consciència idiomàtica dins el marc del bilingüisme català...
TRANSCRIPT
CONSCIÈNCIA IDIOMÀTICA dins el marc del bilingüisme català-castellà a Catalunya
Roser Peramiquel Cols Tutor: Miquel Strubell Trueta
Universitat Oberta de Catalunya Llicenciatura d’Humanitats Treball Final de Carrera
Juny del 2005
2
Quan en l’ànima es desperta autènticament el sentiment que la llengua no és un simple mitjà d’intercanvi per a la mútua comprensió sinó un veritable món que l’esperit ha de posar entre ell mateix i els objectes mitjançant el treball intern de la seva força, aleshores hom es troba en l’autèntic camí de trobar-hi cada vegada més coses i d’aportar-n’hi més.
Wilhelm Von Humboldt
(filòleg alemany, 1767-1835)
3
© Roser Peramiquel Cols
Reservats tots els drets. Està prohibida la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la impressió, la reprografia, el microfilm, el tractament informàtic o qualsevol altre sistema, així com la distribució d'exemplars mitjançant lloguer i préstec, sense l'autorització escrita de l'autor o dels límits que autoritzi la Llei de Propietat Intel·lectual.
NOTA: Els annexos que figuren a l’índex de la pàgina següent formen part, només, de la versió impresa del TFC .
4
ÍNDEX
1. PRESENTACIÓ
2. INTRODUCCIÓ CONCEPTUAL
2.1 Llengua familiar, d’identitat i d’identificació 2.2 Bilingüisme individual, bilingüisme passiu i bilingüisme social 2.3 Consciència lingüística 2.4 Què hi diuen alguns precursors de la sociolingüística 2.5 Què hi diu la sociolingüística, avui
3. PLANTEJAMENT DE LA INVESTIGACIÓ
3.1 Preguntes i objectius 3.2 Proposta d’hipòtesis 4. METODOLOGIA 4.1 El qüestionari: el grup d’anàlisi 4.2 La prova pilot 4.3 El procediment 4.4 El qüestionari: continguts 4.5 Els enquestats: característiques de la mostra 4.6 Divisió de la mostra en dues parts 5. L’ANÀLISI DELS RESULTATS DE L’ENQUESTA 5.1 Usos lingüístics 5.1.1 L’entorn familiar i quotidià
5.1.2 Evolució de l’ús quotidià en els últims deu anys 5.1.3 Ús en el consum mediàtic 5.1.4. L’entorn sociocultural
5.2 Vorejant la consciència lingüística 5.2.1 Grau de percepció de la llengua com a pròpia 5.2.2 Valoració del bilingüisme
5.2.3 Grau de percepció de la llengua com a indicador de cohesió social 5.2.4 Valoració de la diversitat lingüística 5.3 De la consciència a l’ús 6. CONCLUSIONS
7. BIBLIOGRAFIA
8. ANNEXOS
8.1 El qüestionari de l’enquesta 8.2 Extracte de l’informe ”Estadística d’usos lingüístics a Catalunya 2003” 8.3 Recull de premsa 8.4 Crònica particular d’una recerca
5
1.PRESENTACIÓ
Alguns estudiosos adverteixen -i és fàcil d’apreciar-ho amb l’observació
quotidiana- que a Catalunya, en els darrers temps, hi ha hagut un canvi
substancial d’actitud vers el català per part dels parlants de castellà.
Si bé sota la dictadura franquista el desconeixement pràctic del català era
majoritari entre els immigrants espanyols, també era majoritària la seva
percepció del català com a llengua pròpia del país que els acollia, malgrat que
en poques ocasions les circumstàncies els ajudessin a aprendre’l. Quan les
circumstàncies han canviat, poc a poc, bona part d’aquelles persones han
decidit adoptar el català com a llengua funcional mentre d’altres s’han
mantingut en el castellà per la inèrcia de vint o trenta o quaranta anys i la
dificultat de canviar hàbits o d’estudiar una llengua en edats avançades.
Però el canvi apuntat no es refereix a l’actitud dels qui van venir de fora sinó a
la d’aquells que han nascut a Catalunya en un entorn lingüístic familiar
castellanoparlant i han crescut sense conviure amb el català de manera
significativa, més enllà de l’escola. Aquest conjunt de parlants semblen
percebre el castellà com a llengua pròpia del territori on viuen, tant o més que
el català, idioma que gairebé releguen a una mena de llatí imprescindible
només per obtenir títols acadèmics.
La situació és totalment nova en els mil anys d’història del català i força insòlita
–potser única- en el panorama lingüístic mundial: Catalunya ha esdevingut un
territori on coexisteixen dues llengües oficials, de prestigi, funcionals i
conegudes pel conjunt de la població, que n’utilitza una o altra depenent de la
seva identitat lingüística o del moment comunicatiu, a vegades indistintament.
6
Una part important de la població s’identifica amb el català i una altra part,
també important, s’identifica amb el castellà (com a individu i com a membre
d’una col.lectivitat) mentre que la resta no sent la necessitat de triar i es troba
igualment còmoda en ambdues llengües.
El dubte rau en si aquesta situació és sostenible.
Els vents de la globalització són clarament favorables al castellà. La mobilitat
de persones i negocis reforça la tendència a associar les llengües més
parlades als afers més rellevants i, alhora, quan es vol arribar a un públic ampli,
a un mercat extens, es trien les llengües més parlades com a vehiculars:
informes, conferències, classes d’universitat, pel.lícules, llibres, pàgines web,
espectacles, publicitat de tot tipus... Costa de defensar el manteniment del
català en actes o converses, per exemple, quan algú afirma no entendre’l i, en
canvi, coneix o xampurreja el castellà. I molt sovint hi és aquest algú, siguin
nous immigrants, executius o becats de qualsevol país del món
Però la mateixa globalització que posa en perill la supervivència de moltes
llengües, també del català, afavoreix el coneixement de la diversitat i la riquesa
lingüístiques; així com la presa de mesures per frenar el degoteig constant de
llengües que desapareixen i la protecció d’aquelles que tenen dificultats per
sobreviure.
Caldrà veure, doncs, qui tiba més la corda “global” en matèria idiomàtica: a un
cap, els interessos econòmics, de poder, de control, de mercat; i a l’altre, la
cultura, la sensibilitat lingüística, la consciència.
Aquesta petita investigació neix del convenciment que la consciència idiomàtica
és avui una arma imprescindible per a mantenir el tresor lingüístic i cultural del
planeta. I, en particular, per a mantenir l’actual equilibri entre les llengües
catalana i castellana a Catalunya o bé, fins i tot, decantar-lo a favor de la
primera. Al capdavall, la llengua catalana és el patrimoni més genuí que el
conjunt dels Països Catalans podem aportar a la humanitat.
7
2. INTRODUCCIÓ CONCEPTUAL
A continuació introduïm els conceptes sociolingüístics que ens permetran
apropar-nos al nivell de consciència idiomàtica de la població que estudiem.
D’una banda, definim i distingim entre llengua familiar, d’identitat i
d’identificació, conceptes que es refereixen a l’ús i percepció de la llengua a
nivell personal. I d’altra, exposem tres tipus de bilingüisme: l’un, com a aptitud
individual, un segon com a circumstància col.lectiva (social) i l’últim com a
tipologia de conversa (passiu).
Per acabar, farem un repàs a les idees que s’han formulat sobre aquests
conceptes i sobre la consciència lingüística des de la sociologia catalana a
través del temps.
8
2.1 Llengua familiar, d’identitat i d’identificació
Les grans onades d’immigració espanyola del segle passat han marcat
Catalunya d’una manera tan important -des d’un punt de vista sociolingüístic-
que avui, més del 50% de la població que hi viu afirma parlar amb els seus
pares en castellà (veure annex 8.2).
Per això prenen una importància especial els conceptes que definim en aquest
apartat.
Aquí entenem com a llengua familiar la llengua que s’utilitza, majoritàriament,
en la conversa amb pares, germans, parella i fills.
Més enllà de l’entorn familiar, entendrem com a llengua d’identitat aquella en la
qual hom reconeix que pensa, que es comunica amb ell mateix, i com a llengua
d’identificació, aquella en la qual hom se sent més a gust. Partint d’aquestes
definicions, la no coincidència entre llengua familiar i llengua d’identitat pot
indicar un canvi significatiu en la relació amb la llengua des del passat fins avui.
Mentre que una llengua d’identificació diferent a la llengua d’identitat pot
anunciar un canvi d’hàbits lingüístics en un futur proper: si un se sent més a
gust amb el català malgrat pensar en castellà i persisteix en aquesta sensació,
probablement acabarà pensant en català i, per tant, identificant-se en aquesta
llengua.
9
2.2 Bilingüisme individual, bilingüisme passiu i bilingüisme social
El concepte i la mateixa paraula de bilingüisme han caigut en cert descrèdit en
alguns moments de la història recent de la sociolingüística catalana i han sigut
font de polèmica.
Aquí, lluny de polèmiques, volem utilitzar-la per distingir tres realitats
lingüístiques que es donen avui a Catalunya.
Amb bilingüisme individual entenem el fet que una persona conegui i utilitzi de
manera indistinta o no dues llengües.
Un individu bilingüe passiu serà aquell qui no sap parlar la llengua de l’altre
però l’entén i, per tant, pot prendre part en un diàleg bilingüe. Per extensió, en
aquest treball designarem bilingüisme passiu a la conversa bilingüe que
s’estableix quan un dels parlants (majoritàriament, el castellanoparlant) o tots
dos exerceixen com a bilingües passius.
Finalment, anomenem bilingüisme social a la situació lingüística que es
produeix en una comunitat quan conviuen de manera important dues llengües
per motius històrics, socials, econòmics, polítics...
La situació és complexa i sembla difícil que en pugui resultar un ús equilibrat
d’ambdues llengües en els diferents àmbits funcionals que no posi en perill una
o altra llengua però alguns sociolingüistes com Albert Bastardas (1997) ho
proposen com a objectiu possible per Catalunya.
10
2.3 Consciència idiomàtica o lingüística
El Diccionari de Sociolingüística (2001) defineix la consciència lingüística
com el conjunt d’elaboracions mentals, expressades i documentades o
implícites i larvades, amb què una comunitat lingüística es percep com a
singularitzada per la llengua que fa servir i vinculada o oposada, d’acord amb
els contextos, a les llengües i comunitats de l’entorn. Abasta, doncs, les formes
de pensament, les creences, les motivacions i les actituds que configuren uns
valors simbòlics per a un determinat grup lingüístic.
11
2.4 Què hi diuen alguns precursos de la sociolingüística
Diferents escriptors i estudiosos catalans de totes les èpoques (des de Ramon
Llull o Ramon Muntaner a Valentí Almirall i Carles Riba) han posat en primer
pla la importància de la consciència lingüística i han fet propostes per tenir cura de la vitalitat de la llengua a través d’una major conscienciació tant de la seva
potència com de la seva fragilitat.
A continuació apuntem un comentari breu de sis d’aquests precursors -citats
per Solé Camardons (1) Josep Yxart (Tarragona 1852-1895), crític literari
Malgrat remarcar la influència dels hàbits i les rutines, Yxart anomenava com a
factors positius per al manteniment del català la consciència lingüística activa
i la lleialtat lingüística.
Josep Armengou (Berga 1910-1976), eclesiàstic i escriptor
Per a Armengou, un idioma és l’ànima col.lectiva, la manera d’ésser i de pensar
d’una comunitat humana. Afirmava: “un diàleg bilingüe és un diàleg per
excel.lència(...) hem de suposar sempre que el nostre interlocutor entén la
llengua del país”.
(1) Les idees i les propostes dels precursors de la sociolingüística catalana
http://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm02estiu/catalana/jsole1_5.htm
Article de Jordi Solé i Camardons, publicat a «Noves SL», estiu 2002.
12
Carles Riba (Barcelona 1893-1959), escriptor noucentista
Carles Riba veia el català com a element cohesionador de la nacionalitat i
demanava a les elits intel.lectuals que en fessin una llengua de cultura. Analitzà
el procés de substitució del català i només s’explicava que hagués pogut
resistir la penetració d’una llengua amb prestigi i poder com el castellà gràcies
a la força del sentiment.
Alexandre Galí (Camprodon 1886-Barcelona 1969), pedagog i historiador
El rebuig d’Alexandre Galí al bilingüisme social era una actitud ètica a favor
de les llengües subordinades. Creia que només hi ha bilingüisme quan es
produeixen fenòmens d’alteració o pertorbació lingüística, distingint aquesta
situació del bilingüisme equilibrat que es pot donar en individus isolats.
Carles Salvador i Gimeno (València 1893-1955), poeta, pedagog i gramàtic
Aferrissat defensor de la unitat del català des del País Valencià, Salvador
proposava la consciència lingüística contra les interferències polítiques
imperialistes espanyoles. “Mor una llengua quan no hi ha qui la parle” deia
referint-se a la substitució idiomàtica.
Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992), assagista
Pioner per excel.lència de la sociolingüística catalana, Fuster considerava que,
dins un context de conflicte, els idiomes esdevenen instruments o formes de
dominació i que la qüestió de l’idioma és una qüestió política.
Va fer una proposta de sobirania sociolingüística: militància, planificació,
monolingüisme català i defensa de la llengua comuna de Salses a
Guardamar i de Fraga a Maó. Resumint, viure en català.
13
2.5 Què hi diu la sociolingüística d’avui El Cercle XXI és un grup sociolingüístic que va néixer arran de l’afirmació feta
per un eurodiputat l’any 2000 en el sentit que la llengua sotmesa a
discriminació a Catalunya era la castellana. Aquestes són algunes de les
seves idees al voltant del concepte de conciència lingüística (1):
-> “A còpia de dècades i dècades d'imposició, s’ha après la llengua
dominant i assumit inconscientment l'obligació de parlar-la, interioritzant
aquesta obligació fins al punt de percebre-la com un impuls intern, propi, que
surt de les entranyes.”
-> “Es passen a la llengua dominant per educació, suprimeixen els
estímuls per a l'aprenentatge; com que no hi ha aprenentatge, s'enforteix la
idea d'obligació de passar-se a la llengua dominant. I així, de mica en mica, la
llengua dominant esdevé el medi i el mitjà per a la integració social.”
-> “Tots els analistes estan d'acord que hi ha una immensa capacitat de
parlar català soterrada, amagada.”
-> “És possible modificar els hàbits i construir un context d'acolliment
molt més favorable al català? Certament, es pot fer. Per aconseguir el canvi,
cal determinació, capacitat de lideratge, capacitat de seducció i ser conscients de la importància del repte.” (1) Trencar el cercle viciós
http://www.cercle21.org/butlleti/02/editorial.htm
Editorial del butlletí núm 2 de Cercle XXI, 27 de maig de 2004.
14
3.PLANTEJAMENT DE LA INVESTIGACIÓ
Segons el concepte exposat de consciència lingüística i la bibliografia
consultada, es pot deduir que a la Catalunya d’avui hi ha dos grans grups
d’usuaris de castellà en què la consciència de pertànyer a la comunitat
lingüística catalana no hi deu ser present, no actua o bé ho fa d’una manera
feble:
- el grup de castellanoparlants que ja han nascut aquí i han crescut
percebent el castellà com la seva llengua i la del territori on viuen (no
l’única però sí la predominant, la important, útil i necessària per als seus
interessos) i
- el grup de catalanoparlants que canvien al castellà sistemàticament en
una gran part de situacions comunicatives sense adonar-se’n, de
manera gairebé automàtica, com a resposta a una mena d’obligació
interioritzada a través de la història.
Tal com va comprovar Woolard (1992) a la Barcelona metropolitana, aquests
parlants usen el castellà si senten o intueixen que algun dels possibles oients
no és d’origen catalanoparlant, encara que l’oient en qüestió participi a la
conversa en català. Boix i Vila (1998) també esmenten aquest coneixement
adormit i el consideren susceptible de ser activat en circumstàncies adequades.
Són els parlants potencials que aglutinen bona part de la immensa capacitat de
parlar català soterrada, amagada, que menciona Cercle XXI (veure 2.5).
Per tant, aconseguir potenciar la consciència lingüística (a nivell individual i a
nivell social) ens sembla una de les claus en el procés d’una normalització
efectiva de la llengua catalana.
15
3.1 Preguntes i objectius
Amb aquest estudi ens plantegem les preguntes següents:
- Fins a quin punt la consciència idiomàtica intervé en la tria de llengua en
les situacions lingüístiques quotidianes?
- Amb quines variables socioculturals la consciència idiomàtica es
relaciona?
- Fins a quin punt l’ús del català és determinat pel nivell de consciència
lingüística del parlant?
Mirarem de respondre-les amb l’objectiu d’analitzar de quina manera es
relaciona la consciència idiomàtica amb la vitalitat del català a Catalunya i les
seves perspectives de futur.
D’acord amb la definició de Solé Camardons (1), l’estudi tindrà un enfocament
identitari ja que considerem la llengua com un signe d’identitat individual i
col.lectiu.
