Download - reivsta curs 2010-2011
© FUOC • PID_00146841 Orígens i formació de les ciències socials
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 7
1. El predomini de la filosofia social: un llarg viatge.................. 9
1.1. Pensament i societat a la Grècia clàssica: la polis grega .............. 10
1.2. La concepció teològica de la societat: el gran llac medieval ....... 13
1.3. L'humanisme renaixentista: ruptura de l'ordre mític ................. 16
1.4. Els pensadors del pacte social: Hobbes i Locke ........................... 21
1.5. La Il·lustració: progrés i societat ................................................. 23
1.6. Els precursors de la ciència social contemporània ...................... 25
2. La formació de les ciències socials................................................ 30
2.1. Antropologia cultural i etnologia ............................................... 30
2.2. Economia ..................................................................................... 31
2.3. Geografia humana i demografia ................................................. 33
2.4. Història ........................................................................................ 34
2.5. Dret .............................................................................................. 36
2.6. Psicologia social .......................................................................... 37
2.7. Sociologia ..................................................................................... 38
2.8. Politicologia ................................................................................. 39
Resum............................................................................................................ 41
Activitats...................................................................................................... 43
Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 43
Solucionari.................................................................................................. 45
Glossari......................................................................................................... 47
Bibliografia................................................................................................. 48
© FUOC • PID_00146841 5 Orígens i formació de les ciències socials
Introducció
L'enunciat Metodologia de les ciències socials i humanes necessita d'una anàlisi
abans d'introduir-nos en els continguts que engloba. En utilitzar com a con-
cepte definidor la paraula humana es podria pensar que no totes les ciències
són humanes, quan en realitat la ciència és el resultat del desig de conèixer i,
per tant, un producte de l'activitat intel·lectual de l'ésser humà. Tota ciència,
doncs, deriva de l'home.
Tanmateix, el desig de conèixer ha recorregut diversos espais. El primer el cons-
tituí la naturalesa, el medi ambient en el qual es desenvolupa l'activitat dels
éssers humans que, a més a més, en són una part consubstancial. Així doncs,
al llarg de la seva evolució com a espècie animal, els éssers humans hague-
ren d'utilitzar la naturalesa per a extreure'n els mitjans de subsistència, alhora
que se'n protegien quan els era hostil (per l'existència d'altres espècies animals
depredadores, pels canvis climàtics, i pels accidents i catàstrofes de la pròpia
dinàmica objectiva natural, és a dir, de la pròpia evolució).
El treball, com a forma de transformació de la naturalesa, ha estat i és un mitjà
de relació de les persones amb el medi natural, i també un fet que diferen-
cia l'espècie humana de la resta del món animal. Els estris o instruments que
l'home ha fet servir perquè el treball fos progressivament més eficaç i menys
perillós surten també de la necessitat d'afrontar el repte de la naturalesa.
El desig de conèixer, com dèiem al principi, fou més aviat una necessitat de
conèixer. Conèixer per a dominar i conèixer per a transformar. Aquesta ne-
cessitat va portar l'home a crear el que des de fa segles anomenem ciència,
paraula que deriva del llatí scientiam i que inicialment només es referia a la
dialèctica entre els éssers humans i la naturalesa.
Des dels temps més llunyans fins a la sofisticació actual, el coneixement de
la naturalesa ha passat per dificultats de menes diferents. No podem abraçar
aquí aquest amplíssim i accidentat procés, però no obstant això, és important
assenyalar que en el seu curs es crearen les ciències naturals, d'entre les quals
l'aparició de la física, amb Galileu i Newton, en els segles XVI i XVII, va significar
un decisiu avenç del coneixement. L'origen de la ciència es troba en l'antiguitat
i especialment en el món de les civilitzacions de la Mediterrània oriental, amb
Grècia com a primera potència intel·lectual, però no és fins aquests segles que
amb la física sorgeix un món intel·lectual nou en el qual l'experimentació i la
teoria s'associen i fan néixer la ciència.
© FUOC • PID_00146841 6 Orígens i formació de les ciències socials
Progressivament, l'evolució i l'especialització de les ciències naturals (la física,
la química, la biologia, la geologia, entre altres) portà a la necessitat de fer-ne
un ús coherent: la metodologia.
En el procés de conèixer, transformar i dominar la naturalesa, els éssers hu-
mans es van veure obligats a cooperar per tal d'afrontar el repte del medi ambi-
ent i els perills que abans esmentàvem, i així sorgiren agrupacions, col·lectius i
comunitats, és a dir, el fet�social, a partir del qual es formaren les societats. De
fet, a la Grècia clàssica, a l'edat mitjana i al Renaixement es feren aproxima-
cions a la qüestió social, però la veritat és que l'atracció per les ciències natu-
rals retardà el coneixement social, que seguí dominat per apriorismes d'índole
providencialista.
En el segle de les llums, conegut també com el segle de la Il·lustració (segle
XVIII), culminà la lògica renaixentista i es consolidà una visió antropologista
de la vida, que va substituir la visió teista: el factor humà començà a ser el
centre d'interès per a l'home. Sota aquesta visió el fet social reclamà renovades
atencions i, amb Montesquieu, s'inicià un període de formació de les ciències
socials com a producte exclusivament humà, al marge de mitificacions sobre-
naturals.
El coneixement de les ciències socials també s'especialitzà en les seves diverses
àrees (la història, la sociologia, la geografia humana, l'antropologia cultural,
entre altres) i, igual que en l'evolució de les ciències naturals, les exigències de
precisió i cientificitat imposaren la necessitat de cohesionar els seus diferents
aspectes: la metodologia.
Les ciències naturals havien nascut, com hem assenyalat, amb l'impuls de
conèixer per a transformar i dominar la naturalesa. Les ciències socials naixe-
ren també amb un impuls de progrés, el de conèixer el món creat pels éssers
humans amb la finalitat de millorar-lo i fer-lo "més humà", feina que, tanma-
teix, trobà i continua trobant encara nombrosos obstacles: sobretot hagueren
de superar la intromissió d'apriorismes d'origen religiós i de diverses filosofies
socials.
© FUOC • PID_00146841 7 Orígens i formació de les ciències socials
Objectius
En el transcurs d'aquest mòdul se us oferirà, a grans trets, l'evolució del co-
neixement, i més específicament el lent desenvolupament del coneixement
social, i també els moments que marcaren el naixement de les principals es-
pecialitzacions de les ciències socials. Amb aquesta finalitat, els objectius del
mòdul són:
1. Definir el conjunt de factors que permeteren, en els segles XVI i XVI, allibe-
rar les formes de coneixement que donaren origen a les ciències naturals
i als primers intents d'anàlisi social.
2. Justificar la importància del racionalisme i la Il·lustració en el procés de
situar l'home en el centre de les preocupacions intel·lectuals i socials.
3. Relacionar les implicacions que la revolució industrial i el liberalisme tin-
gueren en el pas definitiu cap al concepte de ciència social i les seves di-
ferències amb la filosofia social.
4. Conèixer les diferències entre les diverses ciències socials: continguts prin-
cipals, objectius i funcions.
A més a més, el mòdul us proporciona els mitjans necessaris perquè, si ho
desitgeu, aprofundiu la temàtica i així podreu:
• Analitzar les diferències entre les ciències naturals i les ciències socials.
• Aprofundir la importància del mètode inductiu com a instrument d'anàlisi
per al coneixement i, en definitiva, per a la ciència.
• Analitzar la influència de la metodologia de les ciències naturals sobre la
metodologia de les ciències socials.
• Reflexionar sobre el distanciament de les ciències socials respecte a les fi-
losofies socials o ideologies.
© FUOC • PID_00146841 9 Orígens i formació de les ciències socials
1. El predomini de la filosofia social: un llarg viatge
La formació del coneixement científic, és a dir, l'origen de la ciència en el sentit
modern, tal com hem assenyalat en la introducció, fou un procés difícil i ple
d'obstacles anterior al naixement de les ciències socials. Però la cosa certa és
que, ocupat inicialment en l'estudi de la naturalesa, el desenvolupament del
coneixement científic permetria el sorgiment de les ciències socials.
A la Grècia clàssica es donaren formes sòlides de coneixement en relació amb
l'origen de la vida i els seus significats. Els conceptes de ser, no-ser, no-res i
esdevenir constituïren la preocupació que donà lloc a la filosofia i dividí el
món intel·lectual hel·lènic en dos amplis sectors, l'idealisme i el materialis-
me, profundament enfrontats en poderosos debats intel·lectuals. En el primer
hi ha pensadors com Parmènides i Plató, i en el segon Heràclit i Demòcrit, com
a principals representants de l'escissió entre esperit i matèria, escissió que ha
perdurat fins als nostres dies. I en cert sentit entre ambdós trobem Aristòtil,
que busca solucions intermèdies potenciant la visió idealista sense eliminar la
visió materialista.
Els materialistes, des de Tales de Milet (segles VII-VI aC), van fer servir la
inducció, basada en l'observació directa dels fenòmens, com a mètode
d'investigació: es tractava d'observar el particular per a arribar a definir
el general. En canvi els idealistes feien servir la deducció, és a dir, par-
tien d'una idea, un apriorisme, per a arribar a definir el tot en els seus
aspectes particulars.
Fou, sens dubte, un debat prodigiós que, com dèiem, encara és obert. Però
el món intel·lectual medieval, dominat pel cristianisme institucionalitzat per
l'Església romana, aconseguí apagar-lo per imposar la seva concepció idealista
del món, és a dir, una explicació deductiva del tot.
Al llarg de l'edat mitjana, dominada pel teologisme i l'escolàstica, el coneixe-
ment va haver d'adaptar-se a les circumstàncies caracteritzades per l'enorme
pes del fet religiós. Segons el criteri del pensador neerlandès Johan Huizinga,
calgué la conjunció de diversos factors perquè s'esquerdessin les comportes de
l'estany medieval.
© FUOC • PID_00146841 10 Orígens i formació de les ciències socials
El Renaixement obrí les comportes de l'immens llac medieval i donà lloc a
l'inici de la llibertat de coneixement que, segons les conjuntures, crearia cor-
rents diferents: per una banda el racionalisme i l'empirisme i per una altra la
Il·lustració. En el segle XIX, dins del context del maquinisme i el liberalisme,
les ciències socials tindran l'oportunitat de consolidar-se i definir-se.
Entrem, doncs, a fer un llarg viatge, amb un trajecte per un espai limitat, Eu-
ropa, però per un temps molt dilatat, dos mil cinc-cents anys.
1.1. Pensament i societat a la Grècia clàssica: la polis grega
Polis és una paraula grega que designa la ciutat�estat. No obstant això, la polis
no fou una creació dels grecs, encara que la conduïren al seu màxim esplen-
dor. En les civilitzacions mesopotàmiques, Sumer i Accad funcionaren com a
polis. Fenícia, que fou un gran imperi comercial, es va fundar en un conjunt de
ciutats estat, més o menys confederades, i molts cops enfrontades, que con-
queriren la mar Mediterrània i fundaren Cartago, a l'actual Tunísia.
Les polis foren unes agrupacions de caràcter urbà, d'extensió reduïda, però en
expandir-se militarment i econòmicament moltes aconseguiren un gran po-
der més enllà de les seves fronteres. Aquestes ciutats estat foren una forma
d'organització politicoadministrativa anterior a les de nació o imperi.
La polis grega va néixer a partir de la fusió de les famílies, clans i tribus amb
interessos econòmics, polítics i religiosos comuns. En l'agrupament trobaren
seguretat i possibilitats de progrés, i es convertiren, posteriorment, en estats
sobirans que tingueren el seu zenit en els segles VI i V aC. Els membres de la
polis reberen el nom de ciutadans, els quals gaudien de drets, uns drets que
eren negats als esclaus i als estrangers o metecs.
En el seu procés històric, les polis sofriren conflictes polítics interns que mar-
caren i tipificaren diverses formes de govern.
Orígens de Roma
Roma va néixer com una po-lis, però, a diferència de Fení-cia i Grècia, va evolucionar capa un gran imperi.
© FUOC • PID_00146841 11 Orígens i formació de les ciències socials
Formes de govern a l'antiga Grècia
• Monarquia: no es tracta del govern d'una persona; es tracta del no-
menament d'un rei per a realitzar les funcions de culte.
• Oligarquia: és el govern d'un grup, generalment amb interessos
econòmics comuns. Fou el sistema més estès entre les polis gregues.
• Democràcia: és el govern del poble (demos, en grec). Aquest sistema
es fonamenta en la igualtat política dels ciutadans que tenien dret
a participar en les decisions polítiques de la seva polis.
