com conèixer l’arquitectura romànica · pdf filetan interessat i...

1

COM CONÈIXER L’ARQUITECTURA ROMÀNICA RELIGIOSA DE CATALUNYA JOSEP PAGÈS I ROVIRA Estudiant del Programa de Formació per a Més Grans de 50 anys

JOSEP PAGÈS I ROVIRA

DIBUIXOS DE L’AUTOR

2

L’ARQUITECTURA ROMÀNICA RELIGIOSA

DE CATALUNYA

2013

Vull expressar un agraïment molt sincer als meus professors d’Història de l’Art Antic i Medieval a la UdG, de qui va ig aprendre a esco ltar, entendre, mirar, descobrir i gaudir de l’art, i especialment al professor Carles Patiño i Bartomeu, per la seva col·laboració i assessorament en la finalització d’aquest llibre.

3

ÍNDEX

I. PRESENTACIÓ II. PRÒLEG III. INTRODUCCIÓ IV. EL NOM DE «ROMÀNIC» V. LA CREACIÓ DEL ROMÀNIC.

ORIGEN I EXTENSIÓ TERRITORIAL VI. LA DIVISIÓ DE LES ETAPES EVOLUTIVES DEL ROMÀNIC VII. PREROMÀNIC VIII. PROTOROMÀNIC IX. ROMÀNIC LLOMBARD X. ROMÀNIC FASTUÓS XI. BIBLIOGRAFIA ANNEX

4

I. PRESENTACIÓ Agraeixo a Josep Pagès i Rovira que m ’hagi convidat a fer la presentació del seu llibre. Vaig conèixer en Josep fa sis anys, quan va venir a la Universitat de Girona interessant-se pel nostre Program a de Formació per a Mé s Grans de 50 anys. Em va semblar una persona sensible; un home inquiet, tant intel· lectualment com físicament, ple d’energia, analític, interessat per les coses, afanyós de saber, obert a tot allò que suposi aprendre i millora personal. Responia al perfil d’alumne per al qual havíem emprès el programa de formació: persones amb inquietuds intel·lectuals que, una vega da acabat el seu periple professional, volen satisfer aquell vell desig d’aprofundir en el coneixement de quelcom que sempre els ha in teressat i apassionat. En el seu cas, l’estudi de la història de l’art, especialment de l’art romànic. Un dels objectius essencials del Program a de Formació per a Més Grans de 50 anys és satisfer l’ànsia de saber de les persones grans proporcion ant-los un espai per al coneixement, la reflexió , el d iàleg intergeneracional i la p rogressió personal. Estic content perquè el fet de poder presentar-lo co m a autor d’aquest llibre fa palès que amb en Josep aquest objectiu s’ha acomplert. Excursionista curiós, viatger infatigable i profund coneixedor de la nostra terra, durant aquests anys de vida universitària en Jo sep no només ha sigut un alum ne molt aplicat, fidel seguidor de les orientacions i activita ts que els professors proposaven, sinó que ho ha acompanyat d’un m inuciós, rigorós i ex haustiu treball individual de cam p. I d’aquesta doble condició d’estudiant i d’investigador sobre el terreny n’ha sortit aquest llibre. És un llibr e escrit amb la in tenció d’acostar a l’art rom ànic català qualsevol persona, sigui quin sigui el seu grau de coneixem ent històric o artístic i de domini tècnic, però amb un mínim d’interès i de sensibilitat, i ajudar-lo en la seva comprensió i valoració. Es tracta d’un text il·lustrat amb dibuixos fets pel mateix autor, més tècnic que artís tic, però fàcil de seguir i d’ entendre. El lector interessat hi trobarà àmplia informació per poder conèixer i analitzar am b detall l’ar quitectura de les es glésies romàniques escampades arreu de les nostres contrades. Els dibuixos –fidel representació de plante s, alçades, po rtalades, finestres, m urs i elements de decoració arquitectònica–, l’aclariment de paraules tècniques a peu de plana i els diversos recursos d’identificació per a la ubicació dels edificis són una ajuda m olt estimable perquè el lector-observador pugui enquadrar cronològicament les caracterís-tiques de cada església i pugui com provar-ho in situ si s’ho proposa. A més a més, com diu el mateix autor, pot fer-se com si es tractés d’un joc de reconeixement. Estic segur que el llibr e serà una aportació important en el cam p del coneixem ent i l’estudi de l’art romànic, i que la quantitat de dades que aporta l’au tor, en un treball de síntesi ingent, així com els com entaris i les reflexions que hi f a, seran útils a altres estudiosos del tema i als alumnes universitaris de l’especialitat. Vull pensar que la integració d’en Josep a la Universitat com a alum ne del programa li ha servit, si m és no en part, per satisfer el s seus objectius de for mació, garantint-li el coneixement i ampliant-li el camp de visió en un àmbit tan atractiu com el de la història de l’art.

5

En última instància, confio que la seva condició d’estudiant de la nostra universitat hagi estat, i continuï s ent, una fita important en la traça del seu camí cap a la realització personal, i que en el futur ho pugui evidenciar amb noves produccions com ha fet ara.

Josep Torrellas i Vendrell

Responsable de Formació de la Gent Gran de la UdG

6

II. PRÒLEG Vaig conèixer en Josep Pagès i Rovira a la primera filera de l’aula. Jo dret i ell assegut. No és que fóssim companys d’escola. Més aviat, atesa la franja d’edat que ens separa, a ell li hauria pertocat d’estar dret i a mi assegut. Per allò que la vida fa savi a qui ha sabut viure-la, i qui viu més, si ho aprofita, forçosament ha de ser més savi. Però les circumstàncies de la vida van voler que això succeís a l’inrevés. Allà al mig, en Josep destacava entre la rest a dels seus companys. Ell i dos o tres m és, perquè formaven part del grup dels pioners que s’inscriviren en a quella nova experiència educativa que, a mb el nom de «Formació universitària per a m és grans de 50 anys», la Universitat de Girona acabava d’en gegar. D’això ara ja en farà uns quants anys. El m és interessant és que la iniciativa, a diferència del que ocorria en altres universitats catalanes, contenia una diferència del to t substancial: a Girona to thom compartiria aula, els joves i els més grans rebrien lliçons plegats. Podeu imaginar-vos quina sorpresa vaig tenir quan, a finals de setembre, retornada la vida acadèmica a les aules d e la Facultat de L letres, i a l’equad or d’aquella època que vaig dedicar a la docència un iversitària, allò que prometia ser un pr incipi de curs rutinari es va transformar en un imprevist majúscul. De cop, en entrar a les càlides parets de sempre –de paleta càlidament sienesa– vaig trobar-me asseguts a primera fila, davant una quarantena d’alumnes que rondaven els divuit anys (la meva assignatura s’impartia a primer curs), tres o quatre persones d’edat provecta, que ranejaven la seixantena, amb la llib reta ja oberta i el bolígraf a la m à, i am b una cara d’atenció i d’il·lusió tan grans que fins i tot corprenia qui els mirava. Era obvi, aquella gent venia per feina. I en Josep, per l’expressió del rostre i per l’actitud del cos, més que cap. Puc explicar-vos quina impressió em causà només de veure’l, perquè en tinc un record ben viu. Davant meu tenia un hom e alt, més aviat esprimatxat i esvelt, to t ell dinàmic i ple d’energia, armat amb unes ulleres de pasta gruixudíssimes, que emmarcaven i fins i tot amplificaven encara més la seva m irada d’atenció intensa. Puc assegurar-vos que aquesta mirada no defallí ni un sol dia en les dues assignatures qu e vaig impartir-li. Era un cas realment extraordinari, perquè tot l’interes sava. Absolutament tot. Escoltava, an alitzava, apuntava, discorria. Quedava ben clar que venia a aprendre i no només a omplir les estones d’oci que li havia deixat lliures la jubilació. Tot això tenia un valor suplem entari, tot i que vaig saber-ho m olt després. Fixeu-vos-hi. No us penseu pas que el que jo explicava fos, si més no al principi, de la seva predilecció. Perquè a mi em pertocava submergir els meus alumnes en una època que se situa força més lluny, històricament parlant, de l’època en què florí el ro mànic que tant apassiona en Josep Pagès. Concretament, una èpo ca que el p recedeix molt remotament i am b la qual el ro mànic sembla tenir molt pocs contactes: les meves classes versaven sobre l’art del Pròxim Orient i d’Egipte. Per això em va fer tan feliç sentir -li dir un dia: «T’he d’ agrair que m’hagis fet estimar una època de l’ art que al principi no m’interessava. Des que he assis tit a les teves classes, m’he adonat que el que m ’agrada no és nom és el romànic, sinó del rom ànic cap avall.» Evidentment, això ho vaig sentir un parell d’an ys més tard d’aquell prim er dia que vaig descobrir la seva presència a classe. Mentre assistí a l’au la, la r elació fou estrictament

7

d’alumne i de professor. Fou després, quan sabé que no podria venir a cap m és assignatura que jo impartís, que va convidar-me a descobrir in situ alguna de les p etites joies de l’art romànic que tant l’apassiona. M’oferí fer sortid es d’un dia per gaudir de petites rutes pel romànic català, ben amanides am b bons àpats, és clar, perquè a en Josep també li agrada menjar bé i sap prou bé on paren una bona taula. Gràcies a aquestes sortides, doncs, vaig tenir ocasió de conèixer-lo de veritat. Recorrent amunt i avall tem ples i esglésies –i algun ja ciment iber, suposo que en honor a la m eva especialitat– teníem molt tem ps per parlar. Així, vaig saber de la seva professió d’enginyer, de la seva estada a Alemanya, de la seva apassionada visió del romànic i de les seves múltiples causes. I, a m és, vaig pode r compartir l’estima per la seva terra i, especialment, pel massís del Montseny, que hem visitat més d’un cop. Fou allí, en un d’aquells dinars tan sabo rosos o d’aqu elles passejades entre boscos ombrívols, que em parlà d’un dels seus gran s projectes: en Josep m ’explicà que portava anys resseguint totes –ho heu llegit bé: totes!– les construccions eclesials romàniques de Catalunya, de punta a punta del Prin cipat, per analitzar-les, fitxar -les i, aprofitant els seus dots artístics, dibuixar-les. Vaig quedar estupefacte. Allò era impressiona nt. Més encara quan es tractava de l’obra d’un sol hom e, com qui diu, ja que la seva esposa l’acom panyà sempre en aquest recorregut exhaustiu. Segurament aquesta ingent labor il·lustrativa contenia ja, en llavor, la gènesi d’aquest llibre. A hores d’ara, aquestes il·lus tracions i les seves re spectives fitxes han estat donades a la Universitat de Girona, que les ha rebut agraïd a. Avui és el torn perquè vegin la llum aquestes planes, deutores de la passió i la formació de qui les ha escrit. Crec que cal valorar-les com la visió de conjunt d’una persona dotada d’una extraordinària capacitat analítica, formada en una mentalitat científica –amb pinzellada germànica inclosa–, capaç de realitzar qualsevol estudi amb una exhaustivitat pràctica fora de mida. En resum, no crec que m ’erri si us dic que el que aquí us ofereix l’autor és la visió d’aquest estudiant d’història de l’art que ab ans fou enginyer, un dibui xant extraordinari, tan interessat i apassionat pel que l’art romànic li ofereix als nivells constructiu i tècnic que no en té prou de quedar-s’ho per a ell sol, sinó que vol compartir-ho. Amb quina finalitat? Oferir-nos la seva pròpi a visió de l’art rom ànic un cop trep itjat amb fermesa el territori. Per això no vull deixar de subratllar l’esforç desmesurat de síntesi que suposa la recollida d’una quantitat ingent de dades i el seu aplec en aquestes planes. Com veureu, a més, els continguts estan em bolcallats amb tot un seguit de mots tècnics que deixen entreveure, de nou, la riquesa extrao rdinària que pot arriba r a assolir la nostra llengua. Res més. Només em resta felicitar vivam ent l’autor, que é s per sob re de tot l’a mic. I agrair-li que, fent honor a la seva f ormació universitària, i tot i que aquest llibre hagi volgut intencionadament situar-se fora dels marges estrictament acadèmics, hagi volgu t dotar el text d’aquells requisits formals que li atorguen fruit i solidesa. L’art rom ànic hi ha sortit guanyant. I, am b ell, tots els que en gaudim . Crec que és ben cert, per m és que ho afirmi un d’aquells que se situen molt «del romànic cap avall».

Carles Patiño i Bartomeu

8

III. INTRODUCCIÓ El propòsit d’aquest llibre és posar a les m ans de les persones que estiguin interessades en l’art romànic català, i concretament en la part corresponent a l’arquitectura romànica religiosa de Catalunya, un te xt il·lustrat on puguin trobar i aconseguir informació sobre a quina o quines etapes evol utives correspon l’edifici eclesial que contemplen o analitzen quan hi són al davant. S’ofereix, doncs, una ajuda fàc il de seguir i de consultar, amb la intenció que el mateix observador sigui capaç d’enqua drar cronològicament l’edifici am b la seva pròpia anàlisi, tot observant l’aparell i la col·locació, la formació dels murs, la configuració de les plantes, el sistema constructiu de cobriment de l’edifici, la tipologia de les obertures (portals, finestres, arcs), així com la deco ració arquitectònica dels d iferents elements que el conformen. Tot plegat es recull en un format que es p resenta d’una manera senzilla i clara, per tal que es pugui entendre f àcilment, a la qual s’ afegeix una explicació de fort com ponent tècnic per a la part arquitectòn ica, deixant en un segon lloc la vessant artística. És a dir, el llibre que teniu a les mans té una vessant eminentment pràctica. Per altra b anda, i ap rofitant que era necess ari descriure els elem ents romànics que formen i componen els edificis religiosos, he intentat també que el lector fos capaç d’introduir-se, ni que fos breum ent, en el vast i enorm ement atractiu panorama d’arquitectura religiosa que conforma l’art romànic. Com veureu, el text descriptiu va acompanyat d’il·lustracions, amb l’objectiu de fer més intel·ligibles les pa raules i, a lhora, mostrar d e forma clara i entenedo ra –si pot ser, a primer cop d’ull– les diferents parts arquitect òniques de l’edifici eclesial romànic. Tots els dibuixos són representacions fidels de plantes, alçades, portalades, finestres, murs, aparells i elem ents de decoració arquitect ònica que conserven les nostres esglésies, escampades aquí i allà, arreu de les nostres contrades. Certament, la finalitat principal del llibre que teniu a les mans és acostar a l’art romànic català qualsevol persona que posseeixi una mínima sensibilitat. Des de l’home del carrer fins al tècnic o l’historiador, ni que sigui perquè, posant davant els seus ulls coses que ja sap, les pugui veure de manera diferent. Pretenc, doncs, ajudar a comprendre i a valorar un art que podem considerar com a ben nostre, ja que C atalunya va ser un dels principals focus d’eclosió de l’art romànic europeu. I això perquè Catalunya va rebre («importar»), des de potents focus d’invenció, idees i formes constructives, tant arquitectòniques com artístiques, però també perquè els artífexs catalans van ar ribar a «exp ortar-ne», ja que es constitu ïren al seu torn en un focus important, un gresol, ben actiu, de noves idees i form es, tant de tipus tècnic i arquitectònic com artístic. Espero no sorprendre ningú si us dic que aq uesta proposta d’introducció a les formes arquitectòniques romàniques acaba articula nt-se també gairebé com un joc. En les il·lustracions no tr obareu, a prim er cop d’ull, a quin edifici concret es refereixen. Us proposo endevinar a quina època romànica pertanyen els aparells, murs, distribucions de les plantes, absis, portalades, finestres, claustres, decoració ar quitectònica, etc., que anireu trobant al llarg de les explicacions.

9

Com que tots els dibuixos que aquí trobareu corresponen a edificis romànics eclesials de Catalunya, el joc serà m és fàcil com m és n’arribeu a conèixer in situ. En tot cas, els trobareu identificats amb els seus respectiu s noms i llocs d’ubicació en un apartat al final del llibre, a tall de solucionari i per tal d’ajudar a concloure el joc establert. Bona lectura i bon aprenentat ge. Us desitjo que en gaudiu amb la major inten sitat i profit possibles.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

IV. EL NOM «ART ROMÀNIC» El nom d’art romànic inclou un conjunt de m anifestacions artístiques que es van produir a Europa, dins el territori que havia ocupat l’Imperi Romà d’Occident. Fa referència al període que se situa just de sprés de l’època que coneixem com a visigòtica, que abraça des del segle V fins al segle VIII. A partir d’aquest m oment, es forma un nou concepte d’arquitectura, que neix i es desenvolupa seguint les particularitats pròpies de cada país, amb préstecs mutus. Es tracta d’un procés arquitectònic de tipus evolutiu. És a dir, no fineix en el mateix punt on havia arrencat (l’art visigòtic) sinó que dóna lloc a un nou llenguatge artístic i arquitectònic, aquell que històricament hem passat a anomenar com a art romànic. Però, què significa ‘rom ànic’? De la m ateixa manera que el m ot ROMANÇ es deriva de ROMANICE, que vol dir ‘a la manera dels romans’, és a dir, ‘a la manera llatina’ (paraula que es feia serv ir a l’edat m itjana per indicar el s usos i els costum s dels pobles llatins, en oposició als dels pobles germ ànics), es pot dir que art romànic significa ‘art a la m anera llatina (romana)’. L’art romànic fou definit am b aquest nom l’any 1818 per l’arquitecte francès Adrien de Gerville, encara que no va ser objecte d’estudis sistemàtics fins a finals del segle XIX.

L’ARQUITECTURA ROMÀNICA RELIGIOSA DE CATALUNYA

11

V. LA CREACIÓ DEL ROMÀNIC. ORIGEN I EXTENSIÓ TERRITORIAL

Els primers investigadors i descobridors de l’ art romànic –parlem de principis del segle XIX– van ser arqueòlegs i historiadors francesos que van considerar França com l’únic focus de creació d’aquest art. En l’últim terç del segle XX, l’historiador francès Raymond Oursel, en el llibre Invention de l’architecture romane (Zodiaque, 1970), presenta la dist ribució dels focus de creació de l’art romànic a Europa, i entre aquests dest aca Catalunya. Cal que ens preguntem per què i en quin grau.

FOCUS DE CREACIÓ DEL ROMÀNIC – SEGLE XI Segons l’historiador francès RAYMOND OURSEL 1- BIZANCI 2– FOCUS DE COMO (LLOMBARDIA) 3– FOCUS IMPERIAL 4- FOCUS LIGURIÀ 5– FOCUS ATLÀNTIC 6- FOCUS CATALÀ La volta de canó Va ser la prim era aportació de Catalunya a l’art rom ànic. El focus de creació català va néixer al segle IX a l’Alt Empordà (església de Sant Julià de Boada, església de Sant Joan de Bellcaire…) i continuà al segle X (Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera…). La introducció o creació de la volta de canó a les cobertes de le s esglésies rom àniques presenta no poques preguntes o qüestions. Té un origen simbòlic (espiritual) o eminentment

JOSEP PAGÈS ROVIRA

pràctic (per exemple, per evitar el perill de foc)? O potser es descobrí bàsicament per pures qüestions constructives? Cal tenir molt present que les primitives esglésies amb coberta de volta de canó eren petites esglesioles, on la cober ta de f usta fou substituïda per un a de pedra. Es trac taria d’una solució molt costosa per a uns edificis tan humils. Descartada a priori la causa de perill de foc –tot i que, en llocs poblats de boscos, el perill realment degué existir– deur ia ser forassenyat aplicar-ho també en altr es llocs on les esglésies estaven situades en terrenys descampats. També resulta absurd –alm enys, respecte al cost econòm ic que comportava– la substitució d’una coberta de fusta, de construcció senzilla i més fàcilment assumible, per una de pedra, de cost més elevat. Aquest canvi és m és fàcilment explicable, per tant, si es reco rre a m otius simbòlics (espirituals). Segurament el nou tipus de construcció perm etia als clergues explicar als feligresos cristians, de manera més fàcil o completa, els conceptes del Bé i el Mal, del Cel i l’Infern, i alhora mostrar de manera més explícita imatges de Déu i els sants. És a dir, seguram ent ajudava a expandir am b més comoditat o m és completament, entre el poble reunit, les Sagrades Escriptures.

Església amb coberta d’embigat.


13

Església amb coberta d’encavallades.

Sistema constructiu de volta de canó de mig punt.

Coberta amb volta de canó de mig punt.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Els pilars cruciformes La segona aportació catalana, a principis del segle XI, també va ser d’arrel constructiva. Fou una nova solució tècnica que contri buí decididament al desenvolupam ent de l’arquitectura romànica europea. Es tracta dels pilars c ruciformes, aquells elements de sosteniment que, a partir d’un tronc comú, acaben dividint en diversos tram s les naus romàniques amb volta de canó. El nou sistema va incidir en l’arquitectura rom ànica i més tard, degudam ent transformat, en la nova arquitectura gòtica. Ens tr obem, per tant, davant el naixement d’una arquitectura modular. El lloc on es va aplicar per prim era vegada –on, per tant, es va inventar aquesta solució– va ser a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Per tant, la Catalunya Vella va donar a l’arquitectura rom ànica europea dues aportacions fonamentals: la nau coberta am b volta de canó de pedra (segles IX-X) i els pila rs cruciformes, elements que separaven en dive rsos trams les naus rom àniques de volta de canó (segle XI).

Edifici de planta basilical, de tres naus, amb pilars cruciformes, tant a la nau central com a les naus laterals,

que són l’element vertebrador que divideix en trams les naus de l’església.

Els préstecs llombards Al nord d’Itàlia, assolat per les invasions dels hongaresos, es començà la reconstrucció dels temples destruïts per la invasió. Els mestres d’obres llom bards, bons constructors, abandonaren les seves terres i van començar a recórrer Eu ropa amb els seus tallers


15

ambulants, estenent la seva m anera de construir, el seu estil (anom enat llombard), des de Catalunya i el Rosselló, el Llenguadoc i la Provença fins al nord de la Borgonya i la Renània. L’estil romànic llombard es caracteritza per les decoracions exteriors dels absis, dels murs laterals, de les façanes i dels campanars o cloquers, q ue reben fileres d ’arcuacions dividides per lesenes, finestres cegues i frisos de dents de serra. Catalunya també va rebre de la Llom bardia aquestes típiques decoracions, tant en absis com en murs laterals, a les façanes i a les separacions entre els cossos dels campanars. L’edifici romànic: un model coherent que permet continus enriquiments. Un mòdul que es multiplica No poques persones, quan entren en un tem ple romànic, comenten que la vivència del seu espai interior els ha «aixecat l’esperit». Era precisament això el que v olien aconseguir els arquitectes que en conceberen l’estructura. L’edifici de culte romànic és un tot coherent, sense barreges, i no conté cap element que no estigui rigorosament integrat en les seves línies més pures –o m és simples–. No deixa de ser, en la seva màxima reducció i en les è poques en què l’art es m ostra ja madur, sinó una nau coberta amb una volta de canó i tancada pe r un absis de volta se micircular. A partir d’aquest punt tot es pot complicar, multiplicar i enriquir. Per això alguns temples romànics arriben a tenir fins a cinc naus i incorporen creuers, cim boris, torres, campanars, extenses sèries de columnes, arcades, portalades i portes, i finestres de mig punt. El claustre o pati porticat A més del temple, una construcció que s’inclou dins l’arquitectura romànica religiosa és el claustre. Es tracta d’un espai arquitectònic obert a l’inte rior dels edificis monacals o can onicals, amb un o dos pisos, adjacent a l’edifici pròpiament de culte. En trobem de construcció m odesta i d’altres de m és ostentosos, segons la riquesa de cada congregació m onàstica o m onestir en una època en concret, i tots conserven la disposició de galeries porticades que ta nquen un pati de tipologia m és aviat regular (normalment rectangular). Les arcades se sostenen per columnes, coronades per capitells que passen de ser simples pedres tallades de cares planes a proveir-s e de decoració escultò rica, en alguns casos molt elaborada.

Arcuació.- Conjunt d’arcs iguals, contigus i alineats, disposats en un mateix pla, amb finalitat decorativa. Lesena.- Pilastra estreta i de poc gruix que divideix el parament d’un mur i que té una funció decorativa.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Extensió territorial Per cloure aquest capítol, és hora que fe m una nova ullada al m apa. La sim plicitat i alhora la complexitat i riquesa espacial que el model permetia féu aflorar l’art romànic a partir de mitjan segle XI al llarg de les grans rutes d’Europa, especialment les que menaven a llocs famosos de pelegrinatge cristià. Però aquell aflorament no fou pas un art de m iracle: més de cent anys abans, en un petit país com l’Albera, on els Pirineus arriben a tocar la Mediterrània, ja existí una primera florida, impressionant, d’esglésies i de monestirs, entre els quals cal destacar Sant Pere de Rodes. L’Empordà i el Vallespir, on avui majoritàri ament sols resten, gairebé esm icolades, un seguit de ruïnes, es trobaven llavors en tota la seva esplendor. De les prim eres realitzacions, consistents en pe tits edificis de tipus ba silical –on la volta de canó substituïa la coberta de bigues i on, igualment, l’arc de ferradura i l’absis ferrat es feien cada vegada m enys ultrapassats– s’arribà progressivament a esglésies am b absis trapezials, rectangulars, quadrats i, finalment, semicirculars. No fou fins a mitjan segle X que l’art rom ànic no ultrapassà aquesta zona inicial. Al llarg de tot el segle avançà i s’estengué per les comarques compreses entre els rius Ter i Tet, que formen el triangle que té per vèrtex més occidental el monestir de Santa Maria de Ripoll. A la primera meitat del segle X arribà a la vall del riu L lobregat i a la vall del riu Segre, i durant la segona meitat del segle XI ja s’havia estès per to ta la Catalunya Vella. Fou a partir de l’any 1050 que travessà l’àm bit català i s’expandí pe r Aragó, Occitània i Europa.


17

VI. DIVISIÓ DE LES ETAPES EVOLUTIVES DEL ROMÀNIC La majoria d’historiadors de l’art rom ànic divideixen en dues etapes aquesta manifestació artística. Segueixen l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que fou l’introductor d’aquesta teoria. Es divideixen de la manera següent: PRIMER ROMÀNIC (segles IX, X i XI).- Durant els segles IX i X el romànic apareix a l’arc litoral de l’ occident mediterrani, amb dos f ocus creadors, la L lombardia i Cata lunya, des d’on s’estén a la resta d’Europa. SEGON ROMÀNIC (segle XII fins entrat el XIII).- Al mateix temps que Catalunya estén els seus dominis sobre la Proven ça i Aragó i arriba fins als confins de l’Ebre, la seva arquitectura entra a formar part d’una gran família romànica de tot l’Occident i rep influèn-cies estrangeres, entre les quals destaquen les de l’orde del Cister. Discrepo personalment d’aquesta divisió de l’ art romànic en dues etap es. En canv i, crec més encertada la tesi d e l’historiador manresà Xavier Sitje s i Molins, que té una altra manera de veure i explicar el desenvolupam ent de l’arquitectura rom ànica religiosa a les comarques catalanes. També m’apropo a les tesis del catedràtic d’ar quitectura de la Universitat de H arvard, doctor Kenneth John Connat, respecte a la divisió de l’art romànic en etapes evolutives. La divisió de l’art romànic segons K. J. Connat és la següent:

- Preromànic segle IX – principi del segle X - Protoromànic segle X – mitjan segle XI - Primer romànic segle XI - Segon romànic segle XII

Com que em decanto per aques t tipus més elaborat de divisió evolutiva, faig servir en la meva descripció dels elem ents de l’arquitectura de l’a rt romànic religiós a Cata lunya, la divisió següent, presa de la teoria evolu tiva de l’historiador m anresà Xavier Sitjes i Molins:

- Preromànic segle VIII – principi segle X - Protoromànic segle X – tercera dècada segle XI - Romànic llombard principi segle XI – final segle XI - Romànic fastuós segle XII – principi segle XIII

Per tant, an omenarem preromànica l’arquitectura romànica religiosa catalana sorgida a l’alta edat m itjana a les nostres comarques, és a dir, el f enomen de l’evo lució de l’arquitectura dels temps carolingis. Només amb l’aparició d’estructures més complexes, més sòlides, amb força riquesa ornamental, i en un període anterior a la i rrupció de la m oda llombarda, constatem que existeixen tots els elem ents per poder desprendre el pre i passar al proto i dir-s e Proto.- Del grec protos, ‘primer, anterior’.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

protoromànica (esglésies cobertes com pletament amb volta de canó, arcs de m ig punt, etc.). A partir de la tercera d ècada del segle XI, apareix a casa nostra la fase següent, de clara influència llombarda, que anomenem arquitectura romànica llombarda. I finalment, al romànic que s’estén del segle XII fins a l’entrada del segle XIII (quan apareix en terres catalanes l’arquitectura gòtica), l’anomenarem romànic fastuós, per ser un art opulent, obra d’una societat m és rica que la dels segles anterior s. En aquesta època l’escultura s’incorpora totalment a la pedra dels edificis i als bastiments, com és el cas de les columnes, que ostenten rics capitells. En tot cas, la carac terística principal dels edificis cultuals de les esglésies preromàniques, protoromàniques, romanicollombardes i romanicofastuoses consisteix en e l fet q ue es construeixen a partir d’un eix principal, situat en direcció est-oest, un absis a llevant i una porta d’entrada a m igdia. Però això no oco rre sempre amb exactitud, sinó a mb una certa aproximació.


19

VII. EL PREROMÀNIC (SEGLE VIII – PRINCIPI SEGLE X)

Plantes El tipus de planta més simple és el d’una sala rectangular, sense diferenciació arquitectònica entre la nau i el santua ri. A la sala o nau se li sol afeg ir un santuari, que norm alment té la planta carrada, de para l·lelogram o de tr apezi. Altres vegades el santuari té planta rectangular a l’exterior, però per dins és de ferradura, o bé adopta la form a d’una corba túmida, tant per dins com per fora. Finalm ent, en època m és tardana, ja dins el segle XI, apareix la form a semicircular en els absis de les basíliques. Aquest serà el tipus que triomfarà en el romànic ple.

Planta d’església amb absis de santuari de planta trapezoïdal per fora i de ferradura per dins.

Planta d’església amb absis de santuari de planta trapezial.

Planta d’església amb absis de ferradura per fora i per dins.

Túmid.- Ampul·lós, inflat. S’aplica a l’arc més ample cap a la meitat de l’altura que en l’arrencada.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Planta d’església de planta de creu amb absis carrat.

Murs i aparell El gruix de les parets està íntimament relacionat am b l’element sustentat. Les parets primes suporten una coberta lleugera, quasi sempre d’embigat o d’encavallades. Les parets gruixudes solen indicar, en canvi, que havia existit una coberta de volta. Els materials usats per a la construcció dels m urs són la pedra, el fang i el morter de calç. L’aparell de les esglésies prerom àniques és irregular, de pedres m al escairades i sense retocar, en filades d’alçada desigual o sense fe r ni tan so ls filades. Poden ser de reble, de còdols o d’espina de peix ( opus spicatum). La pedra de carreus be n tallats amb escarpa, i amb la cara tallantad a, la trobem e mprada sobretot en llocs estructuralm ent dits «de compromís», com ara dovelles, muntants i impostes.

Murs de còdols.

Murs d’espiga (opus spicatum).

Tallantar.- Treballar la pedra amb el tallant, eina emprada per picar i rebaixar pedres.


21

Murs de reble.

Cobertes Els procediments per cobrir les crugies d’edificis cultuals es poden agrupar en dos tipus: els embigats i les voltes. L’embigat pot ser sim ple, sobre encavallades, o bé sob re arcs d iafragmes. Tots aquests sistemes de cobriment hagueren de ser substituïts per raons pràctiques –a la curta, per causa d’incendis; a la lla rga, per deteriorament de la f usta–, però principalment per motius espirituals, simbòlics i catequè tics. Calgué, doncs, anar-los substituint per altre s de més duradors i que perm etessin més espai per poder presentar la paraula de Déu als fidels. D’aquí que s’anés imposant la volta de pedra. Pel que fa a les voltes de canó, o són de mig punt o bé de ferradura.

Coberta d’embigat.

Reble.- Pedres mal escairades i sense retocar, sovint farcides amb altres més petites. Crugia.- Espai comprès entre dos murs de càrrega.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Coberta d’encavallades.

Coberta sostinguda per arcs diafragmes (arc de ferradura).


23

Coberta sostinguda per volta de full de llibre o falsa ferradura.

Arcs En aquesta època, trobem distintes for mes d’arcs, siguin de ferradura o de m ig punt escanyats

Arc de mig punt escanyat.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Arc de ferradura amb columnes.

Arcs de ferradura.

Portals Les esglésies més modestes tenien un sol portal, situat gairebé sempre al costat de migdia (que és per on es rep més llum) o bé a ponent (lloc des del qual l’altar te més visualitat). Les esglésies més grans acostumaven a tenir m és d’un portal: el dels vius i el dels morts (que donava al cem entiri) i, en el cas de m onestirs, els monacals, de pas a la m ongia. Els portals adopten la forma de mig punt, o bé són escanyats o de ferradura.


25

Portal de mig punt escanyat Portal de ferradura. Finestres Les finestres són necessàries per a la il·lum inació de l’es glésia, però acostumen a ser estretes, per tal d’evitar els canvis de temperatura. Quant a la forma, n’hi ha una gran varietat. En alguns casos són perforades directam ent en carreus; en d’altres, es tracta de simples espitlleres rectangulars, sovint amb la pedra fent de llinda ben retallada, formant un arquet a la pa rt inferior del carreu. Normalment són de mig punt o de ferradura pronunciada. Aquestes dues mateixes formes es troben a le s finestres d’arc aparellat amb pedres sense retocar, que fan de dovelles. La forma més complicada és la de les finestres biforades, que mostren la llinda retallada per la part inferior del carreu, dibuixant dos arquets.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Finestra de carreu perforat. Finestra d’espitllera.

Finestra de ferradura. Finestra biforada.


27

VIII. PROTOROMÀNIC (SEGLE X – 3a. DÈCADA SEGLE XI)

Plantes Observem en aquesta etapa protorom ànica una monumentalitat més pronunciada, que es manifesta en l’evo lució des de la p lanta basilical simple fins a la de tres naus, o bé a la complementada fins i tot amb un transsepte. L’aportació prové de les esglésies de planta de creu llatina amb un sol absis, que precediren les d’igual forma (nau simple i transsepte) però ja amb absis triple, considerades plenament romàniques. Una altra característica d’aquest període és el triomf de l’absis semicircular i la desaparició gairebé total de les capçaleres carrades.

Planta de temple de capçalera trilobulada i d’una sola nau.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Planta i alçat d’església circular.

Planta d’església d’una sola nau, amb un sol absis.

Murs i aparell En l’aparell dels m urs s’observa la desaparició de l’ opus spicatum (espina de peix) i la generalització, en canvi, dels petits carreus tallats a cop de m aceta, que prenen forma rectangular i són posats de llarg i rejuntats amb morter.


29

Això es fa de dues maneres: amb aparells de junts retallats i amb aparells de junts encintats.

Aparell de carreus rejuntats amb morter.

Aparell de carreus ben tallats amb escarpa i amb la cara escodejada.

Cobertes En aquestes primeres dècades del segle XI s’empra la cobertura de la nau amb volta, ja sigui substituint en els edificis antics els embigats o encavallades, o bé en temples construïts de bell nou. Aquestes voltes són de canó se guit i de secció de m ig punt, encara que també perduren les de falsa ferradura. En edificis antics, per poder sostenir sense perill la volta de pedra, calgué reforçar les parets bastint contramurs, o bé adjuntant arcades a les parets primitives des de l’interior de la nau. Algunes vegades també s’optà per fer m és massissos els pilars de sepa ració de les naus, o per augmentar-ne el nombre.

Escodejada.- Pedra treballada amb l’escoda, martell gros usat per picapedrers i paletes.

JOSEP PAGÈS ROVIRA


Arcs Durant aquestes dècades, l’arc de ferradura degenera del seu aspecte original, perd la tumididat i s’esm ussen més i m és les puntes dels salm ers, fins que aquestes queden reduïdes a simples i petites protuberàncies.

Arc de mig punt.

Portals A les esglésies m és modestes trobem un portal al costat de migdia, per on entra m és llum. En algun cas, però, és a ponent. En algunes esglésies n’hi ha dos, un al sud i un a l’oest. La forma del portal gairebé sem pre és d’arc de mig punt. Desapareixen els arcs escanyats i de ferradura.

Salmer.- Pedra de mur, tallada en pla inclinat, d’on arrenca un arc adovellat.


31

Portal amb dovelles capçades amb rosca de llosetes

(arc de mig punt). Finestres Les finestres de doble esqueixada constitueixen una innovació d’aquesta època. No són cap aportació llombarda, com es creu comunament. En aquest tem ps acostumen a tenir l’amp it horitzontal, a diferència de les m és evolucionades, situades en edificis eclesiàstics d’època romànica llombarda, que solen tenir doble vessant. També apareixen les finestres cruciformes, gairebé sempre a la paret de ponent.

De doble botzina. D’espitllera amb arquivolta rebaixada.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Finestra cruciforme.

Finestra geminada.

Finestra de doble botzina.


33

Claustres Aquests patis porticats són encara de construc ció modesta, i presenten un aparell fet de pedres de petits carreus, de forma rectangular, que s’estén tant pels pilars cantoners com per la resta dels murs, sobre els arcs i els bancals inferiors. Les arcades son tam bé fetes am b carreus, però una m ica més treballats. Els cap itells es tallen tots amb les mateixes formes i no reben decoració escultòrica. Al principi del període protoromànic (segle X) les columnes dels claustres són baixes i més aviat gruixudes. A principi del segle XI començaran a ser més primes i més altes.

L’aparellament de sustentació de les arcades és gruixut, incloent capitells i columnes. Els capitells no estan decorats.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

L’aparellament dels murs i de les arcades presenta un indici de lleugeresa.

Capitells i columnes també són més prims. Els capitells continuen sense rebre decoració.


35

IX. ROMÀNIC LLOMBARD (3a DÈCADA SEGLE XI – FINAL SEGLE XI)

Plantes Les plantes es poden agrupar en dos tipus. La basilical allargada, anomenada planta de creu llatina quan té creu er, i llavo rs presenta els braços de la nau i el c reuer desiguals en longitud. I la de creu grega, on ambdós braços tenen la mateixa longitud. En les p lantes de c reu llatina ex isteix sempre un sol e ix de simetria (el de la n au que, plegada, sobre l’eix central, fa coincidir exactament un lateral sobre l’altre) i en les d e creu grega dos, que corresponen als dos braços que form en la creu. La planta de creu grega és d’origen oriental. És interessant destacar que en el romànic català s’afegeixen als dos braços de creu grega diversos absis, norm alment tres, per la qual cosa es produeix un cert mimetisme amb la planta de creu llatina, en el sentit que s’acaba de senvolupant també un sol eix de simetria. Les esglésies de nau simple solen s er temples rurals, i les de nau triple pertanyen a edificis importants i satisfan les necessitats d’una comunitat relativament nombrosa. El santuari és construït, sense excepció, am b planta interior semicircular. Desapareixen del tot les capçaleres carrades.

Església de planta de creu llatina i nau única, amb tres absis.

Es cobreix normalment amb cúpula, formant exteriorment un cimbori.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Església de planta de creu grega, amb els braços de la mateixa longitud. Sempre presenten tres absis. L’absis central depassa la creu per crear un eix clar. Cobertes amb cúpula al creuer.

Planta i alçat d’església circular.


37

Planta de basílica de triple nau.

Murs i aparell En aquest període, les parets són relativam ent gruixudes, perquè són fetes per sostenir una volta de pedra. Els murs solen tenir l’aparell característic del segle XI, amb pedres rectangulars escairades a cop de maceta i posades de pla, a trencajunt. Les pedres s’uneixen am b morter de calç i arena de gra molt gros, amb junts, i per tant els murs són bastant gruixuts. Sovint els carreus del param ent són rejuntats amb morter de gra fi i hom marca la línia d’unió amb la punta de la paleta, o bé s’encinten. És a dir, es retalla el morter d’unió per cada banda, per donar a tot el conjunt una amplada uniforme. Les pedres solen minvar de grandària a mesura que la paret s’enlaira. Les voltes solen ser fetes a plec de llibre.

Aparell de pedres rectangulars escairades a cop de maceta i posades de pla.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Aparell que rep un acabat ratllat inclinat. Les juntes són primes i el material d’unió és morter de gra fi.

Cobertes L’experiència de cobrir les naus am b volta ja havia estat provada pels constructors catalans al segle IX. Els mestres d’obres llombards, una vegada convençuts de llur perícia a l’hora de construir voltes i despré s d’atrevir-se a destinar-les a les naus dels temples, van abandonar quasi completament les cobertes d’embigat i encavallades, sistema utilitzat originàriament a la Llombardia. La secció d e les voltes era de m ig punt. Però cap a finals del segle XI i en el s egle XII, comencem a trobar-ne d’apuntades. Un altre tipus de coberta que apareix en aquesta mateixa època és la cúpula semiesfèrica. El pas a la pla nta circular des de la planta quadr ada del creu er es f a per mitjà de tr ompes angulars còniques, que origine n, doncs, un octàgon. La successió és, per tant, quadrada-octogonal-circular.

Coberta de fusta, sostinguda per arcs diafragmes i pilars cilíndrics (sistema llombard).


39

Nau major coberta amb volta de canó. Les laterals, amb volta d’un quart.

Les tres naus es cobreixen amb volta de canó de mig punt.

Nau major coberta amb volta de canó i les laterals, amb volta per aresta.

JOSEP PAGÈS ROVIRA


Coberta de creuer amb cúpula (cimbori).


41

Arcs Els arcs són gairebé sempre de mig punt o apuntats (aquests darrers, en el segle XII).

Arc de mig punt.

Portals En els temples més modestos acostuma a haver-hi un sol portal, al costat de m igdia, per on entra més llum. Altres vegades se situa a ponent , tot i que en algunes esglésies n’existeixen dos, un al sud i l’altre a l’oest. En temples per a comunitats clericals o monacals n’hi ha fins i tot tres : un per als fidels, un d’accés al cementiri i un per a la mongia. La forma del portal és gairebé sempre d’arc de mig punt. Tanmateix, en època tardana, tot i que només algunes v egades, trobem portals preced its d’una arquivolta o bé gu arnits amb una semicircumferència de dents de serra.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Portal d’arc de mig punt, amb dovelles en un pla una mica reculat. Finestres La majoria de finestres són de doble botzina, és a dir, m és amples tant a l’interior com a l’exterior de l’edifici, i amb més amplitud com més s’apropen al centre on tenen ob ert l’ull. També n’hi ha d’esqueix cap e ndins, essent per fora sim ples espitlleres o presentant una arquivolta poc profunda, que les emmarca a l’exterior. Mai no manca una finestra al mig de l’absis. En els temples triabsidals, el central sol tenir tres finestres i els dos absis laterals només una. Un altre tipus de finestres són les dels campanars, generalment amples i de secció rectangular, simples o bé gem inades (amb dos arcs sostinguts al bell m ig per una colum na monolítica amb capitell troncocònic o bé mensuliforme, sense decoració i sense base).


43

De doble botzina D’espitllera amb amb arquivolta rebaixada.

Finestra geminada.

Campanars A partir de la influència de l’arquitectura romànica llombarda a Catalunya, durant els segles XI i XII, es van construir els cam panars romànics. Es tracta d’unes estr uctures turriformes, adjuntades a la nau de l’església, i que en alguns casos serveixen fins i tot de contrafort per a les parets de l’edifici. Poden tenir diversos nivells d’alçada. Normalment, cada pis rep unes fin estres a cada cara, siguin aquestes de tipus sim ple, geminades o triples. E n alguns casos, les finestres augmenten de llum (d’amplada) així que s’enfilen a cada nou pis.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Aquestes obertures estan emmarcades per un se guit de rebaixos a la paret, que presenten arcuacions llombardes. La teulada pot cobrir-se amb un sostre piramidal i/o amb una decoració acabada en merlets.

Campanar turriforme, amb finestres geminades a cada cara i amb decoració d’arcuacions i rebaix a les parets. A les finestres dobles (geminades) i triples, amb capitell mensuliforme i columnes llises, s’afegeix durant el segle XII la decoració i el rebaix en les arcuacions.


45

Finestres de campanars

D’una obertura amb De doble obertura (geminada). arc rebaixat.

D’òcul. D’una obertura senzilla sense arc rebaixat.

De triple obertura, amb capitells i columnes.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Claustres En els c laustres s’observa una gran d isponibilitat de mitjans en la cons trucció arquitectònica, tant en l’aparellament dels murs com en les arcades. A aquestes darreres s’hi inco rpora la d ecoració. Els capitells es mostren profusam ent decorats, les columnes estan molt més ben tr eballades i les m ènsules presenten un acabat millor.

L’aparellament dels carreus es fa amb pedres rectangulars escairades, tant als murs com a les arcades. Les arcades estan decorades amb un ressalt. Els capitells estan decorats.

Els carreus dels murs són rectangulars i escairats. Les arcades també estan fetes amb carreus escairats. Els

capitells presenten decoració. També n’existeix sobre les arcades, en aquest cas amb arcuacions sobre mènsules.


47

Decoració arquitectònica Els mestres d’obres llombards inventaren un sistem a decoratiu per aplicar-lo als te mples romànics. Sense fer-los perdre funcionalitat, es va voler dotar els elements arquitectònics de certa decoració, tot i que molt sòbria. Es tracta d’una decoració arquitectònica que no requereix un treball d’escultor, ja que està feta a partir de canvis de plans en els paraments: amb llurs clarobscurs s’evita la monotonia. El repertori d’aquest tipus de decoracions es concreta en lesenes, arcuacions, dents de serra, finestres cegues i fornícules. La policrom ia és natural, i correspon a la que proporciona la constitució dels mateixos materials. Certament, aquest tipus de decoracions llombardes revitalitzen els m urs exteriors. Consisteixen en motllures verticals, lesenes, col·locades sota la cornisa i enllaçades per un o més arcs (arcuacions). E l nombre d’arcuacions pot variar d’una a quatre (en alguns casos, fins i tot algunes més). Aquest tipus de decora ció s’estén per l’ exterior dels abs is, els m urs laterals, les façanes (serveixen per subratllar-ne l’estructura) i també als campanars de torre quadrada, on ajuden a assenyalar els pisos. Els murs interiors i els absis reben fornícules. Tota aquesta decoració és feta amb pedres de petit format, més que no aprof itant les de les parets de les quals form en part. L’aparell s’escollí per la seva forma original o bé es retoca per tal d’adaptar-lo a la seva funció decorativa.

Decoració exterior dels absis

Dues arcuacions Quatre arcuacions amb lesenes amb lesenes.

JOSEP PAGÈS ROVIRA


Amb arcuacions Amb fris de dents de serra i lesenes. sota el ràfec de la teulada. Arcuacions formades per dobles ressalts, amb l’exterior sobresortit, que arrenquen d’una petita mènsula. Lesenes transformades

en mitges columnes.


Arcuacions dobles amb Arcuacions dobles amb lesenes, amb una finestra lesenes i amb dues finestres cega a la part central cegues. i amb fris de dents de serra.


49


Fris de dents de serra. Filera d’arcuacions ressaltades.

Arcuacions dobles amb lesenes i amb dobles finestres cegues.


Decoració amb una doble sèrie d’arcuacions, amb ressalt a les superiors.

Les arcuacions descansen alternativament sobre columnes i mènsules.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Decoració interior dels absis

Amb arcuacions que descansen sobre mènsules, i amb fornícules i finestra central.


51

X. ROMÀNIC FASTUÓS - (SEGLE XII – PRINCIPI SEGLE XIII)

Plantes Les plantes tenen moltes similituds amb les del segle XII, i són de planta de creu llatina, amb tres naus i transsepte. També trobem naus úniques. En canvi, desapareixen els temples de creu grega i els circulars. La majoria de capçaleres són de tres absis o bé d’un de sol, sempre semicirculars.

Basílica de triple nau. La nau central es cobreix amb volta de canó apuntat; les naus laterals, amb volta de creueria.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Murs i aparell Són gruixuts, com en e l segle anterior, ja que calia refiar-se del gruix de les parets per sostenir la volta. Tot i que en alguns llocs trobem contraforts, aquests són am ples i poc sortits, ben diferents dels gòtics. Els carreus són de superfícies llises, amb acabat puntejat d’escoda o amb ratllat inclinat o en espiga, de tallant. Les juntes son primes i el material d’unió és morter de gra fi. Els carreus perfectament escairats són de mides més grans que els que s’em praven al segle XI, i no són tan allargats.

Carreus de superfície llisa, amb acabat de puntejat de tallant i perfectament escairats.

Aparell amb acabat ratllat inclinat. Les juntes són primes i el material d’unió es morter de gra fi. Cobertes Es continuen emprant les voltes sem icilíndriques, amb arcs torals de reforç o sense, però també trobem un nombre aproximadament semblant de voltes apuntades. Les voltes d’aresta són poc freqüents. La novetat la constitueixen les voltes de cr eueria o les voltes d’aresta, ref orçades aparentment amb arcs semicirculars de secció tòrica.


53

Cobertes d’arc apuntat, mètode constructiu emprat per aconseguir que les parets siguin menys gruixudes.

Volta de canó d’arc apuntat.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Arcs Els arcs de l’interior dels temples solen ser de mig punt o ja apuntats, segons el tipus de nau. Els arcs de portals i f inestres, en canvi, acostum en a ser se mpre semicirculars, tot i q ue n’existeixen alguns d’apuntats.

Arc apuntat. Portals Per la forma de ser construïts, els podem classificar en dos grups: els portals de llinda i els portals d’arcada. Els primers, els de llinda, són poc nombrosos i se situen en llocs secundaris. Es formen amb llindes rectangulars i assentades simplement sobre els muntants o sobre mènsules. En canvi, els portals d’arc d’aquesta època es distingeixen dels con struïts en l’ anterior centúria pel fet que solen tenir les dovelles m és amples. Quasi tots són de m ig punt, però algun ja presenta una m ica d’apuntament. D’aquests portals d’arc n’hi ha de simples i d’altres amb arquivoltes concèntriques. Finalment, cal referir-se als portals amb columnes, la gran creació del romànic en el període que estudiem. Es tracta d’un elem ent arquitectònic que sembla creació occitana i que fou importat a Catalunya com pletament elaborat. D’aquests portals monumentals n’hi ha am b timpà o sense, essent aquests darrers els més nombrosos.


55

Portal amb columnes i timpà.

Portal amb columnes i sense timpà.

Finestres Les finestres són normalment arquejades i tenen l’arc adovellat o d’una sola peça. Trobem moltes vegades arcs en degradació, amb columnes a la banda o sense.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Se segueixen construint finestres gem inades. Un altre tipus de finestra, és la rodona o rosassa.

Finestra amb llinda rectangular i arc adovellat, botzinada cap a l’interior i rectangular cap l’exterior.

Finestra amb arc sostingut per columnes, amb capitells i arquivoltes decorades a l’exterior. Botzinada cap a l’interior i rectangular cap a l’exterior.


57

Decoració arquitectònica L’ornamentació dels temples d’aquesta è poca –que podem anomenar «de plenitud» del Romànic– es basa m és en l’escu ltura que en l’arqu itectura. A l’inrev és que en l’època anterior, on la decoració arquitectònica seguia inspirada en la llombarda. La qualitat dels m aterials emprats (bona pedra picada) fa que les construccions siguin m és sumptuoses que les del segle XI. Les lesenes es van fent més escasses; les arcuacions es fan amb dovelles ben tallades, d’una sola peça o de dues. Alhora, desapareixen les finestres cegues i les fornícules. Un element nou, desconegut aquí al segle XI és la corn isa de m ènsula al ràfec de les cobertes, en substitució de les arcuacions. Les mènsules tenen secció de cavet o van guarnides d’escultura. Dins del temple, les cornises, a diferència de la pobresa de perfils pròpia del segle XI, són més variades.

Decoració interior d’absis amb una sèrie d’arcades decorades. Les columnes de les arcades presenten capitells decorats.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

Decoració de l’exterior d’un absis, amb finestres i lesenes.

Decoració exterior. Mènsules, decoració als murs i l’absis. Claustres Construïts amb carreus de superfície llisa, els claustres són més grans que els del segle XI, i tenen més arcades, que creixen tant en alçada com en amplada. La decoració és més senzilla als capitells i les columnes són més primes i més esveltes. Tot el conjunt arquitectònic apunta ja una te ndència decidida cap al que ha passat a anomenar-se art gòtic.


59

Amb carreus escairats als murs i a les arcades, que ofereixen més llum. La decoració és més senzilla als capitells, i les columnes són més primes i esveltes.

Carreus amb acabat ratllat inclinat als murs i escairats a les arcades, més alçada de llum de les arcades per l’altura de les columnes, que són més primes i tenen els capitells decorats són mostres

de la tendència cap al gòtic.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

XI- BIBLIOGRAFIA – AINAUD DE LASART E, JOAN, Los templos visigó tico-románicos de Tarrasa , Editora Nacional, 1976. – BADIA I HOMS, JOAN , L’arquitectura medieval de l’Empordà, Diputació de Girona, 1981. – BANGO, ISIDRO G., «El Arte Románico», Historia 16, 1989. – BARRAL I ALTET, XAVIER, L’art preromànic a Catalunya, Edicions 62, 1981. – BARRAL I ALTET, XAVIER, El Románico, Taschen, 1999. – BECKWITH, JOHN, El Arte de la alta Edad Media, Ediciones Destino, 1995. – BURON, VICENÇ, Esglésies romàniques catalanes: guia, Arestudi Edicions, 1980. – CABESTANY, JOAN F.; MAT AS, Ma T ERESA, Diccionari d’arquitectura romànica catalana, Termcat, 2006. – CABESTANY, JOAN F.; MATAS, M. TERESA; PALAU, JOSEP Ma, El Romànic de la Vall d’Àneu, Institut d’Estudis Catalans, 2005. – CARBONELL I ESTELLER, EDUARD, L’Art Romànic a Catalunya , Segle XII, Edicions 62, 1975. – CONNAT, KENNETH JOHN, Arquitectura Carolingia y Románica 800-1200, Ediciones Cátedra, 1982. – CONTI, FLAVIO, Cómo reconocer el Arte Románico, Eduns, 1993. – CORZO, RAMÓN, «Visigótico y Prerrománico», Historia 16, 1989. – DE DALMASES, NÚRIA; JOSÉ I PITARCH, ANTONI, Història de l’Art Català . Vol. I, Els inicis de l’Art Romànic, Segles IX-XII, Edicions 62, 1986. – DEULOFEU, ALEXANDRE, Sant Pere de Roda, Editorial Emporitana, 1970. – DEULOFEU, ALEXANDRE, L’Empordà, bressol de l’Art Romànic, Editorial Emporitana, 1978. – DURLIAT, MARCEL, Roussillon Roman, Zodiaque, 1986. – DURLIAT, MARCEL, Europa Románica. Vol. 13 , Rosellón, Ediciones Encuentro, 1988. – ERRA, ALBA; OC AÑA, MARIA, Esglésies romàniques, 118 testimonis arquitectònics de la història d’Osona, Carles Vallès Editor, 1991.


61

– JUNYENT, EDUARD, Catalunya Romànica, l’arquitectura del segle XI, Abadia de Montserrat, 1972. – JUNYENT, EDUARD, Catalunya Romànica, l’arquitectura del segle XII, Abadia de Montserrat, 1980. – JUNYENT, EDUARD, Europa Románica, Vol. 9, Catalunya 2, Ediciones Encuentro, 1980. – JUNYENT, EDUARD, La Basílica de Santa Maria de R ipoll, Impremta Maideu, 1985. – ERICHE-ANDRIEU, FRANÇOISE, Initiation a l’Art Romane, Zodiaque, 1984. – LOSOWSKA, HANNA, El Románico, historia ilustr ada de las formas artísticas, Alianza Editorial, 1982. – MURLÀ I GIRALT, JOSEP, Esglésies romàniques, 105 testimonis arquitectònics de la història de la Garrotxa, Carles Vallès Editor, 1991. – OURSEL, RAYMOND, L’invention de l’architecture romane, Zodiaque, 1970. – PLADEVALL, ANTONI, Els monestirs catalans, Edicions Destino, 1978. – PUIG I C ADAFALCH, J.; DE FALGUER A, A.; GODAY, J., L’arquitectura romànica a Catalunya, Vol. I, II, III, Institut d’Estudis Catalans, 1907-1918. – SANSALVADOR, JOSEP; PEIDRÓ, E LISEU, El Romànic poc conegut de l’Alt Urgell, [editat pels autors] 1998. – SITJES I MOLINS, XAVIER, Les esglésies prer omàniques del Bages , Berguedà i Cardener, Llibreria Sobrerroca, 1977. – SITJES I MOLINS, XAVIER , Les esglésies romàniques del Bages, Berguedà i Cardener, Llibreria Sobrerroca, 1986. – TOMAN, ROLF, El Románico, Ullmann & Konemann, 2004. – VALL RIMBLAS, RAMON, El romànic del Vallès, Editorial Ausa, 1983. – VAN RIEL, PIERRE, Así se descubre el arte románico catalán, Editorial Rosalai, 1986. – CATALUNYA ROMÀNICA, volums I al XXVII, Fundació En ciclopèdia Catalana, 1984.

JOSEP PAGÈS ROVIRA

ANNEX Eglésies que s’han fet servir d’exemple per fer els dibuixos que representen els diversos elements arquitectònics, constructius i decoratius que conformen els edificis romànics religiosos catalans.

PRE-ROMÀNIC - Sant Vicenç d’Obiols - ( Avià, BERGUEDÀ, pàg. 20, 22.24) - Sant Quirze de Pedret - ( Cercs, BERGUEDÀ, pàg. 23,25,26) - Santa Maria del Marquet - ( Mura , BAGES , pàg. 21,24,26) - Sant Miquel de Grevasola – (Castellfollit del Boix, BAGES, pàg. 26) - Santa Maria de Sorba - ( Montmajor, BERGUEDÀ, pàg. 19) - Santa Coloma de Fitor - (Vulpellac, BAIX EMPORDÀ, pàg. 20) - Sant Pere del Brunet – (St. Salvador de Guardiola, BAGES, pàg. 19) - Santa Àgata de Clariana – (Clariana de Cardener, SOLSONÈS, pàg. 19) - Sant Lliser de Virós - (Alins, PALLARS SOBIRÀ, pàg. 25) - Sant Salvador de Golorons – (Clariana de Cardener, SOLSONÈS, pàg. 21) - Sant Pere de Rodes – (El Port de la Selva, ALT EMPORDÀ, pàg. 24) - Sant Miquel - ( Olèrdola , ALT PENEDÈS, pàg. 24) - Sant Jaume d’Olzinelles – (St. Fruitós de Bages, BAGES, pàg. 26) - Sant Quirze de Colera - (Rabós, ALT EMPORDÀ, pàg. 20) - Sant Pere del Pla de l’Arca – (La Jonquera, ALT EMPORDÀ, pàg. 20) PROTO-ROMÀNIC - Sant Martí de la Nou –(La Nou de Berguedà, BERGUEDÀ, pàg. 27) - Sant Andreu del Terri – (Cornellà del Terri, PLA DE L’ESTANY, pàg. 28) - Sant Miquel de Lillet – (La Pobla de Lillet, BERGUEDÀ, pàg. 28,29) - St. Martí de Mosqueroles – (Fogars de Montclús, VALLÈS ORIENTAL, pàg. 32) - Sant Pere - (Rellinars, VALLÈS OCCIDENTAL, pàg. 29) - Sant Miquel de Sorerols – (Tavertet, OSONA, pàg. 31) - Sant Miquel d’Ordeix – (Masies de Voltregà, OSONA, pàg. 31) - Sant Quirze de Colera - (Rabós, ALT EMPORDÀ, pàg. 33) - Santa Maria de Colera - (Rabós, ALT EMPORDÀ, pàg. 29) - Sant Romà de Delfià - (Rabós, ALT EMPORDÀ, Pàg. 29) - Santa Maria de Cervià - (Cervià de Ter, GIRONÈS, pàg. 34) - Sant Pere d’Albanyà - (Albanyà, ALT EMPORDÀ, pàg. 29) ROMÀNIC LLOMBARD - Sant Jaume – (Sant Jaume de Frontanyà, BERGUEDÀ, pàg. 35) - Sant Pere de Graudescales - (Navès, SOLSONÈS, pàg. 36,40) - Sant Andreu de Sagàs - (Sagàs, BERGUEDÀ, pàg. 37,47) - Sant Pere el Gros - (Cervera, SEGARRA, pàg. 36) - Sant Joan de Fàbregues – (Rupit i Pruit, OSONA, pàg. 37) - Sant Vicenç - (Besalú, GARROTXA, pàg. 39) - Sant Climent de Taüll - (Vall de Boí, ALTA RIBAGORÇA, pàg. 38,48) - Sant Andreu - (Castellnou del Bages, BAGES, pàg. 39) - Sant Pere - (Castellfollit del Boix, BAGES, pàg. 39,47) - Sant Martí - (El Brull, OSONA, pàg. 43) - Sant Miquel - (Sant Miquel de Fluvià, ALT EMPORDÀ, pàg. 43) - Sant Vicenç de Cardona - (Cardona, BAGES, pàg. 48)


63

- Sant Ponç de Corbera - (Cervelló, BAIX LLOBREGAT, (pàg. 48) - Basílica de Santa Maria - (Ripoll, RIPOLLÈS, pàg. 49) - Sant Martí de Mura - (Mura, BAGES, pàg. 49,50) - Catedral de Santa Maria - (Girona, GIRONÈS, pàg. 46) - Sant Pere de Galligants - (Girona, GIRONÈS, pàg. 46) - Sant Romà d’Aineto - (Lladorre, PALLARS SOBIRÀ, (portada) ROMÀNIC FASTUÓS - Sant Miquel - (Sant Miquel de Fluvià , ALT EMPORDÀ, pàg. 51) - Sant Pau del Camp - (Barcelona, BARCELONÈS, pàg. 52) - Mare de Deu del Puig - (Tolba, BAIXA RIBAGORÇA, pàg. 55) - Santa Eugènia - (Santa Eugènia de Berga., OSONA, pàg. 55) - Sant Pere - (Santpedor, BAGES, pàg. 55) - Santa Maria - (Talamanca, BAGES, pàg. 56) - Santa Maria de Cornet - (Sallent, BAGES, pàg. 56) - Sant Llorenç d’Oix - (Montagut, GARROTXA, pàg. 58) - Catedral de Santa Maria - (Solsona, SOLSONÈS, pàg. 57) - Catedral de Santa Maria - (La Seu d’Urgell, ALT URGELL, pàg. 58) - Santa Maria - (Vilabertran, ALT EMPORDÀ, pàg. 59) - Santa Maria - (L’Estany, BAGES, pàg. 59)

com conèixer l’arquitectura romànica · pdf filetan interessat i...

Documents