CONCEPTES BÀSICS DEL

TENNIS

HISTÒRIA DEL TENNIS

L'origen del tennis es remunta al segle XIV, el qual es nomenava jeu de paume. Es jugava a França

per la noblesa. Inicialment, la pilota es colpejava amb les mans, malgrat que després es va introduir

la raqueta. Aquest esport va arribar a Anglaterra, on es va anomenar tennis on the lawn (tennis sobre

la gespa), nom que derivà en lawn tennis fins a l'actual tennis.

La versió actual del tennis té dos orígens diferents. En primer lloc, el 1859, Thomas Henry Gem

i Juan Bautista Augurio Perera, residents a Birmingham (Anglaterra), jugaven a racket, esport

predecessor del tennis. El 1872 es traslladaren a Leamington Spa, i, juntament amb dos doctors del

Warneford Hospital, seguiren practicant l'esport. Seguidament, van fundar el primer club de lawn

tennis al món l'any 1874, el Leamington Tennis Club, on establiren les primeres regles del joc.

En segon lloc, l'any 1863, a l'Índia, l'oficial britànic Walter Clopton Wingfield, introduí aquest

esport a Gal·les vers el 1874. La seva versió de l'esport es basava en el tennis de sala o tennis reial,

nom que van donar els francessos al tennis reial, praticat per. Coneguts monarques, com Enric VIII

d'Anglaterra, Al cap de poc, Mary Ewing Outerbridge l'introduí als Estats Units. L'esport s'expandí

ràpidament per les classes acomodades britàniques i americanes.

L'impuls definitiu per a l'esport tingué lloc al All England Lawn Tennis and Croquet

Club (a Wimbledon, Londres). Allí nasqué la primera gran competició el 1877. El 1881 es formà

la United States National Lawn Tennis Association, que donà forma i estandarditzà les regles del joc

i organitzà les primeres competicions americanes, com l'obert dels Estats Units de tennis masculí,

que s'inicià el 1881. Les actuals regles daten del 1924.

A diferència de la majoria d'esports, el tennis fou dels primers esports que permeté competir a les

dones. La primera competició en què prengueren part fou el 1879 a Dublín.

L'any 1926, el promotor C.C. Pyle organitzà la primera gira de tennistes professionals, on oferia

partits d'exhibició de pagament. En aquells anys, els tennistes professionals i els amateurs estaven

separats, de tal manera que quan un jugador es convertia en professional, ja no podia competir en

els torneigs pels amateurs. Aquesta distinció va anar perdent força i moltes vegades tennistes

professionals fingien ser amateurs. L'any 1968, a causa de les pressions i dels rumors que

desprestigiaven l'esport, es va acabar amb aquesta distinció i, aleshores, va començar l'era open, en

la qual qualsevol tennista pot participar en tots els torneigs.

Amb el començament d'aquesta nova era i l'establiment d'un circuit de tennis professional, la

popularitat del tennis s'ha incrementat notablement per tot el planeta. El

TÈCNICA:

El tennis és un esport on la tècnica és el fonament bàsic per a aconseguir la victòria. Tenir una bona

tècnica és més complexe del que pareix. A banda de dominar molts de tipus de cops, s'ha de saber a

la perfecció quin és el més adequat a cada moment i com fer una bona estratègia per guanyar

després del punt. Els tipus de cops més habituals són:

1. SERVEI

El servei o treta inicial és un dels cops més importants. Les pautes per dur-lo a terme a la

perfecció són:

Posició inicial. Des de darrere la línia de fons sense trepitjar-la. Els peus marquen una

posició imaginaria de rellotge de la “una i quart”, amb el peu esquerra davant i el dret

darrere paral·lel a aquesta línia. Les espatlles estan de costat i alineades. La raqueta en

contacte amb la pilota i per davant, a l'altura de la cintura. El pes del cos s'ha de posar

sobre el peu de davant.

Preparació i elevació. Els braços s'han de moure coordinadament i a la vegada. Un dels

dos cap endavant, per llançar la pilota i l'altre cap enrere per elevar el braç a l'altura de

l'espatlla, on es flexiona, deixant la raqueta per damunt i darrere del cap. El pers del cos

passa de davant a darrera i després de darrera a davant.

Acceleració i impacte. L'acceleració es genera des de darrere del cap, cap endavant. Hi

ha una rotació del maluc per impulsar la raqueta. El peu dret surt cap endavant sense

trepitjar la línia. El braç esquerre es flexiona cap al cos. El braç dret s'estira i impacta a

la màxima altura possible, un poc per davant del cap.

Finalització. La raqueta surt pel costat esquerre del cos. El braç esquerre queda recollit a

prop del cos, però permet el pas de la raqueta. El pes del cos es transfereix cap endavant.

Els tipus de serveis, en funció de l'efecte, la potencia i l'angle que tenen, són:

Servei pla. S'impacta la pilota de darrere a davant, amb tot el cordatge de la raqueta,

sense efecte. És més potent, però té menys angle.

Servei tallat. S'impacte a la pilota de darrere a davant, però per la part dreta de la pilota.

Aquesta s'aixeca poc del sòl i té un angle més gran.

Servei “liftat”. S'impacta a la pilota de darrera a davant i d'esquerra a dreta (al contrari si

s'és esquerrà. Generalment es toca la pilota molt per damunt del cap i quasi darrere

d'ella. És el servei més difícil de fer, però proporciona un major bot a la pilota.

2. DRIVE

Un drive és un cop que es fa amb el braç dominant per a guanyar el punt amb un colpeig

potent sense deixar opció al contrari per a respondre. Per a fer un drive excel·lent cal seguir

les següents pautes:

1. Has d'adoptar una posició lateral quan la pilota s'acosta. Les cames han de quedar

flexionades i els peus paral·lels.

2. A la vegada que fas l'1 i abans de que la pilota boti, col·loca la raqueta lateralment cap

enrere amb un gest ampli. El cap de la raqueta ha de fer el recorregut a una altura major

que el teu cap. En aquesta part, comences a acumular energia cinètica.

3. La raqueta continua el moviment semicircular cap abaix, com si dibuixàs uns “C”. En

arribar abaix el canell s'obri cap enrere. L'altre braç apunta a la pilota agafant la distància

lateral adecuada.

4. Mentre que poses el pes del cos damunt la pilota i puges el centre de gravetat del teu cos,

accelera el braç cap endavant i cap a dalt, amb el canell obert fins que impactis. El maluc

ajuda el gest girant cap a l'esquerra.

5. L'impacte és sempre per davant del cos i en un recorregut ascendent, per donar-li l'efecte

“liftat”. El colze del braç executor queda molt a prop del tronc que ja ha girat quasi

completament i l'avantbraç apunta a l'adversari, mentre que el canell segueix obert.

6. Segueix ascendent la raqueta mentre que el braç passsa per davant del teu cos cap a dalt

fins que quedi enrevoltant el reu coll. La posició final és igual que la inicial, quedant de

cara a l'adversari però amb el braç executor recollit sempre per damunt de l'espatlla.

3. REVÉS TALLAT

El revés tallat s'utilitza com un recurs en el moment que no s'arriba còmode a la pilota, però

actualment també s'usa per a guanyar punts intentant incomodar al contrari. El revés tallat té

les següents fases d'execució:

1. Preparació. El moviment comença amb la raqueta cap enrere i adalt amb el colze

flexionat. La preparació s'ha de començar mentre la pilota arriba, abnas del bot per

colpejar a temps. Ens col·locam lateralment, amb l'espatlla dreta per davant de l'esquerra

(a l'inrevés pels esquerrans), deixant la pilota per l'esquerra. La raqueta queda per

damunt del cap i no s'ha de baixar cap enrere, com passaria al revés “liftat”.

2. Moviment d'acceleració. Amb el cos encara en posició lateral, els peus paral·lels i els

genolls flexionats es passa el braç que sosté la raqueta cap endavant i cap avall, desfent

la flexió del colze. La raqueta baixa en diagonal i el seu cap, que partia des de una

posició més alta que l'espatlla arriba a la pilota amb inclinació, avançada la part d'abaix

respecte la part de dalt.

3. Impacte. Es produeix amb el braç quasi estirat, a l'altura de la cintura i amb el canell

bloquejat, amb una inclinació de la raqueta d'uns 45 graus respecte a l'horitzontal. Es

colpeja la pilota de dalt cap abaix perquè surti cap endavant amb el retrocés típic dels

cops tallats. El pes del cos s'ha de posar sobre la pilota i la direcció de la mateixa

dependrà de la col·locació de les espatlles i del punt d'impacte. Si se vol jugar en

paral·lel, el cop ha de ser just a l'altura de l'espatlla avançada; si es vol creuat, haurà de

colpejar la pilota lleugerament per davant del cos.

