dossier de l'espectacle iii torneig de dramatúrgia catalana

Dilluns 7/10/13 - 20h - Marc Crehuet vs Jordi CasanovasDilluns 14/10/13 - 20h - Mercè Sarrias vs Marc ArtigauDilluns 21/10/13 - 20h - Paco Mir vs Carol LópezDilluns 4/11/13 - 20h - Jordi Oriol vs Marc RosichDilluns 11/11/13 - 20h- 1a Semifinal Dilluns 18/11/13 - 20h - 2a SemifinalDilluns 2/12/13 - 20h - Gran Final

Sala La Planeta

III Torneig de Dramatúrgia catalanaProducció de Temporada Alta 2013

02

Fitxa

Dades

Dramaturgs participants: Marc Artigau, Jordi Casanovas, Marc Crehuet, Carol López, Paco Mir, Jordi Oriol, Marc Roasich i Mercè Sarrias.

Actors: cada dilluns es faran públics els actors i actrius que llegiran els textos desl dramaturgs participants en el torneig.

Presentació i coordinació: Cristina Clemente

Dia i hora: Dilluns 7, 14 i 21 d’octubre; 4,11 i 18 de novembre i 2 de desembre a les 20hLloc: Teatre de SaltPreus: 2€Durada: 1h 30min (aprox.)

Presentació

Temporada Alta 2011. Per primera vegada, vuit dramaturgs lluitaven entre ells per vèncer el tor-

neig de dramatúrgia catalana. Centenars d’espectadors. Emoció, Humor. Tensió. Passió. Afició.

Un vencedor. I ho fa amb una alineació de primera divisió: Marc Artigau, Jordi Casanovas, Marc

Crehuet, Carol López, Paco Mir, Jordi Oriol, Marc Rosich i Mercè Sarrias. Els espectadors tornaran

a escollir el millor text de cada combat. Dos textos de quaranta minuts. Dos únics intèrprets. Els

millors actors.

Torna l’espectacle. Torna l’emoció. Torna, un any més, el torneig de dramatúgia.

Amb la col·laboració:

La programació de Temporada Alta de la Sala La Planeta compta

amb la col·laboradaió de:


03

Les regles

Cada autor ha disposat de dos mesos per escriure un text d’uns quaranta cinc minuts. Dos intèr-prets. Sense acotacions. Sense necessitats tècniques. Els actors que llegiran el text els sabran el mateix dia. Dos textos. Dues lectures. Els autors, anònims. El públic vota qui passa a la següent ronda. Els dilluns de temporada alta.

Els combats1era eliminatòria – 7 d’octubre: Marc Crehuet vs. Jordi Casanovas2ona eliminatòria – 14 d’octubre: Mercè Sarrias vs. Marc Artigau3era eliminatòria – 21 d’octubre: Paco Mir vs. Carol López4rta eliminatòria – 4 de novembre: Jordi Oriol vs. Marc Rosich

1era semifinal – 11 de novembre: guanyador 1era eliminatòria vs. guanyador 3era eliminatòria2ona semifinal – 18 de novembre: guanyador 2ona eliminatòria vs. guanyador 4rta eliminatòria

Gran Final – 2 de desembre

Marc Crehuet

xxxxxxxxvs

Jordi Casanovasxxxxxxxx

Mercè Sarriasxxxxxxxx

vsMarc Artigau

xxxxxxxx

Paco Mirxxxxxxxx

vsCarol López

xxxxxxxx

Jordi Oriolxxxxxxxx

vsMarc Rosich

xxxxxxxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

vsxxxxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

vsxxxxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxxx

GRAN FINALxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxxxvs

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx


04

Els currículums

7 D’OCTUBRE: MARC CREHUET VS JORDI CASANOVAS

MARC CREHUET (1978)

Creador, guionista i director de la sèrie Pop Ràpid, de TVC i Moiré Films. Ha sigut coguionista de la sèrie Àngels i Sants (TVC-2006) i ha col•laborat en l’escriptura de guions de llargmetratges (Uno, amb Alex Mañas) i Tv movies (El buscador) per Fair Play produccions i programes per TVC (La nit del master, Una altra història -programa pilot-). També ha estat guionista i coordinador de continuguts del programa Tic Tac Web de Barcelona Televisió per la productora Goroka TV (2006-2007).

Més endavant, també l’any 2007, funda la seva pròpia productora audiovisual, CASSETTE FILMS des de la qual escriu I dirigeix nombrosos programes de ficció humorística per la XTVL, entre els quals destaquen les sèries Intendències (sèrie de falsos reportatges sobre tendències, 13 capítols de 10 minuts) i Greenpower (Fals documental sobre la vida a una ONG, 52 capítols de 5 minuts. Guanyadora del premi MAC 2010 al Millor Programa d’Entreteniment i seleccionada per la Mostra de Webseries del Festivalito -La Palma, 2010) i el curtmetratge Señoras, el corto que va obtenir més de 150.000 visites en una setmana a youtube.

Al juliol del 2012, Marc Crehuet escriu i dirigeix Aniversario, un curtmetratge en col•laboració amb Venga Monjas dins la seva sèrie DIRIGIDO POR per la qual han passat directors com Carlos Ver-mut, Miguel Noguera o, recentment, Isaki Lacuesta.


05

En el camp del teatre, l’any 2007 va escriure i dirigir la comèdia Connexions, estrenada a l’Espai Maragall el juny del 2008. L’última peça teatral que ha escrit i dirigit és El rei borni, estrenada al

febrer del 2013 a la Sala Flyhard de Barcelona amb gran èxit de crítica i públic. L’obra ha passat pel Teatro Lara de Madrid I aquest setembre es reestrenarà al teatre BARTS de Barcelona amb la col•laboració de la productora El Terrat.

JORDI CASANOVAS GÜELL (1978)

Director i dramaturg de la companyia FlyHard i la Sala FlyHard. Ha escrit una trentena de textos teatrals, entre els quals destaquen Pàtria (Teatre Lliure, 2012), Una història catalana (TNC, juny 2011), Un home amb ulleres de pasta (Sala FlyHard, 2010), La Revolució (La Villarroel, 2009), La Ruïna (La Villarroel, 2008), City/Simcity (Sala Beckett / Club Capitol, 2007), y Wolfen-stein (AREAtangent / Versus Teatre, 2006).

Ha obtingut el Premi Ciutat de València 2006 per Estralls, el Premi Ciutat d’Alcoi 2005 amb Beckenbauer, el Premi Marqués de Bradomín 2005 amb Andorra i el Josep Robrenyo 2002 amb Les millors ocasions. La trilogia composta per Wolfenstein, Tetris i City/Simcity ha rebut el Premi de la Crítica de Barcelona a la revelació de la temporada 2006-07, el premi Crítica Serra d’or al millor text teatral de 2006 i nominacions als Premis Butaca i als Premis Max. Premi Butaca al millor text teatral de 2009 per La Revolució i Premi Butaca al millor text teatral de 2011 a Una Història Catalana. I premi Time Out a la millor obra de 2011 per Un home amb ulleres de pasta.


06

14 D’OCTUBRE: MERCÈ SARRIAS VS MARC ARTIGAU

MERCÈ SARRIAS (1966)

Neix l’1 d’Agost de 1966 a Barcelona. És llicenciada en Ciències de la Informació, especialitat Periodisme, per la Universitat Autònoma de Barcelona (1989).

Ha participat en l’obra Quebec-Barcelona anada i tornada (2010). Lectura dramatitzada al Quebec el maig del 2011 en col.laboració amb el Théâtre de la Sortie de Secours. Estrena se-tembre del 2012 a Quebec i a l’Octubre al Festival Temporada Alta (Girona) i Sala Beckett (Bar-celona); L’any que ve serà millor (2011). Amb Marta Buchaca, Carol López i Victòria Spunzberg. Premi Max al millor text en català 2013; Informe per a un policia volador (2008) Estrena a la Sala Muntaner, juny 2009. Dins el projecte T6 d’autors contemporanis del Teatre Nacional de Catalunya; En defensa dels mosquits albins (2004).

En televisió ha format part de diversos projectes: Passa Pàgina, projecte de sitcom per a Mal-son Thorsten i Sisely Arts; La Masia. Projecte de telemovie per a Fausto-Tv3; Almodis i els seus hereus. Minisèrie 90 minuts d’Ovideo per a Tv3.(2012); Projecte de serie de 50 min. Per a Ovideo (2011); Infidels, Diagonal Tv per a TV3 (2010); El cor de la Ciutat. Diàlegs. Tv3 (2009-2010); Ermessenda. Miniserie Ovideo per a TV3(2008-2011); El Gran Kudú. Projecte per a Tv3 (2008); Porca Misèria, per a Arriska, TV3. Finalista al Festival de Televisió de Montecarlo 2005/ Premi de Ficció als Premis Barcelona Cinema 2005/ Guardó 1924 als Premis Ràdio Associació 2005/ Premi GAC Millor Sèrie Dramàtica 2005. Premi Ondas Millor Programa de Televisió Local 2006/ Finalista al Festival de Televisió de Montecarlo 2007 (2002-2007); Plats Bruts (sitcom), per a El Terrat/Krampack. TV3. Premi Geca 1999-2000 i 2001-2002. Premi Ondas Millor Dramàtic 2002 (1998-2001); Jet lag (sitcom), per a Missògines SL . TV3. (2000); Laura (comèdia senti-


07

MARC ARTIGAU (1984)

Mar Com autor ha estrenat Ushuaia (Premi Ciutat de Sagunt 2008 i Accèssit Marqués de Bradomín (2008), A prop, al Teatre del Micalet a València (2012), L’estona que vaig ser poema (GREC 2010), Una nena nua llepa-li la pell llepa-li la pell a una nena nua (Assaig Obert Teatre Lliure 2010). L’home que no feia petons, direcció de Jordi Prat i Coll. (GREC 2013).Amb Les sense ànima ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt 2009 i el Premi Ramon Vinyes 2009. Formigues ha estat Premi Lluís Solà 2011. I Caixes, el Premi Talúries de Teatre 2011 i Accèssit Marqués de Bradomín 2011.

Marc Artigau i Queralt (Barcelona 1984) és llicenciat en Direcció escènica i Dramatúrgia per l’Insti-tut del Teatre de Barcelona.

Com a dramaturg ha treballat amb Juan Carlos Martel Moby Dick (Teatre Lliure Com autor ha estrenat Ushuaia (Premi Ciutat de Sagunt 2008 i Accèssit Marqués de Bradomín (2008), A prop, al Teatre del Micalet a València (2012), L’estona que vaig ser poema (GREC 2010), Una nena nua llepa-li la pell llepa-li la pell a una nena nua (Assaig Obert Teatre Lliure 2010). L’home que no feia petons, direcció de Jordi Prat i Coll. Com a dramaturg ha treballat amb Juan Carlos Martel Moby Dick (Teatre Lliure 2013), Xicu Masó, Pep Pla (TNT 2012) amb Martí Torras a L’ànima del bus (Grec 2012), Catherine Allard, escrivint i dirigint la presentació al Gran Teatre del Liceu de la companyia IT dansa, i la companyia Semperoper Ballet. A més, amb Josep Maria Miró ha escrit Eva i Adam: el darrer gènesi, M3. (GREC 2013).

Ha traduït F3dra (Sala Beckett 2011) i L’ombra al meu costat (TNC 2012) de Marilia Samper i Teatre de cambra d’Agust Strindberg (Teatre Lliure 2013).Ha estat ajudant de direcció d’Oriol Broggi, Jordi Prat i Coll i Pau Miró entre d’altres; Ha dirigit Marc i Paula, Zèppelin i Tibidabo de Cristina Clemente.

Ha coordinat amb Pau Carrió, el cicle Tres d’un glop dins de l’Aixopluc a l’Espai Lliure. On va estrenar Ensinistrarem els nostres fills. (Novembre 2012)Col•labora diàriament – escrivint un conte- (El contes del club de la mitjanit, Onada Edicions) al programa de Catalunya Ràdio El club de la mitjanit.I a Temporada Alta estrena el seu darrer text El Balneari, sota la direcció d’Albert Prat.


