cavaller rosacreu

Manual del Cavaller Rosacreu

Aldo Lavagnini(Magister)

La cultura d'un poble es pot mesurar pels llibres escrits en la seva llengua.

Manual del Cavaller Rosacreu 1 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

http://www.lapedrera.forocatalan.com/

Aldo Lavagnini



PRÒLEG A LA PRIMERA EDICIÓ

Aldo Lavagnini fou un autèntic iniciat que no va guardar el seus coneixements per a sí sinó que es va esmerçar per en prodiga'ls generosament a través d'un gran nombre d'obres de singular valor.

El seu pseudònim clàssic en la literatura maçònica, va permetre que “Magister” fos conegut en totes les latituds, mitjançant diferents versions de les seves obres.

Diem que fou un iniciat (i ho reiterem), en el cabdal sentit de la paraula, docs els seus llibres resumeixen il·luminació, carisma, entrega fecunda a una tasca expansiva dels coneixement i la veritat.

La Maçoneria va patir al llarg dels segles, pot ser que per la seva mateixa aparença secreta, no solament la diatriba, l'insult i l'escarni de qui no l'entenien, sinó també la persecució oberta de qui per gelosia o altres debilitats humanes, la van considerar un perillós èmul en el seu procés d'evolució doctrinària.

Tanmateix, el pas del temps ha permès anar llimant asprors, amb el resultat ideal de que una organització, una Societat espiritual en grau sumum, va tenir el privilegi d'erigir-se davant del món amb autèntica rellevància, producte del valor moral i intel·lectual del seus membres.

L'obra de Lavagnini, o si es prefereix, “Magister”, que aquí presentem en la seva primera edició argentina, és fruït de la capacitat intel·lectual i de les innegables dots morals d'un treballador fecund, desinteressat i noble.

És per això que Editorial Kier, S.A., com homenatge a tan esclarida personalitat, es complau molt en convalidar amb el seu segell aquesta primera edició d'un llibre valuós per la seva sinceritat, missatge i qualitat.

ELS EDITORS



AL CAVALLER ROSACREU (o de l'Àliga i el Pelicà)PRÍNCEP D'ORIENT I D'OCCIDENT

L'Amor a la Veritat i la qualitat del Cavaller d'Orient que deixa patent vostra precedent tasca maçònica, us ha fet mereixedor de posseir simbòlicament aquest grau filosòfic per excel·lència, l'enteniment i aplicació del qual us proporcionarà oportunitats desconegudes per qui es limiti a considerar-ho únicament en la seva forma exterior.

El seu caràcter innegablement místic i religiós -i així i tot i al mateix temps, perfectament lògic i racional, doncs la religiositat que demostra no s'enganxa a la lletra, sinó que procedeix de la vida, i és enterament aliena a tota forma de dogmatisme i a tota creença arbitrària- l'ha fet parèixer i jutjar, per l'observació superficial, com quelcom aliè a la fonamental essència del simbolisme i genuí esperit de l'Orde, mentre ans al contrari, quan ho arribem a comprendre percebem que en cap altre grau maçònic troben aquestos, pot ser, (amb) una expressió tan notable per la seva senzillesa, profunditat i valor operatiu.

Passa en aquest grau el mateix que amb el Cristianisme en la seva comparació amb les demés religions: el seu estudi i coneixement superficial, especialment sota el punt de vista que ens ho presenta el dogmatisme ortodox, amb la intransigència agnòstica de la lletra que mata l'Esperit de la Veritat enterrant-lo en la seva forma exterior, des d'on difícilment pot -com Hiram en la Maçoneria- reconèixer-se com vivent, i el fan fàcilment rebutjar per aquells que aspiren a alliberar-se de tot vincle i de tot prejudici, en el seu camí fins a la Veritat. Nogensmenys més endavant, quan arribin pels seus esforços a un grau més profund de comprensió, percebent i venint en contacte interior amb la vida oculta -mística i filosòfica- es convencen de que la revelació que constitueix l'essència pura i genuïna del Cristianisme, sobrepassa en profunditat i en poder i valor actual a totes les demés revelacions de la Veritat i de Vida Divina que ens donen testimoniatge els segles i les creences encara avui espargides en el món: és veritablement un evangeli, la Bona Nova, o sia la Paraula de la Veritat Alliberadora, el Verb que ha descendit com llum entre els homes, però que aquests no van comprendre per estar els seus ulls encegats per la vista material i les oïdes ensordides pels sorolls exteriors de la comprensió profana.

Aquest secret místic és precisament la paraula perduda -perduda solament en aparença, doncs la Realitat és el que hi ha de més permanent, el que mai pot perdre's o esvair-se - que els Rosacreus cerquen i posseeixen, compartint-la en tots els seus treballs, com el vi de la Vida, sota l'espècie del pa de la Veritat.

Com podria sense ella revificar-se els treballs maçònics?. No és cert, tal vegada, el que ens conta història i profèticament la llegenda d'Hiram, que la dita paraula perduda hem de cercar-la en el centre o Cambra del Mig de la Veritat Eterna?. No ha desaparegut i mort aparentment l'Arquitecte Director de l'Obra, o sia la Paraula de la Veritat, que és llum orientadora, per manca de les oïdes de la comprensió? . No regna conseqüentment el desordre i la confusió en els treballs, haguent-se trencat les columnes i espargit els instruments que han de servir-nos per la construcció?.

Si volem recomençar els treballs encaminant-los en una finalitat realment constructiva,a la Llum de la Realitat que té el poder d'orientar-nos, ens fa falta aquesta Paraula, i posar tot els nostres esforços per a trobar-la. És doncs la veritable Llum i la sola guia que pot conduir-nos rectament , en mig de les profanes tenebres que ens envolten. I, on millor trobar aquesta Paraula, sinó en la mateixa pedra que es treballa amb l'esforç individual



cap a un ideal interior de perfecció sempre més elevat i que, una vegada perfectament cúbica, s'obra per aquest esforç en la creu de les seves pròpies dimensions, a on en el seu mig, el centre palpitant de la Pedra, que cerca tot Mestre Secret, és el capoll vital que s'obra en la rosa mística de la Saviesa i l'Amor?

No és sobre aquesta mateixa pedra que va voler el Natzarè aixecar l'edifici simbòlic de la seva ekklesia?. No de les esglésies que, com els soldats als peu de la Creu volgueren dividir i sortejar les seves pertinences, sinó de l'Ekklesia verdadera, eterna i vivent que continua oculta i inaccessible per a la intransigència dogmàtica -la roba exterior de la veritat- en la que es realitza la veritable comunió de les ànimes unides interiorment en el triple llaç de la Caritat, la Santedat i de la Gràcia, que neixen de la pràctica de la Virtut i testifiquen el seu renaixement en el Crist individual.

La dita Ekklesia i la genuïna Antiga i Mística Fraternitat dels Rosacreus no són coses diferents: el mateix pa de la Vida Eterna, de la Saviesa Divina de les Edats, i el mateix vi de la Vida Elevada, Ennoblida i Regenerada per la Virtut, igualment es comparteixen la una en l'altra. El mateix Crist és conegut realitzat i testimoniat en la primera com en la segona, concebent-lo i donant-li a la llum l'ànima purificada per obra de l'Esperit Sant o del Esperit de la Veritat; per tant l'un com l'altre es poden estrènyer la mà, i dir amb Jesús: De cert de cert et dic que de el que sabem, parlem, i del que hem vist , testimoniem (Joan 3-11).

Aquest Manual té per objecte indicar-vos el Camí per fer la simbòlica investidura que heu rebut del grau Rosa Creu, quelcom més efectiu, real i vivent, la realització interna de la qual és precisament allò que únicament pot obrir-nos la porta de la mística ekklesia de la Fraternitat, la connexió de la qual, amb la nostra Orde hem de veure en el Esbós Històric que precedix l'estudi i la interpretació del simbolisme d'aquest grau. Us invitem a aquest estudi en el mateix esperit fraternal del sopar simbòlic, en que els Rosacreus de tot el món estan units en la comunió celestial del Cos del Crist Vivent, en el mig de tots i cada un de nosaltres.



Part primera

ESBÓS HISTÒRIC SOBRE EL CRISTIANISME, EL GNOSTICISME I EL ROSACREUISME

Així com el simbolisme d'aquest grau és aquell mateix que constituïx el fonament simbòlic de totes les religions, i de la base, origen i deu d'elles -la qual s'ha anomenat Religió Universal de la Veritat- així igualment la seva història s'enllaça amb aquella del pensament religiós i de la filosofia (com van entendre aquest terme els pitagòrics, platònics i humanistes) de tots els temps.

En cap altre grau la relació entre Maçoneria i Religió (Religio i Ars Structoria) apareix tan clara. En els graus simbòlics o de San Joan (o sigui, precursors) nascuts de les antigues i medievals corporacions d'obrers constructors de temples, la prohibició de discutir sobre assumptes de política i de religió, i d'altra banda el respecte i tolerància de totes les creences, així com l'esforç per a comprendre-les (per mitjà de la Lògica i de l'Enteniment Espiritual que simbolitzen l'escaire i el compàs sobre el Llibre Sagrat de la Tradició) aquesta relació és, en principi, simple amistat, que de vegades, per la incomprensió i el fanatisme, s'ha tornat en oberta i violenta enemistat.

En els graus capitulars de perfecció, la relació es fa més íntima, per mitjà d'un esforç més actiu per a cercar i tractar de comprendre la paraula perduda de la Veritat, que es tanca en el propi Sancta Sanctorum de la Religió actual, i en la volta que oculta el sentit de les tradicions i pràctiques anteriors. El Cavaller d'Orient, amo d'aquest secret que ho fa príncep a Jerusalem, pot així treballar activament en la reconstrucció del Temple de la Veritat, animat per l'esperança messiànica que ha de vivificar-lo, portant en una mà l'espasa de la vigilància i en l'altra la paleta de l'argamassa unitiva: el Discerniment i la Capacitat Sintètica que permeten aixecar l'edifici .

Però, amb el grau de Rosacreu es penetra més íntimament en el misteri i ministeri més íntim de la Religió i es combrega en la mística presència de la Llum de la Vida, i de l'Esperit de la Veritat: s'arriba, per tant, a conèixer i practicar l'essència de la religió, en qualitat de deixebles del Crist Veritable -la rosa que ha florit en la Creu- i amb el mateix dret de quins arribin o s'esforcin arribar a ELL per altra sendera.

“RELIGIO CHRISTIANA” I “CATHOLICA”Com punt de partida per l'estudi d'aquesta relació, pot ser interessant constatar que les inicials R.C. d'aquest grau -les mateixes amb les quals, segons les regles de la Fama havien universalment de reconèixer-se els rosacreus- han estat també interpretades com Religio Christiana a Religio Catholica.

Aquest fet testimonia o confirma per a alguns l'opinió de que el grau Rosacreu hagi estat introduït a la Maçoneria pels jesuïtes. Tanmateix, a judici nostre, això pot ser verdader solament quan donem a la paraula jesuïta la interpretació de la mateixa Flama -caminar, viure,ser i morar en Jesús- independentment de tota relació amb la Societas fundada pel noble Ignaci de Loyola.

Aquest Jesús (del hebraic Yehoshua, “Aquell que salva”) és nostre salvador individual, o sia, nostra pròpia íntima realització del Principi Universal e Impersonal del Christós, del que ha nascut la paraula cristià. Així doncs, Cristià no significa originalment “sectari, gregari o deixeble d'un home anomenat Jesucrist” sinó aquell que íntimament ha realitzar el Crist, o sia el Principi que en l'home transcendeix Ànima Intel·lectiva, la Imatge Divina en l'home o Déu en nosaltres, el mateix daimon socràtic, o sia nostre propi Geni o In-Geni inspirador, al que es refereix el coneixement de la lletra “G”, amb el que



s'aconsegueix la gnosis veritable.

En aquest sentit estem d'acord amb es paraules de Sant Agustí: “El que anomenem Religió Cristiana va existir entre els antics i mai va deixar d'existir des d'el principi de la raça humana, fins que Crist va prendre carn, quan la veritable religió ja existent es va començar a anomenar cristianisme”.

Religió Cristiana no vol dir en principi altra cosa sinó aquell llaç espiritual que naturalment s'estableix entre aquells que individualment han realitzat el Crist com Jesús o In-genium, o sia Llum,Poder, Principi Salvador, Vencedor de l'error i la Il·lusió en totes les seves formes, que és també el sentit de la lletra “G” i del iod dels Mestres Secrets. No es tracta en altres paraules, de tenir, acceptar o professar determinada creença, sinó realitzar el Christós per mitjà de la Gnosis, que és el veritable coneixement, i arribar amb Aquell a la plenitut d'aquesta.

La realització individual del Crist -o sia, la Inspiració i el coneixement transcendental de la Veritat- fa al cristià o Cristòfers (qui porta en sí mateix la consciència crística); i aquest crisma espiritualment rebut en el Misteri de l'ànima individual, és precisament allò que relliga entre ells als qui ho aconsegueixen i constitueix la religió cristiana: la Religió de l'Esperit, o la Veritat íntimament reconeguda, en antítesis amb la religió purament formal o pagana que uneix als qui adoren exteriorment els símbols e imatges de a Veritat.

Aquesta religió és també catòlica, o sia universal, donat que és la Doctrina o Veritat íntima o esotèrica, i l'esperit de totes: la paraula aparentment perduda en la forma exterior, però que saben trobar els que aperceben i arriben a conèixer l'essència interior. No pot haver cap altra veritable, ni pot haver en ella cisma ni cap mena de divisió, donat que la Veritat és una i indivisible,i en la proporció que ens apropem a ella igualment ens allunyem de totes les divisions.

Així s'ha d'entendre Religió Cristiana i Catòlica en relació a les inicials R-C també corresponent a les inicials gregues XP de la paraula Christós, al significat de la qual, tornarem en el seu moment.

CRISTIANISME I PAGANISME

Des d'aquest punt de vista interior, Cristianisme i Paganisme cessen de ser dos termes que s'oposen exteriorment l'u a l'altre, i es fan els dos aspectes, respectivament esotèric i exotèric de la mateixa i de qualsevol religió.

Per tant hi ha un cristianisme pagà, que és la doctrina mística i la comprensió esotèrica del anomenat paganisme, i també un paganisme cristià, o sigui la vulgarització del cristianisme -la Doctrina de la Inspiració Esotèrica, que constituïx l'Església del Sant Esperit o del Paràclite- en un determinat sistema teològic-dogmàtic, I en una forma especial de culte o pràctica exterior.

Pot considerar-se com veritable cristianisme pagà l'ensenyament de Pitàgores i de Plató, com lelde Apol·loni de Tiana i de Platí, i d'altres il·luminats dels temps pre-cristians, i en general dels Misteris Filosòfics i de les comunitats òrfiques, terapèutiques i essènies, que tenien en els misteris polítics de Eleusis la mateixa relació que hauria d'haver entre la Masonería Filosòfica i la Simbòlica. En aquestes comunitats, misteris i escoles filosòfiques, s'ensenyava doncs a viure la Veritat i la Vida de l'Esperit, manifestant i gravant la primera i realitzant la segona en el propi cor del deixeble o recipiendari. Aquest Crist -la unció espiritual o Baptisme de l'Esperit que deu realitzar el deixeble, és el mateix Nous platònic, el Daimon o Geni Individual, l'Hora, o Khoro dels misteris de Osiris, el Baco o Yaxos dels



de Dionís: el nen diví que neix en l'Ànima Verge de l'home, segons aquesta s'allunya de l'atracció dels objectes materials, de la il·lusió dels sentits que la fa ordinàriament la seva esclava, i s'obre interiorment per a rebre la Llum de l'Esperit -o sigui l'Esperit Sant per l'obra del qual concep aquest Déu en nosaltres, o Fill de la Realitat Celestial. Així és com el Verb Diví -la Paraula de la Veritat que era en el principi amb Déu i era Déu- inspira la nostra intel·ligència i es fa carn en nosaltres i ens fa superar els nostres errors, il·lusions i limitacions, segons rebem, participem i vivim de la seva gràcia, i el seu Foc eleva, purifica i regenera tot el nostre ésser, convertint en vi espiritual l'aigua de la nostra naturalesa inferior, instintiva i passiva.

CRISTIANISME PRE-CRISTIÀ

El principi Crístic, la individual realització del qual, produïx aquella il·luminació espiritual interna, igualment coneguda amb el nom de Consciència Còsmica, que dóna dret a dur legítimament el nom de chrestà o cristià, és universal i ha existit sempre: de manera que tots aquells que van rebre interiorment aquesta divina unció són rosacreus i veritables cristians. La mateixa església va sentir la necessitat de posar entre els seus sants als profetes i patriarques de la història i de la mitologia del poble d'Israel, que d'alguna manera li han semblat tocats per la gràcia, i encara que no li hagi estat possible fer el mateix, d'una manera oberta, amb aquells que van seguir diferents línies de tradició -i en particular amb les grans figures del paganisme-, no obstant això, trobem en el santoral molts noms i personificacions característiques d'origen pagà, al que deuen la seva elecció, malgrat que se'ls hagi atribuït una significació distinta.

Així, a més dels dos Sant Joan que recorden al Jano bifront, hi ha un Sant Líbero, un Sant Dionís i un Sant Vicent que recorden els misteris i les festes de Baco, un Sant Ermet que recorda a Mercuri, una Santa Pal·làdia que recorda a Minerva, una Santa Flàvia que recorda a Ceres, un Sant Apol·loni per Apol·lo i un Sant Elies per Helis. Tot l'Olimpi pagà, i les seves respectives festivitats que cauen en les mateixa dates, poden trobar-se en una veste cristiana en el santoral de l'Església. Però, no és precisament al transvestiment dels déus i herois de l'antiguitat en divi christiani, per un procés natural d'adaptació a l'ambient, al que volem aquí referir-nos.

Amb el nom de cristianisme precristià especialment entenem tota escola iniciàtica o filosòfica i tota comunitat mística i religiosa, l'objecte de la qual hagi estat la realització espiritual per mitjà de la cristificació individual, en el sentit que també Sant Pau usava aquest últim terme. A tots aquests precursors, que els evangelis sintetitzen en la doble figura de Joan -nom simbòlic de la gràcia divina- els hem d'obrir el camí i aplanar la sendera per a la més plena i completa manifestació del Crist.

El primer Joan -Joan el Baptista- pot ser considerat com la personificació al·legòrica de tots els esforços dels profetes il·luminats i vidents anteriors a Jesús i que van donar testimoni de la seva primera aparició. I més particularment de la Fraternitat Essènia, que precisament residirà a prop del lloc en que es diu haver rebut Jesús el baptisme de Joan, o sia, la iniciació dels homes que havien conegut la Gràcia i la van reconèixer en ell.

Els essenis -anomenats també isarim o “iniciats”, natzarens (1) o “apartats”, i en greg Chrestanos- són en el petit món jueu una comunitat de caràcter semblant a les pitagòriques i òrfiques que existien en aquells mateixos temps en Grècia i Anatòlia, a les terapèutiques d'Egipte i Etiòpia ( en el sí de la qual va néixer l'església copta) i a les dels budistes i gimnosofistes (brahamans) de l'Índia. (1) Això no vol dir que Natzarens i Essenis siguin precisament el mateix, sinó que aquests van anar amb el nom d'aquells. També els cristians foren anomenats Nartzarens o Natzareos i amb aquests nom són coneguts encara entre els àrabs



Es distingien pel seu vestit de lli blanc, pels seus llargs cabells,per la senzillesa de vida, per la puresa dels costums, per la seva neteja (tenien entre les seves obligacions la del bany o baptisme diari) s'abstenien de tot jurament , havent promès dir sempre la veritat.

Igualment practicaven la comunitat de bens, abstenint-se del comerç i de tota activitat que pogués fer mal als altres, com per exemple, la fabricació d'armes. Condemnaven els sacrificis cruents, sent la seva alimentació molt senzilla i frugal, santificaven el dissabte, dedicant-lo a la pregària en comú, mentre els altres dies alternaven el seu temps entre el treball, l'estudi i la meditació. Les seves doctrines eren un secret impenetrable per la resta, i pel mateix tenien les seves pròpies tradicions i escriptures sagrades, a més de a Llei de Moisès.

Així com la puresa de la vida, en tots els seus detalls, la seva concepció de la Divinitat es distingia de la concepció comú dels jueus, en quan consideraven a Déu com Amor i objecte d'amor, més bé que com al ésser misteriós al qe hi ha témer i aplacar amb sacrificis , sense cap diferència essencial en això, amb les costums, pràctiques i creences anomenades paganes.

Aquest Déu d'Amor Benevolència, no és doncs diferent del Pare Celestial de Jesús, al que precisa conèixer i adorar en Esperit i Veritat.

A diferència del Fariseisme, que al principi de la nostra era havia degenerat en pur formalisme exterior, oblidant-se l'esperit sense el que la lletra de la Llei és morta, i justificant així les expressions particularment violentes que contra aquell especialment trobem en els Evangelis, els Essenis donaven més importància a l'esperit que ha la forma de la Llei: cercaven la veritable santedat de la vida interna, més bé que no pas una contrafacció exterior de la mateixa, i s'esforçaven a arribar directament a la comprensió espiritual de la Veritat, en lloc de perdre's, com aquells en interminables i estèrils discussions.

A l'ingressar a la comunitat en qualitat de novicis (o sia, el primer grau), havien de deixar els seus hàbits mundans, fent donació completa dels bens que podien posseir.

I havien desprès altres tres graus que podríem comparar als nostres de Fadrí, Mestre, Mestre Perfecte (Proper, Membre efectiu, Ancià), amb la diferència que no eren simplement simbòlics. Aprenien a guarí els malalts, i fins i tot, ressuscitar als morts, guarint l'ànima, a la que li reconeixien la veritable malaltia, mitjançant la paraula, o sia, per la virtut inherent a la pròpia realització espiritual.

No ens és difícil reconèixer la identitat fonamental entre la vida i ensenyament de Jesús, segons relaten els Evangelis, i les costums i ensenyaments dels essenis, amb l'única diferència de que aquestes, eren sobre tot secretes i reservades als membres de la Fraternitat, mentre que les de Jesús foren en gran part públiques, encara que moltes voltes expressades en paràboles, al·legories i paraules, el verdader sentit de les quals, solament podia i pot revelar-se als que tenen oïdes per comprendre.

EL MESTRE JESÚS

Arribem així a la figura central més important que ara ens ocupa i que ha emplenat de sí tota una època; tot Occident després dels primers segles, la relació del qual, amb el grau de Rosacreu, segons ara es coneix, difícilment podria negar-se.

Malgrat la seva grandesa, les dades històriques referides a la seva aparició són molt incertes: tractarem doncs de ratificar-los el més sintèticament possible , d'acord amb el



que ens diuen el Evangelis, doncs encara que la redacció definitiva d'aquestos fos allunyada dels fets, i el seu propòsit, el d'ensenyament escrit perquè serviren de base i acompanyessin la doctrina verbal; tampoc no han, al nostre judici, de considerar-se com privats de tot valor històric, tan amb el que relaten, com en allò que es va creure més oportú callar.

La veritat és moltes vegades més sublim que les intervencions i ficcions més meravelloses; i a més, el discerniment espiritual ens permet constantment reconèixer-la , també en allò relacionat amb la realitat dels successos històrics, donat que el nostre íntim ésser espiritual no pot ser estrany a res del que ha passat en qualsevol temps i lloc, sobre tot quan es tracti de coses de gran importància. Aquest mateix discerniment en fa veure que no va ser sense encert l'elecció que va fer l'Església dels quatre Evangelis, entre la multitud dels anomenats apòcrifs, doncs, molt poc hi ha en aquestos, en el que aquells s'allunyin, que pugin comparar-se en bellesa i veritat, donat que el Bell segurament acompanya el que és genuïnament Verdader.

Els que neguen realitat històrica , ja sigui a l'existència de Jesús, com als relats miraculosos dels Evangelis, han d'inculpar d'això únicament a la seva ignorància i manca de discerniment espiritual, del que no estiguin encara en condició d'explicar-los i comprendre. Encara que estem enterament d'acord amb ells, sobre la necessitat de donar al Cèsar -o sigui al paganisme vulgar i filosòfic- el que li pertany sobre l'adveniment del Cristianisme, tenim en aquest fenomen de tal importància i transcendència, que la seva explicació sense Jesús -i sense Jesús al igual Mestre i Taumaturg dels Evangelis- seria confondre els efectes i adaptacions particulars amb la causa veritable i primera, i oblidar-nos de la figura essencial i fonamental d'un quadre, del que es prenen en consideració i s'analitzen el que és accessori.

Creiem que la més profunda reflexió i les investigacions que més encert es facin, ens porten a la doble conclusió de que Jesús ha existit realment i que la seva vida no pot haver estat diferent a com la relaten els quatre evangelis canònics, que a mes tanquen la més profunda Doctrina Esotèrica , per a qui sàpiga interpretar-la amb l'escaire del Recte Judici i amb la major obertura del compàs de la Comprensió.

DADES HISTÒRIQUES

L'any de naixement a de retardar-se a prop de set anys, per haver-se verificat tal succés en els darrers (anys) d'Herodes el Gran (mort l'any 4 a. C.), havent passat desprès en Egipte la seva primera infantesa, fins la mort del dit rei vassall dels romans. Quan a la data de la seva mort pot molt bé haver estat el mateix any 33 (d.C) sent en aquest cas a l'edat de 40 anys. Que Jesús arribés a aquesta madures apareix confirmat, també en el passatge de Joan: Encara no tens 50 anys (Cap 8, v.57).

És probable que l'edat de 33 anys es referís a l'inici de la vida pública, abans que a la duració de la seva existència de manera manifesta per a tots: la duració de set anys per al seu ministeri i ensenyament públic ens sembla més raonable que la de tres anys al que vol reduir la tradició ordinària.

Quasi no sabem res de la seva infantessa: l'apòcrif Evangeli de la Infantessa té al costat d'algunes traces formoses i probables, altres que no poden conciliar-se amb el caràcter del Mestre de l'Amor i la Bondat, que arriben fins a guarir l'orella del soldat que ve a prendre'l. La seva edat adulta comença a prop del mateix temps que el regnat de Tiberi, succeint a August en el domini del món romanitzat.Si Jesús va formar part de la Fraternitat Essènia, cap a la que li portaven naturalment les



seves inclinacions i afinitats espirituals, segons sembla més provable pel silenci dels Evangelis sobre aquestos, i per la seva vida en completa conformitat amb les prescripcions i ensenyament d'aquesta Escola -hagué de ser en aquesta època (o sia, entre els 20 i els 30 anys, aproximadament), que foren de tota manera, un període d'estudi silenciós de maduració i il·luminació espiritual. Aquest creixement intern i aquesta il·luminació li foren oficialment reconeguts en l'acte que els evangelis descriuen simbòlicament com el baptisme de Joan, o sia de la gràcia divina.

Al baptisme va seguir un altre període de recolliment espiritual més solitari (el desert simbòlic), que pogué igualment haver durat 40 dies, com altres tants mesos, en els quals va aconseguir un més complet i perfecte domini de sí i, rebutjant les temptacions materials, per mitjà del discerniment de la veritat espiritual del Ésser i de la Vida i de la seva Divina Realitat, la plena i perfecta realització interna de la qual, el va preparar per exercir la Missió en la que havia de manifestar l'íntim i vital coneixement de la seva qualitat de fill de Déu.

ENSENYAMEN I MIRACLES

Joan, el deixeble estimat, fou probablement (un) entre aquells essenis que el van seguir obertament en la seva vida pública. Com va tenir que dir a Pilats, mentre es preparava a l'apoteosi que hauria de cloure la seva carrera, l'objecte d'aquesta fou donar testimoni de la Veritat. Quina Veritat? Aquella veritat que els sentits i la ment esclava d'ells no poden percebre: la veritat callada en el mig del soroll exterior, aquella que estima el silenci i que en el silenci es revela a aquells que la cerquen amb el recolliment que per a això precisa. La veritat que s'identifica amb Déu com esperit i realitat espiritual suprema -no “un esperit” gran o petit, un Ell entre els Elohim, sinó l'Esperit, en Unitat, Universalitat i Totalitat- del que tots hem nascut i en el que vivim, del que som fills, i que per tant és nostre Pare veritable i real: “No anomeneu a ningú vostre pare sobre la terra, perquè un és vostre Pare en els cels”, o sia, en el domini de la Realitat més elevada o Suprema.

La veritat de que som fills de Déu i per tant éssers espirituals, i que és el nostre deure i privilegi tornar a ell (com el fill pròdig), en el nostre íntim reconeixement de la seva realitat i paternitat, i recollir així l'herència que ens espera: la plenitud de la vida i del bé que Ell és en nosaltres i per a nosaltres, i que es fa efectiva quan la reconeixem, cessant d'agafar-nos i servir a la il·lusió material (el dimoni temptador).

La veritat que nostra vida és espiritual, encara que en mig de la seva materialitat aparent, i que tots els nostres mals, dolències i afliccions radiquen en els errors o il·lusions (pecats) dels que som esclaus -La Veritat que es coneix mitjançant de la Divina Paraula (la inspiració interna) que la revela i el coneixement de la qual, ens fa lliures, doncs manifesta exteriorment aquella perfecció espiritual ( el Regne dels Cels) que com única realitat hem reconegut, amb l'ull sincer, en l'íntim del nostre cor.

Heus aquí el veritable Missatge de Jesús: la bona nova de la Veritat Espiritual que havia d'alegrar i alliberar al món, esclau i oprimit pel domini de la Il·lusió Material, les tenebres en mig de les quals vingué la Llum -la Llum Veritable- sense que aquelles la reconeixeren. Dons solament ara, després de dinou segles, amb molt poques excepcions, relativament aïllades i solitàries, comencem a entendre el Missatge Sublim del Mestre, segons la dita Llum arriba a il·luminar nostres ments. A tots els que el van rebre els hi va donar potestat de ser fills de Déu... el quals no són els seus engendrats de sang, ni de voluntat de carn, ni de voluntat de baró, sinó de Déu. (Joan I-12, 13), o sia pel mateix esperit que obra interiorment, i així regenera la vida interior i les seves manifestacions exteriors.Els anomenats signes o miracles que van acompanyar a aquesta revelació de la Veritat,



no van tenir cap altre objecte que demostrar-la i confirmar-la, o sia, fer-la patent exteriorment, en el món objectiu de l'aparença fenomènica, la perfecció divina latent com Realitat Noümènica (el Regne de Déu), segons la mateixa és percebuda i realitzada en el domini individual de la consciència o món subjectiu interior, que així la rep. Doncs, així com Ell mateix ens digué: “Tot allò que faig, vosaltres també ho fareu, i coses majors que aquestes”.

Res va haver doncs en la intenció del Mestre, de la misteriosa exclusivitat que la incomprensió dogmàtica va voler atribuir-li en relació als miracles. Des de aquests es comencen a considerar en exclusiva i capritxosa prerrogativa d'una Divinitat inaccessible (precisament en contra de l'actitud de Jesús, com apareix en Joan, Cap.11, v.42) cessen de produir-se.

L'error, o sia l'actitud profana en relació amb els miracles, estreba en això: que es consideren com alteracions de les lleis i del ordre natural, en lloc de simplement com necessàries restauracions de la perfecció inherent en l'Orde Diví (la Realitat Espiritual o Regne els Cels, la glòria del qual, es fa així manifesta), o sia, reconeixent els plans perfectes del G.A., en lloc dels imperfectes que han estat produïts i es sostenen en virtut dels errors i de les creences de l'home.

LA GRAN DEMOSTRACIÓ

Entre tots els fets i miracles de Jesús, com a demostració dels seus ensenyaments i de les seves paraules, cap va tenir més importància i més ressonància, que aquell de la seva realització de la immortalitat, de la vida espiritual; del domini de la manifestació material -o Temple físic- a través de la mort aparent (i completa, des del punt de vista exterior) d'aquesta.

A aquesta demostració es refereixen profèticament les seves mateixes paraules en molts passatges evangèlics, com per exemple: "Com va estar Jonàs en el ventre de la balena tres dies i tres nits, així estarà el Fill de l'Home en el cor de la terra, tres dies i tres nits" (Mateu, 12-40). "Destruïu aquest temple, i en tres dies ho aixecaré. . . ell parlava del temple del seu cos" (Joan, 2-19, 21). "Ningú em lleva (la vida), més jo la poso de mi mateix: tinc poder per a posar-la i tinc poder per a tornar-la a prendre" (Joan, 10-18). "Encara una miqueta, i el món no em veurà més; tanmateix, vosaltres em veureu: perquè jo visc, i vosaltres també viureu." (Ídem, 14-19). No és aquí el lloc més apropiat per a indagar l'important valor i significat iniciàtic de tal demostració, sencerament anàloga, però contrària d'aquella que ens parla la mitologia hindú en relació amb Iama, el déu de la mort, que se'ns diu haver obert tal camí per als homes que, des de llavors van ser mortals. La demostració de Jesús és aquella que precisament ens ensenya a vèncer la mort, per mitjà de la regeneració, realitzant la immortalitat en la pròpia vida física, amb una completa redempció de la nostra manifestació individual. Jesús va morir sobre la creu, el seu cos aparentment abandonat per l'Esperit va ser sepultat, per a ser després reanimat, vivificat i fet incorruptible, per la pròpia radiació interior de la consciència que novament s'incorpora en aquell i ho transforma en vehicle perfecte i gloriós, que pot aparèixer i desaparèixer a voluntat, i per mitjà del qual es realitza el domini i magisteri complet de tota la naturalesa. La data que la tradició atribuïx a aquest esdeveniment (l'A. D. 33) és exacta amb tota probabilitat, encara que hi han que volen retardar-la, igual que la del seu naixement.



El CRISTIANISME DE JESÚS

El Cristianisme de Jesús no va ser, per cert, un ensenyament dogmàtic, ni una revelació oculta, i tampoc una creença una llei o regla de conducta imposada arbitrària i estrictament, sinó alguna cosa mes simple, profunda i transcendent.

En això es va distingir de totes les sectes i ensenyaments anteriors, incloses les que, poden considerar-se com formes de cristianisme pre-cristià, representades i personificades en Joan el Baptista, i que realment van obrir el camí al cristianisme dels deixebles de Jesús -que no va poder ser exactament el mateix que el del seu Mestre- ho van rebre i van facilitar la seva difusió: principalment les escoles pitagòric-platòniques, la de Hillel entre els jueus, i les comunitats místiques paganes i jueves de les quals hem parlat.

Res d'esforços exteriors, en el sentit de concessions fetes a la il·lusió material i a l'evidència del mal i de la imperfecció: una sola cosa és necessària -com va haver de dir-li el Mestre a Marta, quan aquesta volia que li imposés la seva autoritat sobre Maria per a ajudar-la en els seus quefers- cercar el Regne.

Tota l'ensenyament de Jesús es concentra en el Regne dels Cels, que cal trobar i buscar ja no "per aquí o per allà" sinó dintre de nosaltres mateixos: "Ni diran: és aquí, o és allà; perquè és aquí, el Regne de Déu dintre de vosaltres està" (Lluc, 17-21). És la perla preciosa, per a obtenir la qual, el savi que la coneix ven tot el que posseïx, el tresor amagat en el camp "el qual trobat, l'home amaga, i content per això va, i ven tot el que té, i compra aquell camp" (Mateu, 13). És el gra de mostassa -el primer i senzill albiri de la Veritat- que, quan sigui sembrat, creix en un arbre fort i ufanós; el llevat (de la mateixa Veritat) que fa llevar tota la farina (la massa de la ment); i la seva sement quan cau en bona terra no deixarà de donar fruits “qual a cent, qual a seixanta i qual a trenta”

Portar el meu jou sobre vosaltres, i apreneu de mi que sóc mans i humil de cor; i trobareu descans per a vostres ànimes. Perquè el meu jou és fàcil i lleugera la meva càrrega. (Id 11), al contrari dels fariseus i doctors de la llei “que carregueu als homes amb càrregues que no poden portar, més vosaltres ni encara amb un sol dit toqueu la càrrega” (Lluc 11-46). Res doncs de les prescripcions i observacions minucioses del fariseisme decadent, de les que el Talmut ha recollit, engrandint l'herència. Tota la Llei i els profetes es redueixen a dos manaments: “Estimaràs doncs al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb totes les teves forces; aquest és el principal manament. I el segon és semblant a ell: Estimaràs al teu proïsme com a tu mateix. No hi ha altres manament majors que aquests”. (Marc, 12).

No hi ha que preocupar-se i afligir-se per les necessitats materials, perdent en la cerca d'aquestes coses la felicitat i el simple goig natural de la vida, venent com Faust l'ànima i la tranquil·litat de l'esperit per adquirir allò que... ja ens pertany ¡¡. “No és la vida més que l'aliment i el cos (més) que el vestit?” (Mateu 6-25). Més cerqueu primerament el Regne de Déu i la seva Justícia, i totes aquestes coses us seran afegides (Id, 33).

El Regne de Déu és la Divina Perfecció latent però inherent dintre de nostre propi ésser, el conscient reconeixement del qual, és el principi atractiu i causa de la seva expressió o manifestació exterior, d'acord amb la Llei i amb l'Ordre Diví, o sia, procedint de dins a fora: és la vida per al mort, la salut perfecta per al malalt, la vista pel cec, l'oïda pel sord, el lliure moviment pel paralític, la mondadura pel leprós, la saviesa pel ignorant, el judici pel neci, la riquesa pel pobre, el pa pel famolenc, la pau pel afligit, la remissió pel deutor, el perdó pel pecador, la llibertat per l'esclau i la satisfacció plena, completa i veritable de tot just desitj.



Cerca aquesta perfecció inherent en nostra Divina Herència, adreçant-nos directament al Pare que la posseeix en la seva Gloriosa Plenitud (“Sigueu doncs vosaltres perfectes, com perfecte és vostre Pare que està en els cels”; Mateu, 5-48) i no desitja més que fer-nos partícips d'ella (“perquè al Pare li plagué donar-vos el regne”; Lluc, 12-32), sigueu fidels i obreu en harmonia amb aquesta visió espiritual (la justícia del Regne): heus ací en la seva essència el Cristianisme de Jesús com coneixement operatiu; també d'aquells que s'anomenen miracles, i que són simplement els efectes i atributs del Regne.

Preservant en aquesta recerca de la perfecció inherent trobem al Crist verdader, o sia al fill de Déu en nosaltres: nostra pròpia Divina Perfecció creada al principi per el Pare a la seva pròpia imatge i semblança; i aquest Crist, aquest reconeixement i consciència de la Veritat, es fa llavors nostre Salvador i el reconeixem com Verb de Déu. El Seu Veritable Nom, i el Camí, la Veritat i la Vida en la seva més perfecta i gloriosa plenitud. Quan sabem que Jesús parla moltes vegades en els Evangelis sota el punt de vista d'aquesta consciència crística en nosaltres, a la qual personifica, se'ns fan clars molts passatges, d'una altra manera foscos i difícils de comprendre. Aquesta mateixa veu la podem apercebre i reconèixer dintre de nosaltres, i així trobarem al Fill de l'Home i nostre propi Salvador individual.

ELS PRIMERS DEIXEBLES

Deixebles de Crist són aquells que es sotmeten al jou o disciplina del Fill de Déu o de l'Ésser més elevat que s'ha reconegut interiorment -en el qual el nostre propi Pare Celestial és qui se'ns revela i es complau, i no el testimoni i l'herència de la carn i de la sang de nostra naturalesa humana.

Els deixebles de Jesús ho foren realment, en la mida que van saber reconèixer al Crist vivent en ells mateixos i discernir-ho en el mateix Jesús, darrera de la seva personalitat terrenal, comparativament il·lusòria com tota realitat exteriorment percebuda. Per això ell hagué de dir (Joan, 16-7); Us és necessari que jo vagi, perquè si jo no anés, el Consolador (el Diví Paràclit) no vindria a vosaltres. En la mida que els ulls solament es fixen en l'aparença, o sia en la manifestació exterior, estan incapacitats per percebre i reconèixer la Realitat Interior, que no cessa d'estar present, encara que alguna vegada (o quasi sempre) ens falti reconèixer-la.

I això ens explica també com pogueren ser, i fer-se els propagandistes més fervents de la Bona Nova de la Salvació, homes que com Pau, mai el van conèixer personalment, i per aquesta raó els demés deixebles volgueren en un principi disputar-li aquest dret de parlar en el nom de Jesús el Crist. Els dotze (amb l'excepció de Judes) i el demés que reberen l'Esperit, formaren el primer nucli de la nova Església, o del cos místic de Jesús, del que parla Sant Pau en les seves epístoles als Corintis. El llevat del Regne fou àvidament acollit per totes les ànimes disposades a rebre-la; i no solament entre els jueus, sinó també i especialment entre els gentils, dons (encara que) els primers sí predominaren entre els iniciadors, foren gradualment disminuint en nombre i importància segons creixé i s'espargí el Cristianisme.

Entre els que primer el reberen ha de notar-se aquelles comunitats i fraternitats de la classe de l'essènia Judea, de les que hi havien espargides llavors, moltes en totes les terres orientals de la Mediterrània; per aquesta raó (els essenis) tingueren part molt important en el futur desenvolupament de a Religió anomenada catòlica, o sia universal, aportant-li cada qual la contribució de les seves pròpies idees, pràctiques i conviccions.



L'origen del moviment monàstic, per exemple, dins del cristianisme, es troba precisament en aquestes comunitats (com l'essènia i la dels terapeutes del Llac Mareotides, que descriu Filó) que existien anteriorment i acceptaren el Cristianisme per natural afinitat.

PERE, PAU I JOAN

A la primera agrupació jueva dels deixebles de Jesús que la tradició considera encapçalada per Sant Jaume, germà del Senyor, amb Pere i Joan se'ls hi deu la anomenada Església o cristianisme de la circumcisió, els darrers descendents dels quals, després de la destrucció de Jerusalem, foren la secta dels ebionites (de ebionim, “els pobres” -pobres en Jesús com s'anomenen a sí mateixos, pobres en comprensió del seu Missatge, com els anomenaren els adversaris).

Aquesta primitiva Església de Jerusalem, estava caracteritzada per la seva total observació de la Llei i dels ritus jueus. Basant-se amb el dit per Jesús: “no he vingut per a suprimir la llei, sinó per a acomplir-la”; creien sincerament que no era possible ser bon cristià, si no s'era igualment i al mateix temps, bon jueu; i per tant, volien que l'ensenyament de Jesús, igual que la seva predicació, solament foren destinats als jueus , sense fer cap predicació i proselitisme entre els gentils, o imposant-los a més en el cas de voler fer-se cristians, l'acceptació de la Llei jueva i l'operació de la circumcisió.

El mateix Pau d'origen jueu i fariseu, com ell mateix ens ho diu (i estricte observant en la primera part de la seva vida, i com a tal, també adversari i perseguidor dels primers cristians a Jerusalem), cregué necessari en la seva predicació entre les poblacions gregues de l'Àsia Menor i països propers, i també a Roma, dirigint-se primer als jueus, en les sinagogues que s'havien establerts en els llocs principals; solament després, al ser rebutjats per aquests, (va ser quan va) apropar-se als grecs o pagans.

D'hora va trobar entre aquests darrers un camp molt més obert, fèrtil i apropiat per rebre les noves idees, que entre els primers, esclavitzats en l'estricta observança de la Llei i que, en la seva majoria, al no acceptar a Jesús com Messies, es van tornar en el seus perseguidors i l'ocasionaren les més grans molèsties. Amb això sorgí naturalment el problema de l'observança de la llei jueva (inclosa la circumcisió) pels nous convertits d'origen no jueu, tot això resultava un formidable perjudici per la propagació del Missatge de Jesús -problema que Pau resolgué considerant que, en virtut del mateix sacrifici de Jesús, la antiga llei estava abolida, i solament quedava facultativa la seva observança per els jueus convertits, però no era necessària per als demés.

