TD

F128

2.30€

. Any

17.

La

Fran

ja, g

ener

de

2016

Creu dels CaigutsL’ajuntament de Vall-de-roures acordacomplir la Llei de Memòria Històrica iretirar el símbol franquista del seucarrer. [p.5]

Català a l’EOI d’Alcanyís L’Escola Oficial d’Idiomes d’Alcanyísoferta a partir d’aquest curs lapossibilitat d’assolir la titulació delnivell C1 de català. [p.6]

Gala de l’IEBC amb JosepGalan a la memòriaEl mestre i investigador fragatí va serrecordat en el desè aniversari de la seuamort a la gala celebrada a Saidí. [p.7]

Ramon MuntanerEnguany es commemoren el 750 anysdel naixement de l’autor de la mésllarga de les quatre grans Cròniquesde la Corona d’Aragó. [p.16]

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

28 /

gen

er 2

016

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 128

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Baix Cinca

13 Llitera

14 Tema del mes

15 Aragó

17 Galeria de Personatges

18 Països Catalans

19 Reportatge

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Per la diversitat

Tot donant un ullada als escrits del passatnúmero de Temps de Franja, vull parlar delde la Mercè Ibarz, i sense tenir res a veureamb C’s no estic d’acord amb el seu co-mentari envers Carme Forcadell. A algunsagrada, a d’altres, no i no precisament pel seuorigen o parla. Valorant la cultura catalana,Catalunya, les seves terres i la seva idiosin-cràsia, opino que els que creuen que per aixòs’han de separar de les altres Comunitats Au-tònomes tan dignes com la nostra, la posturade la terra és meua, nosaltres som Catalu-nya, el noooostres diners van fora, etc. etc.,que és el que diuen el grup al que pertanyaquesta senyora de democràcia en té moltpoc. I menys d’esquerra, que ha de tenir va-lors d’igualtat, equitat, col·laboració.

Per dir-ho suau, això té molt de xenofò-bia. Segur que s’han de millorar i posar al diamoltes coses. Però tot el procés d’intentaruna declaració unilateral d’independència,sense contingut, en quant a economia, i fun-cionament de totes les conselleries, sense serreconeguts per Europa ni internacionalment,de quin país estan parlant?

Està vist que entre manifestacions i elec-cions amb el sol principi que separar-se ar-riben tot justet a dos milions. Catalunya i laseva gent és, som, molt més que ells. Tambéestranya que alguns bons caps diguin que lesterres que parlen català són Països Catalans,és més que evident, en tots els idiomes, que

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Baixant de l’ermita de SantAventí de Bonansa amb les falles enceses(fragment). Foto: © Jordi Clariana

no sempre coincideixen amb els països.I no diguem dels que diuen que la nostra

parla de la Franja no és Català per estar al’Aragó fins al extrem d’haver-se d’inventarel LAPAO.

Al menys no siguem tan fuleros com ells.

Josefina Motis

La Creu del Caiguts

No tenim a la comarca del Matarranya unmonument més decorat que la Creu delCaiguts de Vall-de-roures. En estar al cos-tat de la carretera d’Alcanyís, en un lloc demolt trànsit i ben visible, motiva especial-ment al personal a deixar l’empremta delsartistes vocacionals. Pel monument han pas-sat símbols i inscripcions de tota mena, i co-lors cridaners que ressalten sobre el blancoriginal de la creu, el jou i les fletxes. L’úl-tima vegada que, suposem que l’ajuntament,el va pintar de blanc immaculat, ben poc vadurar el color perquè als pocs dies va apa-rèixer decorat de negre i roig amb la ins-cripció central de la Confederació Nacio-nal de Treballadors en blanc. Ara pareix,després de moltes pressions rebudes del veï-nat i dels polítics, l’ajuntament s’ha decidita treure-la per complir amb la Llei de la Me-mòria Històrica del 2007.

Arnau Timoneda

3

Cal continuar sirgant. En morirJosep Galan, sobretot a Fraga, vacórrer un lament angoixant: i aracom ens ho farem sense ell? Hovam sentir a l’eixida del cementeri,aquell matí bromós de les vigíliesde Tots Sants de 2005, després de lasentida cerimònia civil que va aple-gar tanta gent consternada per lapèrdua i alhora agraïda per la feinaingent de l’amic Galan. Havia estatl’ànima de totes les iniciatives a laFranja per impulsar la normalitza-ció lingüística i per dignificar-hi lallengua catalana.

Ací no és el lloc per inventariarl’obra completa de Josep Galan, béprou que és coneguda i la podeu“localitzar” sense gaire esforç.Aquest homenot ho va tocar tot,investigador, recuperador de can-çons, lingüista, musicòleg, autor depoesia, d’una novel·la… Tanmateixcal remarcar la decisiva iniciativapersonal de Galan per impulsar elmón associatiu a favor de la llenguacatalana, des de l’Institut d’Estudisdel Baix Cinca fins a la IniciativaCultural de la Franja; i també la fa-ceta de gestor per tirar endavantpublicacions en català, entre lesquals, de manera principal, la re-vista Temps de Franja, aquesta pu-blicació que aviat arribarà a la ma-joria d’edat i que va tenir en JosepGalan el gran ordenador i ànimamàter, capaç de coordinar i mobi-litzar les “forces vives” de les nos-tres comarques al servei de la llen-gua i del territori; sense oblidar laingent feinada que hi ha darrerel’obra publicada per Galan i debona part de la producció editorialeixida de la Franja.

La figura de Josep Galan es pro-dueix en una situació adversa per ala llengua catalana a tot l’àmbit lin-güístic, que arriba a nivells asfi-xiants a la Franja, producte d’undesemparament total per part deles administracions i dels tempsque s’han viscut i patit. Quan apa-reix a escena Galan, a finals delsanys setanta, el panorama sociocul-tural a les nostres comarques és de-solador. L’any 2005, quan acaba el

seu periple, moltes coses han can-viat a fi de bé i el nostre home hi hajugat un paper decisiu: funcionenassociacions que abasten totes lescomarques, es compta amb unaproducció editorial molt important,sobretot considerant el punt departida, i el català és present a l’en-senyament de manera ininterrom-puda des del curs 1984-1985. En totallò esdevingut a la Franja, en tot,Galan hi va jugar un paper deter-minant, sense oblidar els grans es-forços esmerçats per obtenir unaLlei de llengües que no va arribar aveure.

Per tanta i tanta bona feina JosepGalan Castany va rebre l’any 2003el reconeixement amb el Premid’actuació cívica Jaume I atorgatper la Fundació Lluís Carulla. Des-prés de morir, en bona lògica, ha

EDITORIAL

Deu anys sense Josep Galan

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

28 /

gen

er 2

016

EDIT

OR

IAL

tingut el reconeixementpopular: en el primer ani-versari va rebre un home-natge a Fraga amb la pre-sentació de Batec a Batec,una miscel·lània de tre-balls “en el seu honor”. Enaquest apartat també calvalorar la nova edició deLes cançons de la nostragent i Toca manetes, recullsexemplars del mestre Ga-lan al servei del folklorede la Franja. Avui, als deuanys de la mort, hi ha unmoviment en marxa a fa-vor de posar el nom de Jo-sep Galan al centre esco-lar que s’ha de fer a Fragapròximament, sens dubteun fet del tot pertinent imerescut.

Des de la perspectivadels deu anys de l’absènciai des del record, la gent dela Franja tenim en JosepGalan l’exemple a seguir.Si més no, per dues raonssimples: perquè ha marcatun camí amb l’esforç i ladedicació admirables i, so-bretot, perquè encaraqueda molt per fer i ell, enpodem estar ben segurs,

no hauria defallit, ben al contrari,continuaria empenyent com sem-pre, mostrant-nos el camí per dig-nificar la llengua i el territori.

Prenguem com a referència el ti-tular de l’article que li va dedicarAlbert Manent a la revista Serrad’Or, al número del mes d’abril de2006, “Josep Galan, consciència

viva de la Franja de Po-nent”, un enunciat ex-cel·lent i una propostaper a la nostra “animacol·lectiva”: que total’empenta productiva itota la capacitat empà-tica de Josep Galan ensajuden a continuar tre-ballant —sirgant, a la

moncadiana— per la llengua i elterritori que ell ens va ajudar a des-cobrir.

Josep Galanal primerCorrellenguade la Franja el 2001SILVERI GÓMEZ

Galan fou unhome sinònimde compromísamb la llengua iel territori

4

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6M

ATA

RR

AN

YA

L’ ESMOLET

Fronteres literàries // Carles Terès

A voltes tinc la sort d’encadenar uns quants llibres apas-sionants. Sol ser normal que quan acabo de llegir-ne un quem’ha entusiasmat, el següent té molts números per no arribar-li a l’alçada. Per això, quan s’esdevé una excepció, em plaucompartir-ho.

Vaig començar per una recomanació personal d’en MiquelAdam, d’Edicions de 1984: Rebrot, de Jean Giono (1895-1970). Aquesta breu novel·la em va atrapar des de la primerapàgina. No per què hi hagués un enjòlit a resoldre, sinó per-què em va ficar de ple en un paisatge, en la vida pura i essen-cial (elemental, si voleu) de les persones que l’habiten. Novaig poder evitar piular “Només amb les primeres planes ja sem’ha endut cap a Aubignane i els boscos provençals”. Si el lle-giu entendreu què vull dir.

A continuació, a mode de “dutxa escocesa”, vaig endinsar-me en El diablo en cada esquina, segona novel·la del cambri-lenc Jordi Ledesma. Artefacte molt eficaç que t’impedeix des-enganxar-te de la trama fins arribar al final. Vaig piular de nou

“En tancar el llibre m’he palpat el cos per si m’havia tocat al-guna bala perduda”.

Aquesta trilogia la vaig tancar amb assaig —un gènere que,banal com sóc, no acostumo a freqüentar—: La pell de la fron-tera, de Francesc Serés. En tenia referències molt bones, entrealtres, de Temps de Franja. Em va colpir molt, em va capturar.Retrata la realitat (les realitats) de la immigració a les terresdel Baix Cinca i Segrià. També pel que fa a la vessant peda-gògica, des de l’experiència de l’autor a una aula d’acollida aOlot. L’entorn social i familiar d’en Serés és subjacent per totel llibre, però en alguns dels capítols emergeix com a prota-gonista. Tot plegat des del punt de vista personal i intransfe-rible d’en Serés, que en cap moment pretén fer altra cosa queexplicar el que veu, el que escolta, les reflexions que això liprodueix. És una obra precisa, una mirada “notarial” quetransmet el sentiment de l’autor sense explicitar-lo. Cal llegir-lo per copsar no només la societat d’aquelles terres, sinó lacondició humana en general. Poca broma.

