r:

t

'.'.

EL metge m'acabava de -dir quetenia vida per un . any i aixo(perqué es vegi com són les co-

les) em donava una gran ~or¡;a.Per tal de parar una mica el cop

-die jo- el doctor ern va ter unacaricia a I'esquena en el mornent decobrar.

-Ara: nosaltres tarnbé ens equivo-quem... -digué.

(Va riure com una hiena i va ate.gir): .

, -Ja sabeu les histories d'analisis I

de radiografies canviades per inferrne-res distretes. Aneu ten tino LIS hiamoíneu gaire. Us sorprerrdra compro-var la quantitat de gent que ha demorir en el transcurs daquest any determe que teniu. Gent tranquilla .i des-previnguda, que no sospíta res Vós,almenys ..., . ":-1 iant, i tant! -vaig respondre ambuna veu prirna=-. No sé pas con agrair-ho prou,

Al .carrer, ern va passar allo tan co·negut de veúre-ho tot sota una novaHum. Els anuncis, que sempre rn'ha-víen desvetllat el desf'icí de comprar(sobretot els lluminosos o els de moltscolors) em deixaven indiferent Abans,havia d'entrar ' a les botigues adelerat,temorós que s'acabés la mercaderíaque desitjava, com si el temps fugíssense esperar-me. Aleshores, en can vi,em feia l'efecte que hi havia temps pera tot. Per que, Senyor? Per que?

En arribar a casa, em va obrir latia Assump ció ,

=-Bstas groc. Que tens ?-Res -vaig respondre per fora.Per dins pensava: "No poc!»El costat dret, que és per on m'ha-

vía de venir la fiblada segons el metge,no em feia gens de mal; m'hi cJavavaels dits, me'] premia amb la ma i tro-baya la resposta de la caro de sempre,com si per allí no bagués de fugir capale. "A veure sí m'hauran trabucar lafitxal», em deia amb un raig d'espe-ran¡;a freda, sense refiar-rne'n. .

=-Soparas ara o després? -pregun·ta la tia.

-Després. Tinc una' Ieína urgent,A casa feiem dos torns per qiiestió

de diferencia d'horaris, i jo era l'únicque podia escollir. La tia va mirar-mecompungida i no es pogué estar de dir-me que a ella no l'errganyava. «Te'npassa alguna», afirma. .

«I ,grossa!», responia jo mentalment,-No, no, No em passa res.Vaig tancar-me a la meya cambra de

treball-dormitori. Allí ho tenia tot ama: els papers, les pertinences persa-

nals, els records que es podren arxivari fotografíes de dones que, d'ací d'alla,m'havien fet bon efecte

Assegut davant l'escrivania, ambels bracos encreuats i la mirada per-duda, pensava. "Si aixo no és unacrullJa, ni mai!» EIs homes blancs somaixí. i ñns i tot en els moments queés millor estar-se quiet, tenirn el des-

· fici de prendre decisions Jo, en aquellsmornents, estava segur que m'hávia detracar aixo tan estranv que en diern unalínia de .conducta

lnstintivament , vaig obrír el calaixon guardava la +libreta de la Caixad'Estalvis, TOl tullejant-Ia, tenia unadolca. embriaguesa de fer el bé. Quees pogués dir de mi, en relleu: «Hapassat com una arada .benefactora»,potser sota un R. 1. P de lletres de,bronze. Pero era notori que estiravamés el brac que la maruga. perqué no-més tenia cinc mil tres-centes pessetes.La lapida que havia imaginat fugac-ment ja valdria més diners. Hi 'havia.és clar, el bé a base d'idees, pero nose me ri'acudia cap;' el bé és una carre-ra que, en un any i amb pocs recurosos, no es pot cursar brillantment. Que

· podia fer, dones, amb la poca vida queem quedava?

