CRISI, UN FINAL PER ESCRIURE? CAUSES, CONSEQÜÈNCIES I SORTIDA

D’UNA CRISI DE SISTEMA

Benjamín Bastida

INTRODUCCIÓ ....................................................................................................................1. ORIGEN, CAUSES I EXPLICACIONS DE LA CRISI ....................................................

2. CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES I SOCIALS DE LA CRISI ....................................

3. LA SORTIDA DE LA CRISI? ..........................................................................................

4. CONCLUSIÓ: CAP A UNA TRANSFORMACIÓ DE SISTEMA? ...................................

NOTES ..................................................................................................................................

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ ....................................................................................

30

25

21

18

6

3

31

INTERNET: www.cristianismeijusticia.net • Dibuix de la portada: Roger Torres • Imprès enpaper i cartolina ecològics • Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010Barcelona • Tel: 93 317 23 38 • Fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: EdicionsRondas, S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-265-6 • Depòsit legal: B-7.881-11 • Abril2011 La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyent al nos-tra fitxer de nom BDGACIJ, inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets d’accés, rectificació,cancel·lació i oposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13, de Barcelona.

Benjamín Bastida, catedràtic de política econòmica a la Universitat de Barcelona. Membre delGATE (Grup d’Anàlisi de la Transició Econòmica). Membre de l’equip de Cristianisme i Justícia.

Aquest quadern també és fruit de les reflexions fetes en el marc del"Seminari social" de CiJ durant el curs 2009-2010, en el qual van participar:Josep Miralles, Salvador Busquets, Enric Barlett, Benjamín Bastida, AlfonsCalderón, Carles Comas, Elvira Durán, José Ignacio González Faus,Llorenç Puig, Luis Sols, Oscar Mateos, Montserrat García, Ignacio Beltrán,Nani Vall-llosera, Josep F. Mària, Ramón Vallés, Teo Mellén, Eduardo Rojo,Santi Torres, Toni Comín i Joan Travé. El seminari també va comptar ambles aportacions puntuals de: Miren Etxezarreta, Gabriel Pérez-Alcalá iAlfredo Pastor. Les opinions de l'autor d'aquest quadern no reflecteixennecessàriament la dels participants en el Seminari.

Amb la col·laboració de:

Al llarg d’aquest període hem sentit par-lar de la necessitat de reanimar la de-manda a la manera keynesiana amb aju-des ingents a les institucions financeres,buscant que reprenguessin la concessióde crèdits. També hi va haver una certadespesa de l’Estat en infraestructures ies va produir un període de «brotsverds», expressió més pròpia de la poè-tica i de la botànica que de l’economia(a la manera d’Antonio Machado: «conla lluvia de abril y el sol de mayo…»).Malgrat tot, a la casa comuna europeades de fa un any “es va acabar la festa”i es va tancar el parèntesi de la despesaestatal. Ara l’urgent és la correcció deldèficit (sense preguntar qui el va causar)imposant per a això, més que reducció,

una retallada dràstica de la despesa queafecta directament l’estat de benestar.

Mentrestant, l’ocupació no es recu-pera. I en l’anomenada casa comuna,uns s’asseuen a taula mentre uns altreshan de rentar els plats... o pagar els platstrencats.

Aquest relat ràpid –de l’ensorra-ment, de la tímida recuperació gràcies a la intervenció de la despesa pública ide les retallades dràstiques d’aquestadespesa que amenacen la recuperació–mereix una reflexió sobre la crisi quepateix la nostra aldea global. Com s’haoriginat? Com afecta als aldeans? Quèpassa amb aquestes sortides que sem-blen contradictòries? Hi ha cap sortidaa la crisi?

3

INTRODUCCIÓ

Els habitants de l’anomenada aldea global fa tres o quatre anys queestem instal·lats en la crisi més greu des de la recessió de 1929. Quatreanys si comencem a comptar des de 2007, any dels primers sobresaltsde les hipoteques escombraria, i tres des del 2008, quan van aflorar lesestafes financeres als Estats Units i la consegüent cadena de fallides ila caiguda de les borses.

Aclarint termes…Comencem pel més elemental, què ésuna crisi?

Crisi, la paraula sembla simple, pe-rò es tracta d’un concepte ple de mati-sos. Per una banda, en una barreja de realisme i optimisme, crisi remet a risci oportunitat. L’ideograma xinès, perexemple, dibuixa aquesta situació. Enrevisar situacions semblants en el pas-sat, alguns autors consideren que aques-tes crisis van ser produïdes per factorsd’innovació, com un moment en el qualla societat es veu sacsejada per un ele-ment exogen (o, de vegades, endogen),i reacciona davant d’aquesta sacsejada.Aquesta reacció es pot manifestar en elnaixement d’iniciatives empresarials,de productes nous, d’organització dife-rent del procés productiu…

Una altra consideració força difosa a propòsit de les crisis juga d’algunamanera amb el mateix concepte de crisicom a judici crític. I consisteix a pensarque, gràcies al “sedàs” de la crisi, lesempreses o activitats “sanes” superen eljudici, mentre que les “malaltes” no elsuperen. Així, la societat en el seu con-junt queda sanejada, es converteix enuna societat més eficient i capaç de pro-gressar.

Ambdues consideracions són clara-ment parcials i probablement massa op-timistes. Quantes persones se’n benefi-cien? Quantes veuen empitjorades lesseves condicions amb la crisi? La pers-pectiva macroeconòmica no hauria defer oblidar la quantitat de patiment queles crisis poden arribar a generar. En de-finitiva, cal preguntar-se per què és unaoportunitat.

I aquestes reflexions ens condueixena una altra consideració que no convéoblidar: els efectes de la crisi són asimè-trics. No tots pateixen de la mateixa ma-nera les conseqüències de la crisi, i aixòresulta avui tan obvi que sembla inne-cessari subratllar-ho. De totes formes, ésun aspecte que s’oblida fàcilment, fins itot es podria pensar que s’oblida inten-cionadament a l’hora d’analitzar elsefectes de la crisi i proposar solucions.

He subratllat la paraula “intenciona-dament”, per a posar en relleu les inten-cions. En efecte, si en proposar anàlisisi solucions es pensa en general, senseassenyalar la diferència dels efectes so-bre els diferents grups socials, semblaque simplement, obrint de nou el crèdit,ja som davant els brots verds per a tots.Però novament la qüestió és a qui hanbeneficiat aquestes ajudes públiquesque acabarem pagant tots. Aquesta és laqüestió que intencionadament s’amagaquasi sempre.

De les definicions a l’anàlisi

Quelcom de semblant succeeix a l’hora,no de definir, sinó de caracteritzar la cri-si actual. Les anàlisis de la situació del’economia mundial coincideixen a as-senyalar la crisi financera com a ele-ment determinant. A finals del 2008 esparlava d’una crisi triple: alimentària,energètica i financera. Però aquesta úl-tima sembla haver absorbit les altresdues (almenys, en el discurs). Sigui comsigui, caldria afegir-hi, almenys, la crisiindustrial: tancament en cadena d’em-preses, augment de l’atur… No obstantaixò, com a mínim en la meva opinió,no es tracta de crisis diferents que han

4

coincidit per casualitat en el temps, si-nó d’efectes d’algun mecanisme econò-mic intern, conseqüències derivadesd’alguna causa socioeconòmica latent.A l’hora d’intentar identificar la causalatent de la crisi, no hi ha unanimitat entre els analistes. Així, doncs, cal queens preguntem per l'arrel de la crisi ac-tual, financera, industrial, alimentària,energètica...

A tots aquests aspectes intentaremdonar cabuda en aquest quadern, articu-lant-lo en tres capítols:

1) Origen, causes i explicació de lacrisi: per què i com ha esclatat la crisi?

2) Efectes, conseqüències de la cri-si: on som?

3) Estratègies per a superar la crisi:hi ha sortida o adaptació?

5

En un recorregut que tractarà d’avançaren capacitat interpretativa –des de des-cripcions superficials a anàlisis méssubstantives– intentarem recollir les ex-plicacions més difoses pels mitjans i

també per publicacions de caràcter cien-tífic. Simplificant i fins i tot corrent elrisc de pecar d’arbitrarietat, aquestes ex-plicacions es poden classificar en tres ti-pus.

6

1. ORIGEN, CAUSES I EXPLICACIONS DE LA CRISI

És important determinar amb encert quina és aquesta causa latent a laqual ens acabem de referir. Equival a buscar l’explicació satisfactòriade la crisi i de la seva extensió. És important perquè les estratègies ipropostes per a superar-la estaran naturalment relacionades amb elseu diagnòstic i la seva etiologia. Si no s’encerta el diagnòstic, la sorti-da de la crisi serà només temporal o fins i tot es pot convertir en con-traproduent.Abordem el tema en dues parts: 1) En la primera es tracta d’agrupar iclassificar les explicacions que la literatura econòmica convencional haofert i segueix oferint a propòsit de la crisi. 2) En la segona, suposadala insuficiència d’aquestes explicacions, tractarem de posar en relleuels elements estructurals, sistèmics, que condueixen necessàriament auna crisi darrere una altra en les economies occidentals. Molts autorses refereixen al caràcter cíclic de l’economia (les sempiternes vaquesgrasses i vaques magres del somni del Faraó). Però ningú no pot que-dar satisfet amb aquesta explicació (així és l’economia!), que és puratautologia si no es busca la causa latent sota el fenomen del cicle.