08

21 D’OCTUBRE:PACO MIR VS CAROL LÓPEZ

PACO MIR (1957)

Va néixer al 1957, estudiant de Belles Arts va entrar al món del teatre per casualitat però ha recorregut escenaris de tot el món durant més de 30 anys. Ha creat vuit obre amb el Tricile, n’ha escrit cinc i ha guanya dos premis Max. Els premis rebuts van ser per la seva tasca com a pro-ductor de varies sèries de televisió, de crear campanyes de publicitat i d’adaptar i dirigir teatre, Sarsuela i òpera.

CAROL LÓPEZ (1969)

Llicenciada en Dramatúrgia i Direcció Escènica per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha estat Di-rectora Artística de la Villarroel (2010 /2013) i col•labora com a docent a l’ESCAC des del 2010.


09

Ha impartit Seminaris de Creació d’un Espectacle a La Casa del Teatro de Bogotà (Colombia, 2009) i de Caracas (Venezuela, 2008) i classes a l’Institut del Teatre de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra i Obrador de la Sala Beckett. També ha escrit articles per a diversos diaris. Hermanas. Teatro Maravillas (2013,Madrid); Cosi FUN tutte. Gran Teatre del Liceu de Barcelona (2012); Res no tornarà a ser com abans. La Villarroel. (Nominacions Premis Max: millor autor català i millor actor repartiment)(2012); Concert Pastora. Dins Cicle 4 Acords. Teatre Romea (2012); L’any que ve serà millor. (Dramatúrgia conjunta amb Mercè Sàrrias, Victòria Szpunberg i Marta Buchaca. Direcció: Mercè Vila Godoy. La Villarroel. (Premi Max millor Autor en català, 2011); Germanes. (Guió i Direcció). TV Movie, produïda per la Televisió de Catalunya, Focus i Ovideo. (2012); Tres dones i un llop, de Javier Daulte. (Direcció). La Villarroel (2010); Boulevard. (Dramatúrgia i direcció). La Villarroel; Gala Premis Nacionals de Cultura.(Guió i Direcció). Retransmissió en directe pel canal 33; Gala Barcelona aixeca el teló. (Guió i Direcció). Retransmissió en directe per TV3 (2009); Ger-manes (Dramatúrgia i direcció). La Villarroel. Premis Max 2009: Autor en català, Actor de reparti-ment (Paul Berrondo). Premis Certamen Directoras Torrejón de Ardoz 2009: Primer premi a la millor direcció i Premi especial Jose Maria Rodero. Premis de la Critíca 2008: Direcció, Actriu (Amparo Fernández). Premis Butaca 2008: Espectacle, Text Actriu repartiment (Maria Lanau).


010

4 DE NOVEMBRE: JORDI ORIOL VS MARC ROSICH

JORDI ORIOL(1979)

Nascut a Barcelona l’any 1979. Llicenciat en Direcció escènica i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre Ha rebut formació com a actor a l’estudi Nancy Tuñón i al Col•legi de Teatre de Barcelona.És membre de la companyia Indi Gest.

Ha escrit i dirigit diversos espectacles teatrals, entre els que destaquen: t-ERROR (Teatre Nacio-nal de Catalunya, 2012), Home-Natja (F.Temporada Alta 2010 - Teatre Lliure, 2011), Un tal ím-petu vital (Teatre Lliure, 2009), El títol no mata (Festival Grec 2008), Ara estem d’acord estem d’acord (Teatre Lliure, 2008), OB-sessions (Círculo de Bellas Artes (Madrid) 2007 - Sala Beckett, 2008) de la qual va rebre el Premi INjuve 2007 a la millor proposta escènica i fou nominada pels Premis Butaca, Concert per a sis oficinistes i un lloro (Teatre Romea, 2006), Digestions men-tals (AREAtangent, 2006). Ha coescrit i dirigit també els espectacles Big Berberecho, juntament amb Oriol Vila (F. Temporada Alta 2012), i Prometeu No Res (F.Temporada Alta 2009) amb Diego Anido i Silvia Delagneau. És autor, també, de La Caiguda d’Amlet, que Xavier Albertí posà en escena el 2007 (F.Temporada Alta 2007). També ha escrit textos radiofònics per a COMradio, com La flor del cul o la clau del paradís, o Estúpida història d’un estúpid (AREAtxt, 2007).

Altrament, ha dirigit espectacles d’altres autors com: En comptes de la Lletera de Josep Pedrals (F.Temporada Alta 2011), Three More Sleepless Nights de Caryl Churchill (The Barn Theatre, London, 2005), Lleons al jardí d’Albert Roig (Festival Internacional Entrecultures, Tortosa, 2004) i I pelava la taronja amb les dents / E pelava a laranja com os dentes, juntament amb Silvia Delagneau (AREAtangent, 2004).


011

Com a actor, en teatre l’hem pogut veure sota la direcció de Xavier Albertí en el seu propi text La Caiguda d’Amlet (F.Temporada Alta 2007), dirigit per Carlota Subirós a Alícia. Un viatge al país

de les Meravelles de Lewis Carroll (Teatre Lliure, 2009) i a L’home de la flor a la boca de Luigi Pirandello (Biblioteca de Catalaunya, 2008); dirigit per Alex Serrano a Mil Tristos Tigres (Festi-val Neo 2006), 0,5 (AREAtangent, 2004), Fuga (AREAtangent, 2003) i Mentides (Teatre Malic, 2001); entre d’altres. També ha fet d’actor en espectacles propis com Big Berberecho (2012), En comptes de la Lletera (2011), Prometeu no res (2009) o a Ara estem d’acord estem d’acord (2008). En cinema, ha participat a Forasters (dir: Ventura Pons), i a La Mari (dir: Jesús Garay). En televisió, ha treballat a les sèries Zoo, De moda, Majoria Absoluta o Setze Dobles, entre d’altres.

MARC ROSICH (1973)

Llicenciat en Periodisme, i Traducció i Interpretació, Marc Rosich és dramaturg, director d’escena, actor accidental i traductor literari.

Entre els seus textos originals més recents es troben les obres següents: el musical familiar La dona vinguda del futur amb música original de GuilleMilkyway (TNC, dir. Marc Rosich), RiveG-auche (Sala Muntaner, Cia. Q-Ars Teatre, dir. Rafel Duran, Finalista al millor text Premis Butaca 2011), Car Wash (tren de rentat) (Staastheater Stuttgart/FACYL Salamanca/ Teatre Romea, dir. AnnettePullen), i Vittoria (Club Capitol, dir. Antonio Calvo). Com a autor, ha estrenat a més les peces següents: N&N, núria i nacho (Sala Beckett, 2008, dir. Antonio Calvo), Enfermoimaginario, (TeatreCondal, 2008, escrita amb Pau Miró, dir. Antonio Calvo), PartyLine(Sala Beckett, 2007, dir. Andrea Segura), DutyFree, (Teatre Talia, València, 2007, dir. Antonio Calvo) per aJácaraTeatro (Alacant), De Manolo a Escobar, (Gira nacional, dir. Xavier Albertí). Surabaya (Teatre Romea, 2005, dir. Sílvia Munt, obra finalista al Premi Fundació Romea 2004) Copi i Ocaña, al purgatori


012

(Tantarantana, 2004, dir. Julio Álvarez) i UnhappyMeals (Teatre Malic, 2002, dir. del mateix autor).

Col•laborador habitual del director Calixto Bieito, ha signat amb ell les dramatúrgies de leonceun-dlena DUNKLE NACHT DER SEELE, a partir de Büchner (ResidenzTheater, Munich), Camino Real de Tennessee Williams (GoodmanTheatre, Chicago, Nominació als JEFF AWARDS 2012 a la millor adaptació), Forests a partir de Shakespeare, dins del Festival Shakespeare de la Olimpíada Cultural de Londres (BIT / RSC Barbican / REP Birmingham), El gran teatro del mundo de Calderón (BIT / TheatherFreiburg, amb música original de Carles Santos), l’espectacle Voices, a modern passion (BettyNansen Teatret, Copenhagen) i Don Carlos de Friedrich Schiller (Cia. Romea / CDN / MannheimSchillertage), així com les adaptacions de les novel•les Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (Teatre Romea/ Hebbel amUfer, Berlin / Schauspielhaus Frankfurt / Teatro Albé-niz, amb música de Carles Santos, Premi de la Crítica de Barcelona 2008 a la dramatúrgia / nominat al premio MAX millor adaptació 2008)

Entre els seus projectes més recents es troben la dramatúrgia Fuegos a partir de Marguerite Yourcenar (Festival de Mèrida / GREC, dir. JM Pou), els textos per a l’espectacle Verdi vs Wagner (Bayerische Staatsoper Munich, dir. CarlusPadrissa, La Fura dels Baus), el llibret per a la cantata infantil Rambla Llibertat amb música d’Albert Carbonell (Servei educatiu de l’Auditori de Barce-lona, temporada 2013-14), la direcció d’escena de Dido &Aeneas de H. Purcell per al Cor Jove de l’Orfeó (Palau de la Música) i la versió de HeddaGablerd’Ibsen (Teatre Lliure / Teatros de la Abadía, dir. David Selvas)

Per al TNC, ha signat les adaptacions dramàtiques dels contes de Jesús Moncada a Mequinensa (dir. Xicu Masó) i de les novel•les Pedra de Tartera de Maria Barbal (dir. Lurdes Barba) i juntament amb Rafel Duran, Mort de dama, de Llorenç Villalonga (Premi Escènica 2010 a la millor adaptació). Amb el director Andrés Lima, ha portat a terme la traducció i la dramatúrgia de Falstaff, a partir de l’Enric IV de Shakespeare (CDN, Madrid). També ha signat per a Lluís Soler la dramatúrgia de L’Odissea d’Homer a partir de la traducció de Carles Riba (Temporada Alta, Girona / Théâtre de l’Archipel, Perpinyà / Festival Grec, dir. Antonio Calvo). Ha signat, entre altres, les traduccions de ABlitheSpirit de Noël Coward (Teatre Borràs, ANEXA, dir. Antonio Calvo), La febre de W. Shawn (Teatre Lliure, dir. Carlota Subirós) i Estricta vigilància de J. Genet (Tantarantana, dir. Iñaki Garz).


013

Els textos i els actors

DILLUNS 7 D’OCTUBRELa glòria dels mortsInterpretat per xxxxxxxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxx

El nostre nanoInterpretat per xxxxxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxx

DILLUNS 14 D’OCTUBREPerduts Interpretat per xxxxxxxxxx i xxxxxxxxxx

La força centrífuga Interpretat per xxxxxxxxxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxxxxxxx

DILLUNS 21 D’OCTUBREI deien que plouria Interpretat per xxxxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxxxxxx

Sunday Morning Interpretat per xxxxxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxxxxx

DILLUNS 4 DE NOVEMBRExxxxxxxxxxxxxxxx Interpretat per xxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxx

xxxxxxxxxx Interpretat per xxxxxxxxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxxx


014

DILLUNS 11 DE NOVEMBRE - 1A SEMIFINALxxxxxxxxxxxxxxxx Interpretat per xxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxx


DILLUNS 18 DE NOVEMBRE - 2A SEMIFINAL

xxxxxxxxxxxxxxxx Interpretat per xxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxx


DILLUNS 02 DE NOVEMBRE - GRAN FINAL

xxxxxxxxxxxxxxxx Interpretat per xxxxxxxxxx i xxxxxxxxxxxx



015

En un espectacle tan concentrat, apareix l’estil i la personalitat de cada autor encara més remarcada.Jordi Casanovas pel Diari Ara.

Serà com una Champions de la puixant dramatúrgia catalanaJosé Carlos Sorribes, El Periódico.

Cal reconèixer que l’invent és malèvol i crea addiccióDani Chicano, El Punt.

Joves contra consagrats seria el lema d’aquest torneig sense sang i amb molta comèdiaSanti Fondevilla, Diari Ara.