• Tirania: és el govern d'una sola persona, el tirà, que, a diferència del
rei, no tenia poder religiós. A moltes polis, aquest sistema de govern
va ser una mena de transició entre l'oligarquia i la democràcia.
Les polis gregues
Aquest context ens és útil per a observar, en primer lloc, que es tracta d'un
esquema que ha interessat no solament la història, sinó també altres ciències,
com el dret, la sociologia política i la politicologia. En segon lloc, ens permet
situar les primeres reflexions sobre els models de societat i sobre les relacions
entre individus, encara que tant per a Plató com per a Aristòtil el fet�polític
està per sobre del fet�social, ja que entenien el primer com l'organització del
poder i el segon com la simple relació entre individus, que pot ser familiar,
econòmica o cultural, entre altres.
Plató, contemporani de la guerra del Peloponès entre la democràtica Atenes
i l'aristocràtica Esparta, prengué part per Esparta. Fou un home molt preocu-
pat per la política. Amb les seves observacions i la seva ideologia va concebre
una tipologia política ordenada segons la proximitat i l'allunyament respecte
al model ideal: l'oligarquia seria nociva, perquè els grups econòmics extorsio-
© FUOC • PID_00146841 12 Orígens i formació de les ciències socials
narien el poble i aquest proclamaria la democràcia, encara més nociva, ja que
"el govern de tots culmina en la guerra civil i aquesta en l'anarquia", a la qual
succeeix, afirmava, la tirania. A totes aquestes formes, successivament més de-
generades, anteposà el seu model ideal d'estat o república, el de l'aristocràcia,
"allò més pròxim a la perfecció".
El model aristocràtic seria una estructura social amb dos grans estrats: al cim,
l'aristocràcia, amb la funció de dedicar-se al plaer, a la cultura i en última
instància al saber; i a la base, el poble, entès com un "ramat", amb la funció
de, simplement, fer (és a dir dedicar-se al treball). Entre ambdós hi hauria el
guerrer, al servei de l'aristocràcia, educat en la gimnàstica (la força) i la músi-
ca (l'astúcia, ja que els grecs entenien la música com un art escènic). La seva
funció seria la d'actuar, és a dir, acovardir i conduir el "ramat" amb la finalitat
que es mantingués a la base. En aquest plantejament, com es pot observar, ja
hi ha categories i funcions socials, que Plató copià de l'organització política
d'Esparta.
© FUOC • PID_00146841 13 Orígens i formació de les ciències socials
Aristòtil fou més pragmàtic que Plató i, després d'avaluar totes aquelles formes
de govern, conclogué que l'ideal seria combinar elements aristocràtics amb
elements democràtics. La principal aportació d'aquest filòsof fou el concep-
te d'animal�polític per a definir l'ésser humà i expressar la impossibilitat de
concebre'l com un ésser aïllat, individualitzat, i en conseqüència l'observà i
valorà com un ésser en relació amb altres d'idèntica condició biològica. Aristò-
til, potser sense buscar aquest objectiu, havia centrat el punt de partida de les
futures ciències socials.
S'ha dit que Roma fou una còpia de la Grècia clàssica. Això és en part cert i en
part inexacte. Roma, com hem esmentat anteriorment, es fundà com a ciutat
estat, però al llarg de la seva expansió arribà a conformar un enorme imperi
que comprenia des de Mauritània fins a Síria, incloent-hi tota la Mediterrània,
i en el seu ascens per Europa arribaria a assolir les illes britàniques. Aquesta
ja és una diferència essencial respecte a aquella confederació de ciutats estat
gregues.
No obstant això, la cultura romana sí que fou un plagi de la creativitat gre-
ga, en l'arquitectura, la poètica, l'art, el drama i la comèdia, i també, i molt
especialment, en la ideologia religiosa, de caràcter politeista. Hi ha un tercer
factor que fa singular l'Imperi Romà que és important de concretar: es tracta
de l'anomenat dret romà, que encara és el fonament dels sistemes jurídics i del
qual deriven la noció de sobirania de l'Estat i el ius gentium, o dret de gents,
llavor del dret internacional.
1.2. La concepció teològica de la societat: el gran llac medieval
Quan el 476 dC el cabdill germànic Odoacre va derrotar l'emperador Ròmul
Augústul, l'Imperi Romà d'Occident es desintegrà políticament i gran part
d'Europa es convertí en seu de la multiplicació de nombrosos i petits poders,
de caràcter local o regional, que caracteritzaren l'etapa històrica coneguda com
el feudalisme. Els feus eren territoris on els camperols, els serfs, se sotmetien
al govern del senyor feudal, el noble.
Tanmateix, per damunt de la dissolució de l'imperi (a l'est d'Europa persistí
l'Imperi d'Orient) i de la fragmentació política que significà l'ordre feudal,
un element ideològic hi perdurà pertot: el cristianisme, institucionalitzat en
l'Església catòlica i romana, amb seu a Roma.
De fet, l'Església catòlica s'havia creat dins de l'Imperi Romà i el cristianisme
hi era la religió de l'Estat, i per altra banda els pobles germànics que traspassa-
ren els limes o límits imperials es convertiren progressivament al cristianisme,
procés que es completà sota l'Imperi de Carlemany (segles VIII-IX).
Aristòtil
La primera pedra de lesciències socials
Aristòtil va definir la vocaciósocial de les persones, les qualsva valorar com uns éssers ques'havien de relacionar ambd'altres de la mateixa condicióbiològica: "L'home, per natura-lesa, és un ésser social". Potsersense buscar-ho, Aristòtil ha-via posat la primera pedra del'edifici de les ciències socials.
© FUOC • PID_00146841 14 Orígens i formació de les ciències socials
Així, el cristianisme es convertí en el nexe comú de l'Europa feudal i la seva
institució es configurà com a inspiradora universal del coneixement, de la cul-
tura i de la vida social d'un extens període, en el qual el feu, com a institució
socioeconòmica, era el símbol del nou ordre.
Amb el títol de "llac medieval", entès metafòricament com a estancament,
fem referència a la tendència central que dominà aquest període, però també
hem d'assenyalar que hi hagué nombrosos conflictes socials i dissidències,
generalment inspirades per idees religioses heterodoxes, és a dir, diferents
del criteri teocràtic romà. Foren les heretgies, les quals no solament van ser
enfrontaments intel·lectuals per la interpretació diversa dels textos sagrats,
sinó que en molts casos produïren moviments socials de gran amplitud, els
mil·lenarismes. Un exemple és el cas dels albigesos i els càtars (localitzats al
sud de França i fins i tot a Catalunya) que, a part de les divergències doctri-
nals amb l'Església catòlica, exigien un canvi de l'ordre social i la distribució
comunal de les terres.
El mil·lenarisme
El mil·lenarisme és una for-ma d'ideologia caracteritza-da per la creença en unes for-ces sobrenaturals que mouenles accions humanes, la dele-gació de la iniciativa individu-al i col·lectiva en un escollit il'espera d'un canvi imminent,que s'ha de conèixer a partirde senyals extrahumans.
El poder espiritual i temporal de l'Església catòlica era present en tots els àmbits
de la vida de les persones: des del naixement, al llarg de tota la vida i més enllà
de la mort. L'Església legitimava el poder, imbuïa el seu criteri en la legislació
política i social, i també en la moralitat dels costums.
El model d'estratificació social medieval recorda, a grans trets, l'esmentat dis-
seny de Plató. L'alteració o modificació d'aquesta estructura social, "imbuïda
per Déu", significaria atemptar contra la llei divina.
Lectura complementària
Georges�Duby (1985). Gui-llermo el Mariscal. Madrid:Alianza Editorial, SA.
En aquest període històric, el coneixement, com tot, va quedar mo-
nopolitzat per l'estament clerical i la cultura fou acumulada i conser-
vada dins els monestirs, on els ordes religiosos eren les institucions
intel·lectuals especialitzades a vincular el món amb Déu, relació que va
significar el naixement d'un coneixement propi, la teologia, o lògica
providencialista, que fou la màxima expressió de l'activitat intel·lectual
de l'edat mitjana.
Cal remarcar que es van produir unes extraordinàries síntesis intel·lectuals: la
de sant Agustí i, sobretot, la de sant Tomàs, influenciades pel platonisme en
el primer cas i per l'aristotelisme (també amb influències neoplatòniques) en
el segon.
Teologia
Ciència que tracta de Déu odels déus. Durant l'edat mit-jana es va desenvolupar uti-litzant les eines que li propor-cionava la filosofia, sobretotl'aristotèlica, que es va arribara definir com a ancilla theologi-ae (esclava de la teologia).
© FUOC • PID_00146841 15 Orígens i formació de les ciències socials
En la història del desenvolupament del coneixement trobem sempre dos im-
pulsos: el que opta per la reflexió�sobre�el�fet�ja�conegut i el que s'inclina cap
a la investigació�dels�fets�nous. A l'edat mitjana, el primer fou el dominant i
la deducció s'imposà absolutament a la inducció.
En termes generals, podem afirmar que l'activitat intel·lectual quedà sotmesa
al rígid esquema d'un coneixement jerarquitzat en el estrats següents:
1) La llei divina, que és immanent a Déu i els humans no hi tenen accés.
2) La llei revelada, que és la part de la llei divina que Déu volgué que l'home
conegués, és a dir, la teologia.
3) La llei natural, que descriu (més que no pas explica) el món material ba-
sant-se en el criteri teològic.
4) La llei humana, que regula les actuacions, els costums, les lleis socials i el
dret polític, basant-se també en el criteri teològic.
Així, les ciències naturals disposaven de molt poc marge operatiu. Quedaven
limitades a l'anàlisi d'efectes, la causa s'atribuïa sempre a la voluntat divina.
El determinisme teològic absolut no va permetre el desenvolupament de les
ciències socials. Hagueren de transcórrer molts segles i donar-se simultània-
ment diversos factors perquè tant la societat mítica com el coneixement te-
ològic s'esquerdessin, i això permetés l'inici de la modernitat.
L'antic continent cap a l'any 500
El món i Déu
El món es deduïa a partir deDéu: la interposició entrel'observador i la realitat del fac-tor diví com a causa absoluta iomnipresent constituí un enor-me obstacle per al desenvolu-pament del coneixement, limi-tat a dades i observacions lainterpretació de les quals sem-pre conduïa a Déu.
© FUOC • PID_00146841 16 Orígens i formació de les ciències socials
1.3. L'humanisme renaixentista: ruptura de l'ordre mític
El científic de les ciències socials ha de defugir les interpretacions deterministes
i les que es basen en una sola causa. Els grans canvis històrics són processos
que solen acabar amb una dràstica ruptura, i es donen per la combinació de
diversos factors que sempre es relacionen mútuament, un dels quals pot ser
decisiu.
És important tenir en compte que aquesta introducció, que formaria part de la
metodologia de la història, és imprescindible per a entendre la conjuntura que
marca el procés de ruptura de l'ordre mític sedimentat al llarg de l'edat mitjana,
procés que no fou immediat però que significà l'inici del canvi, produït en
diversos fronts de l'activitat humana.
L'impacte del descobriment i la colonització del Nou Món al llarg dels
segles XV-XVII marcà el punt d'inflexió cap a la modernitat. Potser la
millor definició d'aquest símptoma és la cèlebre frase que Galileu Galilei
pronuncià davant del Sant Ofici quan fou jutjat pel seu nou concepte
del coneixement: Eppur si muove (Malgrat�tot,�es�mou).
Per tant, el llac de la quietud medieval començava a fluir com un riu que aca-
baria essent un corrent imparable, tal com Heràclit, el filòsof del materialisme
grec, va concebre l'esdevenir: el riu que renova les aigües permanentment.
La centralització del poder polític que es va donar essencialment als regnes
ibèrics, a Anglaterra i a França es materialitzà en les monarquies�absolutes,
encara d'arrels teocràtiques, perquè l'Església de Roma va atorgar als nous mo-
narques una legitimitat providencial que a la península Ibèrica, per exemple,
es manifestà en els anomenats Reis Catòlics. Aquesta concentració de poder
fou a la vegada política i econòmica, i per això es pogueren projectar grans
empreses. Significà la crisi de l'ordre feudal, la pèrdua del poder dels senyors,
progressivament convertits en cortesans, i també el pas a un segon terme de
l'Església catòlica com a potència política.
La principal d'aquestes grans empreses de les noves monarquies fou "eixam-
plar el món", en paraules de l'historiador Américo Castro (1885-1972). Des
de la península Ibèrica s'inicià l'aventura de circumnavegar Àfrica per arribar
a l'Extrem Orient, i l'atreviment d'anar més enllà del finis terrae o Finisterre,
és a dir, endinsar-se en l'oceà Atlàntic. Mentre els portuguesos navegaven pel
cap de Nova Esperança i per l'oceà Índic, el 1492, Cristòfor Colom creuava
l'Atlàntic amb la intenció de trobar les costes de l'Extrem Orient i descobria,
sense saber-ho, el Nou Món, que més tard es digué Amèrica. El centre dels
interessos d'Occident es desplaçà de la Mediterrània a l'Atlàntic.
Lectura recomanada
Per a aprofundir en el te-ma podeu llegir M.�Güell;�J.Muñoz (1996). Només sé queno sé res. Barcelona: Ariel; ve-geu l'annex 1.En el mateix sentit, per aaprofundir en el trencamentque significa la teoria de Ga-lileu, es pot llegir Galileo Ga-lilei, de Bertold Brecht.
Vídeo recomanat
Per a il·lustrar aquest mòdulpodeu mirar la pel·lícula Ga-lileo Galilei, de Liliana Cava-ni.
© FUOC • PID_00146841 17 Orígens i formació de les ciències socials
Al marge d'altres consideracions històriques, aquest descobriment va signifi-
car l'obtenció de noves primeres matèries i l'obertura de nous mercats, i el co-
mençament d'una autèntica revolució comercial, que possibilità un corrent
d'emigrants, aventurers, comerciants i gent diversa que esperaven trobar Eldo-
rado, una espècie de terra de promissió.
Aparegueren noves necessitats i noves indústries, com la naval, que va ser con-
trolada per les grans potències citades anteriorment (regnes ibèrics i posteri-
orment Anglaterra i França), alhora que es formaren les ciutats. El feu, com a
símbol del món occidental, donà pas a la ciutat, que es configurà com el cen-
tre de la indústria i del comerç. Hi sorgiren noves professions, noves formes
d'entendre les relacions entre les persones i una nova classe social, la burge-
sia, protagonista de l'activitat, del treball i de l'economia. La ciutat esdevingué
símbol de la llibertat mentre que el feu mantingué la imatge del món agrari,
símbol de l'opressió.
La Reforma protestant inicià una profunda revolució religiosa amb repercus-
sions per tota Europa, perquè va significar la ruptura de la unitat cristiana,
institucionalitzada per l'Església catòlica de Roma.
Luter
© FUOC • PID_00146841 18 Orígens i formació de les ciències socials
No ens podem estendre amb un tema que actualment encara es debat en
l'àmbit de la interpretació històrica, però sí que cal assenyalar els efectes revo-
lucionaris de l'anomenada Reforma protestant.
En primer lloc, l'escissió del cristianisme va possibilitar una certa llibertat en
els àmbits intel·lectuals, però limitada pel fet que les noves esglésies que tren-
caven amb l'autoritat papal també foren centres de poder autoritari i fins i tot
conservador, ideològicament parlant.
Luter
Quan el 31 d'octubre de 1517el monjo agustí Martí Luter vafixar a les portes de l'esglésiadel castell de Wittenberg les95 tesis exigint una refor-ma del catolicisme, va pro-vocar una crisi del poder del'Església.
En segon lloc, el protestantisme, malgrat els seus compromisos amb els prín-
ceps alemanys, va introduir la idea que no solament la pietat és la condició ex-
clusiva per a la "salvació eterna" dels homes, sinó que la vocació professional,
el Beruf de Luter, entès com "l'èxit a la terra", suposava "l'èxit al cel". Analitzant
aquests fets, Max Weber (1864-1920), sociòleg i economista alemany, afirmà
que el protestantisme es convertia en una religió que estava més d'acord amb
les necessitats ideològiques de la nova classe emergent.
En tercer lloc, produí les revoltes camperoles, de gran violència a Alemanya
els anys 1524 i 1525, encapçalades per Thomas Münzer –primer amic i després
enemic de Luter–, monjo que representava l'aspecte revolucionari i social del
moviment religiós, és a dir, "l'esquerra protestant", segons la definició d'Ernst
Bloch (1885-1977).
En aquest complex marc històric va néixer la física, eix central de les ciències
naturals, il·luminada per un canvi radical en el coneixement.
La millor definició de l'últim període del segle XVI la proporciona un dels seus
protagonistes, l'infortunat Giordano Bruno (1548-1600), mort, com Servet, a
la foguera, després de ser condemnat, en el seu cas, pel Sant Ofici catolicoromà:
"Déu és totpoderós i el seu coneixement és infinit. L'home és ignorant i només coneixun gra de sorra, però aquest gra de sorra el coneix tan bé com el pot conèixer Déu."
Giordano Bruno (1967, pàg. 27).
Aquesta frase resumeix amb enorme força el desig de defugir el totalitarisme
providencialista que impedia qualsevol forma de progrés en la relació de l'ésser
humà amb la naturalesa.
Les ciències ocultes –que eren clandestines– com l'alquímia o l'astrologia pug-
naven des de feia temps per sortir de la seva condició i desenvolupar-se. Pre-
científics com Agrippa von Nettesheim (1486-1535) havien sospesat la ruptu-
Miquel Servet
Miquel Servet
Miquel Servet va estudiar teo-logia, lleis i medicina. Les sevespublicacions teològiques, lesquals el van fer mereixedor deltítol de pare de l'unitarisme,el van fer fugir de totes les ciu-tats d'Europa on es va instal·larperseguit tant pels catòlicscom pels protestants. Final-ment, a Ginebra, va ser detin-gut, empresonat, jutjat i con-demnat a morir a la foguerapel seu antic rival ideològic Jo-an Calví.
© FUOC • PID_00146841 19 Orígens i formació de les ciències socials
ra amb el deductivisme escolàstic, i el mateix Nicolau Copèrnic (1473-1543)
ja havia realitzat profundes incursions en un altre mode d'aproximar-se als
fenòmens naturals, en el seu cas l'observació de la mecànica celeste. Però fou
Galileu Galilei (1564-1642), físic, matemàtic i astrònom, qui finalment intro-
duí la revolució�inductiva.
Reproducció de l'Univers de Copèrnic extretadel De Revolutionibus orbium coelestium.
Al marge dels descobriments de Galileu de nous cossos siderals, dels movi-
ments terrestres en l'àmbit celeste, que anul·laven la teoria geocèntrica i asse-
nyalaven la humil condició del planeta Terra de ser un planeta més del Cos-
mos, i de la verificació de les lleis de la caiguda lliure dels cossos, entre al-
tres –que tants problemes li ocasionaren amb l'Església catòlica–, el gran mèrit
d'aquest savi italià fou el camí que seguí per arribar a les seves conclusions,
amb les quals donà origen a la física. La manera d'aproximar-se a les coses i als
fenòmens de Galileu recuperà la clau del mètode inductiu dels materialistes
grecs, sepultada pel deductivisme teologista que hem descrit anteriorment.
Galileu partí del particular per definir el general, i en aquest trajecte s'obrien
pas les ciències naturals fins a arribar a l'extraordinària amplitud i profunditat
actuals. Però encara hi hagué més: el mateix Galileu, sensible i intel·ligent,
sabia que el mètode deductiu no és menyspreable, sinó que, al contrari, forma
part també del mètode d'investigació si se'l despulla de l'apriorisme providen-
cialista.
Efectivament, quan la inducció ha permès elaborar una llei o teoria, a
partir d'aquí es poden deduir noves qüestions i d'aquesta manera el cos
metodològic s'enriqueix i es sintetitza en ell mateix com un instrument
de valor excepcional.
En el Renaixement començà un moviment que centrà el seu interès en la visió
antropològica del món, és a dir, situava l'ésser humà en el centre del coneixe-
ment. El producte d'aquesta inquietud fou l'humanisme, corrent intel·lectual
molt divers i amb diferents centres de referència.
Galileu.
La nova ciència
Galileu i el seu mètode forencondemnats a l'ostracisme,però la comporta científi-ca ja havia estat oberta i resno la podia tornar a tancar:l'arribada, pròxima, de Des-cartes i de Newton acabariade donar l'impuls necessari aldesenvolupament de la novaciència.
© FUOC • PID_00146841 20 Orígens i formació de les ciències socials
Ara bé, els humanistes retornaren al passat per trobar les seves referències cul-
turals i eludiren el futur: el món clàssic grecoromà fou el seu ideal. Per altra
banda, aquests intel·lectuals no gosaren enfrontar-se obertament al poder de
l'Església.
Tant l'humanisme dels segles XIII-XIV com l'humanisme dels segles XV-XVI es
varen oposar a la rigidesa del co-neixement escolàstic, d'origen aristotelicoto-
mista. La seva producció literària va refusar els plantejaments filosòfics, però
en conjunt, els humanistes, des de Lorenzo Valla a Bernat Metge i des de Pe-
trarca a Lluís Vives i Erasme de Rotterdam, proposaren nous problemes que
serien matèria de reflexió per a les generacions posteriors. La seva aportació
fou la divulgació d'una gran quantitat de textos desconeguts, medievals i clàs-
sics, i crearen un eclecticisme filosòfic.
En aquest període sorgeix també la utopia, una mostra extraordinàriament
significativa de les dificultats per crear la ciència social, però és indubtable que
darrere de l'esforç intel·lectual de la Nova Atlàntida de Francis Bacon (1561-
1626), entesa com la ciutat de les ciències experimentals, de la Utopia de Tho-
mas More (1478-1535), una ciutat ideal, i de La ciutat del sol de Tommaso Cam-
panella (1568-1639), un símil de l'anterior, batega l'impuls del canvi social.
Lluís Vives.
Lluís Vives
Lluís Vives és un bon exempled'humanista catòlic. Nascut aValència el 1492 en el si d'unafamília jueva, va anar a viurea Bruges, on es va casar ambuna jueva. Va ser amic de Tho-mas More i tutor de Maria Tu-dor. Va exercir de professor aLovaina, París i Oxford i va re-fusar la càtedra que li van ofe-rir a Alcalà, segurament pera no tenir problemes pel seupassat familiar. Va manteniruna intensa correspondènciaamb els grans humanistes eu-ropeus, sobretot amb Erasmede Rotterdam.
Foren els més importants dels nombrosos utopistes i tots tingueren la
ciutat com a punt de referència per a la regeneració de la societat. Sen-
zillament proposaren un món que creien millor, sense tenir en compte
si era o no possible i sense reflexionar sobre el camí a seguir per canviar
la realitat: assenyalaren el que hauria de ser en contraposició al que és.
Amb la seva imaginació pretenien veure l'ésser humà com a ésser social.
Vídeo recomanat
Podeu mirar la pel·lícula Unhombre para la eternidad, deFred Zinnemann sobre la bio-grafia de Thomas More.
© FUOC • PID_00146841 21 Orígens i formació de les ciències socials
En canvi, Maquiavel preferí escriure sobre el�que�és i no sobre el�que�hauria
de�ser i en les seves obres aprofundí en la condició humana, especialment en
Il principe, opinà que les relacions humanes es basen en l'interès, motivat per
la por. El seu treball s'orientà cap a l'anàlisi del poder, i afirmà que sorgeix de
la necessitat de seguretat dels homes: l'Estat, en qualsevol de les seves formes,
neix d'aquesta debilitat. Com més fort és el poder més seguretat ofereix i per
a obtenir aquesta fortalesa Maquiavel afirmà que "el fi justifica els mitjans".
L'obra de Maquiavel és una aportació rellevant en l'àmbit de les ciències soci-
als, encara llunyanes, per les raons següents:
1) En primer lloc per haver utilitzat la inducció com a mètode d'investigació
abans que Galileu (tot i que ambdós treballaren en temes absolutament dife-
rents): en l'anàlisi de la condició humana, partint del particular arribà a definir
el general, el subjecte polític en la seva màxima expressió, l'Estat.
2) En segon lloc per contribuir a la formació de les futures ciències socials, la
sociologia política i la politicologia, i també per ser un precursor de la psico-
logia social.
3) Finalment per ser el primer a reclamar l'autonomia de la política respecte al
poder religiós i exigir la necessitat de posar una frontera entre la ciutat de Déu
(l'Església) i la ciutat humana (l'Estat), un tema que progressivament ocuparia
un dels centres de debat de la modernitat.
1.4. Els pensadors del pacte social: Hobbes i Locke
Nicolau Maquiavel
Nicolau Maquiavel
Nicolau Maquiavel va néi-xer a Florència el 1469 i vamorir a la mateixa ciutat el1527. Va arribar a ser cance-ller d'aquesta república. És mésconegut pels seus escrits queno pas per l'aspecte polític. Vaser desterrat de la ciutat sota elgovern dels Mèdici i, a l'exili,va escriure, entre altres obres,Il principe inspirant-se, segonsdiuen alguns crítics, en la figu-ra de Ferran el Catòlic.