1. EXPLICACIONS CONVENCIONALS DE LA CRISI

1.1. Crisi de confiança

Segons aquestes explicacions, la crisis’origina per la manca de confiança enla marxa futura de l’economia. Per unabanda, es presenten fets que manifestenaquesta desconfiança, per una altratracten de trobar-se les raons que la jus-tifiquen. Aquest tipus d’argumentari vatenir un gran predicament en la primerafase de la crisi, però avui ja no s’hirecorre amb la mateixa freqüència si noés per a explicar la lentitud de la recu-peració: es diu que els agents socials,cada un en el seu paper (com a empre-saris o consumidors) no albiren horit-zons clars i prefereixen esperar per aprendre decisions d’inversió o consum.Per altra banda, aquesta explicació s’a-dequa als fets que es produïen a l’oc-tubre del 2008.

1.1.1. DadesL’evolució de la Borsa de valors era enaquell moment el fet més analitzat: en-sorrament general, tots venen, ningú nocompra, ningú no creu en aquests actiusfinancers. Comparant amb episodis an-teriors de caigudes borsàries, en l’en-sulsiada de l’octubre del 2008 es podenobservar dos trets específics: 1) va sermés ràpida i més profunda, de maneraque en una setmana l’ensorrament re-dueix a menys de la meitat el valor delsactius financers; 2) i molt més generalen termes de valors i places financeresafectades (Londres, Tòquio, NovaYork... (vegeu gràfic 1).

A aquesta caiguda de la Borsa, con-siderada com una confirmació de la cri-si global, s’hi van unir ben aviat altresmales notícies: dificultats greus en la

majoria de les institucions financeres atots els països, amb situacions pròximesa la fallida en força casos; daltabaixosd’algunes asseguradores i grups finan-cers grans (AIG, Lehman Brothers,Merrill Lynch, etc.) al cor del sistema;elevació dels tipus d’interès interbanca-ri (si és que es pot trobar algun banc ques’atreveixi a prestar a un col·lega); re-curs peremptori a les autoritats monetà-ries perquè acudissin en auxili del siste-ma financer i garantia als titulars dedipòsits a fi que no els retiressin imme-diatament.

1.1.2. ExplicacióLa raó que s’addueix per a explicaraquesta situació és el descens agut, pro-

7

Gràfic 1. Caigudes a les borses: índexsinternacionals 16 de setembre a la primerasetmana d’octubre del 2008

DOW JONES (principal índex de Nova York)

NIKKEI 225 (Borsa del Japó)

FTSE 100 (Borsa de Londres)

fund, però, sobretot, brusc, de la liqui-ditat de l’economia, és a dir, de la quan-titat de recursos utilitzables com a siste-mes de pagament a escala nacional imundial. Aleshores es produeixen unasèrie d’efectes encadenats, una espècied’efecte dominó o espiral (els uns arros-seguen els altres, però alhora es creenretroalimentacions). Les males notíciesgeneren desconfiança en els agents eco-nòmics i aquesta desconfiança agreujala situació i genera, com una bola deneu, noves i pitjors notícies: fallides enel sector immobiliari, reducció dràsticadels préstecs bancaris, dificultats i tan-caments d’empreses petites i mitjanes,augment accelerat de l’atur, caiguda dela demanda solvent i tancament de mésempreses.

Què va ser primer, l’ou o la gallina?Va ser la mala notícia de la manca decrèdit, dels desastres financers, la que vagenerar desconfiança, o va ser precisa-ment l’extensió –quasi pandèmia– de lamanca de confiança la que va restar li-quiditat (va restar valor als actius finan-cers) i va causar el daltabaix?

1.2. Despesa excessiva

Un altre grup d’explicacions es podriasintetitzar en la frase «tot excés com-porta una ressaca». En l’etapa imme-diatament anterior a l’esclat de la crisis’havia produït un alegre descontrol dela despesa, la societat havia viscut perdamunt de les seves possibilitats («hemviscut per damunt de les nostres pos-sibilitats», es deia). Aquest descontrolcomporta la necessitat d’un ajustament,dolorós però absolutament necessari iimprorrogable.

1.2.1. DadesCom a dades constatables tenim les xi-fres de consum, de vendes d’automòbilsi d’habitatges. N’hi ha prou amb recor-dar que, durant aquest període de prete-sa bonança, l’economia espanyola creixa un ritme superior al de la majoria delspaïsos de la Unió Europea. Aquest rit-me de creixement es deu al comporta-ment de la demanda interna, sobretotdemanda de consum de béns duradors–les vendes d’automòbils coneixen rè-cords– i el mateix es podria dir de l’ad-quisició d’habitatges. Als que advertiendel perill de la bombolla immobiliària(ritmes de construcció i preus a l’alça)se’ls responia des de l’altra part: «si espaguen aquests preus, si totes es venen,és que hi ha una demanda solvent…»Responia a una necessitat o era especu-lació? Tots els casos eren iguals? Comes finançava aquest ritme de consum?

Aquelles xifres de consum, el crei-xement dels preus de l’habitatge i so-bretot la magnitud de l’endeutament deles llars a Espanya en relació amb la ren-da disponible, haurien d’haver fet saltarels senyals d’alarma. L’any 1998 l’en-deutament de les llars espanyoles repre-senta poc més del 60% de la renda dis-ponible. L’any 2005 passa del 100%, el2006 arriba al 120% i el 2007 gairebéassoleix el 140%. No tan sols la magni-tud d’aquestes xifres és rellevant, sinótambé el ritme d’augment de l’endeuta-ment respecte a la renda disponible.

1.2.2. ExplicacióLes dades són clares, però, corroborenl’explicació de la crisi com a “crisi d’a-justament” després del descontrol? Més

8

que una explicació és una descripcióque no va a l’arrel o al nucli del proble-ma. Descriu, en efecte, què passava,però no aclareix per què estava passant.Dos comentaris poden ajudar a apro-fundir en les causes de la crisi.

Per damunt de les nostres possibilitatsQuè significa viure per damunt de lesnostres possibilitats? Tots hem viscutper damunt de les nostres possibilitats?Aquesta interpretació de la crisi sugge-reix una acusació i genera un sentimentde culpabilitat general. Però també dó-na peu a la sospita que precisament s’in-tenta explicar la crisi d’aquesta maneraper justificar el dur ajustament actual.

En efecte, l’afirmació «hem viscutper damunt de les nostres possibilitats»és ambigua. El concepte de “possibili-tat” és difús. Si algú, una persona, unafamília, té possibilitats d’obtenir un crè-dit en condicions favorables, gasta perdamunt de les seves possibilitats? Espodria entendre que la frase es refereixa “possibilitats raonables”. Aleshoresl’ambigüitat es trasllada al criteri de“raonabilitat”. La possibilitat raonablees mesura d’acord amb determinats pa-ràmetres: cost dels recursos, estabilitatdels fluxos de renda, manteniment o re-valoració de l’estoc de riquesa establer-ta com a garantia del préstec; previsionsde futur –incertesa i riscos– que esta-bleixen o haurien d’establir professio-nalment els especialistes en aquestesmatèries.

A posteriori resulta fàcil indicar elserrors d’apreciació i carregar-los a la so-cietat en el seu conjunt («hem viscut...»,etc.). Però això no hauria de ser excusa

per a no assenyalar els responsables més directes, els professionals del sec-tor, i analitzar els incentius que han mo-tivat el seu comportament (per exemple,pressions per a realitzar més operacionsen comptes de millors operacions).

A més, convindria analitzar si el desajust ha estat igual per a tothom.Suposem que ens posem d’acord en laidea que hi ha hagut un desajust socialen la despesa. Però no tots s’han des-ajustat en les mateixes quantitats ni pelsmateixos motius. L’observació dels di-ferents comportaments individuals, o degrups socials diversos, dóna lloc a laconstatació de contrastos i paradoxes.

En efecte, si ens col·loquem en unaperspectiva sociològica s’han desajustatmés els que han viscut dins de les sevespossibilitats, ja que la seva renda dis-ponible procedent dels seus sous ele-vats, i dels seus negocis o la seva espe-culació, equival a 500 o 700 vegades lamitjana social. Han gastat socialmentmolt, però com a particulars ho podienfer.

En canvi, hi ha una majoria social–la que s’ha vist més afectada per la cri-si– el comportament individual de laqual corrobora aquella explicació: hanviscut per damunt de les seves possibi-litats, i ara no poden pagar les quotes dedevolució dels préstecs hipotecaris i es-tan estrangulats pels deutes.

Però, des d’una perspectiva social,es pot dir que s’havien desajustat? Laveritat és que bona part de les seves as-piracions eren “socialment justes”, no“desajustades”: s’han endeutat a vint otrenta anys per aconseguir un pis, tot ique individualment han errat les sevesprevisions de futur.

9

És cert que allò que els economistesanomenen “efecte demostració” tambéha fet el seu paper per a empènyer mol-ta gent a viure per damunt de les sevespossibilitats individuals. L’efecte de-mostració consisteix, en poques parau-les, en el desig de “viure com el veí”. Isi el veí és el que es fica a casa a travésde la notícia i l’anunci de la televisió, éspossible que el resultat es pugui jutjarcom a “optimisme inconscient”. És clarque cada un de nosaltres és responsablede les seves decisions, però aquestes de-cisions molt sovint es veuen afavoridesper un determinat tipus de societat, d’in-centius o de propaganda.

Hi afegeixo un detall: els últims anyshan estat com una borratxera de despe-sa i consum. Després de la borratxera ve la ressaca. Aquest és un comentari,molt generalitzat al respecte, que pot resumir l’argumentació precedent. Peròpostil·lo: el que passa és que uns hananat de copes i uns altres són els que pa-teixen la ressaca.

Una disbauxa induïdaUn segon comentari es refereix a l’ori-gen de la despesa descontrolada. Lamanca de control, ¿s’ha degut a una dis-bauxa espontània, o més aviat ha estatuna disbauxa induïda, o fins i tot cor-respon a la lògica del funcionament eco-nòmic a les nostres societats? El cas ésque el descontrol ha estat induït de múl-tiples formes, tot i que, repetim-ho, noes tracta de treure importància a la res-ponsabilitat personal. A l’efecte demos-tració, ja esmentat, cal afegir-hi la pu-blicitat, les ofertes de finançament o elstipus d’interès baixos. I no podia serd’una altra forma. La lògica de l’econo-

mia de mercat demanda la producció simultània de béns i serveis, i de consu-midors o compradors compulsius per aaquests béns i serveis que d’una altramanera es convertirien en mercaderiesper al magatzem. El període previ a l’es-clat de la crisi és una bona mostra d’a-questa dinàmica.

1.3. Manca de regulació

Un tercer grup d’explicacions de la crisifa referència a la manca o a la insufi-ciència de regulació financera. Els úl-tims trenta anys es caracteritzen per laposada en marxa de polítiques de libe-ralització i desregulació, i on hi ha ha-gut més pressions per a desregular és enl’àmbit financer. Les crisis recurrents enel període –la crisi del deute a l’AmèricaLlatina, la crisi del Sud-est asiàtic, la deRússia, la bombolla tecnològica– nohan aportat prudència financera i millo-ra a les institucions reguladores, sinó total contrari. Sembla que el remei davantla crisi sigui avançar en els processos de liberalització i desregulació acompa-nyats de suaus mesures de supervisióencomanades a auditories poc indepen-dents de les seves auditades, com s’haanat demostrant en casos ben sonats.

1.3.1. Conseqüències de la manca de regulacióLa desregulació ha impulsat processosde creació d’actius financers i d’entitatsque escapen al control de les autoritatsmonetàries. Quan aquestes intenten es-tablir alguna reglamentació, la posturadels grans grups financers és doble: peruna banda, la protesta justificada teòri-

10

cament contra l’excessiva regulació queincrementa els costos i resta flexibilitati eficiència en el procés de finançamentde l’economia real. Per l’altra, la creacióde nous instruments financers que s’es-capen d’aquella supervisió.

Es creen oportunitats per a enormesguanys però, alhora, els riscos d’inesta-bilitat creixen de forma exponencial.Arriba el cas que fins i tot el presidentd’un d’aquests grans grups financers,George Soros, després d’haver-se apro-fitat durant anys d’una llibertat irestric-ta en el moviment de capitals, expressa-va fa ja deu anys la preocupació per lainestabilitat financera mundial (a la qualell mateix havia contribuït) en sorgir ca-da vegada més agents i més instrumentsdesregulats.

L’origen de la crisi, segons aquestgrup d’explicacions, es troba en aques-ta insuficiència de control o en els errorsde supervisió. Aquí caldria fer referèn-cia a fenòmens amb suposada capacitatexplicativa de la crisi, com ara els para-disos fiscals, el comportament oportu-nista de determinats dirigents o de de-terminades institucions, les despeses iles remuneracions milionàries de direc-tius i consellers o els resultats de l’engi-nyeria financera. Un fet significatiu ésque el mèrit o demèrit d’una empresa–sobretot en els casos en què submi-nistra energia o serveis públics– acabimesurant-se preferentment pel seu valoren borsa en comptes de per la qualitatdel servei o la contribució social (per exemple, la creació de llocs de treball).Valor en borsa que pot anar lligat a lacapacitat per a repartir dividends o a altres habilitats financeres: fusions,

adquisicions, OPA, etc., que facin aug-mentar els moviments d’adquisició i,per tant, el preu de les accions de lacompanyia en qüestió.

1.3.2. RemeisL’estratègia lògica per a superar la crisiderivada d’aquesta explicació consis-tiria en la intervenció de l’Estat en untriple aspecte. Primer, a l’hora d’aplicarles correccions adequades –arribant sical al judici i a la penalització– a aque-lles entitats o agents responsables delsdesfalcs financers. Segon, per a rescataro remeiar la situació d’entitats o famí-lies afectades per aquells desfalcs (ad-quisició d’“actius tòxics”, assegura-ment de dipòsits, aplaçament delspagaments per hipoteques, etc.). Terceri principal, intervenció estatal per a res-tablir i millorar la regulació financera.

En aquest punt es pot comprovar l’existència de dues posicions enfron-tades:

a) Els qui proposen que aquesta in-tervenció estatal sigui un parèntesi en lahistòria de l’economia de cada país pera retornar com més aviat millor al mer-cat les funcions d’assignació i distribu-ció de recursos financers.

b) Els que assenyalen la necessitatd’una supervisió i regulació permanentper part de l’Estat o d’alguna autoritatsupranacional.

1.4. Conclusió

Les explicacions de la crisi recollidesfins aquí tenen un caràcter més des-criptiu que interpretatiu. Certament són

11

12

Convé, per tant, donar pas a una expli-cació que vagi més a fons en la determi-nació de les causes de la situació de crisi.Amb aquesta finalitat es proposen duesargumentacions que es referiran a lescaracterístiques definitòries del sistemad’economia de mercat (o, sense eufe-mismes, sistema econòmic capitalista).

La primera destaca que els desequi-libris es generen quasi necessàriament apartir del procés de creació i distribucióde la producció i la renda a les econo-mies capitalistes. La segona subratllacom la lògica i el motor del sistema ca-pitalista comporta una evolució cap aldomini del capital financer, cap a labombolla i cap a la crisi global.

2.1. Els desequilibris estructuralsdel procés

Aquesta primera explicació estructuralde les causes de la crisi s’inscriu en la lí-nia de pensament de Kalecki. Vegem-la.

De forma simplificada es pot repre-sentar el procés de producció amb un esquema segons el qual, en el conjuntd’empreses, entre capital (K) i treball(L) donen lloc a la producció (P) de bénsi serveis molt diversos: béns de consumnecessari, béns de consum de luxe i béns

d’inversió (és a dir, màquines, instal·la-cions, etc.). Aquesta producció (P) enforma de renda (Y) (o mitjançant la ren-da dels factors, si es prefereix) es dis-tribueix després entre els esmentats fac-tors de producció.

Una part d’aquesta renda (Y) laconstitueixen els salaris (W) que els treballadors destinen a l’adquisició debéns de consum necessaris per a la sevasubsistència. L’altra part la constituei-xen els beneficis capitalistes (B) que esdestinen a l’adquisició de béns de con-sum necessaris per a la subsistència,però també a béns de consum de luxe ia béns d’inversió (o d’equip).

Doncs bé, el sistema estarà en equi-libri només si es compleix la condicióque la distribució de la renda permetiadquirir la producció de cada un delsdiferents tipus de béns. L’equilibri estrencarà fàcilment si, per exemple, esprocedeix a una disminució de costos deproducció via congelació o reducciósalarial, doncs aleshores els béns deconsum necessari (normal) no podranser adquirits en la seva totalitat. En cascontrari, si els salaris creixen “en excés”(per pressions sindicals o per una altracausa) i es provoca una disminució delsbeneficis empresarials hi podran haverbéns d’equip (màquines, naus indus-

descripcions d’allò que ha passat i, enaquest sentit, no són explicacions falses,

però són incompletes, ja que no van al’arrel originària de la crisi.

2. EXPLICACIÓ DE LA CRISI EN VERSIÓ COMPLETA

trials, mitjans de transport…) que, enaquesta circumstància, no podran seradquirits pels empresaris i es conver-tiran en inventari, en estocs invendiblesde les empreses que els han produït.

2.1.1. DescripcióAquesta presentació és molt esquemà-tica. Un economista convencional diriaque els desequilibris esmentats se su-peraran via preus. Això és molt fàcil dissenyar-ho i establir-ho en un textacadèmic, però és molt més difícil tras-lladar-ho al món real. Per què? Doncsperquè els processos de producció entermes reals són lluny de ser flexibles(almenys en el sentit exposat): el factortemps i el factor especificitat de la pro-ducció hi juguen en contra.

En efecte, segons aquests economis-tes convencionals, quin seria el camí pera recuperar l’equilibri? Simplement,aquells béns i serveis que no trobessincomprador baixarien de preu, i deixariade ser rendible produir-los. En canvi,aquells que es trobessin a faltar aug-mentarien el preu i l’esforç productius’hi dirigiria. Una altra forma de reequi-libri seria la modificació de les retribu-cions –de la participació en el pastís dela producció– amb possibles efectes sobre la inflació.

Les dificultats per a dur a la pràcti-ca aquestes solucions són clares. Peruna banda, canviar els processos pro-ductius requereix temps; i per l’altra, no és fàcil transformar el procés de pro-ducció d’un determinat producte en unaltre capaç de donar lloc a un productediferent. El capital físic específic és for-ça rígid en la majoria dels casos. En te-

nim un bon exemple en la incapacitatper a definir el nou model productiu es-panyol per a sortir de la crisi.

A més a més, en el món real dels úl-tims trenta anys, l’únic que s’ha generatsimultàniament han estat tendències a la baixa dels salaris i augments de laproducció de determinats productesmanufacturats, és a dir, la dinàmica haaccentuat una contradicció estructural:reducció salarial i necessitat de consumde masses. Si la contradicció no s’hamanifestat abans ha estat per aquestesdues raons:

a) Primer per l’exportació, la recer-ca i la penetració de nous mercats. Peròaquesta és una solució temporal, fins itot des de la pura teoria. Ja que la sevadurada es veu limitada per l’esgotamentde les àrees a les quals exportar (en elsuposat cas que la demanda hi sigui sol-vent); i aquest esgotament s’acceleraamb la globalització, quan tots pretenenfer el mateix.

b) La segona i principal raó que haretardat l’explosió de la contradicció haestat el desenvolupament massiu delcrèdit al consum. Per a això, ha calgutun enorme desplegament de mètodes iinstitucions financeres que permetessin–i fins i tot incentivessin– l’endeuta-ment individual i familiar, tractant de fer front així a la contradicció entre lareducció salarial i la producció-consummassiva.

La dimensió global del desenvolupa-ment del sistema financer internacionalha permès la transferència de fons desde països amb excedents financers capa països amb alts nivells d’endeutament.Aquest fet possibilita endeutaments més

13

grans i retarda l’emergència de les con-tradiccions. Però condueix a que elsriscos siguin ara globals i els contagismolt més probables.

2.1.2. AnàlisiFins aquí una aproximació al procés deproducció-distribució en termes moltagregats. Si, transcendint aquesta apro-ximació general “salaris versus produc-ció total”, anem ara a una anàlisi mésdesagregada dels conjunts de béns pro-jectats o produïts, trobem noves fontsestructurals de desequilibris, tant dese-quilibris globals com sectorials. Per exemple, en precisar dins dels béns deconsum, els de consum durador coml’automòbil o l’especificitat de l’ha-bitatge. O dins dels d’inversió, els components tecnològics, en innovaciócontínua i ràpida, en construcció d’in-fraestructures, etc. Per això no funcionaa la pràctica l’asseveració teòrica quel’oscil·lació dels preus compensa els desequilibris esmentats del sistema.

En resum, doncs, en un context demultiplicitat de decisions de consum,d’inversió i de processos productius independents, la coordinació dins delsistema capitalista no està garantida. Iaquest intent d’interpretació no s’aturaen els fenòmens aparents, sinó que elsrelaciona amb trets permanents del sis-tema econòmic que es troben en l’ori-gen de la crisi global.

2.2. Els trets definitoris i el motordel sistemaLa segona aproximació es fonamenta enl’anàlisi del conjunt de característiques

definitòries del sistema econòmic capi-talista. Tractem d’apropar-nos-hi ana-litzant els trets que contribueixen a ex-plicar el desenvolupament de l’actual –i futura– crisi global, en paral·lel ambels continguts del darrer apartat, opotser amb més radicalitat.

2.2.1. Trets constants del sistemaAquests trets fonamentals, juntamentamb els comportaments de la burgesiaen els orígens del capitalisme, haviencomportat resistències i revolucions dela classe obrera i conduït les economiescentrals a la crisi del 1929. Després dela crisi del 1929 i, sobretot, després dela Segona Guerra Mundial, els trets delsistema econòmic capitalista s’havienmodificat substancialment, i és així com“es va resoldre” la gran crisi capitalistadel segle XX.

Però, després, els anys setanta vanpresenciar l’inici de recuperació d’a-quells trets definitoris en un contextglobalitzat. Quins són aquests trets?Canvis en el paper atribuït a l’Estat i alsorganismes internacionals; menys inter-venció “en favor d’interessos comuns”;intervenció, en canvi, per a imposar lesnoves regles de joc; llibertat individuald’acció econòmica; flexibilització (osigui, desregulació) de les condicionseconòmiques orientant-les cap a con-tractes individuals; obertura total per atot tipus d’intercanvis internacionals; i, en definitiva, intervenció d’un Estatfort a favor dels nous i poderosos agentseconòmics: els grups financers.

I així, la lògica del sistema recuperaa l’anomenada etapa neoliberal (desdels setanta fins ara) els elements defi-nitoris del sistema. A saber:

14

a) La importància dels drets de pro-pietat, especialment la propietat privadadels mitjans de producció. La conse-qüència que en brolla lògicament és lagestió privada d’aquests mitjans, és adir, una gestió d’acord amb els interes-sos dels propietaris o dels nuclis durs deposseïdors del capital.

b) Un segon element: el mecanismed’assignació de recursos i de distribuciódels productes obtinguts, és a través delmercat lliure, sense traves, com té llocl’activitat econòmica.

c) La racionalitat del sistema es ma-nifesta en processos d’elecció indivi-dual. D’alguna manera, tot el funciona-ment econòmic es podria reduir a unaxarxa de contractes de compravenda explícits o implícits.

d) La realització d’aquests contrac-tes de forma fluida requereix o es veufacilitada per l’existència d’unitats decompte, mitjans d’intercanvi i de dipò-sit de valor. Com és sabut, els diners iles institucions financeres existeixen en principi per a complir aquestes fun-cions.

e) El motor del sistema és la maxi-mització del benefici privat.

D’aquests trets definitoris se se-gueixen unes característiques necessà-ries com la immediatesa, la visió a curttermini, la necessitat d’acumulació i latendència a la concentració.

La dinàmica del capitalisme con-dueix, per tant, al fet que el desenvolu-pament del sector financer –de l’econo-mia financera– sigui molt més ràpid queel del sector productiu (que constitueixl’economia real!). L’observació del de-senvolupament del sistema ho confir-

ma; i és fàcil comprendre que es pro-dueixi aquesta dinàmica a partir delsfonaments esmentats. És més fàcil, mésràpid, més repetible, més acumulableobtenir beneficis màxims en el sector fi-nancer, però per a això cal dominar elsector productiu (per a treure profit, pera obtenir beneficis tangibles al sectorproductiu, cal “dominar” sobre aquestsector). El capital financer passa ales-hores de ser “facilitador” a ser “domi-nant”. Les decisions sobre l’orientacióde l’economia van quedant en mans i enprofit del món financer.

I el punt culminant d’aquesta dinà-mica és el predomini de l’economia especulativa sobre l’economia produc-tiva. Són fenòmens com els que hemanalitzat a la primera part (descripcionsdels processos conduents a la crisi) queara troben la seva interpretació estruc-tural.

I un pas més, la competència, la ne-cessitat d’acumulació per a sobreviure ieliminar competidors, empeny a la con-centració de capital a través de fusions,adquisicions, etc. No es constitueixensimplement grans empreses industrialso de serveis sinó grups financers, hold-ings que van transformant les seves es-tratègies productives en enginyeria fi-nancera. Amb els instruments financersque els agents implicats creen de mane-ra contínua, aquests agents s’escapen de qualsevol control o regulació (peraixò els creen!). I aquesta enginyeria financera acaba convertint la “graneconomia” en una espècie de casinouniversal, benefici fàcil, a curt termini i arriscat.

És important assenyalar que aquestadinàmica no procedeix fonamentalment

15

de comportaments perversos, de psi-cologies desequilibrades, de l’afany depoder i riquesa d’alguns individus in-solidaris o estafadors (també n’hi ha,però en una perspectiva “estructural”diríem que són una minoria, i ells solsno explicarien l’extensió i la generalitatdel fenomen especulatiu). La dinàmicaesmentada és conseqüència de l’apli-cació dels principis estructurals quehem explicat.

2.2.2 Economia de casinoSeguim ara amb la metàfora del casino.És ben clar que els jugadors del casino,per molt que es “fiïn” els uns dels altres,necessiten en algun moment saber quinsuport real tenen les fitxes que l’altreven o ofereix per a més endavant; i commés han arriscat, més el necessiten. Pera comprar fitxes, per a seguir jugant, necessiten trobar fonaments, tot i que siguin remots, per a la “confiança mú-tua”: més val no preguntar, però per side cas...

Aquesta “compra de fitxes” (o com-provació del seu valor, la qual cosa equi-val a fonamentar la liquidesa del siste-ma) només es pot fer des de l’economiaproductiva, des de l’economia real, dela qual s’extreuen recursos mitjançantprocessos il·legals o legals (diguem, mi-llor, legalitzats). Il·legals són els nego-cis de venda d’armes, prostitució, nar-cotràfic… Legalitzats són l’explotacióde la força de treball i els processos deprivatització.

Expliquem una mica més aquestpunt. A mesura que s’ocasiona una cer-ta reducció o destrucció de la indústria(de l’economia productiva) a mans del

sector financer, el funcionament del sis-tema econòmic en el seu conjunt es veuabocat a una situació plena de contra-diccions. Els guanys derivats fins ales-hores de l’activitat productiva deixen deser suficients per a la insaciable voraci-tat dels agents que juguen al casino deles finances i necessiten comprar fitxes.És l’esgotament de la font, la mort de lagallina dels ous d’or. Aleshores cal fo-namentar la pretesa liquiditat dels actiusfinancers creats, i per aconseguir-ho esrecorre a una doble via. Per una banda,apoderar-se de l’estalvi social en les se-ves diverses formes. Per l’altra, recupe-rar la taxa de guany en activitats pro-ductives de béns i serveis augmentantl’explotació. Vegem-ho.

a) La privatització de les pensions,del sistema públic de pensions, de l’edu-cació, de la sanitat, dels serveis públics,de l’habitatge… és a dir, de tot allò quela població havia anat conquerint i fi-nançant com a bé públic, equival a serarrabassat perquè pugui ser jugat en elgran casino. I en temps de globalització,de mundialització, els jugadors del ca-sino global, els grans grups financers,tracten d’aconseguir dels governs pa-tents de cors per a esprémer un país re-re un altre.

b) L’intent de recuperació de la taxade guany en els processos de producciócondueix a un augment de l’explotacióde la força de treball, és a dir, a una pre-carització de les condicions de treball entermes de salari, d’estabilitat, etc. No ésfàcil que els treballadors acceptin la de-gradació de les seves condicions de vi-da i de treball. I aleshores, la utilitzacióde la situació de crisi (o atur massiu) pera aquestes finalitats, es converteix en la

16

“mala sortida” social. Tornarem al finalsobre aquest assumpte.

Ambdues estratègies –privatització i precarització– generen en determinatsllocs i moments una important resistèn-cia social, per la qual cosa, tot i que esvagi aplicant, l’obtenció de fons pro-cedeix a un ritme més lent que el desit-jable per als jugadors del casino global.Aleshores el procés imparable condueixa la formació d’una immensa bombollaespeculativa. De fet, alguns agents, talvegada molts, ja no tenen res que supor-ti la seva aposta (en part perquè uns altres els han segat l’herba sota elspeus). Però els insolvents ho són davantuns altres agents que, al seu torn, es queden sense base, sense apalanca-

ment. Els agents especuladors comen-cen a desconfiar els uns dels altres, estransmet el procés de desconfiança, veel crash.

Aquesta explicació pot ser enriqui-da amb les dades tècniques i la des-cripció dels diversos instruments fi-nancers –derivats, futurs, col·laterals,etc.– creats. Però el que és realment im-portant és el caràcter estructurald’aquests comportaments. No es tractaque hi hagi uns desaprensius o d’unadisfunció d’un sistema en si mateix cor-recte. Els trets definitoris del sistemacapitalista i la seva dinàmica conduei-xen estructuralment a la bombolla, albubble, al boom i al crash, que toca pa-gar entre tots.

17

Com es veu la crisi després d’aqueststres anys? Es repeteix constantment quela crisi és fonamentalment una crisi fi-nancera, afirmació que, com hem ditabans, constitueix una veritat a mitges.Una veritat a mitges, i a més, interes-sada. És cert que en l’arrel de la crisi hiha el predomini financer, la deriva capa l'activitat especulativa com a derivaestructural del sistema capitalista. Lamentida interessada de l'afirmació és

que pot fer entendre que la crisi perju-dica el sector financer en el seu conjunt.Ve a dir: «arreglem la crisi financera,ajudem aquest sector i la resta s'arregla-rà com a conseqüència lògica».

I per a arreglar el sector financer calposar límit al dèficit públic, reduir ladespesa social, abaratir costos de pro-ducció, etc. Els sectors financers tenenmitjans poderosos, des de diaris, televi-sions i altres mitjans de difusió, fins a

18

2. CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES I SOCIALS DE LACRISI

Fins aquí hem intentat explicar la crisi anant més enllà de les explica-cions descriptives, i tractant d'interpretar i posar de manifest les arrelsmés profundes subjacents. En aquest segon capítol el propòsit és re-passar els efectes derivats de la crisi en les nostres societats, centrant-nos sobretot en el cas espanyol. Tots coneixem multitud de casos. Noconstruirem aquí un anecdotari, però aquest recompte i, sobretot, l'a-proximació respectuosa a cada un d'aquests casos, ens podria dir méssobre la realitat de la crisi que qualsevol altra reflexió.

1. UNA CRISI NO SOLAMENT FINANCERA

“intel·lectuals orgànics”, per a propagarla seva veritat a mitges i intentar que elsciutadans i els governs s’hi sotmetin.

Però milions d’aturats a la Unió Eu-ropea, milions de llocs de treball des-truïts als Estats Units, més de quatremilions d’aturats a Espanya des del2008-2009, i sense horitzó de recupe-ració, assenyalen que els efectes de lacrisi afecten sobretot el sector produc-tiu –la indústria i la construcció en par-ticular–, és a dir, els treballadors de laindústria, de la construcció i dels ser-

veis, en definitiva, la societat en gene-ral. Per tant, des de la perspectiva delsefectes seria millor parlar de crisi de laindústria i de la societat. Cadascun denosaltres pot recordar aquí els exem-ples microeconòmics que coneix: coms’han multiplicat les demandes als cen-tres d’assistència social, com s’han es-gotat els bancs d’aliments, com les xar-xes familiars no donen l’abast… Quasiun milió i mig de llars a Espanya no te-nen cap membre que pugui fer aporta-ció econòmica!

19

2. REACCIÓ DE LA SOCIETAT

Com ha reaccionat la societat en el seuconjunt davant d’aquesta situació de crisi? Caldria esperar actituds socials derebuig, de malestar, de protesta, d’exi-gència dels drets socials i ciutadans. So-bretot, quan les polítiques governamen-tals des de fa un any no promouen elsllocs de treball sinó que redueixen o ata-quen directament els beneficis o con-questes socials que al nostre país consti-tuïen un magre estat de benestar. Per noparlar de la reforma laboral, que fa pre-càries les condicions de treball, o de lespensions, en un intent de reducció delque són els salaris diferits dels treballa-dors.

Malgrat tot, la crisi no ha produït els efectes que caldria esperar. Com amàxim es pot detectar una sensació demalestar i disgust, però sense traducció

col·lectiva. Per alguna raó –caldrà ana-litzar-la– predomina la resignació, el desànim i una suposada acceptació de la impossibilitat de canviar les cosesi, per tant, la recerca de solucions in-dividualistes del tipus «campi qui pu-gui».

Els factors socials que generenaquestes actituds són diversos. El pri-mer és que la crisi “va per barris”, és adir, tot i que té un cert caràcter general,no afecta igualment tots els grups so-cials o, almenys, no al mateix ritme. Enaquest sentit, un efecte indesitjable de lacrisi és la creixent polarització social: hi ha gent que pateix la crisi, però hi hagent que es veu poc o gens afectada i hi ha gent que s’aprofita de la situació.Aquesta polarització, naturalment, difi-culta la reacció col·lectiva. Ben al revés,

fora de casos particulars, el que fomen-ta és la insolidaritat.

Un altre factor que actua en la ma-teixa direcció és la manca d’organitza-ció social, d’organitzacions socials ca-paces d’unir les actituds i aspiracionsindividuals i oferir alternatives. Partits isindicats haurien de complir aquestesfuncions i, com és manifest, no les es-tan complint. La seva maquinària buro-cratitzada o la manca d’independènciarespecte als poders públics i fàctics estroben a l’arrel de la seva incapacitat.

A més, en la mateixa definició del’essència del sistema capitalista es tro-ba l’individualisme. Tant en l’autoretratque la societat capitalista es fa com enla pràctica social capitalista, l’individués el centre. Des dels mitjans de comu-nicació, des dels models educatius, desde les conductes empresarials (intentsde suprimir la negociació col·lectiva),es fomenta l’individualisme: l’homooeconomicus i l’elecció individual coma bases teòriques i polítiques del sis-tema.

20

La paradoxa (i aquest és l’altre factordesestimulant) és que aquest “individuracional” veu satisfetes les seves ne-cessitats de “solidaritat” gràcies a l’es-pectacle massiu de “pa i circ” que ja havien inventat els poders fàctics aRoma (panem et circenses). Junts, for-mant part d’un equip sense responsabi-litats col·lectives: «…som campions,som la roja, som…».

En els inicis de la crisi, davant la gra-vetat pressentida i ja patida per una ma-joria social, alguns deien: «si ara no ensrebel·lem i imposem reformes a fons, jano podrem esperar mai més res». Peròla crisi, en comptes de fer-nos alçar con-tra la situació i els seus causants, resul-ta que accentua els trets socials del sis-tema, és a dir, de la societat de consum.Dit d’una altra manera, fomenta aques-ta societat de consumidors que busquen

el benestar en el consum i que es resig-nen a la situació, s’autoinculpen i s’es-forcen individualment per tirar enda-vant i poder consumir de nou.

A finals del 2008, quan, davant lacaiguda de les Borses i del model pro-ductiu, tots, fins i tot els poders institu-cionals, parlaven de reestructuració afons, de necessitat de reformes radicalsi, fins i tot, de la necessitat de refundarel capitalisme, algunes veus van adver-tir que no estava garantit que la sortidade la crisi fos beneficiosa per a la majo-ria de la població. Per ara, aquests malsauguris semblen confirmar-se. La crisi,ara com ara, està tenint una sortida sum-mament perjudicial per a les classes populars i amenaça igualment amb ladestrucció de la classe mitjana. Peròaquesta afirmació obre pas a la tercerapart de la reflexió proposada.

3. INDIVIDUALISME IRRESPONSABLE

Per evitar confusions convé distingirdes de l’inici tres discursos de sortida dela crisi. Una cosa és, en efecte, el queacabem d’esmentar com l’estratègia desolució lògica i que és difícil que es pro-

dueixi immediatament. Una altra cosadiferent són les estratègies proposadesper grups diferents a partir de les res-pectives ideologies o interessos, aquíencara estem en el terreny de les hipò-

21

3. LA SORTIDA DE LA CRISI?

Un diagnòstic correcte sobre el caràcter de la crisi actual és importanttant per a dissenyar estratègies de defensa i sortida de la crisi com pera emetre un judici sobre les que s’estan proposant. Si la nostra versiócompleta es considera acceptable, la conseqüència lògica és prepararestratègies de transformació profunda del sistema.

Probablement estem parlant d’estratègies a mitjà termini, ja que unaperspectiva realista no permet fer-se il·lusions sobre transformacionsimmediates. Efectivament, el canvi, lògicament necessari, del sistemaabasta múltiples aspectes, des de comportaments i normes fins a insti-tucions formals econòmiques, socials, polítiques. Canvis, en definitiva,en les relacions de producció i en les institucions condicionants i deri-vades d’aquestes relacions. Però tot això requereix i condueix també acanvis en els valors socialment acceptables. Per ara es fa difícil pensaren res que no siguin canvis graduals vers un objectiu definit globalmenti que, simultàniament, es va concretant en els detalls al llarg de l’esforçtransformador.

1. TRES ESTRATÈGIES

tesis, dels futuribles, del que podriaser… Finalment, un altre tema és l’anà-lisi i la interpretació del conjunt de re-tallades i reformes que els governs es-tan imposant per seguir el dictat delsmercats. Fixem-nos en aquest tercerpunt.

Quines estratègies s’anaven propo-sant a principis de 2009 per sortir de lacrisi? Un intent de classificació de lesestratègies proposades per a superar lacrisi es pot fer des de la perspectiva delsobjectius perseguits per aquelles estra-tègies, és a dir, preguntant què es vol pera després de la crisi. Simplificant, ensreferirem a tres grups.

1.1. Recuperar la situació anterior

Aquí, de veritat, no es qüestiona res. Estracta només de sortir a la superfíciedesprés d’una pertorbació certamentgreu, però l’origen de la qual es creu que és aliè, extern al sistema. Per unadisfunció d’aquest sistema, i per l’ac-tuació imprudent d’algun agent oportu-nista, el sistema financer i, com a con-seqüència, l’economia en el seu conjunts’han quedat sense liquiditat. Per a re-meiar-ho el primer pas és que l’Estat,l’autoritat monetària, recompongui la liquiditat de les entitats financeres i ad-quireixi els seus actius tòxics.

I després, com sortir a la superfície?Es tracta d’evitar la recessió, tornar alcamí de creixement, i per a això cal re-animar la demanda. Amb una orientaciókeynesiana, es proposa a l’Estat que du-gui a terme inversions en infraestructu-res, que generi llocs de treball. I el mis-satge a la població és que confiï, quecompri i consumeixi, els seus dipòsits a

la banca queden garantits, rebrà sub-vencions per a l’adquisició de béns du-radors (automòbil, electrodomèstics…),etc.

Alguna d’aquestes propostes es vadur a la pràctica fins a finals del 2009,amb una particularitat, la part més im-portant de l’esforç monetari públic –decada un dels Estats europeus i de la ma-teixa Unió Europea– es va destinar alrescat de les institucions financeres i lapart més petita, a reanimar la demandareal. Però, naturalment es van generardèficits públics superiors a l’establert alPacte d’Estabilitat i Creixement, dèfi-cits que d’una manera o altra hauran deser satisfets pels ciutadans de cada undels Estats de la UE. Aquesta és la si-tuació que ha caracteritzat l’any 2010, ique ha comportat, com analitzarem aramateix, reduccions dràstiques de l’estatde benestar.

Almenys convindria destacar quetant les propostes com les polítiqueseconòmiques desenvolupades en aques-ta primera fase contradiuen els dogmesneoliberals dominants en la teoria i enles pràctiques de la majoria dels governsoccidentals. Es va arribar a parlar d’unaresurrecció del keynesianisme, tan criti-cat abans.

1.2. Aprofondir en la desregulaciófinanceraAquest tipus de discurs es troba en unasèrie d’afirmacions com aquestes (queprocedeixen principalment dels especu-ladors): «la sortida correcta de la crisirequereix un parèntesi en la llibertat to-tal del mercat, en la no intervenció es-tatal, amb l’objectiu que l’Estat reposi

22

els fonaments per a restablir una mésgran i més profunda llibertat de mercati desregulació».

Les demandes estratègiques que esfan a l’Estat són el restabliment de la li-quiditat financera, la liquidació d’espe-culadors rivals incòmodes i l’adopcióde mesures per a completar la desregla-mentació dels mercats financers.

No es tracta, doncs, de qüestionar elpredomini de l’activitat especulativa so-bre la productiva, ni es planteja tampocla forma en què els sectors financers re-tornaran els préstecs immediats i a tipusd’interès baix que han rebut. Es tractamés aviat d’impedir comportamentsoportunistes (oportunistes, naturalment,des del punt de vista dels agents més importants del sector) i eliminar o ab-sorbir intrusos. Com? Exigint més sol-vència als entrants. Totes aquestes me-sures del capital propi dels agentsfinancers (les anomenades regles pru-dencials de Basilea III), es poden inter-pretar com a límits a la lliure entrada almercat de derivats i altres actius finan-cers negociables amb risc.

Amb tots els respectes, un pensa quepoden acabar essent regles com les d’e-xigir americana i corbata per a entrar ales sales del casino. Ja que, segons eldiscurs de referència, quan els agentssón “respectables”, el més adequat ésdeixar-los actuar sense regulacions.

1.3. Seguir jugant al casino global

A conseqüència de la situació de crisi iper sortir-ne, es proposa una reflexió“en profit propi” sobre el funcionamenti les institucions del conjunt del sistema.Així, el que podria haver estat una re-

flexió crítica, una inflexió positiva finsi tot per al mateix sistema capitalista –o,almenys, una oportunitat per a recupe-rar en part l’economia productiva– esconverteix, a partir d’aquest discurs, enuna autèntica involució.

Sembla intolerable que les mateixesinstitucions que van provocar la crisi ha-gin traspassat el cost de la recuperació atota la societat: a les ciutadanes i als ciu-tadans del carrer, a les classes populars,que són les que més la pateixen. Les aju-des que han rebut de l’erari públic per asortir de “la seva” crisi (ajudes que tor-naran quan els convingui a un tipusd’interès de l’1%), provenen de la so-cietat en el seu conjunt i generen dèfi-cits públics que cal finançar emetentdeute a un tipus d’interès més elevat(4%). I, a més, alguns grups financersdesvien les ajudes que van rebre ambl’objectiu que poguessin obrir línies decrèdit a les PIMES, i se’n serveixen pera adquirir aquests títols de deute i obte-nir uns beneficis basats en el diferenciald’interessos.

I encara, aquest comportament d’o-portunisme financer resulta una misèriacomparat amb les amenaces i agressionssocioeconòmiques que envaeixen l’ho-ritzó social des de començaments del2010. Amb el pretext de la possible in-solvència de l’estat a Grècia, el contagia Portugal, Irlanda i Espanya (els PIGS),s’ha produït un gir de 180 graus en lespolítiques d’aire keynesià que s’aplica-ven per sortir de la crisi. La prioritat jano sembla ser la recuperació de l’eco-nomia en el seu conjunt, sinó la supres-sió dels dèficits públics amb la finalitatd’assegurar al sistema financer (alsbancs alemanys i als grans grups finan-

23

cers dels Estats Units) el cobrament dels préstecs fets a les empreses i alsEstats de cada un dels països de la UnióEuropea, uns préstecs que es van fer perafrontar la crisi que el mateix sistema fi-nancer havia provocat. Tot en nom delsmercats i davant l’amenaça dels mer-cats.

El dictat dels mercats és, per tant, un autèntic Diktat, una dictadura queobliga a reduir dràsticament els costos“excessius” de l’Estat de benestar, i que obliga a emprendre reformes es-tructurals duríssimes en el mercat de treball (no tant en el sistema financer):la flexibilització (desregulació) dels co-dis de comportament quant a horaris ijornades, formes de treball, negociació

col·lectiva, contractació i acomiada-ments, etc.

La reforma estructural del mercat detreball no és un afegit qualsevol a l’exi-gència de retallada de l’Estat de Benes-tar. Aquesta reforma estructural preténliquidar les formes de defensa dels tre-balladors –la negociació col·lectiva, lesassociacions obreres, els sindicats– pera abaratir dràsticament els costos labo-rals i així recuperar les taxes de guany ialimentar per aquest mitjà allò que hemdenominat fonaments de la liquiditat enel casino financer global. Així es tancael cercle dels mercats, van començarprovocant una crisi global del sistema itracten de resoldre-la garantint i incre-mentant la seva taxa de guanys.

24

Atenció! Referir-se a les imposicionsanteriors com a “dictat dels mercats” ésuna forma d’emmascarar la realitat.Perquè els mercats no representen uneslleis de funcionament ineludibles, unaespècie de llei de gravitació universal del’economia. Els mercats tenen noms icognoms, denominació social, en totcas. Se’ls va poder veure, per exemple,a finals de setembre del 2010 a la pri-mera pàgina de la majoria dels diaris na-cionals que feien referència a la reunió

a Nova York, a Wall Street, a la qual vaacudir el president Rodríguez Zapateroper a assegurar als mercats que l’Estatespanyol acceptava i compliria les sevesimposicions.

Per tant, en l’horitzó s’ennuvola finsi tot la democràcia. I, com es pot apre-ciar, no hi ha garanties que aquestes pro-postes comportin avenços per a la ma-joria de la població, malgrat el ques’anuncia pels mitjans de comunicacióoficials o extraoficials.

2. I MALGRAT TOT...

Malgrat aquestes dificultats, és possiblei convenient formular alguns criterisque permetin emetre un judici sotmès adebat sobre les estratègies graduals ini-ciades aquí i allà per grups i orientacionsdiverses, amb la pretensió transforma-dora global.

Aquests criteris es poden agrupar entres apartats.

1.1. Caràcter d’oposició al sistemaLes estratègies puntuals haurien de tenirel caràcter d’oposició al sistema, és adir, en principi haurien de ser-li inac-ceptables. “En principi” significa queno tota “inacceptabilitat” suposa dinà-mica transformadora. Per exemple, ladestrossa de mobiliari urbà és inaccep-table tant per al sistema com per als qui

25

4. CONCLUSIÓ: CAP A UNA TRANSFORMACIÓ DE SISTEMA?

Davant d’aquestes propostes i contraposant-s’hi, hi ha la necessàriatransformació global del sistema en els seus elements essencials. Noés senzill dissenyar els components d’una estratègia adequada, imenys encara establir les etapes vers la transformació. Es tractaria d’a-nalitzar teories del canvi social, recollir la part positiva d’experièncieshistòriques, assenyalant els punts dèbils d’inflexió dels processos queels van dur a la discontinuïtat i a la involució, examinar críticament elsanomenats moviments socials i un llarg etcètera.

1. ALGUNS CRITERIS

proposem dinàmiques transformadores.Així es podria seguir amb el terrorismeo les accions aïllades d’atemptats indi-viduals, etc.

Des d’una perspectiva complemen-tària o oposada és possible que, en al-guns casos, pugui semblar que el siste-ma és capaç d’assimilar determinadesestratègies com a modificadores, peròbeneficioses per al seu funcionament.Pensem en l’autogestió, la banca ètica(si n’hi hagués), l’anomenada econo-mia social, etc. Podrien dir els defen-sors del sistema, modifiquen, però vabé, milloren el funcionament. En canvi,si aquestes formes de comportament so-cial es duen a fons es converteixen eninacceptables. És a dir, si resisteixen elsintents dels agents del sistema per do-mesticar-les, intents poderosos, com,per exemple, l’oferiment de finança-ment o la concessió d’un “seient” enmecanismes de concertació social.Aquesta resistència a l’assimilació és uncriteri clau per a jutjar la dinàmica trans-formadora.

1.2. Elements de transformacióradical

Un segon criteri és conseqüència del’anterior i es pot formular així: les es-tratègies proposades o aplicades no hau-rien de consistir en reforços o pal·liatiusper al funcionament del sistema de mer-cat capitalista, sinó que haurien d’apor-tar elements de transformació radical.

Amb aquest segon criteri es preténsortir al pas d’actituds que semblen re-nunciar a la transformació sistèmica, talvegada per creure-la impossible o mas-sa llunyana, i que es dirigeixen fona-

mentalment a fer que el sistema siguimenys danyós per a grups socials ex-closos. No s’està significant que aques-tes accions pal·liatives siguin perjudi-cials o inútils, sinó simplement quegeneralment no contenen una dinàmicatransformadora radical i clara.

1.3. Dimensió col·lectiva i de participació

Alhora s’haurien de caracteritzar, se-gons la meva opinió, per la seva dimen-sió col·lectiva i de participació, trans-cendint immediatament els lideratgespersonals o de preteses avantguardes.

Hi ha una concepció molt estesa so-bre els canvis revolucionaris que s’ex-pressa en sentències com les següents:«totes les revolucions acaben devorantels seus fills», o també «tota revolucióacaba en dictadura», o la del Príncep deLampedusa «canviar-ho tot perquè resno canviï».

Convé resistir-se a creure en aqueststòpics, amb algun fonament en expe-riències històriques –Revolució france-sa, Revolució d’octubre, Cuba, Viet-nam, Cambodja– experiències no prouanalitzades. En efecte, en els casos es-mentats es poden trobar dos tipus defactors conduents a l’estancament o a lainvolució del procés transformador. Unfactor extern que pot anar des de l’aïlla-ment, el bloqueig o l’agressió econòmi-ca, política, cultural o militar contra elsprotagonistes del procés. Un factor in-tern, més determinant que l’extern, queconsisteix precisament en l’absència deles dimensions col·lectiva i de partici-pació o en el segrest de la dinàmicatransformadora per a profit dels líders

26

(persones o partits) que porta a l’ani-quilació total del debat.

Per a impedir la consolidació d’a-questes circumstàncies d’involució osegrest personalista, sembla un bon cri-teri, a l’hora de jutjar una estratègia pre-tesament transformadora, l’existència ono de dinàmiques cada vegada més par-ticipatives i obertes.

1.4. Les condicions de vida

Haurien d’abordar aspectes referents ales condicions de vida de la població i,alhora, aspectes polítics i culturals (si ésque aquests es poden diferenciar de lescondicions de vida).

Un element essencial per a la trans-formació és, en efecte, la cultura en elsentit més ampli del concepte: des de la

literatura i l’art, els camins de l’avençcientífic, fins a la forma de concebre lavida. En aquest sentit la gent d’esquer-ra, els que estan pels avenços socials,han d’entonar un mea culpa sense nos-tàlgies i recuperar un territori del qual el mercat, “els mercaders”, s’han apo-derat sense reserves. Hauríem de repen-sar i negar-nos a admetre, com afirma-va el professor Sanpedro, que «el temps(és a dir, la vida) és or (és a dir, diners)»,o sigui, consumisme. Recuperar la cul-tura de la solidaritat, la creativitat o lagratuïtat, traslladats com a valors nocrematístics a la política i a les condi-cions de vida de la població.

La dinàmica del canvi a partir d’a-quests elements i criteris és gradual iaparentment serà lenta. Però és el broude cultiu necessari per al progrés d’es-tratègies transformadores.

27

2. ALGUNES LÍNIES ESTRATÈGIQUES

Com a final sense pretensions, apuntoalgunes línies estratègiques, recollidesde diverses fonts, que des del meu puntde vista compleixen aquests criteris.

2.1. «Diguem no»Com cantava Raimon. Sotmetre a críti-ca tots els missatges dels mitjans de di-fusió i propaganda. Normalment lespropostes contingudes en aquests mis-satges semblen acceptables, ja que for-mulen veritats a mitges o es presenten

com d’aplicació ineludible, o prometensolucions pròximes… Fins i tot apel·lena la solidaritat o a l’esforç col·lectiu. Perexemple:

– «Cal augmentar la liquiditat, ajudarels bancs... per a la recomposició delsistema». Però advertiu que el risc ésque es recapitalitzarà els especula-dors amb recursos públics, de tots.– «Cal augmentar la despesa, reani-mar el consum». Missatge que en elsdarrers mesos ha canviat de forma

radical. Qui decideix el contingutdels missatges?– «Sanejar l’economia». Sí però, enquè consisteix? Què és això? Enaquest sanejament, es creen o es des-trueixen llocs de treball?– «Cal contenir el dèficit públic i per això cal fer retallades dràstiquesa les partides de benestar social: pensions, sanitat, educació…». Enaquest missatge, no hi haurà amaga-da una intenció d’abaratir costos perals grups financers internacionals,obrir noves àrees de negoci, priva-titzar serveis públics?– «Els mercats desconfien de la sol-vència de països sencers, Espanya,Grècia, Irlanda, Portugal…». Ambla qual cosa intervenen al país, im-posen polítiques econòmiques per-judicials per a la població i benefi-cioses per als mercats, per alsmercaders que són els que van pro-vocar la crisi i els dèficits.

En resum, «diguem no» i analitzemaquestes propostes des de criteristransformadors en benefici de la ma-joria.

2.2. Defensa acèrrima dels dretsconquerits

– Mentre la crisi sigui asimètrica noés acceptable la revisió de l’Estat debenestar. Perquè, en realitat, no estracta d’un problema exclusivamenttècnic financer, és una decisió polí-tica fruit d’un conflicte d’interessos.En efecte, hi ha recursos suficientsper a mantenir i fins i tot millorarl’Estat de benestar. La qüestió a re-

soldre és la distribució d’aquests re-cursos.– Defensa “a mort” (més ben dit, “avida”) dels llocs de treball. A més amés, de les condicions de treball: sa-laris, estabilitat. Defensa de la nego-ciació col·lectiva sotmesa a un ataccontinuat per part de les grans cor-poracions a través de les directivesde la Unió Europea.– Les pensions com a forma de sa-laris diferits haurien de ser intoca-bles a la baixa.

2.3. Reconquesta de l’Estat i de lasobirania popular

– No és acceptable que l’Estat se sotmeti al dictat dels mercats o dels organismes internacionals (FMI).Tampoc a les institucions poc demo-cràtiques de Brussel·les. – Democràcia participativa, no tansols representativa, com a forma desobirania popular. – En aquest context el tema de laRepública no hauria de ser un tabúintocable.

2.4. Propostes que contradiguinla lògica del sistema

– No a la flexibilització precaritza-dora del treball.– No a la privatització de serveis públics. Recuperació dels privatit-zats.– Transparència i publicitat decomptes financers, sous de direc-tius, etc.

28

– Reforma fiscal decididament pro-gressiva, amb impostos especials so-bre les grans fortunes.– És clar, no a mecanismes d’evasiód’impostos: paradisos fiscals, SI-CAV1.

2.5. Nacionalització de la Banca Perquè no ha complert, i es resisteix aacomplir la seva funció de finançar l’e-conomia productiva. En qualsevol cas,creació almenys d’una banca pública.

En aquestes propostes i altres desemblants cal tenir en compte que se-guim en una situació d’emergència…asimètricament. Les mesures han deprotegir la població, els treballadors i les

treballadores contra els efectes de la crisi que no han desencadenat ni ells nielles.

En tot cas, la transformació, quan ar-ribi (i si arriba), s’haurà dut a terme apoc a poc.

Mentrestant cal estar molt atent a lesveus que parlen de la necessitat de re-fundar el capitalisme. Com podria seraquest nou capitalisme? Segur que can-viarà en termes globals, perquè caldràassumir la realitat dels denominats països emergents. Però si aquesta refun-dació manté els trets essencials que potencien el financer (supervisat, evi-dentment) per damunt del productiu,caldrà anar-se preparant per a la pròxi-ma crisi.

29

30

1. Les SICAV són Societats d’Inversió Col·lectivade Capital Variable. La seva constitució estàsotmesa a alguns requisits, com el nombremínim de socis, imports màxims o mínims decapital de la societat, etc. Depèn de la legisla-ció de cada país.Inverteixen en actius financers de tot tipus: endipòsits, en renda fixa, en accions/participa-cions d’empreses i societats que actuen ensectors econòmics diversos: immobiliari,construcció, industrial, de serveis… En princi-pi, aquestes empreses en les quals inverteixenles SICAV estan sotmeses a imposició sobreels beneficis declarats. Per evitar la dobleimposició sobre aquests beneficis que perce-ben les SICAV, la imposició sobre aquestes esredueix a l’1%. La qual cosa sembla corres-pondre a la “lògica” del sistema.De tota manera, fins i tot dins d’aquesta “lò-gica”, molts autors (entre ells, inspectorsd’Hisenda) consideren que les SICAV consti-tueixen estratègies d’evasió impositiva. Efec-tivament no estan sotmeses a control per partde l’Agència Tributària sinó per la Comissió

Nacional del Mercat de Valors. Una certa sos-pita sobre la “realitat” dels socis (testaferros omariachis, en llenguatge popular). Una altra,l’ocultació de percepcions i disposicions per-sonals de diners sota la figura de “reduccionsde capital”, no de percepció de beneficis, etc.Despeses personals que es computen com adespeses de la societat, etc. El iot no és meu,és de la SICAV…En la lògica del sistema s’utilitza el xantatgeque el capital se n’anirà a altres països si nose’ls tracta favorablement en termes imposi-tius: el cas és que les SICAV, tot i que la sevaseu social estigui en un Estat, inverteixen tanten el país d’origen com en empreses estrange-res.És il·lustratiu conèixer a Espanya qui són elsaccionistes de referència de les SICAV mésgrans: Amancio Ortega (Inditex), RosalíaMera, Alicia Koplowicz, Polanco, Núñez, etc.Entrar en un buscador com ara Gloogle laparaula “SICAV” o “SICAV espanyoles” fapor i n’accentua les asimetries.

NOTES

31

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

Els habitants de l’anomenada “aldea global” fa tres o quatre anys que estem ins-tal·lats en la crisi més greu des de la recessió de 1929.

A la casa comuna europea des de fa un any “es va acabar la festa” i es vatancar el parèntesi de la despesa estatal. Ara l’urgent és la correcció del dè-ficit (sense preguntar qui el va causar) imposant per a això, més que re-ducció, una retallada dràstica de la despesa que afecta directament l’estatde benestar. Mentrestant, l’ocupació no es recupera. I en l’anomenada “ca-sa comuna”, uns s’asseuen a taula mentre uns altres han de rentar elsplats... o pagar els plats trencats.

La crisi, per a qui és una oportunitat? Qui se’n beneficia? Qui la pateix?

1. Llegint l’origen, causes i explicacions de la crisi es posa de manifest les expli-cacions més difoses pels mitjans, que simplifiquen intencionadament les causes iposen l’accent en la marxa de l’economia, en la despesa excessiva (no igual pera tots) i en la falta de regulació fincancera.

Batida dóna una argumentació que aclareix i apunta cap a altres explica-cions de versió completa. Quines són aquestes explicacions?

2. Conseqüències econòmiques i socials d’aquesta crisi

Es repeteix constantment que la crisi és fonamentalment una crisi finance-ra, afirmació que constitueix una veritat a mitges, interessada. És cert queen l’arrel de la crisi hi ha el predomini financer, la deriva cap a l'activitat es-peculativa com a deriva estructural del sistema capitalista. La mentida inte-ressada de l'afirmació és que pot fer entendre que la crisi perjudica el sec-tor financer en el seu conjunt.

A qui perjudica més? Creus que la crisi no ha produït els efectes que caldriaesperar?

Es pot detectar una sensació de malestar i disgust, però sense traducciócol·lectiva. Predomina la resignació, el desànim i una suposada acceptacióde la impossibilitat de canviar les coses i, per tant, la recerca de solucionsindividualistes del tipus “campi qui pugui”.

Et sents reflectit en aquesta actitud?