ABRIL
DE 2010283núm.LA REVISTA DELS ANTICS ALUMNES
DE SANT IGNASI-SARRIÀ
ANY LXIV
Sant Ignasi - SarriàAssociació d’Antics Alumnes
Membre de:
1 278 estol
Com a Provincial i President de
la Fundació Jesuïtes Educació, em plau
saludar a tots el antics alumnes del
Sant Ignasi des de l’ESTOL i permeteu-me
que, aprofitant l’avinentesa, faci algunes
reflexions entorn el nou impuls que estem
donant al treball en xarxa entre les set
escoles dels jesuïtes de la nostra
Província Tarraconense i les
Associacions d’Antics Alumnes.
Efectivament, d’un any ençà, estem donant
un nou impuls a la xarxa Jesuïtes Educació,
per tal que les nostres set escoles treballin
més unides i afrontin juntes els grans reptes
que té l’educació actualment. Tenim un som-
ni, un gran somni: avançar vers una profunda
transformació de l’educació, que mitjançant
la innovació metodològica, la incorporació de
les TIC a l’aula i l’empoderament i potencia-
ció dels educadors i la seva tasca, respongui
als reptes de la societat del coneixement del
segle XXI, tot explicitant els nostres valors
d’espiritualitat cristiana i compromís social. I per aconseguir aquest somni, necessitem
noves eines i un nou impuls, un treball molt
més conjunt i integrat entre els centres, així
com l’ajut de tota la comunitat educativa.
I per aquest gran objectiu, també necessi-
tem del suport, l’ajut i l’escalf de totes les
Associacions d’Antics Alumnes de les nos-
tres escoles. Estic segur que estarem tots
d’acord que aquestes associacions no poden
ser només un grup de companys que viu del
record i s’assisteixen mútuament. Els antics
alumnes associats poden jugar un paper molt
important donant suport a l’educació que
estem oferint a les nostres escoles i ajudant-
nos a avançar vers el somni que abans he des-
crit. Per avançar en els objectius educatius
que plantejo, tota ajuda és poca. I el recolza-
ment de totes i tots aquells que varem rebre
educació en una de les nostres escoles, ens és
imprescindible, i a la vegada és una manera
d’agrair el que varem rebre, tant en els petits
gestos de seguiment i ajut, com en l’expressió
social que significa aquest suport organitzat.
Us agraeixo tot el treball i esforç que des de
sempre heu prestat a l’Escola Sant Ignasi-
Sarrià i us encoratjo a perseverar en aquesta
línia, ajudant-nos ara en la nova fase que hem
iniciat a la xarxa Jesuïtes Educació, tot
impulsant també un treball més proper entre
les Associacions d’Antics Alumnes i donant
continuïtat al treball per al somni de trans-
formació educativa que estem realitzant.
Consell de redacció:Josep M. Jané (p. 1964)Antoni Roigé, s.i. i Pere Fons (p. 1975) noticiari
Maquetació i disseny:Mireia Barreras (p. 1987)
Impressió: Grupo Gràfico
Edita:Associació Antics Alumnes Sant Ignasi-SarriàCarrasco i Formiguera, 3208017 BarcelonaTel. 93 602 30 00 - ext. 252Fax. 93 602 30 04E-mail:[email protected]
President:José Manuel Casasnovas (p. 1970)
Consiliari: Antoni Roigé, s.i.Secretaria: Carme Olivella
La direcció de l’Estol assumeix el contingut general de la publicació, respecta les opinions dels seus col·laboradors però no se’n fa responsable.
Membre de:
editorialLLUÍS MAGRIÑÀ, S.J. (P. 1964)Provincial i President de la Fundació Jesuïtes Educació
Sumari
Comissiódia de l’AnticMARC POCURULL (P. 2001)
ComissióesponsorsISIDRO ABELLÓ RIERA (P. 1970)
ComissiódelegatsGUILLERMO BRIONES (P. 1970)
Anticsnoticiari
Cicle de conferènciesJOSEP COBO
Aula d’Arts 2010exposicióCELIA ALLOZA
Retiroalimento para el almaCRISTINA PORTA (P. 2005)
Una agència de cercatalents voluntaris? per què no?MIQUEL COLL D’ALEMANY
Casal Loiolacomunitat de vida cristianaXAVIER CASANOVAS (P. 2001)
Ex alumnos/as en el mundoBORJA DE MULLER (P. 1997)
Vicente Ferrerha muerto un gran hombreTONI SEGARRA TORRES (P. 1987)
Diez años, diez antiguosy un jesuita en la selva de BoliviaSANTIAGO SANTOMÁ JUNCADELLA (P. 1968)
Excursióa la Vall de Núria
04
2205
2406
19
08 2812
30
3216
18
Seguimos caminandoJOSÉ MANUEL CASASNOVAS ROLDÓS (P. 1970)
President de l’Associació
Queridos compañeros,
Está próxima la celebración del Día del Antiguo
Alumno, el sábado 8 de mayo. Será especial para
las Promociones de 1940, 1950, 1960, 1970, 1985
y 2000, ya que todos ellos cumplen unos años de
“antigüedad” que les hacen merecedores de
especial distinción. Sus respectivos delegados
han estado trabajando para contactar con los
integrantes de esas promociones, y aprovechar
la oportunidad del reencuentro en nuestro que-
rido Colegio.
No olvido a la Promoción de 2005 que celebra la
“festa dels joves”. La experiencia nos dice que
a esta reunión asisten más de 120 chicas y chi-
cos que acabaron el cole hace 5 años, y que tras
tomar caminos distintos en la universidad,
estancias de Erasmus en el extranjero, inicio en
el mundo del trabajo, tienen una gran ilusión
por volverse a ver. El viernes 7 de mayo les espe-
ramos en los pasillos de Bachillerato. Seguro
que con el cariño e interés que han puesto sus
delegados Cristina Porta y Juan Fábregas, será
todo un éxito.
En este ejemplar de ESTOL leeréis resúmenes
de las recientes actividades de nuestra Asocia-
ción, entre otros, el Consejo de Delegados, el
retiro de Manresa bajo la dirección de Xavier
Melloni SJ (P.1980), la conferencia del profesor
José Cobo, así como –siguiendo con lo iniciado
en el número anterior– la explicación de los
objetivos de dos comisiones de las que forman
la Junta, que en esta ocasión son la de Espon-
sors y Dia de l’Antic.
Para acabar, quiero mencionar una institución
muy cercana al Colegio por la cantidad de miem-
bros que tiene de entre los antiguos y actuales
alumnos Sant Ignasi-Sarriá. Se trata del Casal
Loyola, situado en la calle Balmes entre París y
Rosellón, y donde Alexis Bueno, SJ (P.1987)
dedica buena parte de su trabajo animando a
jóvenes a compartir vivencias de solidaridad y
vida cristiana. De ello nos habla Xavi Casanovas
(P:2001) en un artículo de este ESTOL.
3 283 estol
Comissiódia de l’AnticPrograma
MARC POCURULL (P. 2001)
Vocal de l’Associació
estol 2834
de nexe entre
aquests i els qui
organitzem les
diferents activitats.
En primer lloc, l’Euca-
ristia, punt de trobada
espiritual que dona
sentit a la nostra vida
cristiana. Cal esmentar l’Assamblea
General –l’òrgan suprem de decisió de l’As-
sociació integrat per tots els associats– que es
reuneix un cop l’any, precisament el Dia de
l’Antic. L’objectiu és aprovar tant els comptes i
pressupostos del curs vinent com la gestió de
la Junta Directiva i el pla general d’actuació.
Durant la mateixa, es rendeix homenatge a les
promocions que celebren anys especials de la
seva sortida del Col·legi i se’ls entreguen
records commemoratius. Adicionalment, tenen
lloc les activitats esportives, com el ja clàssic
Trofeu de Pitch&Putt o el properament reedi-
tat Trofeu de Futbol. I, finalmenti la cloenda
amb un àpat a la secció d’Hostaleria i Turisme
de Sant Ignasi.
Esperem que tot plegat serveixi perquè aquest
any tornem a reunir companys que fa temps que
no es veuen, amics que s’havien perdut la pista,
“antics” de diferents promocions; units en un
espai que sempre perdura en un dia molt espe-
cial: el Dia de l’Antic.
Hi ha una gran paradoxa plena de nostàlgia que,
de ben segur, tot antic alumne ha sentit anys
després d’acabar l’escola. Durant els darrers
cursos, l’estudiant mira endavant i vol abando-
nar les aules que fa anys que ocupa, però amb el
pas del temps el que desitja és tot just el contra-
ri, vol tornar a envoltar-se d’aquelles parets que
durant molts dies el contemplaven. Vol, en defi-
nitiva, tornar a la seva escola.
Fer possible aquest retrobament i l’encara més
celebrat encontre amb els companys de promo-
ció és l’essència que mou la Comissió del Dia de
l’Antic. Cada curs el Dia de l’Antic, celebrat a
primers de maig, esdevé una cita ineludible a
l’agenda dels Antics que fa 5, 10, 25, 40, 50, 60 o
70 anys que van arribar a la fi de la seva etapa
escolar. Amb l’imprescindible ajuda i consell
dels companys Guillermo Briones (P.1970) i Jose
Manuel Casasnovas (P.1970, President de l’Associació)
i la vitalitat i constància de la Carme Olivella, ini-
ciem a finals del primer trimestre escolar els
contactes amb les peces clau en l’organització
d’aquesta gran celebració: els delegats. Per tal
que el dia sigui un èxit cal, per damunt de tot, la
participació del major nombre d’Antics Alum-
nes. En aquest sentit, els delegats es dediquen,
amb la il·lusió de qui prepara una gran festa, a
a contactar els companys d’anys d’estudis i fer
5 283 estol
El perquè dels patrocinadors
ISIDRO ABELLÓ RIERA (P. 1970)
Vocal de l’Associació
Comissióesponsors
Un dels lemes i principis en què es basa l’educa-
ció de les escoles de la Companyia de Jesús és
aprendre a conviure, i una bona convivència
només és possible en termes d’igualtat.
Lògicament, l’Associació d’Antics Alumnes del
Col·legi Sant Ignasi és fidel a aquests principis
pel fet de ser un dels seus objectius no només
l’ajuda i la interrelació entre els antics alumnes,
sinó també la col·laboració econòmica en pro-
jectes o relatitats que permetin un desenvolu-
pament social, cultural i econòmic tant en zones
del nostre país com fora d’ell, com per exemple
la Fundació Carles Blanch de Badalona i l’Esco-
la Charles Lwanga de la Companyia a el Txad.
No obstant això, aquesta col·laboració econòmi-
ca no és possible només amb els ingressos gene-
rats per les nostres quotes, sinó també per les
que provenen dels patrocinadors, que actual-
ment representen un 15% del total dels nostres
ingressos.
Els nostres patrocinadors no només reben com a
contraprestació a la seva col·laboració econòmi-
ca l’aparició dels seus missatges a la nostra web,
a la revista Estol i al catàleg d’Antics Alumnes,
sinó que poden tenir la tranquil·litat i la confi-
ança que els seus recursos es dediquen a aquells
fins acordats i, en moltes ocasions, la satisfacció
d’ésser patrocinadors de la seva escola o la dels
seus fills.
Actualment ja col·laboren amb nosaltres:
• ASEDESA
• BBVA,
• MUTUA DE PROPIETARIOS
• MÚTUA GENERAL DE CATALUNYA
• ROLDÓS PUBLICITAT
• UNIPOST.
Necessitem els patrocinadors per a poder com-
plir amb els nostres objectius.
Necessitem més patrocinadors amb la fi d’am-
pliar i ser més ambiciosos en els nostres objec-
tius.
Us necessitem.
Sant Ignasi - SarriàAssociació d’Antics Alumnes
Us necessitem!Per que ells, ens necessiten!`
El pasado 8 de Febrero del 2010 tuvo lugar el
Consell de Delegats, con una representación bas-
tante importante de Delegados, en un día llu-
vioso y desapacible, por lo que aún tiene más
mérito la nutrida asistencia.
El Acto consistió, como todos los años, en dos
partes, el Consell en si mismo, y la Cena servida
por la Escuela de Hostelería con el máximo
esmero.
En la primera parte se siguió el orden del día
que se facilitó con anterioridad al Consell, y el
Presidente de la Asociación, José Manuel Casas-
novas, hizo un repaso las actividades, los proyec-
tos y cuestiones variadas, de la Asociación, que
dio pie a una interesante fase de intervenciones
por parte de los Delegados.
Era notable las diferencias de visión entre los
que ya llevamos muchos años en las espaldas, y
las muchas generaciones, que aportan ideas, ilu-
sión y obligan a estar en permanente actualiza-
ción, si esa actitud continua, el futuro de la Aso-
ciación esta asegurado.
En detalle Mireia Gomá habló de las acciones
sociales de la Asociación, con las ayudas a la
Fundación Carles Blanch, al Txad y a Oruro, las
actividades locales, conferencias, el retiro del
mes de febrero y las reuniones internacionales.
El tesorero de la Asociación, Josep María Mar-
qués, informó ampliamente de la situación eco-
nómica, explicando con detalle las cuentas del
año 2009 y exponiendo el Presupuesto para el
año 2010. Asimismo informó de la ayuda extraor-
dinaria que se hizo para la reparación del órga-
no con motivo de los 75 años de la Asociación.
Se informó de los cambios en la Junta y de la
necesidad creciente de poder contar con la cola-
boración de los Delegados para ampliar el
número de asociados, para obtener los datos
actualizados y pedirles ayuda en la búsqueda de
sponsors.
El Padre Roigé propuso la excursión a realizar
en el mes de Junio a Nuria, y el interés de algu-
nos participantes en hacer una parte del reco-
rrido a pié.
Alumnos de promociones jóvenes propusieron
recuperar los torneos de fútbol que se realiza-
ban previos al Día de l’Antic, que este año ten-
drá lugar el 8 de Mayo 2010, y el Consell recibió
ComissiódelegatsConsell de delegats 2010
GUILLERMO BRIONES (P. 1970)
Vocal de l’Associació
estol 2836
7 283 estol
la propuesta y animó a los promotores a llevarla
a cabo, poniendo a su disposición los medios de
la Asociación para ayudarles en la iniciativa.
Por último el Sr. Joan Bassas (Prom. 1972), direc-
tor actual de la escuela, hizo una presentación
muy amena de las novedades de este año en el
colegio, principalmente el pabellón de prima-
ria, en el que se ha ganado una planta muy ver-
sátil, y el campo de fútbol de hierba artificial,
que ha tenido un gran éxito y con muchísimas
peticiones de alquiler.
También hizo una magnifica presentación en
fotos de la puesta de la luna la madrugada del
día 2 de Diciembre de 2009, que recorre una tra-
yectoria que se repite en una cierta cadencia y
que calcula se produjo el mismo día de la inau-
guración del Colegio, que coincide con la víspe-
ra de St. Francisco Xavier, este fenómeno, no se
volverá a dar hasta el año 2029.
Y para finalizar nos informó de la colonia de
Tótils i Tótiles que el Colegio tiene en el estan-
que de la Virgen de Lourdes, y que está siendo
objeto de un seguimiento por parte de la UB.
Tras la fotografía de rigor en la escalera interior
principal del Colegio, pasamos a los comedores
donde se sirvió una cena preparada por la
Escuela de Hostelería en una ambiente muy
agradable como todos los años.
En el capítulo de agradecimientos, al Colegio,
que siempre nos abre sus puertas, a Carme Oli-
vella, que siempre se desvive para que la organi-
zación sea impecable, a los alumnos de la Escola
de Turisme Sant Ignasi (Universitat Ramon
Llull) que se ocuparon de la recepción de los
delegados, y de la Escuela de Hostelería por la
cena y la flexibilidad en aceptar comensales a
última hora.
“Era notable las diferencias de visión entre los que ya llevamos muchos años en las espaldas, y las muchas generaciones, que aportan ideas, ilusión y obligan a estar en permanente actualización, si esa actitud continua, el futuro de la Asociación esta asegurado.”
Guillermo Briones
8 estol 283
notícies breus
Mutua de Propietarios commemora el seu 175 Aniversari
A l’acte han participat Josep Ordeig , Director General de Mutua de
Propietarios que ha aportat les principals perspectives de futur de
l’Entitat, avalada pels seus
175 anys d’història. Mutua de Propietarios va ser fundada a
Barcelona el 30 d’abril de 1835. En commemoració dels seus 175
anys d’història l’asseguradora prepara una sèrie d’actes a
Barcelona i a diferents ciutats del país on la companyia té
delegacions i oficines comercials. En motiu d’aquesta efemèride,
s’ha constituït un Comitè d’Honor, la presidència del qual ha estat
acceptada per S.M. El Rei Joan Carles I.
Ander Mirambell Viñas (p. 2002) Primer espanyol seleccionat per a
participar en uns Jocs Olímpics d’hivern en la modalitat de
“Skeleton”
Fernando Alfonso Moraga Llop (p. 1963), ha estat elegit
vicepresident de la Asociación Española de Vacunología
50è aniversari de la inauguració de la piscina coberta
del Sant Ignasi-Sarrià (1959-2009)
Aquest curs 2009-2010 fa 50 anys que la piscina del Sant Ignasi-
Sarrià va començar a oferir servei als seus alumnes. Han estat 50
anys de servei als alumnes, famílies, abonats i altres entitats, i és
per això que volem fer un petit “homenatge” a la instal·lació,
celebrant una prova de 100x100 el dia 15 de maig (Festa Major de
l’escola). Cent persones nedant cent metres en format relleus. Una
prova en què, durant la història de la piscina, es va aconseguir el
rècord mundial (1963), però que ara només intentarem tornar a
posar en marxa. Així doncs, us convidem a participar-hi. Per formar
part “dels 100”, cal que us poseu en contacte amb Elías Estévez (a
la piscina directament) o via mail a [email protected],
abans del 20 d’abril, per tal de poder concretar la vostra assistència
a l’event i l’hora de participació. Us hi esperem!!!
anticsnoticiari
matrimonisCristina Carreras Ferrer 1999Gabriel Aliaga Marín
José Manuel Lorenz Giménez 1998Ana Torra-Balarí Conde
naixementsPrimer fill
MaríaJosé Angel Soteras Enciso 1989Begoña Herrero Santaeulalia
AdaIgnacio Mayol de Tord 1996Beatriz Doménech Brasero
Segon fill
MarionaSusana Méndez Sanmartin 1988Ignasi Creus Martí
ManoloManuel Vidal-Quadras Fabra 1995Mar Ferreres Gutierrez de San Miguel 1996
Tercer fill
RicardRicard Vidal Puig 1987Cristina Borrás Sardá
XavierPere Grau Noguera 1988Laura Cid Sagarra
J. Salvador Montagut i Guix,
germà de
Ricardo Montagut i Guix 1957
Lluís Montagut i Guix 1965
Javier Montagut i Guix 1969
Mª Dolors i Conxita
de Muller i de Abadal,
germanes de
Rafael de Muller i Abadal 1987
Josep Vall Nadal, pare de
Josep Vall Soum 1941
Carme Fatjó Bruna, mare de
Fernando Junoy Fatjó 1958
Enrique Junoy Fatjó 1958
Ricardo Boixeda Pages, pare de
Daniel Boixeda de Miquel 1966
Jorge Boixeda de Miquel 1967
Ricardo Boixeda de Miquel 1969
José Boixeda de Miquel 1970
Pedro Boixeda de Miquel 1972
Agustín Boixeda de Miquel 1973
Marita Boixeda de Miquel 1976
Ana Boixeda de Miquel 1979
Pablo Boixeda de Miquel 1979
Blanca Boixeda de Miquel 1981
Andrés Boixeda de Miquel 1982
defuncions antics1936
Francisco Creixell Pons
1939
Joaquim Maria Aragó Mitjans, S.J.
1940
Santiago Fisas Mulleras
1941
Luis Baruel Coll, S.J.
Antonio Cortés Brunetti
1942
Josep Godall Estruch
1945
Domingo Hospital Ruaix
1947
Francisco Javier Molins Verdaguer
1960
J. Salvador Montagut i Guix
1997
Agustín Fresneda Cánovas
defuncions familiars
Francisco Javier Molins Verdaguer,
pare de
José Javier Molins Vara 1979
Ignacio Molins Vara 1980
M. Begoña Molins Vara 1983
Gabriel Molins Vara 1987
Teresa Molins Vara 1989
i germà de
Ignacio Molins Verdaguer 1942
Luis Molins Verdaguer 1944
Ramón Molins Verdaguer 1945
Teodosi Molins Verdaguer 1951
El pasado día 12 de noviembre tuvo lugar la reunión anual del Senat d’Expresidents, órgano
formado por aquellas personas que han sido presidentes de la Asociación, además del consi-
liario P. Roigé y el presidente actual. El motivo del encuentro es repasar las actividades reali-
zadas durante el curso anterior y compartir los proyectos que para 2010 tenemos planteados,
así como notificar los cambios habidos en la Junta.
La experiencia y buenos consejos
de los expresidentes nos ayudan
a valorar mejor las iniciativas,
repensando algunas y acelerando
otras. Notamos su disposición
para seguir colaborando con la
Asociación y ponerse, una vez
más, al servicio de la Compañía
de Jesús, lo que es un ejemplo a
seguir para los que ahora estamos
encargados de conducir nuestra
Junta.
Un año más, Joan Maria Tintoré
puso a nuestra disposición la sede
del Real Club de Tenis Barcelona
para poder realizar este encuen-
tro, y nos invitó a una estupenda
y muy sabrosa comida que desde
estas líneas le agradecemos.
estol 28310
Senat d’expresidentsJOSÉ MANUEL CASASNOVAS ROLDÓS (P. 1970)
President de l’Associació
“La experiencia y buenos consejos de los expresidentes nos ayudan a valorar mejor las iniciativas, repensando algunas y acelerando otras.”
José Manuel Casasnovas
DiDiDivevevendndndrerees s s 7 7 7 dedede mm maiaiaiggg ddde ee 20202010100
5 5 5 anannysysy prpromomocococióióó 2 2000000555
DDDDDDiiiissssssssssssssaaaaaabbbbbbbttttteeeeeee 888888 dddddeeee mmmmaaaaiiiigggg ddddeeee 2222000011000 7777700 0 00 aananananannysysysysys prprprpromomoomoommocococooccióióóió 11 1194949494000060606060060 a a aaaanynynynynynyn s s s prprprprpromomomoomomocococo ióióióió 1 11 19595959500000505050500 aaaaanynnynynynyss ssss prprprprrromoomomomomocococooococccióióióióiói 1 1119696969600004040404000 a aaaa aanynynynynyn ss s sss prprprprpromomomomomommocococococióióóó 1 1 11979797970000252252525552 a aaaanynynynynynynyss s prprpprprp omomoomomo ocococococióióióióó 1 11119898989855551010101010 aaaaanynnynynynynys s ss prprprprpromomomomo ocooccióióióióióió 2 222000000000000
SaSaSaSaaSantntntntnt I I IIIgnggngngnasasasasasssi-i-i-ii SaSaSaarrrrrrrrrrrrrrrrriàiàiàiàAsAsAsAsAsssososososos ciciciciciciaacacacacacióióióióió ddddddd’A’A’A’A’AAntntntnticiccicics s s s AlAlAlAlumumumummnenenen ssss
NNNNoooo pppuuucccc fffaaallltttaaarr--hhhiii!!!!