El descobriment del Nou Món va tenir repercussions tant per al continent
anomenat americà com per a la vella Europa. Per als pobles "descoberts", és
a dir, les societats precolombines, les conseqüències foren nefastes: el geno-
cidi d'aquests pobles indígenes, l'espoliació de les seves riqueses. Alhora s'hi
va afegir el comerç d'esclaus africans. En definitiva, significà un colonialisme
ferotge que, per altra banda, suposà l'enriquiment de les potències europees,
especialment els regnes ibèrics i Anglaterra. D'aquest gran negoci sorgiren a
Europa occidental poderoses indústries navals i d'armament i també impor-
tants centres tèxtils controlats pels estats de les monarquies absolutes.
L'evolució de les metròpolis va seguir diverses direccions. Anglaterra, els Països
Baixos i les monarquies on havia triomfat la Reforma protestant van viure un
gran desenvolupament comercial i una incipient industrialització de transfor-
mació de matèries primeres, i així es configuraren com a potències produc-
tores. En canvi, en els estats on va triomfar la Contrareforma catòlica, a la
península Ibèrica fonamentalment, aquest procés comercial i industrial no es
va donar i aquest país es va mantenir com a potència compradora.
Vídeo recomanat
Podeu mirar la pel·lículaAguirre, la cólera de Dios, deWerner Herzog, que tractadel descobriment del NouMón.
© FUOC • PID_00146841 22 Orígens i formació de les ciències socials
En aquest context, Anglaterra fou l'escenari d'una tragèdia èpica col·lectiva:
la revolució política que s'inicià el 1640 i finalitzà el 1689. Fou un conflicte
amb implicacions religioses, però el més interessant és la lluita pel poder que
hi hagué entre "l'elit del llinatge" (l'aristocràcia), que de-fen-sava la monarquia
absoluta, i "l'elit del diner" (la burgesia), que de-fen-sava un sistema parlamen-
tari. En el fons es discutia si el subjecte polític legislador havia de ser la Corona
o el Parlament. El procés revolucionari acabà finalment amb un pacte entre
la burgesia i una facció de la noblesa, de manera que es constituí la primera
monarquia constitucional d'Europa: el rei regnava però no governava.
Aquests esdeveniments històrics interessen per a entendre el procés de
formació de les ciències socials, ja que van generar un debat intel·lectual
sobre la forma de govern.
Thomas Hobbes (1588-1679), autor del cèlebre tractat Leviathan (1651), va as-
sumir el racionalisme empirista i afirmà que el coneixement és el producte
de la percepció humana sobre la matèria, excloent tota intervenció teològica.
Remarcà, així mateix, que la naturalesa social humana necessita seguretat i
que aquesta s'obté gràcies a la possessió i l'acumulació, però que la insuficièn-
cia del medi ambient comporta una guerra social en què l'home es converteix
en homo homini lupus, "un llop per a l'home". L'home en estat salvatge, o de
naturalesa, necessita un poder que el porti a una etapa de civilització. Així,
Hobbes legitimà l'Estat o el Leviatan.
Aquest filòsof defensava un Estat fort i centralitzat, la monarquia absoluta,
amb l'objectiu de mantenir l'ordre social per a conservar la propietat. Hobbes
estableix un pacte entre els súbdits i la monarquia.
Per a Thomas Hobbes, autor del tractatLeviathan (1651), l'home es converteix en
homo homini lupus, és a dir, "un llop pera l'home".
Contemporani de l'última fase de la revolució anglesa abans esmentada, el filò-
sof John Locke (1632-1704) també es va definir com a materialista i empirista i
rebutjà tota forma de coneixement innat o providencialista. Defensà la neces-
sitat de l'Estat de superar "l'estat salvatge o de naturalesa", però es mostrà con-
trari a la centralització absoluta del poder. Locke donà contingut intel·lectual
i jurídic a la nova monarquia constitucional anglesa, encara que el Parlament
no era elegit per sufragi universal, sinó que era corporativista, de manera que
únicament hi estaven representats els interessos dels nobles i de la burgesia.
Locke
© FUOC • PID_00146841 23 Orígens i formació de les ciències socials
Durant aquest segle XVII es va produir també l'anomenada revolució ci-
entífica. Mentre el vell ordre patia les convulsions polítiques, Isaac New-
ton (1642-1727) fundava definitivament la física com a ciència, impul-
sava els mètodes experimentals i descobria importantíssims principis de
la mecànica celeste i terrestre, que finalment el portaren a la formulació
de la llei de la gravitació universal. La seva curiositat el conduí també a
estudiar la naturalesa corpuscular de la llum.
En realitat, aquest científic anglès va ser el màxim exponent d'un conjunt
d'investigadors que sorgiren en aquest segle, com per exemple Johannes Kepler
(1571-1630), Evangelista Torricelli (1600-1647) i el matemàtic Pierre de Fermat
(1601-1665), que contribuïren a consolidar el coneixement científic.
En l'àmbit filosòfic destacà René Descartes (1596-1650) que també contribuí
a la fonamentació científica. Fou un filòsof i matemàtic que s'interessà per
la nova física i que es va especialitzar en "l'art de pensar", feina encara molt
perillosa a la França absolutista, on el catolicisme i el protestantisme lluitaven
en sagnants guerres religioses per obtenir l'hegemonia.
Descartes, practicant l'exercici de pensar, va arribar a la conclusió cogito ergo
sum ("penso, doncs existeixo"). Amb aquesta senzilla síntesi, exposada en la
seva obra Discurs del mètode, se situava ell mateix, com a ésser, en el centre de
la seva pròpia inquietud, sense la necessitat de recórrer a Déu. Obrí, d'aquesta
manera, l'espai de la llibertat de pensar, una llibertat que aviat ja no tindria
un altre enemic que, paradoxalment, els mateixos humans. El concepte de
raó prenia amb Descartes una funció pura per desenvolupar-se en qualsevol
direcció, i la persona humana començà a ser entesa per si mateixa, és a dir,
es considerà mesura de totes les coses. I, com hem vist en el cas d'Anglaterra,
Hobbes i Locke també s'interessaren per aquesta raó encara que l'aplicaren a
l'Estat.
1.5. La Il·lustració: progrés i societat
El segle XVIII ha estat anomenat el segle de la Il·lustració i també el segle de les
llums. En aquests anys el món intel·lectual burgès se sentí amb la força sufici-
ent per a fer un pas més per a allunyar-se del passat de les tenebres teològiques
i fer llum. I encara que en persistiren algunes, aquelles foscors anaren desa-
pareixent davant de les llums de la raó, una poderosa central que, cent anys
abans del descobriment de l'electricitat, il·luminava ja la consciència d'una
àmplia elit i amenaçava d'estendre's en els pobles. Encara més: el potencial
era tan fort que fins i tot alguns aristòcrates preferiren viure amb llum que
romandre a les tenebres.
L'aportació de Locke al'Estat modern
Locke va proposar un principid'equilibri de poders en què,tot i que es reconeix el paperdel rei com a element modera-dor, el govern i l'elaboració deles lleis passen a ser competèn-cia del Parlament.
© FUOC • PID_00146841 24 Orígens i formació de les ciències socials
Un d'ells, un autèntic príncep de les ciències socials, fou Charles-Louis de Se-
condat, baró de La Brède i de Montesquieu.
Montesquieu reunia l'esperit teòric de Descartes i el sentit pràctic de Locke, en
definitiva la raó�pràctica. En l'obra L'esperit de les lleis (publicada a Ginebra el
1748, sense signar) va mostrar que dominava perfectament el mètode inductiu
de les ciències naturals. No va estudiar la societat a partir de lleis prèvies, sinó
al contrari: partí de la realitat, de la naturalesa humana i del món social, per
descobrir-ne les lleis.
Aquest historiador i jurista rebutjà la irracionalitat del concepte ànima dels
pobles. Els pobles no són, digué, sinó que es fan ells mateixos, i d'aquí sorgeix
la seva psicologia i la seva singularitat. Va despreciar també, com a rigorós
científic de la història, l'existència de causes úniques, i afirmà la pluralitat de
factors causals com els següents:
1) Les condicions�geogràfiques, és a dir el clima, la qualitat de la terra, la
situació de les comunicacions i, per tant, la importància del comerç.
2) El comerç, la funció del qual era l'intercanvi que enriquia els pobles i for-
mava l'economia obrint nous mercats.
3) La cultura, com a instint i voluntat, moguda pel desig de conèixer i crear.
Charles-Louis de Secondat, baró de LaBrède i de Montesquieu (castell de La Brède,
1689–París, 1755)
Montesquieu, que vivia a França sota la monarquia absoluta, observà la se-pa-
ració de poders polítics vigents a Anglaterra i teoritzats per Locke i relacionà
els conceptes següents: la democràcia amb la virtut dels governats, la monar-
quia amb l'honor del governant, i el despotisme amb la por dels governats i
la força del governant. Aquest autor proposà per primer cop a la vella Europa
continental la divisió�de�poders, és a dir, l'Estat de dret.
L'obra més important per a l'impuls de les ciències socials fou l'Enciclopèdia,
inspirada des de 1750 per Denis Diderot (1713-1784) i Jean Le Rond
D'Alembert (1717-1783), el producte intel·lectual més representatiu del segle
de les llums. En aquesta obra van abocar els seus coneixements els millors
intel·lectuals francesos de l'època: Montesquieu, Helvetius, Turgot, Quesnay,
Voltaire, Rousseau, entre molts altres. Aquests pensadors introduïren el con-
cepte de ciències�de�l'home per estudiar la cultura i la societat. L'Enciclopèdia
ens interessa, més que pels seus continguts concrets, pel simbolisme que com-
porta i per les voluntats que manifesta:
L'Estat de dret
Per Estat de dret enteneml'Estat que fonamenta la legiti-mitat en la voluntat dels ciuta-dans expressada amb un sufra-gi universal lliure i democràtic.Estat de dret, doncs, va lligatal model polític democràtic.D'altra banda, l'Estat de dretimplica la igualtat dels ciuta-dans davant la llei i la divisióde poders.
© FUOC • PID_00146841 25 Orígens i formació de les ciències socials
1) La voluntat d'agrupar el saber conegut.
2) La voluntat de donar a conèixer públicament aquest saber.
3) La voluntat del suport popular (fou finançada per més de quatre mil
subscriptors).
4) La voluntat de la cooperació científica (van col·laborar-hi desenes
d'homes de la ciència i de la cultura).
Un dels filòsofs il·lustrats que més ha influït sobre el sistema polític contem-
porani, i per tant, sobre la teoria política del pacte que culminà en el sistema
democràtic, fou Jean Jacques Rousseau (1712-1778). Amic i enemic de Vol-
taire, elaborà una inquietant teoria sobre la legitimitat de l'Estat. És cert que
l'antropologia de Rousseau és discutible: "l'home neix lliure i està encadenat
pertot arreu..." afirmà, quan en realitat l'ésser humà neix presoner de les se-
ves pròpies necessitats naturals i és en la lluita contra aquestes quan intenta
alliberar-se. Però també és cert el contingut d'El contracte social (1762), en què
conclou que per a l'Estat no hi ha altra legitimitat que la de la voluntat de la
majoria popular. El poble esdevenia, així, teòricament, protagonista del procés
històric.
Rousseau proposava, en la seva teoria, la societat democràtica. Ell mateix en-
tenia que això era una utopia i afirmà que "la democràcia, malgrat tot, sola-
ment podia funcionar en un món de déus". El repte estava proposat; el desen-
volupament mateix de les forces socials cap al seu alliberament tindria l'última
paraula. S'havia sembrat la llavor de la Revolució Francesa (1789-1804).
1.6. Els precursors de la ciència social contemporània
A la segona meitat del segle XVIII s'inicià a la Gran Bretanya un període de can-
vis econòmics, socials i polítics que es coneix històricament com la Revolu-
ció�Industrial. Aquest país es convertiria durant dues generacions en el taller
del món. Un dels fenòmens que es van produir fou la reconversió de la cièn-
cia teòrica en ciència aplicada: el resultat fou la tecnologia. El llarg període
d'acumulació de lleis i teories científiques conduí al descobriment de noves
formes d'energia, com el vapor (i més endavant les energies elèctrica i nuclear),
tot això impulsat per la demanda de nous mercats estimulats pel benefici.
L'industrialisme fou, així mateix, impulsat per una ideologia, el liberalisme,
i estudiat per una ciència específica que s'hi vinculava, l'economia�política,
especialitzada en l'estudi del mercat, la producció i la distribució, la qual, mal-
grat que estava relacionada amb l'estudi de l'activitat humana i social, pretenia
separar-se'n i ser exclusivament econòmica.
