COM ÉREM ELS ROMANS?
TOTHOM IGUAL?
Si fossis un habitant d'una ciutat com Tarraco, per exemple, i guaitessis per la finestra de casa teva durant una estona, ben segur que veuries una cosa semblant a la que explica aquest text:
Als carrers de Tarraco s'hi veu molta gent: artesans que tenen un taller i se'ls veu atrafegats en els seus obradors oberts al carrer, petits comerciants que venen els seus productes a la botiga o instal∙lant les seves parades en el fòrum de la ciutat. També hi veiem soldats, alguns semblen acabats d'arribar, d'altres ja deu fer més temps que hi són instal∙lats.
Alguns d'aquests soldats, quan es llicenciïn de l'exèrcit, es quedaran a viure a Tarraco i conrearan les terres que els donaran per poder viure ells i la seva família.
També es veuen comerciants que porten els carros plens d'àmfores plenes del bon vi que es fa a la comarca.
Ara passa un home vestit amb una túnica molt adornada. És un funcionari de Roma, un magistrat, un jutge que vigila que tothom compleixi les lleis. Amb ell va un altre home i semblen mantenir una conversa molt animada: aquest també va molt ben vestit, és un home ric, propietari de moltes terres de conreu. Viu a la ciutat en una casa magnifica, la seva domus i, quan arriba el bon temps, acostuma a viure al camp, a les seves terres, a la seva luxosa vil∙la.
Al seu voltant, per tot el carrer, es veuen altres persones, la majoria va molt atrafegada, els seus vestits són bastant senzills: poden ser homes lliures pobres.
Per tot el carrer es veuen altres persones. Els seus vestits són molt senzills: són esclaus. Uns porten uns nens agafats de la mà. Que potser els duen a escola? Uns altres esclaus treballen arreglant una casa, vigilats de prop pel seu amo. D'altres traginen la seva mestressa en una llitera...
Els esclaus són comprats i venuts al mercat com si es tractés d'una mercaderia. Si tenen sort i l'amo és bona persona, estaran contents perquè seran ben tractats; si no, viuran molt malament.
Oriol Vergés, Història de Catalunya (adaptació)
ACTIVITATS
1. Subratlla en el text els mots que facin referència a persones que pertanyin a diverses “classes socials”.
I
2. Com sembla evident, no hi ha el mateix nombre de persones en cada un d'aquests grups, ni se'ls considera de la mateixa categoria dins la societat. Per a reflectir amb més claredat quins són els grups més dominants es fa el que s'anomenen “ Piràmides d'estratificació social”. Aquí te n'oferim una que correspon a l'època imperial de la història de Roma (segles IV d.C.). Localitzahi o afegeix els mots que has subratllat en el text.
emperador i família imperial
ordo senatorius – senadors, cònsols
ordo equester – alts funcionaris, comandaments militars i cavallers
ordo decurionum – funcionaris municipals,
exesclaus rics, comerciants
PLEBS rustica i urbana
lliures lliberts esclaus
II
3. El text anomena el “fòrum”. En parlarem més endavant, però, què et sembla que pot ser, segons el context?
a. l'escola de la ciutat b. la plaça pública. c. el port de la ciutat d. la casa més elegant de la ciutat
4. El text parla dels soldats llicenciats i les seves famílies. Amb qui et sembla que devien formarles, per regla general? a. Amb dones de Tarraco mateix. b. Amb companyes seves de l'exèrcit. c. Amb dones portades de Roma. d. Cap de les anteriors.
A continuació t'oferim un seguit de textos que parlen de l'esclavatge en el món romà
l'economia del qual, cal recordarho, depenia de la utilització d'esclaus. Se'ls veia arreu de l'Imperi fent tot tipus de feina, des de metges fins a gladiadors. Els fragments que vénen tot seguit parlen de com tractaven els romans els seus esclaus:
FD1. Aquesta és una descripció dels esclaus que treballaven en un molí fariner:
Aquests pobres afamats esclaus, amb la pell blava pels cops i les esquenes cobertes de cicatrius del fuet, es tapaven amb parracs, no amb roba, tot just per taparse les vergonyes. Tenien una marca al front i el cabell afaitat a mig cap, i portaven cadenes de ferro a les cames.
Apulei, cap al 157 d. C.
Relleu on es veu un amo que d na ordres als seus esclausó
FD2. Alguns dels romans rics que posseïen finques van escriure sobre el treball que s'hi feia, i en alguns d'aquests llibres es parla dels esclaus. Aquest fragment va ser escrit per Cató, que va viure entre el 234 i el 149 a.C. A més d'amo d'una finca, Cató va ser escriptor, historiador i orador. Aquí descriu la quantitat de roba que donava als esclaus:
Roba: una túnica d'un metre i quart de llargada i una capa cada dos anys. Cada vegada que lliuris una túnica o una capa nova, recull la vella perquè s'apedaci. Procura també que cada esclau rebi un bon parell d'esclops cada dos anys.
Cató, Tractat sobre l'agricultura
FD3. Aquesta és la visió d'uns historiadors moderns sobre el tema:
Per exemple, si un esclau es posava malalt o era vell, no era més útil al seu amo que una andròmina trencada. Els amos més pràctics els enviaven a l'arena perquè alimentessin els lleons, o els deixaven morir; d'altres eren morts allà mateix.
R. Nichols i K. McLeish, Sota el punt de vista dels romans, 1976
III
FD4. Molts escriptors romans, que normalment eren rics, tenien esclaus. Varró fou un escriptor romà que va viure des del 116 fins al 27 a.C. i va escriure consells sobre el treball agrícola.
Hi ha tres tipus d'eines per al treball agrícola. El que parla (per exemple, els esclaus), el que no pot parlar (per exemple, el bestiar) i el mut (per exemple, les arades).
Varró, Sobre l'agricultura, segle I a. C.
FD5. L'escriptor romà Plini el Jove va escriure moltes cartes als seus amics sobre tot tipus de coses. Aquesta carta inclou les seves idees sobre com tractar els esclaus.
Sempre m'amoïna que els meus esclaus es posin malalts i morin, sobretot els més joves. Però puc donarlos llibertat abans no morin. I també els permeto fer testament.
Plini el Jove, Cartes, 97109 d.C.
Cascs de gladiadors
FD6. Varró descriu la millor, segons ell, manera de tractar els esclaus:
No hauries de permetre que l'ànim dels teus treballadors estigués ni massa baix ni massa alt. No deixis que els capatassos facin servir el fuet si poden aconseguir els mateixos resultats infonent ànims als que treballen. No compris massa esclaus d'un mateix país; es barallen entre ells. Comprovaràs que els teus esclaus treballen millor si els tractes bé i els dónes menjar o roba extra, dies lliures o permís perquè el seu bestiar pasturi en la teva terra.
Varró, Sobre l'agricultura, segle I a.C.
FD7. Els esclaus podien rebre la llibertat; eren els lliberts. L'emperador Claudi va encarregar tasques de govern a esclaus alliberats. L'historiador romà Suetoni descriu com tractava Claudi aquests antics esclaus.
Claudi va col∙locar el llibert Fèlix al capdavant de l'exèrcit, i el va elegir com a governador de Judea. Quan Harpocras va rebre la llibertat, va organitzar espectacles de gladiadors. Però els preferits de l'emperador eren el seu ajudant personal, Narcís i el seu tresorer de palau, Pallas. Ambdós van fer grans fortunes.
Suetoni, Vida dels Cèsars, 130 d. C.
IV
L'any 73 a.C., un grup d'esclaus d'una escola de gladiadors que hi havia prop de Nàpols van protestar per les seves condicions de vida i van escapar. El seu líder era un esclau anomenat Espàrtac. Se'ls van ajuntar d'altres esclaus, i van terroritzar molts ciutadans. Dos anys van haver de passar fins que un poderós exèrcit romà va acabar amb la revolta. Al final de la lluita, 6.000 esclaus van ser fets presoners i crucificats al llarg de la Via Àpia, la calçada principal que anava de Roma a Càpua.
ACTIVITATS
5. De totes les classes socials del món romà potser la que més ens crida l'atenció, a causa de la seva inexistència jurídica en la nostra societat, són els esclaus. Parlemne:
a. Els romans no van ser ni els primers ni els únics que van tenir esclaus. Potser van ser els primers en utilitzarlos com a mà d'obra massiva, però d'altres civilitzacions els han fet servir. Quines en coneixes?
b. Com arribava un home lliure a ser esclau?
c. Com podia aconseguir, si és que podia, un esclau deixar de serho?
