Download - Art Català Medieval
Art Català Medieval
Garcia Morato, LorenaCurs 2007
Prof: Laura TorralbaSegon semestre
Facultat de Filosofia i LletresUniversitat Autònoma de Barcelona
1. Introducció: l’art medieval a Catalunya. Límits geogràfics i cronoloògics. Fonts i
Arqueologia. La historiografia.
Introducció històrica
La romanització va impactar molt sobretot a Catalunya. En els nuclis importants la
presència del cristianisme serà un dels al·licients més significatius, mentre que en els
pobles, sobretot d’àmbit rural, la religió potser no esdevé de tanta importància encara
que no es pot obviar en cap moment en les nostres explicacions.
Sembla ser que les grans ciutats sota l’estendard de la cristiandat s’arrelen a dues vies
de cristianització, que posteriorment es deixarà veure a través de l’arquitectura. D’una
banda tenim els nuclis urbans amb les seves esglésies, catedrals i grans basíliques; i
d’altre banda els nuclis rurals els quals tenen necessitats litúrgiques menors i, per tant,
espais menors.
2. De la Hispània visigoda al domini àrab. Evolució històrica: política, economia,
societat, religió. Les dades de l’arqueologia recent: noves propostes.
Les invasions germàniques no van ser un punt d’infracció en la cultura, encara que sigui
un tòpic historiogràfic. És clar que alguns elements si es van veure afectats, però de
totes maneres hi ha una continuïtat i aquesta és patent.
Abans de la conquesta musulmana, Hispània estava sota el govern del regne visigot amb
la seva seu a Toledo. Després amb la intromissió dels musulmans va ser molt més forta,
només ens hem de fixar en els anys que els hi van caldre per conquerir-la: al 711 entren
a la península, i al 718 ja han passat els Pirineus i amb això, Barcelona també cau.
Aquesta civilització va provocar canvis socials, encara que no massa profunds, i també
canvis estructurals i econòmics. Pipi el Breu (741-768) va ser dels primers en iniciar la
reconquesta i d’aquest serà fruit els posteriors comptes que eren anomenats pel rei (en
aquest cas Pipi). Aquest canvi d’estructura provocà: 1. que els béns privats passaren a
ser públics. 2. que la jerarquització de poder sigui encara més aguda. 3. i que la dinastia
es succeeix pels hereus primogènits. Els primers comptats varen ser el d’Empúries,
Girona, Besalú, entre d’altres i, posteriorment, Barcelona.
Catalunya és frontera i durant el procés de reconquesta els monestirs varen ser grans
centres a més que esdevenien fites de terriori.
L’església durant els temps de domini musulmà es va veure afectada, sobretot la gran
seu de la Tarraconensis, encara que es mantindrà, però que no tindrà tanta importància.
Amb l’adaptació de la regla benedictina, Catalunya assolirà una major importància a la
qual arriba abans que a la resta d’Hispània (els francs controlen Catalunya).
Com ja hem dit, encara que l’església estava una mica debilitada per les conquestes
musulmanes, i havien àmbits com ara el monàstic que encara mantenien a salvaguarda
la importància d’aquests centres. No obstant, mica en mica es varen recuperar sobretot
gràcies al cobrament del delme, un impost que consistia en que cada “pagès”/ciutadà
havia de donar un 10% de les seves collites a l’església a la qual pertanyien, a la seva
diòcesis. Gràcies a aquests pagaments es van anar enriquint fins a convertir-se en un
dels majors promotors de peces.
Una de les fites més importants d’aquest primer període és la visita del compte Borrell a
Roma per aconseguir la restitució de la Tarraconense, que a més s’aconseguirà amb
l’ajut del califat de Còrdova. Aquest serà un procés molt important perquè suposa
l’obertura de Catalunya cap a l’interior, fet que tindrà moltes repercussions sobretot en
l’art.
A grans trets podríem fer una separació entre el segle IX i el segle X tot dient que en el
primer segle l’Europa estava sotmesa a una totalitat agrària, mentre que en el segle X
l’explosió del feudalisme serà un dels fets més importants i que sens dubte serà un gir
total i radical per les societats europees de l’època. Dins d’aquest context, introduït ja,
en certa manera en el feudalisme, podem establir tres nuclis importants: d’una banda
tenim els castells, en segon lloc les vil·les romanes i les parròquies que esdevindrà el
nucli de la vida religiosa, del mercat, de la justícia i de les reunions. Seran els centres de
l’organització social, però a la vegada és un nucli dispers, però també un centre
generador.
4. Art i arquitectura altmedieval (segles VI-IX): restes conservades i síntesi diacrònica.
Segles V-VII
Es continua amb la tradició antiga. Els visigots no varen aportar gaires coses pel que fa
l’àmbit arquitectònic, però si que va ser més notable la seva aportació a la orfebreria.
Com ja s’ha comentat no va ser un punt d’infracció.
Arquitectura
Sobretot els projectes que es duen a terme són remodelacions, encara que també
es fan edificis de nova planta. Generalment, en aquesta època mantenen la tipologia de
basílica romana amb una o tres naus i la capçalera tripartida, cobertes amb
encabellats de fusta.
[Basílica i Baptisteri de Barcelona]. Va estar en ús durant els segles V i XI. Mantenia
una planta basilical de tres naus separades per columnes, però d’una planimetria
irregular. D’aquesta època no en coneixem la capçalera. Del segle VI conservem el
paviment i la decoració que era geomètrica i amb imitació de pedres nobles i de marbre.
Al segle V-VI es du a terme la construcció del baptisteri que corresponia a una piscina
baptismal perquè el ritus del baptisme era per immersió. Aquest conjunt però, seguint
amb el discurs que s’ha proposat era plenament romà.
[Basílica del Bovalar]. Era una basílica de tres naus separades per columnes amb un
arquitrau de fusta i l’absis rectangular. S’especula molt sobre l’existència d’un trassepte
però que encara no s’ha pogut esclarir. Els murs conservats són, sens dubte, del segle V,
el paviment i la capçalera del segle VII. Sembla ser que en la part sud del conjunt hi
havia unes dependències, sobre les quals també s’especula sobre si aquí vivia una
congregació. No obstant, aquestes desapareixen en el segle VIII.
[Basílica de Cornellà del Llobregat]. La seva datació està disposada entre els segles VI-
VII. Consistia en una basílica d’una sola nau. A l’absis rectangular hi havia dues
cambres laterals que la flanquejaven les quals les podríem anomenar com protesis (on
es guardaven els objectes litúrgics) i el diaconicon (on es guardaven les robes
ornamentals, entre altres coses).
Els edificis més senzills sens dubte corresponien a les de les vil·les romanes perquè
consistien en adaptacions d’antics edificis, però que a la vegada presentaven,
òbviament, un repertori planimètric molt interessant. Com a exemples es poden
esmentar [Torre Llauder a Mataró], [Vila Fortunatus a Farga] que presenta una planta
cruciforme inscrit en un quadrat, amb un absis circular a l’interior i quadrat a l’exterior i
als peus sembla que hi ha un baptisteri que correspondria a una piscina quadrada. Per
últim també esmentar el [Mausoleu de Centelles] del segle IV que presentarà uns
models que varen ser molt continuats en èpoques posteriors.
Escultura
En aquesta època manca l’escultura sumptuosa. El que conservem, generalment,
són elements arquitectònics trets del seu context original:
Capitells: que són una evolució de l’ordre corinti, de talla mitjana i de marbre. D’altres
vegades, i potser el més utilitzat era la reutilització de capitells d’altres edificis.
Cancells: murs que serveixen per separar l’espai del presbiteri amb l’altar. En el culte
cristià hi predomina l’anomenat culte de misteri en el que moltes parts de dels rituals,
sobretot els relacionats amb els misteris de Déu com per exemple l’Eucaristia no eren
accessibles a tots els fidels i es feien “d’amagat”. Aquest element arquitectònic rebia
sempre escultura.
[Fragment dels cancells de la Basílica Paleocristiana de Barcelona (s.VI)]. Generalment
aquests objectes rebien una talla a dues bandes o a bisell que donava uns valors gràfics
basats en la geometria o bé elements vegetals però continuant amb les reminiscències
del geometrisme.
Sarcòfags: derivació de l’art hispà clàssic. La producció estava quasi centrada a
Tarragona, Aquitania i Roma, els quals tenen una imitació dels models clàssics. També
és cert que a partir del segle V s’entreveu una pèrdua dels volums i cada vegada la
tècnica de la talla a bisell serà més empleada.
Pintura
Si hi havia pintura no es conserva, encara que molts historiadors fan les seves
hipòtesis vers aquesta manifestació, però fins aleshores no ha pogut ser demostrada.
5. La Catalunya carolíngia. Època de les transformacions (segle IX-X). La conquesta
carolíngia i els canvis socials i religiosos. Restes arqueològiques.
Segles IX-X
Arquitectura
En aquesta època, més o menys es segueixen amb els models clàssics. Després de la
invasió àrab hi ha un voluntat de tornar als models dels moments anteriors a la invasió.
Però Catalunya viu entre dos móns: el món carolingi (a partir del segle VIII renovatio
imperi) i el món àrab (a partir del segle X) amb les relacions amb el Califat de
Còrdova, però que no tindrà gaires reminiscències en l’art, i si hi són, seran de caràcter
menor.
El terme mosàrab no es pot aplicar a l’art català i cada vegada menys a l’art hispà. El
terme que més s’utilitza és el de art de la repoblació, encara que en l’àmbit català
aquest terme tampoc és aplicable. A més, Catalunya fins el segle X estarà com aïllat,
però de la qual tampoc conservem edificis importants.
Un altre de les qüestions que hem de tenir present és que en aquests temps el territori es
dividia en diòcesis i regnes i que Catalunya estava sota el regne de Narbona. Quan els
carolingis adopten la regla benedictina, Catalunya també la coneixerà de primera mà
gràcies a aquestes relacions tant estretes amb el món carolingi. Per tant Catalunya
esdevé molt diferenciat de Hispània per aquestes dues raons: l’aïllament i la relació
amb el món carolingi.
Al segle X encara continuen en ús molts edificis antics, si més no tenen més influència.
En conservem molt pocs, perquè quasi sempre varen patir remodelacions per la seva
continua utilització. En alguns monestir potser es deixa entreveure, són més propensos a
continuar amb les antigues construccions sense remodelacions, en canvi en les esglésies
i les catedrals aquest fenomen és quasi impossible.
Establirem un esquema de tipologies constructives per aquesta època:
Capçaleres
- absis de ferradura interior i quadrat a l’exterior (no és infl. àrab).
- arc trapezoidal exterior i quadrat a l’interior.
- arc de ferradura exterior i interior.
- arc semicircular exterior i arc de ferradura interior
Naus
- rectangular
- una nau la més senzilla, normalment 3 nau, i excepcionalment 5 (Ripoll).
S’unien amb la capçalera a través d’un arc triomfal.
Arc triomfal
- ferradura tradició romana: montants rectes, tradició àrab: montants en retret
o arc ultrapassat.
- mig punt
La majoria dels edificis utilitzen carreus més grans i millor tallats als angles perquè és el
punt més dèbil de l’edifici, enfront de la resta de l’estructura arquitectònica. No obstant,
no es deixa de practicar la tradició romana, encara que cada vegada serà de menor grau
com el opus spicatum que tindrà molta continuïtat, enfront de les files rectes i ben
organitzats. Primerament s’unien amb fang i evolucionarà a la calç i el morter. La
majoria estaven arrebossats tant per dins com per fora, la imatge de la pedra nua és
falsa.
Transseptes
No tots els edificis tenien transsepte
- transsepte a la mateixa alçada de la nau i que la talla.
- transsepte continu, més alt que la nau i que no està tallat i que comunica amb
les naus per les obertures.
- la nau central (o la única nau) arriba al presbiteri tallant el trassepte.
Cobertes
Encabellats de fusta, encara que a la zona de l’absis cada vegada s’utilitzarà més
la volta de quart d’esfera de pedra. En altres espais s’utilitzarà les voltes de canó, encara
que això no es veurà fins temps posteriors.
Finestres
- les obertures són molt poques.
- finestres en forma espitllerada: de petit format, generalment al mur meridional
(sud), a l’est a la zona de l’absis (sempre) i els peus també és freqüent.
- aparellades de pedra o una sola pedra.
Plaques d’alabastre
Són típiques de les restauracions. És possible que fossin utilitzades com a
aïllament tèrmic.
Torres
- d’espedanya.
- base quadrada i ample.
Pòrtics
- Ferradura.
- rectangular, fusta als peus i laterals dels murs on es feia justícia, mercat...
Claustres
Si hi havia no s’han conservat.
Fins al segle X les remodelacions dels edificis es feien amb els nous llenguatges cap a la
transcripció romànica: finestres de doble escaixada, millora de la talla dels carreus.
[Sant Pere de Terrassa – Sant Miquel de Terrassa – Santa Maria de Terrassa]
Aquest conjunt està datat del segle IX (encara que podem trobar altres cronologies en la
bibliografia). Sembla que l’any 874 es quan es construeix tota la sèrie d’edificis per la
Seu Episcopal. Els tres edificis presenten una gran variabilitat d’elements entre si
(capçalera de Santa Maria, trasscepte de Sant Pere i tot l’edifici de Sant Miquel).
La característica comuna carreus ben tallats, grans blocs de pedra als angles i
les obertures relativament grans (sobretot a Sant Pere) de tradició paleocristiana.
Tanmateix aquest conjunt també va transferir a les de Vic i la Seu d’Urgell.
[Santa Maria de Terrassa]
És el conjunt que conserva les restes més importants juntament amb la catedral.
És un edifici d’una sola nau i absis trapezoïdal. Al segle IX la seva nau va ser ampliada
a tres naus. El que conservem es l’absis d’arc ultrapassat a l’interior i quadrat a
l’exterior i tres obertures. És possible que hi hagués una protesis i un diacónicon que no
es conserva (la planta que veiem és del segle XII), però les traces anteriors deixen
entreveure quelcom semblant.
Una de les primeres hipòtesis que es varen proposar per aquest conjunt va ser
formulada per Sunyent el qual afirmava que Santa Maria estava dotada d’un Baptisteri i
que arran d’aquest element es construeix i es converteix en Sant Miquel. No obstant,
aquesta hipòtesis ha estat molt superada i refutada.
[Sant Miquel]
El seu absis és poligonal al exterior i d’arc ultrapassat a
l’interior. A l’interior estava col·locada la piscina
baptismal envoltada per vuit columnes que aguanten
panys els quals després es convertiren en una cúpula.
També hi havia una cripta situada a la zona de l’absis
amb planta trilobada (3 lòbuls) que es corresponen amb
l’absis. Aquesta cripta estava dedicada a Sant Celoni.
[Sant Pere de Terrassa]
Té un absis trilobat amb grans obertures. L’absis és anterior cronològicament
parlant, al creuer. La coberta del trasscepte és de volta de canó. La zona central de
l’absis està coberta d’esfera amb dos nínxols que sustenten les obertures de les naus
laterals.
[Sant Miquel de Cuixà]
La regla de Sant Benet introduïda al món monàstic va irradiar unes regles també pel que
fa l’àmbit arquitectònic. Normalment eren produïdes per rics, per tenir més poder a part
de salvar les seves ànimes. Originàriament va ser dedicada a sant Germà. Aquesta
monestir de sant Miquel havia d’obeir directament les ordres del papa, és l’anomenat
privilegi d’absència, i per la qual no cosa no havien d’obeir les ordres dels bisbes de
les diòcesis. A més a més també gaudien del privilegi d’immunitat encara els atorgava
més independència i, causalment coincideix amb el període de màxima plenitud. I un
altre dels conceptes del qual sant Miquel de Cuixà també es va influenciar és
l’anomenat esperit de Cluny. Es tracta de la regla de Sant Benet més la litúrgia romana.
A la península ibèrica fundaran cases o sinó s’implantava en els monestirs existents per
introduir les reformes eclesiàstiques. Això comporta una sèrie de canvis a Cuixà amb
nous productors, cap al segle X s’intueixen petites novetats: 956 comença a construir
la renovació de l’església; 974 consagració (encara que potser només estava
construïda la capçalera. Les fonts contemporànies que es conserven: 1.Sermó del Monjo
Garcíes (1040-1046), és la glorificació de l’Abat Oliva (m. 1046) i dels abats anteriors
com l’abat Garí (anys 70 del segle X). 2. Translació de les relíquies de Sant Hilari on
apareix l’abat Garí i la construcció de l’abadia. 3. Pedro Uccello, duc de Venècia, monjo
d’aquest monestir.
La basílica consta d’una planta basilical de tres naus. La capçalera està molt
desenvolupada: absis rectangular amb quatres absidioles laterals semicirculars (exterior-
interior) i aprofundides i es comuniquen entre elles. L’espasi entre absidioles i l’absis
està dotat d’un passadís posterior. Aquesta planimetria té moltes influències de Cluny II
(recordem que l’abat Garí prové de Cluny). La nau central és més llarga que arriba fins
a l’absis i no està tallat pel trassepte. Les naus laterals estan separades per pilars amb
arcs de ferradura que no són de tradició mossàrab, tanmateix encara no tenen una bona
geometria dels arcs. Les cobertes absis: volta de pedra; trassepte + naus + absis
central: encabellades de fusta (la planimetria en forma de quadrat està en encabellat, les
altres plantes són de voltes). La porta principal està als peus i la façana no està
articulada. També hi ha portes a les naus laterals. Finestres: 2 de l’època, a la façana
dels peus d’arc de ferradura; 2 a l’absis laterals a cada absidiola; 3 als murs laterals a
cada banda; 4 als murs meridional (sud) de la nau central. Els carreus són irregulars
units per morter i opus spicatum, els carreus més grans es troben als angles i als pilars.
[Sant Pere de Rodes] s. X –XI
878 existia una petita comunitat, una simple cel·la.
926 es converteix en un monestir, mestre Tacit.
951 excepció papal no obeeixen al bisbe de la diòcesis.
978 document informatiu de que el monestir rep mencions importants i comparat
amb Sant Pere de Roma. Llavors podem dir que aquest monestir esdevé molt important.
1022 consagració (encara que dudosa).
Els murs de l’església corresponen al segle X. És una església de tres naus i de planta
basilical. Amb trassepte i una capçalera de tres absis, dos laterals semicirculars i el
central també semicircular però el tancament és molt estret. La capçalera també consta
d’un deambulatori, un element poc utilitzat. Tanmateix també té cripta encara que la
datació no és exacta. Esta articulat amb arcs de ferradura. Els pilars que separen les naus
tenen un doble conjunt de columnes (semblant al sistema clàssic). Els capitells són de
decoració derivada del corinti. El doble nivell de columnes tindrà molta influència en
altres construccions també molt importants. La nau central està coberta per volta de
canó, mentre que les naus laterals estan tancades per voltes de quart de cercle que
funcionen de contrafort de la volta de la nau central. Aquestes cobertes són insòlites en
el món català medieval. Alguns pensen que aquest sistema és l’original, altres no hi
estan d’acord, i que estarien cobertes per encabellades de fusta i algunes dades
arqueològiques semblen corroborar-ho. És un edifici bastant singular.
[Santa Maria de Ripoll]
Es coneix de la seva existència abans de la data del 880.
888 consagració de Guifré el Pilós i que es convertirà en el panteó dels comptes de
Barcelona.
977 una segona consagració (part que estudiarem).
És l’únic edifici de 5 naus de tot Catalunya. La nau central es la més ampla i està
separada per pilars rectangulars i arcades. Les naus laterals estan separades per
columnes i pilars. Les cobertes són fetes amb encabellades de fusta com és habitual.
Sembla que a finals del segle X hi havia cinc absis, encara que l’absis que conservem
ara és molt posterior.
------------------------------- fi esglésies d’àmbit monàstic --------------------------------------
Esglésies d’àmbit no monàstic
[Sant Quirze de Pedret]
No conservem l’acta de consagració encara que coneixem alguna cosa alguna cosa pel
monestir de Propagà.
En la seva primera etapa (negre) era una església d’una sola nau amb absis
trapezoïdal. Les pedres estaven més o menys ben filades i amb grans blocs de pedra en
els angles. Finestres: tres al mur sud; dues a l’absis principal; a la zona de l’arc triomfal
hi ha una finestra geminada; una altre més a la porta del mur sud.
No passa gaire temps des de la primera fase a la segona fase en la qual s’amplia fins
a tres naus i dos absis d’arc ultrapassat tant dins com fora. L’absis sud hi ha dues
finestres que proporciona molta llum. La entrada als absis separats per arcs de ferradura
amb arcs en retret (influència àrab) i es comuniquen amb les naus amb dues obertures.
Després hi ha un altre absis a la part nord que només té una finestra. L’església en tota
la seva totalitat esta coberta per un sistema d’encabellada, excepte els absis que són de
volta.
[Sant Vicenç d’Obiols]
888 no en conservem res però sabem que existia.
926 pertany al monestir de Ripoll, monges dels qual promogueren les reformes
d’Obiols (segons Sunyent). Manté una planta de creu llatina (poc utilitzada), amb una
nau llarga, la central que és la única que arriba fins a l’absis sense ser tallada. La
capçalera rep tres absis però que és un petit absis. L’obertura a l’absis i a les naus
laterals des del trassepte es fa amb arcs de ferradura. Els jocs de volum a l’exterior és
molt interessant i serà molt comú en totes les esglésies. Les finestres són escaixades:
una al mur sud del trassepte, 1 a la nau, i dos a l’absis.
[Sant Miquel d’Olèdola]
935 absis quadrat amb un interior semicircular i l’accés molt tancat. Una sola nau
que es pot reconèixer per aquest absis de la qual l’obertura era amb arc de ferradura.
991 es construeix una altre al costat de la derruïda amb un absis trapezoïdal tant dins
com fora. Obertures: una al mur sud, dos a l’absis, 1 al mur nord, i finestra geminada als
peus. Continuava essent una església d’una sola nau, de pedra sense tallar ajuntades
amb morter i amb els típics blocs grans als angles.
Les dues esglésies que es comentaran tot seguir formen part d’esglésies monàstiques
però que ens serveixen per parlar de la transició cap al segle XI.
[Sant Genís de Fontanes]
Sabem que existeix des d’abans de l’any 819 (precepte d’immunitat).
888 derruïda pels àrabs o normands (vikings). En el mateix anys es comença la
reconstrucció de la qual conservem el trassepte i els absis laterals. Era un planta de creu
llatina, amb un absis central molt aprofundit. Els absis estan comunicats entre si. Els
absis estan coberts per un sistema de voltes; les naus i el trassepte per encabellada.
Aparell de construcció còdols en filada més morter i opus spicatum i en els angles
carreus més grans. Trobem una finestra al mur sud i una a cada absis.
[Sant Andreu de Soleda]
Molt semblant a la de Sant Genís. És una església de tres absis amb trassepte. Una
planta cruciforme amb la nau central més llarga, les naus estan separades per pilars amb
podis molt alts (s.XII).
Escultura
L’escultura en aquesta època es treballa en els elements arquitectònics i en un nombre
molt reduït. Les decoracions són geomètriques i vegetals i no és fins a final de segle que
s’intenten les representacions de figures humanes. Es treballa en baix relleu i amb la
tècnica de bisell, és a dir, un treball a dos plans i sense volums quasi. L’alt relleu es veu
a edificis molt importants, per tant, l’escultura de qualitat estaven ubicats en els millors
edificis.
Aquesta escultura està molt relacionada amb el tardoclàssic, sense gaires disgregacions i
molt tancada a noves influències. Els materials utilitzats era la pedra calcària local i el
marbre encara que com era un material noble era car i escàs, per tant, també es
reutilitzaven les peces romanes.
Els elements que reben més escultura són els capitells.
[Sant Miquel de Terrassa] de vuit capitells, sis són aprofitats d’altres edificis i són
d’ordre corinti. Els altres dos capitells són de mitjans del segle IX, els quals barregen
elements del corinti i del jònic. En aquest cas de Terrassa els vuit capitells són de
marbre.
Tot i aquesta voluntat de còpia, en àmbits rurals s’acostuma a mantenir decoracions
geomètriques i vegetals encara que molt rudimentaris, a part de que són edificis de
menys importància, com per exemple podríem veure en Sant Quirze de Pedret. Però en
el cas de Sant Vicenç d’Obiols, es que no tenen ni tosques còpies, sinó que simplement
tenien unes motllures a la manera toscana.
Cap a finals del segle X sembla que es fa totalitari el tipus de decoració de capitells que
correspon al capitell califal. És un capitell pràcticament quadrat, que no té àbac no
estràbal, és a dir que s’uneix amb la columna directament. A la part superior si que té
volutes i la resta del cos està decorada amb fulles d’acant molt variants derivades del
corinti. S’ha trobat en molts edificis. S’anomena així perquè prové de l’art cordovès que
va reinterpretar l’ordre corinti.
Cap a finals del segle X s’intenta la representació de la figura humana:
[Sant Benet de Bages] capitells tronco piramidals invertida. Ab les cares molt planes per
poder rebre aquestes representacions: Crist en majestat, orant més un ocell en la mà que
en els peus hi ha una dona amb una capsa d’ofrenes per reforçar l’escena principal, és
una imatge composta. També hi apareix una anunciació o altres motius vegetals.
És bastant nou i no té gaire continuïtat a Catalunya. Potser en tenim un exemple més
però ja està- Són treballades en baix relleu.
Un altre element que podia rebre escultura era la taula d’altar o les cadires episcopals
com per exemple a la Seu de Girona.
Pintura
En conservem molt poca. Mantenen també relacions amb l’art clàssic, però és molt
complicat establir una relació perquè ens manquen vestigis. També podria ser que la
pintura estigui relacionada amb el món de les miniatures.
És molt probable que la decoració pictòrica estigues repartit per tot l’edifici i potser en
els llocs més importants (altar o l’absis). Els edificis com que estaven arrebossats eren
molts propicis per rebre aquest tipus de decoració.
[Sant Cristòfol de Campdevanol]
Segons Barral rebia una decoració que estaria datada de finals del segle IX principis del
X. Era un edifici d’una sola nau i un absis. Al segle XII es fa afegir un absis i es va
cobrir amb una volta i es van tapar les pintures que hi havia. Però quan es varen
descobrir, sense saber perquè van desaparèixer, però conservem un dibuix de Ramon
Abadal. Sembla una decoració molt caòtica i de tradició local. S’accepta la
representació d’Adam i Eva al paradís però que no és segur. Predominen els colors
ocres, vermells, blaus i grocs. Les cares són estereotipades, sense proporcions i sense
relació entre elles.
[Sant Quirze de Pedret]. Barral ens diu que les seves pintures podrien ser de finals del
segle X. Es trobaven a l’absis principal. En origen hi havia tres pannells, dos al costat de
les finestres i un al mur nord que sembla la representació d’un Crist en majestat.
Dreta pve conté la representació de la figura d’un orant i dins d’un cercle amb motius
geomètrics de zig-zag. Dalt un ocell amb ales obertes, un paor. Els colors predominants
són els blaus, vermells i blancs.
Esquerra pve conté una creu petada o patent dins hi ha un cercle bastant perfecte que
rep decoració vegetal igual que els braços de la creu, mentre que la part alta i baixa de la
creu reben decoració geomètrica. Dins del cercle hi apareix un cavaller amb un cavall,
un guerrer amb elm cònic i protecció nasal i una llança amb una banderola. També
apareix un paor picotejant raïm i un ocell petit. A la part inferior dues figures, a la part
esquerra una figura vestida de llarg amb un llibre i a la part dreta, no sabem ben bé que
és. Els colors que predominen són el blau, vermell, negre i blanc.
Lectures iconogràfiques possibles:
Primer pannell orant + paor = pregaria per la salvació de l’ànima, un tema ja
desenvolupat en l’antiguitat.
Segon pannell 1. Salvació de l’ànima (paor = immortalitat).
2. Redempció (paor picotejant).
3. Sant Guerrer.
4. Representació dels tres estats de l’ànima.
5. Benaurats al paradís i els pecadores
[Santa Maria de Terrassa] Meitat del segle X
Les pintures es trobaven a l’absis. Estava organitzada en cercles concèntrics relació
amb l’antiguitat (semblant al mausoleu de Centelles del segle IV).
Al centre : crist en majestat dins d’un màndorla molt especial (estrella de David) amb
decoració vegetal. Al primer cercle: passió de Crist; i al segon cercle: processó de
figures nimbades.
L’estil és molt lineal amb traços vermells bastant ambples i separats, i hi ha una
policromia verda. Les robes són clàssiques (túniques, capes...) per tant molt
relacionades amb el tardoclàssic.
[Sant Miquel de Terrassa] Mitjans del segle X
Les pintures es trobaven a l’absis. S’organitza en registres no en cercles. Són molt
semblants a les de Santa Maria i s’augura que estaria fet pel mateix artífex.
Primer registre: Crist en majestat dins una màndorla subjectada per dos àngels, i una
figura nimbada observant en un camp florit.
En el segon registre hi ha dotze figures, els corresponents ala apòstols, també a un camp
florit, agenollats i amb una mà a la boca (gest del respecte davant la divinitat). Estaven
disposats sis a un costat i sis a un altre que tots mirant al centre. El centre estava
compost per cinc cercles. La central estava relacionat amb les visions d’Ezequiel, que
podria ser també el personatge nimbat del que s’ha parlat abans. Als extrems hi ha
cortinatges recollits, que solien representar-se quan hi havia una teofania.
[Sant Pere de Terrassa] Primera meitat del segle XI (tenim recontruccions del segle
XX).
Són representacions totalment diferents, sembla un retaule. Estava organitzat en dos
nivells:
El primer nivell primer registre de nínxols: IHS i Sant Pere flanquejat per dos àngels.
Segon registre de nínxols: 4 figures i que cadascun té un atribut dels evangelistes, amb
la mà al pit. A la part superior d’aquest segon registre hi ha cinc àngels.
Segon nivell (mutilat): una sola escena que no té interpretació. Hi ha un seguit de
figures dretes (podria representar la passada del Mar Roig?)
Aquí hi ha un intent d’hibridació, amb un arcaisme intencionat. La paleta però és més
rica. No manté ni relacions ni proporcions. Ens acosta al romànic. El que és més curiós
es que sega la finestra de l’absis, per tant, és posterior a la construcció de la mateixa.
Però per la pintura sembla més tardana, quasi arribant al segle XI, cronologia proposada
per Barral i Guardia.
Miniatura
Era un dels elements més importants de l’època. Era un element fàcil de transportar i
per la mateixa raó podia viatjar molt. Les novetats es difonien des dels scriptorium dels
monestirs. És la primera disciplina que ens permet fer una evolució cap al romànic.
Conservem els Beatus de Girona i el de la Seu d’Urgell però que provenen de Lleó
(segle IX-X). Aquests beatus semblen que van ser els intercessors de altres com el de
Turí (plenament romànic). Produïts a Catalunya però no en conservem cap. En tenim
alguns models carolingis assentats a Ripoll i la Seu de Vic també és important.
Els monestirs eren els centres més important i amb les millors biblioteques: història,
filosofia i religió (missals, litúrgies completes, antifunaris, salteris, salms,
evangeliaris...). Tot això ho coneixem pels inventaris.
Arts menors
Es conserven molt pocs perquè la gran majoria van ser reutilitzats o fosos. Aquestes
també es coneixem gràcies als inventaris.
Creus processionals d’or, plata i altres metalls, amb pedres precioses o d’imitació;
reliquiaris, calces, patenes, frontals d’altar, instruments d’ús quotidià, armes (també
amb decoracions).
[Ara portàtil o altar portàtil de Sant Pere de Rodes] dins del segle X.
22cm x 14 x 2,5. És un cos de fusta cobert amb làmines de plata treballat al reposat, en
negatiu, i es denota que no tenen gaire coneixement de la tècnica, és un treball molt
pobre. És una creu simbòlica amb quatre representacions de IHS nimbat amb l’alfa i
l’omega. En els angles quatre àngels amb ales desplegades i mà al pit. En la inscripció
es pot llegir que s’invoca a Déu ajudat pels màrtirs i sants. [VERS]
En el [REVERS] fullatge i sanefa perlada. A la part central: cercle amb forma perlada
del qual parteixen sis arbres; i dins del cercle una figura amb un llibre amb un llibre a la
mà que segons la inscripció sabem que és Sant Joan Evangelista més la dels donants
(Josué i Elimburga).
Està relacionada amb la idea del sacrifici i salvació de les ànimes
[Vas de Besalú]. La procedència no és molt clara encara que s’aposta per Pèrsia. Feta
amb vidre amb decoracions de paor reial molt estilitzat. Tres motllures superiors i una
de peus. És molt típic de la zona mesopotàmica.
[Caixeta esfèrica de bronze] segle IX de bronze i estany. Sembla que prové d’Al-
Andalús. Va ser trobada a una cavitat de Santa Maria de la Seu d’Urgell, és un objecte
litúrgic. Dividida en dos meitats. Decorades amb lleons i àligues, dins de rodones que
simulen cordes.
ART ROMÀNIC
Finals del segle X, principis del segle XI, Catalunya està sota el govern de les cases
comptals:
1. BERENGUER RAMON I (1018-1035), sense gaire poder, govern molt dèbil.
2. RAMON BERENGUER I (1035-1076), comença a reformar l’arrancada del
feudalisme (segle X). Inicia una política de pactes: institualització del feudalisme.
3. RAMON BERENGUER II (1076-1082),
4. BERENGUER RAMON II (1076-1097)
5. RAMON BERENGUER III (1097-1101), període important. Primer expedició a
Mallorca per aconseguir el domini marítim. Pel seu matrimoni també controla Provença.
Conquesta de Tarragona i restitució del domini eclesiàstic de la Tarraconensis i deixen
de dependre de Narbona.
6. RAMON BERENGER IV (1131-1162), codi jurídic del feudalisme català. Es casarà
amb Peronella d’Aragó creació de la corona catalano-aragonesa, encara que cada
estat mantenia la seva independència per preservar el poder de la noblesa. Augmenta les
conquestes: Tortosa, Lleida (1149), repoblació dels territoris perquè es traslladin a les
noves terres (cartes de trasllat).
ALFONS I (1162-1196), continua la expedició cap al sud. Reformes administratives i
fiscals.
7. PERE I (1196-1213), és un dels vencedors de la batalla de les Navas de Tolosa.
Batalla de Noguet Catalunya perd territoris del sud de França. Comença a haver-hi
problemes econòmics i que serà una constant dels següents anys.
8. JAUME I (1213-1276), controla els problemes econòmics, encara que les despeses
continuaven per les seves conquestes: Mallorca, Eivissa i Menorca (El Conqueridor). La
seva política estava poc relacionada amb la noblesa. Es celebra les primeres corts
catalanes i també escrit la primera gran crònica catalana.
9. PERE II (1276-1285), es casa amb Constanza de Sicília, que s’unirà a la corona i això
provoca noves influències per l’art (Bizanci i nord d’Europa). Continuen els problemes
econòmics.
10. ALFONS II (1285-1291), es celebraran varies corts per poder suplantar els
problemes econòmics.
11. JAUME II (1291-1328), moment de plenitud amb les conquestes de Múrcia,
Cerdanya...
El feudalisme va ser tota una revolució que suposa canvis a tots els nivells però que
també va ser molt sanguinari. La resistència catalana ho va voler controlar igual que
l’església:
PAU I TREVA – SAGRERA (condicionament de l’urbanisme).
CONVENTIAE: pactes entre nobles per repartir-se el poder, els quals exigien mals
usos, impostos i taxes sobre els pagesos. Va augmentar el comerç entre els artesans i
propicia l’augment de les ciutats producte del feudalisme i comença a haver-hi
diferències entre camp i ciutat. Tanmateix puja molt el control marítim.
Cada vegada es creen més Gremis i Corferies.
Moneda pròpia CROAT DE PLATA, per posar-se a nivell europeu.
El feudalisme era més fort en la Catalunya Vella que en els nous territoris conquerits.
Els pagesos volen marxar a les noves terres però abans havien de demanar permís als
senyors i donar una remença, la que va desembocar en la Guerra Remença.
A mitjans del segle XIII, la creació de les ordres (franciscans, dominics...) acaben amb
aquest materialisme. Feien predicació com a arma sobretot a les ciutats, generant una
arquitectura. També sorgeix el concepte de la caritat des de les associacions de
l’Església. Moltes corferies neixen aquí, en aquest context.
ART DEL SEGLE XI-XII. PRIMER ROMÀNIC
Aquest art es mou entre dos móns, però els dos religiosos, els monestirs i les seus
episcopals. L’església comença les seves reformes: Cluny finals del segle X tornant a
la litúrgia romana; Gregori VII papa, comunitats canòniques que està més relacionat
amb els monestirs rurals que cadascú tenia la seva regla però que a parir del 1039
havien de regir-se per una, obligatòriament i Catalunya es va optar per la de Sant
Agustí. A la segona meitat del segle XI el mapa català religiós estarà lligades al món
canònic que no pas a la regla benedictina i això provoca unes necessitats
arquitectòniques. Sembla que a finals del segle X la societat romànica cau en una febre
constructiva que arribarà al seu màxim exponent en el segle XI degut a que hi ha una
bona situació econòmica, i una millora de la situació eclesiàstica gràcies a les regles
imposades.
La obertura al món i a la resta d’Europa es fa amb dues generacions:
ABAT GARÍ amb al construcció de Sant Miquel de Cuixà, i d’altre banda amb ABAT
OLIVA (m.1046) fill del bescompte de Besalú. 1017-1018 – Bisbe de Girona, abat de
Ripoll i Cuixà, va ser un dels generadors de la Pau i Treva. Amb la seva mort molts dels
monestirs catalans passaren a ser part de monestir francesos. Catalunya no estava sota la
casa mare de Cluny sinó que buscaven la excepció del Papa, igual que Cluny. Això
suposa viatges continus per part de l’abat a Roma i que influencia molt la obertura al
món i sobretot afecta a nivell artístic: viatges per almoina, militars , peregrinacions
(Santiago), viatges dels abats per tot Europa, casaments, viatges de relíquies, expansió
catalana a les Illes Balears.
Catalunya, França i l’Adriàtic mantenen el mateix llenguatge arquitectònic: contactes
amb Bizanci i el món musulmà que fa que els repertoris ornamentals creixin, sobretot al
segle X a nivell arquitectònic. L’art romànic prendrà molta més força gràcies a aquestes
relacions.
Arquitectura
[Josep Puig i Cadafalch primer romànic meridional, relacions foranies]
El pas del pre-romànic al romànic és lent i canviuen elements i això provoca la
“originalitat” romànica. El segle XI venen molts mestres d’obres francesos i italians, per
aquesta raó diem que l’art romànic és internacional.
A Catalunya no fem perioditzacions però si una petita divisió però que no té a veure
amb les característiques diferents, sinó a moments constructius diferents:
1000-1060/1070 construcció dels principals edificis. Bases de l’arquitectura.
1060/1070 – finals del segle XII característiques difoses per altres zones (romànic
ple).El romànic català respon als canvis produïts del segle IX més les relacions foranies.
Característiques
1. Plantes
Generalment es segueix amb la planta basilical d’una a tres naus. Els trasseptes no es
marquen en planta però si en alçat.
La planta de creu llatina d’una a tres naus, el trassepte marcat en planta, sobresurt de
la caixa, però en alçat no té gaire importància.
Aquestes són les principals encara que també hi ha d’altres, no obstant, cada planta té
les seves particularitats, no es pot generalitzar. Per últim destaquem la planta rodona
que es fa servir per edificis menors, encara que no s’han coservat.
2. Absis
Predominen les formes semicirculars però que també seguirà el desenvolupament cap a
les formes quadrades o barrejant-les. Novament diem que cada edifici té les seves
particularitats.
3. Suports, pilars
En els segle IX-X predominen els pilars quadrats, ara, en el segle XI en endavant
s’utilitzen els cruciformes o esglaonats. S’anirà complicant a mesura que les tècniques
també avancen, igualment ho veurem amb el desenvolupament de les voltes.
4. Voltes
Majoritàriament són voltes de canó. La volta d’aresta s’expandeix en el món romànic
gràcies a la tradició romana i s’utilitzarà bastant en les criptes. Alleugera molt els murs i
les reparticions dels pesos és millor que ho fa diagonalment. Encara que també podem
trobar edificis en que ambdues voltes estiguin barrejades.
Arcs formers travessen longitudinalment la volta de canó
Arcs torals travessen les naus laterals.
Arcs faixons sustenten la volta de canó.
En els absis es tanquen amb arcs d’un quart d’esfera. En la zona del creuer
majoritàriament en tanca amb cúpula, és la nova tècnica que es va desenvolupant.
Generalment les cúpules tenien obertures per il·luminar el trassepte però serà depèn dels
coneixements de la tècnica. Els maestri comancini eren els arquitectes llombards
(Comasco), i són els què expandeixen la tècnica. Aportaren millores i novetats pels
aparells: carreus petits i ben organitzats i ben tallats. Aquests mestres gaudiran de les
millores econòmiques gràcies a les alienacions del ferro, a més de que els picapedrers
gaudiran de millors instruments. Cap al segle XI els carreus seran més grans però que
s’expandiran cap a finals d’aquest segle i principis del segle XII.
S’utilitza la pedra calcària local o el marbre en les zones com el Rosselló. També
introdueixen les arquacions o les bandes llombardes, motius decoratius (arcs cecs)
agrupades per motllures de bandes verticals anomenats lesenes. També són elements
manllevats de l’art paleocristià que després adapten els carolingis i després passa als
llombards i el Piemont i d’aquí a Catalunya.
Evolució de la decoració llombarda lesenes més marcades passant a ser columnes
adossades. Passarà a ser arquacions cegues més marcades com nínxols i decorats.
5. Finestres
Abans s’utilitzava la finestra d’escaixada, ara la finestra de doble escaixada.
Comencen a rebre decoració en la zona de l’arc, als capitells, tant a l’interior com a
l’exterior. Aquest sistema passarà a les portes però que no influenciarà molt a
l’articulació de la façana.
6. Campanars
Són torres bastant imponents i de caràcter defensiu. A la part baixa hi ha poques
obertures, però a mesura que es puja s’inverteix. Sobre la ubicació no hi ha gaire
homogeneïtat, tant pot estar als peus, com a un costat del trassepte...
7. Galileas
És un espai occidental monumental semblant al carolingi. Estaven destinats a unes
litúrgies molt específiques (p.ex: Sant Vicenç de Cardona).
Les promocions poden ser eclesiàstiques o privades; que ens donen informació sobre
l’edifici, i que el poder es reflecteix en l’arquitectura.
Monestir de Santa Maria de Ripoll 1032 (ja vista al pre-romànic).
A començaments del segle XI decideixen fer remodelacions impulsades per l’abat
Oliva que entra a Ripoll entre el 1002-1003 i serà nomenat abat l’any 1008. Aquestes
reformes comencen l’any 1020 canviant la capçalera. S’afegeix set absis amb un
trassepte que es marca en planta. Tot el trassepte està cobert amb volta de canó. Els
absis són semicirculars de quart d’esfera. L’absis central te la mateixa amplada que la
nau central, les dues laterals immediates corresponen a les naus laterals més les altres
que sobresurten . És una estructura única a Catalunya i portarà moltes repercussions en
altres edificis sobretot al segle XI. Les reformes es consagren l’any 1032, i l’abat Oliva
decideix que vol arrasar tot l’edifici per fer un de nou, encara que sabem que això no és
així. Aquest edifici té moltes relacions amb l’estructura de Sant Pere del Vaticà, sembla
ser que el volia emular, fet que era molt comú, a més si tenim en compte que Oliva va
estar nombroses vegades a Roma. El sistema de les naus va ser remodelades al segle XII
passant de les encabellades de fusta a les voltes de canó.
Sant Miquel de Cuixà
L’abat Oliva va ser nomenat abat de Cuixà en el mateix any que ho va ser a Ripoll
(1008), on també va promoure reformes. Al 1090 hi va haver una consagració, però no
sabem si les obres ja estaven acabades. La capçalera consta de tres absis amb un
passadís que crea un deambulatori a l’absis central. Els 7 absis pot tenir relació amb la
simbologia que comporta aquest número i va se consagrat per set bisbes. En els extrems
de trassepte si va preveure la construcció de dos campanars però que només en
conservem un, el sud. És una torre molt robusta de 40 metres i quatre pisos, els forjats
de fusta (seguint la generalitat dels campanars) i arquacions llombardes. Als peus hi ha
una estructura bastant monumental (westwerk). Construcció d’un atri que donarà accés a
una estructura al segon nivell. A la part superior estava l’església de la Trinitat (no
conservada). Al segon nivell s’ubicava la cripta del pessebre de planta circular (relació
amb la arquitectura paleocristiana i el Sant Sepulcre de Jerusalem). La cripta estava
dedicada a la Verge però segurament tenia moltes relíquies i de molt importants de sants
i els bolquers del nen Jesús. Era una cripta de planta circular més un absis a l’est; dues
cambres laterals dedicades als arcàngels Rafael i Gabriel. Tenia un gran pilar central del
qual surt la volta de canó (més o menys com a la època romana, i l’arquitectura
paleocristiana). L’església que no conservem sabem que era de planta centralitzada amb
una cúpula semiesfèrica.
Conjunt Episcopal de Vic
Aquest conjunt també estava relacionat amb l’abat Oliva que al 1017-1018 va ser
nomenat bisbe de Vic. Abans de les reformes aquest conjunt estava format per la
Catedral de Sant Pere; església de Santa Maria, i l’església de Sant Miquel (igual que a
Terrassa i la Seu d’Urgell). A començaments del segle XI es comença les
remodelacions. Desapareix l’església de Sant Miquel i es refà la Catedral que es
consagra l’any 1038 encara que es continuarà construint durant tot el segle.
Catedral
Consta d’una sola nau amb trassepte que sobresurt en planta. 5 absis, quatre de petits i
un molt gran precedit per un espai rectangular. Les naus estaven cobertes per volta de
canó, el pòrtic és del segle XII. La coberta dels absis encara no s’ha pogut identificar.
La cripta està documentada de l’any 1056 i està conservada, és de tres naus i 4 trams
però que aquests es veuran augmentats al segle XII. Al 1063 es documenten treballs al
campanar (6 pisos) i a altres edificis.
Santa María
No sabem com era en l’època però sabem que s’hi treballà en aquest emplaçament. Es
fa al segle XII i es consagra l’any 1180, actualment no es conserva, però tenim un
gravat. Era de planta rodona i era conegut com “la rotonda Vic”. Hi havia un campanar
sobre el centre del cercle que podria ser semblant a Sant Joan de les Abadesses.
Seu d’Elna (Catalunya Nord)
Es consagra l’any 915 i estava dedicat a Sant Pere. Al 1030 es substitueix la catedral i a
més la canvia d’emplaçament. Va ser promogut per el bisbe Berenguer, germà d’Oliva.
L’any 1069 es consagra però sabem que s’hi va estar treballant durant tot el segle. Es va
dedicar a santa Eulàlia. Continua la planta basilical de tres naus i set trams i veiem com
es compliquen els pilars. Als peus hi havia dues torres (però que només es va construir
una).
Sant Vicenç de Cardona
Sabem que a finals del segle X ja hi havia una comunitat vivint seguint la regla
d’Aquisgrà. L’any 1010 Bramont d’Osona promou canvis. Aquest compte demana
consulta a Oliva, volia salvar la seva ànima i li aconsella que refaci l’edifici. L’any 1029
es comencen les obres i al 1040 es consagra. La seva ubicació és d’alt d’un turó on hi
havia un castell. Puig i Cadafalch converteix aquest edifici com a paradigma del primer
romànic meridional. La planta és basilical de tres naus amb un trassepte marcat en alçat
però no en planta. La nau central és més alta i està coberta amb volta de canó, les
laterals són més baixes, més estretes i de volta d’aresta. Els pilars són esglaonats i els
angles es doblen fins a construir una creu. Els pilars doblers arriben fins als arcs torals i
als arcs formers. Sabem que hi va haver dues fases de construcció de la coberta, fins al
segle XII el sostre era de fusta, i en aquesta època és quan es canvien. El creuer està
cobert amb una cúpula sense trompes. La planta central té tres trams que cadascun d’ells
es correspon a tres trams en les naus laterals sensació de verticalitat. L’absis està
sobreelevat amb unes escales, fet molt comú en edificis amb cripta. La cripta d’aquest
edifici ocupa tot l’absis central amb tres naus i cobertes amb volta d’aresta. Els murs
tenen nínxols en la zona de l’absis, que remet a Roma, elements utilitzats per alleugerir i
articular la capçalera. En els peus ho havia un pòrtic amb tribuna que potser tenia veure
amb alguna litúrgia especial o era el lloc on els bescomptes d’Osona veien el missal, i
s’accedia per unes escales de cargol amb una barana de pedra. El pòrtic està cobert amb
volta d’aresta. Aquesta part sembla que era el panteó dinàstic dels comptes Cardona.
Segurament tenia dos torres però que no les conservem i podria tenir relació amb alguna
mena de westwerk. Les finestres no són de doble escaixada. Hi havia tres en l’absis
principal, una a cada absidiola, una a cada extrem del trassepte, una a cada tram de la
nau central, una a la tribuna i quatre al pòrtic i la porta principal. En el exterior hi
apareix un interessant joc de volums, les naus laterals més baixes i la central més alta.
Els absis estan totalment relacionats amb les seves corresponents naus. Al creuer hi
havia un cimbori. Hi havia arquacions cegues als laterals però no en les centrals. La
galeria comença al trassepte i presentarà una evolució de les arquacions cegues. A causa
de les restauracions no conservem la pintura i tampoc gaire decoració escultòrica.
[Article de I.Bango (volum 1996)
Sant Pere d’Àger
És una església canònica del 1048 pel compte del Pallars Jussà, Arnau Mir de Tost. La
planta és basilical de tres naus i quatre trams cadascun i sense trassepte. Les naus estan
separades per pilars rectangulars a tres panys. La capçalera albergava tres absis, un
d’ells més gran amb tres nínxols i finestra de doble escaixada. Els absis laterals estan
encabits en els mur, el principal és l’únic que sobresurt. El sistema de cobertes: nau
centrals amb arcs torals i volta de canó; i les naus laterals, tres trams a la primera volta
de canó cedit sense arc toral, però en l’últim tram, abans de l’absis, una cúpula sobre
trompes i que seria la base per les dues torres. La cripta estava situada sota tota la
llargada de la nau central. Es cobreix amb volta de canó i no d’aresta com era habitual.
Després de fer un repàs per l’arquitectura canònica passarem a veure una mica
l’arquitectura civil.
L’arquitectura civil tenia les mateixes solucions que en l’arquitectura canònica, tenia els
mateixos sistemes i aparells. Totes les característiques de l’arquitectura religiosa es
poden aplicar a la civil, tanmateix passa amb l’evolució, l’únic que canvia és el context i
segons les necessitats, aquesta arquitectura canvia.
Parlarem principalment de castells, molts en runes ara, però podem saber la seva
ubicació gràcies als documents que es conserven. Desapareixen per conflictes bèl·lics i
per les evolucions socials i necessitats defensives. Els que continuen existint s’aniran
adaptant a les necessitats i canvis de gust, s’ha de tenir en compte que era un nucli on
s’establia un gran cúmul de gent, a part del tema militar. Això fa que les tipologies
canviïn.
Als inicis parlem només de simples torres de guaita o de vigilància. Mica en mica, el
nucli primitiu es desenvolupa.
A nivell historiogràfic es parteix dels estudis de Fèlix Duran Canyameres que divideix
l’evolució en tos períodes:
1. segle X . primera meitat del segle XI fortificacions rudimentàries. Solien constar
d’un espai amb fosa. Interiorment la vigilància es duia a terme per una torres i poques
dependències, a part de l’església o capella. Es diu que les torres eren de fusta però ara
sabem que no era així, perquè la majoria de torres era de pedra (millora de l’aparell).
Aquest espai era on vivia el senyor o les persones que protegien el castell. Generalment
la porta estava elevada al primer pis i s’accedia per una escala de fusta mòbil.
Castell de Marmellar
Data de 1023. En un primer moment era un mur tapial, però conservem vestigis
posteriors que ja són de pedra. A l’interior hi ha restes de l’església dedicada a Sant
Miquel (1040-1050) més algunes dependències. L’església presentava les
característiques comunes.
A la Catalunya Nord i al Gironès es conserven molts més castells. La zona occidental
també es propensa perquè eren els nuclis d’estabilització de Catalunya.
Castell de Mur, Pallars Jussà (amb molts elements del segle XIII).
La datem en l’any 1044 encara que sabem que existia molt abans. Està al costat d’un
monestir. El que veiem (foto) és del segle XII: una muralla el·líptica adossada a una
torre cilíndrica d’un gruix considerable. Tenia deu metres d’alçada i dividida en quatre
pisos. Es coneguda com a torre de l’homenatge, és la més important del castell i on es
feia la celebració del vassallatge. L’aparell és petit i organitzat en filades.
El segon període que fa referència Canyameres va de la primera meitat del segle XI a
mitjans del segle XIII. Els recintes consten d’una seria de torres, sobretot als angles. A
mesura que evolucionen les tècniques en edificis religiosos també es traspassen a
l’arquitectura civil. La torre barracana és la torre de la porta d’accés. El recinte està
emmurallat amb marlets i espitlleres (elements defensius). Les zones interiors són molt
variables segons l’importància, però el que és invariable: cisterna, habitatge del senyor,
església o capella i les torres de guaita.
Castell de la Pobla de Claramunt
Avançat a una petita fortificació. Consta de dos recintes, l’antic i l’ampliació. Els
habitatges estaven al lloc més elevat i allunyat de l’entrada. L’església estava dedicada a
Santa Maria amb els mateixos paràmetres de l’època (tres naus, triabsidada)
documentada al segle X, encara que la planta que veiem és del segle XI i es troba entre
els dos recintes. Les reformes es porten a terme al segle XII i es refà també el nucli
d’habitat, amb una gran sala coberta amb volta de canó. Hi havia una plaça d’armes
que donava accés a l’església, i la façana s’acosta al costat de palau. Va anar patint
reformes fins al segle XIV.
Palau Reial Major de Barcelona
La façana sud es la que dóna a la plaça del Rei. Les restes de l’època estan disperses.
A part dels palaus també hi havia hospitals, sales allargades, ubicades prop de
l’església, a l’entrada de la ciutat o dins de la catedral. En segon lloc, parlem dels banys
plenament introduïts a Catalunya al segle XII-XIII. Parteixen dels exemples de les
termes romanes, jueves i àrabs. Acostumaven a ser propietat del rei i aquests els
delegaven a terceres persones per la seva explotació. Eren uns centres de mala reputació
pels cristians per això aquests no renunciaven a elles però les col·locaven extramurs.
(ex: Banys àrabs de Girona). I per últim parlar de les cases urbanes, pràcticament totes
transformades. (ex:”Llaudes” Besalú).
Arts plàstiques
L’evolució de l’arquitectura no es correspon amb l’evolució que patir les arts plàstiques.
La primera fase, segle XI està relacionada amb la miniatura, mentre que la pintura i la
escultura encara estan poc explotades. La segona fase, segle XII, es quan la pintura i
escultura esclaten, i en canvi la miniatura decau.
Encara que la documentació no parli d’arts plàstiques no descartem la seva utilització, a
més en els documents de consagració es parla, directa o indirectament, d’elles.
Realment no apareixen en els documents dins al segle XI en actes de testaments,
sobretot. Els altars segurament tenien peces plàstiques d’or o argent si més no en les
seus episcopals segur. Tanmateix tampoc conservem les peces d’ivori ni els vitralls.
Escultura
La integració de l’escultura esdevé a la segona meitat del segle XI col·locades
generalment a les façanes i els capitells. Abans hi ha petites experiències, encara que
són peces aïllades. Hi ha sobretot dos focus d’escultura: la Catalunya Nord amb
tradició tardorromana amb el seu centre a Narbona, on es troba l’arquebisbat de
l’església catalana. A Catalunya també hi ha una continuïtat de l’antiguitat tardana. El
repertori és de llenguatge comú: vegetal i animal i figuració humana que comença a ser
important. Les tècniques es mouen entre el rellu pla i la talla a bisell. Aquesta repetició
de models i de tècniques esdevé principal fins a finals del segle XI. Parlem més de
finals d’un període que no pas d’un principi d’altre. Tant a Sant Genis de Fontanes, com
a Sureda i a Sant Pere de Rodes amb les seves reconstuccions del segle X, segueixen
amb una arquitectura romànica i acaben al segle XI on intervé l’escultura.
[Capitell de Sant Pere de Rodes]. Hi ha una talla a bisell però amb un relleu bastant
marcat. Tenen àbac i estràbal, però la resta és una decoració derivada de l’estil corinti.
Existeixen quatre o cinc variants de la decoració coríntia que es diferencien segons les
volutes, la diferenciació de registres de fulles d’acant, però que en més o menys mesura
estan aproximades al món i repertori clàssic. Encara que la consagració esdevé l’any
1022, data que és estranya, l’escultura per altre banda si que es pot datar amb aquesta.
Els relleus rossellonesos, a la Catalunya Nord són peces més aviat aïllades.
[Santa Maria d’Arles del Tec]. Hi apareix una creu grega esculpida sobre la porta. Es
tracta d’una maiestas domini dins una mandorla flanquejat per la figura dels quatre
evangelistes dins de cercles. Hi ha molts contactes amb el clàssic. Alterna el bisell amb
el modelat en baix relleu.
No s’ha pogut datar gairebé però es fa amb una data conjunta que apareix a l’església de
Sant Genis de Fontanes, exactament en la llinda. L’any 24 del regnat de Robert 1019-
1020, encara que és un taller que treballa durant tot el segle XI.
[Sant Genis de Fontanes]. No va ser concebuda per estar aquí, en la llinda, sinó que va
ser col·locada més tard. Segurament era un frontal d’altar o un “retaule”. Altres autors si
que pensen que aquesta era la seva ubicació original, i que estava concebuda així. Les
relacions amb el món antic són evidents. Per posar un exemple agafem un sarcòfag
romà amb decoració vegetal, on veiem que els motius més importants estan col·locats al
centre i els altres estaven col·locats en fris. Al centre un Crist en majestat amb un llibre i
l’alfa i omega, dins una mandorla doble, assegut sobre l’arc de la glòria i als seus peus
un coixí. Aquesta mandorla està sostinguda per dons àngels i amb les ales desplegades.
Hi ha figures sota arquacions ultrapassats (semblants als edificis del segle X). Aquestes
figures en principi serien els apòstols. Com que només apareixen alguns apòstols es pot
pensar que representaria una ascensió . El treball a bisell és molt marcat i sense modelat.
Puja els conceptes de dibuix, traçat i els plecs de la roba.
[Sant Andreu de Sureda]. L’escultura que veurem es troba a la llinda. És paral·lel
cronològicament a sant Genis. La composició és molt similar. Al centre una maiestas
domini dins d’una mandorla senzilla. Al costat també hi ha figures i arquacions però
amb dos arquebisbes i apòstols. Puja el concepte de treball de modelat que provoca una
escultura més dinàmica, amb un cànon més estilitzat i de millor qualitat.
APÒSTOL + APÒSTOL + QUERUBÍ + ÀNGEL + M.D + ÀNGEL + QUERUBÍ +
APÒSTOL +APÒSTOL.
En el mateix edifici també trobem escultura en les finestres. Es denota un domini en el
treball a bisell. A dalt dels brancals sembla que hi ha elements reutilitzats d’altres
edificis. Està envoltat per una sanefa amb decoracions d’origen romà dels sarcòfags. En
els angles, dins de medallons hi ha els símbols dels evangelistes més dos àngels
trompeters que miren avall a figures de querubins. El relleu tant a bisell està relacionat
amb els treballs d’ivori. Tant el treball com el contingut és de bona qualitat i millor.
Interpretacions: les llindes i les finestres són com pedres angulars de l’edifici i elles
mateixes ja tenen lectures simbòliques, com per exemple el ritus de la consagració.
S’estableixen paral·lelismes entre les pedres angulars de l’església com estructura
formal i com a església religiosa (maiestas domini església, llinda porta de l’església).
L’entrada de l’església està dotada d’una pedra angular física estructural que és igual
que la pedra angular no física sense Déu no ha església; sense porta, no es pot entrar
a l’església.
La resta d’escultura de Catalunya es bastant homogènia, amb representacions florals, i
amb alguna decoració figurada aïllada.
Pel que fa al mobiliari litúrgic no hi ha gaires peces conservades, però n’esmentarem
alguna.
[Cadira episcopal de Girona] La datem a voltant del segle XI. És la única que es
conserva de la època en tota Espanya. Està realitzada en fusta. Hi ha decoració als
braços els quals conformen un cicle de símbols dels evangelistes units per motius
vegetals. Als laterals de la cadira s’hi estableixen decoracions arquitectòniques com
capitells i columnes i alguna arquació. Està realitzada a talla de bisell i no tant amb
treball de modelatge.
Pintura
No conservem cercles pictòrics dels grans edificis i per aquesta raó no podem establir
una evolució cronològica precisa. No obstant podem fer una distinció entre dues
corrents, una de caire local i una altre de caire culte encara que es difícil d’establir una
diferenciació.
[Castell de Marmellar, Sant Miquel]. Hi apareix una escena d’Adam i Eva al paradís.
Correspon a una corrent local. Formalment té poc interès encara que intenta reproduir
un cercle iconogràfic de culta, encara que no entrarem en més detalls.
[Olérdola, Sant Sepulcre]. Manté un programa iconogràfic ampli. Data de mitjans del
segle XI. Es relaciona amb els corrents de pintura culte. Formalment recorda a les
composicions d’època paleocristiana.
Miniatura
La miniatura viu un moment important a Catalunya. Els monestirs s’assenten com a
centres miniaturistes però dels quals Ripoll serà el major focus. La miniatura catalana
d’aquesta època té dues filiacions: d’una banda les relacions amb la miniatura
carolíngia i d’altre banda, relacions hispano-visigodes amb el Beatus de Girona i el
Beatus de la Seu d’Urgell.
Com no tenim miniatures anteriors els estudiosos han tingut problemes a la hora de la
datació i també per establir relacions i evolucions cap a la figuració romànica.
La miniatura té una tendència naturalista: figures amb disposicions variades, amb un
corpus d’imatges molt ric que influenciaran a l’escultura i a la pintura que són arts
menys naturalistes. La miniatura doncs està més avançada. No obstant, més aviat
hauríem de parlar de final d’una tendència o d’una transició cap a les noves figuracions.
En el segle XI, el monestir de Ripoll tenia la millor biblioteca de tot Catalunya i de les
primeres d’Europa. En el 975 tenia 65 volums, l’any 1046 mort Oliva posseïa 246
volums entre històrics, científics, jurídics, tant clàssics com cristians a parts de tots els
volums religiosos. Les bíblies de Ripoll “crearan escola” fins al segle XII.
[Bíblia de Ripoll]. 465 folis fets en pergamí i en un volum amb il·luminacions, lletra
carolíngia i en tres columnes amb la participació de varies mans. No conservat a
Catalunya des del segon terç del segle XI. És denominada la Bíblia de Farfa per un error
d’identificació d’origen, però és acceptat plenament la seva producció catalana.
Identifiquem tres mans:
Primer mestre il·lustra l’Antic Testament i alguns del Nou Testament. És el mateix
mestre que fa el primer volum de la Bíblia de Rodes. Aquest mestre dóna més
importància al dibuix per sobre del color. És un dibuix àgil i harmoniós amb actituds
variades i amb molt de moviment. Les composicions estan inserides en arquitectures
asimètriques. Aquest mestre remet a l’escola de Reims Satiri de Utrecht de 820 encara
que no sabem com arriba. Domina molt be la narració i afavoreix molt la identificació
de les escenes. Els colors són molt plans (blaus, verds, taronja, groc)1. Algunes de les
1 Entrellaços amb el tríptic de les Illes Britàniques (cap d’animals) corrent franco-insular s.XI per Europa. Utrecht Catalunya.
narracions com el pas del mar Roig i l’Èxode diuen que es van influenciar per la portada
de l’església de Santa Maria de Ripoll, per defensar l’autoria catalana.
Segon mestre característiques més romàniques. Aquest mestre il·lustra el llibre
d’Ezequiel. Té relacions amb un altre manuscrit també produït a Ripoll. Les figures són
romàniques, amb composicions més complexes encara que més estàtiques.
Tercer mestre és el menys dotat dels tres. Il·lustra algunes pàgines del Nou
Testament. S’acosta més al romànic, però amb un cànon més curt.
[Bíblia de Rodes]. Està feta en pergamí i lligada en quatre volums de 36 pàgines i
il·luminada. Es conserva a la Biblioteca Nacional de Paris. Es creia que va ser produïda
totalment a Ripoll però ara sabem que també hi va haver una part produïda a Sant Pere
de Rodes.
Tant en la redacció i en la il·lustració hi ha moltes mans.
Primer mestre és el mateix Primer Mestre de la Bíblia de Ripoll. Realitza el primer
volum i una part del segon (Gènesi, Números, Jutges, Ruth...) . Mostra un dibuix ràpid i
àgil amb actituds variades, igual que a l’altre. Els colors són més vius i donant molta
importància al blau.
Segon mestre il·lustra el tercer volum: textos profètics, Ester, Tobies, Judith,
Macabeus. Es data en el segon terç del segle XI i posterior, Sembla que seria deixeble
del primer mestre, per les seves reinterpretacions del primer i amb altres fonts.
Proposem Somni de Nabucodonosor (Ripoll, primer mestre vs. Rodes, segon mestre). A
nivell formal, el segon mestre té més importància el dibuix però ja no és tan dinàmic, les
composicions són més rígides cosa que ens acosta més al romànic. Hi ha una tendència
al geometrisme. Les composicions són més sistemàtiques. En el detall el primer mestre
no en té tanta cura com el segon. Les escenes es divideixen en registres. Els plecs són
característics del segon mestre.
El quart volum hi ha menys imatges però en canvi hi ha més mans.
Tercer mestre és el més relacionat amb el Monestir de Sant Pere de Rodes. El seu
treball s’ha volgut relacionar amb la pintura posterior del retaule amb la relació de la
pintura que esclatarà en temps posteriors.
Són imatges molt noves però que no s’escapen dels models anteriors, segurament passa
com a l’escultura que estem parlant de l’acabament d’una època i no pas d’una nova
tendència. No obstant, tornem a repetir que com falten moltes peces aquesta evolució no
pot quedar tancada totalment, sempre quedaran llacunes.
ART DEL SEGON ROMÀNIC o ROMÀNIC PLE (f. XI –XII)
Arquitectura
Una vegada que s’han consolidat les bases del primer romànic, el segon romànic ho
difon, les tècniques milloren. No parlarem de gaires novetats. Les decoracions
llombardes no desapareixen però si evolucionaran i es complicaran. El tractament de
l’aparell també evoluciona: filades de pedres grans i ben tallades.
En aquesta època ja s’hauran construït els edificis més importants, com per exemple
Santiago de Compostela. Els edificis més importants tenen grans conjunts escultòrics,
però no serà tant extens a Catalunya, és a dir, les zones que no estan prop de les rutes de
pelegrinatge no seran tan propenses a tenir grans conjunts d’escultura.
És el moment de les esglésies canòniques i de les esglésies parroquials, tant de nova
planta com de reformes (sobretot de les voltes).
[Sant Jaume de Fontanyà, Berguedà]. És un monestir canònic que va ser construït entre
1060 i 1080. Respon a les característiques comunes: planta de creu llatina d’una sola
nau i capçalera amb tres absis, el central dels quals més gran que els altres dos amb
nínxols al mur (constant). El trassepte molt marcat en planta encara que irregular. En el
creuer es situa la cúpula sobre trompes més un cimbori octogonal, amb arquacions
llombardes que passaren per ser nínxols. En el exterior s’hi juga amb el joc de volums
entre el cimbori, el trassepte, la capçalera i la nau. La riquesa també la veiem a la façana
que comença a ser articulada amb arcs cecs i lesenes. El model compositiu d’aquesta
façana està a dos nivells, cada registre trencat per les lesenes verticals. Cada registre té
una obertura: la part superior amb una finestra i la part inferior amb la porta. El
campanar que es veu és d’època posterior.
[Santa Maria de Vilabertran, Alt Empordà]. És una església canònica, fundada per Pere
Rigall l’any 1069. Va ser una comunitat capdavantera en les reformes del segle XI.
L’església es consagra l’any 1100 encara que les obres continuen perquè faltarà el
baptisteri que es construirà dins l’edifici. També faltava el cementiri i les dependències.
L’església consta de tres naus separades per pilars rectangulars amb una columna
adossada a tres trams i que es corresponen amb les arcs torals de la nau central (voltes
de canó). Les naus laterals corresponen a les voltes d’un quart de cercle. Existeix un
petit trassepte que no sobresurt i una capçalera triabsidada. Hi ha una regularitat en
l’aparell que està ben tallat encara que no es veu igual a les voltes que són de pedres
petites. L’església és bastant austera, amb poca decoració només hi ha alguna petita
motllures . Aquesta austeritat és característica de l’arquitectura catalana.
[Sant Pere de Besalú]
Monestir que data de 977 fundada pel compte-bisbe Miró (oncle de l’abat Oliva) on
vivia una comunitat benedictina. La primera església es va fundar l’any 1003, al segon
terç del segle XII es reforma i quedarà com la coneixem avui en dia. La particularitat
d’aquesta església és que l’absis central té la mateixa mida que les tres naus juntes amb
una girola (similar a la de Sant Pere de Rodes). Una girola consisteix en dos pilars que
sustenten l’arc i quatre parells de columnes que també ajuden a la sustentació. Tres
absidioles encabides en el gruix del mur disposades com si fossin capelles radials, però
que són absis de dimensions més petites. És una església de planta de tres naus,
trassepte poc marcat, naus separades per pilars rectangulars que es marca amb
motllures. La nau central està coberta per volta de canó i les laterals amb volta d’un
quart de cercle. La façana adopta un element triangular definit per una finestra amb
escultura: dos lleons flanquejant. Aquest tipus de façana està relacionada amb la
Llombardia.
[Sant Joan de les Abadesses] Guifré el Pilós. La primera consagració data de 887. L’an
1114 s’instal·la una comunitat de canonges que segueixen la regla de sant Agustí. L’any
1150 es consagra l’església. La planta és bastant singular, consta d’una creu llatina amb
desproporcions. Hi ha una única nau bastant estreta i curta però la capçalera i el
trassepte és molt ampli amb dues absidioles i un gran absis central i al seu torn tres
capelles radials (seguint l’arquitectura francesa). Té una girola definida amb disposició
de quadrat i no semicircular i proporciona un problema amb la coberta. La solució és
bastant original i s’ha dit que potser seria de temps posteriors. Tenia un campanar situat
a la zona del creuer, un campanar que tenia com a model la de Santa Maria Rodona de
Vic. El campanar va caure l’any 1428 per els terratrèmols.
[Sant Sepulcre de Palera, Garrotxa]. Comunitat de canonges, l’església va ser fundada
l’any 1075. Hi ha una consagració l’any 1085. La planta que veiem és una reconstrucció
de Puig i Cadafalch perquè no es conserva gaire actualment. Constava de tres naus,
capçalera triabsidada amb l’absis central més gran i sense trassepte. Els pilars que
sustenten les arcades longitudinals i les voltes de canó són rectangulars, a les naus
laterals s’utilitza les voltes d’un quart de cercle, encara que els arcs no són formers.
[Sant Climent de Taüll]. La consagració data de 1123 igual que l’església de Santa
Maria de la mateixa població. La planta és de tres naus amb una capçalera de tres absis
dels quals el central és més gran. No té trassepte. Les separacions de les naus són
columnes que sustenten els arcs en sentit longitudinal que sustenten una encabellada de
fusta, encara que estiguem parlant d’una església del segle XII. La zona de Bohí i Vall
d’Aran és més propensa a tancar les seves esglésies amb aquest tipus de sistema sense la
utilització de les voltes de canó i les voltes de quart de cercle. La part exterior està
“articulada” amb arquacions llombardes aprofundides per lesenes amb columnes
adossades. La disposició de carreus és de format petit però ben organitzats i escairats.
[Catedral de la Seu d’Urgell]. La construcció es va perllongar durant tot els segle XII.
Presenta la culminació de l’evolució, perquè ja existia com a seu episcopal des del 879
amb el conjunt de l’església de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere (igual que a
Terrassa o a Vic). Del primer conjunt del segle IX es transforma en el segle XI per Sant
Armengol, reformes que duren tot el segle XI. D’aquest segle només conservem Sant
Pere, Sant Miquel desapareix. En el segle XI principis del segle XII es fa una altre de
més gran impulsat per sant Ot cap a 1112 encara s’hi treballa. La construcció dura tot el
segle XII, encara a 1175 les voltes no estan cobertes i al 1195 el bescompte de Castellbo
envaeix i saqueja la catedral però encara no està acabada plenament. La planta presenta
tres naus amb un trassepte molt marcat i torres a cada extrem del trassepte (igual que a
Sant Miquel de Cuixà). La nau central està coberta per volta de canó amb els seus arcs
torals i formers; les naus laterals estan cobertes per volta d’aresta; i el creuer està cobert
per volta sobre trompes i cúpula que presenta un marcat de nervis “torpes” . La
separació de les naus s’articula com pilars cruciformes i pilars als angles. La capçalera
té cinc absis, dels quals el central és més gran i aprofundit, la resta estan encabits dins
del gruixut mur. L’exterior presenta una monumentalització de la decoració llombarda
amb una galeria molt important. La funció de la galeria encara no està gaire aclarida, no
obstant s’apunta cap a una funció de defensa cosa bastant plausible si tenim en compte
que la ubicació de la catedral estava al límit de la ciutat. Aquesta galeria té una clara
afinitat amb l’arquitectura italiana. A més es parla d’un tal Raimundus Lombardus com
a mestre que acabà les obres cap a 1175 (realment era llombard?). Segurament hauria
estat contractat per la planificació del sistema de voltes. L’aparell és gran, ben escairat i
ben organitzat. La austeritat és molt profunda. Hi ha algun capitell amb decoració
vegetal i una sanefa de bola simple, però ja està, no hi ha més decoració. La façana
s’estructura amb un sistema triangular (finestra), arquacions cegues amb columnes
(molta afinitat amb l’arquitectura del nord d’Itàlia, Parma?). Té una motllura decorada,
dos lleons flanquejant . Alguns creuen que està inacabada que aquesta catedral estava
concebuda per rebre decoració escultòrica de la qual no gaudeix. No obstant aquesta
hipòtesis no ha pogut ser recolzada.
Escultura
Cap els anys 30 del segle XII el llenguatge romànic entra de ple a Catalunya.
Conservem les peces dels edificis secundaris però no dels edificis principals.
L’escultura catalana s’influencia del focus irradiat per el Roselló, que a la vegada rep
les influencies del sud de França, per part de Toulousse i el nord d’Itàlia. En el cercle
català haurem de parlar de Santa Margarida de Serrabona i de Cuixà. Generalment es
treballa en marbre. Un altre aspecte d’aquesta escultura es que té un desenvolupament
una mica estrany: Mestre de Cabestany, Claustre de Solsona, Mare de Déu de Solsona,
Claustre de Girona, Sant Cugat del Vallés. Cap a finals del segle XII s’implanten noves
tendències bizantines i d’altres foranies. Si més no l’evolució és impressionant, i tot es
dona en un període de temps d’uns setanta anys.
Primera línia escultòrica del segle XII
[Sant Miquel de Cuixà]. Claustre realitzat entre 1125-11442 per l’abat Gregori.
Escola i taller: podem seguir l’evolució fins a finals del segle XIII tant aquí com a
Serrabona. Utilitzen el marbre rosat (canteres de Vilafranca del Conflent). L’escultura
es centra al claustre i en restes de les tribunes. Pel que fa el claustre es troba als capitells
on la immensa majoria són de decoració vegetal encara que també hi ha figuració
humana i animal, però que es repetitiva com molt limitada. La configuració dels
capitells és d’una evolució del corinti. La decoració es troba a les cistelles amb volutes a
2 Bibliografía: Escultura del siglo XIII, Wiligelmo
la part superior. Hi ha dos diferències en l’àmbit tècnic: la decoració vegetal
s’aconsegueix amb la tècnica de la talla a bisell; i la figuració i l’animal es treballa amb
l’alt relleu (novetat) i és bastant volumètrica.
A Sant Miquel de Cuixà s’utilitzarà la tècnica al trapà: es feia un forat i a partir
d’aquest s’anava buidant (tècnica romana i grega). S’utilitzava sobretot per a les figures
humanes per aconseguir més volum. La part de la tribuna com que no està conservada
ens hem de fixar en la de Serrabona. Una bona part dels elements són reutilitzats i es
van unir. La tribuna (porta) dóna al claustre. La hipòtesis és que hi havia tres arcades, la
primera decorada amb flors de quatre pètals, la segona arcada amb palmeretes a les
dovelles i la tercera, les dovelles amb animals en una tija vegetal (tres arcades =
Serrabona). En els carcanyols hi havia figures dels evangelistes, querubins i serafins. En
aquesta tribuna hi havia dos relleus amb les figures de Sant Pere i de Sant Pau que
segurament eren les figures de major qualitat i de majors dimensions.
Els artesans del taller de Cuixà, segurament quan acaben aquestes obres passaran a
treballar a Santa Margarida de Serrabona (segle X-XI) documentada del 1069 i 1082
sota el patrocini dels bescomptes del Conflent on vivien un grup de canonges sota la
regla de Sant Agustí. L’any 1181 hi ha una consagració segurament de les renovacions i
ampliacions de l’església. Però també s’utilitza la data de 1140 per datar els treballs
escultòrics. L’escultura es concentra en una galeria de la tribuna i en la portada nord que
es la porta al cementiri. La galeria té sis arcades i vuit capitells. Els capitells exteriors no
són iguals, presenten canvis qualitatius. Els capitells externs són treballats a bisell per la
qual cosa la seva qualitat és menor que els interiors, on treballen els “artistes de Cuixà”?
Són figures molt volumètriques, molt arrodonides i treballades a trapà i en alt relleu. Les
figuracions són independents, no tenen cap narració. La part de la tribuna és l’original
encara que bastant reconstruïda. Presenta tres arcades amb columnes i pilars als
extrems, amb voltes d’aresta. La decoració és semblant a Sant Miquel de Cuixà. No
obstant, el repertori dels capitells és més ric que a Cuixà: Sant Miquel matant al drac;
Home entre centaure i lleó (pilar quadrat en forma de fris); la primera arcada està
decorada amb flors de quatre pètals; la segona i la tercera arcada amb palmeretes i
vegetals; als carcanyols hi ha els símbols dels evangelistes, amb querubins i serafins. La
part superior decorada amb sanefa dentada entre vegetals.
La façana nord també presenta articulació, una gradació d’arquivoltes més la decoració
arquitectònica. Els bocells (par cilíndrica de la arquivolta) estan sostinguts per columnes
amb capitells com a Santa Maria de Brollà o Sant Miquel del Conflent. Té una clara
intenció d’organització. A la part del Roselló la fabricació de bocells i de capitells es
feien en sèrie.
Aquests tallers rossellonesos que presenten decoració figurada sense narrativa tindrà
molta transcendència, però que poc a poc anirà presentant un canvi, un salt cap a la
narrativa.
[Santa Maria de Ripoll, portada]. La portada de Santa Maria de Ripoll sens dubte és la
més rica, la més complexa de tot el romànic català, a més hem de recordar que aquest
monestir és un dels més importants d’aquesta època. Pi Joan fou el primer en comentar-
la, i després vindran tot un seguit com Yarza, Rico, però és un tema molt complicat.
Aquesta portada presenta el cercle iconogràfic més complet, molt especial. Està
concebut com un arc triomfal clàssic. Té molt de simbòlic en una entrada a una església
(triomf de l’església). No té timpà, és rar en un lloc com aquest. La zona important està
a l’àtic on hi apareix una maiestas domini en molt relleu envoltat pels símbols del
tetramorf, i també els 24 ancians de l’Apocalipsi. Al segon registre hi apareixen els
benaurats, sants, màrtirs i als carcanyols dos apòstols.
1-2: programa apocalíptic.
3 dreta pve: Èxode (pas del mar Roig, recollida del Manà, Manar aigua de la roca...)
3 esquerra pve: Llibre dels Reis (Aliança, Jerusalem, David, Judici Salomó...) en relació
amb la bíblia de Salomó.
4 dreta pve: figures sota arquacions (d’esq-dreta pve) Déu, Moisès rebent les taules
de la llei, eclesiàstic, guerrer...
4 esquerra pve: David i els músics.
Com a columnes: Sant Pere i Sant Pau.
Relleu de les arquivoltes: representacions de la vida de Sant Pere i de Sant Pa. També hi
ha escenes de Jonàs i Daniel, Caí i Abel.
Als costats de la porta: treballs dels mesos.
Lectura simbòlica iconogràfica: la idea central del programa és presentar el temple com
a imatge de la Jerusalem Celestial. El temple és un símbol de la redempció, fet en pedra
perquè no sigui mogut. Aquesta pedra es on es fonamenta l’església, sobretot amb els
dos “pilars-columnes” de Sant Pere i Sant Pau. La part de l’Èxode podria representar la
terra promesa de la Jerusalem Celestial que passa pel llibre dels Reis. Les figures de
Jonàs i de Daniel són les clares prefiguracions de Crist, i la salvació d’aquells que tenen
fe. La part de l’àtic presidida per la maiestas clarament ens està presentant al rei de
l’església, el més alt.
No obstant, hi ha un segon nivell de lectura, el polític. Per una banda la utilització de
l’arc triomfal en un dels centres religiosos del país i a part que era panteó reial en un
moment de eufòrica política, no gratuïta. Els treballs de la portada es daten de
1150/1160- 1170/1180. En aquesta època es consolida la corona catalanoaragonesa. A
més de la expansió cap al sud quan es conquereix Tortosa al 1148 o Lleida 1159, sota el
regnat de Ramon Berenguer IV, que afavorir personalment al monestir. Es diu que en la
porta el que sembla un guerrer podria ser el “retrat” del monarca en relació amb els
personatges de Daniel i de David. Si és així, aquesta monarca, que mor al 1162, es pren
com a referència de l’acabament de l’obra. D’altra banda, en la segona fase del monestir
sota el manament de Oliva, el qual mor ?¿?¿?¿?¿?¿?¿? pàg 17 apuntes
El relleu dels treballs dels mesos s’ha volgut equiparar amb l’escultura del nord d’Itàlia
però no és tant fort perquè és un tema molt estès al sud de França.
Pel que fa les característiques formals sembla que treballen dos escultors del mateix
taller. L’àtic està fet en alt relleu, a part de Sant Pau i Sant Pere, possiblement per la
seva ubicació. Són rostres molt plens, arrodonits, barbes apuntades, peus grans, ropatges
amb plecs rectes (semblant a la de Cuixà i Serrabona). A part de la narrativitat,
relacionem aquesta escultura amb la de Toulouse i Saint Étienne de l’escultor
Gilabertus, és la relació més directa que s’ha pogut establir.
Com s’ha anat repetint al llarg d’aquesta explicació, la portada de Ripoll té moltes
afinitats amb l’escultura de Cuixà i de Serrabona. És possible que un cop acabat els
treballs en aquests dos indrets (segle XII), una part d’aquest taller es desplaça a Ripoll
on crearan escola. Però tot això és especulatiu. En tot cas a Ripoll es fusionen una sèrie
d’elements que esdevindran novetat:
1. Sant Pere i Sant Pau com a columnes al costat de la porta.
2. Judici del rei Salomó
3. Cànons llargs i estilitzats
4. Narrativitat, s’expliquen històries.
Aquestes novetats s’han volgut relacionar amb el Camí de Santiago i la escultura de
Toulouse – Ripoll.
A Ripoll també es conserven escultures de l’època encara que en la galeria nord del
claustre. Realitzats pels membres del taller de la portada però de pitjor qualitat. Les
característiques, però són molt semblants a les ja comentades, encara que parlem d’unes
figures molt més esquemàtiques. També trobem elements decoratius que s’han trobat a
Serrabona i a Cuixà, ja es veu com els repertoris ornamentals s’estandarditzen.
Relacions amb Vic: façana de Sant Pere, paral·lela a la portada de Ripoll: tenia llinda i
timpà presidida per la maiestas domini i havia altres escenes com el Sant Sopar, entre
d’altres. Formalment són semblants a les de Ripoll però encara més esquemàtiques, amb
un relleu molt més pla. L’estandardització és una característica de l’escultura de
l’època. Es creen formules o esquemes que s’aniran copiant.
Relacions amb l’escultura del nord d’Itàlia: Es conserven relleus del baldaquí de grans
dimensions on apareixen una sèrie de figures nimbades amb llibres i amb creus, i també
hi ha àngels turifaris (que porten encens). Alguns autors creuen que aquesta tipologia es
relaciona amb l’escultura italiana, sobretot en els aspectes formals del ropatge. Algunes
de les relacions no acaben de casar, però potser hi són.
En la segona meitat del segle XII hi ha molta vinculació com Toulouse que ens parla de
la importància d’aquest monestir tant en l’àmbit religiós com en el polític.
Es diu que el mestre que treballa en la portada de Santa Maria de Ripoll també ho va fer
pel sepulcre de Ramon Berenguer III.
[Santa Maria del Conflent, portada]. La portada de Santa Maria del Conflent té na
tipologia molt semblant a la de Serrabona: arquivoltes decorades geomètricament en
espiral (bocells). El timpà presenta escultura: una maiestas mariae amb el nen dins
d’una mandorla sostinguda per dos àngels turifaris. No utilitza la tècnica del trapà, el
rellu canvia i no aconsegueix l’arrodoniment. Els plecs pràcticament són a bisell, molt
artificials, més durs. Els rostres també són més durs amb expressions encarcarades,
novament un treball quasi a bisell també en les ales dels àngels.
[Catedral d’Elna, capitells de la galeria sud]. Són molt semblants els de Serrabona, amb
les mateixes figures. Apareix un cicle de la vida de Sant Pere. La qualitat tècnica és
baixa, però els rostes són plens, però amb esquematitzacions. Els ropatges estan més
ornamentats. El relleu però és molt més pla. S’utilitza per datar-la el sepulcre de 1171-
1186 del bisbe Guillem Jordà.
Segona línia escultòrica del segle XII
La segona línia escultòrica es relaciona entorn a la figura del Mestre de Cabestany. Es
desenvolupa en un ampli territori: la Toscana, Navarra, Ripoll, Girona... No se sap d’on
era originari, es diu que era del Rosselló, perquè és on es conserva la major par de la
seva obra, però no està gaire clar perquè una línia influenciadora molt amplia. De
vegades es parla més del cercle de Cabestany que no pas d’una sola persona. Va ser
l’historiador Gudiol qui va posar el nom. El catàleg es va anar ampliant per raons
estilístiques, però com que les dates i els territoris són tant amplis algunes de les
cronologies no acaben d’encaixar en la evolució. L’itinerari encara continua en estudi.
La cronologia l’establim a partir del segon quart del segle XII, en la dècada dels
seixanta del segle XII (1125/1130-1160). Tampoc se sap com emmarcar una escultura
tant particular dins de les línies ja parlades del Rosselló i Toulouse. La seva escultura es
situa en edificis que tenen altres tradicions tant a Toulouse com a la Toscana. El mestre
suma aquestes influencies.
[Mestre de Cabestany. Sarcòfag de Sant Sadurní a Saint Hilare d’Aude]. Segons aquest
sarcòfag establirem les característiques d’aquest mestre:
- treball del relleu molt profund amb el trepà.
- interpretació personal de les obres de l’antiguitat (al Rosselló es conservem moltes
mostres d’aquest art tardorromà Reinterpretació del sepulcre paleocristia de Sant
Feliu de Girona).
- ulls molt rascats i oblics amb el globus ocular molt destacat.
- fronts molt estrets.
- pòmuls molt marcats.
- cares polièdriques molt marcades.
- semblen que estiguin deformats.
- les mans i els peus són desmesuradament desproporcionats.
- els cabells tendeixen a arrissar-se com la barba.
- els ropatges, generalment són túniques (clàssic) amb plecs artificiosos molt marcats.
- composicions amb ritmes molt àgils que creen un dinamisme, les robes s’agiten i
ajuden.
- composicions saturades amb la sensació de desbordament (horror vacui).
- nivell iconogràfic: resurrecció i ascensió sobretot de la Verge / Daniel a la fossa dels
lleons / cicles de la infància de Crist.
1. [Mestre de Cabestany. Sant Pere de Galligant, Girona]. Afiliació tolosana.
Es conserven dos capitells de la zona de l’absis: escena de màrtir i IHS i els apòstols.
Elements antiguitzants: ropatges.
Es daten de 1131 (encara que existeixen altres datacions).
2. [Mestre de Cabestany. Santa Maria de Rieux-Minervois, Rosselló]. Té una planta
poligonal quasi rodona. Es conserven catorze capitells atribuïts al Mestre de Cabestany,
amb figuracions. Hi ha d’altres de felins i vegetals. Tots parteixen de la derivació del
corinti i denoten un coneixement del món antic. Veiem una ascensió de la Verge, i una
Dormició de la Verge dins d’una mandorla molt rígida però amb quatre àngels quasi
exemptes i molt dinàmics. Treball de trepà. Les mans de la Verge són exageradament
grans. Els ropatges del llit s’ajusten a la mandorla. Els capitells d’elements vegetals i
animals tenen les mateixes característiques però segurament van ser realitzats per un
membre del taller.
3. [Mestre de Cabestany. Timpà de l’església de Santa Maria de Cabestany, Rosselló].
Es representa el tema de l’Assumpció de la Verge però en diferents escenes:
- Resurrecció de la Verge.
- Incredulitat de Sant Tomàs. Al 1141 Prato aconsegueix la relíquia del cinturó de la
Verge. Per tant, això ha de ser posterior perquè es crea la iconografia. Sabem que part
de l’escolta treballa a Prato i haurien de conèixer la notícia de primera mà (terminus
post quem)
- Glorificació de la Verge.
- Assumpció de la Verge. El cos mort de la Verge amb els ulls tancats, molt hieràtica i
àngels que la porten en una mandorla.
4. [Mestre de Cabestany, Abadia de Saint Papoul].
Es conserven sis capitells i 26 modillons de la cornisa exterior de l’absis central. Dels
sis capitells 2 són figurats: Daniel a la fossa dels lleons amb diferents escenes / Càstig
dels Babilonis, els acusadors de Daniel. Els modillons presenten reproduccions
d’homes, animals...
5. [Mestre de Cabestany, Sant’Antimo de Castellnuovo dell’Abate].
Daniel a la fossa dels lleons amb composicions molt similars a les anteriors.
6. [Mestre de Cabestany, San Giovanni in Sugana]. La decoració la trobem en un fust de
columna que aguantava una pica d’aigua beneïda o abans, segurament, suportava un ciri
pasqual. Presenta un cicle de la infància de Crist:
Vers: el bany de l’infant (apòcrif) / anunciació
Revers: nativitat (verge estirada) / anunci als pastors.
7. [Mestre de Cabestany. Catedral de Prato. Capitell del claustre sud]. Tallat en marbre
verd. Lleons que devoren altres animals i alguna figura humana. Manté les mateixes
característiques. Alguns autors no afegeixen aquests treballs al mestre de Cabestany, ni
al seu cercle, però des dels anys 60 s’acostuma a incloure’s. Tanmateix no són les obres
de millor qualitat i segurament van ser realitzades per algun escultor del seu cercle.
Després de la seva estada a la Toscana torna al Rosselló, i ja parlem de la seva època de
maduresa.
8. [Mestre de Cabestany. Santa Maria del Voló. Façana]. El modilló, l’element que sosté
el fris de Cabestany i també sustenta un entaulament o una cornisa. Hi ha intervenció de
més d’una mà i de diferent qualitat. Iconogràficament representa un cicle de la infància
de Crist. S’inicia a la dreta amb l’Anunciació, Nativitat (amb la verge estirada), el Bany
dels Infants, Adoració dels Mags, la Fugida a Egipte que acaba amb una escena de repòs
bastant inusual. Les característiques continuen essent les mateixes. No reprodueix tanta
qualitat que en altres obres però ho emula, sobretot en el tractament dels plecs de les
robes.
9. [Mestre de Cabestany. Sarcòfag de Sain-Saturnin, Saint Hilari d’Aude]. Aquesta obra
és la que té més relació amb els aspectes antiguitzants, segurament perquè s’inspira en
els sarcòfags paleocristians.
2 escenes: arrasament de Saint Saturnin amb una arquitectura. / escena del martiri.
Saturnin va ser bisbe i va patir el seu martiri aquí, a Toulouse. El van martiritzar lligant-
lo de peus a un brau. És una composició molt plana. També hi ha una arquitectura que
sembla un arc de triomf romà, potser hi havia un, però igualment és fantasiós. En el cos
esquerra hi ha una representació de les Santes Mieles; al cos dret Saint Saturnin amb els
seus deixebles amb roba de bisbe.
10. [Mestre de Cabestany. Església de l’abadia de Sainte-Marie de la Grasse].
Analitzem les restes de la façana: dovelles de l’arquivolta. Sembla que seria una façana
força important. Hi ha característiques del Mestre però és segur. Encara que no sabem
amb precisió la data, sabem que les obres s’inicien l’any 1161 per l’abat Robert.
11. [Mestre de Cabestany. Portada de Sant Pere de Rodes]. No es conserva íntegrament,
però si en tenim algun fragment. És la obra més important del mestre.
- Crist ressuscitat s’apareix a Pere i Joan. No és l’evocació de Sant Pere. És un dels
miracles de Crist. Treball a trepà, bon tractament de les robes, i seguint amb les
característiques. S’ha pogut dir que aquest relleu és de la portada per un dibuix del segle
XVIII in situ.
- Cap humà, possiblement de Sant Pere. Es planteja que aquesta figura estigués al costat
de la façana i compositivament necessita una altre figura a l’altre costat, segurament
seria Sant Pau.
- Agnus Dei, més inscripció. Es troba en la clau de l’arquivolta principal de la portada.
El pelatge s’enrosca, seguint les característiques del Mestre de Cabestany.
- Fust d’una columna. Bastant insòlit a Catalunya però no a Itàlia, i com sabem
Cabestany hi va estar allà.
- Capitell, lleons menjant a altres animals (semblants al de Prato).
- Fragments de caps, clarament fets pel cercle.
La façana està feta en marbre encara que també hi ha elements en pedra perquè
segurament es van quedar sense, a més de que la portada es va fer en poc.
Va ser Ponç III, compte de Peralada qui va fer les reformes després d’un saqueig en el
temps de Berenguer III (1128-1130 anys de reformes). En el marc d’aquestes reformes
es fa la façana entre els anys 1160-1163 segons la documentació. Aquestes
informacions també són raons per explicar el canvi de qualitat.
Iconografia de la façana. Es pensava que estava dedicada a Sant Pere. Estudiant totes
les peces, es creu que era de caire cristològic i s’han identificat varies escenes: adoració
de l’home de la mà seca (miracle) / miracle de les noces de Canaà / Llàtzer? / miracle
del llac Tiberiades.
També s’ha utilitzat documentació d’un viatge que també aporta altres escenes de la
passió (segle XVIII). Alguns pensen que estaven ubicats al timpà coronant una escena
de la crucifixió. També s’ha vist algun agnus dei, el sacrifici de la passió. Tenim un
programa que ens parla de la potència de Crist a través dels seus miracles i de la
redempció de la seva mort i la resurrecció que es difon gràcies a Sant Pere i Sant Pau.
Té molt de sentit per la situació de la portada, situada als peus de l’església que donava
a una galilea (pòrtic) que estava dedicat a la zona d’enterrament (Empúries i Peralada).
Per tant, hi ha molta relació. Es diu que Ponç III, bescompte, estaria enterrat prop
d’aquesta porta tot i que és una hipòtesis.
Sembla que aquesta porta només s’obria en l’any de jubileu, cada sis anys. El jubileu
està relacionat amb la peregrinació, el que ens fa pensar que aquest monestir hi tenia
molta relació, i per tant, la iconografia està justificada.
Reconstrucció de la porta segons Adell i Gispert, i Barrachina: existia un mainell cosa
bastant inusual. En els brancals estaven les figues de sant Pau i sant Pere. Al segon
nivell, en el timpà escenes de la passió i crucifixió. A la part superior una altre zona
semicircular hi ha una escena de miracles, una inscripció i en el bell mig de la
arquivolta una dextera domini. Són obres de segona classe del Mestre de Cabestany.
12. [Mestre de Cabestany. Timpà de l’església d’Errondo]. Iconografia bastant singular.
Mateixes característiques de sempre però de menor qualitat. Escenes: les tres
temptacions de Crist i la conversió del pa i els peixos.
13. [Mestre de Cabestany. Capitell animal. Museu de Narbona]. Poca qualitat.
14. [Mestre de Cabestany. Sant Esteve d’en Bas]. Apareix una Verge amb el nen.
Encara que es bastant llunyà, la actitud, la composició és la mateixa. Una verge que està
dins d’una mandorla i subjectada per quatre àngels dinàmics. Les característiques
estilístiques però ja no són tant patents i encara que hi ha un intent.
Altres línies escultòriques de l’època:
1. [Façana de Santa Maria de Covet, Pallars Jussà]. Està relacionada amb Sant Martín
de Artaiz i són de la mateixa època, segle XII. Les arquivoltes presenten escultura, a les
dovelles, és bastant inusual a Catalunya però és bastant freqüent a Navarra que entra les
seves tendències a Catalunya per les tradicions franceses. Hi apareix una maiestas
domini sostinguda per dos àngels, un serafí i un querubí. Als extrems del timpà estan els
símbols de Sant Mateu i Sant Joan, els altres estan a les arquivoltes. A cada dovella hi
ha un angelet. A les arquivoltes externes, entre altres escenes es pot identificar: Eva en
relació amb la Verge Maria (segle XII-XIII). La creació de paral·lelismes entre
ambdues es bastant freqüent. La verge està a l’esquerra des del punt de vista de
l’espectador.
2. [Claustre de Solsona]. Al segle XII era una canònica. No conservem el claustre però
si algunes restes que ens parlen de dues afiliacions: escultura italiana i escultura
tolosana.
Esta datada de les últimes dècades del segle XII.
- relleu de caça. Es creu que aquest claustre tenia decoració als capitells i als fustos de
les columnes en forma de fris. Aquesta escena també presenta discòrdia. dues figures
que es barallen per un cérvol amb un altre home gran (té un caràcter moralitzador).
Aquesta escena i composició és bastant típica. Es diu que és possible que un mestre de
Toulouse hagi vingut expressament per produir aquestes obres: són figures que tant el
rostre com en els plecs no tenen massa volum on la línia és més important que el dibuix,
fet amb traços, estries, línies dibuixades a la pedra.
- Capitell del claustre.
- Columna historiada amb l’escena de l’Anunciació. Un historiador l’atribueix a
Gilabertus.
A partir d’aquestes explicacions i amb la sortida a escena del mestre Gilabertus, podem
parlar d’una tercera escola de Daurade, que sorgeix del claustre de Toulouse. No obstant
no hi ha massa acord cm autor de la Daurade, però algun indici hi ha.
[Mare de Déu del claustre de la Canònica de Santa Maria de Solsona]. Escultura feta en
pedra local de Solsona. És pràcticament exempta, no està treballada la part inferior de
darrera. És la única del moment. La tècnica és bastant excepcional. A més Xavier Barral
la anomena com la més important. Dimensions 105x33x22.
Verge asseguda en un tron decorat amb motius geomètrics rics. LA posició és frontal
però el tors una mica girat. Les vestidures són molt riques. Dues trenes molt llargues,
una corona molt rica és el que li dona importància. Els seus peus aixafen dos monstres
que són dos símbols del mal. El nen es troba sobre el genoll esquerra que sembla que
floti. Està mirant a la mare i la senyala (no està frontal). L’infant va descalç i les
vestidures son molt riques. Aquesta és la tipologia més freqüent de la Verge, però no la
única. En pedra, l’art francès té molta empenta i s’estén a finals del segle XII i la
relacionem amb la catalana. Aquesta tipologia és la que coneixem amb el nom de Maria
Reina: corona i ceptre que recolza la condició divina en el nen, fa de tron al nen ( regina
coeli). El culte marià és més accentuat al gòtic, amb relacions més humanes. Aquesta
figura sembla que està en el entremig encara que també sembla independent. En relació
a la decoració té molta afinitat amb l’orfebreria, un treball molt apreciat. La ubicació
d’aquesta verge està molt discutida: 1. Dins d’un grup d’Epifania. 2. Puig i Cadafalch
argumenta que estava enganxada a un timpà. 3. Llorenç: enganxada a una columna fins i
tot a una geminada. 4. Serafín Moralejo: Enganxada a una columna del claustre o en la
sala capitular en els finestrals. Tanmateix tenim el mateix problema amb la datació: 1.
Porter (s.XX): la data de mitjans del segle XII, teoria bastant acceptada. 2. Altres diuen
que es del segle XIII pel tractament de les joies, robes... 3. Altres diuen que es d’època
gòtica. Una vegada més hem de parlar de les relacions amb l’art francès. Porter la posa
en relació amb Toulouse. La majoria pensa que fou un mestre tolosà vingut de Toulouse
a Solsona per fer l’escultura, doncs la pedra és clarament de Solsona.
A finals del segle XII principis i durant tot el segle XIII moltes de les esglésies es
renovaran i s’ampliaran i es construiran claustres que seran els focus més importants de
les produccions escultòriques.
[Seu de Girona. Relleu del pilar de la galeria sud del claustre]. Escenes del Gènesi, des
de la Creació fins l’Expulsió del Paradís. L’escultura que trobem en aquest claustre data
de finals del segle XII. Aquest claustre està adossat al mur nord de l’església. Claustre
amb planta bastant irregular. La decoració es centra en els capitells de les columnes
dobles i als pilars es on es col·loquen els frisos.
La galeria sud és la més important. De la primera època de construcció és on es
concentren la major part dels treballs escultòrics dels capitells historiats i les escenes de
l’Antic Testament: el somni de Jacob, Retrobament de Jacob i Raquel. Són temàtiques
inusuals en els claustres que acostumen a tenir escenes del Nou Testament. La resta de
galeries perden la riquesa figurada i augmenta el repertori ornamental i quotidià, com
per exemple treballadors de la pedra.
La configuració dels capitells: l’interior és on es centra els historiats, la part exterior es
guarda per les ornamentacions.
La composició que es veu, primerenca, es veurà superada i consolidada en el claustre de
Sant Cugat del Vallés que després veurem. Una escena es una de les cares principals
envoltada per la petxina i a la zona dels angles una arquitectura que l’enquadra.
Característiques formals: molt minuciós, molt treballs a la zona dels cabells, teles molt
ben treballades però de forma gràfica, dibuixant sobre la pedra. Les actituds són
tranquil·les, amables i serenes. El gust pel detall (característica tolosana) ajuda al
desenvolupament de la lectura àgil que també ajuda a la combinació de l’alt i el baix
relleu.
El taller que es conforma a Girona tindrà repercussions: 1. Seu de Manresa. 2. Sant
Pedor. 3. Sant Cugat del Vallés documentat segons el testament de Guillem de
Claramunt 1190; i es creu que es van acabar entre 1206/07 per la inscripció d’Arnau
Cadell, director del taller.
Veiem un exemple de l’Anunciació: una composició consolidada que prové de Girona.
Un treball molt minuciós amb rostres tranquils i serens. D’altre banda també veiem el
Banquet del ric Epuló. Novament veiem una escena de l’Antic Testament que com ja
s’ha comentat no era gaire usual però tenim el precedent de Girona.
Per acabar amb l’escultura del segle XII parlarem del l’escultura en fusta. És un capítol
important en l’art català perquè conservem un bon nombre de peces i a més, té
particularitats. L’escultura tallada en fusta ja existeix en el segle X però la gran majoria
correspon al segle XII. És una escultura d’evolució molt lenta perquè els escultors
sempre repeteixen els mateixos esquemes. O potser també eren escultures més de
devoció i per les classes socials baixes, més conservadores. Per aquestes raons doncs
ens és bastant difícil datar-les.
Crist en majestat
[Crist MNAC 15950, 1147]. És una peça marcada per la pèssima tècnica, devocional,
amb termes molt simples, amb una línia de lectura simple. No obstant, hi ha peces de
molt bona qualitat.
[Volto Santo de Lucca]. És un tipus de representació de Crist envoltada per una
llegenda: Nicodem era jueu i un tal Malaliel el va ajudar a sortir endavant perquè estava
perseguit. En senyal d’agraïment li va tallar un Crist de Veirut - (s. VIII) portada a
Itàlia, Lucca. Té problemes de datació. Creuen que aquesta és posterior a l’original
però que mantindria la mateixa tipologia: Crist amb túnica llarga i màniga llarga, una
túnica manigata, amb un cinturó. Té els peus nus i paral·lels. La seva frontalitat està
estereotipada, de vegades té una mínima torsió del cap. Generalment està amb els ulls
oberts amb o sense corona, sense expressió i bastant solemne.
A la mateixa tipologia correspon el [Crist de Beget] que data entre el primer i segon
quart del segle XII.
[Majestat Batlló]. Manté la mateixa tipologia. La policromia s’ha conservat prou bé
però amb un salt qualitatiu. Està datada de la segona meitat del segle XII. Serà elñ
model i referent d’altres majestats. No conservem els peus. La túnica està decorada amb
cercles i motius vegetals.
Crist sofert
[Sant Miquel de Vielha]. Vestit amb mant de puresa. És una representació en una línima
més dramàtica, amb una anatomia més precisa i amb dolor. Generalment els ulls estan
tancats, perquè està mort, encara que també poden aparèixer amb els ulls obert com a
triomf sobre la mort. Podrien formar part d’una crucifixió, o amb Maria o Joan o un
davallament com a aquest de [Erill la Vall].
Els davallaments inclouen un munt de figures: Crist, els dos lladres, Verge, Sant Joan,
Josep d’Arimatea, Nicodem (els dos últims, els que el baixen de la creu)
[Erill la Vall]. Generalment es col·loca sobre una biga. Solien estar policromats. Tenen
una major expressivitat i amb dinamisme encara que tingui un caire solemne. Es data de
finals del segle XII principis del segle XIII,
[Davallament de Sant Joan de les Abadesses]. 1251 molt més expressiu que ens acosta
ja a un canvi.
Mare de Déu
Solen ser bastants semblants, seguint una mateixa tipologia: una Verge frontal que fa de
tron al nen. Són molt hieràtiques. No hi ha relació entre ambdues figures.
[Mare de Déu de la Catedral de Girona]. És una de les que conservem de millor qualitat.
Es data de finals del segle XII. Està relacionada amb l’escultura del claustre perquè
tenen elements bastant semblants i s’utilitzen les mateixes cronologies. Emula el treball
en pedra per la seva pulcritud.
[Mare de Déu de Ger]. És de menor qualitat que l’anterior però la policromia és millor.
És molt característic la desproporció de la figura.
[Mare de Déu de Cornellà del Conflent]
[Mare de Déu d’All]
[Mare de Déu de Núria].
Durant el segle XII-XIII-XIV no presenten gaires modificacions, encara que mica en
mica s’aniran humanitzant les relacions entre ambdues figures.
Frontals d’altar
Els frontals d’altar de fusta tallada tenen sempre l’expectativa d’emular als altars
d’argent i d’or.
[Frontal de Santa Maria de Taüll]. Figures hieràtiques, solemnes, sense relació entre
elles. Tercer quart del segle XII i repintat al segle XVI.
Pintura
Començarà a patir canvis a finals del segle XI. L’arribada de les tendències foranies
italianes, sud de França s’assimilaran i generaran altres sistemes. La pintura que
conservem són d’edificis bastant secundaris. Sobretot hi ha dos focus de pintura: d’una
banda el Comptat d’Urgell i d’altra banda Osona i l’Empordà. La historiografia sempre
ha tingut la necessitat d’atribuir les pintures a mestres, encara que no es coneixen molts.
Les denominacions de vegades no són gaire adequades encara que hi hagin afinitats
estilístiques encara que hi es denoti diferencies qualitatives. Llavors passen a
denominar-les sota el nom de tallers o cercles.
1. Mestre de Pedret, Sant Quirze de Pedret. Està marcada la influència llombarda.
Sembla clar que hi ha un grup de mestres que vinguessin d’aquest lloc i que seran els
renovadors de la pintura catalana a nivell de continguts, sobretot. No obstant, aquesta
relació amb la Llombardia i la pintura italiana és de mitjans del segle XI, per tant no hi
ha una coincidència cronològica. També hem de parlar una tendència a les influències
de la pintura bizantina, quasi una constant de la pintura romànica europea.
2. Mestre de Sant Joan de Boi
Mestre de Sant Pere de la Seu d’Urgell
Són dos mestres del segle XII. Segueixen una tendència del sud-oest de França, una
mica allunyat de la influència bizantina però més afina a la Vall del Loira. Introdueix
programes iconogràfics més oberts i més narratius.
3. Mestre d’Ososmort (Vallcaire, Empordà)
Aportarà renovacions a nivell iconogràfic. Té influències pictòriques de la zona de
Tours i Poitiers.
Mestre de Cardona (mitjans del segle XII).
Les fonts pels programes iconogràfics s’aniran obrint, tanmateix passa amb les
tradicions que són difícils d’explicar per nosaltres. El tema, per exemple, de la Salvació
és el més important i sortirà directe o indirectament en tots els cercles iconogràfics:
eucaristies, i sobretot amb les contraposicions d’escenes entre l’Antic i Nou Testament
(Adam i Eva Verge amb el Nen, Creu a la Creu, Segona vinguda de Crist / Daniel
Crist, les prefiguracions).
Un altre tema important de les iconografies seran les vides dels sants que prendran
molta força.
La decoració pictòrica estava per tota l’església perquè les parets estaven arrebossades i
era molt propici per a les pintures.
1. Mestre de Pedret
[Sant Quirze de Pedret]. Programa iconogràfic Apocalipsis.
- Absidiola sud planta en forma d’arc ultrapassat. Presidida per una maiestas mariae
que no es conserva. En la part inferior la representació de les verges prudents. Sant
Agustí representava l’església universal: figura femenina sobre un temple i una creu.
La part més inferior conté cortinatge.
- Absis central planta trapezoïdal. Aquest tipus de planta dificulta molt els treballs.
Representació de l’Apocalipsi (la més completa). Maiestas domini no conservada
presidint. En la resta de murs es representava diferents escenes com la del lleó de Judà:
obrir el llibre tancat dels set segells sobre un tron més els 24 ancians + 12 tribus
d’Israel.
- arc triomfal història de Caí i Abel, en el passadís, part interior de l’arc. A la part de
fora estan representats els sants patrons (Santa Julita (mare) i Sant Quirze) i a la part
inferior el cortinatge. La separació entre les escenes es fan amb sanefes a l’estil italià o
amb animals profans que també són d’estilística italiana.
- Absidiola nord escena de pentecosta (???), postulat (???) no està gaire clar.
El segon nivell de lectura, el nivell més profund de les pintures millors conservades
guarden una relació entre la Verge i l’Apocalipsi. Aquesta relació es basa en la font de
les Homilies de Procle (segle V, Constantinoble) que té relació amb el cicle de la
Pasqua: sortir a l’encontre amb el Senyor, sembla que va sorgir unes tradicions per
Pasqua de que deu dones ho feien. Segurament arriba a Itàlia i l’artista que feu la
decoració ho coneixia Recerca de Crist (Vinguda de Crist) substituïda per la Segona
Vinguda, la resurrecció definitiva.
És una iconografia molt culta per ser representada en una església rural. Solucions: els
artistes que treballen en els edificis més importants són els mateixos que després seran
contractats per la decoració d’aquests temples de segon ordre.
[Saint-Lisier, França] mateix taller?
[Sant Pere d’Àger] Apòstol Tadeu, absis central mateix taller? Segurament els
artistes italians eren itinerants. Normalment no venen només per fer una obra, no seria
comprensible.
Característiques del Mestre de Pedret
- Segurament era de la Llombardia perquè els sants que sol representar són de la tradició
italiana i no pas de tradició catalana.
- Decoracions originaries de la Llombardia.
- Pes important de la pintura bizantina.
- Ulls molt grans, rasgats.
- Ninetes enganxades a d’alt.
- Celles vent detallades.
- Nas que pareix de les celles i molt grans i definits per tres lòbuls.
- Llavis sempre amb tres línies divisòries.
- Barbeta molt marcada.
- És un tipus de rostre que es vindrà fent al llarg de la pintura romànica.
- Introdueixen figures de cànon llarg però amb pretensions de mantenir unes
proporcions i amb tendència a la monumentalitat.
- Riquesa en els pentinats, ropatges i joies.
- Elements definits per la línia traçada en color negre (generalment).
- El volum i els plecs també ajuden al cromatisme de les gammes.
- Cromatisme: grocs, vermells, taronges.
- No mostra narrativitat (bizantinisme).
- No mostra referències espacials (bizantinisme).
- Figures molt solemnes que volen transmetre la espiritualitat dels textos.
Encara que el cercle és bastant unitari s’hi poden distingir dues mans en els treballs, una
mà amb més dinamisme i amb més volum (ex. Genets de l’Apocalipsi).
Aquest tipus de pintura influirà a moltes del romànic català. Les datacions estan al
voltant de 1070 encapçalen les intrusions foranies.
[Sant Pere del Brugal, Pallars Subirà, MNAC]
- Absis pintura presidida per una maiestas domini + l’arcàngel Miquel i Gabriel amb
unes banderoles amb inscripcions. Aquests estan demanant la redempció entre els fidels
i la divinitat (Sants Advocats típic d’Itàlia). També hi ha representats Isaies i
Ezequiel, els dos profetes vidents. En les finestres, entremig els sants Pere, Joan
Baptista, Pau i Joan Evangelista amb la Verge Maria. A la part inferior el típic
cortinatge i brodats amb diferents motius. A la part dreta hi apareix una figura femenina
amb un ciri a la mà i amb una inscripció Comtessa Llúcia, per tant està identificada com
a promotora. Es la comtessa del Pallars. Sabem que al 1081 mor l’home de Llúcia. La
datació d’aquesta pintura es de deu anys posterior (1091). Ens falta però la part esquerra
de la pintura, no sabem qui estava representat. Potser era el seu home i ens ajudaria a
poder datar aquesta pintura de manera més precisa, però no és possible.
Formalment manté les mateixes característiques del Mestre de Pedret, segurament
pertany al cercle perquè alguna diferència si que podem destriar. La paleta és molt ves
variada introduint-hi ocres amb diferents tonalitats. Els tractaments de les línies és molt
més geomètrica d’altre banda.
[Santa Maria d’Esterri d’Arieu, Pallars Subirà, MNAC].
- Absis principal Volta: maiestas mariae que centrava una representació d’una
epifania amb arcàngels advocats com els que hem vist abans. Al mig: dues figures de
querubins que sembla que introdueixen alguna cosa a la boca dels personatges del
registre inferior. Registre baix: Isaïes (querubins) i Ezequiel (rodes). Als laterals: sants i
sembla que també alguna representació de donants.
Estilísticament sembla que és un mestre afí a la corrent del Mestre de Pedret. La línia ja
no es tant potent. Els volums creixen mentre que els cromatismes baixen. Els rostres són
típics.
[Sant Climent de Taüll. Absis central. MNAC].
1123 és la data de consagració tant de Sant Climent com de Santa Maria de Taüll.
També s’utilitza aquesta data per les pintures. És una de les imatges més famoses igual
que el seu autor.
Iconografia (registre superior) caire apocalíptic, és un tema molt repetitiu. Maiestas
Domini dins d’una mandorla sobre un arc de la Glòria, un llibre i l’alfa i omega. Està
envoltat pel tetramorf. La primera particularitat es que el tetramorf està sostingut per
àngels. Sant Marc i Sant Lluc estan inscrits dins d’un cercle, mentre que els altres dos
no. Apareix també un Serafí i un Querubí. Aquesta tipologia por ser vinguda de França
Ribagorça Aragó (on aquest tipus d’iconografia prendrà molta importància).
El fons està dividit en franges de color, i per tant podem dir que no hi ha cap intenció de
col·locar aquesta escena en un paisatge.
Iconografia (hemicicle) Verge acompanyada de diferents apòstols, tots sota
arquacions que sostenen una teulada. És possible que l’apostolat continués fins tancar
l’absis.
Joaquin Yarza; Creu que hi ha una única mà encara que hi ha diferència de dinamisme.
Iconografia (inferior) poca resta de cortinatge. Manca molta de la decoració.
Iconografia (superior) dextera domini que surt d’un conjunt de corones
concèntriques. També hi ha un agnus dei que subjecta el llibre del 7 segells.
Hi ha altres escenes que difícilment es poden identificar.
Aspectes estilístics: en aquesta representació creix molt la importància de la línia per les
definicions dels plecs i altres elements, però que tot manté una voluntat de que les
figures siguin geomètriques i estilitzades. Els rostres doncs són molt hieràtics,
inexpressius però que en canvi, denoten molta espiritualitat. Hi ha bastant interès en la
gradació cromàtica i amb moltes ombres. Tot plegat ens transmet a unes figures molt
majestuoses que ens deriva a una tendència bizantina si tenim en compte que manca
l’espai, que està fora de temps, i que ens porta a unes figures eternes. Tenen bastant
afiliació amb les pintures de Sant Quirze de Pedret, manté quasi les mateixes
característiques sobretot del rostre. Estem dins d’un mateix llenguatge però Taüll té més
geometrisme. El que més destaca és el color blau. En l’Edat Mitjana el blau era un color
molt apreciat perquè era un pigment molt car i molt difícil d’aconseguir per tant tenia un
caire molt sumptuós.
La majoria de la bibliografia en remet a una afiliació de que el mestre sigui italià, que
podria ésser, però també és molt clara la afiliació francesa, sobretot pel tractament del
tema del Tetramorf, que cada vegada es defineix més àmpliament.
[Santa Maria de Taüll. Absis central].
Sembla que tota l’església estava pintada. Seguint el fil es diu que és possible que Sant
Climent també ho estigués encara que de moment és una incògnita.
Iconografia maiestas mariae amb el nen a les faldes dins d’una mandorla. A la
vegada presideix una Epifania amb els components corresponents. En el mig l’apostolat
composat per Sant Andreu, Sant Pere, Sant Pau i Sant Joan Evangelista (molt semblant
a Sant Climent). A baix medallons amb animals reals i fantàstics. Més baix encara el
típic cortinatge amb la tela brodada d’animals. En el primer arc d’accés hi apareix un
agnus dei que rep una ofrena de Caí i Abel i una dextera domini.
Estilísticament seria un mestre del cercle de Sant Climent, però menys dotat. La línia
està encara més marcada, tanmateix passa amb la intensitat del color.
La resta d’església està decorada per un mestre/s d’inferior qualitat al que va pintar
l’absis, amb escenes del Judici Final i David i Goliat. Són figures esquemàtiques, molt
desproporcionades, sense gestos i amb moltes franges.
Aquesta corrent d’influència italiana la trobem en moltes esglésies de la geografia
catalana: Sant Pere de Sorpe, Sant Miquel d’Engolasters ( 1170). Els programes
iconogràfics es repeteixen molt.
Fins aquí les afiliacions de la pintura italiana respecte a la pintura catalana.
2. Ara, passarem a la identificació de les influències franceses que ens remeten a les
esglésies de Sant Joan de Boi i a la Seu d’Urgell. Es dóna en la mateixa cronologia, a
començaments del segle XII i arribarà pels Pirineus fins a Osona.
[Sant Joan de Boi]
La part que es conserva es el mur nord però en aquest cas les pintures de l’absis no
s’han conservat. En el mur nord és on es troba la porta d’accés al temple. Segurament
estava dividida entre tres registres però només en conservem un, el mitjà. No està massa
ben identificat. Es diu que es de caire festiu: 1.un acròbata amb una espasa a la boca i
dos espases més una a cada mà. 2. un personatge sobre un pedestal, que segurament és
un acròbata amb una espasa i amb boles. 3. Un personatge sobre un pedestal, un músic
que toca l’arpa. Vesteixen d’una forma molt particular però molt freqüent entre els
joglars: pantalons amples i túniques llargues. S’ha dit que és una escena de tema profà.
Molts dels estudiosos situen l’escena en la celebració de la commemoració de l’estatua
de Nabocodonosor, tema que prové de la Bíblia de Rodes. Darrerament, s’ha volgut dir
que això no seria així, però falta molta decoració i es difícil destriar els temes.
El tema dels joglars està molt relacionat amb el món religiós, i generalment de forma
positiva. Eren personatges molt presents en la societat encara que ens pensem que no.
L’església pertany a la Diòcesis de Roda d’Isabana, a l’Alta Ribagorça, Aragó. D’aquí
les influències franceses: Poitiers –> Ribagorça Aragó. La representació de joglars és
molt freqüent, sobretot a Aragó. És més habitual en miniatura, però.
Es conserva alguna resta més d’animals, una representació d’Abraham i els Inferns del
Judici Final, i una lapidació de Sant Esteve.
Estilísticament el mestre dóna molta importància a la línia que en aquest cas és negra i
gruixuda, que ho defineix tot, fet molt relacionat amb la pintura de Poitiers. L’element
més important que aporta aquestes noves influències és la narrativitat. El cromatisme
és molt senzill: blanc, negre i vermell cirera.
Sobre la datació no hi ha consens: 1.Yarza: finals del segle XI. 2. Dalmases: 1100-1120.
3. Guardia: 1120-1130.
[Sant Pere de la Seu d’Urgell. Absis Central]
Està presidit per un maiestas domini dins d’una mandorla i envoltat pel Tetramorf. En el
segon registre algunes figures de sants: Pere, Maria i Joan. I a la part més baixa les
sanefes i els cortinatges.
No hi ha un dinamisme si ho comparem amb les pintures de Boi, per tant és un altre
mestre. És en canvi més realista, encara que mantenen l’estil. Ja no presenten aquelles
figures hieràtiques sinó que ara les figures es miren. El dibuix és important però decau
aquella línia negra tant gruixuda. En canvi, hi ha més varietat cromàtica i novament amb
molta utilització del blau.
La datació s’ha establert a voltants de 1086-1108 per les relacions estilístiques que
manté amb el còdex del Monestir de Grasse a França que data de la segona meitat del
segle XII.
Altres conjunts d’influència poterina:
[Santa Maria de Mur, Pallars Jussà] Boston. Mitjans segle XII.
Manté un repertori iconogràfic de caire apocalíptic amb elements especials. Hi
apareixen Apòstols, Atlants, Caí, Abel. Les bandes de colors en els fons van
desapareixen per deixar par als fons llisos i clars. També el dibuix comença a decaure.
[Santa Maria d’Arles del Têc. Capella de Sant Miquel]
Aparició d’un Serafí. Està datada de 1157 fent-la coincidir amb la data de consagració
de l’església. Decau el dibuix i creix la massa de color.
3. Cercle d’Ososmort
Les característiques principals d’aquest cercle són la narrativitat i els elements
espacials i arquitectònics. Aquest cercle està actiu a mitjans del segle XII partint dels
models francesos.
[Sant Sadurní d’Ososmort]. Les pintures que conservem són les de l’absis. Mantenen el
mateix model de composició: maiestas domini, apostolat, i escenes d’Adam i Eva.
[Trinitat de Vendôme. Turena] [Saint-Saturnin Sur-Santempe].
Els rostres són angulosos o potser quadrats. Els ulls són molt grans. Llavis amb tres
arcs. El llavi inferior com molt tancat. Orelles estretes i llargues, cabelleres pentinades
enrere i comencen a mig front. Les figures estan desproporcionades amb cànons llargs i
esvelts. La policromia manté els tons ocres, verds, blaus, grocs i negres.
[Sant Martí del Brull, Osona]. Absis principal maiestas mariae, cicle de la infància
de Crist i escenes del Gènesi.
[Sant Joan de Bellcaire, Empordà]. Absis central pentecostes.
4. Mestre de Cardona
Aquest mestre o cercle rep les influencies de la pintura francesa. Destaca l’abundància
de temes i la narrativitat. Formalment són bastant hieràtiques encara que volen ser
majestuoses perquè són figures de grans dimensions. La cronologia és molt complicada
però la situarem al voltant de la segona meitat del segle XII.
[Sant Vicenç de Cardona. Absis centra. MNAC]. Consta de tres voltes d’aresta.
Maiestas Domini dins d’una mandorla que a la vegada està en una creu. Als costats es
situa el Tetramorf. En el pòrtic, en la presentació del temple dins d’un format de cercles
concèntrics, en la part de fora hi ha dos cercles amb dos àngels que duen llibres i algun
que altre representació de profetes.
[Santa Maria de Barberà del Vallés]. En l’absis sud hi apareix un cicle de la vida de
Sant Pere i de Sant Pau. En la part nord s’hi identifica la invenció i l’exaltació de la
Vera Creu (és l’únic exemple).
[Sant Salvador de Polinyà del Vallés]. Les pintures estan molt desvirtuades per les
restauracions que ha partit. El cercle és molt important de l’Apocalipsi i escenes de la
vida de Crist. En l’absis apareix una maiestas mariae entre dos arbres.
D’altre banda s’ha d’esmentar les pintures de Santa Maria de Terrassa que no la podem
afiliar a cap mestre o cercle, diem que és d’un estil aïllat. Les pintures es situen en
l’absidiola oberta a la part sud del braç de l’església. El tema que aporta és sobre Sant
Tomàs de Canterbury (m. 1130). Com arriba tant ràpid? Va ser canonitzat l’any 1174.
Les pintures estan distribuïdes en tres registres. En la part inferior veiem el típic
cortinatge amb brodat. En el registre mig en un fons de faixes de color, s’explica la vida
del sant en tres escenes: 1. Esquerra: Tomar Becket amb nimbe, amb figures
ridiculitzades (botxins). És l’empresonament del Sant. En el centre: 2. la decapitació del
sant per una espasa. En la part dreta: 3. enterrament. Surt la seva ànima portada per dos
àngels en un llençol. En la part superior, generalment parlant, hi apareix Crist en
majestat amb mandorla, acompanyat d’un diaca i un altre personatge. Formalment està
vinculat a un estil local, allunyat dels italians i dels francesos. El cromatisme és bastant
dolent.
Pintura sobre taula
Generalment estava destinada per decorar l’altar. Sabem que hi havia retaules però
d’aquesta època no en conservem cap. Els que conservem són d’èpoques posteriors.
Molts dels frontals d’altar estaven fets d’argent, molt sumptuosos, o fins i tot d’or en els
conjunts principals. Els edificis secundaris no eren així, més aviat eren pintats o amb
escultures policromades. Constaven d’un plafó de fusta policromat a la part inferior de
l’altar i també amb dos plafons laterals que el tanquen. Les composicions són molt
similars: dividits en tres parts. La central era la més principals, reservada per les
maiestas domini, les maiestas mariae i els sants patrons. Aquest espai central està
flanquejat per dos més la temàtics sol ser més variant. Solien haver representacions dels
apòstols o recolzament de la temàtica central a través de sants. La simetria és l’element
d’ordenació de l’espai. Acostumaven a estar emmarcats per una banda decorativa amb
decoracions geomètriques, vegetal o potser algun animal.
Encara que conservem uns quants d’aquests, no es ajuden suficient ha establir una
cronologia. Tanmateix ens passa amb els tallers. No obstant, sabem que hi havia dos
(tres?) focus: Seu d’Urgell, Vic i (?)
El retaule no és igual a la pintura mural, totes dues estan bastant deslligades. El retaule
està més a prop de la miniatura.
[Frontal de la Seu d’Urgell o dels Apòstols]. És un tremp sobre fusta i es conserva al
MNAC. La relació que s’estableix amb la miniatura ens porta pel camí del cromatisme i
per la tipologia dels personatges. El que més canvia és el canvi de qualitat: un llibre
il·luminat és de luxe, i els frontals d’altar no. Les figures són més plenes i amb un
apropament a la geometrització. La línia de dibuix és el més important per definir les
figures i també amb els plecs. En canvi perd en gradació del color.
1. Maiestas Domini dins de dues
mandorles i amb nimbe crucifer.
2. Dividit en dos grups de 6, els 12
apòstols. Són de menor dimensió i
estan mirant al mig. Pau amb l’espasa i
Pere amb les claus són els dos que es
poden identificar fàcilment, els altres
porten un llibre a les mans.
Els fons són llisos i amb flors.
Cronologia: finals del segle XI principis del segle XII, és un dels més antics.
[Frontal d’Ix. MNAC]. 100x150 cm.
S’havia comentat que podia ser del mateix taller que el retaule dels Apòstols, encara que
es complicat parlar de taller. És cert que mantenen afinitats però també hi ha moltes
divergències en el acabament dels ropatges, diferents cromatismes.... Si més no havien
de ser diferents mans. Aquest frontal és més complex. En la part central hi apareix un
maiestas domini amb doble mandorla, nimbe crucifer i llibre. Els laterals estan
compartimentats i cada compartiment té dos registres.
Esquerra de la maiestas
1. Sant Martí amb roba de Bisbe i
Acólic.
Dreta de la maiestas
1. Sant Pere amb claus i llibre.
2. Sant Pau.
3. Sant Martí partint la capa.
[Frontal de Sant Quirze de Durro]. Primera meitat del segle XII.
1. Sant Quirze amb la seva
mare, Santa Julita com una
maiestas mariae.
2. Sant Quirze: martiri.
L’estan serrant.
3. Sant Quirze i Santa Julita
en una olla.
4. Sant Quirze amb claus al
cap tants com anys tenia.
5. Sant Quirze, li claven
dagues.
Es veu molt clarament la simetria. Es relaciona amb Santa Maria de València d’Aneu.
[Frontal de Sant Martí de Puigbó]. Segle XII.
1. Maiestas Domini.
2. Motius vegetals.
3. Sant Martí partint la capa
4. Sant Martí amb un atonic
ressuscitant a un jove.
5. Ànima de Sant Martí
pujant al cel.
6. Martí enterrament.
[Frontal de la Mare de Déu del Coll, Vic. Museu Episcopal de Vic]. Segona meitat del
segle XII.
1. Maiestas Mariae. 2. Símbol dels Evangelistes. 3-4 Anunciació. 5. Nativitat. 6.
Presentació de Crist al temple. 7. Adormició de la Verge envoltat dels Apòstols i
Ascensió amb els àngels.
Taller de Vic, centre de producció.
Característiques: escenes sota arquacions. Reproducció d’arquitectures. Confusió
d’elements, tots els espais estan ocupats. Draperies exagerades (estil del 1200).
[Frontal de Sant Martí de Sescorts
] Segona meitat del segle XII.
Santa Margarida d’Osona.
1. Maiestas Maria.
2. Àngels
3. Santa Margarida amb altres dones qus
són cridades a presència del rei Olibri.
4. Santa Margarida portada a la presó.
5.6 Santa atacada pel Diable a la presó.
7. Santa penjada i planxada.
8. Decapitada.
[Frontal de Sant Andreu de Sègol.
Berguedà] Finals del segle XII.
La taula central es conserva a Vic i
les laterals a Solsona. Les bandes
decoratives són de motius vegetals,
geomètrics i amb cercles. La
compartimentació emula els treballs
d’orfebreria.
Central
1. Maiestas domini.
2. Tetramorf (cos d’home i cap d’animal).
3. Procònsol de Preters que l’envia a la presó (amb arquitectura).
4. Procònsol de Preters portant al sant al martiri.
5. Sant crucificat i un diable matant al procònsol.
6. Dona del procònsol. Tres dones més que intenten deslligar-lo.
Lateral
1. Adam i Eva al paradís.
2. Prendiment de Crist i crucifixió.
3. Entrada de IHS a Jerusalem
Lateral
1. Anunciació
2. Visitació.
3. Nativitat, Sant Josep i la visió de la matança d’Herodes.
4. Herodes (?)
5-6. Epifania (5. 2 reis) (6 1 rei més la Verge i el Nen).
[Frontal de Sant Jaume d’Espinelves]. Final del segle XII principi segle XIII. Es
conserva al Museu Episcopal de Vic.
1. Maiestas
Domini.
1-2-3 Els reis
(mans velades).
4. IHS entrant a
Jerusalem.
5. Isaies
6. Jeremies
7. David
8. Ezequiel
9. Daniel
10. Zacaries.
Relacionat amb les pintures de Santa Maria de Terrassa.
Miniatura
[Beatus de Turí]. Fet a Catalunya que copia el Beatus de Girona.
[Beatus de Girona] Segle X
Conté molt elements islàmics. S’afegeix a un cicle de la vida de IHS del qual no en
saben les seves fonts. Sable que es copia l’any 775, quan l’art del Califat està en un
moment d’esplendor. S’especula de que podria haver estat copiat al monestir de Tabara,
a Zamora.
Coneixem el nom dels seus autors: Senior i Amateri. Ambdós van estar treballant entre
el 960 i 970 al Beatus de Tabara i arribarien a Girona al 1078 (Documentat per un
Testament de Joan, episcopal). El segon nom, Amateri es deixeble del Mestre Marci
del qual també li coneixem uns altres dos deixebles també molt destacats: Florenci, el
renovador de la miniatura lleonesa, i Ende, una dona.
[Beatus de Torí]. Començament del segle XII, finals del segle XI. Sense consens.
L’únic que sabem a ciència certa és que va ser produït a Catalunya. Hi ha 106
il·lustracions, 93 són comentaris apocalíptics i 13 comentaris de Daniel.
[Documentació de Neuss 1939, relacions entre Girona i Torí].
Van ser realitzades per un sol artista? Característiques: figures repetitives, dibuix
enèrgic i àgil. Acostuma a posar el cap de tres quarts amb les faccions molt ressaltades.
Els colors són variats, i amb tons suaus. Les línies delimitadores són fines. Per totes
aquestes qüestions es relaciona amb les Biblies de Rodes i de la Seu d’Urgell.
Hi apareix una representació del mapa mundi rodó amb els Apòstols repartits predicant
(forma rodona tapís de la Creació).
Teixit
Es conserven força peces del món del teixit. El que més destaca és el teixit de la
creació. Aquest es conserva des de l’edat mitjana a la catedral de Girona.
Cronologia: de la primera meitat del segle XII o finals del segle XI. La tècnica utilitzada
és el brodat de llana sobre un suport fet de sarja de lli. El tapis de la Creació és el teixit
romànic més important que ha arribat als notres dies. Es tracta d’un brodat que mostra
un complex programa iconogràfic i que presenta tota mena d’influències.
La iconografia li atorga una ingenuïtat deliciosa, molt apreciada avui dia. La composició
gira entorn de la figura del Pantocràtor, situat al cercle central. Al seu voltant es
desenvolupen, en un cercle concèntric més gran, vuit escenes del Gènesi. Aquests dos
cercles concèntrics configuren el primer registre dels tres que conformen el tapís. En el
segon registre hi ha els mesos i les estacions de l’any; i en el tercer es desenvolupa un
fris continu amb diverses escenes de la història de la invenció de la Santa Creu. En la
línia de la pintura romànica, les figures són completamentplanes.
Es tracta d’una obra immensa brodada amb punt de cadeneta en sentit longitudinal. Va
ser confeccionada amb llana molt fina de colors molt vius amb predomini de vermells,
blancs i grocs purs sense barreges tonals. Els dibuixos estan delimitats per línies
gruixudes molt perfilades. Al Tapís hi ha tots els trets de la pintura romànica: expressió
hieràtica, falta de perspectiva, figures plantes, etc. L’artista volia introduir vivències
religioses, no formes o esdeveniments reals. El Tapís de la Creació s’inspirà en
miniatures bíbliques contemporànies i té uns antecedents orientals molt antics. A més,
recull influències gregues i romanes.
El cicle complet de la cració s’hi explica amb versicles del génesi.
Les escenes arriben fins al moment de la creació d’Eva i no fan cap al·lusió al pecat
original. Completen aquestes seccions diversos elements naturals. A faixes rectes hi ha
plasmades les figures del temps a més de personatges que representen l’any i les quatre
estacions. A sota hi ha un fris seguit que narra la història de la invenció de la creu.
Respecte a la procedència de la peça s’ha confirmat que es tracta d’una obra datada del
segle XII que va ser brodada a Catalunya, a Septmiània o Itàlia. La uniformitat del color
vermells en el fons fa pensar que l’encàrrec podria ser d’origen cortesà.
Món del metall
Sabem que es produïen joies, orfebreria, objectes litúrgics. Aquests últims eren
els més destacats. Del que més conservem són les creus. Aquestes creus poden estar
fetes:or, argent, pedres precioses. Poden ser de diverss tipologies: durant un temps es
van fer creus gregues, creus patriarcals (de doble travasser) origen oriental.
Creu processional de Riells del Fai. Pertanyia a sant Miquel del Fai. Va estar
realitzada amb plaques d’argent, posades damunt de fusta. La seva cronologia és
d’inicis del segle XIII. Pel que fa a la seva tipologia, és una creu a on Crist està clavat
en quatre claus, porta nimbe i manto.
Portava incrustacions de pedres precioses, però aquestes no es conserven.
Principalment aquestes pedres solien ser imitacions fetes amb pasta de vidre.
Al ser revers ens trobem amb un Agnus Dei al centre.
El metall s’importava del pirineu, d’allà a on es feien forjes, canalobres, etc. El
metall també podia estar combinat amb futa. Un testimoni daquesta importància, ambé a
nivell europeu, en són les reixes de Notre Dam de París.
Santa Maria de Castoja. Reixes de Persbiteri.
ART DEL SEGLE XIII. TARDO- ROMÀNIC
És un art molt ric i amb moltes varietats. Es mou entre el romànic i el gótic que
plenament format, a Catalunya hi té un desenvolupament molt tardà. A Europa aquestes
transformacions ja es donen a la segona meitat del segle XII.
S’anomenarà art 1200, ja que el terme tardoromànic era despectiu, també se
l’anomenava protogòtic. La inclusió de la data va fer que es distingís molt. Puig i
Cadafalch ho va anomenar tercer romànic.
S’està vivint un moment d’expansió cap al sud. Allà es produïra un art
conservador amb el romànic, però també les principals novetats això és una situació
contradictòria. En arquitectura hi havia un desenvolupament dels conjunts cistercencs
principal introductor de noves formes (císter). No innova, sinó que introdueix . El císter
sogeix amb la voluntat de oibresa i austeritat, però quan arriba a Catalunya, aquesta
voluntat potser ja no és tant estricta i l’art esdevindrà més important.
SEUS CATEDRALÍCIES DE TARRAGONA I LLEIDA
Molt importants arquitectònicament, però també escultòricament. L’escultura s’anirà
deslligant de l’arquitectura, hi haurà un major dramatisme però també un grau
d’idealització. Pel que fa a la pintura hi ha una recerca de noves vies. A Alemanya,
Austria, etc. Es fa un replantejament de les obres bizantines, aquí no tindrà continuïtat.
Comencem a tenir més informació sobre el promotor corona, església. Classes
benerants; també comencen a haver-hi d’altres sectors que més endavant seran els
gremis i cofreries.
L’art que encarreguen els monarques és de caire cortesà. D’altres seran els qui
portaran les peces d’innovació. No acostumaven a interessar-se per les seves
residències, però si que ho feien per a monestirs i convents.
Pel que fa la noblesa es vol actuar com el rei, és però un art més fidel a la
tradició.
L’església serà el més important quantitativament.
Arquitectura: Els edificis poden ser anomenats de dues maneres: tardoromanics o
proto-gòtics. Ens trobem amb moltes innovacions. A nivell tècnic hi ha una major
regularització en el treball de la pedra arriben picapedrers del llenguadoc. Al segle
XIII començaran a realitzar marques a les pedres. Els edificis són construccions
homogènies: planta rectangular, nau única, absis semicircular, poligonal o pla. Els
edificis més importants però, tenien planta de creu llatina, aluns també planta basilical.
Les voltes seran de canó apuntat (la coneixem des del segle XI). Es comença a estendre
la volta d’aresta. Aquestes voltes d’aresta comencen a rebre decoració a la zona dels
nervis com per exemple motllures o bocells o mènsules. Aquestes poden ser quadrades
o cilíndriques.
Els pilars s’hi afegeixen columnes adossades, això ja ho haviem vist en altres
construccions com per exemple a Sant Pere de Rodes, però són construccions més
antigues. Ara però malgrat es continui produïnt, es perfeccionarà.
Les finestres seran d’arc de mig punt i poden ser decorades amb columnes i capitells.
El decorativisme estarà realitzat per elements arquitectònics, passarà a l’interior de les
esglésies per mitjà d’arcs cecs. Aquest tipus de decoració la trobem sobretot a la
Catalunya nova Es construïen noves esglésies (segle XIII), per tant el gòtic i
penetrarà més tard, perquè quan aquest arribi, els ediicis encara seran molt nous.
Les façanes/ portades seran diferents i importants, seran senzilles, fins i tot llises.
Algunes només amb arquivoltes a la porta. Aquesta austeritat sovint és una
característica de l’arquitectura cistercenca.
El císter aportarà elements innovadors a França. No té la voluntat de construïr-
se com un art. Parteix de dos preceptes bàsics:
1. Grans espais
2. Fragmentació de l’espai: No quatllarà a Catalunya.
Catedral de Tarragona. Context historic:+Tarrakuna musulmana
Els àrabs arribaren a Tàrraco i el 719, els exèrcits de Mussa ibn Nussayr l'arrassaren. En
desmembrar-se el Califat de Còrdova, formà part de la taifa de Saragossa i
posteriorment de la taifa de Tortosa. Durant molts anys, la frontera entre cristians i
musulmans s'establí entre el Gaià i el Llobregat, això provocà incertesa en els habitants
del Camp de Tarragona, que impedí el seu progrés.+Tarragona cristiana
L'any 1116 es produí la reconquesta cristiana de Tarragona per part de les tropes de
Ramon Berenguer III. Quan s'aconseguí recuperar tota la Catalunya Nova, la ciutat
experimentà un creixement espectacular amb nous pobladors procedents de la Catalunya
Central.
De seguida es produiren lluites per dominar la zona entre l'Arquebisbe de Tarragona i el
Comte de Tarragona Robert d'Aguiló. Després d'uns anys de conspiracions i assassinats,
els Aguiló foren expulsats.
A principis de segle XIII, s'urbanitza la gran plaça del Fòrum romà, i la ciutat continua
creixent, esdevenint un important centre de poder a Catalunya. Ràpidament, sorgeixen
els primers barris extramurs:
el Corral (antic circ romà), dedicat al comerç
la Vilanova, que s'extenia fins al port. Era ple de molins, horts i cultius
l'Horta, que arribava fins al Francolí. Era una zona amb cases aïllades amb
camps de conreu
El maig de 1348 arribaria la Pesta Negra i el conseqüent replegament de població cap a
l'interior de les muralles. A principis de segle XV, la ciutat es recuperà de la Pesta fins
que, durant la Guerra civil catalana, les tropes reials l'assetjaren i la ciutat quedà molt
afectada.
A la zona on es construirà la catedral (1130) s0hi instal·la una comunitat de
canonges amb edificis preexistents. L’edifici que coneixem avui en dia no es va
començar a plantejar fins al 1220. El 1171 Huc de Cervalló en el seu testament ens
informa que la construcció de la catedral s’han de començar. Hi haurà molts entrebancs,
però no és fins el 1190 que rep un impuls important per part de Berenguer de
Vilademuls i Ramon de Rocaborti, aquests van impulsar les obres de la catedral.
La consagració es va fer l’any 1331, va tardar molt en fer-se. Hi ha una tradició
que ens parla d’una consagració el 1230. En aquesta època s’havia fet la capçalera.
Ramon Milà, va morir el 1266 i en la seva làpida sepulcral ens explica que va
treballar o supervisar la zona de les voltes.
Avui tenim un edifici amb planta de creu llatina. Consta de tres naus de cinc
trams cadascuna i creuer. Un dels braços del trassepte comunica amb el claustre. Es va
fer així per unes estructures que hi havien hagut i ho condicionaven.
Durant aquest període es donen canvis de projecte, ho percebem amb la planta i l’alçat.
L’absis central té un mur més gruixut amb volta de quart d’esfera i arc apuntat
concepció romànica. El mur és més gruixut i els absis laterals no estaven previstos.
En un principi es concebia una església d’una sola nau, amb volta de canó apuntada.
L’absis fortificat. Actualment queda l’absis fortificat.
El 1195 es va produir un canvi en els plans de l’edifici fent-lo tal i com el veiem ara. Hi
havia un campanar del segle XIV sobre la primera absidiola del braç sud. La coberta
és realitzada a finals del segle XII. El fet de ser coberta amb volta de creueria va suposar
un problema ja que els suports no estaven preparats per rebre aquest pes, així doncs es
farà un nou tram de columnes per reforçar i aguantar les voltes tant de la nau central
com les laterals es cobreixen amb vota de creueria.
El cimbori, a la zona del creuer. És de forma octogonal. Es construeix sobre trompes i
es corona sobre una cúpula nervada. Als espais que deixa cada tram s’hi han obert
finestres. Aquest element ens portarà cap a l’art gòtic. El seu precedent són els templets
dels monestirs cistercencs situats al claustre dedicats a ser lavabo.
El claustre és un projecte unitari, sabem que encara s’hi treballava a mitjan del segle
XIII. S’assembla més als claustres monàstics que als catedralicis. Cadascun dels trams
des de l’exterior s’hi veu un arc de descàrrega, tres arcs de mig punt sustentats per dues
columnes i òculs amb traceries de motius molt variats d’arrel àrab. També els veiem en
una cornisa que envolta tot el claustre Aquests lobulats. Cadascun dels trams es
separa de següent mitjançant un pilar reforçat per un contrafort i que té una columna
adossada.
Arquitectura
És una època on no hi ha gaires innovacions, potser alguna però a petita escala. Estan a
cavall entre la tradició i la innovació. Alguns l’anomenen tardorromànic i altres
protogòtic.
Aspectes tècnics: millora del treball de la pedra, arriben mestres del Llenguadoc i de la
Provença. Ara és quan es comencen a signar les pedres (f. S.XII-XIII). Els edificis són
bastant homogenis: absis quadrats, semicirculars i tornen els poligonals (o plans). Els
edificis poden ser d’una sola nau o de varies. Les plantes varien entre creu llatina o
basilical. Sobre el sistema de voltes: la volta de canó apuntada continua tenint la seva
importància encara que pot ser seguida o ajudada pels arca torals. La volta d’aresta
s’estén. En la zona dels nervis s’afegeixen bocells o motllures de diferents formes
(rectangulars, quadrades o cilíndriques). Això no és una innovació, l’únic que canvia
són els bocells i l’apuntat. Es diu que fou el Císter que ho introdueix a Catalunya des de
França. S’adossen els pilars a les columnes, tampoc és nou però es perfecciona. Les
finestres majoritàriament són de mig punt i decorades o no amb columnes i capitells,
esculpits o no. El decorativisme es porta a terme a través dels elements arquitectònics
(p.ej arcs cecs sobretot a l’absis per la part interior).
Aquestes noves innovacions es veuran per tot Catalunya, però especialment a la
Catalunya Nord, i en edificis de nova planta. No són canvis estilístics, sinó que venen a
ser innovacions. La Catalunya Nova correspon a les noves terres acabades de conquerir
als musulmans i per tant s’han de cristianitzar. Són edificis del segle XIII. Les façanes
dels edificis comencen a tenir una major importància, pràcticament són portades
senzilles, sense gaire decoració o fins i tot llis austeritat influències del Císter?
S’ha comentat aquesta possibilitat, encara que no és del tot segur. Tanmateix, Lleida i
Tarragona són coetanis als monestirs del Císter.
Pel que fa el Císter, a França, no parteix de la voluntat d’encabir-se en un art, sinó que
és un art segons les seves necessitats: grans espais i amb tendència a la fragmentació
dels mateixos.
[Catedral de Tarragona]
1116, Tarragona és perduda per par dels àrabs Ramon Berenguer III reinstitució
de la Tarraconense, província eclesiàstica i seu Episcopal i es desvincula de Narbona.
1130, comunitat de canonges en el terreny on es construirà la futura catedral amb parts
d’edificis preexistents. A finals del segle XIII en cara no es projecta.
1171, Hug de Cervelló, bisbe de Tarragona, i en el seu testament deixa diners per a la
construcció de la catedral.
1190, impuls important de dos arquebisbes: Berenguer de Viladeblus i Ramon de
Rocamartí. Alfons el Calb i Pere el Catòlic també ajuden
1331, consagració.
1230, sense documentació – consagració de la part de la capçalera.
1266, Ramon Milià, Canonge obrer, supervisor de la zona de les voltes.
Planta de creu llatina amb capçalera esglaonada amb un trassepte ampli. És de tres naus
amb cincs trams cadascuna. El claustre està situat en un lloc especial (braç nord del
trassepte i capçalera). Sembla que volia aprofitar estructures anteriors (romanes –
comunitat de canonges).
En aquest període tant llarg hi ha canvis de projecte que es veu en planta però sobretot
en alçat: absis cobert amb volta de quart d’esfera apuntat, una concepció clarament
romànica / diferències en el gruix dels murs dels absis laterals. En principi seria una
església d’una sola nau, pensada per ser coberta amb volta de canó apuntada amb un sol
absis monumentalitzat i estaria fortificat. En 1195 hi ha un gran canvi de projecte que
ens porta a l’edifici que avui coneixem: quatre absis amb el central monumentalitzat en
dimensions més dos absidioles. A la part sud del trassepte un tram correspon al
campanar i coincideix amb la primera absidiola. Els trams preabsidials estan coberts per
voltes de creueria que són de finals del segle XII, la mateixa cronologia que les naus
laterals de Poblet3. Això ocasionà un conflicte en la zona. Els suports no estaven
preparats per rebre aquestes voltes perquè estaven concebudes pel projecte anterior. La
solució es construir un segon orde que aguanti els nervis4. La resta de l’edifici, tant la
nau central com les laterals es cobreix amb volta de creueria, on ja no fa falta la
superposició de columnes. A la nau central els nervis estan decorats amb bocells
cilíndrics amb motllura rectangular que fa de transició. El cimbori és de secció
octogonal però amb irregularitats. Es construeix sobre trompes i coronada amb una
3 Segons la bibliografía, les naus laterals de Poblet són les primeres de l’art català, però encara està el dubte. Què va primer : Tarragona ? o Poblet?4 Segon ordre de columnas semblant al model clàssic que es va utilitzat a Sant Pere de Rodes (p.ej) dos segles abans.
cúpula nervada amb volta de creueria. No té tambor i en els espais s’ha obert finestrals.
La construcció és de mitjans del segle XII amb elements que ens porten cap al gòtic. Els
precedents els trobem en els monestirs cistercencs, templets de claustres i fonts. El
claustre es va iniciar poc després de la construcció de l’església, al voltant de 1195.
Respon a un projecte unitari, sense canvis de projecte. Les galeries són de vuit trams.
Cada tram està definit amb uns arcs apuntats de descarrega amb tres arcs de mig punt
sustentat per columnes dobles i en els espais, dos òculs decorats amb trasseries de
motius àrabs molt variats. Cadascun dels trams es separen entre si mitjançant un pilar
ajudat d’un contrafort i pilar adossat.
[Seu Vella de Lleida] Ubicació Roca mitjana.
1149 reconquerida als àrabs. Recuperació de la Seu Episcopal encara que canviaran la
seva ubicació.
1180. Documentació de Pere de Coma (Sacoma?), mestre d’obres que es troba a Lleida.
113. Signa un contracte amb el bisbe per l’inici de les obres.
1203. Documentació de les actes solemnes de la col·locació de la primera pedra, un
pilar del presbiteri, per aquí sempre es comencen les obres.
1278. Data de consagració. Obres pràcticament acabades. Magister-Fabricator Pere de
Coma m. 1220 i enterrat a la Catedral.
Es succeït per Pere de Sacoma.
Coneixem també a Pere de Pennafreita (m. 1286). Berenguer Opiç, sacerdot d’obres.
Planta de creu llatina, capçalera de cinc absis esglaonats, tres naus de tres trams
cadascuna separades per pilars cruciformes sobre podis. Hi ha una sèrie de columnes
adossades (parelles a la part frontal i als laterals fins arribar a 16). Aquestes columnes
recullen els arcs torals, i els nervis de les voltes.
Els nous estudis diuen que aquest edifici fou concebut amb arcs de creueria encara que
molts estudiosos també diuen que no és així. Això ens diu que el romànic no és un art
tancat, sinó que evoluciona i s’adapta.
Hi ha capelles adossades a les naus laterals, un total de quatre concebudes des del
projecte inicial, és una de les particularitats de l’edifici.
El cimbori és octogonal amb volta de creuer i trombes. És un cimbori més alt que el de
Tarragona amb un cos de finestrals que permet obrir una galeria com un mur doble. És
una cúpula nervada.
El claustre es troba als peus de l’edifici. S’adapta a la configuració topogràfica. Les
naus són curtes i tampoc poden pesar al costat de les naus laterals. La galeria sud té un
mirador obert, no és una cosa excepcional. En la zona nord es troben les dependències
dels monjos. El claustre està decorat amb calat, però que es de finals del segle XIII.
Els nervis de la volta de creueria dirigeixen el pes en diagonal, no aguanta res.
La volta d’aresta confluència entre dos voltes de canó i pes en diagonal.
Parmòduls té una funció similar als pilars adossats, que recullen els pesos de les
voltes. És l’element rectangular, triangular o cilíndric que sobresurt dels pilars.
[Sant Miquel d’Esconalbou, Baix Camp]. Església canònica. Parteix de 1170 amb la
donació de terres del rei Alfons I que dona a Joan de Sant Boi. La condició que
s’imposava és que els canonges hi havia de viure allà i que Joan de Sant Boi seria el
supervisor. En el segle XX es va convertir en un castell amb una sèrie de
transformacions que ho desvirtuaren tot i que és bastant fantasiós.
Originalment l’església va ser començada a l’any 1196. Consta d’una única nau
rectangular coberta amb volta de canó apuntada. Per descarregar els pesos es
construeixen arcs formers de descàrrega en els murs laterals. L’absis és quadrat cobert
amb volta de creueria i una mica més estret que la nau. Hi ha una escalinata per accedir
a l’absis doncs sota d’aquest es troba la cripta. Utilitza l’arc toral apuntat en la zona de
l’absis que descarrega el seu pes sobre 2 semicolumnes amb parmòdul. La volta d’arc
apuntat sabem que no és original de l’església. Aquesta coberta seria del segle XIII, per
tant, va patir alguna que altre modificació. Concorden amb les noves tendències del
tardorromànic.
En la porta principal: estructures de tres arquivoltes que acaben amb les seves
respectives columnes i els capitells sense decoració, igual que el timpà. És possible que
hi hagués un pòrtic que guardava un atri.
La sagristia es trobava a l’ala est del claustre enganxat a l’absis. Està construït en volta
de canó i adossada està la sala capitular, quadrada, de volta de creueria que s’obre al
claustre per una porta amb arc de mig punt amb dues finestres. El claustre està cobert
amb arcs de mig punt sustentats per columnes tetralobulades (precedent dels claustres
gòtics). Els capitells del claustre tenen decoracions geomètriques i vegetals molt senzills
que s’atribueixen generalment a l’arquitectura del Císter.
[Capella de Santa Llúcia. Claustre de la Catedral de Barcelona].
1257. Bisbe de Barcelona, Jaume Urb.
1268. Capella oberta al culte. No sabem si era una capella funerària però sí més no hi ha
personatges enterrats.
És una capella quadrada, sense absis, coberta amb volta de canó apuntada. Va ser una
capella molt influenciadora. Destaca el treball acurat de la pedra. S’ha pogut destacar la
importància del patrocini, “del despligue de medios”. La zona de la porta està plena
d’escultures d’afiliació francesa (Jaume I el Conqueridor).
[Santa Maria d’Agramunt. Urgell]. Planta basilical, amb tres absis, el central més gran
que es corresponen amb les tres naus sense trassepte. Les naus estan separades per pilars
esglaonats amb columnes adossades als pilars. Aquestes columnes es corresponen amb
els arcs torals. Està cobert amb volta de canó apuntada. La zona exterior de l’absis està
“decorat” amb arcs cecs i columnes adossades. Són decoracions típiques del primer
romànic. S’utilitza el bagatge de l’arquitectura romànica. La seva construcció és
paral·lela a la Seu d’Urgell. Cronologia: 1163 repoblació. 1236 administració de justícia
als peus (església acabada doncs).
Arquitectura del Císter
El Císter és una ordre que va ser fundada a França amb intencions de reformar l’església
amb la regla de Sant Benet, amb l’observància. A finals dels segle XI, l’abat Molesne
funda una nova comunitat a la zona de Titeaux 1098 per retornar a l’observació estreicte
de Sant Benet. L’any 1119 no tenen un ordre, és a dir que ara adopten la de Sant Benet.
Altres abats: Bernat de Fontaine (1090-1153) / Claravall, un radical.
El monestir com a món del monjo aïllat i sobreviure per ell sol. Retirar-se de la
afluència de Cluny. Tot això repercuteix a l’art: sense elements decoratius per no
distreure de l’oració, no als elements monumentalitzats, desflorament de les imatges,
normalitzar aquesta prohibició no són iconoclastes, tenen imatges però van en
compte amb els materials que utilitzen, tant en els objectes litúrgics com en els murs de
les seves esglésies. Donen més importància a la raó que als sentits, per tant tenen unes
formes més pures i més netes.
Els monestirs del Císter tenen tres punts importants que han de resolts en les seves
construccions: revestiments d’aigua fàcil, terres als voltants i el lloc per viure. Aquest
lloc per habitatge ha d’incloure l’església, el claustre (generalment col·locat al sud),
dependències, i espais destinats als convexos (dedicació per pensar i reflexionar). Els
monjos del Císter han d’estar separats dels convexos, d’això les esglésies
compartimentades, les dependències diferents, accessos diferents... També tenien
cellers, magatzems, molins... El monestir cistercenc té els espais col·locats
racionalment. L’arquitectura en termes generals parteixen dels monestirs de Cluny. És
una arquitectura molt influenciada per l’arquitectura clàssica vinguda de Vitrubi, de
formes pures, amb columnes cilíndriques i poligonals. Els capitells són llisos o amb
motius vegetals o geomètrics molt senzills.
[Monestir de Poblet].
Pertany a la quarta generació dels monestirs cistercencs. Va ser promogut per Ramon
Berenguer IV i la família Montcada. L’any 1150.1151 les terres van ser donades als
monjos de Fontfreda (Císter) perquè fundessin un monestir a Catalunya. El monarca
també donà moltes terres, és més el monestir de Poblet tenia propietats per tot
Catalunya. Tenien molta relació amb la monarquia, fet que s’allunya molt de la regla de
Sant Bernat. El van convertir en la força més potent desbancant a Ripoll. L’església
s’allunya bastant de les propostes de Bernat. Cap a 1163 les obres ja estarien
començades, a més que hi ha documentació de donacions. Cap a 1200 la documentació
ens parla de donacions d’objectes litúrgics i sagrats per les capelles. L’església doncs ja
estaria construïda.
L’església: absis central amb deambulatori i cinc capelles radials, poc acord amb la
regla de sant Bernat, s’assembla més als monestirs de Cluny. Té un trassepte bastant
marcat en planta. És una església de tres naus, de cos una mica llarg. Les naus estan
separades per pilars cruciformes i columnes adossades que recullen els arcs torals. La
nau central està coberta amb volta de canó apuntada, mentre que les laterals estan
cobertes amb arc de creueria ( es diuen que són els primers de Catalunya). El trassepte i
deambulatori també es cobreixen amb voltes de creueria. A la zona dels peus es construí
un portxo o galeria. De les portes de l’església només es conserva la del claustre. Pel
que fa les seves dimensions és una església molt esvelta, molt alta. És un dels edificis
més grans de la península ibèrica de l’època. Cos de 85 metres, trassepte d’amplada 33
metres, d’alçada 28 metres (torna a no complir la norma de Sant Bernat).
A finals de segle XII el gran nucli d’estances ja estarien construïdes. L’església està al
sud i el claustre i dependències al nord, quan generalment era al contrari. Per poder tenir
solucionats tots els problemes, l’arquitectura cistercenca sap molt bé com adaptar els
seus edificis.
[Nord refetor, oest celler, sud església, nord claustre]. El claustre es va
construir més tard i no té una forma perfecta, és més trapezoïdal. El refetor és una
estança rectangular tancat amb volta de canó apuntada i amb obertures (ens movem en
els mateixos paràmetres).
A finals del segle XIII es comença a construir el claustre i s’allarga durant tot el segle
XIII, i a més podem veure l’evolució. La galeria sud és la primera en construir-se. És
una galeria d’arcs de mig punt sustentats per una doble columnata en parelles, de dos
en dos, per un arc apuntat. Si recordem el claustre de Tarragona és molt similar (més
monarcal que catedralici). Només la galeria sud té aquesta configuració. El lavabo és un
element típic cistercenc, no exclusiu. És el templet del lavabo que està enganxat al
refetor. Sistema: dos arcs de mig punt amb un arc de descarrega (semblant a la galeria
sud).
La gran majoria de l’evolució s’experimentà en el segle XIII, les tècniques ja es
coneixien però ara tenen noves configuracions.
Sala Capitular: sala quadrada de 9 trams de volta de creueria, que sustenten en els murs
planimetrasl, i els quatre pilars del centre. Els fustos són octogonals. Són sales bastant
senzilles, amb murs llisos. L’entrada està flanquejada per finestres geminades (típic).
Cronològicament similar a Santes Creus.
Sala dels monjos: dos naus separades per columnes cilíndriques i els nervis de les voltes
de creueria són quadrats, sense cap decoració. Els paraments són correctes. Molts autos
pensen que hi ha contradiccions o altres pensen que és enriquidor.
Celler (l’antic refetor): 2 naus, volta de creueria, columnes octogonals, nervis quadrats.
Llenguatge senzill i auster.
Dormitori: sobre la sala capitular i la sagristia, al segon pis està la sala dels novicis i
dels monjos. Tenia un accés directe a l’església per les oracions nocturnes. Sistema:
diferents a la resta. És una sala llarga sustentada per arcs diafragmes apuntats, que
sostenen una coberta de fusta a doble vessant. És de caràcter monumental 87 metres
(més llarga que l’església) o 10 metres d’amplada.
Elements decoratius i escultòrics: parmòduls (segle XIII). El que veiem a la fotografia
és bastant auster. Mica en mica hi apareixen motius figurats perquè la regla del Císter
cada vegada es relaxa més.
[Monestir de Santa Maria de Santes Creus].
Monestir de la tercera generació. Va ser fundat per la donació de terres de Guillem
Ramon de Montcada cap l’any 1550, a les terres de Valldaura, entre Barcelona i
Montcada. Es veu que tindrien problemes d’abastament d’aigua i havien de buscar un
nou punt. Cap a 1160 s’instal·len al Baix Camp al costat d’un riu. Però hi havia un
conflicte entre la diòcesis de Tarragona i Barcelona i que per això trigaren en començar
les obres. El nom de Santes Creus prové d’una altre llegenda.
1174. es comença la construcció de l’església.
1211. faltaven per construir només les naus.
1225, obres segurament acabades.
1191 Construcció del dormitori dels novicis al segon pis. Tot el que estava sota, la sala
capitular, sagristia vella, locutori i celler doncs ja estaria construït.
1225. ja no tenim més informació.
Segle XIV. es parla d’una remodelació del refetor del monjos.
1313 es construeix el claustre major. Això vol dir que hauria d’haver un claustre
anterior que no l’hem conservat però que sembla que només queda el templet del
lavabo.
El període que no tenim documentació és per una crisi que pateixen tots els monestirs
cistercencs, perquè neixen els ordres mendicants, i els diners s’han de repartir, a més,
les ciutats tenen molta més importància i amb altres prioritats d’inversions.
Podem dir que aquest monestir és el que té més puresa cistercenca de tota la península.
Té precedents d’altres monestirs, sobretot el de la Gran Selva de Toulouse. L’església
està al nord i les estances al sud, per tant, és correcte.
Església: planta de creu llatina, tres naus amb trassepte i cinc absis rectangulars (l’absis
central és l’únic que sobresurt). Tota l’església està coberta amb volta de creueria amb
pilars rectangulars molt massissos, que donen una sensació de pesar. Els nervis són de
secció quadrada que recolzen sobre parmòduls decreixent. És una església molt sòbria,
molt austera. En les naus laterals no hi ha parmòduls.
Sala Capitular: es diu que es anterior a Poblet. En tot cas és similar: nou trams, creueria
i secció dels nervis cilíndric. Les columnes són de secció cilíndrica. Els capitells estan
decorats amb motius vegetals. S’ha parlat que seria realitzat per un grup d’arquitectes
diferents a l’església perquè és molt lleugera. L’accés: porta amb 4 finestres geminades
(semblant ala galeria sud de Poblet, i el lavabo de Poblet).
Dormitori: 1191, però la configuració correspon a una estructura posterior, o a una
remodelació. Consta d’arcs diafragma i a doble vessant el sostre de fusta. Aquest
sistema no es nou a Catalunya sinó que es romà. Crea espais diàfans i oberts que
generen una vessant important de l’arquitectura gòtica catalana. Aquest sistema
l’adoptaran hospitals, temples, mendicants, i arquitectures civils. És un segon pis per
tant l’estructura és lleugera, no crea pesos i l’edifici està més assentat. El sistema votla
de canó apuntada amb arcs torals Císter: reinterpretació de sistemes ja coneguts a
Catalunya.
[Abadia de Fossanova (Itàlia)] Refetor 1208 (?) Císter, mateix sistema de cobertes.
Hi ha una sèrie d’escuts heràldics en el dormitori que ens diuen cronologies aprximades,
igual que el treball de la pedra que ens diu que hi ha diferents fases constructives. 1230
Cronologia de les heràldiques.
1225-S.XIV època de crisi econòmic.
Arquitectura civil tardorromànica
Aquesta part és la menys estudiada perquè aquests edificis han patit moltes
transformacions que desvirtuen el seu sentit original i a part de les males conservacions.
L’edifici més important és el castell, de caire més defensiu. En podem distingir de dos
tipus: els aïllats que són defensius i que segueixen les mateixes tipologies que veiem en
èpoques passades; i els residencials que mica en mica s’aniran convertint en palaus.
En el segle XIII les dependències tenen tendència a regularitzar-se en l’espai en forma
de quadrat arreu d’un pati i amb torres defensives. Aquest tipus es regularitza, però a
Catalunya cap al segle XIV.
[Castell de Miravet. Aïllat]. Estava destinat a l’ordre del Temple, els religiosos militars
(croada de Terra Santa). Té tants elements defensius com elements típics de monestirs
(refetor, galeries semblants a claustres, capelles...). En el 1153 va ser donada als
templets aquestes terres. Sembla que és d’origen sarraí, però els templers ho reformaren.
Sembla que ja estaria enllestida cap a 1235, si més no les parts generals. Posem aquesta
data per el Capítol General de l’Ordre del Temple que es va dur a terme aquí, tanmateix
podem dir que era un indret important.
Va ser l’únic reducte en caure de la Corona d’Aragó.
La tècnica constructiva consisteix en uns paraments bastant homogenis, encara que s’hi
pot distingir moltes fases constructives que van des de finals del segle XII fins al segle
XIII.
Conservem algunes dependències al voltant d’un pati d’armes disposats en diferents
pisos (pisos superiors volta de canó apuntada), amb rel refetor i dormitoris. Al mur nor
hi hauria l’església. Com tetes les d’aquest ordre mantenen un caràcter auster, senzill,
un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntada. L’absis es semicircular a
l’interior amb volta de quart d’esfera, a l’exterior pren forma de torre prismàtica. La
tipologia de finestres és d’espitllera i es manté en tot l’edifici.
El pati d’armes dóna a una galeria a nivell de primer pis, adossat al mur sud de
l’església, i segons la documentació funcionava com a claustre.
[Castell de Verdú. Lleida]. Va pertànyer a la família Cervera però l’any 1237 va ser
donada al monestir de Poblet. Al voltant del castell es disposa la vila de Verdú. Va patir
moltes modificacions.
En el segle XII es construeix una torre cilíndrica. Al segle XIII el nucli del castell pateix
una gran remodelació: dos nivells, planta rectangular coberts amb arcs diafragma i
coberta de fusta planta on estaven les estances abancials. Adossat hi ha un edifici
rectangular de dos pisos i un soterrani amb celler i cisterna. El segon pis està cobert amb
arcs diafragma i fusta. La planta baixa és on es troba la botiga del blat. Una gran sala
amb columnes adossades, sense parmòduls. La torre de planta quadrada actualment esta
esglaonada. La capella està dedicada a Sant Bernat.
[Castell palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà]. Al voltat d’un pati d’armes hi ha dues
plantes. La baixa és de la tercer terç del segle XIII (dues capelles). La part alta es del
segle XIV.
[Castell palau de Sant Joan de Bellcaire de l’Empordà].
[Castell Reial de Barcelona].
Segle XIII Jaume I
Pere el Gran precedent del Saló del Tinell.
Alfons II grans reformes. Conservem portes i finestres.
Segle XIV – XV moltes modificacions.
Una altre tipologia d’edifici civils són les cases urbanes.
[Palau dels Marquesos de la Floresta. Tàrrega]. Finestres coronelles. Façana articulada
semblant al
[Palau de la Paeria de Lleida]. Prové de la família Sanonja fins 1342, la vendran i
l’adquirirà el govern de la ciutat (1383). Aquest palau consta de dos pisos: planta baixa,
primer pis i un soterrani. En planta: forma rectangular amb les dependències disposades
al voltant d’un pati d’armes. La coberta no sabem si era d’arcs diafragma i coberta de
fusta, no ho conservem.
La façana va patir una modificació, o restauració entre 1929 i 1931 que buscava
l’estructura original. La porta es de mig punt amb dovelles, i descentrada. S’augura que
hi hagués dos portes menors als extrems. Al primer pis les finestres coronelles, arquets
amb guardapols. La cornisa està decorada amb mènsules que tanquen d’edifici. La
galeria que avui es veu és d’època posterior. Els elements esculpits a les mènsules i
capitells són escultors de la Seu Vella de Lleida.
[Reials Drassanes de Barcelona]. Pere el Gran (1276-1285) impulsa les noves
construccions de les drassanes. Era bàsicament un recinte amb porxos i al centre un gran
pati. Al segle XIV es decideix tancar el pati amb el mateix sistema del porxo: arcs
diafragma amb fusta a doble vessant amb pilars de secció quadrada-
Un altre element important són els hospitals. En general són naus allargades cobertes
amb arcs diafragma i fusta.
[Hospital d’Olesa de Bonesvalls. Penedès]. 1262 Guillem de Cervelló. És tot un
complex que conté capella, un recinte tancat, dues naus d’hospital, amb dos pisos
(superior diafragma i fusta) i una torre adossada quadrada (defensiu).
La capella consta d’una nau rectangular amb diafragma i fusta per cobrir. Un absis
rectangular de creueria.
Escultura
Els tallers més importants es troben a Ripoll, Vic, Elna, Girona i Solsona (segona meitat
del segle xII).
La intensa activitat escultòrica ens parla d’una continuïtat i evolució en les formes. Si hi
haurà un canvi en la geografia igual que va passar amb l’arquitectura. Llavors parlarem
de l’escultura de les Catedrals de Tarragona, Lleida i de la Catalunya Nord.
Les influències externes venen de diferents punts. És possible que varies d’influències
conflueixin en un mateix edifici. Malgrat això, hi ha obres d’estils i repertoris comuns
que especifiquen els focus. La itinerancia dels artistes també és un punt a tenir en
compte i en aquesta època estarà en auge.
1. Les influències de l’escultura clàssica arriba de diferents fonts.
2. La línia de Toulouse potser és la més important. Solsona, Girona, Sant Cugat
Tarragona i Lleida més desenvolupada i amb més repertoris ornamentals.
3. Císter. A partir del segle XIII la austeritat s’anirà convertint en decoració (no la
veurem).
4. Remodelacions dels edificis: escultura amb molta càrrega romànica. Menys qualitat
tècnica que no les relacionem amb les grans línies escultòriques. Gran riquesa
iconogràfica.
[Seu Vella de Lleida. Porta de Sant Berenguer]
Cornisa que rep decoració molt semblant a Toulouse. Crismó.
[Porta de la Anunciata. 1215]. Consta d’un cos que sobresurt del mur amb una
cornisa amb mènsules decoratives. Les decoracions reben vegetació i figuracions amb
reminiscències clàssiques. Els capitells de les arquivoltes tenen motius vegetals i figures
humanes. L’arc de mig punt està “decorat” amb arquivoltes que a la vegada estan de
corades amb motllures vegetals i figurades. Flanquejant les arquivoltes hi ha dos nínxols
que rebien l’escena de l’Anunciació (d’aquí el nom). A la part dreta està Sant Gabriel i a
l’esquerra la Verge, una col·locació poc normal però que no es excepcional.
Estilísticament responen a una tradició tolosana.
Sota la cornisa hi ha una inscripció, és l’anomenada salutació angèlica, la transcripció
de les paraules de l’Arcàngel a la Verge, centrat per un Crismó. Es creu que el taller
d’aquesta portada també va treballar en el claustre de Tarragona i a la portada de Santa
Tecla.
[Porta dels Fillols]. Col·locat al tram mig del mur sud de les naus. Per ella
accedien els neòfits que anaven a batejar-se. S’acostuma a citar aquesta porta com el
màxim exponent de l’Escola de Lleida (característiques): 1. Estructura arquitectónica:
cos que sobresurt coronat per una cornisa amb mènsules. Gran profusió de motius
vegetals, animals, lluites, lluites entre homes i animals. És un repertori que també veiem
en la zona dels capitells en forma de fris. 2. Les façanes no tenen timpà i estan
caracteritzats per la gran difusió de les arquivoltes. Tenen un tipus de treball escultòric
de tipus geomètric (ziga-zaga, diamants, palmetes, arcs encreuats...). 3. Nou concepte de
monumentalitat.
Aquest tipus de façanes tenen un precedent en les portades anglonormandes, que es
caracteritza per els motius geomètrics i no pas per les façanes amb motius narratius com
són normals a França. Es barregen elements de diferents procedències: 1. Toulouse: art
de les zones de repoblació gràcies a la immigració i el mercat. 2. Císter: no figuracions,
més motius vegetals i geomètrics monumentals. Resultat? reinterpretació de caire local.
[Porta principal d’accés al claustre]. És molt semblant a la porta dels fillols.
Cosa sobresortit del mur, sense timpà, amb arquivoltes, decoracions geomètriques.
Segurament el treball d’aquesta porta és més treballat, més voluminós i el repertori és
més ampli que en l’anterior. Alguns autors com Yarza diuen que aquesta porta és el
màxim exponent del Taller lleidatà. Aquests autors diuen que aquesta escola s’iniciaria
en els treballs de l’església de Santa Maria d’Agramunt, quan antigament es deia que
Agramunt era una conseqüència de Lleida. Dins de la Seu: primer s’havia construït
aquesta porta. Després es planteja cap a 1250 col·locar el claustre a la zona dels peus de
l’església, i per tant es tanca la porta principal. En conseqüència es fa la porta dels
fillols, com a porta principal (hipòtesis de Yarza).
[Escultura del claustre]. Taller derivat dels treballs de les portades.
[Santa Maria d’Agramunt. Façana]
Les característiques són les mateixes. Gran profusió d’arquivoltes, vuit exactament, amb
els mateixos motius geomètrics. Els capitells són en forma de fris, l’escultura és
posterior, de finals del segle XIII 1283.
[Església de Vilagrassa].
Característiques semblants. Centre secundari.
Ramon de Blanya
Treballa a la Catalunya Nord, en les terres tarragonines i lleidatanes. El coneixem
perquè signà dues obres:
1. [Lauda sepulcral del Bisbe d’Elna, Ramon de Vilallonga, m.1201-1202]. La
construcció es fa cap a 1216. Hi veiem que es configura un tipus d’escultura que s’anirà
repetint en les obres d’aquest autor: figura estirada amb les mans creuades al pit, llarga
túnica i sobre un mantell amb uns plecs molt característics de l’autor: oblics que
conflueixen en el centre de manera artificiosa. Flanquejant al personatge dos àngels
turifaris i la mà de Déu beneint amb tres dits.
2. [Lauda sepulcral de Ferran del Soler, Santa Maria d’Eula, Rosselló, monestir
cistercenc]. Les característiques escultòriques són molt semblants. En aquest cas la
fesomia facial es conserva prou bé: rostres plans, ulls rasgats, pòmuls marcats, cara
bastant quadrada. Novament apareixen dos àngels que sostenen en aquest cas una tela
que sustenta el cap del difunt. Déu beneint sobre una creu patent. Apareixen dos
inscripcions: a la part esquerra la data de la mort de Ferran del Soler 1203, i en la part
dreta una inscripció molt estranya però que apareix el nom de l’escultor.
[Lauda sepulcral de Guillem de Gaulcem. Atribució a Blanya]. Aquest personatge va
morir l’any 1211, i l’escultura la situem més o menys per les mateixes dates. Es troba en
un dels murs de l’església de Santa Maria de Arles del Tec, al Vallespir. Realitzada en
marbre. Té el mateix tipus de construcció i característiques.
[Lauda sepulcral del Bisbe d’Elna Guillem Jordà, claustre. Atribució a Blanya]. Aquesta
lauda serveix per datar les obres. La figura sembla més llunyana, certa distància
qualitativa però semblant.
[Capitell de la galeria meridional del claustre d’Elna]. Atribució a Blanya o al taller.
També s’atribueix algun capitell del claustre de Sant Pere de Rodes.
El major treball que se li atribueix és la [Portada de Sant Joan el Vell de Perpinyà,
1219]. (en aquesta data encara s’hi treballava). Arc de mig punt que acull dos petits arcs
de mig punt amb una clau penjant al mig que conté la figura de la maiestas domini
beneint i amb el llibre i dos àngels flanquejant el cap.
Als laterals: 4 figures (2 per costat). A la part dreta: Sant Joan Baptista (titular de
l’església) altres diuen que és l’Evangelista i Sant Pere. A la part esquerra Sant Pau i
potser Sant Jaume.
És una portada molt singular a Catalunya però semblant a la de Burgos entre altres
(mitjans del segle XII)Ç: tipologies que arribarien a Catalunya a través del Camino de
Santiago, o que l’escultor Blanya hagués viatjat.
Aquesta portada seria la obra de major qualitat de l’escultor.
Qüestions d’atribució:
- plecs oblics que convergeixen al centre.
- tipologies del rostres
- acostumat al baix relleu.
Jordi Camps també atribueix a aquest escultor dos figures (Sant Pere i Sant Pau) de
l’església d’Anglesola. Realment tenen les mateixes característiques.
[Santa Maria de l’Estany. Claustre]. Finals del segle XII segle XIII, cronologia segons
la galeria. Les quatre galeries estan composades per deu arcs de mig punts sobre dos
columnes.
- Galeria nord (adossada a l’església) és la més antiga (1200). Les seves
característiques concorden amb les que es fa a mitjans del segle XII. Tendència a que
els temes historiats estan a l’interior i l’exterior ornamentat amb vegetals, animals o
geomètrics. Els figuratius, temes del: Gènesi, Vida de la Verge, Infància de Crist, vida
pública, passió... Escultura bastant proporcionada i ben ubicades en l’espai. Núria
Dalmases: relaciona amb l’escultura tolosana d’Arles. Joaquín Yarza la relaciona amb la
italiana.
- Galeria oest primera meitat del segle XIII, troncopiramidal invertida, daus a l’àbac.
Domina les superfícies plantes (treball de trapà). Tenen més valors els elements gràfics,
el dibuix i per tant més geometrització. Sobre la temàtica no hi ha diferenciació entre
interior i exterior. Dominen els vegetals encara que també hi ha animals, escenes
quotidianes i treballs dels mesos.
- Galeria est mitjans del segle XIII. L’estil és semblant al de la galeria oest, però es
va més enllà en la tècnica del relleu, amb figures més esquemàtiques. Creix la temàtica
del grotesc, temes profans i quotidians, encara que també hi ha temes religiosos.
- Galeria sud 1250-1250 (tercer quart del segle XIII). Ornamental a l’exterior, figurat
a l’interior. Tendència a donar importància a la zona de l’àbac. Repertori geomètric i
vegetal molt ric, però també en el repertori humà i animal. Les figurades no tenen cap
interpretació clara. Hi ha heràldica com a Cardona. La geometrització és extrema, de
caràcter primitiu, i tendència a la abstracció però de totes maneres és arcaïtzant.