A més d’exercitar múscul dramàtic, el I Torneig també va servir d’embrió per a obres que aquest any s’han allargat i muntatLaura Serra, Diari Ara

La premsa ha dit:


016

Recull de premsa

27/09/11ARABARCELONA

Prensa: DiariaTirada: 30.737 EjemplaresDifusión: 17.819 Ejemplares

Página: 30Sección: CULTURA Valor: 1.842,00 € Área (cm2): 546,7 Ocupación: 54,03 % Documento: 1/1 Cód: 50801819

6 / 29

I TORNEIG DE DRAMATÚRGIA

Diari Ara 28/9/2011


017

27/09/11EL PERIODICO DE CATALUNYA (ED. CATALA)BARCELONA



12 / 29

El Periódico 27/9/2011


018

05/10/11EL PUNT AVUI (GIRONA)GIRONA

Prensa: DiariaTirada: Sin datos OJDDifusión: Sin datos OJD


8 / 28

El Punt 5/10/2011


019



Página: 30Sección: CULTURA Valor: 687,00 € Área (cm2): 182,7 Ocupación: 20,15 % Documento: 1/1 Cód: 51913992

13 / 39Diari Ara 2/11/2011


020

II TORNEIG DE DRAMATÚRGIA 33culturaara DIMECRES, 3 D’OCTUBREDEL 2012

Mig segle de laSchaubühnei Galceran fentles Amèriques

SANTI FONDEVILA

● 50 anys del cau d’Ostermeier.Nascuda coma sala privada i ambelnomdeSchaubühneamHalleschenUfer, vaacollir laprimerarepresen-tacióel1962ambDasTestamentdesHundes oder die Geschichte derBarmherzigen [La voluntat del goso la història delmisericordiós], so-ta la direcció de Konrad Swinarski.Perònoseria fins a l’arribadadePe-ter Stein el 1970 que el teatre co-mençaria una autèntica revolucióestètica i de funcionamentqueel vaconvertir en referent del teatre eu-ropeu i a Stein en un dels creadorsmésinteressantsdelasegonameitatdel segleXX.L’actual edifici és obradel famós arquitecte berlinès ErichMendelsohn, un dels més impor-tantsdel segleXX. Stein vadeixar laSchaubühne am Lehniner Platze amitjansdels 80–nohova fer debongrat–, i el 1999 en va agafar el relleuun jove equip encapçalat pel finsaleshoresdesconegutdirectorTho-mas Ostermeier (un habitual delLliure durant l’etapaRigola) i la co-reògrafaSashaWaltz.Ostermeierésl’actualresponsabledel’única insti-tució teatral pública que queda enactiualqueeraelBerlínOccidental,ja que l’alcaldiaha centrat els esfor-çosenlarecuperaciódelsmalmesosteatres de l’antic BerlínOriental.

● ‘ElmètodeGrönhlom’s’estrenaa Los Angeles. A la fi El mètodeGrönholm, de Jordi Galceran, s’es-trena als Estats Units. Concreta-ment al Teatre Falcon deLosAnge-les, anunciat com a premiere nacio-nal. Aquest és unprimerpas. Espec-taclesmoltreconegutshancomençatla seva carrera a l’imperi del showbussines fins a arribar a la meca deBroadway. El mètode Grönholm facamíalsEstatsUnitsdemaneramo-desta, després que no fructifiquésl’estrenaambgranproduccióaLon-dres permotius aliens al text i l’au-tor. Tot arribarà, l’obra s’ho val.

● ‘Oracles’alPolvorí.Hihaespec-tacles que no surten a la cartellera.Que estan fora dels circuits de co-municació. Aquest és el cas d’Ora-cles, una creació del Teatro de losSentidos estrenada fa 10 anys alMercat de les Flors i que la compa-nyia que dirigeix EnriqueVargas varecuperaral juliol.Malgrat la invisi-bilitat i l’aïllament de l’espai teatralon es representa, El Polvorí, a lamuntanyadeMontjuïc,Oracles–unviatgesensorialúnici individual–,vaexhaurir lesentradesatotes les fun-cions.Iperaixòarahitornendurantelmes d’octubre.e

El traspunt

ARTS ESCÈNIQUES

La dramatúrgia catalana torna al ‘ring’

Vuit dramaturgs catalans demos-traran la bona formadel teatre ca-talà.Quatre autors experimentatsi quatre joves s’enfrontaran en elIITorneig deDramatúrgiaCatala-nadel festivalTemporadaAlta.

LAURA SERRA

BARCELONA.Vuitvalentshanreco-llit el guant de Jordi Casanovas: haproposat a quatre autors consoli-dats que es posin a prova en un du-el amort contra quatre joves valorsdel teatre. És el II Torneig de Dra-matúrgiaques’organitzaenelmarcdel TemporadaAlta i té unes reglesde joc, coml’anyanterior, estrictes.Els autors han hagut d’entregar untext queduri 40minuts i que tinguinomésdospersonatgesprotagonis-tes. El dia que es representi la sevaobra descobriran quins actors o ac-trius els han assignat. Llavors tin-dran3horesperassajar, i sortiranalring. Els textos dels dos contrin-cants s’exhibiran en lamateixa nit,l’unrere l’altre, i elpúblic–quedes-coneixdequiéscadatext, comamí-nim en la primera ronda– votaràquin se salva de la crema.

La selecció natural és tan cruelque el coordinador, Casanovas, as-segura queha tingutnegatives d’al-guns autors. L’any passat van que-dar eliminats tòtems del teatre ca-talàcomJosepMariaBenet iJorneti Sergi Belbel, tot i que va guanyarun dels veterans, Jordi Galceran.“El qui ho passa pitjor és el drama-turg. L’actor creix quan veu el pú-blic que crida com si fos un combatde veritat. Amb aquestes regles ésrealment on es veu el pes de la dra-matúrgia i remarca el valor del text

comaprimerapedradel teatre”,de-fensa Casanovas. Salvador Sunyer,directordelTemporadaAlta, apun-ta dos handicaps: “Que la democrà-cianosempreés lamillormaneradedecidir la qualitat d’una obra d’artiqueelsactorsvancanviantencadalectura iaixòafecta l’obra,avegadesla destrossen”, explica.

Les justes seran cada dilluns a laSala La Planeta de Girona (l’entra-daval 1 euro, copa inclosa).Els con-trincants d’aquest any són: CarlesAlberolacontraFerranJoanmiquel(8 d’octubre), Carles Batlle contraMarc Angelet (15d’octubre),MartaBuchacacontraJoanYago(22d’oc-tubre) i David Plana contra BlancaBardagil (5 de novembre). La finalserà el 3 de desembre. Els premissóntansimbòlicscomunàpatalCe-ller de Can Roca per al guanyador,uncistell deboletsper als finalistes

i un pack d’embotits per passar laprimera ronda.

PelveteràDavidPlana,el torneigha sigut una excusa “per despertar-meelcucdetronaral teatre”,diu.Elgironí Ferran Joanmiquel s’ha“obligat a fer coses que, si no, no fa-ria”peradaptar-se“almedi”.CarlesBatlle, que ha sigut professor de lamajoria de dramaturgs del torneig,també confessa que s’ha decantatper la comèdia, quehavia tocat poc,per tenirmés opcions de guanyar.

Amésd’exercitarmúsculdrama-túrgic, el I Torneig va servir d’em-brió per a obres que aquest anys’han allargat imuntat, i que passa-ran pel Temporada Alta. El text dela finalista, Cristina Clemente, Lanostra Champions particular, s’es-trenael dia 13alTeatredeBescanó.IRed Pontiac de Pere Riera s’estre-narà a La Planeta al desembre.e

A l’esquerra, els aspirants; a la dreta, els veterans; i al centre, els àrbitres. CÈLIA ATSET

Autors veterans s’enfronten a aspirants en el torneig quemuntaTemporadaAlta

LaSeca estrena ‘Acorar’,l’obra revelació de lesBalears

L.S.

BARCELONA.És jornada dematan-ça en un poble deMallorca. Una deles feines més complicades, reser-vades només als experts, és acorarl’animal. Lamanera de rematar-lo.Avui ja ben pocs ho saben fer. ToniGomila és l’autor i actor d’Acorar,elmuntatgequehaguanyat tots elspremis de la temporada 2011-12,tant dels teatres públics com delsprofessionals de les Illes Balears:millor espectacle, actor i director(per a Rafel Duran). Amb més de100 funcions a l’esquena, Gomila iDuran estrenen l’espectacle a LaSeca deBarcelona, gràcies a laXar-xa Alcover.

El que comença com una des-cripció d’una jornada dematancesenunacasa familiar–unfetquedis-para lamemòriadels espectadors–,acaba sent una reflexió sobre laidentitatcol·lectivadels illencs. “Ésla història d’una tribu que arriba aun cul-de-sac, ja que tot allò que els

hadonatsentit s’haacabat”, explicaGomila.L’actorretrocedeixalsanys90 i recorda que, en aquella època,una adulteració en un producteconservant va fer que la sobrassadaes tornésblanca. “Vapassarenmol-tescases. Iamiemvaferpensar:quiseguia fent matances era aquellagent que tota la vida ho havia fet ique estaven segurs que allò que fe-ien era perfecte des del punt de vis-tagastronòmic, tradicional i identi-tari”, explica l’autor. El cas és queels que venien embotits, aquell anyvan vendre un producte no tan boper guanyar més diners. “Això vadesmuntar esquemes que estavenmolt assentats. Ho vaig interpretarcom la darrera derrota com a po-ble”, opina.

Unaxarxa de teatre catalàL’estrenad’AcoraraLaSeca–queesrepresentarà del 4 al 28 d’octubre–significa l’aterratge de la Xarxa Al-cover aBarcelona. La iniciativa, re-llançada el 2011 per ampliar la pro-

jecciódelProjecteAlcovernascutel1996, està formada per un conjuntd’entitats diverses de tots els terri-torisdeparlacatalanaquetreballenper crear una estructura establed’intercanvi d’obres en català.Aquesta temporada tenen 5 espec-tacles en dansa. Segons Rafel Du-ran, a Mallorca hi ha una situaciópolítica“dramàtica,patètica i tràgi-ca”, resumida en els “antiillencs”.“Les subvencions han desapareguti enfonsarien tot el que sona i fapu-dor de tradició catalana”, diu.e

Toni Gomila és autor i actor d’un text que dispara lamemòria als temps de lesmatances. FRANCESCMESSEGUER

RepteElsactorstenen3horesperassajar iestrenar, ielpúblicvotaquisesalva

EngiraLaXarxaAlcovertéentitatsdelsterritorisdeparlacatalana

Diari Ara 3/10/2012


021

EL PUNT AVUIDIMECRES, 3 D’OCTUBRE DEL 201230 | Cultura i Espectacles |

El II Torneigde Drama-turgs Cata-lans demostraque aquest

“no és un país d’emprene-dors, sinó de dramaturgs”,deia de broma el directordel Festival de TemporadaAlta, Salvador Sunyer. En-guany s’han trobat vuitnous valents, que han es-crit un text de trenta mi-nuts per a dos actors. Desde dilluns vinent (la finalés el 3 de desembre) untext d’un aspirant (BlancaBardagil, Marc Angelet,Joan Yago, Ferran Joan-miquel) lluitarà contra und’un veterà (David Plana,Carles Alberola, CarlesBatlle i Marta Buchaca)pelsimple plaer de superar-lo.Els premis són gastronò-mics. L’entrada, l’única ala qual no s’aplica l’incre-ment de l’IVA, continuavalent un euro, i dóna dreta votar per la millor peça, aprendre una copa de cava ia escoltar dos fragmentsen procés. Coordina eltambé dramaturg JordiCasanovas, que admet quealguns autors han declinatla invitació a aquest tor-neig lúdic per por a perdreen la primera ronda.

Els textos ja estan tan-cats (tot i que sempre espoden fer petites revi-sions). No s’ha fet públicquins actors interpreta-

ran cada text. Se sap quinsseran els combats i elsdies, però no es dirà quintext és de cadascú fins quehi hagi veredicte. Casano-vas insinua que, si hi ha unempat tècnic, es podriademanar als púgils que es-criguin una miniescena dedesempat en deu minuts.

Evidentment, hi hamolt de joc i cap pretensióde signar un treball futur.Per a David Plana i CarlesBatlle (és professor de lamajoria dels candidats,excepte els més joves)l’obra els ha despertat el

cuc de tornar a escriureteatre. Ferran Joanmi-quel, l’únic que juga a casa,reconeix que ha escritpensant en el medi, en ellloc i per al públic que ja hoespera. L’any passat, lesrèpliques brillants se cele-braven com si fos un gol.La provatura ha facilitat latrobada intergeneracio-nal. Per Alberola, el repteserà haver d’acordar eltext amb els dos actors ennomés tres hores d’assaig,“quan acostumem a discu-tir mesos amb els meus ac-tors”. També a Marc Ange-

let, que tanca el text du-rant el procés d’assaigs, liha obligat a canviar la fór-mula. Batlle no tem per-dre. Si ho fa, serà contraun dels seus alumnes.“Sempre serà culpa me-va”, diu, indistintamentde l’èxit dels seus papers.

L’any passat, tot i enu-merar-lo com a primeraedició, no pretenia res. Elresultat, a més de divertit ifresc, va ser notable: dosdels vuits textos plante-jats enguany seran estre-na al Temporada Alta. Ésel cas de La nostra cham-

pions particular (un mo-nòleg d’una parella a duesveus que navega de la co-mèdia al drama), de Cristi-na Clemente. També RedPontiac, de Pere Riera,presentarà ampliat la tro-bada de dues mares al parcpúblic (amb maneres deprotegir els fills oposades).Clemente va ser finalistadel concurs. Riera va cau-re en segona ronda, alspeus de la mateixa Cle-mente. El text de GuillemClua ja té sala a Barcelona iuna quarta pot ser realitatel curs vinent. Joc net. ■

Cop de puny teatralJordi BordesBARCELONA

La segona edició del torneig de dramaturgs catalans demostra la proliferaciód’autors valents que volen participar al combat lúdic amb un ‘contrincant’ amic

Al centre, Sunyer i Casanovas, flanquejats a l’esquerra pels aspirants, i a la dreta, per les firmes veteranes, ahir a l’Ateneu Barcelonès ■ QUIM PUIG

Dos textos quees van presentaral torneigs’estrenenampliats almateix festival

ÒPERA

Dijous arrenca el TerrassaNoves Tendències (TNT) queinclou 16 estrenes entre els26 espectacles programats.En sobresurt, per exemple, lacol·laboració del xef del Ca-pritx (una estrella Michelin),Artur Martínez, amb la ballari-na Marta Carrasco, en un es-pectacle degustació. Tambéel presentador del programade divulgació científica QuèQui Com, Marc Boada, debu-ta al TNT. ■ REDACCIÓ

Imatges inèditesdel ‘MagicalMystery Tour’Un equip del programa Arenade la BBC ha localitzat unesimatges inèdites del rodatgedel film dels Beatles MagicalMystery Tour de quatre mi-nuts. En el metratge es veul’equip de rodatge amb Paul,George, Ringo i John fent unaparada en un establiment defish & chips que apareix breu-ment al muntatge final de lapel·lícula. Les imatges es po-den veure a www.thespa-ce.org. ■ REDACCIÓ

TEATRE

Setze estrenesen tres dies alFestival TNT

L’estrena de l’òpera La forzadel destino va estar marcadaahir per la mala maror quehan aixecat les darreres reta-llades en ajuts de l’Estat alsequipaments culturals, espe-cialment els catalans. L’alcal-de de Barcelona, Xavier Trias,va mostrar-se indignat i vaparlar d’inviabilitat de moltsprojectes. Responsables degrans equipaments culturalses reuniran avui amb FerranMascarell. ■ REDACCIÓ

Les retalladesirriten enl’estrena del Liceu

MÚSICA

El TNC endarrereix les prime-res funcions de La bête, pre-vista inicialment per estrenar-se dijous. Per prescripció mè-dica, Anna Lizaran, protago-nista del muntatge, estarà in-gressada uns dies per establirun diagnòstic del seu estat desalut, la qual cosa obliga aanul·lar les funcions d’aques-ta setmana. Divendres va sal-tar la notícia i es va deixarl’estrena per dimecres, quees manté. ■ REDACCIÓ

El TNC anul·la lesprimeres funcionsde ‘La bête’

TEATRE

El jurat ha escollit Coriolà, ElsSulfitos, Empty Cage, Nu iPatch per passar a la fase fi-nal del Sona 9 2012. Els grupshauran de superar una últimafase durant la qual s’escolliranels tres finalistes que actua-ran a la final. En aquesta fase,els grups faran una actuacióen format acústic i enregis-traran una cançó original.Aquesta és l’edició més multi-tudinària del Sona 9, amb 201grups inscrits. ■ REDACCIÓ

Cinc grups lluitenper ser finalistesal Sona 9

MÚSICA

Marta Carrasco repeteixal TNT ■ JUANMA RAMOS

Diari El Punt 3/10/2012


022



Página: 33Sección: CULTURA Valor: 1.564,00 € Área (cm2): 414,1 Ocupación: 45,87 % Documento: 1/1 Autor: LAURA SERRA Núm. Lectores: 50000

Cód: 64404833

22 / 24

Diari Ara 4/12/2012


023

Projecció internacional

Temporada Alta a Buenos Aires

La Sala Timbre 4 de Buenos Aires, dirigida pel prestigiós dramaturg, director i docent teatral Claudio Tolcachir, va ser l’amfitrió de la primera edició internacional de Temporada Alta que es va celebrar del 11 al 17 de febrer de 2013, una programació d’espectacles catalans agrupats sota el nom de Temporada Alta a Buenos Aires – Setmana catalana a Timbre 4.

Es va tractar d’un projecte nascut de la col·laboració entre el Festival i aquest teatre porteny on s’hi van poder veure tres espectacles: Insomni, de Xavier Bobés, muntatge de teatre d’objectes estrenat a Temporada Alta 2011 per la companyia Playground; Non Solum de Sergi López i Jorge Picó, es-trenat en l’edició del 2005 del Festival; i l’espectacle de dansa Striptease de Pere Faura, que es va poder veure en la darrera edició de Temporada Alta.

La setmana catalana comptava amb una versió del Torneig de Dramatúrgia, en aquest cas es van enfrontar els autors guanyadors de les dues edicions del torneig català, David Plana i Jordi Galceran, amb dos dramaturgs argentins, Diego Faturos i Francisco Lumerman.

El torneig va tenir molt bona acollida pel públic argentí qui va proclamar guanyador Jordi Galcerán,


024

Clarín 10 de febrer de 2013


025

Ara.cat 18 de febrer de 2013


026

ACN. 18 de febrer de 2013


027

Teatralnet. 19 de febrer de 2013


028

Diari Ara. 18 de febrer de 2013


029

Diari de Girona. 19 de febrer de 2013


030

Teatralnet.19 de febrer de 2013


031

Butaques i somnis. 19 de febrer de 2013


032

L’èxit del Torneig de Dramatúrgia

Una plataforma per a nous projectes teatrals

Al llarg de tres anys el Torneig de Dramatúrgia s’ha convertit en una plataforma del qual han sorgit molts projectes i produccions teatrals.

Molts dels textos que s’han presentat en aquest peculiar enfrontament dramatúrgic s’han pogut veure als escenaris d’arreu de Catalunya amb un gran èxit de públic i crítica.

El que, en un primer moment, eren textos presentats en una iniciativa teatral inèdita, s’han convertit en obres teatrals de primer ordre i han estat dirigits i interpretats per alguns dels principals noms propis del nostre país, és el cas de La nostra Champions particular de Cristina Clemente; de Red Pontiac de Pere Riera, Smiley de Guillem Clua o de El Crèdit de Jordi Galceran.


033

La Nostra Champions Particular de Cristina Clemente

19/10/12EL PUNT AVUI (CULTURA)BARCELONA

Prensa: Semanal (Viernes)Tirada: 29.993 EjemplaresDifusión: 22.200 Ejemplares

Página: 20Sección: CULTURA Valor: 2.229,00 € Área (cm2): 329,4 Ocupación: 35,97 % Documento: 1/2 Autor: CRÍTICA JORDI BORDES Núm. Lectores: 88800

Cód: 62719397

33 / 38

El Punt 19 d’octubre 2012


034

26/10/12ARA (TIME OUT CAP DE 7MANA)BARCELONA

Prensa: Semanal (Viernes)Tirada: 27.190 EjemplaresDifusión: 15.662 Ejemplares

Página: 57Sección: CULTURA Valor: 2.003,00 € Área (cm2): 215,7 Ocupación: 45,01 % Documento: 1/1 Autor: Núm. Lectores: 98000

Cód: 62954156

21 / 41

Time Out Barcelona 26 d’octubre 2012


035



Página: 40Sección: CULTURA Valor: 1.161,00 € Área (cm2): 344,6 Ocupación: 34,06 % Documento: 1/1 Autor: LAURA SERRA Núm. Lectores: 76000

Cód: 63143914

44 / 48

Diari Ara. 1 de novembre 2012


036

Red Pontiac de Pere Riera

El Punt Avui. 30 de novembre 2012


037

El Punt Avui. 04 de desembre 2012


038

Diari de Tarragona. 12 de desembre 2012


039

Smiley de Guillem Clúa

0 1 . 0 3 . 2 0 1 3

20

Te

atr

e

El silenci reveladordel personatge mut‘La terra oblidada’ i ‘La signatura 400’ coincideixen aincorporar un protagonista que no parla en l’escena

n pare malalt no pot anar a treba-llar al camp com ha fet tota la vidai prova de distreure’s amb els re-

portatges del National Geographic. L’únicafilla que ha fet arrels al poble i no ha baixata Barcelona l’atén periòdicament i mante-nen converses mínimes. Fins que hi ha undia que ell es nega a parlar més. El silencipertorba de tal manera la filla que aquestaadverteix els seus germans per-què tornin a la casa del pare iprovin de fer-lo entrar en raó.Fruit d’aquest silenci esclata-ran retrets del passat. Aquest ésel punt de partida de La terraoblidada. També en la versióteatral de la novel·la La signa-tura 400 (fins diumenge, a lacartellera del Círcol Maldà) hiparticipa un actor sense rèpli-ca. Joan Gibert escolta el dis-curs volàtil de Lluïsa Mallol.

La terra oblidada, produïdaper la Flyhard (que va tenirlloc a la sala fins que la malaltiad’un actor ho va aturar, tot justfa un any), recupera una breutemporada a l’Atrium: serà no-més fins al 10 de març. El pre-mi de Teatre Ciutat de Gandia2012 va reactivar la produccióque lidera l’autor Llàtzer Gar-cia. Un dia a la tarda, es trobenal menjador de sempre els tresgermans (Guillem Motos,Marta Aran i Muget Franc) el

U

DÍPTICSALAFLYHARD J. BORDES

pare (Gal Soler que substitueix el desapare-gut Josep Mota). El noi, que ha tingut ne-cessitat de sortir del destí que li marcava elpare al camp, arriba a la casa pairal amb laseva xicota (Laura Pujolàs) i amb la volun-tat de justificar la seva carrera d’escriptor.El pare i la germana autòctons no entenenla dèria dels urbanites, ni com poden viureamb les presses que imposa la ciutat. I és

que l’obra planteja un conflic-te entre la manera d’entendrela vida la gent que viu al campi els de ciutat. L’interès del text arrencad’una pregunta de l’autor:Com cal afrontar la malaltia ila mort d’un familiar que nos’estima però que caldrà cui-dar-lo, “si ho evites, hauràs deviure amb una mala conscièn-cia”, insinua Garcia. És una si-tuació que ja es tractava fa unsmesos, a Els nostre tigres beuenllet, d’Albert Espinosa. L’afecteper al malalt que es cuidaequilibra el dolor per la sevafutura pèrdua, i redimeix des-prés de la mort.

Comunicar sense motsSembla la feina més plàcida:tenir un personatge que no hade dir ni una sola rèplica enl’escena. En realitat, assegurentots aquells que l’han de de-fensar, és molt més complex

perquè s’ha de seguir tota l’acció i comuni-car a través de la mirada i de la posició delcos; “acabo amb la samarreta xopa desuor”, diu sorprès Soler. Gibert ho argu-menta, “és un diàleg en què un no parla”. Eldirector de La signatura 400, Joan Peris,afirma que aquell que escolta “fa créixer eltreball d’ella”.

I és que si el pagès de La terra oblidadaque fa tres anys que no pot treballar alcamp i veu com ara tothom ignora la terra is’està fent malbé adora el silenci envoltat dela natura, la bibliotecària disposa del silencicom en el seu hàbitat natural laboral, en-voltada de llibres i d’usuaris que gosentrencar la quietud de la biblioteca. El pagèsno necessita paraules, es comunica amb la

Arcàdiai el dramaLlàtzer Garcia, queescriu i dirigeix per a lacompanyia Arcàdia,debuta en el gènere deldrama. Fins ara, Arcàdiaera sinònim decomèdies, més o menysàcides. Ara, La terraoblidada obre unatrilogia sobre la família.L’autor reivindica el dretdel teatre a plantejar undilema, i remoureinquietuds, amb relacióa una cartellera en quèsembla que hi domininles comèdies i les pecesd’entreteniment queinviten a l’evasió delsmoments socials actuals.

EEl director de ‘Lasignatura 400’,Joan Peris,afirma queaquell queescolta “facréixer el treballde l’altre”. “Ésun diàleg en quèun no parla”, diul’actor JoanGibert

Final feliç,també per aheterosexualsComèdia romàntica quemostra dues formes de viurel’homosexualitat en parella

CRÍTICA JORDI BORDES

om es pot riure dels tòpics homo-sexuals de manera que en riguintant els gais com els heterosexuals i

sense que ningú se senti ferit? Aquest és elrepte que respon Smiley, una obra senzilla,sense gaire més pretensions, que va escriu-re Guillem Clua per al primer torneig dedramaturgs de Catalunya. La peça no va ar-ribar superar cap eliminatòria perquè vatopar en primera ronda amb la que seria laguanyadora: El crèdit de Jordi Galceran. Pe-rò pujada a escena es revela com un arte-facte molt intel·ligent que trenca amb lanarració sense complexos per fer aclari-ments a l’audiència heterosexual o trans-formant els personatges en narradors d’al-guns dels passatges que es viuen de manera

C cronològica. Per a Clua, hi ha dos tipus degais que semblen irreconciliables: els quegaudeixen d’un cert exhibicionisme i pro-miscuïtat, i els que viuen l’amor des de laintimitat, la fidelitat i un punt platònic.Són dos mons petits que conviuen en elsmateixos carrers però, per molt que estra-nyi a l’audiència hetero, no topen quasimai. El teatre, excel·lent laboratori on cui-nar relacions impossibles, serveix per unirun element de cada grup antagònic. I, comha de ser, sorgeixen les espurnes que ali-menten la comèdia. Podria acabar amb untancament de porta, trencant les cartes isentenciant que aquests dos universos maino congeniaran, però l’autor i director optaper l’homenatge a la comèdia romàntica i

El Punt. 01 de març 2012


040

26

Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,27febrer2013

ENDIRECTE TeatreEs reestrenenendos teatres barcelonins

senglesproduccionsde laSala FlyHard, evidènciaque la petita salade Sants sap comgenerar pecesd’èxit ambunsegell propi, reconeixible

Explica’munahistòriaE

ndirecte

EDUARD MOLNER

Són dues històries que surten de lamateixa factoria. La sala FlyHardestà creant una marca a partird’unamanera d’entendre el teatre.La terra oblidada de LlàtzerGarciai Smiley deGuillemClua han sortitdel seu lloc d’origen, la petita salade Sants, liderada pel també dra-maturg Jordi Casanovas, per ferbolos arreu i finalment instal·lar-se en dos teatres més cèntrics. Es-trenades el 2012 a la minúsculaFlyHard, ara es poden veure a laSala Atrium i a l’Espai Lliure delTeatre Lliure.Hi ha una fórmula darrere de

les produccions FlyHard? Segura-ment no, parlem de peces força di-ferents, un drama, una comèdia,amb recursos dramàtics i estils di-versos. Però les dues, i altres pecessorgides a la casa, com L’ànima dela nitdeBlancaBardagil, oLitusdeMarta Buchaca, segueixen la pre-

missa que penja del seu web, onqualsevol autor pot enviar el seustextos: “Si ets autor/a català i tensun text que se centri en temàtiquesd’aramateix i que sàpiga combinarla comèdia amb el drama o, fins itot, amb algun altre gènere, esta-rem encantats de rebre el teu textoriginal per llegir-lo i, si s’escau,parlar de fer-ne una producció perla sala.” Per estrenar a la FlyHard,doncs, el que cal és encertar el queCasanovas i els seus entenen per“un text que se centri en temàti-quesd’aramateix i que sàpiga com-binar la comèdia amb el drama”. Iel que s’entén per tot això en aque-lla casa és un teatre amb voluntatde realisme, ambientat en el dia adia d’avui i que generi emocionsdirectes i senzilles a partir de l’ex-plicació d’històries.No ens deixem enganyar, doncs,

pel petit aforament de la sala deSants; la marca FlyHard, si exis-teix, s’adreça a majories. Busca,com buscaven els antics drama-turgs del Paral·lel, la identificacióimmediata de l’espectador amballò que passa a l’escenari.

ALa terra oblidada, una filla cui-da el seu pare impedit. Els altresdos germanshanmarxat del poble.Al pare malalt li ha entrat un sob-tat atac de silenci, i els dos ger-mans urbans, convocats per lagermana cuidadora,mirende tren-car aquest silenci amb la seva pre-sència. Comencen els retrets, lesacusacions creuades, el passat fa-miliar que tots volen defugir peròque es fa present amb contumàcia.El plantejament té un aire ibsenià:per entendre el que passa en esce-na el més decisiu ja ha passatabans, i la peça és com una menade caldera que es va escalfant finsque la força del vapor acciona unavàlvula.La terra oblidada mira d’expli-

car per enèsima vegada la famíliacatalana o, directament, les sevesmisèries. Aquí la família ha anat amenys, és de classe mitjana; aLluny deNuuk (2010), de PereRie-ra, era una família molt benestant,i la família de la pel·lícula Tres diesamb la família (2009) de Mar Colltambé era acomodada. La famíliade Llàtzer Garcia seria propera ales famílies benetijornetianes ques’inicien amb Una vella conegudaolor (1962). Totes són famílies, pe-rò, que enterren ferides, humiliaci-ons, malentesos, odis, i altres tre-sors, en un silenci d’anys i panysque tot ho podreix. Llàtzer Garcia,com Pere Riera, actualitza situa-cions i llenguatge, i s’adreça a unpúblic d’ara que sembla estar dis-posat a veure i escoltar una novahistòria sobre el tema sense exigirgaires canvis.

La força de la paraulaSmiley, de Guillem Clua, arrencad’una situació austeriana (TrilogiadeNovaYork): l’Àlex deixa un llar-guíssim missatge en un contes-tador equivocat, el del mòbil del

Guillem CluaSmiley. Una histò-ria d’amorTEATRE LLIURE

BARCELONA

Fins al 10 de març.www.teatrelliure.cat

Llàtzer GarciaLa terra oblidadaSALA ATRIUM

BARCELONA

Fins al 10 de març.www.atrium.cat

les possibilitats de la profundi-tat. A Lunch Break, un tràvelingalentit recorre el llarg del passadísd’una fàbrica durant la pausa deldinar. A Nô, uns camperols ni-pons van d’un costat a l’altre, po-sant èmfasi altre cop en les dife-rències entre el fons i el primerterme, en una sèrie demovimentscoreogràfics. A Double Tide, unadona recorre la vora del mar re-collint cloïsses, mentre el tempses dilata i elsmoviments romanensempre dins el quadre. A Gosho-gaoka, la directora filma uns es-tudiants fent exercici en un gim-nàs: la càmera és fixa i els nois en-tren i surten constantment delpla. En el seu pas de la fotografiaal cinema, Lockhart ha aconseguitexplorar totes les possibilitats del’espai: des de la profunditat al fo-ra de camp.

La sublimació del gestA Nô, Lockhart es fixa en el gestdels camperols quan recullen lapalla. Lunch Break comença ambel gest d’una dona que beu d’untermos. A Double Tide el gestqueda fora de camp, ocult sota lasorra, ja que la dona enfonsa lamàa la terra humida per recollir elsmol·luscos. A l’obra de Lockhart el

gest se sublima.Més enllà del que és merament

teòric existeix, també, una certasensibilitat comuna entre el ci-nema de Sharon Lockhart i eltreball coreogràfic de Noa Eshkol.A les peces exhibides al Thyssen,els moviments de les ballarinessón tan suaus com precisos. L’es-pai resulta neutre, amb el terragris, la roba essencialment còmo-da i uns blocs opacs com a úniccomplement de l’escena; de ma-nera que el que queda i s’evidenciaés el gest, pur i net. En els vídeosde Lockhart els intèrprets de lescoreografies són eminentmentdones.Altre cop, hi ha una tasca sobre

el gest –en aquest cas, potenciatper l’essència física mateixa de ladansa–. Es podria dir que les pe-ces de Lockhart exposades alThyssen mostren –igual queDouble Tide– una dona exercintun treball físic. Lockhart sempres’ha fixat en les tasques manuals,en els gestos o en l’esport –els noisque s’entrenen al gimnàs o elsnens que juguen a la pilota a Pod-wórka.La dansa encaixa perfectament

en l’ideari de la cineasta i l’exposi-ció dels seus treballs en una salade museu, amb una pantalla quearriba fins al terra, li permet explo-rar commai les possibilitats de l’es-pai i de les tres dimensions. |

Las obres responena la ‘fórmula Flyhard’:temàtica actual,realisme i activaciód’emocions directes

Als vídeos deLockhart elsintèrprets de lescoreografies sóngairebé sempre dones

>


041

Culturas. La Vanguardia 27 de febrer 2013


042

Smiley de Guillem Clúa34cultura

DIMARTS, 10 DE SETEMBREDEL 2013 ara

TEATRE

‘El crèdit’, rerel’estela d’‘El mètode

Grönholm’

Els artífexs del fenomen teatralElmètodeGrönholm estan al darrered’Elcrèdit, lanovacomèdiadeJor-diGalceran, que s’estrena aLaVi-llarroel. El client d’una entitat hofarà tot per aconseguirEl crèdit.

També es repeteix una altra casu-alitat que ja va passar ambElmèto-de: Barcelona iMadridestrenen lesobres a la vegada (allà ocuparà elTeatro Maravillas amb Carlos Hi-pólito i LuisMerlo, dirigits perGe-rardo Vera).

L’excusa argumental d’El crèdités sucosa. Un home que ho ha per-dut tot (Boixaderas)acudeixa la se-va oficina bancària per demanarajut:necessitauncrèdit.Eldirectorde la caixa (Bosch) li demana unesgaranties que el client no pot assu-mir, més enllà de donar la seva pa-raulaqueel tornarà.Davant lanega-tivade l’entitat, l’homeoptaperunaamenaça sorprenent i absurda queposa cap per avall la vida del que espensava que ho tenia tot resolt.“L’obra parla de la vulnerabilitat.Tot el que creies segur en un no respotcaureperterra, i ladesgràciapotentrar a la teva vida sense saber perquè. És el que ens ha passat com asocietat, on han entrat la pobresa ilamisèriasensesabercom”,explical’autor.

SergiBelbelasseguraquel’espec-tacle inclou fins i tot “idees subver-sives” amb les quals s’identificaràqualsevol espectador, tot i queGal-ceran sempre es negui a anar mésenllà de les lectures teatrals. Deixales interpretacions per als especta-

dors i laresponsabilitatde“dotardeveritat les coses a vegades absurdesque passen en una comèdia” als ac-tors. Però tant Bosch i Boixaderascomeldirectorestantranquils:“Desdel primermoment, quan llegiaElcrèdit, ja veia que això és una bom-ba. Flueix sol”, deiaBoixaderas. “Elcrèdit fa diana en l’actualitat”, afe-giaBelbel, quecomparava la teatra-litat de Galceran ambBillyWilder.

Fer créixer unembrió brillantEl dramaturg va escriure una pri-mera versió curta d’El crèdit per alconcursdedramatúrgiadel festivalTemporadaAlta del 2011. De fet, vaser-ne l’obra justament vencedoragràcies a una agudesa hilarant. Jallavors Bitò Produccions li va pro-posardeconvertir-laenunespecta-

LAURA SERRA

BARCELONA. Conscients que éspràcticament impossiblequeestor-ni a repetir l’èxit d’Elmètode Grön-holm –“això només et passa un copa la vida”, insisteix el dramaturgJordiGalceran–, l’equipcreatiuqueva parir aquell espectacle s’ha tor-nat a reunir enunacomèdia,El crè-dit, que s’ensumen que serà un èxitcomercial. Sergi Belbel torna a di-rigir l’últim text de l’autor catalàmés internacional, després de tan-car la seva etapa al TNC. Al quadri-làterhi tornaapujarJordiBoixade-ras i s’hi afegeix Jordi Bosch.

El quartet vapresentar ahir l’es-pectacle, que es podrà veure a par-tir de dissabte a La Villarroel, sen-se poder evitar traçar algunes con-nexions amb El mètode Grönholm.Va ser Belbel qui va afirmar queGalceran torna a “esprémer l’actu-alitat ambun sentit de l’humor pu-nyent, ambironia idardsquesap ti-rar molt bé per fer una radiografiasense pietat de la nostra societat”.

Jordi Bosch i Jordi Boixaderas interpreten el director d’una oficina bancària i un homeque necessita diners a qualsevol preu aEl crèdit. RUTHMARIGOTH

clecomercial.Peraixòhaviad’asso-lir més d’una hora de durada. Peròel dramaturg va trigar un any a tro-bar la clau per completar l’especta-cle. “No volia engreixar una obraque tenia molt múscul”, justificaGalceran. Al final, la solució se li vaaparèixer com una obvietat: encomptes de farcir aquella peça cur-ta, la va allargar. Així, l’obra que vaescriure inicialment és, pràctica-ment intacta, el plantejament del’espectaclequearribaaLaVillarro-el,quetéunahora imitjadedurada.Serà el colofó d’una bona fornadad’obres sorgides d’aquell concursd’ara fadosanys,desprésdeSmiley,deGuillemClua(encaraencartellalClub Capitol); Lameva Championsparticular, de Cristina Clemente, iRed pontiac, de Pere Riera.e

SergiBelbel dirigeix l’obra deJordiGalceranambJordiBosch i JordiBoixaderas

MÚSICA

La Pandilla Voladora aplega rumba i humor al Poble EspanyolAlbert Pla, el Canijo de Jerez,Muchachito,Tomasito iLichis sónLaPandillaVoladora, unamenadesupergrup unit per la rumba i laconya.Aquestanit actuenal PobleEspanyol deBarcelona.

XAVIER CERVANTES

BARCELONA. “Tan important és lamúsica com l’humor”, diuJairoPe-rera,mésconegutcomaMuchachi-to. Potser per això Tomasito, com-panyseuaLaPandillaVoladora, im-provisa un vers mentre canta Deldeporte tambiénsesale: “Quese lodi-gan a Ana Botella”. Ho va fer ahir,durant la presentació del concertqueoferiranaquestanitalPobleEs-panyol iqueserà filmatperIsakiLa-cuesta. “Tokio, Tokio, Tokio... Hayque saber perder”, continua TomásMoreno Romero, Tomasito per al’art. “Serà un concert molt rum-ber”,avançaelCanijodeJerez,nomartístic de Marcos del Ojo (ex-De-linqüentes), tercera pota d’un pro-jectequecompletenAlbertPla iMi-guel Ángel Hernando, Lichis, líder

de La CabraMecànica. La PandillaVoladora va néixer per la insistèn-cia de Javier Liñán, responsable dela promotora El Volcán. “Va sermoltpesat”, fabromaTomasito.Li-ñán els va convèncer per fer un pa-rell de concerts.

La ideaeramuntarunacosasem-blant a G5, el supergrup que fa vuit

Tomasito, elCanijo, Lichis,Muchachito iAlbert Pla,superheroisrumbers.LAGATACRISTI

a Arzúa (Galícia) el 2 demarç. Des-présvanvenirmésactuacions, sem-pre de més de dues hores i amb unrepertori que inclou les cançons“més emblemàtiques” de cada und’ells i alguna versió, com araGita-nitos ymorenos, del Gato Pérez.

Ara com ara només tenen trescançons fetes entre els cinc, i la quenofaltaenelsconcertsésDeldepor-te también se sale. Vestits de su-perherois, ambunes disfresses dis-senyades per Clara Bilbao, tirend’ironiaperdefensarquel’esportnoésbopera lasalut. “Hemaconseguitque lesolimpíadesnoes facinaMa-drid”, diu el Canijo. “Com a su-perherois, estem orgullosos de lanostramissió”, exclamaAlbert Pla.

Demomentsónungrupdedirec-te ino tenenprevist enregistrarcapdisc. “Per què hem de treure capdisc si després no el compra nin-gú?”, pregunta el Canijo. “Sóntempsd’antidiscos.Apartird’aradi-rem que vam publicar un disc el 32d’agost, i que va liderar la llista dedescàrreguesaAnglaterra”,conclouMuchachito.e

HilarantL’obravaguanyarelconcursdedramatúrgiaalTemporadaAltael2011

anys va aplegar Kiko Veneno, To-masito, Los Deliqüentes i Mucha-chito. De fet, la intenció inicial eraque Kiko Veneno també hi partici-pés, “peròteniamolta feina”, recor-da el Canijo. La Pandilla Voladora,que va estar a punt de dir-se Ham-bre–era elnomquevaproposarAl-bert Pla–, van fer el primer concert

Diari Ara. 10 de setembre 2013


043

EL PUNT AVUIDIMARTS, 10 DE SETEMBRE DEL 201338 |

Cultura i Espectacles

“Si el senyor director noafluixa els quartos, inicia-ràs una acció definitivaque convertirà la seva vidaen una catàstrofe”, sen-tencia la sinopsi d’El crè-dit. La Villarroel estrenatemporada amb una co-mèdia que enfronta dospersonatges antagònics:un home que ho té tot i unaltre que ha perdut tot elque tenia. “L’obra parla dela vulnerabilitat humana,de tot allò que pensàvemque era segur i, de cop, hoperdem sense entendreper què”, explica l’autor,Jordi Galceran.

Es tracta del primerprojecte que Sergi Belbeldirigeix després de deixarel Teatre Nacional, i té elsactors Jordi Boixaderas iJordi Bosch com a prota-gonistes. “Les comèdiesnecessiten bons actors, sino cauen”, reconeix Gal-ceran, i és que l’escenaride La Villarroel serà un es-pai minimalista amb unataula i dues cadires quepermetran una interpre-tació a quatre costats. Ser-gi Belbel destaca l’adequa-ció de la sala, ja que “l’obravol crear un ambient deproximitat amb el públic, iels actors han d’interpre-tar cap endavant, cap alscostats i també al darre-

re”. El crèdit gira al voltantde l’ofec econòmic de l’An-tonio, un home que és ca-paç de fer qualsevol cosaper aconseguir que el di-rector del banc li concedei-xi un crèdit. La desgràciade l’un i l’estabilitat de l’al-tre es posen en qüestió enuna comèdia que amagaun drama actual sobreeconomia, crisi, desespe-ració i relacions humanesfràgils. “La meva intencióno era fer cap anàlisi de larealitat, sinó escriure unabona obra de teatre”, acla-reix Jordi Galceran. Noobstant això, Sergi Belbelapunta que El crèdit ser-veix de mirall a la gent:

“L’obra dóna algunes ideessubversives, posa el dit a lallaga i alhora fa riure a l’es-pectador”. En això coinci-deixen Bosch i Boixade-ras, que destaquen la qua-litat de la comèdia i alhorala dificultat de treballar-la,

sobretot perquè “Galce-ran treballa molt amb lesparaules, així que és tot unrepte aprendre les matei-xes frases, construïdes demaneres diferents”.

El crèdit va ser la gua-nyadora del Torneig deDramatúrgia del FestivalTemporada Alta 2011, uncombat en què les obreshavien de tenir dues ca-racterístiques essencials:40 minuts de durada i dospersonatges. Segons l’opi-nió del director de produc-ció de l’obra, Josep Domè-nech, Galceran va triom-far amb “una comèdiaperfecta, rodona i un textbrillant”. Després d’unany de treball intens perportar l’obra als escena-ris, Galceran explica que“ha allargat la històriaportant-la fins al final”.

A l’estil ‘Grönholm’Jordi Galceran i Sergi Bel-bel ja van compartir l’èxitaclaparador d’El mètodeGrönholm, estrenat l’any2003, que va captivar propde dos milions i mig d’es-pectadors i 60 països ar-reu del món. Jordi Boixa-deras també va formarpart del fenomen Grön-holm i ja havia treballatamb Galceran en una deles seves primeres obres,Paraules encadenades(1995), i també a les or-dres de Belbel en diverses

ocasions. El tercer Jordi,Jordi Bosch, s’incorpora altàndem després d’haveractuat a Fuita (1994). Elcrèdit té certes conne-xions amb El mètodeGrönholm, principalmentperquè segueix la pauta de

Galceran, que sol escollirtemes recurrents de l’ac-tualitat amb personatgespropers i reals. Sergi Bel-bel destaca la senzillesade la trama de les duesobres, pel fet que es des-envolupen en un sol espaii un sol temps. “A totesdues obres Galceran aga-fa l’actualitat i l’esprem almàxim”, subratlla. El crè-dit, fidel a un estil que vatriomfar arreu, tambéparteix d’una anècdotasenzilla, amb punts desurrealisme, i construeixun enfoc sorprenent delsistema capitalista.

Després d’El mètodeGrönholm i Carnaval(2006), Galceran està

convençut que, si fos perell, demanaria a Belbel quedirigís totes les sevesobres, perquè “el fet que ellsigui autor i director deteatre fa que tingui ungran respecte pel text”.

El crèdit s’estrena el 14de setembre a La Villar-roel i ja fa setmanes que esvenen entrades. Galceranreconeix, irònicament,que “els espectadors fanl’acte de fe que els bancsno fan: comprar entra-des”. De manera gairebésimultània, l’obra s’estre-na al teatre Arriaga Antzo-kia de Bilbao (dia 19) i alTeatro Maravillas de Ma-drid (dia 27), amb CarlosHipólito i Luís Merlo. ■

Doshomes iun crèdit

La Villarroel estrena temporada amb‘El crèdit’, de Jordi Galceran, unacomèdia àcida sobre vulnerabilitats

Elisabeth RouraBARCELONA

D’esquerra a dreta, Bosch, Boixaderas, Galceran i Belbel ■ ALBERT SALAMÉ

“Els espectadorsfan l’acte de feque els bancs nofan: comprenentrades”, diuJordi Galceran

“És una obraminimalista queagafa l’actualitati l’esprem almàxim”, explicaSergi Belbel

El Punt Avui. 10 de setembre 2013


044

ROGER ROCABARCELONA

Dimarts, l’escenari del petit Ro·badors 23 del Raval barceloní era un formiguer. Els músics, apare·llats per una mà innocent, puja·ven de dos en dos, improvisaven junts i donaven pas als següents. Els mestres de cerimònies eren el saxofonista Albert Cirera i el bate·ria Ramon Prats, àlies Duot, que després de cinc anys junts feien el seu últim concert: Cirera se’n va a provar sort a Lisboa. Va ser al local que han ajudat a convertir en bastió de la música improvisa·da de la ciutat. Cada dijous, «ne·vi, plogui o jugui el Barça», deien fa mesos a aquest diari, Duot han anat desenvolupant les seves pro·pietats gairebé telepàtiques a Ro·badors 23. Dimarts, en un gest que diu molt sobre la naturalesa col·laboradora d’aquesta música, Ci·rera i Prats van compartir el seu comiat amb còmplices com el pi·anista Agustí Fernández, patriar·ca de l’escena, El Pricto, saxofo·nista i agitador, o el britànic Tom Chant, primera figura importa·da d’una escena local que creix forta, encara que gairebé en si·lenci. Al final, l’atzar va deixar Cirera desaparellat. Però quan el saxofonista es buidava en un solo eixordador, Ramon Prats no es va poder aguantar i va pu·jar a tocar amb ell com han fet tantes i tantes vegades en un san·tuari que trobarà a faltar la seva passió i la seva disciplina. Duot ja no hi seran, però ells mateixos ho van anunciar: algú organitza noves sessions els dimarts al bar de Gràcia Soul Kitchen. Això no s’atura. H

L’últim concert de Duot

CRÒNICA Un adéu entre amics al petit Robadors 23

espectacles DIVENDRES60 13 DE SETEMBRE DEL 2013

Comèdia de ‘dream team’3La base d’‘El mètode Grönholm’ repeteix a ‘El crèdit’, de Jordi Galceran

JOSÉ CARLOS SORRIBESBARCELONA

poques obres com El mètode Grönholm han deixat tanta empremta en el teatre ca·talà. Gestada fa 10 anys al

T·6 del Teatre Nacional de Catalunya, es va convertir en un fenomen mun·dial amb gairebé dos milions i mig d’espectadors de més de 60 països. Amb aquest record arriba demà a La Villarroel una altra comèdia amb tres puntals del mètode: autor, direc·tor i un actor. Jordi Galceran, Sergi Belbel i Jordi Boixaderas es retroben a El crèdit en un equip, amb Jordi Bosch com l’altre intèrpret, que és un dream team de la comèdia. És, a més, la primera estrena de Belbel després dels seus set anys al TNC. El part d’El crèdit, no obstant, ha estat llarg. Va ser la primera gua·nyadora del torneig de dramatúr·gia del festival Temporada Alta, amb lectures de textos de 40 minuts per a dos personatges. D’aquella edi·ció ja s’han muntat amb èxit rivals com Smiley (Guillem Clua), Red pon-tiac (Pere Riera) i La nostra Champions particular (Cristina Clemente). I no va ser pels dubtes del productor. «En la primera ronda ja li vam parlar de fer l’obra», explica Josep Domènech, de Bitó. «Un any després ens va dir que ja estava a punt».

L’AVAL DE LA PARAULA / Aquesta tardan·ça Galceran la justifica per la seva por a afegir «greix» a un text que te·nia «molta musculatura», manifes·tada en un argument senzill i direc·te. Un home va a una entitat bancà·ria a demanar un crèdit amb l’únic aval de la seva paraula. El director de l’oficina l’hi nega i el client el pressi·onarà amb una amenaça absurda. «Les coses més òbvies són les que més costen. La primera part de l’obra és idèntica a la lectura del Temporada Alta. He portat la histò·ria de manera lògica fins al final»,

diu Galceran, que deixa una altra empremta del seu «teatre nu, text i actors». L’autor es va posar a escriure en uns dies en què només es parlava de les dificultats per obtenir un prés·tec, però no el mou l’afany de denún·cia. «La crisi és el paisatge. L’impor·tant és la relació entre els dos perso·natges. El client ho ha perdut tot i el director creu que té la seva vida con·trolada. Amb una sola frase del cli·ent el seu món s’ensorra. L’obra par·la de la vulnerabilitat». Belbel sí que creu que El crèdit deixa «alguna petita idea subversi·va» sense un discurs «moral ni socio·econòmic». «Però amb ironia i dards fa una radiografia sense pietat de la nostra societat», afegeix. El direc·tor se sent còmode amb el «mini·malisme» que defineix el teatre de

Galceran. «Un sol espai, un temps i les regles clàssiques», detalla. És una obra que demana «proximitat» del públic, disposat a quatre bandes a La Villarroel. Galceran, mentres·tant, està igual d’identificat amb la batuta de Belbel. «Ja vaig dir un dia que m’agradaria que dirigís totes les meves obres. Ell també escriu i sem·pre fa posades en escena a favor del text». Els intèrprets tampoc escatimen esperançats elogis. «És una obra que camina sola amb un gag darrere l’al·tre. Una bomba», diu Boixaderas. «Hi ha molt talent i molt teatre», corro·bora Bosch. La confiança de Borja Sitjà, director de La Villarroel, no re·sulta menor: El crèdit no té data de sortida i estarà en cartell mentre mantingui el suport del públic. H

INICI dE tEmpoRAdA A LA vILLARRoEL

33 Jordi Bosch (el director del banc) i Jordi Boixaderas (el client), a la taula de negociacions d’‘El crèdit’.

FERRAN SENDRA

Sergi Belbel dirigeix un text sobre el pols per un préstec entre un client arruïnat i el director d’un banc

El Periódico. icult. 13 de setembre 2013


045

www.timeout.cat 59

Teatre

Pregunta punyetera quan estàs a punt d’estrenar una comèdia que va d’un director d’oficina bancària i un client que vol un crèdit peti qui peti: amb els temps que corren, ¿no creieu que riure’s de la gent que va a demanar un crèdit i no li donen és una mica bèstia? Resposta ràpida del director, Sergi Belbel: “Jordi Galceran dóna idees, eines, a la gent per a quan vulgui demanar un préstec. Quin sentit tenen els bancs si no donen diners? I en moments de penúria, el que ens diu Galceran és que hauríem de fer servir altres mètodes”. Jordi Bosch, que fa de director de sucursal, rebla el clau: “Si quan Jordi Boixaderas –el client– canvia les regles del joc, jo truqués el guàrdia de seguretat perquè el fotessin fora, l’obra podria ser un thriller, encara que acabés passant el que passa en aquesta obra”. Tocats i enfonsats.

I és que el nou text del rei català de la comèdia és un manual de com comportar-se en un moment

de crisi com el d’ara. I sobre com han canviat els paradigmes al nostre país. De fet, els protagonistes d’El crèdit, Bosch i Boixaderas, van coincidir fa un any i mig a Els jugadors, de Pau Miró. I la víctima, aleshores, ens recorda Boixaderas, també era un banc. El de Galceran té nom i tot, Caixa.

El que passa aquí, tanmateix, té més a veure amb la línia de Galceran de satiritzar el poder: Burundanga, El mètode Grönholm... Al final, diu Bosch, si despulles els que estan a dalt de tot, si els desmuntes, veus que són com “personetes”. No és que l’autor pretengui que els

banquers ens caiguin bé. Ben al contrari: els ridiculitza.

Tot i no ser un actor de comèdia pur, El crèdit és el tercer Galceran que fa Boixaderas. “Hi ha comèdies que no puc fer, però amb ell em sento com peix a l’aigua. Té una manera de dir les coses que veig immediatament”. Bosch, més avesat a fer-nos riure que plorar, s’endinsa en el seu segon Galceran. I té les coses ben clares: “La comèdia demana fer el ridícul, amb dignitat, però fer el ridícul”.

Galceran, Bosch i Boixaderas, per cert, acompanyen el retorn com a director lluny del TNC de Belbel, encara que Boixaderas digui que no necessita padrins. L’ajudant de direcció, Antonio Calvo, que el coneix d’abans, assegura que Belbel no ha perdut el sentit lúdic de l’assaig: “Si hi ha 50 persones i en sents un que riu, segur que és ell”. En donem fe. EL CRÈDITLa Villarroel A partir del 14 de setembre

Com ensarronar els bancsJordi Galceran ens dóna armes per aconseguir calers a ‘El crèdit’. Andreu Gomila en parla amb Jordi Bosch i Jordi Boixaderas

La comèdia demana fer el ridícul, amb dignitat, però fer el ridícul

Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, amics o enemics?

TeatreCoordina Andreu Gomila [email protected]

Des de fa molts i molts anys, gairebé des que

Benet i Jornet es queixava perquè no feien teatre català a Barcelona, que els polítics de torn, fins i tot els agosarats programadors, parlen de la internacionalització de les arts escèniques. Un concepte tan gastat, tan buit en ell mateix, que ha perdut tot el sentit. Bàsicament, perquè es fa servir per quedar bé. Res més.

Ara, ta-txaaaan, els donaré una idea. No es pensin que

aquest senador brètol i maldestre només va néixer amb el bat de beisbol sota el braç. Doncs, la idea és la següent: per què coi no creen una oficina que es dediqui a vendre espectacles catalans a l’estranger? Una oficina pura i dura, de venda, que es passegi pel món conegut amb una bona carpeta, una VISA, un enorme somriure i ganes de cobrar una comissió. I que enviï vídeos a tort i a dret i faci venir els programadors aquí.

No es tracta de portar xous locals a fires, cosa que ja fa

el Ramon Llull, sinó d’aconseguir que el Royal Court estreni un Pau Miró, que el Festival d’Avinyó programi La Veronal, que Bergen estreni una òpera d’Agustí Charles, que el millor espectacle de text de la temporada giri per Europa. És a dir, fites importants que només aconsegueixen els creadors amb trajectòria i que sol estar lluny de les possibilitats del jove talent. Simplement perquè a Europa no els coneixen.

Ei, no caldria augmentar el personal administratiu.

Estic segur que entre l’Institut Català d’Empreses Culturals i el Ramon Llull podrien fer-ho, perquè hi treballa gent que coneix el mercat internacional i sap com vendre les coses a fora.

Això que els proposem, senyores i senyors, no és

cap idea del diable per fer-los la punyeta, ni res impossible. A Bèlgica, Alemanya, fa anys que tenen oficines d’aquesta mena. I els va molt millor que a nosaltres. –Andreu Gomila

BrutusL’ocina

na Andreu GoGoGoGoGoGoooGoGooGooGoGooooooGooooooGoooG iiilimmiiiiiliiillllliiiiiiiiilllliiiiilllmmiiiiillllllmmiiiiiiilllmmmmmmmmmmmmmiliiilllmmmmmmmmmimmiiiiillllmmmmmmiliiiillmmmmmimmimmiliilllmmmmmmmiiiiiilllmmmmmiiillllmmmmmimiillllmmmmmmmiillillmmmimilmimimilmimillmmmmmimilmmimilmmiimilmmmmilmilmiilmimiilllmiiiimillllmiliiiilmilmmmiiililmmmmilimiillmm lililmiiiiilmilmmmiiii aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaaa@timeoututututututututututtutututtuttttttttttuttuttttutttuuttuuuttuuutt ccccacacacacacacc.ca.caacca.ca.ca.caca.ca.ca.ca.ca.ca.ca.ca.cacaaccaa.cacacaaaaa. aaaaaaattttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttt

IVÁN

MO

REN

O

TimeOut Barcelona. 13 de setembre 2013


046

12

TEATRE•NOHAS TROBAT RESMILLOR?PER PASSAR L’ESTONAT’AGRADARÀNO TE LA PERDISOBRAMESTRA

L’APUNTADOR

EL SENTIT DE LA CULTURAAquestésel títoldeldebatquetindràllocelspròximsdies18i19/9alteatredelCCCB. Icomque,pensielquepensialgunil·lustresenyorministre,el teatretambééscultura inosolamentpurentreteniment,eneldebathiparticiparannomsdesta-catsdelnostremónescèniccomaraToniCasares,SimonaLevioXavierMarcé.L’entradaalesdiversestaulesrodonesprogramadesés lliure. I lespodeuseguir tambéendirecteenstreamingatravéselwebdelCCCB,oviaTwitteratravésdel’etiqueta#SentitCultura.CCCB.Montalegre,5.

NIT DE REISAquestcapdesetmanapodeugaudirgratuïtamentd’unameravellosaco-mèdiadeMr.WilliamShakespearequeconstitueixel treballdefinaldecarreradins l’especialitatdeDireccióiDramatúrgiadel’EscolaSuperiord’ArtDramàticd’AdriàAubert.Ficatsenaquestdivertimentmagistral,hitrobareurostrestanconegutscomaraelsdeLauraAubert,QueraltCasasayasoRobertGonzález. InstitutdelTeatre.TeatreEstudi.PlaçaMar-garidaXirgu,s/n.Dv. ids.,20h;dg.,18.30h.

Comhancanviat lescoses!Només

hanpassatdeuanys,peròsembla

benbécomsiestiguéssimparlant

d’unaaltraera!Quanelsexecutius

d’altavoladaqueprotagonitzaven

ElmètodeGrönholmdecidienpre-

sentar-seaunesproves laboralsen

quèestavendisposatsaferelmés

espantósdelsridículs,hofeien

bàsicamentperpromocionar-se

unamicamésiaixípujarunaltre

esglaócapalcimdelmónempre-

sarial.Peròara,potserelsperso-

natgesd’aquellextraordinarièxit

teatralquejahasigutvistpervora

dosmilionsimigd’espectadorsde

seixantapaïsosdiferentsaccedi-

rienasotmetre’saproves igualde

ridículesnoméspermantenirel

mateixnivell laboralquejatenien,

finsi totencaraquelapagafos

moltméspetitaquelaquecobra-

venllavors.Isi, llavors,aquells

personatgeshaguessindecidit

sol·licitaruncrèdit,posempelcas,

perfer-seconstruirunatercera

residència,hauriensigutrebutsa

lasevaentitatbancàriaambcatifa

vermella.Encanvi, siaraanessina

demanaruncrèdit,posempercas,

perpagar lahipotecadecasaseva

encaraquesiguihipotecant-se

unamicamés,elsdemanarien

unavalabansi totdedonar-los

els impresosperomplir,queel

papervamoltcar i tampocéscosa

dellançar-lo.Isipercasualitates

presentessin jaambl’avala lamà,

elsdemanarienquiavala l’aval.

EL TRIOTRIOMFAL

I EL CONVIDATDE LUXE

Potseruspreguntareuaquève

parlar tantdelGrönholm si, de

moment, no tenimcap reposició

de l’espectacle a la vista.Tot i

que, si noesteumolt despistats,

nouspreguntareu res, perquè ja

haureucaigut enel fet que som

davantunmuntatgeque reuneix

denou l’autor (JordiGalceran),

el directororiginal (SergiBelbel)

i undels actors (JordiBoixade-

ras)d’aquell cèlebre espectacle.

A tots ells s’afegeix aquest copun

JordiBoschdel tot intransigent;

nocal que li aneuadir queésun

actor extraordinari (el seuduel

ambel també sempremagnífic

Boixaderaspromet resultar tan

memorable comhohansigut

totes les trobades anteriors

d’aquestparell demonstres

escènics), perquèni així us con-

cedirà l’anhelat crèdit; Boschestà

aquestsdiesmoltficat enel seu

paperdedirectord’una sucursal

bancària, i ni elsmés servils afa-

lacs li faranoblidarqueelsdiners

d’unbanc sónmatèria sagrada.

VIGILA,QUESÉONVIUS!

Belbel iGalcerantenenmoltclar

que,fitxaartísticaabanda,entre

aquellmètodeiaquestcrèditexis-

teixenmoltsaltresnexescomuns.

Començantpel fetque lesdues

obresparteixendesituacionsben

reals, encaraque lasevadinàmica

lescondueixipermomentscap

aterrenysquepodriensemblar

inversemblants. Icontinuant,

naturalment,per lasevamanera

(iaquestésuntretcaracterístic

de totel teatredeGalceran)de

servir-sede l’humorperdibuixar

situacions inquietantsenquèpot

sortir fàcilmentcapa lasuperfí-

cieelpitjorquetenimdins.Més

encaraquanladesesperaciós’hi

ficapelmig idinsel teucapno

veusaltracosaqueportes tan-

cades.Comfaunadècada,però

dinsuncontexteconòmicqueha

canviat radicalment ihadeixat

encaramésa lavista les febleses

del sistema,GalceraniBelbel

s’hanproposat fer-nosriure

mentreensrecordenelcostat

méssalvatgedelcapitalismeiens

mostrenuncopmés lesdiferents

formesd’esclavatgeaquèdóna

llocel liberalismeeconòmicsense

fre.Aixòsí, lacrisi enshafetmés

descarats. Iara,quandeneguesun

crèditaalgú,etpots trobarqueel

sol·licitantetplanticara i t’ame-

nacide fer-te lavida impossible i

acamparsicaldavantdecasa teva.

Hotensclar,JordiBosch!RAMONOLIVER

EL CRÈDIT

De Jordi Galceran.Dir.: Sergi Belbel.Int.: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas.Del 14/9 al 3/11. Lloc: La Villarroel.Villarroel, 87.Urgell (L1), HospitalClínic (L5).934511234.€26-30euros.Dedt. a dv., 20.30h; ds., 18 i20.30h; dg., 18h .

QUAN FALLA EL MÈTODE,CAL CANVIAR-LO RADICALMENT!BELBEL ES RETROBA AMB GALCERAN I BOIXADERAS DEMANA DINERS A BOSCH

FOTO:DAVIDRUANO

ROBERTGONZÁLEZ

La Vanguardia. El Dominical. 13 de setembre 2013


047

32 LAVANGUARDIA C U L T U R A DILLUNS, 16 SETEMBRE 2013

Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, els dos actors que representaran l’obra a Barcelona

La sala Beckett obre un nou espai al Poblenou i persevera enla idea de convertir-se en la casa dels autors catalans

Aquest síqueés llocperal teatre

LA VILLARROEL

TEO CAMINOBarcelona

E l començament de la tem-porada 2013-2014de la sa-la Beckett estàmarcat per

la seva expansió al Poblenou –ons’ha habilitat un espai per a lesoficines, tallers i assajos– i perun cicle de set espectacles de lacompanyia Obskené, amb estre-nes, versions d’obres clàssiques ireposicions de les seves millorspeces. Totes ambuna forta càrre-ga reivindicativa.El creixement de la sala Bec-

kett es va posar en marxa quanl’Ajuntament de Barcelona els vacedir l’antiga cooperativa de Paui Justícia, ubicada al carrer Batis-ta, número 15, del barri delPoblenou, lluny de la seva Gràciaactual. L’edifici, comprat el 2007per l’Ajuntament, estava en moltmal estat i ha requerit una apor-tació de 325.000 euros per re-formar-lo mínimament. La ideaés que de mica enmica es prepa-ri per acollir l’Obrador de la salaBeckett i es converteixi en unespai formatiu i experimental on

els espectadors puguin formarpart del procés creatiu. “És moltimportant el diàleg especta-dor-creador, perquè es produeixuna sinergia que els beneficiatots dos”, explica el director, To-ni Casares.Caracteritzada per la tasca de

suport al teatre català contempo-rani, el començament de la novatemporada de la sala Beckett,amb la selecció d’espectacles dela companyia Obskené, n’és unbon exemple.Les representacions van co-

mençar dijous passat amb l’estre-na de Este no es un lugar adecua-do para morir, d’Albert Boronat.Unaobra que ens parla de la pres-sió social, de comés de difícil viu-re en la mirada de l’altre i de lapor de no ser acceptat. Ens mos-

tra els dubtes existencials d’un jo-ve que viu espantat pel què diranels habitants del poble. Una his-tòria de relacions i demisteris enquè molts es veuran reflectits.Buenos Aires, escrita per l’ar-

gentí Rafael Spregelburd i dirigi-da per Ricard Soler, és la segonaobra que es podrà veure a partirde dimarts, 17 de setembre, a lasala Beckett. Quatre personatgesque somien i fan projectes per co-mençar de nou i sortir de la crisi.Una comèdia àcida en un mo-ment en què la realitat ens ha dei-xat sense pla B.La premiada versió del clàssic

de Lope de Vega, Fuenteovejuna.Breve tratado sobre las ovejas do-mésticas, tracta temes tan actu-als com l’abús de poder. L’obra–premiada com amillor especta-

cle al festival d’Almagro– mantéalguns versos originals i és un in-tent d’acostar el teatre al carrer,ja que l’única funció tindrà llocal pati de l’institut Quatre Can-tons del Poblenou i el preu del’entrada serà simbòlic (3 euros).Trossos, d’Albert Boronat, és

una obra singular que es re-presentarà a la seu del Poblenou.L’espectacle es desenvoluparà

en dos envelats amb un afo-ramentmàxim de 24 persones. Acada habitacle hi haurà un actorargentí –i xilè el segon dia derepresentació–, que explicarà,en primera persona, experiènci-es reals sobre el seu procésmigratori.Más allá del parque/Al otro la-

do del parque ens trasllada a unasocietat futura en què tot està le-gislat i en què estem obligats allleure. Fins que apareix algú i in-tenta canviar les coses. Però comen la trilogia de les distòpies d’Al-dous Huxley (Un món feliç), RayBradbury (Fahrenheit 451) i Geor-ge Orwell (1984), i com a la vidamateixa, les ànsies de rebel·lia da-vant la injustícia són sufocades iels heretges, condemnats al des-terrament.Completen la programacióRe-

daliz, un conte poètic i enigmàticdel dramaturg Pedro Lipcovichque mostra un enfrontament en-tre germans, i L’ogret, de Suzan-neLebeau, una defensa de l’esco-la pública i de la pluralitat que esrepresentarà al centre cívic CanFelipa.c

JUSTO BARRANCOBarcelona

No és pas la primera ve-gada que passa. I elprecedent és més quebo. Jordi Galceran re-

corda que ja va estrenar gairebéalhoraElmètodeGrönholm a Bar-celona i a Madrid quan va néixerl’obra que ha donat la volta almóndins del programaT6delTe-atreNacional. I ara sí que ja estre-na totalment alhora a Barcelona ia Madrid El crèdit, una comèdiaambientada en la crisi actual enquè un home entra en una caixad’estalvis i sol·licita un crèdit…només amb la seva paraula que eltornarà. Tot i que això no hauriasuposat cap problema en els anysesbojarrats que s’acostaven al bo-om, en plena crisi és gairebé un

anatema. I, a més a més, és elpunt de partida d’una història es-bojarrada en què el sol·licitantdel crèdit llança contra el di-rector del banc una amenaçaaparentment absurda que desen-cadena una tirallonga de diàlegsesplèndids i delirants. I de conse-qüències.A Madrid la parella que dóna

vida a aquest particular combatdialèctic són Carlos Hipólito iLuis Merlo, dirigits per GerardoVera al teatreMaravillas. I a Bar-celona s’enfronten a la peça doscòmics d’excepció, Jordi Boixa-deras i Jordi Bosch, dirigits perSergi Belbel –en la primera direc-ció després de deixar el TNC– aLa Villarroel, que tindrà un esce-nari central amb grades als qua-tre costats.Galceran recorda que El crèdit

va néixer fa dos anys en el primerTorneig de Dramatúrgia Catala-na del festival Temporada Alta,en què les peces que hi concursa-ven només tenien 40 minuts. Eltext era tan bo que va aconseguirque el públic es pixés de riure iva derrotar tots els altres, alçant-se com a campió en una lecturadramatitzada que aleshores vanprotagonitzar Lluís Soler iFrancesc Albiol. El problema, es-clar, era que 40minuts eren pocsper portar El crèdit a un teatreconvencional. “La relació de l’es-pectador amb el text era moltpotent i em van proposar que hidonés una durada convencional,però vaig tenirmolts dubtes”, ex-plica. No volia engreixar la peça,“fer-la grassa, fofa”, diu.Hi va do-nar moltes voltes durant untemps i al final, explica, va fer el

més obvi, “que de vegades és elque més costa”: “Al final l’obrainicial deixava oberta una granexpectativa sobre el que passaria.Havia de continuar-la, comple-tar-la”. Així que la primera partés gairebé idèntica a la que vapre-sentar fa dos anys a Girona (“in’he portat la lògica fins al final,de manera que tota l’obra estiguimusculada”).La idea de partida, remarca, és

molt senzilla, perquè no li agradarecarregar gaire les obres: “Text,actors i donar-hi tota la força”. Ai-xí que, reconeix, els intèrpretseren fonamentals. “Aquestes co-mèdies, si no les fan grans actors,cauen, perquè han de fer veritatles coses absurdes que de vega-des passen”. I li sembla que Boi-xaderas i Bosch són el duo perfec-te per a una obra que, reconeix,

beu del que passa al voltant,d’aquesta situació en què el crè-dit no flueix, però que “tampocno té gairemés punts de contacteamb la situació actual”. Es tractasobretot, apunta, “d’un personat-ge que ho ha perdut tot i d’unaltre que es pensa que té la vidacontrolada, una família i una fei-na formidable, però amb una solafrase del client el seumón s’esfon-dra”. Una frase que gira al vol-tant –no podia ser de cap altramanera parlant de crèdits– de laconfiança. “L’obra parla de la vul-nerabilitat, com en un instant ladesgràcia es pot colar al teu pai-

satge sense saber com ha passat,igual que al nostre país”.Per Belbel, a l’obra hi ha “iro-

nia i dards molt ben llançats enuna radiografia sense pietat de lanostra realitat en un text tocatper la gràcia. Fer diana de la re-alitat és molt difícil i El crèdit hoaconsegueix”. Això sí, JordiBoixaderas diu: “Ja es veia quel’obra era una bomba, amb ungag rere l’altre, de manera que ésmés gran la responsabilitat d’ai-xecar-la i que funcioni”.Galceran és conscient quemai notornarà a aconseguir un èxit depúblic com el d’El mètode Grön-holm. “Espero escriure alguna co-sa millor, però que una obra tevaes converteixi en un fenomenpassa una vegada a la vida”, som-riu. Però, adverteix, això sí, queper a El crèdit “fins i tot s’han ve-nut força entrades anticipades,demanera que el públic sí que hafet una cosa que el director de lacaixa no fa a l’obra: un acte deconfiança”.c

La sala programauna selecciód’espectaclesde la companyiateatral Obskené

Jordi Galceran, autor d’‘El mètode Grönholm’, estrena a Barcelona iMadrid una obra sobre la crisi actual

Undramaturgambcrèdit

“L’obra parla dela vulnerabilitat,de com en un instantla desgràcia es potcolar al teu paisatge”

La Vanguardia 16 de setembre 2013


048

Diari de Sabadell. 10 de setembre 2013


049

Venda Anticipada

Avantatges i descomptes


050

Identifica els espectacles de Temporada Alta

Els espais

dossier de l'espectacle iii torneig de dramatúrgia catalana

Documents