DESCARTESEL MÈTODEDescartes deia que la ciència tenia un mètode que li permetia la seguretat del coneixement, però trobava en la filosofia la manca d’un mètode adequat.Així, Descartes introdueix un mètode matemàtic en la filosofia. (aquest mètode ja havia estat creat i emprat pels geòmetres). Descartes veu les matemàtiques com la ciència racional que posa orde en el caos de dades que ens proporciona l’experiència.Les 4 regles fonamentals del mètode són:

- Evidència: no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos.

- Anàlisi: dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per resoldre-ho millor.

- Síntesis: començar pels objectes més simples fins al coneixement dels més complexos.

- Enumeració: fer recomptes i revisions per no ometre res.

LA MORAL PROVISIONALDescartes proposa una moral provisional que li permet seguir vivint feliçment mentre es qüestiona tots els coneixements rebuts. Aquesta moral consta de 3 màxims:

- Obeir les lleis i les costums del meu país, mantenint la religió a Deu.- Ser tan ferm com es pugui en les meves accions, seguir fins i tot les opinions

més dubtoses, una vegada m’hagués determinat per elles.- Preocupar vèncer-se a un mateix, més aviat que a la fortuna.

En resum, dedicar tota la meva vida a cultivar la raó i a avançar tant com pogués en el coneixement de la veritat.

EL DUBTE I LA PRIMERA VERITATSegons Descartes, el més assenyat és qüestionar-se tots els coneixements rebuts i anar a cercar veritats indubtables. El seu famós dubte universal i metòdic, es fonamenta en les raons següents:

- La incertesa de les dades sensorials: sostenint que els sentits ens han enganyat moltes vegades, Descartes dubtes de totes les dades que s’originin d’aquests.

- Els errors del raonament: el saber tradicional escolàstic fonamentat en la raó i en el seu poder discursiu es torna confús i incert en l’època de Descartes, aleshores, és vàlid dubtar de tots els raonaments que s’han tingut com a demostratius.

- Son / Vetlla: Descartes diu que hi ha la possibilitat que tots els pensaments de l’estat de vetlla siguin en realitat somnis que no reconeixem com a tals.

- El geni maligne: per tan que un dubte sigui universal, suposa l’existència d’un “geni maligne, astut i enganyador” que el duu a considerar evidents coses que no ho són.

El dubte de Descartes no és pas un dubte escèptic; sinó que es un dubte provisional, ja que es fa amb l’esperança de trobar després una veritat indubtable. Aquesta veritat inqüestionable a la que ascendeix l’autor és:

“cogito, ergo sum” -> “Penso, aleshores existeixo”

El cogito, ergo sum acompleix dues funcions ben determinades:- Justifica l’existència d’un jo pensant diferenciat del cos.- Esdevé un principi modèlic. Així, tot el que sigui, evident, clar i distint com

aquest primer principi, serà acceptat com a veritat.

LES TRES SUBSTÀNCIESAplicant el seu mètode, Descartes arriba a destriar quines son les tres substàncies que componen la totalitat del que és real:

1) Res cogitans o “el jo pensant”Descartes conclou que puc dubtar de l’existència del meu cos i del món que m’envolta, perquè aquesta informació m’arriba a través dels sentits, i aquests no són fiables, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments, de les meves idees, de la meva subjectivitat.Descartes estudia i classifica les idees en 3 tipus:

- Adventícies o adquirides: idees que provenen de fora, de l’experiència sensible, de la meva percepció del món o de l’ensenyament.

- Factícia o artificials: idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres mateixos. Per exemple quan imaginem un centaure.

- Innates o naturals: idees que provenen de la nostra ment i surten de la pròpia facultat de pensar.

2) Res infinita o “Déu, la substància divina”El jo pensant no és perfecte, però si que posseeix la idea de perfecció innata que sorgeix dins les nostres ments que ens fa ser conscients de la nostra imperfecció, aquesta idea de perfecció correspon a Déu.Déu és la realitat que supera la meva subjectivitat, Déu és un ésser que no pot permetre que les meves idees clares i distintes siguin un engany, per tant, Déu esdevé garantia de coneixement.

3) Res extensa o “substància finita i creada”A més de la substància pensant, existeix un altre tipus de substància finita i creada: la dels cossos, tots ells amb un atribut fonamental, l’extensió. Qualsevol vida, la del meu propi cos, animals o plantes, no és res més que un mecanisme, un conjunt de peces articulades i extenses que fabriquen moviment.El jo pensant i la matèria són dues realitats o substàncies independents es comuniquen a través de la glàndula pineal, situada al mig del cervell, que és on s’allotja l’ànima i des d’allà connecta amb el cos i en modifica els moviments.

LLIBERTAT I MECANICISME

Descartes reactiva el dualisme antropològic (oposant-se a Aristòtil) per defensar la llibertat humana. El cos, com a matèria, està governat per lleis mecàniques que el determinen, com la màquina d’un rellotge. El comportament de tots els cossos és expressable amb lleis mecàniques i deterministes.La llibertat es troba en l’ànima, que, separada del cos, no fa la mateixa funció de forma mecànica com el cos. L’ànima és una substància que de cap manera es pot sotmetre a les lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos.