CASTELL DE CORNELLÀ
ciutat gent cultura
’16Ciutatcruïlla
del 24 de maig al 24 de juliol de 2016
Han passat tres anys de la darrera exposició de Ciutat Cruïlla l’any 2013 i aquest any, just abans del
començament de les festes de Corpus, com és habitual quan és any Cruïlla, una nova edició d’aquesta
mostra ens espera a les sales d’exposicions del Castell. Amb la d’aquest any ja seran cinc edicions
d’aquesta exposició d’art jove i fet per gent jove, una mostra d’aire fresc i renovador que amaga,darrere
de les obres d’art i els muntatges que la integren, una reflexió viva, innovadora, fresca i transparent del
nostre fet urbà.
Com en cada edició d’aquesta mostra, que es va succeint religiosament cada tres anys, un grup d’artis·
tes i creadors de Cornellà ens oferiran el resultat d’un treball creatiu desenvolupat al llarg dels darrers
sis mesos. Es tracta de fotografies, escultures, instal·lacions i altres obres sorgits de la reflexió que els
autors han fet sobre la ciutat i els seus diferents vessants. Sovint es tracta de mirades diferents a les
que solem tenir sobre la ciutat i tot allò que l’envolta, però, en aquests temps de dubtes i incerteses, no
tinc cap dubte que saber aprofitar aquestes aportacions fetes des de l’ull sempre crític dels creadors
ens pot enriquir com a persones, però també com a comunitat.
Des de l’inici d’aquestes exposicions, l’any 2004, vàrem adoptar el nom de “Ciutat Cruïlla” com a lema
central i fil conductor de les diferents mostres, conscients que les ciutats d’avui són espais de cruïlla
on conflueixen multituds de gents i fets diversos que defineixen el nostre espai de convivència. Omplir
la ciutat de valors positius i de projectes que promouen la convivència i la sostenibilitat és el veritable
objectiu de la multitud de coses que tots plegats anem fent. És en aquet context que hem de compren·
dre les aportacions que diferents artistes i creadors d’aquesta ciutat ens fan cada tres anys al Castell
de Cornellà, fetes des de les diferents tècniques i metodologies de treball que utilitzen. En realitat es
tracta d’un llenguatge particular que ells articulen a través de la seva capacitat creativa. Ens parlen de
la nostra ciutat, del territori, de les persones que hi viuen i dels seus neguits i aspiracions, ens parlen
de tot allò que ens interessa, i és per aquest motiu que seguim necessitant la mirada sempre diferent
dels artistes i creadors.
En aquesta cinquena edició de Ciutat Cruïlla a Cornellà hi participen quatre joves artistes de la nostra
ciutat, dos nois i dues noies, que plantegen una aproximació a diferents realitats presents a la nostra
quotidianitat. Per tant, de la mateixa manera que hem fet en edicions anteriors, us convido a observar i
gaudir de les seves obres, a llegir el missatge profund que es desprèn de les seves creacions i a reflexi·
onar sobre la nostra ciutat i sobre nosaltres mateixos, que som els veritables protagonistes de Cornellà.
Antonio Balmón ArévaloAlcalde de Cornellà de Llobregat
2 3
Cruïlla pas, gent, culturaÉs Corpus, Festa Gran a Cornellà, i a la sala d’exposicions del Castell se celebra la inauguració del “Ciu·
tat Cruïlla”. Així ha estat darrerament cada tres anys, quan es convoca aquesta activitat d’arts plàstiques
i audiovisuals que aplega el treball de diversos creadors i creadores vinculats al nostre municipi.
“Cruïlla” és una proposta que neix amb la voluntat d’explicar la ciutat, el paisatge humà per excel·
lència, des d’altres discursos i perspectives, més enllà dels plantejaments urbanístics, o les cròniques
socials, o els relats culturals. El “Cruïlla” explora i reflexiona, personalment i col·lectivament, a l’entorn
de les urbs amb una mirada lliure i heterodoxa.
Amb els anys i les edicions, “Ciutat Cruïlla” s’ha convertit en una marca contrastada que ha donat nom
a una de les experiències creatives més riques de la nostra ciutat; una mostra expositiva de caràcter
plàstic, visual i contemporani que proposa als participants convidats —que, com us he explicat, tots
ells són vinculats o coneixedors del nostre territori més proper (municipi, comarca, Àrea metropolita·
na)—, la intervenció lliure en un espai concret, localitzat a les sales d’exposicions del Castell, per tal de
desenvolupar amb la seva obra la idea de la ciutat. La ciutat entesa com una cruïlla de pas, de gents i
cultures al llarg de la seva història, des de la seva gènesi com a vila fins a esdevenir la població actual
que tots coneixem.