La il·lustració
En aquell complex períodees donava un fenomen soci-al i polític de gran importàn-cia per a la història d'Amèricai d'Europa: les colònies ame-ricanes d'Anglaterra iniciarenuna revolució anticolonial idemocràtica que culminà enla fundació dels Estats Unitsd'Amèrica del Nord, esdeveni-ment que va rebre la influènciadel moviment intel·lectual dela Il·lustració.
© FUOC • PID_00146841 26 Orígens i formació de les ciències socials
El resultat de la industrialització fou la màquina, un nou instrument interme-
diari entre les persones i la naturalesa; la seva generalització, el maquinisme;
i el símbol d'aquesta època, la fàbrica. L'anàlisi de què és la fàbrica ens permet
constatar les implicacions socials de l'industrialisme, ja que aquesta nova en-
titat es va configurar com a:
1) Seu de la creació i acció de les noves tecnologies.
2) Seu de la producció de mercaderies.
3) Seu de creació de riquesa.
4) Seu de l'explotació del treball humà.
5) Seu dels conflictes socials.
Adam Smith (1723-1790) i Jeremy Bentham (1748-1832) foren els dos teòrics
de la ideologia liberal que tenien com a punt de referència Hobbes i Locke.
Smith va assenyalar que el comerç era l'índex de la riquesa de les nacions i
tot allò que suposava un obstacle per al seu desenvolupament havia de desa-
parèixer. El laissez faire, laissez passer va tenir vigència durant tot el període
d'expansió industrial i comercial del segle XIX.
La�ideologia�liberal�es�basa�en:
1) La llibertat d'iniciativa individual.
2) La propietat privada dels mitjans de treball.
3) La llibertat de producció.
4) La llibertat de comerç.
5) L'apropiació privada dels excedents o beneficis.
Jeremy Bentham (1967) en certa manera pensava, com Maquiavel, que "el bé
sorgeix del mal", ja que afirmava que "de l'egoisme individual sorgirà el benes-
tar general". El liberalisme, de fet, va néixer aliè a les teories polítiques i cal
insistir que va néixer desvinculat de la democràcia, és a dir, el liberalisme i la
democràcia eren dues ideologies diferents que tardarien decennis a relacionar-
se. Per als liberals l'Estat havia de tenir unes poques funcions: la protecció de
les fronteres, la protecció de la llibertat de comerç i el manteniment de l'ordre
social burgès. Proposaven, doncs, una societat en què la solidaritat i la justícia
social fossin exercides per la caritat institucional o privada. En definitiva, el
liberalisme confonia la llibertat amb la llibertat de mercat, com va assenyalar
l'historiador Harold Laski.
Adam Smith
Adam Smith
Adam Smith va exposar la sevadoctrina a Inquiry Into the Na-ture and Causes of the Wealthof Nations. No és un tractat sis-temàtic d'economia, sinó unrecull de totes les teories ante-riors que Smith creia vàlides.De tota manera, The Wealth...és el fonament de l'economialiberal clàssica.
© FUOC • PID_00146841 27 Orígens i formació de les ciències socials
L'impuls de la Revolució Francesa, malgrat el triomf de la Restauració (1814-
1815), va ser extraordinari i envaí tota la vida europea. Aquest impuls i els
grans desequilibris socials generats per la industrialització i la ideologia liberal
portaren a la confrontació de la burgesia i el proletariat i configuraren la soci-
etat�de�classes. Sorgí així la reacció antiliberal que va promoure moviments
socials i noves teories sobre com hauria de ser la societat.
A França, un aristòcrata desclassat, Claude Henri de Rouvroy, comte de Saint-
Simon (1760-1825), es convertí en el defensor de la "fraternitat universal".
Aquest socialista utòpic proposà la necessitat d'una ciència de la societat, una
disciplina que tingués l'objectiu de "conèixer la societat per a perfeccionar-la
i fer-la més justa". Saint-Simon defensava l'industrialisme i era un autèntic
fanàtic de la ciència i la tècnica. Projectà el canal de Suez i el canal de Panamà,
a Espanya proposà un canal que unís la Mediterrània amb l'Atlàntic, i va re-
prendre l'ideari de fraternitat i solidaritat que havia germinat durant la Revo-
lució Francesa.
Europa de 1815 a 1848
Font: M. Marin (1986).
© FUOC • PID_00146841 28 Orígens i formació de les ciències socials
Charles Fourier (1772-1837), francès de classe mitjana, és considerat un dels
socialistes utòpics destacats d'aquest període. Desenganyat pel clima de cris-
pació social de la seva època, criticà les ambicions burgeses i l'aristocràcia. Va
proposar la seva "ciència social" en l'obra Teoria dels quatre moviments (1808). El
seu objectiu no era igualar la societat, sinó harmonitzar-la per construir nous
models socials basats en la producció cooperativista i la divisió equitativa del
treball. Aquesta nova societat tindria com a base organitzativa els falansteris,
unitats socials fonamentades en l'amor lliure i l'hedonisme. Fourier menys-
preà l'industrialisme i el productivisme i defensà les societats agràries, el temps
lliure i la llibertat.
Robert Owen (1771-1858), el tercer dels socialistes utòpics pioners de la cièn-
cia social, possiblement el més realista de tots perquè potser era un industrial
britànic, també va veure la necessitat d'estudiar la societat per perfeccionar-la,
però sobretot va creure en la necessitat de dignificar la classe obrera. Defensà
el cooperativisme com la forma d'emancipar la classe treballadora, i ell mateix
fundà colònies industrials: a la Gran Bretanya, la New Lanark, i als EUA, la
New Armony. Fou el promotor del sindicalisme entès com l'associació de tre-
balladors per a defensar els seus drets (fou fundador de les Trade Unions brità-
niques). Exigí al Govern mesures socials i defensà la necessitat de legitimar
l'accés polític dels obrers al Parlament. Va inspirar el moviment conegut com
a cartisme (1837-1848), que reivindicava el sufragi universal masculí.
Fourier
Els falansteris
Fourier va concebre els falans-teris com a sistemes socialsautònoms i autosuficients.Els habitants dels falansteris vi-vien sota el guiatge d'un direc-tor, elegit democràticament,compartien la propietat i esdedicaven a feines que es feienamenes perquè eren intercan-viables.
Saint-Simon, Fourier i Owen van compartir el desig de conèixer la so-
cietat, malgrat que la seva contribució a la ciència social fou mínima.
Van ser reformistes, no revolucionaris, perquè creien, com Rousseau,
que "l'home era bo per naturalesa", i era la societat que el corrompia.
Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) és considerat per alguns autors un soci-
alista utòpic, però cal diferenciar-lo dels tres autors esmentats, perquè Proud-
hon fou partidari del conflicte� social i participà en projectes revoluciona-
ris per a conquerir l'estat d'anarquisme integral. D'origen obrer, Proudhon
defensà la propietat col·lectiva i l'emancipació de la classe treballadora mit-
jançant el cooperativisme i la formació de sindicats llibertaris, instruments de
defensa i de revolució.
Proudhon obrí un debat amb Karl Marx sobre el tema de la política i l'Estat.
Defensava la necessitat de l'autonomia obrera enfront de la política i les ins-
titucions de l'ordre burgès, considerant que l'Estat reproduïa i conservava les
desigualtats socials. El més interessant d'aquest autor és la idea de federalisme
que va influenciar polítics com Pi i Margall (president del poder executiu de
la Primera República Espanyola).
Lectura recomanada
I.�de�Cabo (1987). Los socia-listas utópicos (pàg. 164-194).Barcelona: Ariel Textos deHistoria; vegeu l'annex 2.
© FUOC • PID_00146841 29 Orígens i formació de les ciències socials
Per a concloure el primer bloc d'aquest mòdul cal assenyalar que a la
primera meitat del segle XIX, encara que no es pugui parlar de ciència
social, sí que s'estudien els fets socials i les seves lleis per conèixer i
corregir l'evolució de la societat.
© FUOC • PID_00146841 30 Orígens i formació de les ciències socials
2. La formació de les ciències socials
L'organització científica de les ciències socials té una realitat prèvia objectiva,
tan objectiva com és per a les ciències naturals l'existència de la naturalesa.
Aquesta realitat, com ja hem esmentat, la va mencionar Aristòtil: l'ésser humà
com a animal polític, és a dir, com a individu en relació amb altres individus.
D'aquí sorgeix el concepte d'animal social, del qual naixerà el grup social, que
és per tant el primer fet social, origen, com dèiem, únic i radical de les ciències
socials.
L'objectiu d'aquestes ciències és buscar les lleis� socials mitjançant el
mètode inductiu (i deductiu), interessant-se no per les excepcions, sinó
per les repeticions dels fets socials, que són la base essencial per a poder
establir una llei social.
L'organització de les ciències socials va implicar la diversificació. Des dels
seus orígens sorgiren interessos diversos que es materialitzaren en temàtiques
d'estudi diferents, encara que sempre vinculades al fet social.
2.1. Antropologia cultural i etnologia
En el segle XVIII sorgiren els primers estudis de l'espècie humana com a membre
biològic del medi natural. Carl von Linné (1707-1778) situà l'ésser humà en
l'escala animal i el Comte de Buffon (1707-1788) intentà crear una història
natural de l'home.
Amb el mateix interès, el naturalista i metge alemany Johann Friedrich Blu-
menbach (1752-1840) va arribar a classificar "cinc races humanes", i el 1833
Pierre Flourens, a París, inicià un curs sobre la història natural de l'ésser humà i
amb aquest nom s'obrí una càtedra a la Universitat de la Sorbona. Quatrefages
de Bréau (1810-1892) fou el primer a utilitzar el terme antropologia (la lògica
de l'home).
Tots aquests estudis que contemplaven l'espècie humana des del punt de vista
físic i anatòmic es concretaren en l'antropologia física, com una ciència zoolò-
gica. Però l'ésser humà és alguna cosa més, és un animal que es relaciona amb
d'altres de la mateixa espècie, pren actituds (etologia) i es relaciona amb el
medi natural (ecologia). En aquests processos de socialització i de relació amb
la naturalesa sorgiren fenòmens nous: les cultures.
© FUOC • PID_00146841 31 Orígens i formació de les ciències socials
Calia estudiar les cultures des del punt de vista de les relacions de l'ésser humà
amb el seu entorn: l'agricultura, la pesca, la caça, la ramaderia, la tecnologia,
entre altres. Alhora calia estudiar les primeres formes de relació social: la famí-
lia, el clan, la tribu, els costums, els ritus, la llengua, etc. D'aquesta manera
sorgí la mo-derna antropologia�cultural i si-multàniament naixia l'etnologia,
concepte introduït pel naturalista suís Jean de Chavannes (1731-1803) per de-
finir el projecte d'una nova ciència destinada a "l'educació intel·lectual". No
obstant això, el concepte s'identificà amb el de raciologia, o lògica de les races
humanes.
Les relacions entre l'antropologia cultural i l'etnologia foren complexes fins
que arribaren a coordinar-se, encara que se'n poden diferenciar els conceptes.
Actualment, s'entén l'etnologia com una branca central de l'antropologia cul-
tural o social. Per altra banda, l'etnologia havia creat una disciplina auxiliar,
l'etnografia, considerada avui com la fase d'estudi inicial de les altres dues
ciències i que té com a objectiu la classificació dels fets socials: fer inventaris
i monografies (és a dir, la descripció detallada d'un poble, com la dels indis
iroquesos dels EUA de Lewis H. Morgan).
L'etnologia actualment s'ocupa de les conclusions teòriques verificades
a partir de documents etnogràfics i el seu objecte d'estudi està orientat
cap als problemes de la difusió cultural, del contacte entre cultures, de
les reconstruccions globals del passat i dels orígens de les formes cul-
turals. En canvi, l'antropologia cultural o social estudia els continguts
específics de les cultures: les seves formes i el seu funcionament.
Al marge del que acabem d'explicar, cal preguntar-se: quines són les societats
o grups humans que estudien tant l'antropologia cultural com l'etnologia?
L'objecte d'estudi són les anomenades societats primitives, que més tard es
van dir subdesenvolupades, o fins i tot pobles "sense història", la qual cosa
era un error, ja que la mateixa disciplina ha demostrat que totes les societats
o pobles tenen història, encara que molt diferent de la del món occidental.
Actualment, el ventall de treballs d'investigació antropològica és més ampli i
abraça els grups urbans, els petits pobles rurals, els grups marginats i els centres
industrials, entre altres.
2.2. Economia
El grecs creien que l'activitat econòmica derivava de l'acció social. Aris-tòtil
subordinava l'economia a l'ètica i creia, igual que els romans, que mitjançant
la raó es podrien descobrir les seves lleis naturals. Al llarg de l'edat mitja-
na l'escolàstica considerà, en canvi, que les normes de l'activitat econòmica
s'havien de descobrir amb la revelació divina. Des del segle XV fins al segle
XVIII va dominar, amb la consolidació del comerç internacional i la forma-
ció dels grans estats, el mercantilisme, que no es pot entendre com una cièn-
Els boiximans viuen al desert de Kalahari, aBotswana i Namíbia.
© FUOC • PID_00146841 32 Orígens i formació de les ciències socials
cia, sinó com un conjunt de mesures dominades pel tràfic comercial i amb
l'objectiu d'acumular metalls preciosos, que en aquesta epocà s'identificava
amb la riquesa de les nacions.
Al final del segle XVIII i principi del XIX comença l'economia política com a
ciència: aquest canvi es produí a partir dels estudis d'Adam Smith (1723-1790),
i també dels de Thomas R. Malthus (1776-1834), David Ricardo (1772-1823)
i Jean Baptiste Say (1767-1832), entre altres, que iniciaren l'escola�clàssica.
L'objectiu d'aquests economistes era construir una teoria econòmica basada en
el liberalisme, i defensar la llibertat total de l'activitat econòmica. L'aplicació
de la teoria d'aquests autors provocà una fase de crisi, amb un seguit de críti-
ques a l'economia política encapçalades per l'alemany Karl Marx (1818-1883),
que la va definir com una "ciència ideològica al servei de la burgesia".
Amb Léon Walras (1834-1910) s'obrí l'escola�neoclàssica, que va intentar re-
organitzar la teoria econòmica sobre bases positivistes i fugí d'ideologies (li-
beralisme o socialisme), separant la teoria de l'aplicació, amb l'objectiu de si-
tuar la teoria en el nucli de la ciència econòmica. Durant aquest període, es
volgué convertir aquesta ciència en una disciplina independent i positivista;
però aquests esforços toparen amb dificultats i el resultat ha estat, a vegades,
considerar-la una ciència abstracta.
El principal problema de la ciència econòmica es troba en la concepció
de com s'ha d'aplicar el cos teòric dels coneixements, és a dir, la teoria
econòmica, ja que aquestes aplicacions depenen de judicis de valor no
econòmics.
Els judicis de valor són concepcions de com s'han de tractar els fets econòmics
i la seva anàlisi, per a aplicar-los, posteriorment, a una teoria econòmica. Per
això es parla d'una economia�liberal (el mercat com a factor primordial, el
sistema capitalista), d'una economia�estatalitzada (planificada i centralitzada
per l'Estat, el socialisme estatal), d'una economia�social�de�mercat (el mercat
com a subjecte principal amb la intervenció correctora de l'Estat, és a dir, key-
nesianisme o economia socialdemòcrata) i també d'una economia�autogesti-
onada (el cooperativisme com a base del socialisme).
John Maynard Keynes (1883-1946)
L'economia
L'economia és una "ciènciaque estudia la producció i ladistribució dels béns materials,com també la seva relació ambles forces socials que interve-nen en la seva creació i con-sum". Les doctrines de Keynesvan ser adoptades per la majo-ria dels governs europeus du-rant la postguerra.
© FUOC • PID_00146841 33 Orígens i formació de les ciències socials
2.3. Geografia humana i demografia
Tant la geografia humana com la demografia estudien la morfologia i
l'estructura exterior dels grups humans i com es relacionen amb el medi natu-
ral o material, és a dir, el medi geogràfic.
La influència dels factors geogràfics sobre la vida social ja interessà Aristòtil
i Plató a la Grècia clàssica, però fou en el segle XVIII quan aquest fet prengué
importància amb Montesquieu, que relacionà la psicologia dels pobles amb
els factors geogràfics (el clima, la fertilitat de la terra i les comunicacions na-
turals). Posteriorment, Frédéric Le Play (1806-1882) va exposar dos exemples
cèlebres: les terres fèrtils i el clima càlid configuraren la família patriarcal i les
tendències col·lectivistes de l'organització econòmica, mentre que les terres
menys fèrtils i els climes freds originaren formes d'organització social indivi-
dualistes. L'escola alemanya, fundada per Friedrich Ratzel (1844-1904), utilitzà
el concepte d'antropogeografia i afirmava que la vida d'una nació té les arrels
en la terra, i que la terra condiciona el destí dels pobles. Es tracta de dos tipus
de determinisme que són significatius per a subratllar la importància que es
donava al fet geogràfic amb relació al fet social.
Més moderat i possibilista en els seus judicis, el francès Paul Vidal de la Blache
(1845-1918) va dir que:
"La naturalesa ofereix possibilitats i l'ésser humà decideix... La geografia és com un paperon l'home pot dibuixar o delinear un projecte."
En aquest sentit, és important tenir present que les societats reflecteixen les
condicions geogràfiques en què viuen, i alhora que també contribueixen a mo-
dificar l'entorn geogràfic. Per tant, ambdues realitats van unides en el desen-
volupament dels pobles.
En el segle XX, als EUA s'introduí el terme d'ecologia per a la ciència que estu-
dia les relacions entre els organismes biològics o socials i el seu medi ambient,
i s'iniciaren noves disciplines com la sociologia�rural i la sociologia�urbana.
Encara que el terme demografia l'utilitzà per primer cop Achille Guillard el
1855, anteriorment Thomas R. Malthus (1766-1834) ja parlava de la relació
entre l'evolució de les poblacions i el procés social en l'obra Assaig sobre els
principis de la població (1798).
Paral·lelament a la demografia sorgí l'estadística, encara que des del segle XVII
ja es realitzaven taules de mortalitat. Posteriorment, les tècniques estadísti-
ques es varen desenvolupar amb treballs d'investigació sobre la població més
específics, com piràmides de població, càlculs de taxes de mortalitat i natalitat,
càlculs d'evolució segons els sexes, càlculs d'índexs de la població per edat, etc.
Thomas R. Malthus.
© FUOC • PID_00146841 34 Orígens i formació de les ciències socials
La demografia estudia i analitza el desenvolupament de la població i per
tant és una ciència interrelacionada amb la geografia humana, la sociologia
i l'antropologia cultural, ja que el demògraf ha de posar en relació les dades
estadístiques amb els fets del medi natural, els fets socials i els culturals.
2.4. Història
La història és la més complexa de les ciències socials, perquè aquestes necessi-
ten la història per a explicar la seva evolució en el temps, alhora que la histò-
ria, com a ciència globalitzadora, demana els seus coneixements específics.
Podem definir la història com l'estudi dels fets passats en relació amb
l'ésser humà i les seves creacions en tots els àmbits de la seva activitat.
La història, abans de convertir-se en ciència, va haver de recórrer un llarg camí.
La tradició�oral prehistòrica va donar pas a testimonis més precisos i, a Grècia,
Heròdot (484 aC-420 aC), Xenofont (430 aC-355 aC) i Tucídides (465 aC-395
aC) van deixar escrits que anaven més enllà del marc geogràfic grec. Tucídides
va intentar separar el relat mític del relat històric. A Roma, la història, amb
Titus Livi (59 aC-7 dC) i Tàcit (55 aC-? dC), tingué continguts moralitzants.
A l'edat mitjana sorgí la crònica, relat dels fets d'un monarca, un personatge
o un viatge. Al Renaixement, Maquiavel va fer una tipologia històrica sota
una visió antropològica molt pessimista; ara bé, la seva obra, com la de Bodin
(1521-1596) i Guicciardini (1483-1540), introduí la intenció pedagògica en
l'anàlisi del fet polític.
En el segle XVII, amb Giambattista Vico (1668-1744) s'inicià un esforç
intel·lectual per a trobar les lleis que governaven el naixement, el desenvolu-
pament i l'ocàs dels imperis i nacions.
Al gràfic següent podeu veure'n la complexitat.
Predicció catastrofista
Thomas R. Malthus fa una pre-dicció catastrofista del creixe-ment de la població mundi-al afirmant que augmenta enprogressió geomètrica mentreque els aliments augmentenen progressió aritmètica.
© FUOC • PID_00146841 35 Orígens i formació de les ciències socials
En el segle XVIII, Montesquieu afirmà que no és la fortuna la que governa el
món, sinó que hi ha causes generals de tipus moral o físic que operen en ca-
da reialme i l'enlairen, el mantenen o el destrueixen. Tots els accidents estan
sotmesos a aquelles causes. En el mateix segle, Edward Gibbon (1737-1794)
afirmava que el progrés de la humanitat està vinculat als factors materials.
En el moviment romàntic de principis del segle XIX hi ha un interès pels grans
fets i els grans personatges, i Auguste Comte (1798-1857) intentà una història
positivista, però va caure en el determinisme dels tres períodes (l'estadi religiós,
el militar i l'industrial), és a dir, l'evolució de la humanitat havia de passar per
aquestes tres fases.
Per altra banda, Karl Marx utilitzà l'anàlisi econòmica per a extreure'n conclu-
sions històriques i sociològiques.
© FUOC • PID_00146841 36 Orígens i formació de les ciències socials
Marx elaborà el materialisme� històric, un nou determinisme que
condicionava l'evolució de la humanitat a formes de propietat i
d'explotació: l'esclavisme, el feudalisme i el capitalisme. El resultat
d'aquest procés seria el socialisme o comunisme.
Així mateix, el positivista Leopold von Ranke (1795-1886) pretenia explicar
els fets tal com havien succeït, és a dir, una història sense història.
En el segle XX, els francesos Marc Bloch (1886-1949) i Lucien Febvre (1878-
1956), fundadors de la revista Annales (1929), iniciaren un gran esforç
intel·lectual per a fer una història "total", integrant-hi la política, la societat,
l'economia i la cultura.
2.5. Dret
El dret és anterior al naixement de les ciències socials. Malgrat això, hi té con-
nexions evidents, perquè és el conjunt de lleis, preceptes i normes que regulen
els comportaments dels éssers humans en la vida social.
Wilhem Dilthey(1833-1911)
Aquest filòsof i historiador in-troduí la idea que hi ha dueshistòries, la que va succeir real-ment i la interpretada pels his-toriadors.
Els grups socials primitius solien regir-se pel costum, en l'època en què l'Estat
encara era embrionari. Posteriorment el costum es convertí en llei i sorgí així
la llei�social, com una normativa que té per finalitat el funcionament ordenat
de la societat (en aquest sentit, no es pot confondre amb la llei social de la
metodologia de les ciències socials). La llei és, doncs, la principal font del dret
i en els temps moderns és l'expressió de la voluntat de la nació.
L'anomenat dret positiu és el cos de lleis que regeix les conductes socials dels
individus i sorgí abans que es formés la moderna concepció de l'Estat nació.
La seva evolució ha estat constant, ja que expressa les relacions de cada lloc
i època entre els diversos grups socials i els factors polítics i econòmics que
hi operen. A Grècia ja s'inicià un debat sobre la naturalesa del dret. Mentre
els sofistes com Soló (ca. 640 aC-ca. 558 aC) consideraven que no hi havia
cap principi superior capaç d'influir sobre els legisladors i que el dret es pot
expressar per la llei, Sòcrates, Plató i Aristòtil creien que per sobre del dret hi
havia la moral, un apriorisme que a l'edat mitjana els escolàstics i Sant Tomàs
substituïren per Déu com a causa primera i inspiradora. Hobbes i Locke, en el
segle XVII, consideraven que la font inspiradora del dret era la pròpia naturalesa
humana. D'aquesta manera es vinculà el dret a un principi metafísic, el dret
natural, sobreposat al dret positiu.
D'aquest procés evolutiu del dret cal assenyalar, per la influència que ha exer-
cit, el dret�romà, que és el cos de lleis que sorgí amb el naixement de Roma en
el segle VIII aC. Aquest corpus culminà amb la compilació�de�Justinià, empe-
rador romà d'Orient (527-565). El dret romà subsistí a la destrucció del propi
El�Codi�d'HammurabiUn dels textos jurídics més antics que es
coneixen és el Codi�d'Hammurabi, creat peraquest emperador de l'Imperi de Babilònia (ca.
1728 aC-ca. 1686 aC), gravat en una estelade diorita. Aquesta peça es troba al Museu del
Louvre de París.
© FUOC • PID_00146841 37 Orígens i formació de les ciències socials
Imperi i a partir del segle XI va renéixer a l'Europa occidental i es convertí en
la guia jurídica d'aquesta part del món. Després de diferents interpretacions,
actualment encara s'estudia, i és la base de la formació dels nous juristes.
El dret és també objecte d'investigació de les ciències socials com a reflex de
la societat i com a expressió de les relacions entre les nacions i els Estats (el
dret�internacional).
Finalment, cal fer referència al dret�comparat, que generà una gran diversitat
d'opinions i que en l'actualitat s'ha reduït a dues concepcions. La primera,
restringida, que el considera un mètode de treball i investigació de les ciències
jurídiques, basat en la comparació de fonts, lleis, institucions i casos concrets.
I la segona, àmplia, que inclou no solament el mètode comparatiu, sinó també
l'anàlisi de les fonts i els sistemes jurídics en tota la seva diversitat (hi ha tants
sistemes jurídics com Estats). En el primer cas, el dret comparat és simplement
un mètode de treball; en el segon, es converteix en una matèria autònoma.
El dret comparat com a mètode
Com a mètode, cal remarcar que el dret comparat exigeix els següents passos:
1) L'existència d'afinitats en els drets comparables.
2) La valoració de les diverses fonts del dret en cada sistema jurídic.
3) L'anàlisi de la situació social particular que expressa un dret concret.
4) La valoració tant de la llei escrita com de les seves aplicacions.
5) El coneixement de les diverses categories jurídiques.
2.6. Psicologia social
En el segle XVIII, l'alemany Christian von Wolff (1679-1754) fou el primer a
utilitzar el terme psicologia en l'obra Psicologia empírica. No obstant això, no
va ser fins al segle XIX que, amb el també alemany Max Wundt (1832-1920),
començà la psicologia�experimental amb l'objectiu d'investigar la conducta
dels individus per a trobar les lleis que determinen el seu comportament.
La psicologia�general estudia la conducta humana i el seu objectiu metodolò-
gic és descobrir les lleis comunes i generals que mouen l'activitat de l'individu.
La psicologia�comparada centra la seva anàlisi en els trets específics que dife-
rencien les cultures tenint en compte la conducta de l'individu. Totes aquestes
branques de la psicologia es poden considerar socials, de la mateixa manera
que la psicologia�aplicada connecta amb altres disciplines i forma la psico-
lingüística, l'etnopsicologia, la psicopedagogia i, so-bretot, la psicosociologia.
Sigmund Freud (1856-1939) va commocionarel món intel·lectual i el concepte de psicologia
amb la teoria de la psicoanàlisi. Una partd'aquesta teoria connecta amb les ciènciessocials, concretament quan s'hi afirma que
l'individu té una tendència�innata�al�plaer quetopa amb el principi�de�realitat (les normes
socials).
© FUOC • PID_00146841 38 Orígens i formació de les ciències socials
La psicosociologia és una part de la sociologia desenvolupada especialment
als EUA i orientada a la investigació de petits grups; fins i tot, a vegades ha
estat erròniament identificada amb la pròpia socio-logia.
De fet, la psicologia� social s'ha d'entendre com una ciència dirigida
a la interpretació d'uns fenòmens sociològics particulars, les relacions
interindividuals en grups reduïts, com per exemple la família, una em-
presa, un col·lectiu determinat.
2.7. Sociologia
La sociologia és, de fet, la ciència social bàsica. Estudia els fenòmens socials i
culturals que es donen en les relacions entre els individus (entesos com a grup
social) i amb el medi ambient del qual formen part.
El francès Auguste Comte (1798-1857) va ser el primer a fer servir el terme
sociologia, entès com a coneixement de la societat, i també fou el primer que
la plantejà definitivament com a ciència (utilitzà el terme de ciència�positiva
donant a entendre que rebutjava tot tipus d'influència religiosa o filosòfica).
La sociologia es consolidà en el segle XIX amb una problemàtica ideològica
de fons que implicà els seus fundadors: mentre el propi Comte, fundador del
positivisme, i el britànic Herbert Spencer (1820-1903), considerat el fundador
de l'organicisme, concebien la sociologia com un instrument de coneixement
per a millorar la societat ja existent, l'alemany Karl Marx (1818-1883), funda-
dor del materialisme històric, entenia la necessitat d'estudiar la societat per a
revolucionar-la, és a dir, per a canviar-la.
Aquests continguts ideològics han impregnat la sociologia fins als nos-
tres dies, i ha passat el mateix, de fet, amb les altres ciències socials com
l'antropologia, la ciència política i la història.
Aquestes influències ideològiques han dividit la sociologia en nombrosos cor-
rents interpretatius. La sociologia que s'interessa pel marc global de la societat
és la sociologia�general. Ara bé, l'evolució d'aquesta ciència ha fet que apare-
guessin les especialitzacions de la sociologia de la co-municació, la sociologia
del coneixement, la sociologia del dret, la sociologia del llenguatge, la socio-
logia política, la sociologia urbana i la sociologia de la família, entre les més
destacades.
Auguste Comte
Comte tingué el mèrit d'iniciaruna metodologia basada enl'observació del fet social per adeterminar-ne les lleis.
© FUOC • PID_00146841 39 Orígens i formació de les ciències socials
La sociologia és també una ciència auxiliar, per exemple de la història, amb
la qual manté una estreta col·laboració, perquè la història és essencialment
dinàmica i cronològica. Quan l'historiador estudia un moment determinat i
en fa un tall sociològic, la sociologia li proporciona un cos metodològic de
conceptes i tècniques d'indubtable valor.
2.8. Politicologia
La politicologia, anomenada actualment ciència�política, és la més moderna
de les ciències socials i, per tant, té un estatus científic molt fràgil. Per aquest
motiu es confon moltes vegades amb la sociologia política.
Com hem vist al llarg del mòdul, Maquiavel, Hobbes, Locke i Montesquieu
van fer, cada un a la seva manera, un esforç per aïllar el fet polític de les impli-
cacions religioses o filosòfiques. Aquests autors entengueren aquest concepte
en un doble vessant:
1) L'Estat com a dipositari de la violència legítima.
2) L'Estat com a organitzador del consentiment del poble.
Vídeo recomanat
Podeu mirar la pel·lícula Elsirviente, de Joseph Losey,que és una reflexió sobre elpoder.
En el segle XIX, època dominada per la ideologia liberal i la concepció burgesa
de la societat, el fet polític, que semblava deslligat de la influència filosòfica,
fou assumit pel dret. Així sorgí una teoria�general�de�l'Estat i un dret�polític
amb nombroses subdivisions que obeïen, malgrat aquest esforç, als interessos
de la burgesia de crear el seu propi Estat, basat en la democràcia censatària,
que amagava la realitat dels conflictes socials que naixien en la nova societat
industrial.
Davant la realitat d'una societat pluralista, el coneixement del fet polític exi-
gia superar l'estret marc jurídic i s'obria la tercera fase que culminaria amb el
concepte de ciència política.
En el segle XX, a Europa es va mantenir la tendència a estudiar el fet polític dins
de la disciplina del dret. Fou als EUA on l'estudi del fet polític es va organitzar
en dues direccions: per una banda, com a ciència�de�l'Estat o estudi jurídic
normatiu, i per una altra, com a ciència�del�poder o estudi en relació amb la
societat (d'aquí sorgí la confusió amb la sociologia política).
Finalment, el 1948, amb l'impuls de la UNESCO, un equip d'especialistes sin-
tetitzà l'àmbit de treball de la ciència política en els següents punts:
1) Teoria política:
• Conceptes teòrics.
• Història de les idees polítiques.
Democràcia censatària
Democràcia censatària ésaquella en què el vot és res-tringit a una part de la pobla-ció.
© FUOC • PID_00146841 40 Orígens i formació de les ciències socials
2) Institucions polítiques:
• Les constitucions.
• El govern central.
• Els governs regional i local.
• L'administració pública.
• Funcions econòmiques i socials del govern.
• Institucions polítiques comparades.
3) Partits, grups i opinió:
• Partits polítics.
• Grups de pressió i associacions polítiques.
• Relació amb els ciutadans.
• Opinió pública.
4) Relacions internacionals:
• Política internacional.
• Institucions internacionals.
• Dret internacional.
© FUOC • PID_00146841 41 Orígens i formació de les ciències socials
Resum
En aquest mòdul s'ofereix un doble viatge: per una banda, un desplaçament
pel temps i per l'espai obert d'Occident per a seguir el procés general del desen-
volupament del coneixement científic; per una altra, un desplaçament, també
pel temps però per espais més delimitats, per a veure l'evolució de les princi-
pals ciències socials fins a la seva consolidació en el nostre temps.
En el primer viatge es veuen els factors que impediren, retardaren i afavoriren
l'expansió del coneixement fins que aquest assolí la forma de ciència en el
sentit modern. També s'hi observa com les ciències naturals anaren molt per
davant de les ciències socials en el camí cap a l'estatus científic, i també com
les causes que expliquen aquest desfasament.
En el segon viatge s'ofereix el procés de formació de cada una de les principals
ciències socials (perquè, com assenyalà el filòsof britànic Alfred North White-
head, "tota ciència que oblida els seus fundadors està perduda"). També s'hi
exposen, a grans trets, els diversos objectes d'estudi i les connexions entre les
diferents ciències socials.
© FUOC • PID_00146841 43 Orígens i formació de les ciències socials
Activitats
Activitats�complementàries1. Realitzeu un comentari sobre una de les pel·lícules recomanades seguint les pautes
següents:a) Fitxa tècnica del film:
Director, adaptació i diàlegs.Fotografia.Decorats.Música.Actors.Estudis.Productora.Lloc de l'estrena i l'any.
b) Gènere cinematogràfic del film.c) Identificació del director i biografia breu.d) Anàlisi del film, en aquest cas del contingut:
Tema.Esquema argumental.Identificació dels personatges més significatius que surten a la pel·lícula.Context històric i localització.Valoració personal.És un exercici que facilita l'observació i la reflexió.
2. Recolliu la informació actual sobre la relació entre ciència i Església Catòlica. Com podeullegir al mòdul, el problema entre la religió i la ciència no és nou, sinó que existeix desde fa molts segles. Busqueu les dades de quan l'Església Catòlica va acceptar les teories deGalileu i Darwin. Què deia l'Església Catòlica sobre aquest tema?És un treball de reflexió sobre la ciència i la religió, i pot ser motiu d'un fòrum entrecompanys o un tema de discussió entre amics o familiars. Un tema d'actualitat si més no.
Exercicis d'autoavaluació
Se us proposen els exercicis següents perquè comproveu si heu assolit els objectius d'aquestmòdul. A la vegada, es tracta de conèixer la forma de les proves d'autoavaluació continuadaque us trametrà el professor consultor i les posteriors proves presencials finals.
És important que un cop contestades les preguntes, consulteu el solucionari per saber si heurespost adequadament o si us cal insistir en l'estudi dels continguts del mòdul.
D'elecció�múltiple�i�de�relació
1. Les formes d'Estat de la Grècia clàssica configuren una tipologia que serà fonamental pera l'estudi de les ciències socials. Ordeneu-les segons la proximitat i l'allunyament respecte almodel ideal de Plató:a) Anarquia.b) Oligarquia.c) Tirania.d) Aristocràcia.e) Democràcia.
2. Relacioneu els conceptes següents:a) Materialisme.b) Deducció.c) Inducció.d) Idealisme.
3. Qui va aproximar les dues concepcions del món, la materialista i la idealista, a la Grèciaclàssica?a) Parmènides.b) Plató.c) Aristòtil.d) Heràclit.
4. Quina és la principal aportació d'Aristòtil a les futures ciències socials?a) El fet social.b) El grup social.c) L'animal polític.d) Les persones humanes.
© FUOC • PID_00146841 44 Orígens i formació de les ciències socials
5. Quin científic introduí en els segles XVI-XVII el mètode inductiu i de quina època recuperàaquest mètode?
a) Kepler.b) Copèrnic.c) Galileu.d) Bacon.
1) Il·lustració.2) Grècia clàssica.3) Edat mitjana.4) Renaixement.
6. Quin concepte ha aportat Montesquieu a les ciències socials i és considerat la base delsistema democràtic?a) L'animal polític.b) La ciència de l'home.c) El fet social.d) L'Estat de dret.
7. Relacioneu els autors de la teoria del pacte polític amb el sistema de govern que pro-posen:
a) Hobbes.b) Locke.c) Rousseau.
1) Democràcia universal.2) Monarquia parlamentària censatària.3) Monarquia absoluta.
8. Relacioneu l'antropologia (1), la demografia (2), la història (3) i la sociologia (4) amb elsobjectes d'estudi següents:a) Els fets passats amb relació als éssers humans i les seves creacions.b) Formes i funcionament de les diferents cultures.c) Fenòmens socials i culturals que engloba una societat.d) Els moviments de la població i la seva evolució.
Qüestions�breus
Desenvolupeu breument les qüestions següents:
1. Quin mètode de coneixement s'imposà a l'edat mitjana i per quin motiu?
2. Quins són els factors que provocaren el trencament de l'ordre mític o feudal?
3. Expliqueu el nexe que hi ha entre Galileu i Maquiavel en la teoria del coneixement.
4. La utopia és el projecte d'una societat futura de la qual deriven diferents conceptes clauper a les ciències socials. Quins són?
