitat , se li assigna un coeficient de propietat, que serà la seva participació en els ingressos i despeses comunitàries.

La suma de tots els coeficients ha de donar 100. I a partir d’aquí es van repartint les despeses. El criteri de coeficient s’assigna sota diferents criteris: si es local (coeficient més alt), les vivendes segons superfície...

La comunitat de propietaris poden ser edificis, carrers amb casetes o bé centres comercials amb petites botigues.

3) La multipropietat: Tècnicament s’anomena aprofitament per torns de béns immobles per a ús turístic. Però per no dir això se l’anomena multipropietat. Consisteix en l’adquisició d’un dret a utilitzar i gaudir, amb caràcter temporal, un bé immoble a canvi d’una quota. La durada serà superior a tres anys i inferior als 50. La multipropietat fa referència als apartaments turístics; la gent se’n anava a una agència de multipropietat i pagava un dret temporal que li permetia utilitzar un bé immoble durant un temps determinat (no és un lloguer perquè s’era propietari durant un anys concrets) En el contracte que reguli aquesta classe de propietat, s’haurà d’especificar forçosament:

§ La descripció del bé immoble. § El dia i hora d’entrada. I el dia i hora de sortida § La relació de béns mobles i utensilis amb els que està equipat el bé immoble

d’ús turístic.

Quan es compra aquest dret s’està comprat l’ús però també una equipament, s’ha de fer constar al contracte. El bé immoble haurà de tenir un accés a la via pública i haurà d’estar ubicat en un edifici en el que com a mínim hi hagi 10 apartaments destinats al ús turístic. A la pràctica haurà de ser un bloc d’apartaments. Per tal de no interferir en la vida de la comunitat de veïns.



És obligatòria la inscripció del contracte en el registre de la propietat. L’adquirent del dret de propietat temporal, una vegada signat el contracte, té 10 dies per renunciar. És un contracte molt atípic perquè es pot renunciar la dret

1.6 ELS DRETS REAL LIMITATIUS DEL DOMINI

Són una sèrie de drets que limiten el dret de propietat.

1.6.1 L’ús de fruit:

És la facultat d’utilitzar gaudir de coses alienes amb l’obligació de conservar-‐les. Únicament afecta a béns immobles. És un dret que es caracteritza:

§ Perquè limita el dret d’ús § Perquè es pot constituir:

a. Per llei b. Per acord entre persones c. Per disposició testamentària.

Ex: un ús de fruit sobre l’habitatge vol dir que la vivenda té el propietari i l’usufructuari, aquesta podrà utilitzar l’habitatge o bé podrà quedar-‐se amb els beneficis generats per aquest.

Drets de l’usufructuari:

§ Dret d’aprofitar la cosa o bé: ho pot fer fent seus els rendiments o realitzant millores útils que no l’alterin.

§ Dret a posseir el bé

§ Dret a arrendar el bé però tots els contractes que realitzi l’usufructuari s’extingiran amb l’extinció de l’usdefruit, amb les excepcions previstes a la llei d’arrendaments urbans i llei d’arrendaments rústics.

Obligacions de l’usufructuari:

§ Conservar el bé de forma diligent. § Pagar les reparacions ordinàries i avisar al propietari de les extraordinàries. § Pagar els impostos que agrabin els rendiments obtinguts del bé, si

l’usufructuari lloga i genera uns rendiments, els impostos els haurà de pagar ell.

§ Posar en coneixement del propietari qualsevol acte lesiu que afecti al bé § Retornar el bé a l’extinció de l’ús de fruit.



Causes d’extinció de l’ús de fruit:

§ Mort de l’usufructuari à no és un dret transmissible er herència § Per renúncia de l’usufructuari, si renuncia al dret el perd § Per prescripció § Per destrucció total del bé objecte de l’ús de fruit § Per expropiació forçosa § Per consolidació: l’usufructuari comparteix simultàniament amb el propietari. § Pel compliment del termini en el cas d’ús de fruits temporals

1.6.2 Dret real de servitud

La servitud és el poder que una persona té sobre una finca aliena per servir-‐se d’ella parcialment en algun aspecte. Es caracteritza per:

§ Perquè pel propietari de la finca gravada constitueix un límit a la seva propietat à és una limitació al dret de propietat

§ El titular de la servitud la persona física o jurídica que en cada moment sigui titular d’un dret

§ La finca a favor de la que està constituïda la servitud se l’anomena finca dominant. I la finca que suporta la servitud se l’anomena finca servent

Ex: la servitud de pas. Trobem una carretera i al costat hi ha dos camps (A i B), el camp A no té accés a la carretera però pot fer un camí per arribar-‐hi a través del camp B, això dona lloc a que el camp A tingui el dret de servitud de pas. El camp A seria, per tant, la finca dominant i el camp B seria la finca servent perquè és la que suporta el camí de pas.

§ El titular de la finca dominant té dret a exercitar el dret real de servitud en la forma establerta i no la pot alterar ni fer-‐la més dificultosa. I haurà de contribuir, en el seu cas, a les despeses de manteniment.

Ex: en l’exemple anterior si el camí es fes malbé hauria de pagar la seva reparació el titular de la finca dominant no el de la finca servent. § El titular de la finca servent té dret a variar la servitud oferint un altre lloc o

forma que no sigui perjudicial ni incomodi al titular de la finca dominant.

Causes d’extinció de la servitud: § Per renuncia del titular de la finca dominant § Per la impossibilitat del seu ús



§ Perquè en la mateixa persona concorre la condició de titular de la finca dominant i de la servent.

§ Per compliment del termini pel que es va constituir.

Exemples de servituds: § Les servituds de pas (exemple anterior) § Servituds de llums i vistes

Ex: Una finca té sobre una altra una servitud de vista à no es pot aixecar cap edifici que tapi la vista Ex: la prohibició d’obrir finestres en la paret mitjanera perquè potser l’Ajuntament vol aixecar un edifici al costat i llavors es trobaria que taparia la vista de l’edifici continu. § Servituds de canalització i connexions

Ex: Si algú és propietari d’una finca també ho és del seu subsòl. Pot ser que es vulgui fer una canalització per sota de l’edifici de manera que es posen servituds que estableixen que ningú pot negar-‐se a aquesta instal·∙lació. De totes maneres s’estableixen uns paràmetres mínims per on ha de passar, com la profunditat...

1.6.3 La hipoteca:

És un dret real de garantia i la seva funció és garantir el compliment d’una obligació dinerària que recau sobre béns immobles àEl dret d’hipoteca el que fa és garantir que tu tornaràs el préstec. La forma de constitució de l’hipoteca es considera especial ja que s’exigeix que consti en escriptura pública i s’inscrigui en el registre de la propietat, sinó no té cap valor. Requereix una forma especial perquè es fa davant de notari. Una hipoteca també es pot fer entre persones no només mitjançant el banc. Drets del creditor hipotecari (fa el préstec):

§ Dret a posar en coneixement del jutge els actes abusius que es produeixin en l’immoble hipotecat.

§ Demanar en el seu cas una ampliació de la hipoteca § També podrà cedir total o parcialment el crèdit hipotecari; si tenim una

hipoteca del nostre pis a la Caixa i aquesta el vol cedir al BBVA ho pot fer. § Té un dret preferent sobre els demés creditors.



Ex: un pis té una hipoteca, darrera bé un embargament i si aquest es vol executar anirà amb la hipoteca incorporada i a més s’haurà de pagar. § Dret d’iniciar un procediment d’execució hipotecària en cas d’impagament del

préstec.

Dret del propietari hipotecat: § Dret a gaudir i utilitzar l’immoble § Dret a disposar de l’immoble amb la hipoteca; el pot vendre o heretar però

amb la hipoteca inclosa § Dret de gravar el bé hipotecat en altres hipoteques. Ex: un pis pot tenir més

d’una hipoteca.