estol 28312
Ara bé, aquesta manera de veure les coses enca-
ra es troba massa sotmesa als límits de la sensi-
bilitat religiosa com perquè la Creu ens reveli,
en el sentit fort del terme, alguna cosa de la rea-
litat de Déu. Una sensibilitat religiosa sempre
es troba davant d’una determinada concepció
de la divinitat, la qual és reconeguda, per defec-
te, com ara la font de la vida veritable. Per a qui
posseeix una sensibilitat religiosa es tracta, a la
fi, de connectar-se o participar d’aquell esperit
Com hem de reconèixer la divinitat de Jesús? O amb altres termes, com hem d’entendre
el fet mateix de l’Encarnació? Fins a quin punt podem admetre que Déu s’encarna en
Jesús de Nazareth sense que Déu deixi de ser el Déu de la religió? Certament, molts
creients, quan confessen l’Encarnació, segueixen tenint en ment el que defensava l’antic
docetisme, una de les primeres falsificacions del cristianisme, és a dir: que Déu, a
l’encarnar-se, es vesteix d’humanitat com ja ho feien les antigues divinitats gregues quan
volien fer-se presents als ulls dels homes. En aquest sentit, el cos de Jesús de Nazareth
fora tan sols el recobriment —la pell— d’un “déu” que seguiria sent, a la fi, el que era
abans d’encarnar-se. En aquest sentit, Jesús hauria estat “un déu passejant-se per la
terra” i la Resurrecció una mena de “tornar a casa per… Pasqua”. Si les primeres
comunitats creients refusaren aquesta visió de l’Encarnació fou perquè, si Jesús no
hagués estat vertaderament home, aleshores no hi hauria, pròpiament, salvació per a cap
de nosaltres… ja que només un déu podia haver estat capaç de fer el que Jesús va fer. Hi
ha també una manera més actual —menys teista— de dir, si fa no fa, el mateix i que
passa per afirmar que, pròpiament, no va ser un ens diví, sinó l’esperit de Déu el que
habità l’home que fou Jesús. Des d’aquesta òptica, Jesús fou l’home que va acollir sense
cap mena de resistència l’esperit mateix de Déu, l’home que va poder mantenir-se fidel
fins a la mort a l’impuls d’aquest esperit. Així doncs, Jesús no ens salvaria perquè fos
Déu, sinó que, més aviat, va ser reconegut com a Déu perquè ens va salvar. Amb altres
paraules: Jesús exemplificaria que la vida de Déu és una possibilitat de l’home; que
l’home, com a tal, pot arribar a viure la veritable vida de Déu. Déu es faria accessible,
com qui diu, a través de Jesús.
Déu no sobre-viu a la Creu:una visió de l’EncarnacióJOSEP COBO
Filòsof. Professor de sant ignasi-sarrià
13 283 estol
d’una determinada concepció de la divinitat és
perquè, d’alguna manera, ens obliga a reconèi-
xer que a la Creu no mor tan sols l’enviat, sinó
Déu mateix. Si Jesús hagués estat simplement
aquell que va ser capaç, com qui diu, de mante-
nir-se fidel fins a la mort al manament diví de la
misericòrdia res de nou se’ns hauria revelat de
Déu, donat que la possibilitat d’un Déu miseri-
cordiós era, com és sabut, una possibilitat adme-
sa pel judaisme tradicional. El que cap jueu,
però, no podia —ni pot encara— admetre fàcil-
ment és que la misericòrdia del Crucificat se’ns
donés no ja com a exemple de fidelitat creient,
sinó com ara la misericòrdia mateixa de Déu. O
amb altres paraules: el motiu de l’escàndol jueu
és que, des de la fe cristiana, el lliurament del
Crucificat no és reconegut tan sols com ara el
lliurament d’un home exemplar, sinó com ara el
lliurament —el sacrifici, l’amor— mateix de
Déu. Per tant, la fidelitat del Crucificat no pot
comprendre’s únicament del costat de l’home,
és a dir, com ara la resposta humana al mana-
ment diví, sinó com ara la definitiva resposta de
Déu al reclam de l’home. Per això confessem
que el Crucificat no representa Déu, sinó que és
o força que ha de garantir la nostra plenitud.
Així doncs, des de qualsevol de les dues inter-
pretacions anteriors, Jesús fou, de fet, l’home
que va aconseguir fer palès, precisament, la for-
ça pròpia de l’amor incondicional de Déu o, per
dir-ho de manera més actual, de l’amor amb el
que Déu s’identifica. Però m’atreviria a dir que
una lectura més afinada dels relats de la Passió
no ens permet dir que el Crucificat representi
—o millor dit, exemplifiqui— una determinada
idea de Déu, ni tan sols la d’un Déu misericordi-
ós. Si aquest fos el cas, aleshores Déu romandria
més enllà de la Creu com ara una possibilitat de
l’home, una possibilitat, a la fi, independent de
la Creu. La Creu hauria estat tan sols una prova
de fidelitat, el pas del Rubicon de l’existència
creient. Ara bé, si la Creu és reveladora de la rea-
litat mateixa de Déu i no tan sols il·luminadora
“Jesús fou, de fet, l’home que va aconseguir fer palès, precisament, la força pròpia de l’amor incondicional de Déu.”Josep Cobo
estol 28314
Déu mateix. I això, certament, no pot ser reco-
negut sense qüestionar la ubicació mateixa de
Déu. Encarnació significa Déu se’ns dóna sence-
rament i cap divinitat no acaba de donar-se del
tot on sobreviu a la Creu, és a dir, on continua
vivint, com qui diu, per sobre de la Creu. Déu
s’identifica amb el Crucificat de tal manera que
de Déu en si mateix tan sols ens queda el nom.
L’escàndol de la Creu —i no hi ha pròpiament
revelació sense escàndol—, allò que cap sensibi-
litat típicament religiosa pot admetre, és que
Déu ja no pot ser reconegut ni com a àngel de la
guarda ni com ara aquella força que es troba
disponible amb independència de la Creu. Jesús
mor, cal subratllar-ho, com un abandonat de
Déu. Ni el Silenci de Déu no va ser pas un silen-
ci estratègic ni la Creu, una prova. La Creu va
suposar el fracàs d’una divinitat concebuda com
ara una solució al problema de l’existència. L’es-
perit diví, l’esperit que, en principi, semblava
habitar a l’interior de Jesús, l’esperit que va ser
capaç, fins i tot, de ressuscitar els morts, no va
poder transformar el cor endurit dels homes i,
per tant, no va demostrar ser, a la fi, prou diví.
Aparentment, el Món pronunciava, un cop més,
la darrera paraula. Així, no ens ha d’estranyar
pas que els deixebles deixessin inicialment de
creure en aquell que anunciava en nom de Déu,
la proximitat dels dies finals. Per a un jueu —i
els deixebles, certament, ho eren—, la Creu
venia a confirmar que Déu encara es trobava
més enllà; que com a creients no podien fer
altra cosa que romandre novament a l’espera de
Déu. La Creu els va acabar de confirmar, preci-
sament, allò que ja sabien de bon començament:
que per a un jueu, la situació de l’home davant
Déu no és la de qui connecta o participa de la
força divina, sinó la de qui es troba sotmès a la
seva transcendència i, per tant, al seu Mana-
ment. Des del punt de vista jueu, de Déu tan
sols posseïm la Llei. D’altra manera: perquè de
Déu, en si mateix, tan sols tenim el nom, ens tro-
bem sotmesos a la seva Voluntat. Certament,
perquè la presència de Déu és la de la seva
absència, el Món se’ns ofereix com a do —com a
Creació, com a Testament—. Però per la mateixa
raó, el reclam de l’exclòs —de l’orfe, de la vídua,
de l’estranger— m’obliga també com ara només
Déu pot fer-ho. Des de la seva radical transcen-
dència, la veu de Déu s’identifica amb la de
l’abandonat de Déu. L’experiència de trobar-se
lliurat a una benedicció originària és, per tant,
solidària del fet de trobar-se sotmès a la Volun-
tat de Déu. Perquè Déu sempre es troba més
enllà de qualsevol imatge o concepció de la divi-
nitat —fins i tot de la concepció de Déu com a
“esperit bo”— el reclam de l’orfe se’ns dóna
com ara el reclam de Déu, és a dir, com ara aque-
lla demanda infinita i indefugible que ens obli-
ga més enllà, fins i tot, de les nostres possibili-
tats. Perquè Déu no se’ns dóna en veritat com a
solució al problema de l’existència, perquè els
homes patim, a la fi, una mateixa orfandat, som
germans que ens devem, els uns als altres, la
vida. Una altra cosa, però, és que, pel comú, vis-
quem allunyats del que som, és a dir, sotmesos a
la seducció dels ídols. Per això només els pobres
d’esperit —els des-animats— es troben en la
situació dels qui poden invocar a Déu en veritat.
