04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial 36 Llibres01 Portada
Gener 2010 | Universitat Ramon Llull | Núm. 22
Innovació pedagògica a la universitat de l’era digital
ww w. agorient.com 1949 - 2010CARRETERA DEL MIG, 169 08907 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT BARCELONA T. 93 264 39 50
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió01 Portada 36 Llibres02 Editorial
Editorial | Sumari | 32 | Editorial | Sumari
L’adequació de les universitats al nou Espai Europeu
d’Educació Superior ha estat un bon incentiu per revisar la
pedagogia i posar a prova noves maneres d’ensenyar i de
crear coneixement. Evidentment, aquest procés no s’ha po-
gut tirar endavant sense tenir en compte el paper de les no-
ves tecnologies, les TIC, en el procés d’aprenentatge. Fa uns
anys, les TIC van centrar el debat sobre la innovació peda-
gògica i en molts àmbits encara ocupen bona part d’aquest
debat. Com diu el professor Ken Bain en el reportatge que
oferim en aquest número, l’ús de la tecnologia a les aules
universitàries és una eina que permet treballar de forma
efectiva, però és bo comprendre’n la naturalesa perquè
“són les idees que hi ha al darrere de la tecnologia el que és
realment poderós”. En aquest sentit, el paper del professor
és determinant i potser suposa un dels canvis més impor-
tants, ja que implica una actitud que subratlla més el que
la seva aportació té de guiatge, d’atenció personalitzada i de
tutorització de l’estudiant. Per això el Seminari, aquesta as-
signatura pròpia de Blanquerna-URL que ha marcat la seva
trajectòria pedagògica durant els darrers 20 anys, és paradig-
màtic d’aquesta nova manera d’ensenyar. L’esperit innova-
dor de Blanquerna, però, no s’atura en la constant revisió
d’aquest espai pedagògic singular, sinó que les noves formu-
lacions que han impulsat la implantació dels Graus porten
a fer grups cada vegada més reduïts per assolir l’excel·lència
acadèmica.
Justament aquest esperit innovador de Blanquerna en
l’àmbit pedagògic va ser reconegut el passat novembre
per la Generalitat amb el lliurament del Premi Catalunya
d’Educació. L’Escola de Mestres Blanquerna va rebre de
mans del conseller d’Educació, Ernest Maragall, aquest pres-
tigiós guardó com a “referència en la formació del profes-
sorat”. El premi es va atorgar en la categoria “d’institucions
que han contribuït a construir una escola de qualitat al ser-
vei de la societat catalana i que s’han distingit per la defensa
dels seus valors”. El conseller va destacar que “la formació
dels mestres que han passat per Blanquerna té avui dia un
gran prestigi i, per això, la institució rep un reconeixement
al seu servei a la renovació pedagògica del país i a la catala-
nització de l’escola”.
Innovar per seguir ensenyant i creant coneixement és
la millor manera d’assolir l’excel·lència i aquest és l’esperit
amb què Blanquerna afronta la consolidació dels nous
Graus, del nou Espai Europeu d’Educació Superior.
04Reportatge
14Entrevista
20Notícies
26Relat
30Recerca
36Llibres
Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 [email protected]: Blanquerna-URL
Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Maria GuerraConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Oriol Izquierdo, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom
Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia: Pere Virgili, Marcial Clotet i Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaCorrecció: Alfa SLImpressió: Arts Gràfiques Orient
Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 25.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999
EDITORIAL
Innovar per seguir ensenyant i creant coneixement
10Opinió
El Premi Catalunya d’Educació
14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres04 Reportatge
Reportatge | 5
REPORTATGE
Innovació pedagògica a la universitat de l’era digital
Gemma Gorga és una professora jove
que imparteix classes de Literatura Es-
panyola a la Universitat de Barcelona.
Els estudiants aprecien molt la seva fei-
na perquè en cada sessió els submergeix
en un relat, els fa imaginar, els convida
a la sorpresa. Projecta imatges d’obres
artístiques que fan comprendre l’època
de la qual parla i entra a pàgines web
on hi ha poemes enregistrats, de mane-
ra que els alumnes escoltin el ritme i la
musicalitat dels versos. Si a classe hi ha
un estudiant Erasmus arribat d’Itàlia, li
demana que llegeixi un sonet de Petrarca
en l’idioma original. Si es tracta de parlar
de la poesia del Barroc, fa que diversos
alumnes recitin composicions eròtiques
del segle XVII i la classe conclou amb
una riallada festiva. Gemma Gorga es-
tima la poesia. I com diuen els experts
l’estimació, l’afecte i l’entusiasme del
professor és un dels fonaments que fan
que l’estudiant aprengui. Conscient que
Internet canvia i canviarà profundament
l’ensenyament universitari, la professora
Gorga aprofita en cada sessió els recursos
que li ofereixen les noves tecnologies, ja
sigui per mostrar manuscrits antics o per
fer audicions. “Amb Internet hem viscut
una revolució tecnològica d’un abast
tan gran que tot just ara comencem a
adonar-nos-en. Un ensenyament obert,
permeable al món i a la vida, no en pot
quedar al marge”, assegura Gorga.
Certament, des de l’aparició del
web a començaments dels anys 90, la
docència i la investigació universitària
han viscut una profunda transformació.
Fins llavors, els projectes d’innovació pe-
dagògica estaven associats a l’educació
primària i secundària, però ara també
la universitat es veu en la necessitat de
repensar-se per continuar construint co-
neixement en l’entorn digital. No tan
sols a Europa amb el procés de Bolonya,
sinó també als Estats Units i a la resta del
ust després de la invenció de l’alfabet grec, Sòcrates va capgirar de dalt a baix
l’educació tradicional a la Grècia clàssica. Va fer preguntes directes als vells
mestres i va posar en qüestió la manera d’ensenyar. Amb la invenció de la
impremta al segle XV, les universitats i les institucions educatives també van
viure una autèntica revolució. Per primer cop els estudiants podien consultar llibres i
l’aprenentatge es va fer molt més autònom. Ara, a l’inici de l’era digital, som davant
d’un canvi profund. Un nou tipus d’estudiant, que ja ha nascut en l’entorn digital i en
un món global, arriba a les aules i al seu costat apareix un nou tipus de professor, un
mestre que assumeix un paper de mentor i de guiatge.
J
Text: Eva ComasFotografies: Pere Virgili i Marcial Clotet
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Reportatge | 76 | Reportatge
món occidental, bona part dels professors uni-
versitaris són cada vegada més conscients de la
necessitat d’innovar pedagògicament. “Un bon
professor reexamina constantment l’entorn que ha
creat per cultivar l’aprenentatge; el bon professor és
expert a adaptar-se a noves situacions, nous estu-
diants i nous entorns”, indica Ken Bain.
Professor d’Història i vicerector de la Universitat
de Montclair, Ken Bain és considerat una eminèn-
cia en pedagogia universitària als Estats Units. El
reconeixement internacional li va arribar de la mà
del seu llibre El que fan els millors professors universi-
taris (PUV, 2006), en el qual recull una recerca ini-
ciada a començaments dels 90 i que s’ha allargat
15 anys. En aquesta, Bain i el seu equip han estu-
diat més de 60 professors de 25 centres universita-
ris. El primer pas va ser definir què és un professor
excepcional, per la qual cosa no es fixaven tant
en el que feien a l’aula sinó en el fet que exercis-
sin una influència prolongada, substancial i posi-
tiva en els seus alumnes, i sobretot que els fessin
pensar sobre el seu propi pensament. En aquesta
recerca, Ken Bain no va obtenir respostes simples.
El resultat d’aquest estudi és complex i, per això, ha
escrit un llibre ple d’exemples i bones idees sobre
l’art d’ensenyar i d’aprendre. Si intentem resumir el
contingut podem dir que, en general, els professors
excel·lents solen fer preguntes provocadores als es-
tudiants per fer-los pensar i constantment proven
de comprendre el procés d’aprenentatge que han
de seguir els alumnes, perquè com ell mateix indica
“l’ensenyament no és un fi en si mateix, sinó un
mitjà per assolir que l’alumne aprengui”. A més, els
bons docents miren de promoure l’aprenentatge
profund de l’estudiant, és a dir, aquell que té una in-
fluència en la seva manera de pensar, actuar i sentir.
De veu segura i càlida, Bain respon les preguntes
de manera pausada i provant de fer-se entendre de
la millor manera possible. Afirma que l’ús de la tec-
nologia a les aules universitàries és una eina que per-
met treballar de forma efectiva, però és bo compren-
dre la seva naturalesa perquè “són les idees que hi
ha al darrere de la tecnologia el que és realment po-
derós”. Segons Bain, “Internet té la potència no tan
sols de revolucionar l’ensenyament i l’aprenentatge,
sinó també de produir entorns que poden augmen-
tar moltíssim la capacitat de promoure que la gent
aprengui”.
Precisament, per a Miquel Àngel Prats, la clau
de volta de la innovació pedagògica es troba en
bona part a Internet i, en concret, en els recursos
que ofereixen el web 2.0 i les xarxes socials. Miquel
Àngel Prats també és un professor molt jove de la
FPCEE Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.
És mestre i pedagog i dirigeix el Centre de Tecno-
logies Ituarte. Fa tres anys va llegir la tesi doctoral,
que tracta justament de l’ús de les tecnologies de la
informació i la comunicació a l’ensenyament uni-
versitari presencial. Tot i promoure l’ús de les TIC a
les aules, Prats puntualitza que “utilitzar una eina
tecnològica no és sinònim d’innovació pedagògi-
ca”. Segons diu, “no perquè posem un power point
estem parlant d’innovació”.
Prats defineix la innovació pedagògica com una
reinvenció de la presència a l’aula i una organitza-
ció diferent de l’espai i del temps. També diu que
es tracta d’una manera creativa de pensar i veure
l’ensenyament superior perquè, segons diu, hi ha
molts espais educatius més enllà de la classe ma-
gistral: “Hauríem de pensar en un model de clas-
ses més didàctiques, que treballin més un model
de simulació, la resolució de problemes, l’estudi de
casos, que permeti que l’alumnat es trobi en un en-
trenament constant.”
En aquesta línia, un bon exemple d’innovació
pedagògica és, per a Prats, la creació d’una wiki en-
tre tots els estudiants amb els continguts d’una as-
signatura. D’aquesta manera es potencia el treball
en equip i s’aconsegueix tenir una petita enciclopè-
dia de coneixement d’aquella disciplina. “Aquesta
proposta de crear una wiki suposa una gran res-
ponsabilitat, ja que es fa pública”, assegura Prats.
Segons ell, una altra bona mostra d’innovació pe-
dagògica és la creació d’un portafolis de forma que
l’alumne es creï una identitat digital a Internet. De
fet, els alumnes se senten més motivats amb les
propostes docents que utilitzen les TIC, ja que són
les eines que ells mateixos ja utilitzen en l’oci i en
la seva esfera més quotidiana. Així es desprèn de les
investigacions de Miquel Àngel Prats, que assegura
que les noves generacions ja pensen en xarxa.
Ken Bain: “L’aprenentatge profund és aquell que té una influència en la manera de pensar, sentir i actuar de l’estudiant”
Miquel Àngel Prats: “La millor tecno-logia educativa és la persona, poder mirar-nos als ulls, parlar i entendre’ns”
Dr. Miquel Àngel PratsDra. Montserrat Castelló
04 Reportatge
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Reportatge | 98 | Reportatge
“Des de fa anys tenim uns estudiants diferents
a les aules”, indica Montserrat Castelló, professora
de Psicologia de la FPCEE Blanquerna de la Uni-
versitat Ramon Llull i especialista en innovació
pedagògica. Són alumnes que han crescut en l’era
digital i “això provoca canvis no només aparents
en la seva relació amb la tecnologia, sinó canvis
profunds en la seva manera de relacionar-se amb
el coneixement, amb la seva manera d’aprendre”.
Són el que s’anomenen nadius digitals, un terme
que va crear Marc Prensky per fer referència a les
generacions que han crescut plenament en un
entorn digital. En aquest entorn, la informació ja
no és sòlida ni està fixada en un suport, sinó que
s’assembla més aviat a un líquid que flueix de ma-
nera instantània d’una banda a l’altra.
“Tothom pensa que aquests nous estudiants en
saben molt, però no és del tot veritat”, puntualitza
Miquel Àngel Prats. Insisteix: “És cert que tenen pe-
rícia davant de l’ordinador, però estan molt mancats
d’estratègies a l’hora de classificar, trobar i seleccionar
la informació.” És per aquest motiu que la doctora
Castelló posa un èmfasi tan acusat en la necessitat de
formar en competències i no tant en continguts: “La
informació està a molts llocs i és assequible; el que és
important és seleccionar-la de manera crítica, fer-ne
un ús adequat i saber transformar la informació en
coneixement.” I això és el que, segons Castelló, im-
plica un canvi profund en l’ensenyament: “No s’ha
d’oferir només informació, sinó que també cal per-
metre que els estudiants construeixin coneixement a
partir de la informació que els envolta.” Montserrat
Castelló posa en pràctica totes aquestes idees en el
guiatge dels estudiants de quart curs de Psicologia
de Blanquerna-URL. Juntament amb altres tutors,
s’encarrega de seguir el procés d’escriptura del pro-
jecte de grau d’aquests alumnes i constata que “els
estudiants són molt agraïts quan troben ajudes on
poder ancorar les seves inseguretats”.
Precisament el paper del guiatge i de la tutorit-
zació guanya molt pes a partir d’aquest moment a
les aules universitàries. El rol del professor canvia i
deixa de ser un simple transmissor de continguts.
El catedràtic de Matemàtiques de la Universitat Po-
litècnica de Catalunya Claudi Alsina explica que per
actualitzar l’educació superior és necessari “assumir
que ha canviat el paper dels professors universitaris”. En aquest
nou rol pren relleu el guiatge, però també “la seducció huma-
na, l’entusiasme, la il·lusió pels temes, la lectura apassionada”.
Segons Claudi Alsina, la tecnologia és molt important, però mai
pot substituir l’experiència directa de la realitat, “de la mateixa
manera que no es pot formar metges sense que vegin malalts”.
Com a exemple, cita una classe sobre la geometria de l’edifici
de la Sagrada Família que va impartir fa poc als estudiants de
primer curs d’Arquitectura. En la primera sessió, va fer servir un
power point amb plànols i imatges i, en la segona, va portar els
alumnes a fer una visita al temple d’Antoni Gaudí. Alsina asse-
gura que “res podrà substituir l’emoció i les idees dels estudiants
quan van veure i trepitjar l’edifici en directe”.
En aquesta experiència directa de la realitat, el nou pa-
per del professor és fonamental, un paper que, com hem
vist, s’encara molt més a la tutorització, al seguiment indivi-
dualitzat. Un dels espais pedagògics universitaris on el paper
del tutor esdevé determinant és el seminari que s’imparteix
a totes les facultats de Blanquerna-URL. En aquest, un grup
reduït d’estudiants resol problemes complexos sota la mirada
atenta del tutor que avalua els estudiants de manera continua-
da. Tal com indica la Dra. Montserrat Castelló, “al seminari,
l’estudiant ha de fer front a situacions al més autèntiques pos-
sible, molt similars a les de la pràctica professional”. Per aquest
motiu, un dels mèrits del seminari és que, segons Castelló, s’ha
avançat molts anys al plantejament de Bolonya: “En ell es veu
molt clar el canvi de rol entre professor i alumne i la idea de la
transformació del coneixement.”
També van avançar-se a les directrius de Bolonya algunes
de les propostes educatives de la Universitat Oberta de Cata-
lunya, una universitat a distància creada a començaments dels
anys 90 amb l’audàcia de saber aprofitar Internet quan el web
ni existia. Gabriel Ferraté, exrector i creador de la UOC, afirma
amb contundència que “el primer leitmotiv del professor no ha
de ser ensenyar, sinó que l’estudiant aprengui”. Per aquesta raó
considera que la interacció individualitzada i el tracte personal
que permet la figura del consultor i del tutor de la UOC és una
mostra d’innovació. “Quan vam crear-la, jo sempre deia que
a la UOC havíem de treballar a la xarxa i en xarxa”, recorda
Ferraté, que afegeix que van idear el concepte de metacampus,
és a dir, la creació de xarxes entre campus virtuals de la mateixa
universitat amb d’altres. “Això permet intercanviar experièn-
cies, doctors, titulacions, crèdits...”, subratlla Ferraté. Aquesta
“meravella de la globalització” és també, per a Claudi Alsina,
un dels reptes que ha de saber afrontar la universitat, perquè les
possibilitats que obre són impressionants a l’hora de treballar
d’una manera més cooperativa: “Des de mirar una publicació
que està a la llibreria del Congrés de Washington, fins a poder
tenir un coautor que està a 8.000 quilòmetres de distància”,
assenyala Alsina tot citant la cèlebre obra de Thomas Friedman
La tierra es plana (Martínez Roca, 2005).
Tot i que la tecnologia obre possibilitats gegantines, per si
sola no és capaç d’innovar a les aules universitàries. Com diu
Miquel Àngel Prats, “la millor tecnologia educativa és la perso-
na”. Els professors que sàpiguen treure profit de les eines tecno-
lògiques i entenguin la seva naturalesa seran capaços d’atreure
l’atenció dels estudiants i propiciar que aprenguin. Però no
hem d’oblidar que “la tecnologia més gran que tenim és la de
mirar-nos als ulls, poder parlar i entendre’ns”, insisteix Prats.
Per a ell, la capacitat de fer-se preguntes, de sorprendre’s per les
coses, d’interpretar i d’il·lusionar-se, és exclusivament humana,
cap màquina pot ser-ne partícip. És precisament aquesta capa-
citat d’interrogar-se, sorprendre’s, interpretar i il·lusionar-se el
que ens fa humans, segons Ken Bain. Per a ell, aquestes són ha-
bilitats de primera necessitat, molt més imprescindibles del que
ens pensem: “Vivim en un món molt difícil, ple de problemes i
dificultats. Només amb ganes d’aprendre, amb curiositat, amb
desig per arribar a obtenir noves respostes, trobarem les solu-
cions als problemes que afronta el nostre petit planeta.”
Claudi Alsina: “La tecnologia és molt important, però mai pot substituir l’experiència directa de la realitat”
Montserrat Castelló: “Un dels grans mèrits del seminari és que es va avançar molts anys a Bolonya”
Aula seminari a la Facultat de Comunicació
04 Reportatge
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres10 Opinió
Opinió | 1110 | Opinió
Opinió
L’acció docent com a motor de millora
l reportatge sobre innovació pedagògica a
la universitat que precedeix aquestes pàgi-
nes és especialment interessant en aquests
moments de reforma educativa, on bufen aires bo-
lonyesos que promouen, sovint, els canvis des de
“dalt”. Les sis pinzellades de pràctiques que se’ns
presenten aporten un coneixement docent a par-
tir de la reflexió de la pràctica, cosa que és, sense
dubte, un mecanisme de canvi i millora docent.
Tal com assenyala la professora Castelló, moltes de
les opcions metodològiques que promou l’EEES ja
les venien emprant els bons professors i les insti-
tucions responsables. Es tracta, doncs, d’identificar
aquestes bones pràctiques i que la reflexió emer-
gent es combini amb les aportacions conceptuals
que el procés de reforma genera per tal de fer-les
majoritàries en l’àmbit universitari.
Voldria destacar dos aspectes que, al meu parer,
són comuns a les sis aportacions. Per una banda,
la concepció de les tecnologies de la informació i
la comunicació –les cèlebres TIC– no com a causa
de les innovacions, sinó com a instrument neces-
sari per dur a terme les transformacions perquè
l’educació respongui a les demandes de la societat
en xarxa. Ens ho diuen experts en aquest àmbit,
com el professor Ferraté i el professor Prat. Les
TIC, en tant que tecnologia, no són innovacions
en si mateixes, com ens vam sentir temptats de
qualificar-les en la fase d’introducció, quan les
anomenàvem “noves tecnologies”. Però sí que
permeten actuacions innovadores com les que s’hi
esmenten: consultar informació distant a l’aula,
construir coneixement a través d’una wiki o dis-
senyar espais de formació virtuals.
D’altra banda, en consonància amb les refor-
mes educatives actuals, les aportacions subratllen
la importància de centrar-se en l’estudiant. Així,
s’entén l’aprenentatge com una recerca de respos-
tes a les preguntes que l’estudiant es fa, més que
no pas com l’adquisició de respostes aportades pel
professor a preguntes alienes. Molts estudis, entre
els quals els del professor Bain, mostren que els
bons docents comparteixen aquesta concepció i les
característiques següents: 1/ Es concentren més en
les habilitats de l’ensenyament que en les relacio-
nades amb la disciplina. Tot i això, com a experts
que en són, encomanen a l’estudiant passió per la
matèria, tal com fa el professor Alsina. 2/ Coneixen
una àmplia varietat de metodologies i indicadors
per avaluar i ajustar la seva pròpia actuació docent.
En aquest sentit, els docents actuen com a profes-
sionals estratègics que trien la metodologia o la for-
ma d’avaluació adequada, en funció de l’objectiu a
ensenyar i de les característiques o condicions del
grup d’estudiants. 3/ Estan convençuts de la seva
capacitat d’influir sobre els estudiants i confien que
aquests seran capaços d’aprendre a partir de l’ajuda
que els ofereixen. Les ajudes o el guiatge del docent
–sovint després d’haver creat sorpresa, controvèrsia
o conflicte en la ment dels seus estudiants– permet a
aquests, tal com explica la professora Castelló, cons-
truir coneixement, de manera que desenvolupin les
competències per usar-lo de forma ajustada en futu-
res situacions. 4/ Tenen capacitat per atendre la di-
versitat, per emprar pedagògicament les diferències
que de forma natural presenta l’alumnat; tal com
fa, per exemple, la professora Gorga amb els estu-
diants Erasmus. 5/ També ells, en ensenyar, poden
aprendre, i no només sobre aspectes didàctics. Els
formats bidireccionals, en els quals s’estimula els
estudiants a plantejar noves preguntes i interessos
que requereixen reajustar els continguts, ofereixen
als professors l’oportunitat de reelaborar i avançar
en la comprensió de la disciplina de què són experts.
De ben segur, en una societat com la nostra,
caracteritzada pel canvi, els professors haurem de
viure instal·lats permanentment en la innovació
de l’actuació docent, per tal de respondre a les ca-
racterístiques i interessos canviants dels nostres
estudiants i el caràcter inabastable i en constant
transformació del coneixement acadèmic. Testi-
moniatges com els presentats, i la reflexió que ens
despertin, ens poden ajudar a fer-ho.
EDr. David Duran.
Professor del Departament de Psicologia Bàsi-
ca, Evolutiva i de l’Educació a la
Facultat Ciències de l’Educació de
la UAB.
Desenvolupar competències
l disseny dels nous plans d’estudis a les uni-
versitats implica un replantejament del què
i el com ensenyar i avaluar. El què i el com
estan impregnats pel concepte de competència, sa-
bem que els estudiants han de desenvolupar com-
petències i per aconseguir-ho cal ensenyar i avaluar
seguint diferents principis. Entre aquests principis
m’agradaria emfasitzar la importància del guiatge
del procés de pensament dels estudiants, que pot
fer-se emprant metodologies com el treball coope-
ratiu i la discussió metacognitiva dins les aules.
Ara bé, abans de debatre sobre aquestes o altres
metodologies dins la universitat crec que hi ha un
previ que no sé si encara està resolt. Malgrat que
estem cansats de llegir definicions sobre el concepte
de competència, encara continuen apareixent en
reunions, espais de discussió o entre passadissos al-
guns interrogants que considero que poden suposar
una de les principals resistències al canvi i que des
del punt de vista conceptual planteja problemes.
L’interrogant es podria formular així: i on queden
els continguts (bàsicament els conceptes)? Ja no
cal ensenyar-los? Aquest és un interrogant que cal
aclarir i discutir en profunditat perquè si no resulta
difícil avançar en processos d’innovació.
La definició que l’OCDE en va fer ja l’any 2000
és prou aclaridora: una competència és una combina-
ció d’habilitats pràctiques, coneixements, motivacions,
valors ètics, actituds, emocions i altres components so-
cials i de comportament que poden mobilitzar-se con-
juntament per tal que l’acció realitzada en una situació
determinada pugui ser eficaç. Per tant, no ens podem
imaginar algú competent si no és capaç de mobilit-
zar alhora coneixements (continguts) tan concep-
tuals, com procedimentals o actitudinals. Un pot
ser un bon mestre sense conèixer què és un infant,
què és un suport educatiu, una necessitat educati-
va (especial), un currículum, una unitat didàctica,
etc.? Probablement compartirem que la resposta és
que no; ara bé, tal com apuntava el repte és que
aquests continguts s’arribin a comprendre més en-
llà d’un punt de vista declaratiu i, per tant, com cal
ensenyar-los? Cal fer-ho d’una manera contextua-
litzada, situada, on l’ús d’aquests conceptes sigui
necessari per afrontar situacions professionals.
En funció de com ho fem els estudiants aca-
baran o no desenvolupant competències. Així
doncs, el gran debat a la universitat hauria de ser
de caire metodològic. Què cal fer a les aules per-
què els estudiants desenvolupin competències?
Processos de presa de decisions conscients? Pen-
sament estratègic? En els darrers anys diferents
autors com Carles Monereo, Montserrat Castelló
i Juan Ignacio Pozo han fet una proposta que em
sembla interessant. Es tracta de començar identifi-
cant possibles problemes prototípics o emergents
que els nostres estudiants hauran de resoldre quan
acabin els seus estudis i organitzar aquests proble-
mes en activitats autèntiques. Probablement són
problemes prototípics: com identificar les necessi-
tats educatives d’un grup d’infants? Quins suports
educatius necessiten els infants d’un context “x”?
Com es poden organitzar? I són problemes emer-
gents com cal emprar el discurs a l’aula per ser
respectuós amb l’existència de diferents estructu-
res familiars? Cultures? Religions?
Aquestes brevíssimes possibles situacions pro-
blemàtiques –que hauríem d’especificar i com-
plexificar en funció del grau d’assoliment de les
competències que vulguem desenvolupar, per
exemple, donant més o menys dades de la situa-
ció, ajuts, recursos– poden organitzar-se en acti-
vitats autèntiques, properes a la realitat amb la
qual s’hauran d’enfrontar un cop acabin els seus
estudis.
El que és més important és que els ajudem a
desenvolupar processos de presa de decisions so-
bre com resoldre aquests problemes, que els ofe-
rim models de pensament, oportunitats de dis-
cussió metacognitiva, de treball entre iguals dins
o fora l’aula amb el suport de les tecnologies de
la informació, en definitiva, que els oferim opor-
tunitats per “llegir contextos” i trobar arguments
sobre com actuar d’una manera eficaç.
EDra. Eva Liesa.
Directora del Grau d’Educació Infantil.
Facultat de Psico-logia, Ciències de
l’Educació i l’Esport Blanquerna-URL.
Innovació pedagògicaOpinió Innovació pedagògica
“En funció de com ho fem els estudiants acabaran o no desenvolupant competències. Així doncs, el gran debat a la universitat hauria de ser de caire metodològic”
“Les TIC, en tant que tecnologia, no són innovacions en si mateixes, com ens vam sentir temptats de qualificar-les en la fase d’introducció, quan les anomenàvem ‘noves tecnologies”
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Opinió | 1312 | Opinió
Opinió
De conceptes i comodins conceptuals
olts ciutadans semblen contemplar la
política com una cosa que en el millor
dels casos els resulta aliena i, en el pi-
tjor, directament intolerable. Podria tractar-se,
per part meva, d’un prejudici o d’una mera im-
pressió subjectiva, és clar, però almenys una part
del malestar on s’emmarca aquesta actitud és
ben concret i tangible. De fet, en alguns casos,
resulta fins i tot quantificable, ja sigui en forma
d’enquesta directa i explícita sobre la qüestió o
bé de paràmetres que s’hi troben associats i que
permeten extrapolacions raonables, com ara els
percentatges d’abstenció electoral, etc. És in-
discutible, doncs, que passa alguna cosa, i que
fóra arriscat minimitzar-la o menystenir-la. Ras
i curt: la relació dels ciutadans amb la política
no és la mateixa ara que durant la Transició, per
exemple –més endavant el lector comprovarà
que l’exemple no és innocent–. Això passa a casa
nostra però també a la pràctica totalitat del nos-
tre entorn immediat; pensem, sense anar gaire
lluny, en la Itàlia dels darrers mesos. No ho ne-
garem pas, tot això. Tampoc no ens dedicarem a
relativitzar-ho. La nostra intenció és ben bé una
altra: mostrar que la simple apel·lació a la noció
de “desafecció política” no permet entendre co-
rrectament el problema i, el que encara és més
greu, provar de resoldre’l.
De què parlem –i de què deixem de parlar!–
quan fem ús de la noció de desafecció?. Heus aquí
un assumpte que no podem donar per suposat amb
tanta alegria. Al meu entendre, l’abast semàntic
del terme és del tot equívoc, i barreja confusament
esferes conceptuals que no tenen res a veure les
unes amb les altres. A més, emprant acríticament
la desafecció com a simple comodí argumental,
acabem fent abstracció de determinats episodis
històrics on, tot i rebre un altre nom, significava
exactament el mateix. Abans he posat l’exemple
de la Transició, i ja he advertit que no ho feia per
casualitat. Efectivament, l’època de la Transició la
solem relacionar amb la passió política, l’eclosió
ideològica i la participació entusiasta. Com en al-
tres casos, la memòria ens juga una mala passada.
A les eleccions legislatives del 1979 l’abstenció
no va ser anecdòtica, precisament: va arribar al
31,9% sobre el total del cens, cosa que en aquell
moment ningú no s’esperava. Però aquí no parlem
de l’efecte (l’abstenció) sinó de la seva suposada
causa (la desafecció). En aquest sentit, potser enca-
ra és més significatiu que la pel·lícula de culte de
l’època fos El desencanto, de Jaime Chávarri, estre-
nada el 1976. L’obra va generar una petita escolàs-
tica que coincideix, fil per randa, amb tot el que
ara s’està dient sobre la desafecció. És probable,
doncs, que estiguem tornant a transitar una dre-
cera molt vella. El terme “tòpics” prové del grec
“topoi”, que significa senzillament “llocs”. Hi ha
llocs sens dubte “comuns” per on, incansable-
ment, passem i tornem a passar. Cal que siguem
conscients que potser estem fent metafísica a par-
tir d’un tòpic. Parlant de tòpics i de grecs: tot el
que s’ha dit sobre la desafecció ja està també níti-
dament prefigurat a la cèlebre carta VII de Plató,
mort l’any 347 abans de Crist. No parlem, doncs,
de coses gaire noves...
En tot cas, ja hem subratllat abans que no te-
níem cap intenció de negar el problema. “El” pro-
blema constitueix, en realitat, una confluència de
malestars que sovint tenen poques coses en comú,
i que sembla assenyat no juxtaposar. Molta gent
creu, per exemple, que els mecanismes de repre-
sentativitat democràtica no funcionen. Això és una
cosa. Molta gent desconfia de l’honestedat dels po-
lítics. Això és una altra cosa. Molta gent creu que
cal més participació. Això és encara una altra cosa.
La llista de suposades disfuncions seria llarguíssi-
ma, inacabable. La pregunta que proposo és: hi
guanyem alguna cosa agrupant tots aquests variats
problemes sota un sol nom, el de desafecció?
M
“Tot el que s’ha dit sobre la desafecció ja està també nítidament prefigurat a la cèlebre carta VII de Plató, mort l’any 347 abans de Crist. No parlem, doncs, de coses gaire noves...”
Dr. Ferran Sáez Mateu. Assagista i professor de la
Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL.
Apoteosi de la inconsistència
egem-ho com un problema de resistència
de materials, que diria un amic meu que és
enginyer: la política d’avui no ens aguanta,
no suporta el pes, no té consistència suficient. Vivim
dins una política inconsistent i els polítics que la fan
i els ciutadans que l’abonem acabem tots – per activa
o per passiva– considerant que aquesta és la naturale-
sa ordinària dels afers públics. Però, a la mínima, tot
peta. Perquè la nostra societat, tot i tenir aparences
toves, planteja reptes cada vegada més durs i cante-
lluts. Posaré tres exemples de desafiaments radicals
davant dels quals els legisladors no saben què fer: la
desaparició de la privacitat i dels drets que se’n de-
riven; les noves fronteres de la recerca biomèdica; i
l’emergència de grups destructius que es col·loquen
al marge dels valors democràtics. La política esdevé
cada cop més irrellevant, perquè no és capaç de do-
nar resposta a allò més important. La política és un
ganivet que no talla, una eina esmussada.
Molt s’ha escrit i s’escriurà sobre la desafecció
política, a Catalunya i a molts països d’Europa. Les
enquestes són contundents en aquest sentit. Hi ha
explicacions per a tots els gustos. Sumat i restat,
tot es pot resumir mitjançant la següent llei: si la
política no és percebuda com a útil, els ciutadans
la consideren un luxe innecessari. Tal conclusió és
terrible i obre la porta a una sèrie de fenòmens des-
integradors, com el populisme, l’autoritarisme, la
demagògia, el bonisme, el tecnocratisme, etcètera.
En aquest magma, acostumen a surar els extrems,
els fanàtics i els cínics, els quals s’acaben donant
la mà per darrere, perquè menyspreen igualment
els mecanismes democràtics; els primers volen
substituir-los per un ordre despòtic i excloent, i els
segons pretenen posar-los al servei del seu control i
interès particulars. La nostra època, però, també ha
infantat una tercera criatura, més perillosa: el cínic
revestit de fanàtic, el mafiós disfressat d’idealista,
capaç de vendre grans saldos a una ciutadania àvi-
da de compromisos i projectes.
I per què hi ha tants ciutadans que pensen que
la política no els és útil? Trobem quatre patologies,
quatre síndromes, que serveixen per agrupar moltes
falles habituals de la nostra classe política.
En primer lloc, l’evidència dels polítics incom-
petents ubicats en llocs destacats contribueix de
manera principal a projectar una imatge pobra, fos-
ca i tòxica del fet polític; abans que la corrupció, és
la incompetència allò que més pateix l’administrat
diàriament, d’una manera inercial, lesiva, exaspe-
rant. En segon lloc, l’enorme distància entre els dis-
cursos i les accions, entre unes promeses i unes realit-
zacions, fa que el públic adopti la desconfiança com
a plantilla d’observació normal de la representació
política; la incoherència és una propietat del càrrec
democràtic que es dóna per descomptada i que re-
benta per dins les bases de la credibilitat del joc po-
lític. En tercer lloc, la societat se sent desprotegida
davant les constants mostres d’irresponsabilitat que
els governants exhibeixen, gairebé sense cap mena
de pudor; enfront de crisis, problemes i dificultats,
el principal objectiu de molts dirigents és quedar-ne
al marge, fugir d’estudi. I, finalment, en quart lloc,
pesa la ignorància que sobre la vida de la gent tenen
moltes figures principals de la política, envoltades
d’enquestes i assessors, però incapaces de mirar per
la finestra per saber què està passant; un polític ig-
norant és un perill perquè la seva presa de decisions
queda, així, inevitablement, sotmesa a falses impres-
sions i dades errònies.
Què hem de fer contra aquesta apoteosi de la
inconsistència? Generar més política, però bona
política, sense demanar que ens governin àngels.
N’hi hauria prou amb un retorn decidit a la veritat,
VFrancesc-Marc
Álvaro. Professor de Periodisme a la Facultat de Comu-
nicació Blanquerna-URL i columnista de
La Vanguardia.
La desafecció políticaOpinió La desafecció política
“Cal generar més política, però bona política, sense demanar que ens gover-nin àngels. N’hi hauria prou amb un retorn decidit a la veritat, l’eficàcia i la responsabilitat”
“Sumat i restat, tot es pot resumir mi-tjançant la següent llei: si la política no és percebuda com a útil, els ciuta-dans la consideren un luxe innecessa-ri”
10 Opinió
04 Reportatge 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres14 Entrevista
Entrevista | 15
ENTREVISTA a Claudia LlosaDirectora de cinema
“La màgia del cinema és que segueix depenent més del talent que de la tècnica”
mb només 32 anys, la jove realitzadora peruana Claudia Llosa va fer història el passat Festival
de Cinema de Berlín en convertir-se en un dels realitzadors més joves que han guanyat un
dels grans festivals de cinema. La seva segona pel·lícula, La teta asustada, va obtenir contra
tot pronòstic l’Ós d’or, el màxim guardó del certamen berlinès, que va donar un impuls impensable a la
seva carrera professional. Poc després del seu triomf a Berlín, aquesta “peruana de Gràcia”, com ella
mateixa s’autoanomena ja que fa 6 anys que està afincada a Catalunya, va ser a la Facultat de Comu-
nicació Blanquerna com a professora convidada del Màster Oficial de Ficció. Claudia Llosa imparteix
classes de “Direcció d’actors” en l’àmbit del Màster, compartint amb els alumnes de Blanquerna la
seva experiència singular en aquest terreny, atès que les seves dues pel·lícules, Madeinusa i La teta
asustada, han estat volgudament rodades amb actors no professionals.
A
Text: Francesc VilallongaFotografies: Pere Virgili
En un català més que correcte, explica que tot
just ara es comença a situar després de tot el re-
bombori del seu triomf a la Berlinale. Enamo-
rada de Barcelona –que va conèixer a través de
la seva germana–, neboda del conegut escriptor
Mario Vargas Llosa, la jove realitzadora perua-
na ja treballa en el guió del seu proper film,
que continuarà lligat al seu país d’origen, tot i
que confessa que no descarta en un futur rodar
alguna pel·lícula a la ciutat on viu, “quan, a
més del lligam físic, la senti prou meva com per
establir-hi un lligam emocional prou intens”.
La mirada de Claudia Llosa continua sent
la d’una nouvinguda, tot i que la seva integra-
ció en la indústria audiovisual catalana és cada
cop més evident, sobretot si tenim en comp-
te que una de les principals productores cata-
lanes, Oberon, ha estat cofinancera del film
amb què va guanyar a Berlín. El que més crida
l’atenció de Claudia Llosa és l’entusiasme amb
què s’expressa. Els seus ulls destil·len energia
i vitalitat, mentre el seu cap bull de projectes
i un té la sensació que es tracta d’una perso-
na completament convençuda del que fa, però
que alhora mostra una capacitat de reflexió i
interpel·lació sobre el seu propi ofici d’una sor-
prenent maduresa en algú que tot just es troba
en la fase inicial de la seva carrera. Precisament
per aquí comencem la nostra conversa, plante-
jant-li fins a quin punt haver arribat tan amunt
més aviat del que és habitual pot arribar a ser
contraproduent i li pot suposar una pressió ex-
cessiva en la seva carrera cinematogràfica.
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Entrevista | 17
fet fins ara, creu que pot tenir continuïtat amb algun al-
tre projecte futur, o se sent amb la necessitat d’explicar
altres històries, de buscar nous camins?
Quan vaig acabar Madeinusa sentia que encara em
faltaven coses per dir sobre la cultura quítxua, sobre la
societat peruana, amb la seva fractura social i ferides que
encara estan obertes. Tot i les crítiques que vaig rebre per
part d’alguns sectors, jo sentia la necessitat d’involucrar-
m’hi, de generar debat: és un tema recurrent, que ne-
cessita ser parlat. Sentia que n’havia donat pinzellades,
que n’havia donat suggeriments, però que no ho havia
segellat tal com volia. I d’aquí va sorgir La teta asustada.
Han estat uns anys molt intensos, viscuts d’una forma
molt apassionada, però ara sí que veig que estic en una
nova etapa, de gestar alguna cosa diferent. Et puc anti-
cipar que la meva propera pel·lícula no serà gens dòcil,
però des del punt de vista positiu, en el sentit de tenir
poc a veure amb el que he fet fins ara. És possible que
el meu nou film parli de “l’autoexili”, de l’exili interior,
però estic encara en un punt molt incipient del procés
com per poder-ho definir o concretar més.
A Blanquerna ha tingut l’oportunitat d’impartir clas-
ses al Màster de Ficció i crec que és una de les seves
primeres experiències com a docent. De quina forma ha
viscut el procés de compartir els seus coneixements i ex-
periències amb els estudiants?
Per mi ha estat una experiència molt enriquidora i
totalment nova. D’entrada em vaig plantejar com po-
der transmetre el que tenia al meu cap a nivell creatiu
16 | Entrevista
Moltes vegades, el fet de guanyar un gran festival és
la culminació de la trajectòria d’un cineasta. Ha passat en-
guany amb Michael Haneke a Canes. En el seu cas, en can-
vi, va guanyar a Berlín amb la segona pel·lícula. Creu que
això li suposarà una pressió afegida per a la seva carrera
futura?
Bé, la pressió quan un intenta fer-se un lloc en un món
tan complex com el cinema, sempre existeix. En tot cas, jo
ho veig com un fet molt positiu que em va passar, com un
aval que em permetrà tenir una carta de presentació més
sòlida en el moment d’anar a una productora i demanar fi-
nançament. N’estic agraïda i em sento afortunada. Però tot
i que sigui un punt i a part en la meva carrera, no em puc
aturar aquí. M’ho prenc com una oportunitat per seguir
avançant i seguir creixent. Guanyar un premi com aquest
és gairebé una suma de casualitats, de fets que conflueixen
en un moment donat. El meu objectiu era arribar a Berlín,
però ni havia pensat a guanyar. Ara el que intento és treu-
re el màxim profit del que m’ha passat, però sobretot ser
molt sincera amb mi mateixa, per intentar seguir el camí
que crec que he de seguir.
A Berlín va guanyar l’Ós d’or però també el premi FI-
PRESCI de la crítica internacional. Fins a quin punt creu
que és important el paper de la crítica per a un tipus de
cinema singular i compromès com el seu?
La crítica m’importa molt, però no des del punt de vista
que pugui exercir en mi algun tipus de canvi. M’interessa
qualsevol tipus d’opinió sobre les meves pel·lícules, i inten-
to ser molt respectuosa envers el que pensi qualsevol perso-
na sobre el meu treball. Jo només sento les pel·lícules com a
meves quan estic en ple procés de treball però, una vegada
estan finalitzades, considero que ja no em pertanyen, que
pertanyen als espectadors. Per mi el cinema és aquest pro-
cés vivencial d’elaboració, de filmació, no tant el resultat.
M’interessa on em conduirà aquella pel·lícula, quines expe-
riències m’aportarà, què descobriré de nou fent-la.
Després de guanyar a Berlín va estar dues setmanes
al Perú a propòsit de l’estrena de la pel·lícula al seu país
d’origen. M’imagino que la recepció del film allà deu ha-
ver estat força diferent de la que va tenir a Berlín o la
que ha tingut a Catalunya, per exemple…
Doncs saps que no hi ha hagut grans diferències en la
manera de veure i percebre el film? M’ha sorprès la uni-
versalitat del discurs, que arriba amb la mateixa força a
qualsevol lloc on es projecta. Segurament, un peruà se sent
amb més capacitat de diàleg sobre la pel·lícula, és més au-
tocrític, més directe, o es veu afectat d’una forma més clara
pel que s’hi està explicant, però les reaccions individuals al
final de les projeccions són molt semblants, independen-
tment de la nacionalitat i el lloc. En el fons, són històries
humanes que tenen vincles en comú amb tots els pobles
i que, tot i la diversitat en el dibuix en concret, hi podem
connectar des de qualsevol posició. Et dóna tranquil·litat
veure que escurces distàncies, que tot i haver-hi molt pocs
vincles culturals entre Europa i el Perú, d’alguna forma els
meus treballs han ajudat una mica a enfortir-los.
Potser aquest desconeixement de la realitat de molts
països sud-americans ha enfortit la capacitat del film per
impactar, per generar reaccions.
Sí, sens dubte. A Berlín em va sorprendre veure com
moltíssima gent no coneixia la nostra història recent amb
el terrorisme, ni tan sols havien sentit a parlar de Sendero
Luminoso. Si, a partir d’això, aquesta gent ha sentit cu-
riositat per saber-ne més, crec que la nostra pel·lícula ja
haurà assolit un dels seus propòsits.
En els dos films que ha dirigit, també en signa el guió.
Es veu dirigint en un futur alguna pel·lícula que provingui
d’un guió aliè?
De fet, això que comentes, potser és producte de les
meves inseguretats. Personalment crec que encara em
falta maduresa per poder explicar molt bé el que jo vull
dir i, per tant, no em sento prou segura per poder fil-
mar el que una altra persona vol dir. Aquest és un ofici
molt dur d’aprendre, que requereix molta tècnica. Abans
pensava que el cinema era producte més de la inspiració,
com si fos alguna cosa innata. Ara crec que és en part
qüestió de talent, però també d’un alt domini tècnic que
et permeti treure profit d’aquest talent. En el meu cas he
hagut d’aprendre la tècnica de forma accelerada, gairebé
sense temps, i noto aquestes mancances.
De fet, la seva òpera prima, Madeinusa, va sorgir d’un
premi a un guió al Festival de l’Havana…
Sí, sí… i això va precipitar que el projecte tirés endavant
molt abans del que jo m’esperava. Imagina’t que jo fins a
l’inici de la filmació de Madeinusa no havia estat mai en un
rodatge d’una pel·lícula! Havia estat en algun rodatge com
a creativa, mirant-m’ho des de la distància, però no partici-
pant del projecte com a ajudant de direcció o amb alguna
responsabilitat tècnica. El primer dia de rodatge pensava…
“i ara què els dic jo, a aquesta gent?”. Però per sort em vaig
trobar amb un equip tècnic fantàstic del qual vaig aprendre
molt i que es va involucrar extraordinàriament en el que jo
volia transmetre.
Fins a quin punt creu que una pel·lícula es fa essen-
cialment durant el rodatge? Quin paper dóna a la post-
producció i muntatge en els seus films?
La fase de rodatge és tan densa, tan estressant, que no
et dóna temps a la reflexió. Jo dono moltíssima impor-
tància a la fase de muntatge: a la taula amb el teu munta-
dor és on realment acabes de construir la teva pel·lícula,
és on prens les decisions clau que la faran ser d’una for-
ma o una altra. I sense la pressió de la immediatesa del
rodatge és on pots prendre les decisions d’una manera
més pausada i reflexionada. És també una feina intensi-
va però amb un tempo diferent, molt més protegit, més
fàcil de digerir.
Aquest díptic que formen les dues pel·lícules que ha
“Jo només sento les pel·lícules com a meves quan estic en ple procés de treball però, una vegada estan finalitzades, considero que ja no em pertanyen, que pertanyen als especta-dors”
“Per mi el cinema és aquest procés vivencial d’elaboració, de filmació, no tant el resultat. M’interessa on em conduirà aquella pel·lícula, quines experiències m’aportarà, què descobri-ré de nou fent-la”
14 Entrevista
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Entrevista | 1918 | Entrevista
ment allò que en el seu context és relativament simple
en l’àmbit d’una classe universitària. Aquesta ha estat la
meva principal dificultat: fer un procés d’abstracció que
em permetés abocar els meus coneixements i experiència
en un àmbit docent. Per mi ensenyar és també una forma
d’aprenentatge, aprenc moltíssim ensenyant. És una tas-
ca que em permet valorar i interpel·lar-me sobre el meu
propi treball, plantejar-me dinàmiques i situacions que
la immediatesa d’un rodatge no em permetria.
Al Màster de Ficció ha escollit donar sessions de “Di-
recció d’actors”. Com és que ha prioritzat aquest contin-
gut davant el de realització o el guió que hauria estat el
més natural atesa la seva condició professional?
Doncs ho vaig escollir perquè és una matèria molt
activa, que t’involucra molt directament amb els alum-
nes. De fet, un dels aspectes que més m’han costat de
l’ensenyament és plantejar-me la transmissió de conei-
xement com a quelcom constructiu. D’alguna forma,
quan ensenyes estàs imposant la teva personalitat, el teu
punt de vista. Per això, amb la direcció d’actors, aquest
procés m’ha resultat més senzill. Intento fer viure la tèc-
nica d’una forma molt directa, com una vivència en la
qual la persona es va imbuint dels elements que li per-
metran desenvolupar la seva tasca actoral. En certa for-
ma, la feina de l’actor implica saber vehicular adequada-
ment l’energia, i els coneixements tècnics i l’experiència
són els que et permeten fer-ho. Potser més endavant no
descarto poder impartir classes de guió, però en aquest
moment m’aportava més fer un treball amb actors.
De fet, tant a Madeinusa com a La teta asustada ha
treballat majoritàriament amb actors no professionals.
M’imagino que molts dels continguts que ha aplicat al
Màster provenen de la seva experiència personal amb
aquests intèrprets ocasionals.
Sí, sí… per descomptat. En els dos rodatges vaig tenir un
procés previ de pràcticament quatre mesos de preparació amb
els actors. M’interessava mantenir l’autenticitat i naturalitat
que em podia donar un conjunt d’intèrprets sense experièn-
cia, però als quals hagués pogut transferir unes mínimes no-
cions tècniques que ens poguessin facilitar la feina durant el
rodatge. Es tractava d’aconseguir que no es perdés aquella na-
turalitat a la qual em referia, però que alhora l’actor pogués
interioritzar bé el seu text i que fos conscient d’allò que estava
interpretant i del sentit general de la pel·lícula. És força difí-
cil trobar directors de cinema en actiu que ensenyin, i espe-
cialment en l’àmbit de la direcció d’actors. I és per això que
m’he sentit amb una certa obligació moral d’ensenyar. Jo en
la meva fase d’aprenentatge vaig estar buscant aquest tipus
d’ensenyament i em va ser difícil trobar-lo. Ara és com tornar
en una petita mesura allò que a mi em van transmetre.
Amb quines dificultats s’ha trobat a l’hora de plan-
tejar les sessions. Impartir direcció d’actors en el marc
d’una aula no deu ser precisament fàcil…
Exacte. Aquest és un dels problemes. Seria ideal poder
reproduir en la mesura possible les situacions amb les quals
et trobes en un rodatge. I això en l’espai d’una aula con-
vencional no és fàcil. Però a més hi ha la qüestió temporal.
En un rodatge, la seqüència la pots repetir, pots aprofitar
quan realment has aconseguit el nivell d’intensitat que
desitjaves o pretenies. En una classe, sovint per assolir
aquest nivell pots necessitar tota la sessió, i just quan el
tens, la sessió s’acaba. Posar en pràctica la direcció d’actors
té aquesta dificultat, que la pròpia essència és una mica
contradictòria amb el marc en què es posa en pràctica.
El món del cinema està vivint canvis molt accelerats,
especialment amb la irrupció de les noves tecnologies i
amb la digitalització de tots els processos cinematogrà-
fics. Com veu el futur? Què creu que serà positiu i nega-
tiu de tots aquests canvis en els quals estem immersos?
Bé, és una pregunta molt complexa com per respon-
dre-la sintèticament… D’entrada, estem en un moment
en el qual per assolir uns mínims estàndards de qualitat
amb un producte cinematogràfic no són necessaris grans
pressupostos. Això per mi és democràcia, i obre un gran
espectre de possibilitats. Però alerta, ja sabem que enca-
ra que sapiguem escriure no ens equipararem a García
Márquez. Doncs amb el cinema passa el mateix: la demo-
cratització implica més oportunitats, però no necessària-
ment que el que es produeixi sigui més interessant ni tin-
gui més valor. En aquest sentit, el cinema continua sent
igualment inesperat, perquè depèn més del talent que de
la tècnica. I aquesta és la seva màgia, la màgia de l’art en
general, i això crec que no canviarà de forma essencial.
Des de fa temps resideix a Barcelona i té una mica la
doble condició de persona integrada en la indústria del
cinema d’aquí –La teta asustada ha estat produïda per
una productora catalana– però alhora manté la seva mi-
rada externa. Com viu aquesta doble condició?
Fins fa poc ni em plantejava poder fer una pel·lícula
que no estigués ambientada al meu Perú natal. No em
veia prou preparada com per poder dir cinematogrà-
ficament res rellevant de la ciutat que m’havia acollit.
Ara estic en una fase en la qual ja no ho veig com una
cosa estranya, m’ho començo a plantejar, però crec que
el moment de fer-ho encara no ha arribat, que cal ma-
durar-ho més. I perquè d’altra banda sento la necessitat
de continuar explicant coses del meu país. A mi sempre
m’ha interessat fer un cinema social i qüestionador, que
interpel·li la consciència, i crec que no estic encara prou
intrínsecament lligada a aquestes terres com per poder-
ho fer amb un tema d’aquí. Em falta recorregut, vin-
cles, més coneixement com per fer-ho amb fonament.
M’encantaria fer-ho, però crec que encara no és el mo-
ment. Qui ho sap, en un futur…
De la seva experiència en el tracte que ha tingut
amb els alumnes, com veu la preparació de cara al futur
d’aquestes generacions de joves? És optimista?
Sí, jo sóc optimista. Crec que l’actual fase de crisi
econòmica haurà remogut moltes coses, i haurà estat
positiva per conscienciar les generacions actuals sobre la
importància de formar-se, i de formar-se bé.
De fet, no tinc tan llunyana la meva fase d’estudiant, i la
tinc sempre molt present. Jo crec molt en el fet de compartir
una filosofia, una forma de fer les coses. Si en un grup humà
es comparteixen uns objectius comuns, tot resulta molt més
fàcil. I la feina que s’extreu d’aquest grup humà ho acaba
testimoniant. A mi m’interessa gent que es pugui sentir apas-
sionada per un projecte, que estigui predisposada a deixar-se
entusiasmar. Després ja serà tasca meva aconseguir implicar-
los, però si no hi ha aquesta predisposició, tot resulta molt
més complicat. Un dels aspectes que més m’han costat del
treball amb actors no professionals ha estat transmetre’ls el
sentit del compromís, de la implicació necessària per fer pos-
sible aquest projecte comú.
“Ensenyar és també una forma d’aprenentatge. N’aprenc moltíssim, ensenyant. És una tasca que em permet valorar i interpel·lar-me sobre el meu propi treball, plantejar-me dinàmiques i situacions que la immediatesa d’un rodatge no em permetria”
14 Entrevista
04 Reportatge 14 Entrevista 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres20 Notícies
Notícies | 21
Notícies
Llum, coneixement i tecnologia
L’any 1981, l’ajuntament de Barcelona es va plantejar una
renovació en profunditat de l’urbanisme de la ciutat. Un dels
temes prioritaris va ser posar fi a les obertures de carrers previs-
tes des de finals del segle XX, per renovar el barri sense parar
compte en els efectes socials que això podia comportar.
Per formalitzar aquests canvis, es va redactar un avantpro-
jecte titulat Del Liceu al Seminari, que reordenava el quadrant
superior del barri del Raval a partir dels edificis patrimonials
que es troben al llarg d’aquell teòric recorregut. La biblioteca
de Blanquerna se situa al bell mig d’aquest itinerari, sobre els
terrenys i horts que donaven a la muralla de l’actual carrer de
Tallers i al costat dels edificis que envolten l’antic convent de
Valldonzella, a tocar de la Casa de la Caritat, a l’esquena de la
plaça de Castella i el darrere de l’edifici que va acollir la revista
d’humor de la Transició El Papus.
