Download - 8 years old. Narcís Gironell
LOVESEXY. PRINCE 1988Aquest relat amb títols de cançons pop és per a en Narcís Gironell,
les obres del qual han donat el tret de sortida als records,
a les paraules i a les trames que el conformen.
DON’T GO. YAZOO 1982
Un regal de reis. Un tocadiscs taronja, transportable (de fet, semblava una maleta de plàstic; quan
s’obria en dues parts, una d’elles era la platina independent, amb la seva agulla i el seu plat giratori,
intercanviable entre 33 i 45 rpm; l’altra, plena de forats, era el bafle amplificador, connectat a la
platina per un cable), modern. Irresistiblement modern. Inevitablement jove. En ell hi van sonar
les primeres adquisicions, tresors preuats, descobertes insòlites (“Què collons és això que sona
tan estrany? Eurythmics!”), l’entrada a l’univers technopop des d’una ciutat petita, entre un grup
d’amics amb poc bagatge musical, sense visió històrica dels estils o de l’evolució dels sons; una línia
que apareix de cop i volta, gairebé del no res, contundent (“No podria viure sense la música!”)
i que es fa forta, gruixuda, compacta. S’alimenta a base de recopilatoris que treuen les cases
discogràfiques, dels primers videoclips, de les sintonies de programes de la tele (Informe semanal:
I feel Love, Donna Summer; Volta ciclista a Espanya: Funkytown, Lipps Inc...) i et fas gran durant un
estiu, amb una colla, en un poble de mar. Hi participen una activitat social i prohibida com és
el fumar, i una altra activitat privada i temptadora com és el besar-se, i aleshores apareix ella, la
Susanna, la primera. Arriba de Barcelona i parla de Yazoo, del tema Don’t go a l’àlbum “Upstairs
at Eric’s” i el du amagat en els solcs negres d’un single de 45 rpm que escoltem a casa meva, en
el meu reproductor/maleta de color taronja, i més tard som feliços, ella i jo, quan l’escoltem a
tot drap a la discoteca del poble un diumenge a la tarda (“És Don’t go! Ho sents? És Yazoo! És
la nostra cançó!”) i la ballem, i demanem al discjòquei que la torni a posar més tard, i la segona
vegada la ballem encara amb més passió, extasiats, el cubata i els amics abandonats al racó de les
tauletes; i el dia que la Susanna ha de marxar cap a Barcelona li suplico que no se’n vagi: Queda’t
Susanna, Don’t go, però agafa l’autobús i em fa adéu des de la finestra. Don’t go, Susanna, i em
regala el single perquè jo l’escolti a casa i pensi en ella constantment. Aquell estiu de la Susanna i
jo fumant un cigarret, besant-nos com desesperats (la seva llengua inquieta dins de la meva boca
llepant, atrafegada, les genives), ballant al compàs de Yazoo. Sense anar més enllà: només promeses
de tornar-nos a veure, d’escriure’ns, de trucar-nos; promeses de fer més endavant tot allò que cal
fer per ser més l’un amb l’altre, més enllà de les llengües però sense malmenar l’amor. Oh, l’amor!
Estimo la Susanna! Don’t Go, Susanna!
— La Susanna ha tingut un bon ensurt abans d’arribar a Barcelona, em diu la mare (que
és amiga de la mare de la Susanna, i per això ella ha vingut a passar uns dies al poble, a
compartir temps i espais amb els fills de la seva amiga) quan penja el telèfon. Els seus
pares han posat una denúncia i l’empresa d’autocars ha fet fora el responsable. El xofer.
Que resulta que, durant el trajecte, l’autocar ha anat deixant passatgers a les parades i a
l’alçada de la Roca del Vallès només hi quedava ella sola, pobra nena, ella sola i el xofer.
I aleshores el paio li ha demanat per què no t’asseus aquí davant, amb mi. I la innocent
ha dit que sí i el bandarra ha sortit de l’autopista i ha agafat una carretera comarcal
mentre anava dient bajanades a la nena: que si tu ja ets gran i maca, que ja tens força pit,
que potser algun noi ja t’ha grapejat... i després s’ha aturat en una gasolinera tancada, i
la Susanna li ha demanat què hi feien allí i que els seus pares l’esperaven a l’estació de
Barcelona, i el paio li ha dit que estava calent, que li toqués l’entrecuix per comprovar-
ho, i la nena s’ha espantat de debò i ha vist com el tipus s’esbatanava la bragueta i es
treia... bé, ja m’enteneu què es treia; i la nena s’ha posat a plorar, histèrica, i el paio s’ha
espantat i li ha demanat perdó, encara sort, i ha tornat a l’autopista i li ha fet jurar que no
ho explicaria mai a ningú, i la nena l’ha obeït i no n’ha dit res als pares, que l’esperaven
a l’estació i han observat com la seva filla baixava sola d’aquell autocar fantasma, sense
passatgers; però en arribar a casa s’ha desfet en el plor i els ho ha explicat tot. I aleshores
ells han anat a l’empresa i han amenaçat amb posar una denúncia a la policia. I ja l’han
fotut al carrer. Quin porc.
Quin porc. Quin súper porc. Per què has hagut de viure això, Susanna? Per què tu? On són i de
què han servit els cigarrets, els petons, les caminades vora mar, les paraules i les cançons? Per què
t’estava passant allò, tan cru, tan groller, tan espontani, mentre jo escoltava el nostre tema de Yazoo
al tocadiscs taronja, a casa, imaginant que estaves adormida a l’autocar i que jo apareixia en els
teus somnis?
TYPICAL MALE. TINA TURNER 1986.
Era una etapa crucial en la carrera de Tina Turner. Havia revifat de les seves pròpies cendres dels
setanta, una mena d’au fènix negra i vigorosa, aguerrida, foguejada, amb un èxit rotund amb el
seu primer LP de renaixença, “Private Dancer”, amb cançons com What’s love got to do with it o
I can’t stand the rain; i tocava revalidar, tocava mantenir-se com a número u, i s’edita “Break every
rule” amb Typical male com a primer single; i l’Anna és fan de Tina Turner, de la nova Tina Turner,
tot i que ha aconseguit algun casset amb els èxits del passat, quan cantava amb l’Ike Turner, el seu
marit (que sembla ser que la maltractava); i l’Anna i jo sortim de la facultat aquell dia i em diu que
té una cosa per a mi, i anem a un bar del centre i obre la carpeta dels dibuixos i n’extreu un disc
embolicat. L’Anna em regala l’LP de Tina Turner, el segon, i jo li dono les gràcies i em proposa anar
a casa meva i escoltar-lo (a “casa seva” no pot ser : comparteix habitació amb altres tres noies en
una residència d’estudiants) i em sembla fantàstic, i li dic que es quedi a sopar, i cuino, com puc,
uns espaguetis a la carbonara, i obrim una ampolla de vi blanc, i escoltem el disc i repetim tres o
quatre cops Typical male fins que ens en sabem una estrofa sencera. I resulta que es fa tard i ja
no hi ha metro, i li dic que es quedi a dormir, que el meu company de pis no hi és, pot dormir a
la seva habitació amb llençols nets que trec de l’armari, i l’Anna accepta, i és tan loquaç que se’ns
fan les tres del matí, i de cop m’adono que abans d’entrar en habitacions separades el comiat
es fa llarg, llarguíssim per part seva, no s’acaba de decidir, i entenc que ella no voldria tancar la
nit com jo tinc previst tancar-la, sense que passi res més, i per això em parla encara des del llit
de l’habitació contigua, i jo, entre rialles, li prego que faci el favor de tancar la puta boca d’una
vegada. L’endemà veig com es maquilla al lavabo, com es pinta la ratlla dels ulls, com es posa
una mica de coloret a les galtes. Es passa el llapis de llavis vermell, com si en comptes d’anar a la
facultat haguéssim d’anar de festa, i esmorzem a la cuina, i em confessa que aquesta nit ha deixat
la porta de la seva habitació oberta per si jo tenia temptacions, i no sé què dir. Em quedo amb
la llesca de pa amb mantega a pocs centímetres de la boca, i ella em pica l’ullet, i abans de sortir
encara passa pel lavabo i s’emmiralla una bona estona mentre es pentina i es torna a pintar els
llavis. L’Anna és una noia sexy i fan de Tina Turner que vesteix amb colors estridents, que porta
mocadors al cap, que balanceja el seu cabàs de vímet i la seva carpeta de dibuix despreocupada
i que m’espera a la sortida de classe aquella tarda per convidar-me a una cervesa, i jo li dic que
sí, que ok, però li hauria de dir que no, que no busco res amb ella, que no tinc la més mínima
intenció de tenir-hi relacions sexuals. Que estic orgullós d’haver-la conegut, que m’encanta com
dibuixa, que admiro la seva desimboltura i que li agraeixo el disc de Tina Turner. Però he vist
l’Anna maquillar-se a casa meva, i sé que és una lleona, la lleona Anna, la hiena Anna, la pantera
Anna, i que com a bona depredadora no s’acontentarà amb el que li ofereixo: una caçadora
exigeix una peça per dur-se-la a la boca. Jo sóc la peça i ella qui clava els ullals. Mentre bevem
la cervesa apareix (i no desapareix mai més) el tema de la porta oberta de la nit passada. La
lleona Anna ha decidit deixar també aquella porta definitivament oberta, i qualsevol cosa que es
digui a partir d’ara ha de passar forçosament per aquesta porta, i jo no estic disposat a creuar-la.
Aleshores l’animal s’enfureix. L’animal reclama, i vol saber què no m’agrada d’ella; vol saber per
què no, i què falla, i qui en té la culpa. L’Anna du una màscara i és ara una dona embogida amb
set de venjança. Obre la carpeta i no n’extreu cap disc de Tina Turner, sinó un munt de retrats
que m’ha fet amb carbonet: jo sempre alçat, sempre nu de cap a peus, sempre amb un membre
descomunal, amb un gland brillant i sucós com un préssec acabat de pelar. Aleshores ja no hem
pres només una cervesa, sinó tres o quatre, i m’anuncia que vol que ens fotem al llit avui sens
falta. Diuen que hi ha noies que t’ho posen fàcil: aquesta n’és un bon exemple. Però la qüestió és
que jo no ho vull, i si no ho vull, no veig per què ho hauria de fer. Per llàstima? Per agrair-li un disc?
Per no decebre-la? La decisió és que no ho vull, i no perquè em faci una mica de por (que sí que
me’n fa) i no perquè estigui una mica begut (que sí que hi estic) i no perquè no m’agradi (que sí
que m’agrada una mica); i la lleona Anna no sap com pair la derrota, i em diu que està decebuda,
i mira al voltant mentre se li acut la revenja.
— No et moguis d’aquí. Demanaré a algú que em folli. Que em dugui a casa seva i em
folli. Vull que vegis com et trobo un substitut de seguida.
I sense pronunciar més paraules es posa dreta i dóna un cop d’ull, i va directe a un paio que està
sol a la barra i li parla a l’orella, i el tio se la treu de sobre com pot; i l’Anna lleona-incombustible
ataca una segona víctima que està sola en una taula, amb un llibre obert al davant, i se li asseu al
costat i imagino que li fa l’oferiment de seguida, i el tio dubta només uns instants, i decideix que
sí, que se la juga, i l’Anna espera dreta al seu costat mentre el paio es posa la caçadora, i surten
plegats del bar. L’Anna pantera no em mira ni un sola vegada. De cop la porta del bar es tanca, i
l’Anna ja no hi és. Ha fugit amb la seva víctima (o amb el seu botxí?) i jo em quedo sol a la nostra
taula (fins i tot ha oblidat la seva carpeta de dibuixos) i mentre espero el bus nocturn al carrer
Pelai recordo l’estrofa sencera de Typical male que ahir ens havíem après de memòria, l’Anna
sense escrúpols i jo, l’Anna-fan de Tina Turner i jo, minuts abans que ella deixés una porta oberta.
LOVESEXY. PRINCE 1988
Fa tres dies vaig trobar en Raül a la cantonada del meu carrer. Feia quinze anys que no ens vèiem,
perquè des que es va separar de la Marta en Raül havia desaparegut del mapa. Ens havíem conegut
a Berlín l’any 1988. No ens havíem vist mai a Barcelona i ens anem a trobar a Berlín, al bell mig
de Kreuzberg, entre professors alternatius en una escola d’idiomes alternativa amb estratègies
d’aprenentatge d’allò més particulars. Vaig convidar en Raül a sopar a casa l’endemà mateix i allà
va conèixer els meus companys de pis: l’Olga i la Marta, catalanes; l’Alfredo, mexicà; i la Marcela,
brasilera. Tots cinc compartíem un pis a Neukölln, prou bé de preu i prou cèntric, sense les irritants
condicions de viure en comunitat que mantenien, com a rígids estatuts, els joves alemanys. La Marta
i jo havíem arribat plegats a la ciutat; després d’acabar la carrera i d’haver-nos plantejat el futur
immediat, vam decidir fer la bossa i marxar un any a l’aventura. L’amic d’una amiga ens va explicar
que hi havia proves d’accés per a estudiants estrangers a la universitat d’art de Berlín i tots dos
vam presentar-hi les carpetes amb treballs fets a Barcelona. Un cop admesos vam obtenir, per la via
directa, el permís de residència i el permís de treball. Em vaig matricular en una escola per aprendre
la llengua i allí vaig conèixer en Raül, que de seguida va venir a sopar a casa i ens dugué, gravat en
una cinta, el darrer disc de Prince, “Lovesexy”. Aquella nit serà sempre recordada per dos motius:
la descoberta del cantant de Minneapolis (per part meva, si més no. Encara avui en sóc un gran
admirador) i la coneixença d’en Raül per part de la Marta. Es van enamorar bojament; se’n van anar
a viure plegats i poc després van tornar junts a Barcelona. “Lovesexy” és un disc sense interrupcions:
els temes sonen encadenats un rere l’altre, des de l’I Know (o Eye Know) de l’inici fins al Positivity del
final. “Lovesexy”, amb els seus cors improvisats, l’aparença artificiosa d’un directe i l’enginy de les
lletres i la combinació d’estils, va representar no només la banda sonora de la meva etapa berlinesa,
sinó també la clau d’accés a una nova manera d’entendre el fet musical. En Raül coneixia i admirava
el Prince anterior, el de Purple Rain o Kiss, però se sentia decebut amb el nou àlbum. Mentre
exposava el seu parer sobre el petit geni de la guitarra, aquell vespre, a la cuina de Neukölln, la Marta
no deixava d’observar-lo. “És sexy”, em va confessar després, quan en Raül havia sortit corrent
per enxampar el darrer metro en direcció a Moabit, “tan sexy com el disc d’en Prince”. La relació
Love/sexy entre la Marta i en Raül va començar una setmana després, en una festa a casa que va
organitzar la Marcela amb la seva colla de Capoeira. La meva amiga no havia tingut sort amb els tios
a Barcelona (ni tampoc amb els que van existir a Berlín abans d’en Raül): “Sóc massa exigent, poso el
llistó massa alt”, solia argumentar. En Raül treballava com a enginyer per a una empresa multinacional
d’electrodomèstics. Era més gran que nosaltres, vestia amb americana, camisa i corbata, fumava
porros i guanyava un bon sou. S’havia matriculat a l’escola alternativa de Kreuzberg perquè, “en el
fons, sóc un antisistema convençut i militant malgrat la vida que porto; a la feina em pagaven un
curs d’alemany a la millor escola de la ciutat, però jo passo”. La Marta, enlluernada, va convertir-se
en l’ombra d’en Raül: no assistia a la facultat, anava a les reunions dels seus amics enginyers, i quan
ell va aconseguir un trasllat a Catalunya ella no ho va dubtar ni un segon. “N’estàs segura? I els teus
somnis de ser artista?”. Va fer la maleta després de presentar una carta de renúncia a la universitat i
va agafar un vol de Lufthansa de tornada a Barcelona que li va pagar en Raül.
Fa tres dies vaig trobar en Raül al costat de casa meva. Vam fer una cervesa en el bar de la
cantonada; ell havia quedat més tard amb uns amics per anar a una discoteca. L’any 1990, quan vaig
tornar de Berlín, la Marta i en Raül vivien junts a l’Eixample, en un pis que pagava l’empresa per
a la qual ell treballava. La Marta havia deixat de pintar i donava classes de plàstica en una escola
concertada a Sants. Em va confessar que era feliç, i que en Raül era el millor que li havia passat
a la vida. Insistia tant en això que no me la vaig creure; de fet, estava convençut que intentava
enganyar-se a ella mateixa quan explicava les excel·lències d’una relació estranya. Gairebé cada cap
de setmana, en Raül se l’enduia fora del país: vetllades romàntiques a Viena, París, Venècia o Londres,
sempre als millors hotels. Tot plegat, però, tenia un punt de convencional, de lloc comú, de relació
de manual, que no s’entenia. Havia canviat tant, la Marta? Què carai hi feia, a l’òpera de Viena, si ella
no suporta l’òpera? Què redimonis hi pintava a les galeries Lafayette de París? En Raül l’anomenava
Heidi, Campaneta i Princesa Leia; ella li deia Marco, Peter Pan i fins i tot Chanquete; tot un imaginari,
també previsible, de les seves infanteses respectives els ajudava a metamorfosar-se en els amants
perfectes. La relació va durar quatre anys. 1.460 dies, 35.040 hores de Marta i Raül en una interacció
aparentment fantàstica. Després es va acabar. La Marta em va citar en un bar de Gràcia.
— No, mai. Ni un sol cop. Mai. Ni a Berlín, a l’inici, recordes? Em va anunciar que no estava
preparat, que no volia anar de pressa. Després van ser milers d’excuses, una darrere
l’altra, durant quatre anys. Que no el pressionés, que necessitava el seu temps. M’estimava,
a la seva manera, però no em desitjava, o no sabia com desitjar-me. Les nits glacials,
sense tocar-nos. No se sentia culpable, tot i que ara, vist des de fora, em maltractava
constantment i de manera salvatge amb la seva negativa a fer-me l’amor. Era humiliant.
Ara recordo el disc aquell de Prince que ens va gravar. Lovesexy. Que separades que
poden anar les dues paraules. Que poc poden tenir a veure l’una amb l’altra. No em miris
amb aquesta cara. No, mai, ni un sol cop. Et preguntaràs per què vaig aguantar tant. No ho
sé. Potser jo també estic malalta. De ben segur que també tinc un problema d’autoestima.
No sé si en Raül sap que jo sé la veritat de la seva relació inhumana amb la Marta. Si és
conscient que tots els amics de la Marta ho sabem. Que som coneixedors de la seva por, de
la seva apatia, d’un hipotètic trauma infantil o d’una tendència homosexual mai confessada. En
Raül parla de Berlín, de l’àlbum de Prince que tan poc li escau. No parla de la Marta, ni de la
Mentida, ni de la Misèria. Ni del Mai.
ETERNAMENTE INOCENTE. FANGORIA 2001
La primera vegada que la Mercè em va parlar d’en XXX (no diré el seu nom real, perquè es tracta
d’algú molt conegut) de la manera que ho va fer em va costar de creure-me-la. Sortíem d’un
concert de Fangoria i vam anar tota una colla a fer unes cerveses al Raval. En un moment de la
conversa, parlant de la trajectòria d’Olvido Gara, o Alaska, el seu nom artístic, i els dubtes sobre la
seva personalitat (irresistible o artificiosa, natural o prefabricada; polièdrica i polèmica, en qualsevol
cas), se’m va fer evident un silenci estrany, potser còmplice, en l’actitud de la Mercè. Després, ja sols,
quan els altres van anar a ballar a la plaça Reial, em va confessar que l’havia conegut personalment,
l’Alaska, feia un parell d’anys, a Madrid. “La vas conèixer? De debò?” No em vaig poder estar de
preguntar-li-ho. I aleshores la Mercè em va explicar tot el que no sabia ni hauria pogut endevinar
mai de la seva relació secreta amb XXX. Un vespre, tres anys enrere, la Mercè havia assistit a la
inauguració d’una exposició de XXX al MACBA. La Mercè intentava tirar endavant la seva carrera
com a pintora, tot i les dificultats. Exposava molt de tant en tant (i venia encara més de tant en tant)
algunes de les obres que creava al taller durant els mesos de l’any que podia dedicar a l’art. La resta
dels mesos, sis per ser exactes, la Mercè treballava al negoci dels seus pares, a jornada plena, sense
temps per pintar ni per fer vida social. La visita a l’exposició de XXX va coincidir amb els mesos
de vida creativa, i per això hi va assistir amb una amiga, i quan va anar al lavabo abans de marxar
va trobar en XXX que en sortia i que la va mirar de dalt a baix amb una intensitat alarmant. “El
felicito per la seva obra, senyor XXX”, li va dir ella, astorada i nerviosa. L’artista internacionalment
reconegut li va donar les gràcies en anglès, van encaixar les mans i les van mantenir unides més
estona del que és habitual, incapaços de desviar la mirada. La Mercè em va explicar aquella situació
estranya amb tot detall: em va assegurar que va anar d’un pèl que no s’empentessin l’un a l’altra cap
a una cabina del lavabo d’on acabaven de sortir, colpits per un desig espontani i arrabassador. Es van
poder refrenar, però. XXX li va demanar si era de Barcelona i si volia que anessin a sopar plegats.
“Tinc compromisos, però puc saltar-me el protocol”, va anunciar l’artista. Ella va dir que no tenia res
a fer. “Aleshores espera’m a la porta de sortida. D’aquí a cinc minuts em reuniré amb tu”. La Mercè
no va saber què pensar. Era molt possible que XXX hagués pres unes quantes copes de cava; podia
ser també que no parlés seriosament. Va tornar amb la seva amiga, que ja l’esperava amb l’abric
sobre les espatlles, i li va dir que se n’anés sola. “No et puc dir res, perquè no sé què passa. Demà
et truco”. Sense donar-li més explicacions, la Mercè, amb la caçadora posada, va acompanyar la seva
amiga fins a la porta, la va besar a les galtes amb un inevitable alè de misteri que l’altra exterioritzà
obrint molt els ulls i fent una ganyota i després va esperar, palplantada, que passés el que podia o
no podia passar. XXX se li va acostar per l’esquena i li va murmurar “ja sóc aquí” a cau d’orella. A
la Mercè l’estremí una sensació de vertigen que no havia experimentat mai de la vida. Van sopar a
l’hotel de luxe on s’hostatjava l’artista; van tenir sexe i van compartir llit a la suite del mateix hotel;
l’endemà van devorar un completíssim esmorzar continental a l’habitació. Al migdia, XXX tenia un
compromís amb el seu representant. “Si et ve de gust i em dones un telèfon, et puc trucar aquest
vespre”, va dir a la Mercè quan ella, amb els calces mig apujades, rumiava quina mena d’excusa
s’inventaria l’artista per posar punt i final al pas circumstancial per la seva vida. D’aquesta manera
tan espontània sorgí la relació secreta entre la Mercè i XXX, sense preguntar-se mai pel demà ni
per l’ahir (La Mercè va esbrinar que estava casat i que tenia dos fills a través del Google), només un
present esporàdic i sobtat, “Inauguro a Tòquio. Tens la reserva d’un vol de Lufthansa amb escala a
Frankfurt a la terminal B del Prat. Un taxi et recollirà a l’aeroport quan arribis”; suites fabuloses a les
capitals més industrialitzades del planeta; festes que no s’acabaven mai amb convidats il·lustres als
quals XXX presentava la seva acompanyant com “la Mercè, una amiga de Barcelona”; encaixades de
mà amb polítics de tots els colors, amb artistes de tots els pelatges, amb amfitrions acollidors que
veneraven l’artista. Ell, XXX, com a amant i segons la Mercè, era atent, encantador i sol·lícit. “Sabia
com tractar una dona, noi. Hi tenia el cul pelat”, em confessà. N’hi havia moltes, com ella? Tenia una
amant a cada port, com els mariners de les coples? La Mercè valorava l’actitud i el comportament
exquisit de XXX envers ella, i amb això n’hi havia prou. Trobades a Londres, a París, a Nova York,
als Emirats Àrabs. Un dia, a Madrid, van sopar amb velles glòries de la Movida, directors de cinema,
actrius i actors, músics i poetes. L’Alaska els va regalar, dedicat, un cd de “Naturaleza muerta” i XXX
el va posar a tot volum a l’habitació de l’hotel que ocupaven.
— Li encantava Eternamente inocente. La posava un cop i un altre i la ballàvem com
desesperats, nus damunt del llit king size. Deia que així havíem de ser sempre, innocents
de per vida, “com si cada vegada fos la primera”, afegia. Un vespre em va trucar a
Barcelona per anul·lar la trobada de dos dies després a Bordeus. Després van passar tres
mesos sense notícies seves. Més endavant em va enviar un missatge electrònic per dir-me
que li era impossible concertar una cita; que em telefonaria aviat. No ho va fer mai més.
De tant en tant busco a la xarxa què fa i on para. Amb la impetuositat que va venir se’n
va anar, però entenc que aquest era el pacte implícit. No ens devem res l’un a l’altra, és
clar. La nostra relació fou una fogonada intensa, però silenciosa.
La Mercè parlava sense recança. L’endemà la vaig acompanyar a l’estudi d’en Narcís a Girona.
Li havia encarregat un retrat sobre planxa d’acer inoxidable. “Vull que em pintis com a una de
les teves heroïnes innocents”, li va demanar la Mercè. Les històries passionals són com són, i
cadascuna és diferent, i potser no n’hi ha una millor que una altra. Cada història té el seu temps,
el seu ritme i les seves circumstàncies. Comencen i acaben, potser sí, gràcies a l’eterna innocència
dels qui les comparteixen.
LA REVOLUCIÓN SEXUAL. LA CASA AZUL 2007
Decebedor per a uns, engrescador per a uns altres, el grup pseudovirtual de Guille Milkyway va
presentar el seu tema La revolución sexual com a candidata a representar Espanya a Eurovisió
2008. Ho feren a través d’Internet (la presentació de candidatures era lliure i la selecció la feien els
internautes) i quedà entre les tres més votades. Per sort o per desgràcia (dels uns i dels altres), no
fou la vencedora i La casa azul no viatjà a Moscou ni va participar en el xou dels vots, les banderes
i els “ruaiominí si puen”. La Carme els coneixia a través de la seva filla, l’Alba, la meva fillola de
vint-i-tres anys. El grup de Milkyway gaudia d’una bona reputació en els circuits de música pop
alternativa i l’Alba s’havia descarregat d’Internet els seus discs anteriors. El que conté La revolución
sexual, que no te títol, li havia regalat la seva mare, original i comprat a l’FNAC. La Carme, fa
quatre anys, va viure una de les crisis vitals i emocionals més intenses que recorda: la seva relació
de vint-i-cinc anys amb en Salva fa figa. Ja no parlen. No s’interessen en absolut l’un per l’altra. Un
dia decideixen dormir en habitacions separades i ja no es tenen en compte per a res. L’Alba havia
marxat de casa i vivia amb unes amigues en una mena de pis ocupat (okupat) i els bessons, la Júlia
i en Marc, tenien setze anys i campaven a la seva. De portes enfora, tot continuava igual; de portes
endins, però, només s’estenia un abisme de silenci. La Carme ens havia recuperat a nosaltres, els
seus amics d’abans, els de la facultat, els primers companys de feina. Donava classe en un IES, a
prop de Barcelona, i cada tarda de la setmana realitzava activitats que havia deixat aparcades
mentre els nanos se li feien grans: tornava a pintar, cantava en un cor, visitava exposicions, anava al
teatre i algun cap de setmana sortia a caminar amb un grup excursionista. A en Salva, és clar, tot
això li importava tres raves.
La primera concreció de la revolució sexual de la Carme (la primera d’una llarga cadena) s’alliberà
en un encontre sexual sense planificar, espontani, abrupte i, en conseqüència, força desastrós,
amb un baríton del cor. El lloc, els seients posteriors de l’Audi 3 del baríton. Tot i que resultà
insatisfactòria, aquesta concreció fou la primera i la que submergí la Carme en un sisme submarí
d’emocions que feia anys que no experimentava. Tot i el caràcter fallit de l’intent, pensà que no
valia la pena nedar com una desesperada entremig de tants dubtes i remordiments, la qual cosa
encoratjà de ben segur una segona prova per convèncer-se que l’alliberament (la revolució) sexual
era positiu per retrobar-se amb ella mateixa com a individu que necessita sortir de l’avorriment
i l’extenuació d’una relació marital fracassada. La segona concreció, doncs, es va produir en unes
condicions diametralment oposades: en un bon ambient, amb una persona ben escollida (del
taller de pintura, un autodidacte d’uns quaranta anys de vena surrealista) i sense la pressa ni la
improvisació de la vegada anterior. Foren, en total, quatre contactes sexuals planificats, amb el
resultat decebedor de només un orgasme i cap interès per la persona que hi havia darrere el
membre viril. Potser la mateixa decepció va fer que res en el seu comportament a casa donés
peu als seus fills o al seu marit a descobrir ni tan sols una espurna del canvi (de la revolució)
que es produïa en ella. El tercer round que lluità no tenia futur : l’escometé amb en Xavi Sunyer,
un amic de sempre, casat i emmainadat com ella i sense problemes de convivència; només un
afer extramatrimonial passatger amb l’excusa (per part d’ell) de satisfer un desig mutu que es
remuntava als inicis de l’adolescència i que mai s’havia materialitzat. Aquest fet revolucionari no
deixà cap petja: la setmana següent, com cada any, les dues famílies es van reunir per menjar la
mona (en Xavi era el padrí de la Júlia).
La quarta provatura fou, per moltes raons, la més revolucionària: l’objecte del desig no fou un home,
sinó una dona, una del club excursionista. Eren les dues úniques dones soles que s’apuntaven a les
excursions de muntanya en caps de setmana alterns, i per això van intimar de seguida. Una tarda,
tornant del Turó de l’Home, anaren a sopar a Viladrau i l’excursionista li confessà que era lesbiana. I
no només això, sinó que se sentia atreta per ella. La Carme li digué que ella no havia estat mai amb
cap dona i que, de moment, no tenia cap intenció de provar-ho. La confessió de l’excursionista
la va turmentar durant les dues setmanes que van trigar a tornar a coincidir, aquest cop al camí
de ronda entre Cadaqués i el Port de la Selva. De tornada, en l’autobús que organitzava el club,
van seure de costat, com sempre. Sentir que l’altra la desitjava, a la Carme li va fer obrir els
ulls i preguntar-se per què no. Ho van fer aquell mateix vespre, a casa de l’excursionista, i a la
meva amiga no li va semblar una experiència ni més ni menys satisfactòria respecte als anteriors
contactes sexuals amb col·legues del gènere masculí. L’endemà, dilluns, tant en Salva com els
bessons van notar que la mare estava estranya. Ni un ni els altres, però, van preguntar-li res per
aclarir-ho. L’excursionista es deia Laia i a través d’ella, com sol passar amb moltes relacions entre
dones, la Carme conegué la Rut (la cinquena), la Patrícia (la sisena) i la Montse (la setena baula
d’una revolució sexual definitivament en marxa).
La Carme estava convençuda que era lesbiana. Que potser ho havia estat tota la vida i que
per això la relació amb en Salva no havia funcionat. Resultava una excusa digna i convincent. La
revolució completa, però, no s’establí fins que va conèixer la Sílvia, que entrà aquell mes d’octubre
a l’IES a repetir segon de batxillerat amb els divuit anys complerts. La Sílvia era pràcticament
de l’edat dels bessons (“això sí que és revolucionari!”, es repetia la Carme) i la seva atracció
mútua passà per totes les etapes habituals: observació, interès, aproximació, admiració, necessitat
de veure’s i desig, tot sense pressa, tot al seu ritme. La relació més estranya i, en canvi, la més
convencional. Es van conèixer a l’octubre, però fins al maig següent no es van ficar al llit. Tot i la
passió, la Carme augurava una separació imminent després de la selectivitat de la Sílvia, quan ja
s’haguessin acabat les classes i els exàmens.
— Però no va ser així. Ella estudia farmàcia a la UB i dissenya pàgines web en el seu
temps lliure. Jo pago el pis i omplo la nevera, que per alguna cosa guanyo un bon sou
i sóc més gran. Ens hem avingut en l’equilibri dels ritmes vitals: jo he accelerat el meu i
ella ha afluixat el seu. Més d’una i de dues nits he tornat a casa a les set del matí! I jo em
pregunto si això, el fet d’haver deixat en Salva i haver-me obert als meus fills, és un acte
revolucionari... Vés a saber. Ara em sento bé, tinc esperança en el futur, em preocupo per
la persona que he escollit per compartir la vida i intento cuidar-me físicament molt més
del que ho feia abans. Revolucionari? No ho sé. Potser sí, escriptor meu, que he fet la
revolució sexual que preconitzava el grup favorit de l’Alba!
Àngel Burgas, 2009.
2002
Good Year (2002)mixta damunt acer inox, 200 x 100 cm.
Col.leció privada
God Year / country (2002)mixta damunt acer inox, 200 x 100 cm.
Col.leció privada
Decent (2002)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Society (2002) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Dear bunny (2002) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Little hood (2002) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
2003
Aladina (2003)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col·leció privada
Big Tokio (2003) mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.
Col·leció privada
Heidi (2003)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció de l’artista
Marco (2003) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció de l’artista
Cinderella (2003)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Cruella (2003)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Hifi (2003) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Doudou (2003)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.
Col.leció privada
To call (2003) mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.
Col.leció privada
2004
Little sound (2004)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
Mask (2004)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.
Col.leció privada
Only for men (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Cherry (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Anemona (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
America I (2004)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
America II (2004)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.
Col·leció de l’artista
America III (2004)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
I like jean Michel (2004)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.
Col.leció privada
Tress (2004)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.
Col.leció privada
Tate (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Hello! (2004)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.
Col.leció privada
Rose (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Pepa (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
She wolf (2004)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.
Col.leció privada
Octopus (2004) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Rimini (2004)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
Arare (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Device (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Wendy (2004)mixta damunt acer inox, 120 x 120 cm.
Col.leció privada
Big lesson (2005)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.
Col.leció privada
Temptation in Shanghai (2004)mixta damunt acer inox,100 x 100 cm.
Col.leció privada
2005
Smoke of tea (2005)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
Moon (2005)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
Minnie (2005)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Maya (2005)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
Heidi II (2005)mixta damunt acer inox,120 x 120 cm.
Col.leció privada
Anonymous S.XXI (2005)mixta damunt acer inox, 120 cm. diàmetre.
Col.leció privada
Zang Ziyi (2005)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.
Col.leció privada
2006
Zang Ziyi / trigrama (2006)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.
Col.leció privada
Smoking in Shanghai (2006)mixta damunt acer inox,100 x 100 cm.
Col.leció privada
Toy shop (2006)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm
Col.leció privada
Red rain (2006)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
Dragon eyes (2006)mixta damunt acer inox, 200 x 180 cm.
Col.leció privada
Dragon kiss (2006)mixta damunt acer inox, 120 cm. diàmetre.
Col.leció privada
You paint your lips (2006)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
Sweet (2006)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.
Col.leció privada
The children’s paradise (2006)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Girl in the pool (2006)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
Fisherwoman (2006)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
My summer / Cefalu (2006)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
My summer (2006)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Great stars (2006)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
Golden girl (2006)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
Candy (2006)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
2007
The modern lolita (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Paradise III (2007)mixta damunt acer inox, 146 x 114cm.
Col.leció privada
London I (2007) mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
London II (2007) mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
Amalfi (2007)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
Jet set (2007)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
Chupa Chups (2007)mixta damunt acer inox,146 x 114 cm.
Col.leció privada
Off (2007)mixta damunt acer inox, 120 x 120 cm.
Col.leció privada
Attention! Red phone (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Present (2007)mixta damunt acer inox,100 x 100 cm.
Col.leció privada
Hook (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Olivia (2007)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Supergirl (2007)mixta damunt acer inox, 130 x 130 cm.
Panther (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Claire (2007)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
A dragon on the back (2007)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Diva (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
Radiant (2007)mixta damunt acer inox, 80 cm. diàmetre.
Enchantment (2007)mixta damunt acer inox, 80 cm. diàmetre.
2008
Madame Butterfly (2008)mixta damunt acer inox, 80 x 70 cm.
Koi girl (2008)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.
Col.leció privada
American robin (2008)mixta damunt acer inox, 40 cm. diàmetre
Col.leció privada
Dragonfly (2008)mixta damunt acer inox, 40 cm. diàmetre
Swallow (2008)mixta damunt acer inox, 40 cm. diàmetre
Rain (2008)mixta damunt acer inox,146 x 114 cm.
Two (2008)mixta damunt acer inox, 40 cm. diàmetre
Alice (2008)mixta damunt acer inox,146 x 114 cm.
Sixty 1 (2008)mixta damunt alumini, 50x 25 cm.
Sixty II (2008)mixta damunt alumini, 50x 25 cm.
Sixty III (2008)mixta damunt alumini, 50 x 25 cm.
Col.leció privada
The number one (2008)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Col.leció privada
The last paradise I (2008)mixta damunt acer inox,120 x 100 cm.
Col.leció privada
2009
The last paradise / colibrí (2009)mixta damunt alumini,100 x 60 cm.
The last paradise / colibrí II (2009)mixta damunt alumini,100 x 100 cm.
The last paradise / Money (2009)mixta damunt alumini, 100 x 60 cm.
Hi wolf! (2009)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.
Prince (2008)mixta damunt acer inox, 70 x 70 cm.
Roma (2009)mixta damunt alumini, 100 x 66 cm.
Big skin (2009)mixta damunt acer inox, 134,5 x 100 cm.
Monza (2009)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.
Col.leció privada
SOBRE EN NARCÍSPloro per en Narcís, perquè cada vegada que ell s’inclinavasobre els meus marges jo podia veure, al fons dels seus ulls,
reflectida la meva pròpia bellesa.(Oscar Wilde)
PRIMERA
“El rock sempre representa allò extravagant, l’esclat, la fantasia. Va precisament d’això. Aquestes imatges són un record d’aquest somni”(Guy Pellaert, 1974)
El llop ferotge, tot i que en aquest cas la caputxa és negra; el conillet de playboy; el gat d’Aladí(na) amb reminiscències orientals que se superposen amb un drac kitsch de l’estil d’un basar xinès de tot a un euro; els Alps suïssos en què la Clara va començar a caminar ; el mono Amedio; una versió encara més naïf d’un dàlmata de Disney; Campaneta i el capità Garfi fet dona; Olivia i ‘Popey(a)’; Batman; Kate Moss; Mickey o més aviat Minnies; el pecat capital representat per un Adam i Eva en versió perversa; la Ventafocs... tot plegat embolcallat en un ‘glamour’ exagerat, en un artifici que mostra unes comoditats que intenten convertir-se en somnis i fantasies.
Llistes de símbols presents en l’obra de Narcís Gironell; i si pensar necessàriament fos classificar, i per no parlar de POP (que és tan evident), penso en allò ‘Camp’. Una actitud neutra respecte del contingut, perquè el que importa és subratllar tot allò que és subjacent, allò que podem percebre que es mostra en una superfície plena de sensualitat. I sobretot, que l’art no imiti la naturalesa, sinó que la reformi com vulgui.
En Narcís mostra pintures en què apareixen siluetes, sobretot de dones, perfectament esveltes, exagerades en els seus amaneraments, carregades de símbols; tot plegat embolcallat en un aire seductor rodejat de luxe. Un nou món que inaugura el dandisme,
l’home educat, de professió elegant, dedicat a l’oci i a la cerca del benestar i a un culte desmesurat a si mateix. Allò Camp va més enllà (o més aquí) i recupera allò més extravagant, com en el cas d’en Narcís, aquest predomini d’ornaments que envolten en abundància totes les imatges, tal vegada amb la pretensió de crear i corrompre alhora la innocència dels seus personatges.
Es glorifica un personatge, es crea un imaginari en tota la seva teatralitat que sembla quedar exposada en un aparador d’una botiga; així doncs, només em queda per dir : Passin i vegin!
SEGONA
“La vida entera de les societats en què imperen les condicions de producció modernes s’anuncia com una immensa acumulació d’espectacles. Tot allò directament experimentat s’ha convertit en una representació”(La Sociedad del espectáculo. Guy Debord, Pre-textos, 1999)
En Narcís Gironell es mou per la fascinació per un ampli ventall de clixés femenins que esdevenen el seu propi espai d’escapatòria. En ell persisteix per portar a terme el seu projecte dintre de la pràctica pictòrica; treballa amb pinzell sobre metall encara que el seu gest és fidel al registre fotogràfic i digital del qual parteix; el que més fàcilment es manipula, el que no és necessàriament permanent, el més ràpid de reproduir, en el qual tu més pots intervenir.
En Narcís representa el món femení amb tots els seus estereotips, treballa des de l’escenari o des del plató de fotografia; en definitiva, des d’aquests espais on es practica l’ofici de construir fantasia; allò que també és en els contes, en el cinema, en el còmic, en la literatura, en el món de l’art. Es tracta d’una atracció per l’objecte representat, la dona, o la nena, el món de les meravelles, una il·lusió que ens confon i on no hi ha prioritats; on una cosa determinada no és més important que la que és al seu costat i on tots accedim al món de les estrelles.
El viatge perceptiu que proposa la pintura es fa sempre a través del reconeixement (la comunicació es dóna a través del reconeixement), ens proporciona circuits en què reconeixem el que ja hem vist en un altre lloc; la correlació en el temps de tot el que hem trobat no és important ni té sentit.
En Narcís coneix bé els efectes hipnòtics de la seducció i els porta a la pràctica mitjançant un procés que s’allunya del pintor de retrats reconegut tot inclinant-se cap a les arts gràfiques publicitàries, que són les més sensates i les visualment més impactants. Representa la societat indulgent que ignora l’advertència de catàstrofes imminents i que, tot i ser conscient del seu pecat, s’hi recrea, descarada; i és que un clixé porta a un altre en aquest fantàstic bosc iconoclasta contemporani, i és així com continua sempre.
TERCERA
“Ser femenina és un fet natural o una performance?”(Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault. Judith Butler, 1982)
Les obres de Narcís Gironell es troben a mig camí entre la idealització de la bellesa a través de l’exaltació de la reproducció mercantil i la feminitat passada pels filtres de la cosmètica, i deixa una porta oberta a la perversió. Una mimesi del gènere femení en la societat contemporània, la independència edulcorada amb elements ornamentals propis de les tendències creades per les multinacionals de la moda, jugant entre allò actual i allò retro, passant per allò vintage.
Mostra una col·lecció de retrats, d’identitats conegudes i desconegudes que construeixen un diàleg fictici entre la quotidianitat i l’abstracció de les celebritats. Una confluència de feminitats que ens permeten passejar des de la innocència fins a l’erotisme, lolites reconstruïdes sobre la base d’eslògans publicitaris. Un passeig que ens converteix en voyeurs en cerca d’una mirada, veure sense ser vistos, especular sobre els elements que construeixen aquesta feminitat individual de cada representació pictòrica, que s’exhibeixen encadenades per composicions de color que podrien formar part de patrons d’estampació de teixits elaborats en la indústria tèxtil. Colors que esdevenen, juntament amb els elements destacats en cada imatge, partícules inseparables de la identitat de cada dona representada.
Unes obres que caminen entre la representació de la dona passada pels filtres de la idealització i dels estereotips mediàtics, així com per l’anhel de voler representar què constitueix la feminitat, acompanyat d’un toc d’exotisme oriental.
Col.lectiu Leland Palmer
TRADUCCIONES
TRANSLATIONS
LOVESEXY. PRINCE 1988
Este relato con títulos de canciones pop es para Narcís
Gironell, cuyas obras han representado el detonante
para los recuerdos, las palabras y las tramas que lo
conforman.
DON’T GO. YAZOO 1982
Un regalo de reyes. Un tocadiscos naranja, transportable (en
realidad parecía una maleta de plástico; cuando se abría en
dos partes, una de ellas era la platina independiente, con su
aguja y su plato giratorio, intercambiable entre 33 y 45 rpm;
la otra, llena de agujeros, era el bafle amplificador, conectado
a la platina mediante un cable), moderno. Irresistiblemente
moderno. Inevitablemente joven. En él sonaron las primeras
adquisiciones, tesoros preciados, descubrimientos insólitos
(“¿Qué cojones es esto que suena tan raro? ¡Eurythmics!”); la
entrada en el universo techno-pop desde una ciudad peque-
ña, entre un grupo de amigos con poco bagaje musical, sin
visión histórica de los estilos o de la evolución de los sonidos;
una línea que aparece de repente, casi de la nada, contun-
dente (“¡No podría vivir sin la música!”) y que se hace fuerte,
gruesa, compacta. Se alimenta a base de recopilatorios que
sacan las casas discográficas, de los primeros videoclips, de
las sintonías de programas de la tele (Informe semanal: I feel
Love, Donna Summer; Vuelta ciclista a España: Funkytown, Li-
pps Inc...) y te haces mayor en un verano, con un grupo de
amigos, en un pueblo de mar. Intervienen una actividad social
y prohibida como es el fumar, y otra actividad privada y ten-
tadora como es el besarse, y entonces aparece ella, Susanna,
la primera. Llega de Barcelona y habla de Yazoo, del tema
Don’t go del álbum “Upstairs at Eric’s” y lo trae escondido en
los surcos negros de un sencillo de 45 rpm que escuchamos
en mi casa, en mi reproductor/maleta de color naranja, y
más tarde somos felices, ella y yo, cuando lo escuchamos a
toda castaña en la discoteca del pueblo un domingo por la
tarde (“¡Es Don’t go! ¿Ves? ¡Es Yazoo! ¡Es nuestra canción!”) y
la bailamos, y pedimos al disc jockey que vuelva a ponerla
más tarde, y la segunda vez la bailamos aún con más pasión,
extasiados, el cubata y los amigos abandonados en el rincón
de las mesillas; y el día que Susanna debe marcharse hacia
Barcelona le suplico que no se vaya: Quédate Susanna, Don’t
go, pero coge el autobús y me dice adiós desde la ventana.
