Download - Diversitat i variació lingüística
DIVERSITAT LINGÜÍSTICA
EL LLENGUATGELa facultat humana de comunicar-se no es manifesta en abstracte ni es correspon a una llengua única, sinó que es concreta en una gran diversitat de llengües.
Cadascuna de les llengües del món és una de les realitzacions possibles o de les manifestacions concretes del llenguatge.
VIVIM A UN MÓN DE LLENGÜES DIVERSES
Hi ha uns 200 estats, poc més o menys. En canvi, es comptabilitzen de 4.000 a 7.000 llengües diferents.
Les fronteres lingüístiques no coincideixen gairebé mai amb les administratives. A un mateix estat solen coincidir vàries llengües. A Europa, només uns pocs països són monolingües: Portugal, Albania, Islàndia...
LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA És un fet inherent a la llengua: tota
comunitat humana practica diferents tipus d’intercomunicació encara que parle una única llengua.
És un fet universal: no hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Una comunitat lingüística sencera o un parlant individual presenta diferències d’ús.
CAUSES DE LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
LA LLENGUA VARIA PER DOS TIPUS DE FACTORS
RELACIONATS AMB LES CARACTERÍSTIQUES DELS PARLANTS
Edad, sexe, origen geogràfic, nivell sociocultural, etc.
VARIACIÓ DIALECTAL
Dialectes, sociolectes, cronolectes...
RELACIONATS AMB LES CARACTERÍSTIQUES DE LA SITUACIÓ COMUNICATIVA
Relació entre els interlocutors, intenció, tema, canal utilitzat, etc.
VARIACIÓ FUNCIONAL O ESTILÍSTICA
REGISTRES: un contínuum de major a menor formalitat
FACTORS QUE DETERMINEN LA VARIACIÓ ESTILÍSTICA Relació o grau de familiaritat entre els
interlocutors. El tema: més o menys general o
específic. El nivell de formalitat. El canal de producció: oral, escrit o
audiovisual. El propòsit o intenció comunicativa
LA VARIETAT ESTÀNDARD Abans anomenada literària o comuna. Té caràcter supradialectal i referencial. Es caracteritza per una notable uniformitat. És la varietat codificada d’una llengua que
serveix per a cobrir les necessitats comunicatives (especialment les culturals i intel·lectuals) d’una societat moderna.
És un registre neutre i intermedi entre el món col·loquial i els registres més especialitzats o elaborats.
La construcció de l’estàndard És un procés complex que abasta àmbits
d’ús molt diversos. Va fent-se a mesura que s’usa. Cal un procés de normativització prèvia
(fixació d’ortografia, gramàtica i lèxic). Cal que s’adeqüe a uns usos socials amplis. L’estàndard s’assoleix quan s’uti l i tza i
es difon.
FUNCIONS DE L’ESTÀNDARD Facilitar la comunicació dels parlants amb independència de la
seua procedència lingüística. Ser senyal de normalització lingüística. Donar resposta a les complexes necessitats comunicatives
d’una societat moderna. Ser model de referència i d’identificació: la llengua a imitar. Adaptar-se a diferents usos socials. Sevir de varietat pròpia en àmbits d’ús acadèmics o dels mitjans
de comunicació. Ser punt de trobada, neutre i comú per a tots els parlants,
superador de la diversitat. Cohesionar i prestigiar la llengua.
Funcions de la llengua estàndard (2) FUNCIÓ UNIFICADORA: superadora de la diversitat
dialecta. FUNCIÓ SEPARADORA: gràcies a l’estàndard
sabem si parlem la mateixa llengua o una altra. FUNCIÓ DE PRESTIGI: personal i nacional FUNCIÓ D’ELABORACIÓ ESTILÍSTICA I
TERMINOLÒGICA: facilita un ús diversificat en diferents registres, segons les necessitats
FUNCIÓ DE MODEL O PUNT DE REFERÈNCIA: llengua correcta.