1- PROGRAMA DEL TREBALL DE SÍNTESI

DIMECRES 11 DIJOUS 12 DIVENDRES 13

2. LLISTA DE MATERIAL La següent és una llista del material personal que cal que l’alumne/a porti a la sortida:

Pijama

Estris d’higiene personal

Tovallola

Xancletes de bany

Banyador

8.30h: Esmorzar 8.30h: Esmorzar

9h Sortida de l’escola 10h: VISITA TORTOSA 10h: VISITA CAMARA AROSSERA

11.30h: Visita Parc Eòlic

14: Instal·lació i dinar de pícnic 14h: Dinar 12. CREUER DESEMBOCADURA

16: Iniciació a la vela

16h: VISITA GUIADA AL DELTA EN BTT

14:DINAR

19.00- 20.00: TREBALL DOSSIER/PISCINA

20.30h. Sopar 20h: Treball de dossier 16.00H: ARRIBADA A L’ESCOLA

22h: Activitat de nit 20.30h: Sopar

23.30h: Bona nit. 22h: Activitat de nit.

23.30h: Bona nit

Tovallola de piscina

Casquet de bany i ulleres protectores d’aigua

Lot amb piles

Crema de protecció solar

Gorra o barret pel sol

Roba de recanvi per a tres dies

Jersei per si refresca

Calçat adequat per caminar

Calçat esportiu

CREMA PROTECTORA DE MOSQUITS!!!

Pel que fa al material escolar serà necessari portar el següent material:

iPad

Llapis i bolígraf, colors

Observacions:

Cal que cada alumne/a porti una bossa de mà o una motxilla (pel transport del material de treball, per portar el pícnic , etc...).

Important

Cal no oblidar aquells medicaments que l’alumne/a pren amb regularitat. En aquest cas, és convenient avisar als professors.

Podrà portar el telèfon mòbil i s’aplicaran les normes de règim intern de l’escola.

Recordem que està prohibit portar begudes energètiques (tipus Monster, Red Bull, etc.). Hem pogut comprovar que tenen uns efectes estimulants que no deixen descansar als nois a l a nit i per tant repercuteixin en la seva atenció a les activitats diürnes.

3. PRESENTACIÓ DEL TREBALL

3.1. A on anem? Què anem a estudiar?

Anem de TREBALL de Síntesi al Delta de l’Ebre els dies 11, 12 i 13 de juny L’estada es farà a l’Alberg La Ràpita en Sant Carles de la Ràpita. En el TREBALL de Síntesi pretenem fer una primera aproximació a l’estudi de la geografia física, humana i econòmica de la regió del Delta de l’Ebre.

3.2. Com treballarem i com avaluarem

Aquest TREBALL es divideix en tres fases:

1a. la preparació prèvia del TREBALL que es farà a l’escola els dies abans de marxar, 2a. les activitats i el treball de síntesi a la sortida del Delta, i 3a. l’exposició oral que es portarà a terme a l’escola.

Aquestes activitats es portaran a terme en els grups de treball, que determinaran els tutors. L’avaluació constarà de tres notes: - La de treball individual (les feines prèvies i in situ del dossier). - Exposició oral. - La del treball de grup i actitud. Val a dir, però, que sense el dossier complet és impossible superar el TREBALL. A l’exposició oral s’avaluaran els punts tractats a tutoria i en l’apartat de valors es tindrà en compte la bona predisposició, la vostra actitud escolar, el respecte, la responsabilitat i la manera de treballar en equip.

4. OBJECTIUS GENERALS DE LA SORTIDA

L’alumne/a ha de ser capaç de:

Obtenir, seleccionar i tractar informació de diferents tipus de fonts correctament.

Presentar i comunicar resultats de forma correcta, neta i ordenada.

Realitzar un bon treball de síntesi de tot el que s’hagi treballat en relació al Delta entès com a un sistema i confeccionant un mapa de conceptes.

Interpretar críticament el contingut dels mitjans de comunicació social.

Participar amb interès, esperit crític, respecte i tolerància en debats sobre temes polèmics d’actualitat.

Tenir confiança en l’esforç personal.

Saber callar quan algú ( professor o alumne ) parla.

Escoltar les explicacions de monitors i professors.

Tenir una actitud participativa i col·laboradora.

Saber treballar en grup, cooperant amb els companys, respectant-los i valorant la seva feina i opinions per dur a terme un projecte comú de feina o d’oci.

Tenir cura del material propi i dels altres i de les instal·lacions.

Utilitzar l’expressió oral i escrita en diferents llengües.

Respectar i valorar la diversitat lingüística.

Conèixer algunes diferències del tortosí dins del Català Occidental.

Expressar-se amb el vocabulari específic de cada àrea amb precisió i rigor.

Analitzar els mecanismes bàsics que regeixen un medi físic: clima, geologia, flora i fauna.

Resoldre problemes matemàtics i fer canvis d’unitats.

Identificar els elements essencials del desenvolupament tecnològic valorant les causes i implicacions (avantatges i inconvenients ) sobre la persona, societat i entorn.

Competències avaluades: Puntualitat Autonomia personal: 6.1.2 ,mostra capacitat d’organització personal Actitud: 6.3.3 Pren decisions adequades i ajustades al context, tenint presents els valors transmesos a l’Escola. Digital: 3.2.4 sap organitzar, analitzar, relacionar i sintetitzar la informació. Trabajo de grupo: 8.2.2 participa en la presa de decisions i en les tasques col·lectives de manera democràtica. Aprendre aprendre: 5.1.2 amplia coneixements a partir de diferents fonts d’informació-

5. BREU INTRODUCCIÓ A LA HIDROGRAFIA I AL DELTA DE L’EBRE.

5.1 ELS RIUS

... Els rius són components essencials del paisatge continental. El seu treball erosiu predomina prop del naixement formant valls i canons; en el seu curs mig es realitza el transport dels materials arrencats aigua amunt; i en el seu curs baix deixa aquests sediments originant amples planures al·luvials. ... Els serveis que ens donen els rius són:

- Proveïdor d’aigües per a ús domèstic, industrial i de regadiu. - Evacuador d’aigües ja utilitzades. - Via de navegació per a transport i comunicacions. - Proveïdor d’energia per a empreses que produeixen electricitat. - Proveïdor d’aliments. - Espai per lleure i espargiment . - Evacuador de les aigües que cauen en les grans tempestes.

... El riu amb més cabal del món és l’Amazones i el més llarg, el Nil.

... Es necessiten 6.000 km3 d’aigua per a diluir i transportar les aigües residuals, estimades en 450 km3, que cada any aflueixen a tots els rius del món. ... 20.000 milions de tones de sediments és el que aproximadament transporten anualment tots els rius del món fins als oceans.

5.2 ESTUARIS, DELTES I MARESMES

... S’anomenen estuaris les masses d’aigua semi-tancades, en les quals la salinitat és entre mitja i variable i on es deixa notar molt fort la influència de les marees. L’acumulació de nutrients, que es dóna degut a la interacció entre les marejades i les aportacions fluvials a les desembocadures dels rius, fan dels estuaris uns ecosistemes molt productius, constituint l’hàbitat de gran part dels éssers vius presents al mar i oceans del món. ...Els deltes són desembocadures de rius en els quals es van posant els sediments arrossegats pel corrent. Són una forma d’estuari i en ells hi ha moltes maresmes. L’historiador grec Herodot (s. V abans de Crist) va utilitzar per primer cop la paraula , per a descriure el delta del Nil. S’anomena així per la seva forma triangular que recorda a la lletra grega delta. ... Les maresmes són grans extensions de terres baixes que sofreixen freqüents inundacions d’aigua del mar. Si tenen un bon drenatge, són sòls molt fèrtils, degut al seu alt contingut orgànic. … Els deltes més importants del món són: el que està format pels rius Ganges i Brahmaputra, el delta del Nil i el del Mississipí, amb més de 30.000 Km2 cadascun d’ells.

'origen del delta s'ha de situar a l’època remota en que l'Ebre s'obrí pas vers la Mediterrània des de l’àrea lacustre corresponent a l'actual Depressió Ibèrica. Però el veritable desenvolupament del delta actual no s’inicià fins a la fi de la darrera glaciació (Würm), fa aproximadament uns 18.000 anys ,amb el consegüent ascens eustàtic del nivell del mar. Aquest ascens passà per etapes de relativa estabilització, en cada una de les quals es formà una plana deltaica més o menys extensa, posteriorment submergida per la transgressió marina, la qual servia després de base d'assentament de la següent. Els sòls del delta no són uniformes. Hi ha una zona de sòls sorrencs que s'estenen per la costa i per la ribera del riu. Però el sòl més característic és el llimós, format pels materials suspesos a l'aigua del riu. D'altra banda, la ràpida formació del delta va originar extenses llacunes amb un desguàs insuficient i el seu recobriment no fou causat pels llims sinó per l'amuntegament de restes orgàniques que féu desaparèixer antigues llacunes i aiguamolls i dóna lloc a l'aparició d'extenses zones de terrenys torbosos. El delta està situat al sud de Catalunya i amb una extensió de 320 km 2 forma part de les comarques del Montsià i del Baix Ebre. Envoltant-lo trobem: al Sud els grups muntanyencs corresponents a l'extrem de la Serralada Litoral, el Montsià i el Montsianell, al Nord, la Serralada Prelitoral amb la serra del Boix i Cardó, i a Ponent el Port (Ports de Tortosa- Besseit). La horitzontalitat del paisatge és la nota dominant; les zones més elevades són només a 4 metres sobre el nivell del mar, i un 45 % de la plana deltaica es troba a una cota per sota dels 50 cm.. Les zones de més altitud corresponen als marges del riu.

El delta de l'Ebre és la zona humida més gran de les terres catalanes. Amb els seus 320 km2 de superfície, constitueix l’hàbitat aquàtic més important de la Mediterrània occidental, després de la Camarga (Parc Regional Francès), i el segon de l’estat Espanyol, després del Parque Nacional de Doñana.

2000 a

C Segle. X Segle XVI

Segle

XVII Segle. XIX Segle XX

5.4- EL MEDI HUMÀ. Per la seva formació recent, el Delta no ha tingut una població humana estable fins a temps recents. Les primeres notícies documentals referents al delta de l’Ebre, daten del 1148, quan la conquesta cristiana del territori. A les acaballes del s. XIII, mitjançant els Costums de Tortosa, queden establertes les bases per a l’explotació i repartiment de les terres del delta. L’explotació de la sal i la pesca continental eren els principals pilars de l’economia de mercat. A les acaballes del s. XVI, i degut als freqüents atacs corsaris, l’activitat salinera entra en decadència. Comencen a construir-se les torres de defensa a la costa. S’estableix aleshores una economia de subsistència basada en la transhumància, l’agricultura de secà i la caça, i una economia de mercat amb l’explotació de la pesca continental i la recol·lecció de plantes com la sosa, la regalèssia i la barrella. Durant els segles XVII i XVIII, una agricultura extensiva i de subsistència, basada en el conreu del blat, l’ordi i el panís, conviu amb la pastura, la caça, l’explotació salinera, la recol·lecció de plantes i la pesca continental i marítima. A finals del s. XVIII, Carles III, habilita el port dels Alfacs per al comerç amb Amèrica, i es construeix un canal de navegació per comunicar el riu amb el port dels Alfacs. L’empresa fracassà, degut a la gran quantitat de llims que es dipositaran al fons del canal, obstruint la navegació. A mitjans del s. XIX, es produeix un segon intent, però també fracassa degut a la competència del ferrocarril i de la pèrdua del mercat americà. Al 1860, l’antic canal de navegació és rehabilitat per a possibilitar el rec de la dreta de l’Ebre, transformant d’aquesta manera els erms en fèrtils terres i propagant el conreu de l’arròs. Al 1912, la construcció del canal de l’esquerra, porta la revolució econòmica a l’hemidelta dret. En l’actualitat, el delta de l’Ebre està molt humanitzat. El 80 % de la seva superfície es ocupada per conreus i zones urbanes. L’arrossar és el principal cultiu, ocupa el 65 % del total de la superfície. És la principal activitat econòmica, i el seu paper és clau en les característiques ecològiques del delta. Són molt importants les cooperatives agrícoles, especialment les cambres arrosseres. Altres sectors amb importància són la pesca, l’aquicultura, la caça i el turisme.