En aquest sentit, l’exemple de Cornellà ens ha estat fins al moment prou vàlid i legítim com per il·lustrar
aquesta idea que apuntàvem abans: el transcórrer d’un nucli humà que des de la seva aparició en la
història ha desenvolupat un paper de continu trasbals d’homes i dones, de llengües i sentiments popu·
lars. Volem demostrar que parlar de ciutat en el seu sentit universal ens serveix per il·lustrar les mateixes
sensacions, les mateixes idees. Les claus urbanes són arreu les mateixes.
Aquestes claus sempre havien estat abordades a Cornellà, abans de l’experiència Cruïlla, des de lectu·
res d’investigació historiogràfiques, sociològiques i folklòriques, però mai partint de l’expressió artística,
mai des de llenguatges més “sensibles” que, si bé sempre han estat compromesos amb conceptes i
valors fonamentals, mai s’han emprat en termes locals, de primera mà, per explicar allò que hem estat i
som. I per suposat, essent aquest el preuat sentit final de l’exposició, explicar allò que serem, que volem
ser o com som contemplats: una “cruïlla”, un espai d’entrada o una porta de sortida, una ciutat d’estada
i convivència, un indret de progrés en comú vinguin d’on vinguin els seus protagonistes.
Això ens ha permès, d’una banda, treballar amb creadors que saben de manera directa de què els par·
lem, i de l’altra, proposar·los intervenir en una producció del Castell com a espai paradigmàtic de l’àmbit
artístic de la ciutat, per ajudar·nos a obrir una altra manera de fer i contemplar les coses en l’interior de
l’espai i en l’exterior de la ciutat.
Des del moment de la seva arrencada, l’any 2004, la voluntat no ha estat altra que la de produir expo·
sicions de caràcter narratiu, divulgatives i universals, per definir·la d’alguna manera, amb la diferència
substancial que, en lloc de fer·ho mitjançant les eines textuals, gràfiques i explicatives de les mostres
d’aquestes característiques, ho volíem fer a través de fórmules exclusivament visuals i plàstiques.
És per això que des de la seva primera edició hem proposat als participants un guió, un seguit de fites
concretes historiogràficament lineals, per a poder treballar la idea des de diferents moments, diferents
essències i descriure·les artísticament. De fet, no deixa de ser un exercici pedagògic adreçat a aquells
que pensen que l’art no és més que un exercici minoritari i elitista, per demostrar·los que, amb llen·
guatges, amb recursos plàstics, també es poden desenvolupar discursos entenedors i coherents, no
únicament de manera individual sinó, com en aquest cas, en conjunt i sota una idea àmplia i concreta.
I des d’aleshores ençà, ja n’hem celebrat quatre edicions i afortunadament ara en veurem la cinquena.
Cinc edicions on els artistes de la ciutat cerquen respostes als reptes d’explicar els misteris, drames i
encants de la “Polis”.
Deixeu·me fer un incís “esotèric” per fer·vos esment que hi ha qui creu que el cinc és un número de
transformació, de trencament, de cerca de nous horitzons. Malgrat que no és ciència exacta, sovint el
cinquè és el darrer curs d’una llicenciatura i el primer dels anys d’una legislatura (o no...). Sigui com
sigui, el cinc, per qui creu en els senyals “transcendents”, suposa inquietud, acció i moviment, tres
passos d’acceleració que poden impulsar el canvi.
Aquesta llicència “esotèrica” que m’he pres em permet argumentar el punt i seguit que suposa, al·
menys personalment, aquest “Cruïlla 2016”. Ha estat un trajecte més llarg del previst, des de l’origen
ara fa 13 anys, fins a dia d’avui. De tot aquest temps, ens queda la reflexió i el treball compartit de 30
artistes que han participat d’aquesta experiència expositiva i que, des de la seva participació, també
han deixat testimoni de ciutat.
Ells i elles han estat Ricard Bellès, Jordi Rocosa, Evaristo Benítez, Javier Blanco, Josep Castro Za-
pata, Olga Malavia, Abdó Martí, Berta Riera, Marta Quirantes, Pepa Soler, Marc Anglès i Jairo Ríos,
José Hidalgo, Carme Malaret, Carol Rodríguez, Júlia Bel, Octavi Ruiz, Pilar Ruiz, Lluís Torrens, Rosa
Caminals, Marga Gascón, Manuel Morales, Joana Sánchez, Luisa Silva, Miguel À. Tabernero, Anna
Escurriola, Lola de Fez, Susana Ortiz, Laura Pérez i Marina Rodríguez.
