Ainoha Lahuerta

Tesa Mollà

Miquel Martinez

Jorge Raga

Pablo Sanchís

DIA 1.

20/10

Avui he començat a escriure aquest diari perquè ma mare m’ha dit que tinc que fer-ho

per a poder narrar les meues aventures de guerra quan vaja a enfrontar-me a eixos

americans. Bo, tot açò ha començat avui: 20 d’octubre.

Aquest mati estava desdejunant tranquil·lament mentre parlava amb ma mare del que

anava a fer per el mati, però de sobte vam veure com dos homes muntats a cavall

cavalcaven cap a la nostra humil casa. Quan arribaren varen tocar molt fort a la porta,

pareixia que venien a per nosaltres com si haguérem comés un crim o alguna cosa

semblar, llavors, molt espantant vaig obrir la porta deixant-me ma mare asseguda a la

taula també amb molta por. Al obrir vaig veure que eren soldats, hem vaig quedar de

pedra però la meua sorpresa va ser major quan vaig saber que a qui buscaven era el

meu pare, que curiosament havia mort mig any enrere per pneumònia.

Els soldats, que volien el meu pare per a reclutar-lo per a la guerra contra els

americans que s’havien revelat contra la corona d’Anglaterra, es van quedar un poc

sorpresos però de seguida varen reaccionar dient-me que com a fill seu que era tenia

que respondre per el meu país i em varen donar deu minuts per a arreplegar les meues

coses, agafar el cavall del meu pare i anar-me’n amb ells.

Aleshores, vaig anar a la meua cambra i agafí uns quants pantalons i samarretes,

també vaig agafar un llibre en blanc sobre el qual estic escrivint aquest diari. En uns

minuts ja estava llest i després de muntar al cavall, marró clar amb dues taques

blanques, tots tres vam partir cap a un xicotet poble marítim. En aquest poble vaig

poder observar a moltíssimes persones que, al igual que jo, estaven obligats a lluitar

per una guerra que no els importava ja que estaven molt bé a casa amb les seues

famílies. Més tard van passar llista i quan van nomenar el meu nom, em vaig dirigir a

una espècie de tenda de campanya, en la qual m’assignaren el meu rang i destí: “ ets

un soldat ras i el teu destí és Florida” em va dir un generar que allí hi era.

Aquesta nit he embarcat al vaixell “Ocean Wave”, és prou gran, espaiós i decorat amb

un estil un poc carregat per al meu gust. Al entrar em van assignar un camarot, en el

qual hauré de passar uns quants dies, i després de sopar una sopa un poc freda i

creïlles m’he dirigit al camarot per a descansar i escriure aquest llarg dia al meu diari.

No sé quan tornaré a escriure, el que si sé és que tindré moltes coses que contar.

DAY 2.

25/10

I haven’t written lately because the trip was a bit complicated; we had a massive storm

with us all along but we couldn’t cover ourselves. The sails were completely

uncontrolled, we couldn’t relax at all and we were all scared. But now I’m here, in

Florida, and today has been a pretty weird day, let’s start.

This morning, when I woke up, the ship was in the port of Florida, which is close to the

camp we were going. It was a beautiful day, the sun shone in the sky. After breakfast

(we only had some bread and milk) I went to my room to get my stuff and to go and

start the training as soon as possible, but that wouldn’t happen because some guys

took my bag and started passing it around so that I couldn’t get it and they could have

a laugh. I didn’t know what to do, they were bigger than me, and I was only one, I was

scared and couldn’t think clearly because I was worried, my diary was inside the bag

and I promised my mother I’d give it to her when I got back home.

This situation changed when a guy called Charles Lewis walked through the door. He’s

quite tall, strong and he somehow intimidates with his look. When he came towards

us, they stopped passing my bag immediately. Charles told them to give me my bag

back if they didn’t want to get in trouble. After an awkward silence, I can’t still

understand why, they gave me my bag and ran away. Then, Charles came closer to me

and asked me if I was all right, and after a quick chat we went with our squadron.

A few hours later, we started our trip to the camp, and I got to meet Charles better

and I suddenly realised he’ll be a good friend during this war.

Once we got to the camp I went to my tent, which is near Charles’, and after having

some “rubbish” for dinner, I’m here, sitting on my bed writing about this weird and

interesting day. Now I’m going to sleep, knowing that they nearly took my bag away,

but they’ll never take a friend away.

DAY 3.

15/11

During this last four weeks I haven’t written because I’ve been training, basically attack

and defence, so when they decide to start a war against the American rebel army, we

will be ready and we will beat them easily. But today is a different day, today I’m

writing because something really important happened.

Today looked like a normal day, training, some battle simulation… but no, after

breakfast and tidying my stuff up, we heard a trumpet, which meant that the people

who were sent as explorers were coming back to the camp. When they arrived, we

gave them water and food, but we couldn’t wait to hear their words. The Americans

had taken positions and they were coming to attack.

Everyone started to run to set up the camp, so when the American rebel army arrived,

we would be ready to defend ourselves. Armed guys on the towers, canyons near the

walls… basically getting ready for the American rebels. Personally, I made sure I got all

my armament because I am actually really scared of death, and I don’t want to kill

anyone that, like me, didn’t want to be in this war.

Now I’m trying to sleep, trying to get over this nerves and this fear, knowing that the

war is about to start and no one knows how it will end.

DIA 4.

16/11

Avui escric aquest diari amagat en un racó desconegut del campament perquè el que

ha passat m’ha fet pensar en moltes coses i qüestionar-me’n altres.

Aquest dia ha començat com tot el món esperava, tots els homes que hi eren al

campament estaven esperant l’arribada dels americans, però com que aquestos no

venien, el general ha decidit que fórem nosaltres qui anàrem a buscar-los. Abans

d’eixir he anat a parlar amb Charles i m’ha dit que estava molt malalt d’una infermetat

molt contagiosa i que per això no podia anar-hi, però m’ha dit que vaja espai perquè

vol veure com entre per la porta del campament amb la victòria.

Després de formar-se hem sortit del campament i al cap d’un temps hem divisat als

primers americans que venien, la lluita era encarniçada i els cadàvers hi eren al terra,

tots lluitant contra tots matant a tot el que se posava per davant sense cap consciencia

del que s’estava fent, però de sobte m’he oblidat de la lluita quan un company, un bon

home, m’ha dit que un altre grup d’americans han bombardejat el nostre campament

per l’altra banda i que la bomba havia caigut justament a la tenda de Charles i aquest

havia resultat mort. Una tristesa immensa s’apoderà de mi i l’únic que vaig poder fer

va ser córrer cap al campament per a buscar a Charles, vaig anar per en mig d’aquella

guerra infernal que s’havia cobrat la mort del meu amic inclús em varen clavar una

espasa al muscle però jo sols podia córrer, córrer per a veure el meu amic per última

vegada.

Quan vaig arribar el vaig trobar allí, a la seua tenda, però el que més em va

impressionar va ser que els soldats li passaven per damunt sense cap mirament i quan

els deia alguna cosa em deien que els donava igual i que si fora precís l’utilitzarien com

a escut humà. Aquesta fredor em va molestar prou i em vaig ensorrar, després de

plorar durant una estona al costat del seu cos el vaig apartar i el vaig enterrar en un

racó del campament, racó des del qual estic escrivint a hores d’ara i em pregunte si

estic en el costat equivocat, si estic lluitant per una causa en la que no crec, si aquestos

són els valors pels que jo lluitaria...després de veure el que han fet amb Charles, em

pregunte si estan lluitant per la nació o per ells mateixos i si els americans són

realment rebels o si són els únics que s’han atrevit a dir el que pensen i a lluitar per les

causes que realment volen, per a la seua societat, no per al seu benefici.

Continuaré pensant en tot açò i prendré una decisió, però ara és hora de dormir.

DIA 5.

17/11

Avui m’he despertat encara molt commogut per la mort de Charles però al menys ja

sabia el que volia fer, després de pegar-li moltes voltes he decidit que ja no podia

seguir en eixe campament ni un minut més i que el que havia de fer era anar-me’n on

fora.

Al acabar de menjar un tros de pa que portava a la bossa he sortit del campament

buscant el port, un poc desorientat i amb ganes d’escapar m’he perdut en una espècie

de bosc però al final he aconseguit orientar-me i he pogut sortir d’ell. He parat per a

menjar un poc i refrescar-me, ja que feia una calor sufocant, i descansar un poc. Més

tard he retornat la marxa cap al port i una hores més tard he divisat unes

construccions que es pareixien prou, estava fosquejant i jo volia arribar abans que es

fera de nit del tot.

Una vegada vaig arribar al port, l’únic que vaig pensar va ser en ficar-me en alguna

caixa de productes que anaven a ser exportats eixa mateixa nit. No m’importava no

saber on aniria a parar perquè el que jo volia era escapar d’aquell lloc que tants mal

sons m’havia donat.

Vaig entrar a la bodega d’un vaixell i em vaig ficar dintre d’una caixa, de fet és des

d’eixa mateixa caixa des de la qual estic a hores d’ara escrivint aquesta fulla del meu

diari, fulla que possiblement siga l’última que escriga perquè vull oblidar-me quant

abans millor d’aquests últims mesos.

Aquest diari d’aventures de guerra ha arribat a la seua fi, és probable que comence un

altre diari per a contar les aventures que vindran, aventures que estic convençut que

seran millors estiga al lloc que estiga, en aquest cas on el vaixell em porte, perquè del

que si que puc estar segur és de que mai més en tota la meua vida tornaré a clavar-me

en una guerra que no siga la meua pròpia.

Encara que mai m’he referit a tu en els meus escrits, està clar que has segut el meu

únic company de viatge i sap el que realment he passat i és per això et vull acomiadar-

me: fins a una altra diari.

Quan arribe a port el tiraré a la mar perquè ningú sàpiga mai per tot el que vaig haver

de passar.