28 — NÚM. 8 — www.440classica.cat

ENTREVISTA

TEXT Pere Andreu Jariod

FOTO Juan Miguel Morales

Mireia Barrera (Terrassa, 1967)és directora del Cor Madrigaldes de l’any 1993. Ha estat la titular del Cor Nacionald’Espanya durant cinc anys, i va ser fundadora i directoradel Cor de l’Orquestra Ciutat de Granada. Hi quedem undimecres al vespre abansd’un assaig amb el Madrigala l’Institut Joan Llongueresdel barri de Gràcia, seu del mateix cor. Ens explica les seves experiències en la direcció coral i es declaragran admiradora de l’obra de Johann Sebastian Bach.

Mireia Barrera

“El Cor Madrigal és la meva vida”

Bach té unadimensió espiritualque no tenen elsaltres compositors

Què ha suposat treballar amb una formacióprofessional com el Cor Nacional d’Espanya?Primer, conèixer un tipus d’estructura queno havia vist mai. Tot i que havia treballatalguna vegada amb el Liceu, no es potcomparar. N’era la titular, tenia un assaigdiari, unes responsabilitats i unes obliga-cions. Està vinculat al Ministeri de Cultura,cosa que té unes peculiaritats específiques icomplexes. També va ser un repte gestionarun grup de cent professionals, que tenen unacarrera, unes exigències.

I en l’aspecte musical? El 98% de lesobres que havia de fer no les havia treballatmai. M’estava hores i hores estudiant. Erameravellós. Ho havia de fer perquè noconeixia el repertori i perquè la gent quetenia al davant potser havia cantat aquellaobra trenta vegades.

D’aquest munt d’obres que vas preparar,amb quines et quedes? Amb la primera, elWar Requiem de Britten, perquè va ser lameva presentació. Vam estar un mes i migtreballant-lo cada dia. Després em quedo ambles Escenes de Faust, de Schumann. No leshavia fet mai, i tampoc les coneixia. Me’nvaig empapar. Va ser un treball conjunt ambJosep Pons molt bonic. També et diria laVuitena de Mahler, és enorme i la vam ferdiverses vegades. I el Rèquiem de Ligeti. Va serel descobriment d’una música desconeguda ien la qual em va costar molt d’entrar.

El teu paper és gairebé sempre depreparació del cor per a un concert quefinalment dirigirà un altre director. Com hovius? Amb Josep Pons, que era el director quetenia més a prop, sempre mirava de prepararles obres exactament tal com em demanava,

però alhora ell també acceptava les mevesidees. Hi havia molta complicitat. Però heaprès que el director de cor deixa molta mésempremta en l’obra que la que em pensava.El director d’orquestra hi farà l’última granpinzellada però no té temps de treballar totsels aspectes específicament corals. Joproposava una idea musical, que intentavaque fos el més acabada possible. Aquellaidea era la que rebia el director, que podiaacceptar-la o canviar-la.

D’aquesta etapa hi ha algun director dequi guardis un bon record? Em va agradarmolt el treball amb Frans Brüggen i TonKoopman. Són personatges molt diferents.Brüggen té una força interior increïble quegairebé sense dir res, crea. I Koopman, queés més terrenal perquè apunta més cosesconcretes, desprèn una altra energia moltdiferent, però és un gran coneixedor, unsavi. Potser no són grans directors però sígrans músics i grans intèrprets.

Tot i els cinc anys a Madrid, en capmoment has volgut trencar amb el CorMadrigal. Per què? És que el Madrigal és lameva vida. També hi ha un abans i undesprés de Madrid per al Cor Madrigal.Abans assajàvem cada setmana. De vegadesfèiem assajos extres. El fet d’anar a Madridha canviat tot això. Venia, però no cadasetmana. Teníem un calendari fixat, enfunció de les meves obligacions. Després vasorgir una figura de subdirector i la mevapresència al Madrigal va ser menor, però hiera, sempre hi era.

Has canviat molt a l’hora de dirigir, desque vas començar? Sí, molt. Ara quan diri-geixo no penso en què fan les meves mans.És un procés de molts anys, que et permet quela teva idea artística i el teu pensament mu-sical estiguin integrats amb el teu cos i elteu gest. Ho porta l’experiència.

Encara escoltes les Variacions Goldberg

de Bach? Cada dia, pràcticament. Potser algundia ho deixaré de fer…

Què té Bach que no tinguin altres com-positors? Ho engloba tot: l’abstracció ambl’infinit. Mai no cansa. És intemporal. I té unadimensió espiritual que no trobo en altres.

Projectes de futur

La carrera de Mireia Barrera aniràsempre lligada al Cor Madrigal. “En cap altre grup hi he passat vint-i-dos anys de la meva vida i sempreamb la llibertat de fer tot el que hevolgut.” Aquesta temporada, el corfundat per Manuel Cabero l’any1951 manté la residència a l’Audi-tori de Vilafranca del Penedès, unavinculació que va començar fa unsmesos i que, a més de concerts,els permetrà engegar projectes decol·laboració amb altres grups icrear espectacles. També actuarana la temporada de l’OBC, la Simfò-nica de Barcelona i Nacional deCatalunya, al costat del cor LiederCàmera, per interpretar Joana d’Arca la foguera d’Arthur Honegger.

www.440classica.cat — NÚM. 8 — 29