Don’t go, Susanna, y me regala el single para que yo lo escu-
che en casa y piense en ella constantemente. Aquel verano
de Susanna y yo fumando un cigarrillo, besándonos como
desesperados (su lengua inquieta dentro de mi boca lamien-
do, afanada, las encías), bailando al compás de Yazoo. Sin ir
más allá; sólo promesas de volvernos a ver, de escribirnos,
de llamarnos; promesas de hacer más adelante todo aquello
que hay que hacer para ser más el uno con el otro, más allá
de las lenguas pero sin estropear el amor. ¡Oh, el amor! ¡Amo
a Susanna! ¡Don’t Go, Susanna!
—Susanna ha pasado un mal rato antes de llegar a
Barcelona, me explica mi madre (que es amiga de la
madre de Susanna, y por eso ella ha venido a pasar
unos días en el pueblo, a compartir tiempos y espacios
con los hijos de su amiga) cuando cuelga el teléfono.
Sus padres han puesto una denuncia y la empresa de
autocares ha despedido al responsable. El chófer. Que
resulta que, durante el trayecto, el autocar ha ido de-
jando pasajeros en las paradas y a la altura de La Roca
del Vallès sólo quedaba ella, pobra niña, ella sola y el
chófer. Y entonces el tipo le ha pedido por qué no te
sientas aquí delante, conmigo. Y la inocente ha dicho
que sí y el muy miserable ha salido de la autopista y ha
cogido una carretera comarcal mientras iba diciendo
tonterías a la niña: que si tú ya eres mayor y bonita,
que ya tienes bastante pecho, que quizás algún chico
ya te ha magreado... y después se ha parado en una
gasolinera cerrada, y Susanna le ha pedido qué hacían
allí y que sus padres la esperaban en la estación de
Barcelona, y el tipo le ha dicho que iba caliente, que le
tocara la entrepierna para comprobarlo, y la niña se ha
asustado mucho y ha visto como el hombre se abría
la bragueta y se sacaba... bueno, ya os podéis imaginar
qué se sacaba; y la niña se ha puesto a llorar, histérica, y
el tipo se ha asustado y le ha pedido perdón, aún suer-
te, y ha vuelto a la autopista y le ha hecho jurar que no
lo explicaría nunca a nadie, y la niña le ha obedecido
y no ha dicho nada a sus padres, que la esperaban en
la estación y han observado a su hija bajando sola de
aquel autocar fantasma, sin pasajeros; pero al llegar a
casa no ha podido aguantar más, ha roto a llorar y
se lo ha explicado todo. Y entonces ellos han ido a la
empresa y han amenazado con poner una denuncia
a la policía. Y ya lo han echado a la calle. Vaya cerdo.
Vaya cerdo. Vaya súper cerdo. ¿Por qué has tenido que vivir
eso, Susanna? ¿Por qué tú? ¿Dónde están y de qué han ser-
vido los cigarrillos, los besos, los paseos junto al mar, las pala-
bras y las canciones? ¿Por qué te estaba pasando aquello, tan
crudo, tan grosero, tan espontáneo, mientras yo escuchaba
nuestro tema de Yazoo en el tocadiscos naranja, en casa,
imaginando que estabas dormida en el autocar y que yo
aparecía en tus sueños?
TYPICAL MALE. TINA TURNER 1986
Era una etapa crucial en la carrera de Tina Turner. Había
renacido de sus propias cenizas de los años setenta, una
especie de ave fénix negra y vigorosa, aguerrida, fogueada,
con un éxito rotundo con su primer LP de renacimiento,
“Private Dancer”, con canciones como What’s love got to do
with it o I can’t stand the rain; y tocaba revalidar, tocaba man-
tenerse como número uno, y se edita “Break every rule”
con Typical male como primer sencillo, y Anna es fan de
Tina Turner, de la nueva Tina Turner, aunque ha conseguido
algún casete con los éxitos del pasado, cuando cantaba con
Ike Turner, su marido (que según parece la maltrataba), y
Anna y yo salimos de la facultad aquel día y me explica que
tiene una cosa para mí, y vamos a un bar del centro y abre
la carpeta de los dibujos y saca un disco envuelto. Anna me
regala el LP de Tina Turner, el segundo, y yo le doy las gracias
y me propone ir a mi casa y escucharlo (en “su casa” no
puede ser : comparte habitación con otras tres chicas en
una residencia de estudiantes) y me parece fantástico, y le
digo que se quede a cenar, y preparo, como puedo, unos
espaguetis a la carbonara, y abrimos una botella de vino
blanco, y escuchamos el disco y repetimos tres o cuatro
veces Typical male hasta que nos aprendemos una estrofa
entera. Y resulta que se hace tarde y ya no hay metro, y le
digo que se quede a dormir, que mi compañero de piso no
está, puede dormir en su habitación con sábanas limpias que
saco del armario, y Anna acepta, y es tan locuaz que nos dan
las tres de la madrugada, y de repente me doy cuenta de
que antes de entrar en habitaciones separadas la despedida
se hace larga, larguísima por su parte, no termina de deci-
dirse, y entiendo que ella no querría cerrar la noche como
yo tengo previsto cerrarla, sin que ocurra nada más, y por
ello me habla aún desde la cama de la habitación contigua,
y yo, entre risas, le ruego que haga el favor de cerrar la puta
boca de una vez. A la mañana siguiente la veo maquillándose
en el lavabo, pintándose la raya de los ojos, poniéndose un
poco de colorete en las mejillas. Se pasa el lápiz de labios
rojo, como si en lugar de ir a la facultad tuviéramos que ir
de fiesta, y desayunamos en la cocina, y me confiesa que
esta noche ha dejado la puerta de su habitación abierta por
si yo tenía tentaciones, y no sé qué decir. Me quedo con
la rebanada de pan con mantequilla a pocos centímetros
de la boca, y ella me guiña el ojo, y antes de salir aún pasa
por el lavabo y se mira en el espejo un buen rato mientras
se peina y vuelve a pintarse los labios. Anna es una chica
sexy y fan de Tina Turner que viste con colores estridentes,
que lleva pañuelos en la cabeza, que balancea su cesta de
mimbre y su carpeta de dibujo despreocupada y que me
espera a la salida de clase aquella tarde para invitarme a
una cerveza, y yo le digo que sí, que ok, pero debería decirle
que no, que no busco nada con ella, que no tengo la más
mínima intención de tener relaciones sexuales con ella. Que
estoy orgulloso de haberla conocido, que me encanta como
dibuja, que admiro su desenvoltura y que le agradezco el
disco de Tina Turner. Pero he visto a Anna maquillándose
en mi casa y sé que es una leona, la leona Anna, la hiena
Anna, la pantera Anna, y que como buena depredadora no
se contentará con lo que le ofrezco: una cazadora exige una
pieza para llevársela a la boca. Yo soy la pieza y ella la que
hinca los colmillos. Mientras tomamos la cerveza aparece
(y no desaparece nunca más) el tema de la puerta abierta
de la noche anterior. La leona Anna ha decidido dejar tam-
bién aquella puerta definitivamente abierta, y cualquier cosa
que se diga a partir de ahora debe pasar forzosamente por
esta puerta, y yo no estoy dispuesto a cruzarla. Entonces el
animal se enfurece. El animal reclama, y quiere saber qué
es lo que no me gusta de ella; quiere saber por qué no, y
qué falla, y quién tiene la culpa. Anna lleva una máscara y es
ahora una mujer enloquecida con sed de venganza. Abre la
carpeta y no saca de ella ningún disco de Tina Turner, sino
un montón de retratos que me ha hecho con carbón: yo
siempre en pie, siempre desnudo de pies a cabeza, siem-
pre con un miembro descomunal, con un glande brillante y
jugoso como un melocotón recién pelado. Entonces ya no
llevamos una cerveza, sino tres o cuatro, y me anuncia que
quiere que nos metamos sin falta hoy mismo en la cama.
Dicen que hay chicas que te lo ponen fácil: ésta es un buen
ejemplo de ello. Pero la cuestión es que yo no quiero, y si no
quiero, no veo por qué debería hacerlo. ¿Por lástima? ¿Para
agradecerle un disco? ¿Para no decepcionarla? La decisión
es que no quiero, y no porque me dé un poco de miedo
(que sí me da), y no porque esté un poco bebido (que sí
lo estoy), y no porque no me guste (que sí me gusta un
poco); y la leona Anna no sabe cómo digerir la derrota y
me dice que está decepcionada, y mira alrededor mientras
se le ocurre la venganza.
— No te muevas de aquí. Pediré a alguien que me fo-
lle. Que me lleve a su casa y me folle. Quiero que veas
como te encuentro un sustituto enseguida.
Y sin decir nada más se levanta y da un vistazo, y se dirige
directamente hacia un tipo que está solo en la barra y le
habla al oído, y el tío se la saca de encima como puede; y
Anna leona-incombustible ataca a una segunda víctima que
está sola en una mesa, con un libro abierto, y se le sienta
al lado e imagino que le hace rápidamente el ofrecimiento,
y el tío duda sólo unos instantes y decide que sí, que se la
juega, y Anna espera en pie a su lado mientras el tipo se
pone la cazadora y salen juntos del bar. Anna pantera no
me mira ni una vez. La puerta del bar se cierra y Anna ha
desaparecido. Ha huido con su víctima (¿o con su verdugo?)
y yo me quedo solo en nuestra mesa (incluso ha olvidado
su carpeta de dibujos) y mientras espero el bus nocturno
en la calle Pelai recuerdo la estrofa entera de Typical male
que ayer nos habíamos aprendido de memoria, Anna sin
escrúpulos y yo, Anna-fan de Tina Turner y yo, minutos antes
de que ella dejara una puerta abierta.
LOVESEXY. PRINCE 1988
Hace tres días me encontré a Raül en la esquina de mi calle.
Hacía quince años que no nos veíamos, porque desde que
se separó de Marta, Raül había desaparecido del mapa. Nos
habíamos conocido en Berlín en 1988. No nos habíamos
visto nunca en Barcelona y vamos y nos encontramos en
Berlín, en el centro de Kreuzberg, entre profesores alterna-
tivos en una escuela de idiomas alternativa con estrategias
de aprendizaje de lo más particulares. Invité a Raül a cenar
en casa al día siguiente y allí conoció a mis compañeros de
piso: Olga y Marta, catalanas; Alfredo, mejicano; y Marcela,
brasileña. Los cinco compartíamos un piso en Neukölln,
bastante bien de precio y bastante céntrico, sin las irritantes
condiciones de la vida en comunidad que mantenían, como
rígidos estatutos, los jóvenes alemanes. Marta y yo habíamos
llegado juntos a la ciudad; después de terminar la carrera y
de habernos planteado el futuro inmediato, decidimos pre-
parar la maleta y marcharnos un año a la aventura. El ami-
go de una amiga nos explicó que había pruebas de acceso
para estudiantes extranjeros en la universidad de arte de
Berlín y los dos presentamos las carpetas con trabajos rea-
lizados en Barcelona. Una vez admitidos obtuvimos, por la
vía directa, el permiso de residencia y el permiso de trabajo.
Me matriculé en una escuela para aprender el idioma y allí
conoció a Raül, que pronto vino a cenar a casa y nos trajo,
grabado en una cinta, el último disco de Prince, “Lovesexy”.
Aquella noche será siempre recordada por dos motivos: el
descubrimiento del cantante de Minneapolis (como mínimo
por mi parte; aún hoy soy un gran admirador suyo) y el
conocimiento de Raül por parte de Marta. Se enamoraron
locamente; se fueron a vivir juntos y poco después volvieron
juntos a Barcelona. “Lovesexy” es un disco sin interrupcio-
nes; los temas suenan encadenados uno tras otro, desde
el I Know (o Eye Know) del principio hasta el Positivity del
final. “Lovesexy”, con sus coros improvisados, la apariencia
artificiosa de un directo y el ingenio de las letras y la com-
binación de estilos, representó no sólo la banda sonora de
mi etapa berlinesa, sino también la clave de acceso a una
nueva manera de entender el hecho musical. Raül cono-
cía y admiraba al Prince anterior, el de Purple Rain o Kiss,
pero se sentía decepcionado con el nuevo álbum. Mientras
exponía su parecer sobre el pequeño genio de la guitarra,
aquella noche, en la cocina de Neukölln, Marta no dejaba
de observarle. “Es sexy”, me confesó después, cuando Raül
salió corriendo para atrapar el último metro en dirección
a Moabit, “tan sexy como el disco de Prince”. La relación
Love/sexy entre Marta y Raül empezó una semana después,
en una fiesta en casa que organizó Marcela con su grupo
de Capoeira. Mi amiga no había tenido suerte con los tíos
en Barcelona (ni tampoco con los que existieron en Berlín
antes de Raül): “Soy demasiado exigente, pongo el listón
demasiado alto”, solía argumentar. Raül trabajaba como in-
geniero para una empresa multinacional de electrodomés-
ticos. Era mayor que nosotros, vestía con americana, camisa
y corbata, fumaba porros y ganaba un buen sueldo. Se había
matriculado en la escuela alternativa de Kreuzberg porque,
“en el fondo, soy un antisistema convencido y militante a
pesar de la vida que llevo; en el trabajo me pagaban un
curso de alemán en la mejor escuela de la ciudad, pero yo
paso”. Marta, deslumbrada, se convirtió en la sombra de
Raül: no asistía a la facultad, iba a las reuniones de sus amigos
ingenieros y cuando él consiguió un traslado a Cataluña ella
no lo dudó ni un segundo. “¿Estás segura? ¿Y tus sueños de
ser artista?”. Hizo la maleta después de presentar una carta
de renuncia a la universidad y cogió un vuelo de Lufthansa
de vuelta a Barcelona que le pagó Raül.
Hace tres días encontré a Raül cerca de mi casa. Tomamos
una cerveza en el bar de la esquina; él había quedado más
tarde con unos amigos para ir a una discoteca. En 1990,
cuando volví de Berlín, Marta y Raül vivían juntos en el
Eixample, en un piso que pagaba la empresa para la que
él trabajaba. Marta había dejado de pintar y daba clases de
plástica en una escuela concertada en Sants. Me confesó
que era feliz y que Raül era lo mejor que le había ocurri-
do en la vida. Insistía tanto en ello que no me la creí; en
realidad, estaba convencido de que intentaba engañarse a
ella misma cuando explicaba las excelencias de una relación
extraña. Casi cada fin de semana, Raül se la llevaba fuera del
país: veladas románticas en Viena, París, Venecia o Londres,
siempre en los mejores hoteles. Todo ello, no obstante, tenía
un punto de convencional, de lugar común, de relación de
manual que no se entendía. ¿Tanto había cambiado Marta?
¿Qué hacía ella en la ópera de Viena si no soporta la ópera?
¿Qué pintaba en las galerías Lafayette de París? Raül la llama-
ba Heidi, Campanilla y Princesa Leia; ella le llamaba Marco,
Peter Pan e incluso Chanquete; todo un imaginario, también
previsible, de sus respectivas infancias les ayudaba a me-
tamorfosearse en los amantes perfectos. La relación duró
cuatro años. 1.460 días, 35.040 horas de Marta y Raül en
una interacción aparentemente fantástica. Después terminó.
Marta me citó en un bar de Gràcia.
— No, nunca. Ni una vez. Nunca. Ni en Berlín, al princi-
pio, ¿te acuerdas? Me explicó que no estaba preparado,
que no quería ir con prisas. Después fueron miles de
excusas, una tras otra, durante cuatro años. Que no le
presionara, que necesitaba su tiempo. Me amaba, a su
manera, pero no me deseaba, o no sabía cómo desear-
me. Las noches glaciales, sin tocarnos. No se sentía cul-
pable, aunque ahora, visto desde fuera, me maltrataba
constantemente y de manera salvaje con su negativa
a hacerme el amor. Era humillante. Ahora recuerdo el
disco aquel de Prince que nos grabó. Lovesexy. Qué
separadas pueden ir estas dos palabras. Qué poca re-
lación pueden tener la una con la otra. No me mires
con esa cara. No, nunca, ni una sola vez. Te preguntarás
por qué aguanté tanto. No lo sé. Quizás yo también
estoy enferma. Con toda seguridad yo también tengo
un problema de autoestima.
No sé si Raül sabe que yo sé la verdad de su relación inhu-
mana con Marta. Si es consciente de que todos los amigos
de Marta lo sabemos. Que somos conocedores de su mie-
do, de su apatía, de un hipotético trauma infantil o de una
tendencia homosexual nunca confesada. Raül habla de Ber-
lín, del álbum de Prince que tan poco pega con él. No habla
de Marta, ni de la Mentira, ni de la Miseria. Ni del Nunca.
ETERNAMENTE INOCENTE. FANGORIA 2001
La primera vez que Mercè me habló de XXX (no diré su
nombre real, porque se trata de alguien muy conocido)
de la manera que lo hizo me costó creérmela. Salíamos
de un concierto de Fangoria y fuimos todo un grupo de
gente al Raval a tomar unas cervezas. En un momento de
la conversación, hablando de la trayectoria de Olvido Gara,
o Alaska, su nombre artístico, y las dudas sobre su perso-
nalidad (irresistible o artificiosa, natural o prefabricada; po-
liédrica y polémica, en cualquier caso), se me hizo evidente
un silencio extraño, quizás cómplice, en la actitud de Mercè.
Después, ya solos, cuando los demás se fueron a bailar a
la plaza Reial, me confesó que la había conocido personal-
mente, a Alaska, hacía un par de años, en Madrid. “¿La co-
nociste? ¿De veras?” No me pude resistir a preguntárselo. Y
entonces Mercè me explicó todo lo que no sabía ni habría
podido adivinar nunca de su relación secreta con XXX.
Una noche, tres años atrás, Mercè había asistido a la inau-
guración de una exposición de XXX en el MACBA. Mercè
intentaba sacar adelante su carrera como pintora, a pesar
de las dificultades. Exponía muy de vez en cuando (y vendía
aún más de vez en cuando) algunas de las obras que creaba
en el taller durante los meses del año que podía dedicar
al arte. El resto de los meses, seis para ser exactos, Mercè
trabajaba en el negocio de sus padres, a jornada completa,
sin tiempo para pintar ni para tener vida social. La visita a la
exposición de XXX coincidió con los meses de vida crea-
tiva, y por ello asistió con una amiga, y cuando fue al lavabo
antes de marcharse se encontró con XXX que salía de él y
que la miró de arriba abajo con una intensidad alarmante.
“Le felicito por su obra, señor XXX”, le dijo ella, atónita y
nerviosa. El artista internacionalmente reconocido le dio
las gracias en inglés, se dieron la mano y las mantuvieron
unidas un rato más largo de lo habitual, incapaces de des-
viar la mirada. Mercè me explicó aquella situación extraña
con todo detalle: me aseguró que faltó muy poco para que
se empujaran el uno a la otra hacia una cabina del lavabo
del que acababan de salir, conmocionados por un deseo
espontáneo y arrebatador. Consiguieron refrenarse. XXX
le pidió si era de Barcelona y si quería que fueran a cenar
juntos. “Tengo compromisos, pero puedo saltarme el pro-
tocolo”, anunció el artista. Ella le dijo que estaba libre. “Pues
espérame en la puerta de salida. Dentro de cinco minutos
me reuniré contigo”. Mercè no sabía qué pensar. Era muy
posible que XXX llevara unas cuantas copas de cava; tam-
bién podía ser que no hablara en serio. Volvió con su amiga,
que ya la esperaba con el abrigo al hombro, y le dijo que se
marchara sola. “No puedo decirte nada, porque no sé qué
pasa. Mañana te llamo”. Sin darle más explicaciones, Mercè,
con la cazadora puesta, acompañó a su amiga hasta la puer-
ta, la besó en la mejilla con un inevitable aliento de misterio
que la otra exteriorizó abriendo mucho los ojos y haciendo
una mueca, y después esperó, en pie, a que pasara lo que
podía o no podía pasar. XXX se le acercó por la espalda y
le murmuró “ya estoy aquí” al oído. Mercè se estremeció
con una sensación de vértigo que no había experimentado
nunca en su vida. Cenaron en el hotel de lujo en el que se
alojaba el artista; practicaron sexo y compartieron cama en
la suite del mismo hotel; a la mañana siguiente devoraron
un completísimo desayuno continental en la habitación. Al
mediodía, XXX tenía un compromiso con su representan-
te. “Si te apetece y me das un número de teléfono, puedo
llamarte esta noche”, dijo a Mercè cuando ella, con las bra-
gas a medio subir, rumiaba qué tipo de excusa se inventaría
el artista para poner punto y final al paso circunstancial por
su vida. De esta manera tan espontánea surgió la relación
secreta entre Mercè y XXX, sin preguntarse nunca por el
mañana ni por el ayer (Mercè descubrió que estaba casado
y que tenía dos hijos a través del Google), sólo un presente
esporádico y repentino. “Inauguro en Tokio. Tengo la reser-
va de un vuelo de Lufthansa con escala en Frankfurt en la
terminal B del Prat. Un taxi te recogerá en el aeropuerto
cuando llegues”; suites fabulosas en las capitales más indus-
trializadas del planeta; fiestas que no terminaban nunca con
invitados ilustres a los cuales XXX presentaba a su acom-
pañante como “Mercè, una amiga de Barcelona”; apretones
de manos con políticos de todos los colores, con artistas
de todos los pelajes, con anfitriones acogedores que vene-
raban al artista. Él, XXX, como amante y según Mercè, era
atento, encantador y solícito. “Sabía como tratar a una mu-
jer, chico. Era muy ducho en ello”, me confesó. ¿Había mu-
chas, como ella? ¿Tenía una amante en cada puerto, como
los marineros de las coplas? Mercè valoraba la actitud y el
comportamiento exquisito de XXX hacia ella, y con ello le
bastaba. Encuentros en Londres, en París, en Nueva York, en
los Emiratos Árabes. Un día, en Madrid, cenaron con viejas
glorias de la Movida, directores de cine, actrices y actores,
músicos y poetas. Alaska les regaló, dedicado, un CD de
“Naturaleza muerta” y XXX lo puso a todo volumen en la
habitación del hotel que ocupaban.
— Le encantaba Eternamente inocente. La ponía una
y otra vez y la bailábamos como desesperados, des-
nudos sobre la cama king size. Decía que así teníamos
que ser siempre, inocentes de por vida, “como si cada
vez fuera la primera”, añadía. Una noche me llamó a
Barcelona para anular el encuentro de dos días des-
pués en Burdeos. Después pasaron tres meses sin
noticias suyas. Más adelante me envió un correo elec-
trónico para comunicarme que le era imposible con-
certar una cita; que me llamaría pronto. No lo hizo
nunca más. De vez en cuando busco en la red qué
hace y dónde para. Con la impetuosidad que vino se
fue, pero entiendo que éste era el pacto implícito. No
nos debemos nada el uno a la otra, claro está. Nues-
tra relación fue un fogonazo intenso, pero silencioso.
Mercè hablaba sin lamentarse. Al día siguiente la acompañé
al estudio de Narcís en Gerona. Le había encargado un re-
trato sobre plancha de acero inoxidable. “Quiero que me
pintes como una de tus heroínas inocentes”, le pidió Mercè.
Las historias pasionales son como son, y cada una es dife-
rente, y quizás no hay ninguna mejor que otra. Cada historia
tiene su tiempo, su ritmo y sus circunstancias. Empiezan y
terminan, quizás sí, gracias a la eterna inocencia de los que
las comparten.
LA REVOLUCIÓN SEXUAL. LA CASA AZUL 2007
Decepcionante para unos, apasionante para otros, el grupo
pseudovirtual de Guille Milkyway presentó su tema La re-
volución sexual como candidata a representar a España en
Eurovisión 2008. Lo hicieron a través de internet (la presen-
tación de candidaturas era libre y la selección la hacían los
internautas) y quedó entre las tres más votadas. Por suerte
o por desgracia (de los unos y de los otros), no fue la vence-
dora y La casa azul no viajó a Moscú ni participó en el show
de los votos, las banderas y los “ruaiominí si puen”. Carme
los conocía a través de su hija, Alba, mi ahijada de veintitrés
años. El grupo de Milkyway gozaba de una buena reputación
en los circuitos de música pop alternativa y Alba se había
descargado de internet sus discos anteriores. El que contie-
ne La revolución sexual, que no tiene título, se lo había regala-
do su madre, original y comprado en el FNAC. Hace cuatro
años, Carme vivió una de las crisis vitales y emocionales más
intensas que recuerda: su relación de veinticinco años con
Salva se está viniendo abajo. Ya no hablan. No se interesan
en absoluto el uno por la otra. Un día deciden dormir en
habitaciones separadas y ya no se tienen en cuenta para
nada. Alba había marchado de casa y vivía con unas amigas
en una especie de piso ocupado (okupado) y los mellizos,
Júlia y Marc, tenían dieciséis años e iban a la suya. De puertas
afuera, todo continuaba igual; de puertas adentro, no obs-
tante, sólo se extendía un abismo de silencio. Carme nos
había recuperado a nosotros, sus amigos de antes, los de la
facultad, los primeros compañeros de trabajo. Daba clases
en un IES, cerca de Barcelona, y cada tarde de la semana
realizaba actividades que había dejado aparcadas mientras
los hijos se iban haciendo mayores: volvía a pintar, cantaba
en un coro, visitaba exposiciones, iba al teatro y algún fin de
semana iba a caminar con un grupo excursionista. A Salva,
claro está, todo ello no le importaba lo más mínimo.
La primera concreción de la revolución sexual de Carme
(la primera de una larga cadena) se liberó en un encuentro
sexual sin planificar, espontáneo, abrupto y, en consecuencia,
bastante desastroso, con un barítono del coro. El lugar, los
asientos posteriores del Audi 3 del barítono. A pesar de
que resultó insatisfactoria, esta concreción fue la primera y
la que sumergió a Carme en un seísmo submarino de emo-
ciones que hacía años que no experimentaba. A pesar del
carácter fallido del intento, pensó que no valía la pena nadar
como una desesperada entre tantas dudas y remordimien-
tos, lo cual alentó con toda seguridad una segunda prueba
para convencerse de que la liberación (la revolución) sexual
era positiva para reencontrarse con ella misma como indivi-
duo que necesita salir del aburrimiento y la extenuación de
una relación marital fracasada. La segunda concreción, pues,
se produjo en unas condiciones diametralmente opuestas:
en un buen ambiente, con una persona bien escogida (del
taller de pintura, un autodidacta cuarentón de vena surrea-
lista) y sin las prisas ni la improvisación de la vez anterior.
Fueron, en total, cuatro contactos sexuales planificados, con
el resultado decepcionante de sólo un orgasmo y ningún in-
terés por la persona que había tras el miembro viril. Quizás
la misma decepción hizo que nada de su comportamiento
en casa diera pie a sus hijos o a su marido para que descu-
brieran ni tan siquiera el más mínimo indicio del cambio (de
la revolución) que se producía en ella. El tercer round que
luchó no tenía futuro: lo acometió con Xavi Sunyer, un ami-
go de siempre, casado y con hijos como ella y sin problemas
de convivencia; sólo una aventura extramatrimonial pasajera
con la excusa (por parte de él) de satisfacer un deseo mu-
tuo que se remontaba a los inicios de la adolescencia y que
nunca se había materializado. Este hecho revolucionario no
dejó ninguna huella: la semana siguiente, como cada año, las
dos familias se reunieron para comer la mona de Pascua
(Xavi era el padrino de Júlia).
La cuarta probatura fue, por muchas razones, la más revo-
lucionaria: el objeto del deseo no fue un hombre, sino una
mujer, una del club excursionista. Eran las dos únicas muje-
res solas que se apuntaban a las excursiones de montaña
en fines de semana alternos, y por ello intimaron enseguida.
Una tarde, volviendo del Turó de l’Home, fueron a cenar a
Viladrau y la excursionista le confesó que era lesbiana. Y no
sólo eso, sino que se sentía atraída por ella. Carme le dijo
que ella no había estado nunca con ninguna mujer y que,
por el momento, no tenía ninguna intención de probarlo.
La confesión de la excursionista la atormentó durante las
dos semanas que tardaron en volver a coincidir, esta vez en
el camino de ronda entre Cadaqués y Port de la Selva. De
vuelta, en el autobús que organizaba el club, se sentaron
juntas, como siempre. Sentir que la otra la deseaba abrió
los ojos a Carme y se preguntó por qué no. Lo hicieron
aquella misma noche, en casa de la excursionista, y a mi
amiga no le pareció una experiencia ni más ni menos sa-
tisfactoria en comparación con los anteriores contactos
sexuales con colegas del género masculino. Al día siguiente,
lunes, tanto Salva como los mellizos notaron que su madre
estaba extraña. Ni uno ni los otros, no obstante, le pregun-
taron nada para aclararlo. La excursionista se llamaba Laia
y a través de ella, tal como acostumbra a pasar con muchas
relaciones entre mujeres, Carme conoció a Rut (la quinta),
Patrícia (la sexta) y Montse (el séptimo eslabón de una
revolución sexual definitivamente en marcha).
Carme estaba convencida de que era lesbiana. Que quizás
lo había sido toda la vida y que por ello la relación con
Salva no había funcionado. Resultaba una excusa digna y
convincente. La revolución completa, no obstante, no se es-
tableció hasta que conoció a Sílvia, que entró aquel mes de
octubre en el IES para repetir segundo de bachillerato con
los dieciocho años ya cumplidos. Sílvia era prácticamente
de la edad de los mellizos (“¡eso sí es revolucionario!”, se
repetía Carme) y su atracción mutua pasó por todas las
etapas habituales: observación, interés, aproximación, ad-
miración, necesidad de verse y deseo, todo ello sin prisas,
todo a su ritmo. La relación más extraña y, en cambio, la
más convencional. Se conocieron en octubre, pero hasta
el mayo siguiente no se metieron en la cama. A pesar de la
pasión, Carme auguraba una separación inminente después
de la selectividad de Sílvia, una vez ya hubieran terminado
las clases y los exámenes.
— Pero no fue así. Ella estudia farmacia en la UB y
diseña páginas web en su tiempo libre. Yo pago el piso
y lleno la nevera, que por algo gano un buen sueldo y
soy mayor. Nos hemos puesto de acuerdo en el equi-
librio de los ritmos vitales: yo he acelerado el mío y
ella ha aflojado el suyo. ¡Más de una y de dos noches
he llegado a casa a les siete de la mañana! Y yo me
pregunto si eso, el hecho de haber dejado a Salva y
haberme abierto a mis hijos, es un acto revoluciona-
rio... Vete a saber. Ahora me siento bien, tengo espe-
ranza en el futuro, me preocupo por la persona que
he escogido para compartir la vida e intento cuidarme
físicamente mucho más de lo que lo hacía antes. ¿Re-
volucionario? No lo sé. Quizás sí, escritor mío, que he
hecho la revolución sexual que preconizaba el grupo
favorito de Alba.
Àngel Burgas. 2009.
EN TORNO A NARCÍSLloro por Narciso, porque cada vez que él se inclinaba sobre mis márgenes yo podía ver, en el fondo de sus ojos, reflejada mi propia belleza. (Oscar Wilde)
PRIMERA
“El rock siempre representa lo extravagante, el destello, la fantasía. De eso es de lo que va. Estas imágenes son un recuerdo de ese sueño” (Guy Pellaert, 1974)
El lobo feroz, aunque en este caso la caperuza es negra; el conejito de playboy; el gato de Aladin(a) con reminiscencias orientales que se superponen con un dragón kitsch al estilo de un chino de todo a un euro; los Alpes suizos en los que Clarita empezó a andar; el mono Amedio; una versión aún más naif de un dálmata de Disney; Campanilla y el capitán Garfio hecho mujer ; Olivia y ‘Popey(a)’; Batman; Kate Moss; Mickey o más bien Minnies; el pecado capital representado por un Adán y Eva en versión perversa; la Cenicienta... todo ello envuelto en un exagerado ‘glamour’, en un artificio que muestra unas comodidades que tratan de convertirse en sueños y fantasías.
Listados de símbolos presentes en la obra de Narcís Giro-nell; y si pensar necesariamente fuera clasificar, y para no hablar de POP (que es tan evidente), me viene a la cabeza lo ‘Camp’. Una actitud neutra respecto al contenido, porque lo que importa es subrayar todo lo que subyace, lo que podemos percibir que se muestra en una superficie llena de sensualidad. Y sobre todo, que el arte no imite a la naturale-za, sino que la reforme a su antojo.
Narcís muestra pinturas en las que aparecen siluetas, so-bre todo de mujeres, perfectamente esbeltas, exageradas en sus amaneramientos, cargadas de símbolos; todo ello envuelto en un aire seductor rodeado de lujo. Un nuevo mundo que inaugura el dandismo, el hombre educado, de profesión elegante, dedicado al ocio y a la búsqueda del bienestar y a un desmesurado culto a sí mismo. Lo Camp va más allá (o más aquí) y recupera lo más extravagante, como en el caso de Narcís, ese predominio de ornamentos que rodean en abundancia todas las imágenes, tal vez con la pretensión de a la vez crear y corromper la inocencia de sus personajes.
Se glorifica a un personaje, se crea un imaginario en toda su teatralidad que parece quedar expuesta en un escaparate de una tienda; así, sólo me queda decir : !Pasen y vean!
SEGUNDA
“La vida entera de las sociedades en las que imperan las condiciones de producción modernas se anuncia como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo direc-tamente experimentado se ha convertido en una repre-sentación” (La Sociedad del espectáculo. Guy Debord, Pre-textos, 1999)
Narcís Gironell se mueve por la fascinación por un amplio abanico de clichés femeninos que devienen su propio es-pacio de escapatoria. En él persiste para llevar a cabo su proyecto dentro de la práctica pictórica; trabaja con pincel sobre metal aunque su gesto es fiel al registro fotográfico y digital del que parte; el que más fácilmente se manipula, el que no es necesariamente permanente, el más rápido de reproducir, en el que tú más puedes intervenir.
Narcís representa el mundo femenino con todos sus es-tereotipos, trabaja desde el escenario o desde el plató de fotografía; en definitiva, desde esos espacios donde se practica el oficio de construir fantasía; lo que también está en los cuentos, en el cine, en el cómic, en la literatura, en el mundo del arte. Se trata de una atracción por el objeto representado, la mujer, o la niña, el mundo de las maravillas, una ilusión que nos confunde y donde no hay prioridades; donde una cosa determinada no es más importante que la que está a su lado y donde todos accedemos al mundo de las estrellas.
El viaje perceptual que propone la pintura se hace siempre a través del reconocimiento (la comunicación se da a tra-vés del reconocimiento), nos proporciona circuitos donde reconocemos lo que ya hemos visto en otra parte; la cor-relación en el tiempo de todo lo que hemos encontrado no es importante ni tiene sentido.
Narcís conoce bien los efectos hipnóticos de la seducción y los lleva a la práctica por medio de un proceso que se aleja del pintor de retratos reconocido, inclinándose ha-cia las artes gráficas publicitarias, que son las más sensatas y las visualmente más impactantes. Representa a la soci-edad indulgente que ignora la advertencia de catástrofes inminentes, y aun consciente de su pecado se recrea en él, descarada; y es que un cliché lleva a otro en este fan-tástico bosque iconoclasta contemporáneo, y es así como continúa siempre.
TERCERA
“¿Ser femenina es un hecho natural o una performan-ce?” (Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault. Judith Butler, 1982)
Las obras de Narcís Gironell se encuentran a medio ca-mino entre la idealización de la belleza a través de la exal-tación de la reproducción mercantil y la feminidad pasada por los filtros de la cosmética, dejando una puerta abierta a la perversión. Una mímesis del género femenino en la sociedad contemporánea, la independencia edulcorada con elementos ornamentales propios de las tendencias creadas por las multinacionales de la moda, jugando entre lo actual y lo retro, pasando por lo vintage.
Muestra una colección de retratos, de identidades conoci-das y desconocidas que construyen un diálogo ficticio entre la cotidianidad y la abstracción de las celebrities. Una conflu-encia de feminidades que permiten pasearnos desde la ino-cencia hasta el erotismo, lolitas reconstruidas en base a slo-
gans publicitarios. Un paseo que nos convierte en voyeurs en busca de una mirada, ver sin ser vistos, especular sobre los elementos que construyen esa feminidad individual de cada representación pictórica, que se exhiben encadenadas por composiciones de color que podrían formar parte de patrones de estampación de tejidos elaborados en la indus-tria textil. Colores que devienen, junto con los elementos destacados en cada imagen, partículas inseparables de la identidad de cada mujer representada.
Unas obras que caminan entre la representación de la mujer pasada por los filtros de la idealización y de los es-tereotipos mediáticos, así como por el anhelo de querer representar qué constituye la feminidad, acompañado de un toque de exotismo oriental.
Colectivo Leland Palmer
LOVESEXY. PRINCE 1988
This story, with the titles of pop songs, is for Narcís Gi-
ronell, whose works have inspired the memories, words
and plots that comprise it.
DON’T GO. YAZOO 1982
A Christmas gift. A portable orange record player (actually,
it looked like a plastic suitcase: when you opened it into two
parts, one of them was the freestanding turntable deck, with
its needle and turntable, interchangeable at 33 and 45 rpm,
and the other, ridden with holes, the baffle amplifier, con-
nected to the turntable deck by a cable). Modern. Irresistibly
modern. Inevitably young. It played my first purchases, prized
treasures, unique discoveries (“What the heck is that music
that sounds so strange? The Eurythmics!”), the entry into
the techno-pop universe from a small city among a group
of friends with little knowledge of music, without a histori-
cal vision of the styles or the evolution of the sounds; a
vein that appears suddenly, virtually from nowhere, strikingly
(“I couldn’t live without music!”) and that becomes strong,
sturdy, compact. It is fed by compilations released by the
record labels, the first video clips, the signature jingles of TV
programmes (Informe Semanal: I Feel Love, Donna Summer;
cycling tour of Spain, Funkytown, Lipps Inc...) and you grow
up in a single summer with a gang of friends in a seaside
village. There you participate in a forbidden social activity:
smoking, and another private, tempting activity: kissing, and
then she appears, Susanna, the first one. She comes from
Barcelona and talks about Yazoo, their song Don’t Go from
the album “Upstairs at Eric’s” and she carries it hidden away
in the black grooves of a 45 rpm single we listen to at my
house, on my orange record player-suitcase, and later we’re
happy, she and I, when we listen to it full out in the disco
of the town one Sunday afternoon (“It’s Don’t Go! Did you
hear? It’s Yazoo! It’s our song!”) and we dance to it, and we
ask the DJ to play it again later, and the second time we
dance even more passionately, ecstatically, the drinks and
friends abandoned in the corner with little tables. And the
day that Susanna leaves for Barcelona I beg her not to go,
Stay, Susanna, Don’t go, but she gets on the bus and tells
me good-bye from the window, Don’t go, Susanna, and
she gives me the single so that I can listen to it at home
and think about her constantly. That summer Susanna and I
smoking a cigarette, kissing like two desperate people (her
tongue roaming through my mouth, busily licking my gums),
dancing to the beat of Yahoo. Without going any further :
only promises to see each other again, to write to each
other, to call; promises to do in the future everything you
have to do to be with each other more, beyond tongues
but without spoiling the love. Oh, love! I love Susanna! Don’t
go, Susanna!
—“Susanna had a major scare before reaching Barce-
lona,” my mother (who is a good friend of Susanna’s
mother, and this is why she had come to spend a few
days in the village, to share time and places with her
friend’s children) tells me as she hangs up the phone.
“Her parents have filed a suit against the bus company
and they’ve fired the responsible. The driver. It turns
out on the road, the bus gradually left passengers at
their stops, and at around La Roca del Vallès she was
alone, poor girl, her and the driver. And then the jerk
asked her why don’t you sit up here in front with me.
And the innocent girl said OK and the rascal left the
motorway and took a local road while he kept saying
stupid things to the girl, you’re all grown up and pretty
now, aren’t you, you’ve got nice breasts, maybe some
boy nailed you; and then he stopped at a closed petrol
station and Susanna asked what they were doing there
and said that her parents were waiting for her at the
station in Barcelona, and the jerk said that he was hot,
that she should touch his crotch to check it, and the
girl really got scared and saw how the guy opened up
his drawers and took it out… well, you can imagine
what he took out; the girl started crying hysterically
and the jerk got scared and apologised, lucky for her,
and they went back to the motorway and he made
her swear that she wouldn’t tell anyone ever, and the
girl obeyed and didn’t tell her parents anything as they
waited in the station and watched their daughter get
off that ghost bus with no passengers in it, but when
they got home she dissolved in tears and told every-
thing. And then they went to the company and threat-
ened to file a lawsuit with the police. And they kicked
him out. What a pig.”
What a pig. What a disgusting pig. Why did you have to go
through that, Susanna? Why you? Where are the cigarettes,
the kisses, the walks on the shore, the words and the songs?
Where are they and what good were they? Why were you
going through that, so gross, so vulgar, so spontaneous, while
I was listening to our song by Yazoo on the orange record
player, at home, imagining that you were asleep in the bus
and that I was in your dreams?
TYPICAL MALE. TINA TURNER 1986
It was a crucial juncture in Tina Turner’s career. She emerged
from her own ashes from the 1970s, a sort of energetic
black phoenix, hardened, toughened, to striking success on
her first LP after her rebirth, “Private Dancer”, with hits like
What’s Love Got to do with It and I Can’t Stand the Rain, and
it was up to her to do it again, to stay at number one, and
she released “Break Every Rule” with Typical Male as the
first single, and Anna is a fan of Tina Turner, of the new Tina
Turner, even though she has gotten a cassette or two with
her past hits, when she sang with Ike Turner, her husband
(who apparently beat her), and as Anna and I leave the fac-
ulty that day she tells me that she has something for me,
and we go to a bar in the city centre and she opens her
folder of drawings and takes a record in its wrapper. Anna
gives me Tina Turner’s second LP, and I thank her and she
asks me to go to my house to listen to it (we can’t go to
“her house”: she shares a room with three other girls in a
student residence) and I think it’s great, and I ask her to stay
for dinner, and I cook spaghetti carbonara in my own way,
and we open up a bottle of white wine and listen to the
record and repeat Typical Male three or four times until we
know an entire verse. And it ends up getting late and there’s
no subway running anymore, and I ask her to spend the
night; since my flatmate isn’t there she can sleep in his room
with clean sheets that I take out from the closet, and Anna
agrees, and she’s so talkative that we stay up until three
in the morning, and suddenly I realise that before entering
separate rooms the good-night becomes long, really long on
her part, she can’t make up her mind, and I understand that
she didn’t want to end the night as I had imagined ending
it, with nothing else happening, and for this reason she still
talks to me from the bed in the room next to mine, and
laughing I ask her if she would please shut her mouth once
and for all. The next day I see how she makes herself up in
the bathroom, how she puts on her eyeliner, a bit of blush
on her cheeks. She puts on red lipstick, like we were going
to a party instead of the faculty, and we have breakfast in
the kitchen, and she confesses that she had left the door
to her bedroom open at night in case I felt tempted, and I
don’t know what to say. I freeze with the slice of buttered
bread a few centimetres from my mouth, and she winks
before going to the bathroom and looks at herself in the
mirror for a while as she brushes her hair and puts on more
lipstick. Anna is a sexy girl and Tina Turner fan who dresses
in bright colours, who wears bandannas on her head, who
swings her wicker basket and drawing portfolio in a carefree
way, and who waits for me as I leave classes that afternoon
to treat me to a beer, and I accept, OK, but I should have
told her no, I’m not looking for anything with her, I don’t
have the slightest intention of having sex with her. That I’m
proud to have met her; that I love the way she draws, that
I love her free and easy way and that I’m grateful for the
Tina Turner record. But I’ve seen Anna make herself up at
my house, and I know she’s a lion, the lion Anna, the hyena
Anna, the panther Anna, and like a good predator she won’t
be satisfied with what I offer her : a hunter requires a piece
to put in their mouth. I’m the piece and she is the one who
sinks in her claws. While we drink our beers the issue of
the open door the previous night comes up (and never
goes away), and anything said from then on must go through
this door, and I’m not willing to cross the threshold. Then
the animal gets furious. The animal complains and wants to
know what I don’t like about her; she wants to know why
not, and what’s missing, and whose fault it is. Anna wears a
mask, and now it’s a madwoman with a thirst for vengeance.
She opens up her portfolio and takes out not a Tina Turner
record but a pile of portraits of me rendered in charcoal;
always erect, always nude from head to toe, always with
an outsized member, with a brilliant, juicy glans like a just-
peeled peach. By then we haven’t had one beer; we’re on
our third or fourth, and she announces that she wants us
to shag in bed today without fail. They say there are girls
who make it easy: she’s a good example of one. But the
problem is that I don’t want to, and if I don’t want to I don’t
see why I should. Out of pity? To thank her for a record? So
I don’t let her down? The decision is that I don’t want to,
and not because I’m slightly afraid to (although I am) and
not because I’m a little tipsy (which I am) and not because
I don’t like her (which I do a little); and the lion Anna does
not know how to deal with the defeat, and she tells me that
she’s disappointed, and she looks around her to see if any
revenge occurs to her.
— Don’t move a muscle. I’ll ask someone to shag me.
To take me to his home and shag me. I want you to see
how I find a replacement right away.
And without saying another word she stands up and looks
around, and she walks directly to a bloke who is alone at the
bar and she talks into his ear, and the guy gets rid of her the
best he can; and the incombustible Anna-lion attacks a sec-
ond victim who is alone at a table, with a book open in front
of him, and she sits next to him and I imagine she makes her
offer right away, and the guy hesitates only a few seconds
and decides that he’ll take her up on it, he’ll take the risk,
and Anna waits standing by his side as he puts on his jacket
and they leave the bar together. The Anna panther doesn’t
look at me even once. Suddenly the bar’s door closes and
Anna is no longer there. She has fled with her victim (or
with her hangman?) and I am left alone at our table (she
even forgot her portfolio of drawings) and as I wait for the
night bus on Pelai street I remember the entire verse from
Typical Male that we learned by heart, unscrupulous Anna
and I, Anna the fan of Tina Turner and I, minutes before she
left a door open.
LOVESEXY. PRINCE 1988
Three days ago I ran into Raül on the corner of my street.
We hadn’t seen each other for 15 years, because after he
separated from Marta, Raül had disappeared off the map.
We had met in Berlin in 1988. We had never seen each
other in Barcelona and we go and meet each other in Berlin,
right in the middle of Kreuzberg, among alternative teach-
ers in an alternative language school with extremely unusual
learning strategies. I invited Raül to have dinner at my house
the very next day, and there he met my flatmates: Olga and
Marta, both Catalans; Alfredo, from Mexico; and Marcela
from Brazil. All five of us shared a flat in Neukölln, fairly
cheap and fairly centrally located, without the irritating con-
ditions of community living that young Germans upheld like
rigid laws. Marta and I had come to the city together: after
finishing our degrees and having thought about our immedi-
ate future, we decided to pack our bags and head on an
adventure. Through a friend of a friend, we found out about
entrance exams for foreign students at the art university in
Berlin, and both of us submitted our portfolios with works
made in Barcelona. Once accepted, we were granted our
residence and work permits directly. I registered in a school
to learn the language, and I ran into Raül there, who soon
afterwards came to have dinner at home and brought us a
cassette recording of Prince’s latest record, “Lovesexy”. That
night will always be remembered for two reasons: the dis-
covery of the singer from Minneapolis (at least by me; even
today I’m a devoted follower) and Marta’s meeting Raül.
She fell madly in love, they went to live together and shortly
afterward they returned to Barcelona together. “Lovesexy”
is a record without any interruptions: the songs are linked
together one after another, from I Know (or Eye Know) at
the beginning to Positivity at the end. With its improvised
choruses, the artificial appearance of a live performance and
the ingeniousness of the lyrics and the combination of styles,
“Lovesexy” represented not just the soundtrack of my stint
in Berlin but also the key to grasping a new way of un-
derstanding the act of making music. Raül knew about and
admired Prince before, from the years of Purple Rain and
Kiss, but he felt let down by the new album. As he shared
his opinions on the diminutive guitar genius that evening in
the kitchen in Neukölln, Marta couldn’t take her eyes off
him. “He’s sexy,” she confessed to me later, when Raül left
in a hurry to catch the last train heading towards Moabit,
“as sexy as Prince’s record”. The love/sexy relationship be-
tween Marta and Raül began one week later, at a party at
home that Marcela threw with her gang from Capoeira. My
friend Marta had had bad luck with the lads in Barcelona
(and with the ones she’d had in Berlin before Raül): “I’m
too demanding, I put the bar too high,” she used to argue.
Raül worked as an engineer for a multinational household
appliance company. He was older than we were and wore a
jacket, shirt and tie; he smoked joints and earned a good liv-
ing. He had registered at the alternative school in Kreuzberg
because, “after all, I’m totally, militantly anti-system despite
the life I lead: at my work they’re paying for German classes
at the best school in the city, but I’m not interested”. Marta,
bewitched, turned into Raül’s shadow: she stopped attend-
ing university, she went to the gatherings of his engineer
friends and when he got a transfer to Catalonia, she didn’t
hesitate even a second. “Are you sure? What about your
dreams of being an artist?” She packed her bag after send-
ing a letter in which she withdrew from the university and
took a Lufthansa flight back to Barcelona, financed by Raül.
Three days ago I ran into Raül next to my house. We had a
beer at the corner bar: he was going to meet some friends
later to go to a disco. In 1990, when I came back from Berlin,
Marta and Raül were living together in the Eixample district,
in a flat paid for by the company where he worked. Marta
had stopped painting and was teaching art classes at a school
in Sants. She confessed to me that she was happy, and that
Raül was the best thing that had ever happened to her. She
stressed it so much that I didn’t believe her: in fact, I was
convinced that she was trying to fool herself as she sang the
praises of a strange relationship. Almost every weekend, Raül
whisked her out of the country: romantic evenings in Vienna,
Paris, Venice and London, always at the best hotels. Yet it all
reeked of something conventional, of the commonplace, of
a handbook relationship, which was hard to understand. Had
Marta changed so much? What on earth was she doing at
the Opera of Vienna if she couldn’t stand the opera? What
the hell was she doing at Paris’ Galleries Lafayette? Raül
called her Heidi, Tinkerbell and Princess Leia; she called him
Mark, Peter Pan and even Chanquete: an entire imaginary
scene – also predictable – from their respective childhoods
helped them to morph into the perfect lovers. The relation-
ship lasted of four years: 1,460 days, 35,040 hours of Marta
and Raül in an apparently fantastic interaction. Then it ended.
Marta asked me to meet her at a bar in Gràcia.
— No, never. Not once. Never. Not in Berlin, at first,
remember? He announced that he wasn’t ready, that
he didn’t want to rush things. Then came thousands
of excuses, one after another for four years. Not to
pressure him, he needed to take his time. He loved me
in his own way, but he didn’t desire me or he didn’t
know how to desire me. Glacial nights without touch-
ing each other. He didn’t feel guilty, although now that
I see it from the outside he abused me constantly and
savagely with his refusal to make love to me. It was hu-
miliating. Now I remember that Prince record he made
for us. Lovesexy. How separately those two words can
be; they can have so little to do with each other. Don’t
look at me like that. No, never, not a single time. You
may ask why I put up with it for so long. I don’t know.
Perhaps I’m ill, too. I must have a self-esteem problem.
I don’t know if Raül knows the truth about his inhuman rela-
tionship with Marta; if he is aware that all of Marta’s friends
are aware of it. That we know about his fear, his apathy, of a
hypothetical childhood trauma or unconfessed homosexual
leanings. Raül speaks about Berlin, about the Prince album
that he liked so little. He does not talk about Marta, nor
about Lies, nor about Misery. Nor about Never.
ETERNAMENTE INOCENTE (ETERNALLY INNO-
CENT). FANGORIA 2001
The first time Mercè talked to me about XXX (I won’t
mention his real name, since it’s someone fairly famous) the
way she did, it was hard for me to believe. We were leaving
a Fangoria concert and a whole group of us was going to
have some beers in the Raval. At one point in the conversa-
tion, talking about the careers of Olvido Gara, or Alaska, her
stage name, or the doubts as to her personality (irresistible
or artificial, natural or prefabricated; polyhedric and contro-
versial, in any case) I noticed a strange, perhaps complicit,
silence in Mercè’s attitude. Later, once we were alone, when
the others went to dance in Plaça Reial, she confessed that
she had met Alaska personally a few years ago in Madrid.
“You met her? Really?” I couldn’t stop asking her. And then
Mercè told me everything that I didn’t know and couldn’t
have guessed about her secret relationship with XXX. One
evening, three years earlier, Mercè had attended the open-
ing of an XXX exhibition at MACBA. Mercè was trying
to gain a foothold in her career as a painter, despite the
difficulties. She showed the works that she created in her
workshop during the months of the year she could devote
to art a lot from time to time (and sold them even more
infrequently). The other months, six of them to be exact,
Mercè worked in her parents’ business full-time, without any
time to paint or have a social life. Her visit to XXX’s exhibi-
tion dovetailed with the months of creative life, and for that
reason she attended it with a friend, and when she went to
the bathroom before leaving she ran into XXX who was
leaving it and who looked at her from head to toe with an
alarming intensity. “I’d like to congratulate you on your work,
Mr XXX,” she said, scared and nervous. The internationally
renowned artist thanked her in English, shook her hand and
kept it more than usual, incapable of shifting his eyes. Mercè
told me about that strange situation in full details: she told
me that they could hardly stand not pushing up against each
other in a stall in the bathroom they’d just left, besieged by
a spontaneous, overwhelming desire. But they were able to
stop themselves. XXX asked her if she was from Barcelona
and if she wanted to have dinner together. “I’ve got plans,
but I can ignore the protocol,” the artist announced. She
said that she had nothing going on. “Then wait for me by
the door. I’ll be back with you in five minutes.” Mercè didn’t
know what to think. It was quite possible that XXX had
already had a few glasses of champagne; perhaps he really
wasn’t serious. She went back with her friend, who waited
for her with her coat on, and she told her to leave by her-
self. “I can’t tell you anything because I don’t know what’s
going on. I’ll call you tomorrow.” Without giving any further
explanations, Mercè, jacket on, accompanied her friend to
the door, gave her kisses on the cheeks with an inevita-
ble air of mystery that the other externalised by opening
up her eyes and making a grimace, and then waited, dead
still, for what might or might not happen. XXX approached
her from the corner and whispered “I’m here” in her ear.
Mercè was shaken by a feeling of dizziness that she had
never experienced before. They had dinner at the luxury
hotel where the artist was staying; they had sex and they
shared the bed in the suite in the same hotel; the next day,
they devoured a huge continental breakfast in the room. At
midday, XXX had a meeting with his representative. “If you
feel like it and give me your phone number, I can call you
this evening” he told Mercè when she, with her panties half
on, was pondering what kind of excuse the artist would
find to end her circumstantial passage through his life. In this
spontaneous way, the secret relationship between Mercè
and XXX emerged, without ever wondering about either
tomorrow or yesterday (Mercè found out on Google that
he was married and had two children), only a sporadic, sud-
den present. “I’m opening in Tokyo. You have the reservation
for a flight with Lufthansa stopping in Frankfurt leaving from
terminal B at the Barcelona airport. A taxi will collect you
when you arrive”. Fabulous suites in the most industrialised
cities on the planet; parties that never ended with famous
guests to whom XXX introduced Mercè as “Mercè, a friend
from Barcelona”; hand-shaking with politicians of all stripes,
with artists of all forms, with welcoming hosts who adored
the artist. He, XXX, as a lover, and according to Mercè, was
attentive, charming and solicitous. He knew how to treat
a woman, let me tell you. He had plenty of practice,” she
confessed. Were there many like her? Did he have a lover
in every port, just the sailors in the ballads? Mercè appreci-
ated XXX’s attitude and exquisite behaviour towards her,
and that was enough for her. Encounters in London, Paris,
New York, the Arab Emirates. One day in Madrid, they had
dinner with the faded stars from La Movida, film directors,
actresses and actors, musicians and poets. Alaska gave them
a CD of “Naturaleza Muerta” dedicated just to them, and
XXX played it at top volume in the hotel room they were
staying in.
— He loved Eternamente inocente. He played it again
and again, and we danced to it like madmen, naked
on top of the king-sized bed. He said that we should
stay like that forever, innocent for life, “like each time
was the first,” he added. One evening he called me
in Barcelona to cancel our meeting in Bordeaux two
days later. Then three months went by without word
from him. Later he sent me an email saying that it was
impossible to set up a date, that he’d call me soon. He
never did. Every now and then I look on the Internet to
see what he’s up to and where he is. He left as quickly
as he came, but I understand that that was the implicit
agreement. We don’t owe each other anything, obvi-
ously. Our relationship was an intense yet silent flare.
Mercè spoke without regret. The next day I accompanied
her to Narcís’ studio in Girona. She had commissioned him
to paint her a portrait on a stainless steel plate. “I want
you to paint me like one of your innocent heroines,” Mercè
asked him. Passionate stories are simply the way they are;
each one is different, and perhaps none is better than the
others. Each story has its time, its pace and its circumstances.
They begin and end, perhaps due to the eternal innocence
of the people who share them.
LA REVOLUCIÓN SEXUAL (THE SEXUAL REVOLU-
TION). LA CASA AZUL 2007
Disappointing for some, moving for others, Guille Milkyway’s
pseudo-virtual band released their song as a candidate to
represent Spain in Eurovision 2008. They did it via the In-
ternet (the submission of candidacies was free and Internet
users voted for them), and they were among the three with
the most votes. Luckily or unluckily (depending on whom
you talk to), it did not win, and La Casa Azul did not travel
to Moscow or participate in the show of voting, flags and
“unaitetkindom six poins”. Carme was aware of the band
through her daughter, Alba, my 23-year-old goddaughter :
Milkyway’s band had a good reputation on the alternative
pop music circuits and Alba had downloaded their earlier
records from the Internet. The one containing La revolución
sexual, which has no title, had been a gift from her mother,
the original bought at FNAC. Four years ago, Carme expe-
rienced one of the most intense emotional and vital crisis
in her life: her 25-year relationship with Salva was shaky.
They didn’t talk anymore. They took no interest in each
other whatsoever. Alba had left home and was living with
friends in a kind of squatter flat, and the twins, Júlia and Marc,
were 16 years old and did their own thing. On the outside,
everything remained the same; inside the home, however,
there lurked an abyss of silence. Carme had gotten us back,
her friends from before, her faculty pals, her first work col-
leagues. She taught at a secondary school near Barcelona,
and every afternoon of the week she did activities that she
had abandoned while the children were growing up: she
started painting again, she sang in a choir, she visited exhi-
bitions, she went to the theatre and some weekends she
went hiking with a club. Salva, obviously, didn’t care about
any of this.
The first expression of Carme’s sexual revolution (the first
in a long chain) was released in an unplanned, spontaneous,
abrupt sexual encounter and, therefore quite a disastrous
one, with a baritone from the choir. The place: the back seats
in the baritone’s Audi 3. Even though it was not satisfactory,
this was the first expression and it submerged Carme in a
subterranean earthquake of emotions that she hadn’t felt
for years. And despite the fact of the failed nature of the
attempt, she thought that it wasn’t worth it to swim like
a desperate woman among so many doubts and regrets,
which made her gather courage for a second try to con-
vince herself that sexual liberation (revolution) was a posi-
tive way to find herself again as an individual who needed
to escape from the boredom and extenuation of a failed
marital relationship. The second expression, then, took place
in conditions that were diametrically opposed: in a good
atmosphere, with a well-chosen person (from the painting
workshop, a self-taught forty-something painter with a Sur-
realistic vein), and with neither the hurry nor the improvisa-
tion of the previous time. There were a total of four planned
sexual encounters, with the disappointing result of just a
single orgasm and no interest from the person behind the
virile member. Perhaps the disappointment itself led to the
fact that nothing in her behaviour at home prompted her
children or husband to discover even a spark of the change
(of revolution) that was taking place in her. The third round
she fought had no future: she embarked on it with Xavi
Sunyer, a lifelong friend, married with children like her and
with no problems at home; just a fleeting extramarital affair
with the excuse (on his part) of satisfying a mutual desire
that dated back to early adolescence and that had never
materialised. This revolutionary feat left no trace: the next
week, just like every year, both families met to celebrate
Easter (Xavi was Júlia’s godfather).
The fourth try was, for many reasons, the most revolution-
ary: the object of desire was not a man but a woman, one
from the hiking club. They were the only two women who
signed up for the mountain hikes on alternate weekends,
and for this reason they became close right away. One af-
ternoon, when coming back from El Turó de l’Home, they
went to have dinner in Viladrau, and the hiker confessed that
she was a lesbian. Not just that, but that she felt attracted
to Carme. Carme told her that she had never been with a
woman and that for the time being she had no intention of
trying it. The confession by her fellow hiker tormented her
for the two weeks it took to see each other again, this time
on the path between Cadaqués and Port de la Selva. On
the way back, in the bus the club used, they sat next to each
other, as always. Feeling how the other woman desired her
opened Carme’s eyes and made her wonder why not. They
did it that very evening, at the other hiker’s house, and my
friend found the experience neither more nor less satisfac-
tory that the previous sexual contacts with her male col-
leagues. The next Monday, both Salva and the twins noticed
that she was acting strange. However, none of them asked
her anything to try to get to the bottom of it. The hiker
was named Laia, and through her, as tends to happen with
many relations between women, Carme met Rut (the fifth),
Patricia (the sixth) and Montse (the seventh link in a sexual
revolution that was going full speed ahead).
Carme was convinced she was a lesbian. That perhaps she
had always been one her whole life and that that was why
her relationship with Salva had never worked. It was a de-
cent, convincing explanation. The full revolution, however,
did not come until she met Sílvia, who joined the school that
autumn to repeat the second year of baccalaureate after
having turned 18 years old. Sílvia was practically the twins’
age (“now that’s revolutionary!” Carme would repeat) and
their mutual attraction went through all the usual stages:
observation, interest, approach, admiration, the need to see
each other and desire, everything with no hurry, everything
in its time. It was the strangest and yet the most convention-
al relationship. They met in October, but they did not go to
bed together until the next May. Despite the passion, Carme
sensed an imminent separation after Sílvia took her college
entrance exams, when the classes and exams had finished.
—But it didn’t happen. She is studying Pharmacy at the
UB and designs websites in her free time. I pay for the
flat and fill the fridge; the fact that I’m older and earn a
good salary is good for something. We have come to
an understanding in the balance of our daily lives: I’ve
sped mine up and she’s slowed hers down. More than
one or two nights I’ve come back home at seven in
the morning! And I wonder if this, having left Salva and
opened up to my children, is a revolutionary deed…
Who knows. I feel good now, I have hope for the fu-
ture, I am concerned about the person I’ve chosen to
share my life with, and in terms of my body I try to take
care of myself more than I did before. Revolutionary?
I don’t know. Maybe, my writer, I’ve gone through the
sexual revolution that Alba’s favourite band recom-
mended!
Àngel Burgas. 2009.
Narcís Gironell is moved by a fascination with a wide range of female clichés that become their own showcase. He persists in this to conduct his project within the practice of painting; he works with the paintbrush on metal, even though his gesture is faithful to the photographic and digital recording of images where he got his start; what is most easily manipulated, what is not necessarily permanent, the quickest to reproduce, in which you can intervene the most.
Narcís represents the female world with all its stereotypes; he works from the stage or the photography studio, in short from those places where the art of fantasy-building is practised, which is also in fairytales, films, comics, literature, the art world. This is an attraction to the portrayed object, the woman or the girl, the wonderland, an illusion that confounds us, where there are no priorities; where a given thing is no more important than what is beside it, and where we all access the world of the stars.
The perceptual journey proposed by painting always entails recognition (communication takes place through recognition); it provides us with circuits where we recognise what we have already seen somewhere else; the correlation in time of everything we have found is neither important nor does it make sense.
Narcís is well aware of the hypnotic effects of seduction and puts them into practice through a process that is a far cry from the famous portrait painter and leans instead towards the graphic arts of advertising, which are the most sensible and the most visually striking. He represents the indulgent society that ignores the warnings of imminent catastrophe and, though cognizant of its sin, takes shameless recreation in it. One cliché leads to the next in this fantastical contemporary iconoclastic forest, and thus it continues ad infinitum.
THREE
“Is being feminine a natural fact or a performance?”(Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault. Judith Butler, 1982)
The works of Narcís Gironell lie halfway between the idealisation of beauty through the glorification of mercantile reproduction and femininity seen through filters of cosmetics, leaving the doorway open to perversion. A mimesis of the female gender in contemporary society, saccharine independence with ornamental elements found in the trends created by fashion multinationals, an interplay between modern and retro, with a nod to vintage thrown in.
He shows a collection of portraits, of known and unknown identities that forge a fictitious dialogue between the everyday and the abstraction of celebrities. A confluence of femininities that lets us move from innocence to eroticism, Lolitas reconstructed based on advertising slogans. A stroll that turns us into voyeurs on the quest for a peek, to see without being seen, to speculate on the elements that make up this individual femininity of each painterly portrayal,
ABOUT NARCÍSI cry for Narcissus because every time he bent over my banks I could see my own beauty reflected in the back of his eyes. (Oscar Wilde)
ONE
“Rock always represents the extravagant, the sparkle, fantasy. It’s about this. These images are the memory of that dream.” (Guy Pellaert, 1974)
The ferocious wolf, although in this case the riding hood is black; the Playboy bunny; (female) Aladdin’s cat with Oriental reminiscences that are superimposed on a kitsch dragon like the kind found in a cheap Chinese novelty shop; the Swiss Alps where Clara began to walk; the monkey Amedio; an even more naive version of a Disney Dalmatian; Tinkerbell and Captain Hook made woman; Olive Oyl and (female) Popeye; Batman; Kate Moss; Mickey, or more accurately Minnies; capital sin represented by a perverse version of Adam and Eve; Cinderella... all of it enveloped in an exaggerated ‘glamour’, in an artifice that shows complacencies that strive to become dreams and fantasies.
Lists of the symbols present in the oeuvre of Narcís Gironell. If thinking were necessarily classifying, and to avoid talking about POP (because it’s so obvious), what comes to my mind is ‘Camp’. A neutral attitude towards the content because what matters is highlighting everything underneath, what we can perceive is shown in a surface brimming with sensuality. And above all, art does not imitate nature, rather it morphs to its yearning.
Narcís shows paintings that feature silhouettes, especially of women, perfectly svelte, exaggerated in their mannerisms, laden with symbols; all of it enveloped with a seductive air wreathed in luxury. A new world that ushers in dandyism, the educated man, the professional: elegant, devoted to free-time pursuits and the quest for wellbeing, and to an unbridled worship of the self. Camp goes even further and revives the most extravagant, as in the case of Narcís, the predominance of ornamentation that abundantly surrounds all the images, perhaps with the pretension of simultaneously creating and corrupting the innocence of his characters.
A character is glorified, an imagery is created in all its theatricality that seems to be on display in a shop window, so the only thing remaining to be said is “Go on in and see for yourself!”
TWO
“The entire life of societies in which the modern production conditions prevail is heralded as an immense accumulation of spectacles. Everything that is directly experienced has become a performance” (La Sociedad del espectáculo. Guy Debord, Pre-textos, 1999)
which are exhibited in a series of colour compositions that might be part of the patterns used to print fabrics manufactured by the textile industry. Colours which, along with the primary elements in each image, become particles that are inseparable from the identity of each woman portrayed.
Works that fall between the portrayal of women as seen through filters of idealisation and media stereotypes, as well as through the yearning to want to portray what femininity is, accompanied by a touch of Oriental exoticism.
Leland Palmer Collective
(Torroella de Montgrí, Girona, 2005); Galeria Casa Borne (Antequera, Málaga, 2005); Espai Greek (Barcelona, 2005); Monogràfics, Fundació Vila Casas (Torroella de Montgrí, Gi-rona, 2005); Galería “La Factoria del Perro Verde” (Madrid, 2004); Galeria Nova 3 (Sabadell, Barcelona, 2004); Skin star, BAC Festival Barcelona Art Contemporani; Galeria Miquel Alzueta (Barcelona, 2004); “Wondereggs”, Museu d’Història de la Ciutat de Girona (Girona, 2004, catg.); “Playboy”, Museu d’Art Modern de Tarragona (Tarragona, 2002, catg.); Pintures i objectes, Galeria Antonia Bagué (Pals, Girona, 2002); A.S.C.A.T. Museu d’Art de Girona (Girona, 1997, catg.); Factories, Galeria Horizon (Colera, Girona, 1996); Fabricant d’imatges – Europa, Galeria Pérgamon (Barcelona, 1996, catg.); “Plein air”, Museu Comarcal de la Garrotxa (Olot, Girona, 1995, catg.); L’Artista del mes, intal.lació a la plaça de braus (Olot, Girona, 1993, catg.)…
He has won several prizes and grants, among which: La Beca de creació i pensament contemporani for the IGAC project, Generalitat de Catalunya (2005/06/07/08/09); ac-quisition of the work “White Runner” for the Generalitat de Catalunya’s art collection (2003); Beca a les Arts Visuals of the Girona Town Council for the IGAC project (Girona, 2001); 3rd prize at the II Premi de Pintura Contemporània Fundació Vila Casas (Torroella de Montgrí, Girona, 2001, catg.); 1st prize at Escultura BAYER, Banyoles Town Coun-cil (Banyoles, Girona, 2002); consolation prize at the 32è Premi Tapiró de Pintura, Museu d’Art Modern de Tarragona (Tarragona, 2002, catg.); UDG grant, Universitat de Girona – I.S.A of Havana (Cuba, 2000); Accésit at the IV Premi Internacional de Gravat (Olot, Girona, 1999, catg.); Ciutat d’Olot grant (Olot, Girona, 1992, catg.)…
His work can be found in collections such as: Museu d’Art de la Ciutat de Girona, Fundació Universitat de Gi-rona, Fundació Vila Casa de Torroella de Montgrí (Girona), Museu d’Art Modern de Tarragona, Fons d’Art de la Gen-eralitat de Catalunya, Col.lecció NUTREXPA (Barcelona) and in many other private collections in Spain and abroad.
Furthermore, he is the founder and coordinator of the www.igac.org web page, created to house and produce Net Art, which has received a grant of the Girona Town Council, the Girona County Council, Caixa de Girona and Generalitat de Catalunya.
Narcís Gironell i Oliveras.
Born in 1969 in Beuda (Girona), he studied at the Escola Superior de Disseny i Art Llotja and at the Eina Escola de Disseny i Art of Barcelona. Along his career he has worked in different disciplines: painting, sculpture, photography, in-stallations…
It is to point up his participation in collective exhi-bitions around Catalonia: Eden, Galeria Cyprus Art (Sant Feliu de Boada, 2008); Galeria Miquel Alzueta (Casavells, 2007), Galeria Badiu 92 (Badalona, 2007); Zoo, Galeria Miquel Alzueta (Barcelona, 2006); A Dalí, Museu de l’Empordà (Figueres, Girona, 2004, catg.); Rodalies. Un itinerari Transversal (travelling exhibition through 12 Cata-lan cities, 2001-2003, catg.); Cercles invisibles, Espai 13, Fun-dació Miró (Barcelona, 1998, catg.); TRANSART, Sant Nico-lau chapel (Girona Town Council, 1996, catg.) and Museu de l’Art de la Pell (Vic, Barcelona, 1997, catg.); 14 Anys de Mostres d’Arts Plàstiques per a Joves, Fórum Joves del S.XXI (Generalitat de Catalunya, Tarragona, 1994, catg.)…
He has also made several collective exhibitions around Spain: Fiart 2008, Galeria Algepsar, (Valencia); Galeria Algepsar (Castelló de la Plana, 2008); Artesantander 06 Galeria Miquel Alzueta; “Generación 2004”, “Casa En-cendida” (Caja Madrid, travelling through Madrid, Barcelo-na, Santander, Saragossa, Salamanca and Seville, 2004-2005, catg.); Galería Esmelgar (Lugo, 2004); Galería Moriarty (Madrid 2003); Qui sóc? Museu d’Art de Girona and Sala Blanquerna, (Madrid, 2001, catg.); Premi de gravat Car-men Arozena, Galería Tórculo (Madrid, 1998) and Premio Nacional de Pintura Caja Castilla – La Mancha (travelling through Cuenca, Albacete and Toledo, catg.)
And abroad: Art Copenhagen 08, Gallerie Rasmus, (Di-namarca); ST- ART 07 Foire Européenne d’Art Contemporain, Galeria Miquel Alzueta (Strasbourg, France); Rodalies, Im-atra Art Museum (Finland, Girona Town Council, 2004); TRANSART, I.S.A. Instituto Superior de las Artes (Havana, Cuba, cultural exchange with Girona Town Council, 1999); Qui sóc?, Galeria Ibere Camargo (Porto Alegre, Brazil, Museu d’Art de Girona, 1999, catg.); “Decennale Incontro Giovanni Artisti” (Morolo, Italy, Girona County Council, 1993, catg.); “9 Incontro Giovanni Artisti” (Cervaro, Italy, Girona County Council, 1992, catg.) and “Jeunes Artistes Catalans” (Carcassonne, France, Generalitat de Catalunya, 1991, catg.)
His most representative individuals exhibition are: Fundació Àngel Planells (Blanes, 2009); Galerie Estivale d’Anières (Geneve – Switzerland, 2009); Excés, Galeria l’Algepsar (Castelló de la Plana, 2008/09), Gallerie Ras-mus (Odense, Denmark, 2008); Galeria Giart “Present” (Girona, 2007); “Supergirl” Galeria M. José Castellví (Bar-celona, 2007); Galerie Estivale d’Anières (Geneve – Swit-zerland, 2007); “Ironic beauty” Galeria Badiu92 (Badalona, 2007); Galeria Nova 3, (Sabadell, Barcelona, 2007); Gironell Shanghai, Galeria Cyprus Art (Sant Feliu de Boada, Girona, 2006, catg.); “Stories of brilliant girls”, Galeria M. José Cas-tellví (Barcelona, 2005); + Pintures, Galeria Antònia Bagué
8 years old. Paintings of luxuryNarcís Gironell
Espai ZER01, del 5 de setembre al 8 de novembre del 2009
Exposició:
Organitza: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Espai ZER01Patrocina: Fundació Caixa de CatalunyaCol·labora: Generalitat de Catalunya (Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació) i Diputació de Girona Coordinació: David Santaeulària
Catàleg:
Textos: Àngel Burgas i Col·lectiu Leland PalmerDisseny: Narcís Gironell i Marcel DalmauTraducció i correcció textos: Pere Ferrés i Mary BlackImatges: Clara Oliveras i Narcís GironellImpressió: Impremta Aubert
Agraïments: Galeria Miquel Alzueta; Galeria María José Castellví; Fundació Vila Casas. Can Framis, espai de pintura contemporània (Barcelona); Quim Rossinyol; Carles Martín; Felip Geli; Enric Oliva; Jordi Colomer; Xevi Vilaró; Àngel Burgas; Col·lectiu Leland Palmer; i sobretot a la Clara, per la seva ajuda, i a en Jan i en Nil, pels seus ànims.
Col·lecció Espai ZER01 número 27ISBN 978-84-936974-6-4
© de les obres, les fotografies i els textos propietat dels autors respectius.
Espai ZER01, carrer de l’Hospici, 8. 17800 Olot
Tel.: 972 266 351 [email protected] / www.olot.org/cultura/zerou
Organitza i produeix:
Patrocina:
Col·labora: