EI mónument de Casanova un [r de setembre II

el poble i de compartir amb ell la sobirania, del món els manifestants no tenen un con-la dinastia torna als procediments del seu cepte tan exageradament esportiu de la forçaorigen : la guerra civil. L' •nze de setem- pública. Uns quants polítics i uns quantsbre de 1714 liquida la resistència de la capi- escriptors llençaven la gent a la Ronda detal de Catalunya contra Felip V i inicia a Sant Pere. I ja se sabia cada any el queCatalunya i a tot Espanya un període de passaria. La policia pegava, i l'endemà s'en-

I.a guarnició de Barcelona al voltant del seu cabdill

.Y

Defa11 de la desfilada dels nostres Cascos d'Acer

Any U. Núm. 85 - Barcelona, dijous, 11 setembre 1930

13 de sefembre de 1923:comença el primer acfed'una revolució.

Preu : 20 cènfíms = Pelai, 62. Telèfon 15300. = Subscripció : 2`50 pessetes frimesfre

Dues dates tristament famoses

L ' 11 1 el '13 de SetembreMIRADOR INDISCRET

Tot relacionant aquestes dates, tan poc glo-rioses per nosaltres i per ningú, gairebépodríem escriure : «Història del comença-ment i de l'acabament d'una dinastia». His-tòries de guerra civil. Incapaç de •pactar amb

ficció d'Estat europeu durant el qual lesllibertats han estat objecte de la mateixasort que el patrimoni d'un imperi colonialformidable. 1 des de llavors, (Espanya no haresolt cap problema de llibertat. De la ma-teixa manera com fou tractada Catalunyahan estat mirats els problemes de Cuba,Filipines i de les altres colònies. L'absolu-tisme preferia perdre una colònia a veureminvar el seu poder. Durant aquest primerterç de segle, el règim ens ha obsequiat ambuna.Ilei de jurisdiccions i amb múltiples de-claracions d'estat de guerra i suspensionsde garanties. No hi ha cap gran ciutatd'Europa que durant els últims trenta anyshagi viscut tant temps en estat de guerracom Barcelona. I quan els governs i elsparlaments de cacics s'han vist incapaçosper governar ens ha estat imposada una dic-tadura, o sigui una mica de guerra civil.Durant aquests sis anys ens hem endeutatper un segle, la pesseta ha perdut un qua-ranta cinc per cent del seu valor i s'ha ro-bat més que en cinquanta anys. 1 per aevitar la ruïna definitva i amb ella la revo-lució, ara governen els adversaris de la dic-tadura, però es té en compte que no es de..manin responsabilitats i que els dictadorsi dictadorets es considerin com l'oposició deSa Majestat. Tal és en resum la històriade anés de dos segles de mal govern.

Durant els últims sis anys, en lloc deCommemorar l'Onze de setembre hem vistglorificar el «Trece de septiembre». En rea-litat no fii ha cap diferència de sentit entreaquestes dues dates. Són dues històries desabres, dos episodis que els decideix la for-ça. Al cap de zoq anys no havíem avençatres, i ara, al cap de at6 an y s, estem allàon érem en l'època que vulgueu d'aquestsdos llargs segles.

Aquest any commemorarem les dues da-tes : I't t de setembre de 1714 i el 13 deseptiembre» de 1923•

El dia t t recordarem que amb la presade Barcelona ens foren preses totes les lli

-bertats. Abans de la dictadura commemo-ràvem aquesta data d'una manera infantil.L'tr de setembre era el nostre dia de rebre.Com si la fatalitat volgués que, des de 1714,l'u de setembre fos la diada més apropiadaper deixar-se apallissar, unes quantes dot

-nenes d'homes s'oferien als sabres de la po-

lisia, a la Randa de Sant Pere, al mateixindret on hi havia el baluard on va caureferit el conseller en cap Rafel de Casanova.No és da nostra feina predicar la revolta,però tanmateix cal- reconèixer que enlloc

viaven al govern uns quants telegrames deprotesta. Això ens posava en ridícul a totsi perjudicava greument el prestigi del cata-lanisme.

Just és que una ciutat commemori unadata històrica de tanta importància, unadata que encara pesa damunt de tots, peròno cal commemorar ni.les victòries ni lesderrotes deixant -se .pegar per vocació al mar-tiri, pel gust de fer l'armeni, pel gust d'és-ser oprimit i de sentir-se oprimit. Això seriauna degeneració. No prediquem l'oblit, sinóla reflexió, iEs molt més digne no oblidari no deixar-se pegar. Trobem encertat queles diverses entitats que desitgen collocaruna corona al peu del monument a Casa-nova vulguin evitar les manifestacions i queel governador secundi aquesta tàctica, però'no trobem de bon gust que el governadorprivi l'Ajuntament d'anar-hi en corporació.La decisió és vexant.

Celebraríem que per primera vegada nodonéssim un espectacle al peu del mony-ment al Conseller en cap de 1714. Cal nodonar ocasió a que la policia faci pràcti-ques com l'any 1923. L'episodi de I'tr desetembre de 1923 es va liquidar d'una ma-nera paradoxal. Un diputat per Barcelonava enviar a Madrid un telegrama de pro-testa en el qual, entre altres conceptes com

-pletament oratoris, es deia que els catalansno són com els gossos que besen la mà del'amo que acaba de pegar-los. Dos dies méstard els amics del diputat que havia signataquest telegrama besaven el sabre del gene-ral Primo de Rivera. Amb més dignitat iprincipis polítics ens hauríem estalviat treshumiliacions: la pallissa del dia IT, aquelltelegrama ,tan poc sortós i la baixesa delsdies 13 t rq.

Per al dia 13 de setembre potser els ga-llecs ens haurien organitzat una apoteosisorollosa si els pupins no haguessin fugitde Galícia escopits i bufetejats. Haurem delimitar-nos a meditar una vegada més queamb maquiavelismes no se salven les essèn-cies i que mai cap poble no ha aconseguitla llibertat aprofitant «pronunciamientos» idictadures. Cal no oblidar que molta gentque no es tenen per uns aficionats en polí-tica van creure en el mite del «Salvador deEspaña» i en la possibilitat d'una autono-mia dictada al corneta d'ordres.

6e Dijous -- aDijousEl mofí de La Corunya

Encara que una mica tard, bé val la penade parlar-ne.

Des que ha caigut h dictadura, de gro-tesca memòria, no s'havia produït cap fettan significatiu—gairebé diríem tan exem-plar, si no fos per certs detalls—com l'alda-rall de La Corunya en veure que els hotnesde la dictadura tenien la gosadia de donarun míting monàrquic—i naturalment dicta-torial—al teatre Rosalia de Castro.

Va haver-hi bufetades i insults de graucalibre contra la gent que no es dóna ver-gonya d'haver governat el país durant elssis anys i quatre mesos de la primada.

No som nosaltres els que aconsellarem ola gent que imiti els corunyesos. No ésaquesta la nostra feina ni estem segurs del'eficiència de la primera rnatèria que po-dria oposar-se als valents de la dictadura.Direm només que el fenomen més anormalque hem presenciat en aquest pals és quela caiguda de la dictadura no provoqués uncop de poble. La història registrarà aquestcontrasentit. Potser ens està reservat pre-senciar-ne una de més grossa. En Maurahavia dit moltes vegades que aquesta revo-lució que fa tant temps que cova esclatariaen forma monstruosa. Si els pupins fossingent de seny haurien de térner cada dia unamica més l'hora de la liquidació.

L'acte de La Corunya es prestaria a co-mentaris vnolt diversos. Caldria en primerterme fer constar que el monarquisme dels+nés convençuts es confon amb dictadura ipartida de la porra. Es un partit que volgovernar el poble a garrotades, la qual cosaindica que el monarquisrne comença a donarla cara i a defensar el rebost. Els pupinsvaren repartir porres als addictes que assis-tien al míting. El monarquisme torna als.seus orígens : l'opressió és la única garan-tia de la seva existència. Això ha quedat de-

mostrat a La Corunya.1 encara s'ha demostrat una altra cosa,

i és que els grans personatges de la dicta-dura n.o són valents. Necessiten algú queels faci la feina, acostumats fins ara, desdel Poder, a que la 25olicia i la força públicaels la fes. La prova d'aquesta absència devalentia ens l'ha p. orcionada. Calvo So-télb en di# : «yi tamo dif soy gal,egow, quanva tenir j or dels manifestdnts. Aquesta de-claració de galleguisme sembla voler dir«jo no sóc pas castellà, ni català, ni ara-gonés)(. Naturalment, l'observació de l'ex-ministre de Finances va produir efectes moltcontraris als que ell suposava, cosa que jal i succeia quan oscillava la pesseta.

El motí de La Corunya ha posat en evi-dència el mite de certes organitzacions quebasen la seva força en el terror. En un paísque té una llarga i deplorable tradició deguerres civils, contra el terror pot sorgir unaltre terror. A Barcelona n'hem fet l'expe-rinient. 1 com que, afortunadament, l'entu-siasme dels monàrquics és limitadlssim, lafe popular pot fer miracles.

Després de la dictadura, el monarquismeens amenaça amb una altra amb partidesde la porra. La lliçó de La Corunya ens potservir d'exemple. Consti, però, com diriaVoltaire, que aquesta no és la millor ma -riera de governar els pobles.

Després de La Corunya, el motí s'ha re-produït a Orense, oci els poc escarmentatspupins pretenien — encara ---seguir la sevapropaganda.

1, pel tarannà que prenen les coses, ésfàcil de preveure que igualment passarà atot arreu on vagin ells i la seva propagan-da. En això de perdre el, respecte—o la por—tot és començar.

La llàstima és que a Barcelona fou des-aprofitada una ocasió com la que han apro-fitat els gallecs.

S.

Qt

Per què l'Alcalde noporfia pantalons blancs

El nostre elegantíssim batlle presidí l'altredia un ple consistorial en pantalons blancs.

Pantalons blancs hem dit? L'endemà, elregidor senyor Bremon en lluia també uns.Es la llei de les aproximacions.

Però les sabates eren negres.Quan el comte de Güell se n'adonà, per

poc que li agafa un treball.---Com li dic—preguntà a 'En Maynés-

que les sabates negres i els pantalons blancses donen cops de puny?

Optà per tornar a portar pantalons decolor.

Subsisfències

Com no és cap secret, el nostre magníficbatlle estigué un mes de vacances per l'es-tranger. Un cop hagué tornat, així que vaanar a 1 "Ajuntament, la primera personaque hi trobà fou et senyor Santamaria, elqual el saludà amicalment i li preguntà perla seva salut.

—Estic molt amoïnat—va dir el comtede Güell.

—1 doncs, què li passa?—La qüestió de les subsistències...—Que és que ha menjat malament per

aquests balnearis?

Falfa de memòría

El comte de Güell té poca afició a anarsol. Quan preveu que li tocarà d'anar-hien sortir de l'Ajuntament, fa avisar el se-nyor Ribé. Així que aquest rep L'avís, deixatota la feina per fer, es posa el barret isurt a - esperar el nostre °batlle.

Però llavors arriba qualsevol amic delcomte de Güell, es fica al seu despatx i ensurt acompanyat de l'alcalde.

I el senyor Ribé els veu passar tots dospel seu 'davant sense que el vegin a penes.L'alcalde ja no es recorda de l'avís que liha tramès cinc minuts aibans.

Aquest incident ha passat més de set ve-gades.

"No ho Laré mai més"

La distracció del .comte de Güell amenaçad'esdevenir proverbial. Cada vegada que faalguna cosa que no és prou ben vista pelsregidors i agúests li ho fan observar res-pectuosament, el nostre alcalde diu, tot es-tranyat :

—Està bé, no ho faré mai més,.,1 l'endemà hi torna.

Maledicència afavorida

El regidor senyor Navés té una mica d'en-veja al senyor Santamaria. Tots dos són re-gidors pel mateix districte i el primer d'ellsveu que el segon és més popular i el seunom surt més pels diaris, '.El senyor Navés,s'ha empescat un nom per al seu company.Li diu cel regidor del bordillo i del fana-let», caricaturitzant així la seva actuacióurbanística.Perd no és aquesta la única persona que

murmura del regidor Santamaria. IEl seucorreligionari Vinaixa, que sospira per aésser regidor com si s'enyorés de quan n'era,una vegada que es parlava davant seu delsenyor Santamaria, malalt en aquells mo-ments, va dir

—Aquest home no és bo ni per deixar ellloc a un altre!

Sembla que la frase—en realitat una micamés crua—va arribar a coneixement d'EnSantamaria. A tall de venjança, ha fet po-sar un fanal davant mateix de la porta dela casa on viu En Vinaixa.

Envela a CaldefesEl tinent d'alcalde senyor Maynés té una

torre a Caldetes. 'Els organitzadors de lafesta major li anaren a oferir ur a llotjade l'envelat, i el senyor Maynés es quedàla marcada amb el número 42.

Al matí, el senyor Maynés i tota la sevafamília anaren a veure l'envelat. Poguerencomprovar la bona situació de la llotja.

Havent sopat, tota la família es dirigí al'envelat. I trobaren la llotja ocupada pelsenyor Tió, batlle de Caldetes.

—Com ha anat això? Aquesta és la mevallotja! —fa el senyor Maynés.

—Dispensi—diu l'alcalde—. Aquesta llot-ja és la meva i jo no me'n mouré pas.

-- -Però si jo tinc en - el rebut el núme-ro 42. . ---Doncs jo tinc el meu nom a la portar

ho veu? • -

—Bé, però això... ,Van i vénen els organitzadors. Oferei-

xen al senyor Maynés una llotja en un retói el tinent d'alcalde regionalista es nega aanar-hi. Hi ha discussions, incidents, pa-raules, etc... Per últim, el senyor Maynéses retira de l'envelat tot dient

—Aquests alcaldes de la Dictadura sónfrancament insuportables...

Concurs de bellesa

Propaganda elec4o^a1

L'últim dia de la festa major d'Igualada,al Circo! Mercantil, la societat més cristo=cràtica de la ciutat, on tothom vesteix smo-king, a la llotja del batlle hi ha um senyorvestit d'esport, que deu ésser molt impor-tant, a jutjar per les ganes que tant ellcom el batlle temem de senyalar-lo a l'aten-ció dels presents.

Però com que tot és en va, ol senyorvestit d'esport, obeint una invitació de lasenyora que l'acompanya, surt amb ella deparella a trenar un frenètic eblack-bottom».Aleshores sí que va cridar l'atenció. Massai tot, perquè el públic el-va obsequiar ambuna cridòria considerable, que augmentà encircular de boca en boca el nom del ballaríera el gran economista Vidal i Guardiola,candidat per aquell districte.

No sabem si en les properes (?) eleccionsserà gaire usada aquesta propaganda coreo-gràfica.

En canvi, circula el rumor que el senyorVidal i Guardiola ha desistit de presentar-sepor Igualada.

Noflcía "calembour"L'eminent pianista i comentadora—ai las!

—de moltes obres musicals, la senyora Blan-ca Selva, estiueja a la Selva •Negra.Ens ho han assegurat persones molt for-

mals que no tenen ganes de fer calembours.

EI padrí del "barrio chino"Un setmanari illustrat madrileny ha tor-

nat a parlar—encara !—del nostre barriochino. -

-D'on devia sortir això de barrio chino--exclamava, llegint-ho, un amic.

Ja li ho direm. L'inventor fou En Mi-lans del Bosch, de cotonera memòria.

L'any 26, uns periodistes barcelonins llen-çaren al públic El Escándalo, amb informa-cions sensacionals a la doble plana del mig.

En dur a la censura una d'aquestes in-formacions, titulada, poc més o menys, Losmisterios del distrito V, el censor tatxàrl títol.

Els propietaris del periòdic acudiren algovernador.

—Los vecinos del distrito V se me hanquejado repetidas veces—exclamé aquest—.;Por qué no buscan ustedes otra denomi-nación?

—¿... ?—Pongan, por ejemplo, «Los misterios

del barrio chino.»Així es féu. 1 així restà.

Piquiponiana

Aquesta no és de paraula ; és de fet.Saben els lectors on s'imprimeix Solida-

ridad Obrera?Al tallers de El Dia Gráfico.Qualsevol dia, a aquest pas, veurem ins-

tallada la Cambra de Llogaters a can Piqui-n , president de la Cambra de la Pro-

pietat.Els extrems es toquen, o, com diuen- els

clàssics, el negocio es el negocio. -

Aquest any, a Caldetes, també hi ha ha-gut un concurs de bellesa quasi prohibit. Sí,senyors, exactament com a Barcelona. En-tre la campanya que don Olimpo va fer encontra,. les prèdiques a la trona, etc., el con-curs de bollesa va estar a punt de fracassar.Però encara es pogué salvar i es féu. Araque abans de començar hi hagué un altrecataclisme. Els organitzadors deien que no-més pudien pendre part en el concurs debellesa els natius de Caldetes, i la colòniaes considerà ofesa. Sense ella, Caldetes noseria Caldetes.

-jI ara ! Qué sman pensat !-Es que ens tonen por. La més lletja

de la colònia és més bonica que la que hosigui més de Caldetes.

—No hi tornarem mai més ....--Si no fos que hi tinc la torre...

En fi, al concurs de bellesa se m'hi pre-sentaren quatre.

—Si hi hagués l'ex-Xenius--vá dir unaautoritat regionalista—(diria que la bellesa

-mediterrànea està de baixa...

ja som a Sant Adrià. Vint-i-vuit parades.EI tramvia gairebé queda buit.

Artigues, trenta, En aquesta barriadaagregada a Badalona viuen artistes de va-rietés, cambreres emancipades, compositorsde revistes del Parallel i fabricants de cu-plets amb aspiracions bucòliques.

D'ara endavant pugen les xicotes quepleguen de treballar de les fàbriques deper allà, els obrers del vidre, cara negrai llavis inflats.

El tramvia es para enfront dels Teixits,del Vidre, de la Giòria, de can Cros i delGurugú. Aquesta parada és típica. Mur-cians, andalusos. Avaloten, criden, expli-quen les incidències de la vida familiar itothom se n'assabenta : «La Manuela teniarelaciones con uno del pueblo y ha tenidoun chico. El la ha dejado y los padres deella la han echado de su casa...» Són gentque viuen al mig del carrer.

El Gurugú és una urbanització feta perla Dictadura. Hom la batejà : Barrio de la

Pomreu Fabra, el més illustre viatgerhabitual de la linfa

Salud. El poble, amb més encert, en diuaquell nom, perquè dóna la impressió exac-ta del que és, d'un barri àfricà. Hi ha unataverna : La Alegría de Andalucía. Vinosy comidas. Habas y caracoles. Això, totl'any. Un taulell negre, i a les parets car-tells de toros. Un vol espès de mosques facabrioles davant la porta i per damunt delscaps d'aquella gent de brusa curta i elmocador negre lligat al cap, que beuen gotsde vi asseguts entorn de les taules. Elsdiumenges el tramvia n'estossina algun,Si no, s'estossinen entre ells.

Som a prop del terme del viatge. Nous penseu, perd, arribar-hi aviat. Encaramanquen unes quantes parades. La del'Escorxador Cubista, les Canyes, el carrerde les Flors, el Paral1el, les Rieres deJornet i de Folch, l'Ajuntament i la de canMartri, que és la parada final.

D'entre aquestes citarem la de la Rierade Jornet. Exclusiva per al personal deltramvia, el qual baixa a beure aigua d'unafont:

1 ja som gairebé al final. Les tres queresten són ràpides. Çap al fiinal, el tramviaes decideix a córrer, com si volgués dis-culpar-se . IEn posar els peus a terra homfa tentines. En arribar a casa el primerque fa és seure.

Heus ací un viatge normal i sense en-trebanc. Hi ha avaria de motor, interrupcióde corrent ; si el tramvia ha topat amb uncarro o cal fer transbord perquè canvienla via, és tota una altra cosa. Aleshoresel viatge pot allargar-se indefinidament.

Si canvien la via, cal trasbordar, això ésbaixar del cotxe i caminar un tros per tald'anar a trobar l'altre on sigui. 'En aquestalínia la via suplementària no s'estila. Enocasió de canviar el pont del Besòs, l'anypassat, el passatger havia de baixar a canTena, travessar el Besòs a peu i anar amuntar a Sant Adrià. La companyia vasuprimir els bitllets d'anar i tornar. El viat-ge resultava vint cèntims més car. Eraa mitjos de juliol. Les reformes importantsde la línia sempre les fan per aquest temps.

Si el tramvia ha esclafat algú, cal tambéfer traabord, fins que el Jutjat ha fet aixe-car el cadàver.Si ha tombat un carro, cal esperar que

el treguin de la via; primer, els cobradorsi carreters han de barallar-se un estonadesprés s'arrenca.

Segons l'avaria l'estona d'espera pot éssermés o menys Alarga. Una de les més ti-piques és la fosa de fusibles, els dies depluja. El tramvia no pot anar endavantni endarrera. Al cotxe no n'hi solon haverde recanvi. Cal una senyora abnegada quees vulgui desfer d'unes quantes agulles deganxo. Les posen al lloc del fusible i eltramvia marxa, a glops.

També pot donar-se el cas que el re-molc, en un viratge sobtat, es desentenguidel motor i se'm vagi a pasturar a dinsd'un camp de patateres.

Pot passar igualment que es deixin alcobrador del remolc pel camí. Aquest fetva succeir a la pujada d'Horta. En éssera prop de Sant Adrià se n'adonaren i calguérecular per tal de recollir-lo.

mEls diumenges d'estiu els passatgers re-galen per les finestres, pels estreps. S'en-filen als ferros del remolc, a la junturad'aquest amb el motor. Fan el viatge pen-jats. Atuells de bany, sacs de mà plensde vianda, cassoles i plats embolicats ambel mocador de fer farcells; tendes de cam-panya cargolades, penjades entre les cor-tines. 1 moltes criatures. Hi ha servei do-ble. Dos motors i dos remolcs. Endebades.A les parades de la Plaça d`Urquinaonai de can Martri hi ha raons o caps pertal de poder pujar.

Un dia de feina comparat amb un defesta és una delícia. Pot passar tot el mésque prengueu un bany de peus imprevist,de vi, en abocar-se, amb els sotracs, unaampolla de .vuit porrons que algú • hauràcollocat sota del vostre seient.

Els dies de festa les dones van prem-sades, fa molta calor i es maregen ambtotes les conseqüències. Es qüestió de tenirpràctica a veure-ho venir.

La gent diu que el tramvia no corre.

Aquest número ha passatper la censura governativa

Evitareu intervenció de mecànicsadquírmf una

FORi

RAP]

OG

Una meravella de la ècníca alemanya

Albiol G. i Riera S. L.Passeig de Gràcia, núm. 42 = Telèfon núm. 15345

' PERITIULA43. El tramvïa de Barcelona a BadalollaCalor i argnitectnra. — Suposo que mots

de vosaltres haureu agafat un tren de lacosta en qualsevol platja del país, a l'horaque pica el sol, i us en haureu anat cap aBarcelona. Si ho haveu fet, ja sabeu el paque hi donen en aquests dies de calor lentai agonitzant. L'altre dia vaig ésser víctimad'aquest viatge i em va servir per una sèriede consideracions d'ordre arquitectònic.

Era a Sant Pol i a quarts de tres de latarda ; fins aquell moment m'havia rigutde la calor fent una mica l'esbojarrat perla platja, i jaient a l'ombra tot vestit ambclara d'ou bullida, que és l'uniforme de lespersones que s'estimen. El frec del coll pos-tís, de la badana del barret .i de les lliga_cames en aquella hora solemne de sol, uscria ràpidament un ramat d'estisoretes alcor, creieu que us aneu a morir, i mai laguixeta de l'estació del tren us fa un efectede guillotina com aleshores ; sembla quequan fiqueu el cap per la finestreta i dema-neu el bitllet, él cap ja no sortirà més ; cau_rà entre quatre coves de préssecs embolicatsamb un sac, i el vostre nas anirà a petarcontra la bàscula. Són uns moments horri-bles. Després ve el tren. Els fogonistes méspintats de miséria i les màquines que nopoden esbufegar són precisament els quepassen per les estacions de la costa a quartsde tres de la tarda. .

Trobeu un vagó de segona gairebé buit,però no sabeu on seure, perquè a tot arreusembla que hi hagi dormit un negre.

Davant vostre hi ha un senyor amb bar-ha i ulleres. Aquest senyor s'ha tret el coll,s'ha posat el barret de palla sabre el nas,i un mocador blanc sota la barba. Els pèlsse li liquiden, i la barba sembla una madrè-pera de lloguer. No sé si hi ha cap indreton lloguin madr^pores, però ja m'onteneu.

Es una cosa que no s'explica, el fet queun senyor s'atreveixi a viatjar amb barbaen un tren de 'la costa, aquestes hores del'estiu.

Si treieu el cap per la finestreta, tota lacarbonissa de la màquina us va a pararals ulls. Són com uns mosquits rígids, ras-posos, que us fan una esgarrapada finissi-ma a la córnea. Sempre trobeu una senyoragrassa i maternal que s'ofereix a treure-us

-cia amb la punta del mocador.Les platges es succeeixen amb unes case-

tes de bany que tenen materialment set.Damunt de la sorra veieu quatre xicots des-pullats que tenen la poca vergonya de ba-nyar-se mentre vosaltres us esteu coent ales graelles. Es e1 cinisme del Destí.

En aquests moments s'ha de dir que lanostra mirada no és benèvola, i ens ado-nem de tots els xalets, cases i casetes itorres d'estiuejar que la imbecillitat de lagent ha fet vora les )natges .

En una altra ocasió potser ho veuríeu decolor de rosa, potser caçaríeu una puntad'elegància allí on positivament no n'hi ha.Però ara no, ara veieu la veritat crua i des-cannada; els ossos del mal gust us freguenels nervis com els ossos de conill en unarròs mal guisat. La nostra arquitectura es-tiuenca fa l'efecte d'això, duri arròs queno va a i'horà.

Per què la gent s'ha tornat boja, fabri-cant torretes amb ma^nsardes i amb teula

-des pendents? Passo per tots els detalls degust pèssim, per totes les decoracions, defideu, de pastilles de menta i de dents debaca4là, aquelles dents de bacallà que abansportaven les criatures de bolquers penjadesal coll amb una cadeneta. Passem per tot,perquè les penes d'aquest món ens han en-senyat a no tenir massa exigències. Peròaixò de riure's del clima i del paisatge,això d'estrafer una caricatura nòrdica, da-vant d'una sorra que s'està fonent, davantd'un blau de bugada que tenyeix la peVlde somnis tropicals, ens sembla monstruós.Es que els propietaris es pensen que sóna aquelles platges del Bàltic, on quatre nu-distes es pelem de fred i la neu s'arrossegaÏ° les teulades?

Una vegada, a Cadaqués, em vaig posara plorar amb això de les mansardes i elspescadors es pensaven que m'havia tornatboig, 'En aquests pobles de la costa veïna,l'arquitectúra s'ha desvergonyit tant que jano és qüestió de plorar, és qüestió de tirarbombes.

I quan un pensa amb les cases dels vellsmariners dea país, quan un pensa amb lamel dels terrats de la costa, amb les bara-nes de gerrer, això tan típic i tan delicatdels nostres climes ! Quan un pensa arbaquolles parets blanques, i aquella mica dellimoner, i aquella palmereta com les trenesd'un àngel casolà!

Aleshores sí que el viatge es fa obsessio-nant, el vent tebi que us entra a la bocaté gust d'aigua de Rubinat, i 1a carbonissa,les mosques i les barbes dels senyors ambulleres es multipliquen com si estiguéssiu enei llit d'una clínica.

JOSEP MARA DE SAGARRA

1ZII:s% Las carreras

de gran fondo requieren un formi-dable rendimiento de energía. Después de talesesfuerzos la circulación sanguínea y los nerviossufren las consecuencias que se presentan en formade dolores de cabeza, cansancio y agotamiento.En estos casos la

CR FIRSPIRLMRes el remedio adecuado para el deportista, puestoque no sólo elimina en corto tiempo los doloresde cualquier clase — dolor de cabeza, jaqueca,neuralgia, etc. — sino que reanima y regularizala circulación de la sangre, sin afectar al corazónni a los riñones.

A48 LE DE

BAYER ,' I

E

El Tresor d'En Jaume Borràs

Si en Jaume Borràs fos tan bo a l'esce-nari com ho és al carrer, seria, evident-ment, l'actor millor del món.

Avui en Jaume Borràs és un actor queno s'assembla a cap més. Les obres querepresenta—quan en representa—, passadespel sedàs de la seva interpretació, tampocs'assemblen a l'original.

AI carrer, per bé que recarregat, quedadivertit.

Per la Rambla troba a un amic. En Jau-me Borràs duu un barret de palla ampled'ales, posat un xic de gairell, la boquillad'àmbar a la boca i el gaiato a la mà.S'atura, tira la cama dreta endavant i esrepenja al gaiato. Fa avançar el braç es-querre per tal d'iniciar la conversa. Amb eldret estirat fa serpejar els dits.

—,Et vull dir una cosa—ganyota, enarca-ment de celles i ullada perquè els tran-seünts s'adonin de la seva presència—.Aquest any no penso fer comèdies. Ja n'es-tic tip.

Pausa ]farga. Transició.—He descobert un tresor. El tinc aquí...1 s'assenyala la gola... L'amic el guaita

estranyat.—'E1 sonoro, home, el sonoro!

Actor i cavallisfa

A més de fer comèdia, Jaume Borràs esdedica a comprar i vendre cavalls. Diuenque hi ha fet diners.

Conten que una colla de gitanos anarena trobar el seu germà per queixar-se delprocedir d'En Jaumet :

—IEns enganya com a xinos, don 'Enric.

El cavall crític

Temps enrera duia, de representant, EnGuixé, el qual ]'acompanyava arreu i liorganitzava les tournées i els bolos.

En Jaume té una quadra de cavalls alcarrer d'Amàlia, prop de la presó, i totesles tardes hi fa una passada acompanyattambé del representant.

Pica les anques dels cavalls, els guaitade prop i a distància, calcula el que enpot treure,

---Aquest bayo pot valer dos cents duretsben bé...

I s'acarona la barba.Un dels cavalls, jove, així que En Borràs

entrava a l'estable es posava a renillar ili ensenyava les dents.

—Jaumet—va dir-li el representant —.Aquest cavall t'ha vist fer comèdia,

Busfer Keafon a Barcelona

Tots el cineastes barcelonins volgueren estré-ayer la mà del famós «star». Pacs arribaren aaconseguir-ho. Certs empresaris, sabedors de laformidable entrada que els esperava si acense-guien fer assistir a llur sala, durant un espec-tacle, l'autor d'El Comparsa, varen pregar -lo ies diu i tat que li varen fer oferiments dignesd'ésser acceptats per una persona que sap admi-nistrar-se,

Tot fou en va. Si torna Buster Keaton, facinla prova els senyors empresaris: Diguin-li queel conviden a la seva sala d'espectacles, per afer-li assaborir qualsevol dels productes de qua-litat NELIA. Hi anirà amb la rialla—la seva pri-mera rialla—als llavis. Prou sap —i si no ho sap,¿de què ]i ha servit el seu viatge per Espa-nya?—que els millors Xocolates amb Ilet es diuenNELIA; els millors bombons, NELIIA; les mi-llors galetes, NELIA; els millors caramels,NELIIA,

Exceptuant els que hi viatgem diàriamentper necessitat i aquells que durant l'estiuaprofiten els diumenges per anar a Bada-lona a passar el dia a la platja, a pendreel sol, banyar-se i. menjar arròs, moltagent desconeix aquesta línia estrafolària.

Si algú es pensa que és com una altrad? l'interior, va ben errat fet i fet. Anaren tramvia per Barcelona és un passeig.Anar-hi de Barcelona a Badalona o al re-vés és un viatge d'envergadura, compara-ble amb un d'important a l'estranger, perbé que Badalona es trobi a vuit quilòmetresde la capital, a tocar, com se sol dir.

Si no hi ha destorb, el tramvia hi estàuna hora. Si n'hi ha, no es pot precisarel temps. Una vegada En Pompeu Fabrava agafar-lo, com té per costum, a les vuitdel matí i va arribar a la Plaça d'Urqui-naona a l'hora de dinar. Per viatjar-hi, calestar decidit a tot.

^sE*

Pujarem a la Plaça d'Urquinaona i bai-xarem a can Martri, final de trajecte. Enpujar, el tramvia ja va ple. Encabiu -vosa dins, si podeu. Si no, a la plataforma.Ara hi passa molta fresca. Anireu sotra-quejats, car el tramvia, en passar per da-munt les juntures dels rails, generalmentmal soldades, fa salts epilèptics. En com-pensació, quan mirareu a la Riera d'Hortapodreu contemplar el paisatge, que s'esténa banda i banda de la carretera com untapís, i és molt bo.

Regadiu esponjós, les persones sensibless'adonen que els camps de patateres i deremolatxes i la panotxa tendra tenen unencant delicat, sobretot si al darrera hi hauna filera de pollancs o de plàtans i esveu el torterol de fum del tren que correal peu del mar.

El tramvia es para molt sovint, i detant en tant camina. Es para cinquantavegades, com qui no diu res. A Belles Artss'ha aturat cinc caps. En aquesta paradapugen les venedores de Barcelona que vé-nen de proveir del Born i algun peixaterescadusser. Van carregades de coves deverdures, de caixes de fruita i de cistellsd'ous. Omplen les plataformes. Fan enre-tirar als passatgers si els fan nosa. Aquests,per prudència, callen. Una vegada, però,en sortí un de rampellut i va llençar uncistell d'ous fora del cotxe. Hi hagué raons,riamles, i una truita monumental estesa da-munt de l'empedrat. Els peixaters lliguenels coves davant del motor. Si aquest so-traqueja, el peix salta corn si fos viu.

