Download - Fem Cami nº.96
El MIJAC Bon Pastor: Un nou centre mi l i tant!!
Fem CamiLa Revista dels animadors del MIJAC de Barcelona i Terrassa
num. 96. desembre 2010
í
2
index
Editorial.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .3
Vida del moviment... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4
Pas a lamilitància del Junior... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4
Pas a la militància de l'Alba... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5
Pas a lamilitància de l'Ana... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7
TestimoniComiatQuique... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8
Testimoni Comiat Manolo... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .10
Testimoni Comiat Sonia... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .12
Una nova etapa... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14
Coordinadores... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .16
Secció del consi.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18
Sabias que... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19
3
Benvinguts de nou a la NOSTRA
publicació més desitjada!
I diem nostra (amb majúscules) perque
realment és feta per nosaltres mateixos,
aquells que tan sóls un número enrera
nomès la llegiem (bé, alguns colaboraven de
tant en tant).
Aquest any gairebé hi ha hagut renovació
total de la comi diocesana, tret d’en Joan
Manel, puig tenim nou consi diocesà (el
senyor del barret, Miquel) i nous membres
de l’equip disc també presents a la comi,
com la coordinadora d’infants, la Laura de
Morera i l’Oriol de Llefià. També debuta el
nou iniciador a la comi (que es resisteix a
portar el nom d’iniciador “diocesà”), en
Pablo de Mollet.
Per acabar-ho d’adobar inclús tenim nous
centres! Desprès d’uns anys difícils, el nou
curs l’hem iniciat amb els nous centres de
Granollers; Bellavista i Can Bassa. També
ha tornat un centre que l’any passat va haber
de plegar, Risitas Contaminaos.
És a més un any fort, com sempre els
dissabtes als centres, pero també amb la
TDI (aquest és el segon any de campanya),
les jornades d’iniciació, les formacions de
respons i iniciadors, la sessió d’estudis...
Tot plegat ens porta a iniciar un nou curs
amb il.lusions renovades, per treballar amb
els centres i per iniciar el FEM CAMÍ.
Noves seccions, nous encapçalaments
(restyling que en diuen)... tot nou... excepte
l’essència, o millor dit, l’esperit. aquest
esperit és el del Mijac, alló que realment ens
mou, els infants i el testimoniatge vers ells. I
Jesús. Sempre ell, sempre demostrant-nos
que val la pena continuar lluitant i treballant
per aquest món. Que continuem sembrant,
que continuarem donant fruit. I quan no
poguem més... ell abonarà la terra. Com
aquest nou curs que estem començant!
Pero clar, cal que estiguem tots units, des
de els que s’inicien (ja han debutat uns
quants a la jornada d’iniciació) fins als que ja
tenen solera (alguns freguem els 10, fins als
20 anys de militància... i més...) . . . així que
encetem ja aquest nou número, i encetem
aquest nou curs, units en l’esperit, l’esperit
del MIJAC!!
Comissió Diocesana
Editorial
4
Vida del moviment
Este paso a la militancia lo acojo como un
regalo a un esfuerzo que lleva tres años.
Muchos saben como llegué al Mijac, Pepe
me ofreció junto a mi hermano unirme al
equipo de animadores, el cual mi hermano
accedió, pero no pudo asistir así que fui a
reemplazarlo, pero al final me gustó la
experiencia.
En mi tercer año, acoger la
responsabilidad de centro, fue un reto
personal, el cual no tengo porque mentir,
pero me lo esperaba, no en las
circunstancias como llegaron, pero en mi
mente intuía un futuro así.
Durante estos tres años no he hecho mas
que compartir mi vida dentro del Mijac con
todas las personas que he podido, desde mi
entorno familiar, la universidad y destaco
mas en marzo de este año que hubo una
pastoral de inmigrantes en sarrià y cuando
contaba mis tres años en Barcelona, las
preguntas que me hacían eran sobre el
Mijac, querían saber mas de este tema y yo
encantado y feliz respondía las preguntas.
Mucha gente me pregunta si no me
aburro o si voy por obligación, y mi
respuesta siempre es la misma, tenlo por
seguro que el día que me aburra no iré
nunca mas, creo que esto refleja un poco lo
que es Mijac para mi, un lugar donde nunca
aburrirse y el trabajo que hacemos todos se
ve reflejado en cada uno de los niños y niñas
que están aquí o han pasado por aquí. En
todo este tiempo si he faltado 5 veces al
Mijac es mucho, ya que tanto me agrado ir
sábado a sábado que dejo de hacer otras
cosas para estar ahí siempre, mi
compromiso para con la agrupación es el
100%.