Extensió de la hipoteca: § La hipoteca garanteix el compliment íntegre de les obligacions i això comprèn

el capital i els interessos pel període de temps que duri la hipoteca. 2 tipus d’interessos:

a. L’interès del préstec (normalment 5%) b. L’interès de demora (penalització per morositat)

§ La hipoteca afecta tant al bé immoble hipotecat com a les seves instal·∙lacions

accessòries. SI un pis té també pàrking i traster formarien part del bé hipotecat

§ També s’inclou a la hipoteca, pel cas que s’executi judicialment, les despeses de procediment. Una hipoteca si acaba a jutjat perquè no es paga el préstec quedaran inclosos al seu preu el que costin advocats...

1.7 EL REGISTRE DE LA PROPIETAT

És una oficina administrativa (Administració Pública) que té com a finalitat donar a conèixer la situació jurídica dels immobles a través de la seva descripció en els llibres oficials. El registre avui en dia s’estan informatitzant però antigament el registre de propietat eren llibres redactats manualment. Al registre de la propietat hi pot accedir tothom, en ell apareix el propietari d’un habitatge, les propietats que té i si ha patit algun embargament. Característiques: -‐ Té per finalitat donar publicitat a les situacions jurídiques immobiliàries.

-‐ Es regeix pel principi de publicitat registral: tot el que hi ha al registre és públic i es

pot consultar.



-‐ La inscripció en el registre és voluntària, és a dir, quan es compra un pis no és

obligatori subscriure’t. Però es recomana fer-‐ho perquè si es vol comprar un pis i el venedor fa una estafa (venent-‐lo a 2 persones alhora) es pot demostrar que ell ha estat el primer en inscriure’s en el registre per tant el pis quedaria a la seva propietat

-‐ Existeix l’anomenada presumpció que totes les inscripcions són exactes. I s’aplica el principi de protecció registral a les següents persones:

§ A les persones que adquireixen béns d’altres persones que en el registre

figuren com a legitimades per transferir. § A les persones que actuen de bona fe, aquelles que no coneixen l’existència

d’irregularitats en la titularitat de la finca. § A les persones que adquireixen en base a un negoci jurídic onerós. § A les persones que es basen en la inscripció per realitzar un acte jurídic.

-‐ Se li aplica el principi de prioritat davant d’inscripcions o situacions incompatibles.

Es regeix pel principi de tracte successiu: El principi ve a dir que es van produint inscripcions en un ordre que és que el titular d’una inscripció passa el seu dret a una altra però no es pot trencar aquesta cadena. Ex: A és propietari, ho ven a B, de B passa a C... Ex: B no inscriu el traspàs i ho ven a C, C tampoc ho inscriu però quan D vol inscriure al registre no pot. D hauria d’agafar a B i C i que ho registressin, cosa complicada perquè potser un dels dos és mort. O si no hauria de començar algun procediment per demostrar que B i C eren propietaris.

1.8 EL DRET DE FAMILIA 1.8.1 El matrimoni:

Es pot definir com l’estat de dos persones, d’igual o diferent sexe que la seva unió ha estat consagrada per la llei.

Característiques:

§ Es considera que és un estat civil. Hi ha dos classes: a. Civil b. Canònic

§ Abans de contraure matrimoni s’instrueix l’anomenat expedient matrimonial.

On s’examina si els contraents tenen o no algun impediment per casar-‐se i on s’anoten totes les dades relatives a la celebració: si estat casat, l’edat...

§ S’ha d’inscriure obligatòriament en el registre civil.



§ Es poden atorgar capitulacions matrimonials que són un contracte que

subscriuen els contraents, que regula el seu règim econòmic matrimonial.

a. A les capitulacions matrimonials no es pot pactar res que sigui contrari

a la llei o que limiti la igualtat que correspongui als contraents b. Aquestes s’han d’atorgar en escriptura pública, inclús es poden

inscriure en el registre civil.

Els règims econòmics matrimonials:

-‐ Règims de societat de ganancials/societat de guanys: en aquest règim es fan comuns, pels membres de la parella, els guanys i beneficis obtinguts per qualsevol del dos

§ Si dels dos només treballa un, el 50% del que guanya passa a ser propietat de l’altre. Es fan comuns els bens.

§ Aquest règim comença a regir en el moment de la celebració del matrimoni, o en el moment en que es pactin en capitulacions matrimonials, si inicialment la parella no tenia aquest règim.

§ Són béns ganancials:

a. Els béns obtinguts pel treball o la indústria de qualsevol dels dos membres del matrimoni.

b. Els fruits rentes i interessos que produeixin tant els béns privatius com els ganancials

c. Els béns obtinguts a títol onerós a costa del cabal comú (la bossa conjunta de la parella)

d. També ho són les empreses i establiments fundats durant la vigència de la societat de guanys per un dels membres del matrimoni, a costa dels béns comuns.

Exemple: si A i B es casen en règim de societat de guanys el 1-‐2-‐2011 vol dir que serà comú tot el que guanyin a partir d’aquest any independentment del qui ho guanyi. Els béns anteriors de les persones estarien al marge de la societat de guanys (serien béns privatius) però els beneficis que es guanyin a partir d’un negoci anterior passen a ser comuns.

§ El codi civil presumeix que són béns ganancials o de guanys, tots els béns existents en el matrimoni, mentre no es demostri que són privatius d’un dels seus membres. És a dir, això sol passar quan es produeix un divorci i el matrimoni està en regim de garancials. Tot bé que no sigui privatiu s’entén que és comú i per tant entraria en la liquidació.



§ La societat de guanys s’extingirà per les següents causes:

a. Per la dissolució del matrimoni. b. Quan el matrimoni es declara nul c. Quan judicialment es decreti la separació del matrimoni. d. Quan es pacti un règim econòmic diferent e. Per decisió judicial. En el cas que no estigui clar el règim del matrimoni

à el jutge determina quin règim és.

-‐ Règim de separació de béns: és el propi de Catalunya, i s’aplica en els següents casos:

§ A les persones amb veïnatge civil català en el moment de contraure el matrimoni.

§ A les persones que s’hi acullin atorgant capitulacions matrimonials. § A les persones que renunciïn al règim de la societat de guanys i no

n’estableixin cap altre. (Per defecte s’aplicaria separació de béns) § Quan s’extingeixi la societat de guanys.

En el règim de separació de béns els béns i drets adquirits per cadascun dels membres del matrimoni, durant la seva vigència, són propis de qui els adquireix. I els béns que no sigui possible atribuir-‐los a cap dels dos seran comuns per meitat. Exemple: A i B, cadascú manté la seva titularitat (no va a cap bossa comuna) però si al moment de liquidar no queda clar la titularitat d’un bé llavors aquest passarà ser comú.

Finalització del matrimoni:

-‐ Per nul·∙litat: es produeix quan al matrimoni li falta algun dels requisits que la llei exigeix per a que sigui vàlid. Ex: l’existència d’algun defecte de forma, o que el consentiment d’algun del contraents estigui viciat. Efectes de la nul·∙litat:

§ Els efectes civil produïts pel matrimoni fins que es declari la nul·∙litat es mantenen pel membre de la parella que ha actuat de bona fe, i pels fills. Si un dels dos ha falsificat documents, pot tenir obligacions respecte els fills.

§ Las nul·∙litat s’ha de declarar judicialment, i és obligatòria la seva inscripció en el registre civil.

-‐ La separació: suposa la suspensió de la vida en comú de dos persones casades. I pot ser judicial o de fet.

§ Es judicial quan es decreta per sentència § Es de fet quan les parts ho acorden de mutu acord.



La separació matrimonial pot ser:

§ De mutu acord: on les parts presenten un conveni en el jutjat on es pacten els efectes de la separació (règim de visites, qui es queda els nens...)

§ Contenciosa: és el jutge qui determina els efectes de la separació.