Foto de Ramón Borrell (1923-25) Arxiu Històric Comarcal

5.5 LA CONCA HIDROGRÀFICA DEL RIU EBRE

Una conca hidrogràfica és el territori on les aigües convergeixen, per mitjà de la xarxa d’afluents, amb un únic riu principal, que es l’encarregat de portar-les al mar. És per tant, una unitat territorial natural, que no coincideix amb els límits administratius polítics.

La conca de l’Ebre ocupa una superfície total de 88.835 Km2. És la conca hidrogràfica més extensa d’Espanya, representant el 14,63 % del territori peninsular espanyol. Està drenada pel riu Ebre que, amb una longitud total de 910 Km., va des de les muntanyes Cantàbriques fins el Mediterrani, on desemboca formant un delta. Durant el seu camí recull aigües que provenen dels Pirineus i dels Sistema Cantàbric pel seu marge esquerre, i pel seu marge dret rep els afluents que provenen del Sistema Ibèric.

6. ACTIVITATS SOBRE EL DELTA DE L’EBRE.

6.1. EL PARC EÒLIC.

Segons la mitologia grega, Éol vivia en una illa, Eòlia, amb els seus dotze fills. En un dels seus viatges, Odisseu va arribar a l’illa i Èol el va rebre amb tots els honors. En marxar li va donar un sarró amb tots els vents perquè els usés quan li calgués. Els mariners d’Odisseu, però, es pensaven que era or i van obrir el sarró. Els vents van sortir de la bossa i els van empènyer un altre cop cap a Eòlia. El vent és el moviment natural, generalment horitzontal, de masses d’aire. Els desequilibris tèrmics entre uns llocs i uns altres degut a que el Sol no arriba igual a tots els indrets del Planeta, provoquen diferències de pressió atmosfèrica, les quals produeixen els vents. L’aire calent puja, es refreda i en fer-se més dens, baixa, però sempre hi ha una massa d’aire que es mou cap al buit que ha deixat l’aire en pujar. Així es desencadena un flux d’aire des de les pressions altes cap a les baixes. Algunes situacions locals favorables poden generar vents locals, més lligats a l’estructura del terreny que no pas als sistemes de pressions a gran escala. Així, a les zones costaneres hi ha la brisa terrestre (Terral) i la brisa marina, (Marinada) originades pel distint escalfament entre la terra i el mar. Per poder descriure el vent, cal indicar-ne dues magnituds: la direcció i la velocitat. La direcció del vent és determinada fàcilment per mitjà del penell. Es pren com a direcció del vent aquella d’on procedeix. Generalment són utilitzats els punts cardinals. Així, doncs, un vent de l’est vol dir que ve de l’est i es dirigeix cap a l’oest. La força o velocitat del vent en superfície és mesurada

per mitjà de l’anemòmetre. Durant molt de temps ha estat utilitzada una escala numèrica per a determinar la força del vent, coneguda com a escala dels vents de Beaufort . Actualment ha estat reemplaçada en meteorologia per una determinació directa de la velocitat del vent en nusos, milles/hora o metres/segon.

Escala Beaufort de vents

CATALÀ m/s kt

(nusos) km/h

grau 0 calma: el fum puja verticalment 0 - 0.2 menys de 1 0 - 2

grau 1 ventolina: el fum segueix la direcció del vent 0.3 - 1.5 1 - 3 2 - 6

grau 2 vent fluixet: es mouen les fulles arbres 1.6 - 3.3 4 - 6 7 - 11

grau 3 vent fluix: es mouen contínuament 3.4 - 5.4 7 - 10 12 - 19

grau 4 vent moderat: s’aixeca pols 5.5 - 7.9 11 - 16 20 29

grau 5 vent fresquet: es mouen arbres petits i onades als estanys 8.0 - 10.7 17 - 21 30 - 39

grau 6 vent fresc :es mouen branques grosses 10.8 - 13.8 22 - 27 40 - 50

grau 7 vent fort :difícil caminar 13.9 - 17.1 28 - 33 51 - 61

grau 8 temporal :es trenquen branques 17.2 - 20.7 34 - 40 62 - 74

grau 9 temporal fort :es trenquen parts de cases que sobresurten 20.8 - 24.4 41 - 47 75 - 87

grau 10 temporal molt fort :arrenca arbres 24.5 - 28.4 48 - 55 88 - 101

grau 11 temporal violent o borrasca: moltes destrosses 28.5 - 32.6 56 - 63 102 - 117

grau 12 huracà :catastròfic més de 32.7 més de 64 més de 118

Font: Servei de Meteorologia de Catalunya

Els nostres vents Parcs eòlics L’energia eòlica

Aproximadament un 2 % de l’energia solar rebuda per la terra és convertida en energia cinètica dels vents. Tot i que solament un 10 % és aprofitable a nivell del sòl, el potencial energètic és molt elevat. L’energia del vent, anomenada energia eòlica, és una font d’energia, és a dir, inesgotable i és una de les més antigues explotades per l’ésser humà. Independentment del seu ús per fer moure vaixells de vela, ja es coneix que els xinesos (1.219 aC) i els perses (900 aC), utilitzaven molins de vent d’eix vertical per moldre gra i bombejar aigua. La mòlta de gra ja es feia movent les moles de pedra, que foren molt utilitzades a tot Europa a partir del segle XIII. Els aerogeneradors són, sens dubte, els molins de vent dels nostres temps. Reben aquest nom perquè converteixen l’energia eòlica en energia elèctrica, mitjançant l’ús d’un alternador. Està format per tres elements bàsics: rotor, gòndola i torre.

Parc eòlic del Baix Ebre (Tortosa)

Segons el nombre de pales del rotor es classifiquen en mono, bi, tri o multipala. La gòndola és una caixa on hi ha els equips mecànic i elèctric que controlen el moviment de les pales i el transformen en electricitat (multiplicador de la velocitat i generador) . La torre és el suport i pot ser de formigó o metàl·lica

Els aerogeneradors es posen en marxa quan la velocitat del vent és de 18 Km /h. La velocitat mitjana perquè sigui rendible és de 20 Km/h. Actualment només són explotats comercialment aerogeneradors amb potències inferiors als 2 MW. S’assoleixen potències eòliques importants mitjançant la connexió de petits aerogeneradors, agrupats en el que s’anomenen parcs eòlics, cosa que permet la producció i la cessió a la xarxa elèctrica de grans quantitats d’energia amb aparells de petita potència. La potència obtinguda depèn de la velocitat del vent, del tipus d’aerogenerador i de la superfície que cobreix.

El potencial eòlic de Catalunya i l’àrea amb velocitat mitjana anual superior a 5 m/s és d’uns 5.800 km2. Es considera vàlida per a la instal·lació d’aerogeneradors un 10 % d’aquesta àrea. La potència instal·lable s’estima de 1.300 MW, i la producció anual de 2.500 GWh. Això representava el 4,3 % de la demanda d’energia de l’any 2000. Inaugurat el juliol de 1995, el Parc Eòlic del Baix Ebre es troba dins del terme municipal del Perelló (Baix Ebre). Consta de 36 aerogeneradors situats a una altura entre 250 i 300 m sobre el nivell del mar i que ocupen una superfície de 19 Ha. Els diàmetres del rotor dels aerogeneradors són de 47 m i les altures de torre són de 45,5 m. La potència nominal és de 660 kW i totalitza una potència de 24,75 MegaWatt. Cada any produeix 8,3 GigaWatt·hora. (suficient per abastar a 10.000 habitants i suposa evitar l’emissió a l’atmosfera de 400 tones de SO2 i i 65000 tones de CO2 a l’any).

Parcs eòlics de Catalunya

Data Denominació Població Aeroge- neradors

Potència del parc

Producció anual

1984 Parc Eòlic de l'Empordà (1)

Garriguella (Alt Empordà)

5 120 kW -

1989 Parc Eòlic de Roses

Roses (Alt Empordà) 6 590 kW 1,2 GWh

2001 Parc Eòlic del Baix Ebre

Tortosa (Baix Ebre) 36 24,75 MW 8,3 GWh

Maig-1999

Parc Eòlic de Les Colladetes (2)

El Perelló (Baix Ebre) 36 24,75 MW 65 GWh

Maig-1999

Parc Eòlic de Trucafort (3)

El Pradell de la Teixeta (Priorat), La Torre de Fontaubella (Priorat), Colldejou (Baix Camp) i L'Argentera (Baix Camp)

91 30 MW 80 GWh

(1) De caràcter experimental, fou el segon parc eòlic d'Europa i deixà de funcionar el 1992 (2) La seva producció anual és equivalent al consum elèctric de 20.000 llars catalanes (3) Producció anual equivalent al consum elèctric de 25.000 llars catalanes

Malgrat ser una font renovable d’energia, els parcs eòlics també tenen alguns inconvenients: la realització d’accessos per a la seva construcció i manteniment, l’impacte visual, el brunzit de les pales dels aerogeneradors i el perill que suposen per a les aus. Per tant, en la instal·lació d’un parc eòlic també s’ha de tenir en compte el seu impacte ambiental, tot i ser una energia neta (no aboca fums ni deixa residus).

6.2. RECORREGUT HISTÒRIC PER LA CIUTAT DE TORTOSA.

6.2.1 La ciutat. La ciutat de Tortosa compta amb una història de més de dos mil anys. La primera cultura important que habità el territori foren els ilercavons, que van comerciar amb fenicis i grecs a través del riu Ebre.

La presència romana en aquestes terres es produeix arran de les guerres Púniques que van enfrontar romans i cartaginesos. La derrota dels segons a la batalla naval de l’Ebre (217 aC.) ens porta a parlar de la Dertosa romana. La ciutat es converteix en un centre comercial i port

important, comunicada per terra a través de la via Augusta. Desprès de la desintegració de l’imperi romà va seguir un període incert en el qual la ciutat resta sota el domini del regne visigot de Toledo fins a l’ocupació musulmana el 715.

La Turtuxa andalusina esdevé de nou un important centre comercial i polític. Segons el cronista Al-Himyari, hi ha una mesquita de cinc naus, unes importants drassanes, una imponent alcassaba (la suda) i un important assoc (mercat). La ciutat fou conquerida l'any 1148 per un exèrcit encapçalat pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. Els segles XIV, XV i XVI, han marcat els trets més característics del centre històric de la ciutat: la catedral, el palau episcopal, la llotja, els Reials Col·legis, els palaus Oriol i Despuig i el Palau Oliver de Boteller. El poder polític i econòmic de la ciutat es manté fins entrada l’edat moderna. En aquest moment, la presència dominica a la ciutat fou decisiva per a la fundació de l’Estudi i Universitat de Sant Jordi i Sant Domènec i, a la vora, el Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties. La ciutat, però, entra en decadència, com la resta de Catalunya, als segles XVI i XVII, culminant aquest període el 1716 amb el Decret de Nova Planta, amb el qual es posava fi a les llibertats, usos i institucions que durant segles havien regit els catalans. Al segle XVIII, absolutista, va seguir el XIX, marcat fonamentalment per les guerres carlines, que en aquestes terres van tenir un escenari destacat, i per la recuperació econòmica experimentada a partir de la segona meitat del segle. El segle XX va suposar un fre a aquest tímid desenvolupament per la guerra civil (1936-1939) que va tenir a les terres de l’Ebre un escenari dramàtic, que hipotecaria el seu futur i desenvolupament durant més de cinquanta anys.

6.3. CREUER PER LA DESEMBOCADURA.

INTRODUCCIÓ El Delta de l’Ebre és la zona humida més gran de Catalunya, amb 320 Km2 de superfície emergida i gairebé 30 Km endinsada en el mar. Està situada al sud de Catalunya prop del límit amb la Comunitat Valenciana. La relació riu - mar - terra, en tots els seus aspectes, és la que ha determinat la gènesi del Delta. En la seva formació han tingut gran importància factors dinàmics com l’onatge o el vent i quasi la total absència de marees a la Mediterrània. La variació de l’augment primer i la disminució en els darrers anys, en la producció ¡ aportació de sediments per part del riu al Delta, així com l’acció de l’home sobre el medi, han estat els con-dicionadors d’aquesta gènesi. Cal analitzar doncs, quins factors són els que han fet disminuir en aquesta proporció l’aportació de terra al riu (embassaments, canals, etc.). També influencia el fet de la disminució del cabal del riu, que en 50 anys ha suposat uns 100 m3/s. L’inici del Delta fou durant la glaciació Würmiana fa uns 18.000 anys. En aquell moment, a causa de les grans extensions de gel que cobrien la major part d’Europa, el nivell de la mar es trobava uns 100 m. por sota del nivell actual. Des d’aleshores hi ha hagut dues estabilitzacions: la primera fa uns 8.000 anys, a uns deu metres per sota del nivell actual del mar, la segona, fa uns 5.000 anys, a uns cinc metres per sota del nivell actual del mar; fa uns 2.500 anys ja assolí un nivell semblant a l’actual i s’ha mantingut sense variacions importants.

En cada estabilització es formà una plana deltaica, posteriorment submergida por la transgressió marina, que servia després de base d’assentament de la següent.

6.4. LA PESCA

INTRODUCCIÓ

La relació de l’home i el mar, permet al primer trobar una font de recursos per sobreviure. La

pesca, indubtablement, representà una activitat primordial des dels inicis de la presència humana

a la regió. En principi, la pesca era un mitjà de subsistència, passat després a la seva

comercialització, encara conserva tècniques tradicionals.

Al decurs de la història, el mar ha estat un element determinant per alguns pobles i ha servit com

a difusió com a canal de difusió de la cultura i de l’economia.

I) Tècniques d’arts de pesca

6.5 EL CONREU DE L’ARRÒS I LA CAMBRA ARROSSERA. El cultiu de l’arròs va començar fa uns 10.000 anys, en moltes regions humides de l’Àsia Tropical i sub-tropical. Al museu de Calcuta s’exhibeixen 1.107 varietats originàries de l’Índia i 1.300 més d’altres països, la qual cosa ens dóna una idea de la importància que ha tingut per a l’alimentació humana aquest cereal, sobretot a l’Extrem Orient. A mitjans del segle XIX començà el costum de donar-lo al consum després d’haver estat pelat, polit i blanquejat, traient-li així les seves vitamines i les diastasses que conté a les capes exteriors.

Productes derivats de l’arròs són: el Kokkoh, (vertadera llet de cereals) la sèmola d’arròs, els flocs d’arròs, les pastes per a sopes, galetes, mel d’arròs, etc. 6.5.1- L’Arròs al Delta de l’Ebre. El cicle de l’arròs comença a l’abril i acaba a l’octubre. Degut a la gran extensió d’aquest conreu, i depenent de l’època, el paisatge deltaic presenta diferents colors: colors blaus a l’abril i al maig, quan s’inunden els camps; verds al juny i al juliol, quan les plantes cobreixen l’aigua; grocs a l’agost i al setembre, quan el gra ha madurat i marrons a la tardor i l’hivern, quan els camps resten entollats i el vent de dalt els asseca. La producció actual al delta de l’Ebre és al voltant dels 120 milions de kg. d’arròs closca que, desprès de processar-los, es convertiran en prop dels 70 milions de kg. d’arròs aptes per al consum. El conreu de l’arròs ha experimentat en els últims anys una gran transformació degut a la mecanització dels diferents treballs que antigament s’efectuaven manualment.

Antigament: xarugar amb el matxo colmatejar entaular inundar els camps sembrar

planter trasplantar adobar birbar segar garbejar batre ventar solejar

ensacar emmagatzemar moldre.

Actualment: xarugar amb el tractor anivellar amb làser inundar els camps sembra

directa adobar tractament herbicida i fongs segar amb segadora-batedora assecat

industrial emmagatzemar moldre.

6.6 DESCOBERTA DEL DELTA AMB BICICLETA.

6.6.1- Introducció Durant la visita es podrà veure la diversitat d’hàbitats que composen les zones humides. El monitor mostrarà els factors físics, les espècies, les adaptacions al medi, etc. Així mateix es podran observar els camps d’arròs, els moderns cultius d’horta i fruita, les característiques de l’hàbitat, la població deltaica, etc

6.6.2- Ambients naturals.

Ambients fluvials: El riu Ebre, en el seu recorregut per la plana deltaica, ha anat canviant de llit, formant illes fluvials ( Sapinya, Gràcia, Buda i Sant Antoni ) i sortint a la mar per diferents goles ( Migjorn, Nord i Galatxo).El paisatge està dominat per la presència de nuclis urbans, hortes i canyars. Ambients llacunars: Les basses o llacunes litorals s’han format degut al tancament de les barres sorrenques ( l’Encanyissada, la Tancada, la Platjola, l’Aufacada, els Calaixos de Buda, el Canal Vell i les Olles ). Reben aigua dolça dels arrossars i salada del mar.

Ambients salabrosos: Formen part d’aquest ambient les terres litorals en forma de salobrars i maresmes properes al mar, els terrenys de rereduna periòdicament inundats per l’aigua marina, així com les salines d’inundació controlada. Ambients litorals: Els formen les platges, arenals i dunes, les dues penínsules arenoses i les dues badies que tanquen ( Fangar i Banya ). Ambients agrícoles: Són els espais de conreus fortament humanitzats, i dividits en conreus d’horta, majoritàriament propers al riu, i conreus d’arròs, que trobem a més de la meitat de les terres del delta. Vegetació ripària: També s’anomena bosc de ribera. Es troba a les vores del riu, on el terreny és més alt i la quantitat d’aigua constant. Està format per arbres caducifolis: aube (álamo blanco-populus alba), salze (sauce-salix alba), om (olmo-ulmus minor), vern (aliso-alnus glutinosa), pollancre ( chopo-populus nigra ), etc.

Pollancre

Salze

Alber

Om

VEGETACIÓ HELOFÍTICA

Vegetació helofítica i aquàtica: La trobem a les vores del riu, arrossars, canals i llacunes. Les helofítiques més representatives són el canyís (senill-phragmites), la bova i el lliri groc (lliris-pancratium maritimum). Les aquàtiques són la llengua d’oca i la llentilla d’aigua (llapó de llavoreta-lemna).

VEGETACIÓ AQUÀTICA

BOGA / BOVA

ENEA

TYPHA ANGUSTIFOLIA

CANYÍS / SENILL

CARRIZO

PHRAGMITES AUSTRALIS

ANAGALL D’AIGUA

LIMÓNIO

VERONICA

ANAGALLIS

PLANTATGE MARÍ

LLANTÉN MARINO

PLANTAGO

CRASSIFÓLIA

PRESSEGUERA

D’ARROSSAR

VERDOLAGA MARINA

AMMANNIA COCCINEA

LLENTIA D’AIGUA

LENTEJA DE AGUA

LEMNA MINOR

LLENGUA D’OCA

VERDOLAGA MARINA

POTAMOGETON

NODOSUS

LLAPÓ ANGUILENC

POTAMOGETON

POTAMOGETON

PECTINATUS

NENÚFAR

NENÚFAR

NYMPHAEA ALBA

RÚPIA

RUPIA ROSTRADA

RUPPIA MARÍTIMA

LLAPÓ PUNXENC

COLA DE ZORRO

CERTOPHILIUM

DEMERSUS

VEGETACIÓ HALÒFILA

És la que trobem als salobrars. S’adapta al terreny mitjançant l’acumulació de grans quantitats d’aigua i sals per a compensar l’equilibri osmòtic amb el terreny. Les plantes més característiques són la sosa i els joncs (jonc-juncus).

VEGETACIÓ PSAMÒFILA

Vegetació psamòfila: Són les plantes que viuen als arenals. Les seves arrels són llargues i amb rizomes per fixar-se al terreny, i les seves fulles són encaragolades o punxegudes per estalviar aigua. Les més abundants són el borró, el jull de platja, la crucianel.la marina i el panical marí.

JONCA MARINA

CIRPO MARINO

SCIRPUS MARITIMUS

LIRIO AMARILLO

IRIS PSEUDACORUS

BORRÓ

BARRON

AMMOPHILA

ARENARIA

JULL DE PLATJA

CIZAÑA

AGROPYRUM

JUCEIFORME

ESPOROBOL ARENARI

ESPOROBOLUS

SPOROBOLUS PUNGENS

Vegetació marina: La forma les comunitats marines d’algues que poblen el fons de les badies i el litoral.

RAVE DE MAR

ORUGA

MARITIMA

CAKILE

MARITIMA

PANICAL MARI

CARDO MARITIMO

ERYNGIUM

MARITIMUM

LLIRI DE MAR

AZUCENA MARITIMA

PANCRATIUM

MARITIMUM

UNGLA DE GAT

HIERBA MELERA

ONONIX NATRIX

BUFALAGA

BUFALAGA

THYMELAEA

HIRSUTA

CREDEUETA MARINA

CRUCIANELA DE MAR

CRUCIANELLA

MARITIMA

LLETERESA DE PLATJA

LECHETREZNA DE LAS

DUNAS

EUPHORBIA PARALIAS

BARRELLA

PUNXOSA

BARRILLA

SALSOLA KALI

MELGÓ MARI

MIELGA MARINA

MEDICAGO

MARINA

6.6.3- Les aus. Podem definir les aus com a vertebrats que tenen bec, amb el cos envoltat de plomes, i les seves extremitats anteriors transformades amb ales, les quals estan capacitades per al vol o en el seu defecte atrofiades. Totes les aus són ovípares. La dermis no té glàndules sudoríferes. La majoria de les aus, per tenir cura i conservar el seu plomatge se serveixen d’una glàndula que segrega grassa que es distribueix per tot el plomatge ajudant-se del bec. Molts dels ossos són buits i estan plens d’aire. El conjunt ossi està relacionat amb l’aparell respiratori, que presenta a més dels pulmons, els sacs aeris, que són prolongacions dels pulmons i que envolten els diferents òrgans i penetren als ossos, ajudant així a reduir el pes específic de l’au.

6.6.1- Les migracions.

Les aus migradores realitzen dos viatges per temporada, un d’anada cap als seus llocs de cria i

un altre de tornada cap als quarters de l’hivern.

Encara que hi ha espècies que escullen realitzar el recorregut en solitari, la gran majoria

s’agrupen en grups més o menys nombrosos per a realitzar les migracions.

Hi ha moltes contradiccions sobre el motiu pel qual les aus migren. Podem pensar que es dóna degut a la necessitat que tenen algunes espècies per evitar el fred i la fam a l’hivern. Una altra teoria és que la migració de les aus es produeix per l’augment de la llum diürna (primavera) o a l’inrevés (tardor). 6.6.2- Les aus al Delta de l’Ebre. El clima temperat, els aiguamolls, les basses i arrossars, fan del delta de l’Ebre un punt clau, tant per la nidificació com per a la hivernada d’aus aquàtiques i migratòries. Els grups d’ocells aquàtics i marins més importants són: Ardèids: Tenen les potes llargues, el coll llarg i corbat i el bec gruixut i llarg. Els més

característics son: el martinet blanc, l’esplugabous, l’agró roig, el bernat pescaire, el capó reial i el flamenc. Els trobem principalment en ambients d’aigua dolça.

Limícols: Els trobem en llocs on hi ha llims i fang. Són moixons camallargs de mida mitjana a

petita. Els més característics son: els corriols, la fredeluga, la gamba roja, el bec d’alena i els cames llargues.

Ànecs i altres aus nedadores: L’ànec més nombrós és el coll-verd, destaca també el xibec, el morell cap roig, el xartet i el cullerot. Els trobem nedant a les basses, als canals i al riu. Afegim aquí la fotja i la polla d’aigua de la família del ràllids, els corbs marins i el cabussó emplomallat.

Gavines i similars: Les gavines tenen una gran capacitat d’adaptació i desplaçament, i les

podem trobar a diferents ambients del delta. Destaquem la gavina riallera, el gavià, la gavina corsa, els xatracs i els fumarells.

Altres ocells: L’arpella i el blauet.

POLLA D’AIGUA

(Gallineta común – Gallinula chloropus) – 33 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Plomatge negre i bec de color vermell amb la punta groga. HÀBITAT: Voreres dels rius i zones poblades de canyís i joncs. Quan l’arròs ha crescut, es troba també pels arrossars. COSTUMS: Durant l’època de cria i muda, perd la capacitat de volar. S’alimenta de fulles, insectes, herbes, llavors, fruita, etc. NIDIFICACIÓ: Entre la vegetació dels marges fluvials. Els pollets són capaços de nedar des del primer dia.

MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentari

FOTJA

(Focha común – Fulica atra) – 38 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Plomatge negre. Té una placa frontal i el bec de color blanc. HÀBITAT: Voreres del rius i zones poblades de canyís i joncs. COSTUMS: És un gran nedador i bussejador freqüent. S’alimenta de fulles, insectes, herbes, llavors i cucs. NIDIFICACIÓ: Construeix el niu en una plataforma vegetal sobre l’aigua o entre la vegetació dels marges fluvials.

MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentari

GAVIÀ ARGENTAT (Gaviota argéntea – Larus argentatus) – 56 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Té el tors i les ales de color gris, la resta del plomatge és blanc. El bec és de color groc amb la punta blanca. HÀBITAT: A l’estiu viu a la costa, i a l’hivern viu als llacs, embassaments i abocadors de l’interior. COSTUMS: Caça tant a terra com a l’aigua. S’alimenta de cucs, peixos, ous d’altres aus i mol·luscs. NIDIFICACIÓ: En terra, generalment sobre la sorra. MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentari. A l’hivern augmenta la colònia

GAVINA RIALLERA (Gaviota reidora – Larus ridibundus) – 37 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: El coll i les parts inferiors són blanques; la part de damunt és de color gris clar. HÀBITAT: Viu a la costa i a l’hivern se la pot trobar a l’interior. COSTUMS: Menja pràcticament de tot i té fama de pirata, ja que roba l’aliment a altres aus. NIDIFICACIÓ: Construeix el niu entre la vegetació palustre. MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentària.

XATRAC

(Charrán común – Sterna hirundo) – 35 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: A l’estiu té capell negre, les parts superiors gris clar, la cua blanca i el bec de color vermell amb la punta negra. A l’hivern té el front blanc i el bec negre amb una mica de vermell a la base. Les potes són vermelles. HÀBITAT: Rius i costes. COSTUMS: Quan pesca, realitza vols lents sobre l’aigua i amb el bec inclinat cap a baix. S’alimenta de peixets i alguns insectes. NIDIFICACIÓ: En petites cavitats entre la vegetació. MOVIMENTS MIGRATORIS: Estival

ÀNEC COLL VERD (Ànade real – Anas platyrhynchos) – 58 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: El mascle té el cap verd fosc i un estret collar blanc; el cos gris i el bec groc verdós. La femella és de color marró amb el bec marró i ataronjat. HÀBITAT: Riu, llacunes i arrossars. COSTUMS: Fora de l’època reproductora, sol anar en bandades. S’alimenta de plantes aquàtiques i terrestres, insectes, llavors, cucs, granotes, petits peixos, etc. NIDIFICACIÓ: Entre la vegetació pròxima a l’aigua. MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentari.

MARTINET BLANC

(Garceta común – Egretta garzetta) – 55 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Plomatge tot blanc. A l’estiu té dues plomes llargues al cap. Bec negre i potes negres amb els dits grocs. HÀBITAT: A tot el delta. COSTUMS: S’alimenta de petits peixos, rèptils, granotes, cucs, crustacis, mol·luscs i insectes. NIDIFICACIÓ: Entre el canyís o arbusts a prop de l’aigua. MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentari

BERNAT PESCAIRE

(Garza real – Ardea cinerea) – 90 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Cap blanc amb una franja negra a cada costat. Coll blanc i cos gris. Bec groc. HÀBITAT: Llacunes i arrossars. COSTUMS: S’alimenta de peixos, escarabats, granotes i petits mamífers. NIDIFICACIÓ: Als arbres i entre el canyís.

MOVIMENTS MIGRATORIS: Hivernant.

AGRÓ ROIG (Garza imperial – Ardea purpurea) – 78 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Coll marró vermellós llistat de negre; parts superiors i ales gris pissarra fosc; pit i flancs marró amb taques negres. HÀBITAT: Llacunes i arrossars. COSTUMS: S’alimenta de mol·luscs, crustacis, insectes aquàtics, rèptils, peixos i petits rossegadors. NIDIFICACIÓ: Entre la vegetació palustre.. MOVIMENTS MIGRATORIS: Estival

CAMESLLARGUES

(Cigueñuela – Himantopus himantopus ) – 37

cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Part inferior blanca; ales i part superior negres. Potes llargues i vermelles. Bec negre. COSTUMS: S’alimenta de cucs, mol·luscs i insectes. HÀBITAT: Arrossars i llocs poc profunds de les llacunes. NIDIFICACIÓ: Petites depressions entre

joncs, herbes o salicòrnies. MOVIMENTS MIGRATORIS: Estival

BEC D’ALENA

(Avoceta – Recurvirostra avosseta) – 42 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Plomatge blanc i negre; bec llarg, prim i corbat cap amunt; Potes llargues i de color blau. HÀBITAT: Ambients aquàtics salabrosos. COSTUMS: S’alimenta de crustacis i insectes aquàtics. Descansa sobre una sola pota NIDIFICACIÓ: Petites depressions a terra

recoberta amb vegetació. MOVIMENTS MIGRATORIS: Hivernant

CORRIOL CAMANEGRE (Chorlitejo patinegro – Charadrius

alexandrinus) – 15 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Marró clar pel damunt; coll i parts inferiors blanques. Bec curt i de color negre. HÀBITAT: Ambients aquàtics. COSTUMS: S’ alimenta de cucs, mol·luscs, crustacis, insectes i aranyes. NIDIFICACIÓ: Petits forats a terra en zones salobres.

MOVIMENTS MIGRATORIS: Estival

BLAUET

(Martín pescador - Alcedo atthis) – 16 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Verd blavós brillant pel damunt i marró ataronjat per sota. El bec en forma de daga bastant gran. COSTUMS: S’alimenta de peixets i insectes. HÀBITAT: Aigües continentals. NIDIFICACIÓ: Forats a prop de l’aigüa.

MOVIMENTS MIGRATORIS: Hivernant

FUMARELL

(Fumarel común – Chlidonias níger) – 23 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Plomatge negre i gris fosc a la primavera i a l’estiu, gris pàl·lid i blanc a l’hivern. Bec vermell. HÀBITAT: Maresmes i zones palustres. COSTUMS: S’alimenta de libèl·lules, insectes i peixets. NIDIFICACIÓ: Petites estructures de plantes aquàtiques sobre la vegetació flotant. MOVIMENTS MIGRATORIS: Estival

GAVINA CORSA (Gaviota de audouín – Larus audouinii) –

46/51 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Plomatge del tors gris pàl·lid, la punta de les ales negre i la resta blanc. El bec es vermell amb la punta groga. HÀBITAT: Aigües litorals. COSTUMS: S’ alimenta de peixos i mol·luscs. NIDIFICACIÓ: Fa el niu a terra amb algues, a prop d’algun arbust. MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentària.

CULLEROT

(Cuchara común – Anas clypeata) – 51 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Cap verd fosc, pit blanc i costats marrons. Bec llarg i de punta ampla i aplanada. COSTUMS: S’alimenta d’insectes aquàtics, mol·luscs, llavors i fulles de plantes aquàtiques.. HÀBITAT: Ambients aquàtics d’aigües dolces i somes. NIDIFICACIÓ: En forats a la vegetació i folrats amb matèries vegetals. MOVIMENTS MIGRATORIS: Hivernant

CABUSSÓ EMPLOMALLAT

(Somormujo Lavanco – Podiceps cristatus) – 50 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Coll blanc i llarg, monyó doble i negre, tors grisenc HÀBITAT: Aigües continentals. COSTUMS: S’alimenta de peixets, mol·luscs, algues i herbes. NIDIFICACIÓ: En una plataforma feta d’herbes, damunt l’aigua. MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentari i hivernant.

MORELL CAP ROIG (Porrón europeo – Aythya ferina) – 45 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Cap marró vermellós fosc, pit negre i cos gris. El bec és negre amb una franja blavosa. HÀBITAT: Aigües continentals.. COSTUMS: S’alimenta d’arrels, fulles i petits crustacis. NIDIFICACIÓ: Sobre o a prop de l’aigua, sobre molta vegetació.

MOVIMENTS MIGRATORIS: Hivernant

CAPÓ REIAL

(Morito común – Plegadis falcinellus) – 55/65

cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Bec llarg i corbat cap a baix. Color fosc. COSTUMS: S’alimenta de insectes aquàtics, crustacis, mol·luscs, cucs, etc. HABITAT: Zones palustres i maresmes. NIDIFICACIÓ: A zones palustres. MOVIMENTS MIGRATORIS: Hivernant

FREDELUGA

(Avefría europea – Vanellus vanellus) – 30 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Plomatge negre i blanc, amb el tors verdós brillant i duu un vistós plomall negre al capdamunt del cap. HABITAT: Arrossars i conreus. COSTUMS: S’alimenta de insectes, mol·luscs i cucs. NIDIFICACIÓ: A forats amb herbes seques. MOVIMENTS MIGRATORIS: Hivernant

ANEC BLANC (Tarro blanco – Tadorna tadorna) – 60 cm.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Plomatge predominantment blanc, el cap i els miralls verds amb una franja de color canyella a l’alçada del pit. El bec es de color vermell. HABITAT: Mar i costes. COSTUMS: S’ alimenta de mol·luscs, petits crancs, insectes i matèria vegetal. NIDIFICACIÓ: Cavitats a la sorra o sota matolls. MOVIMENTS MIGRATORIS: Sedentari i hivernant

6.8 EL TORTOSÍ: UN SUBDIALECTE DEL CATALÀ NORD-OCCIDENTAL.

La llengua catalana es divideix en dos grans blocs dialectals: l’oriental i l’occidental. En el bloc oriental s’hi inclouen els dialecte del central, el rossellonès, el balear i l’alguerès. En el bloc occidental hi diferenciem el valencià i el nord-occidental. El parlar de les comarques que visitarem aquests dies és el tortosí, un subdialecte de transició del nord-occidental cap al valencià. Es parla al Baix Ebre i al Montsià, però les altres comarques del sud també en comparteixen alguns trets.

Les característiques més destacables del tortosí són:

Fonètica

Vocalisme

Pronunciació d’ e oberta en comptes d’a: llerg 'llarg', eigua 'aigua',

Morfologia

Morfologia nominal

Utilització dels pronoms personals en les formes: natros/natres, vatros/vatres, vos/tos. Demostratius = este (-a, -os, -es); eixe (-a, -os, -es); aquell (-a, -s, -es) Locatius = això, allò; aquí/ací, allí/allà Preposicions i adverbis: per a = pa, menys = menos, després = ancabat, adés, después,

aviat = prompte, alego, doncs = pos, pus, fins a (lloc) = hasta

Morfologia verbal

Indicatiu Present = cantem(/cantam), canteu(/cantau) Indicatiu Imperfet: dir, caure, creure = dia, caïa, creïa Subjuntiu Present 1a Cj = cante, -es, -e/-a, -en Subjuntiu Present 2a Cj = córrega, -es, -a/-e, -en Subjuntiu Present 3a Cj = dòrmiga, -es, -a/-e, -en Subjuntiu Imperfet: cantessa, dormiguessa Indicatiu Present SER = sóc, ets/eres, és, som, sou, són Imperatiu Futur = trauràs-te-ho tu mateixa, sentes? Infinitiu + pron. feble = ascaufar-se, anar-mô'n, agarrar-les, minjar-vos Incoatius -ĪSC- = patixo, lleigixen, bullixo, fugixo

Lèxic

Certinitat ('certesa'), ado ('àdhuc'), lligallo ('camí ramader'), escuranda ('vaixella bruta'), vamà que ('potser que'), mano ('germà'), baldana ('botifarra'), maldar ('renyar'), pesteta ('bitxo'), xeic/xec (vocatiu), dolent ('malalt'), bacó ('porc'), xompo ('feixuc'), panís ('moresc'), rabera ('ramat'), rendilla ('mosquín petit')

Hi són molt usuals els diminutius (granet o grandet 'gran' , aspaiet 'a poc a poc' ) i els arabismes, sobretot a la toponímia (la Ràpita, Benifallet, Alcanar…)