AGORAFOBIA
MONTSERRAT RESALT TRILLAS
Priwero sessió
Aquella vegada m'hi posaria tossuda. Mentre anava a la
consulta en el taxi m'ho anava repetint. Sí, estava
disposada a d í r - l i -ho i a arriscar-me!
L'habitació era la mateixa, clar; tot era ben bé igual:
les cadires, els quadres penjats a la paret seguint una
simetria quasi perfecta, la tauleta amb les revistes del
cor i mèdiques (aquestes últimes ningú les agafava); la
iuateixa oloc a net i aquell si lenci de >:';iGí>ur que
cemp̂ e m'havia cridat l'atenció. p°rò aquel i fj~<::> zra
diferent, em sentia més forta i arnb ànims per a parlar
amb el metge de tu a tu .
Per f i , vaig entrar al gran despatx i , com era costum,
una mà enorme es va al lergar cap a mi per a que
l'estrenyés. La figura que hi havia al darrera sempre
aconseguia esporuguir-me: encara no havia pogut acabar
d'interpretar amb claredat els símbols d'aquella mena de
barreja entre cordial i tat i asèpsia de sentiments. Però
aquella vegada hi vaig gosar:
- Hola doctor, m i r i : v u l l que em t r a c t i amb hipnosi . No,
s i us plau, no em digui que no, com sempre! Ja veu que
no funciona res . Ja sé que potser e l meu cas és
d i fe ren t , però n 'est ic f i ns a no sé on de passar mesos
i mesos sense t reure 'n l ' e n t r e l l a t . Ja m'he pres totes
les píndoles del mercat. Sí, ara la que em prenc em va
força bé, però jo noto que hi ha alguna cosa en e l meu
comportament que no va a l ' ho ra .
No s'amoïni, no l i portaré cap problema. Si haig de
signar algun t ipus de paper, no dubti en dir-mo?
- Caram noia, VJÍ- ronca avui! Així m'agrada, En realitat
estic d'acord atò. t'.;. És fonamental conèixer el motiu
del teu problema. Pensa que els atacs de pànic i
posterior agorafobia, encara són tant els uns com
l'altra grans desconeguts, tenen arrels que cal
descobrir en cada personalitat i en els comportaments
anteriors a 1 'aparició del transtorn. No, no cal que
em signis res, no en parlem més; té la faré, N'estàs
segura, però?
- Sí , s í doctor. Ja pot començar.
Apa doncs, vine. estira't aquí i relaxa't. Jo
t'ajudaré, no tinguis cap mena de por. Ja saps que
estàs en bones mans, oi? Mira: el que faré és repasar
la teva vida a partir dels anys més propers i anirem
tirant enrera fins que trobem les dades que busquem.
D'acord?
Després d'una petita estona, ja estava l lesta pel que
fos.
M'interessa molt que em vaigis dient, de forma
cronològica tot el que et va succeint. No cal però que
esperis les meves preguntes, si bé jo t "interrompré si
necessito alguno aclaración •
... Som al 9 de novembre de 1981 cap al vespre. Segons
veig en el teu expedient és quan tot va començar. Què
fas?
Estic al l l i t . No em trobo bé. Tinc molta febre. Estem
esperant el metge d'urgències. El cas es que ja porto
diversos dies amb febre alta i no me'n surto. Per això
a casa han decidit avisar-lo i sor t i r de dubtes... Ara
arriba el metge. M'ausculta el p i t s ara davant, ara
darrera. Tot és tèrbol al meu entorn. Li sento la veu
que diu a la meva germana que és mi l lor que, donat que
l ' h o s p i t a l és tan a prop, em p o r t i n al Servei
d'Urgències. Creu que t inc pneumònia.
Em dona un salt l'estómac, Recordo la pel · l ícula que
tot just acabo de sentir des de l 'habitació i que la
meva família estava veient per TV i , precisament, la
protagonista és mor d'una pneumònia. Déu meu, m'estic
morint!
E¡n vesióixc com puc í- em col·loquen un abric que
escalfa-R.r·itj . fc.una mícc de fred. Baixo les esceles i
camino els pocs metres que em separen de l 'Hospital .
Entro al Servei d'Urgències. És gairebé de n i t i no hi
ha massa gent esperant. Em fan moltes proves: anàlisi
de sang, radiografies, m'ausculten diverses vegades,
moltes vegades, parlen d'un cor de "doble eco" i tots
els interns de guàrdia s'acosten per a comprovar-ho.
Em mareigen: un, un a l t ra , f ins i to t en fan baixar
del primer p is , d ' interns. Em pregunten si m'importa
que m'auscultin i jo vaig dient que no! Per fi, un
metge alt i arrugat de cara els fa marxar i diu que
tinc el cor molt fort i que ja me'n puc anar a casa.
Em donen penicilina i em fan fora.
- Ara, ja han passat dos mesos, Hi ha algun fet especial
que recordis?
- Estic dinant. És un brou. No tinc gens de gana però_
Què em passa. Tinc la cullera a la mà i sento una
angoixa terrible, molta angoixa. No em trobo bé. El
cor em comença a bategar amb una força terrible, suo
copiosament, sento una opre^s^ó al pit i em falta
l'.níre., tinc la visió borrosa, escíc ¡ncrejada, m'estic
morint! La mare m'agafa les mans i em calma. Mica en
mica em va passant. A casa s'espanten molt i aquesta
mateixa tarda anirem al metge.
- És la primera vegada que tens un atac de pànic?
- Sí
Ara, ets a la consulta del metge, del pneomòleg. Què
fas?
- Estic al costat d'una f inestra, que he obert. La gent
em mira amb mala cara, és gener! Però jo no puc
respirar!
- Què et diu el metge?
- M'ausculta una al t ra vegada. Em diu que estic curada,
que estic bé, que no ho entén. Em mira fixament i em
diu que potser estic patint problemes d'ansietat i em
recomana que emprengui ans io l í t i cs durant una bona
temporada. Fa la recepte i surto.
- Jo 'han passat uns quants mesos, Com et trobes? 'Has
deixcv la medicació? • •
- Si la he deixat. Ja feia dos mesos que la prenia. Em
trobo mi l lo r , la angoixa ha baixat però gairebé no
surto de casa. No haig d'anar a treballar perquè fa
uns mesos va plegar l'empresa. Si haig de d i r la
ve r i ta t no ho sento pas massa perquè hi patia molt
tant pels companys com per l'ambient i la feina que no
m'agradava. Només surto al carrer per anar al metge de
capçalera que ja no sap què donar-me. Em reforça el
sistema nerviós, però jo no acabo de sort i r-me'n.
- Creus que la falta de seguretat econòmica pot produir-
te aquestes angoixes?
- A més de la feina, he tingut altres problemes. Tot
s'ajunta_ Potser no puc digerir-ho tota sola.
- Bé, ane'm pas a pas, La teva vida laboral no ha estat
massa satisfactòria, no és així?
- No. En general, no. Només recordo una empresa en la
que vaig t rebal lar molt a gust. Era un i n s t i t u t
d'ensenyança per correspondència de dibuix i pintura.
Jo m'encarregava de ("entestar totes les cartes dels
alumnes, era fe l iç fent-ho, i més endavant també vaig
col·laborar en la redacció dels l l ibres que, sobre el
mateix tema, es van anar editant.
- A quin any som?
- Som a I 'any 1978
- I per què deixes la feina?
- Perquè sóc idiota. Per un noi. Ell va marxar de
l'empresa i jo vaig creure que no podria suportar no
veure'l cada dia.
- A part d'això, sempre t'ha costat una mica relacionar-
te amb els altres, oi?
- No sempre. De petita era molt sociable.
- I doncs. Com has arribat a aquest punt límit?
- No sé. Potser sempre m'ha costat comprendre les
reaccions, • la agressivitat, la ironia dels altres.
Crec que les ganes de sentir-me estimada i de que els
altres no s'enfadessin amb mi ha estat un dels meus
punts febles.
- Sé. Aquest noi del que m'has parlat t'ha deixat un
record imborrable i, si no recordo malament continues
I'amistat, malgrat haver deixat ambdós la feina, oi?
- Sí.
- T'importa reviure aquella època?
No. No és un període dolent de la meva vida; és un
temps de companyerisme, d'amistat, de riure quasi bé
sense parar3 de no pensar massa.
- Situem-nos més endavant. Quan comencen a sorgir els
problemes sentimentals?
- Primer sortim en grup, però després ha quedat reduït a
en Pere, en Sergi, la meva germana i jo. En Sergi ja
és un pintor amb tots els ets i uts, i molt bo.
- E/7 Sergi és la persona que et fa experimentar uns
sentiments diferents, dinem?
- Sí.
- Segueix
- Recordo quan em venia a buscar a casa. Conduia un
cotxe petit, de color blau, dels que ara ja no es
veuen. Jo esperava a la porteria, mig amagada. El cor
em volia sortir per la boca i se'm assecava la boca
com una mala cosa. Realment, es passa malament. Jo no
sé si e l s homes senten el mateix, però és mig
desagradable, mig estimulant.
Es canvia de pis . Ja no viu amb els pares. Ha llogat
un p e t i t e s tud i per poder p in t a r sense cap
interrupció. El seu món ara és la pintura i el seu
à t i c , en un carreró es t re t d'un barri prop del port
Sempre que hi vaig i mentre pujo a peu per 1'escaleta
estreteta i deixada sento una f la i re d'humitat molt
peculiar, semble que encaro em vingui al nas.
Generalment t i n c mal d'estòmac i la munió de
sentiments contradictoris que m'acompanyaven fins que
arribo a dalt em fan sentir un cert mareig. Però sé
que quan el veuré tot s'esvaird i només quedará un
cert estat de gràcia i de plaer immensos.
- Com és ell?
Es una persona molt inestable. Mai no saps com l'has
d'agafar. Malgrat ser amics de fa nou anys, no hi tinc
gens ni mica de confiança, no m'explica gairebé res,
10
no sé què sent, què pensa, com és en rea l i ta t . Un dia
el trobes afectuós, r i a l l e r , amable -amb la qual cosa
em dóna peu a fer-me i l · l us ions- i un a l t re : feréstec,
d i s tan t , menyspreador f i ns i t o t , deixant-me un
sentiment d'angoixa increïble.
- Ja veig que pateixes molt. Fas alguna cosa per deixar
de patir?
- Sí.
- M'ho vols explicar? Si t'angoixa deixem-ho,
- No. Vull explicar-ho.
- Molt bé, endavant; com acaba tot això?
- No m'agrada aquesta si tuació i vu l l solucionar-ho
perquè em fa pat i r molt_
.. Estic en una exposició de quadres que ha aconseguit
muntar. Els quadres són molt bonics, plens de color i
de f i gu res a l lergassades, e tèrees , plenes de
sensib i l i ta t . La sala és buida, no és massa bona hora
i em diu si vu l l baixar al bar a prendre un cafè.
11
- 1.7
- No sé com surt la conversa sobre la hipocresía de la
gent i la necessitat de d i r sempre la veri tat i el que
un pensa.
Ara és la meva, i aprofito l'avinentesa per d i r - l í ,
t o t mirant cap a la t e l e v i s i ó -estan fent una
entrevista a Sara Montiel- que ja no 1'estimo com una
amiga, sinó com alguna cosa més_
„ És queda blanc i no sap què d i r . Quan per f i parla
diu coses incongruents. La s>evu reacció és
desagradable. Em diu coses que ío no em mereixo. Em
diu que és un moment complicat de la seva vida: no sap
sí anar a viure amb una noia -que no sóc jo- o anar a
viure amb un amic com a parella; és a d i r , que no sap
ben bé quines són les seves preferències sexuals. Tot
se m'esborrona. Tinc la boca completament seca i no
puc bellugar-me ni aixecar-me de la cadira, la qual
cosa em fa aguantar tota una t iral longa d'imprecisions
i imbec i l · l i ta ts .
12
Quan puc aixecar-me, e l l també ho fa. Sortim. Li dic
adéu i m'afageig: "Corn no em truquis tu3 jo no et
penso trucar mai més. Adéu".
L'avinguda és més recta que mai. Camino molta estona.
Estic com estabornida, malferida. Em sembla que al lò
no m'està passant a mi. Tinc la sensació que em
despertaré ben aviat, que tot a l lò és un malson.
Aquest record desagradable i la desorientació et duren
molt de temps?
- Sí
- Vull dir si el desengany és va difuminant amb el
temps?
- No. Sempre t inc present el refús, en tot moment. Dia
rera dia. Es com si presideixi tots els actes de la
meva vida. Tots els pensaments»
- En saps alguna cosa més d'ell?
13
- Sí. Ha passat un any; en Pere me'n parla -potser ell és
el més perjudicat amb tota aquesta història-. Jo ja no
vull saber res de ningú. Pobre! M'allunyo fins i tot
d'ell! Em diu que en Sergi em vol veure. Jo li dic que
vull estar tranquil.la. Què necessito estar sola, que
necessito pensar.
- Segueixes sentint-te rebutjada com a dona?
- Sí.
- Ara deixem-ho això. Però em vols dir si t'has penedit
de no haver-lo vist més?
- No.
- Surt ell en els teus somnis
- Sí. Molts cops.
- Com són aquests somnis?
- En els somnis sempre demostra indiferència envers a mi,
la qual cosa em fa pat ir molt. i m'angoixa.
14
- I ara també?
- No, ara ja no. A vegades encara hi somio, però les
trobades són més amistoses.
- No et vull marejar més. Ara, contaré fins a tres i
tornaràs a ser a aquest despatx amb mi. Et trobaràs
relaxada i contenta. Un, dos i tres..
- Com estàs?
- Bé. Ha anat bé?
- Crec que sí, Tot just comencem, però hi ha uns punts
en els que hauríem d'incidir. La setmana vinent hi
tornarem, què me'n dius?
- Si, i tant. Ara ja hi som possats!
- Per cert~ quan treguem el tap que tens ho esquitxaràs
tot; no m'agradaria ser amb tu!
- Molt simpàtic, doctor
15
- Adéu
Vaig sortir d'allà entre marejada, confosa i avergonyida;
un seguit de sentiments, tots ells desagradables o no
gaire tranquil·litzadors: em sentia com despullada, sense
carcassa protectora. No savia si allò m'ajudaria o bé
m'estava ficant de quatre potes dins un altre embolic del
que no me'n podria sortir d'una manera més o menys digne.
La mirada del metge era irònica, burleta. Segur que
s'estava fregant les mans esperant la propera sessió. Què
en faria de tot el que estava dient? Per què li ho havia
demanat? Si en sòc de ximpleta»
Notava que l'angoixa anava pujant i necessitava la
píndola de les set! Millor agafar un taxi. El cervell va
anar directament a la bossa per recordar si duia diners
en el moneder. Sí, en duia, sempre en duia per si de cas!
16
Segona sessió
La segona sessió anava a començar. Em sentia molt
nerviosa. Vaig tornar a sentir la sensació de que estava
dient coses molt meves i, qui era aquell bon home?. Però
al cap i a la fi, jo ho havia volgut! Per què no havia
callat la boca l'altra dia. "Calladeta estàs més bonica
i, a més és millor que no et deixis endur pels impulsos.
Ets una bleda i sempre seràs una bleda!"
Allí estaven els quadres que semblaven fer-me mitja
rialleta.
Sempre m'ho he preguntat: per què les sales d'espera dels
psiquiatres i en general de la majoria dels metges són
tan impersonals, preferiria que algun detall deixés
entreveure una mica de la personalitat del seu
propietari, o si més no, un treball manual que donés
certa escalfor al pobre que mira tot allò espantat. De
què tenen por els metges? Els pacients estem en
1?
in fer io r i ta t de condicions. No sabem què ens faran al là
dins, què ens preguntaran, què en faran de nosaltres, si
estaran encertats o no_ per què s'entesten doncs a fer-
nos augmentar aquest sent imentt? Clar , ho fan
expressament. Així tenen més poders sobre nosaltres!"
Per f i , vaig sentir remor a la porta del despatx del
metge. Soroll de cadires i acomiadaments ràpids. "Ja
està, segur que aquesta v i s i t a me l 'ha deixat de mal
humor", penso. " I ara em toca a mi! Ai senyor!"
Hola! Ja pots passar. Com anem?
-"Descanso, em somriu". Ba, molt bé,
- Som-hi, doncs. Estàs preparada?
- Si vostè ho està, jo també. Vinga!
Avui no trigaràs tant en relaxar-te, ja pots asseure't.
Un, dos, tres.
-bé, tu també m'has parlat de problemes laborals. Vols
reviure'ls?
18
- Sí
- Quan vulguis. Què et ve al cao? A quin any estem?
- Al 1980
- He canviat de feina. Ara treballo en una comercial de
diversos laboratoris farmacèutics. Sóc la secretaria
del Sr. Solà, secretari a la vegada del Sr. Canovelles,
Gerent de l'Empresa. És a dir; tinc dos caps.
El Sr. Solà és molt bona persona. Ens entenem molt bé.
L'altre "senyor" ja és tota ur¡a altra cosa. És tot un
executiu agressiu. Només veure'l m'engoixo. Em fa por!
Recordo una gran creu darrera la seva taula de despatx
que també em fa por. Em dicta cartes i les prenc en
taquigrafió -odio la taquigrafió- Odio la meva vida!
- TranquiI.la. Ara ja estàs bé. Pots continuar?
- Sí. Després l'Empresa es trasllada a un altra barri. És
encara més lluny de casa. Haig d'agafar dos autobusos
per anar-hi.
19
M'haig de llevar abans! Odio el haver-me d'aixecar
abans. Cada dia em pregunto el per què de la meva
existència absurda i buida.
- Estàs millor en l'altra lloc?
- No. Estic pitjor. Ara tinc cinc caps. És a dir, em
manen cinc persones. S'han juntat tres laboratoris més.
_ Més taquigrafía. Fins i tot l'advocat de l'Empresa em
dicta. L'advocat... Té tics. És molt nerviós. Quequeja de
tant en tant i fa un soroll peculiar amb la boca. M'he
enterat que van haver de endur-se la seva secretaria
amb camisa de força de la oficina! És ben cert! No ho
trobo gens estrany; l'insòlit és que encara no se
m'hagin endut a mi!
L'empresa va a mal borràs. Tots estan inquiets. Hi ha
crits per tot, portes que es tanquen amb cops. Cada
vegada que em criden per a anar als diversos despatxos,
el cor em salta i no em sento el cos.
- Pots desconnectar quan arribas a casa?
20
- No. Què va! M'engoixo encara més, pensant que a
l'endamà hi haig de tornar!
- Com acaba tot això?
- Molt malament. Cada vegada es reuneixen més sovint -amb
la qual cosa em deixen més tranqui. la, però l'advocat
bé cada dos per t res . Més taquigraf ió . Encara més
xerrics labia ls. Ja no sé a quin sant he de demanar
ajut . Ja he resat a tots els sants que conec. Estic
desesperada!
JL?
- Tot s'acaba. Ja no podia més! Dono gràcies a qui
convingui. No sóc especialment rel igiosa, però sempre
va bé creure que algú amb més poder que tu et pot donar
una maneta!
El meu cap més proper, el Sr. Solà, em tramita l 'a tur
abans de la f i def in i tva. Aviat s'acabarà to t !
- Això apaivaga la teva angoixa?
21
- De moment, s í .
- Una cosa que encara no t'havia preguntat? Com van els
sentiments de culpabilitat? Et sents culpable d'alguna
cosa?
- De to t . Fins i tot si es trenca un got a casa m'ho haig
de pensar molt abans de adonar-me'n que no he estat jo
perquè estava en l ' a l t ra habitació.
- Això és important. Ara sens aquest mateix sentiment?
••• Ncs no tant . Si bé em costa. Es el costum. Aro, sembla
que raoni més, potser l 'edat m'ajuda a veure-ho t o t
d'una manera més sensata, sense apassionaments.
- Em fa I 'efecte que ets una persona molt emotiva, oi?
- Sí .
- Voldries tornar enrera o tornar a tenir 18 anys?
- No, de cap manera!
Bé. Aprofundim en una altra qüestió,
22
- Et portes bé amb els companys de feina durant tot
aquest procés?
- No gaire. Em trobo ben bé al mig de totes les
polèmiques. Han format "capelletes" i jo estic a part.
La majoria de la gent està en el pis d'abaix. Jo estic
en el pis de dalt on és la gerència i secretaria.
Parlo amb tothom i procuro fer-me simpàtica, però no
em veuen com una d'ells. Jo no he sabut mai estar amb
uns o amb altres. Sempre tendeixo a veure les coses
des d'un punt allunyat, no em sento integrant de cap
grup i això no agrada, sempre se'n surt rebent. Això
també m'angoixa molt i em fa sentir desorientada.
Molt bé. Tens una opinió personal del que succeeix en
el laboratori?
Sí. Que el laboratori va malament i que en uns mesos
plegaran, per molt que la gent vulgui "conservar els
seus llocs de treball" (com ell diuen). El perdran
igualment. No entenc l'actitud agressiva que adopten;
a què treu cap tanta protesta, tanta reunió, tan mal
ambient?
23
- Ja n'hi ha prou per avui. Com sempre, contaré fins a
tres i despertaràs molt relaxada i contenta. Un, dos,
tres.
- Hola, estàs bé?
- Sí. Com ha anat? Té més dades? Em pot d i r ja alguna
cosa?
- Noia, t'has despertat molt preguntona. No t'amoïnis. Ja
vaig treien el nus. Tinc una cosa per segur, la teva
personalitat ha estat com a tapada, no I 'han deixat
desenvolupar suficientment i axiò s'ha d'arreglar
- I vol d i r que es pot fer . No sóc massa gran?
- No ho diguis això, Mai s'és massa gran per a
solucionar les coses, dona! El proper dia insistirem
en ela atacs de pànic.
- Molt bé doctor.
24
Vaig s o r t i r a l carrer i aquella vegada t o t havia
canviat. El mareig havia desaparegut i em sentia com si
m'hagués comprat un vest i t i unes sabates, to t en una
mateixa tarda.
Aprofitant l'avinentesa, vaig decidir caminar f ins on
els meus peus res is t iss in . Corria un ai ret fresquet molt
agradable i vaig començar a recordar pel meu compte.
Sempre he estat molt donada a fer-me jo mateixa l'escena
de les coses i vaig pensar: "T'imagines que el metge et
preguntés sobre coses agradables a la meva vida? Aquí
so r t i r i a en Howard? la cosa podria anar a i x í :
- Has conegut a algú que t'haigi marcat favorablement?
- Sí. I tant! M'enrecordo que durant aquells temps, conec
a un americà molt trempat que em fa oblidar un xic el
meu problema. Vol que l i expliquí com va anar?
- Creus que et pot ajudar?
- Si us plau, deixí'm explicar la meva petita històr ia
romàntica. És tan curta! I a més... sembla que la gent es
25
faci enrera quand ho suggereixo. Tothom té dret a
esplaiar-se amb mi a l 'hora de d i r la seva_ I ho
accepto de bon grat, de ver i ta t . Però_ i jo?
- És trist que mfho hagis d'explicar a mi} oi? Però
potser també ens pot ajudar a definir el quadre
d'aconteixements.
- Això, això!
- Veurà Sr. doctor som al 1985: Jo ja em trobo més bé i
capaç de començar una altra vegada amb una vida més o
menys normal. Encara em queden restes de pors, però
què hi farem. Qui no en té! Una amiga americana em
convenç a fer un intercanvi d'idioiïies. És a dir, jo
ensenyava castellà a un americà i ell (o ella) em
parlava en anglès per refrescar els meus coneixements
d'aquesta llengua. Em sembla bé. Estic frisosa per fer
alguna cosa que em confirmi la meva milloria. Aquesta
amiga em dóna una adreça. Es a prop de casa. Només
dues parades amb autobús.
Arriba el dia: 17 d'abril de 1985. Són les set ae la
tarda. El cor em va a cent! I allí estic jo davant la
26
porta, carretejant un pomet de f lors per a la mastressa
de la casa. M'obren la porta i la noia, al veure les
f lo rs , em fa un somriure d'orel la a orel la. Les agafa i
em dona les gràcies molt efusivament. "Ja m'he la he
guanyat", penso. Entro al menjador. És un apartament
pet i tet però molt ben moblat, amb molt de gust. S'hi
està molt bé en aquell l loc . D'això en sé una mica.
Capto molt bé els ambients. mira_
Em presenten el meu "mestre". És a l t , molt i molt a l t
(1,96 m.) i no me'l miro massa. Est ic una mica
atabalada. Tot plegat és massa per una pobre
agorafòbica alegre i amb ganes de viure! Quedem per fer
classe d i l l uns i dimecres a la mateixa hora. Em
despedeixo i me'n vaig a casa molt contenta. 0 bé...
potser una mica agobiada per les circumstàncies i per
l ' ob l iga to r ie ta t d'anar a un l loc concret uns dies
determinats (di l luns i dimecres), la qual cosa em cau
damunt com una l losa.
- Ja és dilluns. Què fas?
Tinc por, quasi no menjo res per a dinar i est ic a punt
27
de trucar per telèfon i dir que no vaig a la "cita".
Però la meva paraula pot més que les pors i les
angoixes. Començo a posar la façana en condicions. Les
mans em tremolen però jo mateixa em faig la reflexió
de que ho haig de fer, de que sóc un ésser humà
normal, de que ja estic bé i de que no em pot passar
res. Però és una cosa nova, una casa nova, uns
personatges nous en la meva vida... Ja és hora de
marxar. Au vinga nena!
- Com hi vas?
Agafo I'autobús. Quan baixo les cames em tremolen,
però segueixo endavant. Corre ai ret i sembla que em
doni petites espentetes. La primavera fa més olor que
mai i això m'anima. Arribo a l ' e d i f i c i i pujo les
escales (és un primer p is) . Abans de trucar al timbre
m'ho penso. Però ho f a i g , I 'apretó i la resposta
m'arriba en forma d'una mena de cant d 'ocel le t .
- Com trobes a la gent?
Molt amables. Sobre to t el que serà el meu mestre. Hi
28
ha dues noies més. Són alumnes d'ell. Em fan seure a la
taula amb tots ells i em diuen que participi del que
estan fent. És com una mena de joc en anglès. Com
sempre la meva timidesa en traeix i em bloquejo. aJa he
tornat a fer el ridícul", penso. Sento vergonya i les
alumnes estan contentissimes. "Dones", penso.
Com és el meu costum he arribat una mica abans de temps
i, per tant, quan arriba l'hora en punt, elles se'n
\/an. Ens quedem sols, el meu mestre i jo.
Em diu que comenci jo amb la clase d'espanyol i la
primera pregunto que em fa és: com ha de iniciar la
conversa amb el dependent. No sé per què se'm acut dir-
li una ximpleria de les meves i ell comença a riure. En
realitat, li fa tanta gràcia que pega un cop de cap a
la taula. De fet, ha estat una manera de trencar el gel
i ens emboliquem a parlar i a riure i l'hora ens pasa
amb dos minuts. Surto de la casa amb una sensació
d'alegria interna prou intensa i reexida.
Esperes amb ansietat el proper dimecres o encara tens
por?
29
No, ni de bon t ros ! Arriba el dimecres i estic
contenta. Tot va bé. Cada vegada m'hi trobo millor i
sobre tot amb el mestre,
- Ja han passat unes setmanes. Can estàs?
- Ens hem fet molt amics el mestre i j o . Riem molt i ens
entenem d 'a l lò més bé i...
Començava a estar molt cansada fins i tot de les meves
imaginacions. Havia caminat molt però em trobava bé, i
em vaig atrevir a agafar l'autobús. Fet i fet només hi
havia dues o tres parades per arribar a casa.
30
Tercero sessió
Tornava a ser a la saleta del metge. No sé per què, però
estava esperançada, contenta. Una veueta em deia que tot
aniria bé, que tornaria a ser "normalw_ normal? Em s/an
agafar ganes de riure. "Què és ser normal?" Una cosa
tenia segura: després de tot aquell desgavell de vida
plena de complexes i desorientació, la meva personalitat
havia sortit reforçada. De fet, no em veia tan malament
com abans, acceptava les meves limitacions i ho veia tot
amb una perspectiva més indulgent respecte a mi mateixa.
"M'estarà treien ja el tap aquest bon home?
La mateixa operació d'acomiadament de l'anterior visita,
el soroll de cadires, els adéus., "fins la setmana que bé,
doctorwi l'angoixa d'enfrentar-me una altra vegada als
meus monstres.
- Hola. Passa, passa, Com ane'm? Saps? el teu aspecte és
molt bo. Això m'agrada, bon senyal! Au, relaxa't i
començarem.
31
- Ara, ja han passat uns mesos després de la teva última
visita al pmneumòleg. Recordes? Et va receptar
ansiolítics. Tornes a tenir cap altra crisi?.
_ Espera: diguem a quin any som, per situar-nos~
- 1982. Sí. Estic al cinema. He anat amb la meva
germana. La pel·lícula no és gran cosa i, és curiós,
la protagonista és la Líz Taylor, la mateixa que es
moria de pneumònia quan estava al llit; em porta mals
records. De cop i volta sento un fornugeig en mans i
peus. No em trobo gens bé. Torna l'opressió al pit i
la falta d'aire. Obro la boca, però no surt cap to. El
cor em vol sortir del pit i em sento morir. Ara sí que
me'n vaig I El meu darrer pensament és per la meva
germana, al costat, gaudint de la pel·lícula. Pobreta,
quin mal tràngul li faré passar! Ho sento. Em recolzo
en la butaca i espero el moment final., que, per cert,
no acaba dTarribar_ Mica en mica els símptomes em van
passant.
- On més et passa això?
- Arreu. Em passa dins els autobusos, en les cues del
súper, a les botigues, al carrer. Em pregunto si
32
m'estic tornant boja! A vegades, em desperto per la n i t
en plena c r i s i .
- Contínues prenen I"ansiolític?
- No, fa uns mesos que l 'he deixat. Creia que ja estava
bé.
- Com te'n adones que has d'anar al psiquiatra?
- Un article.. Sí, un ar t ic le (me l'ha enviat una amiga
des dels Estats Units que vaig conèixer durant un
curset de correspondència comercial en anglès; e l la ero
la meva professora i després del curset vàrem continuar
1'amistat.
Quan va tornar a casa seva ens hem cont inuat
escr ib int) . Parla de les cr is is d'angoixa o atacs de
pànic i suggereix que s'ha d'anar al psiquiatra per ta l
d'apaivagar els símptomes.
_ T
33
El ps iqu ia t ra em recepta a n s i o l í t i c s i
antidepressius. Em van bé, però em deixen sense
gairebé memòria. Semblo un vegetal. Tot m'és ben bé
igual! No m'agrada com estic. No sóc jo!_ Però ja no
t inc crisis i començo a sor t i r al carrer una altra
vegada.
- Així et trobes millor, oi? Diguem alguna cosa més. Què
pots fer que abans no podies fer?
Doncs puc agafar l'autobús, anar pel carrer sense por
a que m'agafi cap c r i s i . M'he matriculat a un curset
de correspondència comercial en anglès. Em sento
eufòrica i l'esperança torna a col.locar-se al meu
costadet,
- En quin any estem?
- 1984
- Coneixes gent? Com et va?
Sí. En el curset conec a una alumna com jo que
34
m'ofereix un trebal l relacionat amb informàtica. Faig
molta amistat amb una professora ( la que després un cop
als Estats Units m'envia l ' a r t i c l e sobre els atacs de
pànic), una noia de Connecticut; és una gran persona:
molt l i be ra l , independent, i n t e l · l i g e n t . Tinc molta
sor t , sempre trobo algú que m'ajuda en el moment
oportú.
- I el treball que t'han ofert?
Començo a t rebal lar t raduint textes de l'anglès al
castel là. En general, són conferències donades als
Estats Units i que volen fer- les servir pels empleats
d'una mul t inacional d 'aqu í . A més, prac t ico amb
l'ordinador. És to t un món nou que també m'angoixa però
que haig de conèixer si vu l l t rebal lar . Això dura quasi
bé un any. Després em diuen que haig de fer-me autònoma
perquè la situació no es pot aguantar més.
Ho fas?
Sí, c lar. Però mentre dura el tràmit un oncle ve
35
d'amèrica a passar uns mesos aquí i em comenta la
poss ib i l i ta t de anar-me'n amb e l l .
- Molt bés no?
Sí, això em diu el psiquiatra. M'esperona a fer-ho.
Diu que no tingui por, que potser el que necessito es
un canvi radical a la meva vida.
- A tu et fa il. lusio?
Sí, molta. Potser allí podré tornar a veure a un amic
que se'n va anar feia poc a casa seva> o Amèrica. Per
altra banda tinc por. El meu oncle és molt vell, i
hauria de tenir cura d'ell. Sola en un país tan
llunyà., però tinc ganes de canviar alguna cosa. Estic
com dins una nebulosa!
- Quin any és?
- Començaments del 1986
36
L'ambaixada americana no em dóna el visat. No tenen
prou seguretat de que torni a casa passats uns mesos.
No és just! Quan arribo a casa llenço la maleta pels
aires. És potser la primera vegada que expresso els
meus sentiments d'una manera agressiva.
- Això és bo. Continues amb la teva feina?
Si. M'he fet autònoma. Entro en una mena de muntanya
rusa; cada vegada m'exigeixen més, més, més_ Jo vull
complir, m'esforço. Tot és tan fred, tan poc humà_
Començo a dir que no puc anar a les festes que fan els
meus companys. Tinc por de que les crisis tornin. Això
no els agrada gens ni mica, no ho entenen, clar_
_ i el que preveia succeeix. Els atacs de pànic tornen,
amb més força, amb més periodicitat.
Torno a agafar taxi per anar i tornar de la feina i
començo a anar cap avall.
- Quan temps aguantes el treball en aquestes condicions?
Set anys.
37
- Mare meva! Bé, no et vull cansar més. Com sempre ja
saps: Ung dos tres i et despertaràs relaxada i
contenta. Un, dos, tres.
- Uf! Quin relaxament! Con ha anat?
- Molt bé? Ja tinc molt material i crec que ja estem
arribant al punt que jo volia,
- I això m'aní rà bé?
- Si. A més del ajut que et pot donar la medicació. Crec
que has de tornar a ser tu mateixa. Em de treure a
fora la teva veritable personalitat i ensenyar-te a
fer front a la por amb les teves pròpies emes.
Això sona molt bé, doctor. Però com es pot fer que la
por no t 'en faci?
- Fent-li front, No t'amoïnis, jo t'ajudaré, Fins d'aquí
quinze dies, amiga meva!
- Molt bé, doctor.
38
Em sembla que em vaig posar com un tomàquet; això de que
un eminent psiquiatra em digués "amiga meva", a més de
donar-me coratge, em va confirmar que no m'estava tornant
boixa. Vaja, un psiquiatra no s 'a r r i sca r ia a d i r "amiga
meva" a qui l i f a l t a un b u l l ! És un d i r , c la r .
Cada cop sor t ia més contenta de la consulta. Fins i t o t
vaig gosar a agafar a i re i posar un peu fora de la
por ter ia amb un somriure.
Els anys m'havien donat una ensenyança que havia
d 'apro f i ta r per viure el dies que encara em quedaven. Per
què m'havia engoixat tan! Oh, Déu meu, quina manera de
malbaratar an do tan preciós! Si nanes el sol fe t de
sent i r - te v iu ja era meravellós!
"Per c e r t , on vaig acabar l ' a l t r e d ia amb la meva
experiència romàntica? Ah, si... continuaré recordant-ho
to t caminant cap a l 'autobús. Sí aquesta vegada l 'agafaré
des de la mateixa consulta. Aviam què passa?:
Ja no és un mestre, ja és un amic. Després de la "c lasse"
39
m'acompanya avinguda amunt fins a casa i aprofitant que
els pares han sortit de la ciutat, dic les paraules
màgiques: "Do you want to have dinner with my sister and
me?" - "Of course", contesta. S'hi està fins a les dues
de la matinada. No troba l'hora d'anar-se'n. El sopar ha
estat molt bo i divertit. Ell ens ha ensenyat a jugar al
backgammon. tot entre rialles i un diàleg molt cordial.
La gossa l'hi dorm als peus. Fins a ella li cau bé. Quin
record tan bonic! Tinc una euforia dins com feia molt de
temps no experimentava. Em trobo bé, em sento d'alguna
manera important. Encara és primavera i el temps és tal
com cal, què més vull?
Els pares encara estan a foro i 1Ü ocasió és ideal per
invitar-lo a dinar. Vol venir a primera hora del mati,
però 30 l'hi dic que no. Encara tinc por, no em deixo
anar. El meu cap pot sobre el meu cor i la primera
paraula protectora que em ve als llavis és "no".
No sé que haig de fer per a dinar 1 aquests dubtes són
el preludi del desastre-
Serè poca-solta", vaig pensar, "mira que perdre el temps
pensant aquestes ximpleries de fa tan de temps! Això vol
dir que et fas vella_!w
40
Merda, no me'n havia adonat que estava passant un
semàfor en vermell!. Uf! No, no passava cap cotxe! De
fe t , aprecio molt més ara la meva vida. Potser és ara
quan val menys? Quina i ron ia ! Però poder anar pel
carrer, f l a i ra r l ' a i re sense experimentar cap mareig,
sentir-me jo , observar amb cura els aparadors sense cap
neguit, sense ganes d'arr ibar a casa "el meu refugi
estimat".
41
Quarta sessió
aUn altre dia aquí, sentadeta amb les cames juntetes i
la bossa a la falda, recordo la 'penélope' de la cançó:
esperant el tren que la durà no sé on o que li tornarà a
no sé qui. Quina angúnia! La meva cara deu reflectir la
beneítería que em caracteritza. I què? De badocs n'hi ha
arreu, o no? Doncs, calla" Oh, ja em toca, apa a fer el
passerell-
- Hola, noia, Què? Un altre cop aquí, eh?
- Doncs si. Què hi fafem!
- Mira, avui m'agradaria que parléssim del teu entorn
fami liar.
- "Ja hi som. Ja m'ho esperava això". Doncs s i , doctor,
si vostè creu que pot ajudar_
- Ja saps. Un, dos tres.
42
- Molt bé doctor.
- M'agradaria que retrocedissis en el temps fins a ¡a
teva infantesa. Tens algun record que et produeixi un
temor més fort del que és habitual? Em refereixo a un
moment en el que sentissis que potser la teva
integritat física podia estar en perill?
- Potser sí, però és una tontería.
- No hi fa res. Explica-m'ho.
- Tinc set anys. He anat a buscar vi i gasosa. Porto el
l í qu i d en una ampolla de v id re . Vaig jugant per
l'escala fent gronxar la bossa. En un revolt la bossa
pega un cop contra la barana, la qual cosa fa que una
ampolla es trenqui en mil trossos cadascun dels quals
fa un s o r o l l a m p l i f i c a t dins les meves o re l l es
realment impressionant, S'obre la porta de casa, el
meu pare surt correns. Fa una cara molt estranya. Està
vermell, molt exal tat .
... jo no vol ia trencar-ho. No estava fent res de
43
dolent! Les cames em tremolen i tinc molta por! Em
quedo totalment glassada! El pànic em fa arreconar-me
en una cantonadeta del replà de l'escala esperant el
que caigui! Jo no volia trencar res! No sé com ha
estat! ¡no sé qué em passarà!
- Tranquil.litzat, si us plau. Què passa després?
- No res. El meu pare arriba fins on jo estic i
simplement em pregunta si m'he fet mal.
- Com te I'expliques aquesta reacció teva. Tens motius
per aquest pànic7
- No, crec que no. El pare és afectuós però., potser em
té aterroritzada les baralles entre el meu pare i ia
meva mare. Em sento molt malament cada vegada que els
sento. El pis és molt petit i no me'n puc escapar. Per
això surto molt al carrer a jugar.
- Te'n sents culpable?
- No ho sé. Quan els sento em tremola tot i m'amago.
44
- Te'ls estimes?
- Sí, c la r . Són bons. À la mare no l 'entenc massa,
però, El la diu que sóc molt moguda, molt rebel i la
fa ig posar h i s tè r i ca . Em crida molt i a vegades se l i
escapa la mà. Clar, amb e l l a hi es t ic t o t el día i el
pare només el veig per la n i t , per la qual cosa no té
pas temps de posar-s 'h i e l l .
- Te/75 una germana, oi? Com és la vostra relació?
- El la v iu en el seu món i jo en el meu. No l 'entenc
massa tampoc. Es cinc anys més gran que io ; els nostres
amics no són e ls mateixos, ni els es tud is , ni els
in te ressos , ni res.,, Som massa p e t i t e s i per tan t
egoistes. Ens barallem molt i ens peguem quasi sempre
en s i lenc i perquè no ens sentin els nostres pares i ens
estovin per part ida doble_
M'ho passo bé però quan surto a l carrer a jugar.
- Clar, ja ho entenc. A què jugues, quan baixes al
carrer?
45
- A corda, a la xerranca..
- I a tu. A què t 'agrada jugar?
- A museus o figures
- Com és això?
- Doncs ens quedem quiets fent figures i bé el que para
i ens dóna corda i nosaltres ens comencem a moure.
- Quina és la teva figura preferida?
- Generalment.quan em donen corda» ballo,
- T'agrada b a l l a r 7
- Molt_ i cantar també. Sempre m'estic movent fent veure
que sóc una a r t i s t a . Al co l · l eg i sóc del quadre
d'actors i no hi ha funció que no sur t i . M'ho passo
d'al lò més bé! Bé, també pateixo, eh? Tot no són flors
i violes»
- 1... com et va a l'escola?
46
— No gaire bé. Les noies que van amb mi són niés grans quejo, són
més altes, més... podrien) dir "vistoses". Jo sóc petiteta, més aviat
esmirriada en tots els sentits, molt infantil i no entenc les seves
converses ni el seu comportament, no compten amb mi i jo em sento
molt inferior. Em miren com si no hi fos i això em fa mal.
— / els estudis? Vas atrasada?
— No, ni de bon tros. Sempre estic de les primeres i això també
m'angoixa molt. Potser com que no tinc ai ira cosa, estudio.
— Si ei demanen alguna cosa els hi fas? Els hi vas darrera?
— No em demanen mai res, això és el que m'agradaria, però si ho fecin
ho faria. No tinc mai un "no per a ningú.
— Parles de nois amb elles?
No, mai.
I no t'agradaria parlar-ne?
47
- No. no sé_. Em fa vergonya. Tinc por de que al fer-ho
s'etnfadin amb mi i això no m'agrada, em fa sentir
malament.
- Tens un bon record del col.legi en general?
- No. Només del teatre i de la monja que ens feta de
directora.
- Per què rius?
- Perquè tinc un secret.
- Vols explicar-ho?
- Sí. Puc?
- I és clar que pots. M'agradaria molt sentir-l 'ho,
- Bé. Es representa Els Pastorets. Jo sóc l'àngel de
l'Anunciació. Vaig tota blanqueta, amb les aletes,
tota blanqueta. A l'hora de sor t i r a l'escenari la
monja em para:
- "Noia, on vas amb aquests mitjons de color blau
elèctr ic?" Em quedo glaçada.
48
- "No, no puc treure-me'ls. La mare m'ha dit que no me'ls
tregües. Estic una mica refredada, i_".
- "D'acord, surt i fes-ho bé".
Els mitjons canten de mala manera, jo tota blanqueta,
però la realitat es que no m'he rentat els peus i tinc
por de dur-los bruts!
- Estàs angoixada?
- Sí. Molt.
- Bé, Ja és hora de tornar a la realicai. Ja saps, quan
conti fins a tres despertaràs i et trobaràs molt
relaxada, més que mai, amb ganes de xarrai\ Un, dos,
Què, com anem?
No sé què em fa, però cada vegada em trobo millor, tinc
ganes de explicar-li coses. Vol dir que avui no m'he
passat?
49
- Notes alguna mílloría en el teu comportament quan
surts d'aquí?
- Oh, i tant! Quan surto d'aquí, em sento cada vegada
més segura, fins i tot procuro aixecar el cap mentre
camino. Vaig així fins que el cor em diu prou i
després agafo l'autobús!
- Caram, noia. Quins progressos! Has tornat a tenir
algun atac?
- No! Toco fusta!
•- Et prens ¡a medicació? Una cada matí, oi?
- Si, una cada mati,
- Te n'adones que això ho tenim quasi superat? Em fa
I'efecte que estem fent una bona tasca amb tu, l a més
estic segur de que tu m'ajudarás a aconseguí r-ho.
- Vol d i r? Tant de bo! Jo l 'a judaré t o t el que pugui.
Tinc unes ganes d 'estar normal-.!
50
- Dona! normal, normal, el que es diu normal no sé si
podem dïr-ho, però qui ho està avui en dia»
- Ja té raó, ja. Sap que he notat també?
- Què?
- Doncs que no me'n faig tant de les coses, que tot té
una importància relativa. Ja no m'engoixo per bajanades
i entenc més a la gent. Quan veig algú amb cara
empipada parlant amb mi ja no penso: "Què he fet?",
sinó "què li deu haver passat?"
- Molt, molt bé amiga meva, Això va bé! Pensa una cosa,
En el teu cas has de canviar el f(I si...v pel ({i què...!"
Ho faràs?
- Ho intentaré i amb totes les forces de les que sóc
capaç. Per cert: quan me'n farà cinc cèntims del que
estem fent?
- Doncs la següent sessió. Et sembla bé?
- Sí_ Per què riu, doctor?
- No, per res. Ja t'ho explicaré. És que em fa gracia la
teva reacció actual.
- Ah, dones molt bé, sempre que no sigui res dolent-
- Et puc assegurar que no ho és.
- Molt bé, doncs adéu doctor. Fins ben aviat.
Vaig sortir com una criatura que deixen anar de
l'escola, després de passar vuit hores asseguda al
pupitre fent matemàtiques. Tenia ganes de córrer i de
saltar can una posseïda. Em sentia lliure i esbojarrada
com mai. Potser era massa "madureta" per tenir aquella
sensació, però ell m'ho havia dit: "i què_!" i jo pel
meu compte hi vaig afegir: què es fotin! Durant tans
anys m'havia fotut jo!
Oh, i tant. Ara venia el condicionament de l'edat. Per
què ho hem de centrar tot en l'aparença, l'edat, el què
diran- Nassos!
52
Em mirava a la gent com si fos la primera vegada que la
veia. No me'n adonava que duia el somriure posat i allò
era greu, els altres no t'ho perdonen! Era aquella
mateixa gent que m'havia fet por abans. En realitat i
ben mirats, què tenien de terrorífic? Les cares potser,
N'hi havia que tenien una foscor damunt que feia
esgarrifar. La malfiança els hi sortia per tots els
porus de la pell i això els feia ser esquerps amb tot i
amb tothom. No tenien la culpa però. "Som massa gent a
la ciutat i s'hi barregen tota mena de desaprensius",
vaig pensar. "Segur que cadascuna d'aquestes persones
per separat és encantadora, però tots plegats!"
Vaig mirar al que caminava al meu costat. Portava un
maletí, anava ben vestit, però quan va intuir la meva
curiositat em va etzivar una mirada de fàstic prou
evident. L'alçada el va ajudar a fer-me sentir com una
puça fastigosa. Com gosava? Què volia? Per què el
mirava? Qui era jo? Li volia prendre quelcom, potser?_ i
va agafar el maletí més fort encara.
"La malfiança és ben cruel i ens fa tornar inhumans.
Veiem en el nostre proïsme l'enemic que ens vol prendre
quelcom. Estic segura de que si jo fos algú famós o
conegut per les meves habilitats financeres, me'l
donaria i tot de bon grat aquell maletí, encara que com
a persona fos el ser més fastigós, fred i despreciable
del planeta. Els diners i els títols o la fama són
l'única tarjeta de visita que obre totes les portes. Oh
què bé! I com es fa això de ser algú?
Aquest pensament em va recordar un amic, un ser
extraordinari que vaig conèixer quan treballava en el
laboratori, doctor en no sé quantes coses, però d'una
senzillesa a tota prova; parlàvem de moltes coses i
sempre em deia que era molt bo saber una mica de cada
cosa, a la qual cosa jo li responia que no estava
d'acord: "Vós sí que podeu dir-ho això perquè ja esteu
reconegut per la societat, però a mi no em va aquest
sistema, perquè a la llarga et qualifiquen com un bo per
a no-res". Era la persona que més m'havia estimulat a
estudiar. Vaig començar a fer-ho, però el treball
m'absorbia de tal manera que no feia bé ni una cosa ni
l'altra.
Després va venir la malaltia.. I ara havia retrovat el
gust per aprendre. Però em preguntava si hi seria a
temps o el meu cervel l estar ia espa t l l a t d'alguna
manera.
De seguida em vaig imaginar el meu cervell-ordinador,
i n t r o d u i n t - l i dades» què no acceptava per f a l t a de
megues?
Apa! ja t 'estàs infravalorant, ton taL
Ja havia arribat a la parada de l'autobús? 0 bé cada
vegada caminava més ràpid o em d is t re ia més?
Ara tenia al costat, esperant com 30 a una senyora amb
cara de cansada. Tenia els u l l s enfonsat i estava
p à l · l i d a . Semblava un o c e l l e t . Era poca coseta,
d'aquelles dones que la mitjana edat els hi cau al
damunt com si una mà peluda i horr ipi lant les pitgés cap
avall i no les deixés surar i tornar a mirar el món cara
a cara, no des de sota; sense esma per d i r : ( i què si em
faig gran, què no t inc dret jo a omplir un espai i a
fer-me sent i r? ' .
55
hm vaig posar trista i vaig recordar la senyora dels
pebrots. Era una dona que veia passar carregada pel
carrer camí cap a casa seva. La seva mare era grossa i
tenia certs problemes de mobilitat, sempre anava amb un
bastó í a més a més era tot un sergent de cavalleria i
no ho dic jo, el barrí sencer n'anava ple. Ella portava
la casa i crec que cuídava de la mare í un germà.
Quan la veia m'esgarrifava, més que res per la
resignació que li corbava les espatlles i perquè mai
l'havia sentit parlar més enllà de demanar els queviures
i la quantitat desitjada a la botiguera. "Oi que jo no
serè mai com la senyora dels pebrots?" 11 preguntava a
la meva germana i les dues ens posàvem a riure i em
contestava: "No, no t'amoïnis, tu no ets com ella". A
vegades encara la veig la senyora dels pebrots
Els anys li han alleugerit la bossa: ja no ha de comprar
per Xa mare ni pel germà, però l'han encorvada encara
més; li ha crescut el bigoti í la tristesa i mira fins i
tot encara més el terra que abans.
No, no. Encara no ho sóc com la senyora dels pebrots!
Quan vaig s o r t i r de casa sent ia pess igo l l e ig a
1'estómac. Què em d i r ia aquella figura esfereïdora amb
dents que, segons m'havia d i t transformaria la meva
existència? La meva germana, que havia viscut to t el
procés de la meva malaltia amb resignació, em va mirar
esperançada to t somrient-me des de la porta de casa.
Abans m'havia preguntat si volia anar-hi amb e l l a . No
m'agobiava mai, la qual cosa sempre l i agrairé.
En r e a l i t a t el meu pensament era v iure aquell dia
important tota sola i poder afegir les meves pròpies
conclusions, amamnt-les convenientment. Per què no? Era
la meva festa!
- No gaire bé. Totes les nenes són tnés grans que jo i més
altes que jo i més adelantades que jo en l'aspecte
biològic, la qual cosa fa que em marginin perquè no sóc
ben bé com e l les , ni m'interesen els nois, ni res..,
- A/Ï res? Què vols dir?
- La ia ia , la mare i les monges diuen que els nois són el
dimoni i que no em deixi posar la mà al damunt i això
m'angoixa molt. Veig els nois com un enemic. No vaig a
festes perquè em fan molta por i em fa pànic el que em
poden fe r '
- Sempre fas cas del que diuen els altres7
- Sí.
- Per què?
- Perquè ells en saben més que jo. Jo crec que m'ho
diuen perquè està bé. Són més grans i jo no sé com he
de viure.
- No demanes mai explicacions?
Cinquena sessió
Quan vaig entrar a la consulta estava prou nerviosa. El
metge estava a l l í , somrient, amb ganes»
- Hola, doctor, com anem? Avui parlará vostè, eh?
- Sí dona, sí, asseu-te. Comencem:
Com ja saps pateixes un transtorn que es diu
agorafobia i que té dues vessants: una física i una
psíquica. Aquesta disfunsió consisteix en un
malgastament d'un dels neurotransmissors cerebrals: ïa
serotomna, necessari per
al perfecte funcionament de I 'estimulació nerviosa.
Anem per la part física:
Els atacs de pànic no són altra cosa que descàrregues
violentes d'adrenalina en aquest casos sense causa
aparent, la qual cosa produeix una reacció brutal del
cos i que es manifesta amb els símptomes que ja
coneixes. Degut a que aquests són tan terrorífics, la
por a que es repeteixin fa viure a la persona
55
angoixada. És llavors quan apareix I 'agorafobia, que
és I'evitado dels llocs on s'han patit els atacs de
pànic: autobusos, cinemes, llocs desconeguts,
reunions, etc. i en els casos greus obliga a restar
dins a casa doncs apareixen fins i tot al carrer.
- Així l'adrenalina té a veure amb aquest transtorn?
- Sí. Arriba un moment que no se'n fabrica prou i és
llavors quan es recorre al neurotransmissor: la
serotonma. Els anti depressius que prens
bloqueigen la pèrdua d'aquesta substància.
- I la part psíquica?
- Doncs hem d'ensenyar-te a modificar la teva manera
de pensar per tal de que les coses deixin
d'angoixar-te d'aquesta manera tan brutal. És com si
haguessis après un ritme de conducta ansiós i no
sabessis com recuperar la teva personalitat real,
- I podré fer-ho?
- Ja ho has començat a fer: Has estat manipulada pels
60
altres, perquè sabien que el teu punt feble era el
teu desig de ser estimada. Ara ja saps que només
t'estimarà qui no intenti canviar-te. No és així?
- Sí, clar. M'ha costat moltíssim entendre-ho» però
ara tinc por de tornar a caure en els peranys que
día a dia et van posant! Hi ha gent que és
francament professional en aquests temes!
- Mira: A tots nosaltres ens poden enganyar, El cas és
estar prou segur de tu mateixa com per evitar les
situacions diguemne "complicades". Aprèn a dir que
(<no5\ Consulto el teu desig abans de prendre cap
decisió. Només et diré una cosa: prefereixo que
vinguis a veurem per una equivocació teva a haver de
tractar les conseqüències d'un error dictat pels
altres. M'entens, oi?
- Sí.
- Què et sembla tot el que hem fet avui?
- Trobo que em treballat molt, tal i com diu vostè.
6-1
Sembla que m'hagi t re t del damunt una pedra molt
grossa!
- Bé, encara et falta, no creguis. Em fa I'efecte que
has agafat els de la teva espècie com a mirall, en
lloc de mirar-te dins. No te'n adones que ets un ser
individual i que ningú no pot donar-te la millor
resposta a les teves preguntes? Cadascú es fa les
seves, creu-me, cadascú és el seu propi diccionari.
Aprèn a escoltar-te i el que sentirás serà molt
interessant. T'ho puc assegurar!
- I si m'equivoco?
- Benvingut sigui l'error! Aprèn també d'ell i no et
tornarà a pasar, Bé, què et sembla si et deixo
pensar en tot el que hem dit i ens veiem dins de
quinze dies?
- Molt bé, doctor.
- Adéu., pensa-hi^ Ja en parlarem, eh?
62.
Ostres, quina vergonya ¡ No sé com agafar-m'ho tot
això. Sí clar, té raó el psiquiatra. Hi haig de pensar
en tot plegat. Però. què caram! ara no em bé de gust.
Tenia ganes de tornar a recordar els bons moments que
havia passat amb el meu professor d'anglès: Per
exemple, quan vam anar a veure una pel.ícula en versió
original. Hi vam anar a peu, degut a que jo em sentia
nerviosa i no gens segura d'agafar un autobús. Ell ho
entenia perfectament, pobret!
Era una pel·lícula de Woody Alien. Quina era? Sí, era
una de les antigues, però molt bona, com totes!
Sentir~lo allí al costat era corn si tingués un abric
molt confortable, que m'era prohibit tocar i molt més
posar-me'l! Va ser molt correcte_ massa correcte,
potser. Ara hi penso i crec que hagués pogut fer
quelcom per ajudar a la naturalesa i que fes una bona
nevada (ho dic pel simbolisme de l'abric, es clar).
Però què hi farem, les coses són així. He nascut
idiota i seguiré fins els final de la meva vida..
Paro davant d'un semàfor. Tinc una sensació entre
nostàlgica i d ' i r r i t a c i ó creixents. "Serà mil lor que
ho de ix is per ara que encara pendrem ma l " . En
r e a l i t a t , m'estava començan a emprenyar amb mi
mateixa!
Sí, és mil lor que prengui conciencia de on sóc, del
t ràns i t , de la gent i de que no em fa mal res, ni t inc
angoixa, ni estic marejada, ni t inc opressions al p i t ,
i que em sento molt normal, com el que creuen davant i
darrera meu!
Això va bé!
Sisena sessió
"Ostres, la recaiguda! Avui tindràs carnassa", vaig
pensar.
- Crec que tens una recaiguda. M'ho vols explicar? A
quin any som?
- 1986
- Tens alguna idea del per què s'ha produït?
- Sí, és possible. Estic molt angoixada a la feina,
se'm envà un amic cap a Amèrica i, a més a més..
- Què tens?
- Es que em costa reviure-ho... és per a mi molt trist!
-Si no vols explicar-m'ho-
- No. Encara em fa mal tan de mal, però ho faré!
65
- Un noi?
-No, no. Aquesta vegada és la meva gosseta "Daina". Té
tretze anys. És el mes de maig. Fa uns dies que somica
per les nits i surt al balcó a dormir. Sembla que
s'ofega. La portem al veterinari i ens diu el que
nosaltres no volem sentir: "Aquesta gosseta està molt
malament. És el cor. Els ronyons tampoc no estan massa
bé. Pateix. Pensin en la possibilitat de dormir-la
definitivament, allargar la vida d'aquesta gossa és un
gran acte d'egoisme. Aquesta tarde a les cinc seria un
bon moment per a fer-ho". Vosaltres mateixos.
- Com t'ho prens?
- En principi no me'n adono gaire bé del que m'estan
dient. És com li ho diguessin a un altra persona, que
tot allò no va amb mi. Sortim la mare i jo de la
consulta tot caminan encara més lentament a fi i
efecte de que la gossa no pateixi. No li puc treure
els ulls de damunt, li vaig donant copets al llom i li
dic coses dolces amb una veu suau. La gossa em mira i
riu.
Si, es clar, ens ho hem de pensar, però sigui una
cosa o l'altra no podem dormir-nos; ella pateix. Déu
meu!
No m'ha passat mai una cosa així i jo l'estimo molt a
la Daina.
Juguem juntes a pilota. És tan dolça i maca! Estic
tan engoixada. No, no vull plorar més!
- Jo no vull fer-te patir massa, però creus que aquets
fet va provocar la recaiguda?
- Si 3 si. És un dels dolors més forts que he sentit o
la meva vida. Jo prenc la decisió i \G porto al
veterinari, però quan tot ha passat em sento tan
menyspreable, tan culpable. Sento com si em clavessin
una navalla al pit. M'ensorro totalment i ara sí, em
quedo tancada a casa. No puc donar un pas fora de la
porta de sortida.
- Quan dura tot això?
- Uns mesos. A casa em diuen que no puc seguir així.
Tenen raó però no puc fer-hi més. Volen que vaigi una
a l t r a vegada al primer psiquiatra que em va
"solucionar" el problema.
- Hi vas? Com ho fas? No pots sortir de casa?
- A mida que van passant els dies el dolor sembla que
s'apaivaga. Em plantejo jo mateixa la meva vida i
decideixo que no vul quedar-me per sempre com una
planta.
Passet a passet, intento sort i r de casa. M'han di t
una i mil vegades que d'això no em moriré i que
tampoc perdré els sentits. Així doncs procuro donar
un pas més cada dia. Em costa, pero m'invento maneres
per a compensar-me cada cop que faig un progrés.
Un dia, un a l t r e . Un pas, un a l t r e . Un graó de
l'escala, un a l t re . Fins que surto al carrer. Torno a
pujar de seguida cap a casa.
Al carrer és més dur: el t rànsi t , la gent anant i
venint, els cr i ts dels nens, les ambulàncies, les
68
botzines dels cotxes, les alarmes, etc. Tot pot
disparar l'ansietat i, per tant, el temut atac de
pànic.
- Com ho pots superar tot això? Tens algún truc o
sistema?
- Sí, es podria dir que sí. Jo mateixa em dono una mena
de guardó quan arribo un pas més lluny dels que he
pogut fer el dia anterior.
- Exp 1i ca 'm - ho, vo I s ?
- Bé, sempre procuro llevar-me i pensar en una i l · l u s i ó
pel dia, no sé: una pel· l ícula a la te lev is ió, un
capítol més del conte que estic escribint, patates
fregides per dinar; coses pe t i t es , quotidianes,
f à c i l s d 'ob ten i r i que m'est imul in per seguir
endavant amb la meva tasca.
- Bé, segueix.
- Arriba el dia en que puc entrar en una tenda. És una
tenda "Tot a 100". Em compro un llapis (d'aquests amb
goma) i torno a casa corrent, però no angoixada, sinó
amb una i l · l u s i ó dins les mans. A part ir d'aquell
dia, vaig a la tenda sempre que he pogut fer quelcom
per a mi extraordinari!: una l l ib re ta , un paquet de
fu l ls A4, un bolígraf, un ninet de peluix. Tot això
m'ajuda a ser fe l i ç dins del meu món tan pet i t i
l im i ta t .
- I la gent? Com et relaciones?
- No, no parlo gairabé amb ningú. El fet de pensar que
haig de parlar amb algú m'angoixa.
- Creus que també pateixes ae fòbia soci ai?
- Es possible. Però sempre tens por de que l ' a l t r a
persona et demani o et faci fer quelcom que s'aparti
de les teves limitacions i haver de d i r - l i el que et
passa, precisament perquè saps que no t'entendrà. Fins
i to t si et diuen el fa t íd ic : "Anem a pendre alguna
cosa?" Com pots d i r que no pots entrar en un bar, i
encara menys asseure't tranquil·lament en una taula i
ten i r una conversa amistosa sense experimentar cap
mena de sensació desagradable..
- Tornes a treballar?
- Sí. Però tinc moltes limitacions. Hi vaig en taxi i
després, torno a peu. M'esgarrifa agafar 1'autobús i
quan ho faig compto tots els semàfors i el temps que
triguen en canviar a verd. Sembla mentida la quantitat
de semàfors vermells que s'entossudeixen en retenir el
seu color. Sembla que ho sàpiguen que hi ha algú que
se'ls mira amb neguit, suplicant.,.
- És molt IIuny?
- Oh, i tant! Arribo a casa molt angoixada, par raó del
cansament.
- Crec que aquestes "olimpíades" tenen una repercussió
física, oi?
- Sí. Em peta el tendó d'Aquiles. Però ho agraeixo.
Tinc una bona excusa per no sortir de casa. Em possen
guix i quedo bé. No m'he deixat operar. Tinc molta
por i els metges també n'agafen quan els hi dic que
sóc agorafòbica.
- ¿es cures et produeixen angoixa o tens cap altra atac
de pànic?
- No. Ho soporto bé. El fet de veure'm envoltada de
bates blanques em dona una gran confiança.
- Tornes al psiquiatra?
- Si. Torno al mateix que em va controlar la primera
vegada.
- J_
- Em torna a donar la mateixa medicació que abans. Tinc
moltes esperances. Surto de la consulta molt
marejada, però segura de que tot anirà bé, però...
- No és així?
- No. La medicació no em fa res. Segueixo igual.
- Tens atacs de pànic?
- Sí. Quan estic en un lloc desconegut o massa lluny de
casa, sí.
72
- Tanmateix surts de casa? vas pel barri sense sentir
la sensació de que s'acosta el temut atac?
- Sí, això si. Però estic molt limitada. M'enfonso i
deixo el treball. Sort que a casa em fan costat. És
terrible tot plegat. Perquè em pasa a mi, perquè? Què
he fet? Què és el que no faig bé? Si us plau, que
algú m'ho digui. Tinc tantes ganes de estar bé, de
ser normal!
- Au, no ploris. Tranquil .la, no passa res. Ara et
despertarás i et sentiràs molt contenta i relaxada.
Un dos1 tres...
- Uf! Ondia, he plorat, oi?
- Sí, però no t'amoïnis, això no et farà cap mal.
- Em sap greu per vostè.
- Ep! No hem quedat en que ja n'hi ha prou de
disculpar-te?
- Molt bé, molt bé, però jo no puc canviar tan
ràpidament, d'un dia per l ' a l t r a , compren?
Sap, doctor? M'ha anat molt bé el que em va di r sobre
1'agorafobia. Trobo que és molt bo saber què et
passa, per què et passa. Normalment els psiquiatres
no estan massa avesats a explicar-t'ho i , per tant,
l i ho agraeixo molt.
- Bé, cada professional té el seu sistema i la seva
manera de veure les coses, oi?
El que a mi m'interesa és que et valguis per tu
mateixa, que no necessitis de ningú per viure una
vida plena, sense límits. Creume, com més confiança
tinguis en tu mateixa, millor. Has d'aconseguí r-ho,
em sents7
- Sí home, s í . No pateix i que ja vaig pel bon camí. Si
veiés les passejades que em dono pel carrer i els
meus v ia tges en autobús» i sense c o n t r o l a r e l s
semàfors!
- Si, m'enrecordo que solies mirar el rellotge mentre
durava la parada i això t'alleugeria I 'ansietat. Què
bo! Cadascú té els seus trucs!
- Oh, i tant! Sembla mentida quan t'enrecordes i mires
enrera. Can si li hagués passat a algú altra. De
veritat que és molt dur. Però ara ja és tota una
altra cosa, oi doctor?
- Això confio, Què, fins dintre de quinze dies?
- D'acord. Adéu-siau
Ya tornava a ser afora del consultori. Vaig agafar
aire i vaig sortir de la porteria amb un somriure als
llavis. Què bé!
''Avui podria recordar el dinar... el famós dinar amb
1'americà:
Quin fàstic de dinar! No sé si és millor no recordar-
ho, però estic contenta i, benvingut sigui l'error!
Tot em va sortir malament: des de posar els
espagettis a l'olla en fred (quan sabia perfectament
que es tiren en aigua bullent) fins fer un segon plat
que, segons els esquerefalls que em va fer el
esmentat americà era com una mena d'ofensa. El sabor
del primer plat era bo, però la textura eren figues
d'un altra paner: estaven com enganxosos i al entrar
dins la boca cadascuna de les unitats lluitaven per
fixar-se tossudament a les dens en un intent
75
aferrissat per no ésser deglut i ts. Realment, a l lò no
era menjable. Pel segon plat se'm va ocórrer fer
ronyons al Xerès; em va preguntar si el postre seria
alguna a l t ra part del cos_
Aquell dia va ser l ' ú l t im que el vaig veure (no va
ser pel dinar, us ho puc assegurar). Marxava cap a
Amèrica. La seva mare l i havia donat un ultimàtum. a0
tornes, o et deixo sense un duro" (més o menys). Crec
que la seva mare estava en molt bona posició.
Bé, abans de marxar vaig parlar amb e l l per telèfon,
va ser molt afectuós, em va dir coses que jo no ¡no
les vaig creure perquè sempre pensava que estava
veien una pe l · l ícu la per te lev is ió , seré soca!
Em va dir que no l'anés a despedir a l'aeroport (cosa
que vaig agrair moltíssim per què no sé com m'ho
hagués f e t ) , done no ho hagués pogut soportar.
Després vaig saber que va agafar una bona trompa per
fer el viatge adormit.
L'última imatge que conservo en la retina és l ' a l t
amic americà baixant les escales del metro i jo a l là
palplantada mirant el que hagués pogut ser, suposo
amb cara de tòtila sense dir res, ni queixar-me, ni...
En realitat, no sé que hagués pogut fer,.
Tot plegat va durar tres mesos. Tres mesos que em van
tornar a donar estímul, que em van ajudar a fer les
paus amb la meva autoestima com a dóna. Home, el
xicot no estava gens malament!
Ara em sap greu no haver anat amb ell a Paris: Ell
tenia projectat un viatge a Paris i em va demanar que
anés amb ell. Clar, ara ho penso i em sap greu, però
llavors, com podia anar a Paris, si tan sols podia
fer un recorregut turistis pel barri? Sí, si, ell em
donava força, però no tanta...
Tantes coses es deixen de fer amb aquesta malaltia,
tanta ràbia a la que no pots donar sortida perquè no
saps qui en té la culpa de tot plegat. Generalment
t'agafa quan ets jove i creus que pots menjar-te el
món i per això encara tens més ràbia i sents més
desesperació.
11
Acceptar, aquesta és la paraula que cal posar en el
nostre diccionari particular..
Setena sessió
Una al t ra vegada, tot igual , quadres, cadires de
diseny, s i lenci , ambientador de pi_
_ Hola, noia. Com anem?
- Molt bé, això funciona!
- Aquesta vegada però no et relaxaré. Et faré
preguntes í raonarem ¡es respostes, Et sembla bé?
- Si vostè ho creu oportú, vinga.
- M'agradaria incidir més en la gent i I 'afecte que et
produïa i et fa ara,
- Molt bé, doctor. Ja pot començar..
- Bé, en certs moments del teu transtorn d'ansietat
vas tenir por de la gent. Explica'm coses sobre
això. I si és així, com hi vas arribar a sentir
aquesta por?
Em sembla que aquesta por no es va presentar així de
cop. No és una cosa sobtada, soposo que es va
despertar a base de rebre miquels, d'incomprensions,
males cares, cr i ts f ins i to t . Tot plegat em va
replegar en mi mateixa i potser així vaig començar
a evitar el contacte amb els a l t res.
També és possible que sigui culpa meva, no dic jo
que no, a vegades m'he trobat bé fent el paper de
víctima i creient que el altres eren els culpables
de tot el que em passava.
Explica'm què senties. Can era aquestJ por? Quina
actitud temes quan parlavas amb algú que tu creies
que et podia ferir?
Sentia simplement por. Tenia por de que em
cridessin, tenia por de que em trobessin tonta,
tenia por de no saber contestar les preguntes que em
feien, de no entendre'ls prou bé.
La por era com si alguna cosa m'apretés el cor. Em
sentia r idícula i petita -més del que sóc-. Era una
sensació terrible, creguim. Deixava de ser jo
mateixa i em convertia en una cosa...
- Perdona, però tenies dificultat en entendre el que
et deien?
- Sí. A vegades em sentia bloquejada. En realitat, no
em passava res a les orelles, però el meu cap es
moria de cop i volta.
Precisament a tot arreu on he treballat m'han tingut
en bona estima i consideració! Sempre procurava fer
més del que podia!
- Ja m'ho crec, ja. Seguim..
... Això ho feies per uquedar bé", oi?
- Sí, clar. Suposo que sí. Quina bestiesa, no?
- Bé, en aquell moment era molt important per a tu. No
tiris per terra el que has fet. Si ho has fet ha
estat per alguna cosa. Cal aprendre i experimentar.
és la única manera de madurar i d'anar endavant.
D'acord?
- Si vostè ho d iu .
- Això de voler "quedar bé" ho has fet des de petita,
oi?
- S i . Des de que t inc records. Creia que era el meu
deure ser com els altres volien o com desitjaven que
fos.
- I si no ho aconseguies?
- Doncs, havia fracassat i em sentia molt malament,
- Això que em dius també es presentava en el tracte amb
amigues, per exemple?
- Clar. Sempre feia el que el les vol ien. I clar,
m'agobiava. Després m'enrabiava amb mi mateixa,
m'odiava fins i tot . A vegades feia coses per elles
que em perjudiquen a mi. No sabia dir "no",..
„ A vegades em preguntava per què hi havia gent que
sabia v i u r e , que sabia com f e r l es coses, què
contestar en t o t moment; només d'un cop d ' u l l sabien
com era una persona. I no eren massa grans, no. En
canvi j o no.. Tothomera m i l l o r que j o . En f i , ja sap..
Mare de Déu! En resum: tu creies que si no ho feies
així, la gent no téstimaria, oi?
Sí.
- I ara, qi:à creus?
- Doncs que igualment no m'estimarien. Ara crec que no
a tothom haig de caure bé.
- M'agradaria que em diguessis si, en algun moment
t'has sentit vigilada pels altres, perseguida o bé
has pensat que anaven a per tu?
- No sé. "vigilada", no. "perseguida" no sé què vol dir
amb això, però "si anaven a per míw, això si que ho
he pensat alguna vegada.
S3
- Per què? Hi trobes alguna explicació ara?
- Potser crec que la gent quan et veu atemorida et puja
al co l l , perquè necessiten demostrar-se que tenen
poder.
És possible que el poder sobre els altres et faci
sentir viu, o diferent, o important, no sé.
- Et sents víctima dels altres?
- Si, podríem dir que sí. Però sobretot de mi mateixa.
T'anava a dir una cosa, però veig que jo tens la
resposta. Així 2 tot m'agradaria fer-te un petit
comentari:
Veuràs: el fet de que t'haguessis sentit en algún
moment víctima dels altres, era el teu problema, no
el dels altres.
- Si
- Ho entens, oi? Doncs és ben bé així. Tal com t'ho
dic. Només ets tu la responsable de sentir-te víctima
de les circumstàncies o de la vida mateixa..
_ mira: has d'aprendre a defensar-te. La gent no
dubte en fer el que sigui per tirar endavant ells. És
fins i tot lògic que ho facin. És la llei de la
se Iva!
Posa límits, digues NO quan el cor t'ho digui o el
teu raonament així t'ho faci dveure. Fes el que
creguis que has de fer i no et qüestionis si els
altres t'ho aprovaran i o no,
La gent que t'estimi amb els teus defectes i
limitacions seran sempre bons amics. Els que no, per
què amoïnar-se per a ells? No et convenen!
_ ja ho sé: és molt difícil, de cop i volta canviar un
patró de comportament que ja tens d'alguna manera
arrelat, però atreveix-te a fer-ho, descobriràs una
nova vida!
- M'ajudarà, vostè?
85
- No vull que pensis que jo et puc solucionar la vida.
Jo et puc escoltar, aconsellar, fer d'amic si vols,
però no em demanis miracles. Ets tu qui pot fer-los!
Fixa't: la teva vida es teva i tot el que facis
repercutirà en tu mateixa, no en mi, o en el veí.
M'entens?
- I si m'equivoco en les meves decisions?
- Sisplau, equivoca't i torna a començar, No és cap
desastre equivocar-se sempre i quan tinguis la
capacitat de adonar-te del que has fet i ho intentis
de bell nou,
- Què, com t'has quedat. Estàs molt callada.
- No, no, no em pasa res, Només penso el que m'està
dient. Té molta raó i l i dono la meva paraula que ho
in tentaré .
- Què creus, que la resta del món no té les seves
pròpies pors? Potser aquestes persones que tant t'han
atemorit escridassant-te ho feien per no sentir els
seus propis fantasmes.
- Ostres, doncs quina solució més bèstia!
- Si, noia. Els hi guardes rencor?
- No, si vol que li digui la veritat, no. Sempre n'he
tingut prou marxant o escapant-me del perill o de la
humiliació.
- Una altra vegada, escapant...
- Sí, però miri, cadascú és cadascú. Tampoc no em
demani ser perfecta, perquè no ho sóc.
- Molt bé, Aquesta resposta ja m'agrada. Escolta: jo ei
faig por?
- No, ara ja no.
- Per què em tenies por, perquè sóc metge?
- Perquè és metge, perquè ha fet una carrera i jo no,
perquè el considero a molts graons per damunt meu,
perquè»
- No consideres que jo sóc un ésser humà com tu?
- S i , clar, però amb unes vivències, coneixements i
jerarquia molt superiors. La gent el considera. Vostè
ha arribat a tenir un estatus que jo mai no t indré.
- Veus, és aquí on t'equivoques. Cadascú és un ser únic
i irrepetible. Què importa que jo sigui metge, que un
altre sigui advocat o arquitecte.
Això són coneixements que poden ser vàlids per a
desenvolupar una tasca més o menys important de cara a
la societat, no et diré que not però t'has deturat a
pensar que totes aquestes persones tenen també una
vida apart de la seva professió?
- Què vol d i r , amb això?
- Mira, jo aquí darrera d'aquesta taula n'he vistes
moltes de coses. He vist grans professionals plorants
com nens perquè no sabien com sortir-se'n en la seva
vida particular, amb fortes mancances de maduresa.
- Ostres!
Sí. hi ha persones que s'amaguen rera la seva
professió. És com si dient el que són_ ja en
tinguessin prou, però et puc assegurar que no és
així. Hi ha també un treball molt important de
maduració com a persona, de comprensió,
d'aprenentatge„.
Clar, és clar. Quanta raó té . Però tot això ho ha
estudiat.
Ja sé per on vas! No, això no és pot aprendre en els
llibres. Cadascú de nosaltres tenim la capacitat
d'esbrinar dins nostre i trobar la nostre veritat. No
la del veí, la nostra. M'entens?
- Sí.
- Auf ja t'he deixat material per a pensar. Em promets
que ho feràs?
- Oh, i tant! Li ho prometo.
Ja tornava a ser al carrer. Sentia una plenitud fora de
mida. Estava plovent però per a mi el sol lluïa i els
ocellets cantaven. Semblava que, per fi, tenia les eines
a la meva mà. Seria possible viure sense por a partir
d'aquell dia?_
_ I, perquè no. Por de què?: de la vida? ja tema una
edat prou avançada com per mirar-la de fit a fit. La
mateixa vida m'havia ensenyat molt. "Ja veuràs", vaig
pensar. "Quan t'hi trobis bé en aquest món, t'ananiràs",
Un somriure em va tornar a les botigues, als cotxes, al
soroll de la ciutat; per fi, podia veure els aparadors
sense recel, mirar el que hi mostraven, parar-me i
estar-me una estoneta, mirar preus, pensar en què podria
comprar quan arribés l'aniversari d'un, d'un altre. Tot
allò era nou per a mi. I era al·lucinant! Fins i tot
tenia ganes de treure la llengua als vianants que em
passaven pel costat!
Ara no sé en què em vaig quedar l'última passejada.
_ Ah, sí, l'Americà ja no era a Barcelona.
Ostres, ja han passat tretze anys! Sembla mentida com
passa el temps! Pero, si he de dir la veritat, sembla
que tot allò hagués passat fa quinze dies. I quantes
coses han passat en tretze anys! Ho tinc tot ben fresc
dins la meva memòria:
Han passat tantes coses!:
Mort de la gossa "Daina"; un altre t reba l l ; marxa del
treball per no poder suportar-ho; entrada a casa d'una
boleta de pèl que l i vàrem possar "Tina" i que ens ha
ajudat a cicatr i tzar la ferida de l 'anter ior gossa...
- i , sobretot, la mort de la mare, i després: la meva
nnl lor ia, tornar a treballar, tornar a sentir-me viva i
sense limitacions (només las de l 'edat, que ja comença
a fer-se sentir en els ossos i en la imatge), tornar a
sentir i l · lus ions, tornar a estudiar, tornar^
El que no em preguntarà mai el psiquiatra serà can va
entrar en la nostra vida l ' a l t r a gosseta. M'encanta
recordar-ho. Per què no me les pregunta aquestes coses
agradables? No_ apa, vinga, sempre aconteixements
frustrans» No, no, a la vida hi ha coses també
meravelloses!
Encara recordo un cosset petitet pie de vida, aixer i t ,
amb uns u l l molt grossos i b r i l l a n t s ; un morret
bellugadís del que sort ia una llengüeta rosada i
petonera. Des del primer dia ens va robar el cor.
Potser era més alegre que ara, però no gaire més.
Fixa't, ja té dotze anys: té els bigotis blancs i l i ha
caigut una denteta del devant. Està però molt graciosa
quan r i u i ensenya el bui t que l i ha deixat la
maduresa.
Recordo quan va entrar a casa. Era un 4 de febrer, feia
fred i la vam dur en taxi f ins a casa dins d'una
bosseta. No va dir ni "Muu" cosa que ens va estalbiar
molts maldecaps. Només veure-la ja era com si
t'aguessis pres un antidepressiu. La mare l i deia la
"Lola Flores" i reia a gust amb les seves ximpleries.
Ella ja no estava prou bé. La diabetis, i també una
amargor que l i havia deixat les frustracions i
mancances quotidianes de tota mena que no va poder
superar, van fer d'una dona amb caràcter, imaginació,
i l · l us ions i un cert sentiment "naí f" que la feien
encantadora, una dona tancada, recelosa, poruga i
desebuda de t o t .
Li vaig d i r que els seus problemes del cor eran
producte d'atacs de pànic. Ella no hi vol ia ser:
- "No, nena, no. Jo t inc una lesió al cor, ja ho saps i
aquest ofecs que t i n c , les palpi tacions i l ' e s t a t
general tan dolent és una angina de p i t " .
Jo l i deia que sí . En real i ta t tenia una hipertròf ia en
el ventrícul esquerra, però cada vegada que anava al
ca rd iò leg , aquest l i tombava el cap al i n ten ta r
explicar-se quin era el problema que originaven els
símptomes que e l la l i explicava.
La mare, va fer de enfermera durant la guerra. Tenia
molta gràcia pels malats. Era molt tendra i tenia
empatia de cara a e l l s , malgrat el seu caràcter f o r t .
Desprès quan va acabar \a guerra no va poder seguir amb
els seus estudis per raons personals i polítiques.
Els seus pares la necessitaven i va decidir casar-se
per tenir cura d'ells, del marit i dels fills que
puguessin venir. Quin malbaratament de vida i quines
conseqüències més tristes i sense cap ni peus! Potser
sí que era el que havia de fer. Això ho havíem discutit
moltes vegades:
- "Nena", em deia, "no ho vaig poder evitar, era el que
havia de fer, no tenia cap altra sortida; eren els
temps!"
Sí, poder sí que tenia raó, però em revoltava la idea
de pensar que una dona intel·ligent com ella, amb uns
desitjós d'independència i capacitada per fer una altra
tasca a la vida, s'hagués de conformar a tenir cura de
tothom menys d'ella.
Per altra banda, penso que va aferrar-se massa a
nosaltres, les seves filles, semblava que volgués viure
les nostres vides per allunyar-se així de la seva que
no li agradava gens, transferint-nos les seves pors,
però-
El pare_ el pare el recordo anant a treballar i llegint
el diari a casa. No hi era durant el dia, però quan
arribava a casa i agafava el diari tampoc hi era.
També estava ben tancat i davant de tant de forrellat
no sabies mai quina cara possar-hi !
I així els anys anaven passant, sense treure'n massa el
sentit-
La meva germana, no sé. Vivia un món molt seu. Potser
és ara quan ens hem acostat més, perquè podem parlar de
les mateixes coses i entendre el que diem. Això també
m'ha ajudat molt i m'ha donat una gran seguretat.
Arribats a aquest punt el psiquiatra em preguntaria:
"No et semble que hi depens massa?" I jo li diria:
"Home, si la vida em separés d'ella, tindria un gran
sotrac, clar! No sé... De fet, en qualsevol moment, et
pots veure privat de persones o coses que t'estimes.
Has de viure amb això al cap. Quan arriba però és molt
dur, ja ho sé. No sé, no sé com reaccionaria, però no
vu l l plantejar-m'ho. Per què? Ara sempre em dic: "s i
arriba el cas ja veurem com ens hem sortim". No, no
vu l l pensar-ho!
Si jo l i preguntés: "Què hi pensa, vostè?", segur que
em repl icar iara corre-cui ta:
"Doncs que fas molt ben fe t . S'ha de tenir una actitud
prev isora davant del f u t u r , però no m a l a l t i s s a .
M'entens?"
Pensant, pensant, havia a r r i b a t a la parada de
l'autobús. Què bé, n'hi me'n havia adonat!
Em vaig proposar quedar-me en blanc. Estava cansada.
Havia remogut massa coses i tenia ganes de sent ir
l ' a i r e f resc a les ga l tes i resp i ra r molt
tranquil.ament, sense neguits, gaudin de la meva vida,
de les funcions del cos l lavors armòniques.
No em feia mal res!
Vuitena sessió
Si he de dir la venta t , el r i tual ja no va ser el
mateix. Els meus u l l s ho miraven to t amb una nova
perspectiva. L'ambient ja no era tan f red, ni tan
silenciós, fins i tot hi vaig poder trobar una espurna
de pols damunt d'una fu l la que formava part d'una planta
s in tè t i ca , c lar , cosa que em va fer somriure, to t
agraint la l leugera negligència de la persona
encarregada de deixar impol·lut el sacrosant recinte.
Pel mati ni'havia aixecat descarnada, contenta. Sí3 havia
d'anar al metge i sort ir de casa i enfrontar-me a una
serie de coses, però ja no era com abans. La primera
cosa que vaig pensar va ser: " I . , què em poso?"
El cas és que jo mateixa em tenyia els cabells per no
haver d'anar a la perruqueria -mesgarrifava pensar que
havia d'esperar mitja hora al là assegudeta amb al lò al
cap, sense poder anar-me'n o bé córrer el risc de fer el
número pel carrer amb el cap enllardat amb "castany 4N"
corrent cap a casa en cas de "necessitat". Estava
convençuda que aquella mitja hora m'hagués semblat can a
mínim tres hores i tot això mirant amb els ul ls ben
esbatanats cap a la porta!- però al mirar-me al mirall
vaig enyorar no haver-hi anat recentment.
Vaig pensar: "Això ho diré al metge, l i dirè que d'aqui
uns dies intentaré anar a la perruqueria. Estana prou
content".
- Hola, noia! Com anem?..
.. Caram! t'has pintat?
- Doncs, s i . Una miqueta. Estic molt més animada i.
miri., és al lò que passa, oi? Així sembla que fas rnés
bona cara.
- Sí, ja ho veig, ja, M'agrada aquesta nova imatge. En
f i _ escolta m'agradaria que parléssim d'una
possibilitat que crec t'anima molt bé per acabar de
perfilar el teu "retorn a la vida®,
- Ostres, això sona bé!
- Et dic això perquè crec que podria donar un cop de mà
a ¡a teva mi ¡lona,
Aviam si trobo els papers»
.. Què et semblaria assisir a un grup d'ajuda mútua?
- Ara, què em vol fer fer?
No, dona. No és res d'estrany. S'ha provat que els
grups tenen un efecte molt beneficiós per a persones
que, com tu, s'han trobat en algún moment de la seva
vïda apartats de la gent, per culpa d'un trans torn
d'ansietat.
Home, si creu que pot ser bo. Vostè en sap molt més
que 30,
t -
- No, no. Això ho has de dir tu. Jo no et puc forçar a
fer res. És una decisió que has de prendre tu i només
tu. Però jo crec que podria ser un bon canvi per a tu.
Què et sembla?
- Home, m'agradaria que me'n parlés més d'aquests
grups. Que són? Et fan fer terapia d'alguna manera?
Qui els forma? No sé_
- Veuràs: Els grups estan integrats per persones que
estan patint el teu problema. D'aquesta manera
coneixeràs altra gent que no et farà cara de pòquer
quan els hi expliquis les teves experiències i els
teus patiments. Et comprendran i et feran costat.
Els grups d'ajuda mútua no fan terapia. Per això, no
és precís que hi haigi un professional en les
sessions. Només són persones agorafòbiques com tu amb
ganes de sortí r-se'n~
.. Et puc assegurar que els resultats estan sent moit
efectius.
- No sé_ Potser s i . Em fa una mica de por tornar-me a
trobar amb gent, però per un al t ra cantó crec que les
persones que han passat pel mateix han de ser una mica
com joj no?
- Et fa por tornar a la teva vida "normal33?
- Si l i digués que s i , seria molt dolent?
Aoo
- No, seria molt normal. Imagina't: és tornar a
afrontar els problemes quotidians, tornar a treballar,
tornar a tenir responsabilitats, tornar a senti r-se
d'al gana manera desprotegit^
Però, ara tens eines per defensar-te, creume!
Per un altra costat, el fet de senti r-te independent,
capaç i lliure per a prendre decisions és un regal que
cal viure plenament. No pensis en el futur, viu el
present i gaudeix de sentir-te vida!
- Oh! Què intens, no? Bé, bé ho intentaré. I quan hi
hauria d'anar als grups?
- Quan tu vulguis. Quan tu et trobis ben forta. Jo et
donaré l'adreça d'una associació. Els truques i ells
t'indicaran el que has de fer per començar.
Què et sembla? Et decideixes?
- Si_ s i . Ho faré . Per què no? Què hi puc perdre?
- Res, amiga meva, res~ Fas una cara molt especial. Què
penses?
A0\
- Home, penso que m'espanten les obligacions. Tinc por
que m'obliguin a anar-hi uns dies determinats, a unes
hores determinades. Tinc por que això em faci tornar
1'angoixa.
- Procura pensar de manera diferent. Si tu no vols fer
quelcom no et pot obligar ningú. Ets tu qui ha de
decidir sobre la teva vida, m'entens. Si no ho fas
així a partir d'ara hi tornarás a ser!
- No, no, no vull tornar a ser-hi! Ostres, ni parlar-
ne !
Avui no et marejaré més. Et deixaré que ho pensis, què
ho comentis amb qui et sembli: amb la família, amb
gent que tu tinguis confiança. En fi..
- Molt bé, doctor. Ja sé que ho fa pel meu bé. S i ,
es t ic animada., grups d'ajuda mútua_ qui m'ho havia de
d i r a mi. Això em sona a "alcohòl ics anònims". És una
cosa a i x í , no?
- I si ho fos, què? Mira, hem d'aprofitar tot el que
102
tenim a mà per a solucionar els problemes. El primer
que has d'acceptar és que tens un problema que es diu
"agorafobia" ï ara el més important es solucionar-lo.
I si això et pot ajudar.» Endavant, no ho creus?
- Sí,
- Ah! Abans de marxar, et voldria desitjar Bon Nadal!
- Oh! Bon Nadal, es veritat! Li desitjo de tot cor que
passi unes Bones Festes. Tranquil i en pau, oi?
- Faràs quelcom d'especial aquests dies?
- Sí, I tant! Aquests Nadáis tot serà ben diferent, em
pot creurà, Aquests any podré anar a buscar els regals
jo mateixa i no necessitaré que m'acompanyi ningú.
- I com ho feies els passats anys? No hi anaves?
- Oh, I tant que hi anava! Sempre m'ha agradat comprar
regalets i pensar què és el que l i pot fer més
i l . l u s i ó a cadascú.
Recordo que els anys passats anava a comprar cosetes
per Nadáis i Reis a una Fi ra que és a prop de casa.
Hi anàvem caminant amb la meva germana. Quedàvem per
trobar-nos en un punt de la plaça. Jo hi vo l ia anar
sola perquè, com sempre, fos una sorpresa. A corre-
c u i t a , donava l a v o l t a a t o t a l a plaça per les
paradetes i comprava, intentant sempre no despistar-me
o no perdre 'm perquè hagués e s t a t un v e r i t a b l e
maldecap per a mi..
.. Buscava les bambes blanques de la meva germana que
es mantenia sempre no gaire l luny meu -pel que pogués
passar- i sempre tema aquesto re ferènc ia. El t ruc
consist ia en no fer-tne veure per e l l a , però controlar
jo sempre la s i t uac ió .
Déu meu, quin patiment! Ja veu, tenia doble tasca:
comprar i cont ro lar , controlar i comprar! Fins i t o t
ara m'he acostumat a veure e l s c o n t i n g u t s dels
aparadors amb un sol cop d ' u l l !
Ja veig, ja. Me'n faig creus de com desenvolupeu la
imaginació els agorafòbicsi
- No si ja dic jo que sempre se'n poden treure coses
positives de les situacions més terribles i tristes.
- És aquesta actitud ¡a que t'està ajudant a superar
I 'agorafobia.
- Oh que bé. Estem d'acord!
- Bé, adéu. Ens tornarem a veure després de Festes,
Pense el que t'he dit, eh?
- Bé doctor, l i ho prometo, adéu, adéu...
"Oh, quina escala més bonica. Baixaré a poc a poc,
gaudint d'aquesta arqui tectura tan meravellosa.
Ostres, ara aquest home em farà pensar en els grups
d'ajuda mútua. No m'imagino un grup d 'agora fòb ics :
seran de color verd? Mira que en sóc de ximpleta. Quan
et mires a l m i r a l l et veus estranya? No, oi? Doncs
això. Deuen ser com j o , s i fa o no f a . Oh, quina por!
Ja a l carrer vaig continuar amb els meus pensaments,
4 05
intentant prendre una altre decisió important en la
meva vida.
Què bonic estava tot I Fins i tot els llums que abans em
marejaven, ara llui'en com mai donant-me una alegria que
em venia de molt endins i que esclatava per cadascun
dels porus del meu petit cos, però que jo imaginava
gran i lluitador, preparat per tot, disposat a no
deixar-me vencer.»
„ "Potser podrás ajudar a aquells que estiguin pitjor
que tu. Mira noia, tira endavant. Si no t'agrada o no
ti sent prou bé, sempre podrás dir que NO i deixar-ho..
.. A més, a més faràs teràpia. Tot ajuda. Quanta raó
tenia el doctor, el millor medicament és un mateix, és
canviar la manera de pensar, d'actuar, cal treure ferro
a la cosa. El fet de viure és tan miraculós que és molt
trist malbaratar-ho amb angoixes i petiments que no
solucionen res. No sé qui em va dir: el problema no és
el problema, el problema és la solució!
Si, i tant, me'n sortiré!
106