6. En aquest apartat hem col∙locat una il∙lustració que fa referència als gladiadors. Justifica'n la presència.
7. Com hem dit, de iure l'esclavatge ha desaparegut del nostre món. És igualment així
de facto? Justifica la teva resposta.
V
ELS VESTITS I ELS PENTINATS DELS ROMANS
Les restes arqueològiques i els testimonis escrits ens han transmès una idea bastant clara del vestit habitual entre els romans. La primera conclusió que en traiem és que, independentment de l'època, gairebé tothom ens sembla vestit de la mateixa manera. Aquesta és una impressió bastant encertada perquè, malgrat la seva llarga història, no es van produir canvis tan radicals ni tan freqüents com els que estem acostumats a contemplar en èpoques més recents i, no cal dirho, en els nostres dies.
Això no vol dir que no hi hagués modes diferents segons les èpoques, ni tampoc que tots els romans anessin d'uniforme, però sí que és cert que, independentment de la riquesa i de la qualitat de les robes o dels adornaments, es van mantenir sempre uns trets fonamentals comuns a tots els vestits, tant en els del ric com en els del pobre, en els de l'home com en els de la dona.
El vestit masculí
Són nombroses les escultures que ens ensenyen els romans amb el seu vestit nacional: la toga. Efectivament, aquest era el vestit oficial que els ciutadans portaven quan estaven en públic. Consistia en una peça de llana blanca, gruixuda a l'hivern i fina a l'estiu, de forma el∙líptica i molt complicada de posar, fins al punt que calia l'ajut d'altri (un esclau, per exemple). Precisament per aquesta complexitat, i a partir de l'època imperial, va ser substituïda, ocasionalment, per vestits més pràctics que permetien més llibertat de moviment, com capes o capots, amb caputxa o sense, i mantells. Segons els adornaments que s'hi aplicaven, la toga tenia nom i funcions diverses: la toga praetexta, per exemple, amb una orla porpra, era usada pels nens i els senadors.
Sota la toga portaven (tant homes com dones) la túnica, de teixits diferents segons l'època de l'any, cordada amb un cinturó i adornada amb una banda, el clavus, que indicava l'ordre al qual pertanyia el seu portador (els senadors més ampla que els cavallers). Llarga fins els genolls, era la peça que es vestia per estar per casa i a la feina. Si feia fred, se'n posaven més d'una o es tapaven amb un mantell.
Els esclaus i la gent humil no duien res més que la túnica, sense toga a sobre.
VI
El vestit femení
La roba interior femenina consistia en una camisa i una fascia pectoralis per sostenir el pit. El vestit era una túnica que arribava fins als peus, tan estreta de dalt com de baix. Els teixits més freqüents eren la llana, el cotó, i lli i, més tard i per a les més riques, la seda.
Atletes femenines amb fasciae pectorales i subligares
Sobre de la túnica portaven la stola, vestit també llarg, de colors variats, brodat a la vora i subjectat amb un cinturó adornat amb joies, un cordó o una cinta amb brodats de colors. Per sobre de tot duien un mantell que tapava l'esquena i, de vegades, el cap.
Dama romana col locant-se la · toga per damunt de la stola
En època imperial, els patricis es posaven sobre la stola una túnica curta confeccionada en seda i ricament brodada en or i plata.
El mantell femení era la palla. Col∙locada com un vel sobre el cap era senyal de viduïtat. De vegades, substituïen la palla pel supparum, mantell de roba lleugera, que arribava fins als peus. Feien servir també el peplum, que era un mantell rectangular que se subjectava a l'espatlla dreta amb una fibula.
FibulaTogaipalla
Anells
El calçat
No hi havia diferència entre el calçat de l'home i el de la dona, excepte en la blanor de la pell i en la varietat de colors o d'adornaments. Hi havia tres tipus de calçat: les sandàlies, subjectes amb tiretes de cuir entre els dits i amb cintes a les cames, els esclops i els calcei, sabates del ciutadà romà, amb llengüeta i cordons, que tapaven el peu fins al turmell i eren complement de la toga.
VII
Reconstrucci d'unes ó Sand liesà
sabates de legionari rom . à
Calceus
Complements i adorns
Els homes feien servir exclusivament l'anell. Durant la República només en portaven un, que utilitzaven també com a segell per a firmar. En època imperial va ser freqüent afegirn'hi alguns més, fins i tot amb pedres precioses, fins a cobrir, de vegades, tots els dits de les mans.
Per a les dones hi havia una àmplia gamma de joies i ornaments com sivelles, agulles de ganxo, anells, braçalets, arracades, collarets i cèrcols per als turmells, en metalls preciosos i amb incrustacions de pedres de gran valor, que a les romanes els agradava d'usar abundosament.
Barba i cabells
Els antics romans es deixaven créixer la barba i el cabell. Només a partir del segle III a.C., per influència de les modes gregues, van començar a tallarse el cabell i a afaitarse la barba. Hi va haver èpoques en què estava de moda afaitarse, fins i tot el cap, i d'altres en què es duia la barba, més o menys retallada, i el cabell llarg. Tanmateix, no existien uns hàbits uniformes per a tothom, sinó tan sols tendències de la moda més o menys generalitzades. Sí es mantenien certs rituals, com el costum dels joves d'oferir la seva primera barba a una divinitat o el de no afaitarse ni tallarse el cabell per part dels que estaven de dol o dels
que anaven a ser processats. En general, els joves solien dur barba fins que els sortien els primers cabells blancs. Afaitarse era símbol d'envelliment.
VIII
Pel que fa al pentinat femení, mai va estar de moda el cabell curt. Les joves duien el cabell recollit amb un nus al clatell o en trenes formant un monyo. Entre les dones casades la varietat era més gran i els pentinats eren més complicats: rínxols, rets, postissos, perruques rosses i tints eren d'ús freqüent.
La preocupació pel pentinat era tan acusada que, en alguns casos, quan s'esculpia un bust, l'artista tallava el pentinat en una peça de marbre solta per poderlo canviar si variava la moda.
J lia (S. I)ú
Aquesta variació en la moda del pentinat femení (i masculí), unida a l'evolució del retrat, ajuden enormement els estudiosos a l'hora de datar restes arqueològiques que incloguin escultures amb el cap sencer.
La higiene personal
Els romans eren curosos amb la seva higiene personal. Diu Sèneca (S.I d.C.) que es rentaven cada dia la cara, els braços i les cames, i que prenien un bany complet cada nou dies, o bé al bany de casa, si n'hi havia, o bé a les termes o, fins i tot, en els rius.
Ung entaris i estr gilsü í
També dedicaven temps a arreglarse i embellirse, per a la qual cosa disposaven d'estris com miralls metàl∙lics (no coneixien els de cristall), pintes de fusta, d'os, d'ivori o de plata; i pinces i agulles de diferents mides per subjectar el pentinat i el vestit.
Mirall met l lic, lluernes, ung entari de vidre i agulles de monyoà · ü
Els productes de bellesa, especialment ungüents i perfums, eren molt variats. Feien servir oli perfumat per als massatges després del bany, perfums per al cabell i el cos i desodorants contra l'olor d'aixelles i peus. N'hi havia, entre d'altres, de rosa, de safrà, de tarongina, de lliri, de nard. Molts d'ells eren importats d'Orient i venuts a les tabernae unguentariae.
Ung entaris de vidreü
També existia una gran quantitat de cosmètics. La majoria de les dones es pintaven en
sortir de casa, però també, de vegades, els homes es maquillaven els ulls, les celles i les parpelles. Els colors que més es feien servir eren el blanc i el rosat. Per dissimular les arrugues hi havia un producte fet amb farina de faves barrejades amb caragols assecats al sol i fets pols.
Les romanes es pintaven els llavis amb carmí. Els agradava el cabell ros i, per aconseguirlo, es tenyien amb un tint a base de greixos i cendres que portaven des de Germània .
IX
Pinta
Dama romana sent pentinada i perfumada per les seves esclaves.
Aprofita aquestes imatges per a assenyalar i comentar els objectes que hi reconeguis.
FD8. Amaga els teus defectes en la mesura que puguis, dissimula les imperfeccions del teu cos. Si ets petita, asseute perquè, estant dreta, no sembli que estàs asseguda i estén el teu cos damunt el llit. Fins i tot aquí tapa't els peus amb un vestit posat al damunt perquè no puguin prendre la mida de la teva talla. La que és massa prima, que s'abilli amb vestits de teixit gruixut i que es posi a les espatlles un mantell ampli. La que és pàl∙lida, que es cobreixi el cos amb vestits ratllats de color vermell. La que és massa morena que recorri a l'ajut dels teixits blancs de Faros. Un peu deformat ha d'estar sempre amagat en calçat blanc com la neu. Una cama prima mai no s'ha d'ensenyar sense corretges. Unes muscleres no gaire grosses dissimulen unes espatlles primes, i un pit llis cal remarcarlo amb un cosset.
Ovidi, Art amatòria
X
XI
XII
XIII
XIV
Indumentària de l'home romà
Subligar: espècie de calces que, en les èpoques més antigues, els romans portaven com a única peça sota la toga. En temps de la República i de l'Imperi només ho portaven els homes més tradicionals, els obrers en el treball, els que s'entrenaven al Camp de Mart i els còmics.
Túnica interior o subucula: camisa de lli que es podia posar, en cas de fred, sota la túnica.
TÚNICA: Vestit interior d'homes i dones romans, estava feta de dues peces de llana cosides demanera que la de davant arribés fins als genolls i la del darrera fins al ventre de la cama i es cenyia a la cintura amb un cinturó. Es posava just sota la toga (la gent del poble i els esclaus no solien portar més que la túnica), i podia ser de dues classes: recta (blanca, llisa i sense adornaments) i clavata o adornada amb el clavus (banda porpra; només podien portarla els senadors i els cavallers). La utilitzada pels esclaus per a les feines diàries era la servilis amb una espatlla al descobert.
Túnica palmata: Blanca i brodada amb palmes; la utilitzaven els generals en el moment de passejarse triomfals pels carrers de Roma.
SYNTHESIS o VESTIS CENATORIA: Espècie de gipó o armilla que es posava a sobre de la túnica per estar per casa, en els banquets i fora de casa a les festes Saturnals.
TOGA: Vestit oficial del ciutadà romà (a l'estranger o al que en càstig havia perdut la ciutadania li estava prohibit portarla). Era una peça de llana gruixuda tallada en el∙lipsi i de col∙locació molt complicada; el seu color era blanc (els pobres, els artesans i qualsevol que volgués manifestar dol privat la portava de color terrós). Hi havia varis tipus de togues segons els ornaments que portessin:
Toga praetexta: amb una orla porpra; la portaven els nens i les nenes de famílies nobles, els magistrats suprems, els senadors i els sacerdots.Toga pura o virilis: sense cap tipus d'ornament; la portaven els nois quan deixaven la toga praetexta (als 14 o 17 anys segons èpoques).Toga picta o palmata: brodada en or (palmata si el brodat s'assemblava a les fulles de palmera); la portaven els generals en el moment del triomf.Toga purpurea: de color porpra; la portaven els reis (quan n'hi havia), els censors en els funerals, els cònsols en els actes més solemnes i més tard els emperadors.Toga Trabea: de color porpra barrejat amb safrà; la portaven els augurs i sacerdots en el moment dels ritus.
XV
MANTELLS: A partir de l'època imperial, i per la seva incomoditat, la toga va ser substituïda per diverses classes de mantells, més pràctics i còmodes. Et descrivim alguns tipus de mantell:
Pallium: l'equivalent de l'himation dels grecs, estava fet de llana i es posava de forma molt semblant a la toga, però, en tenir menys tela i no ser necessari posar tanta cura en els doblecs, resultava més còmode.Paenula: espècie de capot tancat per totes bandes i amb una obertura pel cap, més estret i curt que la toga; estava fet de llana o cuir (a vegades de pell adobada, amb llana per dins per donar més calor) i s'utilitzava per protegirse del fred o la pluja, principalment en els viatges.Lacerna: manteleta semblant a la clàmimide grega, però més llarga i ampla, que se subjectava a l'espatlla amb un fermall i permetia taparse totalment en cas de pluja o fred (fins i tot el cap, perquè tenia una caputxa). En el seu origen era d'ús exclusivament militar i feta de llana blanca o terrosa; a l'època imperial, però, es feia de teixits més fins i de colors vius per a ús de persones acomodades. Era una peça molt utilitzada, tant en viatges com per protegirse del fred o de la pluja quan s'assistia als jocs del circ o a l'amfiteatre.Bardocullos: mantell amb caputxó que utilitzava la gent més pobre, els esclaus, les persones rústiques i els soldats rasos; a vegades s'embolicaven en ell per dormir.Caracalla: mantell amb caputxó que l'emperador Caracalla utilitzava sempre en els campaments (d'aquí el sobrenom pel que se'l coneix; en realitat es deia M. Aureli Antoní) i que va imposar als seus soldats com abric de campanya; era llarg i cobria fins als peus.Paludamentum: mantell de color escarlata i porpra, brodat en or, propi dels generals en campanya.
PANTALONS: Bracae: pantalons que els soldats utilitzaven quan vivien o guerrejaven en terrenys molt freds, però que mai van portar a Roma; podien ser llargs fins als turmells o fins a mitja cama.Feminalia o tibialia: bena o faixa que col∙locaven al voltant del tou de la cama i de les cuixes per protegir les cames del fred; era el substitut, d'ús habitual a Roma, de les mitges i els pantalons.
CALÇAT: els homes i les dones romans utilitzaven el mateix tipus de calçat, l'única diferència era en el material, en els colors i els ornaments. Els tipus generals de calçat eren tres: sandàlies, esclops i sabates.
Soleae i baxae: eren sandàlies, les primeres amb sola de cuir, les segones amb sola de palmera, papir, espart o salze, subjectes al peu amb cintes; aquestes últimes eren les que utilitzava la gent pobra.Socci i lignei calcei: eren dos models d'esclops; els segons estaven fets de fusta i s'utilitzaven per les feines del camp i per protegirse del fang i la humitat a la ciutat.Calcei: eren sabates comuns que acompanyaven generalment a la toga.
CAPELLS: els romans portaven habitualment el cap descobert, però ocasionalment per protegirse de la pluja o d'un sol intens, especialment quan viatjaven, utilitzaven capells d'ala ampla, com el petasus; un casquet de feltre o de pell d'ovella dit pilleus era utilitzat habitualment per les persones humils i pels camperols. El cucullus era un caputxó gros pel fred o la pluja.
XVI
Indumentària de la dona romana
Subucula o túnica interior: també dita túnica interior, era una camisa que es posava directament sobre la pell.Fascia pectoralis: espècie de bena per subjectar el pit que es posava directament sobre la pell o sobre la subucula.Subligar: calces que utilitzaven per banyarse.
TÚNICA: vestit interior d'homes i dones romans, feta amb dues peces de llana cosides de manera que la de davant arribava fins als genolls i la del darrera fins al tou de la cama; es cenyia a la cintura per un cinturó. Les matrones romanes la portaven sota de la stola; les dones de classe popular generalment vestien només la túnica; si deixava una espatlla al descobert es deia servilis, i era la que utilitzaven normalment les esclaves per a les feines diàries.Stola: vestit nacional de les matrones romanes, com la toga per als homes. Era un vestit llarg subjecte a la cintura per un cinturó.
TOGA: originàriament va ser el vestit tradicional d'homes i dones romans, però quan es va generalitzarla stola per a les dones, la toga va ser imposada a les dones adúlteres i de costums lleugeres.Toga praetexta: vestit que utilitzaven les nenes de classes acomodades fins que es casaven.Túnica recta o regilla: túnica llarga i recta de color blanc, amb un cinturó (cingulum) que cenyia la cintura. Era el vestit de casament de la noia romana.Flammeum: vel de color ataronjat que tapava la cara de la núvia el dia del casament.
MANTELLS: Ricinum: mantell quadrat que tapava l'esquena i el cap. Les matrones se'l posaven en sortir de casa i, sobretot, en els dols.Palla: va substituir el ricinum a finals de la República i a l'Imperi. Era un gran mantell que tapava totalment les matrones romanes quan sortien al carrer.Paenula: mantell de pell o feltre.
CALÇAT: no hi havia diferència entre el calçat que utilitzaven els homes i les dones, excepte perquè la pell era més tova, els colors més vius i variats (vermell i daurat principalment) i la freqüència d'ornaments de totes classes (perles, etc.). Els tipus més freqüents eren:Solea: tipus de sandàlies consistents en una sola de cuir i una tira, també de cuir a l'entroncament del peu.Baxae: espardenyes fetes amb una sola de palmera, papir, espart o salze, subjectes al peu amb unes cintes. El tipus més senzill era utilitzat per les persones pobres, la gent acomodada les feia fer més luxoses.Socci: o esclop. El ligneus calceus era un tipus d'esclop de fusta que s'utilitzava al camp, per les feines de pagesia, i a la ciutat quan el terra estava moll o enfangat.Calcei: eren les sabates normals que es solia portar amb la stola.
XVII
CAPELLS: Les romanes no utilitzaven capells. Les matrones es tapaven el cap amb una extrem de la palla quan sortien de casa.
ACCESSORIS: Umbrella o umbracullum: ombrel∙la per protegirse del sol. Solia portarla un esclau que seguia per darrera a la seva senyora. Flabellum: ventall. Els ventalls no eren plegables com els nostres; la seva forma habitual imitava una fulla i els més luxosos podien ferse de papir, pell, tela o metall, matèries fàcils de decorar amb colors vius; alguns, els més cars, es feien amb plomes, sobretot de gall dindi.Aluta, Sacculus i vidulus: eren els termes per denominar els portamonedes o bosses femenines, que tenien diverses formes i valor, com els actuals.Pila cristallina: boleta de cristall plena d'aigua calenta que les dones elegants portaven a les mans per escalfarse.
JOIES: Les romanes eren molt afeccionades a portar tota classe de joies, algunes de gran valor: inuares o arracades (es posaven més d'una acada orella i el seu valor podia ser molt alt), comatoriae o agulla de ganxo, fibulae o sivelles, mitrae o cintes (adornades amb or i pedres precioses, per compondre els pentinats), monilia o collarets, armillae o braçalets, cadenetes per al coll i els turmells, anells, etc.
ACTIVITATS
8. Vesteix l'home romà que et presentem segons les categories i les activitats següents:a) Com un senador romà que assisteix a un acte oficial.
b ) Com un home del poble que assisteix a un espectacle en un amfiteatre.c) Com un general que es passeja triomfal pels carrers de Roma.d) Com un home acomodat que es disposa a participar a les festes Saturnals.e) Com un esclau que va a buscar la toga del seu senyor a la tintoreria.f) Com un sacerdot en el moment de celebrar els ritus religiosos.g) Com un noi de 17 anys que pertany a una classe acomodada.h) Com un ciutadà que va a sortir de viatge en un dia d'hivern de molt de fred
9. Vesteix la dona romana que et presentem segons les categories i les activitats següents:
a) Com una matrona que surt de compres en un dia humit d'hivern.b) Com una dona de classe popular que va a visitar una amiga o surt de viatge per assistir al casament d'una germana que viu a les províncies.c) Com una esclava que treballa en les tasques de la casa.d) Com una núvia el dia del seu casament.e) Com una noia jove de classe acomodada que surt a passejar a l'època de l'any que prefereixis.
XVIII
HOMES I DONES: LA FAMÍLIA ROMANA
Les dones
L'únic àmbit de l'activitat pública en què les dones romanes podien participar era la religió; algunes d'elles ens són conegudes com a sacerdotesses d'algun culte. De tota la resta de les activitats cíviques (la guerra, la política, la llei), les dones n'eren excloses. Cap veu es va alçar perquè tinguessin dret a votar, de la mateixa manera que a ningú se li acudia que els esclaus poguessin ser lliures. L'estatus polític de les dones i dels esclaus va ser, en aquest sentit, similar.
L viaí
Els autors clàssics ens transmeten, amb alguna excepció, la imatge d'una dona dedicada a les virtuts domèstiques. Una d'aquestes
excepcions va ser Lívia (S.I a/d.C.), muller d'August i mare de Tiberi, que va tenir una enorme influència política.
Els romans tenien per costum casar les filles quan encara eren molt joves, la qual cosa
imposava a les noies una vida retirada quan arribaven a l'edat adulta; llavors esperaven que el pare els trobés un marit.
El matrimoni
Per a la moral social romana el matrimoni tenia com a finalitat perpetuar la família mitjançant la procreació de fills. El paterfamilias prenia una dona per tenirhi fills, però no estava obligat a acceptar tots els que vinguessin. El pare podia, fins i tot, impedir la concepció i ordenar l'avortament, que només era castigat si es practicava sense el seu coneixement. Si el fill naixia, encara havia de passar un altre tràmit: ser rebut com a fill i no ser abandonat, al llarg del seu dies lustricus.
Els solters, d'altra banda, eren mal vistos a Roma; se'ls considerava persones egoistes que no desitjaven col∙laborar en el bé comú, i se'ls aplicaven forts impostos.
FD9. Carta d'un home anomenat Hilarió a la seva esposa:
Les meves salutacions a Alis. Si vas de part, et desitjo el millor; si és un nen, cuida'l, però si és una noia, deixala morir.
Trobada a Oxythynchus, Egipte, segle I a.C.
FD10. Fins i tot els rics i els molt poderosos abandonen els nens perquè morin, de manera que els fills que queden posseeixin més béns.
D'un llibre anomenat Reliquiae de Musonius Rufus, que va viure en el segle I o II d.C.
XIX
Fins que el pare no moria, el fill no podia convertirse en paterfamilias ni tenir un patrimoni propi. Fins aquell moment, el pare li assignava un peculium i el fill –o la filla si no estava casada o divorciada – continuava sota la seva autoritat (la famosa patria potestas). Tot i que socialment era mal vist, el pare podia, fins i tot, condemnarlos a mort en sentència privada.
Bulla d'or
Els únics romans lliures eren aquells homes que, orfes de pare, podien constituirse en paterfamilias i tenir un patrimoni propi. Les dones eren eternes menors, sempre sota la tutela d'algun home.
Ner amb la bullaó
L'educació dels fills
L'escola (schola) era una institució reconeguda. El calendari religiós marcava els dies de descans. Les classes es donaven als matins i hi anaven nens i nenes; als dotze anys se separaven. Només els nens, si eren de família rica, continuaven estudiant. Un grammaticus els ensenyava els autors clàssics i la mitologia; algunes nenes tenien un preceptor que els ensenyava els clàssics, tot i que als catorze anys la nena era considerada ja una adulta (domina, kyria).
Els nens aprenien fonamentalment retòrica1, tot i que el currículum estava compost, a la part grega de l'Imperi, per Llengua Materna (grec), Homer, Retòrica, Filosofia, Música i Esport. Els grecs no aprenien llatí, mentre que els romans de la meitat occidental de l'Imperi aprenien llatí i grec i donaven menys importància a l'Esport i a la Música.
Com que qui pagava les despeses de l'escola eren els pares dels alumnes, una part molt nombrosa de la població no hi podia assistir.
bacÀ
Els textos clàssics ofereixen molts exemples de nens que treballaven des de molt jovenets en oficis ben diversos, i res fa pensar que assistissin a l'escola a partir dels dotze anys.
Als setze o disset anys, els nens "rics" abandonaven l'escola i triaven entre la carrera pública (cursus honorum) i l'exèrcit.
1 Retòrica: Art de l'eloqüència, de l'expressió oral i escrita, fixada d'acord amb unes regles que, introduïdes a Grècia pels sofistes, es perpetuaren i s'enriquiren en la tradició successiva.
XX
No hi havia majoria d'edat legal, i passaven a ser adults quan el pare o el tutor els posava la toga virilis, és a dir, la roba d'home. Sovint, fins al matrimoni, els joves gaudien d'una certa indulgència paterna, s'associaven en els collegia juvenum i practicaven esports, esgrima, caça i d'altres activitats de grup. Per als joves romans, pubertat i iniciació sexual eren pràcticament sinònims, mentre que per a les noies la virginitat tenia un caràcter gairebé sagrat.
ACTIVITATS
10. Existeix en la nostra societat una figura com la del paterfamilias?
11. I la patria potestas?
12. Què s'aprèn quan s'estudia retòrica? Per què era tan important en l'educació dels nois romans?
13. Quina et sembla que era la llengua de més prestigi cultural, el llatí o el grec? Raona la teva resposta.
14. Llegeix atentament el text "l'educació dels fills" i busca totes les similituds i totes les diferències que puguis entre el món romà antic (pel que fa a aquest tema) i el nostre.
L'escriptura
Els estris d'escriptura eren molt variats. Feien servir el papir i el pergamí, com nosaltres el paper, encara que també escrivien sobre tauletes d'ivori.
Però aquests materials eren molt cars, pesats i difícils de fer servir (avui consumim més paper en un dia que pergamí i papir en alguns anys a Roma). Aquesta és una de les raons per les quals a l'aprenentatge de l'escriptura només hi tenien accés uns pocs, els més poderosos.
A les il∙lustracions d'aquesta pàgina tens estris d'escriptura: una tabella amb el seu punxó, un tinter i diverses capses per a traslladar rotlles de papir o pergamí.
XXI
ACTIVITATS
Vés investigant i digues:
15. Quins van ser els inventors del papir? Com es feia? Es podia fer a qualsevol part de l'imperi?
16. Quins van ser els inventors del pergamí? Com es feia? Es podia fer a qualsevol part de l'Imperi?
17. Qui va inventar el paper? Quan va arribar a Europa? Quins avantatges té si el comparem al papir o al pergamí?
XXII
EN QUÈ CRÈIEM ELS ROMANS?
La religió romana es caracteritzà per barrejar tota mena de tradicions religioses, tant les autòctones com les estrangeres. Amb tot, en un principi, els romans divinitzaren totes les forces naturals i els actes més transcendents de la vida dels homes.
Isis
FD11.Lucina, a la qual invoquen les parteres, ... el qui obre la boca al
vagit dels nadons és anomenat Vaticà, ... la qui protegeix els bressols és dita Cunina, ... la dels estímuls que mouen els homes a l'activitat excessiva en diuen Estímula. Estrènia és anomenada la dea que ofereix gosadia i intrepidesa. Numèria és la que
ensenya els números.Agustí, La ciutat de Déu
Per als romans eren tan importants les forces divines que protegien la família (els Manes , esperits dels avantpassats, els Lares, que vetllaven per la llar i per la família, i els Penates, esperits tutelars dels queviures de la família) com les forces divines que protegien la natura.
____________
FD12. Veneració d'una deu d'aigua:
Oh, font Bandúsia, més transparent que el vidre, a tu, que ets digna de vi dolç i de garlandes de flors, demà et serà ofert un cabridet ... A tu no et poden tocar els dies més calorosos de l'ardent Canícula2; tu ofereixes una fresca amable als bous fatigats per la rella3 i al ramat vagarós.
Horaci, Odes
Moltes d'aquestes forces divinitzades, o númens, esdevingueren déus: Saturn, Júpiter, Mart, Vulcà, ... Els romans, ben disposats envers les religions forasteres, es van deixar influir pels etruscs sobretot pel que fa als ritus, a l'associació de divinitats de tres en tres (tríades), i als col∙legis sacerdotals.
Juno
ACTIVITATS
18. No només els romans divinitzaven les forces de la natura (el mar, el sol, ...): totes les civilitzacions antigues, com ara l'egípcia, la sumèria o la grega feren el mateix. Per què et sembla que ho feien?
2 Canícula: període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn part del juliol i una gran part de l'agost, durant el qual fa molta calor.
3 Rella: peça de ferro, tallant per un extrem i amb mànec o cua a l'altre, mitjançant el qual és fixada al dental de l'arada, que serveix per a penetrar dins la terra i obrirhi els solcs.
XXIII
19. La religió cristiana catòlica té uns elements que són extremadament semblants a la multitud de divinitats que trobem exemplificada en la font documental 11; se'ls atribueixen control i protecció pel que fa a determinats aspectes de la natura i de la vida humana. Qui són? Posa'n algun exemple.
20. A cada casa romana, per senzilla que fos, hi havia un petit altar (sovint un prestatget) amb una llàntia d'oli encesa. Era el larari. Per a què devia servir?
21. Què és un ritu? Posa'n algun exemple de la religió cristiana catòlica, o de qualsevol altra que coneguis prou bé.
22. Existeix en la religió cristiana catòlica (o en qualsevol altra que coneguis prou bé) alguna mena de tríada?
DianaTambé en establir contacte amb els grecs, van veure
que hi havia moltes coincidències entre les seves divinitats i les gregues. Per això, ben aviat, la major part dels déus grecs foren assimilats pels romans. Així podem dir que els principals déus romans són els mateixos que els déus grecs, malgrat que el seu nom sigui diferent, llevat del cas d'Apol∙lo, que va conservar la seva denominació hel∙lènica. A continuació t'oferim una taula de les principals divinitats olímpiques, amb els seus noms en llatí i grec, qui eren i què simbolitzaven, i els atributs en forma d'objectes o animals que els distingien.
Apol lo·
Pante ó(Roma)
XXIV
Nom llatí Nom grec Identitat i símbols Atributs
Júpiter
Juno
Minerva
Apol∙lo
Diana
Mercuri
Vulcà
Mart
Venus
Ceres
Neptú
Plutó
Vesta
Prosèrpina
Bacus
Zeus
Hera
Atena
Apol∙lo
Àrtemis
Hermes
Hefest
Ares
Afrodita
Demèter
Posidó
Hades
Hèstia
Persèfone
Dionís
Poder suprem sobre els déus i sobre els homes.
Esposa de Zeus. Matrimoni.
Saviesa, arts i oficis, victòria a la guerra.
Bellesa física, belles arts, màgia, medecina...
Castedat, caça.
Missatger dels déus i de les ànimes. Comerç, eloqüència.
Foc, metall.
Guerra.
Amor, bellesa femenina.
Agricultura, fecunditat, amor maternal.
Mar i terratrèmols.
Reialme dels morts.
Llar familiar.
Filla de Demèter i esposa d'Hades. Mort i renovació.
La festa, la xerinola, el vi, .
Àguila, ceptre, llamp.
Paó reial, diadema.
Òliba, olivera, casc, escut.
Lira, fletxes.
Arc, buirac, lluna creixent.
Sandàlies, barret alat i caduceu4.
Martell, tenalles, enclusa.
Casc, armes.
Petxina, coloma, poma.
Espigues de blat, falç.
Trident i cavall.
Gos Cèrber, tron.
Flama.
Plantes.
Vinya, tirs, pantera.
4 Caduceu: atribut de Mercuri, emprat avui com a símbol del comerç, que consisteix en una vara amb dues ales al cim i dues serpents enrotllades tot al seu llarg.
XXV
ACTIVITATS
23. Els noms dels déus romans són encara presents en moltes paraules usuals. Esbrina quins noms de divinitats romanes són un element important dels mots següents i què hi tenen a veure:
Vulcanisme:
Marcial:
Jovial:
Cereal:
Plutoni:
Juny:
Apol∙lini:
Bacanal:
Veneri:
24. Associa els símbols següents amb el nom de les divinitats romanes i gregues:
XXVI
25. Completa els espais en blanc, i relaciona els dies amb la divinitat representada o simbolitzada en les imatges que t'oferim:
LLATÍ Dies Lunae Dies Martis Dies Mercurii Dies Iovis
CATALÀ
CASTELLÀ
GALLEC Xoves
FRANCÈS Mercredi
ITALIÀ Lunedí
ROMANÈS
LLATÍ Dies Veneris Dies SaturniSabattum
Dies SolisDies Dominica
CATALÀCASTELLÀ domingo
GALLECFRANCÈS
ITALIÀ Domenica
ROMANÈS
XXVII
Tot i que els romans no van dedicar tanta atenció a la vida d'ultratomba com, per exemple, els egipcis, no van deixar mai de retre culte als seus morts, així com també als déus dels quals esperaven protecció. Tots els actes, tant els públics com els privats, eren sempre precedits per ritus i sacrificis.
Des d'època antiga, el paterfamílias desenvolupa a la seva llar el paper de sacerdot, tot fent oferiments als avantpassats i als déus protectors de la família.Pr apí
Har spexú
Els sacerdots, que s'encarregaven de preparar les festes i cerimònies religioses, eren homes dedicats també a la política o a d'altres activitats, i solien obtenir el càrrec pel seu prestigi. Formaven una casta tancada amb una gran
influència política, perquè, entre d'altres coses, tenien el poder de predir el futur (dies fastos o nefastos), de manera que el seu consell era molt important per tal de prendre qualsevol decisió.
La religiositat del poble romà era utilitària, la qual cosa va permetre que Roma acceptés sense problemes nombrosos ritus i creences dels països que anava conquerint.
Sacrifici d'un toroRoma hagués pogut acceptar el cristianisme com un culte més en el si de l'imperi, però el
fet que els cristians no acceptessin el culte a l'emperador va convertir la seva religió en un problema polític; el cristians van ser durament perseguits, fins al seu reconeixement oficial amb l'Edicte de Milà (313).
Maison Carr e (Nimes)é
FD13. EDICTE DE MILÀ (313)
Jo, Constantí August, i jo també, Licini August, reunits feliçment a Milà per tractar de tots els problemes que afecten la seguretat i el benestar públics, hem cregut el nostre deure tractar juntament amb la resta d'assumptes que vèiem que mereixien la nostra atenció per al bé de la majoria, tractar, repetim, d'aquells en què rau el respecte a la divinitat, a fi de concedir, tant als cristians com als altres, facultat per seguir lliurement la religió que cadascú vulgui, de tal manera que tota classe de divinitat que habita a la mansió celestial ens sigui favorable a nosaltres i a tots els qui estan sota la nostra autoritat ...
Mitra
XXVIII
FD 14.Neró, per fer desaparèixer el rumor, substituí els culpables i aplicà refinadíssims turments a
aquells que, malvistos per les seves abominacions, el poble anomenava cristians.Crist, del qual el grup agafà el nom, sota l'imperi de Tiberi fou lliurat al suplici pel procurador
Ponç Pilat; reprimida de moment aquesta superstició detestable, novament s'escampava, no solament a Judea, on s'havia originat el mal, sinó també a Roma ... Primerament foren agafats els qui admetien ser cristians, després, per delació d'aquells, una multitud d'altres que foren convictes no tant del crim de l'incendi com de l'odi envers el gènere humà. A les seves execucions hom hi afegí diversions, de manera que coberts amb pells de feres morien de les queixalades dels gossos o bé, crucificats i coberts de flames, quan es feia fosc, eren cremats com a teies nocturnes.
Tàcit, Annals
ACTIVITATS
26. Mira d'esbrinar algun dels sistemes que els sacerdots romans feien servir per predir el futur.
27. Per què els romans volien saber quins dies eren fastos i quins nefastos? Hi ha alguna equivalència en la nostra cultura?
28. Per què diem que la religió romana era utilitària? Et sembla que l'actitud de l'Edicte de Milà també ho és? Raona la resposta.
29. Segons l'Edicte de Milà,a. tots els cristians hauran de ser súbdits de Roma.b. tots els romans hauran de ser cristians.c. cap romà podrà ser cristià.d. cap de les anteriors.
30. Per què creus que era tan important considerar l'emperador com a un déu o no ferho?
31. El text de Tàcit comença parlant d'un "rumor". Saps de què es tractava?
32. Què opina Tàcit del cristianisme? Demostraho fent servir les paraules del text.
33. Justifica la presència en aquestes pàgines d'una imatge de la deessa Isis.
XXIX
EL MENJAR EN LA VIDA ROMANA
Què menjaven?
En el menjar, com en tota la vida romana, hi va haver una notable evolució dels costums. En època republicana l'austeritat fou una de les característiques predominants: els romans no coneixien res més que els aliments bàsics que els proporcionava la terra, com eren els cereals, els llegums, les hortalisses, la llet de cabra i d'ovella amb què fabricaven els iogurts afeginthi herbes aromàtiques com la farigola, l'orenga o la menta, i els ous.
Esclaus cuinantAmb el pas del temps i amb l'opulència de l'època
imperial, es van anar introduint nous costums, i a les taules dels rics i poderosos van començar a aparèixer menjars exòtics i refinats portats dels llocs més llunyans: faisans, galls de Pèrsia, galls dindi de l'Índia,
conills d'Hispània, tonyines de Calcedònia, ostres i cloïsses de Tarent, musclos de l'Àtica, exquisits mariscs, aromàtiques fruites, caríssimes espècies i deliciosos dolços, que es menjaven acompanyats de bons vins.
La dieta dels camperols i dels pobres era molt més minsa, tant pel que fa a quantitat com a qualitat. Consistia bàsicament en "polenta", farina de civada barrejada amb d'altres grans que es menjava pastada i fregida, i "puls", una sopa a base de farina de blat i aigua, tot i que de vegades s'hi afegia porc. El pa no va ser d'ús comú fins cap al 200 a.C.
Els romans menjaven tres o quatre vegades al dia: esmorzar (ientaculum), dinar (prandium), berenar (merenda) i sopar (cena). L'àpat principal era el sopar, que es feia en família, al final de la jornada; era el moment que s'aprofitava per celebrar alguna festa amb un àpat especial.
Com que Roma no podia proveir d'aliments bàsics els seus habitants, portava de les províncies conquerides el blat, l'oli i el vi necessaris per alimentar la població. Els aliments que demanaven els rics es compraven, sense que n'importés el preu, en llocs llunyans que pertanyien a l'Imperi, com era el cas de les espècies que es portaven des de l'Índia, per exemple.
Mosaic amb imatges d'aliments
XXX
ACTIVITATS
34. A continuació tens uns llistats amb productes que fàcilment es podien trobar als mercats de qualsevol dia en el fòrum d'una ciutat romana. Els coneixem gràcies a una llei feta per l'emperador Dioclecià (segle III d.C.), en la qual s’assenyalaven els preus que havien de tenir en els mercats de Roma.
cervell ous llet bolets dàtils oli raïm melpinyons garrofes cigrons pèsols fesols sèsam comícards carxofes cols bledes alls carabassa melonsespinacs caragols farigola castanyes nous avellanes pastanaguescireres codonys peres llimones mores fetge conillmantega faisà oca perdiu ànec pardals vi ostres sardines gàrum guatlles gínjols faves panses trufescebes figues llenties arròs escaroles romaní pomesllebre musclos pollastre pistatxos estornells llavors de lli figues seques formatge fresc carn de cérvol carn de be vi amb melgall dindi olives negres llavors de cànem carn de vedella mostassa porros llonganissa formatge adobat cogombres carn de porc
Si vols ferte un “test”, sobre aquest llistat, marca amb color blau aquells productes que has menjat, amb color verd aquells que solament has vist una vegada i amb color vermell aquells que mai has sentit anomenar.
Ara fes recompte:Productes de color blau:
Productes de color verd:
Productes de color vermell:
Finalment, per saber quina mena de "menjador" ets, segueix llegint:
Entre 60 i 84 blaus Si hi ha majoria de color blau, molt bé: es nota que tens gana i t'agrada menjar.
Entre 60 i 84 verds Si hi ha majoria de color verd, ets un tafaner, però a l'hora de tastar coses noves...
Entre 40 i 60 blaus o verds Pots passar, encara se't pot dur a un restaurant a menjar sense fer el ridícul.
Entre 20 i 40 blaus o verds Tot això resulta una mica preocupant. No et podem treure de casa ...!
Menys de 20 blaus o verds Necessites urgentment una repassada! Has d'anar al mercat a veure els productes que s'hi venen i la promesa
formal de menjarte tot el que et posin a taula!
XXXI
FD15. Si et ve de gust elaborar una mica de gàrum, aquesta mena de condiment de peix tan preuada en l'antiguitat, aquí en tens una recepta, trobada en un manuscrit del segle IX provinent d'Echternach:
Agafeu el peix, sal i anís. Remeneu de tant en tant. Barregeuli les herbes: menta fonoll grec, llorer, sàlvia, etc. Coeuho a mig foc, retireuho i deixeu que reposi. Conserveuho dins de recipients ben tancats.
FD16. Marc Gavi Apici, que va viure a Roma al segle I d.C., va escriure un llibre de receptes de cuina i consells per als cuiners. D'entre les receptes n'hem triat aquesta per fer sardines:
Sarda ita fiat. Coquitur et exossatur. Teritur pipere, ligustico, thymo, origano, ruta, careota, melle, et in uasculo ouis incissis ornatur impensa, uinum modice, acetum defritum et oleum uiridem.
N'hem trobada una altra de fa un pocs anys que ens explica una altra manera de cuinar les sardines. Comparemles:
Segons Marc Gavi Apici Segons el receptari actual
Es couen les sardines i se'ls treu Es netegen les sardines traientlos el cap i l'espina. S'esmicola pebre, sèseli, l'espina. Es posen en una cassola de fang
farigola, orenga, ruda i es barreja amb pebre, farigola, orenga i cebaamb dàtils i mel. i es fregeixen una mica.En un pot s'arregla aquesta condi Després s'hi afegeix vi blanc, vinagre, mentació amb ous batuts, una mica oli, sucre i es deixa reposar una estona.de vi, vinagre, vi cuit i oli verd.
35. Després de llegir atentament les dues receptes de la FD16, sabries dir si són o no semblants? (tingues en compte que hi ha prop de dos mil anys de diferència entre l'una i l'altra). Marca sobre el text de les dues receptes amb color vermell aquells elements comuns o semblants, i en blau els que trobis molt diferents.
Exterior d'una botiga Parada de mercat
XXXII
Com menjaven?
Els banquets tenien una funció social i familiar de primera categoria. Els convidats arribaven a la casa amb força antelació. Allà eren rebuts pels esclaus, que els recollien les sabates i la toga; se'ls oferia un bany calent i perfumat i se'ls rentava els peus i se'ls perfumava. Seguidament, passaven a una gran sala, on l'amo de la casa tenia exposada la vaixella per al banquet i els anava explicant, a còpia que anaven arribant, la procedència i l'excel∙lència de cadascuna de les peces de valor.
Cer mica sigil.lataà
Després passaven al menjador, on els esclaus portaven aigua perquè poguessin rentarse les mans.
A partir del segle I, es va imposar el costum de menjar ajaguts i descalços, tot recolzantse sobre el braç esquerre i menjant amb la mà dreta. El menjador es va adaptar a aquest costum i va consistir en tres sofàs inclinats cap enrere, coberts amb coixins. Es col∙locaven a tres costats de la taula (d'aquí que el menjador s'anomeni triclinium), deixant un costat obert per servir.
Cada convidat portava un esclau (seruus ad pedes) que romania sempre prop del seu amo, pendent del seu servei, sobretot quan menjava o bevia massa.
Ja que parlem de beure, comentem que el vi era indispensable en els bons àpats. El preparaven els esclaus, i la seva qualitat variava segons la categoria dels convidats. Se solia perfumar (amb roses, per exemple). Es prenia calent, com tota la resta de begudes, i barrejat amb aigua.
La taula es parava amb exquisida atenció; es tapava amb riques tovalles i s'hi col∙locava la sumptuosa vaixella i tot el menjar. Les tovalles les posava l'amo de la casa, però els tovallons se'ls portava cada convidat; el tovalló (mappa) servia per netejarse les mans, mocarse, netejarse la suor i la boca i també s'utilitzava per endurse a casa els regals amb què els obsequiava l'amfitrió.
XXXIII
Els aliments s'agafaven amb els dits de la mà dreta i amb l'esquerra s'aguantava el plat, fondo o pla, segons el menjar. Els vasos eren de gran luxe i s'usaven per beure l'aigua i el vi. No coneixien l'ús de la forquilla com a cobert, sí una forqueta de dues punxes.
FD17. Per si t'animes a preparar un sopar romà, aquí t'oferim tres receptes d'aquell temps (ja les hem retocades perquè no s'apartin gaire dels gustos actuals)
FONS DE CARXOFES AMB SALSA
Ingredients per a quatre persones:8 carxofes grossetes.Un rajolí d'oli.Un pensament de sal.Una mica de coriandre.Uns quants grans de pebre.Un vaset de vi negre.
Peleu les carxofes i poseules a bullir vint minuts fins que quedin tendres. Feu una salsa amb la sal, l'oli, el coriandre picat, el pebre sencer i el vi, i aboqueula damunt les carxofes abans de servirles.
POLLASTRE A LA VARDA
Ingredients per a quatre persones:1 pollastre d'un quilo.1 manat de porros.2 ous durs.¼ de litre de llet.1 litre de vi negre.Oli, coriandre, pebre, sajolida i pinyons.
Talleu el pollastre a trossos i sofregiulos amb l'oli. Després tireuhi el vi, els porros nets, el coriandre i la sajolida.Quan veieu que tot ja està cuit, prepareu una picada amb el pebre i els pinyons i poseuhi una mica del suc del pollastre i la llet procurant que quedi una salsa homogènia. Aboqueu aquest suc a la cassola amb el pollastre i espereu que arrenqui el bull. Traieu el pollastre. Barregeu la salsa amb els dos ous durs matxucats de manera que quedi ben lligada. Poseula damunt el pollastre abans de servirlo a taula.
PÚDING CARTAGINÈS
Ingredients per a quatre persones:200 grams de farina.½ litre de llet.800 grams de mató.100 grams de mel.3 ous.
Barregeu la farina amb la llet i treballeu la pasta de manera que no quedi agrumollada. Afegiuhi el mató, la mel i els ous sencers a poc a poc. Feuho coure en un motlle de terrissa fins que agafi consistència.
BON PROFIT!
XXXIV
Pocs rics, molts pobres
Contrastava terriblement amb la manera de viure i menjar que hem descrit, de què gaudien uns pocs, l'existència precària i miserable de la gran majoria del poble romà, que vivia pobrament i, fins i tot, sobrevivia gràcies a les almoines i al repartiment de blat que feia l'Estat (annona). A aquests ajuts tenien dret, en un principi, tots els ciutadans, sense distinció social, i fins i tot alguns patricis se n'aprofitaven. En temps de Juli Cèsar, eren uns 320.000 els beneficiats; amb August, es van reduir a uns 200.000 (és difícil saber exactament si aquestes xifres coincidien amb el nombre d'indigents que tenia Roma en aquella època). La quantitat que es repartia era immensa, però les racions eren escasses. August duplicava les racions en èpoques d'escassetat.
L'emigració dels camperols a la ciutat va augmentar i amb ella va créixer el nombre de pidolaires que vivien als carrers i places de Roma. La crisi agrària, les contínues guerres i la falta d'estímul per al treball van empitjorar la situació. Molts d'aquests pobres no tenien un lloc fix per dormir; carregats amb el seu matalàs, en arribar la nit, l'instal∙laven sota els porxos, en els boscos i fins i tot en el fòrum.
La picardia era freqüent en aquesta massa d'esparracats que fingien, per compadir la gent, que eren nàufrags, que tenien una cama trencada, que eren cecs o tenien epilèpsia; d'altres vegades cantaven cançons pels carrers, acompanyantse d'instruments senzills.
Aquest aspecte de la vida romana és el costat ombrívol del gran Imperi, i la conseqüència lògica de l'immens desenvolupament que va experimentar Roma, centre de la política, dels plaers i dels negocis de tot el món mediterrani.
36. Mira de trobar tants paral∙lelismes com puguis entre el que explica el text i la nostra societat actual.
XXXV
PARLEM LLATÍ?
Del llatí al català
Ara fa una mica més de 2.200 anys, els primers mercaders i soldats romans van desembarcar a Empúries. Era l'any 218 a.C., i del llatí que parlaven aquells soldats i mercaders, després de gairebé deu segles d'evolució, en resultà la llengua catalana.
Ja llavors, la llengua emprada per aquells ciutadans de l'imperi romà s'havia allunyat dels models del llatí clàssic i escrit, i n’havia esdevingut una llengua força diferent que ells mateixos anomenaven sermo uulgaris o parla vulgar. De tota manera i atès el nivell superior de progrés assolit per la civilització romana, el seu llatí popular acabà essent adoptat com la llengua pròpia de la gent del país, en substitució dels parlars que eren comuns d'aquestes contrades.
CiceróAixí comença la història que ens va dur del llatí al català. Ara bé,
aquest camí no fou pas una transició ràpida ni senzilla. Al contrari, esdevingué un procés llarg i lent, que s'anà afermant i decidint a mesura
que avançava la història, i en el qual influïren una colla d'aspectes. D'altra banda, el llatí mateix, com a llengua viva que era, es desenvolupava com un corpus sotraguejat per nombrosos canvis i transformacions. Canvis i transformacions accelerats, arreu de l'Imperi, per la pressió de les llengües indígenes que deixaven el seu rastre en el llatí popular. També hi contribuïren les diferències socials i la diversa procedència geogràfica entre els transmissors del llatí. Posteriorment, quan l'any 476 l'Imperi d'Occident desaparegué a causa de les invasions dels pobles germànics, es trencaren els vincles comuns i ja no hi hagué la necessitat d'una llengua unificada.
És a partir de les invasions germàniques que les diferències entre els parlars s'accentuaren definitivament i s'accelerà el procés de la formació de noves llengües. Des del segle V fins al VIII, quan es produí la invasió dels àrabs, el llatí popular del territori peninsular s'anà diversificant i dialectalitzant.
Ara funer ria amb text epigr ficà à
De fet, la llengua que es parlava a l’actual Catalunya al segle VIII era ja el català. Els seus habitants tenien consciència que el seu parlar era una cosa ben diferent del llatí que sentien quan anaven, per exemple, a l'església. La mateixa Església prengué consciència del problema i decidí que els sacerdots s'adrecessin al poble amb les seves respectives llengües per fer més eficaç la comunicació. Sens dubte, aquest fet accelerà l'aparició de les diferents llengües romàniques.
Som, doncs, indiscutiblement un poble llatí, i el llatí parlat és l'element bàsic de la nostra llengua, però no l'únic. En la formació de la llengua catalana han intervingut també altres elements lingüístics diferents del llatí, com ara les llengües preromanes, les dels pobles germànics i l'àrab, entre altres. Les primeres van influir sobre el llatí i encara perviuen en forma de "relíquies" lèxiques en el català actual. Les llengües dels pobles germànics i l'àrab es trobaren amb una nova llengua que era just en procés de gestació i també hi deixaren la seva petja. En segles posteriors, quan el català ja era considerat com una realitat lingüística del tot individualitzada, ha continuat rebent influències d'altres
XXXVI
llengües, a vegades per motius de veïnatge geogràfic i unes altres per raons de prestigi i d'influx cultural. En veurem exemples:
elements IBEROBASCS: pissarra, esquerra, bassa, estalviar, carabassa, lleganya, Àneu, Cardona, Gerri, Llessuí ...
elements GERMÀNICS: a) en el lèxic comú – blau, fresc, ric, conrear, fanga, ban, guardó, guerra, guardià, melsa, esquena, orgull, escarnir, recar, gratar, guarir, còfia, roba, randa, sabó, sala, banc, rostir, bugada ... b) en l'onomàstica – Alfons, Àlvar, Arnau, Bernat, Elvira, Ferran, Ramon, Aribau, Gelabert, Riquer, Palafrugell... c) en la gramàtica – el sufix derivatiu enc (argilenc, blavenc, nadalenc, muntanyenc, eivissenc, sabadellenc ...).
elements ÀRABS: a) en el lèxic comú – aldea, jutge, alcalde, sèquia, sínia, arròs, rajola, magatzem, drassana, garbí, llebeig, alquímia, química, alcohol, albergínia, carxofa, gerra, safata, almirall, alcaid... b) en l'onomàstica – Alcàntara, Belda, Borja, Massot, Rafecas, Ràfols, Almúnia, Alzira, Benidorm, Calaf, Mafumet ...
ACTIVITATS
37. Quina llengua es devia parlar a l’actual Catalunya abans de l'arribada dels romans?a. El català antic. c. El grec.b. El cartaginès. d. L'iber.
38. El text parla de "l'Imperi d'Occident". Què és que n'hi havia un d'Orient? Quants imperis romans hi havia al segle V?
39. Mira de fer una llista, el més completa possible, de les llengües romàniques que hi ha actualment.
40. Busca deu paraules catalanes que ens hagin arribat per influència de l'anglès.
XXXVI
El llatí, una llengua morta?
Ben segur que moltes vegades, en llegir un diari, escoltant una conferència, fullejant un llibre o parlant amb una persona culta, haurem sentit expressions com ara aquestes:
No hi ha quòrum. Això s'ha de fer ipso facto. Aquest és el seu modus vivendi. Per sol∙licitar plaça cal escriure el currículum vitae. M'he equivocat, ha estat un lapsus linguae. La tesi de la Teresa ha estat qualificada d'excel∙lent cum laude. Mea culpa!
En zoologia i botànica, per exemple, s'utilitza el nom comú (gos, gladiol) i el nom científic (canis familiaris, gladiolus comunis) . Aquest últim permet que científics de qualsevol llengua sàpiguen de què estan parlant en fer servir tots el terme llatí.
De forma semblant, arreu del món, els elements químics s'identifiquen per la seva inicialllatina: el sodi és Na (natrium), la plata Ag d'argentum i l’or és Au d'aurum.
A més, des de la caiguda de Roma fins al segle XIX, el llatí va ser la llengua habitual en el llenguatge administratiu, jurídic i de cultura. La formulació de la llei de la gravetat, per exemple, va ser descrita en llatí per Newton (16421727).
Arc de Sever (Roma) Actualment, a principis del segle XXI, continua
essent emprat per l'església catòlica en les grans solemnitats litúrgiques i en les encícliques papals (Deus caritas est, 2005). La seva presència a la xarxa d'Internet és sorprenentment elevada.
El llatí és amb nosaltres en forma de cultismes com càtedra (cathedra), voluntat (voluntas) o radi (radius); en forma de semicultismes com ara mirall (miraculus) o espatlla (spatula); i, finalment, formant neologismes com àudio + visual o astro + nauta i electro + domèstic, aquests dos últims combinant arrels llatines i gregues.
El llatí, per acabar, també perviu en l'onomàstica, amb més o menys canvis. És el cas dels antropònims Víctor, Sílvia o Màrius, que mantenen la mateixa forma que en llatí, o Agustí (Augustinus), Pol i Pau (Paulus) i Esteve (Stephanus), que han evolucionat des de la seva forma original. Pel que fa als topònims catalans, moltíssims deriven del llatí; en donem dos exemples: castellus ha donat topònims com Castellar, Castellet o Castelló, i villa és l'arrel de multitud de noms com Vilafranca, Vilanova, Vilasacra ...
XXXVI
41. A les pàgines següents trobaràs 5 fitxers amb les mateixes 24 paraules en cinc idiomes diferents (llatí, català, francès, castellà i italià). Situales de manera ordenada en la columna corresponent:
leonis
aranea
apis
culina
nebulae
culus
portus
petra
farina
panis
canticum
populus
sal
liber
acqua
porcus
bucca
nox
finestra
rosa
lingua
lex
turris
formica
XXXIX
CATALÀ
FARINA PA ABELLA FINESTRA CUINA NÚVOL NIT POBLE TORRE AIGUA FORMIGA PORT PEDRA BOCA CUL PORC LLIBRE CANÇÓ SAL LLEÓ LLENGUA ARANYA ROSA LLEI
ESPANYOL
CULO VENTANA LIBRO LENGUA LEY PAN HARINA SAL ROSA LEÓN NUBE ARAÑA PUEBLO PIEDRA BOCA AGUA PIEDRA HORMIGA PUERTO COCINA PUERCO ABEJA TORRE CANCIÓN NOCHE
FRANCÈS
EAU ABEILLE FARINE ARAIGNÉE PEUPLE PAIN FENÊTRE CUISINE LANGUE NUAGE SEL BOUCHE PIERRE LOI CHANSON ROSE FOURMIE PORC NUIT CUL LION TOUR LIVRE PORT
ITALIÀ
CUCINA PORCO NOTTE PIETRA SALE TORRE LEGGE ROSA POPOLO LINGUA RAGNO PANE FORMICA FARINA PORTO CULO BOCCA NUVOLA LEONE CANZONE LIBRO FINESTRA ACQUA APE
XL
42. A continuació t'oferim una llista de paraules llatines. Dedueix què deuen voler dir (en alguns casos, és molt senzill) i després busca una o dues paraules catalanes que se'n derivin:
VILLA – casa de camp. Vilatà, Vilanova.
AGRI
DOMINUS
CALENDA
NATURA
LEGIO
INSULA
LIBERTAS
VIR
AEDIFICIUM
MILITES
Fes una ullada a internet, tot posant en un cercador expressions com “lingua latina”, per exemple. Comentem què hi trobes?
XLI