Des de la perspectiva jueva, ningú no pot prefe-
rir ésser el que, en definitiva, és. Ningú no pot
preferir romandre en la seva nuesa. Però la veri-
tat és aquesta: que tots som, a la fi, hereus d’un
Pare absent. Aquesta i no altra és l’arrel del
voler humà, de la veritable llibertat. I és que no
hi ha pas altra llibertat que no sigui la de qui
respon a una demanda infinita. Qualsevol altra
decisió no fora més que un cedir a la inclinació
més forta. En qualsevol cas, la transcendència
de Déu és tan radical —tan incompatible amb el
15 283 estol
Món— que el fet de romandre a l’espera de Déu
coincideix amb el fet d’esperar la fi del Món, el
judici final de Déu. Per a un jueu, després de la
Creu seguim, doncs, com estàvem.
Ara bé, des del punt de vista cristià, aquesta his-
tòria no acaba, com sabem, amb la Creu. Per als
cristians, no hi ha Creu sense Resurrecció. El
testimoni dóna fe del que difícilment podem
admetre des d’una sensibilitat típicament reli-
giosa: que Déu se’ns dóna com ara la resurrecció
del Crucificat i que, per tant, no hi ha Déu al
marge de la Creu. Aquesta resurrecció no és
altra que la vida que se’ns ofereix com a miseri-
còrdia, com a perdó impossible, en el bell mig
de l’Infern. Jesús, com sabem, perdona al seu
botxí , trobant-se sotmès a l’implacable Silenci
de Déu, és a dir, perdona com ara un abandonat
de Déu. No podem dir, per tant, que hagués
seguit instruccions. El seu perdó no és el d’un
heroi moral, el de qui sap el que ha de fer per
guanyar-se la seva justificació, però tampoc
podem dir que el Crucificat hagués estat posse-
ït per l’esperit diví com si el seu cos fos el d’una
titella. Així doncs, qui perdona en veritat en
aquella Creu? Honestament, hauríem de reco-
nèixer que ni tan sols Déu, ni tan sols l’home. O
amb altres paraules: seguim sense saber-ne gran
cosa de Déu en si mateix. O com deia Atanasi:
Déu s’identifica amb el Crucificat —es fa
home— perquè l’home pugui renéixer de les
seves cendres —perquè l’home pugui esdevenir
Déu—. A la fi, l’únic que podem dir de Déu és el
que podem contar. Déu és la seva història, la his-
tòria del Crucificat. A peu de Creu, Déu només
pot ser admès com ara la història de Déu, millor
dit, com ara la història en què Déu consisteix i
que, cristianament, s’exposa, tot i que críptica-
ment, en el dogma trinitari. La Fe reconeix, pre-
cisament, que el lliurament del Crist no és altre
que el sacrifici mateix de Déu, l’expressió del
seu amor. La relació de l’home amb Déu no es
decideix, per tant, del costat de l’home, de l’es-
forç, a la fi ascètic, de l’home per posar-se a l’al-
çada de Déu, sinó del costat de Déu. El sacrifici
religiós —el sacrifici que reconcilia l’home amb
Déu— no és, per tant, de l’home, sinó de Déu. La
Creu suposa la crisi de la relació típicament
religiosa de l’home amb Déu. No altra cosa ens
ve a dir Joan en el seu pròleg, si és que sabem
llegir-lo amb ulls oberts: si la Paraula —és a dir,
el Crucificat— ja era de bon començament jun-
tament amb Déu és perquè el sacrifici de Déu
pertany a la seva essència, que no podem conce-
bre a Déu al marge de la seva immolació per a
nosaltres. Déu, de bon començament, va voler
morir perquè l’home pugui viure la vida de Déu.
Amb altres paraules: Déu no sobreviu (literal-
ment, no viu per sobre) a la Creu perquè l’home
pugui (re)viure més enllà de la mort com a Espe-
rit de Déu. Déu ha de morir a la Creu —Déu ha
d’indetificar-se amb el Crucificat— per tal que
Déu reneixi —ressusciti— juntament amb l’ho-
me de les cendres comunes de Déu i l’home. El
testimoni, en tant que dóna fe del que en veritat
va tenir lloc, reconeix que la resposta fidel de
qui no abandona a Déu malgrat haver estat
abandonat per Déu és la resposta mateixa de
Déu a l’esperança de l’home. A la fi, el que ens
obliga en veritat no és tant la radical transcen-
dència de Déu, com ara la seva misericòrdia i,
per això, confessem que el Crucificat és Senyor.
Certament, altres religions ofereixen paraules
que, sens dubte, “ens ajuden a viure”. Però la
qüestió és si hi ha vida més enllà de l’Infern o
no. Qualsevol altra paraula no pot ser més que
penúltima.
estol 28316
El dia 4 de febrer ens vam trobar per inaugurar
l’exposició «Aula d’arts 2010». En aquesta oca-
sió celebràvem la 4a Biennal i, un cop més, vam
poder gaudir d’una tarda entranyable, plena de
records, retrobaments d’adolescents amb pro-
fessors i antics alumnes en presència d’un pes-
sic dels seus actuals treballs que han fet evident
la qualitat i la riquesa de la diversitat artística:
escultura, disseny, dibuix, pintura, fotografia
digital, moda, vídeo, restauració...
Aquí, al Sant Ignasi, la majoria d’ells van fer els
primers gargots. Ja en són dotze, els anys que
tenim Batxillerat Artístic a l’escola i l’aula d’arts
va ser el seu laboratori. En aquest moments “la
clova de l’ou” s’ha esquerdat i han sorgit amb for-
ça totes aquestes obres d’art.
Aula d’Arts 2010Exposició
“... un pessic dels seus actuals
treballs que han fet evident la qualitat
i la riquesa de la diversitat artística...”
Celia Alloza
CELIA ALLOZA
Cap del Departament d’Educació Visual i Plàstica Sant Ignasi-Sarrià
17 283 estol
El domingo 21 de febrero tuvo lugar en La casa de ejercicios espirituales de Manresa
el retiro dirigido a los antiguos alumnos. Cuando me lo dijeron, dudé entre ir o no,
pero finalmente el domingo vencí a la pereza y a las 9.15 estaba en el coche decidida a
llegar a Manresa. Una vez allí, no sin antes haber dado unas cuantas vueltas por los
alrededores de Manresa, nos recibió el jesuita Xavier Melloni.
Retiro en Manresa
Alimento para el alma CRISTINA PORTA (P. 2005)
estol 28318
Durante la mañana tuvimos tiempo de leer tres
textos preciosos. Dos del inspirador Anthony de
Mello y un salmo. Para la lectura de cada texto
teníamos alrededor de una hora para profundi-
zar en él, reflexionar e irnos abriendo a Dios en
cada respiración; inspiración: dejo que Dios
entre en mí; expiración: expulso de mí todo
aquello que me distrae.
A continuación, nos esperaba una deliciosa
comida y un descanso en el que pudimos charlar
tranquilamente. Mientras, los más atrevidos
salieron a dar un breve paseo por los alrededo-
res de la casa bajo una fina lluvia que nos acom-
pañó durante todo el día.
Tras el descanso, llegó uno de los momentos más
emocionantes del día: la hora de poner en común
nuestras reflexiones y opiniones de la jornada.
Algunos hablamos mientras el resto escuchaba
atentamente. Lo que más nos preocupaba era la
dificultad que tenemos a veces para encontrar
aquellos momentos de reflexión con Dios. En un
mundo donde nos rodean multitud de distraccio-
nes, ¿cómo no caer rendida en la cama tras una
dura jornada en la universidad? ¿cómo ir el sába-
do por la tarde a misa al Casal Loiola? ¿cómo per-
der la noche del sábado porque al día siguiente
hay que madrugar para ir a un retiro espiritual?
Pues a veces cuesta, y muchas otras da pereza,
pero como me dijo un señor al que siempre recor-
daré como un gran sabio, “al cuerpo lo alimenta-
mos cada día, pero ¿y al alma?” .
Tras la puesta en común, misa en “La Cova” y
despedida con una “Salve” que aunque aun no
haya conseguido saberme la letra exacta, siem-
pre me ha infundido paz.
Como conclusión: no se olviden de su alimento
para el alma, y si lo hacen, no se preocupen, tar-
de o temprano, ésta se lo recordará.
19 283 estol
Fa temps que les empreses més dinàmiques, quan cercaven bons
directius i professionals experimentats en general per a llocs estratègics,
van descobrir els eficaços serveis dels headhunters o cercatalents, que
són agències de selecció de personal especialitzades en aquest segment
tan important del mercat de treball (proveïdes d’una àmplia base de
dades de candidats interessants/competents, disposats a canviar de feina
si la proposta és atractiva).
Una agència de cercatalents voluntaris? Per què no?
MIQUEL COLL D’ALEMANY
[email protected] Alumne del Col·legi de Casp (P. 1952)
Des de fa dos anys, un equip de persones inte-
ressades en dinamitzar el tercer sector social i cultural, és a dir, les entitats sense afany de
lucre més nobles i meritòries, amb la incorpora-
ció de directius voluntaris experimentats, estem posant en marxa una mena de “cercatalents voluntaris”, és a dir, una agència de voluntaris qualificats que està reclutant bons professio-
nals jubilats, prejubilats o semijubilats -homes i
dones-, disposats a treballar uns anys de franc,
en benefici d’associacions o fundacions amb
necessitat de reforçar o renovar els seus qua-
dres directius. Miquel Vila Despujol, antic alum-
ne de Sant Ignasi-Sarrià, és un dels voluntaris
de l’equip gestor d’aquesta original iniciativa.
Els lectors interessats que us trobeu en aques-
tes circumstàncies (executius amb temps dispo-
nible i ben disposats per al treball voluntari)
convé que ens envieu el vostre historial. Aquest pas previ no compromet encara a res. És quan l’agència us proposi una col·laboració concreta, que haureu de decidir si us convé o us interessa, i concretar llavors els termes de la vostra pres-tació.
Aquesta iniciativa és complementària de la de
les diverses bosses de treball voluntari no espe-
cialitzades, com pot ser la de Càritas, la de la
web “hacesfalta.org” o la de la Federació Cata-
lana de Voluntariat Social. Cal no confondre
tampoc la nostra agència, Dynamis, amb les que
recluten professionals voluntaris per ser només
assessors externs, com fan SECOT o VAE. La
nostra els recluta per incorporar-los a les enti-
tats no lucratives de forma més estable.
Animeu-vos a participar!
LA NOVA SECCIÓ DE L’ESTOL
ENS PODEU FER ARRIBAR LES VOSTRES FOTOGRAFIES O ESCRITS
Participa!
Que maco?8 de març ...història d’una nevada
CARME OLIVELLA
Secretaria de l’Associació
10:30 H. DEL MATÍ: Emocionada veig com comença a nevar
al Sant Ignasi. Que maco!
12:30H DEL MIGDIA: Continua nevant però com que ha plogut no
crec que agafi. Quina llàstima! (inconsciència
en dic ara!)
14:30H DE LA TARDA: He anat a dinar i el terra començava a estar
empolsinat de blanc però en sortir del
menjador.... Déu me’n guard! Ja hi ha dos
dits de neu a tot el col·legi!
15:30H DE LA TARDA: Molts pares vénen a recollir els alumnes.
El cel està de color gris, neva amb força... amb
molta força!!! El terra ja no es veu, tot ell és
una catifa de color blanc.
16:30H DE LA TARDA: Els cotxes ja no poden arribar fins al col·legi.
El carrer Carrasco i Formiguera és una pista
verda, i no diguem el carrer Anglí, encara que,
en comptes de esquiadors el que hi ha és un
caos circulatori amb cotxes i més cotxes
atrapats per la neu.
18:30H DE LA TARDA:Marxo a peu cap a casa. Primera caiguda al
carrer Carrasco i Formiguera. Segona caiguda
a la Via Augusta.
Era avui que a les 10:30h del matí deia
allò de “Que maco”????
ENVIEU-LES A L’ADREÇA DE MAIL:
Aquestes paraules inicials defineixen per-
fectament el que vol ser el Casal Loiola. El
Casal és un edifici situat al carrer Balmes
138 de Barcelona. És un projecte iniciat ara
fa 20 anys de la mà de les Comunitats de
Vida Cristiana (Fòrum Adults, Fòrum Joves i
Berchmans) i de la Companyia de Jesús.
Durant aquests darrers anys ha obert les
seves portes a noves realitats i ha crescut de
forma considerable donant servei a gent de
totes les edats i amb inquietuds diferents.
Predicant una bona notícia enmig d’una ciutat secularitzada
Els estudiosos diuen que Barcelona és una
de les ciutats més secularitzades d’Europa.
És en aquesta realitat en la qual el Casal
Loiola s’insereix i té sentit com a projecte.
Obrim les portes a la ciutat per visualitzar grups i comunitats que reunits entorn de la fe busquen la pràctica de la radicalitat cris-tiana en la seva vida.
L’itinerari comença amb el CIM, esplai de
nens i nenes de 6 a 14 anys que es troben cada
dissabte. Continua amb Joves Loiola, servei
per a joves de 14 a 17 anys que ofereix experi-
ències de voluntariat i centralitza les cate-
quesis de confirmació d’algunes escoles dels
jesuïtes i de religioses d’espiritualitat ignasi-
ana de Barcelona (Sant Ignasi, Casp, SEK,
Sagrat Cor Diputació...). L’any passat es van
confirmar més de 120 nois i noies sortits del
Casal, alumnes de diferents escoles (uns 80,
al Sant Ignasi i uns 40, a l’Església de Casp).
Universitaris Loiola és una de les comunitats
d’universitaris cristians amb més força dins
de la diòcesi. Cada setmana més de 50 joves
es troben per anar creixent en la fe dins
aquesta etapa de la vida.
A partir d aquí comença el camí comunitari. A
més a més de les Comunitats de Vida Cristiana
(comunicat mundial, de seglars, que viuen i es
reuneixen segons l’espiritualitat ignasiana:
Exercicis Espirituals, discerniment, acompa-
nyament, compromís de servei...) abans esmen-
tades el Casal compta amb l’Espai Ignasià,
comunitat de joves professionals (de 23 a 30
estol 28322
Casal LoiolaComunitat de vida cristianaXAVIER CASANOVAS (P. 2001)
«Una porta oberta enmig de la ciutat de Barcelona… un espai de
creixement per contribuir a una societat millor…. Seguint l’estela
ignasiana en la radicalitat del seu lema: “en tot servir i estimar”...»
23 283 estol
anys) o Tornar a Creure, itinerari diocesà per a
persones que tornen a la fe.
El moment àlgid: l’eucaristia dels dissabtes a les 19.30h, on des d’un llenguatge jove i
trencador, joves i més grans es troben per
celebrar la vida.
Xerrades, seminaris, cursos i diferents projectes socials
El Casal Loiola ofereix un ventall molt gran
de cursos, xerrades, tallers,... tant al matí
com a la tarda. Alguns dels cursos oferts
aquest any han estat: “Introducció al Cristi-
anisme” (pel Josep Cobo, professor de Filo-
sofia del Sant Ignasi), “Tres punts de llum”
entorn al diàleg interreligiós (amb la partici-
pació també d un antic alumne, el Xavier
Melloni), “Introducció a la filosofia” (als
matins), “Curs de Preparació al Matrimoni”,
“Dansa contemplativa” , Seminaris (Bch),
oberts, sobre els evangelis sinòptics amb una
visió diferent (F. Riera sj) i el darrer sobre el
text “De Cafarnaüm a Jerusalem” (T. Suau
pvre mallorquí).
El Casal és també la seu d’entitats de solida-
ritat i de formació en relació amb el Tercer
Món, com ara VOLPA, EnxarTxad i Apropar,
així com d’espais de creixement humà: co-
rals, ioga, aula d’estudi...
El Casal Loiola, 20 anys oferint un espai de creixement humà i espiritual per a les persones.
Aquest any 2010 celebrem els 20 anys del
naixement d’aquest projecte que pren cada
dia més i més força, consolidant-se com un
espai de referència per a molta gent.
Davant la dificultat cada cop més gran de
trobar espais on compartir la fe, vivències
espirituals, recessos o pasqües en comunitat,
podem considerar el Casal Loiola com un espai realment privilegiat avui en dia.
Acabo amb una senzilla i cordial invitació a
tots els Antics Alumnes: acosta’t al Casal i
t’informarem de tot el que fem! Trobaràs
molta informació a la nostra web:
www.casalloiola.org
“Durant aquests darrers anys ha obert les seves portes a noves realitats i ha crescut de forma considerable donant servei a gent de totes les edats i amb inquietuds diferents.”