Òmnium Cultural de les Terresde l’Ebre va organitzar el lliura-ment del Premi Lo Grifonet 2015a Artur Quintana i Font a la vilad’Arnes el dissabte 28 de novem-bre. La jornada va començar a l’A-juntament on els participants a laconvocatòria van iniciar un recor-regut per la vila guiats per la regi-dora de Cultura de la població,destacant el primer recinte emmu-rallat del nucli de població, els por-tals d’entrada, els diferents barris,l’antic hospital, la situació del cas-tell i el posterior creixement de lavila fora muralles. Finalitzà el re-corregut amb la visita de l’obradorde les germanes Pallarès que ensvan explicar l’elaboració artesanalde la cera verge i la seua transfor-mació artística en espelmes de for-mes molt diverses. Acabada la vi-sita guiada una seixantena de par-ticipants en l’acte d’Òmnium anà-rem a dinar al restaurant Can Bar-rina. Joan Beltran i Manel Ollé,guardonats en anteriors convoca-tòries, acompanyaren els actes enhomenatge al nou premiat. JordiDuran fou l’encarregat del proto-col de l’acte cultural que s’iniciàamb un parlament de l’alcalded’Arnes Xavier Pallarès que es vamostrar molt satisfet per haver es-

Lo Grifonet 2015 per a Artur Quintana// CARLES SANCHO

mís del seu activisme cultural, pu-blicacions, traduccions i investiga-cions, principalment destacà el seutreball a favor de les llengües mi-noritàries a l’Aragó. L’homenatjatfeu un discurs on analitzà la difícilsituació de la continuïtat del catalài l’aragonès a la comunitat veïna.El filòleg Curt Witlin i el professorManuel Ollé, amics d’en Quintana,volgueren afegir-se també als par-laments. Per cloure les activitatsde la convocatòria els queretansYa Babé posaren la música com acloenda recreant els textos poèticsde l’escriptor pena-rogí DesideriLombarte.

collit la seua vila per al lliuramentdel premi. Havent dinat, Josep Mo-ragrega, president d’Òmnium Cul-tural de les Terres de l’Ebre, dedicàunes paraules sobre la necessitatdel premi per reconèixer les perso-nes singulars i destacà que elguardó concedit recaigué enguanyen un investigador d’una comarcaveïna amb potents llaços d’unió icol·laboració. Seguidament el se-cretari del Jurat Josep Maria Pra-des va llegir l’acord al que havienarribat els membres per a la con-cessió del guardó. L’autor de lacrònica va fer una glossa d’ArturQuintana, parlà sobre el compro-

ArturQuintanarecollint elpremi LoGrifonetJUAN LUIS CAMPS

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6M

ATA

RR

AN

YA

5

La moció que van presentar CHAi PSOE va tirar per avant gràcies alsvots dels cinc regidors de l’oposició.El PP es va abstenir. El monòlit seràretirat i la finca tornarà al seu pro-pietari

L’ajuntament de Vall-de-rouresretirarà la Creu dels Caiguts i com-plirà, d’esta forma, la Llei sobre laMemòria Històrica. La nit de dime-cres 25 de novembre, el consistori dela capital del Matarranya va acollirnova sessió plenària. En ella es vantractar diferents punts de rellevàn-cia, fent una especial menció a l’a-provació dels Pressupostos de Vall-de-roures per l’exercici 2016. Alllarg del ple municipal també es vadebatre una moció que van presen-tar les formacions polítiques deCHA i PSOE per a demanar la reti-rada del monòlit franquista de l’a-vinguda Cortes de Aragón, recor-dant el compliment de la Llei de laMemòria Històrica i exigint la reti-rada d’un símbol que consideren fei-xista, anacrònic i caduc. La moció vatirar per avant gràcies als vots delsregidors de CHA, PSOE i PAR (5) il’abstenció del PP (6). Aprovada lamoció, Vall-de-roures retirarà laCreu dels Caiguts i retornarà lafinca als seus antics propietaris.

Iñaki Belanche, regidor deChunta i líder de l’oposició, va dirque “ha estat una moció conjuntaque hem presentat CHA i PSOE.Una moció que es va començar amoure el passat mes de setembre”,quan “es va fer una consulta popularper a veure quin era el sentiment isensibilitat dels veïns” sobre el mo-nòlit franquista. Belanche va apun-tar que “pensem que ja li tocava. Famolt de temps que s’ha normalitzatesta situació i crec que no calia es-perar a la Llei de 2007”, sinó que re-tirar la Creu dels Caiguts és unacosa que “s’hagués hagut de fer faanys. S’ha de passar pàgina i enter-rar estos vestigis del passat”. Be-lanche, líder de CHA, va ser l’en-carregat de defensar la moció, queva tirar per avant gràcies als 3 votsde CHA, 1 del PSOE i 1 del PAR.La retirada de la Creu dels Caigutsserà qüestió de temps. “A nivell

Vall-de-roures retirarà la Creu dels Caiguts// RUBEN LOMBARTE

Des de l’equip de govern, l’alcaldedel municipi, Carlos Boné, va con-cretar que “hi ha una llei, s’ha pre-sentat una moció i eixe ha segut elresultat”, i va afegir que “compliremen la retirada” de la Creu dels Cai-guts. “Penso que el poble té moltesmés necessitats on hauríem de dedi-car el nostre esforç, però pareix queeixa inquietud existeix a l’oposició.Hi ha una llei, i la complirem”. Du-rant el debat de la moció, des delPartit Popular van reconèixer queretirar la Creu dels Caiguts no supo-sarà cap problema econòmic, peròes perdrà un espai verd al municipi.Eixe espai “és un parc, una zonaverda”, on trobem la Creu dels Cai-guts. Una zona verda que “ningú potdir que tingués precisament unmimo especial d’este ajuntament”.Un espai “que no és nostre, que vaser cedit perquè estigués la Creudels Caiguts. En el moment que elmonòlit desaparegue, el solar rever-tirà al seu propietari i perdrem l’es-pai enjardinat”, va sentenciar Boné.

Les Jornades Culturals al Matarranya//CARLES SANCHO

Com cada tardor la Comarca del Matarranya organitzà una intensa programació cul-tural que es desenvolupà a diferents viles. Enguany la convocatòria ha tingut lloc entreel 14 de novembre i el 8 de desembre, sobretot coincidint amb els caps de setmana peratraure més visitants. La programació acollí tres iniciatives diferents: les XII JornadesCulturals, Aficiona’t VI mostra de teatre i les II Jornades del Patrimoni Cultural.

En la convocatòria teatral han participat: Grup de Comediants Fem riure…o no, deVall-de-roures i Chirinola de Valljunquera, que enguany s’estrenaven en la mostra co-marcal, Canela en Rama de Mont-roig, Lo Mentidero de Queretes, La Quiquereta dePena-roja i Grup Mercè Centelles de Massalió. A la Freixneda es va celebrar el 1r Cam-pionat d’Improvisació teatral dirigit per l’actor José Boto, present en cada convocatò-ria.

En les II Jornades de Patrimoni Cultural José A. Benavente va fer una xerrada sobrel’arqueòleg Joan Cabré al museu que porta el seu nom a Calaceit; a Queretes es va pre-sentar l’Aplicació Matarranya Rock Art al Centre d’Interpretació dels Ibers, es van po-der veure dos exposicions: Jocs Tradicionals del Matarranya i una altra sobre el patri-moni de la vila fotografiat pel beseità Bruno Duran; a Fórnols l’exposició de les obresguanyadores del concurs de fotografia Valors del Matarranya i es va fer el lliuramentde premis i a Ràfels xerrada-demostració del ball i la música tradicional de la comarcadel Matarranya a càrrec de Lluís-Xavier Flores de l’Espai de so. A Queretes les expo-sicions de jocs tradicionals i de patrimoni estaven integrades dins de les Jornades d’His-tòria organitzades per Juan Luis Camps i l’Associació Cultural Medievo els dies 4, 5 i6 de desembre. També hi van haver activitats per als més menuts. Genolls pelats, espectaclede Tracalet Teatre, ha recorregut tota la comarca i a Queretes Pepa Nogués va dirigirun taller de jocs tradicionals del Matarranya.

Creu delscaiguts RUBEN LOMBARTE

pressupostari no és un problema”,va afegir Belanche. “Era més unaqüestió de voluntat política”.

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6M

ATA

RR

AN

YA

6

Nivell C1 de català a l’EOI d’Alcanyís// PIETRO CUCALÓN

En l’àmbit de les Escoles Oficialsd’Idiomes d’Aragó hi ha la possibi-litat d’aprendre català o millorar-ne el nivell a les seus de Saragossa,Fraga, Montsó i Alcanyís. Els nivellsoferts són: El Bàsic, l’Intermedi i l’A-vançat. La superació d’aquests grauscertifiquen l’obtenció del títol B2.Com a novetat, des d’aquest curs es-colar 2015-16, la seu d’Alcanyístambé oferta cursar un nivell més decatalà, que una volta superat, de-termina l’obtenció del títol C1.Ambdós títols de català tenen re-coneixement dins del Marc ComúEuropeu de Referència per a lesllengües (MCER).

D’entrada, el punt més destacabledels serveis que ofereix una EOI ésla possibilitat d’aprendre a fons unallengua i la cultura que proposaeixe idioma mitjançant unes bonescondicions i un professorat moltqualificat. El catatà forma part de lanostra terra i augmentar la nostra ca-pacitat lingüística sense cap mena dedubtes ens fa augmentar el conei-xement de la nostra cultura. Aixídoncs, aquests centres ofereixen a laciutadania un servei de formació cul-tural fonamental.

Actualment la competència enllengües és molt valorada en tots elsàmbits, fins i tot en el camp profes-sional. Tanmateix, és dóna la para-doxa que les titulacions B1, B2 i C1en llengua catalana, que com hemfet referència adés ja podem cursara Aragó, no són contemplades, a ho-res d’ara, a la nostra administracióaragonesa per a puntuar en la car-rera docent com a mèrits ni per alcos de Mestres ni tampoc per al Pro-fessorat de l’ESO. El motiu d’aquestsense sentit és que només es té encompte els certificats en llengües es-trangeres com ara l’anglès, el fran-cès, etc. L’única utilitat que podemtrobar als certificats en llengua ca-talana és com a titulació necessàriaa les llistes de professorat interíd’aquesta llengua a Aragó.

La possibilitar d’estudiar el nivellC1 és un pas molt important atèsque permet la continuació dels es-tudis d’aquesta llengua a tots elsalumnes aragonesos. Hem de re-

cordar que tot l’alumnat que cursil’àrea o assignatura de llengua ca-talana als Centres de la nostra ter-ra, almenys quatre anys a l’ense-nyament primari i els quatre anys del’ESO, titula amb el Certificat de ni-vell intermedi (B) de català que éshomologable al Certificat de nivellintermedi (B2). Açò és gràcies alprotocol de coordinació entre elGovern d’Aragó i la Generalitat deCatalunya. Aquesta relació bilaterales renova cada quatre anys i fun-ciona d’ençà de més de quinze anys.

Per una altra banda, l’ampliació denivells de la nostra llengua a les EOIestableix les bases per a una futuracapacitació del nostre professorat enllengua catalana a l’Aragó. Convédestacar que el nivell C1 és la qua-lificació mínima per a accedir a unacapacitació docent en llengua cata-lana als altres territoris de parla ca-talana. És important recordar que laimmensa majoria dels més de 3.400

alumnes de les comarques de laFranja que assisteixen voluntària-ment enguany a les classes de cata-là tenen com a llengua materna elcatalà i, en conseqüència, la tascaque hi desenvolupen els docents d’a-questa àrea a l’Escola aragonesa nonomés suposa l’ensenyament “de”català sinó també “en” català, acausa de la condició de bilingües delsseus alumnes. Per aquest fet és ne-cessari que l’administració arago-nesa organitzi i faciliti una bona for-mació i capacitació del professorataragonès a l’àrea de llengua catala-na. Així com, de manera paral·lela,garantir una homologació de titu-lacions i capacitació per l’ensenya-ment en llengua catalana amb els al-tres territoris catalanoparlants enambdues direccions.

Per tant, la necessitat ja l’hem ex-posada. El punt de partida tambél’hem aconseguit, el Certificat de ni-vell de suficiència (C1), que fins i totpodria estendre’s en un futur pròxima les altres EOI. Les eines i els ví-mets per a fer aquesta “cistella” elstenim, hi ha una Àrea de llengua ca-talana a la Universitat de Saragos-sa i el Departament d’Ensenya-ment aragonès té una xarxa de for-mació del professorat escampadaper tot el territori. Per tant només caluna cosa, la voluntat política del go-vern d’Aragó de posar fil a l’agullaa l’assumpte.

Revista del’EscolaOficiald’Idiomesd’AlcanyísALBA PUCHOL /

TERÈS&ANTOLÍN

7

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6BA

IX C

INC

ANova gala de l’IEBC, amb Josep Galan a la memòria// HUGO SOROLLA

Josep Galan, traspassat ara fadeu anys, va ser especialment rei-vindicat i recordat a la gala anual del’Institut d’Estudis del Baix Cincaque es va celebrar el dissabte 5 dedesembre al Lugar de Juventud deSaidí. Un record que no es va cenyirnomés al discursos: els lliuramentshabituals de premis i els veredictesde les beques d’investigació van es-tar amanits amb una tria de jotes enllengua catalana interpretades permembres de la rondalla de Fraga, deltot celebrades pel nombrós públic,i que de ben segur haurien plagutmolt Galan.

Josep Labat, president de l’entitat,va obrir l’acte satisfet per les nove-tats polítiques recents, tant a nivellmunicipal com autonòmic. “Per anosaltres, els que estimem la nostrallengua i cultura, aquests canvis ensaporten una mica d’esperança, encaraque l’experiència ens faria posicionar-nos en l’extrem contrari, ja que comarroplega Galan al seu refranyer: gatescaldat, aigua tèbia tem”. Això sí,“l’esperança és el darrer que s’hau-ria de perdre”, va reblar.

El president de l’IEBC va ferpúblic que els membres de la juntade l’entitat han mantingut darrera-ment tot un seguit de reunions ambels alcaldes dels pobles del Baix Cin-ca que han eixit elegits les darrereseleccions. “L’objectiu de les troba-des va ser explicar-los els projectesde la nostra associació i sobretot, in-tentar convèncer-los que la qüestióde la llengua als nostres pobles ésuna tasca que necessita una acció ur-gent que ja no admet ajornamentsni vacil·lacions. Creiem fermament,i així ho avalen los estudis, que hementrat en un procés de substituciólingüística. No fa falta ser gaire ob-servador per adonar-se’n: cada camíés més difícil veure colles de jovescomunicar-se en la nostra llengua.També veiem amb dolor i penacom molts pares abandonen la seuallengua i interaccionen en sons fillssolament en castellà”, va explicarLabat, que va aclarir que a Fragaaquest procés és més evident que no

Tria de missatges rebuts al Facebook de l’IEBC arran de la proposta que el nou col·legi de Fraga porte el nom de Josep Galan:

Una gran persona que es mereix aquest homenatge. Tota la seua obra i esforços van es-tar dedicats a Fraga. Fraga té una oportunitat única de retre homenatge a un home bo. Jo-sep Galan és una aposta de coratge, cosa que a camins mos fa falta als fragatins que noreconeixem als nostres i anem a buscar noms a fora, de gent que ni mos va, ni mos ve.

Javier Castelló Espitia

Sobran mis palabras y mi agradecimiento a la gran labor educativa y la gran labor pro-fesional que a todos nos enseñó y nos educó a todos en nuestra infancia y adolescencia.

Abel Fanega Santano

Un gran professor i millor persona, ens va marcar molt a la nostra infància. Molts bonsrecords.

Gemma Cáceres Alonso

Un mestre genial. Va marcar la meva infantesa. Gran persona.Meli Grado Garcia

Una gran persona, lo malo es que el reconocimiento se lo hagan después de diez años,se lo podian haber dado en vida, al menos lo habría disfrutando aunque él sabía que todoel mundo lo apreciábamos. Mi hija Paqui lo tuvo como profesor, descanse en paz.

Paqui Arroyo Lopez

Grande Galán! Era muy buen profesor y muy buena persona! Siempre en mi recuerdos!Pam Guerra Caparrós

Ojalá, se lo merece, fue un gran profesor y una excelente persona.Sergio Parra Munuera

Una gran persona que es mereix el reconeixement per la seua gran tasca.Mel Mateo Martin

Lliurament del guardó a Longan MARINA BARRAFÓN

Part del públic assistent a la gala JULIO MORENO

8

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6BA

IX C

INC

A

quim Ibarz o Màrio Sasot”. Preci-sament Sasot va adreçar un escrit aLongan que va ser llegit en el mo-ment del lliurament del guardó, ique trobareu en un destacat a ban-da. Longan va agrair el reconeixe-ment i es va mostrar “molt orgullosad’escriure en català”. “És la meuallengua i espero que no desaparegamai”, va reblar.

Tot seguit, en nom d’IniciativaCultural de la Franja (ICF), es valliurar el Premi Franja “Cultura iTerritori” 2013, que va premiar Jo-sep i Francesc Mauri, pare i fill. ICFva decidir atorgar el premi compartitperquè tots dos han estat compro-mesos i han contribuït en la cohesióde la Franja com a territori de cul-tura i llengua catalana a l’Aragó. Jo-sep Mauri, nascut el 1932 a Casser-res del Castell, a la Ribagorça, va serl’ideòleg i instigador de la revistaque teniu a les mans, Temps deFranja, única publicació periòdica encatalà a l’Aragó. El seu fill, FrancescMauri, nascut a Barcelona el 1966,és una cara i veu coneguda per laseua feina com a meteoròleg de TV3i de Catalunya ràdio, i a diari dónaentitat a la Franja amanida de ce-galloses, borrasques i altres incle-

mències meteorològiques. No vaser possible que els guardonats fos-sen a la gala per raons de salut iagenda, però Francesc Mauri vaenviar un vídeo enregistrat a TV3agraint el reconeixement.

D’altra banda, Julio Moreno, se-cretari de l’Institut d’Estudis delBaix Cinca, va llegir l’acta de laXXVI edició de les Beques “Aman-da Llebot”, ajuts a la investigació pa-trocinats per la Fundació Jordi Ca-ses i Llebot d’Hostafrancs, a la co-marca de la Segarra. Així, el jurat vadecidir atorgar el premi de la con-vocatòria general al projecte pre-sentat per Beatriz Ródenas Cerezo“Procesos inmigratorios en el AltoAragón: La Comarca del Bajo Cin-ca”, per l’actualitat del tema, la uti-litat de les dades que aportarà i lametodologia proposada. I pel que faa la convocatòria escolar, el jurat vadecidir atorgar la beca al projecte“Villella de Cinca, un poble petitperò no invisible”, dels alumnes de4t d’ESO de l’IES Bajo Cinca Mont-se Enrech, Paula Zapater, LauraGramún i Aarón Domingo, dirigitsper la professora Maria VisitaciónBasallo, per l’estructura del projec-te i l’interès del tema.

pas a altres pobles de la comarca.Per al president de l’IEBC, la

transmissió lingüística de pares a fillsés “un fet fonamental i necessari” enla continuïtat del català i la pèrduad’aquesta transmissió és “el pitjor”que li pot passar. Segons Labat,“tots som responsables d’aquesta si-tuació, però al mateix temps, sabemque nosaltres, de manera aïllada, nohi podem fer res”. Per aquest motiu,l’entitat demana als alcaldes i al Go-vern d’Aragó que es posen a treba-llar per aquesta causa, “abans quesiga massa tard”.

Abans de lliurar el premi “JosepGalan” a la normalització lingüísticai cultural, Labat va recordar quel’IEBC va decidir posar el nom deGalan als guardons en homenatge ala seua persona. “Com que l’Ajun-tament de Fraga no havia atès lanostra petició d’homenatjar-lo po-sant lo seu nom a un carrer, vam de-cidir tirar pel dret i fer-li nosaltresmateixos l’homenatge, ja que deben segur nosaltres sí que l’estimà-vem i valorem la seua tasca”.

Enguany, a més, l’entitat ha de-manat que la nova escola de Fraga,que de moment s’anomena de ma-nera “asèptica” Fraga III, porte elseu nom. “L’acollida que ha tingutl’idea en les xarxes socials ens ha do-nat ànims”, va explicar Labat. I ésque el rècord del Facebook de l’Ins-titut d’Estudis del Baix Cinca erad’unes dues mil visites i es corres-ponia a l’activitat de la visita a lail·luminació de la imatge de la ver-ge de l’ermita de Xalamena a l’e-quinnoci de tardor. Doncs bé, la no-tícia de la petició del nom del col·legiha superat les dotze mil visites imolts internautes hi han anat deixatcomentaris. Se’n va llegir una triaque podeu trobar en un destacat abanda.

La junta de l’IEBC va considerarenguany premiar la Laia Longan,nascuda a Saidí el 1979, llicenciadaen Comunicació Audiovisual, vin-culada al món editorial i que escriuhistòries per a joves lectors. Segonsel veredicte de la junta, “Laia Lon-gan representa la continuïtat d’unagran tradició d’escriptors saidinencs.Recordem, per exemple, MercèIbarz i Francesc Serès. I també a al-tres il·lustres: el cantautor i poetaAnton Abad i els periodistes Joa-

Missatge deFrancescMauri agraintel premiJULIO MORENO

9

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6BA

IX C

INC

A

Paula Hawkins, escriptora interessada en la violència de gènere,diu: «A les dones se les educa perquè es considerin vulnerables.Perquè evitin la violència se’ls diu que no portin minifaldilles, queevitin anar soles pel carrer de nit. I als homes no se’ls hi diu això.Sembla que se’ls estigui dient que és responsabilitat de les donesevitar convertir-se en víctimes» (El Periódico, 8-7-15). Per poderexpressar aquestes reflexions, prèviament Hawkins s’ha hagut defer una sèrie de preguntes sobre la violència masclista. El sol fetd’obrir debat en aquest camp i interpretar el que succeeix, pro-voca l’apoderament de la persona i, en conseqüència, la seva vul-nerabilitat minva.

Moltes altres dones (i homes) no copsen cap mena de violèn-cia sobre la dona. O bé no la volen veure i, per tant, no es molestena fer-se cap pregunta al respecte. També és possible que arran jus-tament de la vulnerabilitat en la qual han estat educades, no esvegin cor de fer res. Sigui com sigui, les declaracions d’aquesta es-criptora britànica, nascuda a Zimbabwe, són molt encertades: qües-tionen una realitat basada en el domini masculí.

Els catalanoparlants, sobretot els de la Franja de Ponent, tam-bé hem estat educats perquè ens considerem vulnerables a efec-tes lingüístics. I se’ns predisposa a parlar en castellà i desprendre’nsd’aquells distintius que ens identifiquin com a catalanoparlants,per evitar així que ningú s’ofengui. Per això es fa necessari queens interpel·lem sobre com el domini castellà marca la realitat ac-tual de la Franja. I cerquem maneres per sentir-nos poderosos, en

el sentit saludable del mot, sense renunciar a la nostra identitatlingüística. Això ens alliberarà d’aquesta percepció de vulnera-bilitat. La talentosa Paula Hawkins es rebel·la escrivint novel·lesa propòsit d’allò que la treu de polleguera. La noia del tren (Ed.La Campana, 2015), que s’ha venut força, és la darrera.