Agradezco a todas las personas que me
han ayudado en todos estos años, que me
han dado su amistad y compartir todo su
conocimiento, agradecimiento a Pepe por la
invitación hecha, y sobre todo uno muy
especial para el grupo R.I.M. (República
Independiente del Mijac) que gracias a ellos
he aprendido cosas de mi que no sabia, y
sobre todo esa confianza que me han dado,
puedo tenerla con todos los nuevos que
integran el Mijac del Bon Pastor. Gracias
RIM <3
Sin nada mas que decir, gracias a todos y
espero que estos 3 años sean muchos mas.
Elvis Arias Falconi “Junior”
Pas a la mil itància del Junior
5
Pas a la mil itància de l 'Alba
¿Quieres ser animadora del MIJAC,
tienes tiempo? Pensar, el que es diu pensar
no ho vaig fer, ja que per prendre la decisió
de ser animadora ho tenia molt clar, la meva
germana ho havia estat i la seva il·lusió i la
dels seus companys era contagiosa per fer
que el barri tingues un lloc on els nens
poguessin gaudir d’una bona estona. Així
doncs, jo volia donar a les noves generacions
de trinitenses l’oportunitat de viure i gaudir
de moltes coses que jo havia viscut.
Ara ja tinc clar que aquest només va ser un
dels motius que em va impulsar a ser-ho,
d’altres com el poder veure el somriure del
infant quan pensa una activitat i la cara de
felicitat quan la duu a terme i li agrada el
resultat; poder compartir un temps de
reflexió amb els nens i sobre tot amb els
companys; observar al meu voltant i veure
que als infants els hi agrada formar part
d’aquest moviment i es senten involucrats i
part d’ell. A més de sentir-me més a prop
Jesús quan en el centre les coses van bé i
cada cop creixem més; quan ens reunim per
preparar un altre dia de MIJAC i ho fem
donant allò que en tenim poc, el temps.
Desprès de donar-hi moltes voltes a
aquest testimoni vaig aturar-me a pensar en
que realment no mai m’havia plantejat fins
ara que ha suposat per a mi el formar part
del MIJAC. Ara que ja porto 3 anys com
animadora puc dir que ha entrat en el meu
dia a dia gairebé sense adonar-me i en
ocasions sense demanar permís. No ha estat
fàcil entendre la dinàmica i el seu
funcionament però poc a poc i amb ajuda
dels companys i ex animadors es va fent el
camí.
El que potser m’ha costat menys és la
relació amb els infants perquè al cap i a la fi
son nens que volen i busquen suport d’un
adult i per això estem, per acompanyar-los;
la part que més sacrifici ha suposat son les
relacions entre els companys animadors
perquè com a Alba Maria la timidesa per
relacionar-me amb ells i dir el que realment
penso és molt alta. Malgrat tot crec que la
meva personalitat de mussol poc a poc i
gràcies a conviure està desapareixent i està
deixant al descobert la animadora que
realment sóc, perquè com va dir l’Olga en el
seu moment: “la Alba ya se ha convertido en
una buena animadora, ya no es esa chica con
una vergüenza que se moria”.
Fent un recull de tot allò en el qual el
MIJAC m’ha ajudat puc dir que el meu
camí personal, el de l’Alba Maria, s’ha vist
recolzat i reforçat en moltes ocasions, ja que
entre tots m’ajuden i m’acompanyen més
enllà del MIJAC i em fan veure com
realment som i com son les coses i així puc
actuar per millorar tant en el meu camí
personal com en el camí d’animadora.
Una pregunta que em van fer ara fa cosa
de uns mesos va ser: “si vols, hauries de
passar a militant a l'assemblea del setembre
vinent. Vols que en parlem?” SÍ vull ser
militant Natxy, vull formar part encara més
d’aquest moviment i vull continuar creixent
com animadora i com a Alba Maria; vull
6
encara més, formar part de la meva
comunitat, també tenir més
responsabilitats en el centre i a ajudar
sempre que es pugui als infants guiant-los i
acompanyant-los en el seu camí en el
moviment.
I potser el repte més important que prenc
és el d’ajudar als altres animadors del meu
centre a descobrir i acompanyar-los en el
camí de l’animador, a fer que coneguin
millor el MIJAC i que gaudeixin d’ell com
ho estic fent jo.
Per acabar només dir que el camí que
començo ara espero que perduri uns
quants anys amb la companyia dels meus i
que realment serveixi per poder mantenir el
Mijac a la Trinitat Vella, així doncs com
diu Pau Donés a Camino:
“Camino, tengo algo que aprender
Camino, aun me queda por hacer,
Camino, y me dejo sorprender”
Alba Lozano
7
UNO CRECE
Imposible atravesar la vida ...
sin que un trabajo salga mal hecho,
sin que una amistad cause decepción,
sin padecer algún quebranto de salud,
sin que un amor nos abandone,
sin que nadie de la familia fallezca,
sin equivocarse en un negocio.
Ese es el costo de vivir.
Sin embargo lo importante no es lo que
suceda,
sino, cómo se reacciona.
Si te pones a coleccionar heridas
eternamente sangrantes,
vivirás como un pájaro herido incapaz de
volver a volar.
Uno crece...
Uno crece cuando no hay vacío de
esperanza,
ni debilitamiento de voluntad,
ni pérdida de fe.
Uno crece cuando acepta la realidad y
tiene
aplomo de vivirla.
Cuando acepta su destino,
pero tiene la voluntad de trabajar para
cambiarlo.
Uno crece asimilando lo que deja por
detrás, construyendo lo que tiene por
delante y proyectando lo que puede ser el
porvenir.
Crece cuando supera, se valora y sabe dar
frutos.
Uno crece cuando abre camino dejando
huellas,
asimila experiencias...
¡Y siembra raíces!
Uno crece cuando se impone metas,
sin importarle comentarios negativos, ni
prejuicios,
cuando da ejemplos
sin importarle burlas, ni desdenes,
cuando cumple con su labor.
Uno crece cuando
se es fuerte por carácter,sostenido por
formación,
sensible por temperamento...¡Y humano
por nacimiento!
Uno crece cuando
enfrenta el invierno aunque pierda las
hojas,
recoge flores aunque tengan espinas y
marca camino aunque se levante el polvo.
Uno crece cuando se es capaz de
afianzarse con
residuos de ilusiones, capaz de perfumarse
con residuos de flores...
¡Y de encenderse con residuos de amor!
Uno crece ayudando a sus semejantes,
conociéndose a sí mismo y
dándole a la vida más de lo que recibe.
Uno crece cuando se planta para no
retroceder...
Cuando se defiende como águila para no
dejar de volar...
Cuando se clava como ancla y se ilumina
como estrella.
Entonces...
Uno Crece
Ana de la Torre
Pas a la mil itància de l 'Ana
8
Tesimoni Comiat Quique
Al programa diu que al final d'aquesta
jornada ens hem d'acomiadar els qui sortim
de la Comissió diocesana i hem de donar la
benvinguda als qui hi entren. Per a mi això
no és nou, perquè és la segona vegada que
ho faig; i, a més, no sé què dir de nou, encara
que no recordo el que vaig dir l'última
vegada.
Ahir, al nostre centre, vam començar el
curs del MIJAC i m'hi vaig trobar tan bé
que va ser com si estrenés sabates noves.
Érem vint-i-set nens i nenes, des dels més
petits als més grans i no vam fer cap
convocatòria explícita (amb papers, cartes o
demés), s'ho van anar dient els uns als altres
i, em sembla que, només van faltar tres o
quatre i havent-se justificat. Ho esperaven,
desitjaven tornar a començar, trobar-se una
altra vegada. M'ha omplert de joia veure
com han crescut en tres mesos, amb quina
alegria es retrobaven; ningú s'ha sortit de
mare, no han hagut bronques, hem celebrat
els anys de l'Aaron, el més gran de tots, i els
animadors han sabut estar en el seu lloc. La
Irene s'ha estrenat com a responsable del
centre i la Laura no ha posat objeccions a
participar en l'Equip DISC i la mama
tampoc, d'entrada. Què més volem? En
canvi jo, dintre meu, pensava amb quina
mandra he començat el curs, no només en el
MIJAC, sinó en tota una colla d'activitats
de la parròquia. I el que ha fet que m'hi
trobés tan bé el primer dia han estat les
ganes dels infants.
Aquesta petita crònica l'he fet per posar
de relleu una cosa que fa temps que la vaig
descobrir gràcies a la Mari, quan va dir que
el MIJAC és un do, un bé, de Déu. Fa
temps que ho vaig descobrir, però s'ha de
renovar cada dia.
Hi ha moments alts i moments baixos. Hi
ha qui s'afegeix i qui ho deixa. Hi ha centres
nous i centres que tanquen, centres que
tanquen i obren, centres a punt de tancar i
que a darrera hora no ho fan... però l'Esperit
que alena en el nostre esperit no para.
Només d'Ell depèn. I que nosaltres ens hi
obrim. Per tant, no ens hem d'inflar quan
les coses van bé ni desinflar quan van
malament. Només val allò que hem escoltat
a l'evangeli d'avui: "Som uns pobres
servents, hem fet el que hem sabut i el que
hem pogut". I que Déu hi faci més que
nosaltres! I Déu hi fa a través dels infants.
D'on ens ve la crida? A través d'ells. Una
altra cosa és si l'escoltem o no. Els centres
que han tancat, oi que no han tancat per
falta d'infants? Doncs aquesta és la prova
del que estic dient.
Això és el que crec i ho mantindré fins que
pugui.
I ara, a una altra cosa. Entre les moltes
9
coses maques que ens van passant, n'hi ha
una que vull ressaltar: que en el Moviment
ja tenim el primer màrtir, és a dir, el primer
testimoni que, com Jesús, ha dit: "Pare, a les
teves mans encomano la meva vida". Perquè
màrtir vol dir testimoni. I en aquest cas es
tracta d'un testimoni fundacional
fonamental: l'Enric Grases. Màrtir i
memòria del Moviment. Als qui l'heu
conegut, no cal dir-vos res perquè segur que
us ha aportat moltes coses. Als qui no l'heu
conegut, dir-vos només que va ser un
excel·lent consiliari, un bon capellà i un bon
company. Tinguem-lo sempre present.
I, parlant de màrtirs, vull també fer
memòria d'un consiliari laic que va morir
aquest curs i al que potser no hem tingut la
consideració deguda en el MIJAC. Es
tracta d'en Josep Lluís Buil, de Risitas. Un
home també edificant.
Us vull donar gràcies a tots, consiliaris,
animadors, iniciadors-formadors, equip
DISC i Comissió diocesana per com m'heu
edificat i educat; per tot el que m'heu ajudat
a descobrir, per com m'heu ajudat a
convertir-me en moltes coses. Estic en deute
amb tots vosaltres. Vull tenir un record
especial pel Natxy, una persona que m'ha
impressionat com a persona i home de fe i
compromís; pel Dani, encarnació de la
racionalitat amable; per la Rita, carisma i
optimisme, amabilitat i delicadesa; per la
Martita, amb molt de cor; pel Manolo, anys
i panys acompanyant-nos mútuament, i no li
puc dir res més, que és el que ell em diu
sempre que em dedica una cosa: "què vols
que et digui, company?"; per la Sonia, que
és constància, paciència i entrega; i pel Joan
Manel, que l'he conegut més i millor
últimament: il· lusió, amabilitat, naturalesa,
sensibilitat.
Gràcies a tots i que doneu el mateix
recolzament o més als qui ara accedeixen a
la Comissió diocesana i a l'equip DISC.
Enric Roig
1 0
Testimoni Comiat Manolo
M'ha costat molt d'escriure aquest
testimoni, perquè penso que posar aquestes
coses per escrit i llegir-les davant de tota
l'Assemblea és una confessió que em
compromet amb tots vosaltres. Tampoc he
volgut aprofitar el testimoni que vaig fer ara
deu fer 17 anys, malgrat les insinuacions
malicioses d'en Joan Manel.
Bé, començo. Només he estat en aquesta
"Comi" un curs, però he intentat portar el
ritme de les meves responsabilitats des del
primer dia amb ganes i amb un esperit
positiu i "cañero".
Per què vaig assumir en el seu dia aquesta
responsabilitat? Doncs per diverses raons:
- Per superar el pessimisme que s'havia
instal·lat a l'equip d'iniciadors davant
l'absència de candidats i que amenaçava
amb minar la moral de l'iniciador diocesà
en exercici.
- Per les persones concretes que hi havia a
la Comi i que certament m'inspiraven
plena confiança per poder treballar en
equip amb elles.
- Perquè la meva dona, tot i reconèixer
que no era el millor moment familiar i que
jo hi esmerçaria moltes hores que trauria
d'altres dedicacions, em va dir que
endavant... (a propòsit, encara continuo
esperant algun cangur o acompanyant del
MIJAC per estar amb el David i la
Irene...).
