DONES EN PEU DE VETLLAJUSTÍCIA, SOL·LICITUD I TRANSFORMACIÓ

Lucía Ramón

INTRODUCCIÓ .....................................................................................................................

1. JUSTÍCIA, SOL·LICITUD I FELICITAT ..........................................................................

2. DONES EN PEU DE VETLLA .........................................................................................

3. ELS COSTOS DE LA SOL·LICITUD ..............................................................................

4. NO HI HA JUSTÍCIA SENSE SOL·LICITUD PER A TOTHOM .....................................

5. NO PODEM VIURE SENSE AMOR, NO PODEM VIURE SENSE ESTIMAR ...............

6. VISIONS CRISTIANES D’UNA NOVA CREACIÓ:JUSTÍCIA, SOL·LICITUD I TRANSFORMACIÓ SOCIAL ......................................

NOTES ..................................................................................................................................

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ .....................................................................................

27

21

18

14

9

4

29

30

3

INTERNET: www.cristianismeijusticia.net • Dibuix de la portada: Roger Torres • Imprès enpaper i cartolina ecològics • Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: EdicionsRondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-278-8 • Dipòsit legal: B-37.736-2011 •Novembre 2011La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyent al nos-tre fitxer de nom BDGACIJ inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets d’accés, rectificació cancel·laciói oposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona.

Lucía Ramón és professora d’Ecumenisme a la Facultat de Teologia de València i de TeologiaFeminista a EFETA. Autora de Queremos el pan y las rosas. Emancipación de las mujeres y cris-tianismo, Madrid, Ediciones HOAC, 2011, 2ª ed. Membre de Cristianisme i Justícia.

Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, Direcció de Drets Civils

3

INTRODUCCIÓ

En aquest quadern vull explorar alguns aspectes de la vida que agafenuna nova dimensió des d’una perspectiva feminista: la relació, per unabanda, entre el tenir cura de les persones i la felicitat, i per una altra, lajustícia i la transformació de la societat.

En el primer capítol es posa de relleu la filosofia de Jesús en les pa-ràboles i com, des de l’evangeli, la justícia i la sol·licitud s’agermanen.

En el segon, ja des de l’Èxode, les dones transgressores, dones en peude vetlla, col·laboren en el projecte de vida i justícia de Jahvè. Tenircura, element indispensable en la relació, pren categoria de salvació.Reivindicar la sol·licitud en la política i en la societat urgeix per a unavisió integral de la fe.

En el tercer capítol, vull reflexionar amb lucidesa sobre les implicacionsnegatives que ha tingut l’especialització moral i social de la dona.

I finalment, en els capítols quatre i cinc, s’ofereix un paradigma nou,una revolució del sentir en clau feminista per a créixer en l’amor i fer elmón més habitable.

1.1. En el camí de la SaviesaEl profeta no parla del que hem de fer,sinó del camí que ens condueix a unbenestar integral i desmesurat que des-criu en termes de vida, abundància i ple-nitud. Els termes emprats per Isaïes pro-clamen sanació i reparació, relació,comunió i reconeixement; en definitiva,propugnen dignitat per a tothom. El de-juni com a pràctica religiosa entre elcreient i el seu Déu passa a un segon pla.El que Déu vol és un dejuni diferent. Eldejuni no és un fi en si mateix ni serveixfonamentalment per a complaure’l. Ésun mitjà per a assolir la felicitat indivi-dual i col·lectiva, i possibilitar la comu-nió amb Déu. Isaïes expressa amb forçala convicció –compartida amb tota latradició profètica d’Israel– que aquestacomunió amb Déu es trenca a causa dela injustícia i de la manca de sol·licitud.

Encara més, les pràctiques religioses se-parades de la sol·licitud i la justícia nola poden restablir.

1.2. El tresor, la perla i la viuda

Jesús de Natzaret, seguint aquesta tradi-ció profètica, també parla d’un DéuAbbà, molt poc religiós, si entenem lareligió com una activitat tancada en simateixa i separada de la resta de la vida.Ell és manifestació d’un Déu profunda-ment relacional per a qui la tendresa, lasol·licitud i la justícia són inseparablesd’una experiència religiosa profunda.És en aquesta actitud vital, juntamentamb les pràctiques socials coherentsamb ella, on es posa de manifest l’ex-periència d’haver estat tocat i tocada perla gràcia de Déu, l’experiència de ser es-timat per l’Amor incondicional, d’estar

4

1. JUSTÍCIA, SOL·LICITUD I FELICITAT

En un dels textos més bells de la Bíblia hebrea (Is 58), Isaïes ens pro-posa un camí inaudit per a la felicitat. Convido a rellegir l’oracle des d’a-questa clau i no des de la lectura moralitzant tal com acostumem a fer-ho.

«Despeiné mis tinieblas y apareciste tú:el hilo más brillante en el tejido.»1

Claribel Alegría

habitat i habitada per la divina Sofia. Ésallà on es verifica l’autèntica afinitatamb l’Esperit del Crucificat-Ressuscitat.

Molt sovint perdem de vista aquestadimensió de felicitat de l’Evangeli i elreduïm a una moral o, pitjor, a “morali-na”. Però les paràboles de Jesús i la se-va forma de veure i interpretar el quepassa al seu voltant ens segueixen des-afiant a trencar la lògica amb què sovint“expliquem” l’Evangeli i el domesti-quem fins a fer-ne callar la novetat i fer-lo emmudir. Hi ha dues paràboles i untext que voldria proposar per a ajudar-nos a ampliar la nostra concepció de lajustícia en la clau de l’Evangeli. Jesúsens proposa una visió molt més rica dela justícia que la que ens ofereixen la tra-dició eticopolítica moderna i la de l’es-querra tradicional, que constitueixen lacultura política en la qual ens movemmoltes persones preocupades i compro-meses per la justícia.

Des de l’Evangeli,justicía i sol·licitud,equitat i reciprocitat,

gratuïtat i abundància de corsón inseparables

Des de l’Evangeli, com veurem alllarg d’aquest quadern, justícia i sol·li-citud, equitat i reciprocitat, gratuïtat iabundància de cor són inseparables. Iaquesta convicció arrela en el mateix és-ser de Déu.Així ho han experimentat elsgrans creients de la tradició judeocris-tiana durant segles i també avui, i espe-

cialment les dones, com veurem mésendavant. Però abans ens deixarem in-terpel·lar pels textos del tresor, la perlai la viuda.

«Amb el Regne del cel passa comamb un tresor amagat en un camp:l’home que el troba el torna a ama-gar i, ple de joia, se’n va a vendre totel que té i compra aquell camp.També passa amb el Regne del celcom amb un mercader que buscaperles fines: quan en troba una degran valor, va a vendre tot el que téi la compra.» (Mt 13,44-46)«Mentre tot el poble escoltava, Jesúsdigué als seus deixebles: “Aneu aler-ta amb els mestres de la Llei. Elsagrada de passejar-se amb llarguesvestidures, busquen que la gent elssaludi a les places i que els facin ocu-par els seients d’honor a les sinago-gues i els primers llocs en els ban-quets. Devoren els béns de lesviudes i fan veure que preguen llar-gament. Per això aquests seran judi-cats amb més rigor.” Llavors Jesúsalçà la vista i veié gent rica que tira-va les seves ofrenes a la sala del tre-sor. Va veure també una viuda moltpobra que hi tirava dues petites mo-nedes de coure, i digué: “Us assegu-ro amb tota veritat que aquesta viu-da pobra ha tirat més que tots elsaltres. Tots aquests han donat el queels sobrava; ella, en canvi, ha donatel que necessitava, tot el que teniaper a viure.”» (Lc 20,45-47 i 21,1-4)

Les paràboles del tresor i la perla i elrelat de l’ofrena de la viuda, l’actuacióde la qual es contraposa a la dels mes-tres de la Llei, llops amb pell de xai, i a

5

la dels rics, són dos bons exemples quemostren com la justícia de Déu trencatots els nostres càlculs i pretensions d’e-ficàcia. Si les paràboles de l’home queho va vendre tot i del mercader de per-les fines posen de manifest alguna cosa,és que la vida, tal com l’entén el profe-ta Jesús, és difícilment programable iforça imprevisible. En aquest cas, l’o-portunitat d’entrar en el Regne de Déu,la justícia que és salvació, es presentacom una oportunitat de felicitat tan in-esperada que pot ser que se’ns escapi.Per altra banda, per als qui es regeixenper criteris exclusivament mundans–poder, riquesa, prestigi– passa fàcil-ment desapercebuda, ja que des d’unalògica “calculadora”, es revela en actesinsignificants. Els qui realment la prac-tiquen sovint són tan invisibles i “invi-sibilitzats” socialment com la viuda.Com ella, són tractats amb llàstima icondescendència pels qui es creuen jus-tos i complidors de la llei. Ells veuen larealitat des de les aparences i concedei-xen gran importància al lloc dels sub-jectes en la jerarquia social i a la seva“dignitat” o “puresa” religiosa; per aixòmesuren els altres en virtut de la sevaconformitat amb la llei. No és d’estra-nyar que considerin “justos” els lletratso irreprotxables els rics que compleixenels preceptes religiosos, mentre ni tansols “vegin” la viuda.

Com a l’oracle d’Isaïes, la justíciaanunciada per Jesús de Natzaret com aBona Nova és presentada en les dues pa-ràboles com a salvació i benaurança,com a oferta de felicitat. És una justíciaque està més enllà del deure, que des-borda el camp de l’obligació, d’allò nor-matiu, del pur voluntarisme. Neix d’u-

na altra font: l’abundància del cor; i esmanifesta en aquesta mateixa abundàn-cia, com posa de manifest la paràbola dela viuda. La justícia que ens crida a aco-llir i a practicar l’Evangeli és una justí-cia major que procedeix d’un Amordesmesurat, gratuït i incondicional delqual venim, que ens va cridar a l’exis-tència i ens sosté en l’ésser. Cap a aquestAmor, dador d’alegria, felicitat i pleni-tud, caminem.

1.3. Una transformacióimprevisible: l’home mesquíque va deixar enrere tot càlcula l’encalç de la felicitat

«Els fariseus van preguntar a Jesúsquan vindria el Regne de Déu. Ell elsrespongué: “El Regne de Déu novindrà en un moment previsible, nitampoc podran dir: ‘És aquí’ o ‘Ésallà’. El Regne de Déu és enmig vos-tre.”» (Lc 17,20-21)

És curiós que el mateix evangelistaque unes línies abans ens parla de laquasi impossible salvació dels rics, acontinuació ens expliqui el relat de lasalvació d’un personatge gens de fiar:un explotador sense escrúpols. Com éspossible que un personatge així es con-verteixi després de l’encontre amb Je-sús? De nou l’Evangeli trenca tota lògi-ca purament humana. Proposo unapossible explicació que s’obre i ens obrea aquesta altra lògica. La transformacióde Zaqueu (vegeu Lc 19,1-9) té relacióamb l’experiència d’un Déu que ens de-sitja i ens estima incondicionalment. Através de l’encontre amb Jesús, Zaqueuva experimentar un Déu que desitja ser

6

acollit en cada vida humana, tot i que es-tigui desfeta. Un Déu que no ens jutja ique regala la seva benedicció a tot el quivulgui oferir-li hospitalitat. Un Déu queés capaç de transformar el cor d’aquellque li obri les portes amb confiança i eldeixi entrar en la seva vida. Un Déu queens crida a una plenitud que està més en-llà de totes les nostres expectatives i li-mitacions, dels nostres èxits i fracassos,i que se’ns donarà de més a més. Ell/Ellaens ha fet a la seva imatge en la capaci-tat d’estimar i de viure en la llibertat, iens convida cada dia a créixer a sem-blança seva; és a dir, a madurar en l’a-mor. Ens recorda un cop i un altre quela mesquinesa i l’egoisme ens empeti-teixen i ens empobreixen individual-ment i col·lectiva, mentre que l’exercicid’una tendresa compassiva i intel·ligentens fa florir i possibilita el gaudi com-partit de les belleses de la vida. Un Déuel projecte del qual per a la creació i pera la humanitat és un projecte de felici-tat. Sovint la Bíblia hebrea i les paràbo-les i la praxi vital de Jesús ho expressena través de la imatge del banquet i la fes-ta compartida: que tots i totes tinguemvida, i vida en abundància, i que la nos-tra alegria sigui total.

1.4. El cristianisme coma proposta de vida bonai de bona vida

«El gran misteri de la felicitat és queno es redueix als components quepermeten o frenen la seva aparició:per molt que els reunim en un con-junt òptim, la felicitat els sobrepassatots, no es deixa delimitar ni definir

i es desintegra, com l’ala d’una pa-pallona, tan bon punt creiem tenir-laa mà. Però, sobretot, la vida té l’es-tructura d’una promesa, no d’un pro-grama. En certa mesura, néixer ésser promès a la promesa, a un futurque batega al nostre davant i del qualno sabem res.»2 (Pascal Bruckner)

Noves dimensionsper a una vida samaritana:

la relació entre la sol·licitud deles persones, la justícia

i la transformació de la societat

El cristianisme no és un programa.És una experiència de vida, una formade ser en el món des de la confiança enuna promesa. Arrelat en la fe-confiançaen la persona i la promesa de Jesús, elcristianisme proposa un estil propi de vi-da bona i de bona vida. Una forma ale-gre, responsable i generosa de viure enaquest món on són centrals tenir cura detot vivent i el treball a favor de la justí-cia. Ens convida a transformar allò quesovint és terra hostil o desert inhòspit enun món més humà i en una llar habita-ble. Estic convençuda que una de lestasques més urgents per a les nostresteologies és treure-ho a la llum i articu-lar aquesta proposta de vida feliç en elsnous contextos socials i en l’horitzó dela globalització.

Rafael Díaz-Salazar i altres autors,recentment José Laguna, han formulataquest ethos mitjançant l’expressió “es-

7

til de vida samaritana” o “cultura sama-ritana”.3 En aquest quadern vull ex-plorar alguns aspectes d’una vida sama-ritana que prenen noves dimensions desd’una perspectiva feminista: la relacióentre la sol·licitud de les persones, lajustícia i la transformació de la societat.

Posaré l’accent en un aspecte essen-cial que de vegades s’ha enfosquit en elsnostres discursos sobre Déu i el cristia-nisme: l’Evangeli com a anunci de vidaen abundància per a tota la comunitathumana i com a experiència de l’abun-

dància del cor de Déu. Com a possibili-tat de convertir-nos nosaltres mateixosen fonts de gràcia i benedicció per alsaltres fent possible la participació detots i de totes en el banquet de la crea-ció. Un projecte que està en marxa i queno és una utopia irrealitzable, sinó unarealitat que s’està gestant en la històriaentre dolors de part, tot i que encara nos’hagi dut a terme en plenitud. Una re-alitat que ja ha començat entre nosaltresquan establim aquest nou ordre de rela-cions al qual ens convida Jesús.

8

2.1. Les dones de l’Èxode com aparadigma de l’articulació entresol·licitud, justícia i salvacióMíriam és la primera dona a la qual laBíblia anomena profeta (Ex 15,20). En-viada per Déu juntament amb els seusgermans Moisès iAaron per a donar res-posta al clamor i el patiment del seupoble sota el jou dels egipcis, és prota-gonista i testimoni amb ells del seu alli-berament. Aquesta dona visionària i va-lenta observa des del principi com laprovidència de Jahvè va teixint la sal-vació del seu poble mitjançant una xar-xa de dones compassives que protegei-xen el seu germà indefens de l’abismede la mort. Elles participen en la crea-

ció d’aquest entramat salvífic i són ca-paces de veure en la debilitat d’una cria-tura desvalguda la salvació de Déu ques’està gestant, la seva força alliberado-ra actuant en la història.

Elles constitueixen un paradigma del’articulació entre la justícia i la sol·lici-tud que fa possible la vida bona i la sal-vació per a tothom, començant pelsúltims. Lluny de qualsevol visió espiri-tualista, la salvació es va teixint en la vi-da quotidiana des de la resposta lliure iresponsable d’aquestes dones que no estanquen en la seva pròpia carn i es con-verteixen així en font de gràcia per aMoisès, a qui treuen de les aigües de lamort, i també per a tot un poble que pa-

9

2. DONES EN PEU DE VETLLA

La infància de Moisès està envoltada de dones transgressores, donesen peu de vetlla, dones atentes i fermes, sense la col·laboració de lesquals el projecte de vida i justícia de Jahvè per al seu poble se n’hau-ria anat en orris.

«La cistella de Moisès no es va enfonsaren el riu perquè un alè d’amor l’acompanyava.»

Claribel Alegría

teix la dominació política i l’explotaciólaboral. El Déu que es commou i inter-vé en la història a favor dels qui patei-xen ho fa sempre amb la col·laboracióde persones audaces i decidides, comaquestes dones.

La narració del llibre de l’Èxodedescriu amb detall com van “tramant” lasalvació del nen, la convergència de lesseves decisions individuals a favor de lavida fa un salt davant una situació quetenint en compte el desequilibri de for-ces semblava irremeiablement perduda.El faraó havia ordenat als seus homesque llencessin al Nil tots els nens mas-cles hebreus acabats de néixer, però grà-cies a la insubmissió d’un grapat dedones valentes, sàvies i compassives,Moisès sobreviurà. Primer les llevado-res hebrees Xifrà i Puà, les primeres ob-jectores de consciència de la història,que troben la forma de subvertir les or-dres del faraó, sense pagar amb la prò-pia vida la seva insubmissió (Ex 1). Méstard, la mare de Moisès, que després dedonar a llum el nen i «veient que eramolt bonic», l’amaga durant tres me-sos.

El text hebreu utilitza la mateixa ex-pressió del Gènesi: tob, que significa bo,grat, formós, convenient. És un termevinculat a la bona sort i al gaudi. La ma-re que acaba de donar a llum es mera-vella davant la bellesa i la bondat de lacriatura de les seves entranyes, en sin-tonia amb el Déu del relat de la Creació,que es meravella en contemplar la be-llesa i la bondat de la seva creació, la se-va consistència i la seva dignitat. Quanja no el pot amagar més temps decideixdipositar-lo en una cistella a la riba delNil amb l’esperança que algú el reculli.

Míriam, la germana, «vigilava de llunyestant per veure què li passaria». Quanla filla del faraó descobreix la cistella ies troba el nen, es commou, sense donarcap importància al fet que sigui un he-breu. Míriam s’està allà, veient-ho tot, idecideix intervenir. Proposa a la prince-sa buscar una dida hebrea que li criï elnen i aconsegueix que contracti la maredel nen. Quan el noi, després d’haver-secriat amb la seva família d’origen, vacréixer, el porta de nou a la filla del fa-raó, que l’adopta com a fill i l’anomenaMoisès (Ex 2,1-10).

La sensibilitat de les donestraspassa tot tipus de diferències,

està per la vida

El text reflecteix una sensibilitat es-pecífica de les dones que traspassa lesdiferències culturals, religioses i tempo-rals. També avui les dones són les pri-meres a mobilitzar-se per buscar els fillsdesapareguts en temps de dictadures ide guerres, i les primeres a organitzar-se i protestar quan els desastres ecolò-gics o mediambientals amenacen la vi-da, la salut i la subsistència dels seusfills i de tota la comunitat. Res no se’nsdiu del pare de Moisès. En canvi, tant lamare com la princesa decideixen igno-rar la raó d’estat que invoquen els ho-mes. Per damunt de la despietada lògi-ca política del faraó, aquestes donesaposten per la vida. La seva sensibilitatper a percebre la bellesa i el valor intrín-sec de qualsevol vida, i la seva tendresaentranyable, les converteixen en col·la-

10

boradores necessàries dels plans de Déui de l’obra de la salvació.

Míriam prepara eficaçment els ca-mins de l’alliberament. No perd l’espe-rança i està vigilant, observa i intervé enel moment oportú. La compassió d’a-questes dones és un contrapunt al cortossut i endurit del faraó, que s’aniràmanifestant en el desenvolupament dela història (Ex 7,3). Quan més endavantMoisès ofereixi al faraó el paper d’alli-berador del poble, aquest, obsessionatper afirmar el seu poder, el refusa (Ex32,15). Li pot més l’ànsia de poder quel’amor a la vida. Déu humilia la sevasupèrbia. La derrota és estrepitosa, iMíriam està allà per cantar la grandesadel seu Déu. Totes les dones dansen also del seu tamborí per celebrar festiva-ment el compliment de les seves pro-meses, l’alliberament de l’opressió (Ex15,20-21). El Déu de la vida, tot alegriai llibertat, dansa amb elles, dansa en laseva dansa.

2.2. L’obra de l’amor radical

«Si la no-violència és la llei de la na-turalesa humana, el futur pertany ales dones.» (M. K. Gandhi)

La sol·licitud va molt lligada amb larelació, amb la capacitat d’estimar, decomprendre i acollir els sentiments del’altre, de fer-se càrrec de les seves ne-cessitats i de reconèixer i enfortir la se-va dignitat, la seva autonomia i la sevavida en plenitud. Des de la perspectivade l’ètica teològica feminista s’ha insis-tit molt en la importància ètica de larelació i de la sol·licitud. La teòlogaBeverly Wildung Harrison ha definit

l’ètica cristiana com l’obra de l’amor ra-dical, que consisteix en les lluites quo-tidianes per crear una comunitat de carni ossos, d’amor i de justícia.4 Des del’experiència històrica de les dones,l’activitat com a forma d’estimar és cen-tral. Aquesta proposta pot inspirar unaespiritualitat i una ètica cristianes de lasol·licitud i la justícia que presti mésatenció a la importància de les relacions,i no tan sols al subjecte o a les anàlisisde caràcter estructural.

L’autèntic poder de les donesés haver sigut arquitectes

d’allò més humà en la persona

A tot el món i en totes les cultures,les dones han tingut i segueixen tenintcom a prioritat i responsabilitat les acti-vitats quotidianes que fan possible la su-pervivència humana. Per això, en totesles civilitzacions, l’autèntic poder de lesdones, que encara no ha estat ni és proureconegut, és haver sigut arquitectesd’allò més humà en la persona. Elleshan estat i són les principals constructo-res de dignitat humana i de comunitat:«La vida de les dones s’ha distingit nosolament per la seva capacitat de trans-metre la vida, biològicament parlant, si-nó d’alimentar-la i de cuidar-la, la qualcosa és un poder social i cultural. Tot ique la nostra cultura hagi menyspreat elpaper de la dona, aquest poder nutrici ésformidable». Enfront de la imatge de “labona dona” inventada per l’espirituali-tat burgesa tardana, «les dones han sigutsempre un exemple viu del poder de

11

l’activitat davant la passivitat, de l’ex-perimentació davant la rutina, de lacreativitat i el risc davant els conven-cionalismes».

Des d’aquestes experiències històri-ques les teologies feministes cristianesa tot el món, i especialment els correntsecofeministes, posen al centre de l’èticala creativitat moral radical de l’ésser hu-mà, el seu poder per a crear un món mo-ral de relacions. A partir de l’experièn-cia històrica de les dones descobrim queser subjecte moral consisteix a ser unagent recíproc, que crea llaços amb elsaltres i conforma i configura la sevaidentitat i la seva personalitat i la delsaltres en aquestes relacions.

És a partir dels nostres actesd’amor o de desamor

que ens creem o ens destruïmels uns als altres

Això implica una enorme responsa-bilitat que ha estat subestimada per latradició ètica cristiana: el poder de l’ac-ció en l’amor o la negació d’un mateix.L’ètica teològica cristiana ha de col·lo-car al centre de tot la relació, la tremen-da evidència que és a partir dels nostresactes d’amor o de desamor que enscreem o ens destruïm els uns als altres.Això no ho oblidem si centrem l’espiri-tualitat exclusivament en la relació ambel sagrat o en la interioritat o en l’anàli-si moral de la puresa de la intenció, o enuna consideració purament abstracta osentimental de l’amor o en qüestions

normatives. Però de la mateixa maneraque ens costa entendre l’immens poderde l’amor, que és la capacitat d’actuarels-uns-en-els-altres-per-al-bé, tampocno arribem a calibrar el nostre poder pera frustrar la vida i mutilar-nos els uns alsaltres. Enfront d’una visió de la moralexcessivament individualista o pura-ment abstracta i racional, Harrison plan-teja una qüestió medul·lar per a l’èticateològica i l’espiritualitat. Ambdues enshan d’ajudar a prendre consciència delfet que «tenim la fatídica opció de dei-xar que l’amor de Déu operi lliuremental món o de privar-nos els uns als altresd’allò més fonamental de la persona i dela comunitat». Des de la perspectivateològica, aquest poder radical de l’ac-tivitat humana es l’element crucial en eldrama de Déu amb l’ésser humà.

No som semblants a Déu en el nos-tre “poder humà”, en el domini sobre elsaltres, sinó en l’obra de l’amor, queconsisteix «a aprofundir i ampliar les re-lacions humanes, en la comunicació, laforça de l’afecte i de l’atenció a l’altre,a estendre llaços de comunitat». El po-der de negar-se a rebre i donar amor, ne-gant així el do de la vida, és més temibleque el poder de la tecnologia i, alhora,més fràgil i complex.

En un món complex i globalitzat,l’obra de l’amor radical exigeix exerci-tar-nos en una compassió intel·ligent icreativa i el desenvolupament d’una es-piritualitat de la resistència. La lògicaeconòmica del mercat no és compatibleamb la lògica humana de la sol·licitud.Com en el temps de les dones de l’Èxo-de, avui també necessitem una ètica iuna espiritualitat de la compassió polí-tica i intel·ligent.

12

2.3. La reivindicació feministade la sol·licitud: la veu de lasol·licitud i la veu de la justíciaA finals dels anys setanta del segle XX,Carol Gilligan va posar la sol·licitud alcentre del debat ètic, rescatant la veumoral silenciada de les dones. Els seusestudis de psicologia del desenvolupa-ment moral van mostrar que homes idones tendeixen a resoldre els dilemesmorals de forma diferent. Gilligan vademostrar que hi ha dos llenguatges pera codificar el món moral: la “veu feme-nina” i la “veu masculina”. La preferèn-cia femenina pels judicis morals contex-tuals i la seva valoració de les relacions,enfront de la preferència pels judicisuniversalistes, mostraven no una defi-ciència, sinó una diferència en el puntde vista moral.

Els valors apreciats segons el puntde vista moral masculí promouen indi-vidus autònoms, capaços de prendre de-cisions sobre allò que és just o injust desde condicions d’imparcialitat. El puntde vista moral femení considera i prote-geix les relacions humanes, es fa càrrecdels dèbils i considera en cada cas lespersones concretes en els contextosd’acció concrets. Mentre l’ètica de lajustícia se centra en els principis moralsgenerals i considera els problemes mo-rals com a conflictes de drets, l’ètica dela sol·licitud se centra en l’adopció decomportaments concrets d’atenció i so-lidaritat amb les persones més fràgils iempobrides.5

Cal entendre aquesta diferenciacióen el sentit que la primera (l’ètica de lajustícia) es correspon al llenguatge delshomes i la segona (la de la sol·licitud)es pròpia de les dones? En absolut. Mésque de diferències en funció del sexe,caldria parlar de dissociació d’aquestsvalors dins de cada home i de cada dona,de divisió funcional de tasques, i desva-loració de la sol·licitud davant la justí-cia. Tot i que estadísticament homes idones s’inclinin més en un sentit o en unaltre, l’ètica de la justícia i l’ètica de lacompassió són un bagatge comú i neces-sari per a assolir la maduresa moral enambdós sexes. Ambdues incideixen envalors imprescindibles que cada home icada dona han d’aprendre a conciliar.

El tenir cura dels altress’ha de considerar rellevant

per a l’ètica i la política

Fins ara la teoria ètica i política tra-dicional no ha considerat rellevant lateoria política feminista, el fet de tenircura dels altres és condició de possibili-tat de l’existència del subjecte moral, isense ella no hi ha ètica ni política. Endefinitiva, no hauríem de seguir consi-derant la qüestió de la sol·licitud mera-ment com un assumpte domèstic o per-tanyent a l’àmbit privat, contraposant-loa l’esfera pública.

13

Tot i que la sol·licitud constitueix unacultura i un patrimoni ètic molt valuósque les dones hem adquirit al llarg delssegles, urgeix reflexionar amb lucidesasobre les implicacions que ha tingutl’especialització moral i social femeni-na i l’obligatorietat de la sol·licitud pera la seva vida i les seves oportunitats. Ésa dir, sobre les conseqüències de la se-va consideració generalitzada com unaactivitat adscrita a les dones per natura-lesa, informal i no remunerada.

3.1. La divisió sexual de l’espaisocial i del treball

«1778, Filadèlfia: Si ell hagués nas-cut dona… Dels setze germans d’enBenjamin Franklin, la Jane és la quemés se li assembla en talent i forçade voluntat, però a l’edat en què enBenjamin va marxar de casa per ob-rir-se camí, la Jane es va casar ambun talabarder pobre, que la va accep-tar sense dot, i deu mesos després va

14

3. ELS COSTOS DE LA SOL·LICITUD

«A les dones els ha tocat adornar i embellir la vida, mentre que el pri-mer sexe s’ha ocupat a entendre-la i ordenar-la. Les activitats nobles,serioses i importants les duen a terme els homes. El seu àmbit és el dela política, el sacerdoci, la guerra, allò que s’entén com a vida pública.L’àmbit de la dona, en canvi, és el privat: esposa o mare, la seva mis-sió ha estat cuidar, agradar i complaure. Com va sentenciar Kant, lesdones no estan fetes per a legislar, que no és la seva tasca, sinó per acultivar la bellesa. Aquestes dues vares de mesurar, que van posarcada sexe al seu lloc sense possibilitat d’escollir ni de barrejar formesde vida, han constituït el fonament de totes les vexacions que ha sofertla part més menyspreada.»6 (Victoria Camps)

donar a llum el seu primer fill. Desd’aleshores, durant un quart de se-gle, la Jane va tenir un fill cada dosanys. Alguns nens van morir, i cadamort li va obrir una ferida al pit. Elsque van viure van exigir menjar,abric, instrucció i consol. La Jane vapassar nits sense dormir bressolantels qui ploraven, va rentar piles deroba, va banyar piles de nens, va cór-rer del mercat a la cuina, va fregarmuntanyes de plats, va ensenyarabecedaris i oficis, va treballar col-ze a colze amb el seu marit al talleri va atendre els hostes amb el lloguerdels quals ajudava a omplir l’olla. LaJane va ser esposa devota i viudaexemplar; i quan els fills ja van sergrans, es va fer càrrec dels seus pa-res xacrosos i de les seves filles sol-teres i dels seus néts sense empara.

La Jane no va conèixer mai el plaerd’abandonar-se surant en un llac,portada a la deriva per un fil de co-meta, com acostumava a fer en Ben-jamin, malgrat els seus anys. La Janeno va tenir mai temps de pensar nies va permetre dubtar. En Benjaminva seguir sent un amant fervorós, pe-rò la Jane va ignorar que el sexe po-gués produir alguna cosa més quefills. En Benjamin, fundador d’unanació d’inventors, és un gran homede tots els temps. La Jane és una do-na del seu temps, igual a quasi totesles dones de tots els temps, que hacomplert el seu deure a la terra i haexpiat la part de culpa de la male-dicció bíblica que li pertocava. Ellaha fet el possible per no embogir i habuscat, en va, una mica de silenci. El

seu cas mancarà d’interès per als his-toriadors.»7 (Eduardo Galeano)

Aquest relat ens parla del confina-ment obligatori de la dona al món do-mèstic i de l’escissió radical entre lesfuncions femenines i masculines que haprivat les dones de moltes oportunitatsde desenvolupar-se i de ser reconegu-des. I tant l’autonomia com el reco-neixement són necessaris per a consti-tuir-nos com a subjectes morals. Unaconcepció molt estesa ha difós una vi-sió del lloc i la missió de la dona segonsla qual aquesta s’ha de recloure en l’àm-bit privat i renunciar a la seva sensibili-tat, a la singularitat del seu desig, percomplir el seu deure familiar. Sense de-sitjos i entregada al seu deure d’àngel dela llar és com la dona serà una bona ma-re-esposa.

La diferència femeninava justificar la subordinacióde la dona i la seva exclusió

de la ciudadanía

La divisió de l’espai social i l’assig-nació de la sol·licitud i del treball do-mèstic a les dones està lligada a la con-sideració secular de la dona com a homedefectuós. Ja des dels grecs la diferèn-cia femenina, la seva naturalesa pecu-liar, es va emprar per a justificar la sevasubordinació i excloure-la de la ciuta-dania. La teoria política ha situat tradi-cionalment la vida domèstica i privadafora de l’Estat i de la societat, i junta-ment amb elles també n’ha exclòs les

15

dones. I tampoc no s’ha interessat perassegurar que la vida familiar s’organit-zi segons principis d’igualtat i consens,o per impedir que els acords domèsticsrestringeixin l’accés de les dones a al-tres formes de vida social.

Com és possible aquesta “llacuna”de dimensions oceàniques? Per al pres-tigiós filòsof polític W. Kymlicka, «l’ex-plicació òbvia és que els filòsofs homesno tenien interès a qüestionar la divisiósexual del treball, de la qual es benefi-ciaven. Això va ser racionalitzat mitjan-çant el pressupòsit segons el qual elsrols domèstics estaven fixats biològica-ment, un pressupòsit basat en afirma-cions sobre la inferioritat de les dones,o en la idea més recent de la família sen-timental, que diu que el llaç sentimentalque sorgeix naturalment entre la mare iels nens és incompatible amb el tipus decaràcter necessari per a la vida social opolítica»8. I en l’espai domèstic, la donaes dedica a reproduir les condicions depossibilitat de l’exercici de la llibertatde l’home, que és considerat el subjec-te moral per antonomàsia.

3.2. Fins a quin punt hem avançat?L’ideal burgès de família proposat pelsreformistes del segle XIX és el que hapredominat en les nostres societats eu-ropees fins als anys seixanta-vuitantadel segle passat. Es tracta d’una orga-nització familiar en la qual l’home tre-balla a ple rendiment en el sector pro-ductiu i la dona ho fa a la llar, assegurantla reproducció de la força de treball. Estracta d’una estructura molt funcionalper al sistema capitalista de producció,en permetre el desplaçament de costos

de la producció cap a l’esfera domèsti-ca, que gràcies als malabarismes feme-nins posa a disposició del mercat capi-tal humà disponible les vint-i-quatrehores del dia per a la producció.

La dona s’incorporaal mercat laboral

sense abandonar les tasquesde cuidadora i gestora de la llar

Malgrat la incorporació de les donesal mercat laboral, aquesta estructuramanté la seva vigència en els models departicipació d’homes i dones en el mer-cat laboral i en el treball domèstic.9 Eldoble ús de la metàfora de l’“ajuda” de-penent del gènere i l’activitat reflecteixla centralitat que té el treball assalariatper a l’home, i el treball domèstic i fa-miliar per a la dona: quan són les donesles que desenvolupen un treball remu-nerat, sobretot a les classes populars,acostumen a parlar del seu treball comuna “ajuda” al salari del marit, mentreque quan és el marit el que col·labora enels treballs familiars i domèstics, ales-hores és ell qui “ajuda” la dona.

Amb la incorporació de la dona almercat laboral s’està consolidant un noumodel: l’home manté el seu rol quasi in-tacte, i la dona manté les seves tasquesde cuidadora i gestora de la llar, assu-mint un doble paper que té costos im-portants per a ella i la seva qualitat devida. Les sociòlogues feministes parlende la “doble presència/absència” per areferir-se a aquesta situació, per a sim-

16

bolitzar l’estar i no estar a cap dels dosllocs i les limitacions que la situaciócomporta sota l’actual organització so-cial. Aquesta situació que exigeix a lesdones comportar-se com un home al tre-ball assalariat i com una dona en l’àm-bit familiar, constitueix una tensió per-manent entre dues cultures del treballcompletament diferents: la cultura de lasol·licitud i la cultura del benefici, laqual cosa exigeix a les dones negociarpermanentment i interioritzar tensions,prendre decisions i fer eleccions a lesquals els homes no estan obligats. Tam-bé es tradueix en un malestar permanentperquè, per més jornades interminablesque dediquin al treball a casa o a l’àm-bit laboral, no encaixen en un món cons-truït segons el model masculí.

Quan s’ho poden permetre, una sor-tida per a les dones de classe mitjana al-ta és l’externalització i salarització deltreball de sol·licitud, que recau així enaltres dones de classe social inferior, so-vint estrangeres, que a la vegada neces-siten altres dones (mare, germana, fillagran), el treball de les quals no és re-munerat, perquè tinguin cura dels seusfills i de la seva llar. Això dóna lloc alque es coneix com a «cadena mundiald’assistència i afecte», que en realitatconsisteix a carregar els costos de lasol·licitud sobre l’esquena de les donesdels països més pobres. «Una formacorrent d’aquesta cadena és: 1) una fillagran d’una família pobra que cuida elsseus germans mentre 2) la seva maretreballa de mainadera i cuida els nens

d’una mainadera emigrant que, al seutorn, 3) cuida el fill d’una família en unpaís ric»10. Una altra alternativa perquèuna dona pugui treballar fora de casa ésla mare o l’àvia, que actualment funcio-nen com una «reserva flexible de treballno remunerat» dedicat a l’atenció de lallar i dels fills.

En qualsevol cas el cost de la cura esreflecteix en molts aspectes: en la salutfísica i mental de les dones; en la re-núncia al temps lliure i d’oci, en el tempsque li queda per a ella mateixa, la qualcosa afecta tant l’equilibri emocional ipsicològic, com la participació en acti-vitats formatives, esportives, lúdiques oassociatives, que són necessàries per aldesenvolupament integral de la perso-na; en el retard de la maternitat o la re-núncia a aquesta maternitat; en els con-flictes de parella; a les limitacions queafecten la vida professional: promoció,accés a llocs de responsabilitat, forma-ció... en una paraula, discriminació ne-gativa i penalització en el mercat labo-ral. I la càrrega es multiplica a mesuraque baixem l’escala de la classe social.

A més, les dones representen el 80%de les cuidadores informals de personesdependents, i el 90% dels qui abando-nen el treball per a cuidar altres fami-liars. A més a més de tot el que hem diti de la gran quantitat de treball que fanen benefici de la societat, cal afegir queles dones com a col·lectiu pateixen mésprecarietat, pitjors condicions laborals,més risc per a la salut i pitjors presta-cions per atur, jubilació i invalidesa.

17

4.1. Més enllà de l’ordre patriarcalLa mentalitat patriarcal veu la realitatd’una manera dicotòmica: home i dona,blanc i negre, cos i esperit, ésser humài naturalesa. Aquestes polaritats són de-finides per oposició i estableix una je-rarquia entre elles en termes de supe-rior/inferior. Aquesta jerarquització,construïda culturalment, es legitima de-finint-la com l’ordre “natural” del món.Per aquest motiu, en moltes cultures lesdones assumeixen com a natural el fetde ser considerades com a inferiors alshomes. És una obscenitat que actual-ment un dels negocis més lucratius a es-cala global, de bracet en el rànquingamb el comerç d’armes o el tràfic dedrogues, sigui la tracta i l’explotació se-xual de dones.11

4.2. Universalitzar la causafeministaComparteixo amb Victòria Camps laconvicció que el segle XXI serà el seglede les dones. Ja ningú no pot aturar elmoviment que ha constituït la revoluciómés gran del segle XX.12 Però perquèaquesta revolució faci efectiu el seu po-tencial emancipador per a tota la huma-nitat, cal un canvi de paradigma antro-pològic, ètic, cultural, econòmic, social,polític i religiós. Necessitem universa-litzar la causa feminista. Això significamolt més que el fet que algunes donesocupin cada cop més llocs de rellevàn-cia i poder al món, o que algunes siguindistingides amb els premis i reconeixe-ments. Convé tenir en compte que el fetde ser dona no immunitza contra els va-

18

4. NO HI HA JUSTÍCIA SENSE SOL·LICITUDPER A TOTHOM

Les nostres societats s’han basat històricament en una visió patriarcaldel món que encara segueix vigent.

lors patriarcals. Més aviat al contrari.Els guardians del poder patriarcal s’hanadonat que una bona estratègia per amantenir l’actual ordre de coses és ferpartícips a algunes elits de dones d’a-quest poder, perquè després d’un apa-rent canvi tot quedi igual.

La universalització del feminisme téaltres tasques pendents. En primer lloc,els canvis revolucionaris que ha intro-duït el feminisme s’han d’estendre almón que encara no els ha viscut. Ensegon lloc, aquestes transformacionss’han d’ampliar i han d’anar acompa-nyades d’una profunda reorganitzaciósocial perquè s’assoleixi una igualtatmés satisfactòria. En tercer lloc, per aassolir la plena emancipació de la donacal desvelar els obstacles que impedei-xen a la dona emancipada exercir la lli-bertat en igualtat de condicions respec-te a l’home.

Considero que les dominacions méssubtils a les quals ens enfrontem allà onhem assolit la igualtat legal estan vincu-lades amb el món afectiu i emocional.Anna G. Jónnasdóttir ha mostrat queen les societats en les quals hi ha unaigualtat legal, la clau està en com viviml’amor homes i dones en un sistema so-cial que encara distribueix els recursosi les càrregues de forma asimètrica enfunció del sexe. Hi ha una “plusvàluade dignitat genèrica” al darrere d’altresformes d’explotació de les dones. Ambaquest concepte, Jónnasdóttir es refe-reix al fet que els homes segueixen con-trolant i explotant l’amor i la sol·licitudde les dones sense retornar equitativa-ment allò que han rebut. Fins i tot ensocietats més igualitàries aquest procésd’explotació afectiva incapacita les

dones per a reconstruir les seves reser-ves emocionals i les seves possibilitatsd’autoestima i autoritat.13

És necessari mostrarla connexió de

les reivindicacions de la donaamb les qüestions socials

Universalitzar la causa feminista su-posa també col·locar les preguntes i lespropostes dels diversos feminismes alcentre de la política i del debat públic.Hem de mostrar la connexió que tenenles reivindicacions de les dones amb lamajoria de les qüestions socials. I enaquest punt considero que la qüestió dela sol·licitud és central i és una bona for-ma de mostrar l’ampliació d’horitzons ila major objectivitat d’una anàlisi so-cial, política, econòmica o teològica queincorpori la perspectiva feminista.

4.3. Sentit de la justícia i sentitde la gratuïtat: cap a un subjecteno patriarcal

Em sembla molt interessant per al temaque estic abordant la distinció que esta-bleix Adela Cortina entre els béns dejustícia, que es poden i s’han de reco-nèixer com a drets, i els béns de gratu-ïtat, que no es poden exigir com a dretsperquè no es poden satisfer per deure.Ambdós tipus de béns són ingredientsnecessaris «per a una forma de vida enplenitud».14 Per a descobrir-los i esti-mar-los calen el sentit de la justícia i el

19

sentit de la gratuïtat. El primer ensimpulsa a donar a cadascú allò que licorrespon, allò que mereix com a per-sona, que és una cosa que la humanitatha anat descobrint al llarg de la història.Avui entenem que el que és just és quetots els éssers humans gaudeixin d’ali-ment, habitatge, vestit, educació, aten-ció en temps de vulnerabilitat, llibertatd’expressar-se, de formar la seva cons-ciència i també d’orientar personalmentla seva vida.

El sentit de la gratuïtatno es pot exigir,

però es necessita tant comel sentit de la justícia

El sentit de la gratuïtat ens mou a sa-tisfer aquells béns de gratuïtat que no espoden exigir com un dret i que ningú noestà obligat a regalar, però que necessi-tem tant com els béns de justícia. I quinssón aquests béns? El consol i l’esperan-ça, el sentit i l’afecte. El sentit de la gra-tuïtat neix de la interioritat de la perso-na, del «prodigiós descobriment que

estem lligats els uns als altres de formaindissoluble i, per tant, ob-ligats, fins itot sense sancions o mandats externs, si-nó des del profund, des de dins». Per ai-xò el conreu de la interioritat és essen-cial per a desenvolupar el sentit de lagratuïtat, ja que, com expressa bella-ment Adela Cortina, «és en el profundon es descobreix aquest enigmàtic lli-gam, el secret de la felicitat. D’ella bro-lla el món de les obligacions que no espoden exigir, sinó només compartir gra-tuïtament, el món del do i del regal, delconsol en temps de tristesa, del suporten temps de desgràcia, de l’esperançaquan l’horitzó sembla esborrar-se, delsentit davant l’experiència de l’absurd».

Necessitem articular la justícia i lasol·licitud, el sentit de la justícia i elsentit de la gratuïtat, en els subjectesfemenins i masculins, deixant enrere lesdicotomies i les jerarquitzacions delmodel patriarcal de subjecte i «subjec-ta». I aquesta revolució antropològicarequereix noves estructures socials ipolítiques, i s’hi ha de plasmar, perquè,com ens ha ensenyat el feminisme du-rant els últims decennis, el personal éspolític. Hem de caminar cap a un noucontracte social capaç de crear la socie-tat de la sol·licitud.

20

Parlar avui de justícia i predicar l’amoral proïsme sense fer-se càrrec de la fe-minització de la pobresa i la violènciacontra les dones a tot el món i el dèficitd’estima i amor, l’odi i la desvaloracióque arrosseguen com a col·lectiu des defa segles, molt sovint legitimat per lestradicions i la religió, és una ceguesaintolerable. A continuació repassaremalgunes d’aquestes dades com a desa-fiament per a una cultura cristiana i hu-manista, i reflexionarem sobre el man-

dat d’«estimar el proïsme com a un ma-teix» en clau feminista.

5.1. Caín, on és la teva germana?Les dades clamen al cel i contrastenamb la ceguesa o la indiferència demolts homes davant la reivindicaciód’una justícia més gran per a les dones.Quan escric aquestes línies ja han morta Espanya 49 dones a mans de les sevesparelles o exparelles. La xifra és estre-

21

5. NO PODEM VIURE SENSE AMOR, NO PODEM VIURESENSE ESTIMAR

Les teologies feministes actualitzen la interpel·lació de Déu en el Gè-nesi en clau feminista: Caín, on és la teva germana? Ens llancen elrepte de comprometre’ns seriosament en el procés de discernir i de tre-ballar a favor del que és bo per a totes les dones, ja que avui és unadada indiscutible des de les ciències socials que el seu benestar rever-teix en el benestar de la comunitat.

midora. Però encara ho són més les da-des de la injustícia global que pateixenles dones pel fet de ser-ho.

La feminització de la pobresa és unarealitat que s’imposa a qui mira el móndes de la perspectiva de la justícia. Elnombre de nenes i dones “desaparegu-des” des de la dècada dels noranta delsegle passat és de més de cent milions,malgrat que en circumstàncies normalsneixen al voltant de 95 nenes per cadacent nens, i que les nenes tenen un avan-tatge biològic significatiu sobre els nensi un índex de mortalitat més baix.Aquests cent milions és el diferencialentre les dones que existeixen i les quehaurien d’existir si no hi hagués discri-minació i feminització de la pobresa.Les dades sobre les “dones desaparegu-des” són ben eloqüents: 30 milions a laXina, 23 milions a l’Índia, 3 milions alPakistan, 1,6 a Bangladesh, 600.000 aEgipte i Turquia, 200.000 al Nepal i 40milions a la resta del món.

La discriminacióbasada en el sexe

és una enfermetat mortal

El 67% dels pobres al món són do-nes. Elles representen el 80% de lapoblació desnodrida, el 70% d’adultsanalfabets i el 67% dels infants no es-colaritzats. Tot i que el seu treball re-presenta el 52% del total, només pos-seeixen l’1% de la terra, el 2% del crèditagrícola i el 10% dels diners en propie-tat. Quant a l’accés als llocs de decisiópolítica i econòmica, les dones només

ocupen un 6% dels llocs ministerials iun 14% dels escons parlamentaris i delsllocs de direcció econòmica.

En força països la preferència pel fillhome es tradueix en l’infanticidi de ne-nes i l’avortament selectiu. La discrimi-nació de les nenes en l’accés a cures, ali-ments, salut i educació s’evidenciaclarament en els informes del PNUD so-bre desenvolupament humà. La morta-litat femenina està molt associada al’absència d’atenció sanitària, a la ma-ternitat i a la violència de gènere.

Els informes del Fons de NacionsUnides per a la Població han mostratcom una de cada tres dones al món pa-teix maltractaments o abusos sexuals.Mil milions de dones han estat colpeja-des, forçades a una relació sexual no de-sitjada o sotmeses a abusos durant la se-va vida. El 47% de les dones manifestaque la seva primera relació sexual va serforçada. 135 milions de nenes i doneshan patit la mutilació genital, i cada anydos milions corren el risc de patir-la (sismil cada dia, cinc nenes cada minut).

Amnistia Internacional, en el seu in-forme Els drets humans, un dret de ladona, ofereix xifres esgarrifoses: «Ladiscriminació és una malaltia mortal.Cada dia moren més dones i nenes aconseqüència de diverses formes deviolència i discriminació basades en elsexe que per cap altre tipus d’abús con-tra els drets humans. Cada any, segonsUNICEF, més d’un milió de nenes mo-ren només pel fet d’haver nascut dona.Cada any, a causa de la discriminació,milions de dones són mutilades, col-pejades fins a morir, cremades vives,desposseïdes dels seus drets legals, icomprades i venudes en un comerç

22

d’esclaves no reconegut amb finalitatsdomèstiques o sexuals. Per culpa del seusexe, les dones corren el risc de patir di-versos abusos violents per part d’orga-nitzacions privades o particulars».

Els informes dels organismes de Na-cions Unides revelen que en xifres glo-bals les dones són molt més generosesamb el seu temps que els homes. Les do-nes fan una gran quantitat de treball noremunerat per a la comunitat. L’expe-riència de milions de dones és viure alcostat d’homes en mons separats. Ésl’experiència de la desigualtat, de la di-ferència convertida en subordinació.

A la major part del món les doneshi surten perdent pel fet de ser dones. Lafeminització de la pobresa i la discri-minació de gènere tenen conseqüènciesnefastes per a la seva salut, la seva in-tegritat física, el seu accés a l’educaciói la seva participació social i econòmi-ca.

Actualment creix la sensibilitat da-vant d’aquesta realitat, i el món cristià,i especialment els homes que hi ocupenllocs de lideratge, ha d’entrar en accióper afavorir l’emancipació i l’allibera-ment de les dones que pateixen pobresa,injustícia, explotació i discriminació.

5.2. Estima el proïsme com a tumateixa

«Germana, el món sencer està can-viant, però si tu no canvies, què se-rà de tu?Ara el govern t’ajuda a dur els teusfills a l’escola, però si no agafes eltren de l’educació en marxa, qui etrespectarà?

Germana, t’he mostrat molts ca-mins, però si no n’agafes cap, quèmés puc fer?Germana, el món sencer està can-viant, però si tu no canvies, què se-rà de tu?Avui hi ha lleis que et protegeixen,ja no hi ha ni casta superior ni castainferior, les dones tenen els mateixosdrets que els homes, però si t’insul-ten, si et persegueixen o si et pegueni no et queixes, qui protestarà per tu?Germana, el món sencer està can-viant, però si tu no canvies, què se-rà de tu?T’he explicat les noves regles, peròsi no les transmets al teu voltant, quiles explicarà a les teves filles?Germanes, estic aquí per vosaltres,us dono el valor, però si vosaltres nofeu tot el possible, què més pucfer?»15 (Sampat Pal)

Un dels obstacles per a una revolu-ció de la igualtat entre dones i homesque permeti superar la discriminació deles dones és que moltes d’aquestes hanpatit i encara segueixen patint la impo-sició d’un projecte vital de subordinacióque els impedeix agafar poder i ser sub-jectes autònoms i lliures. Hi ha projectesde vida “masculins” (independència, so-birania, autodirecció de la vida) i destins“femenins” de l’existència (submissió,dependència, inaccessibilitat a estudis iprofessions, més precarietat i explotaciólaboral i empobriment). Sovint la inte-riorització de l’ordre patriarcal ens con-verteix, a les dones, en les pitjors ene-migues de nosaltres mateixes i d’altres.Per això, amb raó, deia la sufragista

23

Emma Goldman que la veritable revo-lució no era l’accés al vot. La veritablerevolució és la que encara s’ha de pro-duir en l’ànima de les dones.

La dona descuidaels deures cap a si mateixaper a ser bona companya

per a un altre

Més d’un segle abans que SampatPal, a finals del segle XIX, i en un con-text molt diferent, l’autora i editora deLa Bíblia de la dona, Elisabeth CadyStanton, cristiana i sufragista nord-ame-ricana, reflexionava en termes sem-blants a l’escriptora índia, la líder de l’e-xèrcit dels saris roses: «La idea de seruna bona companya per a un altre ha si-gut inculcada a la majoria de les donestan diligentment que la vida, la meta, elpropòsit i l’ambició individuals mai nosón preses en consideració. Elles fan so-vint tant en altres direccions que des-cuiden els deures més essencials cap asi mateixes»16. Per a Cady Stanton lesdones, com les verges de la paràbola del’Evangeli de Mateu (Mt 25,1-12), hande cultivar la confiança en elles matei-xes i la valentia, de manera que puguinbastar-se a si mateixes sense esperar quecap gentilhome corri a buscar oli i en-cengui les seves torxes. Les conseqüèn-cies de no fer-ho són nefastes per a lesdones: la dependència, la soledat i laignorància:

«En la seva ignorància, les dones sesacrifiquen per educar els homes a

casa seva i per a fer de si mateixesesglaons pels quals els seus marits,germans i fills pugin al regne del co-neixement, mentre elles mateixessón separades de tota companyia in-tel·lectual fins i tot per aquells quemés estimen, de la mateixa maneraque els va passar a les verges senseseny. No han conservat les seves tor-xes arreglades i enceses, no tenen olien les seves ampolles d’oli, ni recur-sos. […] La soledat de la ignorància,oh, qui pot calcular la seva misèria!Les verges sàvies són les que con-serven les seves torxes preparades,les que cremen oli en les seves am-polles d’oli per al seu ús propi, lesque han aprofitat totes les oportuni-tats per a la seva educació, s’han as-segurat un desenvolupament sa, fe-liç i complet, i han pres part en totesles vies de treball útils a la seva in-dependència econòmica, per poder,quan arribin les ocasions i responsa-bilitats de la vida, estar completa-ment capacitades per a gaudir de lesunes i complir amb les altres.»

Les dones necessiten treballar l’au-toestima i l’amor a si mateixes, tambéen el terreny espiritual. Durant segleshan estat considerades les desterradesfilles d’Eva. La majoria de dones al mónno tenen problemes per a complir la pri-mera part del mandat evangèlic de l’a-mor, fins i tot s’excedeixen. Les verda-deres dificultats estan a la segona:...com a tu mateixa. I aquest no és un as-sumpte del qual s’acostumin a ocupargaire els predicadors i els directors oacompanyants espirituals, que posenl’accent en els pecats patriarcals per ex-

24

cel·lència que, per cert, són més propisdels homes (orgull, ambició, afany dedomini, individualisme, recerca del pro-pi interès, cobdícia). També en aquestterreny necessitem totes i tots les apor-tacions de l’espiritualitat feminista.

5.3. Els camins de l’amor de sii de l’amor al proïsmeHomes i dones necessitem una revolu-ció del sentir en clau feminista per acréixer a imatge i semblança de Déu enl’amor i per a fer aquest món més habi-table. I hem de discernir en què neces-sitem créixer cadascú de nosaltres per aassolir una autèntica harmonia personali comunitària. El camí de l’amor és elcamí de la maduresa humana i espiritu-al. Diu Joan Chittister que «Déu Crea-dor espera que tota dona sigui autònoma,única i en constant desenvolupament».És cert, les dones necessitem aprofundiren aquesta veritat, creure-hi, créixer desd’ella. Hem de partir del fet que els nos-tres sabers i experiències de sol·licitudno cotitzen al mercat; no obstant això,hem de buscar noves possibilitats decreixement i de revelació espiritual. Co-neixem les nostres pèrdues i experimen-tem haver de començar aparentment dezero una vegada i una altra. Ens trobemmolt sovint desposseïdes i amb les mansbuides en aquest ordre patriarcal. Per ai-xò, necessitem descobrir que nosaltrestambé som la perla preciosa, la dracmaperduda, el tresor amagat de Déu.

I en què hauran de créixer els ho-mes? El camí de l’amor passa per a ellsper aprendre a despullar-se, per com-partir el poder, per perdre la por de notenir raó, de deixar el control. Ells po-

den aprendre molt de la sol·licitud. Si lapractiquen, especialment amb les donesque els envolten, descobriran que esti-mar passa per acollir i cuidar l’altre enels seus aspectes més tangibles i mun-dans. El camí de la sol·licitud és una es-cola de compassió. A través de la praxide la sol·licitud sentim i toquem la ne-cessitat i la vulnerabilitat dels éssers hu-mans. I aprenem a acceptar i a assumirels nostres límits i la nostra finitud ambdignitat, amb tendresa, amb paciència.La consciència de la nostra vulnerabili-tat compartida ens impulsa a reclamarels béns de justícia per a tots de formano violenta, però amb determinació.

Homes i doneshem de discernir en què

necessitem créixer per assoliruna autèntica harmonia

Homes i dones necessitem experi-mentar que la font de l’amor és l’abun-dància del cor. No podem viure una vidaplena sense amor i sense estimar. El ca-mí de l’amor és també el camí del de-sig, de la set de plenitud, de vida enabundància. Qui no recorri aquest camídifícilment experimentarà res més quel’obediència… Però no som cridats icridades a ser servents i serventes, sinóamics.

El camí de l’amor és el de l’entrega,la desmesura, el do; però tot això, enclau cristiana, també és inseparable delrespecte, el reconeixement i la recipro-citat. L’asimetria és una realitat de vida,

25

però no és el desitjable. El pare i la ma-re volen que el fill creixi, sigui autònom,arribi a florir. I el nostre Déu és aquellque ens vol fer partícips de la seva inti-mitat i desitja que el rebem a casa nos-

tra. No és un Déu solitari i autista, sinóun Déu Trinitari i profundament rela-cional, constituït per les relacions de re-ciprocitat entre el Pare, el Fill i l’EsperitSant, la Divina Ruah.

26

Les teologies feministes i ecofeministesens proposen visions cristianes d’unanova creació que articulin la justícia i lasol·licitud dels altres i de la Terra, i queens mobilitzin per a la transformació so-cial. Com en els temps dels profetes, ne-

cessitem imatges i símbols que ens ser-veixin d’horitzó utòpic, de referènciaper a seguir caminant. En la tradició bí-blica aquests símbols són abundants, iuna tasca urgent d’una teologia que vul-gui incidir avui en la transformació de

27

6. VISIONS CRISTIANES D’UNA NOVA CREACIÓ:JUSTÍCIA, SOL·LICITUD I TRANSFORMACIÓ SOCIALL

«Ja Weber va centrar l’atenció sobre els efectes que pot tenir una eco-nomia deslligada d’una cultura no materialista que l’orienti cap a objec-tius antropològics. Al nord ens trobem amb un hiperdesenvolupamentmaterial i un infradesenvolupament de la cultura espiritual, mentre queen molts països del sud hi ha una relació inversa. [Q] Hem de crearespais de trobada i diàleg per a establir un nou vincle entre economia,política i cultura. Cal afrontar el desafiament d’unir la sortida de lapobresa i la reducció de les desigualtats internacionals amb altres for-mes de saber viure alternatives a les dominants en el capitalisme glo-balitzat. La resposta a la crisi actual passa per la recreació d’una novasaviesa planetària metaeconòmica. I per a això hem de reactivar lesreligions d’alliberament i les filosofies morals emancipatòries.»18

«Les persones no canvien per conviccions intel·lectuals ni inclinacions ètiques,sinó per imaginacions transformades.»17

Madonna Kolbenschlag

la realitat és precisament recrear aquestssímbols ètics i religiosos i adaptar-losals nostres nous contextos socials.

«Crear és resistir, resistir és crear»,diu Stephane Hessel. Necessitem crea-tivitat teològica i espiritual per a omplirde contingut els nostres somnis, per aactivar la nostra esperança, per a tenirorientació i sentit. Ens trobem en un mo-ment decisiu en la llarga història de l’e-mancipació humana i un gran nombred’iniciatives aparentment aïllades po-den formar amb el temps una massa crí-tica que inclini la balança en favor de lahumanitat i no tan sols d’uns pocs. Comafirma Susan George, «puc escriure al-guna cosa o arribar a algú amb una idea;puc actuar i inspirar altres perquè actuïnpel seu compte. Puc ser el crucial, béque insignificant, gra de sorra que facique el sistema es reajusti conforme a unpatró alhora més segur, més verd, mésjust, més humà i més civilitzat. I vosal-tres també».

