En un lloc a on la comunicació no existia, a on qualsevol amag d’amistat s’havia perdut, aparegué una persona, que mirà amb pena tot el que el rodejava i pensà que encara que no poguera canviar-ho tot, intentaria que algú, encara que fora poqueta gent, pogue-se tornar a tindre esperança per a viure amb respecte, tal com feien abans.

Desprès de pensar durant una bona estona, i d’analitzar la situació trobà la solució de cóm poguera fer-ho. Se li ocorregué pegar cartells en totes les parts, om posava: “Qui volga experimentar i sentir felicitat, que es reúna amb mi”. Incloguent una direcció a on la gent tenia que acudir.

Ell creia que no aniria massa gent, però como si d’una festa es tracta-se, no paraven d’arribar, cada vegada més persones. Una vegada estigueren tots reunits començà a parlar-nos sobre els valors importants de l’ésser humà, que tots ells tenien però que deurien sacar-los a la llum. Els parlà del respecte, de la amistat i de l’amor, de la generositat i de la responsabilitat, que deurien tindre els uns amb els altres.

Aquells que havien acudit, es trobaven molt contents, perquè havien recordat alguna cossa que ja no practicaven, i que cregueren que ja no existia.

A partir d’ahí, la gent començà a canviar, a estar més atenta amb els demés, a ser responsables, a tindre confiança i a tractar de que l’amistat fosa duradera. Així foren canviant fins que tingueren una bona vida com la d’abans, donant gran importància als valors.

Cristina Alonso Zapatera 4ºA

Hi havia una vegada una noia cridada Laura. Tenia 15 anys i vivia a Madrid. Com a tots els adolescents passen per èpoques bones, èpoques dolentes i justament Laura passava per una d'aquestes èpoques dolentes amb les amistats. Laura, confiava molt en la seva mare, sempre li contava tots els seus problemes i totes les coses bones que li passaven.

Un dia Laura va arribar a casa després de l'institut i es va asseure en el sofà i tenia una cara molt trista. Llavors quan la seva mare va arribar de treballar i es

va adonar que li passava una mica va anar parlar amb ella i li va preguntar que què li passava.

Laura va respondre trist que no savia si era la persona que hauria de ser. La seva mare preocupant-se pel que li havia dit li va dir que l'hi contés tot a poc a poc i des del principi.

Laura va començar a contar-li que les seves amigues en classe deien que eren les millors perquè contesten als seus pares, perquè fan el que els dóna la gana i perquè no fan cas als seus pares.

La seva mare sense entendre molt el que li estava intentant dir la seva filla li va preguntar que perquè deia que no savia si realment era la persona que hauria de ser.

Laura va respondre dient-li que ella potser hauria de ser com les seves amigues però que ella no pot canviar tan fàcilment perquè creu que el més important és el respecte cap als pares i les persones en general i també cal ser responsable i obedient i al no ser com les seves amigues, li veuen a Laura com a una bestiola rara i no s'ajunten molt amb ella. Llavors ella preocupada li va preguntar a la seva mare si hauria de canviar.

La seva mare li va dir en un to seriós que ella és tal com és i que si les seves amigues no els agraden com és, és que no són les seves amigues i no ha de canviar de com és i menys a com són les seves amigues perquè després quan sigui major per a ser més sociable i tenir un lloc de treball fix ha de ser com és ara perquè és el que la gent cerca, el qual sigui una persona responsable, educada i obedient.

A Laura li canvià la cara ràpidament i ja es trobava millor, li va donar les gràcies a la seva mare i es va pujar a la seva habitació per fer deures.

Lorena Tortosa Edo 4º A

Fa tres anys un xic anomenat David arribà al punt de quedar-se sol, sense amics. El era una persona molt desconfiada i sempre estava fastiguejant a tot el mon. La seua millor amiga que s’anomenava Sara sempre li deia que li contara els seus problemes que ella guardaria els secrets com si foren seus però ell se negava. Ella li deia que si era la seua millor amiga tenia que confiar en ella i que si de veritat volia conservar-la como amiga tindria que començar a confiar mes en ella i a ser mes amable amb tots.

El li deia que això que li deia era una “xorrada” y aleshores ella es va empipar amb ell i li va dir:

L'amistat és el més important abans de res! Si segueixes així et quedessis sol i sense ningú que es preocupi per tu ni els teus amics perquè arriba un punt que no et poden suportar de l'antipàtic que ets, i quan no et quedi ni un amic t'adonaràs de l'important que són perquè si no els tens seràs infeliç. I per a conservar-los has d'aprendre a confiar i a ser més amable amb ells, perquè si no ells no confiessin en tu i es cansessin com m'he cansat jo que no em contis els teus problemes i que estiguis tot el dia fent-me la guitza .Pensa en el que t'he dit i reflexiona perquè jo em vaig i ho assec molt però si no canvies no vaig a ser més la teva amiga.

David al principi va passar del que li va dir, però al cap del temps es va adonar que no tenia amics i que sense ells no l'hi passava bé i era infeliç així que va decidir canviar la seva actitud, va començar a ser amable amb la gent i a confiar en les persones i va anar a parlar amb Sara dient que estava canviant i que li ajudés

Ella al veure que va anar a demanar-li perdó i a demanar-li ajuda li va perdonar i li va ajudar a canviar d'actitud per a ser bona persona i per a tenir més amics.

Alejandro Rahona Puchades 4ºA

Érase que se era en un camp de futbol es va classificar per a la final del torneig nacional el Catarroja, que anava a jugar contra el Benetússer.

El Catarroja tingué dos jugadors, Miguelito i Cocó, que eren molt

amics d’altres dues del Benetússer, Carlitos i Paola. Des de que saberen que anaven a jugar la final començaren a distanciar-se un poc, inclús un dia Carlitos arribà a insultar a Miguelito. El Benetússer era bastant superior al Catarroja i no entrenaren quasi cap dia pensant que ja estava guanyada la final, el Catarroja va entrenar dues vegades al dia des d’aleshores ja que sabia que era inferior al Benetússer. Abans del partit, es van encontrar els quatre i Paola li digué a Cocó si estaven preparats per a perdre. Açò no li va sentar molt bé a ella, que es va llançar sobre Paola ells les tingueren que separar.

Va arribar la nit del partit i saltaren al terreny de joc amb mirades desafiants cadascun d’ells. Primer es va adelantar el Benetússer amb un gol de Carlitos, que li donà un colzada a Cocó quan l’arbitre no estava mirant. El Catarroja, a base d’esforç i gracies als entrenaments que havien fet, conseguí remuntar el partit i guanyar-lo per 2-1 al finalitzar l’encontre. Els quatre es donaren a compte que no mereixia perdre el respecte ni la amistat per jugar un partit i, també, de que no hi había que perdre la autoestima com ho va fer el Catarroja, inclús quan fou perguent el partit.

Jesús Lopez Sanchez

Hi havia una vegada un xic molt jove que s'anomenava Sergio. Vivia a Valencia, a la ciutat amb els seus pares y la seua germana major.Tenia una novia y anava amb un grup d'amics y amigues.Un dia va discutir amb un amic seu perquè deia que se n'anava més amb la seua novia que amb ell, l'amic.Per a Sergio l'amistat era molt important però també l'amor.Per a ell no importava més una cosa que l'altra.Decidí passar el mateix temps amb els amics i amb la seua novia per tal de que no passarà rés i no hi hagueren discussions.

Passaren els dies i la novia de Sergio li digué d'anar-se amb ell al cine però Sergio hi havia quedat amb el seus amics.

Per tal de que els seus amics no s'enfadaren ell va dir que estava malalt.Al següent dia Sergio no podia més i tenia que dir-ho al seu amic.Ell ho va entendre i li va dir que era molt humil i li va perdonar.

Amb el temps Sergio va comprendre que l'amistar i l'amor son molt importants en la vida i va seguir anant amb els seus amics i també amb la seua xica.

José Codoñer Fernández