Ha estat un curs en el que hem fet moltes
coses (sí, ja sé que totes les Comissions
diocesanes diuen el mateix, però deixeu-
m'ho dir) i totes elles ens han unit més com
a equip i com a companys de feina. Hem
volgut (i crec sincerament que ho hem
aconseguit) fer una feina callada, eficaç i
il· lusionada que transmetés a tothom una
entrega joiosa en el servei al Moviment.
11
Ens hem arremangat netejant la seu. Hem
estat clars (encara que ens ha dolgut) amb la
situació del centre de Trinitat Nova (allà
vam descobrir que la Comi teníem una
secretària particular!). Hem assumit la tasca
de secretaria de forma col·legiada. Hem
participat en la nova estructura del Consell
C/B (la qual continuo creient que no és la
millor per al moment actual). Hem intentat
millorar la presentació i el contingut del
Fem camí... en fi, com ja he dit un treball
que ens ha fet estimar-nos més el MIJAC.
Però, sobretot, vull agrair als membres de
la Comi tota la paciència i comprensió que
han tingut amb mi. He de dir que m'he
sentit molt acollit, acceptat i estimat en
l'equip. Gràcies, companys! En concret:
- Agraeixo al Joan Manel la seva eficiència
no només portant les reunions, sinó en la
preparació i l'èxit del treball de la Comi.
Entenc que en faltar un membre de
l'equip li ha tocat fer feines que no li
corresponien directament.
- A la Sonia, la seva gran entrega des del
cor i el patiment (en el sentit més grec del
terme) que ens ha ajudat a ser pràctics i
sensibles envers la realitat infantil del
Moviment i el treball dels centres i de
l'equip DISC. (Algun dia, Sonia,
m'hauràs de dir com t'ho fas per
empalmar treball, reunions i venir al
centre sense dormir!).
- Al Quique pel seu saber estar, per
l'esforç de venir a les reunions (que cada
vegada li agraden menys), però sobretot
per la seva gran espiritualitat en el
quotidià i en molts moments puntuals
(gràcies, Quique, pels dos recessos que
hem compartit aquest curs).
I ara marxo mig content. Content perquè
veig que queda una Comi bastant completa
(quan ja vèiem al pobre Joan Manel fent de
Superresponsecrecoordinador diocesà). I
trist, perquè des de l'equip d'iniciació no
hem estat capaços de trobar un nou (o nova)
iniciador/a diocesà, encara que un de
nosaltres farà de lligam entre els dos
equips...
I encara podria dir moltes més coses, però
crec que també és de savis saber quan has
d'acabar. Per tant, només dir-vos que
finalitzo aquesta etapa, però que espero
continuar participant d'aquest gran regal de
Déu que és el MIJAC des del meu centre i
des de la iniciació.
VISCA!
Manolo Juarez
1 2
Testimoni Comiat Sonia
Tota aquesta aventura va començar, tot
just, fa quatre anys. Hem van regalar un
caramel molt maco que es deia Equip Disc.
Quan et menjaves aquell caramel, eres
capaç de formar part d’un equip que
coordinava infants dels Centres de la
Diòcesis, organitzar Coordinadores,
treballar perquè la Campanya arribi a tots
els infants de cada Centre, editar revistes
fetes per ells, i mil i un sabors que pots
gustar si et prens aquest caramel.
Durant dos anys vaig poder tastar la
dolçor de compartir jocs amb els infants a
les Coordinadores, i a conèixer altres
realitats fora del meu centre, així com fer
Equip amb altres animadors que ara son
amics. També vaig tastar altres gustos més
agredolços, com fer reunions fins tard, veure
com a vegades la feina que fas no és
suficient, o que els infants son més que allò
que pots veure un somriure dibuixat a la
seva cara, i tenen realitats molt dures.
Aquell caramel mica en mica es va acabar,
i vaig tenir la oportunitat de canviar els
papers, i ara, ser jo qui havia d’oferir aquests
caramels. Aquesta tasca és la de
Coordinadora Diocesana (no és un nom tan
comercial com el del caramel Equip Disc,
però si molt important).
Durant dos anys més, hauria d’assumir la
tasca de ser membre de la Comissió
Diocesana, portar el carro de l’Equip Disc, i
continuar la vida d’animadora al centre…tot
això, sumant la feina, i repartir fotos meves
als meus amics i família perquè no s’oblidin
de la meva cara…complicat! !
Han estat dos anys de feina molt dura, de
reunions de Comi els divendres rere
divendres, de combinar horaris amb l’Equip
Disc, de treure hores de son per acabar les
tasques i que tot estigui a punt a les
Coordinadores, d’arribar de treballar al
matí, i veure’t uns quants glops de cafè per
estar perfecte a les Assemblees,
Coordinadores i altres tasques, i d’arribar al
Centre cada dissabte per veure els infants
del teu grup.
Estar al peu del canó durant pràcticament
quatre anys ha estat molt esgotador. Però
per altra banda, les hores de son perdudes,
el cansament, les llàgrimes quan no arribes
on vols, i les hores de feina invertides,
s’obliden quan veus que estàs recolzat per el
teu equip (centre, Comi, Disc), i per les
persones que t’envolten (família, parella,
amics), i sobretot, quan veus arribar als
infants a cada Coordinadora amb un gran
somriure, i t’abracen (o en el seu defecte,
una palmada a l’esquena), i t’agraeixen el
que fas amb els seus somriures divertits.
Molta gent ha passat per aquest equips
durant aquests anys, que no em posaré a
nombrar, perquè ja sabeu qui son (en el
fons, som una família petita). Des de les
Comis del Ride et Labora fins al famós
Visca! , passant per totes les noies
(espectacular!) que han passar per l’Equip
Disc.
1 3
També tots els moments gaudits: TDI’s al
bell mig de la muntanya suant i tallant
canyes, fins a la reestructuració de les TDI’s
més festives, i el compartir la Campanya del
centre a la Fira de Centres. També les
Coordinadores a Rivadeneyra, creuant els
dits perquè quan acaben, l’edifici continuï sa
i estalvi, i també els diversos centres que ens
han acollit. I per suposat, totes les cares dels
nens que han passat per Coordinadores, i
dels sis Cajimers que he conegut, son
records que no oblidaré d’aquests anys.
Vull donar les gràcies també, a tots aquells
que m’han acompanyat en aquest camí. Des
de la família que ha estat molt militant,
retallant papers i enganxant murals fins a les
tantes (la mare és una artista!), fins la parella
que ha hagut de respirar profund més d’un
cop per tenir paciència amb les meves preses
i la meva angoixa, passant pels amics i per la
gent que durant aquest temps ha estat una
mica abandonada, mirant les meves fotos
per recordar com soc.
Sempre que hi vaig a un casament, i veig
que la gent plora, trobo que en lloc de
llàgrimes haurien de donar el seu millor
somriure, ja que aquell és un moment feliç.
Doncs vull fer lo mateix i recordar amb
aquest testimoni de comiat que, encara que
son molts anys de compartir coses, nervis i
alegries, em trobo contenta de tota la feina
feta.
Aquest curs serà un moment de canvis a la
meva vida: dedicar més temps a la família i
als amics que hem donen per desapareguda;
poder anar més descansada amb la feina i no
fer bogeries amb els horaris, per tal de
compaginar-ho amb la vida de la Diòcesis
(la meva salut ja ha passat factura uns
quants cops), dedicar més temps al Centre
com a Responsable, així com participar més
com Mijac al meu Llefià estimat, i a Sant
Andreu que serà el meu nou barri d’
acollida, i per suposat, aprendre a conviure
amb el Joan Manel, la part de la Comi que
tinc a casa meva.
Sento no haver fet un estudi sociològic
profund, com el del Dani Bueno, sobre que
fer quan deixes una responsabilitat
diocesana, però us puc assegurar que en
aquests anys, he aprés que no he de posar
dates de caducitat, ni fer plans a llarg
termini, perquè em vull deixar sorprendre
per la vida i gaudir de cada moment, sense
angoixar-me pel que passarà després.
Així que ens veiem en les nostres properes
reunions de Respons, SSEE, TDA’s i
TDI’s, Assemblees, i allà on vulgueu. I
també al carrer Peronella 15, amb cita
prèvia, que la casa es petitona.
Ànims a la nova Comi i al nou Equip
Disc!
Sonia Rodríguez
1 4
Per una persona que dóna tantes voltes a
les coses, que les pensa i repensa tant com
jo, de vegades es donen situacions ben
curioses quan, de cop i volta, sense estar-hi
pensant en aquell moment, t'arriba la
decisió a prendre, la solució als neguits que
tenies (i que potser fins i tot desconeixies
que tenies, com és el cas). I això em va
passar a principis d'estiu.
Un dia, sense venir a res, quan feia temps
que em plantejava que necessito estar activa,
estar associada a alguna història, moure'm,
fer un servei, em va venir a la llum la decisió.
M'entestava en deixar enrere el meu món
des dels 18 anys, el meu quart pis i qualsevol
servei relacionat. Sentia que l’etapa ja s’havia
tancat, que havia de buscar nous móns,
noves realitats que fossin fins i tot més fàcils
que el servei al mijac. Però perquè amagar
un sentiment de pertànyer a algun lloc, un
servei que conec i que sé que necessita
mans? A què esperava? A que em vinguessin
a buscar? Sabia que no ho farien. No
gosarien mai a demanar-me res més.
De cop i volta, sense pensar en res, tenia la
resposta a un munt de plantejaments de
projecte de vida. Pertanyo al mijac, em crec
el projecte, l’estil de vida que intento portar
a terme. Sols l'havia d'adequar al què visc. A
la meva manera de ser, a la vida que porto i a
la que vull portar. Ja no tinc 18 anys. No tinc
ganes de jugar, córrer, preparar mil i una
reunions, estar al capdavant de res, no em
veig amb energia (i el peu tampoc encara).
Prou faig construint casa meva cada dia. I
tampoc podia anar a un centre on hi
haguessin moltes mancances. Encara em fa
mal haver tancat Sant Medir, el dolor que
vaig sentir en deixar els infants se'm fa
present sovint, sobretot quan estic amb el
Grup Jove o veig el quart pis encara per
recollir, la llibreta per tancar... .
I així vaig oferir les meves mans, limitades
en saber que ja no sóc cap joveneta i que
tinc que construir la meva vida, però amb
ganes de donar-me als altres. Em sentia una
mica egoista per posar condicions, però sé
que no puc donar més que el que ofereixo,
Una nova etapa
1 5
donar-me a tot seria dolent per a mi, però
sobretot per als altres. De vegades volem fer
tant perquè creiem que és el que hauria de
ser que ens ofeguem amb les obligacions
que ens acompanyen i el que s’hauria de
viure amb alegria acaba sent un turment per
a tothom.
Sabia on volia anar, però si calia, podia
anar on fos, i he anat a parar a un dels
centres que més a prop, amb qui més puc
connectar i on puc aprendre a ser iniciadora
i renovar-me. Ahir vam començar amb els
infants i hi vaig anar per conèixe'ls tot i que,
normalment, no estaré els dissabtes amb
ells. I per conèixer l’equip, vell conegut i nou
alhora, que ens hem de conèixer i
acostumar.
I avui, avui he tornat a l'Assemblea
d'animadors. He tornat a casa. M'he
retrobat amb mil i un rostres, somriures
còmplices, sorpresos, abraçades immenses,
picades d'ull. Com si no hagués marxat. Tot
continua igual, els mateixos acudits, sortides
de mare i jo caient en totes les bromes com
sempre o agafant-les tard.
I m'he sentit cuidada. Perquè no era fàcil.
No estaven part de la meva vida, els meus
eterns companys de viatge, l'Asel• la i el
Ramon, tots els hem trobat a faltar. I ja no
hi era el meu centre, els meus nens, Sant
Medir. Em trobava representant una altra
realitat, una altra manera de fer. M'ha costat
i fins avui no he vist que em costarà una
mica, que aquest primer trimestre ha de ser
d’adaptació. Però sé que no només ho faig
per mi, sinó sobretot perquè crec en la
oportunitat que tenen els infants de ser
escoltats, de ser respectats i créixer i fer un
món molt millor, la oportunitat de posar
una petita llavor de mostassa per créixer el
mijac.
Rita Bofarull
1 6
Coordinadores
Diumenge al matí, Plaça Catalunya, Ens
trobem a las 10:00 l’Equip Disc. Hem deixo
les claus, no podem entrar a les oficines per
acabar d’enllestir la coordinadora. Hem
d’esperar al Pol que ens les porti. A tot això
esperem al Miquel...no arriba.
A aquella hora, comença la cursa contra el
càncer de mama i mentre van passant dones
corrent per davant nostre, van arribant els
primers centres, i amb ells la notícia que en
Miquel s’ha obert el cap i que no podrà
assistir, ah! i les claus de Rivadeneyra!
Quan som tots, o casi tots, comencem
amb el joc de presentació, tot un clàssic:
Els pistolers! ! Un cop ens sabem els noms
(a grosso modo) anem cap amunt a fer
feina. Ens dividim en les dues
coordinadores i comença el treball:
- Economia i revista comencen a treballar
el manual del bon ecònom i escullen un
objectiu per treballar durant el curs.
Després, posen en comú els articles de la
revista per començar a muntar-la. Des
dels centres recordeu-vos de la portada!
Que és la gran oblidada de la revista!
- Enrollaos vam fer la posada en comú del
treball que veu fer als centres i ens vam
posar mans a l’obra amb la segona part del
lema. Que sapigueu que treballar amb
enrollaos és tot un luxe, així que us
convido a que participeu d’aquesta
experiència!
Després del treball per coordis, ho vam
posar tot en comú i vam fer el pica-pica.
Quan es van acabar les patates els centres
van anar marxant. Fi de la coordinadora.
De la Primera Coordinadora superada, el
1 7
nou Equip Disc estem molt contents amb el
treball que es va fer a Coordinadores.
Comentar també que en Miquel està bé,
encara que s’obrís el cap i amb ganes, com
tot el Disc que arribi la segona
coordinadora per veure que tal ha anat el
treball que hem fet per fer als centres! Des
d’aquí us demano que no sigueu molt crítics,
que és el nostre primer any i estem
començant a pair això de treballar els
diumenges!
Aprofito aquestes últimes línies per
explicar-vos el CONCURS DEL NOU
LOGO DEL MIJAC DE
BARCELONA-TERRASSA!! !
En aquest Noticies Peludes s’obre el
concurs per dibuixar el nou logo pel mijac
Barcelona-Terrassa. Des de l’Equip Disc us
demanem la vostra col·laboració per a que
no surtin coses com el logo que ja tenim,
aquest tan bonic... . Així que animeu als
vostres infants a que facin un logo que sigui
viable i agradable a la vista! ! Esperem que
surtin coses chules i que tinguem un logo
que sigui l’enveja de les altres diócesis!
De moment us deixo delitant-vos amb el
meu logo personal dins la Comi. És un logo
que he fet inspirant-me en el meu amor vers
els locals de Rivadeneyra i per tal d’intentar
que se’m faci més amè el viatge cap a les
reunions de la Comi.
1 8
Seccio del consi
A tall de presentació
Estimats amics i amigues, sóc nou en
aquesta secció de la revista, i potser que em
presenti una mica, abans de res. Em dic
Miquel Álvarez i ja fa uns anys vaig néixer a
Sant Andreu de Palomar.
Estant al seminari, el Jaume Fontbona
(molts el coneixeu!) em va proposar de
col·laborar com animador al Mijac.
D’aquells 2 anys conservo bons amics, i així
vaig conèixer aquesta realitat que ara
començo a acompanyar com a consiliari
diocesà.
Nou curs, comissió diocesana renovada,
equip disc... Per mi en aquests moments és
fàcil parlar d’acollir la novetat que se’ns
presenta cada dia en els nostres centres, amb
un esperit renovat per tal de deixar-nos
sorprendre per aquests infants, que van
creixent i madurant.
“Allò que ha passat tornarà a passar, allò
que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de
nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen:
«Mira, això és nou!», segur que ja existia
abans, en el temps que ens ha precedit.”
(Ecc 1,9)
Potser sí que en el nostre món tot torna a
passar d’una manera o una altra. Ara estem
en aquest temps d’Advent i Nadal, que ens
convida a viure també el Mijac com un
temps d’acollida d’aquest Jesús que ve i se’ns
apropa en cadascun dels infants. Això sona
molt bé, però sabem que a la realitat no tot
són infants “guais”: agraïts, motivats,
dinàmics, divertits.. . Hi ha realitats molt
difícils: infants emprenyadors, moguts,
maleducats... Segur que us venen al cap
rostres concrets amb cadascun d’aquests
adjectius! !
Jo també, mentre escric, recordo
experiències també fora del Mijac, pròpies o
que m’han explicat. La última, un grup de
tres infants que s’escapen escalant per la
reixa de l’escola... amb 5 anys! Però tot això
queda com anècdota, perquè malgrat tot,
sabeu que és important el que reben i el que
aporten al Mijac infants “difícils”. Perquè si
vas coneixent l’entorn, d’on venen i per on es
mouen, a poc a poc ets capaç de valorar els
petits gestos, un somriure, un gràcies, un
perdó... i adonar-te de com va avançant la
llavor de l’Evangeli per obrir-se pas enmig
de les dificultats.
Això és el que volia compartir amb
vosaltres en aquest primer Fent Camí del
curs. Al cap i a la fi, el nostre dia a dia al
moviment és descobrir i ajudar a descobrir
Jesús i el Mijac als infants i als altres
animadors.
Miquel Àlvarez
1 9
Sabies que...
Renovació web del MIJAC de Barcelona i Terrassa
www.mijaccb.org/bcn