La sentència de separació s’haurà d’inscriure obligatòriament en el registre civil. Una vegada produïda o acordada la separació, es pot reprendre la convivència i s’haurà de comunicar en el jutjat.

-‐ El divorci: Suposa la dissolució del matrimoni pel fet que les parts acorden no tornar a reprendre la convivència. Al igual que la separació, el divorci pot ser de mutu acord o contenciós.

§ De mutu acord: on les parts presenten un conveni en el jutjat on es pacten els efectes de la separació (règim de visites, qui es queda els nens...)

§ Contenciosa: és el jutge qui determina els efectes de la separació.

La sentència de divorci s’haurà d’inscriure obligatòriament en el registre civil. Efectes comuns a la separació i divorci: La sentència que declari la separació o divorci s’haurà de pronunciar sobre els següents punts:

-‐ Sobre la vivenda familiar i la seva atribució (qui es queda l’ús de la casa)

§ Si és de propietat, la propietat es manté però l’ús pot dur-‐lo a terme una altra persona

-‐ Sobre a qui s’atribueix la guarda i custodia dels fills i a qui s’atribueix la pàtria potestat.

§ La guarda i custodia és qui els té al seu costat tot el temps § La pàtria potestat va relacionada amb les decisions sobre els fills.

-‐ Sobre la pensió alimentària a favor dels fills:

§ Si hi ha fills menors d’edat la sentencia haurà de dir quina quantitat ha de

pagar el membre del matrimoni al que no se li atribueix la guarda i custodia. § Aquest terme cobreix totes les despeses: aliment, roba, col·∙legi, metges...

-‐ Sobre la pensió compensatòria: Consisteix en la pensió d’un dels membres de la

parella cap a l’altre, en el supòsit que la separació o divorci li provoqui un desequilibri patrimonial, empitjorant la seva situació.

§ Avui dia com que home i dona estan al mercat, cada cop va desapareixent més.



§ No només es mira la quantitat de diners que guanya sinó que també es mira les propietat que tenen

-‐ A Catalunya hi ha una altra pensió que consisteix en que el membre de la parella que patrimonialment s’ha beneficiat durant la vigència del matrimoni, haurà de compensar a l’altre. És adir, aquesta pensió corregeix el desequilibri que queda de la repartició del patrimoni. 1.8.2 La filiació:

És la relació jurídica el fill i els seus progenitors. Hi ha 3 classes de filiació:

-‐ La matrimonial: s’ha de dir que queda determinada legalment;

§ En primer lloc per la inscripció del naixement, conjuntament amb la inscripció del matrimoni dels pares.

§ En segon lloc pot quedar determinada per sentència judicial ferma.

-‐ La no matrimonial: queda determinada legalment en els següents supòsits:

§ En primer lloc, per reconeixement davant del registre civil o en testament/document públic.

§ En segon lloc, per la tramitació d’un expedient davant del registre civil. § En tercer lloc, per sentència judicial (en casos de sentencia de paternitat) § En quart lloc, quan es faci constar la filiació materna en la inscripció practicada

en el registre civil.

-‐ Per adopció: es determina desprès d’un procediment judicial. És necessària la proposta prèvia d’una entitat pública, excepte en determinats casos.

Requisits de l’adopció:

§ Que l’adoptant tingui més de 25 anys en cas de trobar-‐nos en el supòsit que només hi haurà un adoptant

§ Si els adoptants són una parella, al menys un dels dos haurà de tenir més de 25 anys.

§ L’adoptant ha de tenir 14 anys més que l’adoptat § L’adoptat ha de ser menor d’edat i no estar emancipat § L’adoptant no podrà adoptar si és el tutor de l’adoptat, excepte que s’hagi

aprovat definitivament la conta general de la tutela. Quan una persona s’anomena tutora té l’obligació de rendir comptes al jutjat respecte el que ha gastat. Per evitar conflictes d’interessos s’exigeix que el tutor ha de tenir la seva gestió aprovada judicialment, ja que pot ser que un tutor tingui segones intencions en el moment d’adoptar, per exemple, si l’adoptat té un patrimoni generós.



Efectes de l’adopció:

§ S’extingeixen els vincles jurídics entre l’adoptat i la seva família anterior. La única excepció és que l’adoptat sigui fill de la parella de l’adoptant.

§ L’adopció és irrevocable excepte si demanen la seva extinció davant del jutge, el pare/mare que no haguessin participat en la tramitació de l’expedient sense causa imputable en ells, i sempre que no hagin transcorregut més de 2 anys des de l’adopció, i que aquesta petició no perjudiqui al menor.

§ L’extinció de l’adopció no compota la pèrdua de la nacionalitat ni del veïnatge civil ni afecta als drets patrimonials adquirits

1.9 EL DRET DE SUCCESSIONS 1.9.1 La successió mortis causa

És la substitució d’una persona en els drets transmissibles d’una altra degut a la seva mort. No tots els drets són transmissibles, ex: els drets de família o de personalitat. En la successió es produeix un canvi de subjecte o de titular, en els drets, objecte de transmissió. La successió mortis causa produeix els seus efectes amb la mort del transmitent. Aquesta pot ser de dos classes:

-‐ Testamentària: Aquella en que el causant (persona que mor) deixa en el seu testament quina és la seva voluntat respecte dels seus bens, una vegada mori.

-‐ Per llei: També anomenada intestada (sense testament), es produeix quan; o no hi ha testament, o aquest és nul. I és la llei la que s’encarrega de determinar qui seran els hereus. 1.9.2 L’herència:

Comprèn tots els bens, drets i obligacions d’una persona, que no s’extingeixen per la seva mort. És a dir, en una herència tot subjecte de transmissió formarà part d’ella (béns mobles o immobles, drets i inclús obligacions) En una herència intervenen:

-‐ En primer lloc el causant: la persona que mor, titular dels drets, béns i obligacions transmissibles.

-‐ En segon lloc intervé l’hereu: la persona que succeeix a títol universal al causant. I té dret a tota l’herència o una part d’ella, de forma genèrica i inconcreta.

-‐ En tercer lloc intervé el legatari: persona que succeeix a títol particular al causant, adquirint un legat que afecta a béns concrets



Diferencia entre hereu i legatari: l’hereu hereta els béns i té dret a tota l’herència sense concretar què. El legatari hereta un bé concret, per exemple si una persona té dos fills i reparteix dues cases entre ells aquests passen a ser legataris perquè no acaparen tota l’herència. Obertura de l’herència: Es produeix amb la mort del causant i finalitza amb l’acceptació per part dels hereus. Fins que l’herència no és acceptada pels hereus aquesta està oberta. Durant el termini que transcorre fins que es produeix l’acceptació l’herència s’anomena à herència jacent, perquè encara no té titular. Respecte l’herència jacent l’hereu només pot realitzar actes de conservació o administració. Els efectes de l’acceptació o repudiació de l’herència es retrotrauen al moment de la mort del causant Exemple: si una persona mor el dia 1-‐1-‐2011 passen mesos i abans de marxar de vacances d’estiu (31-‐7-‐2011) els hereus accepten l’herència. Es considera que durant aquest temps que no hi ha hagut propietari, l’herència s’accepta des del dia de la mort del causant (mai queda un període mort) Acceptació de l’herència: Es pot fer en qualsevol forma i pot ser expressa o tàcita, mentre que la repudiació o renuncia, es farà obligatòriament en document públic. L’acceptació es pot fer a benefici d’inventari encara que ho hagi prohibit el causant en el testament. A benefici d’inventari es fa quan els hereus no saben els béns que té el causant, per evitar acceptar possibles deutes abans d’adquirir la posició d’hereus, per comprovar si interessa acceptar el testament. Amb l’acceptació del benefici d’inventari, l’hereu només respon dels deutes, si n’hi ha, amb els béns heretats, d’aquesta manera l’hereu no està obligat a pagar amb diners extra. En canvi, amb l’acceptació pura, l’hereu respon a més de amb els béns heretats, també amb els seus propis béns. Requisits de l’acceptació a benefici d’inventari: L’acceptació a benefici d’inventari es pot fer davant de notari o en el jutjat. S’exigeix que es faci un inventari de l’herència i es nomeni un administrador d’aquesta. Quan es liquidi l’herència, primer es pagaran els deutes, amb el sobrant s’entregaran els llegats, i per últim s’entregarà l’herència final als hereus.



En cas de repudiar l’herència per part dels hereus, els creditors poden ser autoritzats judicialment a acceptar-‐la en nom de l’hereu repudiant, i si hi hagués un sobrant, després de cobrar els creditors es repartiria entre els hereus. Els hereus tenen el dret d’acreixer, que consisteix en la facultat que tenen de rebre, a demés de la seva part, la part vacant de l’herència d’un altre hereu.

Ex: El causant té 2 fills, si un d’ells no pot heretar perquè mor o per qualsevol altra cosa, el seu 50% passaria a l’altre, la part vacant no es perd, sinó que es reparteix entre els altres hereus.

L’acreixement es produeix de forma automàtica, i suposa l’adquisició de la part de l‘herència vacant, d’un altre hereu, a més de la part pròpia. S’ha de dir que l’herència pot ser partida, adjudicant a cada hereu una part de la mateixa. La partició es pot demanar en qualsevol moment excepte que el testador ho hagi prohibit. La partició de l’herència es pot realitzar de les següents formes:

-‐ Pel propi testador. -‐ Per la persona designada pel testador, que no sigui un hereu. -‐ Per la persona que els hereus per unanimitat acordin. -‐ I en quart lloc, la partició pot ser judicial

La partició d’una herència s’haurà de fer guardant la possible igualtat entre els hereus, procurant agrupar els béns que formen part de l’herència, en funció de la seva naturalesa, qualitat o espècie. I agrupant-‐los posteriorment per adjudicar-‐los.

En una herència la partició vol dir fer un repartiment que agrupi els béns per tal de repartir-‐los equitativament entre les hereus 1.9.3 El testament:

És l’acte en el que una persona disposa dels seus béns per desprès de la seva mort. Característiques:

-‐ Es considera un acte solemne: perquè està sotmès a una sèrie de formalitats. -‐ Unilateral: perquè només ha d’intervenir una persona, el testador -‐ Personalíssim: perquè l’ha de fer el propi testador en persona, no es pot delegar el

testament.

Tothom té capacitat per testar excepte aquelles persones que ho tenen prohibit per llei. Ex: els menors de 14 anys i els incapacitats.



Classes de testament:

-‐ Testament comú: -‐

§ Obert: aquell en què la última voluntat del testador es manifesta davant la persona a que s’atorga (davant de notari)

§ Tancat: Aquell en que el testador, sense manifestar quina és la seva última voluntat, declara davant la persona que l’atorga, que la seva voluntat està en el document que li presenta. El notari envia el document a un registre central que el guarda fins la moment de la mort.

§ Hològraf: És aquell en que el testador, del seu puny i lletra, recull quina serà la seva última voluntat. És aquell document escrit a mà que es guarda en un calaix.

Requisits del testament hològraf:

a. El testador ha de ser major d’edat b. Ha de ser protocol·∙litzat judicialment: el jutge ha de declarar

l’autenticitat d’aquest testament

-‐ Testament especial:

§ Militar: és aquell que atorga un militar en temps de guerra, quan esta mobilitzat, i inclou militars, voluntaris, presoners i altres persones empleats de l’exèrcit.

§ Marítim: aquell que atorguen les persones que van en un vaixell en un viatge per mar (si és per riu no val)

§ Testament fet a l’estranger: testament que fan els espanyols fora del territori nacional. Ex: un espanyol està a Holanda i vol fer testament, pot anar al consulat espanyol d’Holanda i fer el seu testament allà, així no ha de tornar expressament a Espanya.

Contingut del testament: El testament ha d’indicar el nom de l’hereu i del legatari amb tota claredat, no poden quedar dubtes sobre la identitat, perquè sinó es pot anul·∙lar la designació No és obligatori determinar-‐los específicament, però si es coneixen s’hauran de determinar. Ex: deixo l’herència a els meus fills (noms i cognoms) i els que pugui tenir (perquè pot ser que en el moment que fas el testament no sàpigues quans ens tindràs) La llei permet en els testaments nomenar substituts, que són persones que reben la part de l’herència que correspondria a un altre, que per la causa que sigui, no pot o no vol heretar.



En un testament es pot constituir un llegat que suposa l’assignació testamentària d’un valor patrimonial feta directament a una persona, anomenada legatari, que pot ser hereu simultàniament. Tot depèn de com se li assignin els béns. El legatari no respondrà dels deutes de l’herència, excepte en els següents casos:

-‐ En primer lloc, si se li ha imposat l’obligació de suportar els deutes. -‐ En segon lloc, en el supòsit que no hi hagi hereus per haver-‐se distribuït tota l’herència

en llegats. -‐ En tercer lloc, perquè a l’herència falten béns suficients per cobrir les legítimes.

En qualsevol cas, la responsabilitat del legatari no pot excedir del valor del llegat. Causes d’ineficàcia dels testaments:

Per nul·∙litat: Es produeix quan el testament no compleix els requisits i formalitats necessàries per a que sigui vàlid. La nul·∙litat d’un testament s’ha de declarar judicialment. Ex: falta de capacitat del testador, que sigui un testament fraudulent, que es prescindeixi de determinades formalitats que la llei exigeix.

-‐ La caducitat: Constitueix en que han transcorregut els terminis establerts per realitzar determinats actes que el testament requeria per ser vàlid.

-‐ Per revocació: La pot fer total o parcialment el testador, i en qualsevol moment. En el supòsit que hi hagi més d’un testament, el testament vàlid serà l’últim. 1.9.4 La successió forçosa:

La legítima: Porció de béns de l’herència de la que el testador no pot disposar per haver-‐la reservat la llei a determinats hereus, anomenats hereus forçosos. És a dir, a tot testament hi ha una part que es diu legítima, respecte l’herència del testador, que forçosament va dirigida a un hereus concrets. Per fixar el valor de la legítima es té en compte el valor dels béns, que queden en la mort del causant, una vegada s’han deduït deutes i càrregues excepte els impostos. Ex: a Catalunya la legítima és un 25% de l’herència. De manera que una persona pot tenir uns hereus concrets, decidits per ell, i alhora tenir uns hereus forçosos que són els que reben la legítima. Es consideren hereus forçosos:

-‐ En primer lloc, el fill i descendents del causant



-‐ En segon lloc, en defecte de fills descendents, els ascendents -‐ En tercer lloc, el vidu o la vídua.

El legitimari pot ser privat de la legítima si incorreix en causa de desheredació. Si en el legitimari no se li deixa legitima, o aquesta és insuficient, té la facultat de reclamar-‐la judicialment durant 15 anys (que compten des de la mort del causant). Successió intestada: Es produeix quan no hi ha testament atorgat per una persona que ha mort, determinant la llei qui seran els seus hereus. També es produeix quan el testament és nul o quan les persones designades com hereus renuncien a l’herència. En els supòsits exposats d’inexistència o d’inaplicació del testament, l’ordre d’heretar es basarà en el parentiu dels hereus respecte del causant à aquest ordre d’heretar s’anomena ordre de prelació (establert per la llei). A Catalunya l’ordre de prelació és el següent:

-‐ En primer lloc són hereus els fills i descendents (nets) en cas que no hi hagi fills. Simultàniament amb els fills, la parella del causant té dret a l’usdefruit sobre tota l’herència. En funció de l’edat de l’usufructuari, l’usdefruit és un % concret. Als 80 anys té dret a un 10% de l’usdefruit.