Xavier Casanovas
BORJA DE MULLER
Desde el año 2006 reside en
Nueva York con su esposa Mar
trabajando como consultor en
McKinsey&Company. A través
de esta consultora actualmente
colabora con la Fundación Clinton
prestando apoyo a las actividades
de emergencia en Haití.
Hace casi 4 años te trasladaste a vivir a Nueva
York, ¿Cuál fue tu principal motivación a la hora
de aceptar un trabajo en el extranjero?
Siempre he tenido muchas ganas de vivir en el
extranjero. La verdad que desde joven tuve la
oportunidad de hacer estancias fuera, y me da
la sensación que cuando uno está en el extranje-
ro está más atento a su alrededor, a la gente con
la que se encuentra, a descubrir lugares en los
que no ha estado...más abierto, más “vivo”.
Ahora resido con mi mujer, Mar, en NY, una ciu-
dad increíble, mezcla de contrastes y de gente
diversa. Yo me mudé allí para realizar el master
en relaciones internacionales. Durante el vera-
no del master, Mar y yo nos casamos y ella se
vino a vivir a conmigo; encontró un trabajo que
le gusta mucho con Dragados. Al acabar el mas-
ter, yo pedí el transfer de Madrid a la oficina de
McKinsey de NY. Y así es como ahora estamos
Mar y yo en la Gran Manzana.
estol 28324
Ex alumnos/as en el mundo
Borja de Muller (P. 1997)
Ingeniero de Caminos, Canales y Puertos (UPC)Master en Relaciones Internacionales (Columbia University)
“La verdad que uno se siente bien pequeñito ante la
magnitud del desastre.
Es tan difícil... incluso para los
afortunados.”
Borja de Muller
Poco después de que tuvieran lugar los
terremotos en Haití, el pasado 12 de enero, te
trasladaste a la isla para participar en las tareas
de reconstrucción y normalización del país.
¿Cómo surgió esta posibilidad y qué trabajo estás
desarrollando?
La organización Partners in Health (PIH) es el
mayor proveedor de sanidad de Haití y cuenta
con doce hospitales centrados en una de las
zonas más pobres del país. Tras el terremoto, ha
asumido también un papel fundamental en
temas de salud en la capital, tomando el control
inicial del Hospital Universitario así como esta-
bleciendo varios centros médicos móviles por la
ciudad. Esta organización solicitó apoyo a la
Clinton Health Access Initiative (CHAI) en la
gestión de su cadena de suministro para hacer
frente a las necesidades generadas por el terre-
moto, y a su vez, CHAI pidió a McKinsey que le
ayudara a mejorar esa cadena de suministro a
corto y medio/largo teniendo en cuenta la nueva
situación de Haití después del terremoto.
Personas sensibilizadas de todo el planeta están
colaborando económicamente a través de
organizaciones no gubernamentales. ¿En forma
de qué llegan estas ayudas? ¿Existe un trabajo de
coordinación entre todas las partes y mecanismos
de control del uso eficiente de los recursos?
Yo no tengo una visión global de la gestión de
esta ayuda. Desde luego mucha ayuda esta lle-
gando, pero las necesidades son todavía
mayores...¡y lo seguirán siendo cuando las cáma-
ras se vayan! En una primera fase post-desastre
la coordinación es difícil y, en el caso de Haití
con un gobierno que ha quedado completamen-
te debilitado todavía más. Es clave que se forme
una visión global de reconstrucción del país
entre los actores clave, y esperemos que la con-
ferencia de donantes en Nueva York sea un gran
paso adelante para alinear esfuerzos.
Pero desde luego, la ayuda de la gente es nece-
saria y lo seguirá siendo. Así que todo lo que se
pueda hacer será bienvenido y, probablemente,
bien utilizado.
Al margen de la atención a los damnificados/as
por el seísmo, ¿Cuáles son las necesidades
actuales?
Yo creo que es fundamental el conseguir esta
visión global. El terremoto ha sido horrible. Sin
embargo, una vez ocurrido, hay que tomarlo
como una oportunidad para reconstruir el país
mejor de lo que era antes; es un doloroso
“borrón y cuenta nueva”; suena frío, pero creo
que se ha de tomar así. Muchas cosas en ese país
no funcionaban antes del terremoto: un país
pobre, azotado una y otra vez a lo largo de su
historia, y olvidado... El sistema educativo y el
sistema sanitario apenas funcionaban. Ahora
hay que crear estructuras nuevas y fuertes para
que puedan sacar (aunque sea poco a poco) a
este país adelante. Es un país con gente muy
trabajadora, entrañable y merecedora de un
buen futuro.
En un par de semanas empezará la época de llu-
vias. Las necesidades van a ser muchas tanto en
25 283 estol
temas de salud (malaria, dengue,...) como en
muchos otros. Hasta ahora se trataba sobre todo
de salvar vidas, pero ahora viene lo más compli-
cado.
Desde que te levantas hasta que te acuestas,
¿Cómo es tu día a día?
Durante las pasadas tres semanas, he coordina-
do las operaciones de compras y logística desde
Santo Domingo con el equipo de CHAI y juntos
hemos establecido una serie de procesos de pre-
visión de demanda y organización eficiente de
envíos. La verdad que ha sido un éxito, y una
experiencia fenomenal colaborar con gente tan
motivada!
La última semana estuve en Haití. Centré mi
trabajo en la organización del almacén princi-
pal que PIH ha abierto en Puerto Príncipe y me
alojaba en uno de los dos hoteles que todavía se
encuentran en pie. De allí, me dirigía todas las
mañanas al almacén. El viaje de ida y vuelta
daba francamente pena. 40 minutos de ver casas
destrozadas y tiendas de campaña en todos los
espacios libres de la ciudad. De allí al hotel y
vuelta a empezar.
A nivel personal, ¿cómo estás viviendo y qué estás
aprendiendo de esta experiencia?
La verdad que uno se siente bien pequeñito
ante la magnitud del desastre. Es tan difícil...
incluso para los afortunados. El otro día se me
acercó un señor con muy buen aspecto y una
gran sonrisa que entró en el almacén. Tras pedir-
me si tenía 5 minutos, me comento que se sentía
afortunado porque él y su familia estaban bien
ya que no estaban en su casa en el momento del
terremoto. Sin embargo, todo lo que había con-
seguido estaba ahora entre escombros. Sus dos
hijos ya no iban a la escuela pues ésta también
había caído, su mujer en la calle, y él se quedó
sin trabajo de un día para otro porque la empre-
sa de informática para la que trabajaba había
“desaparecido” en un día. Buscaba trabajo de lo
que fuera en el almacén... Y este es el caso del
afortunado... Algo abrumador. La verdad que
hay que dar gracias a Dios de la suerte que tene-
mos por lo que nosotros consideramos “normal”,
y que es tan diferente a tantos otros “normales”
de otra gente.
estol 28326
Antic Alumne!!!
ASSOCIACIÓ D’ANTICS ALUMNES
SI ESTÀS VIVINT A L’ESTRANGER I T’AGRADARIA EXPLICAR LA TEVA EXPERIÈNCIA, ENVIA’NS UN CORREU ELECTRÒNIC I ENS POSAREM EN CONTACTE AMB TU.
<
La Fundación Vicente Ferrer consigue fondos a tra-
vés de la figura del apadrinamiento. Gracias a los
130.000 padrinos españoles que pagan mensual-
mente sus cuotas, se ha conseguido beneficiar a
cientos de miles de personas de bajos recursos. Es
un ejemplo de eficiencia y pude comprobar in situ
los resultados del trabajo de un equipo profesional
formado por más de mil trabajadores locales.
La Fundación ha construido en Ananatapur 3 hos-
pitales, un centro de atención a enfermos de VIH,
un centro de planificación familiar, 26.000 casas.
Ha ejecutado un ambicioso programa de alfabetiza-
ción de niñas, ha puesto en marcha 1.600 pequeñas
escuelas, ha dado becas a más de 800 jóvenes para a
acudir a la universidad, ha creado internados para
discapacitados.
Mientras estuve en Anantapur tuve poca oportuni-
dad de hablar con Vicente. El se encontraba bastan-
te débil y durante un tiempo no se le vio mucho por
Vicente FerrerHa muerto un gran hombreTONI SEGARRA TORRES (P. 1987)
estol 28328
Conocí a Vicente Ferrer en
Anantapur, India, donde
trabajé unos meses como
voluntario en la fundación que
lleva su nombre. Esa fue mi
primera experiencia en el área
de la cooperación al desarrollo
y no podía empezar mejor mi
nueva carrera profesional:
descubrí el gran trabajo que ha
hecho este ex-jesuita que
dedicó 40 años de su vida a
desarrollar una de las zonas
más áridas y pobres del Sur de
India.
29 283 estol
la oficina. Nunca olvidaré el día que le conocí. Fui a
saludarle a su despacho y me dijo “tú te crees que
vienes a salvar al mundo, pero te vienes a salvar a
ti”. Y que razón tenía: a veces los cooperantes tene-
mos un cierto complejo de “salvadores del mundo”,
pensamos “pobrecitos estos, necesitan nuestra
ayuda”, sin tener en cuenta que a veces nos aportan
más ellos a nosotros.
Vicente era básicamente un hombre de acción. Eso
es lo que explica en su segundo libro. Cuenta cómo,
si bien llegó a la India para orar (realizando ejerci-
cios espirituales con el resto de compañeros jesuitas
en Bombay), acabó decantándose por la acción
como medio de ayudar a los demás. Me llama la
atención que siendo un hombre muy religioso,
jamás intentó evangelizar a nadie. El respetó las
religiones locales y puso todos sus esfuerzos en ayu-
dar a mejorar la calidad de vida de los habitantes de
Ananatapur, comprendiendo lo que significa la
diversidad. Luchó contra la marginación de los into-
cables, de las mujeres, de los discapacitados.
Vicente era una persona sabia y como tal nos dejo
frases célebres. De todas ellas me quedo con esta:
La pobreza no está para ser entendida sino para
ser resuelta.
Untanu, Fadaru (adios, padre, en lengua telugu)
“Nunca olvidaré el día que le conocí. Fui a saludarle a su despacho y me dijo “tú te crees que vienes a salvar al mundo, pero te vienes a salvar a ti”.
Toni Segarra
FUNDACIÓN VICENTE FERRERwww.fundacionvicenteferrer.org
Estas lineas son un fragmento del diario de Gui-
llermo, primero de Bachillerato. Diez y seis
años., escrito en agosto del año 2001 en el pri-
mero de los nueve viajes de Jose Montobbio a
Bolivia con alumnos-alumnas del colegio.
San José de Cabitú es un pobladito inmerso en
la selva amazónica de Bolivia, en donde una
comunidad de religiosas de Jesús María, acu-
diendo a la llamada de los jesuitas, construye-
ron una residencia para los chavales que no pue-
den desplazarse varias horas o días desde por la
selva para asistir al colegio. Estas religiosas,
además de acoger a los chicos y chicas, también
les dan clases de refuerzo y les enseñan a culti-
var un huerto etc.
A varias horas en coche, por caminos muchas
veces intransitables, esta San Ignacio de Mojos,
población mayor, antigua Reducción de los
Jesuitas en la que han vuelto a restaurar la anti-
gua iglesia, han formado una orquesta que ha
recuperado las piezas musicales de la antigua
reducción y han construido también una resi-
dencia para estudiantes.
Allí, durante los meses de agosto, estos alumnos,
ahora ya antiguos alumnos, Guille Santomá,
Maria Sentís, Juan Fabregas, Sara y Pau Codina,
Jaume Coll, Pepe Agell, Adriana Cortés, Luis
El viaje de San Ignacio a San José es muy
bonito, tienes selva a lado y lado del camino
y pudimos ver monos y una especie de
marmota con el lomo rojizo y “hartos”
pájaros. La puesta de sol fue deliciosa..
Aquí en el internado de las monjas de
Jesús María, para mi horror es costumbre
levantarse a las 5,30 de la mañana.. Vamos
a rezar el láudes y después visitamos el
pueblo, es auténtico, casas hechas con
troncos y cubiertas con hojas…
Hoy he ido con el hermano diacono Michele
a vacunar a cuatro comunidades. Es
impresionante la cantidad de “peladitos”
que hay. He visto muchísimos niños recién
nacidos, la mayoría enfermos esperando a
que alguien pasara por su comunidad y les
pudiera recetar alguna cosa. Mientras
tanto, sus padres los pintan enteritos de
negro, rituales que según ellos les
mejorarán. Son indios auténticos, las casas
de madera, no saben castellano y muchos
de ellos conservan sus vestidos, cazan con
arco… Al entrar en una casa de la
“grandaria” de mi cuarto y ver que en ese
espacio viven siete personas, sin camas,
con gallinas, cerdos y mil porquerías,
pienso: qué suerte tenemos¡ Pero al
ofrecernos chicha y pan…amplio mi
pensamiento y digo: que tontos, egoístas,
insensibles …somos¡ Porque ellos que no
tienen nada, nos dan todo y nosotros que
tenemos todo, ¿no damos nada?.”
Diez años, diez antiguosy un jesuita en la selva de BoliviaSANTIAGO SANTOMÁ JUNCADELLA (P. 1968)
estol 283 30
Subirana, Mikel Muñoz han vivido la experien-
cia de la aventura, de la amistad, de la solidari-
dad, de la austeridad, de la vivencia espiritual,
de la iglesia de los pobres… Aunque desde el
2001 se han producido muchos encuentros,
hemos tenido que esperar hasta el 14 de febrero
del 2010 para que gracias a la presencia en Bar-
celona de la madre Asunción, se hayan reunido
en Margenat casi todos los protagonistas.
La eucaristía presidida por Jose Montobbio ha
sido un pedacito de cielo en la tierra, y en la
comida hemos podido revivir y compartir aque-
llos momentos que no se han quedado en el pasa-
do, sino que estan muy vivos en el presente.
El proyecto continua, este verano será el décimo
año, y aunque para los que lo vivimos desde
dentro nos parece lo mas natural, desde fuera
con prespectiva se valora como lo que es, un
punto singular de enorme fuerza vital, en el que
el ejemplo de Jesús, a través de la espirituali-
dad ignaciana, ha dado frutos en nuestros jóve-
nes alumnos, ahora ya antiguos alumnos. Ellos
han decidido explicarnos sus experiencias en
un libro, que esperamos podamos haceros llegar
en no mucho tiempo.
31 283 estol
“... desde fuera con prespectiva se valora como lo que es, un punto singular de enorme fuerza vital, en el que el ejemplo de Jesús, a través de la espiritualidad ignaciana, ha dado frutos en nuestros jóvenes alumnos...”
Santiago Santomà
Excursió a la Vall de NúriaDissabte 5 de juny de 2010Anada a Núria tot recordant el P. Moisés Vigo, S.I., fill de Ribes de Fresser, fundador de la nostra Associació.L’any 1933 amb un grup de joves Antics Alumnes va pujar a la Vall de Núria per demanar a la Verge la seva protecció.
PROGRAMAHoraris previstos
08:30 Sortida amb autocar des del Col·legi
de Sant Ignasi-Sarrià*
11:00 Sortida del cremallera des de l’estació
d’inici de Ribes de Fresser.
11:40 Arribada del cremallera a la Vall
de Núria.
13:00 Eucaristia al Santuari de la Mare
de Déu de Núria.
14:00 Dinar
16:50 Sortida des de la Estació del
cremallera de la Vall de Nuria.
17:50 Arribada a la estació final de trajecte
de Ribes de Fresser.
20:00 aprox. Arribada al mateix Col·legi
de Sarrià.
* Es prega molta puntualitat.
45€El preu inclou: l’autocar, el cremallera i el dinar al restaurant
RESERVAPer la millor organització i el coneixement previ de la quantitat de persones en el grup es prega fer reserva fins el dia 28 de maig a:
Carme Olivella Tel. 93 602 [email protected]
Façana de la casa on va néixer P. Moisés Vigo, S.I.,
al poble de Ribes de Fresser.
Sant Ignasi - SarriàAssociació d’Antics Alumnes
ABRIL
DE 2010283núm.LA REVISTA DELS ANTICS ALUMNES
DE SANT IGNASI-SARRIÀ
ANY LXIV
Sant Ignasi - SarriàAssociació d’Antics Alumnes
Membre de: