29
Femenines,feministes i femelles
Ningú no pot negar a MartaPessarrodona el mèrit de la seva llargatrajectòria com a poeta, com a traduc-tora i com a feminista. Per qüestionsestrictament cronològiques, ella s’hasaltat la primera fase de la «subcultu-ra» —entesa com a cultura oprimida,no pas de segona fila— de la literatu-ra de dones, que Elaine Showalter vaqualificar el 1977 de «femenina». Ésla fase caracteritzada per la còpia delsmodels literaris masculins i per l’apo-geu del pseudònim viril. La segonafase, la «feminista», correspon al des-vetllament de la consciència pròpia i ala reivindicació dels drets de les donesi dels d’altres col·lectius, fase en quèPessarrodona va participar de maneraactiva, juntament amb moltes altresdones, a partir dels últims anys delfranquisme i que va culminar amb lacelebració de les I Jornades Catalanesde la Dona del 1976. En la tercerafase, que Showalter qualifica de«femella» i en la qual ja fa uns quantsanys que ens trobem, l’escriptora notan sols és dona sinó que vol ser-ho i esmira la realitat des de la seva perspec-tiva femenina, sense complexos. Emremeto a la Nadala del 2005, quepublica puntualment la Fundació LluísCarulla, on Pessarrodona explica ambmés deteniment la teoria de la críticanord-americana, amb les referències aNorthrop Frye que fan al cas.
Les Donasses, doncs, no s’han impro-visat ni surten del no-res. Al darrered’aquest llibre hi ha la idea reivindica-tiva de donar veu a vint-i-dues donesque han tingut un paper rellevant en laCatalunya de finals del segle XIX i detot el XX, amb la ferma voluntat de pro-porcionar models femenins vàlids per ales generacions presents i futures. Latraducció i l’estudi constant i ininte-rromput de l’obra de Virginia Woolf,els diversos retrats de dones escrits pera l’Institut Català de la Dona (amb foto-grafies de Pilar Aymerich) i el mésrecent Mercè Rodoreda i el seu temps(Rosa dels Vents, 2005), avalen lacapacitat de Marta Pessarrodona perbiografiar dones —artistes, escripto-res, ministres...— amb expectativesd’èxit, que són confirmades del totamb la lectura del volum.
Al darrere de Donasses hi ha tambéla voluntat d’explicar la història del nos-tre país tot seguint la línia contínua quearrenca de la primera biografiada,Dolors Monserdà (1845-1919), defini-
da com la primera novel·lista en llen-gua catalana i la primera feministapública, i que acaba no pas casual-ment amb Montserrat Roig (1946-1991), que va tenir un paper cabdal enel seu moment com a novel·lista i com afeminista, com és prou sabut.
Com que les Donasses pertanyen a lafase «femella» de la literatura, a l’auto-ra no li fa cap mena de por posar coma model un home, i dels grans. Noméscomençar la seva breu nota introductò-ria, Marta Pessarrodona al·ludeix alsHomenots de Josep Pla, tot confessant,això sí, que no pretén ni emular-lo niconvertir-se en un epígon seu. Però mal-grat aquest reconeixement del saberdel mestre, els Homenots i les Donassestenen almenys dos punts en comú. Elprimer és la idea en si, la de fer una
apologia de diverses personalitats quehan marcat la trajectòria de Catalunyaen els últims dos segles. El segon ésl’autoritat moral que tant Pla comPessarrodona tenen per explicar unspersonatges i uns esdeveniments a par-tir de la seva pròpia experiència. Tantals Homenots com a les Donasses se’lspoden aplicar aquelles paraules delcomençament del Convivio (I, II), quejustifiquen, segons Dant, les dues úni-ques raons que permeten que una per-sona parli d’ella mateixa davant delsaltres: la primera es presenta si la per-sona en qüestió s’ha de defensar d’al-guna greu acusació —com és obvi, noes tracta pas d’això. La segona es pro-dueix quan del que explica se’n potextreure algun ensenyament, o més bendit, una «grandissima utilitade per viadi dottrina».
Marta Pessarrodona sap condensaren poques pàgines —possiblement per-què és poeta i no novel·lista— la per-sonalitat i l’obra de les dones que hatriat retratar per convertir-les en éssersvius, humans i de vegades contradicto-ris. Paulina Pi de la Serra, per exem-ple, emergeix com una «presència deli-cada i somrient», vers de Carner querecull l’encertat títol del capítol. MariaAurèlia Capmany ressalta per la sevacontundència i, alhora, per la sevafeblesa. Hermínia Grau Aymà sobre-surt per la seva intel·ligència i capaci-tat de seducció, continguda sempredins d’uns límits. Aurora Bertrana emer-geix pel seu esperit aventurer...
El mèrit més gran de Donasses és queens permet crear-nos una imatge de lesdones biografiades a partir de la sub-jectivitat de la dona que les explica. Ésevident que la subjectivitat sempre ésdiscutible i substituïble per una altra,però és només a partir de l’ús conscientde la pròpia veu que un altre personat-ge pot esdevenir entranyable, proper iatractiu per al públic lector. Que l’opcióque ha triat Marta Pessarrodona éscorrecta ho demostren les repetides edi-cions que ja s’han fet del llibre.
A Donasses li podem fer un fàcilretret: per què precisament vint-i-dues iper què precisament les que s’hantriat? Josep Pla hi respon sense dubtes.El ciri és curt i la processó llarga, comdiu en el prefaci a la segona sèrie delsseus Homenots. Les Donasses també esmereixen una segona part.
Antònia Carré
Marta Pessarrodona Donasses. Protagonistes de la
Catalunya modernaDestino, Barcelona, 2006
296 pàgs.