-‐ En segon lloc, si no té fills ni nets, l’herència passarà a la parella (vidu o vídua) que no estigui separat judicialment ni sigui separada de fet. I a més, que no hi hagi interposada una demanda de nul·∙litat de matrimoni.

-‐ En tercer lloc, si no hi ha fills ni vidu, l’ordre de prelació senyala als ascendents per parts iguals. És a dir, pares i avis.

-‐ En quart lloc hereten els col·∙laterals fins a quart grau (germans i nebots)

-‐ En cinquè lloc l’herència l’accepta la Generalitat.

Formes de dividir l’herència:

A. Per caps: L’herència es divideix en tantes parts com persones siguin anomenades hereus.

B. Per estirps: Consisteix en dividir l’herència per grups o sèries de parents i s’aplica la línea recta descendent.

C. Per línies: S’aplica quan hereten els ascendents, i es divideix en línea paterna i línea materna



TEMA 2: DRET MERCATIL

El definim com la matèria del dret que regula els actes de comerç i les relacions entre comercials. És una branca especial del dret privat i s’estructura al volant de la figura de l’empresa o el comerciant.

Són fonts del dret mercantil:

-‐ El codi de comerç -‐ Les lleis especials que regulen matèries concretes. Ex: llei de societats anònimes, la llei

canviaria i del xec. -‐ Els usos del comerç, el que seria l’equivalent a la costum.

2.1 L’EMPRESA

L’empresa és l’organització de factors productius (que inclouen capital i treball) per la producció i intermediació de béns i serveis destinats al mercat.

Una empresa pot ser una persona jurídica, un patrimoni autònom, una organització o una persona física. L’empresa es considera una forma d’activitat i el seu titular jurídic és l’empresari o comerciant. Dins l’empresa trobem l’empresari individual: aquella persona física o jurídica que en nom propi, exercita una activitat d’intermediació en el mercat. I ho fa amb ànim de lucre, buscant un benefici econòmic. Hi ha 2 classes d’empresaris individuals:

-‐ Empresari persona física -‐ Empresari persona jurídica à les societat mercantils.

L’empresari individual té la capacitat legal per exercir el comerç, i es dedica habitualment a l’activitat comercial de forma contínua i permanent. 2.2 TIPUS DE SOCIETATS MERCANTILS:

2.2.1 Societat regular col·∙lectiva:

Es caracteritza perquè tots els seus membres responen de forma personal il·∙limitada i solidàriament entre ells, respecte els deutes socials. Aquesta responsabilitat és subsidiària, donat que els creditors de la societat primer s’hauran de dirigir contra el patrimoni social, i si no n’hi ha, o és insuficient, contra el patrimoni dels socis.

2.2.2 Societat comanditària simple: Apareix com una derivació de la societat regular col·∙lectiva. Es caracteritza perquè, juntament amb els socis col·∙lectius, hi ha uns altres socis que són els comanditaris.



§ Els socis col·∙lectius responen pels deutes socials, i tenen encomanda la gestió de la societat.

§ En canvi els socis comanditaris no responen dels deutes de la societat, però tampoc poden intervenir en la seva administració.

2.2.3 Societat comanditària per accions: Es caracteritza perquè té el seu capital dividit en

accions, i almenys un dels seus socis, respondrà dels deutes socials com a soci col·∙lectiu, quedant al seu càrrec l’administració de la societat.

2.2.4 Societat anònima: El seu capital es troba integrat per les aportacions dels socis i aquest es troba dividit i representat en accions. En cap cas els socis responen dels deutes socials.

2.2.5 Societat de responsabilitat limitada: Té el seu capital dividit en participacions, que no podran denominar-‐se en cap cas accions. Els seus socis tampoc respondran amb el seu patrimoni dels deutes socials.

2.3 LA SOCIETAT ANÒNIMA:

És la forma social apropiada per la gran empresa, donat que garanteix un millor accés al mercat de capital. Es caracteritza perquè:

-‐ És el prototip de societat capitalista -‐ En la SA compten més les aportacions dels socis que la pròpia persona dels socis.

Aspectes generals:

-‐ Existència d’un capital i d’unes accions:

S’exigeix a la SA un capital social mínim de 60.000 euros. Aquest capital es troba dividit en accions que en funció de l’aportació de cada soci, reflecteixen la influència que aquest pot tenir dins de la societat. La llei exigeix que el capital social sigui permanent i estable. I respongui a un efectiu patrimoni. És a dir, el capital social correspondrà a una aportació patrimonial feta a la societat. La llei no permet la sortida de patrimoni per sota del capital social, és a dir, si una societat té un patrimoni de 100.000 sempre haurà d’estar aquesta xifra ja sigui en diner o béns. -‐ No responsabilitat dels socis pels deutes socials:

Significa que el soci només arrisca allò que aporta o allò que s’obliga a aportar. Ex: si una persona aporta 30.000 euros, el màxim que podrà perdre si la SA va malament són aquests diners. Els socis només podran perdre la participació



El soci només respon davant de la societat per la seva obligació de desemborsar les aportacions promeses amb tots els seus béns presents i futurs. Els creditors de la societat només podran reclamar a un soci les aportacions pendents de fer (allò que al soci se li ha obligat a aportar i encara no ho ha fet) -‐ Caràcter mercantil:

La SA té un caràcter mercantil, independent de quin sigui el seu objecte. I se li aplicarà la legislació mercantil. La SA té la condició d’empresari.

Fundació de la SA:

-‐ Requisits de forma i publicitat:

Obligatòriament la constitució de la SA s’ha de fer en escriptura pública (davant de notari). És obligatòria la seva inscripció en el registre mercantil, on el registrador controla la legalitat de la inscripció. La inscripció de la SA en el registre mercantil, suposa l’adquisició de personalitat jurídica. Aquests requisits vénen a dir que si anem al notari a fer la constitució, aquesta no existirà formalment si no està inscrita en el registre mercantil, només serà valida en aquest segon cas. -‐ Escriptura de constitució i estatuts:

L’escriptura és la forma exigida per la llei per expressar la voluntat de crear una societat i els estatuts recullen les normes que regiran internament a la societat i formen part d’ella. Al formar uja societat l’escriptura de constitució té 2 parts: Els socis, les aportacions... i els estatus (normes que regiran la societat). Tota la normativa ha d’estar integrada dins de l’escriptura. En aquesta escriptura és obligatori que constin els següents extrems:

§ Dades que identifiquin a les persones físiques o jurídiques a atorguen l’escriptura.

§ La voluntat d’aquestes persones de voler constituir una societat anònima. § Les aportacions dels socis indicant el número d’accions que s’atribueix

cadascun. Si les aportacions no són dineràries, s’hauran de descriure en què consisteixen.

Ex: quan es constitueix una SA lo normal és aportar uns diners però també es poden aportar béns immobles que es consideren capitals.

§ S’ha de fer contar la quantia total de les despeses de constitució. El que es paga d’impostos, el notari, les despeses de registre mercantil...



§ S’han de fer constar els estatuts § S’ha de fer constar la identitat de les persones físiques o jurídiques que

s’encarregaran de l’administració i representació de la societat. Encarregant-‐se els estatus de regular l’estructura de l’òrgan d’administració.

D’altra banda els estatuts hauran de regular els següents aspectes:

§ La denominació de la societat à Ex: telefònica SA. Està prohibit que la denominació sigui idèntica a la d’una altra societat. Es demana més d’un nom al registre mercantil per si en falla algun.

§ Ha de constar l’objecte social à l’activitat o activitats que la societat desenvoluparà. L’objecte social ha de ser lícit, possible i determinat. I no pot ser genèric, ha de ser concret.

§ Ha de regular la durada de la societat, pot ser indefinida o temporal. Normalment tenen una durada indefinida però també hi ha temporals.