Se m'acudí de sobte que S1 com ajust ja no tenia temps d'arribar a. capde brot, potser com a pecador se m'o-ferien bones perspectives. El pecat espot improvisar i. des del punt de vistapublicitari, és més agraít: a més, aixícom d'una bona persona se'n fa un ca-bal discret i per arribar a sant s'had'ésser un veritable geni, es pot arri-bar a pecador notable sense que calguiuna inspiració excessiva. 1 el pecador(aixo va tacitament compres en el fonsde moltes doctrines) és necessari, per-que sense ell no seria possible la re-dempció, que és una de les coses méssublims que es poden fer amb pocsdiners.

(La tia Assumpció va trucar a laporta.)

~Si vols sopar al"a -digué a travésdels .batents=. et podria fer un buitentre el primer i el segon torn. Hi haescalivada i truita de mongetes ...

-No tinc gana. Només prendré unvas de llet abans de ficar-me al Hit.

.La tia s'allunya i jo vaig reprendreles meves cavillacions. Sí, els homesbons tenen poca demanda, i per a feinessenzilles: cobrar a domieili i vigilar denits, o guardar calaixos i caixes deconipromís. tn canvi, els dolents- vanbuscadíssims: tnissioners, la policia,

· I'Exercit de Salvació, solemnes institu-

cions reformadores i tnilers i milersde mares solteres els van al darreratraient el tetge per la boca.

Bé; en aquests pensaménts hi haviamaldat, pero si volia ser pecador ha-vía de comencar d'una manera o altra,i de seguida. 1 cree que tothom es taracarrec del meu estat d'esperit; cadavegada que pensava en els dotze mesosque em quedaven, em feia un saltel cor.

A la nit, regirant-me i fent un embo-lic amb els lléncols, rumiava formesde pecar i la majoria em feien mandra.O' em semblaven massa corrents i novalien la pena. Per fi, a dos quartsd'una (acabava de sentir el toe del re-llotge de pesos de la sala), se/m vaocórrer una idea exceHent: enganyarl'Alícia, la veína del pis de sota. Desobte, vaig tenir l'evídencia que comobinar I'obligació amb la devoció erauna hábil manera de complír.

L'Alícia tenia vint-i-un anys i era unanoia bonica, més aviat plena. Per to-ra, en tot el que feia referencia al seuenvoltant carnal, no tan sols m'agra-dava, sinó que em produía un veritableentusiasme, Pero per dins (en qües-tions d'esperit i d'estil) era un tros dequorriam, Que se'm perdoni una ex-pressió tan vulgar aplicada a un ésseraparentment adorable! L'Alícia i la se-.va mare feia temps que -em volienarreplegar amb finalitats nupcials i jom'excusáva pretextant diferencies so-bre el dot. En realitat, el concepte ma-trrmonial «per tóta la vida» aplicat ala companyia de l'Alícia em causavaesgarrifances. Tanmateix, era evidentque, fins i tot considerant-la en la sevatotalitat, la meya vida perrnetia ales-hores projectes que es podien abastaramb una mirada curta.

Em sabria greu que algú .interpre·tés l'engany que em proposava comuna simple murrieria de galant diu-menger, a110 que en diuen burlar-sed'una donzella, Mai' no se m'acudiriatractar "barroerament un objecte tal?delicat! No: la meva mentida atacavamés l'esperit que el cos i centraría latrampa a donar al concepte «per sem-pre» una durada de dotze mesos.

L'enderna a una hora adient, net imudat, vaíg baixar a casa de l'Alícia.Solemne i amb gravetat deliberada; vaigemprendre el pare de, la noia ambaquestes' paraules:

- Tinc l'honor de demanar la ma dela seva filla jn articulo mortis.

Val a dir que m'emparava en unaimpunitat que treia heroisme a la meyaempenta inicial, perqué els progeni-tors de l'Alícia eren senzills i no po-dien seguir segons quines agudeses. Elpare era fuster de ribera (una profes-sió en crisi) i la mare tenia una paradad'herbes als afores d'un mercat. Lamateixa Alícia només havia fet costuraamb unes monges bosquetanes i sern-bla que no va acabar els .estudis.

La mare, amb un somriure d'oreHaa orella, digué:

'-Ara sí que em voldria morir!1 el pare, recelós, va preguntar:-In articulo que diu?-Res, res! -vaig respondre-. Tot

Ilis i de bon veure: ens casarem pelcivil i per I'església, i si ha més mane-res de Iligar-ho, aquí em tenen dispo-sat a tot.

=-Oh, darlingl -digué I'Alícia, queera la senyoreta més cursi del barrí.

Jo l'hauria esclafada. Era per aques-tes coses que despertava en tni un odiprimitiu i salvatge; pero em despertavatambé altres instints dels comenca-ments de I'especíe i una mirada a laseva silueta '-:"historiada i sinuosa-.em va convencer de la :imminencia.d'una agonia divertida i plena d'agra-. dables sobresalts. No cree que hi hagigaires moribunds tan engrescats comho estava jo en aquella circumstancia.

u BUniversitat Autónoma de Barcelona

Bibli it

Vam fer els tractes d'acord amb l'es-tira i afluixa avial: que si ella apor-taria l'arrnari tnirall i el matalas, i quesi jo em comprometía a tals i tals des-peses, Sí: jo deia que sí a tot, perquéel que tenia per perdre era una vidaque cabia en un bloc de calendari. Tres-cents seixanta-cinc fulls arnb santorali un acudit al darrera,

La mare de l'Alícia havia fet lID puntque .passéssím la lluna de mel aMa·llorca. A mi no em venia d'aquí, perles raons sabudes, i anarem a l'illa, Perovaig veure el paisatge, de debo? No.M'alcava .del Hit a migdia, m'abocavaal balcó, escabellat i mastegant el ras-pallet . de les dents; mirava el mar iels banyistes com si es tractés d'unapostal de colors adrecada a un altre,L'Alícia, mentrestant, s'arríssava arnbels molls.

De vegades tenia una angúnía difi-cil d'explicar. ¿Per on venia la mort?1, sobretot, ¿per que venia tant de pun-tetes que ni tan sols en sentía el trepig?Perqué el cas és que em trobava bé itreia un ben partit de la situaeió. L'A-lícia, a mesura que s'assossegava, s'ana-va tornant més bestia i com que laillusió tendia cap a les etapes tran-quilles, sortia a, flor una normalitatalarmant.

Recordo que, ele tornada, quan co-mentava amb els altres passatgers que,després de tot, eren unes, quantes ho-res de viatge, una pregunta de compa-ració interior em va aturar la respira-

ció: ¿I si, [ugant, jugant, m'hagués em-barcat per més de dotze mesos? VA-lícía, fent voleiar un tul, corria per co-berta i cantava amb veu de falset,d'una manera grotesca. .

Tant alarmat estava, que I'endemad'haver arribat a Barcelona vaig mara trobar el metge.

-Doctor --:que faig jo- ¿n'esta bensegur deIs meus microbis?

-Oh, microbís, microbis ... -respon-gué el metge, amb un vague gest de lesmans-. Són caparruts i arbitraris, Pe-ro el que se us menja a vós és una altracosa. Adelaida! -va cridar.

1 comparegué l'infermera.-Porti'm la fitxa d'aquest senyor

-va manar-li,L'hi porta i el doctor va contemplar-

la llargament,' en comptes d'examinar-me a mí. .

-Sí -digué-. Dotze mesos. Entreels preparatius de la boda i el viat~~'de nuvis ja us n'heu barrotat un 1mig... '

=-Pero no em fa mal res. ¿Es normalaixo?

-Va com va. Us podría receptar unespastilles que fan punxades al costatdret, pero treuen la gana. No sóc partí-dari de la sobremedicació. Esforceu-vos! El malalt ha d'ajudar.

Es va plantar aquí i la .senyoretaAdelaida m'acompanya fins a la porta.

A casa, l'Alícia era un problema. Vadonar-Ii per portar-me la contraria.

-Jo et contradic i foral -deia.La conversa no existía entre nosal-

tres i, en sentit figurat, ens buscavemels ulls amb 'les ungles. Encara ens-quedaven algunes nits molt estimables,pero ja se sap: un extasi breu, un sonprofund i tot l'eridema per a lamentar-ho.

Jo no em cansava de tornar i tornar acasa del metge, tot i que les visites erena setanta-cinc pessetes cada una.

-Fa el seu curs aixo, doctor? -lípreguntáva-. Anem bé? .

-D'aquella manera -em resporn~desmenjat-, El cor aguanta molt 1tindrem feina. Pero vuit mesas passa-ran de seguida, i és tot el temps queus queda. De moment, res de vi ni detabac! . .

-No fumo ni bec, doctor ...-Malament! Dones priven-vos de les

coses que us agradin més. VÓSmateixlPenseu que el gust allarga la vida.

El doctor hávia endevinat alguna co-sa i em seguía el corrent. L'Alícia tam-bé: vull dir que l'Alícia endevinava,pero era molt lluny de seguir-me elcorrent. Amb el misteriós sentit pre-monitori que tenen de vegades els im-becils, I'Alícia em deia:

.--tu tens.pressa per anar-te'n a al-QU}1 lloc estrany: Tu a mi no me la,¿laves'!

1 .m'agafava les solapes í. Iorasse-nyada, afegia: .' .

-Pero. t'aguantesl Estas massa com-promes !, .

Un dijous a- migdia vaig tenir un ro-damenf de cap i, ple. d'esperan¡;:a;vaig anar a casa del metge. Per carm

.' (valía caminar .per aclarir-me les idees)pensava com són d'índesxífrables elsdies, les setmanes i els meses, de ve-sades tan curts i d'altres tan' llargs,~egons com /se'Is enfila. Encara em fal-tava mig any i ha veia com una mun-tanya.

Al carrer de Balmes, gairebé xamfraamb el de Mallorca, un autobús vaaixafar un jove molt ben vestit queduia un ram de clavells. Pel soro11queva fer-li I'esquelet, no hi havia dubte.Vaig pensar: «Vet aquí un que, sensenecessitat de dates fixes, ha mort em-polainat i digne, sense amollar lesflors».

1 no era pas ell tot sol, perqué enilles rnediterranies i en costes asía ti-ques, en ciutats americanes o en carre-teres europees, la gent moria diaria-ment a la impensada, amb un' gestd'estupefacció i, si els quedava temps,d'inútil protesta.

«I espera'tl», em deia tot fent via.«Ja rn'han previngut que mentre jofaig cua tocat de mort, milers de ciu-tadans plens de salut se n'aniran senseavisar». Tot rumiant si aixo era o noun consol, i en el punt que acordavaque a mi no em servía de res, vaigarribar a lloc.

El metge no es va afectar gens perla notícia del rodament de cap. Ésmés: em va mirar l'iris amb un lIumeti em pregunta si havia esmorzat bé.

-Doncs aqui ho temu. AL'{oés gana.A free de migdia, ja us ho podíeu pen-sar!-1 l'altra cosa com va, doctor?

-vaig dir, perdissimular la torbació.-Va fent. Madura com una poma ...

"....

Pero en el meu costat dret ni tansols pi posava les mans; la malaltiacentral se la rnirava de lIuny i a travésde la fitxa. «Aquest tipus -recelava'jo-, té por d'encornanar-s'ho.»

El metge, aquell dia, semblava ab-sort i preocupar. Em va espantar; vafer dues voItes pel consultori, amblesníans agafades al darrera í, de cóp, esva deixar caure a la butaca i es recol-za a Tescriptori.

Digué:-Eo que hagiu vingut! Tot avui que

tinc mal de cap i me n'he distret, perous volia telefonar. Us he de comunicar -una notícia plena' de transcendencia.Per favor, tingueu calma.

Jo tremolava de cap a peus. Els met-ges, quan es posen així, em fan basar-da. Ja sé que algú m'acusara d'apren-siu i que la resignació (un cop s'haacceptat el que havia acceptat jo) ésuna forta muralla. Tanmateix, sem-pre temem el pitjor.. encara que siguid'una manera abstracta. Un cosa pitjor

qui especula, avui dial amb un recurstan condemnat pel dogma? Mal per'mal, m'atreia rnés la idea d'escanyarl'Alícia i fins i tot em vaig trobar fentrodona amb les mans per a emprovarla mida del seu coll. 1 el bo era que,nrenere ho feia, estava segur que maino toearia I'Alícia amb Iinalitats fune-raries, degu1 "segurament a la dolcesadel record dels contactes alegres. Eracuriós com, tot pensánt i derivant lescabales, aprotitava el viatge per a es-canyar també la mare de I'Alícía i amb:la' imaginació veia com el pare, im-pressionat per dues desaparicions tancruels, queia fulminat prement-se elpit amb totes dues manso Tot aixo .emconsolava, pero no cm feia gaire ser-vei.

Confús i pie de sentiments contra-dictoris, vaig prendre una orxata en unquiosc de la placa de la Universitat. 1tot .xuclant el tubet de plastic, se'mva ocórrer que, sense necessitat de sUI-cidar-me,' podia morir bonament per

que hi ha, precisament, darrera la pa-ret més prima. i més baixa de la mu-ralla.

El doctor -que tenia la sala d'espe-ra plena-, era partidari d'abreujar:

-Hi ha un remei específic contra lavostra malaltia -digué-, Una investí-gació ·recent que he seguit de prop ique, en bona part, m'és deguda.

-Ah, bah! -vaig respondre, sobta-dament tranquiHitzat-. Provatures!D'aquí a un parell de mesas diran quedispensem, que ha estat un erro:., .

-Amic meu: va de veres. Eficaciacomprovada clínicament i radiológica-mento .Es dur canviar d'idea, pero araque ja no temíeu la mort, l'haureu detornar a témer.

-No hi ha sortida?-Ni una! .Va omplir precipitadaJnent un full

del receptari i me'l va allargar.-Si és . a fi de bé, us felicito -di-

!!Ué--. Feu-vos-en carrec: com a metge,b , •el meu paper és claríssim.

-1 l'Alícia? -se'm va escapar dedir.

-Saludeu-la de part meva i recoma-neu-li que'es vigili el pes. , '

(El metge va riure de compliment 1

prosseguí:) .-Ara em preocupa més ella que no

pas vós!-A mi també!- vaig replicar amb

el cor a la roa.Sí era ben cert. L'Alícia em preocu-

pava. En el meu cas (cadascú se sap leseves coses) era pitjor un matrimoni

lIarg que una vida curta.Novament al carrer, canrinant amb el

cap cot, tenia el pensament pIe de fi-nals d'acte a base de suícidis. ¿Pero

inhibició. És dar! ¿Qui em Ieia enea-rregar la medicina? Aquestes coses, persort, encara són voluntaries. Sense des-plegar la recepta -ni tan soIs l'haviallegida-, vaig fer-Ia miques; l'anava aescampar per terra, pero la mirada se-vera d'un guardia urba va obligar-me adeixar-la en una paperera. .

En arribar a casa, va abrir-me laminyona, amb els ulls esbatanats i unaexpressió d'estupor. Sense engaltar, emdigué: .

-La senyoreta ha fugit amb el tin-torer!

-Com? Sense més ni més?-No. Ha deixat una carta.Va donar-me una nota perfumada

(sádica delicadesa), que deia:«Xato, a mi tu no rn'enganyes: t'es-

tas morint d'arnagat amb la illusiá dedeixar-rne plantada. Pero servidora noés d'aquestes que es deixen enredar.

Me'n vaig amb l'Ernest, el tintorerdé baix de casa, que és educat i té ga-nes de viatjar. A mi m'encanta vial-[ar, i no cal que em busquis. Ouandescansis, descansa en pan

Alicia.»

Em vaig ter creus de la saviesa delsarguments superiors, de com les videssón combinades a manera de pecesmogudes per un gran jugador d'escacs.Per tots aquells volts se sabia que eltintorer estava a punt de fer fallida, ies veu que a l'hora d'enfonsar-se Ii ha-vía vingut de gust naufragar amb l'Alí-cia. Fet i fet, com jo. No el podia pasrecriminar .

Satisfet, felic, vaig respirar a fons ifou llavors, precisament, que vaig sen-tir una petita punxada al costat dret.

Universitat Autónoma de Barcelona«Ep, la 6~rn~a!~l vaig.JWliiro-.....Lx~ip;tses haviWIe1Mt~a~<t1J04;~IAft!Wil Si vaig telefonar de seguida a casa delmetge:

-Que hi ha el doctor?-Pobret! -va responde'm la senyo-

reta Adelaida, tata plorosa-. Encaraesta calent: acaba de morir d'un ataccerebral i feina hem tingut per treure'lde la cadira. .

Es veu que el metge era un delsapuntatsper a morir mentre jo ago-nitzava i, en el fans, no em podia es-tranyar una desaparició més entre tan-tes. > .

Pero la recepta em tenia amoinat.Vaig córrer de seguida a furgar la pa-perera pública on havia llencat elstras sos i ja l'havien buidada. Tothomem va dir qu~. era una causa perduda im'aconsellaren que em distragués pen-sant en altres coses.

Cornenca per a-omi un pesat trescarpels consultoris. El resultat sempre erael mateix.

-No tenim coneixement ,de cap re-mei per a aquesta malaltia -em deienels facultatius-. Pero el doctor X eramolt capac i estudiós, i si ell us va dizque n'hi ha algun, és que hi éso Oui

. sap si ell mateix ... Era un -home de la-boratori cal; buscar entre els seus pa-pers.

-Ja ho he intentat -deia jo-o Perola senyoreta Adelaida esta trastornadai ha ha capgirat tot.-1 els 'coHaboradors? Els parents o

els amics? -em pregunta ven de ve-gades.

-No en tenia. Era un home d'unapeca, un solitari.

-En aquest cas -el rnetge s'aixecavai em donava la ma=-, la resignació ésuna bona consellera. Després de tot,la vida ... Avui hi som i derna ... En fi:voste ja és prou gran. Si no ens veiemmés, que tingui un transit telíc:

El medí cament que rn'havia ele sal-var va convertir-se en un misteri im-penetrable

* * *Ara som a primeríes d'hívern i esticassegut davant de la fines tra , amb unamanta de dibuix escoces sobre les ca-mes, i duc un bufanda que més avi'l!m'engavanya. Si no s'assemblés massa·a un estat fernení de bona esperanca,diria que he passat del compte. Ja fasetze mesos i res... ' .

Cap al tard, a través dels vidres en-telats, llegeixo el diari lluminós de I'al-tra banda 'de la placa. Les lletres cami-nen apressades per una- mena de cor-nisa: "A Bogotá s'estimba un auto-bús .., Trenta morts ... Un avió cau a Ir-landa., Vint-i-dos morts... Explota untanc de gas a Gracia ... Cinc morts ...»

Sobre els genoUs, 'tinc estés el diari,que va ple dels morts del' Congo, i d'al-tres indrets geografics. "A veure si etdeixaran sol!», penso de vegades. rotencongit de cor.

Molt 'sovint somnio I'Alícia. Em !,·:iatanta companyia, després de tot, ervrrela roba nocturna! Quan brodo el sorn-ni, la veig brandantIa recepta i em .c1~s-.perto tot sacsejat .per l'esperanca: sivinguessin de' cap i volta tates dues,l'Alícia i la recepta! Que entressin pe]mateix forat oníric per 011 desapare-gués la tia Assumpció!

· Coses de malalt, és ciar. El-- cos iatdret em punxa de vegades, potser peraprensió o pel que sigui. M'arreglo Lamanta ¡continuo llegint l'alfahei de

· bombetes: «Ouinze morts a Franca.;Dotze a Italia ... Trenta-cinc a l'Argenti-na...» La veritat és que ja no hi treboplaer. Que en S0111 de' llepaf'ils! Comens arriben a ernbafar els requisirs! Janomés ero dóna gust plauyer-mc n mimateix. De tant en tant, em giro capal rniraíl de la consola i sorprenc unamirada trista i un sornriure furtiu, unplec de llavis eixuts que ern fa moltarompanyia.

EN EL NúMEROPRóX'M

TRES 1NO RESCONTE lNEDlT DE

MIQUEL lLOR