(1) Els mètodes bàsics de recerca sociolingüística
http://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm00tardor/metodologia/sole1_1.htm
Article de Joan Solé Camardons publicat a la revista «Noves SL» la tardor del 2000.
16
3.2 Proposta d’hipòtesis
Partirem de tres hipòtesis:
- Les persones bilingües són poc conscients de les motivacions que els
porten a triar una llengua o altra en situacions quotidianes diverses.
- La consciència idiomàtica és sensiblement més elevada en aquelles
persones que s’impliquen en el seu entorn cultural o polític.
- Tenir consciència idiomàtica provoca la modificació de les normes d’ús a
favor del català. Si un parlant, per exemple, compta amb un grau elevat
de consciència lingüística tendirà a no convergir al castellà malgrat
l’interlocutor sigui castellanoparlant.
Aquestes hipòtesis no les podrem contrastar per tal de validar-les o no perquè
no farem una validació estadística dels resultats. No obstant, sí que en podrem
deduir tendències d’ús i d’opinió i, en aquest sentit, podran esdevenir una ajuda
per a elaborar polítiques lingüístiques més encarades a la realitat.
17
4. METODOLOGIA
4.1 El qüestionari: el grup d’anàlisi
Realitzem una enquesta quantitativa per mitjà d’un qüestionari que conté
preguntes tancades amb opció a dues respostes (català/castellà) i preguntes
categoritzades o d’elecció múltiple: una part amb resposta en ventall i la resta
d’estimació, en les quals es demana el nivell d’adhesió (d’1 a 5) cap a certs
enunciats sobre els conceptes que es tracten en el treball. L’enquesta també
conté preguntes sobre dades personals, no identificatives, referents a variables
que ens permetran carecteritzar la mostra i categoritzar els resultats: el lloc
d’origen, el lloc de residència, l’any de naixement i l’àmbit professional.
Considerem com a grup d’anàlisi la població de Catalunya d’entre 25 i 55 anys
amb estudis de nivell universitari. La tria respon al fet que en aquesta franja de
població creiem que s’hi concentren la major part de referents en l’àmbit
empresarial, polític, cultural... És un grup que, per edat i per situació en
l’engrenatge social, es pot convertir fàcilment en model d’hàbits i consum
cultural i, per tant, donar prestigi a les seves actituds i comportaments
lingüístics.
18
4.2 La prova pilot
Per fer la prova pilot del qüestionari, busquem deu persones que s’avenen a fer
de conillets d’índies. El contesten i ens el comenten. A partir de les seves
reflexions i dels resultats analitzats, perfilem les preguntes, en modifiquem
algunes, suprimim opcions que no aporten dades significatives i n’afegim de
noves per cobrir alguna mancança.
També canviem el format dels enunciats al voltant de la consciència lingüística
que en el qüestionari pilot apareixien barrejades en una gran graella. De fet,
aquests enunciats són els que aixequen més susceptibilitats. Els reelaborem
minimitzant-ne les connotacions ideològiques però mantenint una pregunta
explícita sobre identitat comunitària.
19
4.3 El procediment
Fem la recollida de dades el mes de novembre del 2004.
Llancem l’enquesta a l’espai internàutic a través de tres llistes de correu
electrònic de caire diferent (professional, cultural i lúdic) amb l’objectiu de
contactar amb gent que correspongui a la unitat d’anàlisi triada. La primera
llista va néixer d’un grup de companys programadors en empreses de sistemes
informàtics i s’ha ampliat a través de l’entorn relacional de cadascú. Provenen,
majoritàriament, de famílies castellanoparlants. La segona llista correspon als
components d’una coral barcelonina amb seu a Ciutat Vella. La tercera
comprèn els participants en una lliga anual de jugadors de Scrabble.
Per compensar el biaix lingüístic que preveiem, el qüestionari s’acompanya del
suggeriment de reenviar-lo a persones d’origen castellanoparlant.
La reacció és ràpida i satisfactòria: un quaranta per cent del conjunt final de
respostes provenen de gent desconeguda per nosaltres i, efectivament, ajuden
a equilibrar la balança idiomàtica i a apropar-la als percentatges estadístics
oficials (1).
(1) Estadística d’usos lingüístics a Catalunya 2003. Institut d’Estadística de Catalunya.
http://www.idescat.net/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/EULC2003.pdf
20
Hem presentat l’enquesta als respondents potencials com una recerca sobre
usos i hàbits lingüístics adreçada a aquelles persones residents a Catalunya
que han incorporat el català al seu bagatge acadèmic en algun moment del seu
currículum (grup d’edat que, per concretar, hem fixat entre els 25 i els 55 anys).
Aquesta ha estat una mesura per assegurar que tots els respondents coneguin
les dues llengües oficials del país, el català i el castellà.
D’altra banda, el fet de no anomenar en la introducció que el qüestionari inclou
unes preguntes referents a actituds i opinions envers la realitat lingüística és un
intent de “treure ferro” en la percepció del lector per tal d’aconseguir el màxim
de distensió. De fet, aquestes preguntes són la part que més ens interessa ja
que els usos s’estudien periòdicament des de l’Institut d’Estadística de
Catalunya i des d’altres institucions amb mostres més significatives i amb força
minuciositat i detall.
21
4.4 El qüestionari: continguts
El qüestionari (veure annex 8.1) s’estructura en dos grans blocs.
El primer fa referència a l’ús familiar i social de la llengua.
Deixant sempre clara l’opció a contestar en blanc si la resposta no sembla
pertinent, es presenten diferents situacions i contextos lingüístics en els quals
s’ha d’indicar quina és la llengua que s’usa majoritàriament. Es comença pels
usos lingüístics en l’entorn familiar (pares, germans, parella, fills) i acadèmic
(institut, Universitat) per continuar amb la llengua de consum en els mitjans de
comunicació (premsa, literatura, ràdio, televisió) i en l’àmbit de les noves
tecnologies (correu electrònic i navegació per Internet). Finalment, cal indicar
l’ús en el món associatiu (cultural, solidari, esportiu, polític) i en la vida
quotidiana (amics, feina, botigues, mestres dels fills).
També es pregunta per l’evolució de l’ús en un període de 10 anys (si es
decanta cap el català, cap el castellà o es manté en la mateixa proporció), per
la llengua d’interpelació a un desconegut, per la preferència lingüística
convidant a acabar la frase crec que penso principalment en... (a 2.1
l’anomenàvem llengua d’identitat) i per la llengua d’identificació que serà
aquella amb què completin la frase de parlo més a gust en...
En cas que el respondent sigui castellanoparlant, se li demana per quin motiu
parlaria més en català del que ho fa (una d’entre quatre opcions possibles: la
superació de la vergonya, la necessitat, un millor accent, o que l’interlocutor
catalanoparlant no canviés de llengua en dirigir-se-li).
22
El segon bloc consta de quatre graelles que agrupen una sèrie d’enunciats per
puntuar segons el grau d’adhesió.
Dues graelles presenten opinions sobre el bilingüisme, una a nivell individual i
l’altra, a nivell social. Les dues restants formulen opinions respecte a la llengua
vista com a factor de cohesió col.lectiva o vista com a eina individual de
comunicació (tercera graella) i respecte a la diversitat lingüística vista com a
riquesa o com a destorb (quarta graella) .
El qüestionari finalitza amb unes preguntes sobre identitificació territorial i
dades personals.
23
4.5 Els enquestats: característiques de la mostra
Rebem 107 enquestes però 3 d’elles corresponen a persones nascudes abans
de 1950 i 4 a persones nascudes posteriorment al 1980.
Bandejades aquestes 7 enquestes, resulta que l’atzar ha triat el número 100 i
els percentatges de l’anàlisi dels resultats coincidiran amb els números
absoluts. Un altre caprici de l’atzar és la paritat de sexes: ens responen 50
individus de sexe masculí i 50 de femení, exactament.
Segons l’any de naixença, el grup que correspon a la dècada intermitja d’entre
les tres que comprenen la mostra, la dels anys 60, és el més nombrós. Aquest
grup ha viscut plenament la transició lingüística a nivell acadèmic, començant
l’escolarització totalment en castellà i acabant-la gairebé en català.
4.1 Any de naixement
del 50 al 5911%
del 60 al 6953%
del 70 al 7936%
24
Els enquestats són nascuts bàsicament a Catalunya, amb una petita
representació de persones originàries del País Valencià, Mallorca, la Franja de
Ponent i la resta de l’Estat Espanyol. D’acord amb les característiques de la
mostra, tots ells viuen actualment a Catalunya.
4.2 Lloc d'origen
61%16%
17%
4%
2%BCN
zona metropolitana
resta de comarques deCatalunyaresta de PaïsosCatalansresta de l'EstatEspanyol
La majoria de les respostes provenen de Barcelona i la seva àrea
metropolitana, en proporció semblant. Una petita part prové de la resta de
comarques catalanes.
4.3 Lloc de residència
46%
40%
14%
BCN
zona metropolitana
resta de comarques deCatalunya
25
Aquest és l’aspecte de la mostra quant a la distribució per àmbits professionals:
4.4 Àmbit professional
administració14%
biosanitari17%
cultura16%docència
17%
recerca19%
tècnic17%
Dins l’àmbit administratiu s’hi engloben els rams de l’administració, de
polítiques, d’economia.
Dins de l’àmbit de cultura, professionals relacionats amb el món editorial,
periodisme, biblioteconomia, traducció.
L’àmbit docent comprèn l’ensenyament primari, el secundari, el d’adults i el
musical.
L’àmbit biosanitari inclou professions com medecina, farmàcia, psicologia,
química o veterinària.
Es consideren dins de l’àmbit tècnic els aquitectes, informàtics o enginyers.
Finalment, apareix un darrer àmbit de recerca i investigació.
26
4.6 Divisió de la mostra en dues parts La diversitat de matisos sobre opinions i actituds lingüístiques que intenta
copsar el segon bloc del qüestionari podria donar joc a infinitat de lectures i
interpretacions, sobretot si la mostra fos major i del tot representativa.
Aquí, tenint en compte la dimensió acotada d’aquest estudi, hem decidit limitar-
nos a distribuir la mostra en dos grups A i B que identifiquen els grups amb més
o menys consciència idiomàtica, la qual cosa ens permetrà avaluar els hàbits i
usos de llengua en cada grup i comparar-los. Podríem considerar que el grup
A és el de consciència alta mentre que el grup B és el de consciència baixa.
Cadascun dels grups conté la meitat exacta (el 50%) dels enquestats. La
distribució es porta a terme després d’ordenar la suma de les puntuacions que
els enquestats donen a quatre dels enunciats que hem triat com a més
significatius. Ara bé, quins enunciats hem triat i per què?
1. El bilingüisme passiu facilita l’aprenentatge de la llengua de l’altre.
Les dues primeres opcions de la primera graella parlen de comoditat o
incomoditat del bilingüisme passiu i les descartem perquè podrien estar
relacionades amb l’aptitud del respondent tant o més que amb l’actitud. La
tercera opció (mesura de normalització) té un caire polític o ideològic i el
desestimem perquè aquest punt de vista no és prioritari en el nostre estudi.
27
Donat que a Catalunya, qualsevol ciutadà comprèn i sap parlar el castellà,
entenem que un respondent que s’adhereixi a l’opció triada és partidari que els
catalanoparlants no convergeixin al castellà quan conversen amb
castellanoparlants ja que si es mantenen en el seu idioma donen l’oportunitat
d’escoltar el català, d’aprendre’l i de sentir-lo més proper. Un enquestat que
s’adhereix a aquesta opció té consciència de la importància d’extendre
l’aprenentatge i, per tant, l’ús de la llengua.
2. Una societat bilingüe no és mai espontània sinó fruit d’un procés
traumàtic (immigració massiva, colonització,...)
La primera opció de la segona graella la descartem pel lleu matís ideològic en
l’ús del llenguatge (en una societat bilingüe, una llengua sempre domina l’altra).
D’altra banda, parlar de convivència pacífica (segona opció) o d’enriquiment
lingüístic (última opció) ens sembla una mica ambigu: si bé aquests enunciats
podrien indicar cert grau de consciència lingüística, també podrien ser opinions
conservadores o resignades davant la situació lingüística imperant que no es
pregunten si aquella situació és positiva per a tothom o bé quins camins hi han
portat.
L’opció triada creiem que pressuposa una abstracció per part de l’enquestat,
una observació de la llengua més enllà del seu ús quotidià seguida d’una
conclusió conscient .
3. Crec que seria desitjable que la llengua de comunicació i cohesió d’una
comunitat fos la llengua pròpia del territori on viu.
4. En un món globalitzat, la diversitat lingüística és un patrimoni mundial
que cal protegir i preservar.
En aquestes dues últimes graelles les opcions triades es justifiquen per elles
mateixes.
28
Donat que cada enunciat es pot puntuar d’1 a 5, la suma variarà entre 4 i 20.
El grup A inclou els 50 enquestats amb puntuació més alta (19, 18, 17 i 16) i el
grup B inclou la meitat restant. Excepte 4 individus que donen puntuació força
baixa (9, 10) i molt baixa (5, 6), la resta es troben entre l’11 i el 15. Tenint en
compte que 12 seria la puntuació corresponent a una posició neutra, els
enquestats del grup B són individus amb una adhesió menor a enunciats que
relacionem amb la consciència lingüística sense estar-hi, en general, totalment
en contra.
Vegem com es distribueixen els enquestats dintre de cada grup (A i B) segons
les dades personals d’edat i professió (comparar amb gràfics 4.1, 4.4):
4.5 Any de naixement - grup A
6
16
28
50 a 59
60 a 69
70 a 79
4.6 Any de naixement - grup B
5
25
20 50 a 59
60 a 69
70 a 79
4.7 Àmbit professional - grup A
5
9
116
10
9
administració
biosanitari
cultura
docència
recerca
tècnic
4.8 Àmbit professional - grup B
9
8
511
9
8
administració
biosanitari
cultura
docència
recerca
tècnic
29
Segons l’any de naixement, l’únic col.lectiu amb menys individus en el grup de
consciència lingüística alt que en el baix (16 vs 20) és el que comprèn les
generacions més joves (nascuts entre el 70 i el 79).
Segons l’àmbit professional, destaca el cultural amb més enquestats
conscients (11 vs 5) i, encara que les xifres no siguin massa significatives, ens
sorprèn que l’àmbit amb menys consciència sigui el docent (6 vs 11) seguit de
prop per l’administratiu (5 vs 9). Els enquestats de la resta d’àmbits es
reparteixen entre els grups A i B en quantitats semblants.
A continuació veiem com es distribueixen els enquestats dintre de cada grup
segons el lloc de residència (comparar amb gràfic 4.3)
4.9 Lloc de residència - grup A
Barcelona44%
Resta de comarques de
Catalunya14%
Zona metropolitana
42%
4.10 Lloc de residència - grup B
Barcelona55%
Zona metropolitana
40%
Resta de comarques de
Catalunya5%
Observem que la ciutat de Barcelona absorveix més de la meitat del grup
menys conscient mentre que la gent de comarques està força conscienciada
(14 vs 5) lingüísticament i els residents a les comarques metropolitanes es
reparteixen entre un i altre grup en proporció semblant.
30
5.L’ANÀLISI DELS RESULTATS DE L’ENQUESTA
5.1 Usos lingüístics 5.1.1 L’entorn familiar i quotidià
Comencem amb l’anàlisi dels usos lingüístics en l’entorn familiar dels
enquestats.
Hem analitzat globalment els resultats de la primera graella del qüestionari on
es demana per la llengua del pare, de la mare, entre pare i mare, amb els
pares, entre germans, amb la parella i amb els fills.
Quan totes les preguntes tenen CATALÀ per resposta, hem codificat llengua
familiar: EXC CATALÀ i igualment amb el CASTELLÀ. Quan de les 7
preguntes, entre 5 o 6 es responen amb CATALÀ, hem codificat llengua familiar
amb MÉS CATALÀ i iguament amb el CASTELLÀ. La resta de casos (3
respostes amb CATALÀ i 4 amb CASTELLÀ o a la inversa) les codifiquem com
a AMBDUES.
5.1. Llengua familiar
exc català57%
ambdues6%
més castellà10%
exc castellà21%
més català6%
31
Aquesta classificació, evidentment, amaga casos particulars. Per exemple, la
llengua familiar d’un respondent podria aparèixer com a MÉS CATALÀ tant si
parla castellà amb els pares i català amb els fills com al revés, cosa que
indicaria un tipus de bilingüisme molt diferent, sobretot de cara a fer hipòtesis
evolutives.
Tanmateix, l’hem creat perquè volíem que l’entorn lingüístic familiar aparegués
a l’estudi com una dada global, de partida, i no un àmbit d’anàlisi en sí.
Considerem que hi ha un munt d’estudis més representatius i detallats que
estudien l’àmbit familiar abastament, com les mateixes estadístiques de
l’Idescat (1) .
