TON i GUIDATemps era temps que en una petita clariana, en mig d’un bosc solitari i allunyat del

poble, hi havia una cabana. En ella hi vivien dos germans, en Ton i la Guida, amb el

pare i la madrastra. Eren una família molt humil i malauradament cada vegada més i

més pobre. De diners ja no els en quedaven i el pa començava a escassejar. Amb

aquest panorama els seus budells rondinaven de fam.

Una nit, mentre en Ton i la Guida eren al llit, el pare i la madrastra van començar a

parlar de la dificultat que tenien per mantenir les dues criatures. La madrastra,

preocupada perquè si no trobaven una solució tots quatre moririen de gana, va

proposar que l’endemà, en anar al bosc a fer llenya, abandonarien els dos nens allí. Els

germans, que no dormien, van sentir la conversa i es van posar molt tristos, però en

Ton va tenir una idea: va sortir de la cabana, va recollir unes pedres brillants que eren

a prop i se les va posar a la butxaca.

L’endemà van anar a buscar llenya i els pares es van allunyar dels nens deixant-los

profundament adormits vora d’un foc en un racó del bosc.

Es van despertar quan fosquejava i no van trobar els seus pares per enlloc. Aleshores

van buscar les pedres que en Ton havia anat deixant pel camí que els portaria fins a

casa. Quan les van trobar les van seguir i van arribar a casa seva. El pare es va alegrar

molt de veure’ls, però a la madrastra no li va fer cap gràcia.

Passats uns dies, a la nit, els pares van tornar a parlar que al rebost no hi quedava

gaire pa i van decidir altre cop abandonar les dues criatures. Aquesta vegada els

deixarien encara més lluny de la cabana per tal que els fos molt difícil tornar. En Ton,

que havia sentit la conversa, va decidir tornar a buscar pedres, però aquesta vegada la

porta era tancada i no va poder sortir. Neguitós va tornar al llit i li va explicar tot a la

Guida.

L’endemà en Ton es va guardar el pa del seu esmorzar a la butxaca i pel camí cap al

bosc va anar tirant-hi molles de pa. Després de molt caminar i cansats, altra vegada es

van quedar adormits vora el foc que els pares els havien preparat per no passar fred.

Quan es van despertar, al vespre, van intentar trobar les molles de pa, però no van

trobar-ne NI UNA! Els ocells se les havien menjat TOTES!

Quan es va fer negra nit van veure una casa que feia molt bona olor i van decidir

apropar-s’hi. Era una caseta feta de coca, xocolata i llaminadures! De tanta gana que

tenien van començar a menjar-se la caseta. Mentre la Guida començà a queixalar les

finestres, en Ton es menjava la teulada. En aquestes que va sortir una vella bruixa

malvada tot dient: - “Passeu, passeu, i mengeu tot el que vulgueu”.

La bruixa, en veure que els nens estaven molt cansats, els va preparar uns llits tan

còmodes que en un tres i no res s’hi van quedar ben adormits.

L’endemà la bruixa va tancar en Ton en una gàbia de xocolata i li començà a donar

llaminadures i altres plats suculents perquè s’engreixés. La seva idea era menjar-se’l

quan estigués ben grassonet. Mentrestant va manar a la Guida que fes les tasques de

casa i cuinés per en Ton. Però resulta que la bruixa no hi veia gaire bé i el noi, quan la

malvada li deia que treies un dit per comprovar si s’anava engreixant, ell treia un osset

del pollastre que havia menjat i la bruixa s’ho creia. Al cap d’uns parells de setmanes la

fetillera (bruixa, maga) es va cansar d’esperar que el noi s’engreixés i va obligar la

Guida a encendre el forn. Passada una estona li va demanar que comprovés la

temperatura, però la nena, que va endevinar les intencions de la bruixa, va dir que no

ho sabia fer.

- “Renoi, aquesta nena! No sap ni obrir una porta!”. Va dir la bruixa obrint -la. I així que

la va tenir oberta, la Guida que estava al seu darrere la va empènyer cap a dins, va

tancar la porta del forn i se’n va anar corrents a agafar les claus de la gàbia per

alliberar el seu germà.

En Ton i la Guida van agafar totes les riqueses que van poder d’aquella casa: joies, or,

pedres precioses, diners, menjar,... i van endinsar-se al bosc. Van fer voltes i més

voltes fins que en un petit racó van trobar la seva caseta. El pare en veure’ls es va

posar contentíssim i amb les riqueses que havien portat els dos nens van poder menjar

i viure plegats durant molt i molt de temps.

I conte contat, conte acabat.