I.E.S. Joan Fuster C/ Enric Soler i Godes, S/N - 46713 Bellreguard Departament de Geografia i Història Tel. 96 281 6343 - Fax 96 281 61 44 Codi: 46020479 (www.iesbellreguard.es) Fran Cadenas - Correu electrònic

COMENTARI CLISÈRIE

Esquema

Treball previ: Anàlisi hidrograma

Identificació

Tipus de gràfic: Clisèrie

Localització del sistema muntanyós

Descripció dels elements (llegenda, distribució...).

Estatges representats.

Anàlisi

Factors distribució estatges

Diferències entre solell (solana) i obac (umbría).

Interpretació

Regió biogeogràfica

Explicació estatges

Relació amb l’ésser humà

Conclusió

Clisèrie de la vall del riu Cérvol al terme municipal de Vallibona...

I.E.S. Joan Fuster C/ Enric Soler i Godes, S/N - 46713 Bellreguard Departament de Geografia i Història Tel. 96 281 6343 - Fax 96 281 61 44 Codi: 46020479 (www.iesbellreguard.es) Fran Cadenas - Correu electrònic

Comentari

Clisèrie de la vall del riu Cérvol al terme municipal de Vallibona.

IDENTIFICACIÓ

[Tipus de gràfic] El gràfic proposat per a comentar mostra una clisèrie o esglaonament de la vegetació en

diferents estatges en raó de l'altura i l'orientació.

[Localització i descripció] Al contrari del que és habitual representar, en aquest cas no es representen els

estatges de vegetació d'una serra, sinó una vall envoltada de dos serres; la Serra de la Creu i la Serra del Turmell. A

l'esquerra del gràfic es representa la serra de la Creu en la seua vessant de la solana, mentre que a la dreta trobem

l'ombria de la serra del Turmell. En este cas la clisèrie comença al fons de la vall a 600 metres d'altura, pujant fins

al cim de les serres, 1100 per a la Creu i 1300 per al Turmell.

[Estatges] A la vessant de solell trobem un primer estatge de vegetació que correspon al carrascar (quercus

ilex sbsp ballota), que s'estén pràcticament des dels 600 metres del fons de la vall, on comença el gràfic, fins als

1100 de les parts altes de la serra, tot i que s’observen, entre els 600-700 metres unes formacions de matollars que

poden correspondre a un crestall rocós amb un sòl més pobre. Sobre els 800 metres d'altura trobem una clapa de pi

negre (pinus nigra) seguida d'una extensió de matollar en una zona de major pendent, raó per la qual,

provablement, no pot desenvolupar-se el bosc. Per damunt d'esta altura trobem un carrascar barrejat amb roure

valencià (quercus faginea).

A la vessant d’obac trobem des dels 600 fins als 850 metres una roureda de roure valencià per sobre de la

qual s’estén un pinar de pi negre fins als 1000 metres, altura a partir de la qual va deixant pas a un pinar de pi roig

(pinus sylvestris).

ANÀLISI

[Factors distribució estatges] L'escalonament en diferents pisos o estatges de vegetació que trobem es

conseqüència, fonamentalment, de la disminució de la temperatura amb l’ascens en altura: 0,65º C cada 100 metres

de mitjana. A més a més, a major altura es produeix un increment de les precipitacions per l'efecte orogràfic que

provoca l'ascens forçat d'una massa d'aire i la formació de núvols i pluges, consolidant-se així un clima diferent de

l’existent al peu de muntanya.

[Diferències entre solell i obaga] També influeix l'orientació de les muntanyes, ja que al solell el roure

només apareix a les parts més altes i fresques de la serra, mentre que a l'obaga, on la temperatura és menor i la

humitat es manté més, gràcies a una menor exposició al sol, el trobem des dels 600 metres.

INTERPRETACIÓ

[Regió biogeogràfica] En aquesta clisèrie podem observar en una mateixa vall el pas d'una vegetació

mediterrània corresponent a un clima mediterrani típic a una vegetació eurosiberiana més pròpia d'un clima

oceànic, passant per una sèrie d'estadis de transició.

[Explicació estatges] Així trobem al solell un carrascar, vegetació típica de l'espanya mediterrània, sobretot

de l'allunyada de la mar, amb el seu acompanyament de matolls, dominants únicament quan les condicions del

terreny són suficientment dures per a l'establiment del bosc (sòls dèbils i pobres amb pendents acusades). Ja a les

parts altes el carrascar va deixant pas a un pinar de pi negre i a rouredes de roure valencià, mentre el pi negre el

trobem en una zona més plana, que pot afavorir l'acumulació d'humitat, i la roureda a les parts més altes i fresques.

Les dos espècies corresponen als boscos de transició de la regió mediterrània cap a l'eurosiberiana, sempre sobre

sòls calcaris. El seu homònim sobre sòls silicis seria el roure reboll (quercus pyrenaica).

A la vessant d’obaga, més fresca, s'inicia la sèrie amb les rouredes per a deixar pas, cap als 800 metres, al

pinar de pi negre, per a acabar la sèrie amb un pinar de pi roig, espècie ja típicament eurosiberiana i que es troba al

cims de moltes muntanyes ibèriques abans de l'estatge supraforestal. De fet només als Pirineus trobem per sobre

d'aquest estatge un altre estatge forestal, el pi negre (pinus uncinata) abans de deixar lloc als prats alpins.

[Relació amb l’ésser humà] Bona part dels carrascars, així com moltes rouredes han estat tradicionalment

artigades per a establir terres de conreu, havent desaparegut el que, sens dubte, és el paisatge natural dominant a

Espanya. A més les rouredes han perdut part de la seua antiga extensió en favor dels pins, de manera que bona part

dels pinars de pi negre que trobem no són totalment naturals, sinó que ocupen una major extensió gràcies a la

intervenció humana, en detriment d'altres espècies, dirigida a l'aprofitament de la seua fusta, el que s’ha traduït en

l’eliminació d’altres espècies que el podien desplaçar.

Ara bé, en els darrers anys, la disminució de la població rural i la disminució de la rendibilitat de

l'aprofitament forestal, a banda d'afavorir els incendis, ha suposat la recuperació de la superfície forestal i la

recolonització d'espais forestals perduts per les espècies que tradicionalment l'havien ocupat de forma natural.