El seu conflicte sobre aquest punt amb el sants o pobres de Jerusalem, apareix molt clar en les seves epístoles, però després, amb la intervenció de Pere, va haver l'acord de que la circumcisió solament era necessària per als convertits que pertanyien a l'església de Jerusalem. Pere continuà recolzant la circumcisió mentre va estar entre jueus i tolerant la manca d'aquella entre els convertits pagans.

Si la tradició ens parla bastant de Pere i Pau com principals factors de la difusió del cristianisme primitiu, molt poc sabem al contrari de Joan, que per cert no va tenir una part menor amb la dita obra, encara que la seva activitat aparegui més secreta i misteriosa. Se l'ha considerat alguna vegada com un jueu violent i fanàtic, i com el més mans i fidel deixeble de Jesús, aquell que millor va saber comprendre i practicar la seva doctrina. De tota manera es fa necessari aquí (com per a Joan el Baptista) distingir entre la personalitat del deixeble i el seu caràcter simbòlic, donat que en ell, s'han representat tos els iniciats i les comunitats místiques anteriors al cristianisme que l'acceptaren, i tingueren així part en la seva definitiva formació (del cristianisme).



ELS EVANGELIS

Al costat de la predicació verbal dels primers deixebles de Jesús, hagueren de formar-se naturalment, especialment entre aquells que l'escoltaren, alguns relats escrits de les principals dites (logia) i fets del Mestre. A aquesta classe d'escriptura, en un principi enterament personals i privades, es van afegir aquelles comunicacions directament enviades a les agrupacions o esglésies formades per ells (per alguns apòstols especialment Pau), per a que fossin llegides públicament.

La costum de la lectura, a semblança del que feien els hebreus amb la Llei i els Profetes en les seves sinagogues, s'hauria d'estendre's amb aquestes col·leccions privades de dites i fets, en proporció a la falta d'exposició verbal de testimonis directes, als que també reproduïen substituint-los. Així nasqueren els evangelis, obra col·lectiva dels primers deixebles dels apòstols , en la que s'esforçaven en transmetre per escrit la bona nova de a salvació de Jesús el Crist (eu' angélion).

La progressiva reunió d'aquests escrits, o col·leccions privades en un conjunt unitari, donà origen a quatre relats fonamentals, amb moltes variants, algunes de les quals s'han conservat encara avui en codis. És un error pensar que els noms que porten els dits evangelis es fereixin, si més no intencionadament, als seus autors com obres escrites; això pot dir-se únicament de Lluc , donat que la preposició segons (en grec katà) solament indica la tradició o predicació que s'esforça en reproduir, i de la qual dóna testimoni.

El primer d'aquests escrits hagué de formar-se entre els hebreus, ja sigui en l'Església de Jerusalem o entre els Essenis que havien acceptat el missatge de Jesús: d'aquest primer Evangeli d'Orient, ha derivat (en un temps posterior segons la crítica històrica), el de Mateu, en el que es dóna més importància a la genealogia de Jesús, seguint la línia del seu pare Josep, descendent de David per Salomó i Roboam. També apareix aquí més clar el propòsit de mostra en la vida de Jesús el acompliment de les diferents profecies hebrees que es refereixen al Masíh o Mesia (l'ungit).

L'Evangeli de Marc es considera com el primer evangeli grec, anterior a la redacció definitiva del de Mateu, essent els més senzill i el menys complet. Reflecteix sobretot la tradició i predicació de Pere (del Marc va ser deixeble i intèrpret), mentre el següent de Lluc (o Lucanus), apareix inspirat per Pau, del que l'autor fou igualment company de viatges i deixeble. Aquest dos evangelis del Nord i d'Occident naixeren i es difongueren especialment entre les esglésies de Síria i Itàlia (Antioquia i Roma), Grècia i Àsia Menor.

El de Joan sembla com el darrer també per la seva redacció, i és a la vegada més fidel pel que es refereix a l'ordre dels esdeveniments, i el més profund pel seu ensenyament. S'atribueix a l'homònim i deixeble (Joan el presbyers) de l'apòstol del qui porta el nom; reflectint el seu misticisme, la part mes sana i fonamental de la tradició gnòstica. Es fa procedir d'Efes, però per la seva relació amb les escoles d'Alexandria que li van donar més importància i l'adaptaren, també por anomenar-se Evangeli del Sud.

GNOSTICISME NEOPLATONISME El cristianisme va trobar un ambient especialment receptiu i favorable per a la seva expansió en el moviment filosòfic-humanista de l'època, que té els seus orígens en el neó-pitagorisme (del que Apoloni de Tiana, contemporani de Jesús, fou un dels principals exponents) i el seu focus principal en l'escola neó-platònica d'Alexandria, moviment



veritablement imponent per la seva importància, les ones del qual es propagaren en Occident, en la mateixa Roma imperialista i fins i tot pujaren amb Trajà, Adrià, Antoní. Marc Aureli, Alexandre i Julià, sobre el tron dels Cèsars.

Encara que en un principi hagué una recíproca desconfiança e incomprensió, entre els deixebles del Natzarè i els de Plató, per la pobresa d'esperit que semblava regnar entre els primers, en contraposició de la riquesa intel·lectual i desdenyosa de molts entre el segons, l'afinitat espiritual entre els dos moviments, va saber revelar-se a les ments més obertes i elevades en aquests dos camps, que així es van influenciar recíprocament. Aquest intercanvi ja havia tingut principi, en part,amb la versió grega de la Bíblia hebrea (el Pentateuc), i després amb els escrits de Filó, con temporani de Jesús i dels seus primers deixebles, qui va posar tot el seu interès en fer veure als grecs de llavors, la racionalitat i acceptabilitat de la religió hebrea, mentre per altra banda, el seu punt de vista és evidentment influenciat per la mateixa filosofia hel·lena.

Entre el Cristianisme naixent i el Platonisme renaixent en aquest gran focus d'Alexandria , es formà naturalment el gnosticisme, com terme mig entre els dos, o sia, a la vegada comprensió filosòfica del Cristianisme i realització mística de l'ensenyament filosòfic. Malgrat la lluita que va poder haver entre ambdós camps, el Cristianisme d'Alexandria fou quasi enterament gnòstic: els mateixos Clement i Orígens pode anomenar-se gnòstics moderats. I l'Església posterior li deu, sense dubte, quasi per complet, al gnosticisme la teologia i les formes de culte adoptades en definitiva.

Veritablement, el Cristianisme tot just nat, fou portat, com l'Evangeli de Mateu i altres apòcrifs l'expliquen (en relació a) Jesús, a Egipte, a on va tenir el seu bressol i passà la primera infantessa. No fou aquest, simbòlicament, el deixeble amat de Jesús, així com la Comunitat Essènia representa al Baptista precursor? Com altres ho han dit, Egipte passà del il·luminisme pagà al il·luminisme cristià, i no ha d'estranyar-nos que hagué una fusió tan íntima entre els dos i una barreja tan complexa de tradicions dels més diferents orígens -de Grècia, Egipte i Judea, de Síria, Caldea, Fenícia, Pèrsia i fins i tot Índia- que no tots els seus productes i escoles, que es van anomenar gnòstics, van ser igualment doctrines sanes i desitjables.

En tots els grans moviments i les temptatives sincrètiques d'aquesta naturalesa, s'accentuen igualment, al mateix temps, el millor i el pitjor de cada escola i de cada moviment, i encara que fent la deguda part a la calumnia de la que no van estar exempts els més fanàtics doctors de l'Església Ortodoxa, és cert que les exageracions en aquest camp, per la excessiva riquesa i fecunditat, no van desmerèixer per complet els anatemes que reberen d'aquesta.

Les elaborades teogonies dels eons i altres moltes complexitats doctrinàries que es revelaven després de moltes proves en els anomenats misteris, entre els quals els Pistis Sophia (o Fidel Saviesa) ens dóna un assaig, entre els millors. El docentisme i altres doctrines que especialment es presten a ser mal enteses, estaven sens dubte, molt lluny de la profunda i sublim senzillesa de l'Evangeli del Regne que constitueix l'essència del Cristianisme de Jesús; com igualment ho estaven el genuí ensenyament de Pitàgores i Plató, verdaders cristians, del paganisme hel·lènic.

MISTERIS CRISTIANS

Per tant, no ha de ser confosa la gnosis veritable -de la qual els productes mes bells han estat conservats entre els llibres canònics del Nou Testament- amb les exageracions que reberen el mateix nom, sense ser productes genuïns de la inspiració del Crist, interiorment reconegut i realitzat.



La gnosis és doncs el coneixement per excel·lència, el coneixement directe que s'obté segons es desperta i es manifesta l'esperit de la Veritat, el Diví Paràclit o Esperit Sant (en grec pnéuma i en hebraic Ruah) per mitjà del qual l'ànima pura pot concebre i portar en sí al Crist o Geni Individual. En això precisament consisteix el coneixement d'un mateix al que al·ludien els filòsofs grecs.

Però l'ànima ha de ser pura -pura igualment del error i del pecat, dos aspectes d'una mateixa cosa, desviacions del Camí Recte de la Veritat i de la Vida- o sia, lliure i de bones costums en el llenguatge que ens és familiar. D'aquí la necessitat d'una prèvia catarsis (purificació), com preliminar indispensable per aconseguir la Gnosis veritable, que és revelació interna i consciència de la Veritat, que sola, ens lliura o salva en definitiva de l'error i del pecat i de les conseqüències d'aquestos (malalties, patiments i misèries de l'ànima i del cos).

En altres paraules, la Fe (Pistis) no és suficient per salvar-nos, si per mitjà d'ella no s'aconsegueix -purificant amb les obres (Praxis), l'ànima del error i del pecat- també el coneixement de la Veritat (Gnosis) i d'aquesta manera aconseguim, en la virginitat de l'ànima, el nou naixement o naixement en Crist, de que ens parla a la vegada Pau i Joan.

Aquesta és l'essència de Gnosis veritable i dels veritables Misteris Cristians dels que Pau i Joan han de ser considerats fundadors, o si més no, inspiradors. Les paraules perfectes (Deleioi), espirituals (Pneumatikoi) i Misteris de Deu, que el primer fa servir adreçant-se als Corintis, i moltes altres expressions, són tècniques dels Misteris i havien de ser conegudes i enteses pels oients. Igualment als Gàlates diu (3-1): “Oh Gàlates insensats... davant els ulls dels qual, ha estat representat Jesucrist com crucificat en vosaltres”. Referint-se a les seves pròpies experiències místiques, diu també (II Cor.2) “Conec a un home en Crist... que fou arrabassat al Paradís, a on escoltà paraules secretes que l'home no pot dir”.

L'existència de Misteris Cristians, a semblança del pagans, és a més confirmada per Clement, Orígens i altres pares de l'Església. En aquests Misteris solament podien admetre's els purs d'ànima i cos, consistent en els tres graus o etapes fonamentals anomenades Purificació, Il·luminació i Perfecció, relacionades amb els Sagraments que es practiquen encara avui, encara que el seu significat real s'hagi oblidat quasi per complet.

El baptisme representa la primera etapa: el catecumen estava vestit de blanc, significant amb aquest color amb l'aigua lustral, la puresa de l'ànima i del cos, en la que havia que posar el major interès, per poder rebre la il·luminació o gnosis que correspon a la confirmació -el crisma que el feia partícip del Crist, a la comunió del qual, podia ser admès tot seguit, mitjançant la confessió de la Veritat espiritualment reconeguda.

Aquesta darrera no consisteix simplement en la fe (pistis), sinó que cal arribar a l'estat de gnosis individual, sense la qual no pot un realment parlar de saviesa, segons la mateixa expressió de Pau (I Cor.2-6).

“CATOLICISME”

A mida que s'anava difonent entre els demés pobles especialment entre els de la civilització grec-romana, s'allunyava sempre més el Cristianisme de la Llei i la observança judaica, en el mig de la qual, havia aparegut com la més elevada i sublim realització de l'esperança messiànica, i la sublimitat i elevació de la qual, li va impedir ser acceptat pel judaisme ortodox.



No hi ha doncs moviment espiritual, per elevat i sublim, que per a ser acceptat i reconegut universalment, pugi prescindir de les condicions de l'ambient en que vol manifestar-se com nou Logos o Verb de Déu, i de la necessària adaptació a les condicions d'aquest. El mateix Jesús havia dit: No he vingut per abolir la Llei, sinó per a complir-la, i en la seva vida apareix observant la major part de les costums jueves; així igualment ho van fer i ho fan els més alts reformadors de tots els temps.

De la mateixa manera que la primera comunitat dels seus deixebles formaren l'Església Jerosolimitana o de la circumcisió, hagués pogut molt bé classificar-se com una simple secta jueva, així també les primeres comunitats que es van formar en els centres més cultes dels demés països no van poder prescindir de les idees i dels hàbits mentals de aquelles poblacions, adaptant-se a la forma religiosa que es preparava a rebre-la -com una matriu fecundada per aquesta idea vital del Missatge del Mestre- essent l'esmentada adaptació assimilativa proporcionalment major, segons anava difonent-se i vulgaritzant-se l'ensenyament apostòlic. Així havia el Cristianisme de rebre la doble herència del Pare -o sia, el Missatge Espiritual, que és l'Evangeli de la Salvació- i de la Mare, o sia, la forma mentis i les costums i pràctiques religioses de l'ambient que havia de rebre'l.

Exemples aïllats d'aquesta adaptació foren totes aquelles que desprès s'anomenaren heretgies, per el fet que es diferenciaven massa de les costums de la majoria que formaven la regla ortodoxa, com el maniqueisme influenciat pel dualisme persa, el montanisme i altres sectes orientals, per causa de les costums i creences locals. En el curs del temps també reberen el nom d'heretges els ebionites descendents d'aquella Església jerosolimitana-farisaica, que primer s'havien arrogat l'ortodòxia, discutint-le a Pau el títol d'apòstol i el dret de predicar en nom de Jesús.

En Alexandria, en aquell fervent gresol a on s'unien i barrejaven l'Orient i l'Occident, la civilització hel·lènica i l'egípcia, amb el judaisme i demés tradicions i creences orientals, fou probablement a on el Cristianisme de Pau -aquest probablement fou el primer en usar l'expressió grega de Christos- es va anar convertint en Religió Catòlica ( o sia, universal) per la seva adaptació a les formes i creences religioses més universals de l'època, que reberen l'esperit purificador i vivificant del doble baptisme cristià.

Els dogmes fonamentals de l'Església Ortodoxa, unitat i trinitat de Déu, encarnació passió, mort i resurrecció del Redemptor -són completament estranys al judaisme, i solament podem trobar els seus orígens en els misteris pagans, especialment en els egipcis. Així com Jesús havia mort per la principal acusació d'anomenar-se fill de Déu (considerat com blasfèmia pels jueus), aquesta afirmació es convertí en la clau de volta de la nova Església.

Les encarnacions, passions, morts i apoteosis dels déus eren molt conegudes en el món pagà, formant l'argument fonamental de tots els misteris sense excepció (d'elles ha derivat entre altres la Llegenda del Tercer Grau), i és natural que el Crist prengués el lloc d'Horus, o de l'ànima humana que es osiridifica, d'Orfeu i de Dionís igualment de Mitra, de Adonis i Tammuz. Sent aquesta idea catòlica veritablement admirable i formosa en la seva concepció original.

Quan al Déu U en tres persones, és una concepció que hagué d'aparèixer precisament en Egipte en la seva forma occidental més pura, com síntesi teogònica -anàloga al trimurti indú- sent tots els altre déus (a semblança dels elhoim o alahim semítics) simplement poders o manifestacions (àngels i arcàngels, integrants dels exercits que acompanyaven a Jehovà) d'aquest Déu U i Tri Ammon-Ra o Serapis, que apareix igualment com el Pare, el Fill i l'Esperit Sant.



Igualment pagà és l'origen i la importància de la Mare Divina, que admirablement reprodueix la Isis egípcia i la Shakti del hinduisme, substituint a Diana, Ceres Vesta i altres divinitats femenines: l'etern femení de Goethe, sempre verge per la seva puresa immaculada i mare per la fecunditat, molt bé representada en la Diana multí-mama d'Efes (2). Com poder de Déu (entès com essència immanent) que es manifesta en la Naturalesa Productora (Natura Naturans) pot ser identificada amb l'Esperit Sant (Ruah es femení en hebraic), mentre igualment és la Saviesa Divina (la Sophia dels agnòstics, i l'Athenas dels grecs) mare de tota ciència i coneixement humà, l'amor de la qual, inspira als filòsofs veritables, i el fill del qual -igualment el Fill de l'Home i de Déu- és precisament el Crist o Emmanuel: Deu en nosaltres, Mesiteso, Messies, intermediari i salvador.

EL CULTE SOLAR

Així com el dogma cristià, oficialment acceptat per l'Església, és la síntesi purificadora de la filosofia i del dogma pagà, el mateix ha dir-se del simbolisme i de la litúrgia que constitueixen el culte com accessori indispensable i part integrant de la religió apostòlica i romana.

Totes les cerimònies que foren tot seguit adoptades per l'Església eren estranyes als primers cristians, encara es burlaven d'elles, veient-les entre els pagans, i gradualment penetraren en el sacerdoci, substituint la senzillesa característiques dels temps apostòlics , segons la religió anava passant de l'estat de secta perillosa pel benestar i l'orde establert ( i com a tal, oculta i perseguida), al culte oficialment reconegut, que anava a reemplaçar en les seves mateixes basíliques al paganisme declinant.

Sent el simbolisme religiós, especialment en el es referix al culte, universalment inspirat en el Mite Solar, el mateix hagué d'ocórrer amb la religió, que d'ara endavant anava a ser catòlica. Les festivitats cristianes prengueren el lloc de les corresponents paganes -sovint en les mateixes dates a les que hagueren d'adaptar-se els successos principals de la vida de Jesús, que així s'ha convertit, litúrgicament, en la reproducció del mite solar.

Donat que les confraries de Dionís, de Mitra, de Venus, de Isis, etc. celebraven a la mitja nit del 24 de desembre la nativitat divina, que constituïa el dia del sol novus dels romans, i (que) els cristians també participaven en aquestes festes i alegries, aquest mateix dia fou celebrat com el dia natalis de Jesús.

El mateix succeí amb la Pasqua, que correspon a l'equinocci de primavera, quan ingressa el Sol en Aries (el signe de Agni i el Agnus Dei o Anyell de Déu), i es celebra sota diferents noms la passió -pasqua o passatge - mort i resurrecció de Nostre Senyor (Dominus Nostrus), el Sol Invicte, nicator o vencedor dels mesos hivernals, representats simbòlicament amb el dol de tres dies. Llavors s'encenia el foc sagrat, precisament com avui s'acostuma en el ritual romà.

No podien objectar els cristians a la dedicatòria pagana Deo Optimo Maximo Sacrum, que fou igualment adoptada i conservada. Quan al die solis fou canviat simplement en dies domenica, i anàlogament el dies saturni es convertí en sabbata (o sia el seté) , en obsequi a les costums i tradicions jueves; en els altres s'ha conservat la setmana pagana, que apareix integralment amb els idiomes nòrdics. En aquests darrers països la religió romana mai pogué fer rels profundes, pel simple fet que tampoc havien acceptat íntegrament

(2) A propòsit de la Diana d'Efes és instructiu conèixer que aquells mateixos obrers que fabricaven les estatuetes de plata de les deesses, i que s'havien revoltat quan la predicació de Pau, s'alegraren tres segles després, al proclamar els concil·lis que la Verge Maria seria venerada com Mare de Déu.



l'idioma i les costums religioses dels romans; és doncs característic que la reforma s'hagi produït precisament entre aquells pobles, la religió dels quals, era més diferent del culte hel·lènic-cristià de llavors, mentre no pogué difondre's entre aquells que s'havien romanitzat més completament.

Finalment la missa ha vingut a substituir (amb el bell simbolisme, el valor iniciàtic i esotèric del qual, veurem més endavant) sense vessar sang, el Sacrifici Diví, al sacrifici ofert a la Divinitat (mitjançant la immolació d'homes i animals, com expiació dels pecats dels altres); o sia, el Sacrifici de la vida i l'Amor, ha agafat el lloc del Sacrifici de la mort i el temor, de la llei o concepció antiga, (amb) la creença que hi havia que aplacar-se la ira de la divinitat, per mitjà d'aquell.

En conjunt, la religió pagana fou veritablement regenerada pel místic llevat del Missatge de Jesús, el Logos de qual, encarnant-se en ell, no podia deixar de transmutar-la, purificant-la i elevant-la. Doncs si hem de donar al Cèsar ( o sia al paganisme de l'època) el que li pertany en el desenvolupament i progrés del Cristianisme, no hem d'oblidar de donar a Déu igualment el que és seu: al Esperit del Crist que ha estat el vi vivent, decantat en aquell receptacle i que l'ha fet el seu Temple, el seu Cos, i la seva Sang.

És innegable que el mite solar ha trobat en el Cristianisme una expressió renovada i més conforme a l'època actual, assimilant-se i reproduint les antigues costums vèdiques el parsisme renovat en els Misteris de Mitra, i el més pur d'els costums semítiques, hel·lèniques, egípcies i romanes, vibrant en una octava més elevada i servint així de passatge i preparació per la seva nova vinguda, en la futura Nova Dispensació de la Veritat.

L'ESGLÉSIA VIVENT

Hem vist de manera breu les tres etapes fonamentals del desenvolupament del Cristianisme: El seu naixement a Jerusalem, a l'ombra del judaisme; el naixement del dogma catòlic en Alexandria en el connubi dels Misteris Egipcis amb la filosofia hel·lena; finalment el de l'església romana en la ciutat del Cèsars, vencent al sacerdoci pagà assimilant els seus ritus i autoritat, i com a tal, substituint al pontificat d'aquell. Ara ens queda per dir quelcom sobre la vida espiritual animadora d'aquest organisme, i sobre la presència del Crist Verdader en la seva Església.

Al costat de l'Església, pontificant, o de les esglésies exteriorment establertes i organitzades en comunions de culte i de dogma, que varia segons les èpoques, llocs, pobles i costums, es troba doncs, una església interior, espiritual i universal, que és com l'ànima de les primeres i que en cert sentit es pot parangonar-se a l'ànima grupal d'una espècie animal. Aquesta Església es troba formada únicament per aquells que, independentment de la comunió exterior a la que pertanyen, han realitzat místicament en el seu propi cor, i han fet vivent la paraula del Mestre, o sia, s'han despertat individualment en la consciència crística -el Diví Emmanuel- que ha cessat de ser un símbol i s'ha convertit per a ells en una inefable presència i realització interior.

No s'entra doncs, en aquesta Església sotmeten-se a determinat formulisme o dogma exterior, sinó reconeixent la vida veritable del Crist, i vivent el seu ensenyament i la seva inspiració,o sia, segons és percebut i assimilat interiorment el Verb de Déu, i es fa carn en la vida ordinària, en que de dins a fora es manifesta. Aquesta Església transcendeix la personalitat, i per tant, s'ingressa en ella morint en Crist, o sia, abdicant a la il·lusió de la personalitat que constitueix l'home carnal i terrenal, per renàixer, reviure i regenerar-se en l'Home Celestial, el Fill i Imatge perfecta de Déu.



No poden arribar a aquesta Església -que és el Cos Místic de Jesús- les divisions, distensions i excomunions que són prerrogatives de l'Església Exterior, com a fruit inevitable de la personalitat i les seves limitacions; aquestes no poden existir aquí, donat que en el Crist la personalitat és creuada, crucificada i superada. Aquí regna la Unitat Espiritual més completa, serena, permanent i indissoluble: aquesta Església és veritablement una i indissoluble, sent immune de tots els pecats, faltes errors i incomprensions que naixen en el punt de vista limitat exterior, i com a tal constitueix la vida interior que sosté, anima i progressivament eleva l'Església Exterior, conduint-la a superar les seves limitacions, vèncer les seves deficiències i reunir en una millor comprensió i harmonia els seus membres espargits i dividida, per a que el Crist sigui reconegut i regni veritablement en el cor dels cristians que aprenguin a adorar a Déu en esperit i veritat.

En aquesta Església mística, anterior al cristianisme i dels mateixos deixebles de Jesús, hem de trobar els orígens i l'essència de l'antiga i misteriosa Fraternitat dels Rosacreus.

MORT DELS DÉUS

La paganització del cristianisme en les seves dues fases successives que el van fer catòlic en un primer temps, i després romà, amb la seva sempre més completa substitució del culte dels déus, fou naturalment una obra gradual. Quan Constantí publicà en Nicomedia (311) el seu primer edicte de tolerància, reconeixent legalment l'existència de dita religió, començà entre Hel·lenisme i Cristianisme un període d'equilibri relativament pacífic, però naturalment inestable.

Aquesta tolerància era llavors el més desitjable de les dues bandes, també quan el mateix emperador va fer inclinar a una banda la balança, amb el major recolzament i preferència mostrada en vers als prosèlits de la nova religió, que per la seva part feren tot esforç per complaure'l i sostenir-lo. Però els dos poders espirituals no podien seguir vivent tranquil·lament l'un al costat de l'altre, quan ambdós aspiraven al domini públic i universal, com a única religió reconeguda i sostinguda per l'Estat.

Sota els fills d'aquest emperador, que havia sabut refer en profit propi la unitat de l'imperi, començà la persecució del paganisme, i això es va fer per tots els mitjans, amb els estímuls dels pares de l'Església que volien violentament desarrelar de la terra als que seguien sacrificat als déus. Aquest fanatisme, tan poc cristià, hauria d'arribar a extrems com aquell que es verificà en Alexandria, un segle després d'aquest edicte de Tolerància, sobre la persona de la virtuosa Hipatia, culpable de pertànyer en la seva ànima a la religió de Pitàgores i Plató, tan brutalment sacrificada per instigació de monjos ignorants.

La ignorància que sostenia aquest fanatisme, recolzant a l'ambició de l'Església Romana , fou la causa de la reacció de la cultura i la filosofia paganes, que tingué el seu major representant en l'emperador Julià. És innegable doncs, que els déus en els seus dies més brillants, havien promogut i sostingut el poder creixent de Roma, i que seguien sent , com resultant natural de la pietat i de l'adoració dels seus fidels, en mancomú amb el culte de lares i herois, el veritable sosté espiritual. Amb el decaïment d'aquesta pietat, no defallirien i caurien les bases mateixes de l'Imperi i de l'Estat segons la concepció antiga?

Les persecucions de que es va fer culpable aquella Roma, tan tolerat en matèria de religió, en contra dels cristians, encara sota emperadors tan bons i pius com Antoní i Marco Aureli, no tingué altra raó del fet que se'ls considerava enemics públics, adversaris decidits de l'orde establert, tal com els anarquistes de l'època contemporània, el triomf



dels quals, haguessin portat fatalment la ruïna i la caiguda de la virtus romana i de l'imperi. I els esdeveniments s'encarregaren de demostrar que realment aquells emperadors filòsofs i moralistes no s'enganyaven amb el seu judici, considerant com a debilitat, la tolerància amb els intolerants.

La temptativa de Julià, encara que destinada a fracassar, no deixà de ser noble i elevada. A diferència de Constantí, que sembla haver cercat el recolzament del més fort, en el seu propi profit personal, aquest enamorat de l'hel·lenisme va voler seguir les petjades dels emperadors filòsofs que l'havien precedir, procurant únicament pel bé de 'Estat del que volia restaurar les bases dels seus valors espirituals. Veritable cristià del paganisme declinant cregué erròniament que el foment i el control de l'Estat sobre l'educació seria suficient per fer reviure la virtut romana decaiguda; però aquella mateixa decadència de l'antic esperit, que havia estat la condició negativa més favorable al triomf de la religió cristiana, no consentia la seva reintegració per mitjans exteriors: homes i temps havien canviat i la Roda del Temps no pot anar en darrera.

Els deus havien mort realment en el cor dels homes: encara que rehabilitats per un nou emperador, que havia manat obrir novament es temples tancats per ordre del seu oncle Constanci, el cristianisme, encara dividit, s'havia fet massa fort i intransigent per a permetre a l'hel·lenisme el subsistir, encara que fos amb iguals drets. Solament després de mil anys podrien els mateixos déus renéixer lliurement en el món cristià.

El barbar Alaric, amb l'incendi del temple d'Eleusis, i l'emperador Justinià amb la seva persecució dels filòsofs i el misteris pagans, li van donar el cop de gràcia.

CAIGUDA DE ROMA El vell món estava morint-se i un món nou es preparava per nàixer sobre la ruïna d'aquell: els antics valors espirituals queien en l'oblit i en la superstició, per que nous valors pogueren reconèixer-se apreciar-se i realitzar-se. La vella llei -jueva i romana- havia de cedir el seu lloc a la nova llei de l'Evangeli de la Lliberat, en la lenta i segura comprensió dels segles.

Una nova raça, relativament nena, i per tant bàrbara -en comparació amb l'ecumenisme mediterrani, al qui havia estat estranya fins llavors- havia de descendir de l'Orient i del Nord cap l'Occident i el Migdia, fent-se l'ama i senyora, amb la seva imposant massa, de tota Europa i fins i tot de l'Àfrica Septentrional, per aplicar el jou de la seva violència instintiva i aguerrida, i rebre a canvi el de la Llei i la Civilització, acabant per inserir-se i fusionar-se amb la raça vella, enfonsant-se com la neu en aquella.

El nucli principal d'aquesta raça estava formada per pobles anomenats col·lectivament com germànics (paraula que sembla significar simplement guerrers), o godes, referint-se aquest darrer terme al nom que donaven a les seves divinitats. Pertanyien a la mateixa Raça Mare ària, que s'havia format i havia dominat en temps prehistòrics en els grans espais del Nord d'Àsia -llavors geogràficament una mica diferent d'ara- i de la qual havia emanat anteriorment, en onades successives, els hindús, els pobles irànics, hel·lènics, itàlics i celtes. S'havien establert, en temps dels romans en la part septentrional d'Europa (entre el Mar Negre, el Bàltic i el del Nord), conservant la seva independència, i formant (en el segle IV) un gran Imperi o Confederació.

Al ser atacats els godes, al Orient, pels huns -poble mongòlic aparegut llavors a les riberes del Volga, dels que els hongaresos es consideren descendents- i en part arrossegats pel moviment de la massa imponent d'estos, que pareixia haver vingut com



una veritable plaga de llagostes humanes, al seu torn, es dirigiren amb impuls irresistible cap a l'Occident i el Migdia, conquerint aquestes províncies de l'Imperi Romà i establint-se en elles.

Els visigodes (godes de l'Oest) descendeixen primer, i comandats per Alaric arriben a Roma (410), saquejant-la, per després establir-se de forma duradora en França del Sud-oest i en Espanya; els segueixen el vàndals i els alans que passen igualment per Espanya i després es fixen en el domini de l'antiga Cartago, des d'on fan una violenta incursió en Roma saquejant-la metòdicament. Després els Ostrogodes (godes de l'Orient), havent-se lliurat dels huns, descendeixen (488) a Itàlia comandats per Teodoric el Gran, i s'estableixen en el país, traient-se de sobre a Odeacre, que a la seva volta, havia deposat a Ròmul Augústul, en l'any de Roma 1228.

Una aliança entre els godes de l'Est i de l'Oest els restablir pel seu profit l'Imperi d'Occident. Es consideren continuadors de Roma, i per tant, es cristianitzen i romanitzen. Al mateix temps el Francs, conduits pel seu rei Chlofwig, Clovis, o Clodoveu (d'on ve el nom Lluïs) es fan els amos de Gàl·lia, a la que donen el seu nom, i els anglos i el saxons, ocupen la Gran Bretanya, que des de llavors s'ha anomenat Ànglia o Anglaterra. Finalment la gran massa dels pobles anomenats eslaus s'estableixen en Europa Oriental ( en les regions ocupades anteriorment pels Ostrogodes), descendent al Sud de la península Balcànica, fins ben a prop de Constantinoble. D'aquesta manera l'Europa Moderna comença a existir i una nova civilització es prepara a nàixer en aquesta nova comunitat de pobles.

CONVERSIÓ DEL “BÀRBARS”

Aquests pobles, anomenats bàrbars pel fet d'haver estat fins llavors estrangers per a la civilització ecumènica mediterrània, cessaren de ser-ho precisament en quan van prendre part d'aquesta, heretant-la i ampliant-la.

Els bàrbars es convertiren en triple sentit: històric per la seva agrupació i concentració al voltant del focus espiritual de Roma; religiós, en quan passaren del seu originari paganisme ari al cristianisme romanitzat més o menys completament; racial i civil, en quan al descendir cap al sud, cessaren de ser pobles germànics i es feren romans.

En l'esforç poderós de digestió i assimilació de la nova sang i de les noves ànimes, a més que per l'obra de destrucció a la que es va veure contínuament exposat, gran part de la que havia estat la civilització de llavors -la filosofia, les lletres i les arts- no pogué menys que obscurir-se i desaparèixer , així com ho havien fet els déus, com valors espirituals que les inspiraven i sostenien. A tal destrucció la mateixa Església romana no podia deixar de contribuir conscientment, perquè precisament en la Cultura Pagana i en l'humanisme filosòfic havia tingut anteriorment els seus majors adversaris; tenint com objectiu substituir enterament a totes les tradicions del passat, havia de veure la dita destrucció amb certa alegria, com obra de la Providència Divina. Així veiem més d'una volta als Pares de l'Església complaure's amb els bàrbars, atenuar (davant dels altres) les seves violències, exaltar el que tenien de bo, i fins i tot directament invita'ls, com ho va fer Sant Agustí amb els Vàndals.

L'Església veia en aquestes poblacions relativament incultes i d'ànima més senzilla, un camp fèrtil i excel·lent de prosèlits, molt millor i més fàcil de treballar del que havia estat la civilització grec-romana, i una vegada convertit, el recolzament més ferm i desitjable. I així fou realment, acceptant aquests pobles, especialment els Ostrogodes i els Francs , la



religió cristiana que s'havia romanitzat, amb la seva adaptació del llatí vulgar i de la litúrgia heretada en bona part del paganisme romà; un exemple notable és el que es conte de Clovis, l'esposa del qual, era cristiana, i que jurà convertir-se, si el seu déu li feia triomfar que la guerra que tingué amb els Alemanys (496), fent-se després batejar amb milers dels seus guerrers. Des de llavors els reis de França foren campions i sostenidors del catolicisme romà i del papat, reconeixent-li també la Sobirania temporal com ho va fer Carlemany en la segona mitat dl segle VIII.

En altres parts les conversions dels bàrbars no foren precisament d'acord amb el Canon ortodox de Roma, com s'havia fixat sota Constantí en l'anomenat símbol de Nicea; vàries anomenades heretgies, especialment la d'Arri (en relació a la naturalesa divina i humana de Jesús), foren acceptades amb la mateixa bona fe en que altres ho havien fet amb el catolicisme romà. Estes diferencies amb l'Església de Roma, perfectament naturals per a tots aquells pobles que no havien aconseguit integrar-se en l'òrbita de l'antiga civilització romana, foren des de llavors el germen del futur protestantisme.

Especial importància mereix Irlanda com un dels primers i més actius centres de cristianització i de civilització cristiana. Aquesta illa cèltica havia conservat la seva independència al temps de la conquesta romana, i segons la tradició rebé l'Evangeli de Sant Patrici, originari de Bretanya i en relació directa amb l'Església d'Efes. D'aquesta terra sorgiren missioners fervorosos que evangelitzaren al seu torn a Escòcia, gran part d'Anglaterra i els mateixos godes d'Alemanya. El grau de Mestre Irlandès al que ens hem referit en el Manual anterior, així com altres tradicions maçòniques, recorda a l'antiga Erin, o terra dels iris (noms germans d'ari i iran), com un important centre cultural i espiritual de primer període post-romà, Un irlandès, Scotus Erigena (3) fou també uns dels primers en elevar oberta protesta contra el dogma pagà de l'infern, que l'Església volia imposar com article de fe, predicant en el seu lloc la salvació final de tothom .

MONASTICISME CRISTIÀ

Un dels fenòmens més interessants per a la història de la cultura, el mateix que per a la religió, ha estat el monasticisme que dintre de l'Església Cristiana començà a afirmar-se en Occident, així com en Orient, en on sempre existí molt anteriorment a l'aparició de Jesús. Tothom sap, per exemple, que en el Budisme aquest fenomen no ha tingut la importància menor que en el Cristianisme.

La primera orde cristiana es considera que fou fundada per Sant Antoni en Egipte, al final del segle III, sent el seu objecte escapar del món per fugir de les seves temptacions i perills. Però aquests monjos ignorants, vestits de negre, no són més que una degeneració d'aquelles comunitats místiques que existien anteriorment, i que ens descriu Filòstrat i Filó el Jueu. Sant Agustí organitzà un segle després, igualment en Àfrica, comunitats semblants per a dones.

En Occident la primera orde important, especialment des d'el punt de vista cultural, fou la fundada en temps dels godes, en la primera mitat del segle VI, en Montecassino, per Sant Benet. Ingressant en l'orde amb els tres vots de pobresa, castedat i obediència, els benedictins es dedicaven al treball intel·lectual i manual, així com a la pregària i a la penitència. Aquests monestirs es feren celebres com escoles i centres culturals, i a ells en gran part els hi devem la conservació de tot el que ens queda dels llibres i la cultura hel·lènica i romana.

(3) Al mateix Scotus Erigena li devem aquesta esplèndida expressió:”Una cosa té real existència si és BONA, i la seva

excel·lència és la mida de la seva realitat.



Un testimoni de la importància que van tenir els monestirs medievals per a la preservació de la cultura espiritual i general in recessu, ho trobem també en la simbòlica afirmació de la Fama, que ens diu que Cristiano Rosenkruz a l'edat de cinc anys (segle VI) fou ocultat pels seus pares (be que fossin nobles, o sia notables, com ho havia estat la cultura anterior), per causes de pobresa (de l'època), en un convent, a on va aprendre bastant bé les dues llengües grega i llatina.

Això ens diu en altres paraules, que la Fraternitat dels Rosacreus - a la qual ens referirem a les pàgines següents- passà la seva infantesa, pel que es refereix a la seva obra, en la nova civilització d'Occident, oculta en el misticisme conventual, a on va créixer fins que no fora l'hora i l'edat per manifestar-se obertament, com ho va fer després. El nombre 5 fa també referència a la raça ària i a la sub-raça germànica, el que a més indica obertament , la nacionalitat de C.R.

A més de ser homes cultes, lletrats, filòsofs, teòlegs i predicadors, fins i tot músics i arquitectes (no foren estranys a la formació de les guildes dels constructors dels temples), també foren tinguts en fama de gràcia i sanitat, donat que l'orde compte amb milers de sants (a prop de la quarta part del total dels que foren canonitzats per l'església).

Ha de recalcar-se el fet de que el monasticisme fou originàriament laic, i solament després acceptà el caràcter sacerdotal que li va donar l'Església, en homenatge al principi de l'obediència externa, conservant la seva pròpia llei o regle interna, i donat que amb això tenia més poder, importància i autoritat. Indubtablement es troba entre el monjos i les ordes religioses el millor i el pitjor del Cristianisme en la seva història, des d'el seu origen fins els temps moderns. Està clar que l'elit espiritual, a la que indirectament es refereix la Fama no ha de confondre's amb aquells que incitaren a Alaric a destruir els temples d'Atenes i a la plebs contra Hipatia en Alexandria, com tampoc amb els fanàtics als que devem la Inquisició de la Santa Fe, i amb aquells que intrigaren a les corts i a prop dels governs, en pretesa defensa i amb real ofensa, d'aquella mateixa fe.

EL ISLAMISME

Em aquest moment és quan neix en Orient el islamisme, una de les religions més discutides i que així i tot, ha tingut una gran importància en la història i no menys en la civilització.

El seu fundador Mahoma (o Mohammed, “l'alabat”), nascut a la Meca en l'any 569, després d'haver-se casat a l'edat de 25 anys amb la rica vídua Khadisha, per compte de la que havia comerciat anteriorment, es trobà a prop dels 40 en un període d'aguda crisis espiritual -degut en gran part a l'experiència del seus viatges i al contacte amb homes de distintes religions- i després de molts dubtes i vacil·lacions, com posseït i impulsat per l'Esperit (que ell mateix anomena l'àngel Gabriel), es reconeix a sí mateix com el profeta del seu temps, al que incumbeix la missió de proclamar i fer acceptar universalment la religió patriarcal de Abraham, o de l'únic i veritable Déu, de la qual, els altres profetes posteriors (inclòs Moisès i Jesús) havien estat també intèrprets, però l'ensenyament dels quals, els seus deixebles havien més o menys falsejat.

Ell considera doncs a Abraham (o Ibrahim) com el més gran profeta dels temps passats, i igualment a sí mateix com el més gran (l'enviat per excel·lència: Rasul' Allah) i darrer profeta. Posa a aquell, en una visió simbòlica, en el setè cel, seguint-li en importància decreixent , en els més baixos: Moisès, Aaron, Enoc, Josep, Jesús i Joan. En la mateixa visió, quan es troba a Jerusalem amb Abraham, Moisès i Jesús, al escollir entre tres gots, respectivament d'aigua, de vi i de llet, i al escoltar la veu que diu “Si pren l'aigua s'ofega



amb tota la seva comunitat; si pren en vi cau en el mal camí; si pren la llet serà dirigit en la bona sendera”, escull naturalment la darrera (que representa a Abraham, mentre que l'aigua i el vi són símbols evidents de l'ensenyament de Moisès i de Jesús respectivament), trobem la relació i diferència essencial entre el mosaisme, cristianisme i islamisme.

La llet es doncs la beguda que alimenta fa créixer i conserva la salut, i aquella que més convé a la infantessa de la humanitat i del enteniment espiritual, representant l'ensenyament més senzill i unitari, que s'allunya igualment de tot excés de prohibicions i manaments negatius (l'aigua de Moisès), com les abstrusitats teològiques, complicacions doctrinàries i exaltacions místiques (el vi de Jesús), que fan la religió inaccessible per a qui no la comprenen.

En conformitat amb aquest principi. S'ingressa a la religió islàmica amb la simple confessió de que: No hi ha més Déu que Déu i Mahoma l'enviat de Déu (en àrab clàssic: La ilaha ill'a'illaho,wa Mohammed Rasulo' llahi). La paraula Allah, ve de al Ilha, o sia el Déu per excel·lència corresponent al Eloah hebreu, forma singular del col·lectiu indefinit Al, El o Il amb el que s'indica amb els idiomes semítics tota classe d'esperits o entitats.

A aquests dogmes -la unitat de Déu al que no se li ha donar cap company, i la legitimitat dels seu enviat Mahoma- s'uneix com tercer: L'home és de Déu i a ell ha de tornar, que així i tot , s'ha complicat amb la creença en el judici final i la conseqüent amenaça de l'infern, al que està d'avant mà condemnat tot infidel (amb relació a l'Islam), i del que amb absoluta seguretat pot salvar-se únicament el que mor per el triomf de la veritable fe (l'ensenyada pel profeta d'Allah.

La mateixa paraula Islam ve del verb àrab salima “estar sa i estalvi” , sent equivalent de salut o salvació, havent després agafat el significat secundari d'obediència, submissió. Per tant el muslime és el salvat pel fet de ser obedient mans i sumís als preceptes i la disciplina de l'Islam, segons ha estat ensenyada i predicada pel enviat de Déu, de l'únic verdader Déu.

En aquesta disciplina, que no és per cert lleugera, encara que senzilla, estigué la força del moviment islàmic, organitzant a un poble naturalment disciplinat, ajuntant i encausant les seves energies -fins llavors subdividides i tancades en les tribus- i fent d'aquell un dels poders expansius més formidables (per la seva mateixa impersonalitat) que s'hagin vist en la història.

Consisteix aquesta disciplina en cinc deures religiosos indispensables per salvar-se: la neteja obtinguda per mitjà de les ablucions; la pregària cinc vegades per dia, segons el ritual especial, acompanyades de distintes postures i fórmules obligatòries, i a la que hem de considerar com veritable acte de fe; el dejú o abstenció de tot aliment i de tota beguda durant el dia tot el mes de Ramadà; el pelegrinatge a la Kaaba (que segons Mahoma es remunta a Adam i Abraham), vers la qual han de dirigir-se també els creients en l'oració; i finalment l'impost per els pobres que correspon al delme d'Israel.

LA SEVA DIFUSIÓ I EXPANSIÓ

En els primers anys de la seva predicació els seus deixebles no foren masses, donat que pocs li prestaven fe en a seva mateixa ciutat i tribu (koreishita). Li fou propícia l'aliança que posteriorment contragué amb la tribu de la propera Yathrib (o Medina) que l'acollí a l'any 622, acabant per reconèixer-ho com profeta i sobirà.



En aquesta ciutat, en la que estigué fins el 630, es forma el primer nucli de veritables creients (entre els quals hi havien els que l'havien acompanyats, o millor dit, precedit de la Meca) i organitzà la religió islàmica, començant també el seu proselitisme entre les demés tribus. “En el nom de Déu, el Clement,el Misericordiós”, Mahoma enviava ambaixades a tots els caps i reis, demanat-lis que acceptessin la seva doctrina, i preparant-se després per imposar-la amb les armes en el cas que la raó no fos argument suficient. Així pogué retornar com conqueridor a la seva pròpia ciutat natal (630), i el mateix any de la seva mort (632) tota l'Aràbia s'havia sotmès a l'Islam.

El seguiren com califes (successors) els seus primers deixebles: Abu Bekr, Omar, Othman, Alí, portant la seva empenta al Nord, en Media, en Pèrsia i Turkestàn, i a l'Occident en Síria i Egipte, per després ensenyorir-se de total l'Àfrica Septentrional i successivament (al principi del segle VIII) passant a la península ibèrica i a França del Sud, mentre els seus navilis corrien com amos des de l'Atlàntic a l'arxipèlag maltès.

En França no van durar gaire, però en Espanya la seva dominació de quasi vuit segles, no tingué menor importància, que les anteriors conquestes romana i visigoda, com ho proven per exemple. Els més de dos mil vocables àrabs que han quedat en l'idioma castellà. Que ha succeït amb aquests àrabs invasors que s'establiren com amos des de l'Atlàntic fins a la Índia i l'Àsia Central? El mateix, evidentment, que amb els bàrbars invasors que descendiren del Nord i de l'Orient sobre el domini de la civilització grec-romana: totes aquestes ones humanes s'han fos per complet en les races conquerides, donat que el tipus pròpiament àrab, solament romangué de manera que es pot reconèixer en l'Àfrica Septentrional.

Tampoc el domini de l'Imperi Islàmic ha romàs massa tems entre els àrabs: ja que en Bagdad comença la influència persa i després els turcs i els mongols són els que prendrà el domini. Despertat per Mahoma, el dit poble s'aixeca per conquerir el món amb l'ardor d'una fe que el porta molt a prop del seu objectiu, per després ser ell mateix absorbit, quedant les seves residus en el seu país originari en un estat molt semblant a l'anterior.

Encara la senzillesa de la religió islàmica, que en els fons conserva el mateix santuari de la Meca, anterior a Mahoma, després d'haver-li tret els ídols, no pot propagar-se sense modificar-se sensiblement: al costat de la sunna o tradició ortodoxa dels deixebles del profeta, creixen i prosperen sectes i divisions en les que es presenten en forma nova les creences anteriors que s'havien cregut desarrelades violentament. Així veiem en Pèrsia triomfar definitivament la forma shiista que dóna a Alí i els seus dos fills -Hosein i Hasàn- una importància igual o superior a la de Mahoma, fins a considera'ls com encarnacions divines. Igualment la festa més important, és l'antiga, primitivament celebrada en honor de Ormutz i Mitra, al principi de l'any solar (l'ingrés del Sol en Àries), d'acord amb el calendari antic, independentment del calendari lunar que regula les festes pròpiament islàmiques.

CIVILITZACIÓ ISLÀMICA No es pot negar tanmateix, que la teocràcia imperialista de la nova religió -en la que l'Estat i l'Església s'identificaven per tenir el mateix cap i les mateixes lleis, el compliment de les quals, era obligació civil i deure religiós- fou molt favorable al progrés de la cultura i el desenvolupament de les ciències, de les arts i de la literatura.

De la mateixa manera que l'afirmació absoluta de la unitat de Déu constitueix de per sí la més formidable síntesi teològica, donat que en Aquell tenen que fondre's, resoldre's i



dissoldre's totes les demés concepcions religioses, així igualment el caràcter de la cultura àrab fou el d'una poderosa síntesi assimiladora de tot el que l'Orient havia pogut produir en les diferents regions que arribaren a formar part de l'ecumènia islàmica.

Mahoma animava als seus fidels a l'estudi i a la possessió de la ciència: Treballa sobre la terra per adquirir la ciència i els bens terrenals -diu l'Alcorà- com si haguessis de viure eternament, i regula les teves accions en vista de la vida futura com si haguessis de morir demà. Consell molt savi que pot adaptar-se a totes les religions i a totes les creences; i és indiscutible que per a molts pobles l'islamisme fou acollit com alliberació i constituí una era de llum i progrés.

Així penetraren en aquesta llera, àvids de nous coneixements (com el nen la intel·ligència del qual es desperta), les relíquies i la cultura hel·lènica de l'Àsia Menor , les del judaisme i del Cristianisme que tenien els seus centres principals en Síria i Egipte , les de Pèrsia i la de l'Antiga Babilònia per el costat del Nord-est. En la mateixa Pèrsia havien fugit poc abans, (havent estat) rebuts i protegits per el rei Cosroe Anursvan, els mestres de Grècia quan l'Emperador Justinià publicà el seu edicte en contra de la cultura clàssica. D'aquesta font, com igualment per mitjà de les traduccions síries que havien fet els cristians nestorians i (que) conservaven en els seus convents, reberen i aprofitaren els àrabs molts manuscrits grecs, especialment les obres de Plató, Aristòtil i Ptolomeu.

Tot fou religiosament buscat i traduït a l'àrab, i hagué Califes, com El Ma'ún, que pagaren a pes d'or aquestes traduccions; ell mateix exigí, en el tractat de pau amb l'emperador bizantí, la consignació d'una biblioteca sencera de Constantinoble, fundant en Bagdad una Casa de la Ciència amb biblioteca i observatori astronòmic. Altres centres culturals d'importància foren, a més e l'acadèmia grec-persa de Gondeshapur, Damasc i El Caire, Samarcanda, i en Occident Granada, Còrdova, Sevilla i el Magaló en França del Sud.

No es limitaren els àrabs a recollir passivament, sinó que feren fructificar i desenvolupar els nous esdeveniments així adquirits, especialment en el camp de la medicina i de les ciències naturals, de la geografia, de l'astronomia, de l'astrologia i de les matemàtiques; les xifres anomenades aràbigues (encara que d'origen hindú), i l'àlgebra, són exemples del que els deu la cultura occidental posterior, que hagué que cercar precisament entre ells també allò que havien perdut o oblidat.

LES CREUADES

Entre l'Orient i el Sud islàmic i l'Occident i Nord cristià, s'havia format, a principis del segon mil·lenni de la nostra era una espècie d'equilibri, però molt inestable, doncs d'ambdós costats continuava el ferment i desitj d'expansió. La població creixia ràpidament en tota Europa, dominada pel règim feudal , el descontent de molts els empenyien en busca d'aventures. Per altra banda, en Espanya i en l'Imperi Bizantí seguien les hostilitats, i igualment per mar, amb les invasions normandes i el creixement i poder cada volta major de les repúbliques marítimes italianes, agafant-li als àrabs la possessió de les illes mediterrànies en que s'havien establert, mentre els turcs selèucides s'apoderaven del territori bizantí de l'Àsia Menor.

Malgrat la ruptura, que havia arribat a ser definitiva, entre les dues esglésies cristianes d'Orient i Occident -acusant aquesta a aquella d'insubordinació i la primera a la segona d'heretgia- l'emperador amenaçat no dubtà en demanar al Sant Pare, més d'una vegada, el recolzament i la solidaritat dels seus germans d'Occident, sent tot nou triomf islàmic un perill per tota la cristiandat.



En aquesta època el poder espiritual de Roma havia arribat al cim, també sobre els afers terrenals,i no vacil·laven alguns pontífexs (com Gregori VII) en el pensament de transformar-lo en un veritable Imperi, fent dels reis el seus vassalls. La veu del Sant Pare era escoltada i seguida, trobant un eco en tots els cors. Per altra banda era més general el desitj de peregrinar als llocs sants, l'accés als quals, es feia sempre més difícil -encara que mai va ser impedit sota el domini islàmic. Finalment la situació de la cavalleria, les tradicions de la qual es remuntaven a les lluites en contra del sarraïns en França, estava igualment en un període de progrés i expansió i molts s'entusiasmaven amb la idea de reconquerir aquests “llocs sagrats” i d'aquesta manera també, satisfer més fàcilment les ambicions d'altra manera difícils d'aconseguir.

Així s'originaren les anomenades croades, pel signe de la creu que els combatents portaven sobre les seves armes, de les que solament la primera organitzada arribà a l'objectiu a que havia estat dirigida, conquerint successivament Nicea, Antioquia i Jerusalem (1099) de la qual van prendre possessió els creuats degut a la divisió que llavors hi havia entre Seljúcides i Fatimites (Asia Menor i Egipte), podent crear un regne que es sostingué fins 1187, quan caigué novament en poder dels islamites sota el comandament de Saladí, donat que per a l'Islam era igualment ciutat sagrada.

La tradició atribueix el comandament de la primera creuada i la conquesta de Jerusalem a Godofred de Bouillon, duc de Lorena i descendent de Carlemany, al que succeí després d'un any el primer Balduí, coronat rei per Garimond, patriarca de Jerusalem. Amb l'objecte de defensar la possessió dels llocs sants i hospitalejar als peregrins; naixeren llavors les dues ordes de monjos cavallers anomenades, respectivament, dels templers i dels hospitalers (o de Sant Joan), que arribaren a tenir èxit i poder, i amb les quals també es relacionen les tradicions de la nostra Orde i d'aquest grau en particular.

Ä primera portava el seu nom de l'antic temple de Salomó, el el lloc del qual, tenia la seva casa, i els seus cavallers es distingien pel seu vestit blanc amb la creu llatina vermella sobre el pit, mentre els hospitalers portaven com distintiu la creu blanca acabant-se en vuit puntes. En les dues ordes era necessari fer els tres vots monàstics de castedat, pobresa i obediència. El mateix Sant Bernat prengué part en la formació de la regla dels Cavallers del Temple, fundada sobre la benedictina; en altre manual tornarem més detalladament sobre la seva història.

CAVALLER D'ORIENT I OCCIDENT

L'historial del grau 17è del Ritus Escocès ens diu haver estat fundat aquest grau precisament en 1118 en Jerusalem, per onze cavallers que donaren jurament de fidelitat i secret al patriarca de Jerusalem. La data és justament la de la fundació de l'Orde Templària Per Hug de Payens i Godofred de S. Omer, amb altres set cavallers francesos, amb la tradició dels quals, es vol connectar.

De totes maneres aquest grau, el simbolisme del qual, es basa amb l'Apocalipsi i els seus set segells, té un nom altament simbòlic si es relaciona amb les creuades i el moviment cultural de l'època que continuà a aquest contacte més íntim entre Orient i Occident -contacte que no fou sempre necessàriament hostil, tampoc políticament, donat que hagué aliances entre cristians i musulmans, com la del rei de Jerusalem amb l'emir de Damasc.

És cert que els creuats que es restaren per més temps o s'establiren en Antioquia i Jerusalem durant el segle XII, responen enterament a aquest nom de cavaller d'Orient i d'Occident, simbòlic de la seva qualitat i tendències. Necessàriament hagueren d'orientalitzar-se en la seva vida, les seves costums i el seu pensament, en contacte amb



el món i amb la cultura grega islàmica. Per aquesta raó també pogueren fer-se receptius per a moltes de les que en Occident s'anomenaven i s'anomenen heretgies, i d'aquí la necessitat de conservar-les amb tot l'hermetisme que simbolitza el místic llibre dels set segells (precisament concebut en aquests llocs) sobre el qual s'asseu l'anyell de Déu. Aquestes mateixes “heretgies” recollides i conservades secretament pels Templers, que així les transmeteren a l'Occident, no hagueren de ser estranyes, en unió amb els interessos materials, a la final persecució i condemnació d'aquesta Orde.

Un nou ferment vingué per cert en Occident, com reflex d'aquest contacte entre el món islàmic i el cristià que seguí desprès en forma més amigable: per una banda bull novament l'amor als estudis, especialment clàssics i científics, per altre creixen i es difonen les heretgies, originant-se des de llavors els dos moviments del renaixement i de la reforma, que amb els descobriments geogràfics i altres invencions obren l'Edat Moderna.

La gnosis en un principi secreta de cert aspecte de la Veritat, es transforma, doncs, en heretgia segons es difon i es vulgaritza, barrejant-se amb l'error en la incomprensió de la men ordinària que no pot rebre-la enterament. La comprensió superior d'una ment privilegiada no és en sí veritable “heretgia” fins que no fomenta cismes i divisions; solament es fa tal, al descendir en una expressió més o menys incompleta e imperfecta.

En aquest moviment religiós nascut en l'època de les creuades com a reacció a les tendències prevalentment mundanes de l'església organitzada, originant les sectes dissidents dels valdenses, càtars i albigeses, s'han distingit dos factors; intern i primitiu l'un i extern i successiu l'altre; per una banda les antigues creences pre-cristianes i la mateixa doctrina dels primers missioners evangèlics, que no pogué ser la mateixa que aquella successivament definida i promulgada per l'església de Roma; per l'altre, les noves idees vingudes d'Orient.

Mentre el culte valdense, originari dels països i valls dels Alps occidentals, és en el fons una simplificació i una tornada a l'antic, en relació amb la creixent complexitat del culte i del dogma de l'església romana, la doctrina dels càtars ( o sia, dels purs), tenien enllaços manifestos amb la catarsi gnòstic-platònica, i igualment amb el mazdeisme, a través del maniqueisme, cercant la perfecció de la vida per mitjà de la purificació i el patiment.

LA “ROSA” ALQUÍMICA

Una de les ciències particularment honorada per els àrabs, de qual també trobem cultivadors a Occident, especialment en l'època que segueixen a les Creuades, fou l'alquímia -paraula àrab que pot traduir-se “el que és relatiu a la substància”.

Objecte de l'alquímia és l'estudi i el coneixement de aquesta substància -entesa en un sentit molt més ampli del que li va atribuir posteriorment la química, derivada d'aquella- de les seves transformacions naturals, i de les seves transmutacions artificials. Mentre la química estudia dita substància com matèria inert, en les seves composicions i descomposicions mecàniques, espontànies i provocades, l'alquímia va anar des del seus orígens, molt més enllà, considerant aquella mateixa substància com matèria vivent, espiritual en la seva essència i realitat, i per tant, inseparable de la vida i de la intel·ligència que mitjançant d'aquella es manifesta.



En altres paraules, els verdaders alquimistes -doncs en veritat és cert que hagueren també molts ignorants, xarlatans o “sopladors”- veien en la substància els substratum de l'univers, la matèria prima que és un aspecte de la mateixa Divinitat (el seu aspecte femení de Mare o matriu creadora), igualment Substància, Poder e Intel·ligència, identificant-se amb la Shakti hindú, la Isis egípcia, el Ruah hebraic, la Demeter grega , la Sophia gnòstica i la Verge Maria del romanisme.

Amb aquesta intel·ligència espiritual perseguien la Gran Obra, o sia, la transmutació i sublimació de la Substància en totes indistintament les seves manifestacions -en les anomenades orgàniques o vivents, com en les que es consideren inorgàniques i sense vida- de manera que expressaren i fessin patent el més alt grau de perfecció inherent i latent, simbolitzat pel or (aurum o aur que vol dir també llum), com el més elevat, perfecte i incorruptible entre els metalls. Per tant la veritable Alquímia, encara que s'esforçara també per aconseguir aspectes visibles, no podia consistir únicament en les manipulacions exteriors que solament arribaven a entendre i l'atribuïen les intel·ligències focalitzades exclusivament en el món fenomènic.

Era una ciència veritablement mística i espiritual en el més profund sentit d'aquesta paraula, doncs la Gran Obra, cada qual havia d'acomplir-la i portar-la a aquest efecte , dins de sí mateix abans d'estar capacitat per produir quelcom realment valuós i efectiu com resultat exterior. La pedra filosofal que es necessitava en totes les transmutacions , indica molt bé amb el seu nom i igualment en els processos simbòlics necessaris per a aconseguir-la - el seu significat espiritual de producte estable permanent i operatiu de l'Amor a la Saviesa; era per tant, un resultat filosòfic capaç de materialitzar-se i fer-se evident per a tots en la transmutació dels metalls, la producció de joies autèntiques i valuoses, i igualment com a panacea universal, o sia, la capacitat d'alleugerir i guarí completament tot mal del cos i l'ànima.

Ara, la rosa era precisament el símbol més apropiat i universalment conegut, igualment d'aquesta substància primera - en la qual es troben inherents la Vida i la Intel·ligència Divina- i de la mateixa pedra filosofal, resultat de la mística labor alquímica, que la manifestava en el seu grau més sublim i elevat de perfecció. Es tractava d'una veritable rosa mística, que podia identificar-se amb la Verge i Mare Divina, a la qual havia que buscar-se i es trobava com la mateixa perfecció de la substància i de la intel·ligència, també representada simbòlicament per la pedra cúbica.

En altres paraules, quan la pedra realment aconseguia la perfecció cúbica, es transformava de per sí i s'identificava amb la rosa mística. Per tant, el procés per aconseguir-la era una Obra refinada i complexa de rectificació, en la qual no es podia prescindir de l'escaire i el compàs, i de l'estudi de la geometria. D'una manera admirable aquest procés està simbòlicament sintetitza en la fórmula VITRIOL: Visita Interiora Terrae; Rectificando Invenies Occultum Lapidem .

Finalment no serà inútil dir que l'Ave Maria, les lletanies lauretanes i altres càntics de l'Església en honor a la Verge, no estan desproveïts de significat alquímic, donat que expressen molt bé els atributs i qualitats espirituals de la Divina Substància -Myriam o sophia- segons realment l'entengueren els adeptes de l'Art, molts dels quals cercaren l'asili hospitalari dels convents, a on aparegueren exteriorment com monjos devots . (4)

(4) Vet aquí alguns dels termes esotèricament més expressius de les Lletanies de l Verge:Mater Divinae Gratie, Mater Purissima, Mater Inviolata, Virgo Potens, Speculum Justitiae, Seds Sapientae, Causa nostra lactitiae, Vas Spirituale, Vas Honorabile, Rosa Mística, Turris Davidica, Domus Aurea, Foedis Arca, Janua Coeli, Stella Matutina, Salus Infirmorum...



CHRISTIAN ROSENKREUZ De l'alquímia cristiana, en la qual la devoció a la Verge representa el pur amor platònic de Sophia, que caracteritzava els gnòstics i igualment els sufís de l'Islam, al rosacreuisme, el pas es molt curt. Alquimistes i Rosacreus foren sovint confosos els una amb els altres, i no podia ser d'una altra manera, donat que representen dos aspectes de la mateixa cosa. La distinció solament es pot fer en el sentit que entre els primers també s'inclouen aquells que s'interessaven a objectes, mètodes i finalitats purament materials – o sia, solament coneixien la corfa exterior de la Ciència i Art Real- mentre que els segons donaven major importància i valor al costat espiritual, considerant l'additament com accessori.

Seguien en això els ensenyaments de Jesús: “Més cerqueu primer el Regne de Déu i la seva Justícia (el Ergó o Gran Obra), i totes aquestes coses ( o sia, l'additament, la Obra Menor), us seran afegides”. Això no vol di que la dita corfa no tingués importància , donat que la majoria la interpretava com el tot, sense ocupar-se del que hi havia in recessu, i també que d'ella ha pogut derivar la química i la farmacèutica moderna.

L'existència històricament real del personatge anomenat Christian Rosencreuz, que segons la Confessio hauria nascut en 1378 i mort a l'edat de 106 anys , i al que se li atribueix el haver constituït de forma primitivament secreta la Fraternitas Rosae Crucis , ha estat posat en dubte, Tanmateix, per nosaltres aquest punt té una importància secundària, donat el caràcter impersonal de l'Orde coneguda amb aquest nom, i igualment el valor sobretot simbòlic de la llegenda de la Fama , apareguda al principi del segle XVII, molt comparable pel seu caràcter a la d'Hiram, que bé coneixem.

Christian Rosencreuz, o sia, Cristià Rosacreu, molt bé representa i personifica la Doctrina o Religió Universal de la Sapientia, que havia cercat el seu refugi en els convents , quan en el segle VI, a rel de l'edicte de Justinià, fou enterament proscrit el seu exercici exterior conforme a les tradicions del paganisme, per la intolerància cristiana. Aquesta tradició, aquest foc sagrat segueix vivint una vida fosca i latent, conservant-se d'aquesta manera per sota de les cendres, a la que havien cregut reduir-la, adaptant-se progressivament i d'una manera sempre més completa i perfecta a les tradicions i costums cristianes, de les que porta el simbolisme.

És un verdader cristià l'amant de la Saviesa, que la cerca i s'esforça per manifestar-la com a rosa mística en la pròpia creu de la fe i de la intransigència dogmàtica, de manera que com l'au Fènix, pugui renéixer purificada d'aquestes cendres que és l'únic que ha quedat del foc destructor i renovador. Per a aquest objecte es indispensable viatjar: viatjar en la direcció a la Llum com també ens ho ensenya les tradicions maçòniques, vers aquell Orient misteriós i simbòlic, que en un principi s'identifica amb Jerusalem, la ciutat sagrada que havia estat testimoni de la glòria de Salomó i de la mort el Redemptor , l'Elia Capitolina, novament edificada per un emperador filòsof, en la que dominava l'Islam, al qual en va s'esforçaven d'arrancar-la durablement els creuats.

Però el viatge dirigit al Sant Sepulcre per les incitacions i súpliques d'un germà de convent (l'ardor religiós que es manifesta en pur i simple fervor exterior) es deté a Xipre, per la mor d'aquest company. En aquesta illa de Venus, de la que l'Orient i l'Occident s'havien trobat més d'una volta, en la que sobrevivien les restes de les dues civilitzacions grega i fenícia, i s'havien establert els templers fent d'ella una mena de caserna general, després d'haver perdut el de Jerusalem, en la terra sagrada de la Mare Divina, que amb diferents noms han conservat aquest culte mil·lenari, al qual també es remunten les tradicions de l'origen de l'art de treballar els metalls (i especialment el coure que de ell deriva el seu nom), nostre jove filòsof tingué per cert una crisi, despullant-se d'aquells metalls inferiors representats pel seu company.



LA LLUM D'ORIENT Després s'embarca “cap a l'altre costat” i fa cap a Damasc, amb la intenció de prosseguir després cap a Jerusalem. Nogensmenys, en aquell preciós oasis que era llavors unió dels focs principals de la cultura islàmica, troba la crisis resolutiva, enfrontant-se als “mals del cos” i amb l'art d'alivia'ls.

Aquesta experiència en el camí de Damasc, ofereix, encara que en sentit contrari, una singular analogia amb aquella patida en aquest mateix camí pel que fou anomenat l'apòstol dels gentils. Damasc o Sham, és doncs, el lloc de la llum i de la mateixa manera que despertà el Crist en l'ànima de Sant Pau, en forma tan enlluernant que va produir-li una ceguesa de tres dies, va fer que “l'alt i noble In-geni (el Daimon o Geni Individual) de Fr. C.R.C fora despertat de tal manera que Jerusalem (la religió en la seva forma exterior), ja no ocupa el seu esperit com Damasc (la llum de la pura veritat, que transcendeix totes les diferències exteriors).

Els Savis de Damcar el reben “no com un estranger sinó com aquell que havien esperat durant molt temps” com tots els Mestres fan amb els seus deixebles, anomenant-lo pel seu nom ( o sia, reconeixent-lo en el seu veritable ésser espiritual i etern, no menys que en la forma o personalitat exterior de la vida actual, el convent simbòlic) . Amb ells “aprèn més a fons l'idioma àrab”, o sia el llenguatge simbòlic, i d'aquesta manera està més capacitat,l'any següent, per traduir en bon llatí (el idioma més corrent del pensament) el Librum M. (el liber Mundi o liber mutus, o sia, el llibre místic que tracta dels “misteris” del Macrocosmos, i igualment del Microcosmos). D'aquest lloc i d'aquests coneixements “el món hagués pogut alegrar-se si hagués contengut més amor i menys enveja”.

Després d'haver estat quatre anys en Aràbia, s'embarca novament per a Egipte, o sia, passa de l'estudi dels principis (els axiomata que en l'Orient havien pogut conservar-se en la seva major puresa) a la seva aplicació, “dedicant més atenció a les plantes i als animals”, o sia, al domini de la vida en que ha de cercar-se l'expressió i confirmació d'aquests axiomes. Després “travessa tota la Mediterrània i arriba a Fez, ciutat que els àrabs li ha vien designat” . Aquí entra en relació amb els habitants anomenats elementaris (com s'acostumen a anomena'ls), que li revelen molts secrets”. Es tracta de la màgia que reconeix que “no és enterament pura”, però no per això deixa de aprendre de fer amb ella un bon us.

D'aquesta manera troba un millor fonament per a les seves creences, “adaptat l'harmonia del món sencer”, o sia, com hi ha fonamentalment concòrdia entre totes les creences, donat que una mateixa Llei i una mateixa Veritat governen el Tot, imprimint-se en totes les seves parts i expressar-se “en totes les èpoques dels segles”. Aquesta unitat, harmonia o melodia de la Veritat ve de Déu, mentre, allò que és contrari, seria l'error i la falsedat i vindria del diable, que solament cerca el principi, el mitjà i la fi causa darrera de la dissonància, de la ceguesa i de l'obscuritat mundial.

En altres paraules, la Veritat és Una, i com a tal es reconeix i es troba a on sigui que la cerquem. Així doncs, si s'examina qualsevol (dels seus aspectes) sobre la terra, trobarem que el que és bo i veritable és sempre u amb sí mateix, i que tota la resta es troba tacat per mil falses opinions” .

Aquí tenim expressada la idea platònica de la identitat entre Bondat, Bellesa i Veritat; d'aquesta síntesi també resulta la més elevada concepció de la Divinitat, igual i constant per sobre de totes les diferències exteriors de creença, de raça i de religió.



LA FRATERNITAT MÍSTICA

Sobre tal concepció sembla fonamentar-se la idea universalista dels rosacreus, doncs havent arribat d'aquesta manera, el simbòlic fundador de la Fraternitat de la Rosa i de la Creu, a dita conclusió, al acabar el viatge de retorn de l'Orient a l'Occident, des de llavors sembla ocupar-se únicament de la realització pràctica de l'esmentat ideal.

Els savis del món -o sia, els escolàstics- als que s'adreça al principi, no sembla tanmateix, apreciar degudament les seus axiomes i descobriments. Tenen por de que la seva fama disminueixi al ocupar-se d'aquestes coses i tampoc veuen la necessitat d'unir-se i organitzar-se, a semblança dels filòsofs àrabs, per comunicar-se recíprocament els seus descobriments i progressar d'aquesta manera eficaçment en la recerca de la veritat.

Així és que havent retornat a la seva terra natal (Alemanya, i simbòlicament al país de tots els homes), es retira per algun temps (cinc anys) en la solitud, amb l'objecte de reflexionar sobre els seus estudis i coordinar els seus resultats. Després reuneix al seu voltant alguns deixebles i col·laboradors - primer tres i després altres quatre- amb l'objecte de dedicar-se a la projectada reforma general, que havia de ser una síntesi de totes les ciències i de tots els arts.

La Fraternitat així constituïda, en un principi per solament quatre i successivament per vuit persones, s'ocupà primerament de crear o fixar una llengua i escriptura màgica ( o sia, un llenguatge simbòlic interpretatiu de la Veritat), amb un vocabulari per facilitar la seva comprensió, passant després a transcriure el Llibre M, reunint en un volum tot allò que l'home pugui prometre's, desitjar o esperar. Havent-lo arreglat tot de manera que ja no era necessari continuar units en aquests treballs, acordaren dividir-se en tots els països (com ho havien decidit des del principi), acordant-se a més, a observar aquestes sis regles:1 Tenir com única professió la de guarí els malalts gratuïtament.2 No portar cap hàbit distintiu, sinó obeir les costums del país.3 Reunir-se el dia de la C. en l'Esperit Sant, o bé fer conèixer la causa de l'absència.4 Que cada un s'assegurés d'una persona apta per poder-li eventualment succeir-lo.5 La paraula R.C. Seria el seu segell, paraula de pas i signe de de reconeixement. 6 La Fraternitat havia de ser secreta durant cent anys.

La vida dels membres fou així enterament empleada en viatges benèfics, reunint-se cada any amb la major alegria per a fer una relació completa dels seus estudis i activitats, en els que es feien constantment dirigir per Déu, o sia, cercant i obeint la inspiració interna .

Aquest és en resum el contingut de la primera part de la Fama, apareguda a Alemanya a principis del segles XVII.

RENAIXEMENT I HUMANISME

L'època atribuïda pel escrit citat, al naixement i desenvolupament primer i secret de la idea i de la Fraternitat Rosacreu, és precisament aquella que veié aparèixer a Europa el moviment artístic, literari, filosòfic anomenat renaixement, com també humanisme.

El moviment començat una mica abans del segle XIV, va arribar al seu cim i la seva major esplendor en el segle XV i XVI, era el renaixement de l'hel·lenisme, com art, ciència , filosofia i religió, i més precisament del pensament i de la idea humanista que tenia els seus orígens en l'ensenyament de la línia pitagòric-platònica. Aquest pensament



humanista era, pot dir-se, el motiu espiritual del Renaixement, la idea oculta que s'esforçaven els seus dirigents en encobrir, velar i revelar en les diferents manifestacions externes de caràcter prevalentment artístic-literari.

No hi ha dubte de que assistim, en aquests segles de nova llum, al renaixement dels déus aris-hel·lens, o sia, dels antics Valors Espirituals, que s'afirmen per la força implícita i inherent en tot el que és Formós, en que l'ànima instintivament coneix quelcom verdader, tot i que la ment encara esclava del dogma teològic, pugui seguint considerant-lo falsedat i mentira.

Tanmateix la idea cristiana havia vençut, havia penetrat íntimament en la vida i adquirit un domini ple e irrefutable sobre les consciències de les noves generacions, nascudes de la barreja de la sang aborigen, amb la dels bàrbars invasors, i no podia tractar-se de desterrar-la o aniquilar-la: els deus solament podien renàixer, en nom de la bellesa com valors abstractes, dintre del mateix cristianisme -que ja no li oferia obstacle, donat que no s'atacava el dogma i domini de l'Església- adaptant-se a aquell.

Uns dels exemples més notables de dita adaptació, és precisament el que veiem en la Divina Comèdia de Dante, anomenada Divina pels seus successors, en la qual el dogma ortodox de l'Església Catòlica cerca una expressió més amplia i plena en les idees i tradicions del paganisme, en la seva forma romana, personificada per Virgili. Forçosament desterrats del regne dels cels, els déus pagans segueixen dominant en els inferns , a on també han de reduir-se els Camps Eliseus, mitjançant el limbe en el que s'hostatja la virtut pagana.

Aquesta temptativa de conciliar la sapientia del paganisme amb el dogma cristià, es troba molt bé simbolitzada en la unió de la rosa que indica la primera, amb la creu que representa la segona; en el camp civil i polític pel doble reconeixement de l'imperi, o sia, el poder temporal monàrquic, enterament distint de l'església, com poder únic i exclusivament espiritual. Que el mateix Dante no fos estrany a les idees rosacreuanes, apareix en el símbol final amb el que s'acaba l'últim cant del Paradís, i pels altres símbols de l'escala mística, de l'àliga, el pelicà, del Sopar i del Anyell, de les columnes de la Fe, Esperança i Caritat, que igualment es troben en la seva obra.

La mateixa rosa antigament consagrada a Venus i dintre del romanisme a Maria, ha estat sempre símbol de Bellesa al igual que de Saviesa i Virtut, com ho prova el Ruc d'Or d'Apuleu, en que el protagonisme recobra la seva humanitat menjant dels seus pètals. La Antiga Saviesa pogué molt bé conservar-se i transmetre sub rosa, és a dir, en secret i sota la bellesa: aquí tenim el caràcter verdader del renaixement, expressant i ocultant in recessu la idea humanista, o sia, la del humanisme i del eclecticisme filosòfic.

Aquesta idea, hermèticament tancada des d'un principi, pogué en seguida aparèixer en forma més lliure, clara i evident, segons ens és fàcil observar estudiant el desenvolupament posterior del moviment, quan els déus adquireixen un domini sempre més ple de l'art i la literatura, i es formen al mateix temps societats, escoles i acadèmies , destinades als estudis de forma més o menys encoberta, de les quals hauria de sortir la renovació de la cultura moderna, i igualment nostre Orde.

LA REFORMA PROTESTANT

La mateixa ona espiritual que es manifesta en el Sud com renaixement de la literatura, de l'art i de la cultura, sembla produir en el Nord la Reforma Protestant , nascuda en la pròpia Anglaterra, en la ciutat universitària d'Oxford, amb la predicació de Wyclif i d'Hus,



atacant l'autoritat de l'Església i les seves doctrines sobre les indulgències, la Verge, els Sants i el valor dels sagraments.

La predicació de Hus fou especialment acollida en Bohèmia, on malgrat tot, el Concili de Constança el condemnà i el van fer cremar. La mateixa sort hagueren els altres predicadors, però el foc i la condemna de l'Església ortodoxa no pogueren contenir i ofegar el moviment, que arribà a triomfar obertament en el segle XVI amb Luter a Alemanya, proclamant coma única doctrina vàlida l'ensenyament evangèlic, i per consegüent una bíblia oberta i la seva lliure interpretació, abolint la dulia dels Sants i conservant solament dos sagraments: el baptisme i la comunió.

Malgrat la condemnació del Concili de Trent (1545 -1563) i de les ordres (com la Companyia de Jesús de Sant Ignasi), especialment fundades per combatre el protestantisme, aquest es va difondre pràcticament en tot el Nord d'Europa, o sia, en aquells països que havent participat en la l'ecumènia de l'imperi romà estaven menys disposats a l'acceptació del cristianisme en la seva forma catòlica romana.

La causa real de la difusió i domini del protestantisme en els països del Nord no pot tenir altra raó que la major disposició d'aquells pobles per acceptar una religió, al mateix temps més lliure e interior, i més adaptada al desenvolupament particular de la seva manera de pensar, en lloc de la religió més formal i exterior que vincula les ànimes, apel·lant sobretot al sentiment i a la imaginació. El protestantisme en les seves diferents formes, així com el catolicisme romà i el grec ortodox, no són altra cosa que adaptacions naturals de l'ensenyament de Jesús i els seus deixebles al caràcter i la mentalitat de qui els reben -adaptacions que han de transformar-se, reforçar-se i evolucionar segons progressa la manera de pensar i ser dels pobles.

Segons aquests (els pobles), desenvolupen una determinada civilització, la religió ha que informar-se en aquest motllo com el valor espiritual més adaptat i convinent, per sostenir la seva vida i progrés, espiritual i material: el que en un principi ha estat rebut i adoptat d'una manera supina i passiva, apareix en forma distinta segons creix la comprensió i el judici individual , es transforma i reforma en proporció a com és realment apropiat i assimilat , arribant a ser vida i valor vital.

La veritable Església de Crist, l'església interior místicament establerta en la il·luminació espiritual, és l'única realment invisible i indestructible en el temps i en l'espai: les divisions exteriors no poden afectar-la, ni afectar la seva unitat, donat que es troba fundada en aquella vida espiritual que transcendeix la personalitat amb els seus errors i limitacions, els seus domes i heretgies. La personalitat, causa de tota divisió, ha estat precisament crucificada i superada per cada un dels seus membres, que així combreguen amb el Crist Vivent.

PRIMERS ROSACREUSCom el deixarem ja dit, Christian Rosencreuz, segons es troba descrit en la Fama, és un personatge simbòlic dels primers rosacreus que apareixen en aquest gran despertar que segueix a les Creuades, fomenta el renaixement, prepara la reforma -afirmant un nou dogma de llibertat de pensament- i obra l'edat moderna, encara que sense perjudici de que pugui indicar més particularment un d'ells.

Es consideren precursors del moviment rosacreu (a més del alquimistes medievals que cercaven al veritable Gran Obra), entre altres Gerard de Carmona (1114 -1187), Albert el Gran doctor universalis (1193-1288), Tomàs d'Aquino doctor angelicus (1225-1274) Pico



de la Miràndola (1394-1463), Arnolde Villanova (segle XIII), Raimon Llull doctor iluminatus (1235-1315), Roger Bacon doctor admirabilis (1214-1294), Nicolàs Flamel (1330-1413), celebrat metge i alquimista. També es parla de cert Comte Falkenstein, bisbe de Treves, com a “molt afamat i il·lustre príncep i pare de filòsofs” e imperator de la Fraternitat, en el segle XIV, i de Joan Carles Friesen o Frisau, amb el mateix títol en el segle XV.

Una associació secreta de caràcter rosacreuà apareix fundada i organitzada a París, a principis del segle XVI, per Corneli Agripa (1486-1531) amb seu també a Londres. Com a membre de l'Orde (encara que la Fama parlant d'ell, no li reconegui aquest títol). Es considera generalment Teofrast von Hohenheim, que llatinitzà el seu nom com Paracelsus (1493-1541), els escrits del quals, es troben marcats per la lletra R., o per una rosa. Igualment hem de citar entre els rosacreus del segle XVI, a Erasme de Roterdam, humanista i amic de Parcelsus, Enric Khunrath (1560-1605), autor d'importants escrits esotèrics (entre els quals, l'Amphiteatrum Sapientae Aeternae), Jacob Boheme (1574-1624), el conegut sabater i místic alemany, escriptor de De signatura rerum, Mysterium Magnum i altres obres.

Especial consideració mereix, entre els primers rosacreus que més saberen ocultar aquesta qualitat, el naturalista belga J.B. Van Helmont o Helmontius (1577-1644), autor de Hortus Medicinae, professant entre altres idees la del guariment espiritual de les malalties, precisament com els antics Terapeutes.

LA FRATERNITAT EN EL SEGLE XVII

La primera publicació que obertament parla de la societat és la Fama Fraternitatis Rosae Crucis, apareguda en 1614 en la ciutat de Frankfurt Main , després d'haver circulat algun temps com manuscrit. Està dedicada als caps, sobirans i savis d'Europa i trata de la vida de C.R.C. Segons s'ha descrit anteriorment, dels seus viatges i primers deixebles i del descobriment de la tomba al·legòrica (que hauria estat en 1604), sobre la porta oculta de la qual havia escrit: Post CXX Annus patebo. Segueix la descripció de la tomba, una petita apologia, acabant-se l'opuscle amb les paraules:Sun umbra altarum tuarum Jehova.

A l'any següent va aparèixer la Confessio, en la que s'incita als interessats en la lectura i l'estudi de les Sagrades Escriptures, i es profetitza una ona de veritat, llum i grandesa abans de la fi del món que és proper, precisament segons ho expressa també l'Apocalipsi (10-6), o sia, en el sentit de que estem acabant el domini de la ignorància i les tenebres.

La publicació (i segons alguns també la redacció) d'aquests dos escrits anònims, és atribuida a Joan Valentinus Andreae (1586-1658), també autor de Manippus i de Noces Químiques de C.R.C.,que, tanmateix no pogué resistir els atacs de la crítica, retraient-se poc després, per seguir en les seves funcions eclesiàstiques. Com apologistes de la Fraternitat apareixen en la mateixa època, entre molts altres majoritàriament anònims, Julià de Caspis i Miquel Maier, aquest darrer autor de Silentium pos Clamores (1617) i Themis Aurea (1618).

Un lloc especialment notable li correspon a Joan Amos Comenius (1592), notable filòsof i humanista, considerat com pare espiritual de la Maçoneria i que, encara que bisbe , va saber, en els seus escrits sobre la Humana Pansophia (Saviesa Universal), expressar lliurement idees amplies i universals. Es parla entre altres coses d'un Temple de Saviesa universal que havia de construir-se “segons les idees, normes i lleis del Suprem Arquitecte, Déu Omnipotent”, temple que no havia de servir únicament pels cristians ,



sinó també per a tots els que han nascut homes, de manera poder “convèncer i il·luminar també als incrèduls”.

Aquesta mateixa idea del Temple de la Saviesa apareix amb claredat en la Nova Atlantis de Sir Francis Bacon (1561-1626), igualment gran com filòsof i com rosacreu, que ha estat identificat amb l'Elies Artista, profetitzat per Paracels, considerat per alguns com el veritable autor de Fama i al que s'atribueix també la paternitat de les obres de Shakespeare. En aquesta obra apareguda després de la seva mort i que es pot anomenar un testament espiritual, descriu una imaginària i simbòlica Casa de Salomó o Col·legi dels sis dies de treball, situat en l'Illa de Bensalem (el fill de la pau o de la salvació) els membres de la qual, porten una capa roja, el cap dels quals, Tirsàn, porta una petita creu vermella en el turbant. La Nova Atlàntida seria el model d'una societat que produïa obres grans i meravelloses per al bé de la Humanitat”. En aquesta obra trobem varis símbols maçònics, com el Sol, la Lluna, l'Escaire, el nivell, la pedra cúbica, l'estrella i les dues columnes amb les lletres J i B.

Precisament en aquesta època, és quan comença a exercir-se la influència rosacreu en les corporacions maçòniques, quan es va verificant la transformació de la maçoneria operativa (en el sentit material), en especulativa, segons va ser definida un segle més tard, en els estatuts d'Anderson.

Com a precursors rosacreus de la Maçoneria hem de citar igualment a Jaquim Frisius i Robert Fludd, autors respectivament de Summum Bonum (1629) i Clavis Philosophiae (1633), obres en que hagueren d'inspirar-se Anderson i Desaguliers.

En l'Invisible College, fundat en 1645 i que des del 1662, amb la protecció del rei Carles II, s'anomenà Royal Society, es va voler realitzar-se, especialment en el seu aspecte exotèric el pla de la Nova Atlantis de Bacon. Tingueren un lloc preeminent en aquesta societat homes com Robert Boyle, l'arquitecte Cristòfol Wren i Isaac Newton, que va fer admetre en ella al mateix Desaguliers.

ROSACREUISME I MAÇONERIA

En la segona mitat del segle XVII el rosacreuisme i la maçoneria es van enllaçant tan íntimament i s'exerceix tal intercanvi entre el simbolisme d'una i de l'altra sota la influència de l'esperit filosòfic i humanista dominant, que a principis del XVIII, els dos moviments s'han fos pràcticament i la Maçoneria es prepara per ser hereva de les tradicions rosacreus i de les corrents humanistes de l'època.

La mística rosa de la Saviesa Antiga i Eterna, divina i humana -respectivament en el seu origen i en la seva comprensió- troba en la Societat dels Constructors precisament la base material per elevar un Temple Universal A.L.G.D.G.A., segons els seus plans i models arquetípics, per a beneficis tots els homes, sense distinció de creences ni nacionalitat. Aquesta creu mesurada per l'escaire “desbastant la pedra cúbica” i fet d'ella una pedra cúbica, es fa així el sosté exterior per a que pugui florir internament. Per altra banda el floriment d'aquesta rosa de la Saviesa crística i humanista, és l'esperit que vivifica, regenerant-lo, i fa possible així el seu més gran creixement i expansió, d'un cos declinant i moribund ( la maçoneria operativa) que d'altra manera haguera hagut de desaparèixer.

El fet de que ja abans del segle XVIII, reunions maçòniques i rosacreus es verifiquessin a Londres en un mateix edifici, hagué d'enfortir notablement aquest intercanvi i influència recíproca expressada en els rituals i demés elements del simbolisme, i finalment



sancionades per les idees i ideals que animen i inspiren les Constitucions de l'Orde. Desaguliers i Anderson, que foren els seus autors, estaven en íntim contacte amb Newton (que no fou solament un físic, encara que molts ignorin les seves activitats espirituals) i Cristòfol Wren, el qual s'ha ocupat de difondre, fent-los imprimir en Oxford, els escrits de Comenius.

La simbologia arquitectònica -que tenen els seus antecedents també en molts escrits rosacreus -es presta admirablement per a substituir i expressar, en una manera més universal i accessible per a les idees modernes, el llenguatge figurat dels primers rosacreus, principalment basats en l'alquímia, sense que aquesta darrera desaparegui per complet.

Així neix en la seva forma més senzilla, escarida i severa, la Nova Dispensació dels Misteris, per a qui tinguin ulls per veure, oïda per entendre: el mut llenguatge geomètric i filosòfic del simbolisme, que es recolza en les idees arquetípiques, per mitjà de les quals ha estat construït el món, és regit, progressa i evoluciona, d'acord amb les Lleis que expressen aquestes idees divines, a les que es referien Pitàgores i Plató, la comprensió dels quals, ens fa obrers i cooperadors del G.A., i d'aquesta manera ens porta a ser els seus fills “en els que es troba complagut”.

Havent així reconegut la veritable naturalesa de l'esperit de la Fraternitat, simbòlicament representat sota el nom de Christian Rosenkreuz -al que podem indentificar com Hiram, Zorobabel o Joan i Jesús, constructors dels tres Temples de la fe l'esperança i de l'amor- ens és possible ara entendre el significat del grau de Cavaller Rosacreu, el seu especial missatge filosòfic-espiritual i el lloc i la tasca que li corresponen dintre de la nostra Institució.



Part Segona

EL GRAU MAÇÒNIC DE CAVALLER ROSACREU

A la llum de l'esbós històric que hem donat en les pàgines anteriors, és encara difícil dir quin seria l'origen primer d'aquest grau, en el simbolisme del qual es reflecteixen l'esoterisme cristià i el misticisme pre-cristià. Encara que la seva aparició com grau maçònic, pugui històricament assignar-se al segon quart del segle XVIII -o sigui prop de 120 anys després del renaixement de la Fraternitat en la primera cambra del segle anterior, en harmonia amb la Llei expressada en les paraules “Post CXX annos patebo”- sabem que reunions de caràcter rosacreu es verificaven a Londres, en la segona meitat del segle XVII, precisament en la mateixa Casa Salomònica que allotjava alguna L. maçònica; i havia membres d'una societat que prenien part també en les reunions de l'altra.

Donat el caràcter indubtablement més filosòfic de la primera societat (que segons sembla tenia un sol grau) i l'intercanvi entre les dues, no és impossible que, encara que independents, actués aquella com un veritable capítol, esforçant-se principalment a elevar i dirigir espiritualment, il·luminant i vivificant la societat germana que llavors es trobava en el període de crisi espiritual que va haver de precedir la seva renovació.

Qualsevol que sigui la forma en la que la part essencial del simbolisme ritual ve a ser trasplantat algun temps després a França, per a establir sobre el mateix un grau filosòfic, adjunt als tres simbòlics dintre de la pròpia Societat Maçònica, i qualssevol que hagin estat els autors externs i les particulars intencions que els van motivar, és cert que el resultat no havia de ser, en definitiva, molt diferent del verb proclamat en el seu nom i afirmat en el seu simbolisme. Les paraules relacionades amb certes idees, les atreuen d'una manera natural i fatalment arriben a expressar-la progressivament en forma sempre més perfecta i completa.

La idea de la rosa unida a la creu, no podia menys que reflectir d'alguna forma tots els esforços ideals i espirituals anteriors que havia sostingut i enllumenat a través dels segles històrics i en les nits i dies prehistòrics: l'esperit del renaixement i de la reforma humanista, el il·luminisme i la alquímia medieval, la mística dels convents i els viatges dels croats, la filosofia gnòstica i la teosofia neoplatònica, el primer cristianisme de Jesús i dels essenis, l'esperança messiànica i la filosofia platònica i pitagòrica, els misteris òrfics i els de Eleusis, i més lluny encara els sacrificis dels aris primitius en honor de Agnus, obtenint la primera espurna del foc sagrat com una rosa vivent en el propi centre de la esvàstica, i igualment totes les tradicions relacionades amb el culte del Foc, imatge del Poder Diví que purifica, anima i regenera. Tot això i més encara havien de ser atret pel Logos triat, contenint-lo com la planta la llavor.

Igualment el títol de Cavaller -ja sigui de l'Àliga i del Pelicà, ja sigui simplement Rosa Creu- no podia menys que relacionar aquest grau aparentment nou amb les tradicions de l'antiga Cavalleria en general (les llegendes de la Taula Rodona i del Sant Grial, que renoven en forma cristiana antics mites pagans), i més particularment amb les dels Cavallers creuats i templers que duien el signe de la rosa creu, o sigui, de la creu amb el color de la rosa. Efectivament, la capa blanca dels templers, amb la creu sobre el pit, s'ha reproduït exactament en la casulla càndida del Cavaller Rosacreu, de manera que no és injustificat considerar com templer el grau maçònic que ens ocupem, com tampoc ho seria anomenar-lo místic, alquímic, gnòstic o cristià. Però amb això, no deixa de ser essencial i fonamentalment maçònic, com ens esforçarem per demostrar-lo en les pàgines següents.



EL SEU LLOC EN L'ORDE.

El fet que el grau de Rosacreu sempre hagi tingut un lloc prominent -gairebé podem dir central o final- en tots els sistemes de graus que van florir més o menys durablement, després del primer quart del segle XVIII, i que encara avui sigui un dels més benvolguts, sent especialment conegut com grau 18° del Ritu Escocès (encara que de creació recent va haver de professar-se antigament a fi d'arribar a ser acceptable) és en sí la millor prova que té de per sí el seu lloc -lloc de primera importància- en la Institució Maçònica.

Això no vol dir que s'hagi sempre trobat i es trobi en és i lloc, o sigui, que el seu propi lloc i el seu ofici li siguin i li hagin estat universalment reconeguts. Molt lluny d'això hem de dir que segons actualment es practica, encara amb la millor bona voluntat, només ens dóna una pàl·lida idea del seu significat, del seu objecte i de la seva funció doncs aquesta només pot fer-se efectiva quan aquells siguin entesos.

La causa d'aquests resideix precisament en la incomprensió del valor i significat dels graus anomenats capitulars i filosòfics, que d'aquesta manera es tornen tan simbòlics i purament formals com els blaus. Aquesta incomprensió ha conduït a separar-los per complet -en el que concerneix a la seva administració i ministeris- dels tres primers graus, en lloc d'exercir la funció capitular que els competeix com dret, i que, no obstant això, no pot fer acceptable a l'organisme simbòlic, sense haver abans complert amb el deure corresponent.

És clar que els organismes simbòlics no deixen de tenir raó en la seva legítima protesta en contra de la ingerència indeguda dels graus superiors, que es verifica quan aquests graus només es troben justificats en una investidura simbòlica, responent a exigències administratives de caràcter profà. El fet que qualsevol mestre maçó pugui ser cavaller rosacreu, independentment dels mereixements especials que hagi sabut, pels seus propis esforços, adquirir i demostrar en la seva activitat en la Llotges Simbòliques, en lloc de ser el degut a un augment de salari que li correspon, per l'especial funció exercida i la labor feta anteriorment, fa que aquest grau perdi naturalment, amb el seu prestigi, la seva real funció, els seus drets i privilegis.

En altres paraules, si dintre de l'organització simbòlica, els Venerables i els Past Màsters, sempre rebran especials consideracions i honors, independentment dels graus filosòfics que puguin o no tenir, no poden pretendre el mateix els que no tinguin un altre mèrit que la investidura d'un grau superior, que no els fa més savis ni més virtuosos. Però, en quan aquests últims graus, només siguin funció d'aquells mèrits, que ho facin palès i ho confirmen exteriorment, segurament podrien pretendre i rebre una consideració diferent, reconeixent-los-hi la seva funció i els seus privilegis.

Donat que per a ser veritable Cavaller d'Orient, és necessari justificar aquest nom amb una prèvia estada duradora en aquest lloc de la lògia, o sigui, al capdavant de la mateixa, a major raó la qualitat i Past Màster hauria de per tant pretendre's com condició indispensable per a ser admès en la seu Capítol Rosacreu qui vulgues ser-ho realment. Solament d'aquesta manera pot el grau prendre el lloc i l a funció que naturalment li pertanyen en l'ordre, exercint-lo aquesta en harmonia amb els plans perfectes del gran Arquitecte.

Quan posem els esforços necessaris per a cercar primer el regne de Déu i la seva justícia, les “altres coses” seran afegides: adaptant aquesta regla senzilla el grau, es farà veritablement capitular i filosòfic i d'aquesta manera li serà possible exercir en l'Orde la funció que correspon a aquest grau de discerniment i maduresa espiritual. La reforma dels ritus en el sentit de la necessària simplificació d'una millor col·laboració amb els tres



graus simbòlics, vindran naturalment després, quan s'hagi consolidat fermament el principi que, els graus filosòfics solament representen un merescut augment de salari per l'activitat demostrada i les funcions anteriorment exercides en el camp maçònic; doncs aquí tenim la clau de volta de la unificació i el progrés de la nostra Institució.

LA “GRAN OBRA” INDIVIDUAL

Aquella mateixa Gran Obra, mística i simbòlica, que era l'objecte profund de les labors alquímiques i la meta espiritual dels rosacreus, és el que es troba al·legòricament revelada per la cerimònia de recepció en aquest grau: les seves quatre fases fonamentals, apareixen indicades per les quatre càmeres successives que aquesta (la Gran Obra), d'acord amb els rituals, hauria d'esbrinar-se -la verd, la negra, la infernal i la vermella o rosada- mentre en el sopar místic podem veure l'aplicació o projecció de la Pedra Filosofal que així s'ha trobat.

L'objectiu d'aquesta Gran Obra és, com ja s'ha dit, la transmutació, regeneració i redempció individual; la restauració en l'home (i aquesta paraula té doble sentit, relacionant-se amb el grecs stauros “creu”) de la seva prístina puresa espiritual, o sigui de la perfecta imatge o creació divina -el fill de Déu o el Christós en nosaltres- que ve a ser exaltada, ennoblint i elevant la vida interior i exterior.

L'home natural és la matèria prima i l'atanor que aquesta Obra s'efectua, comprenent la integritat de la manifestació humana, o sigui, la part psíquica, moral i intel·lectual, com igualment la física, l'ànima així com el cos, perquè en els dos pugui manifestar-se plenament i resplendir lliurement la glòria del Verb de Déu regnant i dominant amb tota la seva força, la seva gràcia i la seva saviesa.

Aquesta santificació o renaixement espiritual de l'home, que es fa conscient de la Divinitat interior, i la manifesta de manera que ompli amb la seva veritable llum el Microcosmos, era l'ergon o Obra per excel·lència dels filòsofs rosacreus i dels alquimistes veritables, mentre que el parergó, o sigui la seva aplicació com poder actiu de transmutació al món exterior -purificant i ennoblint els mentals i les pedres, i sanant les malalties del cos i de l'ànima, com els terapeutes i essenis- no podia ser sinó un accessori de la Virtus Spientiae que d'aquesta manera s'havia aconseguit.

LA CAMBRA VERDA

La Cambra verda és la imatge de la Naturalesa i de l'estat natural de l'home com fill d'aquesta. Producte i resultat d'una laboriosa evolució eònica. Aquí s'ha de cercar i triar la matèria prima, que després haurà de patir la passió que ha de transmutar-la i regenerar-la, de manera que expressi i faci palesa la seva pròpia virtus divina inherent i latent. El satva natural o inferior- l'estat d'equilibri i d'harmonia, que correspon amb la ignorància i simplicitat dels nens, quan la passió no a nascut encara- ha de ser destruït, passant successivament per l'estat tamàssic de la desesperació, i després pel rajàssic, en el qual l'ànima es troba com dividida en la seva febre i inquietud passional, per a finalment trobar i reintegrar-se en el satva superior de l'Harmonia divina, que neix de la Saviesa i de l'Amor.

Per tant, donat aquest procediment que haurà de sofrir, ha de cuidar-se que aquesta “matèria primera” estigui en la condició de maduresa, que la faci capàs de suportar-la, de manera que desapareixent el color verd de l'harmonia de l'esperança natural, per a després passar per totes les experiències i temptacions humanes, pugui finalment assolir-se i establir-se l'ànima, amb la seva pròpia divina realització, en aquell satva filosòfic que és precisament indicat pel color de la rosa.



Quan no hagi aquesta maduresa, de manera que l'obra deurà quedar incompleta, més val esperar, doncs aquell mateix foc que purifica i ennobleix al Savi i ho fa incorruptible i immortal -a semblança dels Déus, que són fills o poders de Déu- seria per a l'ignorant una raó de mort, de misèria i de dolor. El que esdevé a Glyndon en al novel·la Zanoni podria ser un exemple.

Aquest estat de convenient maduresa de la matèria primera, es troba indicat i mesurat per l'esperit filosòfic, o sigui el genuí amor de la Veritat -entesa també com Bondat. Bellesa i Virtut.- que es fa el leitmotiv i la nota dominant de l'ànima, de manera que cap altra cosa i cap altre assoliment exterior pugui realment satisfer-li. Quan l'home veritablement enamorat d'ella, cerqui la saviesa per sobre de totes les altres coses -riqueses, honors, ambicions, poders, satisfaccions materials i sensuals- llavors únicament podrà dir-se que es troba la seva pròpia matèria prima en una condició convenient perquè puguin confiar-se-li els mitjans que han de conduir-li a la pròpia realització interior i espiritual d'aquesta Veritat.

Qui es trobi animat per tal esperit, s'haurà necessàriament esforçat, en el seu propi taller simbòlic, a fer als altres GG participis de tot allò que hagi pogut aconseguir i assolir per sí mateix en aquest sentit. Quan aquest esperit sigui actiu -i no simplement passiu, doncs aquest últim seria d'utilitat en els treballs hermètics dels RR.CC.- li haurà franquejat fàcilment el camí de l'Orient, fins a arribar a ocupar el seient de la Llum i de la Saviesa (el Damasc o Damcar de Sant Pau i de Christian Rosenkreuz), doncs no hi ha altra sendera per a arribar (a estar) en contacte amb els altres savis que allí s'hi troben establerts, esperant i reconeixent als que arribin.

Havent donat, el que més ardentment desitja, o sigui, dispensant la seva pròpia llum (per mitjà de la qual precisament, s'ha fet reconèixer) està en la condició i capacitat de rebre aquella “més Llum” que aquest grau proporciona, i que seria tenebres o ceguesa per als ulls que no s'haguessin acostumat a la mateixa per una convenient estada en aquest Or.; on s'assisteix al naixement del sol, que enllumena la terra i dirigeix als homes en les seves labors i tasques.

Així doncs, els que es troben reunits en la cambra Verda -color que es refereix també al grau precedent i a l'esperança messiànica que li anima- examinen en aquesta al candidat com Cavaller d'Orient a la recerca de la Llum de la Veritat, d'aquella veritable llum que es desconeix en el món ordinari, de la qual aquí troba a l'aurora, en una octava superior, en relació a la seves precedents revelacions simbòliques. El següent interrogatori tracta especialment sobre el punt de la religió, la veritable naturalesa d'aquesta i les seves relacions amb la maçoneria, amb la vida individual i social i amb el progrés de la humanitat.

LA RELIGIÓ DE LA SAVIESSA

La religió veritable ha de ser, doncs, aquella que naturalment relliga, o sigui, uneix indistintament a tots els homes de bona voluntat, i els fa progressar harmònicament en els seus propis anhels i esforços. És aquella que eleva i ennobleix a l'individu, educa les masses, i enllaça en un mateix esperit de cooperació i en un mateix sentiment de fraternitat les classes, els pobles, les races i les nacions.

La seva aspiració de catolicitat només es troba realment satisfeta quan sigui, segons les paraules de Anderson, “the religió in which all men agree”. Mentre s'allunya d'aquella (la catolicitat, entesa com universalitat),atès que se circumscriu en fórmules dogmàtiques



que no siguin antigues i acceptades, fomentant els odis i les renyines, i, per tant, les sectes i divisions. Quan es transforma en perseguidora, cessa de ser també religió i es converteix en el fanatisme destructor que és un dels assassins de l'Esperit Constructiu i de la Saviesa de l'Amor que personifiquen Hiram i Jesús.

Per tant, la menor traça de fanatisme ha de ser rebutjada i bandejar-se de tota religió veritable. "En la casa del meu Pare moltes estatges hi ha" (Joan, 14-2), o sigui, en les mateixes paraules de Jesús, hi ha lloc per a les diferents conviccions, quan siguin sinceres; i pel mateix, de res serviria per a ingressar en aquella una creença purament formal, professada exteriorment, sense que el cor l'acceptés, obrant en harmonia amb la mateixa. La religió més tolerant i longànime, és aquella que veritablement resplendeix l'Esperit del Déu Vivent, i naturalment la més universal; aquella que diu al pecador i al herètic, com Jesús: Ni jo et condemno, i, com el bon pastor està més aviat disposat a "donar la seva vida" que llevar-la a qualsevol de les seves ovelles, fent-se còmplice de qualsevol forma de persecució moral o material. Perquè, pel fruit és conegut l'arbre: segons les obres que un fa, es reconeix la inspiració si ve veritablement de Déu, o sigui, del principi eternament benèfic de la Saviesa, de la Vida, i de l'Amor, o bé de Satan, l'ombra antagònica de la gloriosa Realitat, que personifica la il·lusió humana inspiradora de tot crim i de tot mal, de tot pecat, error, divisió i persecució.

Quan veritablement es troba aquesta llum interna, les obres no poden deixar de testimoniar-la: seran obres constructives de Saviesa i d'Amor, més aviat que forces destructives animades pel Fanatisme i l'Ambició.

Aquesta religió i aquest esperit -que són aquells que animen l'Església Vivent del Crist- que se sintetitzen en la mística unió de la Rosa i de la Creu (en el sentit de Saviesa i Amor), és l'objecte que anima als rosacreus i els guia en la seva tasa, afirmant-los en l'íntima comprensió que representa la seva fe, i en l'activitat benèfica, impersonal i silenciosa, que palesen les seves obres.

Segons les contestacions del candidat, el Cap. decidirà unànimament, si es reconeixen en ell, per les seves pròpies aspiracions, les qualitats necessàries per a compartir les mateixes -si la matèria prima ha arribat al grau de maduresa que simbolitza la primera florida de la rosa, com alba de la major llum de la Veritat, en la senda en la qual ha posat fermament els peus.

LA CAMBRA NEGRA.

La primera prova o purificació que ha de sofrir el candidat filosòfic en aquesta recerca de la veritat, és l'experiència negativa de la desesperació representada per la cambra negra, en la qual la seva matèria primera es troba subjecta al procés tamàssic de la destrucció o putrefacció -la fase anomenada alquímicament nigredo, i també simbolitzada pel cos negre- tornant una vegada més la mateixa al·legoria de la cambra de reflexió i del càmera funerària en l'exaltació al grau de Mestre.

L'estat negatiu de la mort o destrucció dels valors espirituals, és aquí mostrat precisament per la demolició dels temples on es cerca i es glorifica els Ideals i la Veritat, la ruptura de les columnes -o sigui les virtuts morals- que sostenen aquelles, i igualment d'els instruments de la nostra Ordre: Les facultats espirituals que s'atrofien i sé afebleixen per la inèrcia i el domini de la Ignorància i de l'Obscurantisme.

En aquest estat de destrucció (es veu afectada) també l'hora simbòlica que s'obren els



treballs del Capítol, per haver-se perdut la paraula, que representa el real i místic coneixement de la Veritat, o sigui la vida i l'esperit que han d'animar la lletra morta d'un dogma, creença, professió o revelació purament formals i exteriors.

Per major desgràcia, i com a conseqüència d'aquesta pèrdua, s'ha ocultat el sol de la Saviesa, i igualment al mateix temps, s'ha obscurit i desaparegut l'estrella flamejant: l'ideal i la llum que il·lumina al Microcosmos. També hi ha hagut un desballestament en la terra, doncs sempre la manifestació exterior pateix els efectes de les convulsions que arrabassen i destruïxen els valors espirituals, atès que la terra està sostinguda i animada per l'Esperit, en que també està continguda, per sé aquest últim la suprema Realitat, i aquella únicament la seva expressió; esquinçant-se el vel del temple. Una vegada que el misteri cessa de ser místicament entès i realitzat, també cessa de viure, i de res serveix encobrir-lo amb bella aparença per a ocultar-lo als altres: les formes religioses que no siguin sentides i viscudes, no són més que supersticions, ocultant l'Ambició dels que en elles es recolzen i treuen avantatges materials, així com el Fanatisme dels seus partidaris i la Ignorància general; aquest vel llavors s'esquinça, i apareixen els interessos personals, en lloc de les aspiracions espirituals.

Finalment, mentre les tenebres ho inunden tot -en virtut d'aquesta ignorància i esperit agnòstic que preval en el món -l'opressió encadena la llibertat (atès que aquesta última només pot existir en la Lux de la Veritat que sostingui la Virtut), i aquesta foscor es verifica, en la incomprensió general, el Misteri filosòfic de la passió de la Pedra Cúbica, o sigui, de tot esforç encaminat cap a la perfecció suprema. Aquesta Pedra -objecte de tots els treballs maçònics- sua sang i aigua!, Trobant-se en una crisi suprema d'agonia i de martiri.