I és just repassant aquestes estadístiques de l’Idescat que veiem, en el grup de
30 a 44 anys, un 35% de català com a primera llengua i un 44% com a llengua
de la llar (35% exclusivament) mentre que el percentatge d’enquestats que
afirma tenir el català com a llengua familiar en el nostre qüestionari és pels
volts del 60%.
Aquesta diferència d’uns 20 punts a favor del català en el nostre cas pot venir
donada pel desajust en la franja d’edat (5 anys per sota i 10 per sobre) i pel
marge més ampli de l’ítem (el català podria ser, majoritàriament, la llengua
familiar de l’individu sense ser-ne la primera llengua) però creiem que el motiu
més important deu ser el fet d’haver triat una mostra amb individus de formació
universitària. Vint o trenta anys enrera el percentatge de famílies
catalanoparlants amb fills universitaris era sensiblement superior al percentatge
de famílies castellanoparlants, moltes d’elles provinents de la immigració
espanyola del segle passat i, per tant, amb menys recursos econòmics. Malgrat
que aquest argument desapareix en una societat catalana que ha aconseguit
integrar econòmicament gran part d’aquella immigració, és possible que aviat
torni a ser vigent amb nous protagonistes: els descendents dels actuals
nouvinguts de països sudamericans, asiàtics i africans. (1) Estadística d’usos lingüístics a Catalunya 2003. Institut d’Estadística de Catalunya.
http://www.idescat.net/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/EULC2003.pdf
32
D’altra banda, veiem que mentre que un 21% té el castellà com a llengua
familiar exclusiva, a tots els nivells, un percentatge prou important, el 22%,
alterna ambdues llengües a casa (practicant, doncs, cert grau de bilingüisme),
sigui amb pares, germans, parella o fills, encara que només en un 6% dels
casos es faci un ús important d’ambdues llengües dins l’entorn familiar. En
aquest 6% s’haurien d’encabir, si n’hi haguessin, els bilingües purs, parlants
que alternen ambdues llengües indistintament. Com en altres estudis, aquí
també deduïm que el grup dels bilingües purs és minoritari, tot i que a vegades
s’hagi volgut utilitzar la seva existència com a bandera reivindicativa d’una
realitat lingüística fàcilment extensible i pretesament idílica (on tothom tindria un
domini absolut del català i del castellà i parlaria un o altre sense cap
condicionant previ). És significatiu constatar que aquests grups d’opinió que
reivindiquen el bilingüisme individual a ultrança solen ser grups amb interessos
dubtosament lingüístics.
Respecte als resultats sobre usos lingüísitcs en situacions quotidianes (gràfic 5.2), els presentem en quatre blocs (amics, feina, botigues, escola), de manera que es
puguin comparar, dins de cada àmbit, els percentatges dels respondents que s’han
decantat per una o altra de les sis opcions possibles (castellà, més castellà,
indistintament, la llengua de l’altre, més català, català).
El biaix del nostre estudi respecte a les dades de l’Idescat favorable a l’ús familiar
del català es manté en una proporció similar en l’ús en àmbits quotidians.
33
5.2 Ús de la llengua en diferents entorns
2 1 13 2 2
8
4
8
22
30
2320
32
39
27
34
42
castellà 2 1 1
més castellà que català 3 2 2
indistintament 8 4 8
la llengua de l'interlocutor 22 39 30
més català que castellà 23 20 32
català 42 34 27
amics feina botigues
El bloc que presenta un ús més elevat de CATALÀ és el d’amics, seguit de la feina
i en darrer lloc, el comercial. No obstant si ajuntem l’opció CATALÀ amb la de MÉS
CATALÀ QUE CASTELLÀ els tres blocs mostren un ús majoritari del català similar
(al voltant d’un 60%).
En els tres àmbits hi ha una representació ínfima de persones que hi usen el
CASTELLÀ exclusivament i també molt baixa, de persones que hi utilitzen MÉS
CASTELLÀ QUE CATALÀ. Aquest apartat entra en contradicció amb la nostra
experiència quotidiana i ens fa pensar que, tal com afirmen la majoria de
sociolingüistes a Catalunya, els castellanoparlants bilingües sovint són
inconscientment optimistes respecte al grau d’ús que ells mateixos fan del català.
34
Amb la considerable adhesió per part dels respondents a l’enunciat PARLO
AMB LA LLENGUA DE L’INTERLOCUTOR i per reconciliar-nos amb
l’experiència quotidiana, sospitem que moltes vegades aquest interlocutor deu
parlar en castellà. Així, l’enquesta recull un 25% de persones que responen en
la llengua de l’amic interlocutor, un 30% en la del botiguer i un 40% en la del
companys de feina.
L’àmbit escolar mereix una menció a part (gràfic 5.3). La pregunta que s’hi
refereix demana per la llengua amb què el respondent es dirigeix als mestres
dels seus fills. El volum de respostes no arriba al 40% de la qual cosa deduïm
que no arriben al 40% els enquestats que tenen fills. D’aquests, cap afirma
dirigir-se en castellà als mestres i un percentatge ínfim afirma dirigir-s’hi més en
castellà que en català o en la llengua en què sigui interpelat. Els enquestats
amb fills, doncs, perceben clarament el català com a llengua central de
l’escolaritat i, per tant, com a llengua de futur.
5.3 Amb els mestres dels fills parlo...
indistintament3%
català79%
més castellà que català
3%
més català que castellà
6%
la llengua de l'interlocutor
9%
35
5.1.2 Evolució de l’ús quotidià en els últims deu anys
5.4 Augment de l'ús en els últims 10 anys
4 5 7
47 4842
49 4751
augment castellà 4 5 7
igual 47 48 42
augment català 49 47 51
amics feina botigues
Segons ens indica el gràfic 5.4, aproximadament la meitat de la població
estudiada assegura usar més el català ara que fa deu anys. Gairebé l’altra
meitat diu usar-lo en la mateixa proporció i un petit percentatge afirma usar més
el castellà. Encara que no hi hagi una diferència significativa entre els resultats
dels tres àmbits, podríem parar esment en el 7 % de persones que usen més el
castellà ara que fa deu anys en l’àmbit comercial. És un percentatge baix però
apreciable i pensem que deu estar relacionat amb el fet que gran part de la
nova immigració treballa com a dependent en comerços i en restauració i sovint
aprèn abans el castellà que el català o bé, com en el cas dels llatinoamericans,
coneix únicament el castellà.
36
5.1.3 Ús en el consum mediàtic
5.5 Ús lingüístic en el consum mediàtic
0%10%20%30%40%50%60%70%80%90%
100%
diaris literatura ràdio tv e-mails internet
no en consumeixcatalàambduescastellà
El gràfic 5.5 ens mostra que el consum de ràdio i televisió majoritari de la
població que analitzem es realitza en català mentre que queda molt igualat el
consum de diaris i literatura. És possible que aquesta diferència clara tingui
alguna cosa a veure amb el prestigi dels mitjants tant o més que la pròpia
relació dels enquestats amb la llengua. Mentre que la valoració de TV3 i
Catalunya Ràdio, de titularitat pública, gaudeixen d’una alta valoració gairebé
unàniment, la dels mitjans escrits en català resulta molt més discutida. D’altra
banda, el món editorial opta molt sovint pel castellà, prioritzant criteris de
mercat: l’oferta en premsa i en llibres és força més reduïda en català que en
castellà i n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a qualsevol quiosc o llibreria per
corroborar-ho.
37
Quant al món de les noves tecnologies, és curiós apreciar que els percentatges
d’ús d’una i altra llengua gairebé s’inverteixen entre el correu electrònic i la
navegació per Internet. Creiem que és molt revelador que un mitjà de
comunicació tan nou com el correu electrònic en què el consumidor participa
activament i tria la llengua, potser més conscientment que en altres contextos,
es decanta de forma massiva (gairebé un 90%) pel català. A Internet, en canvi,
l’oferta evidentment molt major i diversificada empenta la majoria d’usuaris a
navegar-hi en castellà. Tot i així, pels volts d’un 30% es mantenen fidels al
català. Qui sap si, en part, el català podria ser un criteri més de selecció davant
de l’allau informativa que es passeja per les ones.
Un altre aspecte que ens crida l’atenció és la reduïda franja de persones que
afirmen usar les dues llengües de forma indistinta en el seu consum informatiu.
La franja de bilingües mediàtics només travessa el 10% en l’àmbit literari
mentre que en la resta d’àmbits pràcticament tothom afirma usar una llengua o
l’altra, majoritàriament.
38
5.1.4 L’entorn sociocultural A l’inici del treball ens féiem la pregunta sobre les variables socioculturals amb
què podíem correlacionar la tria de llengües.
El següent quadre (gràfic 5.6) ens indica que una gran majoria d’enquestats es
relacionen en català dins d’associacions de tipus cultural i social mentre que en
un percentatge una mica més baix, però també important, ho fan en
associacions esportives i de caire polític.
5.6 Ús lingüístic en associacions
0%10%20%30%40%50%60%70%80%90%
100%
cultura societat esport política
no participacatalàambduescastellà
Seria bo d’esbrinar en quina mesura aquest ús que els enquestats fan de la
llengua dintre de les associacions es tradueix, d’alguna manera, en l’ús que en
fan en la resta d’activitats quotidianes.
39
A diferència de l’apartat anterior, aquí veiem que el català passa al capdavant
del castellà en els quatre àmbits d’ús estudiats. No obstant, pels volts d’un 20%
del total de persones que afirmen formar part d’una associació esportiva hi
parlen en castellà, qui sap si encomanats per la llengua amb què s’expressen
públicament la major part dels líders esportius. El mateix percentatge, pels volts
d’un 20%, d’entre aquells qui afirmen formar part d’associacions polítiques, hi
parlen en castellà, cosa que potser entronca amb una tradició sindical més
estesa entre els obrers, molts d’ells provinents de famílies castellanoparlants
fins fa ben poc.
La tendència que s’observava en l’apartat anterior respecte als bilingües
mediàtics en el sentit que un percentatge molt petit se’n manifestava, aquí es
referma del tot i la franja d’aquells que es relacionen en ambdues llengües de
forma majoritària dintre de les seves associacions pràcticament desapareix.
Retornant al gràfic 5.2 (veure 5.1.1) observem que aquells qui afirmaven parlar
català amb els amics, a la feina o a les botigues indistintament o bé segons la
llengua de l’interlocutor, representaven un percentatge mitjà del 40% dels
enquestats.
Ara, observant els dos darrers gràfics, podem afirmar que bona part d’aquest
40% tria clarament la llengua d’ús en àmbits més específics.
40
5.2 Vorejant la consciència lingüística En aquest apartat estudiarem certs usos lingüístics, actituds i opinions que ens
apropen a la determinació de l’existència o no de consciència idiomàtica.
Comencem amb el gràfic 5.7 on es mostren els percentatges pel que fa a l’ús
immediat de la llengua, entenent-lo com a la primera resposta no conscient o
no premeditada.
5.7 En quina llengua t'adreces a un desconegut?
en català61%
en castellà4%
segons el seu aspecte
25%
no en sóc conscient
10%
Els resultats mostren que la majoria de parlants enquestats s’adrecen en català
al seu interlocutor sense cap mena de condicionant.
41
El segon percentatge més nombrós el constitueix el grup de parlants que varia
la llengua d’ús en funció de l’aspecte del parlant que se li presenta. Per tant, la
tria d’una o altra llengua depèn d’un factor aparent, extra-lingüístic però de prou
pes perquè el parlant estigui disposat a canviar de llengua.
A continuació, un deu per cent de respondents assegura no ser conscient de la
llengua que empra quan s’adreça a un desconegut.
I finalment podem parlar de minoria quan ens referim al grup de parlants que
utilitzen el castellà a l’hora d’establir contacte comunicatiu amb estranys.
Ens sembla important ressenyar que si reagrupem les dades dels tres grups
amb menor percentatge, n’obtenim un del 39 % on hi ha els parlants que en la
seva globalitat són susceptibles de canviar de llengua, és a dir, de substituir el
català pel castellà davant d’una persona que desconeixen.
Resulta significatiu que un nombre tan elevat de parlants decideixi dirigir-se en
castellà a algú del qual no en pressuposa l’idioma, amb el benentès que aquest
algú podria ser, amb molta probabilitat, catalanoparlant (malgrat la seva
aparença).
Aquest fet revel·la que, tot i la majoria d’ús del català, alguns factors tan
atzarosos com l’aspecte de l’interlocutor intervenen en la decisió de triar una o
altra llengua en dirigir-se a un desconegut i que, per tant, en un alt percentatge
de parlants, no existeix la decisió explícita de tenir una llengua de resposta
definida.
42
5.2.1 Grau de percepció de la llengua com a pròpia ¿Quina és la llengua pròpia, la nostra llengua, si ens en demanen una?
Aquesta és una pregunta aparentment senzilla però que no ho és tant. ¿És la
llengua que ens ha transmès la família i amb la qual ens hi comuniquem? ¿És
la llengua en què pensem? ¿És la llengua amb què ens sentim més a gust i
ens agradaria utilitzar més sovint? Les respostes a aquestes tres preguntes es
corresponen amb els conceptes de llengua familiar, d’identitat i d’identificació
definits a l’apartat 2.2 que abasten tres aspectes d’allò que, en ocasions,
anomenem llengua pròpia. I encara que moltes vegades coincideixen, en el
gràfic 5.8 podem apreciar que no sempre és així:
5.8 Llengua percebuda com a pròpia
21 2117
22
7 9
57
72 74
castellà 21 21 17
ambues 22 7 9
català 57 72 74
a nivell familiar penso més en...
hi parlo més a gust
43
El gràfic 5.8 assenyala una línia de futur creixent respecte a l’ús del català. Un
15% de persones que tenen el castellà com a llengua familiar afirmen pensar
en català i encara una mica més, un 17%, afirmen que el català és la llengua
en què se senten més a gust, és a dir, la llengua amb què s’identifiquen i que
és de preveure esdevindrà la més usada en la seva vida quotidiana.
És difícil de saber si aquesta situació respon a una decisió més o menys
conscient en algun moment de la vida dels enquestats o si ha sigut fruit d’un
procés gradual i poc dirigit. Però el sol fet d’haver de respondre a les preguntes
referents a aquesta qüestió (veure annex 8.1), implica que l’enquestat s’hagi
parat a reflexionar i hagi pres consciència de la llengua en la qual pensa i en
quina, de les dues que coneix, avui i ara se sent més a gust.
Observant el gràfic 5.8 amb més deteniment, ens adonem que el 17%
d’individus que guanya el català com a llengua d’identitat respecte a la llengua
familiar es correspon exactament amb el 17% que perd l’enunciat ambdues
referint-se a aquells qui pensen en català o en castellà de forma indistinta
respecte als qui les alternen en l’entorn lingüístic familiar.
I si bé havíem descobert que, com a màxim, el 6% d’enquestats podien exercir
com a parlants bilingües purs en l’entorn familiar (5.1.1), ara, sense preguntar
per cap entorn específic, un 7% declara pensar indistintament en català i en
castellà. La franja de població que alterna ambdues llengües amb tota
naturalitat sembla confirmar-se, doncs, clarament minoritària.
Per acabar, anotem que el percentatge entre castellà com a llengua familiar i
com a llengua d’identitat coincideix del tot però que, curiosament, el castellà
perd quatre punts com a llengua d’identificació. O sigui que, pel cap baix, hi ha
un 4% dels enquestats amb el castellà com a llengua de comunicació familiar
que, tot i afirmar que pensen en castellà, se senten més a gust parlant en
català.
44
5.2.2 Valoració del bilingüisme
En aquest apartat analitzem les respostes donades a les dues primeres
graelles del segon bloc del qüestionari (veure annex 8.1) segons l’opinió dels
enquestats respecte els conceptes de bilingüisme passiu i bilingüisme social
(veure 2.2).
Codifiquem l’adhesió als enunciats còmode, facilita l’aprenentatge, mostra de
convivència pacífica i ideal per a l’enriquiment lingüístic amb una puntuació
mitjana de 4 com a POSITIU i amb una de 5 com a MOLT POSITIU. Mentre
que la incomoditat, la provisionalitat, el domini d’una llengua sobre l’altra i
l’opinió que el bilingüisme és fruit d’un procés traumàtic els codifiquem com a
PROBLEMÀTIC o MOLT PROBLEMÀTIC segons si la mitjana és 4 o 5
respectivament.
Una puntuació mitjana de 3 d’entre tots els enunciats la codifiquem sota
l’enunciat EM RESULTA INDIFERENT.
5.9 Què et sembla el bilingüisme?
0 5 10 15 20 25 30 35
em resulta indiferent
molt positiu
positiu
positiu però problemàtic
problemàtic
molt problemàtic
45
Al gràfic 5.9 veiem que un 30% dels enquestats consideren el bilingüisme, en
general, molt positiu i afegint-hi el percentatge d’aquells qui el consideren
positiu, sumen més d’un 50 % els respondents que perceben el bilingüisme
com una bona situació a nivell social i un acte comunicatiu amb valor afegit a
nivell individual. Suposem que aquestes persones viuen la realitat lingüística a
Catalunya sense qüestionar-la, amb el convenciment que la barreja entre català
i castellà és natural i fructífera.
Per contra, hi ha un 40 % d’enquestats que veuen aquesta barreja
problemàtica, d’entre els quals gairebé un 20% consideren que és alhora
positiva i problemàtica. Ens atreviríem a pronosticar que aquest 20 % darrer es
troba íntegrament dins la part de respondents que manifesten un nivell més alt
de consciència lingüística, percentatge que creiem prou significatiu com per
ajudar a mantenir aquesta consciència desperta en la resta de la població.
46
5.2.3 Grau de percepció de la llengua com a indicador de cohesió social Per exposar gràficament la percepció de la llengua com a element
cohesionador per part dels enquestats a partir de les seves respostes a la
tercerca graella del segon bloc (veure annex 8.1) hem codificat l’adhesió a les
afirmacions la llengua és una qüestió individual...i la vitalitat de la llengua té
poca veure amb el funcionament de la comunitat... sota l’enunciat INDIVIDUAL
i l’adhesió als dos darrers enunciats on apareix l’element territorial, cultural i
històric de la llengua sota COMUNITÀRIA.
Les respostes que no s’inclinaven en un sentit o altre les hem englobat dins
l’enunciat ENTRE UNA COSA I L’ALTRA.
5.10 La llengua té una dimensió individual o comunitària?
0 5 10 15 20 25 30 35 40 45 50
no contesta
individual
entre una cosa i l'altra
comunitària
Observant el gràfic 5.10 es veu que un percentatge molt important
d’enquestats, (prop del 45%) no té clara una preponderància individual o
47
comunitària en la seva visió de la llengua. Creiem que és un terreny ampli a
abonar en el sentit que hi podem imaginar una franja de població amb judicis
lingüísitcs poc definits, en moviment, una franja oberta a debatre i a aprendre.
Mentre que un 30% posa la dimensió comunitària de la llengua per davant de la
individual, per un 25% de la mostra la llengua és una eina del tot individual.
Una quarta part dels enquestats, doncs, entenen la llengua des d’un punt de
vista eminentment utilitari i la seva postura respecte al creixement o no de l’ús
del català en un futur proper no es pot esperar massa reivindicativa.
Pot ser una investigació interessant per a futurs estudis relacionar el grau de
percepció de la llengua com a cohesionador social que acabem d’analitzar i la
identificació dels enquestats amb un o altre àmbit comunitari. Aquí, de moment,
ens limitarem a analitzar-ho per separat.
Els respondents del qüestionari podien triar entre un ampli ventall de grups
comunitaris que tenen a veure amb divisions territorials, polítiques o
simplement referencials, com la humanitat, i que remeten directament al sentit
d’adscripció dels parlants.
5.11 Amb quina comunitat t'identifiques més?
cat54%
ppcc15%
esp2%
eu3%
poble5%
bcn8%
comarca1%humanitat
12%
48
El gràfic 5.11 mostra que una majoria dels enquestats s’identifica amb
Catalunya com a comunitat. El segon sector més nombrós de parlants
s’identifica amb el conjunt dels Països Catalans. S’estableix, doncs, una
associació directa entre la llengua i el sentit de pertanyença a una comunitat.
A continuació és curiós constatar que la tercera comunitat de la qual els
parlants se’n senten part és la humanitat. Tenint en compte que aquest és un
concepte global i poc concret, és destacable l’alta significació que té per a un
bon nombre dels enquestats.
Després segueix el grup de parlants que se senten, abans que d’enlloc més, de
Barcelona. Aquesta dada té a veure amb el fet que la majoria dels enquestats
viuen en aquesta ciutat o en la seva àrea metropolitana. A comarques, en
canvi, tendeixen a identificar-se d’una manera més directa amb Catalunya o els
Països Catalans com a àmbits de pertinença.
El següent grup comprèn els individus que es reconeixen comunitat en tant que
membres d’un poble. És sorprenent que, havent-hi un gran nombre de
comunitats d’adscripció a l’hora de triar, una bona colla de parlants se sentin
membres de la comunitat més petita de totes les establertes. No obstant, és
lògic que, com a forjador de costums i d’una dinàmica pròpia, el poble generi,
per si mateix, un sentiment de comunitat i de pertinença molt fort.
Un grup força menys nombrós és el dels respondents que admeten identificar-
se, en primer lloc, amb Europa. Probablement perquè és vista, encara, com
una comunitat de referència política i governamental, sense un lligam estret
amb els individus que busquen la seva comunitat de referència molt més aprop.
Cal dir que Europa està constituïda per molts països i, alhora, moltes llengües,
de manera que el català n’és una més i per això, segons déiem en començar
l’anàlisi d’aquest gràfic 5.11, la Comunitat Europea no esdevé un àmbit de
pertinença majoritari.
Finalment, els grups d’adscripció més minoritària són Espanya i Comarques.
49
5.2.4 Valoració de la diversitat lingüística Per crear el 5.12 hem codificat l’adhesió a les opinions que apareixen a la
quarta graella del segon bloc del qüestionari (veure annex 8.1). Si puntuen 4 o
5 a la primera opció (la llengua, patrimoni mundial a protegir) i a la última (reflex
de diversitat), anotem que, per a l’enquestat, la diversitat lingüística és D’UNA
GRAN RIQUESA mentre que si la puntuació de mitjana entre les opcions
segona (barrera) i tercera (despesa administrativa) és 4 o superior anotem que
és CONFLICTIVA. Respostes intermitges les hem codificat com ENTRE UNA
COSA I L’ALTRA.
5.12 Valoració de la diversitat lingüística
0 10 20 30 40 50 60
no contesta
conflictiva
entre una cosa il'altra
d'una gran riquesa
Com que observem que les respostes es corresponen bastant amb les del
gràfic 5.10 on s’exposava la visió individual o comunitària de la llengua, hem
ajuntat els dos gràfics en un de sol, el 5.13, per tal de poder-los comparar
millor.
50
5.13 Valoració comparada de les llengües com a patrimoni universal, individual o comunitari
0 10 20 30 40 50 60
no contesta
individual iconflictiva
entre una cosa il'altra
comunitària i d'unagran riquesa
dimensió universaldimensió individual/comunitària
Veiem que el grup d’enquestats que considera principal la dimensió comunitària
de la llengua té un volum semblant, una mica per sota, al grup que considera
la diversitat lingüística d’una gran riquesa. La mateixa relació es produeix entre
els enquestats que no es decideixen entre els dos pols enunciats. La diferència
apareix, en canvi, en sentit contrari en el tercer parell de respostes: mentre que
no arriben a 10% els enquestats que consideren conflictiva la diversitat
lingüística, passen del 20% aquells que prioritzen la dimensió individual de la
llengua per davant de la comunitària.
Malgrat les diferències, doncs, és curiós constatar aquesta correlació marcada
entre la visió comunitària de la llengua i la consideració de la diversitat lingüista
com a font de riquesa
51
5.3 De la consciència a l’ús El segon bloc del qüestionari (veure annex 8.1) consta de quatre graelles
relatives a quatre conceptes (bilingüisme passiu, social, la llengua com a factor
de cohesió i la diversitat lingüística) estretament relacionats amb la definició
presentada de consciència lingüística.
En aquest apartat ens proposem establir algunes de les moltes relacions
possibles entre el nivell de consciència idiomàtica que es pot deduir, doncs, de
les respostes a aquest segon bloc i altres variables referents als usos i actituds
lingüístiques (la llengua familiar, la percebuda com a pròpia i la d’interpelació a
un desconegut) que els enquestats manifesten . De fet, a partir de les dades
recollides, la investigació es podria ampliar fàcilment establint relacions en el
mateix sentit amb noves variables.
Començarem, però, estudiant el comportament dels enquestats segons la
identitat territorial, força lligada –ja ho hem apreciat en un apartat anterior- a la
identitat lingüística (comparar amb gràfic 5.11).
52
5.14 Identitat comunitària - grup A
poble4%
cat58%
ppcc26%
bcn2%humanitat
6%
eu4%
5.15 Identitat comunitària - grup B
bcn14%
cat50%
esp4%
poble6%
comarca2%
humanitat18%
eu2%
ppcc4%
Amb aquests gràfics comprovem que, clarament, la variable de la identitat
territorial està directament relacionada amb el nivell de consciència lingüística.
Com a detalls remarcables observem que gairebé la totalitat dels enquestats
que s’identifiquen territorialment amb els Països Catalans presenten un alt
nivell de consciència lingüística mentre que els qui afirmen sentir-se identificats
53
amb Barcelona abans que amb les altres entitats territorials presenten, també
gairebé en la seva totalitat, un nivell baix.
Aquells qui se senten pertanyents a la humanitat es reparteixen entre els dos
grups amb una proporció més elevada cap al grup menys conscient
lingüísticament mentre que passa al revés amb els qui se senten de Catalunya
(el grup més nombrós, amb més de la meitat del total d’enquestats).
Examinem ara la distribució dels enquestats segons la variable llengua familiar
(comparar amb gràfic 5.1):
5.16 Llengua familiar - grup A
exc català76%
exc castellà10%
més castellà6%
més català4%
ambdues4%
5.17 Llengua familiar - grup B
exc català38%
més català8%
ambdues8%
més castellà14%
exc castellà32%
En aquest cas, la diferència també és substancial entre un grup i l’altre. L’únic
col.lectiu amb més individus amb consciència alta que baixa (38 vs 19) és el
dels enquestats amb el català com a llengua familiar exclusiva.
54
No obstant, és remarcable que un 12% dels enquestats manifestin un alt nivell
de consciència lingüística tot i parlar castellà amb algun familiar o, inclús, amb
tots ells (10%).
A continuació i amb uns resultats coherents amb els anteriors, observem
gràficament la distribució d’enquestats segons la llengua percebuda com a
pròpia (comparar amb gràfic 5.8):
5.18 Llengua percebuda com a pròpia - grup A
6 51 2
43 43
castellà 6 5
ambdues 1 2
català 43 43
penso més en... hi parlo més a gust
5.19 Llengua percebuda com a pròpia - grup B
1512
6 7
2931
castellà 15 12
ambdues 6 7
català 29 31
penso més en... hi parlo més a gust
55
Observem que un 7 % dels enquestats es manifesten altament conscients tot i
tenir o sentir com a pròpia la llengua castellana. Per contra, un 30% d’individus
amb el català com a llengua pròpia presenten una consciència lingüística més
baixa.
Una altra de les variables significatives del grau de compromís del parlant amb
la llengua és com s’adreça a un desconegut quan hi ha d’iniciar una conversa.
Vegem la distribució dels enquestats segons la resposta a aquesta pregunta
dins de cada grup (comparar amb gràfic 5.7):
5.20 En quina llengua t'adreces a un desconegut? - grup A
aspecte14%
català72%
inconscient14%
5.21 En quina llegua t'adreces quan parles amb un
desconegut? - grup B
aspecte36%
català50%
castellà8%
inconscient6%
Efectivament, tal com apuntàvem, l’actitud lingüística del parlant davant d’un
desconegut està clarament i directament relacionada amb el seu nivell de
consciència.
56
La totalitat dels enquestats que afirmen dirigir-s’hi exclusivament en castellà
són del grup poc conscient mentre que els qui afirmen dirigir-s’hi
exclusivament en català pertanyen, en major part, al grup més conscient (36 vs
25). D’altra banda, el grup de respondents que afirma adreçar-se a
desconeguts en català o castellà segons el seu aspecte físic pertany en una
proporció més elevada, al grup poc conscient (7 vs 18).
I així podríem continuar desdoblant la totalitat dels gràfics que hem construït a
la primera part d’aquest treball per observar les distribucions dels enquestats
entre els grups A i B segons els seus diferents comportaments lingüístics. Ja
hem vist que els resultats indiquen tendències prou significatives quant a la
relació entre aquests comportaments i el nivell de consciència manifestat pels
respondents del qüestionari.
Les limitacions de mida d’aquest estudi, però, ens obliguen a aturar-nos aquí.
57
6. CONCLUSIONS
Tradicionalment s’ha afirmat que els dos pilars sobre els quals descansa el
futur d’una llengua són la transmissió generacional de pares a fills i la seva
utilització de manera significativa en tots els àmbits possibles d’ús.
Sense menystenir gens ni mica aquests dos pilars sinó ben al contrari, vam
començar el present estudi amb la intenció de constatar l’existència d’un
ingredient que pot ser bàsic per a la seva fermesa: la consciència lingüística.
A través de l’anàlisi de cent enquestes i mirant de resoldre les preguntes que
ens féiem a l’inici, hem anat confirmant les hipòtesis de les quals partíem, de
manera més o menys contundent.
Si bé ens hem trobat amb una consciència idiomàtica força voluminosa, més
del que imaginàvem, cal tenir present que el tipus mateix de qüestionari que els
enquestats havien d’omplir predisposa, inevitablement, a fer-la sorgir i a créixer.
Els resultats ens permeten ser optimistes respecte a la vitalitat del català a
Catalunya i creiem que podem ser-ho i que cal que ho siguem... però amb
prudència. Percentatges elevats de persones encara tenen el castellà com a
llengua familiar i percentatges prou considerables l’usen exclusivament i no
se’ls n’endevina ni intenció ni necessitat de canviar l’hàbit. Per contra, és
esperançador descobrir que persones que es relacionen majoritàriament en
castellà amb la seva família i que, fins i tot, afirmen pensar en castellà, diuen
que se senten millor parlant en català.
Per reforçar aquesta tendència intencional positiva hem vist que la consciència
lingüística, efectivament, pot jugar un paper important. Hem comprovat que el
grup més conscient s’identifica més amb el català, se’l sent més seu i en fa un
ús més generalitzat.
I al capdavall, una llengua existeix si es fa servir i algú l’estima.
58
7. BIBLIOGRAFIA
Argemí, Aureli (1996). Monolingüisme, bilingüisme i plurilingüisme. Barcelona:
Keltrès
Artigues, Antoni (1998). Calafat, Rosa. Ecologia lingüística. Barcelona: La Busca
Bastardas, Albert (1996). Ecologia de les llengües: medi, contactes i dinàmica
sociolingüística. Barcelona: Proa
Bastardas, Albert (1997). Ecologia de les llengües. Barcelona: Proa
Boix, Emili; Vila, Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona:
Ariel
Boix, Emili (1993). Triar no és trair. Barcelona: Edicions 62
Ciemen (2002). El dret a la diversitat lingüística Barcelona: Mediterrània
Cotano, Àngela (2000). Les llengües minoritzades d’Europa. València: 3 i 4
Fisman, Joshua A. (2001). Llengua i identitat. Alzira: Bromera
Flaquer, Lluís (1996). El català, llengua pública o privada? Barcelona: Empúries
Heller, Monica (1999). Linguistic minorities and modernity:a sociolinguistic
ethnography. Londres: Longman
Junyent, Carme (1999). La diversitat lingüística. Barcelona: Octaedro
Junyent, Carme (1999). Vida i mort de les llengües. Barcelona: Empúries
Kremnitz, George (1993). Multilingüisme social. Barcelona: Edicions 62
Kimlicka, Will (1999). Ciutadania multicultural. Barcelona, Ediuoc
Larreula, Enric (2002). Dolor de llengua. València: 3 i 4
Marí, Isidor (1996). Plurilingüisme europeu i llengua catalana. València: Universitat
de València
Mollà, Toni (2002). Llengües globals, llengües locals. Alzira: Bromera
Nettle, Daniel (2000). Vanishing voices: the extinctions of the world languages. New
York: Oxford University Press
Pujolar, Joan (1997). De què vas, tio? Barcelona: Empúries
Pujolar, Joan (2002). Sociolingüística catalana. Barcelona: UOC
59
Ruiz i San Pascual, Francesc; Sanz i Ribelles, Rosa; Solé i Camardons, Jordi (2001). Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia catalana.
Siguan, Miquel (1995). L’Europa de les llengües. Barcelona: Edicions 62
Solà, Joan (2003). Ensenyar la llengua. Barcelona: Empúries
Solé i Camardons, Jordi (2001). El poliedre sociolingüístic. València: 3 i 4
Interculturalitat, educació i llengües (2002). Barcelona: CCOO
Tusón, Jesús (1997). Mal de llengües. A l’entorn dels prejudicis lingüístics.
Barcelona: Empúries
Vallverdú, Francesc (1998). Velles i noves qüestions sociolingüístiques. Barcelona:
Edicions 62
Viladot, M.Àngels (1993). Identitat i vitalitat lingüística dels catalans. Barcelona:
Columna
Weinreich, Miel (1996). Llengües en contacte. Alzira: Bromera
Woolard Kathryn A. (1992): Identitat i contacte de llengües a Barcelona.
Barcelona: La Magrana