D’ON TRAURE LES IDEES

Quantes vegades us demanem que escriviu una narració, un conte,

que us inventeu una història?

Hem parlat a classe de

l'estructura, dels elements

narratius i descriptius, del

diàleg,... us donem unes

indicacions de l'extensió, i ja

està. Però sobre què escriure?

Al següent text hi ha unes reflexions d'Isaac

Asimov sobre la inspiració. D'on li vénen al

prolífic autor d'obres de divulgació científica

però, sobre tot, de novel·les i narracions de

ciència-ficció, les idees per crear uns llibres

que han atret a milions de lectors? El

fragment procedeix de la "Introducció" que

el mateix Asimov escrigué als seus Contes

complets.

En els dos primers volums dels meus contes complets (aquest

és el segon) tinc més de cinquanta relats, i encara me’n

queden molts més per a volums futurs. He d'admetre que fins

i tot a mi em deixa una mica atònit. Em pregunte on vaig

trobar temps per escriure tants contes, considerant que

també he escrit centenars de llibres i milers d'assaigs. La

resposta és que m'he dedicat a això durant cinquanta-dos

anys sense pausa, de manera que tots aquests contes

signifiquen que ja sóc una persona de certa edat. Una altra

pregunta és d'on vaig traure les

idees per a tantes històries. Me

la plantegen contínuament. La

resposta és que, al cap de mig

segle d'elaborar idees, el procés

es torna automàtic i

incontenible. Ahir a la nit em

trobava al llit amb la meua dona

i alguna cosa em va estimular la

imaginació.

- Acaba d’ocórrer-se’m una altra

història sobre desitjos frustrat

- li vaig dir.

- Com és? - Em va preguntar.

- El nostre heroi, que ha estat beneït amb una dona

tremendament lletja, li demana a un geni que li concedesca

una dona bella i jove al llit a les nits. Se li concedeix

el desig amb la condició que en cap moment ha de tocar,

acariciar i ni tan sols acostar-se al darrere de la jove.

Si ho fa, la jove es transformarà en la seua esposa. Cada

nit, mentre fan l'amor, ell no és capaç d'apartar les mans

del darrere, i el resultat és que cada nit es troba fent

l'amor amb la seua esposa1.

La veritat és que qualsevol cosa em fa pensar en un conte.

Per exemple, estava revisant les galerades d'un llibre meu

quan em va trucar el director d'una revista. Volia un conte

de ciència ficció immediatament.

- No puc - li vaig dir -. Estic embolicat amb unes

galerades.

- Deixa-ho.

- No. - Vaig penjar. Però en penjar vaig pensar què còmode

seria tenir un robot que pogués corregir les galerades per

mi. Immediatament vaig deixar de revisar-les, ja que tenia

el conte. El trobareu ací com «Galeot». El meu conte

favorit en aquesta compilació és «L'home bicentenari». Poc

abans d'iniciar l'any 1976, el

del bicentenari dels Estats

Units, una revista em va

demanar que escrivís un conte

amb aquest títol.

- Sobre què? - Vaig preguntar.

- Sobre qualsevol cosa. Només

tenim el títol. - Reflexioní.

Cap home pot ser bicentenari,

ja que no vivim dos-cents

anys. Podria ser un robot,

però un robot no és un home.

Per què no un conte sobre un

1 Com la meva estimada esposa és per a mi la dona més bella del món-i ho sap-no es va prendre a mal aquesta història, excepte per dir-me que jo tenia una ment morbosa.

robot que desitja ser home? Immediatament vaig començar

«L'home bicentenari», que va acabar per guanyar un premi

Hugo i un Nèbula.

Una vegada, la meua estimada esposa Janet tenia un fort mal

de cap, però tot i així es va sentir obligada a preparar el

sopar al seu amant espòs. Va resultar ser un sopar exquisit

i, com sóc un amant espòs, vaig comentar:

- Hauries de tenir migranyes més sovint. - Ella em va

llançar alguna cosa i jo vaig escriure el conte «Versos

lluminosos».

Un jove col·lega va morir el 1958 i li van fer una

simpàtica nota necrològica al New York Times. Va ser en

aquells vells temps en què els escriptors de ciència ficció

no gaudien de gran notorietat. Em vaig posar a rumiar si,

quan jo passés a la gran màquina d'escriure del cel, el New

York Times es dignaria mencionar-me a mi també. Avui sé que

ho farà, però llavors no ho sabia. Així que després de

moltes cabòries vaig escriure «Necrològica».

Un cop vaig tenir una discussió acalorada amb el director

d'una revista. Ell desitjava que jo introduís una

modificació en un conte i jo

em negava, no per mandra, sinó

perquè pensava que faria malbé

el conte. Al final, se’n va

sortir amb la seua (com és

habitual), però jo em revengí

escrivint «El dit del mico»,

que és una bona descripció del

que va succeir.

La directora d'una publicació em va demanar una vegada que

escrivís un conte sobre un robot femení, ja que fins aquell

moment tots els meus robots eren masculins. Vaig acceptar

sense objeccions i vaig escriure «Intuïció femenina». El

que millor recorde d'aquest conte és

que no vaig entendre que la dona el

volia per a ella. Vaig creure que

m'estava donant un consell

desinteressat. En conseqüència, quan

vaig acabar el conte i un altre

director me’n va demanar un amb tota

urgència, em vaig dir: - Doncs ja ho

tinc. - I quan la directora es va

assabentar vaig rebre una pluja

d'insults. Alguns contes sorgeixen

quan una altra persona fa un comentari

casual. Contes com ara «Reunim-nos» i

«Pluja, pluja, allunya't» són

exemples. No em sent culpable per inspirar-me en frases

alienes. Ja que els altres no faran res amb elles, per què

no usar-les? Però el cert és que els contes sorgeixen de

qualsevol cosa. Només cal mantenir els ulls i les oïdes

oberts i la imaginació en marxa. Una vegada, durant un

viatge en tren, la meua primera dona em va preguntar d'on

treia les idees; vaig respondre:

- De qualsevol lloc. Puc escriure un conte sobre aquest

viatge en tren. - I vaig començar a escriure a mà. Però

aquest conte no figura en aquest volum.