5. Explica quin és el nexe comú entre les diferents ciències socials.
Desenvolupament�del�tema
Desenvolupeu en una pàgina el tema "la ruptura de l'ordre mític".
© FUOC • PID_00146841 45 Orígens i formació de les ciències socials
Solucionari
D'elecció�múltiple�i�de�relació
1. Plató conceptualitzà una tipologia política ordenada segons la proximitat i l'allunyamentrespecte al model ideal, l'aristocràcia (d), que anteposà a: l'oligarquia (b), la democràcia (e),l'anarquia (a) i la tirania (c), successivament més degenerades.
2.�a-c/b-d. Els materialistes utilitzaren el mètode inductiu (observar el particular per arribara definir el general) i els idealistes usaren el deductiu (partien d'una idea, un apriorisme, perarribar a definir el tot en els seus aspectes particulars).
3.�c. Aristòtil buscà solucions intermèdies potenciant la visió idealista sense eliminar la partmaterialista, situant-se així entre ambdues concepcions.
4.�c. Aristòtil utilitzà el concepte d'animal polític per a definir l'ésser humà i expressà laimpossibilitat de concebre l'ésser humà com un ésser aïllat, individualitzat, i en conseqüèncial'observà i el valorà en relació amb d'altres d'idèntica condició biològica.
5.�c-2. Galileu recuperà la clau del mètode inductiu dels materialistes grecs, sepultada peldeductivisme teologista de l'edat mitjana.
6.�d. Montesquieu proposà per primer cop a la vella Europa continental la divisió de poders,és a dir, l'Estat de dret.
7.�a-3, b-2, c-1.
8.�1-b, 2-d, 3-a i 4-c.
Qüestions�breus
1. En el llac medieval, el coneixement va quedar monopolitzat per l'estament clerical i lacultura es conservà en els monestirs. Els ordes religiosos eren el centre intel·lectual especia-litzat a vincular el món amb Déu, cosa que significà el naixement d'un coneixement propi,la teologia. Així doncs, a l'edat mitjana, la reflexió sobre el fet ja conegut s'imposà sobrela investigació dels fets nous. La deducció igualment s'imposà sobre la inducció. El món esdeduïa a partir de Déu.
2. Al Renaixement, entre els segles XV-XVII, es produïren un conjunt de factors interrelacio-nats que, per una banda, permeteren la ruptura de l'ordre mític i, per una altra, l'entradaa la modernitat. Els més importants són: la centralització del poder econòmic i polític i lacreació dels grans Estats; el descobriment del Nou Món, Amèrica; el desenvolupament de laciutat, símbol de la llibertat i centre d'una nova activitat comercial que possibilità el naixe-ment d'una nova classe social, la burgesia; l'escissió del cristianisme, la Reforma protestant;l'humanisme en l'àmbit de la cultura amb la recuperació del món clàssic; el sorgiment delsutòpics que proposaren un nou món social i, finalment, la recuperació del mètode inductiua partir de Galileu.
3. Galileu recuperà el mètode inductiu dels materialistes grecs i obrí, així, el pas de les ciènciesnaturals per confirmar la seva amplitud i profunditat. Maquiavel introduí aquest mètode enla seva anàlisi de la condició humana i, especialment, en l'estudi del poder polític. Ambdósutilizaren la inducció encara que en àmbits diferents del coneixement, el primer en la físicai el segon en les humanitats.
4. Tant els utopistes renaixentistes com els socialistes utòpics de la primera meitat del segleXIX tenen en comú el fet de projectar un model de com hauria de ser una societat en con-traposició al que és. Per tant, d'aquesta definició es deriva una crítica de la realitat del seutemps i un impuls cap al canvi social, encara que ni els primers ni els segons contemplarenla possibilitat violenta o revolucionària del canvi.
5. El nexe entre les diferents ciències socials és l'objecte d'estudi, és a dir, el fet social, encaraque cada disciplina s'especialitza en una determinada parcel·la del coneixement. D'aquí vel'interès de l'estudi interdisciplinari per a arribar a un coneixement global del fet social.
Desenvolupament�del�tema
El Renaixement i l'humanisme significaren un trencament del llarg procés històric de l'edatmitjana. Un conjunt de factors interrelacionats que es produïren en el període que comprènels segles XV i XVII permeteren l'entrada a la modernitat.
En el segle XV es consolidà a Europa la centralització del poder polític i econòmic amb laformació de grans Estats, que culminaren en monarquies absolutes i provocaren el comença-
© FUOC • PID_00146841 46 Orígens i formació de les ciències socials
ment de la crisi del sistema feudal. Aquest fet possibilità la creació de grans empreses estatalsmarítimes per a dominar nous territoris i adquirir riqueses: el descobriment del Nou Món(Amèrica). Aquesta fou la més important de les novetats, perquè canvià el centre d'interèseuropeu, que es desplaçà de la Mediterrània a Occident, causa d'una autèntica revolució co-mercial. Aquesta obertura comercial desenvolupà la ciutat, símbol de la llibertat, i va perme-tre el naixement d'una nova classe social, la burgesia, protagonista de l'activitat i del treball.
Coincidint amb aquests canvis, es produí al nord d'Europa (Alemanya) l'escissió del cristia-nisme amb l'anomenada Reforma protestant, liderada per Martí Luter (1517), que significà laruptura del domini moral i cultural de l'Església catòlica i va permetre una certa llibertat enels àmbits intel·lectuals europeus. Segons el sociòleg Max Weber, el protestantisme introduínous valors de tipus social i moral que valoraven el treball i l'èxit a la terra com una formade guanyar el cel. Una ideologia religiosa que va accelerar, segons aquest autor, el desenvo-lupament del capitalisme.
En l'àmbit del coneixement, es donà un profund gir, no sense perills ni dificultats, perquè elscientífics i els intel·lectuals foren perseguits com a heretges, tant per l'Església catòlica comper les diverses sectes protestants; aquest és el cas de Giordanno Bruno i Miquel Servet. Peròel desig de conèixer va ser més fort i es recuperà el mètode inductiu de la Grècia clàssica.La revolució inductiva la començà el físic polac Copèrnic, i Galileu va saber conjugar aquestmètode amb el deductiu per a investigar la realitat, malgrat que fou sotmès a judici per havergosat negar el sistema estàtic de la mecànica celeste.
L'humanisme significà, en l'àmbit de la cultura, el retorn al món clàssic grecoromà i sorgirenels utopistes com More, Campanella, Bacon i d'altres que proposaven un nou món social icriticaren, així, la realitat del seu temps. En contraposició als utopistes, Maquiavel analitzàla realitat política amb Il principe i introduí el mètode inductiu, abans que Galileu, en lesciències de l'home.
Tots aquests factors permeteren el trencament dels apriorismes teològics que regien la formade coneixement durant l'ordre mític.
© FUOC • PID_00146841 47 Orígens i formació de les ciències socials
Glossari
Beruf paraula alemanya introduïda pel reformador protestant Martí Luter per a significarl'activitat dels individus en relació amb la seva personalitat i la seva professió. En aquestsentit el Beruf seria la vocació. Els protestants lligaren aquest concepte al de predestinaciói entenien que els individus estaven predestinats segons la seva vocació: el triomf vocacionala la terra era garantia d'un bon lloc al cel, després de la mort. (Max Weber va utilitzar aquestconcepte en els seus estudis sobre la relació protestantisme-capitalisme).
empirisme corrent filosòfic que es basa en la tesi que totes les idees tenen el seu fonamenten l'experiència o en la pràctica i que rebutja la creença en les idees innates o apriorís-tiques.
estat de dret concepte que defineix la legitimitat de l'Estat en la voluntat dels ciutadansmitjançant el sufragi universal lliure i obert. Així, l'Estat de dret va lligat al model políticdemocràtic. L'Estat de dret suposa, a més, la igualtat dels ciutadans davant la llei, i tambéuna forma d'Estat que contempla de divisió de poders: el moderador, el legislador, l'executiui el jurídic.
etologia ciència que s'ocupa de l'estudi comparat del comportament animal i que incloutambé els humans. De fet, l'etologia es relaciona, per una banda, amb l'ecologia, és a dir,la relació dels organismes i el medi ambient, i per una altra amb la fisiologia, que estudiaels mecanismes animals que reaccionen amb els estímuls externs per constituir formes decomportament.
idealisme corrent filosòfic que es fonamenta en la tesi que l'ésser no té cap altra identitatque la que nosaltres li atorguem quan pensem en ell, ja que no hi ha realitat fora del pensa-ment. (El mètode deductiu va lligat a l'idealisme).
materialisme corrent filosòfic que situa la matèria com a punt d'arrencada del tot, és adir, del món. La tesi materialista està relacionada amb el fet del moviment i amb el mètodeinductiu, però pot conciliar-hi i integrar-hi el deductivisme.
mil·lenarisme forma primitiva o mítica de la ideologia definida per: a) la creença en forcessobrenaturals que mouen les accions humanes; b) la delegació de la iniciativa individuali col·lectiva a un escollit o messies, i c) l'espera d'un canvi imminent indicat per senyalsextrahumans.
oligarquia grup social que té valors propis, objectius específics (normalment de caire eco-nomicopolític) i que utilitza els mitjans socials per al seu propi profit contra de la resta dela societat.
progrés concepte que identifica processos de millora respecte del passat, o bé de tipus tècnico bé relacionats amb beneficis socials que afectin la major part d'un col·lectiu.
racionalisme corrent filosòfic que situa la raó com a punt de partida per a l'anàlisi en totesles seves possibilitats, prescindint d'altres apriorismes.
teocràcia tipus de poder fonamentat en un origen providencial o diví, per exemple lesmonarquies absolutes.
teologia disciplina sorgida de l'àmbit intel·lectual del cristianisme que reconeix Déu coma causa de tot i hi busca les arrels del món, entès com el conjunt d'efectes d'aquella causaoriginal.
© FUOC • PID_00146841 48 Orígens i formació de les ciències socials
Bibliografia
Bibliografia bàsica
Cabo, I. de (1987).Los socialistas utópicos (2a ed.). Barcelona: Ariel. (Textos de Historia, 2).
La lectura d'aquest llibre us posarà en contacte amb tres dels precursors més immediats deles ciències socials: Saint-Simon, Fourier i Owen, i la introducció situa els trets característicsdel context històric que permeteren dur a terme les seves diferents interpretacions sobre lasocietat.
Duverger, M. (1996). Los métodos en las ciencias sociales (successives reimpressions, pròlegd'Enrique Tierno Galván). Barcelona: Ariel.
Us convé per a establir les relacions entre les diverses disciplines de les ciències socials, ialhora, us ajudarà a entendre les connexions i diferències entre elles.
Giner, S. (1967). Historia del pensamiento social (successives reimpressions). Barcelona: Ariel.
La lectura d'aquest llibre us permetrà veure la història i l'evolució del pensament social finsals inicis de la seva conversió en pensament sociològic.
Maquiavel, N. (1980). El príncep. Barcelona: Edicions 62.
Aquest llibre és un exemple de l'ús de l'abstracció i del mètode inductiu aplicat a l'estudide l'ésser humà com un ser en relació, en aquest cas, amb el poder, i alhora constitueix unincisiu i polèmic aprofundiment sobre l'origen i la realitat del mateix poder.
Muniesa, B. (1995). Nudos gordianos. Barcelona: Barcanova.
Planteja els orígens del debat grec sobre l'idealisme i el materialisme i explica els factors del'origen cultural d'Occident. Seguint el mètode empàtic de Max Weber, perfila la projeccióde figures històriques com Spartacus i Agrippa.
Russell, B. (1973). El conocimiento científico. Barcelona: Ariel.
És una aproximació clara al mètode científic, amb especial incidència en la inducció.
Bibliografia complementària
Bernal, J. D. (1983). Història social de la ciència. Barcelona: Edicions 62.
Carr, E. H. (1978). ¿Qué es la historia? (7a ed.). Barcelona: Seix Barral, SA.
Harris, M. (1981). El desarrollo de la teoría antropológica: una historia de las teorías de la cultura.Madrid: Siglo XXI.
Moltó, T. (1996). Conceptos de economía política. Barcelona: Ariel.
Referències bibliogràfiques
Bentham, J. (1967). Textes Choisis (pàg. 48). París: Suthrropos.
Bruno, G. (1967). Obras escogidas (pàg. 25). L'Havana: Editorial Nacional.
Rousseau, J.J. (1970). El contrato social (pàg. 6 i 27). Madrid: Espasa Calpe, SA.