EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
2
“El futur no existeix, l’anem creant cada dia, en el present...”
“Al tractar amb pacients amb càncer aprens a valorar i a aprofitar al màxim el dia a dia...”
Dr. Lozano Borbalas
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
3
ÍNDEX
1. Introducció...................................................................................4
1.1-Per què he escollit aquest tema?................................................4 1.2-Estructura de la informació........................................................5
2. Què és el càncer...........................................................................5 2.1-Tipus de càncer.....................................................................5
2.2-Com apareix.........................................................................8 2.3-A nivell cel·lular.....................................................................8 2.4-Biologia molecular................................................................11
2.5-Quan es forma un tumor.......................................................12 2.6-El sistema immunològic i el càncer..........................................12
3. L’epigenètica...............................................................................13 3.1- Visita a un laboratori de biologia molecular..............................14
4. Diagnòstic del càncer....................................................................15
5. Tractaments del càncer.................................................................16 5.1-Cirurgia...............................................................................16
5.2-Radioteràpia.........................................................................17 5.3-Quimioteràpia.......................................................................18
6. Prevenció contra el càncer.............................................................20
6.1- L’alimentació ......................................................................22 6.2- Entrevista amb un especialista en nutrició...............................23 6.3- Anàlisis del llibre “Anti Càncer”..............................................28
6.4- L’actitud d’una persona davant la vida....................................32
7. Entrevista amb un especialista en cirurgia.......................................34 8. Entrevista amb un especialista en radioteràpia.................................39
9. Entrevista amb una especialista en quimioteràpia.............................45
10. Conclusions................................................................................57
11. Annexos......................................................................................58 11.1- Un cas real............................................................................58
11.1.1-Tres etapes......................................................................58 11.1.2- Com es viu la malaltia......................................................61 11.2- Vocabulari.............................................................................63
11.3- Bibliografia............................................................................66 11.4- Webgrafia..............................................................................66
11.5- Agraïments............................................................................67
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
4
1. INTRODUCCIÓ
1.1- Per què he escollit aquest tema?
Aquest treball ha estat una oportunitat per conèixer millor, amb més
profunditat, un tema que m’ha estat marcant durant tota la meva vida, des
de que tenia 2 anys fins fa pocs mesos, degut al càncer que la meva mare
va patir. I vaig pensar que m’ajudaria a nivell personal, que m’ajudaria a
superar la situació que estic vivint i podria donar respostes a moltes
preguntes que tinc. Perquè apareix? Com es tracta? Es pot afrontar amb
optimisme i ganes?
Una altra raó per la qual vaig escollir aquest tema per fer el treball es
perquè ja en sabia alguna cosa, m’era conegut i també, perquè vaig pensar
que em resultaria més fàcil obtenir-ne informació ja que a casa en tenia
alguns informes mèdics, radiografies, etc... del cas de la meva mare; a més
a més de que tenia més possibilitats per parlar amb doctors perquè
coneixien a la meva mare.
El càncer és una malaltia de la que es parla contínuament tant pels seus
avenços com per ser una de les principals causes de morts avui en dia. En
aquest gràfic ho podem comprovar:
El càncer és la segona causa no natural de mort després de les malalties
cardiovasculars. Per això m’agradaria saber més sobre aquest tema i així
poder donar informació a totes aquelles persones que desconeixen la
malaltia o que la coneixen però no saben del tot que és, com es
desenvolupa ni perquè.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
5
1.2- Estructura de la informació
Aquest treball l’he estructurat en dues parts, una teòrica i l’altra pràctica.
La part teòrica fa referència a tots els punts que van des del 2 fins al 6.1, és
a dir, parlo de què és el càncer, com es desenvolupa a nivell molecular i
cel·lular, de l’epigenètica, els seu diagnòstic, els seus tractaments i la
influència que té l’alimentació sobre la malaltia, ja que és molt important
per a la prevenció i curació d’aquesta.
A la part pràctica he fet un anàlisi sobre el llibre Anticáncer de Dr. David
Servan i he posat quatre entrevistes diferents, fetes a grans professionals:
un cirurgià, una doctora radioterapeuta, una infermera quimioterapeuta i
una nutricionista-dietista. També vaig fer una visita al laboratori del
Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (Idibell).
I al final he explicat l’historial de la malaltia de la meva mare, juntament
amb una conclusió sobre el treball, explicant com he realitzat aquesta
recerca.
2. QUÈ ÉS EL CÀNCER?
Una breu i entenedora definició del càncer seria la següent:
El càncer és una malaltia en la qual de cop i volta l’organisme comença a
transformar les cèl·lules d’un teixit, fent que aquestes es reprodueixin de
manera anormal i incontrolada, és a dir, aquestes cèl·lules perjudicials es
reprodueixen molt més ràpid en comparació amb la resta. I afecten al
normal desenvolupament del cos.
Els principals càncers són el de pulmó, el de còlon, el de pit, el de pròstata i
el de pàncrees.
2.1- Quins tipus de càncer hi ha?
Hi ha cinc tipus de càncers distingibles segons el teixit on es formen:
A) Sarcoma: és una neoplàsia1 maligna, és a dir, una multiplicació
abundant de cèl·lules que acaben formant un tumor maligne; que s’origina
en un teixit conjuntiu, com per exemple: l’os, cartílag, múscul, vasos
sanguinis... Aquest càncer deriva d’aquelles cèl·lules que durant la fase
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
6
embrionària formen la mesoderma4, què és una de les tres fulles
embrionàries (capes cel·lulars) que constitueixen l’embrió.
Es pot classificar en:
- Sarcoma de parts toves, del qual existeixen de molts tipus i és un
sarcoma generat en els teixits tous orgànics, és a dir, en els músculs
llisos i estriats, en el teixit adipós i nerviós i en els vasos sanguinis.
És un tipus de càncer que sovint el pateixen persones des dels 15 fins
als 35 anys. I es presenta més freqüentment a les extremitats
superiors i inferiors.
B) Carcinoma: és el tipus de càncer més comú i és una neoplàsia maligna
que s’origina en cèl·lules epitelials o glandulars. Els llocs més habituals de
carcinomes són la pell, la boca, el pulmó, les mames, l’estómac, la
pròstata, el còlon, l’úter i els ronyons.
I es classifica en dos grans grups:
- Carcinomes epidermoides que són els càncers de pell que es
desenvolupen a les capes intermèdies de l’epidermis i suposa el 20%
de tots els casos de càncer de pell. Apareix normalment en àrees que
han estat exposades al sol o que han estat en contacte amb
productes químics. Generalment, sol presentar-se amb una
inflamació vermella i dura. I normalment, no s’estén a un altra part
del cos.
Però aquest tipus de càncer de pell és molt diferent als melanomes ja
que aquests es desenvolupen als melanòcits, cèl·lules de la pell que
- Osteosarcoma: és un càncer ossi que
apareix generalment en qualsevol dels
extrems de la diàfisis d’un os llarg. La diàfisis
és la porció central o cos dels ossos més
llargs, tal com es mostra en aquesta imatge.
Els ossos en els que apareix més aquest
càncer són el fèmur, la tíbia i l’húmer.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
7
produeixen la melanina. I es troben a la capa de la pell més externa,
a l'epidermis. El melanoma és el tipus de càncer de pell menys
comuna i més greu, perquè pot estendre's fàcilment a altres parts del
cos a través de la sang o del sistema limfàtic. I sol presentar-se a
partir de pigues ja existents, o com una formació nova.
- Adenocarcinomes, és un carcinoma que s’origina en cèl·lules que
constitueixen el revestiment intern de les glàndules de secreció
externa i s’encarreguen de sintetitzar i emmagatzemar els productes
que generen en el tub glandular; per això estan en contínua divisió
cel·lular i com a conseqüència hi ha més possibilitats de que es
produeixi una mutació.
C) Glioma: és un tipus de neoplàsia que s’origina en el teixit nerviós i per
tant, es produeix en el cervell o en la medul·la espinal.
D) Càncers hematològics, que són els càncers a la sang i podem
diferenciar-ne dos:
- El limfoma, també anomenat tumor sòlid hematològic, es
desenvolupa en el sistema limfàtic.
- La leucèmia, que és un càncer que provoca un augment incontrolat
de leucòcits6, és a dir, glòbuls blancs a la medul·la òssia. És el càncer
més freqüent en la infància.
E) També existeixen uns altres tipus de tumors malignes que no
compleixen les regles anteriors i acaben en –oma, com per exemple:
melanoma (càncer de pell), hepatoma (càncer de fetge), seminoma
(càncer de testicle), etc.
Com podem veure hi ha una enorme varietat de càncers i cadascun d’ells es
tracta d’una manera diferent.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
8
2.2- Com apareix el càncer?
Apareix per molts factors, un d’ells seria per mutacions genètiques. El cos
va fent cèl·lules i ell mateix autoregula genèticament el creixement
d’aquestes; però quan es perd aquesta autoregulació és quan apareix un
tumor ja que les cèl·lules comencen a créixer més ràpidament i s’acumulen,
és a dir, es pot donar una mutació puntual que afecti a algun d’aquest gens,
provocant el tumor.
I un altre factor seria que hi hagi una tendència genètica, encara que
aquest últim és menys probable, només s’ha vist en alguns casos específics.
És a dir, en aquest cas són alteracions cromosòmiques que donen la
probabilitat de que l’autocontrol del cos que devia regular el creixement
anòmal de les cèl·lules en un lloc determinat es perdi. Un exemple d’aquest
cas seria el càncer de mama.
També hi ha uns factors externs, com per exemple: el tabac, alcohol,
l’exposició excessiva al sol, substàncies cancerígenes, no fer exercici físic i
una mala alimentació...que fan que les cèl·lules rebin una erosió, una lesió
contínua i que en algun moment determinat aquesta autoregulació que
tenen la perdin.
2.3- Què passa a nivell cel·lular?
Per tal de poder saber d’una forma clara què és el càncer, el primer de tot
s’ha de conèixer què són i com actuen les cèl·lules; és a dir, conèixer el seu
cicle vital.
La cèl·lula es la unitat
funcional i estructural més
senzilla que podem
considerar amb vida pròpia
ja que realitza les tres
funcions vitals per si
mateixa, és a dir, és capaç
de nodrir-se, reproduir-se i
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
9
relacionar-se; i forma els teixits organitzats.
Està composta per tres elements fonamentals:
● Membrana cel·lular o plasmàtica, és la capa que delimita la cèl·lula i
gràcies a ella es mantenen separats el medi líquid intern del medi líquid
exterior. També regula l’entrada i la sortida de substàncies entre el
citoplasma i el medi extern, ja que té permeabilitat selectiva. I està
composta per una doble capa de lípids a la qual s’associen diferents tipus de
proteïnes.
● Citoplasma, és el medi intern de la cèl·lula i està constituït per un medi
aquós anomenat citosol, el qual està format pel citoesquelet7 i una sèrie
d’estructures anomenades orgànuls cel·lulars; els principals són: els
ribosomes, el reticle endoplasmàtic, l’aparell de Golgi, els lisosomes, els
vacúols, els mitocondris, els cloroplasts (en el cas de les cèl·lules vegetals) i
el centrosoma.
● Nucli, que és el material genètic de la cèl·lula i està format per una o
diverses molècules d’una substància anomenada àcid desoxiribonucleic o
ADN8, aquest pot estar més o menys condensat en una regió del citoplasma
o pot estar envoltat per una doble membrana, l’embolcall nuclear.
Tots tenim milions de cèl·lules en el nostre cos que compleixen funcions
específiques, i van creixent i dividint-se; però normalment aquestes saben
detenir el seu creixement i morir, així sempre tenim el mateix número de
cèl·lules en el nostre organisme. Però a vegades, algunes deixen de ser
normals i comencen a créixer d’una forma molt ràpida a l’habitual perquè
els falta un mecanisme de control del creixement i amb freqüència són
immadures perquè no tenen temps suficient per a créixer plenament. A més
a més, tenen un aspecte diferent, bé perquè la seva forma ha canviat o
perquè el seu nucli sigui més gran o més petit, i són incapaces de dur a
terme les seves funcions específiques. És a dir, la cèl·lula normal passa a
ser una cèl·lula cancerosa degut a un canvi o mutació en l’ADN.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
10
Però si res d’això
passa, la cèl·lula
continua creixent,
dividint-se i morint,
és un procés que
s’anomena cicle
cel·lular.
La cèl·lula pot trobar-se en dos estats clarament diferenciats:
● Estat de no divisió o interfase, és el període comprès entre divisions
cel·lulars. És la fase més llarga del cicle cel·lular i transcorre entre dues
mitosis. Està dividida en tres etapes:
- Fase 1: és la primera fase del cicle cel·lular, on existeix el creixement
cel·lular amb síntesi de proteïnes i d’ARN. És el període que transcorre
entre el fi d’una mitosi i l’inici de la síntesi d’ADN, durant aquest temps
la cèl·lula duplica la seva mida i massa.
- Fase 2: és la segona fase del cicle, en la que es produeix la replicació o
síntesi de l’ADN. Com a resultat, cada cromosoma es duplica i queda
format per dues cromàtides idèntiques.
- Fase 3: és la tercera fase del cicle en la que continua la síntesi de
proteïnes i ARN. Finalitza quan comença a condensar-se al inici de la
mitosi.
● Estat de divisió o divisió cel·lular per mitosi; és la que dóna lloc a
cèl·lules filles amb el mateix nombre de cromosomes que la cèl·lula mare.
Té lloc quan s’han de produir cèl·lules somàtiques, és a dir, cèl·lules
constitutives del cos, per exemple: cèl·lules per tancar una ferida, per
renovar les cèl·lules que es van morint...
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
11
En la mitosi es poden distingir quatre fases:
- Profase: és la formació dels cromosomes9 a l’interior del nucli i
trencament de l’embolcall nuclear. També, en les cèl·lules animals, es
produeix la migració de dos centríols cap als extrems oposats de la
cèl·lula.
- Metafase: consisteix en la disposició dels cromosomes en el pla
equatorial del fus acromàtic10 de la cèl·lula.
- Anafase: és la separació de les dues cromàtides11 que té cada
cromosoma i trasllat d’una, que ara ja és un cromosoma, cap a un pol, i
de l’altra cap al pol oposat.
- Telofase: és la fase final de la mitosi, i consisteix en l’agrupació de tots
els cromosomes en els dos pols i formació de dos embolcalls
nuclears,amb la qual cosa resulten dos nous nuclis.
Després es produeix la citocinesi12 i s’originen dues cèl·lules amb el
mateix nombre de cromosomes que la cèl·lula inicial.
2.4- Biologia molecular
La transformació maligna de les cèl·lules normals consisteix en l’adquisició
progressiva d’una sèrie de canvis genètics específics que actuen desobeint
els forts mecanismes antitumorals que existeixen en totes les cèl·lules
normals. Alguns dels mecanismes inclouen:
- La regulació de la transducció de senyals.
- La diferenciació cel·lular
- La reparació de l’ADN
- L'apoptosi*
- La progressió del cicle cel·lular
- L’angiogènesis*
- L'adhesió cel·lular
El càncer és una malaltia produïda per la mutació de determinats gens
d’una cèl·lula. Aquests gens poden ser de tres tipus:
●Oncògens; són gens mutats que procedeixen d’altres anomenats
protooncògens, encarregats del creixement cel·lular.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
12
●Gens supressors tumorals; són els encarregats de detenir la divisió
cel·lular i de provocar l’apoptosi. Quan es muten la cèl·lula es divideix
sense control.
●Gens de reparació de l’ADN; quan el sistema de reparació és
defectuós com a resultat d’una mutació adquirida o heretada, la tassa
d’acumulació de mutacions en el genoma s’eleva a mesura que es
produeixen divisions cel·lulars. I segons el grau en que aquestes
mutacions afectin oncògens i gens supressors tumorals, augmentarà la
probabilitat de patir neoplàsies malignes.
2.5- Quan es forma un tumor?
Quan un conjunt de cèl·lules que no funcionen bé, anomenades cèl·lules
cancerígenes o canceroses, s’agrupen en un òrgan o teixit i comencen a
créixer i a desplaçar les cèl·lules normals que es troben al voltant.
Existeixen dos tipus de tumors: els tumors benignes i els tumors malignes
que es diferencien en què els benignes no són cancerosos, el tipus de
cèl·lules que té no s’estenen a altres parts del cos i no constitueix una
amenaça per a la vida. Aquests normalment, s’extreuen quirúrgicament i ja
està, queda solucionat. Però, en canvi, els malignes són totalment el
contrari, són cancerosos, danyen teixits i òrgans, s’estenen a altres zones
de l’organisme i poden provocar la mort.
A vegades, les cèl·lules cancerígenes es desprenen i viatgen per la via
limfàtica o pels vasos sanguinis, llavors poden desenvolupar-se tumors en
altres parts del cos, aquest procés s’anomena metàstasis13.
2.6- El sistema immunològic i el càncer
El sistema immunològic és l’encarregat de la defensa natural de l’organisme
contra las infeccions i que gràcies a una reacció ben organitzada de
l’organisme, els glòbuls blancs també anomenats leucòcits, reconeixen,
ataquen i destrueixen els antígens, és a dir, les partícules o els organismes
infecciosos que envaeixen el cos.
Les cèl·lules immunològiques recorren l’organisme buscant qualsevol
anormalitat. Quan les cèl·lules es converteixen en cèl·lules mutades o
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
13
cancerígenes poden ser percebudes com a anormals i llavors el cos no les
reconeix com a pròpies sinó com a alguna cosa estranya; per això,
comencen a
ser eliminades i d’aquesta manera el sistema immunològic ajuda a protegir-
nos contra el càncer.
Per això es diu que les persones amb un sistema immunològic dèbil són
més propenses a desenvolupar un càncer.
No obstant això, les cèl·lules que s’han mutat continuen sent reconegudes
com a pròpies i per això aquestes continuen reproduint-se, que és el
normal.
En definitiva, hi ha algunes cèl·lules precanceroses que són detectades i per
tant poden ser eliminades, però hi ha d’altres que no es detecten, que són
la majoria.
Una forma de prevenir el càncer és intentar tenir un sistema immunològic
més fort i això es pot aconseguir amb una bona i equilibrada alimentació,
aportant vitamines al cos, a part de fer exercici. Encara que d'això parlarem
més endavant.
Del que m'agradaria parlar ara és de la immunoteràpia, una branca
relativament nova dins del camp de les teràpies contra el càncer. El que
s'està intentant és fer vacunes per enfortir el sistema immunitari i que
aquest pugui reconèixer i eliminar a les cèl·lules canceroses, encara que
això solament preveu la malaltia, no la cura.
Una vacuna que fa poc que ha estat aprovada és la del càncer de coll d'úter.
3. L’ EPIGENÈTICA
En un sentit ampli, l’epigenètica és l’estudi de tots aquells factors no
genètics que intervenen en la determinació de la ontogenia14. És la
regulació heretable gènica sense canvi en la seqüència de nucleòtids.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
14
Segons Manel Esteller, Director del programa d’epigenètica i biologia del
càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge, l’epigenètica
és:
“ El que està per sobre de la genètica i regula els nostres gens. Si el
genoma és el llibre de la vida, l’epigenoma és la ortografia i la gramàtica
(...) Si els gens fossin paraules soltes, l’epigenètica representa els punts,
comes i demès signes d’ortografia que ens permeten entendre la
seqüència".
És a dir, l’epigenètica s’encarrega d’estudiar com es produeixen exactament
la interacció entre factors externs i gens. I aquests factors externs actuen
sobre l’ADN de diferents formes, com per exemple:
● La modificació bioquímica de l’ADN anomenada metilació, la
molècula d’ADN pot estar més o menys metilada, solament si la
metilació és l’adequada s’expressaran els gens adequats.
● La modificació de les histones. Des de fa poc temps, es sap que les
modificacions químiques de les histones estan alterades en les cèl·lules
cancerígenes.
● Les molècules d’ARN no codificant, hi ha ARN que no codifica
proteïnes sinó que actua com a tals.
3.1- Visita a un laboratori de biologia molecular i epigenètica.
Vaig anar amb el tutor al laboratori de Manel Esteller, específicament a un
conveni de col·laboració científica que es troba a l’Institut Català
d"Oncologia (ICO), a prop de Bellvitge. On un dels seus col·laboradors ens
va explicar en què consistia el seu treball i què estan estudiant.
Ens va explicar el següent:
Unes petites molècules anomenades microARNs són imprescindibles per al
bon funcionament de les cèl·lules. En una cèl·lula sana, els microARNs
regulen la quantitat de les distintes proteïnes que es produeixen, però quan
aquest mecanisme falla es produeixen quantitats anòmales de proteïnes i la
cèl·lules comença a comportar-se de forma aberrant.
És a dir, en una base específica de l’ARNt, la metilguanosina pot
experimentar metilacions, que pot provocar efectes beneficiosos, negatius o
neutrals. Una metilació és l’addició d’un grup metil (-CH3) a una molècula; i
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
15
en la biologia del desenvolupament, la metilació és el principal mecanisme
de l’epigenètica.
Aquest grup de científics han descobert que el conjunt de moltes
metilacions pot causar càncer i volen investigar sobre on es produeixen
aquestes metilacions per poder evitar la malaltia. Fins ara, saben que en les
bases de citosines hi ha un grup metil i que aquest provoca una metilació.
Un cas en el qual es pot evitar la metilació és en les seqüències on hi ha un
retrotransposó15, encara que continuen estudiant les formes de com evitar
metilacions en les bases nitrogenades de les molècules.
4. DIAGNÒSTIC DEL CÀNCER
Quan una persona es troba malament va al metge, i aquest fa una sèrie de
proves per identificar quin tipus de malaltia es tracta. La malaltia pot ser
visual, és a dir, que té símptomes externs i llavors no caldria fer cap prova i
es podria saber des d’un principi de quina malaltia es tracta. Quan no es té
clar el diagnòstic, s’ha de fer una sèrie de proves complementàries, com per
exemple: un TAC, una analítica, una ecografia, raigs X...
Si es detecta que és un tumor, s’ha de fer una biòpsia per determinar si es
tracta d’un tumor benigne o maligne.
● Biòpsia
El diagnòstic específic del càncer es basa en la biòpsia del tumor per a
l’estudi histològic, amb grau de diferenciació i d’invasió; i per a un estudi
molecular que determini els seus marcadors genètics i biològics.
Si és maligne, llavors ens trobem en un cas de càncer. I per tant, per
poder-lo tractar s’ha de saber en quin estadi es troba.
● Estadificació del càncer
Consisteix en determinar l’extensió de la malaltia, basat en que el càncer
s’estén en tres nivells que són local, regional i a distància; segons la
grandària i el tipus de tumor.
Existeixen dos tipus d’estadificcions:
- L’estadificació clínica; basada en la exploració física. Alguns
exemples són: les radiografies, el TAC, la RMN (Ressonància
magnètica nuclear), la gammagrafia i altres tècniques d’imatge.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
16
- L’estadificació anatomopatològica o quirúrgica; que consisteix en
l’anàlisi histològic de tots els teixits extirpats durant la cirurgia,
durant l’extirpació definitiva del tumor primitiu, o com un
procediment apart d’estadiatge.
Estadificació o Estadiatge: és la classificació de l’extensió i gravetat d’una
malaltia cancerosa, és a dir, veure a quin estadi es troba la malaltia.
5. TRACTAMENTS
Els tres tractaments més coneguts són la cirurgia, la radioteràpia i la
quimioteràpia, i són dissenyats per matar o extreure directament les
cèl·lules canceroses.
5.1- Cirurgia
La cirurgia és el tractament més antic i s'aplica especialment en aquells
casos en els quals el tumor està ben delimitat i no s'ha estès a altres parts
del cos. Gràcies als avenços de les tècniques quirúrgiques cada vegada és
més fàcil retirar el tumor sense causar danys als teixits sans i pot ser
suficient per salvar al pacient. Per dur a terme aquest tractament abans
s'ha de tenir en compte diverses coses com el tipus de càncer, el lloc del
tumor, la grandària i l'etapa de desenvolupament de la malaltia. A partir
d'aquí es decidirà si el millor és la extracció quirúrgica del tumor.
Dins de la cirurgia una vegada s'ha retirat el teixit del pacient és examinat
per un patòleg per detectar senyals de cèl·lules tumorals al costat de la
incisió, si això és així el cirurgià ha de tornar i remoure més teixit; però si
és al contrari i els marges de la incisió estan nets de cèl·lules canceroses vol
dir que el tumor ha estat retirat i el pacient ja no té càncer, encara que en
Aquesta imatge és el tipus de màquina que s’utilitza per fer TAC’s 24 (Tomografia Axial Computaritzada).
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
17
aquest cas es segueixen fent proves i seguiments al pacient per comprovar
que no torna a aparèixer.
Algunes de les tècniques més noves de la cirurgia aplicada al càncer són la
cirurgia per làser, la criocirurgia i l’electrocirugia.
● La cirurgia per làser, s'utilitza per a treballs que necessiten gran precisió
i també s'aplica en la cirurgia pal·liativa, per exemple quan un tumor causa
dificultats per respirar o empassar. El làser és un raig d'energia llumínica.
● La criocirurgia, congela i destrueix les cèl·lules canceroses i es destina a
tractar fases precanceroses i s'està estudiant la seva aplicació per al càncer
de pròstata, entre d’ altres.
● En l’electrocirurgia, s'utilitzen corrents elèctrics per destruir cèl·lules,
normalment s’aplica al càncer de pell i al de boca.
5.2- Radioteràpia
La radioteràpia usa ones d'alta energia per matar les cèl·lules canceroses en
una zona determinada, concretament aquestes ones el que fan és danyar
l’ADN de les cèl·lules, interrompent processos cel·lulars i impedint la divisió
cel·lular correcta, la qual cosa provoca la seva mort i retarda el seu
creixement. El què fa aquesta teràpia és reduir la grandària del tumor, no
l’elimina; per això s'utilitza abans de la cirurgia per encongir-lo tot el
possible. S'aplica també després per prevenir recaigudes o per proporcionar
una mica d'alleujament. (Com veiem pot ser utilitzat com a tractament únic
o en combinació amb altres teràpies).
El procés sencer pot durar entre 4 o 5 setmanes, en sessions de 20 minuts,
aproximadament.
Aquest tractament es duu a terme a través d'una màquina, anomenada
accelerador lineal, que genera i dirigeix aquestes partícules cap al lloc
concret on s'hagin d'aplicar. Les altres zones del cos es protegeixen per no
rebre la radiació.
Un problema de la radioteràpia és que la radiació no és específica cap a les
cèl·lules canceroses i pot danyar les cèl·lules sanes encara que l'efecte de la
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
18
teràpia és més notable en les cèl·lules que s'estan dividint d'una forma
activa i ràpida i és menor en les cèl·lules que es divideixen a poc a poc.
D'aquí els seus efectes secundaris:
- La radiació també crema i danya cèl·lules saludables, teixits i òrgans.
- El sistema immunològic s'afebleix, per això el pacient pot sofrir diverses
classes d'infeccions i complicacions.
- La radiació pot provocar una mutació en les cèl·lules canceroses fent-les
resistents.
- Provoca fatiga, en part per l'energia gastada per reemplaçar les cèl·lules
normals que moren durant el procés.
- Irritació de la pell, ferides i peladures.
- Pèrdua del cabell
5.3- Quimioteràpia
La quimioteràpia consisteix en l'ús de diferents fàrmacs per tractar el
càncer, que treballen en diferents punts:
● Per guarir el càncer, és a dir, que els efectes d'aquests medicaments
destrueixin totes les cèl·lules canceroses.
● Per controlar la malaltia, que consisteix a detenir el creixement de les
cèl·lules canceroses i així evitar que se segueixi estenent.
● De forma pal·liativa, per alleujar els símptomes i el dolor que provoca la
malaltia. Aquest objectiu se sol utilitzar en casos on el càncer és
terminal i el que interessa és millorar la qualitat de vida del pacient.
Aquesta imatge és un accelerador lineal amb
el qual es fa la radioteràpia.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
19
Hi ha molts tipus de medicaments quimioteràpics i cadascun d'ells té una
funció diferent:
- Alguns actuen interrompent la fase on la cèl·lula cancerosa es divideix
cosa que alenteix el creixement i la cèl·lula mor.
- Uns altres intervenen en totes les fases de la cèl·lula.
- I existeixen uns altres que canvien les condicions externes de
l'organisme perquè els sigui desfavorable a aquestes cèl·lules…
Els medicaments poden ser administrats al pacient per via oral (per la boca)
o mitjançant injecció o catèter en vena (via intravenosa o parenteral). El
segon mètode arriba abans a les zones afectades.
Generalment la quimioteràpia s'administra al pacient en forma de cicles,
alternant períodes de tractament i períodes de descans; perquè així
l'organisme pugui renovar totes les cèl·lules sanes que havien estat
danyades o eliminades. Normalment sol ser una setmana de tractament i
dos de descans i així successivament, repetint aquest cicle tres vegades.
Una dels avantatges d'aquesta teràpia, que no ofereix la cirurgia ni la
radioteràpia, és que serveix per tractar d'eliminar cèl·lules canceroses que
estan escampades per diferents parts del cos.
El principal problema de la quimioteràpia és que els efectes dels fàrmacs
també els sofreixen les cèl·lules normals, això és a causa que les cèl·lules
canceroses no són cossos estranys a l'organisme sinó que són molt
semblants a les que les envolten; encara que aquest tractament sol actuar
sobre les cèl·lules que es divideixen amb rapidesa, característica de les
canceroses, però existeixen altres cèl·lules que no són canceroses que es
divideixen de forma ràpida com per exemple: les cèl·lules sanguínies, les
del pèl o les que recobreixen el tracte gastrointestinal.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
20
Cosa que explica els seus efectes secundaris, alguns molt semblants als de
la radioteràpia:
- Pèrdua del cabell
-Trastorns gastrointestinals (nàusees, vòmits, restrenyiment, diarrea,
pèrdua de pes, etc.)
- Danys en el ronyó o en els nervis perifèrics
- Caiguda de les ungles
- Enrogiment de la pell
- Fatiga
- Facilitat de tenir infeccions i de patir anèmia, a causa de tenir un
sistema immunològic feble.
La diferència que hi ha entre els efectes secundaris de la quimioteràpia i la
radioteràpia, és que en aquesta última només pateix els efectes secundaris
la zona irradiada i en canvi, en la quimioteràpia afecta a tot el cos.
És molt important detectar el càncer el més aviat possible, és a dir, que
aquest estigui en la fase inicial o no molt avançat perquè així és molt més
fàcil curar-lo amb aquests tres tractaments. Superar o no aquesta malaltia
també depèn del tipus de càncer, perquè per exemple: una persona que té
un càncer sòlid en una part del seu cos, és més fàcil tractar-la que no pas a
una altra persona que tingui leucèmia, càncer a la sang; ja que a la primera
persona segurament li extraurien el tumor i comprovarien que no quedés
cap altra cèl·lula cancerosa a l’organisme i ja està, però en el cas de la
segona persona seria bastant més complicat tractar-la, ja que les cèl·lules
estarien repartides per tot el cos.
6. PREVENCIÓ CONTRA EL CÀNCER
Tots tenim cèl·lules normals en el nostre cos que es poden convertir en
cancerígenes en qualsevol moment i així desenvolupar-se càncer, per això
hem de prevenir-nos i cuidar-nos, un factor molt important és l’alimentació.
En el nostre cos, l’única diferència és que algun dia arribi a desenvolupar-se
o no.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
21
És a dir, quan un metge li diu a un pacient de càncer que no té més
cèl·lules cancerígenes en el seu cos, després d'un tractament, això significa
que l'examen no és capaç de detectar aquestes cèl·lules perquè la quantitat
d'elles en el cos no han aconseguit els nivells necessaris per ser detectades
en l'anàlisi normal.
Per reduir la incidència del càncer hi ha algunes mesures, segons el Codi
Europeu contra el Càncer15, com per exemple:
- Una alimentació sana: es recomana garantir l’aportació adequada de
fibra i vitamines en la dieta, ja que la fibra prevé l’aparició del càncer de
còlon. l també s’ha d’evitar el sobrepès perquè pot augmentar la possibilitat
de patir càncer d’esòfag, d’estómac, de pit, d’úter i de fetge.
- Evitar el tabac: aproximadament el 30% de les morts per càncer són
degudes al consum de tabac. El tumor se sol originar prop dels bronquis i
s’expandeix vers el centre del pulmó.
- Fer exercici físic: hi ha evidències que demostren que l’exercici físic,
realitzat amb regularitat, protegeix del càncer de còlon i de pit. A més
contribueix a mantenir el pes.
- Evitar l’exposició al sol: el càncer de pell és un dels tipus de càncer més
freqüents en els països desenvolupats, i que ha anat augmentant
progressivament. Afecta, sobretot, persones d’ulls clars i pell blanca que
estan exposades habitualment als raigs solars; i freqüentment, es localitzen
a la cara, al coll i a les mans.
I segons Elizabeth Blackburn, bioquímica australiana, la tranquil·litat també
ajuda a la prevenció del càncer ja que quan estàs nerviós, estressat o amb
ansietat el cor comença a bategar més fort, l’estómac treballa més del
compte i el cervell també; i tot això provoca uns canvis no favorables al
cos. Per això, és molt important portar una vida saludable, ja que pel
contrari augmenta les probabilitats de patir càncer o qualsevol altra
malaltia.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
22
En aquesta piràmide també podem veure-hi com a la base es troben els
aliments que s’han de consumir més i a la punta els que s’haurien de
menjar ocasionalment o en poques quantitats.
6.1- L’alimentació
Aquí a la dreta podem
observar-hi una piràmide
nutricional o alimentària. Com
veiem, una dieta sana hauria
de ser variada i equilibrada,
sobretot bevent com a mínim
4 gots d’aigua al dia, menjant
bastants cereals, arròs,
pasta... I menjar de forma
ocasional grasses, dolços,
mantega...sense abusar mai
de res .També s’hauria de fer
exercici físic diari.
També és veritat que de totes
aquestes prevencions esmentades
la més important és l’alimentació,
com podem veure en aquest
gràfic, ja que té el major
percentatge. I això vol dir que és
la primera causant del càncer.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
23
És necessari consumir aliments de tots els grups, en les proporcions
adequades, per aportar els nutrients necessaris a l’organisme i mantenir-ho
en bon estat de salut. Els aliments poden tenir tres funcions diferents:
- Plàstica: reparen i construeixen les estructures de l’organisme.
- Energètica: proporcionen energia per realitzar treballs mecànics, és a dir,
activitat física o mantenir el metabolisme del cos.
- Reguladora: regulen les funcions metabòliques del nostre organisme.
En el cas de la nutrició i l’oncologia succeeix el següent:
La capacitat de mantenir un estat nutricional adequat és un problema
habitual a la pràctica oncològica, ja que tant el desenvolupament de la
pròpia malaltia neoplàsica com el tractament oncoespecífic que
s’administra, poden arribar a produir un estat de malnutrició calòric-
proteica. I tot això, repercutirà en diferents aspectes, com són la evolució
de la malaltia i la seva tolerància, el compliment terapèutic, la qualitat de
vida i l’esfera psicosocial. Els pacients sense desnutrició tenen una major
qualitat per solucionar les complicacions derivades dels tres tractaments.
D’altra banda, la malnutrició en els pacients amb càncer s’ha relacionat amb
una menor qualitat de vida.
6.2- Entrevista amb una especialista en nutrició
El dia 27 de gener a les 14h vaig quedar amb la Doctora Lorena Ribas,
dietista i nutricionista clínica a ICO Hospital Duran i Reynals, Hospitalet de
Llobregat (Barcelona). Vaig contactar amb ella gràcies a la infermera Esther
Vilajosana.
La informació següent és una transcripció més o menys acurada de l’entrevista.
En què consisteix el seu treball?
El que fem és el següent, els pacients que estan amb tractament oncològic ,
ara mateix el que es fa és donar-los suport a aquells que són més fràgils i
que tenen un pitjor estat nutricional16. El que intentem és que aguantin el
millor possible el tractament. Llavors, el meu treball és intentar mantenir
l’estat nutricional d’aquest pacients que vénen a fer un tractament radical i
ajudar a aquells que no poden pels seus propis medis, menjant normal,
mantenir el seu estat nutricional perquè s’acabarien desnodrint o perquè
acabarien sense menjar. En aquests casos, jo intento que cobreixin els
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
24
requeriments, les seves necessitats nutricionals, a través de suplements
beguts o oxigenació artificial sigui per sonda, per la vena.
Una altra cosa que fem és, per exemple: quan un pacient és pal·liatiu i no
té ganes de menjar, normalment el principal motiu de preocupació de la
família és que mengi, i en aquest sentit el pacient s’atabala molt. I a
vegades no és el més important, que mengi, sinó acompanyar-lo en el camí
i intentar que el camí del final sigui el més còmode possible, sense forçar-lo
a que mengi. Perquè ells ja saben que han de menjar però també són
conscients que no poden. Llavors, moltes vegades ajudem a les famílies a
que el camí no sigui tan dur. És a dir, el nostre treball també és de
psicòlegs.
Un altre treball que fem també és ajudar a pacients que els diem
supervivents, que són pacients que per exemple han tingut càncer de mama
o de colon que han acabat el tractament i estan lliures de la malaltia;
llavors hi ha un programa que es diu programa de supervivents on se’ls
ensenya una mica els hàbits de vida saludables, a fer front a la nova vida. I
la nostra part respecte aquest gran programa és promoure els hàbits de
vida saludable, com per exemple: no menjar molta sal, fer exercici, portar
una dieta sana... per intentar que no faci una recidiva, que no tornin a tenir
un altre cop càncer.
També fem estudis per mirar si un tipus de nutrició va millor que un altre
tipus, si els pacients que estan ben nodrits van millor que els que estan mal
nodrits, fem una mica de tot.
Una bona alimentació pot ajudar a curar el càncer?
No; més que una bona alimentació és un bon estat nutricional, i no és que
ajudi a curar el càncer sinó que ajuda a aguantar millor els tractaments.
Una persona que està molt desnodrida és més fràgil alhora d’enfrontar-se a
un tractament, és a dir, una persona que tingui un estat nutricional dolent
provoca que aquesta sigui més susceptible de tenir infeccions, de tenir
menys força... Però l’alimentació en si no cura el càncer, no hi ha cap
aliment que per si sol curi la malaltia. Hi ha molts mites i molta informació a
internet que no està avalada amb estudis científics, per exemple si nosaltres
penséssim que la xirimoia té un efecte antineoplàsic25 ens plantejaríem
aquest aliment, però no el té, no és veritat. Encara que sí que és cert que
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
25
quant millor estiguis alimentat, més capacitat tens per afrontar la malaltia,
però no la cura.
A més a més, fa dos anys que va sortir un llibre que és un consens de
diverses societats mèdiques: de la Societat Espanyola en nutrició i de la
Societat d’Oncologia Mèdica, sobre l’estat nutricional dels pacients amb
càncer.
Una mala dieta pot arribar a causar càncer?
No una mala dieta, però sí que s’han fet estudis epidemiològics en grans
poblacions, que el que han vist és que hi ha certs hàbits alimentaris que
tenen més predisposició per desenvolupar certs càncers tipus de càncers.
Per exemple, hi ha un estudi epidemiològic molt famós que és multicèntric,
és a dir, de molts hospitals i en molts països del món; que el que fan és
mirar quins són els hàbits de vida de la gent.
El càncer no és causa-efecte, aquest es produeix per diferents motius:
hàbits de vida, factors genètics... I la dieta també juga el seu paper.
Llavors, si que s’ha vist que persones que mengen molta quantitat de carn
vermella poden tenir més predisposició a desenvolupar un càncer de colon o
persones que beuen molt te tenen una millor salut. També hi ha certs
països que tenen més incidència de certs tipus de càncers, per exemple a
Xina tenen més incidència de càncer d’esòfag, i en canvi; en altres països
tenen més incidència de tenir càncer de coll. Això es pot explicar una mica
pel tipus de dieta que porta cada país. Aquí, tenim una dieta més
mediterrània, a Xina una dieta més oriental, a Estats Units és més
occidental... Llavors això també predisposa una mica al càncer de cada
població. Però la dieta, per si sola no causa càncer.
Quina importància té l’alimentació en el càncer?
Quan millor estiguis alimentat, més quantitat de tractament et poden fer o
tractaments més agressius. Amb pacients que tenen un bon estat
nutricional, que estan forts, que no han perdut pes, que tenen bon apetit...
Et pots plantejar fer un tractament més agressiu que no en un pacient que
està més dèbil, que hagi perdut molt de pes, que tingui molta anorèxia, que
no tingui gana, que mengi malament... Tot això et condiciona una mica amb
el tipus de tractament que tingui. Però és més l’estat nutricional que no
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
26
l’alimentació en si, és a dir, no és que mengi més pomes, més taronges o
més carn; sinó que l’estat nutricional té més pes.
De fet nosaltres a l’hospital, quan es planteja que un pacient farà un
tractament radical, on el que s’intenta és curar al pacient, parlem de com
nodrir-lo perquè el que intentem és que sempre cobreixi tots els
requeriments nutricionals que té aquest. No obstant això, quan un
tractament és pal·liatiu, és a dir, l’objectiu és que el tumor estigui estable o
que no segueixi progressant la malaltia, però mai intentes curar, el que
intentes és que el pacient estigui el més confortable possible. Doncs, quan
es tracta d’un tractament pal·liatiu parlem d’alimentar, no de nodrir, perquè
el que intentem és que el pacient mengi el que pugui, mai el forces tant
com per a intentar que es nodreixi, si necessita 2000 calories i només fa
1000 doncs tampoc el forces. Però en canvi, un pacient que està fent un
tractament radical si no cobreix les 2000 calories que necessita, doncs
busques tots els mitjans possibles per a què les cobreixi; busques una
sonda nasogàstrica, una alimentació artificial o una suplementació.
Quan un pacient està fent un tractament ha de canviar la seva alimentació?
Sí, però no com la gent es pensa. Depèn molt d’on tingui el tumor, de com
estigui el pacient nutricionalment, de quines són les conseqüències que té el
tumor... Per exemple: hi ha alguns tumors que fan que quan mengem no
vagis al lavabo de forma normal, sinó que el que ha fet és que en alguns
llocs de l’intestí estigui més estret. Llavors aquestes persones han de portar
una dieta que no tingui molta quantitat de residu, perquè no facin molta
bola fecal i després pugui passar. Hi ha molts pacients que venen amb una
obstrucció intestinal i aquests sí que han de portar una alimentació especial.
Un altre cas seria, persones que no poden empassar perquè tenen algun
impediment al coll o a la boca, doncs ha de menjar tota la dieta triturada.
Però això succeeix només en localitzacions molt específiques i més que una
dieta específica el que fem és adaptar una dieta normal.
Generalment, nosaltres el que sempre recomanem és que facin moltes
menjades al dia: que facin esmorzar, mig matí, dinar, berenar i sopar. I que
sempre, tant en el dinar com en el sopar mengin carn, peix o ous; a més
d’una dieta més variada. Però sempre ha d’haver un d’aquests aliments
perquè són els que tenen més proteïnes i perquè els tractaments
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
27
requereixen moltes proteïnes del nostre cos, es gasta massa muscular. Per
això, els pacients perden tant de pes, i pel mateix motiu el requeriment
d’energia i de proteïnes són més alts.
I una de les coses que deixen de menjar els pacients són la carn, el peix i
els ous, que en veritat és el que més necessiten. Per això, insistim en que
mengin moltes vegades al dia, encara que no tinguin molta gana. Aquestes
són pautes molt generals, però després has d’anar individualitzant segons el
tipus de tumor, de la seva localització, del tractament que vagi a fer...
Depenent de les condicions del pacient adaptes més o menys la dieta,
realment depèn molt del pacient.
Perquè deixen de menjar aquests tres aliments que has dit?
Hi ha diverses raons, però una d’elles és perquè a pesar de que tenen una
demanda més gran, el tumor segrega una substància que provoca una
anorèxia, que el que fa és que no es tingui ganes de menjar. El primer que
se sol deixar de menjar és la carn, el peix i els ous perquè et ve menys de
gust, ja que has de mastegar... Tot i tenir uns requeriments més alts,
aquestes substàncies fan que tinguis menys ganes de menjar, fins que
acabes de deixar de menjar-les. També depèn molt de cadascú, del tipus de
tumor i de la seva localització.
D’altre banda, hi ha uns altres tipus de tumors que per la medicació que et
donen per curar-te, tens molta gana; com és la cortisona. Per exemple, les
pacients que tenen tumor de mama, tendeixen a engreixar-se perquè el
tipus de tractament que se li dóna, li fa que tinguin més gana.
Encara que això és una excepció, en general els pacients tenen menys
gana.
Quins aliments afavoreixen a la salut?
Realment una dieta mediterrània, en general, és la millor alimentació que hi
ha per a tot, per a tot tipus de malalties. De fet, en els països nòrdics i
anglosaxons intenten que la dieta sigui el més mediterrània possible. Aquest
tipus de dieta és rica en hidrats de carboni, pobre en greixos, moderada en
proteïnes...És una dieta que porta oli d’oliva perquè porta omega 3, també
té fruits secs...
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
28
I quins aliments perjudiquen més a la salut?
Sobretot els greixos saturats que es troben en hamburgueses, patates
fregides... i molta quantitat de sucre i sal. Però un aliment com a tal, no
perjudica a la salut, l’important és portar una dieta equilibrada i variada.
Per exemple, si un dia menges de més, saps que al dia següent has de
menjar menys. Però són més certs nutrients, que no certs aliments.
El que sí que s’ha vist últimament, és que la piràmide alimentària ha d’anar
sempre acompanyada amb exercici físic.
Tracteu tant pacients que estan fent radioteràpia com els que fan quimioteràpia?
Sí, i també tenim pacients hematològics de trasplantament de medul·la
òssia.
...
6.3- Anàlisi del llibre “Anti Càncer”
Lligant amb el tema tractat amb la nutricionista, m’he llegit el següent llibre
per contrastar la informació.
Títol: Anti Càncer, una nueva forma de vida
Autor: Dr. David Servan- Schreiber
Editorial: Espasa
Resum:
L’autor explica la seva experiència davant la malaltia, la forma com la va
superar i què està fent per prevenir una pròxima recaiguda. En una
d’aquestes prevencions entra l’alimentació. Explica quins aliments prevenen
el càncer i quins, pel contrari, augmenten la possibilitat de patir aquesta
malaltia.
El Dr. David diu que el càncer no es pot curar sense tractament però que
tampoc s’ha de dependre només de la cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia;
sinó que per nosaltres mateixos també hem de protegir l’organisme amb la
seva capacitat natural, és a dir, s’ha d’intentar portar un bon estil de vida.
Hem d’intentar d’alguna manera no alimentar el càncer a través dels vasos
sanguinis, això significa que hi ha un tipus d’aliments que ajuden a la
multiplicació de les cèl·lules i quan aquestes són malignes hem d’intentar el
contrari, que no es multipliquin tan ràpidament. Per això, hi ha un seguit
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
29
d’aliments que ajuden a prevenir el càncer o a combatre’l. I d’altres que
poden afavorir la seva aparició.
Aliments que poden afavorir l’aparició del càncer:
En l’actualitat les estadístiques sobre l’alimentació occidental revelen que el
56% de les nostres calories procedeixen de tres fonts que no existien en la
època en que els nostres gens es van desenvolupar:
1) Sucres refinats: sucre de canya i de remolatxa, sirope de blat de
moro, fructosa...
2) Farines blanques: pa blanc, pasta blanca, arròs blanc...
3) Olis vegetals: de soja, de gira-sol, de blat de moro, grasses
hidrogenades...
Aquestes tres fonts d’alimentació els manquen les proteïnes, vitamines,
minerals i àcids grassos omega-3 que necessita el nostre cos per al seu
funcionament. Pel contrari, alimenten directament el creixement del càncer,
ja que tenen un índex glucèmic17 elevat. El biòleg alemany Otto Heinrich
Warburg va descobrir que el metabolisme dels tumors malignes depenia en
bona part del consum de glucosa. És a dir, s’hauria d’intentar reduir el
consum de glucosa i augmentar el consum de fructosa, lactosa, etc.
Tanmateix, la margarina és pitjor per a la salut que la mantega , perquè
contenen oli de gira-sol amb 70 vegades més omega-6 que omega-3, set
vegades més oli de soja i oli de colza que presenta menys desequilibri, amb
3 vegades més omega-6 26 que omega-3 27, és a dir, una elevada
concentració o un alt consum d’omega-6 està relacionat amb algunes
malalties.
Tampoc és saludable menjar productes alimentaris industrials, com les
galetes, els postres preparats, les patates fregides... Perquè contenen tot
de grasses vegetals hidrogenades, és a dir, són olis omega-6 alterats per
mantenir-se en estat sòlid a temperatura ambient i perquè es conservin
millor.
Una solució per a una millor salut és evitar tot aquest tipus d’aliments i
menjar-ne d’altres més sans.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
30
Aliments que poden prevenir o ajudar a curar el càncer:
Si determinats aliments de la nostra dieta poden actuar com a fertilitzants
per als tumors, n’hi ha d’altres que, pel contrari, contenen valuoses
molècules anticàncer. Aquestes molècules són uns compostos fitoquímics
que posseeixen propietats antimicrobianes18, antifúngiques19 i insecticides,
en el cas de molècules vegetals, que actuen sobre els mecanismes biològics
dels possibles agressors. Alguns d’aquest tipus d’aliments anticàncer són els
següents:
● Te verd
I també facilita la mort de les cèl·lules canceroses per apoptosi20.
S’ha comprovat en laboratoris que aquest aliment potencia els efectes de
la radioteràpia en les cèl·lules cancerígenes.
● Herbes i espècies
Les herbes empleades a la cuina, com el romaní, la farigola, l’orenga,
l’alfàbrega , la menta... són molt riques en olis essencials de la família
dels terpens, als que deuen la seva fragància. Promouen l’apoptosi de
les cèl·lules canceroses i redueixen la seva expansió al bloquejar els
enzims que necessiten per envair els teixits propers.
El romaní, és un potent antioxidant i antiinflamatori. Està demostrada la
seva capacitat per potenciar l’efectivitat de determinades quimioteràpies.
El julivert i l’api contenen apigenina, un antiinflamatori que promou
l’apoptosi i bloqueja l’angiogènesis21.
El te verd redueix el creixement
dels nous vasos sanguinis,
necessaris per al desenvolupament
del tumor i per a la metàstasis.
A més a més, és un potent
antioxidant i desintoxicant, ja que
activa els enzims del fetge que
eliminen les toxines de l’organisme.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
31
● Verdures crucíferes
Com per exemple la col, que conté sulforafano e indo-3-carbinoles, dos
poderoses molècules anticàncer, capaces d’eliminar certes substàncies
cancerígenes. Impedeixen que les cèl·lules precanceroses es
converteixin en tumor malignes. També promou el suïcidi de les cèl·lules
canceroses i bloquegen l’angiogènesi. Encara que s’ha d’evitar l’ebullició
d’aquesta perquè pot destruir les molècules anticàncer.
● Fruites vermelles
Les maduixes, els gerds, els nabius, móres i els nabius vermells
contenen àcid el·làgic, així com una gran quantitat de polifenols22, que
estimulen els mecanismes d’eliminació de substàncies cancerígenes i
inhibeixen l’angiogènesi.
● La xocolata negra
La xocolata negra, amb més d’un 70% de cacau, conté gran quantitat de
antioxidants, proantocianidines23 i molts altres polifenols. Aquestes
molècules frenen el creixement de les cèl·lules canceroses i limiten
també l’angiogènesi. Però la barreja de xocolata amb productes làctics
anul·la els efectes beneficiosos de les molècules de cacau.
A part de molts altres aliments; un altre factor que pot ajudar a prevenir
el càncer és l’actitud d’una persona davant la vida.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
32
6.4- L’actitud d’una persona
No tothom viu la malaltia igual o no l’accepta de la mateixa manera, perquè
quan hi ha un diagnòstic de càncer el que s’ha de plantejar és que el
pacient tindrà moments en què es trobarà bé, però que pot tenir
davallades, és a dir, són moments cíclics en la malaltia. Quan el pacient
tracta un càncer, pot tenir una temporada en la que està bé però que
probablement depèn de quin sigui el tipus cel·lular podrà tenir una
davallada. Abans d’entrar en aquesta dinàmica, el malalt ha de saber molt
bé on es pot trobar, ha de saber com és la seva malaltia per poder-la
assumir. Llavors hi ha persones que estan malament, que tenen dolor però
que van amb un somriure a l’hospital, que no deixen de somriure-li a la
vida; són persones molt positives, amb esperança i amb molta energia
interior. Però, en canvi, hi ha d’altres malalts que estan malament, que es
queixen de tot, que són negatius, molt més pessimistes, que en aquells
moments no aprofiten la vida i que són com més dèbils. Influeix molt la
vivència de cada persona i no tothom ho viu de la mateixa manera.
S’ha observat que en aquelles persones més deprimides, més introvertides;
la malaltia és com si anés més ràpida. No es viu igual, encara que la
malaltia estigui avançada, amb un esperit positiu que aquella persona que
és negativa d’entrada. Està vist que hi ha més complicacions, que els
metges no poden fer les coses com volen o com estaven previstes.
Per exemple: un pacient negatiu quan no té febre, té diarrees, o sinó una
ferida o més vòmits del normal. Sempre sorgeixen coses per petites que
siguin que no deixen fer el tractament correctament.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
33
Aquest tipus de pacients tampoc volen menjar i es van deteriorant de mica
en mica. Tot això fa que la malaltia es desequilibri i s’acabi desbordant.
En canvi, un altre pacient en la mateixa situació pot tenir ganes de provar
un tractament o un altre, diferents medicaments perquè es pugui curar. És
una persona que continua tenint ganes de lluitar, que té ganes de viure i
que intenta que els efectes secundaris dels tractaments no l’afecti tant.
I pot ser que el final sigui el mateix, però la vivència de cada persona és
diferent, i la manera en què ha viscut els últims mesos també és diferent. El
caràcter del malalt també influencia en la família, perquè aquesta també ho
està passant molt malament, veient com un familiar es morirà dintre de
poc; llavors si el malalt intenta fer com si res i fer la seva vida el més
normal possible, ajuda emocionalment a la seva família, no se’ls fa tan dur,
en canvi, si és un malalt que és molt negatiu, que no vol menjar, que sols
dorm, no surt al carrer i està irascible, fa que la situació sigui més dura i
moltes vegades impossibilita que et puguis apropar a aquesta persona per
ajudar-la, ja que el que vol és no ser molestada.
La relació entre pacients i metges també varia segons l’actitud del pacient,
cosa que és important: amb un pacient negatiu es fa més difícil, és més
difícil tractar-lo i parlar amb ell. I en canvi, un pacient que està malament,
però somriu, transmet tendresa i pot arribar a haver una amistat entre
pacient i metge, la qual cosa ajudaria moltíssim a seguir el procés del
tractament. A tots dos pacients el metge els tractarà igual però amb un hi
haurà més confiança i el tractarà més com un amic i en canvi, amb l’altra
serà més una relació entre professional i pacient, una relació com més
freda, per dir-ho d’alguna manera.
Amb tot això vull dir que la forma de comportar-se davant la vida no
solament perjudica a un mateix sinó, que també marca a les persones que
l’envolten.
Però si reflexionem, ens n’adonem que tot això no només passa en una
malaltia, si no que passa constantment durant la vida. Hem d’aprendre a
aprofitar cada dia de la vida, a veure cada dia com a únic i màgic, del qual
podem aprendre moltíssimes coses, a pensar sempre positivament perquè
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
34
està demostrat que si ho fem així, tot sortirà millor. En definitiva, saber
treure un somriure als mals moments.
7. ENTREVISTA AMB UN ESPECIALISTA EN CIRURGIA
El dia 21 de gener a les 9h vaig quedar amb el Doctor Joan Maria Vinyals
Vinyals, Cap de Servei de Cirurgia Plàstica i Microcirurgia a l’Hospital
Universitari de Bellvitge, Hospitalet de Llobregat (Barcelona).
Vaig contactar amb ell gràcies a la Doctora Lozano, qui em va donar el seu
email i va parlar amb ell.
La informació següent és una transcripció més o menys acurada de l’entrevista.
Em podria dir en què consisteix el seu treball?
Jo sóc cirurgià i em dedico bàsicament a la cirurgia oncològica i a conèixer
molt bé com són els tumors i la manera de tractar-los. Em dedico molt en
tumors en els quals després quedarà un dèficit de teixit, un forat, per dir-ho
d’alguna manera, a la mateixa vegada que el faig ja he pensat com
arreglar-ho, i no només amb un objectiu estètic o funcional, sinó també per
facilitar els tractaments complementaris, de radioteràpia i quimioteràpia.
Perquè va decidir dedicar-se a aquesta feina?
En un principi jo no volia ser metge, volia ser químic i pocs dies abans de
triar el que volia estudiar a la Universitat se’m va passar pel cap. Realment
va ser una cosa sense massa raonament, no sabia tampoc ben bé on em
ficava. Va ser una cosa purament emocional, em va atraure. I no t’hagués
dit el perquè en aquell moment, potser pel coneixement, perquè em vaig
adonar que m’agradava el que aprenia i cada cop més; gaudia estudiant.
Però tampoc m’hagués importat estudiar una altra carrera.
Em podria explicar quina part de la cirurgia tracta el càncer?
El que en diem la cirurgia oncològica. A Espanya com a tal, com a
especialitat no existeix, sinó que cada especialitat fa un determinat nombre
de càncers, per exemple nosaltres hem fet molts càncers de mama, de cap i
coll, tumors mesenquimals, que en diem sarcomes i molts càncers de pell
que són carcinomes i melanomes. La nostra especialitat és cirurgia plàstica,
però molt oncològica, entenent que no ens dediquem solament a la
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
35
reconstrucció, sinó a tot, al tractament del càncer i a la reconstrucció dels
teixits. Tenint en compte que ho hem de combinar amb els diferents altres
tractaments com la radioteràpia i la quimioteràpia, i això ens obliga a
prendre unes estratègies especials, perquè acabada la cirurgia, els pacients
puguin fer el més aviat possible la radioteràpia o la quimioteràpia. D’aquí ve
el que treballem en unitats funcionals, coordinades.
Què són les unitats funcionals?
Són reunions on es prenen les decisions entre els diferents especialistes:
cirurgians, radioterapeutes, quimioterapeutes i psicòlegs; a fi i a efecte de
que els tractaments vagin coordinats.
La cirurgia és el millor tractament per curar el càncer?
Depèn del càncer, hi ha casos que sí i hi ha casos que no. Avui en dia hi ha
casos en què la cirurgia s’utilitza només com a rescat.
Què vol dir com a rescat?
Vol dir que són tumors que s’han tractat primerament amb radioteràpia o
amb quimioteràpia o amb les dues, i la cirurgia només queda si aquests
tractaments fracassen. Però hi ha molts d’altres casos en què la cirurgia és
el primer tractament i llavors, la radioteràpia i la quimioteràpia queden com
a segons tractaments. Això són consensos, unes formes d’actuar que la
comunitat científica va adquirint segons l’experiència, i en cada tipus de
tumor hi ha una manera d’actuar. No podem dir que un tractament sigui
més bo que un altre, sinó que tots són bons, el què passa és que en cada
cas s’escull segons l’experiència d’aquell moment. Per exemple, les
leucèmies no s’han operat mai, però els limfomes sí, que són els tumors
dels ganglis limfàtics, però avui en dia ja no s’opera cap limfoma perquè la
majoria se solucionen amb radioteràpia i quimioteràpia, i la cirurgia queda
només per a casos excepcionals. Per exemple si s’ha fet radioteràpia i
quimioteràpia i han quedat ganglis residuals, doncs, la millor opció és
treure’ls.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
36
Em podries posar un altre exemple?
És clar, per exemple, en un melanoma la cirurgia és el tractament d’entrada
i d’elecció; i si els ganglis també estan afectats es fa el mateix tractament.
La radioteràpia pràcticament no hi té res a veure, i després, a nivell
oncològic es fa un tractament amb interferón28. Això és així perquè al llarg
d’aquests últims vint anys totes les publicacions de la comunitat
internacional han anat per aquí. Abans de començar a treballar, els
diferents grups dels hospitals es consensuen, es posen d’acord en quines
línies de tractament seguiran. En general, tothom fa més o menys els
mateix.
La cirurgia pot fer desenvolupar més ràpidament el càncer, un cop extret?
No.
Quines possibilitats té un pacient de tornar a recaure després d’extirpar el tumor?