En arribar al pas a nivell, vuit parades.Com que passen trens, posen la barrera.S'ha donat el cas d'estar-hi vint minuts,i que el tramvia ha reprès el camí sensehaver passat cap tren. •

Als Quatre Cantons, setze, A la cotxera,vint. Aquí baixa molta gent, la qual cosapermet estirar un xic les cames . I ve lapujada d'Horta. La carretera ombrejadapels plàtans, amb aquell toldo esponjós defulles, és una delicia. Hi ha paisatge i,nopas la carretera polsosa i les cases fu-mades del Poble Nou. A La Deliciosa, unhostal en el qual hom serveix manjar alscarreters de la costa, al peu del Besòs,vint-i-set parades. '.Es en aquest tros ones troben els carros de verdura de Mataróamb el carreter adormit, que envesteixene I tramvia. Travessem el pont de Besòs i

I'v

Es cert i no ho és. Jo he sortit de Bar-celona a les onze del vespre i a dos quartsde dotze baixava al final. Gairebé anavabuit. Compreneu? La qual cosa vol dirque si no corre és perquè se li travessenles cinquanta parades pel camí. El tramviano pot estirar més el braç que la mànega.

Entre el personal de la línia hi ha tipusdivertits. Hi havia un cobrador, nomenatTortosa, que feia de rellotger. Cobrava elsviatges en veure venir l'inspector. De lacartera, entremig dels cèntims, es treia unrellotge, les pinces i aquell vidre de pica-pedrer, es repenjava al cantell d'un seientt cargolava rodes, posava robins, collocavala corda a lloc, etc. De vegades un sotracJi llençava les pinces per terra. Un altrehavia inventat un procediment per a man-tenir els aus frescos durant mig any i feiaproves per a allargar-lo fins a l'any sencer.Ho explicava amb molt misteri als pas-satgers de la seva confiança, que eren tots.De passada cercava capitalista.Hi havia un cap de parada, de servei al

carrer de Trafalgar a l'hora dels matinals,que era llevadora. 'En una ocasió va as-sistir una pobre dona, treballadora d'unafàbrica de Sans, a la qual, tot esperantel tramvia que l'havia de conduir a Bada-lona, li sobrevingueren els dolors del part.L'entraren al bar, la van fer seure i elcap, arremangant-se els braços, va assistir

-la. En arribar la camilla del dispensari dela Ronda, la feina ja estava feta. El metgedel dispensari va tenir ocasió de constatarl'habilitat d'aquella llevadora improvisada.Hi ha un cobrador el qual, en apropar-se

Pàsqua, fabrica, tot viatjant i cobrant, pal-mes per a beneir.

Un detall. A dins dels cotxes, tant sies tracta del motor com del remolc, calobrir e1 paraigües quan plou perquè hi hagoteres a tots els sostres. Aleshores fa l'e-fecte que hom no viatja en tramvia, sinóen una barca. -

Mestre Fabra és un entusiasta del tram-via. Diu que és una escola de la voluntat.S'ha acostumat a veure venir els carrosper la via i a pensar que toparia amb elcotxe, sense por. S'enretira una mica pertal d'evitar la consegüent pluja de vidrestrencats. Quan va sol, es posa a la plata-forma i fa conversa amb el cotxer i ambel vigilant, iEn Tuquet, un home doliciósi pintoresc, que és esperitista, del grupAlfonso, aficionat al futbol, a les sardanesi al Barri Xinès.

Ells tenen a En Fabra com un saviàs,però no saben de què va. Un d'ells urnavegada va preguntar si treballava a LaVanguardia.

Mestre Fabra pren el tramvia de les vuitdel matí, l'hora dels paquets de l'esmorzarembolicats amb un paper de diari. Presideixuna penya de gent jove i alegre. S'hi re-joveneix. Li fuig del rostre aquella ex-pressió endormiscada i els ulls li brillencom a llumins. Conten anècdotes i el viatgees fa curt.

A la millor cau a la penya un senyorque vol demostrar, davant d'En Fabra, queno és un qualsevol i parla de coses im-portants. Aquestes coses solen ésser, perexemple, les declaracions d'En Romanones,la revolució de Rússia, i si és dilluns, lesincidències de la corrida del diumonge. EnFabra té molta feina a dissimular . El se-n yor insisteix i En Fabra adopta un posatd'enze, d'home que ve de l'hort, inimitable.Generalment el senyor es desorienta i calla.

Un d'aquests, un dia, volia assabentar-lode totes passades de qui era el Gallo.

—El Gallo?—digué iEn Fabra amb aireestranyat,

Q—Sí, senyor. Aquell torero gitano, sap?ue es va casar amb una ballarina..,—Ah ! Un torero...Aquell «ah h», deixat anar amb tota la

calma; va desinflar el senyor. Es va mirarEn Fabra molt estranyat. Devia pensar«Aquest home que és tant savi no coneixel Gallo?»

L'alegria i les anècdotes que es contenen aquesta penya de les vuit, és l'únicanota agradable del tramvia.

^:t*

Consell final: A aquelles persones quees veuen obligades a fer grans viatges, unaexcursió amb el tramvia de Badalona elspot servir d'ontrenàment magnífic.

Hi trobaran les incomoditats i les mo-lèsties pròpies d'aquells, probablement onuna major quantitat, encabides en l'espaid'una hora i de vuit quilòmetres. Un viatgegros, fet després d'una excursió amb eltramvia de Badalona, els farà l'efecte d'unpasseig amb Golondrina pel moll.

JAUME PASSAR'ELL

GRAVATS TIPOGRAFICS BADAL I CAMATS París, 201. - Telèfon 74071

Sessió a la Societat de Nacions

la gran quinzena de Ginebra La cultura1 la DiputacióAl cap d'onze anys de funcionar la Socie-

tat de Nacions es pot dir amb justícia quesi aquest organisme no existís caldria in-ventarlo. Només els homes d'esperit primi-tiu, els utopistes o els bàrbars autèntics, pu-den fer befa d'aquesta institució. Certament,no és perfecta, però tampoc cap forma degovern, cap govern ni cap parlament no sónperfectes, potser per aquell axioma tan vellque no hi ha cap obra humana perfecta.

El fet és que abans d'aquestes reunionsginebrines els vincles de relació entre les

nacions no tenien altra forma d'expressió icontacte que la via diplomàtica.

Durant les reunions de Ginebra es pothaver fet una feina més o menys positiva,però seria injust dir que aquestes reunionshagin emmetzinat l'atmosfera política delmón. Es parla més clar a Ginebra que perVia diplomàtica. Els representats dels di-versos Estats porten a Ginebra tots els seusproblemes, totes les seves ambicions. Encerts moments, es juga molt fort i ambpassió, perquè es juga davant de tot elmón, però també per aquesta raó moltsafers es desinflen a Ginebra. I encara queels debats siguin apassionats, a Ginebra,davant de tot el món, no és possible adop-tar actituds amenaçadores. A Ginebra no-més valen raons. 'El feixista més bellicós ibàrbar arriba a tenir noció que el móncivilitzat l'escoilta. 1 no és que la sala del'Assemblea sigui el temple de la hipocre-sia, signó que el perill del ridícul és massagros i evident. 1 per això cada any, des-prés de les reunions de Ginebra l'atmos-fera política del món, i sobretot d'Europa,sembla que s'hagi aclarit una mica.

La gran quinzena de Ginebra va comen-çar a primers de mes amb el Congrés deles minories nacionals. Aquest any els de-bats del Congrés tenien un interès especialperquè calia examinar el projecte de Briandrelatiu a la creació d'una Federació euro-pea. Com pot suposar -se, e] projecte deBriand no tenia en compte les minories detretze nacionalitats europeos repartides enquinze països. La inquietud de les minoriesdavant aquesta omissió és molt justificada,ha dit William Martin, però també, segonsfrase del cronista del Journal de Genève,pot ésser fàcilment reparada i només ésgreu a títol de símptoma d'un estat d'espe-rit. Cal, però, tenir en compte que quanun home, i sobretot un polític, formula unprojecte, procura eliminar-ne tots els ele-ments d'un possiLble fracàs. Molt difícil se-rà vèncer certes resistències i donar vidaal projecte. Si Briand, en el seu memoràn-dum, hagués fet alguna suggestió per a de-fensar els quaranta milions d'individus queformen les minories nacionals europees, no-més hauria aconseguit excitar las suspicà-cies d'uns governs que representen una xi-fra set o vuit vegades superior. Tothomhauria dit, llavors, que Briand és e1 políticmés càndid i romàntic del món. IEl Congrésha acordat, doncs, cridar l'atenció de Briarídsobre la necessitat que la unió europea noreposi sobre les exigències econòmiques ol'interès dels Estats, sinó sobre les exigèn-cies i l'interès permanent i suprem de lajustícia. Aquesta recomanació només té elma] que deixa marge a la resposta, perquèno té en compte que Briand, en el seu me-moràndum, model típic de la diplomàcia

d'escola francesa, proclama la necessitat delpredomini dels interessos polítics sobre elsinteressos econòmics. Evidentment, hi haviaobjeccions a fer molt més fortes.

Acabat el Congrés de les minories, finidala tasca de l'oposició, han començat lesreunions de 1'intrument de govern de laSocietat de Nacions, el Consell, i vindràdesprés la sessió anual de l'Assemblea, ElConsell s'ha reunit el dia 8 i ]'.assembleas'obre el dia lo. L'ordre del dia de la reu

-nió del Consell no té aquesta vegada gaire

mirani_a{oraEl "?"

Costes no tenia cab pressa a intentaruna travessia si no feia un temps que ofe-rís prou condicions de seguretat. Aquestacalma a esperar el moment propici haviacreat una certa malfiança.

Pels voltants del Iq de juliol, s'havieniniciat gestions perquè l'aviador provés detravessar l'Atlàntic, aprofitant així la festanacional francesa per donar més esclat a laseva gesta. Però Costes respongué

—Aquí teniu l'aparell. Ja el podeu fer ser-vir si voleu.,.

I se n'anà tranquilanient a pescar, esti-mant que les condicions meteorològiques naeren propicies.

En una conz'ersa que tingueren per atzaret director del Figaro, François Coty, i l'avia

-dor Costes, aquest digué que, d'haver tin-gut l'aparell que somiava, hauria passat da-vant de Lindbergh en la travessia de l'Atlàn-tic d'Amèrica a Europa.

--(Juan costaria l'aparell que necessiteu?—preguntà Coty,

—Més d'un milió i mig.—Doncs ja podeu començar a fer-ne el$

plans. M'encarrego de procurar-vos-el.El Iz de juliol de 1929, el a?n provava

l'aventura, que no fou duta a terme, com esrecordarà. Als pocs dies, Coty renyia ambCostes perquè aquest, malgrat l'oposició delo seva dona, havia donat la ressenya delseu viatge a un diari que no era de la rem-sa Coty.

Però dimarts de la setmana passada, Coty,neguitós, deixà el seu castell de Montbazonper esperar noticies de la travessia al localdel Figaro. En vista que eren bones, oblidàha seva baralla amb l'aviador i li cablegra-f ià : «Iieu cornplert la promesa que emféreu. Us felicito.»

Conquistes femenines

Dies enrera parlàvem de les victòries fe-menines a Anglaterra. Na s'han acabat en-cara. D'ara endavant les dones tin&lran ac-cés a les oficines de l'administració delTimbre. En els càrrecs de l'Estat anglèsja només queden tancats a les dones el de-partament de les Indies i la carrera diplo-naàtica.

Un dels greuges més importants que laDictadura inferí a Catalunya fou l'atac ala cultura. La majoria dels centres cultu-rals, d'educació i instructius foren dissolts,i els pocs que romangueren varen ésseradulterats. En iniciar-se l'ofensiva, uns centcinquanta professors i tècnics foren obligatsa dimitir.

La Diputació actual, en la sessió cons-titutiva, prengué l'acord de reimplantar les

institucions culturals dissoltes i reposar elsprofessors i tècnics destituits.

L'acord de la Diputació es va complintde forma singular. Quan la Diputació de-clarà que calia tornar a instituir les entitatsesventades per la Dictadura i reposar elsprofessors, tothom va entendre que les ins-titucions culturals i els professors que lesapreuaren tornarien a funcionar com an-tany, de manera que el temps que duràel govern de la Dictadura no signifiquésaltra cosa que la calamitat d'una pedregada,però que un cop finida, els camps es tor-narien a llaurar com abans i veuríem flo-rir-hi les mateixes plantes.

No ha pas estat així. Moltes institucionsno han pas estat restablertes. D'algunesd'elles, tan eficaces i plenes de promesescom l'Escola dels Bells Oficis, ni se n'haparlat ni resat. Altres han estat mutiladeso estrafetes.Una ensenyança, la de la llengua cata-

lana, la primera de totes que havia d'ésserrestaurada, i això amb funció solemne, per-què ella és símbol de la nostra cultura,roman encara suspesa, Pompeu Fabra noha estat reintegrat a la seva càtedra.

No volem pas passar llista. Ens fixaremnomés en una institució, que, si no a Bar-celona, a la resta de la Catalunya estricta,era molt estimada, i que ella sola con-tribuí més al prestigi de la Mancomunitatque totes les altres institucions plegades ique tota la política en pes. 'Ens referim alDepartament d'Agricultura.

Aquest Departament estava dividit en Es-cola . Superior d'Agricultura i Serveis Tèc-nics d'Agricultura i Ramaderia. La ma-joria del personal que l'integrava fou di-mitit i en ell restaren solament quatre ocinc professors a l'Escola i dos o tres tèc-nics als Serveis.

En constituir-se de nou aquest Departa-ment, d'història curta perd brillant, es co-mença per canviar-li el nom com si l'an-terior—tan ben trobat—hagués comès algu-na falta que convenia oblidar. Ara, el De-partament s'anomena Centre d'Ensenyancesi Pràctiques i es descompon en Escola d'A-

hom parli de la crisi del parlamentarisme—i hi cregui—i que hom jugui cada dia més

amb la idea d'una dictadura. Si aquestaconcreció política d'una gran part del poblealemany no esdevé una realitat, no és pre-cisament per manca del desig, sinó de dic

-tador. Manca una figura de prestigi i forçaque pugui donar aquest cop. Si aquestafigura sorgís, no hi ha dubte que trobariadarrera seu el poble millor preparat pera un règim dictatorial.

I els comunistes? I els socialistes? Calnomés veure en plena lluita electoral pas

-sar les manifestacions comunistes i socia-listes pels carrers de Berlín per a compen-

y---!

'EL DESARMAMENT ABANS DE LES ELECCIONS

--Si ens prenen els nostres millors argu-ments, on són les nostres llibertats p011-fiques?

(Simplicissimus.)

dre que en el poble alemany hi ha quelcommés fort que l'ideal polític : l'esperit dedisciplina. Malgrat les transformacions po-lítiques dels últims anys—la guerra, la re-volta i la república—, el poble alemanven el fons segueix essent el que era. Co-munistes, socialistes i nacionalistes passenaquests dies formats militarment pel carrer,tots iguals, en columna de quatre, amb unordre i una disciplina que prou voldria pera ell més d'un exèrcit d'un poble llatí. Elsnacionalistes, gent jove, són els que duenmillor el pas ; donen la sensació de mésforça i disciplina. Aquesta sensació, que ésla mateixa que rep el noi alemany enveure passar les manifestacions des de dar-rera dels vidres del balcó, és la que deter-mina l'ingrés al partit.

Tornant a les eleccions, l'instint béllic ol'esperit militar de la joventut alemanya iei malestar econòmic de la classe mitjana,que sent la necessitat d'una transformacióradical, violenta, perd li manca el valor per'a fer-se comunista, no poden donar altracosa que el triomf al partit revolucionari dela dreta, mentre que el nombre crescudís-sim d'obrers sense feina, prop de dos mi-lions i mig, i l'agitació comunista delsúltims temps, han d'influir també en eldesplaçament d'una altra part del cos elec-toral cap a l'extrem oposat.

OCTAVI ARTIS

Berlin, j de setembre de 1930

gricultura (no Escola Superior) í Serveis deTècniques i Pràctiques agrícoles (per quèaquesta redundància ?).

El descens de to que comença amb elcanvi de nom, es continua en la confecciódel pla d'ensenyances i amb l'organitzaciódels Serveis. Ignorem qui ha fet el plad'ensenyances, però el que sabem és queels únics que podien i devien fer-lo, elsantics professors, no han estat consultats,com tampoc els directors de l'Escola, l'an-tic i el present. Quant als Serveis, es su-primeixen les seccions de Terra campa, Ac-ció social i Patologia animal, i tot aixòsense escoltar els que foren caps dels Ser-veis Tècnics.

Passem a la qüestió del nomenament depersonal. L'acord de la Diputació fou dereposar els professors i tècnics. Reposarno és pas collocar. En el Departamentd'Agricultura, segons les nostres notícies,tots els que han volgut han estat collocats.Nosaltres som els primers a reconèixer labona voluntat que ha tingut el consellerde Cultura de collocar els professors i tèc-nics qúe la Dictadura deixà cessants. Però,repetim, co liocar no equival a reposar.E1 conseller de Cultura es trobà que, en

virtut de la disminució de càtedres i re-ducció de serveis, el nombre d'aspirantsera superior al dels empleus. Aquesta qües-tió, ens sembla a nosaltres, podria ésserresolta per un dels tres aspectes següentsdonant preferència a la cultura; fortificantel civisme ; fent content a tothom. El con-seller de Cultura s'ha decantat per aquestúltim extrem. Nosaltres creiem que haviad'haver optat pel primer i secundàriamentatendre el que el segueix.

El resultat de seguir el procediment de .collocar a tothom ha estat perjudicial porla cultura. No tenim pas la llista de pro-fessors i tècnics nomenats, però sabem quealguns avui són titulars de càtedres i ningúno sabia que posseïssin els coneixementsque han d'ensenyar. D'entre aquests mome-naments, n'hi ha que mai no havien estatprofessors; altres que de professor d'Apassen a professor de B, i segons es diu,per a completar el claustre vindran tres oquatre professors facturats directament deMadrid.

Quant als Serveis Tècnics, ens han ditque passava una cosa per l'estil de 1'iEscola.

No havent-se atès més que el procedi-ment de collocar a tothom, és natural queels altres dos primers extrems quedin da-nyats. Al costat deis professors legítims,els que havien guanyat la càtedra per doso tres concursos públics (presentació, ultrala llista de mèrits, de dues memòries, unatractant de matèries a ensenyar i ]'altrade caràcter pedagògic, i en cas de mancad'unanimitat del Jurat, oposició entre elsdos concursants de méS vots), hi hauràaltres professors que ho seran per nome-nament directe, amb l'agreujant que algunsd'olls, havent de tractar de matèries agrí

-coles, procedeixen de disciplines estranyes al'agricultura.

No s'ha pas tingut en compte tampocl'esperit cívic. Tots els professors que ve-ieren amb goig o amb indiferència la pe-dregada de la Dictadura contra les nostresinstitucions de cultura, i els que àdhuc esbeneficiaren d'aquesta pedregada, tots ellshan estat nomenats de nou. Si tornés avenir una altra Dictadura, amb l'exempleque acabem de veure, tornarien els pro-fessors a donar la cara? E1 sacrifici delsprofessors en dimitir fou carament pagatper alguns. No podem menys que recordarels que en foren víctimes, En Nubiola iEn Vilar, i que per a llurs vídues i fills laDiputació no ha fet res.

Amb aquesta qüestió personal, per para-doxal que sembli, els únics que n'han re-sultat beneficiats són els professors de laDictadura. Ultra no haver tingut cap in-terrupció econòmica, ni durant ni desprésde la Dictadura, han estat renomenats pelsmateixos càrrecs que ocupaven. En canvi,quant als que foren fidels als sentimentspairals, o ha estat suprimit el càrrec queocupaven o han hagut d'acceptar-ne un al-tre, i si n'ocupaven dos o tres, s'han ha-gut d'acontentar amb un. .O sigui, els mésperjudicats de tots han estat aquells que esdonaren enterament a ]'Escola o als Serveis.

De tot això la cultura se n'ha de res-sentir. On serà l'estímul al treball i a lacapacitat, si es pot obtenir un nomenamentdirecte? Per què treballar i donar to a lainstitució a 1a qual es pertany, si l'in-vestigador i l'entusiasta seran tractats perla mateixa rasadora que l'indocumontat,l'inepte, l'indiferent o potser adversari?

Amb aquest article no tenim altre pro-pósit que avisar les coses que passen alsamants de la cultura i d'una manera par-ticular als polítics.

La cultura és, i serà encara més en elfutur, la base més sòlida del catalanisme,la raó mateixa de l'existència de Cata-lunya . La cultura catalana gairebé es potdir que és exclusivament filla de la Lliga,Es a aquest partit polític, que tanta curahavia posat en l'elecció de professors, quetant procurava estimular-los en la produc-ció de cultura, al qual preferentment ensadrecem. La cultura, però, essent una su-prapolítica, cap partit polític català no potexcusar-se d'intervenir en el més profundi vital dels nostres problemes.

M. ROSSELL 1 VILAR

Dia 20 Setembre

Primera excursió col'lectivade sís dies a

PARISorganitzada per

Viatges BlausRambla del Centre, 37 - Tel. 23252

MANUEL BRUNET

L'Ågèllcia "Viatges Marsans", S. A.es complau en informar a saclientela í al públic en general,que, autoritzada pera omna-nyia M. Z. A. expèn a l'acfe, apartir del l.er de setembre, ticketsguarda-seient enes trens expres-sos i ràpids, així com també elssuplements per a seient de butacaamb destinació a Saragossa i a

Madrid

interès. L'ordre del dia a ]Assemblea co-mença, com sempre, amfi un report sobrel'obra realitzada pel Consell i pel secretariatdes de la darrera Assemblea i sobre lesdecisions de l'Assemblea. El report dónacompte dels resultats de la Conferència eco-nòmica, de la Conferència sobre el tracted'estrangers, de la Conferència per a la co-dificació progressiva del Dret Internacionali d'altres conferències, entre elles la tercerasabre l'abolició de prohibicions i restric-cions a la importació i exportació. Tambémenciona el report la Conferència naval,perquè encara que no fos organitzada perla Societat de Nacions, té una estreta rela-ció amb els treballs empresos a Ginebraper al desarmament general.

Entre la multitud de temes a discutir so-bre qüestions econòmiques i financiares, detrànsit i comunicacions, tracta de blanques,protecció a la infància, cooperació intellec-tual, qüestions de procediment i de tràmit,hi ha un tema polític d'importància quemotivarà la intervenció dels ministres d'A-fers estrangers. Aquest tema és el reportdel Comitè encarregat d'esmenar el Pactede la Societat de Nacions a fi d'harmonit- Les eleccions generals alemanyes han des-zar-lo amb el Pacte Briand-Kellogg. pertat aquesta vegada un interès extraor-

Tan interessant com la reunió de l'As- dinari en tat el món. La premsa francesa,semblea serà la Conferència Paneuropea. per exemple, no amaga l'expectació ambAquesta conferència s'ha reunit el dia 8. què són esperades aquestes eleccions, se-La Conferència decidirà segurament fer in- gons les quals, pel que sembla, podrà veu-cloure a l'ordre del dia de l'Assemblea de re's clarament i obertaanent l'opinió gene-la Societat de Nacions aquesta qüestió. ral del poble alemany i l'orientació de laOportunament vam parlar del projecte de seva política després de l'evacuació de laBriand exposat ara fa un any a Ginebra Renània.durant un dinar que va oferir a les dele- Però si en l'ordre internacional del resul-gacions europees per a tractar de crear una tat d'aquestes eleccions es fa quasi depon-Federació d'Estats europeus que resolgués dre en aquests instants la pau i l'estabiiltatels innombrables problemes polítics i eco- europea, en l'ordre interior signifiquen en-nómics i inculqués un esperit de solidaritat cara quelcom més. En les eleccions del diu

-i per consegüent un esperit de pau i colla- monge, segons el significat que els ham do-boració entre els diferents països d'Europa. nat els diversos partits, no es noten ho-Aquest estiu el govern francès ha rebut la mes o partits, sinó procediments o règims,resposta de tots els (Estats interessats. La Dictadura, parlamentarisme, bolxevisme,idea ha estat ben acollida, perd la manera aquests són els ressorts dels partits que in-d'aplicar-la ha suggerit opinions contradic- tegren els quatre grans grups en què po-torles. La resposta més important és la del driem classificar les forces polítiques ale-govern anglès que tem que la Federació manyes : comunistes, socialistes, centre ieuropea sigui una mena de Societat de nacionalistes.Nacions en petit amb una sèrie d'organis- Els pronòstics electorals són per ara fa-mes copiats de la institució ginebrina. En voraibles als nacionalistes socials, racistes orealitat .aquesta objecció no formula el pen- feixistes, que per tots aquests noms és co-sament secret del govern laborista. Angla- neguda l'ala dreta extrema del nacionalis-terra és un imperi amb interessos escam- me, i als comunistes. Cap d'aquests dospats arreu del món i per consegüent no partits aconseguirà ni molt menys una ma-li interessa gaire formar part d'un bloc euro- loria, cosa impossible donada la divisió depeu, iEvidentment, si Anglaterra fallés, no les forces polítiques alemanyes, però, so-hi hauria Federació europea possible. L'ac- bretot els primers, guanyaran seguramenttitud d'Anglaterra és la base de la discussió •alguns llocs en comparació amb les elec-

En entrar en màquina aquest número, el cions del maig de fa dos anys. El partitdebat no ha començat encara. socialista, malgrat que serà encara el que

treurà un major nombre de diputats, notindrà segurament la força ni la preponde-rància de les eleccions passades. La incòg-nita en aquestes eleccions són els partits delcentre, que són també els veritables àrbi-tres de la situació. Un govern de dreta oesquerra, reaccionari o socialista, no depèndel triomf dels nacionalistes o socialistes,sinó de la coalició o combinació que aquestspartits, de programa indefinit i eclèctic, es-tiguin disposats a formar.

En el centre, a més a més dels partitsPopular, Centre, Econòmic i altres senseimportància, lluita per primera vegada elStaatspartei o partit de l'Estat, integratper elemens de l'extingit partit Democràtici del Popular, separats d'aquest per laseva evolució o tendència cap a la dretadesprés de la mort de Stresemann. El noupartit es presenta com a continuador del'obra de Stresemann. Mentrestant, el par-tit Popular invoca també la figura del quefou cap del partit. E1 cadàver de Strese-mann, ja que no el seu esperit, que per-tanyia a la República i no a un partit,posat sota dues banderes distintes, distri-buït entre dos partits, no emocionarà se-gurament el poble alemany. En aquestsmoments, perd, la figura' del difunt minis-tre d'Afers estrangers pren unes propor-cions gegantines. Demostra que fou algunacosa més que l'inspirador de la política na-cional alemanya. Fou l'home que mantin-gué amb el seu prestigi personal units elsdiversos partits del centre i de l'esquerra, iamb ells la majoria del poble alemany, sotala bandera de la República.

Sigui quin sigui el resultat de les elec-cions alemanyes, el parlament futur, inte-grat per fraccions, mancat d'un partit ambuna majoria absoluta, toparà amb els en-trebancs de l'anterior, que tingué d'ésserdissolt per aquesta causa. Degut a aquestescircumstàncies, no és d'estranyar que a

1 .Aleman ya des de molts sectors de l'opinió

DES D'ALEMANYA

Les eleccions de diumenge

HA MORT UN MOSQUETER

o HMig perduda en el courrier literari d'un amb els quals va conviure una temporada.

quotidià d'informació, hem descobert la nova Travessà Suïssa, fou detingut a Itàlia ide la mort del famós pamfetaire francès conduit, emmanillat, a la frontera austríaca,Zo d'Axa. Poques ratlles ; ónicament, per des d'on va arribar, a peu, a Trieste. Seguícomentari, un detall pintoresc, que resu- cap a Atenes i Turquia i, per fi, anà ameix, però, l'home, etern bohemi, i el seu Palestina. Detingut novament, fou embarcattemperament : Zo d'Axa ha finat en el cap a Marsella. Un llibre, De Afazas àmoment en què, tot i acostant -se a la se- Jérusalem, explica les vicissituds passades pertantena, es disposava a adquirir una ru- Zo d'Axa durant tot aquest temps. Es unlata automòbil per a satisfer una vegada llibre curiosíssim, en les planes del qualmés la seva ambició de respirar, carreteres es reflecteix, d'una manera clara, el trempenllà, Iluny de la gent, l'aire pur de la excepcional del seu autor.matinada. Zo d'Axa va reaparèixer a la palestra en

Feia temps, molt temps, que no es sentia plantejar-sel'Afer Dreyfus. Publicà ales-pronunciar ni es veia enlloc aquestnom detonant : Zo d'Axa, que anysenrera «esclatava a les consciènciesi incendiava els esperits». Vivia Zod'Axa retirat a Marsella. La sevaèpoca—aquella època d'individua-lisme desenfrenat i de constant in-surgència—era j.a passada. L'any17, en plena guerra, intentà en-cara escandalitzar de bell nou ambla seva prosa vigorosa i humanís-sima, però la censura ho impedí.Després, en dues o tres ocasionsnonlés, i per haver estat alhidit,agafà 1a ploma. Fou per a mani-festar que, malgrat els seus cabellsblancs i el seu silenci, era el ma-teix de sempre. 1 r

Zo d'Axa havia recollit a Fran-ça, a finals del vuit cents, 1'herèn- 7cia de Jules Vallès. El seu periò-dic, on collaboraven escriptors comOct.ave Mirbeau, Lucien Descavesi Georges Darien i dibuixants comWillette, Hermann Paul i Stein-len, constituí, com ho havia estatLa rue, un clam persistent de re-volta, amarg i desesperat. Es titu- jlava L'En-Dehors. eVolem deixar-nos endur—proclamava en el seuprimer número—per la nostra pie-tat, per la nostra ràbia i pels mos- J/tres instints, fora de totes les lleis, *^ 5 rC^o,Pfora de totes les regles i de totesles teories, àdhuc les anarquis-tes

Res no podia acallar la boca defoc de L'En-Dehors. Zo d'Axa ba-

Ç,ita0lava pel plaer de batallar, deiala veritat pel gust de dir-la, sen-se altra preocupació que la de que no llores La feuille. Un article seu i un dibuixestiguessin les seves paraules i les se- de Steinlen : això era el periòdic. Incisiva,ves gestes desproveïdes de bellesa. S'en- virulenta, La feuille seguí la trajectòria decarava als burgesos massa explotadors, igual L'En-Dehors. Tampoc es subjectava per resque als obrers massa obedients. Els seus ni a ningú. Referint -se a Dreyfus, arribàescrits eren xurriacades que marcaven em- a estampar-se a La feuille la següent frasepremta, i ningú no escapava a elles : po- «Si aquest senyor no fou traïdor, fou ca-lítics, financiers, policies, magistrats, falsos pità ; deixem-ho córrer, doncs !..redemptors, militars. Zo d'Axa practicava Alt, barret ample i una barbeta que vo-la violència amb cert refinament i prompte, iciava al vent, Zo d'Axa temia una siluetasempre, a combatre qualsevulla iniquitat, de Don Quixot, La seva vida aventurera

Les campanyes de L'En-Dehors obligaren i, sobretot, el candor que hi havia en elZo d'Axa a emigrar a Anglaterra. D'allí fons dels seus apassionaments, recordarenpassà a Holanda. Cercà refugi més tard sovint, també, el noble cavaller espanyol.entre els llenyataires de la Selva Negía, LLEÓ DUC

Peruna literatura catalana

1 rE) 1

Resurrecciõ_d'AntígonaQui no ha somiat tendrament en la pura

verge tràgica, l'altiva Antígona, arravatadaa l'amor per un excés d'amor?

Sembla dura : però no és cruel, per ellai pels altres, sinó per una extremada pietat.Sembla viril : però és de les deus mateixesde la més generosa i exquisida feminitatd'on treu la raó i la força de la seva ter-rible decisió.

No hi ha, sens dubte, cap figura mésbella en el teatre antic i modern. L'he vistasortir tan perfecta d'una representació re-cent, que encara em dura l'emoció experi-mentada.

A principi d'aquest estiu, prop de Mar-sella la Grega, en la solitud muntanyosa isilvestre de Gèmenos, ha ressuscitat la tra-gèdia grega.

En una estreta vall boscosa, al límit d'unprat lleument pendent emmarcat de pins,una paret de pedres, baixa i rústega, limital'escena del petit teatre de M. Piazza, Homes troba tant a Grècia com a Provença,la naturalesa és la mateixa si fa no faaviat, els vailets del poble que voltaven en-curiosits el chor, no s'estranyaran de noentendre les paraules estrangeres que res-soneti a l'escena, com no es devien estra-nyar els joves atenencs de no copsar totel sentit dels grans versos, la sonoritat delsquals els encisava.

La part baixa desapareix sota un grandecorat : és el palau de Creon de triple por-ta, amb les seves columnes rabassudes i elseu frontó dòric pintats d'ocre i vermell coml'antic palau tebà.

Un altaret, engarlanflat de fullam, marcael centre del cor; al seu peu, dos tocadorsda flauta, amb túnica curta i el cap co-ronat de flors ; els dotze coreutes rodegenl'altar. Entre el palau i el cor es desen-rotlla l'acció, com en temps de SMocles.Els actors porten cotunn i màscara : horrorencarcarat de l'expressió del rostre, sim-plificació tràgica, la illusió de la qual obrarápuixantment. Aquesta puixança evocadora,la sonoritat del verb grec i la música, triom-farà dels nostres esperits. Des dels primersmots d'Antígona, els espectadors resten cor

-presos. Aquells dos oboès d'entre bastidors(a penes sostinguts, durant l'obertura, pelspizzicati de violoncel i de violí), després laveu de la verge, al mig del silenci, ambaquelles inflexions timbrades i dolces quefan vacillar sobre la persona de l'actor, lasimplicitat primitiva, la monotonia matisa

-da de la melodia que canta el cor: tot aixòés l'Héllada, i sembla que sigui etern.

I no es tracta, amb tot, sinó d'una menad'exercici escolar, preparat, això sí, i exe-cutat amb una gran preocupaçió de l'art.

Era una tradició a França, en altre temps,en els collegis •ongregacionistes, de fer re-presentar el text grec de les tragèdies deSbfocles i d'Eurípides pels alumnes de lesolasses d'Humanitats. Miehel Bréal, emi-nent filòleg i gran humanista, aprovavaaquesta manera de coronar l'ensenyamentclàssic posant-lo en acció. Tot el que elsmestres de la història literària ensenyen so-bre l'exemplar beutat d'aquelles obres difí-ci1s, posat així a l'escena, a la prova del'expressió i del sentiment, no és una excel-lent escola de gust? Sense comptar la mes-tria de la sintaxi i del vocabulari que su-posa una tal interpretació. A despit d'aques-ta aprovació i d'aquests avantatges, de tempslla que els educadors de la joventut hanabandonat aquest costum. L'exemple quehem citat mostra que pot reviure amb unavirtut renovellada. Existeix en moltes uni-versitats dels Estats Units. La de Berkeley(Califòrnia) filos ha edificat, en ciment ar-mat, un magnífic teatre antic. Encara queno pugui suportar la comparació materialamb la fastuositat americana, la iniciativade Marsella no és per això menys plenad'interès i de significació.

Aquesta iniciativa és deguda als alumnesdel Liceu Saint-Charles i a , llur professorRené M. Guastalla. Aquest darrer, poetafrancès i provençal de vena alta i pura, hel-lenista distingit, collaborador de da Funda-ció Bernat Metge, no ha fet sinó encoratjari fer realitzable la idea nascuda en l'esperitd'aquells xicots. Es remarcable que se'lshagi acudit espontàniament, i subratllar-ho

GRANS NOVETATS EN

CORBATES INpRRUCABLES

Jaume I, 11Telèf. 11655

no és pas minvar el mèrit de llur mestre.D'altra landa, aquest ha estat qui ha inte-ressat la Universitat d'Aix-Marsella i la co-lònia helènica de la ciutat en aquesta em-presa. IEII ha estat també qui ha dirigitl'escena segons les darreres descobertes ar-queològiques, els resultats de les quals0. Navarre ha donat en la seva teoria delteatre grec. Ell ha estat qui ha confiat laconfecció de les màscares a l'escultor mar-sellès Paul Góddard, fet dirigir els movi-ments coreogràfics pel professor de gimnàs

-tica del Liceu i encarregat la música a Ro-bert Jardillier i Pierre G. Bourgoin. Els ac-tors s'han esforçat a igualar aquesta remar-cable preparació artística. Han sentit viva-ment cada un el seu paper. El que elsmancava de saber de «taules », un instintingenu semblava dictar-los-ho.

Quina convicció profunda i quin entusias-me en la collaboració d'aquests xicots dequinze i setze anys ! Com sembla haver-lospenetrat el sentit i el ritme dels versos !Llur ignorancia de l'escena sembla estilit-zar-los els moviments ; llur inevitable pocatraça, despullar ]'artifici i encarar-nos ambla beutat nua i el sentit religiós de la tra-gèdia. Llur dicció és excellent.

Mendelssohn havia compost una Antígonaper a la traducció alemanya de Donner quereproduïa els metres de l'original. Era cal-cada, doncs, sobre la imitació germànicadels versos de Sòfocles. Un erudit anglèsha demostrat que Mendelssohn no s'haviaacontentat d'aquest calc i que havia seguitel text grec. Aquesta demostració, aplicadaal Parados, prova que no és sinó en la dar-rera antistrofa un «el fraseig esdevé distin-tament modern i més atent a uns efectesd'harmonia que no pas als ritmes grecs ».Però aquesta música era escrita per a l'or-questra ; no era, doncs, sinó una interpre-tació moderna.

Els nostres autors han anat més llunyque Mendelssohn, han volgut fer una veri-table reconstitueió. Els versos lírics de latragèdia antiga només eren sostinguts perun acompanyament de flauta. Sobre aques-ta melodia el chor cantava a l'uníson. Jar-dillier i Bourgoin han conservat aquestaforma. Dos oboès han reemplaçat la flautagrega, ja que el timbre d'aquells semblaacostar-se anés al d'aquesta que no pas elnostre instrument actual del mateix nom.La música del Parados i 'dels dos primersStasima és de Robert Jardillier ; l'Oberturai la música dels tres darrers Stasima, delsCommoi i dels Paracatalogai és de PierreG. Bourgoin.

Basta agafar la bellíssima traducció cata-lana de Carles Riba por veure a què cor-responen aquestes denominacions. Gran partde la beutat poètica de la tragèdia grega vede l'alternança d'aquestes parts líriques (al-gunes de les quals, com els hyporchemas,són també coreogràfiques) amb els diàlegsi els recitats, iEJs Stasima són cantats pelchor sense moure's ; 1'hyporchema és alhoracantat . i dansat ; els Paracatalogai corres-ponen a versos no cantats acompanyats demúsica d'escena ; els Commoi són cants dedol, en els quals el o els principals actorsexpressen llur dolor en él moment en quèculmina l'emoció.

La música de Jardillier i Bourgoin segueixexactament 1'escansió grega. P. G. Bourgoinha tingut cura, tant com ha pogut, de posarsota tota síllaba accentuada una nota mésalta que les que corresponen a síllabes des-proveïdes d'accent. Dintre uns límits tan es-trictes, calia un veritable geni d'invenció iun talent scguríssim per trobar i notar laidea musical corresponent a la inspiració i ala forma del text líric. Els compositors hanreeixit en aquest etour de force».

En general, la música de Jardillier és méssenzilla ; la de Bourgoin, més subtil i mésmatisada. Aquesta partitura d'Antígona im-provisada en alguns dies ans ha semblat,dintre la seva modèstia, del tot digna delsgrans textos lírics que feren estremir la Grè-cia antiga,

Fou alguna cosa d'aquest estremiment elque sentiren els tres cents invitats que s'hitrobaven. Universitaris, gent de lletres o sen-zilles persones de gust, hi havien anat par-tits entre un prejudici favorable a aquestatemptativa i un cert escepticisme quant a laseva realització : l'èxit s'ha endut llurs dub-tes. Han ,pogut aplaudir sense reserva aquestadmirable esforç d'un professor i els seusalumnes que han reeixit, durant una bonaestona, a donar-los una gran illusió.

. Picece ROUQUETTE

VI

Joana d'Arc í joLògica vol dir encadenament racional de

fets, deducció automàtica de constatacions.Es així que he arribat a Joana d'Arc, isi el títol i el subtítol que encapçalen aquestarticle apareixen més aviat paradoxals, noés «culpa» meva, tinc la consciència tran-quila de l'home que juga net.

L'atzar deductiu ha estat, en aquesta oca-sió, particularment feliç. Joana d'Arc re-presenta un moment de la història del món.El nacionalisme, el militarisme modern, elprotestantisme subconscient comencen enJoana.

Això sol ja justificaria una atenció par-ticular al voltant d'aquesta figura desco-munal. I, en efecte, els més eminents ho-mes de lletres ham dedicat a Joana el millor8e llur talent : Vol•taire, Schiller, MarkTwain, Anatole France, Bernard Shaw. (Jonomés cito els que he llegit.)

Compendre ]'ascensió fulminant de Joa-na en la jerarquia militar és molt difícilper un lector modern, sobretot si aquest,com és perfectament possible, és capità d'ar-tilleria.

Cal fer-se càrrec del moment històric enquè Joana visqué. Som al voltant de l'any1430 i en un moment de decadència feudal.Es a dir, en un moment en qué el misti-cisme més enlairat comença a enfonsar-seen el vici i en la disbauxa, precursors detot adveniment social. La Inquisició és ladarrera temptativa, sindical i desesperada,que fa el clergat per a mantenir la sevapredominància,

Les Croades havien obert un període nouen la història de la humanitat. El cristia-nisme militant, ultra afavorir els comer-ciants de Nàpols i de Florència, havia so-tragat ]'esperit popular d'una letàrgia dedos segles. L'esperit de croada, però, féufallida. Hom n'abusà. Per un tres i no-ress'emprenia una croadeta.En aquestes condicions, renovar l'art de

la croada era una cosa molt difícil.EI gran mèrit de Joana fou de reeixir

en un moment d'un profund «deixar anar»aquest esperit de croada.

Això, quant al valor collectiu de la festade Joana. Quant al valor psicològic, per-sonal, d'aquesta noia extraordinària, el mésimportant, el que no em «cap al cap», ésde decidir al rei i als intrigants de la Corta donar-li la direcció suprema de l'exèrcit.

Per molt desballestat que anés tot enaquell temps, l'ascensió vertiginosa deJoana d'Arc és alguna cosa que costa d'ex-plicar racionalment.

Per quin miracle Joana d'Arc obtinguéa divuit anys la suprema direcció d'unexèrcit de lladres i de bandolers?

AI meu entendre, el mèrit i!ncommensu-rable de Joana està en aquest fet. Desprésd'això, apallissar els anglesos és un jocd'infants.

En l'escaia de valors religiosos Joanad'Arc és la rèplica de Simon de Montforti Sant Domènec, amb més dissimulació,una mena de bisbe Cauchon ; és a dir,ur, agent provocador.

Els orígens històrics de França són man-llevats al Catolicisme, Carlemany, Martel...

Joana d'Arc, molt més endavant, vencéel protestantisme nòrdic i anglicà, desprésque Simon de Montfort havia vençut el pa-ganisme occità i llatí.

Tot això, naturalment, exigiria un mésample desenrotllament. -

Joana d'Arc, que no sabia llegir ni es-criure, es fa nomenar generalíssim de l'e-xèrcit francès, exalta en el fogar apagatd'una societat feudal i cortesana, un sen-timent nacionalista, disciplina un exèrcit demercenaris seguint unes normes de sentitcomú, amb les quals Napoleó farà méstard un Manual militar, venç els anglesosi proclama a Reims la unitat històrica dela nació francesa.

Després la cremaren per heretgia ; des-prés, encara, la santificaren.

EI miracle, per mi, és que jo, el sota-signant, natural de Figueres, marxista im-penitent, no tinc altre remei, amb el dia

-lectisme històric a la mà, que considerarJoana d'Arc, catòlica, mística, militaristaj patriota com un valor sólid i positiu dela història de ]'humanitat.

Fet a París i de bona fe el mes d'agostde l'any 1930.

JAUME MIRAVITLLES

FLORALIADonada la meva escassa afició a certes

diversions de societat, amb gran sorpresam'he vist firmant, com a individu del Juratqualificador, el veredicte dels Jocs Floralsdel Casino L'Aliança del Poble Nou. Aixíavisat pels diaris del dia 7 del corrent,la meva sorpresa ja no ha estat tan granquan alguna poeta premiat en aquests JocsFlorals se m'ha acostat a dar-me les gràcies«per la part que em tocava» . La meva va-nitat no ha arribat fins a poder-les acceptar.

Com que no he rebut cap notificació fent-me saber que jo era del Jurat, ni tampoc

m'ha estat comunicada cap poesia de les<tirades» als esmentats Jocs, m'interessafer constar que el meu nom no figura enel dit veredicte sinó abusivament.

Podria ésser que algú s'hagués fet pas-sar per mi. Però aquesta operació és d'unsavantatges tan problemàtics que no com-prenc que hi hagi qui tingui interès a fer-la .

Ara, si es tracta d'algun altre Just Cabot,l'existència del qual no és cap impossible,quedaré encantat de fer la seva coneixença,però tot tot pregant-li que almenys s'acostu-mi a firmar amb els seus dos cognoms.

JUST CABOT

Un dels «Tretze» de L'Intransigeant re-porta que, segons un diari americà, als iEs-tats Units hi ha, segons la darrera estadís-tica, 40,000 persones que exerceixen la pro-fessió de poeta. La proporció és, doncs, d'unpoeta per 3,000 habitants. Es molt, i és decreure, per tant, que moltes d'aquelles per-sones viuen d'algunal tre ofici que no és pasel de fer versos, encara que als Estats Unitshi ha una pila de revistes de totes menesper permetre els esplais de tants liròfors.Sembla que entre aquells 40,000 hi ha bas-

tants estudiants que així es procuren un

guany per prosseguir llurs estudis.Ara, que el que és cert és que, entre

aquesta quantitat esgarrifosa de poetes, apenes n'hi ha deu que siguin dignes d'ésseresmentats.

Un monument a SfendhalFa una trentena d'anys, Maurice Donnay

escrivia L'autre danger, una comèdia en laqual uns quants senyors parlen en un saló,i un d'ells, que acaba d'arribar de Gremoble,expressa la seva sorpresa que Stendhal notingui cap monument en aquesta ciutat,mentre que Xavier Jouvin, el renovador dela indústria dels guants, hi sigui glorificatamb una estàtua.

Ara acaba d'ésser reparat aquest oblit.EI darrer diumenge del mes passat, ha estatinaugurada, en el jardí de la ciutat, unaplaca d e pedra amb un medalló reproduintles faccions de Stendhal, amb aquesta ins-cripció : «A Henri Beyle (Stendhal). 1783-1842. Sa ville natale.n

Dones bé, la seva ciutat natal no ha estatgaire encertada en l'elecció de l'obra d'art.Aquél) medalló que ara s'hi ha 'inauguratés una rèplica del que fa deu anys fou col-locat a París, al Jardí del, Luxemburg. Pera aquest, Rodin engrandí el cèlebre medallóde 1)avid d :Angers. Aquesta amplificació, caldir-ho, afeixugà aquell Stendhal que GeorgeSand descriví «gras, i d'una fesomia finís

-sima sota una màscara empastada».La indiferència dels ciutadans de Grano-

ble pel seu illustre conciutadà es deu haverexcusat molts anys en aquelles pàgines dela 1'ie de Henri Brulard, tan poc afalaga-dores per aquella ciutat que li recordava laseva trista infància, circumstància atenuantcompensada per elogis a la seva ciutat natalen les Mémoires d'un touriste.

Però fet i fet, el millor monument a Sten-dha.! són, sens dubte, les edicions de lesseves obres i la gran quantitat d'estudisque se li dediquen. Es clar que d'aquests,però, n'hi ha de totes qualitats.

Compreu

IMATGESnúmero extraordinari

dedicat a l'Onzede setembre

ADMINISTRACIÓ:

Llibreria C A T A L O N I APlaça Catalunya, 17 - BARCELONA

Festa Major de Sant Gervasi"ESPLENDID ENVELAT"AT

Situat al carrer del Mercat, entre Marian Cubí i Laforja, davant de l'Estacióde Gràcia del F. C. de Sarrià.

Gran programa de balls i sardanes amenitzatsper l'ORQUESTRA "COOPEY JAll" i "RABASSA ORCHESTRA" (Balls)"COBLA BARCELONA I EMPORITANA DE VERGES" (Sardanes)

els dies 13, 14, 15, 17, 18, 20 i 21 de setembre.O

Diversos dies d'aquests, les senyoretes seran obsequiadesper les cases "GENERES DE PUNT D. H.", Fàbrica dePerfumeria de J 0 S E P F 0 N T C A S A N 0 V A S, i altres.

VARIETATSDe debò?

;f^iil^IRl■IIII■IIII■RIIYIIIIOIIR■IIII■IIII■ TIR ■IIII■IIII^IIII■IIU^IIUIBIII■ TIR■IIlf^llU■IlU^ml■Ifll■IUI^IIU■II^■IIN■IIB■IpI^:I^I'^7^^^

é

Vda. de Josep Ribas 1

u MOBLES 1 DECORACIÓu 11 CASA, FUNDADA L'ANY «1850

II ooaoT cDoo l_ rJ E

Consell de Cent, 327 i 329. Telèfon 14657.-BARCELONA

El madrilenyíssim Arniches és l'autorque ha inaugurat la temporada del teatreBarcelona, Arniches és un autor que nodecepciona mai els seus entusiastes—volemdir els espectadors optimistes que van aveure Arniches disposats a divertir-se i elsespectadors ex-partidaris de Benavente i queara ja troben el teatre de Benavente massainteliectualista, i els assidus de MuñozSeca que després els sap greu d'haver ex-terioritzat amb unes rialles massa grassesla seva joia infantil davant les astracanadesmuñozsequianes, i que van a purificar-seen les aigües netes de la gràcia madri-lemyíssima d'Arniches o de la gràcia arni-

ehíssima de Madrid, com volen alguns pa-negiristes de l'autor de ¡Que viene elmarido!

Para ti es el mundo, l'últim gran èxitde Carlos Arniches, no ha decepcionat,però tampoc no ha entusiasmat.

Després de La condesa está triste, aques-ta farsa magnífica estrenada al mateix tea-tre a últims de la temporada de primavera,Para ti es el mundo és un retrocés o sies vol un retorn a la manera dels primerssainets de Carlos Arniches. S'ha dit queAnniches, i cli mateix ho ha confirmat enalguns intervius, ha emmotllat la seva obraa les exigències del temps. De les operetesen un acte fetes en collaboració i delssainets en un acte, va passar als sainetsen tres actes, perquè el públic volia sainetsen tres actes. Després féu drames grotescos,comèdies sainetadés i últimament, sobretotamb La condesa está triste, semblava in-corporar-se plenament al corrent contem

-porani de la farsa; Però heus ací que ambPara ti es el mundo torna a la comèdiade sainet, que li ha proporcionat glòria iprofit, però hi torna amb un deixar-s'hianar, amb un deixar-s'hi caure, amb unanegligòncia que se us arriba a fer obsessio-nant en el curs de tot el tercer acte dePara ti es el mundo.

L'enginy, l'acudit, el diàleg són, evident-m nt, arnichescos de pura sang, sobretot

en el primer acte ; és la manera de portarl'acció, de lligar-la, allò que acusa forta

-ment una descurança, un titubeig, potseruna precipitació. Dir que falla l'ofici aCarlos Arniches pot semblar una blasfèmia.E.1 cert és que en Para ti es el mundotrobarem fragments de sainet esplèndids,fragments de farsa magnífics, fragments decomèdia deliciosos. IEs una bona cuina detots aquests elements allò que manca i faque, després d'una primer acte que entu-siasma, l'obra llangueixi fins a deixar fredsels mateixos incondicionals.

La companyia del teatre Lara, de Ma-drid, juga l'obra amb aquella seguretat quedóna el fet d'haver-la representada més detres centes vegades. Però això, de vegades,també és un defecte. '.En alguns moments—aquell tercer acte!—els còmics, excel-lents, també us fan l'efecte de deixar-s'hianar, de deixar-s'hi caure.

RAMON PF,I

SASTRERJAF. VEHILS VIDAL

7, Plaça Universitat, 7

-11 Dírecció: M. PELLICER0

Rebudes lesnonetafs per a la Tar-dor, tant del país com estranger

u.

PREUS LIMITATS

Aquests dies han estat prirdigs n varie-tés. En varietés d'estiu, naturalment. A partel Circ Barcelonès, que ha inaugurat la tem

-porada, n'hi ha hagut a Novetats, a l'Espa-nyol i al Poliorama. He vist números de to-tes les categories i per a tots els paladars.

Poca cosa de bo, artísticament, al Barce-lonès. Les Mary-Chelo figuraven com a cloudel programa ; dues dones de molta sang,però , descuidades en el ball ; molta mobili-tat, però sense precisió. Per a enardir unpúblic de cafè-concert, excellents. Per què,especialment en la zambra, accentuen finsl'exageració la mímica? No n'hi ha cap ne-cessitat. S'assemblen en això, essent el gè-nere de ball diferent, a Liana Gracián,que ha actuat a Novetats. Liana Gracián,a la qual les preocupacions literàries faranmés mal que bé, extrema igualment l'expres-sió del rostre, d'una manera ridícula. Quinallàstima de dansarina ! Té facultats extraor-dinàries per als balls excèntrics i s'entesta acórrer darrera els transcendentalismes. El diaque un periòdic li dedicà un elogi encapça-lat amb aquestes paraules : «La bailarina quelee a Schopenhauern, vaig pensar; «Ja hemrebut !» I, en efecte : anuncia ara unes ses

-s¡ons ort segurament s'hi haurà d'anar a fu-mar encens, com en els bons temps de laTàrtola.

Al Barcelona treballava també LydiaParés, Aquesta xicota, que s'ha fet dona—massa dona!—en quatre dies, no està encaramadura com a ballarina . Demés, li mancavivor, gràcia, foc. Ah, aquella Carme Sala-zar del Tívoli, tan alada, tan desperta ! Queprenguin exemple de la seva gracilitat totaqueix estol de deixebles de la Pauleta quees llencen als escenaris. Conèixer la mecà-nica del ball i posseir decorado propio no éspas suficient per triomfar ; cal quelcom més.Cal, abans que tot, ànima ; és possible, ales-hores, arribar a tat arreu. Perquè té ànimade ballarina, Pilar Alcayde, que a l'Espa-nyol ha compartit amb Blanca Negri elshonors de vedette, va obrint-se pas cada diamés: Sap ballar, Pilar Alcayde, una es-tona llarga. La voldria, però, més flamenca,amb més nervi, i sense que la dona fes con-cessions, com la de presentar el ufandangui-llo d'Antequera» amb vestuari i punts indi

-eadíssims per a un xàrleston. Del districte Val Marroc francès, hi ha un grapat d'horesde vaixell . Tingui's en compte.

He parlat, de passada, de Blanca Negri.Evidentment, és una artista de vàlua. Peròels seus apologistes s'han excedit. Quan enla cançó de la pluja, de l'Hollywood revue,brinca per l'escenari, l'omple de joia ; no emcansaria de veure-la; porta en ella un no séquè d'infantil que em distreu, faci el quevulgui ; potser és el seu cas menut, juntat aaquella cara de picardia, el serrell fins els

Sembla que l'any passat aquesta empresava quedar escarmentada amb l'estrena dedues obres : Maia i Gardènia. Creia, en es-trenar-les, haver el cel amb les dents, i nova ésser així. No va haver el cel ni tansolament unes bones recaptacions de gui-xeta. Aquest resultat l'empresa d'aquest tea-tre creu que indica ben clar que el públicdel Paral•lel no està disposat a deixar-seconvèncer pel teatre d'art. Té, per tant, elpropòsit d'encarrilar la temporada a base detraduccions de comèdies castellanes de lesque es solen representar durant la tempo-rada de primavera al teatre Barcelona, devodevil i de comèdia alegre. Per a repre-sentar aquelles comèdies d' astralcanada»,de les quals un dels interprètes més impor-tants és Valeriamo León, compten ambFactor Giménez Sales, digne parió d'aquell.A hores d'ara, ja han començat els assaigs.La temporada la inauguraran el dia 19,amb un vodevil de Charles André, La pigade la felicitat.

—Aquesta serà la primera—ens diu l'em-presari senyor Alemany —, Després — arasdmriu, enigmàtic — vindran, naturalment,les altres.

—Quines?—Les següents (això, naturalment, segons

un ordre que depèn de la manera com esdescabdelli la temporada) : un sainet, sensetítol, d'En Santiago Rusiñol, i una obra del'Agustí Collada ; dues traduccions de ]'Ami_chatis, una d'elles Les dones de Boccaccio;En Domènec Guansé ens ha lliurat unacomèdia en tres actes Ninon i la seva filla,en la qual hi ha un paper importantíssimper l'Enriqueta Torres ; farà el seu debutcom a autor dramàtic en aquest teatre ; dosvodevils de Fèliz Gandera titulats El dava ?itde les senyores i La fename de chanibre;un vodevil d'En Lluís Capdevila, del qualencara no tenim el títol, i La garfonne, dePaul Margueritte.

—Traduccions del castellà?

ulls, brillants de malicia. Però, en el reper-tori seriós, la cosa canvia ; acciona com Déuvol i, fora els moments en què l'instint treuel cap, juraria que canta d'esma. Li manca,en aquest aspecte, finor ; resulta vulgar. L'es-pectador que l'hagi comparada amb RosaFontanar, cançonetista del cartell de Nove-tats, haurà pogut apreciar-ho de seguida.

Pilar Alcayde

Rosa Fontanar ha sabut trobar al music-hall—ha sabut recobrar, per dir-ho millor

—una distinció que mai no hauria pogut mos-trar fent El país de los tontos.

Per a acabar, una novetat : Miss Mira.Passa la maroma, al Barcelonès, cantant.Jc• no ho havia vist mai. Es divertit, Lamaroma va des de l'escenari al segon pis.Miss Mira, amb la clàssica ombrella japo-nesa, puja al compàs del conegut cuplet:

Así paso yo la vidacon encanto seductor.

JOAN TOMAS

—Los marqueses de Matute, d'En MuñozSeca, La educación de los padres, El ver-dugo de .Sevilla, Es mi hombre, La vengan-za de Don Mendo, que es posarà en llocdels Tenorios.

—Digueu que això serà una sucursal delteatre Barcelona !

—Gairebé. No veieu que a la nostra com-panyia hi tenim aquest actor tan bo i sobre-

tot tan adequat per aquest gènere?—,?—En Giménez Sales!—Ah ! I la companyia?—La mateixa, gairebé. L'Enriqueta Tor-

res, de primera actriu, i la Visita i la Do-lors Pla. Primers actors, Salvador Sierrai Giménez Sales. L'empresa, però, del quees refia més és d'aquest darrer. Es un ele-ment únic i insubstituïble a la casa. La Te-resa Casanoves, Lola Méndez, AssumpcióRomeu, Enric Alonso, Casi Gómez, Josep'Giner, R. Xuclà, J. Gimier, Teixidor, He-ras, Homs, Costa i Arana, formen el res-tant de la companyia.

—N'hi manquen alguns?—No... Ah, sí! Hi manquen la Morató

i 'En Sunyer.—En Sunyer no és aquell actor que va

lluir tant ent aquell paper del mariner deMaia?

—,Sí. Aquest any treballa a Novetats. I laMorató a Romea,..-

-La direcció artística, igual que l'anypassat, anirà a càrrec d'En Manuel Fonta-nals. El primer actor i director serà l'Au-gust Barbosa.

—I res més?—Per ara, no. 1 ara, dispenseu. Me n'he

d'anar aquí davant, a Còmic. Hi hem posatcinema sonor.

L'Alemany, el cigar a la boca, travessael Parallel.

J. P

Varietés d'estiu

La temporada al Talia

MîPAIÏ R ;

Un experime nt al "Barcelona°L'any passat, la companyia de l'Espanyol 1 no s'exploten, els confina a un sentimenta-

actuà quinze dies al teatre Barcelona. En- lisme i a un romanticisme estantís o elsguany hi ha actuat un mes. Em sembla fa ésser uns seguidc*s de les «gatades».que això és prou per afirmar que la seva Quan avui algú retreu a un dels nostresactuació, des del punt de vista del públic, primers poetes el fet que es deixi influirha estat un èxit: pensi's que l'empresa del encara per Pitarra, hauria de pensar queteatre Barcelona és de les que millor sap aquesta influència no és potser directa, sinócombinar el negoci d'gna manera fluent. l'efecte de cercar, amb certer instint d'ho-

Vetací, doncs, una cosa que no deixa me de teatre, un contacte no amb un pú-d'ésser falaguera per al teatre català. Oh!, blic possible, sinó amb el públic actual deja veig la ganyota de menyspreu que faran teatre català.molts amants del bon teatre, molts amants L'èxit, però, obtingut per la companyiade la puresa dels costums. I, certament, de Santpere en un teatre ben cèntric prova,moltes de les obres que han estat represen- una vegada més, com al marge d'aquesttades al Barcelona per la companyia d'En públic hi put haver un altre públic mésSantpere són abominables, agafeu-les per on vast i més divers per al nostre teatre. I noles agafeu. Però l'èxit obtingut prova una volem dir pas amb això—que ningú no ensvegada més que la creixença del nostre tea- vingui amb interpretacions malèvoles—quetre no troba, ni en les empreses ni en el calgui per captivar-lo, que els nostres autorspúblic, una infundada, una intolerant re- s'hagin de dedicar a escriure vodevils lli-sistència. Els pocs prejudicis que hi pugui cenciosos. Altres camins hi pot haver méshaver en contra no són res. No són, sobre- decorosos i més nobles. E1 cas és tenirtot, sempre absolutament injustificats. l'encert de saber-los trobar. El teatre ca-

Els empresaris, en general, faran sempre talà, però, no arribarà a un estat florent,aquel) teatre que els doni més diners. lla- fins el dia que, per assistir-hi, no calguivant del negoci, en la majoria dels casos, ésser catalanista ni tan solament català.hom es deixarà de prevencions nacionalis-tes, de partidismes polítics. Parlo en gene- Dobli NEC GUANSEral, naturalment, i no vull dir pas que nohi pugui haver casos particulars de roman-

la psicologia que potser d examinéssim

ta psiologia de l'empresari de teatres, ens Porto - R i c h e, hom etrobaríem que en el fons de tots, fins d'a-quells que ens complaem a suposar, ambfonaments o sense, més decantats a la bre- Poques vegades han aparegut l'autor tea-tolada, hi ha un romàntic. I que, contrà- tral i la seva obra tan estretament lligatsriament, en molts que suposem uns idealis- com en Porto-Riche. La semblança era fí-tes perfectes hi ha alguna complexitat més sica i moral. En conèixer aquell rostre finís-o menys tèrbola. sim, on ]'espès bigoti constituïa una mostra

També el públic, en general, davant del més de virilitat, i els cabells blancs, abun-fet de divertir-se o d'avorrir-se,oblidarà dosos i estarrufats, prenien l'aspecte d'unano ja la política, ans els sentimentalismes crinera, es feia difícil no recordar l'Etienneparticularistes, els xovinismes i els patrio- Ferieud d'Amoureuse, el François Prieur detasmes més exaltats. Ha estat repetit mol- Le Passé i, d'una manera especial, el Mi-tes vegades que, per patriotisme solament, chel Fontanet de Le Vieil Ilomme. Teniano es pot anar al teatre. 1 si un hom s'ad- Porto-Riche la mateixa seducció externamira que els castellans encara, per patrïo- d'aquests personatges. D'altra banda, la psi_tisme, no tinguin un teatre i una compa- cologia era també la mateixa. Es fama quenyia oficialment organitzada i degudament els havia creat mirant-se en el seu mirall.subvencionada per representar Calderón, i Com les heroïnes que els donen la ròpli-Lope, i Tirso, etc., un hom s'admira que ca, poden reduir -se aquests personatges aen nom del patriotisme pugui anar -se a plo- un de sol : un Don Joan sollicitat constant-rar amb Les joies de la Roser o a riure ment per l'amor, qye esdevé per a ell unaamb Et castell dels tres dragons. fatalitat. Porto-Riche fou en la vida real

Hem tingut i tenim, certament, per al aquest Don Joan. I les seves comèdies fe-nostre teatre un públic noble i entusiastaque ha mantingut i manté encesa la flamadel nostre pairalisme. No sé si sense aquestpúblic el teatre hauria o no arribat a exis-tir. IEm temo que una de dues : o que s'hau-ria enfonsat en algun moment de decadèn-cia (i en certs moments aquest públic defet no el pogué aguantar) o que hauria presmés vigoria. Avui, però, definitivament, emdecanto a creure que aquest públic, mésque de suport al nostre teatre, li serveix detap, lEs un públic, en gran part, al qualtotes les novetats semblen inadmissibles go-sadies. Es un públic tradicionalista, queobliga a una pila de reposicions i d'apoteo-sis que malmeten la sensibilitat i el gust ; tque són, ben sovint, un mal exemple dellenguatge i una escola nefasta per als nos-tres actors.

Que no se'ns digui que aquests autorssón els nostres clàssics, si més no perquèno en tenim d'altres. De clàssics no en sóndes d'un punt de vista universal, car elsmanca molt per arribar als cims d'uns Sha-kespeare, d'un Goethe o d'un Calderón : elsmanca profunditat i humanitat; I no ensón tampoc des d'un punt de vista català,car el seu idioma no marca encara capmoment d'esplendor ni de maduresa, ni el i ren viure a les taules la seva história. Perseu art és profundament i racialment nos- 1 això se ]'acusà de cínic. 'Era justa l'acu-tre, sinó fet d'influències estranyes, de mo- sació?des del moment, epidèrmiques, que ni res- I Endut pel seu temperament, sense volun-ponen a la nostra essència ni han afaisonat tat per a lluitar contra el desig, Porto-Ri-després el nostre caràcter. Però àdhuc són che sofrí en cada cas un desenllaç terriblemassa a prop de nosaltres ; la literatura i desesperant. Recordi's el de Le Vieil Hom -actual és massa contrària de la seva, per- me. Aquell Augustin Fontanet que es suï-què els puguem tenir sincerament per clàs- cidà perquè el seu pare triomfa de l'amantsics, 'Els països que tenen una tradició són que els dos cobejaven, fou el propi fill deuns altres clàssics els que defensen, els Porto-Riche.que volen fer perdurar. Contra els autors Porto-Riche visqué per a l'amor, i en fouaproximadament de l'època que ací defen- la víctima. La dona conseguí en tot temps,sem amb tant braó, han reaccionat en con- damunt d'ell, una forta superioritat. Ell se'ntra.' Qui a França, per exemple, represen- venjà presentant-la sotmesa i torturada ata Sardou?... Quin actor espan yol de cara l'home. Però, en submissió sensual. En lesi ulls, llevat potser de Borràs, s'atreveix a obres de Porto-Riche és la duna el penso-desenterrar Echegaray? natge veritablement fort, com ho fou en la

I això no vol dir pas que no reconeguem, seva vida. Ara, als vuitanta anys, només 1 1per exemple, allò que hi ha d'aut&itica- restava a Porto-Riche la suprema coquete-ment gran en la glòria d'un Angel Guime- nia de demanàr que el seu cadàver no fosrà ; que no reconeguem la seva influència ensenyat a ningú, per tal de mantenir viupatriòtica damunt el poble ; la influència so- el record d'una falsa arrogància.cial d'un Ignasi lglésies. No els oblidem. R.Immortalitzem -los en marbres i en bronzes,perd fem un teatre nou. Recordem sempre ---que l'exaltació de Guimerà portà en ellamateixa la desvalorització de Pitarra. Se- NOVETATguim l'exempre. Donem a la història allò EN CAMISESque és de la història i no ens momifiquemtots plegats. 14:EI públic pairalista té, doncs, avui una Jaume I, 11influènc¡a negativa en el nostre teatre. Con- Telèf.11655fina els autors a uns temes que ja enlloc

Una estrena ð'Arnîches MUSIC-HALL

Entrada al ParcCINQUANTA GENTIMS

Muntanyes Russesles més sensacionals d'Europa

Bug Witching-WavesGran Písta de Skating — Magnífic Restaurant — The

Dansants — Diners Americain — Jazz — OrquestrinaTobogan — Cascada — Discos -- Skooter

Campionat de Wihrd-o-BallMagnífiques copes que s'adjudicaran mensualment als

vencedors d'ambdós sexesLes copes corresponents al mes actual estaran exposades

en el Saló del Restaurant

Mitjans de comunicació:

AUTOS: Marquès del Duero, carrer Mata, Carr -tera de Montjuic, recentment ínaugurat,

PUI3LIC: Funícular de Monfjuic, (billet combínjtd'anada í retorn amb entrada al Parc, UNA PESETA). Es-tació intermítja. Funicular de Montjuíc, seguint el Pas

-seíg recentment inaugurat:

Entrada al ParcCINQUANTA CENTIMS

MARICEL-PARKGran Parc d'Atraccions Montjuïc

1

Es digne d'ésser remarcat que la més Una altra característiqua constant — enimportant operació econòmica realitzada mig de la rica gama de matisos de quèpels americans en el camp del cinema la es mostra capaç—, del geni d'Ernst Lu-deuen quasi integralment a elements euro- bitsch, és el sentit de la mesura, que amb

peus. Efectivament, el film que més èxit tanta exclusivitat atribuïm als llatins. Siha obtingut d'ençà que pel.lícules van pel la tasca d'un Jannings ultrapassa aquestamón, La Parada de l'Amor, és l'obra d'un mesura en El Patriota, això és una ex-alemany, Lubitsch, amb on protagonista cepció en l'obra del director que ens ocupa,francés, Chevalier, i àdhuc la música, que excepció que el pes del divo fa prou ex-tant ha contribuït a la propaganda de l'o- cusable.

bra, és d'un compositor germànic. Natural- Per regla general, Lubitsch és un home

El príncep estudiant (Novarro) i Catèrina (Norma Shearer) a la riba del Neckc

En el seu primer — i darrer — film parlant

1W1r)]. - .

v EL CINEMA vLOE1%O CEI=DANI=1YSobre Ernst Lubitsch I PANORAMA

Si el cinema no s'hagués inventat, LonChaney segurament hauria estat un virtuósdel- teatre de gran guinyol.

Aquest era el seu defecte; a vegades,lliurat a la seva sola intuïció, era un granvirtuós i un gran truculent. Dues condi-cions per esguerrar la carrera d'un actor delcinema.

En algun dels seus primers films, el seuvirtuosisme, la seva truculència, esdeveniengrotescos. Era un virtuós del moviment

d'arrugues i prominències epidèrmiques. Eraun truculent d'expressions excessivamenttràgiques, dintre d'un ambient absoluta-ment distanciat de la seva mímica.

En un pla una mica inferior, Lon Cha-ney tenia alguns punts de contacte amb

ESPECIALITATt EN LA MIDA

Jaume I, 11Telèf. 11655

la presen^acíó en

FÈÑJNÃIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

de

Lawrence Tibbelel míllor baríton del món

en

Emil J,.nnings. Tots dos han estat unsvirtuosos i uns truculents. Tots dos, quans'han sotmès a la disciplina del seu di-rector, ens han deixat obres mestres.

Len Chanev, com menys virtuós era,m s formidable es tornava. Com menys tru-culent era, més expressiu es tornava.

S'ha dit que era un home de mil cares.Nosaltres sempre només n'hi hem sabutveure una. Però quina cara ! Dintre d'unesarrugues gairebé paquidèrmiques, dos ulls,

dos ulls enormement expres-sius, terriblement tràgics quancalia, enormement dolços quanera convenient, d'una tristesainsondable quan n'era hora,d'un espurneig d'alegria quann'hi havia motiu. 1 aquests ulls,dintre el marc de les seves arru-gues, de les seves celles, del seufront, de la seva boca, donavena Lon Chanev aquest aspecteferotge i terrible, protector iamorós, que havien creat la fa-ma de les seves mil cares.

Lon Chaney havia estat, da-munt la pantalla, l'encarnacióde diversos tipus humans. So-vint, massa sovint, li havienfet fer el paper d'home dolent,de traïdor. Això era un granerror. Heu vist mai un traïdoramb una cara tan dinàmica?Heu vist mai un home dolentamb aquells ulls?

El veritable Lon Chaney eral'home del Sergent Malacara,el vell de Quan la ciutat dorm.Home tat ell energia i severi-tat, fins si voleu cruel, peròamb un gran fons de bona hu-manitat.

Creiem sincerament que undels moments més grans deLon Chaney és quan plora i hodissimula amb una possible go-ta de pluja en l'acabament delSergent Malacara.

La seva fotogènia no s'atu-rava, però, a la seva cara; lesseves espatlles, quan no feia devirtuós, tenien una expressióadmirable, i el seu gest, quan

no esdevenia massa hieràtic, amb el dina-misme extraordinari de tot el seu coi,arribava a ésser tan expressiu com la sevacara.

Lon Chaney potser ha mart havent fettot el que podia fer? Aneu a saiber-ho. D'u-na bainda, sempre era de témer un retorna! virtuosisme i a la truculència. D'altrabanda, com més vell es feia, més d'acordestaven els seus anys amb la seva foto-gània.

No insistim. Tenim la convicció que araLon Chaney té alguna cosa més que nosal-tres que el faria riure de totes les nostreshistòries.

JERONI MORAGUES

ment que fóra molt gratuit atribuir a unaqüestió només de caràcter estrictament eco-nòmic el triomf del cinema americà. Calcomptar, per damunt de tot, amb urna sèriede factors de climatologia espiritual queexpliquen aquest gran fet, factors que cal-dria estudiar a la manera que un Taineestudià en altre temps, amb un mètodeparell a1 que aquí convindria, nia colleocióde manifestacions artístiques d'èpoques pre-tèrites. Caldria fer veure com els directorseuropeus trasplantats a Amèriéa, lluny dedisminuir-se, es superen.

¡Ernst Lubitsch és un dels tipus de di-rector més exemplars. Aparellar-lo amb elseu compatriota Fi-itz Lang és impossible.[,'autor de Spione resta visiblement sempreel mateix, amb una certa insistència queamenaça caure en la monotonia. Fritz Langés, per altra banda, un home germànic d'unamanera integra'l, i no volem dir amb aixòque l'ànima germànica es reflecteixi en l'o-bra d'aquest home, afirmació que fóra unabarbaritat imperdonable, vist que l'ànimagermànica és alguna cosa prou rica i vastaper no deixar-se fixar en cap caràcter de-finit ; diguem només, doncs, que Fritz Langresta a•mb la seva obra nacional, tant aques-ta s'arrela en determinades característiquesespecífiques del seu poble : que són prouinconfusibles perquè puguin ésser recone-gudes a distància. Ernst Lubitsch, en canvi,és essencialment el geni de la variació, del'adaptació ; el seu esperit creador sobtaconstantment per la seva riquesa de ma-tisos. Resta un esperit d'una gran objec-tivitat, la suprema gaubança del qual sem-bla consistir a assimilar-se els altres enlloc d'assimilar aquests al seu temperament.El ventall de Lady Windermere és un banexemple del que diem. Aquesta obra noté res de cinema alemainy. Hi ha en ellauna nota d'humor netament britànica, i lamanera recorda, més aviat que altres, lamanera d'un escriptor anglès, un MauriceBaring per exemple.

Si en aquest film tret d'Oscar Wïlde calsenyalar un entestament a la fidelitat ambl'original, en canvi és igualment admirablela 'lli'bertat que assoleix enfront l'obra deFürster, Joventut de Qrincep. Lubitsch nosols ha fet amb El princep estudiant unbon film, sinó que, traint l'esperit, ja queno el cros, és a dir 'l'argument, ha demos-trat com era capaç de trasplantar un as-surnpte teutó en el to alat i lleugeramentsentimental del bon film americà. Recordemels intèrprets d'aquest film : Norma Shea-rer i Ramon Novarro. Lubitsch hauria po-gut fer un altre film altrament intens ambLillian Gish i Lars Hanson. Però no hifa pas res. Aquestes obres que només usprovoquen una lleugera frisança, que restensempre serenes i d'una bellesa diàfana mairompuda per cap estremitud, tenen un saborprou desitjable perquè aplaudim El príncepestudiant.

De totes maneres, el seu millor film d'a-quests temps resta, al nostre entendre,Amor etern, del qual parlàvem prou ex-tensament quan la seva estrena per no in-sistir-hi ara. Recordem només com CamillaHorn hi dóna la mesura del seu talentque col1oca la seva tasca aquí entre lesmés destacades de la història del cinema.Haver-nos restituït la que en altre tempsfou la Margarida del Faust amb tanta no-ble dignitat, és alguna cosa a agrair semprea l'autor d'Amor etern.

que defuig els extrems, i quan avança versles màximes passions, tom ei Amor etern,ho fa sense perdre mai el to mesurat niabandonar el bon gust que sempre l'assis-teix. Aquest sempre que acabem d'escriurecal mantenir-lo en una certa relativitat, perallò que a Amèrica no tot el que signau'n home és d'ell.

Dominador del ritme com ningú més,assistit sempre de cameramen que e1 com-prenen i que donen als seus films un altvalor de fotogènia, Ernst Lubitsoh és en-cara un dels homes més entesos en el llen-guatge mímic de l'actor i els seus recursossemblen inexhauribles ; però detallar arafóra redactar un article tan llarg com elque portem escrit. Tots els lectors poden re-cordar certs gestos i actituds formidablesd'expressivitat en films com El Patriota,Amor etern o La frivolitatd'una damaque revelen la gran intelligència que Lu-bitsch té de la mímica.

Recordarem encara per acabar que a Ale-manya, quan al cinema imperava la modade les grans reconstruccions històriques, jaLubitsch abordà satisfactòriament aquestsassumptes en els seus fi'ms : Madanze Du-barry i La dona del Faraó.

J. PALAU

En 192 6, 'i comandant Byrd havia asso-lit en avió, des de Spitzberg, el Pol Nord.Després, travessà l'Atlàntic. En desembrede I 928, partia amb quaranta dos com-panys, cap al Pal Sud. Estaiblert prop dela badia de les Balenes, des d'aquí començàuna sèrie d'exploracions metòdiques realit-zades en avió.

El Ig de febrer d'enguany, l'expediciótornava cap a Nova Zelanda r cap als Es-tats Units, Tothom recorda la magna re-buda que li fou feta.

Durant la seva llarga estada a les regionsantàrtiques, Byrd i els seus companys 'vanviure en una petita ciutat que anomenarenla ePetita Américas. Des d'aquest quartergeneral (cases, hangars, farmàcia, telegra-fi a sense fils, observatori, gimnàs, etc.),r a-, a„aren ltnr las (liverses exploracions.

•RELLOTGES

una gran represa

Ho és, sens dubte, la del film Torrentshumans, el millor film de Frank Borzage.Com que del Catalunya, on fou projectatla passada setmana, passarà als altres ci-nemes, o almenys així ho esperem, creiemfer una tasca útil recordant als lectors de\IIRAOOR el gran interès d'aquest film ex-cepcional, del qual ens ocupàvem extensa-ment quan la seva estrena.

Una exploració profunda i ricament ma-tisada de l'atracció amorosa, resolta en unassumpte d'una simplicitat modèlica, inter-pretat magistralment per Man Duncan iCharles Farrell, ion Borzage ha sabut do.nar la mesura del seu gran talent, Torrentshumans és un film que cal reveure per de-latar la injustícia que hi ha en la indife-rònCia que obtingué per part de la crítica ien l'hostilitat que provocà en e!s públic.

El títol original del film és El torrent.A França passà ja fa un any amb el títolsimbòlic de La dona i el corb.

Poques paraules i ben dites

René Clair acaba d'estrenar el seu filmparlat : Sous les toits de Paris, i arran d'aiquesta estrena ha fet importants declara-cions sobre el que pensa del cinema parlat,de les quals extractem el següent : «El filmparlat europeu pot salvar-se de la compe-tència americana, a condició de guardar,gràcies a les seves imatges, el suficient in-terès per poder ésser copsat, en cas neces-sari, per un públic que no comprengui l'i-dioma del film, la qual cosa salva en partl'heretatge del film mut. No utilitzar laparaula només que d'una manera breu,proscrivint els llargs diàlegs, els efectes d'e_loqüòncia ; resumint, tat el que ens ve delteatre.»

René Clair cita com a model que realitzaaquest programa el recent fum de Pabst:Westfront 1918.

Crífiques paral'leles

El parallelisme entre La falleva de l'or iLa pista del 98 es posaria per si sol, peróés el cas que les dites cintes han estat . re-preses quasi al mateix temps, la qual cosaha fet encara •més remarcables els puntsafins entre ambdues cintes, la primera tandefinitiva, la segona tan desigual. IEl ma-teix motiu : la recerca de l'or i dos gransmetteurs en scène : Chap l in i ClarenceBrown.

No podem per menys d'aplaudir la Ci-nms' per 1'excellent idea d'haver passat unacòpia en perfecte bon estat del gran blmde Chaplin : aquesta és la manera de ferles coses. La represa aquesta ha tingutarreu un èxit ben merescut, cosa que in-dica als empresaris la conveniència d'aques-tes represes.

Al costat de certs oncerts, La pista del 98sobta per la feblesa del scénario, massaallargassat, .amb digressions marginals quelleven a l'obra tota possible unitat, Cla-rence Brown ha malmès, a desgrat del seugran talent, un tema les excellències delqual poden veure's en La faldera de l'or.

D'aquesta llarga estada a les regions an-tàrtiques n'ha sortit, a més a més de mol-tes altres coses, un film, l'edició del qualha anat a càrrec de la Parantount. Aviats,rà projectat a París i esperem que elsbarcelonins no ens quedarem sense veu-re' l .

No fa gaire, parlàvem en aquestes matei-xes pàgines de «d'era del documental», re-ferint-nos a l'interès que desvetllen sem-pre els films d'aquest caràcter, interès queactualment comença a ésser ben servit permolts directors i moltes cases productores.A més a més, sempre hem tingut els nos-tres lectors al corrent de les empreses d'a-questa mena, cada dia més abundants persort. Adhuc hi ha qui, com Van Dyke,sembla especialitzar -se en aquest gènere defilms.

HA CONSTITUIT UN GRAN ÈXIT

ro

dt

La Canción de la Estepaopereta cínemafogràfica en colors naturals

Sfan Laurel = Oliver H ardybasada en l'opereta de

Franz Lehar

E1 film de l'expedició Byrd

f

ï

El «Comitè de Recepció dels Pingiiinsn davant l'objectiu de Mac Kinley

METRO = GO.LDWV Y = MAYER

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOORAVADORS"ORTS, 481 s Telèfon 33421

RAMON BES & C."Maquinaria, Tipus, Filetatgede bronze, Tintes i utillatge

per les Arts Gràfiques

Mellas, l,1 YI* lalii^u, 4. NANltLSNATelitei 15524 • Apartat A1fDtretcló tde^rifce DANIBES

J. ROCAR61a. del Centre, 33

Passat e Bacardí. Z

Em sembla que ja fóra hora que els ex-perts tècnics municipals es preocupessin d'a-questa ordenança perniciosa.

Raimon Duran Reinals

Aquest arquitecte forma part d'una pro-moció més jove. També estima l'arquitec-tura nrn• a i tampoc s'aparta—ara com ara—de les petjades de la tradició. La seva fullade serveis no pot ésser quantioSa, però, encanvi, és de consistent qualitat. Només cal-drà assenyalar que és un dels autors delPalau de les Arts Gràfiques de Montjuïd,per convèncer-se'n.

En aquesta casa, situada a Piera, pro-pietat de l'insigne pintor Ricard Canals,Duran Reinals ha aconseguit expressar lasensibilitat moderna per •itjà d'elementstradicionals. 'Els que creiem que la casa mo-derna no és sols una «màquina d'habitar..,ens estimarem, ben aviat, aquesta exqui-sida residència del pintor Canals. Fixeu-vosen la ponderada relació de buits i plens,amb l'afinada justesa de les seves propor-cions, i amb el sentit racial de la seva ex-pressivitat. Diríeu que és una vila palla-diana assimilada per algun aconstructivistand'avui. Un detall, per exemple : la columnacentral ens manifesta una emotivitat méspròxima al piloti emprat per alguns cons-tructors d'ara, que no pas amb les sevesgermanes tradicionals.

Es ben possible que les qualitats artísti-ques de l'obra de Duran Reinals no fossinsubratllades pels ,romàntics del maquinis

-me„ com Walter Gropius o Van Doesburg.Però, en canvi, puc assegurar que la foto-gra fia reproduida en aquesta pàgina vaigensenyar-la, fa poc temps, a Le Corbusier—em plau remarcar -ho—, i provocà un sin-cer elogi de l'arquitecte suís per aquestaobra de Duran Reinals.

MARIUs GIFREDA

Fullejant tractats d'estètica__especialmentels del segle passat—haureu trobat una mar-cada diferenciació jeràrquica entre l'art del'Arquitectura i les altres quatre germanes.Recordeu que, segons els nostres avis, l'ARTamb majúscules s'havia de considerar inte-grat per cinc individualitats amb cèdula prò-pia, el nom de les quals no cal enumerarperquè són prou conegudes. Amb el temps,aquesta noble família sembla que ha aug-mentat la descendència. La rítmica Dansa

r.

v

5

;j¢.M

^^^

,3 )

- ?^ ^í

;'

bL

rp

Casa a la Barceloneta

no volgué passar per menys, i ara l'hemde considerar formant part de la família.Després, quan el Cinema ja s'ha cregutmajor d'edat ha volgut fer constar, en lacèdula corresponent, la seva professió d'Ar-tista. I darrerament, amb la Fotografia, te-nim un. ciltre candidat a la família.

En tot això no hi ha res a dir i podem,si voleu, ampliar encara més l'espècie. Perbei que ano trobo prou just és la superioritatjeràrquica—en tant que Art pur—atorgádaa la intelligent Arquitectura sobre les altresBelles Arts per alguns esteticistes del se-gle xtx.

avui, ja és tota una altra cosa. Hamdóna una major consideració a l'Arquitec-tura, però, encara, no la que es mereix.Cada nova construcció d'una certa catego-ria, hauria d'ésser comentada i tractada, al-menvs, amb la mateixa importància que unaexhibició de quadros.

Dintre la nostra modesta actuació, enaquest sentit, fem el que podem. Tenim elpropòsit d'anar donant a conèixer totes lesconstruccions remarcables que vagin aparei-xent per la ciutat i els afores,

Francesc Quin£ana

Abans de parlar de l'obra, permeteu-mequatre paraules al constructor. Quintana ésde la promoció d'arquitectes que podríemanomenar «els moderns tradicionals». D'a-quelis que estimen l'arquitectura nova, peròque no reneguen de la tradició. Poc tempsdesprés d'acabats els estudis universitaris vasupeditar-se al mestratge de Gaudí per col-laborar en la construcció de la Sagrada Fa-mília, on continua laborant conjuntamentamb l'arquitecte Sugranyes. A part d'aixòha anat fent la seva feina particular, unamostra de la qual és aquesta casa en cons

-trucció al passeig Nacional de la Barcelo-neta. Si comptés amb més espai, us anotariaels llibres que ha publicat i l'encertada ac-tuació com a Secretari en el Círcol Artístic.

En aquesta casa de la Barceloneta, pro-pietat d'Agapit Blasco, el nostre arquitecteha accentuat la seva evolutiva concepció mo-derna. E1 .projectista s'ha trobat en un caslimitat de poques filigranes. E1 programa ésd'encabir en un reduït espai la planta dequatre pisos per replà. Per tant, una orde

-nació eficient d'obertures exteriors, amb tri-hunes sortints per augmentar l'espai. Si ambels reduïts plens de què disposa, hagués co-mençat a repartir «adornos» n'hauria resul-tat una de tantes «mones» artístiques. L'or

-namentació només ha estat confiada al re-quadrament de les obertures per un mot

-Iluratge de terra cuita i a la barana decinta metàllica. I el resultat és excel.lent.

Potser trobareu que la part terminal d'a-questa construcció no s'adiu amb les ten-dències d'última hora.

D'això en podríem, si per- cas, donar laculpa a l'Ajuntament, o més concretamenta les ordenances municipals de construcció.Perquè, segons aquestes disposicions, quanun propietari vol passar de l'altura de vint

-i-tres metres (parlem de l'obra) pot fer ho,però ha de recular tres metres la façanao acabar la construcció amb mansarda. I,naturalment, quan la superfiçie és limitadai s'hi hiïn d'inscriure quatre pisos, no quedaaltre remei que emparar-se amb la segonasolució popularitzada pel cèlebre Mansard.Per això veiem, amb disgust, la gran quan

-titat de mansardes i mansardetes que vanapareixent per sota els terrats. I encara,totes fossin projectades amb la mateixa soltacom aquesta d'En Quintana ! El deplorableés quan volen disfressar -se de qualsevol estilLluís.

La casa del pintor Canals, a Piera

CATALANS!adquiriu un

JORDIETVal 3 ptes. Novefaf deCLINICA DE BEBES

6, Tapineria, 6(Via Laiefaoa J

He volgut constatar aquest fet, no perembrancar-vos en una seriosa disquisiciód'estètica, sinó per anotar que amb tot i lamerescuda categoria en qué s'ha volgutdistingir a l'Arquitectura, ha estat, per altrabanda, ]'art menys divulgat i comentat detots en les pàgines de la nostra premsa.Fins fa poc temps, en les seccions artísti-ques del diaris trobàveu registrades la ma-joria d'exposicions de quadros i escultures,baldament fossin de migrat interès, peròd'Arquitectura rarament se'n parlava. I aixòés molt de doldre, perquè de la presènciade la bona i dolenta Arquitectura cap ciu-tadà no se n'escapa, i en canvi la dels qua-dros ,mal pintats és ben potestativa. Potseruna de les causes de la nostra fallida arqui

-tectòrtica ha estat la manca de comentarisimpresos pels quals es pogués orientar elfet arquitectònic de cada dia. El nostreEixample anava creixent i exposant a plesol totes les mostres constructives més ex-travagants i la «consciència artística„ s'en-tretenia, mentrestant, amb les altres mos-tres pictòriques de can Parés. Resultant-neun divorci perillós. Per això veiem que l'cx-cellent producció dels Vayreda, Casas, Lli

-mona — per no citar-ne d'altres — ha estatcol.locada dintre d'unes cases d'aspecte de-plorable.

EL JOC DEL PU-PUT—Ja et tinc ! Ets la tieta !

(Ric ei Rac)

RADIO D'ESTIUCap interferèncía ni pertorbació atmosfèrica

Recepció locall^_i811_;J

CÁSÁFONPerfectes audicions de les emissions locals, sense distor-

sions ni sorolls desagradables, i amplificació, fidelïssima,de la música gramofònica a través de l'Altaveu PHILIPS.

Cost reduït, senzillesa extrema de maneig i alimentaciópel corrent de la Ilum

,,.això és el CASAFON PHILIPS.

EI Casafon PHILIPS va equipat amb làmpares "Miniwatt" sèrie "Maravillosa"

Demaneu al venedor P'$una demostració sense compromís

m

7

Panorama_arquitectònìcPinfors_d'Ascona D=®. El aramt,(nn annl ,.ln^

No s'hi val a parlar més de Derain, deMatisse o de Picasso. Tothom està d'acordque aquests senyors fan i han fet molt béh pintura i que fins passaran a la història.Una llosa, doncs, damunt d'ells, i assump-t ' liquidat.

També cal parlar dels no ajudats pelmercantilisme.

Hi ha una altra consideració a fer. Nosols s'ha de parlar de l'obra del ben o malanomenat «genin. Es que l'esforç d'altres

c^.

1.1

i_

WALTER HELBIG. — Dues dones

artistes més humils no val la paga d'un „a, =„ C, Lo,,, ur , tJu, , y Ua„ ,ULL

petit encoratjament? Després de tot, qui ells han tret de n paleta els innobles car-

sap si a voltes cls primers seran els dar- mans i verds fan tasiosos i roses extrava-cusrers, o viceversa. Sabem que res no escapa blats, i sols empren

tintes nobles terres s de

blaus densosi les tintes neutres. Res dea la moda, i que l'art sap també vestir-se llampant, res de trompe-l'etil, gens de na-segons l'últim figurí, i que el que avui turalisme. En canvi, una ordenada compo-s exalta potser domà es condemnarà. sició, una sòlida construcció interna, un nit-Ara l'atzar .m'ha posat en contacte amb me ben establert, excloent tot allò aliè aun grup de pintors de gens menyspreables un art com es deu entendre, avui, però ambcondicions que, per no ésser coneguts del les qualitats d'una tradició que no convénostre púiblic, valdran la pena d'aquestes massa oblidar.ratlles. Un d'aquests pintors fidels a Ascona ésPerò, en quin indret del món s'escau Walter Helbig. Aquest ha triat bé el llocaquest pafs d'Ascona. Pregunteu a qualse- per al desenrotllament del seu art : donesvol berlines artista o amb pretensions d'arna- graciosament recolzades vora l'aigua tran-teur d'art o cosa així, i ell segurament us quilla del llac, una natura plàcida, una vi-ho dirà. I si no, millor, preneu un mapa sió de color heroica. Tot .això a través d'unde la Suïssa, cerqueu el Llac Major, el Tessí, temperament molt sensible, que fa d'aquestei Locarno que han fet cèlebre els po4ítics, classicisme quelcom de molt modern. Perui allí, tocant a l'aigua del llac, trobareu si seguim Helbig des del seu començamentAS

Va ésser aquesta petita vila neutral du- a l'Acadèmia de Dresden, la seva vila na-diva, i veiem com, molt jove encara, passarrnt la gran guerra, refugi de turistes ale- a Ità la per a estudiar l'art bizantí i el

mangs i holandesos, que no podien anar a lyrimitiu cristià, podem compendre aqueixaItàlia a passar les seves vacances, 1 com seva formació artística que participa delque el lloc és veritablement pintoresc, això ciàssic i del modern. Artista de tan bonesva seduir els artistes, i ara s'han acarrilat qualitats no podia ésser negligit ni per laa venir aquí cada any i, darrera d'ells, tot

cenurarun eixam d'altra gent, també del Nord, e ítica 'a pels albas alistes ni pels ama-

tgrans comerciants, grans banquers i grans eurs d'art, i per això cel veiem figurar

polítics, gent de la noblesa alemanya i fins lli Frejeant grup Secemi ta de Berlín i enan,de la familia imperial sense imperi, i tots a] Freiu

avantguardistes de com també re els grups

acamp em en aqueixos llocs de repòs mera- av.uttgarel.

lla de s Qua i altres de fundavellós, Locarno, Brissago, Porto Ronco, et- sa. Vora P e a• dels Quatre Ca

As cona funda

cètera, sense oblidar el Monte Verità, mun- el grup Modern Band, i aquí aD

tanya predestinada a monstruositats humo- Grossa Bár, que fa exposicions intern-a

nos, on estan ben protegits dins l'immens canals. TORRES-GARCIAdomini, en el qual no mancares, ni en el PORRESn sentit plaer ni en el sentit esport; gent que Losone, agost de 1930.han d'estar una mica diguem-ne amagats, (Acabarà)sia per a la seva tranquillitat, sia per nosentir-se segurs, com tothom, anant pel car-rer. 1 encara, d'aqueixa gent, n'hi ha queposseeix una illa tota per a ell, on, segonsdiu el poble (que protesta), tenen installatuna mona de paradís terrenal, amb tots elsavantatges que pot proporcionar l'organit-zació moderna de serveis internacionals. Pe-rò deixem tot això que no ens pertoca.

Entre la fauna artística no-manca l'indis-pensalYie pintor de vistes (de països, com

diu !En Vancells) com es troba a Cassis o aVillefranahe, a Tossa o a Mallorca. PeròSi la major part d'aqueixa gent de la pa-leta, entre la qual hi ha un respectabletant per cent de dones, és artísticament pocinteressant, senypre es poden trobar unamitja dotzena de bons pintors que podenjustificar un article. 1 no cal dir que arajo sols parlaré d'aquests pocs. Però abanscal parlar una mica d'aquest pafs perquèes comprengui per què vénen aquí totaaquesta família de les altes latituds, senyorsavui de la terra per la puixança dels diners.

Per qui conegui de l'indret d'on vénen,terres de materialisme greixós, compendiàque aquí es sentin bé fruint del que hanfet els altres i ells no podran fer mai.Aqueixa gent humil de la terra, virtuosapel treball dur, amb fe i temor de Déu,sense vicis, mesurada en tot, ingènua iconfiada, han edificat petites viles que sónuna meravella ; petites viles nobles, on totparla a l'esperit, en el ver sentit humà de

Cofirv! la pell sana, Ile13, jode, fresca i gemaàa

Aiti's liìidll, !fflp1offiglltlixó lic acoIlSegUirà

amb la y

.%.

^^'c^ É ó,o oms,

' ZSG^.;CCS'^e

er.0

''''"I^ASTAst

,

A

_^_ 'N"'

` a„.

s

1

4

i lEL

J.. ILPtVR1

r;.. t • I' r 4:;:-' s^h4 1E., ^^I ,

—Ha cridat l'anglès quan li heu presen-tat la nota?--No... Però ara busca al diccionari elque ens ha de dir!CROO ^L pATC[( IT/aT

és donar a conèixerun producte

per totCatalunya 1 (The Passing Show)

—Aneu amb compte de no dir paraulotes,que van a radiar el soroll del taller .de cal-dereria...

(The Passing Show.)

Laietana, 18, pral., B

Director

Carles Ossorio

Autoritzacions pera noves indústries

Noves instal'lacionscanvis i traullats

Certificats deproductor nacional

Contribució industrialterritorial, utilitats

Expedients de proteccióde 1'E:tat

Representant especiala MADRID

Anunciara

^SIMPL^ii^

MIRADOR

1 UaU1i

0

No s'encongeix, no s'arrugatot quedant elegant sempre

FABRICANTS:Manufacturas DOMINGO FABREGAS, S. A.

—Sóc a temps pera peudre el tren de

que preníem massa banys de sol...La dona.—Ja t'ho deia, l'estiu passat, les dues?

-.No, senyora. Ha sortit a les dues.(Judge)(ParisSoir)

Useu pel cap

Loción ViVinaEnforteix el cabell

No cura calvos,però _els evita.

Farmàcia ; EscudiHers, 61

fi.. ¡NERVIOSOS!a Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

GRAGEES POTENCIAIS DEL DR. SOIVRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç laNeurastenia Impotencia (en iotes les seves manifestacions),r mal de cap, cansament mental, perdua dememòria, vertígens, fadiga eorporal, tremolors, dispepsia nerviosa,palpitacions, histerisme i trastorns nerviosos en general de les dones is ttots els trastorns orgànics que tinguin per causa o origen esgotamentnerviós.Les Gragees potencials del Dr. Soívre,més que un medicament són un element essencial del cervell, medul laitot elsistema nerviós, regenerantel vigor sexual propi de l'edat, conservant la salut i prolongant la vida; indicades especialment alsesgotats en la seva joventut per tota mena d'excessos, als que verifiquen treballs excessius, tant físicscom morals o intel lectuals, esportistes, homes de ciència, financiera, artistes, comerciants, industrials,pensadors, etc., aconseguint sempre, amb les Gragees potencials del Dr.Soivré, tots els esfourços oexeercicis fàcilment i disposant l'organisme per rependre'Is sovint í amb el màxim resultat, arribant a l'ex-trema vellesa i sense violentar l'organisme amb energies pròpies de la joventut.Basta gendre un flascó per convèncer-se'n

Veuria a 5'50 ptas. flasaó, en fofes las principals farmàcios'd'Espanya, Portugal 1 AméricaNOTA. –Dirigfns-se i trametent o'ss Ates, en; segetts de correa per al frangaeig a Oficines LaboratorioSòkatarg, carrer del Ter 16, Barcelona, rebreu gratis un ¡libre exp!icatiu sobre ¡'origen, desenrotllamenttractament d'aquestes malalties.

Societat Espanyola de Carburs Metàl'IîcsCorreus: Apartat l?o BkRCELONA Telèfon txf3Tele¢.; "Carburos" Mallorca, 232

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-cubion (Corunya) :: OXIGEN 99 ° DE PURESA, Fàbriquesa Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, Fàbriques aBarcelona, Madrid i València :: FERRO MAGNESI i FERROSILICE :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i peces seda, cotóí altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUSTRIAL de laboratorisi domèstica :: GENERADORS, BUFADORS, MANOME-TRES,materialsd'aportacióperla SOLDADURA AUTOGENAPRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES I ASSAIGS, GRATIS

Flit mata mó.' rápido. Bidón5, amarillo • franja negra.

• , •

^^ c

••' • ••Ie4.

AIGUA

DE ROGALLAURALA DEU MÉS RICA DEL MÓN

si vostè paeix d'Albuminúria.Lifiasi úrica (mal de pedra),Bronquifis parenquimafosesNefrifis crónica, ea curarà ra=dicalmenf ambAIGUA DE ROCAIIAURAS'expèn en ampolles de litre i migi en garrafons de vuit litres

Dlstribuidors generalsFORTUNY, S, A.

Carrer Hospital. 32 1 Salmeroe. 133

¡-4