Coneixement històric de la cèl·lula.

La teoría cel·lular.

Mida forma iestructura de les cèl·lules.CORAL CLAVER MARCO 2 ESO E

Coneixement històric de la cèl·lula

Una cèl·lula és la unitat morfològica i funcional de tot ésser viu. De fet, la cèl·lula és l'element de menor mida

que es pot considerar vivent. D'aquesta manera, es poden classificar els organismes vivents segons el

nombre de cèl·lules que posseeixin: si només en tenen una, són unicel·lulars (com per exemple els protozous o

els bacteris, organismes microscòpics); si en tenen més, són pluricel·lulars. En aquests últims, el nombre

de cèl·lules és variable: va d'alguns centenars, com en alguns nematodes, a centenars de bilions, com en el

cas de l'ésser humà. Les cèl·lules solen tenir una mida de 10 µm i una massa d'1 ng, tot i que n'hi ha de molt

més grans.

CEL·LULA VEGETAL I ANIMAL

CEL·LULA EUCARIOTA I PROCARIOTA

La teoría cel·lular.La teoria cel·lular, proposada el 1839 per Matthias Jakob

Schleiden i Theodor Schwann, postula que tots els organismes es componen de cèl·lules, i que totes les

cèl·lules deriven d'altres precedents. Així, doncs, totes les funcions vitals provenen de la maquinària cel·lular i de la interacció entre cèl·lules adjacents; a més, la conservació de la informació genètica, base de l'herència a l'ADN que

vol dir àcid desoxiribonucleic permet transmetre-la de generació en generació.

Existeixen dos grans tipus de cèl·lula: les procariotes (que inclouen les cèl·lules dels arqueobacteris i els eubacteris), i

les eucariotes (dividides tradicionalment en animals i vegetals, tot i que també inclouen els fongs i protists, que

també tenen cèl·lules amb propietats característiques).

TEORIAA CEL·LULAR

Mida forma i estructura de les cèl·lules.

La mida i la forma de les cèl·lules depèn dels seus elements més perifèrics (per exemple, la paret, si n'hi ha) i de la seva carcassa interna (és a dir, el citosquelet). A més, la competència per l'espai tissular provoca una morfologia característica; per exemple, les cèl·lules vegetals, polièdriques in vivo, tendeixen a ser esfèriques in vitro. Fins i tot poden existir paràmetres químics senzills, com els gradients de concentració d'una sal, que determinin l'aparició d'una forma complexa

Quant a la forma, les cèl·lules presenten una gran variabilitat i, fins i tot, algunes no tenen una forma ben definida o permanent. Poden ser: fusiformes

(en forma de fus), estelades, prismàtiques, aplanades, el·líptiques, globoses o arrodonides, etc. Algunes tenen una paret rígida i altres no, cosa que els permet deformar la membrana i

emetre prolongacions citoplasmàtiques (pseudopodis) per desplaçar-se o aconseguir

aliment. Hi ha cèl·lules lliures que no presenten aquestes estructures de desplaçament però que

tenen cilis o flagels, que són estructures derivades d'un orgànul cel·lular (el centrosoma)

que doten aquestes cèl·lules de moviment.

FÍFÍ