DES DE LA ROMANITZACIÓ FINS ELS

PRIMERS TEXTOS DE

LA LITERATURA CATALANA

LA ROMANITZACIÓ DE LA PENÍNSULA IBÈRICA

A l'antiguitat, la península ibèrica estava habitada per diferents pobles: els ibers i els celtes. Els ibers es van assentar a la costa mediterrània i els

celtes a les terres de la Meseta i a la costa atlàntica.

Els ibers vivien a prop dels rius, en poblats que estaven en zones elevades. Les cases eren petites i de planta rectangular. S'organitzaven en tribus

governades per un reietó. Destacaven els nobles i els guerrers. La seva economia es basava en l'agricultura i la ramaderia. Practicaven la

artesania i van desenvolupar una intensa activitat comercial. Les divinitats més importants eren femenines a las quals se`ls feien ofrenes.

Incineraven els morts i n'introduïen les cendres en urnes.

La civilització ibèrica, amb llengua i escriptura pròpies, va ser el resultat de l'evolució de les poblacions neolítiques en contacte amb cultures de

poblers indoeuropeus: fenicis i grecs. Els ibers no formaven una unitat política, i vivien en poblats emmurallats situats a prop d'un riu o un turó.

Els celtes eren un poble indoeuropeu que va arribar a la península Ibèrica entre els segles V i III aC, i es van assentar a les terres de la Meseta i

a la costa atlàntica, on van conviure amb els càntabres i els vascons. Vivien en castres, que eren poblats emmurallats i elevats. Les seves cases

eren de planta circular, de pedra i tova i recobertes de palla. La seva conomia era bàsicament ramadera, tot i que practicaven l'agricultura i la

caça. Especialistes en la metal·lúgia del ferro. S'organitzaven en famílies, aquestes en clans i aquests en tribus. Eren politeistes i adoraven els

astres, els elements de la natura i alguns animals com a ra el cèrvol, el cavall i el brau. Incineraven els cadàvers com els ibers.

Coneixem les diferents tribus gràcies al testimoni dels autors clàssics com ara Estrabó, Pini el Vell, Polbi o Tit Livi.

Els pobles de la Península Ibérica

ELS COLONITZADORS DE LA PENÍNSULA

1.Els fenicis.- Provenien de les costes de l'actual Líban, Eren grans navegants, i excel·lents constructors de vaixells i bons comerciants. A la

península van fundar alguns enclavaments comercials. Van mantenir relacions comercials amb els Tartessos. Van arribar al s. IX aC.

2.Els grecs.- Arrivaren a partir de l'any 600 aC, interessats en el comerç de metalls, espart i sal. La colònia grega més important va ser

Empòrion ( Empúries ).

3.Els cartaginesos.- Eren els successors dels fenicis i procedien de Cartago, un gran centre industrial situat a l'actual Tunísia. Van fundar

moltes colònies al Mediterrani occidental, com ara Cartago Nova ( Cartagena ) i Ebussus ( Eivissa ). La colonització cartaginesa va tenir

un caràcter militar que va xocar amb els romans. Van pactar amb els romans els límits de la seva expansió, però Anníbal va trencar el

pacte i va originar la Segona Guerra Púnica. Després de la Tercera Guerra Púnica els romans van vèncer definitivament els cartaginesos

( "Delenda est Cartago " ) i van extendre el seu poder sobre la Mediterrània occidental.

4.Els romans.- Van desembarcar a Empúries el 218 aC. Van vèncer els cartaginesos i els van expulsar de la península. Van decidir ocupar-

la. La conquesta es va dur a terme en tres fases:

• Entre el 210 i 170 aC van conquerir la façana mediterrània i les valls de l'Ebre i del Guadalquivir. A destacar la resistència dels

reietons ilerdetes Indíbil i Mandoni.

• Entre el 154 i 133 aC van conquerir la Meseta. Aquesta conquesta va ser molt dura ja que pobles com ara els lusitans ( Viriat ) o els

celtibers ( Numància ) van oposar una forta resistència. Entre ela anys29 i 19 aC es va conquerir el nord de la península. Els galaics,

els càntabres i els asturs van se derrotats per l'emperador Octavi August.

•

Les conquestes a la Península Ibérica

LA ROMANITZACIÓ

El fet històric més important que la civilització romana ens ha deixat és, sense cap dubte, haver-nos romanitzat; és a dir, haver-nos traspassat, als

pobles conquerits, els elements més importants de la civilització romana, tal com són: la Llengua, el Dret, la Religió, l'Organització Política,

Social i Econòmica, el Gust Estètic, el Pensament Racional (filosofia), etc. Aquests elements van ser assumits pels pobles dominats i els van fer

propis.

Aquest fet "romanitzador" va afectar de manera més profunda i important a les terres de la Mediterrània Occidental, ja que, en aquell moment,

els pobles de la part Oriental tenien un nivell de desenvolupament molt superior que el nostre, doncs ja havien gaudit de molts anys de

desenvolupament urbà ( Mesopótamia, Egipte, Grècia...).

La peça clau d'aquest procés varen ser les ciutats. Els romans van crear moltíssimes ciutats a l'Occident europeu, seguint totes el model de la ciutat

de Roma. És en la ciutat on la gent, provinguda dels petits poblats, trobarà un idioma únic, un dret comú; unes institucions polítiques superiors;

uns recursos culturals, estètics i religiosos al servei d'una consciència de pertinença a una cultura superior i comuna.

En aquest traspàs tan enriquidor, els romans no només ens varen donar elements culturals propis, sinó tots aquells que ells mateixos van assumir

d'aquests pobles antics tan civilitzats. És per això que diem que la civilització clàssica" Greco-Romana", juntament, amb el Cristianisme, són les

bases de la Civilització Cristiana Occidental a la qual pertanyem tots nosaltres.

Avui encara trobem a la nostre vida quotidiana molts elements que tenen les seves arrels en la Civilització Clàssica.

Hispània a l’època d'August

Abans de l'arribada dels romans Hispània romanitzada

Activitats

econòmiques

Es treballava al sector primari:

agricultura i ramaderia. Mineria al sud

i a l'est peninsulars.

Desenvolupament del sector secundari ( artesania ) i terciari ( comerç )

Organització SocialApenas hi havia ciutats. Vivien en poblats

dalt de turons. Quasi no existien esclaus.Es creen moltes ciutats. La societat es divideix en lliures i esclaus.

Organització

política

Organizats en tribus independents.

Cadascuna amb el seu cap i lleis

pròpies.

Es passa a formar part d'un Estat, amb un emperador,

governadors provincials i cúries locals. Una llei comú a tot

l'imperi .

Manifestacions

culturals i

artístiques

Multitud d'idiomes. En algunes

zones desconeixien l'escriptura.

Molts deus i deesses particulars.

Pensament mitològic. Tret del sud i

l'est , pobresa en manifestacions

artístiques

S'imposa un idioma comú: el llatí i el coneixement de la seva

escriptura.Una religió comú: el cristianisme i el pensament racional (

filosofoa grega ). Grans construccions amb característiques : funcionals

( aqüeductes, clavegueres, calçades, ports, ponts ), monumentals ( arcs

de triomf, columnes ), socials ( termes, teatres, circs, amfiteatres),

religioses ( temples, tombes )

Les llengües romàniques

De llengües, al món, n’hi ha moltes. Els lingüistes no s’arrisquen a donar una xifra exacta perquè asseguren que no totes les llengües que

hi ha al món són conegudes, que la definició de llengua no ha estat consensuada i que les llengües mai són classificables com a realitats

independents, car poden estar vinculades a aspectes culturals, ètnics o religiosos.

A més a més, les fronteres lingüístiques sovint no coincideixen amb les fronteres territorials. De fet, el multilingüisme estatal és habitual;

allò estrany és trobar un estat on sols es parle una llengua. Això ha fet que cada estat adopte polítiques lingüístiques diferents, orientades

bé a promoure l’ús de la llengua oficial triada i eliminar-ne totes les altres, o bé a promoure l’ús de totes les llengües.

La llengua és el signe d’identitat inqüestionable i l’element cohesionador de qualsevol comunitat. La llengua és patrimoni dels parlants i la

llengua mor quan la comunitat lingüística també mor, siga físicament o siga ocupada per una llengua més poderosa.

LES LLENGÜES A LA UNIÓ EUROPEA

Al següent mapa lingüístic, podeu observar els tres grans grups lingüístics que conviuen a Europa, junt amb altres llengües. Es tracta de les

llengües germàniques (per exemple, l’anglés i l’alemany), les llengües eslaves (com ara el txec, croat, búlgar, eslovac…) i les llengües

romàniques (entre les quals es troba la nostra llengua).

Tot seguit, ens centrarem en les llengües romàniques; abans, però, volem que consulteu algunes dades sobre les llengües que més us puguen

interessar. Per exemple, mireu en aquesta pàgina el nombre de parlants de les diferents llengües d’Europa. Us sorprenem algunes xifres?

Si voleu, en parlem.

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

L’adjectiu romànic és una derivació lèxica del topònim Roma. Aquesta ciutat, pels volts del segle I a. C., creà tot un imperi

que constituiria una nova civilització. Progressivament, Roma va anar eixamplant les seues fronteres i expandint la

romanització, és a dir, el procés d’imposició o d’adaptació segons els casos de les estructures polítiques, socioeconòmiques i

culturals del poble romà, mitjançant instruments eficaços com ara l’exèrcit o l’administració. El màxim exponent de la

romanització fou la llengua llatina.

L’Imperi Romà a finals del segle III d. C. Abastava geogràficament tot el litoral mediterrani, tant el sud d’Europa com el

nord d’àfrica. Aquest Imperi geegant es trobava dividit en diverses províncies, que foren les responsables de propagar la

romanització. L’Imperi patí una escissió arran de la mort de l’emperador Constantí (337 d. C.), que va dividir l’Imperi

entre els seus dos fills: a un li correspongué l’Imperi Romà d’Occident (amb capital a Roma) i a l’altre, el d’Orient (amb

capital a Constantinoble).

Els dos imperis van patir estocades entre els segles IV i V d. C. de resultes de la invasió dels pobles germànics, però la

caiguda de l’Imperi Romà d’Occident es produí amb el destronament de l’últim emperador Ròmul Augústul (476 d. C.) i

la caiguda de l’Imperi Romà d’Orient s’esdevingué quan la ciutat de Constantinoble es convertí en bizantina l’any 610. El

llatí ja presentava diferències dialectals al seu si i tenia ben poc a veure amb la llengua clàssica emprada per Cèsar o Ciceró.

La llengua es trobava en vies de desmembrament i era, més aviat, un conjunt de llengües llatines que arreu es conegueren

amb el nom de romanç. L’aparició dels primers textos escrits en aquestes llengües es va produir cap al segle IX.

.

A partir de la caiguda de l’Imperi Romà, el llatí es va anar fragmentant i aparegueren les diferents llengües que

actualment anomenem llengües romàniques: castellà, galaicoportugués, asturlleonés, aragonés, català,

italià, francés, occità, romanés, francoprovençal, retoromànic i sard.

Així, doncs, les llengües romàniques s’assemblen perquè tenen un origen comú: totes deriven del llatí, llengua

parlada antigament pels romans i que va derivar en altres llengües després de la caiguda de l’Imperi Romà.

Actualment no hi ha parlants nadius del llatí, tot i que és la llengua oficial de l’estat del Vaticà.

Si voleu saber-ne més, podeu consultar el mapa de les llengües romàniques. En aquesta pàgina trobareu el mapa

de l’Imperi Romà al segle II després de Crist, el mapa de les llengües romàniques a Europa i el mapa de les

llengües romàniques actuals amb els límits de l’Imperi Romà.

LA LITERATURA MEDIEVAL

L'EDAT MITJANA A EUROPA

Habitualment se sol dir que l'Edat Mitjana, o Època Medieval, va de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a

l’ocupació de Constantinoble pels turcs (1453). Per tant, comprèn gairebé deu segles, és l'època més llarga de la nostra història, i

conté èpoques històriques i literàries ben diferents.

Tradicionalment la dividim en dos grans períodes:

1.L‘Alta Edat Mitjana (s. VI-XII): quan es van formant les primeres llengües romàniques, mentre el llatí conserva el

monopoli de la llengua escrita. Artísticament és l'època del romànic. Culturalment, el centre més important el trobem a

la Cort de Carlemany.

2.La baixa Edat Mitjana (S. XIII-XV): durant la qual hi haurà l’accés lent de les llengües romàniques a l’escriptura.

Arquitectònicament correspon al gòtic. Culturalment s'ha de destacar que, durant aquest període, es construeixen les

primeres Universitats, les ciutats creixen, apareix l'economia monetària i continuen les croades i els pelegrinatges que

suposen, entre moltes altres coses, el coneixement d'altres cultures.

La primera al·lusió a les llengües romàniques és del segle IX, apareix en una disposició d'un concili (el de Tours 813) on es

demana als bisbes que les homilies es tradueixin a la llengua "rústega". Això i l'estudi dels textos llatins de l'època, fa creure

que es van formar entre el segle VI i el VIII.

Per què són llengües diferents? a. Perquè cada territori tenia una llengua parlada diferent i que va influenciar el llatí que es va anar adoptant.

b. Perquè els pobladors que venien de l'Imperi no tenien un llatí uniforme, no parlaven tots igual.

c. Perquè els invasors de l'Imperi, els bàrbars, parlaven diferents llengües i quan van adoptar el llatí aquest rebé influències diverses.

d. Perquè sense Imperi no hi ha unitat cultural. Si al segle IX ja hi havia llengües romàniques, per què no passen a l'escriptura de manera habitual fins al segle

XIII? Doncs perquè:

• La literatura compta bàsicament amb un públic oient (la gent que sap de lletres és poquíssima, Carlemany mateix

firmava els documents amb una creu), per tant, hi ha unes persones que expliquen històries i la resta els

escolta.

• Aquests narradors que diuen, no llegeixen, davant d’un auditori, tant si reciten de memòria com si parteixen

d'un original escrit en llatí, actuen com a intèrprets i adapten les històries de forma entenedora, de manera

“vulgar”, al seu públic oïdor.

• Encara que tothom parla d’una determinada manera, ningú no sent la urgència d’escriure-hi, bàsicament perquè

els que escriuen, que ja hem dit que són una minoria, estan acostumats a fer-ho en llatí i la resta ja ho escolten

en vulgar.

• Fins als canvis socials del S.XII: les ciutats creixen, apareix una societat mercantil..., que impliquen un

creixement sensible del públic lector, no es modificarà aquesta situació.

•

Pel que fa als territoris on es va desenvolupar el català, a l'època eren sota el domini franc o

sarraí:

1.El que es coneix com a Catalunya Vella (fixeu-vos en el mapa) era un comtat que depenia

dels francs. Guifré el Pilós o Pelós (s. IX) aconseguí que fos hereditari i quedés en mans

catalanes. La llegenda, a més, li atribueix la creació de la bandera catalana.

1.El que es coneix com a Catalunya Nova era en mans dels sarraïns i passà a influència

cristiana cap a meitat del segle XII.

2.Els territoris de València i Mallorca foren conquerits als sarraïns pels cristians durant el

regnat de Jaume I. (s. XIII), quan la llengua ja havia arribat a l'escriptura.

LA LITERATURA MEDIEVAL

L’interès primordial de tota la literatura medieval és sempre moral i doctrinal, té, doncs, una funció alliçonadora,

a manca d'ensenyaments de cap tipus, la literatura forneix la societat de models de conducta, és la que ensenya les

normes i els coneixements de l'època, moltes vegades de forma al.legòrica.

Curiosament per a nosaltres que la trobem una virtut de qualsevol obra creativa, l’originalitat té escassa

importància, de fet, gairebé és considerada un defecte, cosa que fa que molts dels llibres que hem conservat d'aquesta

època es presentin com una traducció.

Durant l’Edat Mitjana triomfen les llengües que anomenaven vulgars, sense tradició, sense escriptura, sense relleu

acadèmic, que es forgen al carrer, i que, des de l’oralitat, acabaran essent llengües de prestigi. Per tant, les

literatures medievals suposen el triomf de la llengua popular en oposició a la llengua llatina, de prestigi, dels

clergues monàstics.

Però com es crea el prestigi de les llengües vulgars? Com es difon?

Com que la medieval és una cultura visual i oral, bàsicament, es prestigiarà a partir dels joglars que la

duran a la Cort.

Els joglars eren persones d’extracció humil, nòmades, no gaire respectats socialment, sense formació

intel·lectual i que es dedicaven a la representació o la recitació d'històries, a la interpretació de poemes o

cançons, a divulgar notícies, a empassar-se sabres, a fer jocs de mans, titelles, acrobàcies… qualsevol cosa que

pogués divertir a qualsevol tipus de públic de l'època.

De les places populars van passar a les Corts on eren acollits amb alegria pel que representaven de distracció.

D'aquesta manera, els nobles van començar a trobar natural que les històries, els poemes, les notícies es

diguessin en vulgar i van acabar adoptant-la per aquests usos, cosa que va fer desaparèixer el llatí en aquests

àmbits.

Els primers textos escrits en llengua vulgar catalana (o, si més no, els més antics

conservats) són:

1.El Forum Iudicum, la traducció d'un codi de lleis visigòtic, de mitjans del XII.

(poder polític)

2.Les homilies d’Organyà, traducció d'uns sermons, de finals del s. XII. (poder

eclesiàstic)

Els pròpiament literaris apareixeran just després, amb la particularitat que els poètics

s'escriuran en provençal fins que aparega Ausiàs March.