§ S’ha de regular la data d’inici de les operacions (a partir de quin moment la SA comença a actuar)abans d’aquesta data no podrà iniciar la seva activitat

§ S’ha de regular el domicili social que obligatòriament s’ha de fixar a Espanya. Si una societat estrangera es vol implantar aquí farà una filial amb capital estranger. El domicili social normalment és allà on té la seu central d’activitats independentment que hi hagi altre filials repartides pel país.

§ S’ha de regular la xifra del capital social. Aquest es pot modificar ja que el capital social és variable.

§ S’han de regular dades relatives a les accions i el seu valor. S’ha de dir quantes accions hi ha i el valor de cadascuna.

§ S’ha de fer constar l’estructura de l’òrgan d’administració, el nombre de persones i com actuaran.

§ S’ha de fer constar la forma d’adoptar els acords pels òrgan de la societat. § S’ha de fer constar la data de tancament de l’exercici social. Si no es diu res, es

considerarà que és el 31 de desembre de cada any.

-‐ Subscripció d’accions i aportació de capital:

La llei de SA exigeix la total subscripció del capital social i l’aportació del mateix. L’aportació mínima inicial serà el 25% de cada acció. Totes les accions han d’estar atribuïdes a un accionista. Cada acció ha de correspondre a un capital, tot ha d’estar lligat i cada acció ha de correspondre al capital d’algun membre. Trobem les aportacions socials à són les prestacions que efectua cada accionista per assolir el fi comú que la societat persegueix. Les aportacions passaran a formar part del patrimoni de la societat excepte que s’estableixi una cosa diferent. Les aportacions han de ser possibles, determinades i lícites. 2 classes:

§ Les dineràries à diners amb efectiu § Les no dineràries à una finca



Estan prohibides per llei les aportacions de treball i de serveis (ha de ser béns mobles o immobles). Trobem les accions à la SA és una societat per accions donat que el seu capital està dividit en accions. Aquestes tenen un valor nominal que correspon a la seva proporció dins del capital social. La suma del valor de cada acció haurà de ser igual a la xifra del capital social. Les accions tenen un valor real que és la part de valor patrimonial de la societat que correspon a l’acció, en funció del percentatge que aquesta tingui en relació amb el capital social. El valor real és un valor canviant. Les accions també tenen el valor de mercat à és el valor que es fixa per cada transacció. Aquest és el valor que se’ns pagarà si venen les nostres accions.

Drets de l’accionista: La llei de SA reconeix uns drets mínims que es poden ampliar a través dels estatuts. Aquests drets mínims dels accionistes són:

-‐ El dret a participar dels beneficis: Al final de cada exercici econòmic, es solen repartir els beneficis obtinguts, encara que no és obligatori. Aquests beneficis s’anomenen dividends

-‐ Dret a participar en el patrimoni resultat de la liquidació de la SA: La liquidació té lloc quan la SA es dissol, i el patrimoni existent és superior a les aportacions socials.

§ Quan es pren l’acord de dissolució vol dir que es posa punt i final a la societat § La següent fase és liquidar-‐la. Si hi ha béns es repartiran en proporció al capital

que han aportat els accionistes

-‐ Dret de subscripció preferent en cas d’augment del capital social: Si una SA vol ampliar el seu capital social, els accionistes tenen una preferència a quedar-‐se aquestes accions abans que tercers.

-‐ El dret d’assistència i vot a les juntes ordinàries o extraordinàries: Hi poden haver accions sense dret a vot però que a canvi tinguin unes preferències en els drets de contingut patrimonial.

-‐ Dret d’impugnar judicialment els acords: Es pot impugnar si considera que le perjudica a ell mateix o a la SA

-‐ Dret a la informació: Té dret a assabentar-‐se del que passa a la societat.



-‐ Dret de sol·∙licitar la convocatòria d’una junta: quan hi ha un tema que es considera important els accionistes poden demanar una convocatòria per tractar aquest tema en concret.

Òrgans de la S.A.:

1. La Junta General:

És l’òrgan d’expressió de la voluntat social i l’òrgan de representació de la societat. Es tracta d’un òrgan necessari i imprescindible, on els acords que determina la voluntat social es prenen per majoria. A la Junta General li corresponen les competències més importants. Ex: Anomenar o destituir els administradors, aprovar les comptes de cada exercici... Els seus acords obliguen tant als socis/accionistes com als administradors. Hi ha 2 classes de Juntes:

-‐ La junta ordinària: que s’ha de celebrar obligatòriament un cop a l’any -‐ La junta extraordinària: que pot no celebrar-‐se, però si es fa és per tractar temes

urgents o que pel seu contingut no es puguin tractar en una junta ordinària.

La Junta General la poden convocar tant els administradors com un número mínim d’accionistes (han de ser un 5%).

-‐ Si ho fa l’administrador pot ser junta ordinària o extraordinària -‐ Si la convoquen els socis (com a mínim un 5%) la junta serà extraordinària.

Del acords que prengui la junta s’aixeca una acta on es recullen els debats i el text dels acords adoptats. Els accionistes poden impugnar judicialment els acords si consideren:

-‐ Que són contraris a la llei -‐ Que s’oposen els Estatuts -‐ Que beneficien a un o més accionistes o a terceres persones -‐ O bé, que perjudiquen a la societat.

2. L’Administració:

És l’òrgan permanent de gestió i representació de la societat. És a dir, l’administració existeix permanentment, no com la Junta que quan es dissol deixa d’existir. L’administració està subordinada respecte de la Junta, ja que està sotmesa al seu control i els seus membres són anomenats o destituïts per la Junta General. Ex: un dels punts de l’ordre del dia sempre és aprovar la gestió dels administradors, si no agrada, poden ser canviats. Les facultats dels administradors són de 2 classes:



-‐ Les facultats de gestió: que inclouen direcció, control i comandament necessaris pel funcionament de la societat. No hi ha una llista tancada de facultats de gestió i seran els estatus, conjuntament amb la llei, els que estableixin quines facultats de gestió corresponen als administradors. Ex: una facultat que per llei té un administrador és la d’elaborar i presentar les comptes anuals.

-‐ Les facultats de representació de la societat: Aquestes s’exerceixen en la forma determinada pels estatuts. I es pot establir que hi hagi un administrador únic o més d’un administrador que poden actuar de forma solidària o mancomunada.

§ Serà solidària quan l’administrador pel seu compte pot fer una sèrie d’actes

de representació. Ex: un sol pot firmar un contracte § Serà mancomunada quan qualsevol acte de representació de la societat ha

d’estar signat/aprovat per tots els administradors.

El límit de la seva actuació serà el que indiquin els estatuts o bé, el contingut de la delegació de funcions. Ex: si signem un contracte en una societat l’administrador ha d’acreditar quines facultats té de representació per veure si s’excedeix del que els estatus li acarreguen.

El càrrec d’administrador: Els administradors poden ser persones físiques o jurídiques, i no tenen per què ser accionistes, excepte que ho exigeixin els estatuts.

-‐ Hi ha societats que el seu accionariat està format per altres grans societats, en aquest cas el consell està format per un administrador i al final és un persona física. Però està determinat com persona jurídica.

Els administradors han de tenir capacitat d’obligar-‐se i capacitat d’obrar segons les regles generals. Ex: un menor d’edat no podrà ser administrador d’una societat anònima. Durada del càrrec: El càrrec d’administrador pot durar el temps que fixin els estatuts amb un límit de 5 anys. Si els estatuts no diuen res sobre aquest punt, s’entén que els administradors han estat escollits pel termini màxim (5 anys)

Està permesa la reelecció dels administradors, per una o més vegades, per períodes de 5 anys, és a dir, es pot re-‐escollir un administrador tantes vegades com es vulgui però en blocs de 5 anys. Els administradors poden ser destituïts en qualsevol moment per la Junta General (només ella els nomena i destitueix) per tant no cal esperar que s’esgoti els 5 anys.

Retribució: El càrrec d’administrador no ha de ser obligatòriament retribuït. Però si ho és, haurà de constar en els estatuts.



La responsabilitat dels administradors: El règim de responsabilitat al que estan sotmesos els administradors és molt rigorós i responen dels perjudicis que causin per actes contraris a la llei, o als estatuts, o per negligència. Si hi ha més d’un administrador serien tots responsables solidaris. Un sol arrossega als demés excepte que es demostri que algun dels altres administradors no va intervenir en l’actuació que va generar responsabilitat. És a dir, l’administrador que no intervé en allò que va generar responsabilitat, si ho demostra, queda exclòs de la responsabilitats solidària. És freqüent que en societats que tenen deutes, els administradors siguin perseguits i poden acabar responent amb el seu propi patrimoni dels deutes de la societat. El consell d’administració: És obligatori constituir un consell d’administració si s’anomenen tres o més administradors conjuntament. I el seu funcionament es regularà pels estatuts. Els comptes anuals: Els comptes anuals comprenen el balanç, la compta de pèrdues i guanys i la memòria. Es tracta d’uns documents que formen una unitat i demostren la imatge real del patrimoni, de la situació financera i dels resultats de la societat. Els comptes anuals estan formulats pels administradors, una vegada s’ha tancat l’exercici social i hauran d’estar aprovades en el termini de 3 mesos des del tancament de l’exercici social. Les comptes anuals han d’estar signades per tots els administradors. I aquesta signatura ha d’estar validada per un notari. Els comptes anuals s’han de presentar obligatòriament en el registre mercantil un cop a l’any. I s’han d’acompanyar amb l’informe de gestió i la proposta d’aplicació del resultat de l’exercici.

A la pràctica les comptes anuals funcionen de la següent forma: 31 de desembre acaba l’exercici, els administradors agafen balanços, comptes de pèrdues i guanys i memòria (on figura tot el que ha passat econòmicament en una societat). Una vegada la junta general aprova aquestes comptes hi ha un termini (31 juliol) on s’ha de presentar al registre mercantil les comptes anuals i aquest les té i són públiques.

Causes de dissolució de la S.A.: Suposa l’extinció de la societat que pot tenir lloc per les diferents causes:

-‐ Per acord de la Junta General -‐ Per compliment del termini fixat en els estatuts per la durada de la societat -‐ Per conclusió de l‘empresa que constitueix el seu objecte social o la impossibilitat de

complir l’objecte social (la societat no pot complir allò que s’ha proposat).



-‐ Com a conseqüència de pèrdues que han deixat reduït el seu patrimoni a una quantitat inferior a la meitat del capital social.

-‐ Per reducció del capital social per sota del mínim legal -‐ Per fusió (de dos societats en fem una) o escissió de la societat (quan d’una en surten

dues o tres) -‐ Per qualsevol causa establerta en els estatuts -‐ Per fallida o concurs de la societat.

2.4 LA SOCIETAT DE RESPONSABILITAT LIMITADA:

Característiques:

-‐ És el prototip de societat de capital que és útil per la petita i mitjana empresa, encara que és aprofitable per la gran empresa.

-‐ El capital social es divideix en participacions i és aportat pels socis que no respondran personalment dels deutes socials.

-‐ La SRL té personalitat jurídica pròpia i com a conseqüència té un patrimoni independent dels seus socis.

-‐ És obligatori per llei afegir a la denominació social la indicació SRL -‐ Té un caràcter mercantil i en conseqüència tindrà la consideració de comerciant.

§ En determinats contractes o actes jurídics se li aplica el codi de comerç. -‐ El seu capital social mínim ha de ser de 3.000 euros. -‐ Els seus socis poden ser tant persones físiques com jurídiques, i no hi ha un nombre

mínim ni màxim de socis, sense límits.

Fundació de la SRL:

-‐ Per a la seva fundació s’exigeix que es faci en escriptura pública, i la inscripció en el registre mercantil és obligatòria.

-‐ Està prohibit el desemborsament fraccionat del capital, s’ha de fer en el moment de la constitució de l’empresa.

-‐ Fases de la fundació:

§ Escriptura de constitució i estatuts: a. El contingut de l’escriptura ha de ser idèntic que en la SA (es demana

el mateix) b. Respecte als estatuts, la llei exigeix pràcticament el mateix que en les

SA. § Desemborsament del capital: La llei obliga a que el capital social estigui

desemborsat en el moment de la constitució, estant totalment prohibit el desemborsament parcial. Quan es produeix el desemborsament, cada soci adquireix la seva titularitat sobre les participacions socials, en la SRL el soci té participacions que són com les accions.



§ Inscripció en el registre mercantil: La SRL adquireix personalitat jurídica amb

la inscripció en el registre mercantil, és a dir, si una societat s’ha constituït vàlidament per notari, s’ha passat per hisenda declarant la seva institució però no ha passat per registre mercantil, aleshores no se li ha reconegut la seva jurídica per obrar.

Drets dels socis o partíceps:

1. Dret a participar en el repartiment dels beneficis, aquest s’haurà d’aprovar per la Junta General (si una societat té beneficis no és automàtic el seu repartiment, ha d’haver-‐hi un desig explícit de la Junta)

a. En molts casos els beneficis no se’ls queden els socis sinó que s’inverteix en l’empresa

b. Està permesa l’existència de participacions privilegiades en funció del volum de participació dels socis, fet que trenca la possible igualtat entre els socis.

c. L’existència de participacions privilegiades haurà d’estar recollida i regulada en els estatuts, i pot afectar en aspectes com: la distribució de dividends (repartiment de beneficis)

2. Dret a participar del patrimoni resultant de la liquidació de la societat.

3. Dret d’adquisició preferent de participacions en els augments de capital.

4. Dret d’assistència i vot a les Juntes: està prevista la possibilitat que hi hagin participacions privilegiades en quant al dret a votar.

5. Dret d’informació: en qualsevol moment el partícep pot demanar informació sobre la situació de la societat

6. Dret a impugnar judicialment els acords socials

Els òrgans de la societat:

1. La Junta General: a. Pren les decisions per majoria, que pot ser simple o qualificada, en funció dels

temes a tractar. b. Té competència per designar i controlar als administradors, aprovar comptes i

decidir què es fa amb els beneficis. c. També té competència per modificar els estatuts i sobre qualsevol

esdeveniment que afecti a la vida social de la societat. A més, també té competència en qüestions de transformació, fusió, escissió i dissolució de la societat.



d. La Junta General la poden convocar els Administradors o els socis que representin com a mínim 1/20 part del capital social.

e. Per a l’adopció d’acords s’exigeix com a norma general la majoria simple formada, com a mínim, pel vot favorable de socis que representin 1/3 dels vots corresponents al total de participació. També cap la possibilitat de majories de 2/3, majories qualificades, reflectida als estatuts o en la llei.

f. Els acords de la Junta General són impugnables judicialment.

2. Administració:

a. La societat es pot organitzar amb un únic administrador o més d’un, amb facultats solidàries o mancomunades o en un Consell d’Administració.

i. L’administració solidària significa que qualsevol acció que faci un administrador serà vàlida.

ii. L’administració mancomunada: b. Seran els estatuts els que determinin de forma concreta en cada cas les

competències, funcions i funcionament dels administradors o del Consell d’Administració.

Les demés característiques són comuns en la SA.

Dissolució i liquidació de la societat: Són causes de dissolució les següents:

-‐ El compliment del termini pel que es va constituir. -‐ La reducció del capital social per sota del mínim legal. -‐ Per acord de la Junta General. -‐ Per l’obtenció de l’objecte social o la impossibilitat d’arribar-‐hi. -‐ Per la inexistència d’exercici de l’activitat constitutiva de l’objecte social, durant 3 anys

consecutius. -‐ Per generar pèrdues que comportin que el patrimoni comptable quedi reduït a la

meitat del capital social. -‐ Qualsevol altra causa que estableixin els estatuts.