Això és immensament variable; perquè depèn del tumor, de la localització,
dels tractaments que es facin, del tipus de cirurgia que es fa... No es pot
respondre perquè hi ha moltíssims casos.
Perquè torna a aparèixer la malaltia, una vegada curada?
Probablement, persisteixen les mateixes causes que el van originar; és a
dir, per la predisposició genètica i l’epigenètica. Per exemple: una persona
que té certa propensió perquè té certs gens que estan lligats a l’aparició de
determinats tumor, més l’hàbit de fumar; doncs és molt probable que si
continua fumant, segueixin sortint càncers. Si deixa de fumar, persisteixen
característiques genètiques però no la podem canviar genèticament. Només
podem incidir en els factors ambientals que avui en dia s’anomenen
epigenètics, i sovint tòxics. Hauríem d’evitar el tabac i l’alcohol, menjar
variat, evitar totalment l’obesitat i fer exercici diari i moderat. Des del punt
de vista laboral tindríem que evitar la toxicitat, com per exemple: la
inhalació dels vapors de benzol, de pintures i vernissos que estan
relacionats amb leucèmies; tota la manipulació de productes radioactius que
produeixen sobretot càncers de la sang i de tiroides, etc.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
37
Cada vegada hi ha un percentatge més alt de persones que es curen?
En aquests últims vint anys s’han capgirat les xifres, hi ha hagut una millora
espectacular en determinats càncers; per exemple: el càncer de mama avui
en dia té una supervivència superior al 80%. Però en canvi d’altres
continuen exactament igual que 50 anys enrere, en els quals no s’ha
avançat gens.
Quins dos tipus de cirurgia hi ha?
Doncs, la cirurgia conservadora i la cirurgia radical. Podem dir que depenent
del cas fem una o l’altre. Per exemple: en la cirurgia de la mama podem fer
els dos tipus de cirurgia depenent de les circumstàncies i segons la
grandària del tumor. La cirurgia conservadora el tumor es tracta de forma
radical però deixant la mama de la senyora; si la mama queda malament,
aleshores hem d’aplicar el procediment reconstructiu, més o menys
complex, perquè quedi bé. La cirurgia conservadora es refereix a mantenir
l’òrgan. Altres vegades s’ha de fer la cirurgia radical, és a dir, hem de treure
completament la mama i no deixar res, això exigeix o que la senyora no
quedi amb res o exigeix un procediment reconstructiu d’una mama postissa
amb pell i greix de la panxa per deixar-li més o menys com la tenia abans,
encara que això és un procés més complicat.
Com és la recuperació del pacient després de l’operació?
La recuperació depèn de moltes variables però bàsicament depèn de la
localització, tamany del tumor i de les tècniques que s’apliquin. És a dir, si
fas una cirurgia molt àmplia, la recuperació és més llarga i més lenta, i en
canvi, si fas una cirurgia més conservadora on el tumor és petit i està
localitzat per exemple a la pell no hi ha quasi recuperació, és a dir, aquell
mateix dia pot anar cap a casa. Però d’altra banda, un tumor petit i
localitzat en el centre del cervell requereix una operació neuroquirúrgica
molt especialitzada i potser tardarà sis mesos en recuperar-se perquè tindrà
unes seqüeles neurològiques bastant grans.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
38
Quines noves tècniques s’utilitzen, avui dia?
Avui en dia, tant en digestiu com en urologia i ginecologia s’estan aplicant
molt les tècniques que se’n diuen d’endoscòpia, que s’opera a través d’uns
tubs que tenen unes càmeres de televisió a la punta, i s’hi introdueixen a
l’interior de l’organisme a través de petits foradets que es fan. Si obres la
panxa de dalt a baix la recuperació serà molt més lenta que no pas si es pot
fer per endoscòpia. És a dir, tornant a la pregunta anterior, la recuperació
també dependrà de les tècniques quirúrgiques si són obertes o tancades
(endoscòpies), aquestes darreres tindran una recuperació més ràpida.
Com es pot arribar a ser un bon metge?
La cirurgia és una combinació de dues coses: d’ uns coneixements que és el
coneixement mèdic i sobretot, d’unes habilitats quirúrgiques, és a dir, has
de saber fer uns moviments amb les mans, molt precisos de vegades.
Aleshores, s’aprèn fent unes oposicions i entrant com a resident en un
servei; llavors aquest resident s’està cinc anys treballant en un equip
mèdic, adquirint progressivament habilitats fins que al final d’aquests anys
té unes habilitats suficients per començar a exercir com a especialista. Però
que aquestes habilitats encara les ha de millorar molt i encara n’ha
d’adquirir més.
De tal manera, que un especialista està ben format: primer als cinc anys de
residència que són obligatoris i després estan uns cinc anys més treballant a
un hospital a base de bé. Llavors al cap de deu anys de començar
l’especialització es quan té totes les habilitats adquirides. Amb la qual cosa
et dónes compte que fer una especialitat d’aquesta són cinc anys de
medicina, cinc anys de residència, més cinc anys treballant de debò; fins a
arribar a ser un sènior que és el que realment en sap.
...
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
39
8. ENTREVISTA AMB UN ESPECIALISTA EN RADIOTERÀPIA
El dia 11 de gener a les 16h vaig quedar per segona vegada amb la Doctora
Alicia Lozano Borbalas, especialista en oncologia radioteràpica a ICO
Hospital Duran i Reynals, Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Amb aquesta
Doctora vaig quedar dues vegades perquè vaig tenir problemes tècnics amb
la gravació. I vaig contactar amb ella gràcies al meu tutor ja que és la mare
d’una alumna del institut.
La informació següent és una transcripció més o menys acurada de l’entrevista.
Doctora, em podria dir què és la radioteràpia?
La radioteràpia és una eina terapèutica, és a dir, és una cosa que utilitzem
per fer tractaments que poden ser: radicals, que seria amb la intenció
d’eliminar la malaltia; complementaris, amb la idea de si ha quedat alguna
cèl·lula acabar de rematar-la; o pal·liatius, amb la idea de millorar els
símptomes. I es basa en l’elecció de les radiacions sobre les cèl·lules.
Normalment, les cèl·lules malignes o dolentes són més sensibles a la
radiació que les bones; i això provoca una lesió sobre l’ADN que o les mata
o les lesiona de manera que no es poden recuperar quan intenten dividir-se.
En què consisteix?
Consisteix en aplicar radiació, nosaltres només utilitzem rajos X de diferents
potències que genera una màquina que es diu accelerador lineal i l’apliquem
de manera loco-regional, o sigui no fem un tractament de tot el cos. Sinó, a
la zona on està el tumor i les àrees ganglionars en les que pot anar a
estendre’s aquest tumor.
Què és un accelerador lineal?
Són màquines molt grans que solen accelerar energia per fer rajos i també
alliberen electrons. És una maquinària complexa. Cada cop hi ha més
màquines noves que són més específiques, que intenten millorar la curació
sense provocar tants efectes secundaris i poder donar més dosis de
radiació, perquè a més dosis, més probabilitats tindrem de matar les
cèl·lules dolentes, però intentant evitar donar radiació, als teixits sans. S’ha
d’intentar compensar l’objectiu que tens de controlar la malaltia amb la
toxicitat que pots provocar.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
40
En quins casos s’aplica?
Hi ha malalties que són molt radiosensibles i hi ha altres que ho són menys.
La radioteràpia es pot aplicar en tots els casos en què les cèl·lules del tumor
siguin més radiosensible i que la localització de la malaltia no sigui massa
extensa. Per exemple: si hi ha metàstasis, en principi, no s’utilitza la
radioteràpia, de manera radical.
Què és la metàstasis?
És quan hi ha malaltia oncològica fora del tumor inicial. Per exemple: un
pacient que té un tumor de mama i un tumor al pulmó, del primari de
mama. O un altre exemple: el tumor de budell té molta tendència a fer
metàstasis al fetge, això vol dir, que el tumor inicial del budell s’ha passat al
fetge, i per tant, és el mateix tumor que ha fet metàstasis. Les cèl·lules
cancerígenes passen al torrent sanguini i van fent una sembra.
Cada tumor té una història natural per anar a diferents llocs, això vol dir
que cada tumor té una tendència a fer una metàstasis a un lloc determinat.
Per exemple: el recorregut habitual del tumor de budell és el següent,
primer fa metàstasis al fetge i després al pulmó. En canvi, el de mama té
molta tendència a anar als ossos; el de pròstata també té molta tendència a
anar als ossos, el de gàstric i el pàncrees al fetge, el de laringe al pulmó.
Encara que quan la malaltia està molt evolucionada poden fer metàstasis
gairebé a qualsevol lloc. Hi ha una altra paraula que també utilitzem per dir
metàstasis que és disseminar, que vol dir que s’estén.
La radioteràpia s’aplica a un càncer específic?
No. En el càncer tens dues coses que has d’avaluar: la localització i
l’anatomia patològica, que és el tipus de teixits. Llavors, en la mateixa
localització pots tenir diferents tipus de teixits, uns més sensibles que
altres, però per a qualsevol tractament. Per exemple: en el pulmó tenim el
carcinoma escamós, el carcinoma de cèl·lules petites, el carcinoma de
cèl·lules grans, el carcinoma neuroendocrí; de tots aquests el més sensible
és el de cèl·lules petites, el de cèl·lules grans no és massa sensible a la
radioteràpia ni a la quimioteràpia i el carcinoma escamós depèn del grau. És
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
41
a dir, has de mirar la localització i l’anatomia patològica, i això et donarà la
sensibilitat als tractaments.
Quina diferència hi ha entre fer quimioteràpia o radioteràpia?
La radioteràpia és un tractament loco-regional i en canvi, la quimioteràpia
és un tractament de tot el cos, de totes les cèl·lules que hi hagi
disseminades. A vegades fem tractaments conjunts perquè el que intentem
es potenciar un amb l’altre, per exemple la quimioteràpia potencia l’efecte
de la radioteràpia en els tumors de cap i coll, això per fer un tractament
radical. Si hi ha una malaltia que ja està estesa, la radioteràpia nomes té el
paper de millorar els símptomes locals perquè el tractament eficaç serà la
quimioteràpia. I si la malaltia ja té metàstasis s’utilitza la quimioteràpia
perquè la radioteràpia en aquest cas ja no serveix de res.
En altres paraules, depenent de quin estadi té la malaltia, de quina extensió
té i de quina localització, farem un tractament o un altre.
1ºCas- Radioteràpia
Si un pacient té un tumor molt petit a la glotis, per exemple, només li farem
radioteràpia perquè afegir-li quimioteràpia no seria assequible, perquè no té
tendència a fer disseminació.
2º Cas- Radioteràpia i quimioteràpia
Quan aquest tumor ja és més gran i ha afectat a dos ganglis, llavors és
quan li afegim més tractaments, que serà la quimio i la radioteràpia perquè
ara si que té més possibilitats de que surti fora, de que faci metàstasis. Ja
que la quimio es carregarà totes les cèl·lules que hagin quedat després de
fer radioteràpia. Aquest cas només es realitzaria si la persona té altes
possibilitats de supervivència.
3º Cas- Quimioteràpia
Si el pacient té un tumor en ganglis i té un tumor en el fetge o en el pulmó;
llavors aquí el que hem de posar es quimioteràpia perquè la radioteràpia ja
no servirà de res. En el cas de la mama en algun moment pots pensar si se
li està ulcerant la pell en aquesta senyora i el seu mugró s’està afectant;
llavors li fem radioteràpia pal·liativa perquè la quimioteràpia no li ha servit
de res. Llavors fem un camp, una zona, de tractament de radiació per
destruir aquestes cèl·lules que estan ulcerant-li la pell i li estan produint
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
42
infecció i dolor. Però en aquest cas el tractament principal serà la
quimioteràpia, perquè la radioteràpia no la curarà.
Hi ha altres tipus de tractaments?
Sí. A vegades el que passa és que alguns pacients també fallen a la
quimioteràpia i progressen, el tumor va creixent; llavors provem altres tipus
de tractaments que són d’investigació. Darrerament, s’utilitzen els
anticossos monoclonals, d’aquests s’estan desenvolupant molts, i van a
cèl·lules diana, o sigui, no van a totes les cèl·lules com fa la quimio, sinó
que van a actuar sobre un receptors específics que hi ha a les cèl·lules i que
bloquegen aquests anticossos. Alguns exemples són: el Cetuximab i el
Sunitinib; que són medicaments que s’administren per vena.
Un cop es fa el tractament de radioteràpia, els pacients es queden ingressats o
tornen a casa?
Se’n van cap a casa, els malalts habitualment venen a fer-se el tractament i
no queden ingressats.
Com s’aplica la dosis de la radioteràpia?
El que fem és, la dosis total que nosaltres volem donar la dividim en dosis
diàries. De manera que quan fem el tractament, unes cèl·lules moren però
moltes altres només s’alteren i aquestes tenen un temps de recuperació;
per això al dia següent quan encara no ha tingut massa temps de
recuperar-se li donem un altre raig per acabar-la de matar. Encara que hi
ha unes cèl·lules que se’n diuen resistents, és a dir, que costen molt de
matar-les; aquest malalts es diu que tenen persistència tumoral. Aquestes
cèl·lules fan uns mecanismes de defensa davant dels tractaments, de
manera que per molt que tu li posis la ràdio, la quimio o els anticossos es
queden allí. Llavors cada dia li donem una part d’aquesta radiació de
manera que les cèl·lules dolentes no s’acabin de recuperar però les bones
sí.
Quan dura un tractament de radioteràpia?
Depèn del tipus de tractament que vulguis fer i de la dosis total. Nosaltres
donem, per exemple, el màxim són 76 greix29, que és una mesura de
radiació, en les neoplàsies de pròstates que és a la que li donem més dosis.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
43
Llavors, el que fem és 2 greix per sessió i dia, que implica 38 sessions, és a
dir, 38 dies laborables, que serien 7 setmanes i mitja. Aquest és el màxim.
Hi ha altres malalts que li donem una sessió única si volem fer una dosis
pal·liativa perquè té metàstasis òssies. O malalts amb un limfoma, que són
molt radioquimiosensibles i que fem quinze dies. Depèn del tipus de
malaltia que estem tractant, donarem unes dosis o unes altres, intentant
balancejar la dosis mínima efectiva per fer la menor toxicitat possible.
Per exemple: a 30 greix a un carcinoma escamós de la faringe no li fem res,
li hem de donar 70; d’altra banda a un limfoma no cal donar 70 perquè amb
30 té de sobres.
Quins efectes secundaris té la radioteràpia?
Depèn de la localització que estiguis tractant tindrà uns efectes secundaris o
uns altres, perquè per exemple si tu fas un tractament sobre la pròstata
causarà cistitis, que és inflamació de la part irradiada de la bufeta, i rectitis
que és la inflamació de la part irradiada del recte.
En què consisteix el seu treball?
Jo sóc metgessa, llavors el meu treball consisteix en rebre els malalts que
estan diagnosticats ja d’un tumor i verificar que realment mereix la pena i
que està indicat fer un tractament amb radioteràpia, pel seu tumor. Jo faig
la primera visita i avaluo al pacient, avaluo la seva malaltia i la indicació del
tractament. Que dic que sí, i per exemple, el pacient té un T1N1 de mama i
crec que s’ha de fer la radioteràpia complementària. Doncs, llavors faig que
li facin la planificació del tractament, li fan un TAC amb unes mesures
determinades i en una posició determinada, i després ho passen a un
sistema informàtic.
Jo delimito el volum del cos que s’ha de tractar i els meus companys de
física són els que faran la planificació, que es diu dosimetria, que és el
estudi per on han de entrar els rajos per cobrir tota la mama, ben coberta
sense, en aquest cas, irradiar massa el pulmó. Llavors jo els dic, que facin
una dosimetria per aquesta senyora que arribi en 50 greix, més 16 greix
sense passar-nos del pulmó tanta quantitat. Ells fan la dosimetria i la
senyora començarà el tractament a la setmana següent o a l’altre.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
44
Quan el malalt està en tractament pot tenir efectes secundaris: pot tenir la
pell vermell en cas de que tingui càncer de mama, pot tenir diarrees si està
fent una pelvis, pot tenir molt dolor a l’empassar si està fent alguna cosa
d’otorrino... Llavors jo els visito i miro si això ja és un efecte secundari que
li correspon a la dosis que porta i li dono medicació.
I veig que el tractament s’està fent com jo vaig decidir que s’havia de fer.
Una vegada el pacient s’ha recuperat, el continuo vigilant per si hi ha una
possible recaiguda o pels efectes secundaris que ha tingut.
I aquestes revisions després d’haver acabat el tractament, fins quan duren?
Depèn de cada patologia, per exemple els malalts que tenen càncer de cap i
coll fem revisions durant 10 anys.
I després d’aquests 10 anys se sap que el pacient no tornarà a recaure?
No, la probabilitat de que el càncer torni a recaure en el mateix lloc és molt
petita. I si torna a haver-hi algun tipus de malaltia en aquesta mateixa zona
no pensem que sigui una recaiguda, és a dir, no és una cèl·lula cancerígena
que es va quedar viva de l’anterior càncer sinó que és una altra cèl·lula que
s’ha fet dolenta i per això diem que té un altre tumor. Nosaltres diem que
és el segon primari que ha fet aquesta persona.
T’afecta emocionalment aquest treball?
Sí, però no negativament perquè de totes les coses se n’aprèn en aquesta
vida, i també del patiment. Són malalts que passen moltes vegades per la
meva consulta i acabo coneixent-los bé; quan les coses no van bé
m’afecta; i pateixo amb ells, però quan després es recuperen, estic molt
contenta, sobretot si aconseguim controlar la malaltia. I si no l’aconseguim
controlar també pateixo, però penso que hem lluitat, i a vegades això és el
més important.
Com és el dia a dia a l’hospital?
Doncs, fem molta feina, perquè és un tipus de tractament que fa que els
pacients siguin molt dependent del metge, és a dir, no és que els donis una
pastilla i ja està, sinó que vénen cada dia, tenen efectes secundaris
complexes i a part de la feina que tens habitualment, t’estan trucant. I és
una mica atrafegat, amb molta pressió.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
45
Perquè vas decidir dedicar-te a aquest treball?
En el meu cas, primer va ser el destí qui va decidir que jo acabés aquí i
després perquè m’agrada molt tractar amb la gent. Aquesta feina
d’oncologia radioteràpica és molt completa perquè has de saber una mica
de física, de medicina, d’oncologia bàsica i has de tractar amb bona mà als
malalts. O sigui que, jo penso que és molt completa alhora de poder
desenvolupar-te com a professional i com a persona.
Qui pateix més aquesta malaltia els nens o els adults?
Els adults.
I qui se’n surt millor?
Els nens, perquè tenen tumors més sensibles als tractaments. La
probabilitat de que un nen es mori per un tumor és molt més petita que un
adult. També és veritat que l’edat de ser nen és molt menor que la de ser
adult. I tenen altres tipus de tumor.
...
9. ENTREVISTA AMB UNA ESPECIALISTA EN QUIMIOTERÀPIA
El dia 18 de gener a les 16h vaig quedar amb Esther Vilajosana Altamis,
infermera de la Unitat Funcional de Cap i Coll a ICO Hospital Duran i
Reynals, Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Vaig contactar amb ella
gràcies al meu pare ja que va ser la terapeuta de la meva mare.
La informació següent és una transcripció més o menys acurada de l’entrevista.
Esther, em podria explicar en què consisteix la quimioteràpia?
La quimioteràpia no deixa de ser fàrmacs que van destinats a destruir
cèl·lules tumorals, que són cèl·lules que tenen una capacitat de replicació
molt elevada. Són fàrmacs que tenen la capacitat d’actuar dintre dels cicles
cel·lulars, perquè a mesura que la cèl·lula es va dividint passa per una sèrie
de fases i cada fàrmac té una activitat específica en cada una d’aquestes
fases de la divisió cel·lular.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
46
Normalment, quan nosaltres posem un tractament de quimioteràpia
combinem diferents fàrmacs per tenir més eficàcia, perquè quan
administres un fàrmac no saps en quin estadi de la divisió cel·lular es troba
el tumor; pot ser que tinguis cèl·lules que estan en fase I, en fase de
mitosis o en fase de replicació. Aleshores quan més fàrmacs afegeixes a
aquest tractament, més possibilitats d’èxit tens per vèncer a aquest tumor.
I en quins casos s’aplica?
En un principi a qualsevol pacient se li pot aplicar la quimioteràpia, encara
que primer hem de veure en quin estat físic es troba aquest pacient, perquè
si és un pacient que està molt deteriorat, no hem d’oblidar els efectes
secundaris que provoca aquest tractament. Moltes vegades l’efecte
secundari és més elevat que no el benefici que obtenim. És a dir, d’entrada
hem de veure que el pacient estigui en bona situació física, que nosaltres ho
valorem per l’escala de Karnofsky.
El que sí hem de tenir en compte és que una quimioteràpia sola no és un
tractament curatiu en pacients amb tumors sòlids, és a dir, masses de
tumors que van creixent; i s’han de combinar altres tractaments com per
exemple: la ràdio o una cirurgia, que són les eines que tenim avui en dia
per curar la malaltia. Un altre cas, és en pacients amb malaltia
hematològica, com per exemple, els limfomes que és càncer a la sang.
Aquest tipus de tumors tenen unes tasses de curació més elevada que no
pas els de tumors sòlids.
La manera de combinar els tractaments depèn del moment del diagnòstic
com estigui la malaltia, llavors barregem les eines terapèutiques i
comencem per una o per una altra . Hi ha alguns pacients que primer els
operem, d’altres que després fem tractament complementari amb ràdio, o
hi ha pacients que tenen un tumor molt gran i llavors, comencem per
exemple per una quimio-ràdio, i si aconseguim fer el tumor més petit,
doncs l’operem.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
47
Què és l’Escala de Karnofsky?
És una escala de validació que ens diu en quin estat d’autonomia està el
pacient, si el pacient és molt independent o si el pacient depèn molt d’una
ajuda externa, que vol dir que segurament no és apte per rebre un
tractament amb quimioteràpia. Però si per exemple, físicament es troba bé,
no ha perdut pes i pot fer una vida normal; doncs és més apte per aquest
tractament.
Aquesta seria l’escala de Karnofsky que utilitzen els metges per saber en quin estat
d’autonomia es troba el seu pacient.
Quines són les vies administratives dels medicaments?
Bàsicament la majoria de fàrmacs són endovenosos (90%), però també hi
ha quimioteràpies orals, pastilles. L’aspecte d’aquestes últimes és diferent i
tenen millor tolerància. Els tipus de tractaments depenen de cada protocol,
cada malaltia té un protocol de tractament i hi ha infinitats de protocols. Hi
ha fàrmacs que es posen ingressats, o hi ha tractaments ambulatoris, és a
dir; que vénen des de casa, se’l posen durant un temps i tornen a marxar.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
48
Cada vegada més, la tendència és a fer tractaments ambulatoris, més que
res perquè no tenim llits per a tothom. Si una persona es troba físicament
bé, el que fem és posar vies centrals30 perquè no hi hagi cap extravasació31
del fàrmac i assegurar-te que va dintre de la vena. Aquestes vies són
dispositius intravenosos, dels quals hi ha de molt tipus i els més coneguts
són: els Portacath i les subclàvies, aquestes últimes són catèters en els
quals hi ha una part que està exterioritzada.
I els pacients que estan ingressats, el que fem són vies curtes i així quan el
pacient se’n va es treu la via i ja està, que és també molt més còmode.
Quins medicaments són els més utilitzats?
En quan als medicaments més utilitzats, depèn del tumor perquè no tots els
tumors es tracten amb els mateixos fàrmacs. No és el mateix tractar un cap
i coll que tractar un còlon o un pulmó. Cada tumor es tracta amb uns
protocols establerts i dintre d’aquests protocols pots barrejar molts fàrmacs.
Nosaltres, per exemple, el que més fem servir per a cap i coll és el Cisplatí,
el Platí, el Cinfuracin i els Taxans. Aquests es combinen en diferents
protocols de tractament en funció de com estigui la malaltia d’avançada.
Quins efectes secundaris té la quimioteràpia?
Cada fàrmac té uns efectes específics de toxicitat, per exemple el Cisplatí és
molt emètic, dóna moltes ganes de vomitar i també hem de tenir molta
cura perquè és un fàrmac que s’elimina pel ronyó i es pot donar una
toxicitat renal; són pacients que han de beure molta aigua perquè si crea
una insuficiència renal hem de canviar de fàrmac.
Un efecte secundari que causa la majoria de medicaments és la baixada de
les defenses, anomenada neutropènia; sobretot la quantitat de glòbuls
blancs que són les defenses que tenim enfront les infeccions. Això passa
perquè les quimioteràpies no són fàrmacs selectius; nosaltres en el nostre
cos tenim cèl·lules que es repliquen molt ràpidament com poden ser les
cèl·lules de la sang, les de tot l’epiteli de la boca i tot l’epiteli a nivell
gastrointestinal. La quimioteràpia destrueix totes aquestes cèl·lules de
divisió ràpida, per això tenim tants efectes secundaris.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
49
Si baixa molt la quantitat de glòbuls blancs, el que veiem freqüentment en
els pacients és que fan un pic de febre, és una alarma; a aquests pacients
els hem de visitar i molts d’ells s’han de quedar ingressats, perquè
recuperin les defenses.
Encara que existeixen fàrmacs per evitar o tenir controlada la neutropènia,
que són els factors estimulants de les cèl·lules, però surten caríssims i per
això es posen en alguns tractaments molt concrets. És a dir, el que fem és
punxar unes injeccions durant un temps determinat perquè el tumor
fabriqui més, treballi més ràpidament de com treballaria de manera normal.
Perquè si la quimioteràpia va destruint les cèl·lules, aquest factor estimulant
va fabricant de noves i va repoblant el que la quimio va destruint; i així no
hi hagi un desnivell molt important i no faci febre el pacient. Per exemple: si
d’entrada tens un tumor molt gran i necessites, per controlar, la malaltia
que aquella persona faci el tractament cada 21 dies, has de mantenir-los i si
aquella persona preveus que amb el fàrmac que tu donaràs li baixaran les
defenses a la setmana, el que has de fer és posar una medicació profilàctica
per evitar aquesta davallada de defenses.
Perquè així el pacient pugui mantenir la vida normal i tu com a professional
puguis mantenir el tractament com el tenies previst. Perquè si tu vas
ajornant el temps i vas esperant que aquella persona es recuperi per sí
mateixa el tumor també es recupera i això no ens interessa. El que
intentem és que es recuperi el pacient però no el tumor. La replicació del
tumor no sol ser tan ràpida com la de les cèl·lules normals, però si tu vas
deixant en cada cicle una seqüència de temps, massa gran, arribarà un
moment en què el tumor es tornarà resistent a aquest fàrmac que tu has
donat.
Quan pot durar un procés sencer de quimioteràpia? I com s’estructura la seva
dosis?
El procés sencer depèn del tipus de protocol de quimioteràpia.
No és el mateix una quimio amb intenció curativa que una quimio
pal·liativa. La pal·liativa es pot mantenir fins a la tolerància del pacient o
progressió de la malaltia.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
50
La dosis del fàrmac es marca en funció de la massa corporal de la persona,
és a dir, pes i talla. Existeixen unes taules que marquen la dosi a
administrar.
Hi ha quimioteràpies que es donen de manera setmanal, i d’altres, que són
la majoria, que s’administren cada 21 dies; depenent dels fàrmacs i de la
baixada de les defenses, s’ha d’esperar la recuperació hematològica del
pacient.
Què són les cures pal·liatives?
És un servei que es dóna en la última fase de la malaltia, en la qual la
situació és crítica.
Quan la malaltia, per exemple, ha recidivat32 moltes vegades, que vol dir,
que tu has fet un tractament, ha passat un temps i ha tornat a sortir, tu
l’has tornat a tractar i la malaltia ha tornat a sortir; tu la segueixes tractant
però arriba un moment en què ja no hi ha més eines per tractar-la, això és
el que es diu tractament actiu. Entren en joc les cures pal·liatives, en què
l’equip mèdic dóna suport al pacient quan la malaltia està avançada;
controlant els símptomes que provoca la malaltia. No es controla la malaltia
en si, sinó que, si hi ha un dolor es donarà una medicació per controlar el
dolor, si hi ha ofec es donarà oxigen o medicació per controlar-lo, i només
es mirarà que el pacient tingui una bona qualitat de vida.
Però no posar-li un tractament omplint-lo de quimio quan veus que arriba a
casa i només està estirat al llit, que comença a vomitar, que té dolor... Això
no és donar qualitat de vida. Una de les qualitats del professional és saber
dir prou conjuntament amb el pacient, un pacte entre el professional i el
pacient.
És una qüestió que s’ha de parlar; quan hi ha un deteriorament del pacient
està clar que la malaltia segueix el seu transcurs i que el tractament no està
servint de res, per això s’ha de parar.
Hi ha altres casos en els quals es fa quimioteràpia, per curar la malaltia,
amb l’ajuda de medicaments pal·liatius que controlen els símptomes del
tractament.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
51
Un cop un pacient li estan fent cures pal·liatives pot curar-se?
No, perquè quan un pacient passa a cures pal·liatives és perquè en un
principi la malaltia s’ha disseminat i perquè han fallat altres eines
terapèutiques.
La filosofia de treball de les cures pal·liatives és diferent, quan un pacient
està en tractament actiu l’objectiu és curar-lo i si no podem curar-lo hem
d’intentar frenar-lo. Però si cada vegada que tu vas frenant, la malaltia va
creixent, el què queda és les cures pal·liatives.
I a partir d’aquí, l’objectiu canviaria i consistiria en controlar la
simptomatologia que provoca la malaltia, no lluitant contra aquesta.
Quins medicaments s’utilitzen en el cas de les cures pal·liatives?
Depèn, l’equip de cures pal·liatives fan servir molt la morfina i la metadona
que són bàsicament analgèsics o opiacis potents. També fan servir la
cortisona com a efecte antiinflamatori, a dosis altes; i medicació normal i
corrent. Vull dir, hi ha una escala d’analgèsics: quan tenim un dolor lleu
doncs està el paracetamol, el gelocatil, l’aspirina... Quan això és insuficient,
passem a un segons esglaó on estan els voltarens, els ibuprofens, que són
antiinflamatoris de baixa potència; i quan això no va bé escalem a la
morfina.
Hi ha moltes maneres de donar-la poden ser pastilles, en xarop, en parxes.
Si un pacient està ingressat i no s’acaba de trobar la dosis, podem posar-la
endovenosa fins a trobar la dosis adequada.
Quins efectes té la morfina?
La morfina el què fa és calmar el dolor en pacients que tenen metàstasis
pulmonars avançades o que tenen patologies de base, ja que fa una mica
de depressió respiratòria, és a dir, unes respiracions molt superficials i
lentes.
En un pacient molt avançat, si se li posa morfina pot ser un desencadenant
de que acabi morint, perquè cada vegada les respiracions són més
profundes, el pacients es relaxa molt. Llavors, quan ja tenim un pulmó que
està afectat i li posem morfina, li acabarà causant una depressió
respiratòria. Però és en una situació molt terminal, no és ho habitual.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
52
D’altra banda, la morfina és necessària perquè el pacient té dolor i
segurament li millorarà la sensació d’ofec perquè el deixarà més calmat.
La quimioteràpia pot curar el càncer o només ralentitza el creixement de les
cèl·lules?
La quimioteràpia en tumors sòlids no cura, per curar necessites l’ajuda
d’altres eines terapèutiques com pot ser la radioteràpia, la cirurgia o la
combinació de les tres eines.
Totes les eines de tractament són vàlides i la manera de combinar-les
depèn de la presentació del tumor i de com decideixin el comitè de com
hem de tractar a aquest pacient. En el cas de cap i coll estan els otorrinos,
els maxil·lofacials, estan els radioterapeutes, els oncòlegs, els
nutricionistes; i a partir dels TACs i de com està el pacient.
El tractament és una decisió consensuada d’un conjunt de professionals. I si
un pacient que l’hem tractat i veiem que va malament, i no compleix les
expectatives; es torna a presentar al comitè i entre tots decidim què fer.
La quimioteràpia serveix, per exemple: si tens un tumor molt gran per
controlar la malaltia, per disminuir el tamany del tumor; també pot servir
per evitar que hi hagi micrometàstasis que d’entrada no s’han detectat.
Perquè la quimio és a nivell endovenós, circula a nivell d’orgànic i si hi ha
alguna cèl·lula tumoral que s’està dividint l’objectiu és destruir-la.
En la malaltia pal·liativa en el que ens ajuda és a controlar la malaltia, a
ralentitzar-la i si la podem fer desaparèixer millor. Però en el moment en
que comencem un tractament de quimio no s’ha d’aturar perquè si tens una
malaltia pal·liativa, un cop deixes el tractament el tumor pot seguir creixent
una altra vegada.
Quins nous medicaments s’estan utilitzant? Són més efectius?
Ara ho que està molt de moda són les dianes terapèutiques, els anticossos
monoclonals, que no estan en fase experimental sinó que ja formen part
d’uns tractaments. Tenen una acció diferent a la quimioteràpia, per una part
es toleren millor perquè donen menys toxicitat, en el sentit de que no
donen ganes de vomitar, no dóna les baixades de les defenses...
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
53
Tenen un mecanisme d’acció a nivell de les membranes, així com la quimio
penetra a dintre la cèl·lula per destruir-la des del nucli; aquests anticossos
monoclonals el què fan és ancorar-se a la cèl·lula i que aquesta no es pot
anar dividint. Com que aquesta cèl·lula no pot créixer, no pot disseminar-se
i s’autodestrueix.
El què fem ara, és combinar conjuntament aquests anticossos monoclonals
amb la quimio, es tracta de tenir dos vessants d’acció; un que penetra a
dintre i l’altre que es queda com més a fora. La veritat és que està donant
molt bons resultats.
Es podria considerar com un nou tractament?
No, el què passa és que els anticossos monoclonals sols no poden acabar de
funcionar i s’ajunten amb uns altres medicaments per potenciar l’efecte.
Quants més fàrmacs puguis afegir en un tractament dirigint-te a diferents
fases de creixement de la cèl·lula, més cèl·lules mataràs i més èxit tindràs
de vèncer a aquell tumor.
Què és la quimioteràpia experimental?
Això no deixen de ser més que els assajos clínics, que són fàrmacs que es
proven, i hi ha diferents fases perquè abans de que un fàrmac es posi en
marxa han de passar una sèrie de fases, una sèrie de proves en quant a
dosis de tolerància, toxicitat.
Primer es fan proves amb animals abans de passar a l’experimentació
humana, i quan s’ha aprovat el fàrmac aleshores es posa en marxa a nivell
clínic. Però des de que surt un fàrmac fins que es posa en marxa poden
passar vuit, deu o quinze anys. Un fàrmac ha de passar per una sèrie de
proves de qualitat i evidentment, s’ha de demostrar que sigui més eficaç;
perquè si tu ja tens un fàrmac que t’està donant bons resultats, si te’n surt
un altre amb uns resultats similars què més et dóna, si el primer ja va bé,
perquè en vull un altre que sigui igual? Ha de ser un fàrmac que
veritablement tingui una eficàcia demostrada, amb x número de pacients i
que les respostes hagin sigut no del 100% però si altes. Aquestes fases
experimentals són a nivell mundial, no només en un hospital.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
54
Són assajos clínics que es consensuen a nivell de laboratoris i de centres
hospitalaris, d’arreu del món i llavors s’ajunten totes les respostes i es
valoren. Si aquell fàrmac demostra que té una eficàcia bona, potser quan es
reuneixin tots els metges a Nord Amèrica, decideixen que d’aquell
medicament es vàlid per canviar el protocol de tractament.
En què consisteix el teu treball?
Actualment sóc la infermera referent de la unitat funcional de cap i coll. Allà
veiem tots els pacients de primera visita que van apareixent durant la
setmana i es decideix quin és el tractament més idoni per aquell pacient.
Una vegada decidit quin tractament, a mi em toca informar aquell pacient
del tractament que farà, quina és la possible toxicitat que preveiem i fer un
seguiment de tots els passos que farà aquell pacient al llarg de tot el
tractament. És a dir, si se li ha previst que ha de fer un TAC, una
radiografia, una analítica... tinc que vetllar perquè aquelles proves es facin,
i que es facin en el temps que està previst, perquè sinó seria tot un
desordre. Si el pacient està fent tractament, aquest té un telèfon meu i si té
qualsevol dubte o problema m’ha de trucar i jo el tinc que derivar en funció
del problema que tingui. És a dir, jo sóc la seva infermera referent en el cas
de la meva patologia. I faig un seguiment durant tot el tractament fins que
acaba; hi ha molts pacients que han acabat i durant el temps que torna a
aparèixer la malaltia o que tenen algun problema, tenen el meu telèfon per
trucar-me. Normalment, fem un interval de toxicitat que va des dels 3 o 6
mesos, una vegada ja han acabat el tractament i quan ja estan bé, ja està.
A més a més, tenim feines de docència, formem part d’un grup de formació
en altres professionals d’infermeria. Per exemple, si vénen alumnes doncs
roten, i si volen aprendre alguna cosa del càncer de cap i coll doncs estan
amb mi, els ensenyo la patologia, si han d’aprendre tècniques doncs jo els
hi ensenyo...
També formo part del professorat docent del departament de formació on
es fan postgraus d’infermeria. I he format part de l’educació sanitària a
pacients.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
55
Tractes directament amb els pacients?
Sí, els tracto amb ells tota la jornada laboral. La veritat és que tinc molt
contacte amb els pacients, qualsevol cosa que necessiten em truquen o sinó
jo els vaig trucant.
T’afecta emocionalment aquest treball? N’has après alguna cosa?
Si et dic que no, et mentiria. Jo ja porto molts anys en aquesta professió
però també haig de dir que t’enganxa. Hi ha molt treballadors de la sanitat
que el pacient oncològic no els agrada, perquè vulguis o no, és un pacient a
llarg termini, són molts anys que està vetllant per la seva malaltia, i arriba
un moment que et vincules amb la família encara que no vulguis. Hi ha
famílies que es donen més i d’altres que es donen menys. Però això passa
en qualsevol relació humana, això és així. I penso que qui digui que no li
afecta és absurd; perquè jo puc tenir pacients que els conec des de fa 7 o 8
anys i clar quan recidiven i veus que no pots fer res, et sents impotent. I
penses: la veritat és que no tinc res més per donar-te, no perquè no vulgui,
sinó perquè no hi ha res més que se sàpiga que pot anar bé.
Quan envies a un pacient a pal·liatius, t’afecta perquè estàs veient que està
en la última fase de la vida, després d’haver estat molt anys lluitant. I
sobretot, perquè els coneixes des del primer moment del diagnòstic, i has
estat convivint amb ells tot el tractament, totes les toxicitats, els temps
bons, perquè hi ha moments que estan molt bé; vius les recaigudes... I
llavors torna a començar.
Es crea un vincle que no només és amb el pacient en si, sinó que és un
vincle sobretot familiar. Forma part de la qualitat humana en qualsevol
relació.
I aprens ha ser més humana, si ets suficientment empàtica i carismàtica
amb la gent, doncs no deixa de ser la vida mateixa. En una patologia que
saps d’entrada que a l’èxit poques vegades s’hi arriba. Perquè si tu ja tens
un diagnòstic d’entrada, que saps que és un mal pronòstic, que és una
malaltia metastàsica, ja saps que aquella persona no es curarà; però estàs
allà, l’has d’aixecar, l’has d’animar, li has de fer tenir esperança,
evidentment que sí, perquè no és el mateix venir molt malament que venir
bé d’ànims.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
56
Jo he tingut pacients que han vingut amb cadires de rodes, que feia molts
mesos que no caminaven i han tornat a caminar, doncs això és una
esperança. Sí que saps que no es curarà, però si pots tenir aquell pacient
un temps que ell mateix es veu que torna a ser ell mateix, doncs ja és molt
de guanyat. I això és molt afectiu, per a tu i per a la família.
Perquè vas decidir dedicar-te a aquest treball?
No vaig decidir mai de ser infermera, jo estic aquí de rebot. Vaig caure,
perquè jo estava en unes altres històries, treballava en un laboratori. Coses
que comencen amb les companyes de dir fem l’examen, no el fem; mai
hagués pensat que jo acabaria d’infermera.
La veritat és que quan vaig “caure” la primera vegada amb un pacient
oncològic, no em va agradar gens perquè vaig veure que eren pacients que
patien molt i que eren pacients hematològics, que són pacients que les
quimios són molt fortes, que has de fer moltes transfusions, moltes
plaquetes i molts d’ells moren. És una altra filosofia l’hematologia.
Després de mica en mica, em vaig anar ficant més en el pacient oncològic,
més d’oncologia que no d’hematologia. La veritat és que t’atrapa, és un
pacient que sí que fa patir, però que penso que t’enriqueix molt a nivell
humà; i penso que tots els que arriben realment a relacionar-se amb un
pacient oncològic no ho deixen mai.
Si que ets molt patidora perquè estàs constantment a veure que fem, que
deixem de fer però compensa molt a nivell humà. És veritat que quan una
persona sana pateix un trauma se li posa un guix, operes i ja està,
recuperarà la vida normal. En canvi, tota la lluita d’oncologia per superar-se
cada dia i anar veient que les coses van sortint bé, penso que tot això, és
molt més enriquidor, tant a nivell professional com a nivell personal.
...
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
57
10. CONCLUSIONS
Aquest treball m’ha ensenyat moltes coses, tant pels conceptes que he
après sobre el càncer com a nivell personal. I m’ha donat l’oportunitat de
poder parlar amb metges que van tractar a la meva mare i llavors, a més a
més de fer l’entrevista doncs preguntava dubtes que tenia. Gràcies ha
aquests metges, sobretot al Doctor Vinyals i a la Doctora Vilajosana, he
entès molt millor el cas de la meva mare i d’alguna forma ajuda a superar-
ho, a veure les coses d’una altra forma. El fet d’anar diverses vegades a
l’Hospital Duran i Renyals i a Bellvitge, també ha fet que arribi un punt en
que no m’afecti tornar a l’hospital en que estava ingressada la meva mare,
que sigui com una cosa normal. A partir d’això, també m’he adonat que
cada dia hi ha persones a l’hospital amb càncer, amb malalties i que moltes
moren però que tot i així la vida continua; és com si ara veiés més la
realitat de les coses com si fins ara hagués viscut en una bombolla i ara
s’hagués explotat. Crec que d’alguna forma també m’ha ajudat a madurar. I
les entrevistes amb la Doctora Lozano i la Doctora Vilajosana m’han
ensenyat a viure el dia a dia, a viure el moment i aprofitar-ho, i veure la
mort com una cosa normal a la qual tothom arriba, abans o més tard.
Les entrevistes també m’han influït sobre el meu futur, sobre el que vull
estudiar i dedicar-me, m’ha fet replantejar-me sobre el que portava molts
anys pensant estudiar.
En definitiva, les entrevistes m’han aportat molt a nivell personal.
Aquest treball m’ha costat molt començar-lo, per una part perquè no em
veia amb ànims però el motiu predominant és perquè quan no tens res
escrit costa molt més que quan comences a tenir alguna cosa, una idea del
que faràs i del que escriuràs. I també perquè és una recerca que no dura un
dia sinó bastants dies, llavors sembla que mai el vagis a acabar.
En conclusió, m’ha servit de molt aquest treball per aprendre moltíssimes
coses i totes de diferents àmbits, fins i tot, per a créixer com a persona.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
58
11. ANNEXOS
11.1. Un cas real
11.1.1- Tres etapes
Ara explicaré un cas personal d’una persona que ha viscut amb aquesta
malaltia i que no ha pogut superar-la després de molts anys lluitant; és el
cas de la meva mare.
Ho dividiré en tres etapes ja que va patir tres càncers i en cadascun
explicaré quin tractament es va utilitzar.
1º Cas
El primer càncer va aparèixer quan ella tenia 30 anys, va començar amb
una petita nafra a la geniva que es va anar fent cada cop més gran; en
veure això va anar al metge però aquest no va saber què era. I després
de dos anys, després d’haver visitat molts metges, dermatòlegs,
odontòlegs... Li van aconsellar que la mirés un cirurgià maxil·lofacial.
Aquest va ser qui va decidir fer una biòpsia al teixit, on va trobar
cèl·lules cancerígenes. Aquesta prova no li havien fet abans perquè a
nivell visual no semblava el què era en realitat. Però quan això va
succeir, quan van saber que el que li passava era que tenia càncer,
aquest ja havia avançat bastant i el que havia començat amb una nafra,
ara ja era una mella ja que la geniva s’havia anat desfent poc a poc fins
al punt d’arribar a les arrels de les dents i a l’os de la mandíbula.
Com a conseqüència li van tindre que treure alguns queixals perquè la
geniva ja no subjectava prou aquestes dents, aquesta va ser la primera
intervenció quirúrgica, però va ser ambulatòria, és a dir, amb anestesia
local i que podia anar-se’n a casa el mateix dia.
En total la van haver d’intervenir cinc vegades, ja que hi van haver una
sèrie de complicacions.
2ª Intervenció
Va ser quan el cirurgià, de qui parlava abans, la va operar i li va
extreure el tumor, és a dir, tota la zona de la geniva i una part d’os que
tenia cèl·lules cancerígenes considerant un marge per si restaven més
cèl·lules d’aquest tipus.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
59
Després de l’operació, van analitzar aquests marges i van veure que encara
hi havien cèl·lules canceroses, amb la qual cosa tot i haver tret un tros gran
haurien hagut de treure encara més però com tampoc es podia fer perquè
sinó es quedaria sense os; van haver de recórrer a la radioteràpia.
Tota la zona irradiada va quedar molt dèbil, l’os va quedar com cremat i
com a conseqüència d’això, a l’any següent badallant se li va trencar l’os de
la mandíbula.
3ª Intervenció
Un cop feta la radioteràpia ja no es podia posar un os sa a la mandíbula
perquè seria posar un os sa amb un irradiat i per tant, no s’hagués soldat.
El que van fer va ser posar-li una fèrula, què és un ferro que va cargolat al
os perquè li subjectés aquest tros de mandíbula amb l’altre. Però aquesta
segona intervenció es va complicar perquè al posar la fèrula li van travessar
la boca, llavors li van haver de fer una altra operació per tapar aquest forat.
4ª Intervenció
Que consistia únicament en tapar aquest forat, i ho van fer amb la llegua,
és a dir, van agafar-ne un tros d’aquesta i la van cosir al lloc corresponent.
Aquesta última operació va anar bé.
El que passa és que al poc temps se li va començar a morir el teixit i se li va
comunicar la boca amb el coll.
5ª Intervenció
En definitiva, ara ja s’havia de reconstruir tota la zona i la fèrula, tot i estar
subjectant bé l’os, s’havia convertit en una molèstia; i per tant, van fer una
altra operació on van treure la fèrula, van tallar l’os dolent i van sanejar
tota la zona i després; van posar el radi com a os, el teixit del braç li van
posar a la cara i li van treure l’artèria del braç per posar-se-la al voltant del
coll per alimentar tot aquella zona. A més a més, van agafar la pell de la
cama per tapar-li el braç i la cresta ilíaca per substituir l’os que li havien tret
del braç.
Després de l’operació, va estar ingressada 2 mesos a l’hospital ja que va ser
una operació pionera, és a dir, que era la primera que es realitzava a
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
60
Barcelona per aquell equip de microcirurgia a l’Hospital Bellvitge, mai
s’havia realitzat una operació d’aquest tipus; i per això no sabien com
anava a sortir, però afortunadament va sortir bé.
I després de totes aquestes intervencions, es va recuperar i al cap de 5
anys li van donar l’alta que és el temps que es dona per saber si la malaltia
s’ha curat o no. És a dir, durant aquells cinc anys li van estar fent proves
per si es desenvolupava altra cèl·lula cancerígena, cosa que no va passar,
ella s’havia curat.
2º Cas
10 anys més tard va reaparèixer la malaltia al mateix lloc encara que havia
avançat una mica més, és a dir, el tumor estava més a prop de la gola. En
aquest cas, també li van tractar el càncer amb la cirurgia. L’operació va
consistir en treure-li aquests teixits: una part del terra de la boca, una altra
part del fons del lateral de la gola i de la llengua. Per reconstruir tota
aquesta zona, li van treure de l’altre braç un altre empelt per posar-ho a la
boca i van tornar a agafar pell de la cama per tapar aquell braç.
No va quedar cap cèl·lula cancerosa i per tant, es va recuperar.
Aquest segon càncer va ser agafat amb temps i no hi va haver cap tipus de
complicació, tot va anar com s’esperava.
3º Cas
4 anys després va tornar a recaure, cada cop avançava més ràpidament la
malaltia i ara el tumor es trobava al coll, a la glotis i a l’epiglotis. Quan la va
visitar el cirurgià li va dir que s’havia d’operar urgentment perquè si
s’esperava més, el tumor seria tot el coll i llavors no es podria operar; però
aquesta operació podia causar-li dos inconvenients:
1- Que perdés la veu perquè potser li havien de tocar les cordes vocals,
encara que no era segur i probablement no passaria.
2- Que hagués de menjar la resta de la seva vida per una sonda gàstrica,
un tub que entra per l’abdomen i va cap a l’estómac, perquè per treure-li el
tumor li havien de treure una sèrie de músculs que hi ha al coll, que fan que
puguem empassar i llavors si els treien no es sabia si podria recuperar
aquesta mobilitat.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
61
Al final, ella va decidir no operar-se i va confiar solament en l’homeopatia,
pensava que això la curaria i quan va veure que es començava a trobar
pitjor i que el coll estava bastant inflamat, va voler operar-se però llavors
era massa tard perquè tenia el tumor per tot el coll.
També li van fer una traqueotomia que és una obertura que es fa a través
del coll dins de la tràquea on es col·loca una cànula, perquè pogués respirar
bé.
Llavors li van fer una quimioteràpia pal·liativa que significa que no podia
curar-la però sí donar-li més temps i millor qualitat de vida.
Durant la quimioteràpia va haver un moment en el qual el tumor va
disminuir notablement la seva mida. Però, tot i així, el càncer va continuar
el seu transcurs fins a tenir una metàstasis, és a dir, les cèl·lules canceroses
es van desplaçar del seu lloc d’origen, que era el coll, als pulmons i als
ganglis que hi ha a la base de la columna. Va arribar un moment en el qual
la quimioteràpia ja no servia de res i per això es va substituir per una cura
pal·liativa que consistia en donar-li medicaments que li traguessin només el
dolor, com per exemple morfina.
Cada cop li arribava menys sang al cervell, i per tant, tampoc li arribava
oxigen, fins que va deixar de respirar i el cor se li va parar.
Aquesta última vegada no va poder superar la malaltia.
11.1.2- Com es viu la malaltia
Una malaltia d’aquest tipus es viu, des del punt de vista del pacient, amb
moments de molta por, molta inseguretat, tristor... però també amb uns
moments amb unes tremendes ganes de viure, aprofitant el dia a dia,
aprenent del que li està passant...
S’ha de dir que no només pateix el pacient sinó que la família també intervé
molt emocionalment, tant positivament com negativament. També penso
que això passa en qualsevol malaltia en la qual perilla la vida d’una
persona.
El pacient i la família passen moments de tot tipus, i en casos extrems on la
malaltia és terminal, la família ha d’estar molt a sobre del malalt perquè
mengi, perquè es dutxi... Perquè faci coses.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
62
Per això, encara que els hi costi han d’esforçar-se i tirar endavant d’alguna
manera. Perquè si el malalt no creu que pot curar-se i està molt desanimat,
tot serà més difícil.
El que pot ajudar molt a un malalt es donar-li molt d’afecte, sobretot dels
seus sers estimats.
- La noia de la imatge de la portada és Claudia Maccioni, una fotògrafa de
28 anys que va néixer a Barcelona i que durant el seu tractament de càncer
de mama es va anar fent fotos cada dia; cosa que li va donar ànims per
superar la malaltia. Claudia va afrontar el càncer amb molt d’optimisme i
molta seguretat en sí mateixa de que el superaria. El fet de fer-se
fotografies era una il·lusió personal que la impulsava a viure encara més i
després de la malaltia valora molt més les coses, la vida, els amics... I s’ha
donat compte que l’important és viure el dia a dia.
- 15 Codi Europeu contra el Càncer: el 1987 un comitè d’experts en
oncologia va redactar i aprovar aquest codi el qual conté recomanacions per
reduir la incidència del càncer.
- L’últim paràgraf del punt 5 “L’alimentació”, està extret de: “Libro
Consenso Nutrición: Guía clínica multidisciplinar sobre el manejo de la
nutrición en el paciente con càncer. Del 26/2/08, escrit per la Sociedad
Española de Oncología Médica, Sociedad Española de Nutrición Parenteral y
Enteral (SENPE), y per SEOR (Sociedad Española de Oncología
Radioterapéutica)
- En el punt 5.4 “L’actitud d’una persona davant la vida” he complementat
la meva opinió amb la de la Doctora Esther Vilajosana, gràcies a l’entrevista
que em va concedir. En la qual em va explicar els diferents comportaments
dels pacients i les conseqüències que tenien. També he extret informació
del llibre Anticáncer de Dr. David Servan-Schreiber.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
63
11.2- Vocabulari
1 Neoplàsia: és el procés de proliferació2 anormal de cèl·lules d’un òrgan o
teixit que provoca la formació d’un neoplasma3.
2 Proliferació: multiplicació abundant d’alguna cosa.
3 Neoplasma: anomenat també tumor, és una massa anormal del teixit que
resulta quan les cèl·lules es multipliquen més del degut o no moren quan
deurien.
4 Mesoderma: és la capa germinativa que es troba només en embrions
d'animals triblàstics5.
5 Triblàstic: són animals en que el seu desenvolupament embrionari
primerenc es diferencien tres fulles embrionàries o capes de teixit
embrionari: ectoderma, endoderma i mesoderma.
6 Leucòcit: són un conjunt de cèl·lules sanguínies que s'encarreguen de la
resposta immunitària, encarregades de defensar l'organisme contra
substàncies estranyes o agents infecciosos. S'originen a la medul·la òssia i
al teixit limfàtic.
7 Citoesquelet: entramat de proteïnes fibril·lars entrecreuades.
8 ADN: és una molècula lineal, molt llarga, formada per dues cadenes
enrotllades l’una sobre l’altre formant una doble hèlix. I cada molècula
d’ADN està constituïda per la unió de nucleòtids (adenina, timina, citosina,
guanina.
9 Cromosoma: és una estructura microscòpica composta per una llarga
molècula d’ADN i que està associada a moltes molècules d’unes proteïnes
denominades histones.
10 Fus acromàtic: és el conjunt de microtúbuls que fixen els cromosomes
durant la mitosi.
11 Cromàtide: és una de les dues cadenes idèntiques de DNA que unides pel
centròmer constitueixen un cromosoma.
12 Citocinesi: procés en el qual el citoplasma es divideix en dos.
13 Metàstasis: disseminació del càncer d’una part del cos a un altra. El
tumor metàstasis conté cèl·lules que són iguals que les del tumor original
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
64
(primari). És a dir, és el moment en el qual el càncer ja no afecta sols a un
teixit sinó que afecta a molts altres del cos.
14 Ontogènia: és la formació i el desenvolupament d’un individu, referit
especialment al període embrionari.
15 Retrotransposó: és l’element mòbil de l’ADN que es transposa utilitzant
un intermediari d’ARN i pot amplificar-se en un genoma.
16 Estat nutricional: és el grau en què s’estan complint les necessitats
fisiològiques de nutrients del individu.
17 Índex glucèmic: és una mesura dels efectes dels hidrats de
carboni,glúcids, en el nivell de sucres en la sang.
18 Antimicrobià: és una substància que mata o inhibeix el creixement de
microbis.
19 Antifúngic: és tota substància que té la capacitat d’evitar el creixement
de alguns tipus de fongs o fins i tot, de provocar la seva mort.
20 Apoptosi: és un dels tipus principal de mort cel·lular programada i inclou
una sèrie d'esdeveniments bioquímics que porten a una morfologia cel·lular
característica i a la mort.
21 Angiogènesis: és el procés fisiològic que consisteix en la formació de
vasos sanguinis nous a partir dels vasos preexistents; també és un procés
fonamental en la transformació maligna del creixement tumoral.
22 Polifenols: són un grup de substàncies químiques trobades en plantes
caracteritzades per la presència de més d’un grup fenol per molècula.
23 Proantocianidina: són polímers formats per unitats de antocianidina que
poden ser hidrolitzats si se’ls tracta amb àcids forts.
24 TAC (Tomografia Axial Computaritzada) : és una tècnica de diagnòstic
utilitzada a medicina, una tecnologia sanitària d’exploració de raigs X que
produeix imatges detallades de corts axials del cos.
25 Antineoplàsic: són substàncies que impedeixen el desenvolupament,
creixement, o proliferació de cèl·lules tumorals malignes. Aquestes
substàncies poden ser d'origen natural, sintètic o semisintètic.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
65
26 Omega-6: són un tipus d’àcid gras insaturats comunament trobats en els
aliments grassos o a la pell d’animals.
27 Omega-3: són àcids grassos essencials, poliinsaturats, que es troben en
alta proporció en els teixits de certs peixos, generalment al peix blau, i en
algunes fonts vegetals.
28 Interferón: és una proteïna produïda naturalment pel sistema immunitari
de la majoria dels animals com a resposta a agents externs, tals com virus i
cèl·lules cancerígenes.
29 Greix: és una unitat de mesura de la radiació, amb la qual es pot
quantificar l’energia que se li donarà al pacient en una sessió de
radioteràpia.
30 Vies centrals: és un catèter que va directe al cor, per on s’introdueixen
els fàrmacs per fer quimioteràpia o per extreure sang.
31 Extravasar-se: sortir un líquid, per filtració o efusió, del seu conducte
normal.
32 Recidivar: reaparèixer una malaltia.
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
66
11.3- Bibliografia
I. Anti Cáncer de Dr. David Servan-Schreiber; per parlar sobre
l’alimentació.
II. Dos llibres de text de 1º de Batxillerat:
- Ciències per al món contemporani; per descriure la malaltia, saber el
percentatge real que té el càncer dins de les causes no naturals de mort i
per parlar sobre la prevenció de la malaltia.
- Biologia; per parlar sobre les cèl·lules i sobre la transcripció i traducció.
III. Un llibre de text de 4º d’ESO:
- Biologia; per informar-me sobre l’estructura i el cicle cel·lular (mitosis).
IV. El càncer y su prevención de J.M. Argilés i F.J. López-Soriano
V. El càncer es cura de Dr. Josep Ramon Germà Lluch
11.4-Webgrafia
www.wikipedia.org; per informar-me sobre què és el càncer, en que
consisteix, quins tipus hi ha i per completar informació sobre el cicle
cel·lular.
-Per poder explicar els tres tractaments vaig informar-me en aquestes
pàgines webs:
1. www.cancerquest.org
2. www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/cancer/basicos.html; a
més a més, en aquesta pàgina vaig llegir informació sobre la cèl·lula.
3.www.ocu.org/tecnicas-medicas/tratamientos-contra-el-cancer-
s307734.htm
4.www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2003/11/terapias/quimiote
rapia4.html )
Vídeos que m’ han ajudat a entendre millor que és el càncer, el cicle vital de
les cèl·lules i la diferència que hi ha entre el creixement d’unes cèl·lules
normals i el d’unes cèl·lules cancerígenes:
www.youtube.com/watch?v=QKdpr5Edpes
EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ
67
11.5- Agraïments
Estic agraïda a vuit persones que durant la recerca m’han ajudat bastant:
● El meu pare, per explicar-me detalladament la malaltia de la mare, per
dedicar-me el seu temps, per preocupar-se sobre el meu treball i
treure’m feina de casa, deixant-me així més temps per dedicar-me al
treball.
● A tots els metges entrevistats pel fer-me un lloc en el seu atrafegat
treball i per oferir-se a ajudar-me, en especial a:
- Doctora Lozano, per ensenyar-me a veure la vida d’una altra forma.
- Doctora Vilajosana, per ajudar-me a entendre el comportament que
tenia la meva mare durant l’últim càncer.
- Doctor Vinyals, per dedicar-me mitja hora del seu treball i donar-me la
seva opinió sobre si la meva mare hagués pogut curar-se si s’hagués
operat quan ell li va dir.
● Al col·laborador del Manel Esteller, per ser tan amable.
● Al tutor, per guiar-me i per haver fet possible aquest treball. I també,
per posar-me en contacte amb la Doctora Lozano i el col·laborador d’en
Manel Esteller.
● Al Alfonso Fernàndez, per ajudar-me a fer la portada i el PowerPoint.
● I a tots els amics que han estat al meu costat.