A la cruïlla dels carrers de Montalegre i Valldonzella es pre-
veia conservar l’edificació residencial existent per separar la
plaça de davant de l’edifici del Dispensari Antituberculós i la
continuació del carrer de Montalegre. Entre aquell projecte
inicial i el que finalment s’està desenvolupant s’han produït
molts canvis, però s’ha mantingut la idea d’edificar aquesta
cruïlla per mantenir el traçat històric de la xarxa de camins i
carrers que ordenava el conjunt. El que ha canviat és l’ús: ha
passat d’una peça residencial a un equipament.
La col·locació de l’edifici
Aquell avantprojecte urbanístic és un rosari de places i
edificis d’equipaments; una successió de llocs de diverses
proporcions, estrets en uns casos, lluminosos i oberts en uns
altres; amb edificis anònims o protagonistes, extravertits o
introvertits; la imatge d’un territori restaurat i reutilitzat en
diverses ocasions; un territori de nova planta, d’arquitectures
diferents. En definitiva, d’esgarrapades i somriures, d’història
i vida.
En aquest context, la col·locació de l’edifici ha estat quel-
com més que un acte formal; ha estat el resultat de les circum-
stàncies i particularitats del lloc –les alineacions de les façanes
i els edificis circumdants– i una reflexió general sobre les geo-
metries dels grans equipaments que jalonen aquest barri.
Per situar la biblioteca al seu lloc s’han pres com a coorde-
nades de referència la posició del Dispensari, per donar forma a
l’espai buit que queda entre ambdós edificis, i la Casa de la Cari-
tat, l’antic teatre, per convertir-lo en una plaça, i les geometries
dels edificis monumentals públics que van des de l’Hospital de
la Santa Creu fins al Dispensari, que conformen una orientació
que només s’explicita al plànol de la ciutat, però que esdevé im-
plícita al mapa mental del vianant, un vianant que, com diria
Guy Debord, deriva (passeja) per aquest tros de la ciutat.
Aquesta posició, pensada des de la plaça frontal al Dispen-
sari, dóna lloc a una altra plaça, sobre la cruïlla dels carrers,
que a la vegada resol el canvi de secció del carrer de Valldon-
zella i, atès que el planejament obligava que l’accés a la biblio-
teca es fes des de l’altra plaça, l’entrada a l’edifici.
L’edifici, en planta, és un paral·lelepípede d’una alçada im-
portant, per competir amb els edificis del voltant i mantenir
la relació amplada-alçada de la majoria de carrers del Raval.
Aquesta condició, que ve donada per les característiques del
lloc, acabarà essent un factor determinant, que ens obligarà a
resoldre l’interior de l’edifici des de la tercera dimensió.
Arquitectura i programa funcional
Definit el volum, s’ha d’encabir el programa funcional,
amb una superfície construïda màxima sobre rasant de 1.500
m2, condició imposada pel planejament. A priori, sembla una
superfície molt petita per a un volum tan gran i és per això
que l’edifici no ocupa la totalitat de la superfície de les quatre
plantes. L’espai interior s’organitza en dues cruixies estruc-
turals paral·leles a la façana a la plaça. La confrontada amb
l’accés té una llum domèstica (distància entre pilars de 5 m)
i ocupa la totalitat de les quatre plantes, amb una cinquena
altura que conté les instal·lacions de producció d’aire condi-
La Facultat de Comunicació estrena aquest curs un nou edifici que acollirà la Biblioteca Mediateca
El nou edifici, situat a la cruïlla dels carrers Valldonzella
i Montalegre de Barcelona, molt a prop de la Facultat de
Comunicació Blanquerna, ocupa una superfície de 2.365
m2. Es tracta d’un equipament de primer nivell, on la
tecnologia defineix el disseny de l’edifici i els serveis que
ofereix als usuaris: sales de lectura organitzades per nivells
amb una visibilitat espectacular, plena connexió infor-
màtica i xarxa wi-fi, un plató de TV amb càmeres automa-
titzades, espais de treballs per a professors investigadors,
una sala d’ordinadors i un auditori de 205 places amb
sistemes de projecció en alta definició, cabines de traduc-
ció i càmeres per enregistrar els actes. A més, un ampli
vestíbul de recepció previ a l’auditori facilita l’organització
d’actes socials de diferents formats. La Biblioteca Media-
teca de Blanquerna es convertirà en un punt de referència
de les activitats acadèmiques, culturals i d’investigació de
l’àrea de comunicació Blanquerna al centre de la ciutat,
en ple barri del Raval, durant els propers anys.
20 | Notícies
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Notícies | 2322 | Notícies
El passat dia 9 de novembre, el con-
seller d’Educació Ernest Maragall va
entregar el Premi Catalunya d’Educació
2009 a l’Escola de Mestres Blanquerna
per haver esdevingut ”una referència
en la formació del professorat”. El con-
seller va explicar que “la formació dels
mestres que han passat per Blanquerna
té avui dia un gran prestigi i per això la
institució rep un reconeixement al seu
servei a la renovació pedagògica del país
i a la catalanització de l’escola”.
En el discurs d’agraïment, el Dr. Sal-
vador Pié, president de Blanquerna, va
destacar que aquest guardó suposa “un
nou estímul per continuar la nostra tasca
d’innovació en el món educatiu, hereus
de l’anomenat mètode Blanquerna, forjat
a partir d’un ensenyament personalitzat
i d’excel·lència, orientat a una pràctica
professional seriosa i competent, des de
la perspectiva d’un humanisme cristià
obert i dialogant, arrelat al mestratge
de Ramon Llull, autor de l’obra literària
Blanquerna”. “És d’aquesta forma –va se-
guir–, i amb renovada convicció, que vo-
lem continuar essent un valor i prestigi
en la formació de mestres, pel seu model
propi i al servei de la renovació pedagò-
gica i la catalanització de l’escola. Aquest
és el nostre compromís educatiu.” El Dr.
Pié va concloure amb una referència al
mestre: “Ramon Llull recorda en el lli-
bre sobre Blanquerna que ‘els seus pares
quan començava els seus estudis li acon-
sellaren que fos bo i agradable a Déu i a
tota la gent i que no es resistís a rebre i a
fer-se amb els costums que provenen de
la bona educació –el que anomenàvem
bona criança– que ha de resplendir en tots
els ciutadans’. Això és el que nosaltres vo-
lem continuar amb motiu d’aquest pre-
mi. I tot això tenint present les mateixes
paraules de Ramon Llull quan sàviament
concloïa: ‘Qui persevera de dia i de nit, va
cap allà on desitja!”
El dia 9 de febrer s’obre la preinscripció a Blanquerna-URL per al curs 2010-2011
Notícies
El pròxim dia 9 de febrer i fins al 5 de juliol, les tres facul-
tats de Blanquerna-Universitat Ramon Llull obren el període
de sol·licitud de plaça per al curs 2010-2011 i la preinscripció
es podrà fer per Internet. Els estudiants que vulguin cursar
els seus estudis universitaris a Blanquerna-Universitat Ramon
Llull: a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de
l’Esport, a la Facultat de Ciències de la Salut o a la Facultat de
Comunicació, poden fer la preinscripció presencialment a la
secretaria del centre corresponent o per Internet, a partir del
dia 9 de febrer fins al 5 de juliol de 2010.
Durant aquests mesos, les tres facultats han organitzat ses-
sions informatives i jornades de portes obertes per a totes les
famílies que hi estiguin interessades.
Podeu trobar la informació a www.blanquerna.url.edu
Neix la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna
Des del 23 de desembre, l’Escola
Universitària d’Infermeria, Fisioterà-
pia i Nutrició Blanquerna passa a ser
oficialment la Facultat de Ciències
de la Salut Blanquerna.
Amb el canvi de nom culminen
tots els passos iniciats el curs pas-
sat per assolir la nova normativa de
convergència europea d’educació
superior (EEES). La incorporació a
l’EEES suposa la desaparició de les
diplomatures en favor dels Graus (4
anys), a més d’una major mobilitat
entre estudiants, graduats, acadè-
mics i professionals a tot Europa i,
per tant, una millora en la formació
de l’alumnat. A més, obre les por-
tes, entre altres coses, a la recerca i
el doctorat. La Facultat de Ciències
de la Salut Blanquerna imparteix els
graus d’Infermeria, Fisioteràpia i Nu-
trició Humana i Dietètica i el degà és
el Dr. Màrius Duran.
L’Escola de Mestres Blanquerna, guardonada amb el Premi Catalunya d’Educació 2009
sa i compacta per reforçar el caràcter singular de la biblioteca,
sense cap finestra que recordi l’escala residencial, encara que
des de l’interior actua com una gelosia que permet les vistes
i l’entrada de llum.
L’accés es realitza a través de l’única obertura franca de la
façana nord-est que trenca el volum massís a tota la llargada
de la façana, a nivell de planta baixa. Constitueix l’ull que
convida a entrar-hi i ensenya l’interior de la biblioteca amb el
gran rètol aparador que explica l’ús de l’edifici. La planta baixa
es col·loca 1 m per sobre del nivell de la plaça per augmentar
l’alçada de la planta soterrada, proporcionada a la dimensió de
l’auditori. El desnivell entre el carrer de Valldonzella i l’accés
es recorre a través d’una rampa, formada pel plegament del
paviment de la plaça atri, que dirigeix l’aproximació a l’edifici.
L’edifici té dues plantes soterrades per a les parts de pro-
grama més aïllades amb condicions d’aïllament acústic, com
l’auditori, amb capacitat per a 205 persones, i el plató de tele-
visió, de 64 m2, per a pràctiques de producció d’informatius.
La primera planta soterrada té accés directe des del vestíbul
per a activitats alienes a la biblioteca. Al soterrani -2 hi ha el
magatzem del fons de llibres i material audiovisual.
Pel que fa a instal·lacions, l’edifici compta amb els més
avançats sistemes de climatització i regulació, però el més des-
tacable és el sistema de recuperació de calor de la façana de
doble pell, que consisteix a recollir l’aire calent que es genera a
l’hivern a l’interior de la façana per portar-lo a l’entrada d’aire
de les màquines de producció de calor, situades a la coberta.
El salt tèrmic es redueix en un 40%, un marge que incideix en
el temps de funcionament de les màquines. Durant l’estiu es
força la circulació d’aire de l’interior de la façana per mantenir
la cara interior a una temperatura més baixa.
Ricard Pié (doctor arquitecte) i Juan Pablo Saucedo (arqui-
tecte), directors del projecte.
serveis, oficines i les aules petites d’informàtica.
La cruixia confrontada amb els Jardins Torres Clavé es tracta
com un espai únic de quatre nivells, on es col·loquen alternada-
ment les sales de lectura en forma de safates, de manera que no
es perdi la visió global de la biblioteca des de cap punt de vista.
La unió entre ambdues cruixies està formada per la successió de
prestatgeries que conformen la quarta façana de l’espai de lectu-
ra. L’element que defineix la relació entre l’espai interior i
l’exterior, les façanes, es concep des dels dos àmbits, per do-
nar resposta als requeriments d’assoleig, vistes, llum interior,
reflexos i il·luminació artificial.
El to daurat de la llum
La façana que dóna a la plaça és un pany de vidre, mur
cortina, format per dues fulles. El vidre exterior conté un teixit
metàl·lic de fils de llautó i coure que redueixen la radiació solar
en un 50% i emeten reflexos daurats que canvien amb l’angle
d’incidència solar. Així es filtra la llum d’orientació sud-oest, la
pitjor possible per a una biblioteca, i es potencia el to daurat
de la llum de tarda. L’edifici de l’Antituberculós i la cúpula de
l’església de Sant Pere Nolasc es reflecteixen en la superfície de la
façana. La cara interior, de vidre translúcid, difumina la llum
natural i evita la formació d’ombres molestes per a la lectura.
Dintre d’aquesta doble pell se situa la llum artificial que con-
verteix la façana en l’única font de llum de dia i de nit. La llum
romanent que surt a l’exterior es projecta cap a la plaça.La in-
clusió dels pilars ocults dintre de la doble pell i entre les pres-
tatgeries accentua l’efecte flotant de les sales de lectura. L’espai
de lectura es completa amb la façana transparent, orientada a
sud-est, per emmarcar les vistes de l’església de Santa Magdale-
na i es protegeix el tester nord-oest amb els panells de formigó
foradat emprats per cobrir la cruixia de serveis.
Els panells de formigó foradat que tanquen la resta de
l’edifici compleixen la funció de donar una aparença massis-
20 Notícies
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres25 Activitats
Si ets excel·lent, estudiaràs de franc a Blanquerna-URL.
Per a més informació:
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esportc. Císter, 34. 08022 [email protected]: 902 11 37 82 | 93 253 30 06
Facultat de Ciències de la Salutc. Padilla, 326-332. 08025 [email protected]: 902 11 37 83 | 93 253 31 27
Facultat de Comunicacióc. Valldonzella, 23. 08001 [email protected]: 902 11 37 80 | 93 253 31 08
Beques a l’Excel·lència AcadèmicaCurs 2010-2011
Activitats | 25
Activitats
Jornada sobre “La logopèdia i els projectes solidaris internacionals” a la FPCEE
El divendres 18 de desembre, la
Facultat de Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport (FPCEE) Blan-
querna-URL va organitzar una jornada
sobre “La logopèdia i els projectes soli-
daris internacionals”.
Durant aquesta jornada es van ex-
posar experiències de cooperació i es
van divulgar les accions que des de
diferents instàncies es porten a terme
arreu del món i en què participen els
logopedes. Durant l’acte també es va
facilitar el contacte tant dels professio-
nals en actiu com dels estudiants amb
els voluntaris que treballen en projec-
tes solidaris internacionals com els de
la Fundació Vicenç Ferrer o el projecte
Fe y Alegría, entre altres.
El degà de la Facultat de Psicolo-
gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL, Dr. Climent Giné,
El Dr. Joan Majó inaugura el màster universitari en Formació del Professorat d’Educació Secundària
El president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, inaugura el curs a la Facultat de Comunicació
El passat novembre, el Dr. Joan Majó,
Comissionat per a Universitats i Recerca
de la Generalitat, va inaugurar la 1a edi-
ció del màster universitari en Formació
del Professorat d’Educació Secundària.
El màster, que imparteix Blanquerna, es
realitza en conveni amb La Salle i acredi-
ta la formació pedagògica i didàctica exi-
gida en l’Ordre ECI/3858/2007, de 27 de
desembre, que habilita per a l’exercici de
les professions de Professor d’Educació
Secundària Obligatòria i Batxillerat,
Formació Professional i Ensenyament
d’Idiomes.
El Grup de Recerca en Estratègia i
Creativitat Publicitàries de la Facultat
de Comunicació Blanquerna-URL va or-
ganitzar un cicle de conferències sobre
“Cervell i creativitat”. El dia 15 de des-
embre, el Dr. Ignacio Morgado, catedràtic
de Psicobiologia de la UAB, va impartir
la conferència “Emocions i intel·ligència
social”. El 21 de gener, el Dr. Óscar Vila-
rroya, director de la Càtedra “El Cervell
Social” de la UAB, va pronunciar la con-
ferència “El cervell social”.
Cicle de conferències sobre “Cervell i creativitat”
L’Aula Salut Blanquerna-URL tractarà
aquesta edició el tema “La cronicitat, un
repte social per al segle XXI”, amb un
col·loqui en el qual participaran el Dr.
Antoni Nello, catedràtic d’Antropologia
i Ètica de Blanquerna-URL, la Dra. Emí-
lia Sánchez, metge especialista en salut
pública i epidemiologia, vicedegana de
Postgrau i Recerca de la FCS Blanquer-
na-URL, i el Dr. Miquel Vilardell, metge
especialista en medicina interna. La cin-
quena edició de l’Aula Salut tindrà lloc el
dia 11 de maig durant el matí.
L’Aula Salut tracta “La cronicitat, un repte social per al segle XXI”
Joan Laporta, president del Futbol Club Barcelona, va pronunciar la conferència
inaugural del curs 2009-2010 de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL, amb el
títol “El Barça i la influència en el panorama mediàtic català”. El degà de la Facultat,
Dr. Miquel Tresserras, va presentar l’acte, que es va cloure amb una roda de preguntes
dels estudiants de Comunicació.
Lancy Dodem, representant de la Fun-dació Vicenç Ferrer a Espanya
el Dr. Ignasi Ivern, vicedegà de Grau
d’aquesta Facultat, i el Dr. Jesús Valero,
coordinador de Logopèdia, van ser els
encarregats de presentar la jornada.
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres26 Relat
26 | El relat
Tot va començar el curs passat amb una iniciativa im-
pulsada des del vicedeganat de Relacions Internacio-
nals, que més tard es concretaria en un projecte espor-
tiu de solidaritat a Calcuta (Índia) liderat pel professor
de la FPCEE Xavi Arranz. El projecte es concretava en
un seguit d’accions educatives en l’àmbit esportiu en di-
ferents escoles de la ciutat de Calcuta, a l’Índia. Així que
vam conèixer el projecte, set estudiants de la facultat
(cinc de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i dos
de Psicologia) ens hi vam acollir i el mes de juliol mar-
xàvem cap a la “Ciutat de l’alegria” (nom amb el qual
va batejar Calcuta l’escriptor Dominique Lapierre). Un
cop vam aterrar i després de dos dies de jet lag ens vam
El relat | 27
EL RELAT
Esport solidari a Calcuta, la ciutat dels contrastos
estrenar, un diumenge, en aquest viatge d’entrenament
i activitat física solidaris a una escola de dansa, Karm’a,
on nens i nenes d’entre cinc i catorze anys assajaven
acaloradament i intensament els balls que els coreogra-
fiàvem.
La immersió en l’escolaDurant tot el mes vam impartir classes de diversos es-
ports (futbol, tennis, bàdminton i dansa) en escoles de
Calcuta, la majoria sense recursos i amb unes infraestruc-
tures molt precàries en les quals és pràcticament inviable
la pràctica d’aquestes activitats en el dia a dia de l’escola.
La primera immersió d’impacte va ser a l’escola Kha-
na School girls, un centre que acull nenes de les classes
socials més necessitades: filles de rick-saws, de prostitu-
tes, dels intocables de l’Índia, els dhalits, etc. El fet de
poder anar a l’escola és una gran oportunitat d’apartar
aquestes nenes del carrer, de la misèria, almenys durant
les quatre hores de classe obligatòries que estan al centre.
Les despeses derivades de l’ensenyament es costegen per
les famílies que apadrinen aquestes nenes, que majori-
tàriament són de Barcelona.
L’escola de Garipuri, que depèn d’una parròquia cris-
tiana regentada per sacerdots coreans, està ubicada en
un barri perifèric de la ciutat i els recursos són molt pre-
caris. Allà vam continuar impartint classes dirigides de
tennis, bàdminton, dansa i futbol. Tot el col·lectiu de
l’escola ens va mostrar una generositat excel·lent; quan
acabàvem les sessions d’activitats esportives sempre ens
convidaven a dinar i a compartir una bona estona de ter-
túlia i jocs amb ells.
A l’escola Julien Day, situada al barri de Homraw, als
afores de Calcuta, vam fer una estada intensiva de dues
setmanes. Es tracta d’una escola hindú anglòfona que
forma part d’una xarxa extensa d’escoles que depenen
d’una fundació privada de l’Índia, que finança, junta-
ment amb les famílies, els projectes educatius dels cen-
tres. El director general de l’escola, Julian Glynn, va po-
sar a la nostra disposició tot el que tenien i les activitats
esportives que els vam proposar van triomfar entre tota
l món de l’esport pot ser un bon vehicle per interre-
lacionar-nos amb altres cultures. El llenguatge de
l’esport és universal: el joc no entén de polítiques ni
d’ideologies, senzillament permet materialitzar valors com
la solidaritat, l’esforç, la perseverança i molts d’altres de
fonamentals per al creixement personal.
E
Text i fotos: Estel Grañen, Verònica Riera, Ariadna Salvà, Fran-cesc Jou, Àlex Timoneda, Estela Valero i Noemí Delgado, estu-diants de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL i el professor Xavier Arranz.
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
28 | El relat
Vivències compartidesDurant la nostra estada no solament vam dedicar-nos a im-
partir classes d’activitat física i esportiva. A les tardes acos-
tumàvem a compartir estones amb voluntaris d’arreu del
món, a conèixer la mil·lenària cultura hindú amb visites
molt interessants a llocs com slums (les xaboles al costat
del riu on viuen els més miserables), el barri de la “Ciutat
de l’alegria” i el mercat de les flors. Vam assistir i participar
en rituals funeraris, que ens van causar un gran impacte per
la naturalitat amb què els viuen, i també vam passar bones
estones al Park de Sudder Street, un immens parc on cen-
tenars de nois i noies practicaven diversos esports, sobretot
el criquet i el futbol, en què moltes vegades ens afegíem a
jugar. Contrastos de Calcuta.
Anècdotes per acabarCalcuta és la ciutat del desordre, el trànsit, les vaques, els
rick-saws, els mercats ambulants, els cotxes atrotinats. Cada
vegada que sortíem de l’hotel, el camí cap al nostre destí
era una aventura: no sabíem ni el temps que trigaríem a
arribar-hi ni amb què ens trobaríem. En una de les sessions,
una vaca va interferir la classe tombant el professor, en Xavi
Arranz, i l’únic exercici que vam poder fer en aquella sessió
va ser el de riure, i molt.
La convivència amb els nens i nenes de les escoles esta-
va plena de moments sorprenents, emotius i gratificants,
tot alhora. En un no res et sorprenia la facilitat innata que
tenen els alumnes envers certes modalitats esportives i
Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
26 Relat
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres30 Recerca
l Quixot era addicte als llibres de cavalleries i la seva història és un dels llibres més llegits de la història
de la humanitat. Bill Gates era addicte als ordinadors i ha revolucionat el món. Després de les antigues
addiccions a l’alcohol, al joc, a les drogues o al sexe, ara comença a preocupar l’addicció dels joves
als telèfons mòbils, a Internet i als videojocs. Un equip de recerca de la Facultat de Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL investiga científicament aquestes addiccions a les noves tecnologies.
I no fa un crit d’alarma social, sinó un toc d’atenció a les famílies i als educadors. La raó és que, per un o altre
motiu, o en un o altre moment de la vida, tota persona corre el risc d’acabar sent addicte a alguna cosa.
Recerca | 31
RECERCA
Després d’anys d’estudiar diverses addiccions,
el grup de científics de Blanquerna-URL, diri-
gits pel Dr. Xavier Carbonell, ha centrat la seva
atenció en les noves tecnologies. I la primera
pregunta que sorgeix és si som davant de no-
ves addiccions a les noves tecnologies, o bé si
algunes addiccions i addictes han canviat de
format. Segons les primeres conclusions, “no
som davant d’antigues ni de noves addic-
cions, sinó davant de conductes quotidianes
que poden ser normals i saludables però que
en alguns casos poden acabar sent malaltisses
o patològiques. De la mateixa manera que el
joc és positiu i recomanable, algunes persones
poden tenir una relació i una conducta malal-
tisses amb una màquina de jugar”, delimita el
professor Carbonell.
Això fa plantejar als científics el vell dilema
de si l’addicte neix o es fa. La majoria de psi-
còlegs opinen que l’addicte neix, ja que moltes
persones juguen a la loteria i poques acaben
sent ludòpates. Igualment, milions de persones
usen Internet, però només una part molt petita
E
“Crec que l’addicte es fa i que tota persona, en un moment determinat de la seva vida, pot tenir una relació amb les drogues, el joc, l’alcohol o Internet que esdevingui patològica”
acaba tenint una relació patològica amb la xar-
xa. Segons aquesta majoria de psicòlegs, això es
deu al fet que només persones amb trastorns de
personalitat cauen en les addiccions i per aquesta
raó diuen que el problema no està en l’objecte,
sinó en el subjecte. Però malgrat que és psicòleg,
el director de recerca no s’inclou en aquest dis-
curs dominant. “Crec que l’addicte es fa i que
tota persona, en un moment determinat de la
seva vida, pot tenir una relació amb les drogues,
el joc, l’alcohol o Internet que esdevingui patolò-
gica. Pot passar en una fase vital prolongada com
l’adolescència, però també en un adult que s’ha
separat de la parella o està molt estressat a causa
de la feina. En alguns d’aquests casos, la relació
amb les drogues pot ser una drecera per aguantar
La societat de les noves addiccionsText: Joaquim RoglanIl·lustracions: Espe Maestro
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Recerca | 3332 | Recerca
l’altra punta del món però parlem menys amb
els veïns. És més fàcil arribar a casa i posar-se
a l’ordinador a parlar amb gent de tot el món,
que no pas trucar a la porta del costat i xerrar
amb el veí”, afirma el científic. En tot cas, la
societat actual exigeix més a les persones i fa
que les persones siguin més exigents amb elles
mateixes, se sentin més insegures i busquin
substàncies o tecnologies que ofereixen sen-
sació de seguretat. Carbonell no és filòsof de
la ciència ni sociòleg, però considera que “es-
tem sotmesos a pressions noves perquè abans
les coses canviaven amb molta més lentitud.
Ara els canvis són molt més ràpids i això pot
generar noves necessitats que es poden omplir
satisfactòriament d’una manera no patològi-
ca, com sent d’un grup d’autoajuda o d’acció
solidària, sent cooperant, participant en actes
socials, o anant a un partit de futbol. Però hi
ha altres activitats que al final poden ser perju-
dicials per a la persona”.
D’ací la recança dels pares, dels educadors,
dels psicòlegs i fins i tot dels policies, quan
veuen que Internet permet fer-se passar per
una altra persona i falsejar la identitat. “Jugar
amb la nostra identitat pot crear addicció, per-
què permet provar la sensació de fer-se passar
per un altre, de ser un impostor, i algú es pot
enganxar a la seva pròpia fantasia. Per això
estudiem si aquesta dissociació de personali-
tat pot ser patològica”, alerta l’investigador.
Seria com el cas de Jekill i Hyde, encara que
Jekill no volia ser Hyde. “O com el cas de la
Ventafocs, que amb Internet podria continuar
sent princesa després de la mitjanit”, compara
Carbonell. I això pot comportar cert risc als
adolescents. “És natural i obligatori que els
adolescents creixin i evolucionin. En aquest
procés canvien el seu aspecte físic, no els sa-
tisfà la seva imatge, busquen noves maneres
de mostrar-se al món i d’identificar-se ells
mateixos. Van canviant i jugant amb el cabell
llarg o curt, amb l’etapa punk i amb l’etapa
pija... Aquests canvis són lents, però Internet
permet fer-los ràpidament cada dia a qualse-
vol hora. I quan es juga amb la pròpia identi-
tat i es crea una altra personalitat, es produeix
la dissociació.” Tots podem evadir-nos llegint
un llibre, però cal entrenament cultural i
temps. Per contra, Internet permet fer-ho rà-
pidament cada dia i sense l’esforç ni els diners
que costa evadir-se anant a un estadi de futbol
o a una discoteca a prendre unes copes amb
els amics. “Hi ha el risc que dues copes acabin
generant una addicció, però fins i tot això re-
quereix més temps i més diners que Internet,
on el joc es pot perllongar tantes hores com es
vulgui i afectar persones que no saben contro-
lar el temps”, compara l’investigador.
Les primeres alarmes van saltar al Japó i a
Corea quan van detectar joves que passaven
moltes hores tancats jugant amb els ordina-
dors. Però l’equip de recerca de Blanquerna
no ha trobat informació científica perquè no-
més hi ha informació periodística, sovint poc
fiable. “A més, són casos diferents. Els nois
japonesos que se sentien rebutjats per no as-
A més de les substàncies, de les màquines i
de les persones, també hi ha una societat que
sembla afavorir les addiccions. En aquest cas,
el diagnòstic social és més difícil. “Tot depèn
de l’oferta, la demanda i la disponibilitat. En
una societat sense alcohol no hi ha alcohòlics,
igual que no hi havia addictes a l’heroïna
intravenosa fins que no es va inventar la xe-
ringa. Quan les substàncies són a disposició
de tothom, tothom corre el risc d’esdevenir
addicte en algun moment de la vida. Internet
és un invent recent i era impossible que abans
hi hagués addictes. Però quan està disponible
per a tothom i ens trobem persones sotmeses
a tensions que abans no existien, la informa-
ció de la xarxa pot ser només informació o
causar alteracions de conducta. Tot plegat és
paradoxal. Som en una societat en la qual ens
podem relacionar amb persones que viuen a
solir els alts rendiments acadèmics es refugia-
ven a casa i no sortien de l’habitació plena
d’ordinadors, jocs i càmeres. Per contra, els
nois coreans anaven a jugar en grup als ciber-
cafès i s’hi passaven hores.” Però res d’això ha
estat encara estudiat científicament, insisteix
Carbonell. Tanmateix, la difusió d’aquests
casos ha creat certa alarma a Catalunya i ha
fet augmentar les consultes dels pares als psi-
còlegs. “Tots els pares d’adolescents es quei-
xen que els seus fills juguen molt a la play,
però passa que els pares venim d’uns models
de societat, de família i de joc molt diferents.
Nosaltres som immigrants analògics, mentre
que els nostres fills són nadius digitals. Ens
falta adaptar-nos a aquestes tecnologies, igual
que a les nostres mares, que no havien tingut
televisió, els preocupava que miréssim massa
la tele. Ara, quasi preferim que els nostres fills
mirin la tele que no pas que es passin hores a
la seva habitació amb l’ordinador”, diu Car-
bonell.
Malgrat tantes alarmes, el grup de recerca
ha tractat pocs casos d’addicció a les noves
tecnologies, que han estat atesos en unitats
que tenen experiència amb el joc patològic.
“La raó és que n’hi ha molt pocs i encara
menys que demanin ajuda. Hi ha molta de-
manda d’ajuda per part dels pares, però poca
per part dels usuaris. Això significa que hi ha
més alarma que realitat i que aquesta realitat
es dóna poc a conèixer. Sovint passa que un
adolescent no és addicte a Internet, sinó que
és un component més de la seva conducta pro-
blemàtica perquè té problemes d’adaptació a
l’escola o amb la família. Passar hores con-
nectat a la xarxa no vol dir ser-ne addicte.”
Carbonell és partidari de no alarmar més la
gent i de llençar missatges de tranquil·litat.
“Jugar amb la nostra identitat pot crear addic-ció, perquè permet provar la sensació de fer-se passar per un altre, de ser un impostor, i algú es pot enganxar a la seva pròpia fantasia”
“Sovint passa que un adolescent no és addic-te a Internet, sinó que és un component més de la seva conducta problemàtica perquè té problemes d’adaptació a l’escola o amb la família. Passar hores connectat a la xarxa no vol dir ser-ne addicte”
“Hi ha el risc que dues copes acabin generant una addicció, però fins i tot això requereix més temps i més diners que Internet, on el joc es pot perllongar tantes hores com es vul-gui i afectar persones que no saben controlar el temps”
30 Recerca
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Recerca | 3534 | Recerca
que, en general, les coses noves fan por fins
que no es poden integrar. Primer es va parlar
d’addicció a les novel·les radiofòniques, després
d’addicció a la televisió i ara d’addicció als ordi-
nadors, als mòbils i a Internet. “Ningú s’enganxa
a l’ordinador per consultar els seus comptes ban-
caris, però podria passar amb algunes aplicacions
d’Internet, com els jocs de rol en línia i alguns
xats. Tanmateix, aquest procés de pors deixen
de preocupar quan la ràdio, la televisió i els or-
dinadors són més coneguts i integrats amb tota
normalitat.”
Totes les línies d’investigació i els estudis dels
científics de Blanquerna indiquen que podem es-
tar tranquils. “Són nous fenòmens que hem de
conèixer perquè potser algunes poques persones
tinguin problemes, però en principi no és una
qüestió d’alarma social ni de prendre Internet als
joves.” Però als mitjans de comunicació aparei-
xen noves alarmes i noves addiccions, com per
exemple a les dietes alimentàries. “El menjar és
bo, però hi ha persones obeses. Em fa gràcia que
es parli d’addictes a les dietes i que una univer-
sitat anglesa estudiï les addiccions a la cirurgia
estètica. El problema no són ni el menjar, ni les
dietes, ni la cirurgia, ni Internet, sinó les persones
que no se senten satisfetes amb la seva imatge. Jo
prefereixo que el meu fill canviï la seva imatge en
un joc de rol en línia que no pas que s’operi cada
any”, ironitza Carbonell.
Per ignorància, per temor o per moda, la llis-
ta de presumptes addictes creix i també es parla
d’addictes a les botigues de tot a cent o a les rebai-
xes. “Les rebaixes són un parell de vegades l’any,
però els establiments de tot a cent són oberts cada
dia. El mateix que passa amb el joc, moltes perso-
nes compren loteria de Nadal una vegada l’any,
mentre que les escurabutxaques són presents cada
dia a molts bars. I ara també pot passar que algú es
faci addicte al pòquer perquè s’hi pot jugar a totes
hores a través d’Internet.”
I davant tots aquests fenòmens, sempre apa-
reixen les tendències prohibicionistes i els addic-
tes a prohibir-ho tot. Sortosament, els científics
ho tenen clar. “La prohibició, com a tal, és un fet
psicològicament negatiu, perquè no dóna una al-
ternativa. La prohibició no té sentit si no dóna
alternatives. Però cal posar límits, perquè en cas
contrari podria passar que els supermercats fes-
sin ofertes de cocaïna com les fan de cafè i algú
la compraria per provar-la, igual que de vegades
es compra una menja exòtica per tastar-la. Prohi-
bir Internet o el mòbil als adolescents seria com
dir que hem de deixar d’anar amb cotxe per-
què hi ha accidents de trànsit, o com prohibir
les sabates perquè hi ha fetitxistes de sabates.”
Per això una bona recepta continua sent calma,
tranquil·litat, bons aliments i sentit comú.
Un fenomen que amoïna els pares i educadors
és l’ús del telèfon mòbil que fan els joves i fins
i tot els infants, fins al punt de creure que són
addictes al telèfon. “Ho estem verificant empí-
ricament, però teòricament pensem que encara
que pot haver-hi un ús excessiu o problemàtic
del mòbil, seria difícil parlar d’una addicció. La
nostra teoria és que el mòbil és una eina molt
útil i pot generar una dependència tecnològica
que no aniria més enllà de la que tenim amb
l’electricitat. Si ens quedéssim sense electricitat,
quasi res funcionaria. I el mòbil serveix per par-
lar, per escriure missatges, per fer de despertador,
per guardar l’agenda... Compagina la comunica-
ció verbal i l’escrita i se’n pot fer un ús abusiu com
es pot abusar del cotxe, però és difícil parlar d’una
addicció perquè sempre que el fem servir la nos-
tra identitat es manté. Quan parlem amb un amic
o enviem un missatge, som sempre nosaltres i no
ens fem passar per una altra persona, cosa que sí
que es pot fer amb Internet o amb els videojocs
en xarxa”, opina el director de la recerca.
Novament, som davant una paradoxa. Els
adolescents disposen d’unes tecnologies de la
comunicació que augmenten el seu aïllament.
Paradoxal resulta també per al científic que
abans els nuvis parlessin a través d’una reixa
i ara parlin per telèfon. O que abans els joves
volguessin un telèfon amb cable llarg per parlar
amb els amics i amigues des de la seva habitació
“La prohibició, com a tal, és un fet psicològi-cament negatiu, perquè no dóna una alter-nativa. La prohibició no té sentit si no dóna alternatives”
“La nostra teoria és que el mòbil és una eina molt útil i pot generar una depen-dència tecnològica que no aniria més enllà de la que tenim amb l’electricitat. Si ens quedéssim sense electricitat, quasi res funcionaria”
Enganxats al mòbil
30 Recerca
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Haissa. Història d’una tragè-
dia obrera en el tardofran-
quisme, d’Emili Ferrando
El llibre recull la tra-
gèdia de l’incendi de
l’empresa badalonina
Haissa, que va causar la mort per
asfíxia de sis dels seus empleats.
Els fets del 17 de maig de 1974
van commoure la ciutat i tota la
comarca. El foc va començar a
l’hora del descans del torn de la
tarda i, en pocs minuts, les tres
plantes van quedar envoltades
d’un fum tòxic i de flames que, a
més de destruir les matèries pri-
meres i les peces ja elaborades, va
posar fi també a la vida de cinc
obreres i un electricista. Amb el
llibre, Emili Ferrando recupera
aquesta història a través de tes-
timonis d’aquells fets. Ediciones
Carena, 2009.
El coneixement: una peda-
gogia al servei de la salut,
de Rosa M. Boixareu i Jordi
Vilaró (coord.)
La Facultat de Ciències
de la Salut Blanquer-
na-URL ha publicat aquest llibre,
una miscel·lània en homenatge
a la memòria de la professora
Elena Botella, fisioterapeuta i cap
d’estudis de Fisioteràpia de Blan-
querna, que ha estat dirigit pels
professors de la FCS Dra. Rosa
M. Boixareu i Dr. Jordi Vilaró. El
llibre inclou un seguit d’articles,
escrits per companys seus o dei-
xebles, que tracten àmbits de la
fisioteràpia, la bioètica, l’educació
en valors, la violència, l’aprenen-
tage de llengües, etc. Barcelona:
Blanquerna Tecnologia i Serveis,
SL, 2009. 305 pàgines. ISBN: 978-
84-936959-0-3.
Pensant en els altres,
de Carme Boqué (coord.)
Les professores de la
Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i
de l’Esport Maria Carme
Boqué (coord.), Mireia Civís, Queca
Criach, Annabel Fontanet, Anna de
Montserrat i Lisette Navarro han
publicat Pensant en els altres, una col-
lecció de contes il·lustrats sobre la
convivència i gestió positiva de con-
flictes. Aquesta col·lecció, adreçada
als alumnes de cicle mitjà d’Educació
Primària, té com a objectiu princi-
pal ensenyar a ser i a viure junts i a
resoldre de manera pacífica els con-
flictes quotidians. A través d’històries
curtes i amenes i amb uns personat-
ges propers als nens i nenes d’aques-
tes edats, els quaderns mostren
situacions problemàtiques concretes
i, també, la solució corresponent,
sempre basada en l’empatia i el dià-
leg. Barcelona: Editorial Castellnou,
2009. ISBN: 9788498045451.
Els jugadors de whist,
de Vicenç Pagès
El professor de la FCC
Vicenç Pagès ha escrit
aquesta novel·la ambi-
entada a Figueres, plena
de personatges vivíssims, referències
pop i escenes memorables dels últims
trenta anys. L’acció s’inicia quan la
filla del protagonista es casa amb un
pelao que condueix una miniretroex-
cavadora. A mesura que la boda avan-
ça, ressorgeix un passat que inclou un
castell, un joc, una mort i un Empor-
dà que no és de postal. “La novel·la
−diu l’autor− comença com El pare
de la núvia, però després s’empelta de
Mystic River i d’American Beauty.” Bar-
celona: Editorial Empúries, 2009. 542
pàgines. ISBN: 9788497874410.
Guía práctica de nóminas y
seguros sociales,
d’Antonio Benavides
La Guía, publicada pel
professor de la Facultat
de Psicologia, Ciències
de l’Educació i de l’Esport Antonio
Benavides, aporta l’anàlisi pràctica
de tots els elements ordinaris i inci-
dències especials que poden interve-
nir en la gestió de la nòmina i de les
assegurances socials. També incorpo-
ra diferents temes complementaris
que poden servir d’eina de consulta
en altres matèries connexes. En la
monografia s’inclouen nombrosos
exemples pràctics que poden contri-
buir a resoldre els dubtes més habi-
tuals en aquesta matèria. Lex Nova,
S.A., 2009. ISBN: 9788498980820.
Coolhunting, de
Daniel Córdoba-Mendiola
El professor de la Fa-
cultat de Comunicació
Daniel Córdoba-Men-
diola aborda un nou
fenomen que ha revolucionat el
comportament del consumidor: el co-
olhunting. En el llibre presenta casos
molt actuals per il·lustrar tots els
elements que constitueixen el món
cool: què és, qui comença l’impuls i
on, com és el mercat i com funciona
un fenomen perquè les empreses el
puguin incorporar, si és que el poden
gestionar correctament. Editat per
Gestión 2000, col·lecció “Marketing
y Ventas”, 2009. 208 pàgines. ISBN:
9788498750270.
Ars Brevis, 2008
Anuari de la Càtedra
Ramon Llull Blanquerna
L’anuari de la Càtedra
Ramon Llull Blanquerna
2008 recull una sèrie
Novetats editorials
d’articles que s’acosten a la filosofia
pràctica des de diferents perspectives
i que són una mostra de la gran vita-
litat que té l’ètica en el nostre àmbit
cultural, amb articles d’Anna Pagès,
Cristian Palazzi, Mar Rosàs i Francesc
Torralba. L’apartat “Estudis” recull
13 escrits que fan referència a temes
diversos sobre educació, pensament,
antropologia, filosofia, història i
religió. La secció “Recensions” tanca
aquesta edició de l’anuari.
El trastorn del nen consentit.
Manual per a pares i mestres
desorientats, d’Ursula Oberst
El llibre, publicat per la
professora de la Facultat
de Psicologia, Ciències
de l’Educació i de l’Esport Dra. Ursu-
la Oberst, s’adreça a pares, mestres i
professors. L’autora es fa ressò de la
gran preocupació dels adults davant
de l’augment de conductes pertor-
badores, conflictes i trastorns com-
portamentals i de la desorientació
dels educadors per intervenir amb
eficàcia en petits i grans problemes.
Presenta un enfocament de preven-
ció i intervenció per a aquest tipus
de situacions, que tots els adults que
tracten amb nens poden aprendre i
utilitzar. Lleida: Pagès Editors, 2009.
ISBN: 9788497797955.
De Robinson Crusoe a Peter
Pan. Un canon de literatura
juvenil, de Vicenç Pagès
L’Editorial Ariel ha
publicat en castellà el
llibre del professor de
la Facultat de Comunicació Vicenç
Pagès, en el qual proposa vint-i-vuit
novel·les de qualitat com ara L’illa
del tresor, Els tres mosqueters, El llibre
de la selva, Jane Eyre, Dràcula, La filla
del capità o Peter Pan. De cada llibre
s’inclou una guia orientativa perquè
el lector pugui accedir a l’argument,
els personatges, l’estil, el context,
els avantatges o les dificultats que
presenta cada lectura. L’original en
català el va publicar Proa el 2006.
Barcelona: Editorial Ariel, 2009. 254
pàgines. ISBN: 9788434488106.
Proposta de codi ètic per a
la professió de nutrició hu-
mana i dietètica, del Grup de
treball en Ètica i Nutrició
Aquesta publicació és
el resultat d’un treball
d’investigació (que donava continu-
ïtat al treball de fi de carrera de dues
alumnes de la Facultat de Ciències
de la Salut) que va concloure amb
la proposta d’un codi ètic per als
professionals de la nutrició i la dietè-
tica. Comprèn sis principis generals
(responsabilitat, professionalitat,
solidaritat, respecte, cooperació i
legalitat) i cinc estàndards de bona
pràctica professional amb l’articulat
corresponent. El llibre ha comptat
amb la col·laboració de les Dres.
Isabel García-Jalón, M. Paz de Peña i
Mercedes Muñoz, de la Universidad
de Navarra, i del Dr. Antoni Nello,
professor de la Facultat de Ciències
de la Salut Blanquerna-URL i assessor
del grup. Barcelona: Prohom Edici-
ons, 2009. ISBN: 9788493584719.
Nota(n)roja,
de Francesc Barata
El professor de la Fa-
cultat de Comunicació
Francesc Barata i Marco
Lara Klahr expliquen
en aquesta publicació
la història del periodisme sobre crim
i violència. Els autors aporten ele-
ments per a la professionalització dels
reporters i editors que produeixen i
publiquen la informació. El volum
està estructurat en quatre parts: la
primera explica els orígens del perio-
disme de “nota vermella”; la segona
ressenya l’ètica periodística i els drets
ciutadans; la tercera fa referència a la
seguretat pública, justícia penal en
un context d’estat de dret, i l’última
ofereix un diccionari de termes per a
periodistes de seguretat pública i jus-
tícia penal. Editorial Debate, 2009.
El paciente oncológico.
Atención integral a la perso-
na, de Judith Roca i Francis-
ca Ruiz (coord.)
Les professores de la Fa-
cultat de Ciències de la
Salut Blanquerna-URL Judith Roca i
Francisca Ruiz han coordinat aquesta
publicació que aborda les cures del
pacient oncològic des de diferents
perspectives professionals, perquè
d’aquesta manera s’aconsegueixi
una atenció global. El llibre aporta
informació que ajuda a conèixer
millor el càncer i les cures al pacient
oncològic, la qual cosa contribueix
a la millora de qualitat de vida de la
persona amb càncer i del seu entorn.
Editorial Formación Alcalá, 2009.
Enseñar por competencias
en Educación Física,
d’Enric M. Sebastiani
El professor de la Facul-
tat de Psicologia, Ciènci-
es de l’Educació i de l’Es-
port Blanquerna-URL Dr. Enric M.
Sebastiani és coautor d’aquest llibre,
juntament amb Domingo Blázquez.
Els autors, d’una banda, reflexionen
sobre què vol dir educar per compe-
tències en educació física i, de l’altra,
volen demostrar que l’enfocament
competencial no és una moda que
obliga a redefinir documents educa
36 | LLibres LLibres | 37
04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres
LLibres | 3938 | Llibres
tius. La publicació pretén aclarir el
contingut del discurs pedagògic ofi-
cial derivat del plantejament educa-
tiu actual. Editorial INDE, 2009. 216
pàg. ISBN: 9788497291729.
República TV. La Catalunya
de la primera televisió,
de Francesc Canosa
Aquest llibre del pro-
fessor de la Facultat de
Comunicació Blanquer-
na-URL Dr. Francesc Canosa explica
el projecte d’engegar una televisió
catalana durant la República. Es
tracta “d’un tràveling que atrapa tota
una societat catalana que s’adona
que el món està canviant i que l’era
de la imatge ha començat. Tot es
fa visible: somnis i malsons; exilis i
retorns; promeses i oblits; negocis i
ruïnes; batalles mediàtiques i guerres
personals; Catalunya i Espanya”, diu
l’autor. Aquesta és la història d’uns
anys en què la televisió és alguna
cosa més que un nou mitjà de co-
municació que ha de revolucionar el
planeta. La televisió esdevé el símbol
d’un país que vol veure-hi i ser vist.
Barcelona: Editorial Dux, 2009.
Això no és Amèrica. Claus
de l’estratègia electoral,
de Toni Aira
El professor de la Fa-
cultat de Comunicació
Blanquerna-URL Dr.
Toni Aira mostra, en aquest llibre,
les claus de l’estratègia electoral més
enllà de l’estratègia d’Obama. L’autor
explica que la política necessita avui
més que mai una mirada estratègica
que la justifiqui i que l’adapti a un
medi molt sovint apàtic, la major
part del temps escèptic i gairebé sem-
pre hostil; i això no es pot fer d’igual
manera als Estats Units que a França,
a Catalunya o al Regne Unit. Una
estratègia electoral d’èxit no neces-
sàriament ha de servir en un context
polític i social diferent d’aquell en
què ha triomfat a l’origen. Barcelo-
na: Editorial Niberta, 2009.
L’escola del segle XXI. Una
mirada des de la societat
civil, diversos autors
Els professors de la
Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i
de l’Esport Blanquerna-URL Mireia
Civís, Dr. Jordi Riera, Annabel Fon-
tanet i Elena Ojando són els autors
d’aquest informe que se centra en
aquells sectors que, tot i tenir una
preocupació per l’educació, hi tenen
un impacte aparentment menys fort
i directe, i que sovint queden al mar-
ge de les consultes i de la trama de
complicitats que es pot establir amb
el món educatiu. Són sectors que te-
nen molt a dir sobre quin curs ha de
seguir l’educació del país. Barcelona:
Fundació Bofill, 2009.
L’adopció, de Mercè Pañe-
llas i Montserrat Alguacil
En aquest llibre, publi-
cat per les professores
de la Facultat de Psi-
cologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport Blanquerna-
URL Dra. Mercè Pañellas i Dra.
Montserrat Alguacil, s’exposen les
dificultats i els problemes a què
s’enfronten tant pares com fills,
però també és una guia plena d’ori-
entacions i experiències perquè
l’adopció funcioni. Les autores trac-
ten què és l’adopció i com s’adopta
a Catalunya; quines dificultats im-
plica l’adaptació d’un nen adoptat;
com s’afavoreix la seva integració;
com es pot treballar la diferència:
raça i tipus de família; com s’entén
l’adopció en les diferents etapes del
cicle vital; quines són les dificul-
tats que afronta el nen a l’escola, o
com parlar dels orígens a un infant
adoptat. Barcelona: Editorial UOC,
col·lecció “Vull Saber”, 2009.
Pensar a la Universitat, dife-
rents professors universitaris
opinen sobre el paper del
cristianisme en la societat
Els professors de Blan-
querna Dra. Rosa Ma
Boixareu i Dr. Antoni Nello, de la
Facultat de Ciències de la Salut;
Dr. Francesc Grané, de la Facultat
de Comunicació, i Andreu Ibarz,
Dr. Francesc-Xavier Marín, Àngel
Jesús Navarro, Dr. Carles Pérez i Dr.
Francesc Torralba, de la Facultat de
Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport, han participat en aquest
llibre que recull les seves opinions,
entre les d’altres professors, sobre
el paper del pensament cristià en la
universitat actual i, per extensió, en
la societat catalana. La iniciativa va
sorgir del Centre Edith Stein, orga-
nisme de la Delegació de Pastoral
Universitària de l’Arquebisbat de
Barcelona, a través del portal dedi-
cat a l’àmbit de la cultura i la uni-
versitat. Barcelona: Edimurtra, 2009.
Educar en l’ús saludable i se-
gur de les noves tecnologies,
de Miquel A. Prats (coord.)
El llibre, que ha coor-
dinat el professor de la
Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL Dr. Miquel A.
Prats, juntament amb Carles Do-
rado, és el resultat del projecte “i-
confiable”, que va impulsar l’Ajun-
tament de Sabadell amb la finalitat
de dinamitzar la comunitat educa-
tiva d’aquella ciutat tot estenent
un ús més generalitzat de les TIC.
Es tracta d’una guia orientativa per
a famílies, escoles i educadors per
saber quin és l’estat de l’art sobre
cada tecnologia i conèixer els reptes
i els perills del seu ús amb infants i
adolescents. Edita l’Ajuntament de
Sabadell, 2009.
(Des)acords. Música i
músiques als Països Cata-
lans (1975-2009), Jaume
Radigales (coord.)
En aquesta publicació,
que ha coordinat el pro-
fessor de la Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL Dr. Jaume Radigales
juntament amb Joan-Elies Adell,
diversos especialistes reflexionen
sobre l’estat de la música als Països
Catalans des del 1975. Tot i la preca-
rietat de les polítiques culturals i els
dèficits estructurals que arrossega,
les valoracions recollides demostren
l’esplèndida varietat musical que
es viu ara i aquí. Editat per El Cep i
la Nansa, col·lecció “Argumenta”,
2009.
Trípodos, núm. 25
La revista acadèmica de
la Facultat de Comuni-
cació Blanquerna.
El número 25 de la
revista acadèmica que
publica la FCC, coordinat pel pro-
fessor Romà Guardiet, dedica el mo-
nogràfic a “La lluita de la memòria.
Dolor, oblit i el passat a revisió”,
amb articles, entre d’altres, d’Elena
Yeste (“Temps d’hiperrecord, passat i
present”); François Dosse (“La ‘tyran-
nie’ de la mémoire”); Marie Breen-
Smyth (“Hierarchies of Pain and
Responsability: Victims and War by
Other Means in Northern Ireland”);
Simona Skrabec (“Àlbum de fotogra-
fies: Sarajevo, 1914-Sarajevo, 1992”);
M. Dolors Genovès (“Memòria,
narració i reconciliació a Sud-àfrica:
un balanç”); Daniel Feierstein (“La
construcción de la memoria de la
experiencia represiva en el Cono Sur
de América Latina: memoria, apro-
piación y elaboración”); Fina Birulés
(“La memòria i la matèria primera de
la indignació”); i Francesc-Marc Àl-
varo (“Periodisme i memòria virtual:
quan el passat colonitza el present”).
Aloma, núm. 25
La revista Aloma de la
Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i
de l’Esport Blanquerna-
URL, dedica l’espai de
“Temàtica” a “El joc: a la recerca
de l’homo ludens”, coordinat pel
professor de la FPCEE, Jaume Ban-
tulà. En aquest monogràfic han
participat professors de la URL,
de la Universitat d’Alacant, de la
UB, de la Pontificia Universidad de
Valparaíso a Xile, de la Universitat
de València i de la Universidad Na-
cional de Comahue a la Patagònia
argentina, entre d’altres. Completa
el número l’Espai obert, apartat de-
dicat a articles enviats per diferents
autors, i la secció “Lectura”.
L’art de saber estar sol,
de Francesc Torralba
El professor de Blan-
querna-URL és l’autor
d’aquest llibre on es
parla de la soledat, no
com un objecte sinó
com una vivència de l’ànima i una
experiència per la qual tothom pot
passar. Segons l’autor, el llibre “no
és un manifest contra la solitud ni
tampoc és una defensa de la vida so-
litària. És una apologia de la soledat,
d’aquest bell estat tan necessari per
al desenvolupament ple de la perso-
na i de les seves facultats”. Col·lecció
“l’Expert”, núm. 20. Pagès Ed., 2010.
La ràdio en essència,
d’Eva Comas
La professora de la
Facultat de Comunica-
ció, Dra. Eva Comas,
reivindica en aquest
llibre l’essència de la ràdio −el seu
so− i conclou que, per mantenir la
seva singularitat en l’escenari digital
i multimèdia, la ràdio ha de fer de
l’oralitat i la sonoritat el propi segell
de qualitat distintiu. Col·lecció “Pa-
pers d’estudi”. Trípodos Edicions,
2009.
El guió segons com,
de Joan Tharrats
Joan Tharrats, professor
de la Facultat de Comu-
nicació, planteja la tas-
ca i l’art de guionitzar
no ja des de la perspec-
tiva d’anàlisi d’una pel·lícula, sèrie
o programa televisiu ja produïts
–a posteriori–, sinó des del plante-
jament del guió abans i durant el
procés d’escriptura, que és quan
en la professió tot és modificable.
Explica com fer front a les circum-
stàncies mantenint-hi els requisits,
el concepte i, en definitiva, l’ànima
del guió original, per treure’n, al
cap i la fi, profit d’unes circums-
tàncies que condicionen, però que
alhora obliguen a ser creatius. Col-
lecció “Papers d’estudi”. Trípodos
Edicions, 2009.
36 Llibres