Amb tots ells i elles hem volgut reflexionar sobre diferents conceptes o aspectes que poden contribuir
a tancar aquesta idea de cruïlla, de punt de trobada que volem que l’exposició transpiri com a reflex
dels que, des d’una visió de progrés, entenem el marc urbà, però sempre al voltant de valors universals,
igualitaris i democràtics, a partir de trets geogràfics que desemboquen, de valors humans que cohesi·
onen, de fets històrics que sumen i expliquen i que, retornats pel treball personal dels autors, aporten
prou trets diferencials com perquè cadascun dels participants hagi acabat oferint un discurs i una acció
absolutament diferent a la de la resta, però coherent i versemblant alhora amb el que els visitants han
vist i percebut.
Ara, en la cinquena edició, és el torn d’Aina Puig (des d’aquest moment, Aina Ai), Alicia del Hoyo,
Cristian Sarmiento, Víctor Garrido i Júlia Tardà.
Tots ells, com a projecte col·lectiu, parteixen d’un propòsit comú: observar l’espai urbà com un organis·
me viu, físicament reconegut, del qual són, creativament i personalment, art i part.
A partir d’aquí avancen, cadascú amb el seu propòsit, la seva idea, en la reflexió que la ciutat els brinda
i en la concreció que estèticament, la plàstica i la imatge els permet transmetre.
Ciutat vila, poble, urbs4 5
Així, Aina Ai i Cristian Sarmiento ocupen el cap d’aquest organisme urbanita, o millor encara, el cer·
vell, l’òrgan cognitiu i director d’aquesta còrpora imaginària. Però cadascun des d’una posició diferent:
mentre per l’Aina prima l’evocació, el record de la vila que imaginava o que fins i tot ja no hi és, en
Cristian aborda la pèrdua de la memòria i el coneixement, com a efecte de l’envelliment de les societats
urbanes.
Alicia del Hoyo es proposa el cor, el punt convingut de les passions, les emocions i les esperances. Per
a l’Alicia, que fuig de l’acomodament i els preceptes, en el cor resideix la possibilitat.
Finalment, Víctor Garrido (i Júlia Tardà) encarnen el flux circulatori a la recerca de la saba que impulsa
la vida de les ciutats com un reg que irriga l’existència al secà.
Aina Ai, en un doble joc de memòria, evoca en la seva instal·lació la infantesa personal, i ja en ella
rememora l’imaginari que com a nena havia creat d’una ciutat anterior, la dels seus pares.
Podríem dir que amb la seva proposta “revisita” el passat per recuperar estampes de la seva ciutat a
mig camí entre la realitat i la fantasia.
Un fet puntual, la marca de la riuada a la paret de casa, origina en la curiositat infantil la recreació d’un
conte (el riu, la nena, els peixos...) que poc o gens té a veure amb la realitat.
Però, amb el temps, aquest relat genera en l’Aina la reminiscència d’un passat infantil, on la realitat (la
riuada) li ha permès crear la recordança que la vincula intensament a un territori, el seu territori.
Que d’altra banda tampoc ja no és com era i que, per tant, quan pensa en ell, també s’obliga a recordar
i imaginar.
Evocació, record, fantasia... un joc d’ous que essencialment ens explica el territori tot convidant·nos a
imaginar·lo. Hi voleu jugar?
A l’altra banda de la memòria, ens espera Cristian Sarmiento. A la part complexa, on el record s’esmi·
cola.
En Cristian aborda l’Alzheimer. I, amb ell, l’envelliment de les ciutats, de la societat humana.
Però, com l’Aina, no es resisteix a plantejar·nos un relat d’una realitat dura o colpidora, sinó que en un
exercici de sensibilitat ens proposa una mirada de complicitat i suport a les persones que pateixen la
malaltia, i amb ells, al seu entorn familiar.
Amb les seves fotografies es capbussa en l’estany immòbil de l’oblit, per recuperar, per treure a la
superfície les emocions que, malgrat tot, continuen vives en l’interior de les vides atacades per l’Alz·
heimer. I en aquesta immersió, sovint dolorosa, l’acompanyen els familiars i els cuidadors dels seus
protagonistes.
Com ell mateix planteja, el seu treball és el retrat de la memòria, viva i latent, d’aquesta malaltia, per
oferir·nos·en una lectura més esperançadora i motivadora.
I saltem del cap al cor, on ens espera Alicia del Hoyo.
L’Alicia, de natural versàtil i polifacètic, no ha pogut per menys que copsar la ciutat com un cúmul de
forces, d’impulsos, volums i formes que conformen un cos apedaçat en el qual batega, imprevisible,
l’existència.