4. Finalització. És un moviment ampli cap endavant, passant la raqueta d'esquerra a dreta,

sense desacceleració, fins que la nostra pròpia anatomia aturi el gest. El cos darrere el

cop segueix de costat fins que la pilota se n'hagi anat definitivament. Només llavors

tornarem a la posició d'espera frontal.

4. VOLEA DE DRETA

La volea és un cop per a rematar un punt pujant a la xarxa. Té les següents fases:

1. Pujada a la xarxa. La carrera ha de ser ràpida i amb una trajectòria que ens faciliti

cobrir els angles oberts per l'angle del nostre cop. La velocitat ens ha de permetre fer

un lleuger patró per arribar a la posició d'espera.

2. Posició d'espera. Es la postura que s'adopta just abans de la volea. S'ha de col·locar

el cos de tal manera que poguem reaccionar davant qualsevol dels cops de

l'adversari. Com a conseqüència, els peus han d'estar paral·lels i recolzats damunt les

puntes, els genoll flexionats i el cos lleugerament cap endavant. El braç executor ha

d'aguantar la raqueta per davant del cos mantenint el cap d'aquesta a l'altura de la

barbeta. L'altre braç sosté la raqueta a l'altura del centre de la raqueta.

3. Preparació. Feim una reorientació del cos cap al costat pel que ens ve la pilota. En

el cas del jugador dretà s'avança la cama esquerra i es col·loca l'espatlla esquerra per

davant. La raqueta s'ha de mantenir a l'altura de la barbeta i l'avantbraç executor

paral·lel al sòl, amb el colze separat del cos per un espai un poc més gran que al

d'una pilota de tennis. La raqueta no retrocedirà res en cas de que la pilota vengui

amb suficient potència. El pas avançat i diagonal de la cama esquerra (en els dretans)

ens ajudarà a ajustar la distància lateral del cop i a transmetre part del pes del cos cap

endavant en el colpeig en cas de que sigui necessari. Només si la pilota ve per davant

del cap i fluixa farem un petit recorregut cap enrere amb el braç dret abans del cop.

4. Impacte. S'ha de fer amb la raqueta perpendicular a la direcció desitjada i les

espatlles alineades i paral·leles a la direcció que es vulgui. El cap de la raqueta estarà

a major o menor altura en funció de la trajectòria de la pilota del contrari, encara que

l'ideal és fer el colpeig a l'altura del pit. Quant menys separem el colze del cos major

control tendrem damunt el cop. El canell pot obrir-se lleugerament cap enrere per

orientar la raqueta i donar més estabilitat articular en l'impacte. La mà esquerra sol

quedar a la mateixa altura que la mà que sosté la raqueta. L'impacte no ha de ser

sempre tallat ja que pot ser suficient amb una volea plana al costat oposat al que es

troba el contrari. Si la volea vol que sigui tallada, la raqueta ha d'entrar en contacte

primer amb la part inferior del cap de la raqueta.

5. Finalització. La raqueta va des del lateral cap endavant després de l'impacte. És

important que el pas de la raqueta cap endavant sigui eficient, amb poca rigidesa de

l'espatlla, una important participació del canell i amb la tensió adequada, però no

excessiva dels músculs de l'avantbraç.

5. REMAT

El remat és el cop decisiu, que sol acabar el punt. És habitual fer-se després de que el

contrari s'hagi vist forçat a fer un globus defensiu. Les fases del remat són les següents:

1. Pujada a la xarxa. Igual que les volees, després del cop d'atac hem de pujar a la xarxa

amb temps suficient per poder preparar el cop en situació favorable.

2. Moviment de preparació i acceleració. El cos ha d'adoptar una posició lateral, similar

a la del servei. Els braços s'han de moure de manera coordinada per deixar el braç

executor darrere del colze a l'altura de l'espatlla, mentre que l'altre braç s'aixequi

apuntant cap a la pilota. A diferència del servei, en el remat sol ser més ràpid i efectiu

aixecar la raqueta per davant fins a col·locar-la darrere el cap. La preparació s'ha de fer

mentre que la pilota puja, guanyant temps a l'acció i ajustant la distància respecte a la

mateixa amb passos laterals ràpids i curts.

3. Acceleració i impacte. L'acceleració s'inicia des de darrere del cap i cap endavant. Es

produeix una rotació del maluc mentre que s'estira el colze i es tira l'espatlla passant el

braç a davant, estirant-se. El pes del cos es transfereix definitivament damunt la bolla per

golpejar. El braç esquerra descendeix flexionant-se cap el cos. El braç dret impacta a la

màxima altura possible lleugerament per davant del cap i estirat continuant cap endavant

i abaix. La trajectòria serà més o menys picada en funció de la distància a la xarxa i de la

profunditat que desitgem donar-li al cop.

4. Finalització. La raqueta surt pel costat esquerre del cos amb major o menor angle

segons l'efecte o la direcció que li hagim donat al remat. El braç esquerre queda

flexionat a prop del cos. El pes del cos s'ha transferit cap endavant i el peu dret ha sortit

per quedar-nos preparats pel següent cop per si aquest no ha estat definitiu.

6. GLOBUS

El globus és un cop defensiu o ofensiu en funció de la situació. Consisteix en un cop lent

amb l'objectiu de fer passar la pilota per damunt del jugador contrari quan és a prop de la

xarxa per aconseguir el punt. Les fases del globus són les següents:

1. Preparació. Cada gest té la seva anticipació. Sempre es prepara abans que la pilota boti,

per guanyar-li temps a l'acció. La preparació implica endur-se la raqueta cap a dalt i

darrer primer i cap abaix i més enrere després, per passar-la per abaix de la cintura (com

faríem en el revés “liftat”). La pilota s'ha de quedar pel costat esquerre (si s'és dretà)

col·locant-nos en una posició lateral que ens permeti colpejar la pilota per davant.

2. Moviment d'acceleració. S'inicia amb els genolls flexionats i el cos en una posició

lateral, amb les espatlles paral·leles a la pilota i la cama dreta avançada respecte a

l'esquerre (al contrari si s'és esquerrà). La raqueta surt cap endavant i cap a dalt, amb el

lateral superior d'aquesta inclinat cap endavant.

3. Impacte. Sempre per davant del cos amb la raqueta quasi recta i en un gest molt

ascendent de tot el braç, que s'ajuda amb un gir del canell cap a la dreta per donar-li la

suficient altura a la pilota.

4. Finalització. La raqueta surt cap a dalt i també cap endavant amb el braç estirat, per

donar-li al gest la component horitzontal que dóna profunditat al cop. La raqueta, acaba

apuntant amb el cap al cel. La mà queda per damunt de l'espatlla i el braç quasi en

extensió completa, per davant del cos.

7. DEIXADA

La deixada és un dels cops més difícils i més arriscats del tennis. Consisteix a deixar la

pilota a prop de la xarxa perquè l'oponent, que s'ha de trobar enfora de la xarxa, no la pugui

tornar. Les fases de la deixada són les següents:

1. Preparació. S'ha d'endur la raqueta cap enrere i cap a dalt amb el colze flexionat. La

preparació ha de començar mentre la pilota arriba abans del bot per no acabar colpejant

tard i fora de lloc. A la preparació s'ha d'adquirir una col·locació lateral amb l'espatlla

dreta per davant de l'esquerre (en els dretans), deixant la pilota per l'esquerra. La raqueta

queda per damunt del cap i no s'ha de baixar cap enrere.

2. Moviment d'acceleració. Amb el cos encara en posició lateral, els peus paral·lels i els

genolls flexionats, es passa el braç que sosté la raqueta cap endavant i cap avall, desfent

la flexió del colze. La raqueta baixa en diagonal, sense excessiva acceleració. El cap

d'aquesta, que començava des d'una posició més alta que les nostres espatlles arriba a la

pilota amb inclinació, avançada la part d'abaix respecte a la de dalt.

3. Impacte. Es produeix, amb el braç quasi estirat, a l'altura de la cintura i el canell

bloquejat. En aquest moment la raqueta està tombada i la part d'abaix del marc està

avançada respecte a la de dalt. Es colpeja a la bolla de dalt abaix per que surti cap a dalt i

endavant amb el retrocés característic dels cops tallats. La direcció té a veure amb la

posició de les espatlles i el punt d'impacte. Si volem fer una deixada paral·lela, el cop ha

de ser just a l'altura de l'espatlla esquerra. Si la volem fer creuada d'esquerra a dreta, hem

de colpejar lleugerament per davant del cos i si la volem de dreta a esquerra, hem de

colpejar per darrere de l'espatlla enmig de les espatlles.

4. Finalització. És una finalització curta i en desacceleració, no molt cap endavant i més

cap avall. El cos, després del colpeig, segueix de costat fins que la pilota s'hagi anat

definitivament.

BIBLIOGRAFIA:

Revistes Tenis World

es.wikipedia.org/wiki/Historia_del_tenis