En aquesta línia, Chris McCandless, un jove amant de la natu-ra, en el llibre Into the wild diu: «Hi ha moltes persones que se sen-ten insatisfetes i que no prenen la iniciativa de canviar les sevescircumstàncies, ja que se les ha condicionat perquè acceptin unavida basada en l’estabilitat, les convencions i el conformisme».McCandless és partidari de renunciar a aquelles existències se-gures i monòtones atès que sempre experimentes el mateix: «Lajoia de viure rau en trobar experiències noves i aquesta és la raóper la qual no hi ha felicitat més intensa que viure amb uns ho-ritzons que siguin sempre canviants»,

I és que les pors, els acomplexaments, no ens deixen ser. De fet,ens converteixen en persones moribundes. Això explica que mal-grat l’avançat procés de substitució lingüística de la Franja de Po-nent, hi ha un escàs activisme cultural en bé d’allò nostrat. Si béhi ha un mínim de convocatòries per la llengua, aquestes són to-talment insuficients de cara a poder reviscolar.

Rudyard Kipling, escriptor britànic nascut a l’Índia, fa parlar aixía uns dels seus personatges: «Hi ha quelcom d’amagat. Vés a veu-re què hi ha darrere les muntanyes. Està perdut i espera. Has departir!».

A la recerca d’un nou sol // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

Estimada Laia:Fa dos estius que vaig trobar, regirant entre els prestatges de

la Llibreria Badia de Fraga, un llibre teu. Es tractava de Jo vaigdormir amb lleons. Adrián, lo llibrer, em va dir: “Aquest lli-bre és de una noia de Saidí”. Jo no et coneixia, ni et conec, per-sonalment. Sí que coneixia a ton pare, José María Longan,“Longanet”, gran fotògraf i autor de bona part de la històriagràfica del Saidí més recent.

T’he de reconèixer que, potser per l’edat, no he sét un assi-du seguidor de la nova literatura infantil i juvenil. Tampoc so-lia recomanar llibres d’autors joves als meus alumnes de l’ins-titut. Preferia introduir-los en les novel·les d’aventures d’au-tors clàssics com Stevenson, Verne o Defoe.

Però eixa novel·la teua em va enganxar fins al fons de la meuaànima. Aquell xiquet, Tom, lo protagonista, que un dia va mar-xar de casa per a unir-se a una companyia de circ ambulantera una fantàstica al·legoria del camí de la vida que d’una ma-nera o altra recorrem tots, amb les seues troballes meravello-ses, desgràcies, injustícies i il·lusions.

Un any després, l’estiu passat, vaig tornar a entrar a la Lli-breria Badia, esperant trobar un altre llibre teu. I allí estava, mi-rant-me de reüll, l’Otto, El nen que va arribar amb la neu, unaneu que ja mai va abandonar el poble d’aquell nen misteriósi que, amb ell, va ser protagonista activa de mil i una històries.

Els contes de la Laia, semblen escrits amb lletres de cotó fluix.Les situacions, els personatges, estan traçats amb una sublim ten-dresa i amb un enorme respecte al lector. No tracta els infantsni els joves com a curts mentals. No els sostrau els grans pro-

blemes de la humanitat ni les adversitats de la vida. Però tam-poc ens limita la fantasia ni la imaginació, i injecta a la sang delslectors unes ànsies indefinibles de viatjar cap a un món millor.

L’estiu que ve, Laia, tornaré a entrar a la Llibreria Badiaamb l’esperança de trobar un altre llibre teu que continuï ali-mentant la il·lusió de xiquet gran que encara roman en algunracó del meu cervell i que tu vas aidar a renàixer.

Per tot això, gràcies, Laia.

Carta de Màrio Sasot a Laia Longan, premi Josep Galan 2015

Lliurament del guardó a Longan MARINA BARRAFÓN

10

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6EN

TR

EVIS

TA

11 del maití de dimarts 8 de de-sembre, som al domicili de JosepMauri, a Sant Just Desvern, perfer-li lliurament del guardó tridi-mensional que els acredita a ell i alseu fill Francesc com a mereixedorsdel Premi Franja Cultura i Territo-ri de 2013 que atorga IniciativaCultural de la Franja. Aprofitem l’a-vinentesa per fer-li una breu entre-vista.

Pregunta. Vas nàixer a Barcelonaamb orígens familiars a la Ribagor-ça, ens ho podries comentar? Resposta. Jo sóc nascut a Barcelona,però tant el pare com la mare erende Casserres. Després de la guerra,la família va tornar a Barcelona,però la meua germana i jo passàvemgairebé tot l’estiu a Casserres, acasa dels padrins: a casa de Bardai-xí, per part de pare, i casa del Molíper part de mare, amb la llibertatque representava per a nosaltres viu-re a un poble, lluny de la gran ciu-tat. Recordo que l’avi del Molí feiaanar clandestinament el molí dePeramea aquells anys de la fam; elpadrí de casa del Molí era d’Aler ila padrina de casa de Portumeu, deFinestres; els padrins de casa de Bar-

daixí —una casa qualificada enaquells anys de”bona”— eren deCasserres. I quan tornàvem a Bar-celona, recordo que a l’escola emdeien valencià perquè la meua par-la ribagorçana els sonava valencià.Més tard, quan els meus fills eren pe-tits també fèiem estades més omenys llargues a Casserres; de fet, enFrancesc va acabar d’aprendre a ne-dar als estanys d’Estanya, que si bésón al municipi de Benavarri, es tro-ben a tocar del terme de Casserres.En definitiva, les nostres arrels, lesdels Mauri, es troben a Casserres. P. Vas sovint a Casserres?R. Ara, no gaire. De fet, fa anys queno hi anem. Tinc gairebé 84 anys i jano puc conduir. Visc amb la filla aSant Just; en Francesc viu a Mata-depera. Vaig perdre la dona ja fa al-guns anys i ara porto una vida dedescans i de passejades plàcidespels voltants de casa. Abans hi anà-vem sempre que podíem i ens hopermetien les obligacions laborals.He viscut de l’hostaleria i aquest tre-ball comporta moltes obligacions i

Josep MauriBERENGUER DE

MUSSOTS

poc temps lliure. Primer teníeml’establiment La Leridana, al carrerTallers, i abans de la jubilació vamregentar un local nocturn “El Cau.

Celler ribagorçà” al car-rer Berlinès del barribarceloní de Sant Ger-vasi. Un local decoratamb trills, aladros, jous ialtres estris tradicionalsdel camp ribagorçà quehavia recollit a Casserres;un local on corria abun-

dosa la sangria i l’aigua de Valènciaentre el jovent de l’època.P. Ens podies comentar com foren aBarcelona les reunions i activitats enels anys de la Transició d’un grup de

jóvens interessats pel fetque a l’Aragó es parlecatalà?R. Era un grup de pio-ners interessats per laFranja (que llavors en-cara no se’n deia així)format per Ramon Sis-tac —que ja coneixiaperquè freqüentava en

JOSEP MAURI, ACTIVISTA RIBAGORÇÀ DE LA LLENGUA I LA CULTURA TRADICIONAL

“Les nostres arrels són a Casserres, a la Ribagorça”// BERENGUER DE MUSSOTS

Josep Mauri i Gràcia nascut a Bar-celona el 1932 va viure part de lainfantesa —de 1936, en esclatar laguerra civil, a 1940—, al poble ri-bagorçà dels seus progenitors, Cas-serres del Castell. D’aleshores ençàs’ha sentit compromès amb aques-ta població ribagorçana, deshabi-tada de fa dècades. Fundà, cap al1977, l’associació “So nostre”, en-titat encarregada, entre altres ac-tivitats, de l’organització de la fes-ta de Sant Ramon, moment enquè es reuneixen molts dels anticshabitants d’aqueixa població ri-bagorçana.

«El meu fillFrancesc vaapendre a nedarals estanysd’Estanya.»

«A l’escola deBarcelona emdeien valenciàperquè el meuribagorçà elssonava valencià.»

11

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6EN

TR

EVIS

TAels seus anys d’estudiant La Leri-dana i que, en saber que era originaride la baixa Ribagorça, m’animava ainteressar-me per la llengua i elterritori—, Martí Garcia-Ripoll,Hèctor Moret, Jaume Carreras, Joa-quim Torrent i alguns altres que arano recordo, que es reunia els dis-sabtes al vespre als locals del Cen-tre Comarcal Lleidatà —atès que elCentro Aragonés era, llavors, molt“manyo”—, a la Plaça de la Uni-versitat de Barcelona a tocar de laGran Via, i ocasionalment a La Le-ridana, per intercanviar informa-cions i opinions sobre la situació so-ciocultural de les comarques ara-goneses de llengua catalana, en es-pecial a la Baixa Ribagorça i, so-bretot, a la Llitera.P. Què en saps d’en Josep Perera id’en Pons Brualla, dos d’aquellspioners?R. Efectivament recordo d’aquelltemps Perera, vinculat a Castellon-roi, i Pons Brualla, de Benavarri,però ja fa molts anys que no en séres. Només recordo que en Perera faanys que s’està —espero que enca-ra— en una residència a Terrassa.P. Quina vinculació has tingut ambles Beques d’Investigació AmandaLlebot?R. Amanda Llebot Colom era ori-ginària de cas de Régol de Casser-res. Quan la senyora Llebot es vaveure ja gran i sense hereus directeses posa d’acord amb el doctor Jor-di Cuxart —condeixeble del fillmort el 1950— perquè el patrimo-ni familiar servís, en forma de llegatfundacional, per ajudar a crear laFundació Jordi Cases i Llebot, ambseu al segarrenc poble d’Hosta-francs. També vam pensar en lacreació d’uns ajuts a la investigaciódel patrimoni cultural de la Riba-gorça i a la difusió de la llengua i lacultura catalanes entre els escolarsde les comarques aragoneses que re-ben ensenyament de la nostra llen-gua. Jo, d’alguna manera, vaig miraren uns primers moments, a finalsdels anys vuitanta del segle passat,d’impulsar les relacions de la Fun-dació Jordi Cases i Llebot, a travésde les Beques d’Investigació Aman-da Llebot, amb Casserres i, de retrucamb la Ribagorça i la Franja en ge-neral. Ara les relacions entre laFundació i la Franja es fan, gràcies

a què Josep Galan en el seu momentho va veure viable, a través de l’Ins-

titut d’Estudis del BaixCinca. Amb tot, es podriadir que les Beques Aman-da Llebot tenen l’origen —ni que sigui llunyà— a Cas-serres.P. Quina intervenció tens enel naixement de Temps de

Franja?R. Jo havia estat subscriptor en un

primer moment de LaVoz de la Litera i méstard vaig participar en lagestació de la revista Des-perta ferro! De semprehavia vist la necessitatd’una revista que servísper agrupar i coordinar

les iniciatives endefensa de “çonostre” a l’Ara-gó. En una oca-sió, parlant d’ai-xò amb JosepGalan vam venira coincidir en lanecessitat d’unapublicació queajudés a agrupara tots els que enspreocupem i de-fensem allò queuneix els catala-noparlants d’A-ragó. En Galanva pensar que jaera hora de tirarendavant aquestaidea. Jo li vaigsuggerir per a tí-tol de la revistaL’estiràs tot pen-sant en l’estri

agrícola que serveix, a tota la Fran-ja, per transportar grans troncs o pe-dres en terrenys difícils i que podiaservir per concretar la idea de l’es-forç comú per tal de tirar endavantla nostra cultura i el nostre territo-ri en un marc de difícil articulació.Si bé la revista ja té setze anys devida amb el títol de Temps de Fran-ja, el meu suggeriment nominalistadorm el somni dels justos. Però jam’està bé; molt bé.R. Com veus la situació de la llenguaa l’Aragó en general i a la Ribagor-ça en particular?R. Sincerament, encara que vaig se-guint, sovint a través de Temps deFranja, l’actualitat de la Franja, enaquests moments estic entregat aldescans (merescut, hi afegim).

Josep MauriBERENGUER DE

MUSSOTS

«Les BequesAmanda Llebottenen l’origena Casserres.»

«Vaig pensarque Temps deFranja es diguésL’estiràs.»

‘Estiràs’ és un mot present a totes les comarques de la Franja —i en el català nord-occidental en general— i perquè en quede constància reproduïm ara l’accepció setde ‘tiràs’ que trobem al Diccionari català/valencià/balear: 7. a) Vehicle rudimentarisense rodes, destinat al transport de pedres o d’herba, i consistent en un forcat d’ar-bre al qual van clavades transversalment posts estretes i juxtaposades que formen unpostissat damunt el qual es posen les pedres que s’han de traginar; al vèrtex del for-cat s’enganxa una bístia que estira el vehicle quan s’ha de fer el transport per llocsabruptes que no permeten el trànsit rodat (Ripollès, Pallars, Ribagorça, La Llitera,Fraga, Urgell, Gandesa, Tortosa); cast. narria.—b) Vehicle sense rodes, destinat a tra-ginar posts o trossos de llenya, i consistent en una mena d’escaleta proveïda de bar-rons verticals que serveixen de bandes per impedir que la fusta caigui en transpor-tar-la per paratges difícils (Pallars, Ribagorça). Fon.: tiɾás (forma general en or., occ.,val. i bal.); əstiɾás (St. Feliu de G., Solsona, Igualada); estiɾás (Tamarit de la L., Fra-ga); astiɾás (Pallars, Ribagorça, Urgell).

12

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6BA

IX C

INC

A Potenciació de la tradició del Tronc de Nadal a Fraga// PACO TEJERO

Casc Històric de Fraga dins delmarc de la Fira de Nadal.

En esta segona edició se va comp-tar amb la col·laboració de l’Ajun-tament de Fraga i la participació delsgrups Junior i Gènesis 2.0 de Fraga.

Els primers ballaren la Dansa delspastorets de Vilamarxant i els segonsvan oferir una interpretació teatraldels Pastorets. Totes dues van des-pertar els aplaudiments del públic as-sistent.

Seguidament la canalla va anarpassant, un a un, fent cagar el granTronc ubicat a la plaça del Cegonyer.Amb l’ajut d’una gentil “jaia” i se-guint el ritual, cada xiquet i xiquetali cantava la cançó que tant li agra-da, al temps que li donava cops debastó. En recompensa, i gràcies aunes “mans invisibles”, el Tronc li ca-gava una mandarina, un regal sor-presa i caramels. I així fins a més decinc-cents infants.

Per part de l’IEBC-IEA es va ferentrega, gratuïtament a cada adult,d’un calendari de butxaca al·lusiu alTronc de Nadal i es va posar a la ven-da el calendari de l’any 2016 dedicatal patrimoni religiós de la Comarcadel Baix-Cinca.

Els organitzadors estan molt sa-tisfets per la gran resposta populari animats a contribuir a la continua-ció de la tradició en l’àmbit de la llar.

Amb una gran participació, eldiumenge 13 de desembre, va trans-córrer l’acte de fer cagar el tronc quehavien organitzat conjuntamentl’Institut d’Estudis del Baix Cinca il’Associació d’Amics i Veïns del

Devia córrer, pam més pam menys, el 1975. Jo, aleshores, vi-via a Barcelona i estudiava el famós COU, substitut recent delno menys reputat PREU. Per a mi, era temps de despertar lesconsciències i identitats pròpies i col·lectives i, sobretot, d’ei-xir de l’armari (armari polític, social, familiar, sexual i lingü-ístic; el gastronòmic vindria més tard). El temps de l’allibera-ment era a punt d’arribar, i molts —ingenus, pobrets— pen-sàvem que tot plegat anava de debò, i que les coses podien can-viar substancialment. Com han explicat en un altre lloc Pep Es-pluga i Hèctor Moret —est darrer, en bona part coprotagonistade la història que explico—, a partir d’unes cartes a la revistaCanigó ens vam aplegar una sèrie de gent originària o rela-cionada amb la Franja (i algun simpatitzant esporàdic) en unamena de penya —malgrat els nostres molt nobles esforços i elque se n’ha arribat a dir, mai no vam poder transcendir gaireesta categoria—, al Centre Comarcal Lleidatà de la Ciutat Com-tal. Un dels assistents era Josep Mauri.

Mauri, originari de Casserres del Castell, el poble dels gai-ters, un més del gran forat negre que va deixar a la Llitera, laRibagorça la Noguera i el Pallars la construcció dels granspantans de Canelles i Santa Anna. Als anys cinquanta i sei-

xanta, i posteriors, del segle passat una quinzena de nuclis depoblació hi va esdevindre un immens desert humà, avui unaruïna física (serà eix el futur que li està reservat al segle XXIal meu Camporrells estimat?). En tot cas, l’amistat i l’opti-misme del Josep —molt més gran que jo— va ser una bona in-jecció d’esperança per a la meua joventut. De la meua i d’al-tres, inclosos els casserrencs que van aconseguir recuperar lafesta major del poble (del lloc). Un autèntic aliment espiri-tual, doncs, que es combinava amb aliments d’altra mena, jaque en aquella època d’estudiant, amb quatre rals mal comp-tats a la butxaca, freqüentava el seu restaurant familiar i eco-nòmic, La Leridana, al carrer Tallers. Per vint duros, tres platsi postres. Ja he dit que encara no havia fet la revolució gas-tronòmica, però les seues tavelletes amb trumfa i el fetge ambceba no estaven pas malament. Dissabte passat van fer a Saidíl’acte de lliurament del premi “Franja: Cultura i Territori” queli ha correspost, a ell i al seu fill Francesc, l’home del tempsque tots coneixeu. Ens hi vam atansar la dona i jo, amb la in-tenció de fer-los una abraçada, a tots dos i família. No en vamtindre l’ocasió, perquè no hi van poder acudir. Des d’ací la hienviem.

Mauri // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

Tronc deNadalJULIO MORENO

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6LL

ITER

A

13

Història de la Llitera// JOSEFINA MOTIS

Darrerament C.E. Corbera To-beña, ha presentat a diversos poblesde la Llitera, el llibre Nobiliario dela Litera. És un immens i extens tre-ball de dades històriques de la co-marca.

Hi ha un capítol sobre “La In-fanzonía” —títol nobiliari a l’Aragó,el seu significat, el seu paper, i la sevapresència a la comarca.

En el seu contingut “Linajes”són 500 pàgines que recullen cog-noms, i descendents d’aquests, detots el pobles de la Llitera

Mes de 20 arxius consultats i 8 pà-gines de bibliografia. Tot plegatmassa extens per fer un petit article.

Després d’una descripció de la co-marca, situació i pobles que hi for-men part, destacant el seu caràcterfronterer amb les altres d’aquestafranja. Es poden recollir unes dadeshistòriques exposades a l’inici del lli-bre. Com es van viure les diferentsetapes de manera local.

A la Llitera hi ha un ampli regis-tre de monuments que demostrenque va ser habitada a l’Edat deBronze i ja en el Paleolític Inferior.

Al segle II a.C. va ser conqueridapels romans on van deixar assenta-ments en forma de vil·les per ex-plotació agrícola i ramadera i reco-negudes construccions. Al 711 va serocupada pels musulmans. Ara laLlitera formava part del districte deLleida, sent la frontera superior deAl Andalus. Hi havia línies defensi-ves entre les que formaven part les

fortificacions de Tamarit, Albelda,Sant Esteve, Castellassos i Casti-llonroi. En aquest període hi va ha-ver un gran augment demogràfic.

La reconquesta cristiana va sercomplexa, anaven perdent i recu-perant diferents castells i pobla-cions. Al 1149 tota la Llitera esta-va en mans de cristians. La Llite-ra Alta era dels Comtes d’Àger,Tamarit era feudatària del Reid’Aragó, Albelda del comte d’Ur-gell. Binèfar i Vencilló es posarenen tutela de militars i Esplucs fou en-tregada al capítol de Roda.

Els segles XIV i XV van ser de pe-núria i recessió demogràfica deguta males collites, pestes i plagues. Elsegle XVII va ser fatal per la Guer-ra de secessió. Tamarit ve ser tres ve-gades assetjada per l’exèrcit francès.Molts poblets es van deshabitardesapareixent per sempre.

El segle XIX també va ser difícil.La Llitera va patir en forma direc-ta la guerra de la Independència. Enespecial Tamarit. A partir de laConstitució de Cadis, al 1811 la no-blesa va veure disminuïdes les sevesrendes amb enormes obligacionssocials. Després, processos des-amortitzadors van permetre assen-tar-se de nou i va seguir un ràpidaugment de vida social, tant muni-cipal com provincial.

Les guerres Carlistes també afec-taren la Llitera, en la seva part alta,a pobles com Camporrells, BaellsValldellou van tenir lloc enfronta-

ments. L’arribadadel canal d’Aragó iCatalunya en el se-gle XX va canviar lafesomia de la co-marca. Al 1909 esva acabar l’obra delsifó d’Albelda, unaobra d’enginyeriamolt important. Alpassar les terres desecà a regadiu va seruna gran transfor-

mació de la comarca i es va conso-lidar com a important nucli de po-blació.

La guerra del 36 també va tenirgran impacte en aquetes terres, hi vahaver molta violència, (de la ques’hauria d’aprofundir molt en elsmotius), es van perseguir famíliesacomodades i es van destruir arxiusque fan difícil la reconstrucció delpassat. (La postguerra també la vanfer durar els guanyadors amb exilismolt llargs, persecucions, presos, ca-ses i camps saquejats).

Les pàgines d’història d’aquest lli-bre corresponen al publicat amb eltítol La burgesia en época moderna,personages relevantes y palacetesseñoriales de C E Corbera Tobeña.Carlos Enrique Corbera Tobeña,natural d’Albelda i veí de Saragos-sa, és llicenciat en Dret, Màster endret Nobiliari, Genealogia i Heràl-dica. Investigador d’aquest temes, hatingut premis i el reconeixement perpart d’institucions importants.

Maguy Marin (Toulouse, 1951) // M. Llop

DONES

Coreògrafa i ballarina. Estudià dansa clàssica al conser-vatori de Tolosa de Llenguadoc. Entrà al ballet d’Estrasburgi després a l’Escola Mudra, l’any 1970, a Brussel·les. Parti-cipà en un grup d’investigació teatral (1974) i actuà com asolista en les quatre estacions per al Ballet del Segle XX sotala direcció de Maurice Béjart. També va treballar amb Da-niel Ambash i va aprendre amb la gran ballarina Nina Vi-rúbova. La seua activitat creativa és similar a la Tanzthea-ter desenvolupada en Alemanya per Pina Bausch. Des delsanys setanta, s’encarrega de la coreografia d’espectacles dan-sa-teatre, en contrast al ballet clàssic. La filosofia de l’ex-pressionisme dels 20 té molt a veure amb aquesta manerad’interpretar situacions escèniques sobre els conflictes hu-

mans i reflexions sobre l’existència utilitzant la paraula, la veu,el cant, la música, el teatre. Són molts els premis i distincionsde M M: Gran premi Concurs internacional Coreogràfic deBagnolet en 1978. Premi American Dance Festival Award, el2003. Danza & Danza del millor espectacle de dansa con-temporània el 2011, i molts més. Algunes de les seues obressón: Babel Babel (Angers, 1981) Hymen (Avinyó, 1984) Ote-llo (Nancy, 1987) Cendrillon (per al ballet de l’Òpera deLyon,1985). Maguy Marin és la coreògrafa més important dela nova dansa francesa. L’any 2013 s’instal·la a Tolosa del Llen-guadoc per consagrar-se a la investigació artística. Us reco-mano buscar-la a YouTube i, ben segur, les seues coreogra-fies no us deixaran indiferents!

Coberta delllibre

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6T

EMA

DEL

MES

14

Lliurament dels Premis Fundació Carulla// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

animació cultural, periodisme, tea-tre, cinema, investigació …, però enaquestes activitats nostres, i delsmolts guardonats que ens han pre-cedit, sempre hi és present, d’unamanera o altra, el foment de la llen-gua catalana. Si observeu en la in-formació que s’ha repartit veureuque els guardonats d’enguany somactius com a editors i llibreters, fo-mentem el cant coral, difonem lacultura d’unes determinades re-gions i treballem en l’ensenya-ment. A totes les nostres activitatshi podríeu afegir: editors i llibretersde textos en català, fomentadors delcant coral en català, difusors de lacultura d’unes determinades re-gions i la llengua catalana que laconforma i treballadors en l’ense-nyament de la llengua catalana. Sila situació de la nostra llengua ca-talana fos normal no caldria haverd’afegir a cada activitat premiadael qualificatiu de ‘en català’, peròcom que la situació de la nostrallengua catalana i la cultura queconforma no són gens normals, calafegir el qualificatiu: ‘en català’. Nohi ha cap territori, sigui estat, de-partament, comunitat autònomao aneu a saber què, i dic això últimpensant en les franges d’Aragó i deMúrcia, ni tampoc l’ajuntament del’Alguer, on la llengua catalana i lacultura que conforma no es trobinpoc o molt oprimides, discrimina-des, perseguides, bescantades, ridi-culitzades, maleïdes, [...]. El graud’opressió, persecució, discrimina-ció [...] de la llengua catalana té unmés o un menys d’intensitat: a An-dorra i a la Catalunya d’adminis-tració —encara— espanyola aquestgrau d’opressió és, siguem opti-mistes, passablement suportable,això sí en el cas de Catalunya sem-pre amb l’espasa de Damocles delGovern Espanyol, encantat —hihauria altres adjectius que us es-talvio— en fer-nos desaparèixercom a catalans. D’Andorra val mésno parlar-ne: podria ser un país mo-dèlic en la qüestió identitària, peròés com és. A la resta dels territorisde la nostra llengua el grau d’o-pressió és del tot desenfrenat, per

més que a les Balears i al País Va-lencià es mantingui sobre el paperla cooficialitat, mentre que a la Ca-talunya sota administració france-sa, a l’Alguer i a les Franges res deres, o quasi. En tot cas qui s’em-porta la palma en aquest tètric jocdels graus d’opressió del català ésl’Aragó, on en aquests moments lallengua catalana no hi existiria, siféssim cas de la encara vigent LleiLapao proclamada pel PP i el PAR,partits que han perdut amb aques-ta proclamació la legitimitat. Enuna situació així els guardonatsamb els Premis d’Actuació Cívica,i ara tiro l’aigua al nostre molí, te-nim uns mèrits afegits, i que no te-nen uns guardonats amb premissemblants a, posem, Dinamarca,Alemanya, Islàndia, Eslovènia [...]perquè molts dels que ens governenno solen veure amb bons ulls lanostra feina, i prou sovint l’entor-peixen, o ens fan perseguir per, di-guem-ne, la justícia en més d’un cas.

Veureu també en llegir les nos-tres semblances en el paper que seus ha passat, que nosaltres, elsguardonats, procedim de gairebétots els territoris on es parla cata-là: de l’Aragó, les Balears, Catalu-nya i el País Valencià. Veureu tam-bé que els membres del jurat pro-cedeixen d’aquest tres últims ter-ritoris. I això és molt d’agrair.

Un cop més el nostre agraïmenta la Fundació Carulla i als membresdel jurat dels Premis 2015 d’actua-ció Cívica.”

A l’Auditori del Disseny HUBBarcelona, el passat 24 de novem-bre, la Fundació Carulla va lliurarels XXXIII Premis d’Actuació Cí-vica i el I Premi Lluís Carulla d’es-tímul a un projecte cultural. Elsguardonats amb els Premis d’Ac-tuació Cívica van ser: MontserratCadevall, Miquel Costa, MireiaMontaner, Vicente Olmos, ArturQuintana i Ferran Rella —tots ellsamb mèrits més que evidents—; i elPremi Lluís Carulla va ser per alprojecte terra-nova.cat, un projec-te que, amb l’objectiu de configu-rar una visió de la Catalunya d’avuia partir del diàleg entre fotògrafs ipensadors, es planteja renovar lamirada sobre el territori i el pai-satge. Els quatre representants delprojecte, Ignasi López, RománIñán, Vicenç Altaió i Sergi Opisso,agraint el premi, van explicar suc-cintament l’abast del seu guardonatprojecte. Van lliurar els guardonsMontserrat Carulla, presidenta dela Fundació i el director de Cultu-ra de la Generalitat. La coordina-ció i conducció de l’acte va estar acàrrec de Carles Duarte, lingüistai poeta, i d’Antoni Bassas, recone-gut periodista. Amb paraules del di-rector de Cultura de la Generalitati de la directora del Departamentde Cultura de l’Ajuntament deBarcelona es va cloure l’acte.

Destaquem que en representaciódels guardonats amb els Premisd’Actuació Cívica va fer el parla-ment Artur Quintana. Aquestesvan ser les seues paraules:

“En nom dels guanyadors en-guany del Premi d’Actuació Cívi-ca dono les gràcies a la FundacióCarulla i als membres del Jurat queens han atorgat els premis.

Ens han estat atorgats aquestspremis perquè tots nosaltres guar-donats fa temps que treballem enel foment de la cultura catalana i lallengua que la conforma, la nostrallengua catalana. Aquest darreraspecte pot no ser el principal de lesnostres activitats, activitats que po-den centrar-se en d’altres: arts plàs-tiques, música, pedagogia, dansa,tasques editorials i de llibreria,

ArturQuintana

recollint elpremi

FundacióCarulla

JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA n

. 128

/ g

ener

201

6A

RA

GÓ

15

Muntaner: difusor d’Aragó i l’almogaveria// ARTUR QUINTANA

aquella infanteria feta, comdiu ell, d’aragonesos i cata-lans que en llançar-se a l’ataccridaven Aragó!, Aragó!, Des-perta, ferro!—, com de les do-nes i xicalla que els acompa-nyaven. Per fer front al setgede Gal·lípoli, als Dardanels, nodubtarà en armar totes quantesfembres hi havia e ordené-lesals murs, procurant, això sí, quetinguessen pa i vi a bastament,perquè ben sabia que el poderera tan gran de fora que no enslleuria d’anar menjar a casa.No s’està mai de donar bons illeials consells als seus admi-rats monarques del Casal d’A-ragó, com el celebrat Eximplide la mata de jonc: un manollde joncs, si els joncs no són lli-gats, es desfà fàcilment, però siho són, és impossible, volentdir que si els reis del Casald’Aragó es mantenen units, ningúpodrà vèncer-los. La millor manerade commemorar aquest Any Mun-taner és, no caldria ni dir-ho, llegir laseua Crònica, que l’escola, tan sovintens ha escamotejat. Catalunya ha de-clarat aquest 2015 Any Muntaner, ifóra de dreta llei que ho fessen els al-tres territoris del Casal d’Aragó,

en tot cas nosaltres, les Balears i elPaís Valencià. Si les nostres institu-cions s’han pogut gastar un milió imig d’euros per a un gran destruc-tor d’Aragó, Ferran el Catòlic, bé po-drien destinar uns quants € a com-memorar qui ha sabut enaltir elnostre país com mai ningú no ho hasabut fer: en Muntaner.

Enguany commemorem el 750aniversari del naixement d’en Ra-mon Muntaner, sense els escrits delqual la història de l’Imperi Medi-terrani Aragonès i els heroics fetsdels almogàvers que el crearen —elsnostres més grans mites— manca-rien de l’emoció, la lleialtat al Casald’Aragó, la immediatesa i vivesa dequi ha viscut els fets que conta, i quel’autor sap transmetre en la seuaCrònica. Muntaner era empordanèsde família noble, potser emparen-tada amb la mateixa casa reial. Trac-tà tots els reis del Casal d’Aragó delseu temps, tant de Sicília, com deMallorca i de l’Aragó. Havia nascuta Peralada, a l’Empordà, l’any 1265i allà de jovenet conegué l’Alt Rei enJaume. Als vint anys participà coma militar en la conquesta de Me-norca. Més tard, el 1300, era al set-ge de Messina i sota les ordres deRoger de Flor hi feia d’administra-dor de l’expedició d’almogàversaragonesos i catalans, que el 1302,passà a Orient a lluitar a favor i encontra de grecs, turcs, genovesos ifrancesos. S’hi va estar cinc anys enguerra permanent. Tornà a Sicília onel rei Frederic II li encarregà el di-fícil govern de les illes tunisenquesde Djerba i els Quèrquens. El 1315ha de portar de Catània a Perpinyàel futur darrer rei de Mallorca, ales-hores un infant de bolquers. El viat-ge, passant per Sardenya, durà tresmesos, amb perills i temporals. Ins-tal·lat a Xirivella, a l’Horta de Va-lència, d’on procedia la seua muller,Valençona, hi començà el 1325 la re-dacció de la Crònica dels fets que ha-via conegut per vista, no per oïda —escriu. El 1326 anà a Saragossa a lacoronació de n’Alfons IV, que vadescriure amb detall al seu llibre.Acabada la Crònica el 1328 fou no-menat governador d’Eivissa i allàmorí el 1336 als setanta-un anys. Totaixò ens ho explica en diàleg cons-tant amb nosaltres, els seus lectors,amb el famós: Què us diré? presen-tat amb moltes variants: E se negunem demana: ‚En Muntaner, com se’npassa d’aquests fets?’ Jo responc e dic[...]. És així com ens conta el dia a diade l’almogaveria, tant dels soldats —

RamonMuntanerINESPADROSA.

BLOGSPOT.COM

El professor i escriptor eivissenc Bernat Joan i Marí va presentar el passat 26 denovembre al col·legi Escolapis de Saragossa, As aventuras d’o cavaller Tirant, versióen llengua aragonesa de l’adaptació al teatre infantil que va fer al seu dia del clàs-sic de la literatura catalana Tirant lo Blanc. Joan va escriure la seva versió Les aven-tures del cavaller Tirant amb motiu del cinquè centenari de l’obra de Joanot Marto-rell, de 1490. El llibre que ara presenta, a més de la traducció a l’aragonès, realitzadaper l’eivissenc resident a Saragossa Felicià Martínez Tur, un actiu membre del Ligallode Fablans de l’Aragonès, inclou també una versió en castellà, Las aventuras del ca-ballero Tirante, a càrrec del mateix traductor, i una altra en occità Les aventures delcavalièr Tirant, realitzada pel mateix Bernat Joan. La publicació ha estat a càrrec deTransiberiano, una editorial que publica exclusivament en llengua aragonesa, en-cara que en aquesta ocasió ha decidit editar aquesta obra en altres diverses llen-gües.

Bernat Joan va escriure la seva interpretació lliure de Tirant lo Blanc en 1991 perals estudiants del col·legi Sant Rafel d’Eivissa es va publicar el 1995. Ha estat re-presentada en diferents ocasions per diversos grups de teatre de l’illa, incloent grupsescolars.

L’escriptor Bernat Joan presenta a Saragossa la traducció a l’aragonès de Tirant lo Blanc// MÀRIO SASOT

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6A

RA

GÓ

16

La Direcció General de PolíticaLingüística ha elaborat el decret deconvocatòria dels Premis GuillemNicolau i Arnal Cavero de literatu-ra en llengua catalana i aragonesarespectivament que, junt amb elPremi de les Lletres Aragoneses, elMiguel Labordeta de poesia en cas-tellà, el de la Trajectòria dins del sec-tor del llibre i al del Millor llibre edi-tat a l’Aragó entraran en vigorquan el decret ixque publicat alBOA durant els primers mesos de2016.

Tornaran així uns premis que du-rant quatre anys han estat desvir-tuats i, a efectes pràctics, desapare-guts, per haver-se convocat sense dis-tinció ni especificació de llengües,sense dotació econòmica, sensecompromís de publicació, sense par-ticipació de concursants (al menysen el cas del Guillem Nicolau) i, pertant, sense premiats. Un gran èxit delbrillantíssim i eminent Director Ge-neral de Cultura de l’anterior governAragonés PP-PAR, Humberto Va-dillo.

Les bases d’aquesta nova convo-catòria són bastant paregudes a lesque regien durant les legislatures so-cialistes del president Marcel·lí Iglè-sias. El Guillem Nicolau premiarà“una obra de creació literària enqualsevol gènere (narrativa, poesia,teatre, assaig, etc.) escrita en catalàd’Aragó o en qualsevol de les sevesvarietats (sic), d’autor aragonès o re-lacionat amb Aragó”.

Les obres hauran de ser “originalsi inèdites, tenir una extensió mínimade 100 pàgines per prosa, de 350 ver-sos per a les obres poètiques i sen-se límit d’extensió en la modalitatd’assaig”.

El premi tindrà dotació econò-mica sense especificar la quantitat,a l’espera de la corresponent dota-ció quan s’aprove en els pressupos-tes generals de la Comunitat Autò-noma.

El guanyador del premi, com suc-ceïa en la seua anterior etapa, no po-drà presentar-se a les convocatòriesdel mateix guardó en els tres anys se-güents.

El termini de presentació d’origi-nals conclourà un mes després deque la convocatòria hage sortit pu-blicada al Butlletí Oficial d’Aragó.

Premis Chuana Coscujuela i Desideri Lombarte

Per altra banda, la Direcció Ge-neral que encapçala José Ignacio‘Nacho’ López Susín crea uns nouspremis: El Chuana Coscujuela i elDesideri Lombarte, que tindrancom a finalitat “el reconeixement auna tasca continuada o d’especialnotorietat i importància, en qualse-vol dels àmbits socials, culturals, es-portius, artístics, econòmics, etc. quesuposin un destacat benefici per al’aragonès o el català d’Aragó, es-pecialment pel que fa a la dignifi-cació, difusió, investigació, ense-nyament, expressió literària, etc.l’aragonès i el català d’Aragó, res-pectivament, i constitueixi un modeli testimoni exemplar per a la socie-tat aragonesa”.

Aquests guardons tindran un ca-

ràcter honorífic i comporten el lliu-rament d’un reconeixement sim-bòlic i un diploma acreditatiu.

Així mateix, la Direcció Generalde Política Lingüística ha redactat lesbases reguladores per a la creaciód’una línia de subvencions i ajudes“a les arts escèniques, música i pro-ducció audiovisual en aragonès o encatalà d’Aragó, amb la finalitat dedonar suport a la producció i dis-tribució d’activitats d’arts escèniques,música i producció audiovisual re-alitzades en aragonès o en catalàd’Aragó.

També es contemplen ajuts a lesassociacions, fundacions i particularsper a la realització d’activitats cul-turals que tinguin per objecte la di-fusió, promoció o investigació delpatrimoni lingüístic de l’aragonès idel català d’Aragó; tant de la llenguaviva com de la toponímia.

Aquesta normativa inclou tambéajudes al sector editorial en aques-tes dues llengües i, quelcom im-portant per a la nostra publicació, alsmitjans de comunicació, “prefe-rentment d’àmbit local i comarcal,en la promoció de qualsevol accióencaminada a fomentar l’ús; tantoral com escrit de l’aragonès i del ca-talà d’Aragó”.

La DGA tornarà a convocar per al 2016 els premis Guillem Nicolau i Arnal CaveroTambé treballa en la creació de nous premis a la trajectòria en defensa

de les llengües pròpies i en una línia de subvencions a edicions i entitats// MARIO SASOT

Acte d’entregadels premisGuillemNicolau i ArnalCavero 2011CÈLIA ANTOLÍN

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6G

ALE

RIA

DE

PER

SO

NA

TG

ES

17

No hi ha dubte que força usuaris actuals de la llengua cata-lana (i de la literatura i cultura populars associades) emprensovint fórmules lexicalitzades d’origen castellà —especialmentrefranys, locucions i frases fetes— que obvien una diglòssia lú-dica —per dir-ho així— a favor de l’espanyol i, alhora, abo-quen a la marginalitat fórmules genuïnament catalanes.

Tanmateix ara em plau recuperar de la memòria un cas prousignificatiu d’acudit, que des que el vaig conèixer, m’ha cridatl’atenció. Un acudit que, fora de la llengua catalana és d’im-possible comprensió i que fa així: “Què li diu una xineta a unxinès mentre xalen al llit? —Ah!, xinet meu, Caldes de Mala-vella!!!”. No cal que hi busqueu cap referència directa a la lo-calitat de la Selva coneguda per les seues aigües termals; ésuna altra cosa. I ara proveu de traduir-lo al castellà.

De la mateixa manera que resulta extremadament dificul-tosa la traducció d’aquest acudit basat en un joc de paraules hitrobem un parell, si més no, de refranys que ara em vénen alcap: “Si sents l’un, si sents l’altre, mil dos-cents” i “Dos vinsfan quaranta”; curiosament es tracta de textos de la literaturapopular que juguen amb l’homofonia de determinades parau-les del lèxic general amb determinats nombres. I ara mireu detraduir-lo al castellà.

I no cal dir que és entre les frases fetes on trobem més exem-ples de textos de d’impossible traducció o, si més no, de difícil

adaptació a una altra llengua i cultura. Això ho reflecteix proubé una coneguda cançó de la Trinca Coses de l’idioma (1971)en què es fa parodia amb un reguitzell de frases fetes de tra-ducció problemàtica: “fer figa”, “fer un pet com una aglà”, “serun somiatruites”, “bufar i fer ampolles”, “haver-hi per llogar-hi cadires”, “treure foc pels queixals”, “fer l’ull viu” i “escam-par la boira”.

I no vull acabar aquesta col·laboració sense assenyalar dosgèneres de la literatura popular, estretament relacionats entreells, que resulten de difícil traducció: els embarbussaments iels xibòlets. Només una mostra d’embarbussament en la ver-sió recollida al Poble: “Una ovella / sedella, medella / llanuda,llanada / cap i cornada, / ha tengut un corder / sedell, medell /llanut, llanat / cap i cornat./ Si l’auvella no hagués sét / sedella,medella / llanuda, llanada / cap i cornada, / no hauria tengut uncorder / sedell, medell / llanut, llanat / cap i cornat.” I ara unamostra, abastament coneguda, de xibòlet català: “Setze jutgesd’un jutjat mengen fetge d’un penjat”, text que es pot allar-gassar amb “Si el penjat es despenges es menjaria el fetge delssetze jutges que l’han penjat.”

I ara sí, per finalitzar un embarbussament que, a en riba-gorçà també és un xibòlet: “Un pllat plla/bllanc plle de pebrenegre està.” I ara intenteu traduir-lo al castellà. O a qualsevolaltra llengua de l’entorn lingüístic més immediat.

Caldes de Malavella // Esteve Betrià

U12

Juan Antonio Sagué Gil és un pas-tor vocacional, d’aquells que enca-ra conserven la tradició d’un ofici an-cestral molt important a les nostresterres. I que ara, malauradament, esva perdent per la difícil continuïtati falta de vocacions i sacrifici en lanova economia globalitzadora. Nas-qué a Vall-de-roures en els primersanys de la postguerra. Amb vuit anysva haver de deixar l’escola de la vilaper ajudar als seus oncles amb quivivia, en haver perdut la mare des-prés del part. Anys més tard conti-nuaria anant a l’escola d’adults du-rant les llargues nits d’hivern. Alscinc masovers del mas del Sastre,Juan Antonio, un altre fill del ma-trimoni, una tieta soltera i la pare-lla, no els faltava la faena ni a l’a-gricultura ni a la rabera de bestiar.Al mas la vida no era gens fàcil enaquells temps de penúria perquè laguàrdia civil, durant uns anys no elshi va deixar viure, a causa del con-flicte amb els maquis, sobretot a fi-nals de la dècada dels cinquanta. Alsvint-i-quatre anys, amb l’ofici depastor après, deixà el mas del Sastre

de Vall-de-roures i se n’anà a un al-tre mas al terme de Massalió, el dela Roja. Allà es va fer càrrec d’unarabera a mitges, acabat el contrac-te signat, es repartiren els animalsamb el propietari i Juan Antonio java poder comptar amb un bestiarpropi. Després va estar un breu pe-ríode de temps al mas de la Fosse-ta, al mateix terme. Fins a més detres cents caps de bestiar va acon-seguir pasturar en la seua rabera, en-tre ovelles i cabres. Casat a Massa-lió, va anar a viure a la vila i conti-nuà el seu ofici. Com a bon pastor,seguint la tradició, va aprendre to-tes les activitats artesanals que so-lien fer els ramaders, treballant lafusta amb gran destresa amb una na-valla. Així ha creat un munt d’ar-tístiques clavilles i batalls d’esque-lles per als collars dels seus animals,ha construït flabiols, ha decorat mà-necs de destraletes i ganivets... Lesovelles i les cabres, la muntanya i elriu, encara són elements indispen-sables en la vida de Juan Antoniodesprés de molts anys d’ofici i d’ha-ver viscut una vida prou difícil, vidu

Juan Antonio Sagué, un pastor vocacional// CARLES SANCHO

massa prompte i amb una filla perpujar fruit del seu matrimoni. Par-lar amb ell del bestiar i de la seuaprofessió, un autèntic plaer i unpou de saviesa.

Juan AntonioSagué

CARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6PA

ÏSO

S C

ATA

LAN

S

18

Cent anys! Tots juguem a recordar efemèrides de “númerosredons”; i un exercici que es fa molt en començar un any és re-cordar fets i persones que fan anys. Heus ací el meu recorda-tori. Farà cent anys de... del naixement del cartellista CarlesFontserè, de l’escriptor Roald Dahl i de l’actor Kirk Douglas,que quan escric és viu; també fa cent anys de la teoria gene-ral de la relativitat del gran Albert Einstein i de l’obra Intro-ducció a la psicoanàlisi de Sigmund Freud, una de les basesdel pensament actual; i del film Intolerance de D.W. Griffit,una de les primeres fites del setè art.

Aquell 1916, però, era també temps de la Gran Guerra i erala vigília de la Revolució Russa i, més a prop, ja feia anys dela Mancomunitat Catalana, el primer gran assaig de sobira-nisme català; i d’aquells temps no em costa gaire d’imaginarun món de foscúria i de misèria pels nostres pobles, amb unapagesia de subsistència de petits propietaris i de parcers, quehavia d’anar a l’oliva a les Garrigues o a segar a la Segarraper tocar unes poques pessetes… O a treballar a La Cana-denca. Això si no tenies la “sort” d’anar a raure a les mines decarbó de Mequinensa. El personal anava poc a escola i l’a-nalfabetisme era escandalós en ple segle XX, si més no en re-lació a poblacions veïnes, com la ciutat de Lleida en relació alBaix Cinca i la Llitera.

Encara podem fer digressions al voltant de dates que “ca-sen” amb el 1916: feia deu anys del Primer Congrés Interna-cional de la Llengua catalana i en faltaven setanta per al Se-gon Congrés, on com sabeu hi va haver una Comissió Terri-torial d’Aragó amb representants de la Franja; o a setze anysper a l’adveniment de la II República espanyola i més intentsde sobiranisme català; però, ai las!, també tenim el 1936, a vintanys de distància on, com canta Josep Tero, “la cançó es tornaagra”. Arribats ací, reconec que he muntat aquest enfilall per-què volia recordar mon pare —no hi busqueu al Google—que el 16 de gener hauria fet 100 anys. Un record per a qui,amb ma mare, em va arriar en aquest món i em van condicio-nar a mirar-me’l i anar veient-lo d’una determinada manera.Us regalo un acudit que m’explicava de ben xiquet:

“Això era un home que tartamudejava—...tinc un gat que fa bu, bu…;—què dius ara!, tu no tens un gat; el que tens és un gos!l’acudit i la lliçó d’onomatopeies catalanes acabava així—vu, vu, vull dir que fa vuit anys que tinc un gat!”

Mon pare, que sabia poc de lletra —era dels que no haviapogut anar gaire a escola—, mirava i veia amb naturalitat elmón: i jo que l’hi agraixco.

2016-1916. Mirant el món // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

Òmnium d’Esplugues presenta Lo Floroa l’Institut La Mallola d’Esplugues// INFORMACIÓ FACILITADA PER LA SECCIÓ LOCAL D’ÒMNIUM D’ESPLUGUES

El passat 14 de desembre, una cin-quantena d’alumnes del 1r curs debatxillerat de l’Institut La Mallolad’Esplugues de Llobregat van as-sistir a la presentació del llibre Pas-qual Andreu, lo Florit. Lo Floro envers de Josep Miquel Gràcia. L’au-tor va recitar una sèrie de poemesdel llibre, emfatitzant en les varietatsdialectals en les que està escrit, aixícom en la pròpia vida del Floro, mei-tat llegenda, meitat fets reals. De lacrueltat del bandoler i dels robato-ris, el poemari de Josep MiquelGràcia ens trasllada a la voluntatd’actuar com a justicier sense solu-ció de continuïtat. Van obrir l’acteIsabel Ximénez, coordinadora pe-dagògica i Carla Barreres, professorade català, la qual presentà Josep Mi-quel Gràcia com a autor de la Fran-ja, i va glossar la figura del Floro enel seu context històric. Amb aplau-diments dels alumnes es va cloure laxerrada. Als alumnes els espera-ven més classes abans de migdia.

L’acte estava patrocinat per ÒmiumCultural d’Esplugues. El dit patro-cini va sorgir amb motiu de la pre-sentació del Premi Sambori 2016.

El Premi Sambori és un premi denarrativa en català dirigit als alum-nes de primària, secundària i batxi-llerat de tots els països de parla ca-talana que té com a objectius pro-moure la participació en un projec-te comú i difondre l’ús del català

dins de l’àmbit escolar, tot incenti-vant la imaginació, la creativitat iaquells valors pedagògics que es tre-ballen en cadascun dels centres.

Des de 2006, Òmnium Cultural or-ganitza i impulsa el Premi Samboria Catalunya, Andorra i la CatalunyaNord, tot coordinant-se amb la Fun-dació Sambori, que s’encarrega del’organització del premi a la restadels territoris de parla catalana.

José MiguelGràciapresentantPasqualAndreu, loFlorit aEspluguesÒMNIUM CULTURAL

TEM

PS D

E FR

AN

JAn

. 128

/ g

ener

201

6R

EPO

RTA

TG

E

19

Brandons, falles, faros, fia-faia, haros, halhes del Pirineu: Patrimoni Inmaterial de la Humanitat// GLÒRIA FRANCINO PINASA

des de la muntanya com a Durro.Gairebé a tots els indrets aquesta

festa se celebra el 23 de juny a la nit,vetlla de Sant Joan, s’encenia el foccom element purificador, coincidintamb el solstici d’estiu; excepte algu-nes, com per exemple a la Ribagor-ça catalana: per sant Quirç a Durro,una mica abans, i a Erill i a Taüll amitjans i a finals de juliol. A Bagà iSant Julià de Cerdanyola (el Ber-guedà) fan la fia-faia al solstici d’hi-vern, 24 de desembre. Les tradi-cions d’hivern ja pràcticament s’hanperdut al Pirineu: existia la pllega, dia21 de desembre, abans Sant Tomàs,on els minyons adolescents eixiven ademanar per les cases; era època dematança de porcs, i la gent donava elque tenia de la seva collita i al rebost,encabat els joves menjaven els pro-ductes que els havien regalat, cuinatsa alguna de les seves pròpies cases;el que els sobrava ho venien i feienuna xocolatada pels Reis. Costumsque han desaparegut, entre altres co-ses perquè no queda gaire gent alspobles.

Fer una falla és una activitat arte-sana que els més grans ensenyen alsjoves, anant a collir el pi o avet ade-quat, fent les teies, trossets de pi quecremen amb facilitat, lligant la torxa,que constitueix la falla, amb filferro,o introduint les teies al mateix tronc,que serà baixada a l’esquena dels fa-llaires i córrer falles que cremaran alfaro, o pelant l’escorça d’arbres pera les halhes, com fan a Les, per des-

prés poder fer els cercles de foc da-vant eth haro.

Un món ben ric en lèxic, segonscada contrada: brandons, falles, faros,fia-faia, haros, halhes... També la to-ponímia pirinenca se sent enriquidaper aquesta tradició, que ara més quemai, ha rebut un reconeixement in-ternacional, en noms com el Faro oel Faro de Santmartí al Pont de Suert.

Alguns noms dels pobles que con-serven aquest topònim no consten algrup dels del patrimoni perquè for-men part dels municipis més grans:a Gotarta el Faro, a Llesp, el Faro Vellde Dalt i el Faro Vell de Baix, a Erill-castell, el Serrat del Faro, a Iran, elTussal del Faro, que formen partdel municipi del Pont de Suert; elFaro a Cardet, Cóll, Saraís, que for-men part de la Vall de Boí, el Faro oel Tussal del Faro a Buira, Sirès, Ga-varret, que formen part de Bonansa.També a Montanui, Fontjanina, Ane-to existeix aquest topònim.

Aquesta salvaguarda per part de laUNESCO ha donat un ressò me-diàtic a la festa de les falles i fallaires,però d’existir, fa molts anys queexisteixen, és per això que institu-cions com el CERIb publicarà pro-perament un llibre sobre falles, Car-les Farré o Oriol Riart han tractat eltema, i altres, així com entitats piri-nenques han estat al costat de la can-didatura, però sobretot les personesque les fan amb les seves mans i lesporten, encomanant la il·lusió i tra-dició des de fa segles.

El dia 1 de desembre de 2015, ElComitè Intergovernamental de Sal-vaguarda del Patrimoni de la de laUNESCO reunit a Windhoek, Na-míbia (Àfrica) va considerar Patri-moni Immaterial de la Humanitat lesfestes del foc del solstici d’estiu ce-lebrades des de temps ancestrals amoltes poblacions pirinenques. Lacandidatura va ser proposada perAndorra l’any 2007, a la qual s’hi vanafegir els dos països limítrofs, Espa-nya i França.

Són 63 els municipis que constenen aquest patrimoni protegit: 34francesos, 17 catalans, 9 aragonesosi 3 andorrans. A Andorra: Sant Juliàde Lòria, Escaldes-Engordany i An-dorra la Vella; a a la Ribagorça ara-gonesa i catalana: Bonansa, les Pa-üls, Villarrué, Suils, Montanui, Ane-to, Castanesa, Saünc, el Pont deSuert, Senet, Barruera, Boí, Casós,Durro, Erill la Vall, Llesp, Taüll i Vi-laller; als Pallars: la Pobla de Segur,Alins i Isil; al Berguedà: Bagà i SantJulià de Cerdanyola; a la Vall d’Aran:Arties i Les; a l’Occitània francesa:Banhèras de Luishon, Mostajon iVall de Varossa; i altres llocs d’Ara-gó: San Chuan de Plan, i la resta depobles francesos. La Setena Troba-da de Municipis Fallaires és previs-ta per al mes de març a Andorra, onacordaran els aspectes relacionatsamb la protecció d’aquesta festa. Lamajor part dels municipis ho van ce-lebrar fent una demostració de leshaietes, com a Les, o baixant-les

Baixant del’ermita deSat Aventí deBonansa, ambles fallesencesesJ. CLARIANA

Últimas

PUBLICACIONES

DE ESTUDIOSINSTITUTO

ALTOARAGONESES

IEA Parque, 10 E-22002 Huesca Tel.: 974 29 41 20 Fax: 974 29 41 22 www.iea.es iea@iea.es

Ramón J. SenderTeatro completo

(edición de Manuel Aznar Soler)Larumbe. Textos Aragoneses, 82

752 páginasPrecio: 30 €

Algunos días de lluvia

José Domingo Dueñas

Ilustración: José Luis Jiménez cerezo

José Domingo DueñasIlustraciones de José Luis Jiménez Cerezo

Algunos días de lluviaPliegos Literarios Altoaragoneses, 50

Precio: 2 €

Juan Miguel Rodríguez GómezLa sal y las salinas de NavalIter: investigación y territorio, 1

270 páginasPrecio: 20 €

Enrique Sarasa BaraManuel SenderAltoaragoneses, 2

230 páginasPrecio: 15 €

Actas Colección de Estudios Altoaragoneses Rememoranzas Perfil Iter

Larumbe Altoaragoneses Revistas Pliegos Literarios Altoaragoneses Otras publicaciones