Vull concloure aquest quadern ambuna d’aquestes imatges. En un bell poe-ma, Brian Bren, un home feminista, ensofereix una visió del Déu Trinitari pro-fundament inspiradora. És una invitacióper a tothom a recórrer el sender de laSaviesa acollint les aportacions de lesdones creients i feministes.

Qui és Ella,ni home ni dona,faedora de totes les coses,només albirada i al·ludida,font de la vida i dels gèneres?Ella és Déu,Mare, germana, amant:en el seu amor despertem,ens movem, creixem,ens desanimem, triomfemi ens rendim.Qui és Ella,mare del seu poble,a qui ensenya a caminar,que aixeca aquells que es cansend’aprendre a caminar,que s’ajup per donar-los menjar?Ella és amor,que plora en un estable,que ensenya des d’un bot,Amic de leprosos,dut lligat de mans a la creu.Qui és Ella,centelleig dels corrents,frescor del pou, poder viu de Jesúsque flueix de les Escriptures?Ella és la Vida,aigua, vent i riure,calma mai quieta,lleuger Esperit en moviment,cantant mentre transforma.19

28

29

1. «Insomnio» de Claribel Alegría. Tots els poemesde l’autora nicaragüenca que cito en el qua-dern pertanyen a la seva obra Mitos y delitos,Madrid, Visor Libros, 2008.

2. Pascal BRUCKNER, La euforia perpetua. Sobre eldeber de ser feliz, Barcelona, Tusquets Edito-res, 2008, pàg. 147-148.

3. Per a una descripció de l’ethos d’aquesta culturasamaritana que encarnaria les virtuts del cris-tianisme originari per al nostre temps, vegeuRafael DÍAZ-SALAZAR, La izquierda y el cris-tianismo, Madrid, Taurus, 1998, pàg. 383-390.José LAGUNA, Fer-se càrrec, carregar i encar-regar-se de la realitat, Barcelona, Cristianis-me i Justícia, Quadern núm. 172.

4. Beverly W. HARRISON, «La fuerza de la ira en laobra del amor: Ética cristiana para mujeres yotros extraños», a Ann LOADES (ed.), Teologíafeminista, Bilbao, Desclée de Brouwer, 1997,pàg. 275 ss. Les citacions entre cometes acontinuació dins d’aquest apartat pertanyen aaquest text.

5. Carol GILLIGAN, In a Different Voice: Psycolo-gical Theory and Women’s Development,Harvard University Press, 1982, pàg. 19 ss.

6. Pròleg de Victoria Camps a AA.VV., Mujeres alalba, Madrid, Alfaguara, 2002, pàg. 12. Per aaquest tema una obra fonamental és la de Ce-lia AMORÓS, Hacia una crítica de la razónpatriarcal, Barcelona, Anthropos, 1991.

7. Eduardo GALEANO, Mujeres, Madrid, Alianza,1995, pàg. 33-34.

8. Will KYMLICKA, Filosofía política contemporá-nea. Una introducción, Barcelona, Ariel, 1990,pàg. 165.

9. Vegeu Ana María RIVAS, María José RODRÍGUEZ,Mujeres y hombres en conflicto. Trabajo, fa-milia y desigualdades de género, Madrid,Ediciones HOAC, 2008, pàg. 53-63.

10. A. RUSELL HOCHSCHILD, «Las cadenas mundia-les de afecto y asistencia y la plusvalía emocio-

nal», a Anthony GIDDENS i W. HUTTON (eds.),En el límite. La vida en el capitalismo global,Barcelona, Tusquets, 2000, pàg. 188.

11. Vegeu Siddharth KARA, Tráfico sexual. El nego-cio de la esclavitud moderna, Madrid, AlianzaEditorial, 2010.

12. Victoria CAMPS, El siglo de las mujeres, Ma-drid, Cátedra, 2000, pàg. 9.

13. Anna G. JÓNASDÓTTIR, El poder del amor.¿Le importa el sexo a la democracia?, Madrid,Cátedra, 1993, pàg. 128.

14. Adela CORTINA, Ética de la razón cordial. Edu-car en la ciudadanía en el siglo XXI, Oviedo,Ediciones Nobel, 2007, pàg. 257. Vegeu tam-bé de la mateixa autora, Justicia cordial, Ma-drid, Trotta, 2009.

15. Sampat PAL, El ejército de los saris rosas. Laconmovedora lucha de una mujer por la justi-cia en la India, Barcelona, Planeta, 2009, pàg.138-139.

16. Elisabeth CADY STANTON (Ed), La Biblia de lamujer, Madrid, Cátedra/Universitat de Valèn-cia, 1997, pàg. 323.

17. Citada a Mary Judith RESS, Lluvia para flore-cer. Entrevistas sobre ecofeminismo en Améri-ca Latina, Santiago de Chile, Colectivo Cons-pirando, 2002, s/n.

18. Rafael DÍAZ-SALAZAR, Desigualdades interna-cionales ¡Justicia ya!, Barcelona, Icaria, 2011,pàg. 82-84.

19. De l’himne «Who is she?» de Brian Wren, aBrian WREN, What Language Shall I Borrow?God-Talk in Worship: A Male Response to Fe-minist Theology, Crossroad, New York, 1989,pàg. 141-142. Citat a Elisabeth A. JOHNSON,La que es. El misterio de Dios en el discursoteológico feminista, Barcelona, Herder, 2002,pàg. 247. Per a aquest nou paradigma, vegeules obres d’Elisabeth A. Johnson, Sallie Mac-Fague, Rosemary Radford Ruether i Ivone Ge-bara, entre altres.

NOTES

30

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

1. Dones en peu de vetlla, un joc de paraules per referir-se a les dones capa-ces de tot, a les dones que vetllen i tenen cura. Ens pot fer pensar en el paperde la dona en la vida i en la història de la salvació «La cistella de Moisès no esva enfonsar en el riu perquè un alè d’amor l’acompanyava».

Tot el text reflecteix una sensibilitat específica de les dones que tras-passa les diferències culturals, religioses i temporals. També avui les do-nes són les primeres a mobilitzar-se per buscar els seus fills desapare-guts en les dictadures i en les guerres, i les primeres en organitzar-se iprotestar quan els desastres ecològics o mediambientals amenacen lavida, la salut i la subsistència dels seus fills i de la comunitat. Res se’nsdiu del pare de Moisès. En canvi, tant la mare com la princesa decidei-xen ignorar la raó d’estat que invoquen els homes. Per sobre de la des-pietada lògica política del faraó, aquestes dones estan per la vida. La se-va sensibilitat per a percebre la seva bellesa i el seu valor intrínsec, i laseva tendresa entranyable, les converteixen en col·laboradores delsplans de Déu i de l’obra de la salvació.

¿Què et suggereixen aquestes dones valentes, que opten per la vida?Posa exemples reals de persones que coneixes que han pres aquesta pos-tura.

2. Distribució de funcions

«A les dones els ha tocat adornar i embellir la vida, mentre que el primersexe s’ha ocupat a entendre-la i ordenar-la. Les activitats nobles, serio-ses i importants les duen a terme els homes. El seu àmbit és el de la po-lítica, el sacerdoci, la guerra, allò que s’entén com a vida pública. L’àmbitde la dona, en canvi, és el privat: esposa o mare, la seva missió ha es-tat cuidar, agradar i complaure. Com va sentenciar Kant, les dones noestan fetes per a legislar, que no és la seva tasca, sinó per a cultivar labellesa. Aquestes dues vares de mesurar, que van posar cada sexe alseu lloc sense possibilitat d’escollir ni de barrejar formes de vida, hanconstituït el fonament de totes les vexacions que ha sofert la part mésmenyspreada.»

Encara hi ha una tendència a la vida real a assenyalar papers a la dona enl’espai educatiu, sexual, social i ètic. Quines actituds i comportaments etsembla que cal canviar? Hem avançat?

3. Llegint el text, ens podem seguir preguntant:

– Quina visió maniquea ha separat el ser sol·lícit (sentit de gratuï-tat), del treball (sentit de justícia)?

– Què ha de considerar la dona per al seu creixement i reconeixe-ment?

– En què hauran de créixer els homes?

4. Al final del cinquè capítol llegim:

«Homes i dones necessitem experimentar que la font de l’amor és l’a-bundància del cor. No podem viure una vida plena sense amor i senseestimar. El camí de l’amor és també el camí del desig, de la set de ple-nitud, de vida en abundància. Qui no recorri aquest camí difícilment ex-perimentarà res més que l’obediènciaQ Però no som cridats i cridadesa ser servents i serventes, sinó amics.»

Reflexiona sobre el text. En quines ocasions som servents i serventes?Com podem créixer per a ser autènticament amics i amigues?

31