Així doncs, enmig d’aquest caos, l’Alicia n’entrelluca l’essència del ser i, per extensió, de tots els éssers
que hi comparteixen el territori, com a entitats individuals i pures, capaces de decidir i per tant de valo·
rar i forçar la idea de “possibilitat”, com a camí a emprendre. Encara que aquest camí ens despulli de
tota comoditat i protecció i ens aboqui, amb risc, a la incertesa.
Aquest “monstre” sargit a força de repensar el territori, de restablir un ordre i un sentit, però sobretot
amb la voluntat de desenvolupar·hi la possibilitat de viure·hi, em transporta a la idea de la perifèria que
tant de discurs ha generat en realitats com la nostra.
La perifèria, com a territori que havia crescut escampant·se per la porta del darrere, ha pogut transfor·
mar el despropòsit inicial en l’oportunitat d’un nou horitzó. Quan la metròpolis s’engreixa i s’escanya,
quan és a prop del prolapse, la perifèria esdevé potència (probabilitat) i alhora oportunitat. Els nous
paisatges urbans, sorgits en el seu moment de l’especulació i la improvisació, esdevenen ara, un cop
cosits i restaurats, escenaris innovadors.
Acabem (o comencem?) el viatge, impulsats pel batec del cor, fluint per les artèries i venes d’aquesta
figura urbana. El nostre reg circulatori, però, no és sanguini sinó humà. Victor Garrido i Júlia Tardà
proposen una aproximació a la saba que vigoritza la vida a les ciutats: les persones que s’organitzen per
nodrir, en la major part dels casos, de consciència i compromís la comunitat.
Les associacions no són només el reg gran que irriga humanitat al ciment i a l’asfalt. Són també la cara
i la presència dels que s’impliquen en la millora de l’espai públic, dels que com diuen la Júlia i en Víctor
“esgarrapen hores al dia per dedicar·les a un projecte en comú”.
D’això, també se’n pot dir progrés, del cúmul mai exacte d’altruisme, de solidaritat i d’interès pel proïs·
me, de cooperació i de servei als altres.
Redundant en la idea dels territoris recompostos, d’aquests “monstres” recosits i aparracats, és vital
reconèixer, per damunt de la diagnosi i la planificació de l’urbanista, per damunt dels punts, les grapes
i els fils que els constructors i els enginyers apliquen, és vital com dic, posar en valor el teixit orgànic
que la ciutadania, organitzada i combatent, ha empeltat a les nafres que patien els nostres municipis.
Aquest ha estat, i ho segueix essent, el gran mèrit de la participació associada: la de mantenir latent la
consciència col·lectiva, la de no renunciar al progrés comú, la de convertir les ciutats en cruïlles i no en
illes, on l’ésser humà pugui viure amb llibertat i respecte.
Les entitats creen espais per a ser compartits, per a desenvolupar la nostra capacitat social, capacitat
que un dia ens plantejà la necessitat d’establir·nos com a ciutadans.
Ciutadans d’aquesta Cruïlla que, donat el cas, és Cornellà.
Ramon Montserrat maig de 2016
6 7
Aina Ai
8 9
Fa anys vaig veure una taca a la paret.
Vaig preguntar al meu pare:
· Pare, qui ho ha fet, això?
· Això ho va fer el riu!
· El riu va tacar la paret? Us vau mullar els peus?
· No, jo no hi era.
10 11
12 13
A baix a casa, a l’habitació de les bicicletes, hi havia una taca
a la paret, una línia que recorria tota la sala. Moltes vegades
m’havia quedat mirant·la, altres intentava tocar l’extrem de
la línia, però ni posant·me de puntetes aconseguia arribar·hi
amb els dits.
Un dia els meus pares em van dir:
· Aquesta marca la va fer el riu.
- El riu? – vaig preguntar
- Sí, el riu. El riu va arribar fins aquí.
- El riu va arribar fins aquí? El van portar amb galledes?
- No!, un dia el riu es va desbordar i va deixar inundats els
carrers de la ciutat.
- I els peixos? Què van fer, tots els peixos?
M’era difícil imaginar el riu dins d’aquella habitació, atrapat
dins de les quatre parets. Si el riu estava atrapat... quan no
hi érem jugava amb la meva bicicleta?
Un dia els pares em van trobar a baix, asseguda al mig de
l’habitació amb botes d’aigua, un impermeable i una galleda,
esperant.
- Què fas? Si avui no plou! – em van preguntar
- Espero el riu.
- Què vols dir que esperes el riu?
- Segur que quan no hi som el riu m’agafa la bicicleta i es
passeja per tota la ciutat! Els rius tenen cames com nosaltres?
- El riu no pot caminar, és aigua!
- Llavors el posaré dins la galleda!!
Aquell dia el riu no va aparèixer, i segurament els següents
tampoc... Els pares em devien distreure perquè no tornés a
baixar i m’estigués hores i hores en aquella habitació. Va ser
al cap d’uns dies, anant a buscar la bicicleta, que vaig veure
la galleda. En agafar·la vaig mirar a dins.
· Aigua! – vaig cridar · hi ha aigua! El riu ha vingut! Per què
no m’ha esperat?
Aquesta instal·lació neix a partir de veure una taca a la paret,
una taca que sempre havia estat emmagatzemada al meu
subconscient. El riu és el protagonista d’aquesta història,
però, una història real o irreal?
Real, perquè el punt de partida és real, el riu i les històries
ho són. L’any 1971 va haver·hi una riuada que va deixar els
carrers inundats i encara avui, després de més de quaran·
ta anys, es pot veure en alguns baixos la marca fins on va
arribar.
Irreal, perquè aquest projecte no parla de la riuada d’aquell
dia llunyà, sinó que parla dels records, històries i fets engen·
drats per la imaginació d’una nena.
14 15
16 17
Quan em van demanar una reflexió creativa entorn a una
ciutat; concretament la meva ciutat, Cornellà de Llobregat,
immediatament el meu cap va desenvolupar un “pastiche”
d’imatges, desordenades i inconnexes, entrellaçades, a ma·
nera de cosit inexpert, per la necessitat, la suma i la diferèn·
cia, dins d’un marc de densitat, espessor i poc aire.
Sobre la base d’aquesta primera idea vaig començar a di·
vagar, aquest donar tombs en un vaivé infinit que tant ens
agrada als artistes, fins que per fi vaig topar amb l’essència
del meu treball i de mi mateixa, amb l’ànima de la història
que jo puc oferir a aquest “Cruïlla 2016”, amb el meu propi
conte o joc d’Alicia, i vaig decidir fer realitat visual allò que
els meus ulls entenen per Cornellà i que en part em consti·
tueix com a persona.
18 19
PossibilitatAlicia Del Hoyo Conesa
Un llarg passeig per la ciutat que em sosté des de nena em
va portar a fixar les meves pupil·les en les successives es·
tructures metàl·liques que recorren tots i cadascun dels car·
rers d’aquest curiós engranatge vital i que empresonen, en el
seu interior, la vida de nombroses arrels vegetals esteses cap
al cel, coronades per branques que deixen filtrar l’esperança
i “komorebi”.
A partir d’aquí ja tenia un punt de partida, intrínsec i molt
personal, rebutjant des d’un inici l’existència de tota objecti·
vitat, des del moment en que alguna cosa és narrada, i, en
tal alliberament, van començar a nèixer els primers esbossos
i conceptualitzacions que, posteriorment, donaran forma a
les escultures de ferro i fusta del meu particular “Cruïlla”.
El viatge d’immersió per aquests dos nous materials, desco·
neguts per a mi fins a aquesta trobada, tracta de simbolitzar
la part mecànica i natural que integra a cada ésser humà
dins de la seva càpsula urbana, alhora que recuperar una
forma d’expressió més artesana, sentida i manual, que ens
parla d’ànima, cor i la part més profunda i personal de ca·
dascú com a individualitat; acompanyat tot això de la musi·
calitat metafòrica de la possibilitat.
20 21
Com bé sabreu, cor és l’òrgan muscular principal de l’aparell
circulatori de tots els animals. En l’ésser humà és un múscul
buit i piramidal situat en la cavitat toràcica, que funciona
com a bomba aspirant i impel.lent, impulsant sang a tot el
cos. En definitiva, el batec que ens mou.
Intrínsec és un terme utilitzat per designar allò que corres·
pon a un subjecte per raó de la seva naturalesa i no per la
seva relació amb l’altre. L’essència pura de cadascú sense
contacte amb l’exterior.
Sobre la base del cor i la intimitat individual neix una primera
escultura, que sosté al centre d’una gàbia de 3 metres per 3
metres la vida, simbolitzada per un arbre, que apunta les se·
ves arrels cap a l’exterior, a la recerca d’aliment, alhora que
protegeix les seves branques a l’interior d’un fictici cub de
protecció. La major part dels tubs metàl·lics de la instal·lació
són mòbils i permeten el pas, encara que la possibilitat de
sortir o entrar, com a la vida, la decideix cadascú.
La segona escultura representa el “Frankenstein”, net de
capes, que una vegada, ha fet gran part del seu recorregut
vital, intenta tornar a unir les seves peces per recuperar la
seva essència i, a manera de ressuscitat Prometeu, retrobar
la fe en la possibilitat.
22 23
24 25
Per a aquesta peça he utilitzat els trossos d’un arbre mort,
exposat al sol durant 20 anys, desprenent·se així de tot allò
sobrant i retorçant les seves formes fins a quedar únicament
el seu epicentre net d’impureses. Amb barres de metall he
unit cada part trencada, fins a aconseguir una bellesa prò·
pia, particular i erecta.
Tots som un compost de fraccions cosides o descosides amb
més o menys sentit, tots tenim un cor que batega i una es·
sència i en tots està la possibilitat. La decisió és una altra
possibilitat.
Alicia Del Hoyo Conesa
Agraïments especials a Xavier Bartumeus, Maria Camas, el meu mestre del ferro Félix Ramírez Segundo i Antonio Sánchez Ibáñez per deixar·me part del seu taller per fer POSSIBLE aquest esbojarrat projecte. De tot cor, gràcies a tots per sumar mans i fer realitat un somni.
26 27
28 29De tot cor, alzheimer
Cristian Sarmiento
“l’Epidèmia del s.XXi”La població s’envelleix i es continuarà envellint durant els
propers anys. Si observem la distribució poblacional per
edats es pot veure clarament la tendència de la població a
l’envelliment. La baixa natalitat de les darreres dècades i l’in·
crement de l’esperança de vida són un clar indici d’aquest
fet. Existeix però, un altre factor detonant per explicar aquest
fenomen: els fills del Baby-Boom s’acosten a la tercera edat.
Els nascuts entre 1957 i 1977 esdevindran la gent gran de
les properes dècades i aquest progressiu envelliment serà
encara més pronunciat en els territoris que van rebre als
immigrants de l’èxode rural de meitats del segle XX: territoris
com ara bé Barcelona i la seva àrea metropolitana, incloent
la nostra ciutat Cornellà.
Coneixem l’alzheimer?L’Alzheimer representa el trastorn mental que més persones
pateixen al món, però què sabem sobre aquesta malaltia?
Coneixem les seves particularitats? Estem preparats per con·
viure amb ella?
Actualment al territori espanyol hi ha 800.000 malalts d’Alz·
heimer. Cal destacar que aquesta malaltia no afecta única·
ment als malalts sinó que també la pateixen greument els
seus familiars i cuidadors. Concretament es parla d’una ràtio
de dos persones afectades per cada malalt. Això representa
que més de dos milions de persones a Espanya conviuen
amb la malaltia d’Alzheimer en l’actualitat.
Font: Padró Municipal d’Habitants
Piràmide d’edats 2014 Piràmide de Població 2014
30 31
Male Male
TODAy10,000 D.C. - 1950 2050
Male
15 15 1510 10 105 5 50 0 05 5 510 10 1015
Age
80 +75-7970-7465-6960-6455-5950-5445-4940-4435-3930-3425-2920-2415-1910-14
5-90-4
Age
80 +75-7970-7465-6960-6455-5950-5445-4940-4435-3930-3425-2920-2415-1910-14
5-90-4
15 15
Female Female Female
El concepte creatiuBusco amb la meva obra aproximar i donar a conèixer la
malaltia d’Alzheimer a la societat. Donat el repte social que
comporta l’increment de pacients que es preveu pels pro·
pers anys, provocat pel progressiu i imminent envelliment de
la població, crec necessari un major coneixement d’aquesta
malaltia. És un fet real que tots, de manera directa o indirec·
ta, estarem involucrats amb aquesta malaltia.
Per aproximar l’Alzheimer a la societat treballaré sobre un
dels aspectes menys coneguts i més optimistes d’aquesta
malaltia. Parlaré sobre com les emocions continuen vives en
aquests pacients; com malgrat haver perdut moltes capaci·
tats cognitives son capaços de reviure amb facilitat records
carregats de sentiments; com fins i tot en les fases més avan·
çades de la demència hi continua havent un clima afectiu en
el comportament dels pacients d’Alzheimer. Es tracta de la
lectura més esperançadora i motivadora d’aquesta malaltia,
la qual ens ajudarà a entendre com l’estimulació emocional
és quelcom imprescindible per millorar la qualitat i l’espe·
rança de vida dels pacients.
32 33
L’obra és el retrat de la memòria emocional, viva i latent,
de la malaltia d’Alzheimer. Els pacients es submergeixen en
els seus records més estimats en companyia de familiars i
cuidadors. Fugen d’allò tangible, dispers, i per un instant,
l’instant que dura l’obturació de la càmera, s’endinsen en la
claredat d’aquells sentiments que es troben ben profunds al
cor, revivint aquells moments, persones, indrets, dels quals
mai es desprendran.
34 35
Especial agraïment als usuaris, familiars i terapeutes del Centre Alois de Cornellà, i a l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Baix Llobregat per la seva col·laboració amb aquest projecte.
36 37
reg
1 m. [LC] [AGA] Acció de fornir aigua a les terres.
Terres de bon reg. Aquest és el primer poble de reg.
2 m. [OP] Aplicació d’un lligant asfàltic
rec
1 m. [LC] [AGA] [GG] Canal per on es condueixen les
aigües per a regar.
2 m. [GL] CANYÓ SUBMARÍ.
RECornellàVíctor Garrido Júlia Tardà
(David Harvey/ Geògraf i antropòleg)
38 39
“El tipo de ciudad en que queremos vivir está ligado al tipo de personas que queremos ser”
sense aigua, no hi ha vida. sense batec, la ciutat s’apaga
Els que des de fa anys participen en aquestes organitzacions
saben bé que la gestió quotidiana d’una entitat és certament
complexa. Fer quadrar els pressupostos, vetllar perquè tot·
hom se senti representat i acomplir els objectius establerts
són tasques exigents. Malgrat l’optimisme i les bones inten·
cions, des de les entitats no s’amaga que totes han travessat
– o travessen actualment· èpoques de desànim que fins i tot
han arribat a comprometre el futur de l’entitat. Un futur que
estan convençuts que passa perquè els més joves prenguin
el relleu i continuïn alimentant aquest reg que abasteix el
moviment associatiu de Cornellà.
• Óscar Català (Rugby Club Cornellà): “l’associacionisme vertebra la ciutat”
• Maria Pilar Rascón (Xarxa de Dones Emprenedores de Cornellà): “l’associacionisme és vital, de forma d’individual no farem gran cosa”
• Amèlia de Fàbregas (Orfeó Catalònia): “El moviment associatiu és imprescindible”
• David Pagans (Esplai Mowgli): “ser monitor d’esplai és tenir una base clara dels valors que es volen transmetre”
• Esteve Aguado (Castellers de Cornellà): “Cornellà és viva”
• Meritxell Romances (Ateneu Popular de Cornellà): “Molta gent ha lluitat perquè Cornellà sigui com és ara, no hem d’oblidar-ho. El poder transformador ve de la societat”
40 41A través de canals, recs o sèquies s’irriga l’aigua que neces-
siten les terres per mantenir-se fèrtils. El mateix passa amb
el flux, el reg imprescindible que ens garanteix la sang que
necessiten els teixits del nostre organisme per mantenir-nos
en vida. L’exposició RECornellà neix de la reflexió al voltant
de conceptes tan essencials i senzills com aquests que ex-
trapolem al nostre entorn més immediat: la ciutat.
Com es manté viva una ciutat? Com avança una ciutat? Com es cohesiona un barri? Des de fa dècades s’estudien els moviments socials, polítics
i econòmics que conflueixen en les ciutats modernes i que
han motivat el seu progrés. En funció del context de cada
època històrica s’endevinen causes i efectes diversos que
han anat travant l’evolució d’una ciutat com Cornellà de Llo·
bregat.
La raó de ser de RECornellà són les associacions; protago·
nistes d’aquest projecte. Aquesta exposició pretén posar en
valor el seu paper determinant en el sí de la ciutat. Avui, igual
que en èpoques anteriors, les associacions són motors de
canvi i progrés, organitzacions vives que es deuen a la seva
gent i a la seva ciutat.
No es tracta d’un fenomen nou, ben al contrari. Cornellà
compta amb una intensa vida associativa que demostra la
voluntat i la inquietud que des de fa dècades els ciutadans
tenen per trobar espais comuns de reunió i de convivència.
Com a la resta de Catalunya i d’Europa, a Cornellà l’origen
del moviment associatiu cal vincular·lo a les primeres con·
seqüències per a la població de la industrialització. El model
industrial esberla les antigues formes de treball i d’organitza·
ció i s’alteren profundament les relacions que s’estableixen
entre la població. Tot i que són diverses les influències que
intervenen en la creació de les primeres entitats, la primera
associació de què hi ha constància a Cornellà és el conjunt
coral ‘La Unió’ (1).
Des d’aquest primer referent i fins al dia d’avui, el moviment
associatiu s’ha anat transformant de la mà de l’esdevenir de
la ciutat. A banda de la trajectòria compartida entre entitats
de la ciutat, cada associació acumula una història pròpia
que s’ha forjat a base del compromís de tots els que en algun
moment n’han format part.
Entre les organitzacions que participen en el RECornellà,
hi ha associacions gairebé centenàries i d’altres que s’han
creat en els darrers anys. Si bé la sort i la motivació de les
diferents entitats pot ser ben diversa, fins i tot allunyada, la
gran majoria es reivindiquen com a hereves d’organitzacions
precedents que van marcar un camí de no retorn. Una ciu·
tat que ha avançat de la mà del moviment associatiu i s’ha
mantingut fidel al batec de la ciutat.
Associar·se és sinònim d’implicar·se, de comprometre’s. Es
tracta d’esgarrapar hores al dia per dedicar·les a un projecte
comú que atrau ciutadans d’edats, professions i orígens ben
diversos. Des de les entitats coincideixen a destacar la im·
portància de compartir i de sentir·se identificat amb els “va·
lors” propis de l’organització. Quan els monitors expliquen
la seva experiència, afirmen amb convicció que els valors
que es treballen a l’esplai Mowgli són indissociables de la raó
de ser de l’entitat. Des del Rugby Club Cornellà insisteixen
que, malgrat els prejudicis contra aquest esport, els valors
genuïns del rugbi afavoreixen la integració, la cooperació i
el treball en equip .Valor, seny, força i equilibri són el millor
emblema dels Castellers de Cornellà, que recorden que a la
colla tothom hi té cabuda.
GUAITA, Pere i PUJADÓ, Judit. ‘Un món en construcció. L’asso·
ciacionisme a Cornellà de Llobregat’; Ajuntament de Cornellà; 2003
Cultura
lleureEsport
Mapa (incomplet) de les entitats
Moviment veïnal
Educació
immigració
assistència
Economia
Les entitats que apareixen en el RECornellà conformen una
selecció representativa del teixit associatiu de la ciutat. Tan·
mateix, són tan sols una mostra de l’ampli espectre d’entitats
existents a Cornellà, organitzacions de naturalesa, origen i
àmbit d’actuació divers. Conscients que el RECornellà no·
més recull un part minsa de la intensa activitat associativa,
es presenta el mapa (incomplet) de les entitats.
Cornellà de llobregat Compta amb 297 assoCiaCions registrades
AA. VV. 11ALTRES 1COMERÇ 5CULTURAL 85DONES 5EDUCATIVES 38ESPORTIVES 53GENT GRAN I JUBILATS 8JUVENILS 11MEDI AMBIENT 3PENYES 6RELIGIOSES 9SINDICATS 2SOCIAL 34SOLIDARITAT 26
42 43
RECornellà
44 45
RECornellà presenta un muntatge fotogràfic per a cadascu·
na de les associacions que hi participen. Per a poder dur a
terme aquesta sèrie de dissenys originals s’han fet retrats i
fotografies de detall a més de 50 persones. A banda dels re·
portatges fotogràfics, les entrevistes han permès incloure en
la mostra el testimoni de membres de totes les entitats que
expliquen, en primera persona, la seva experiència.
4746
’13CASTELL DE CORNELLÀ
Ciutatcruilla
(retrospectiva)
del 29 de maig al 28 de juliol de 2013
48 49
13 Acentos
Momentos creados
Anna Escurriola Peña
Lola de Fez
50 51
El so del corSusana Ortiz
52 53
La ciutatLaura Pérez
Punto de encuentroMarina Rodríguez
54 55
56 57
Producció:Ajuntament de Cornellà de Llobregat
Comunicació:Departament de Premsa i Comunicació, Ajuntament de Cornellà de Llobregat
Coordinació i muntatge:Malaviart
Transports:Javier Recuero i els autors
Disseny gràfic:Telegrama
Agraïments:Ramon Montserrat
Concepte i direcció:Departaments de Cultura i Patrimoni Cultural, Ajuntament de Cornellà de Llobregat
Textos:Ramon Montserrat i MartínezEls autors
Fotografies:Ot Cuevas i Miguel Ángel TaberneroEls autors
Correcció textos:Centre de Normalització Lingüística de Cornellà
Edició:Ajuntament de Cornellà de Llobregat
© dels textos: Ramon Montserrat i els autors© de la reproducció de les obres: els autors i VEGAP© d’aquesta edició: Ajuntament de Cornellà de Llobregat
Disseny gràfic:Telegrama
Impressió:Ediciones Gràficas Rey, SLC/ Albert Einstein 54 C, Cornellà de Llobregat
Dipòsit legal: B·XXXX·2010
MAIG DE 2016
58 59