TEMA 5: DRET ADMINISTRATIU

5.1: NO EL FEM 5.2 L’ACTE ADMINISTRATIU: Declaració unilateral no normativa de l’administració, sotmesa al dret administratiu. Ex: una multa de transit, una llicència d’obres... Característiques:

-‐ És una declaració. Donat que es manifesta externament i crea/modifica situacions jurídiques donant lloc a drets i obligacions.

-‐ Unilateralitat: Només necessita la voluntat de l’administració per crear-‐se. -‐ L’acte administratiu és no normatiu. Això significa que no són normes jurídiques, si

que es basen en elles i el seu contingut i resolució també, però no és una norma jurídica sinó conseqüència d’ella.

-‐ Té un origen administratiu. Neix de l’administració i només són revisables per la pròpia administració i pels tribunals de la jurisdicció contenciós-‐administrativa. Això vol dir què una multa, per exemple, la podem recórrer davant de l’administració si no hi estem d’acord, aquesta decideix que fer amb el recurs. Si no estem d’acord podem recórrer als tribunals de la jurisdicció contenciós-‐administrativa, tribunal el qual tracta els temes administratius. (La justícia es divideix en jurisdiccions, i cada tema es divideix per tribunals de temes penals, militars, socials, civil i administratiu).

-‐ Està sotmès al dret administratiu

Classes d’actes administratius:

1. Actes favorables: Representen la concessió a l’administrat, d’una situació especial. Ex: matrícula d’universitat o beca li dona a l’administrat un estatus concret.

2. Les concessions: suposa l’adjudicació a l’administrat de determinades facultats o funcions pròpies de l’administració. Ex: quan en un ajuntament es permet que l’acte de recollida de la brossa estigui delegada a una empresa privada.

3. Les autoritzacions: permeten a l’administrat exercir un dret. Ex: una llicència de caça, llicència d’obres.

4. Actes de gravamen: a. Sancions: imposen a l’administrat una mesura disciplinària (una multa per fer

obres sense permís, retirar el carnet de conduir...) b. Expropiacions: Transformen drets de l’administrat en base a l’interès públic,

prèvia indemnització. Ex: quan t’expropien un solar perquè ha de passar una carretera se t’indemnitza.



c. Ordres: Imposició de conductes a l’administrat. Ex: ordre de tancar el bar a determinada hora)

5. Actes de tràmit: Aquells que formen part del procediment administratiu. Ex: presentar la documentació en una oposició.

6. Actes definitius: Aquells que posen fi a un procediment administratiu. Ex: la nota en una oposició.

Elements de l’acte administratiu:

1. Elements subjectius: Ha de ser un òrgan de l’administració el que sigui competent per produir l’acte, sinó aquest és nul. Ex: una multa de trànsit no la pot posar un departament qualsevol, l’òrgan competent és el de transit, cap altre.

2. Elements objectius:

a. El contingut: és la declaració que el propi acte incorpora i realitza. És la decisió que adopta l’administració sobre un determinat tema. Ha de ser lícit, raonable i possible.

b. El pressupost de fet: Són les circumstàncies exteriors que justifiquen i determinen la producció de l’acte, els seus efectes, el seus abast i el seu sentit. Ex: quan es planteja el tema de l’horari d’obertura dels bars es fa per que l’activitat nocturna quedi regulada.

c. La causa: és el motiu que dóna origen a l’acte d. La finalitat: és l’objectiu que l’acte administratiu persegueix.

3. Elements formals: Formalitats que un acte ha de complir per ser vàlid, hi ha

formalitats que si no es compleixen poden subsanar-‐se i altres que són insubsanables.

a. Les subsanables comporten la anul·∙labilitat de l’acte b. Les insibsanables comporten la nul·∙litat absoluta de l’acte.

Tipus d’elements formals:

a. Declaració: instrument o mitjà pel que es manifesta l’acte administratiu. Pot ser un certificat...

b. Notificació: tràmit pel que l’administrat té constància de l’acte administratiu, és el paper. Aquest acte haurà de contenir:

i. El text íntegre de la resolució ii. Si és recorrible o no iii. Davant de quin òrgan és recorrible iv. Els terminis per fer-‐ho

Si falta alguna d’aquestes coses la notificació és defectuosa.



Silenci administratiu: Es produeix en determinats casos que la inactivitat de l’administració es considera un acte presumpte, per tal d’evitar que es causin perjudicis en els administrats. És a dir, quan l’administració hauria d’actuar i no ho fa, s’entén que hi ha un silenci administratiu. Ex: quan fem un recurs a una multa i no contesten, per evitar estar permanentment esperant es fa un recurs als jutjats expressant que se t’ha denegat per silenci. Classes de silenci:

1. Positiu: Significa que l’administració aprova respecte de l’assumpte en el que s’espera que actuï. Si transcorregut el termini que marca la llei no ho fa, es considerarà que actua de forma positiva.

a. Si l’administració no diu res en un termini en el que s’ha de pronunciar s’entén que l’acte està aprovat.

2. Negatiu: Si transcorregut el termini que la llei marca, l’administració no ha contestat, s’entén que es desestima la petició de l’administrat. El silenci negatiu implica que es pugui recórrer la decisió davant dels tribunals.

La llei determina en quins casos el termini és positiu o negatiu. La validesa o invalidesa dels actes administratius: Els actes administratius poden ser de 2 tipus:

1. Nuls de ple dret: Es consideren aquells que lesionen drets i llibertats susceptibles de l’emparament constitucionals. a. Són aquells que vulneren drets fonamentals reconeguts per la constitució. b. També són nuls els actes dictats per un òrgan manifestament incompetent per raó

dem matèria o territori. c. Són nuls actes de continguts impossible, actes que siguin constitutius d’infracció

penal. d. Actes dictats prescindint total o absolutament del procediment legalment

establert. e. Actes expressos o presumptes contraris a l’ordenament jurídic pels que

s’adquireixen facultats o drets quan no es compleixin els requisits essencials per la seva adquisició

f. Qualsevol acte que estableixi expressament una llei



Efectes de la nul·∙litat: Com a efectes d’aquesta nul·∙litat, ens trobem que l’acte nul produirà efectes fins que no sigui revisat o declarat nul. Si ens posen una multa injustament tenim l’obligació de complir allò que ens obliga l’administració fins que aquesta rectifiqui. Una vegada els actes administratius són declarats nuls, aquesta es retrotrau al moment inicial de la seva producció. Si ens posen una multa, la paguem, però recorrim i queda declarada nul·∙la se’ns hauran de tornar els diners amb interessos. Són actes no convalidables, no es poden subsanar de cap manera.

2. Anul·∙lables: Són aquells que tenen una sèrie de defectes de menor importància però que representen una infracció de l’ordenament jurídic. Es tracta d’infraccions que no tenen tanta transcendència com les que comporten la nul·∙litat plena de l’acte.

a. Per ser subsanats s’han de recórrer en els terminis que la llei marca encara que la pròpia administració els pugui revisar d’ofici (quan l’administració es dona compte i subsana el defecte directament).

b. Els actes anul·∙lables, si s’arriba a declarar la seva nul·∙litat, seran nuls des del moment en que es produeixi aquesta declaració. I els efectes produïts amb anterioritat seran vàlids.

c. Els actes anul·∙lables poden ser convalidats.

Els nuls de ple dret no son anul·∙lables perquè la paraula anul·∙lable implica condició d’anul·∙labilitat i els nuls de ple dret directament són nuls.

dret pÚblic i privat

Documents

privat sergi llagostera

rgim de visites

la seva naturalesa

de mutu acord

en segon lloc

escriptura de constituci

la seva finalitat

lliurar la cosa