Aquesta passió de la pedra, no hauria no obstant, ser un motiu de desesperació: la seva aparent agonia és la lluita en l'esforç d'una millor expressió, i el mateix martiri és (d'acord amb el significat originari de la paraula) el testimoniatge del Verb de la Veritat que està en procés de manifestar-se. Per tant aquesta passió agònica és el mateix senyal apocalíptic de la dona celestial (Apo., 12-1, 2) "vestida de Sol", clamant i sofrint "amb dolors de part".

L'HORA MÍSTICA

El conjunt de circumstàncies simbòliques que acabem de descriure, assenyala al mateix temps l'hora històrica que es reobren o es resumeixen els treballs de la mística Fraternitat de l'Esperit en el món, i aquell particular moment, en la vida individual, en el que una crisi espiritual particularment profunda, intensament viscuda i sentida, sent el fruit d'una anterior maduració, prepara un renaixement interior, comparable amb aquell que transforma físicament el cuc en papallona, per mitjà de la crisi de la seva crisàlide.

Aquesta hora ve històricament per a tot tot el món, o bé per a una determinada ecumènica, o per a un organisme social, precisament quan els valors espirituals que anteriorment ho animaven i el sostenien, envelleixen, decauen i desapareixen com a tals, per efecte de la general incomprensió de les noves generacions, que cessen de viure'ls i sentir-los, i no arriben a ser més sinó, enderrocs i superstició. Llavors és quan els temples del passat no són en realitat més que ruïnes, malgrat que encara puguin conservar-se els seus edificis, com la mòmia o el cadàver d'un ser vivent; la veritable llum que és el Sol del món exterior i l'estrella del món interior, segueix encara brillant en les tenebres -atès que de per sí mateix són inextingibles- però, aquestes no la comprenen i, per tant, treballen per a manifestar-se en una forma més adequada i adaptada per al nou esperit del temps.



Aquest treball de la llum, parangonable als dolors de la dona prenyada que està per a parir, al que cooperen totes les Forces Espirituals que guien i dirigeixen a la humanitat en una senda de progrés constant i ininterromput -a pesar dels aparents moviments retrògrads, en tot semblants als dels planetes, segons apareixen des de la terra- és la realitat històrica simbolitzada per l'hora que es resumeixen els treballs dels CC. RR.

L'hora individual, en la qual el deixeble posa resolutivament el peu en la Recta Sendera Vertical que simbolitza la línia major de la Creu, per a finalment obrir-se amb la seva pròpia consciència, com la rosa mística, descansant en una més plena realització espiritual, és semblant a l'hora històrica descrita.

Sempre arriba un moment per a cadascú, quan els valors espirituals que fins a llavors han sostingut, animat i impulsat l'existència, semblen defallir i caure, i aquesta comparativa impotència pot causar la més profunda desesperació. Realment les columnes s'han trencat i els instruments que fins al moment ens havien servit perfectament per a resoldre satisfactòriament els nostres problemes i dificultats, cauen en trossos de les nostres mans i es fan impotents davant de la crisi actual.

Hem perdut la paraula, el Logos animador de les nostres millors esperances: la llum de l'ideal s'ha apagat en nosaltres, i estem ara en les tenebres. Què cal fer? Procedir a la recerca de noves columnes, i nous instruments, d'una nova paraula, i de' una nova llum ideal. Procedir al reconeixement de nous valors espirituals, o sigui, ingressar en una nova, més elevada i més profunda percepció, visió i consciència de la Realitat. Pujar, elevar-nos d'un pas, sobre la nostra personalitat il·lusòria -sobre l'actual reflex del nostre jo- en una millor realització operativa del nostre Ésser veritable, utilitzant la pedra, en que hem ensopegat, com un esglaó per a ascendir més amunt.

Recollir-nos en silenci, sobre el petit albiri de la fe, en nosaltres mateixos, en la vida i sobretot en el principi i realitat d'aquesta, cercant amb aquesta llum una nova esperança i un nou amor, un nou interès que pugui sostenir-nos i fer-nos progressar, de manera que aquesta aparent ruïna i aquest decaïment, aquesta mateixa desesperació, ens condueixin a renéixer, i renovar d'aquesta manera la vida interior com l'exterior.

PRIMERS VIATGES

Els primers viatges del candidat, acompanyat pel M. de Cer., mostren el primer reconeixement i la reflexió sobre els valors eterns que sostenen la vida, precisament en la mesura de la nostra pròpia comprensió i realització dels mateixos.

Aquests valors són les quatre columnes que es troben en els quatre angles, i les altres tres que les complementen. Al Nord-est apareix, a l'acabar el primer viatge, la paraula Prudència: cal aprendre a reflexionar, i no obrar d'una manera irreflexiva, obeint als impulsos, costums i hàbits anteriors, doncs d'altra manera, som esclaus d'aquests, així creem les traves i atraiem sempre nous perills i dificultats sobre la nostra sendera. Tot pas ha d'amidar-se i rectificar-se per mitjà de l'escaire d'un perfecte judici, precisament com s'ensenya a l'Aprenent.

Acabant el segon viatge, es llegix, en l'angle del Nord-est, la paraula Justícia. És l'ensenyament pitagòric sobre el nombre 2: No traspassis l'equilibri de la balança! El nivell maçònic només s'establix i mostra que tot és just i perfecte en aquest equilibri; tot el que altera aquest equilibri es fer un perill sempre major, segons creix en altura l'edifici que s'aixeca, de manera que quan tot esforç no sigui amidat amb aquest instrument -pel



que fa a nosaltres mateixos i igualment a les nostres relacions amb els demés- no serà difícil profetitzar la seva caiguda. El mateix succeïx amb la planta que descura aquesta Llei en el seu creixement.

Amb aquest just equilibri i justa mesura s'assoleix la Saviesa, que igualment té el seu seient en aquest cantó.

Al final del tercer viatge la paraula Temprança es presenta igualment a la reflexió. La Temprança és la companya natural de la Justícia, com la plomada del nivell: amb aquesta virtut es conserva i enforteix el vigor del tremp del caràcter i de l'organisme, i s'aconsegueix sempre major resistència i poder. Tenim així la força que establix l'edifici justament concebut en la Saviesa i construït per la Prudència.

La quarta virtut, la Fortalesa, no podria existir ni durar sense les anteriors; més aviat resulta d'elles, com la pedra tetràgona, perfectament llaurada amb l'esquadra, i posada fermament en el seu lloc, per mitjà de la plomada i del nivell. Hèrcules hagués estat més d'una vegada impotent en els seus treballs, si no li haguessin socorregut les divinitats tutelars de totes les bones voluntats, especialment la saviesa de Minerva, i la força temperada (o sigui, sàtvica, o harmònica) d'Apol·lo.

En el cinquè viatge, es llegix del costat del Nord la paraula Fe. Aquí tenim la cinquena essència i el principi de tota saviesa veritable, l'estrella polar que, com l'eix del món, sosté i dirigeix rectament al Microcosmos, àdhuc en la nit dels temps, quan ha desaparegut el Sol de la Veritat, i igualment s'ha ocultat per l'Occident l'estrella més brillant de l'Esperança. No obstant això, la Fe del Maçó, la veritable fe de l'Iniciat i del Rosacreu, no ha de ser confosa amb la creença cega, filla de la Ignorància, que origina la- Superstició i el Fanatisme.

Aquesta Fe, és la intuïció de la Veritat, profecia del seu més ple i perfecte coneixement, la que ens guia il·luminant la nostra senda en la foscor de la ment: aquest diví i profètic albiri, és precisament al que devem tots els descobriments i les invencions. ¿Què foren aquests, al principi, sinó fe en el cor dels homes que, nous Prometeu, van saber aconseguir-los i manifestar-los entre les infinites possibilitats latents de la Saviesa que governa el món? Aquesta fe, conreada en silenci, sofrint sovint el menyspreu i la decisió dels que no podien comprendre-la, va poder produir totes les grans coses, i àdhuc majors produirà indubtablement en el futur.

Amb el sisè viatge es reconeix l'Esperança en l'estrella que té el seu lloc a l'Occident, testimoniant que el Sol que s'ha posat: no ha mort, sinó que segueix reflectint encara, per mitjà d'ella, la seva llum, mentre es prepara en el seu viatge, en el domini del que és per a nosaltres invisible, per a aparèixer novament a l'Orient, encara més clar i més brillant, en una nova dispensació de vida, llum i claredat.

Però, estem encara de nit, i aquesta estrella es troba en procés de desaparèixer, per a seguir més prop del Rei de la Llum, i també desapareix a la nostra vista l'estrella polar de la Fe, mentre els nostres peus es dirigeixen cap al Sud. Però, aquí trobem altra constel·lació: la creu simbòlica de l'Amor, o sigui, la nostra pròpia llum que s'ha encès novament en l'esforç de manifestar-la i vessar-la fora de nosaltres, animats per un motiu ideal, impersonal i superior -fent el Bé, com millor poguem, segons el nostre propi discerniment i capacitat, i treballant desinteressadament per al bé dels altres.



EL JURAMENT

En l'apreciació i interpretació del significat i valor de cadascuna d'aquestes columnes, es demostra una vegada més la qualitat i el grau de maduresa de la matèria prima, i si estarà en condicions de reaccionar positiva i favorablement, o sigui, en el sentit benèfic i constructiu de la regeneració, a l'experiència de la putrefacció que representa aquesta Càmera.

El nucli individual, el botó o capoll de rosa, que havia indicat la maduresa, abans de l'experiència ha quedat intacte? O bé, s'ha marcit? En aquest cas l'experiència ha d'interrompre's, el candidat no arribarà a ser recipiendari. Quan el Molt Savi proclami que la creu s'ha trencat i la rosa s'ha marcit, no fa sinó constatar la seva imperfecta preparació, i li convida a presentar-se novament més endavant, quan hagi assolit un grau major de maduresa.

També en la vida, no sempre pot un plantar cara satisfactòriament a les demandes d'aquesta (la maduresa); però, en aquest cas, les mateixes demandes se li presentaran novament, més tard al passar pel mateix revolt després d'un temps més o menys llarg, i quan hagi complert segons es requereix li serà possible anar endavant. Les creus de les dificultats, dolors i adversitats es formen i es trenquen alternativament, tornant-se a formar novament atès que no hagin assolit la rectificació del caràcter per a l'objecte del qual s'havien produït: quan això s'aconsegueixi, la rosa de l'harmonia i del coneixement s'obre i es desplega en el mig d'aquelles, i així les venç i les resol superant-les definitivament. Però, mentre no s'hagin dominat per mitjà d'una rosa que no es marceixi, no es pot evitar trobar-les novament (les dificultats); doncs darrere d'elles obra la mateixa Llei Divina de l'Amor.

Quan "la rosa no s'hagi marcit" el candidat estarà en condició de prestar el jurament, que no és altra cosa sinó fer altres tants propòsits dels diferents punts que van ser progressivament objecte de la seva atenció i reflexió en el curs dels set viatges preliminars que acabem de fer referència.

Aquests punts, columnes o virtuts representen la Llei de l'Orde, i els principis de la vida, la fidel observança de la qual li permeten al Maçó ser un lleial cavaller de l'àguila i del Pelicà, o sigui, de la Rosa i de la Creu ----Cavaller en tots els punts cardinals (en tota l'expressió de la Individualitat i del seu Ésser Diví), després d'haver-lo estat únicament en Orient, per les seves aspiracions i els seus esforços actius en el Camí de la llum.

És clar que, si no els coneix i reconeix, a major raó tampoc pot lleialment prendre una obligació que precisament es refereix al seu fidel compliment, i per això l'Amor i la Saviesa igualment aconsellen allunyar-li de ser infidel a si mateix, prenent obligacions amb les quals no està encara en condició de poder complir. Sempre és el judici del propi discerniment individual aquell que obre i tanca cada vegada la porta del seu progrés futur; aquest judici, inapel·lable per el moment, pot, no obstant això, ser dissolt i anul·lat per complet en cada nova oportunitat, quan el seu discerniment s'hagi fet més clar, més profund i madur.

No hi ha cap altra sanció o penalitat per al no compliment d'aquestes obligacions que la de sotmetre's voluntàriament a les mateixes conseqüències d'aquestes faltes, venint així en harmonia amb el propòsit de la vida, i collint amb l'experiència negativa de la caiguda, la Força i el Coneixement que impedeixin en el futur recaure en la mateixa. Atès que l'Amor és, en tot cas, el perfecte compliment de la Llei.



L'HOME EN LA CREU En aquest moment, és quan s'obre la cortina de l'Orient, i es presenta davant del candidat, fet recipiendari, l'Home en la Creu, com primera albiri de la paraula, per a la recerca de la qual s'han reobert els treballs, i se li ha franquejat l'ingrés a la Cambra Negra.

No es tracta aquí d'un emblema religiós, amb una particular significació històrica i dogmàtica, sinó d'un símbol universal, amb significat igualment còsmic i místic individual. Aquest crucificat és el mateix Logos, la paraula creadora, expressió de la Gran Realitat en el procés de la seva manifestació o re-velació en la matèria, sobre la doble línia que constituïx la creu o teler del Temps i de l'Espai.

Aquesta Creu o taler, estengui's, en el sentit de l'Espai, de dalt a baix, o sigui, del Món Transcendent, que és plenitud il·limitada (en sànscrit purna), al Món Objectiu, que aquesta Plenitud ens apareix circumscrita per determinades limitacions (apurna), del Regne dels Cels, o domini dels Principis Eterns, al de la realitat fenomènica, que és igualment el domini dels efectes transitoris. I, en el sentit del Temps, de l'esquerra a la dreta, o sigui, del Passat al Futur, que es troben representats també pels dos lladres.

Aquests dos últims són indicats, de vegades per dues creus més petites, inclinades, o bé per dos ciris encesos que enllumenen la via perfecta central, que és el Tao o tau, o sigui, la Creu. En la religió mahometana estan representats per dos àngels, que es troben l'u a l'esquerra i l'altre a la dreta de cada home, als quals el creient es dirigeix, inclinant el cap a cada costat, a l'acabar la seva pregària. També hi ha un significat equivalent en les dues figures de dona que, en el VI Arcà del Tarot, estan als dos costats del jove, representant la una les seves propensions passives, que són els fruits i tendències naturals del passat, i l'altra les seves ideals i aspiracions positives que li impulsen a progressar i el porten endavant.

El passat sempre tendeix a esclavitzar-nos, circumscrivint-nos en les nostres limitacions anteriors, atès que propendim i ens inclinem del seu costat: és aquell que ens condemna i retreu, amb el seu remordiment, com el lladre dolent a Jesús, enfortint la consciència tamàssica de la il·lusió material.

Mentre en el futur no hi ha condemnació, sinó esperança de possibilitats sempre noves, més elevades i millors; el mateix ens impulsa a l'acció, i la seva influència és, per tant, rajàssica.



No obstant això, la veritable realitat -i amb ella, la Pau, la Felicitat i la Satisfacció duradora- no es troba ni en l'u ni en l'altre. Els dos són igualment lladres (a pesar que el segon sigui comparativament bo, i el de l'esquerra dolent), atès que ambdós ens roben -atès que ens inclinem cap a ells- el sentit de l'Eterna Realitat (o sigui, el nostre Pare. Celestial), que només pot trobar-se i combregar-se dintre del present, sobre la Recta Sendera vertical representat en la Creu. Mentre que (si) seguim inclinant-nos als dos costats, ens semblarà que aquest sentit (el de l'Eterna Realitat), ens hagi abandonat. Però, al dirigir-nos cap amunt, ho trobem novament, i com Jesús, podem dir a aquesta Realitat Eterna: "En les teves mans, oh Senyor!, encomano el meu esperit."

Aquesta realització sàtvica, omple la consciència d'una Pau i Felicitat inexplicable: el verb encarnat -o sigui, l'home- es troba novament a si mateix en la seva pròpia divina realitat: es reconeix en la Imatge Eterna i Incorruptible de la seva pròpia perfecció inherent, en el seu caràcter immortal que no pot ser afectat, ferit o limitat per cap circumstància exterior, divinament lliure i partícip de la Omnipotència del Pare, i d'aquesta manera alliberar-se interiorment de tota limitació externa i adquireix un domini complet sobre les condicions que li havien anteriorment circumscrit i ferit.

Així com el Verb Còsmic, així també el verb individual -que és, com aquell, igualment Verb de Déu- es troba aparentment crucificat per les limitacions externes, per efecte de la Ignorància (avídia) i dels seus dolents companys: . (avritti, el de Tamas i vixepa, el poder rajàssic); o sigui, el que circumscriu i el que contínuament s'esforça a destruir aquestes circumscripcions. Però, està en el seu poder el lliurar-se, aquí i ara mateix, pel discerniment de la Realitat -la llança que traspassa el cor- dominant i redimint la manifestació externa, doncs aquest Domini i aquesta Redempció són precisament el propòsit i l'objecte de la Gran Experiència

A LA RECERCA DE LA PARAULA

Atès que la crucifixió té aquest objectiu, precisa esforçar-se en la recerca de la paraula alliberadora, la qual ens farà manifest el mateix Verb de Déu. D'aquí la necessitat de viatjar novament, unint-se tot el Capítol amb el recipiendari en aquest esforç.

El viatge es verifica en la foscor, símbol igualment de la Ignorància, així com del Misteri, atès que aquesta Paraula o Realitat no es pot trobar en la llum exterior: la seva pròpia llum, al contrari, és aquella que únicament pot guiar-nos, segons aconseguim trobar-la o encendre-la dintre de nosaltres mateixos. Aquesta Llum se'ns farà al principi palesa pels seus efectes. Un d'aquests efectes és la Caritat, o sigui, l'Amor que ens anima en els nostres viatges terrenals, com motiu interior de les nostres accions.

Però es tracta de veritable amor, o bé de la passió egoista del nostre ésser inferior? Aquest Amor és realment vairàgic (desapassionat ), o bé és una forma de raga, la passió? Davant de la prova la llum s'apaga, per tant no serveix per a guiar-nos.

Ens queda encara la llum de l'esperança cap a la qual es dirigeixen els nostres passos. Encara que el present no ens satisfaci, pensem i esperem que el futur serà més satisfactori, i que trobarem allí aquella felicitat que actualment se'ns nega. Il·lusió! La nostra esperança no està posada en el Real, i mentre pensem assolir-la, encaminant-nos en direcció al l'Occident, heus aquí!, la seva llum s'apaga a l'arribar junt d'ella: el que hem assolit a costa de tants esforços no ens satisfà, i per tant, la nostra esperança es troba decebuda per la seva pròpia realització.



Una feble llum segueix, no obstant això, brillant del costat del Nord, prop de l'Orient: és la llum de la Fe. Ens enganyarà aquesta com les dues anteriors? Hi ha alguna cosa, en la nostra Fe, o bé es tracta únicament d'una creença que no té altre fonament que la il·lusió? Els nostres esforços per a trobar la Veritat han de ser constantment decebuts, per no haver tal cosa que es diu "Veritat"? Hem de concloure com Pilats, a l'escoltar les paraules de Jesús: Quid est Veritas?

Ens apropem amb temor davant d'aquesta petita llum, doncs, si s'apagués quedaríem en la foscor més completa. Si res hi ha en la vida que sigui veritable, si tot és il·lusió i solament que il·lusió, en què podem confiar? On podem posar els nostres peus? On podem establim i descansar aquesta constant inquietud rajàssica que ens impulsa a perseguir inútilment objectes que no tenen realitat?

La nostra mirada s'ha fet més aguda, pel discerniment que hem guanyat de les anteriors experiències negatives, i segons ens acostem a la fe, veiem que aquesta llum no s'extingeix com les anteriors, i tampoc es mou: queda ferma i es fa sempre més clara. Llavors percebem què és en realitat el fulcre del món fenomènic, l'eix immòbil en entorn del que tot l'univers sembla moure's. Com la seva imatge visible, l'Estrella Polar, és capaç de orienta'ns i dirigir-nos rectament, onsevulla que estiguem, cap al Nord de l'Eterna Veritat, oculta en la variada experiència de la nostra vida sensible.

Trobada aquesta llum permanent, que mai s'apaga, si bé amagada per la claredat enlluernadora del dia (la llum exterior de l'aparença), el Molt Savi surt, acompanyat dels Cav. que s'asseien al Or. Li segueixen successivament, en les voltes següents, els dos MM. Vigilants amb els GG. dels seus respectius Valls, i queden amb el recipiendari l'expert i el mestre de cerimònies. Les principals facultats de l'ànima han d'eclipsar-se i desaparèixer momentàniament, després d'haver-nos guiat i conduït a l'objectiu fonamental de la meditació.

Pensa en tu mateix, li diu el mestre de cerimònies allunyant-se al seu torn. Trobada la fe, cal fixar la ment sobre la realitat del nostre propi ésser, per a adquirir el més clar discerniment de la nostra naturalesa veritable (atmaviveka). Un altre de les que s'havien quedat, se'n va igualment, dient: Pensa en nosaltres -o sia, en les teves pròpies facultats, en tot el que et serveix en el món de la manifestació i és part d'aquesta, i per tant, distinta de la interna realitat individual del Jo.

EN LA CAMBRA INFERNAL

La concentració en si mateix, és l'esforç per adquirir el discerniment de la pròpia Realitat; és al mateix temps descens i elevació. Un té que descendir en les profunditats de la terra -el que es troba dintre de l'aparença exterior, de la qual únicament coneixem la superfície- i igualment elevar-se a les altures de la meditació cap a la Suprema Realitat, que és el mateix regne dels cels o Domini Celestial, és a dir , el que hi ha de més transcendent.

Els dos termes són realment equivalents expressant una mateixa cosa i una mateixa experiència, des de dos puntes de vista i amb paraules aparentment antitètiques: Plutó és el propi germà de Júpiter, entès com Realitat Celestial, de la mateixa manera que Shakti -el poder o realitat de Prakriti, la Matèria- és un aspecte consort del mateixa Shiva-Brahmán, la pura i eterna realitat de la Consciència i de l'Ésser (Sachchidananda). Cercant l'essència i substància prima de la realitat terrenal, i aquella del jo, o de l'Ésser



(el atma), ens enfrontem a la mateixa realitat essencial i som testimonis de la seva divina unió i de la seva Inefable Unitat.

Igualment, des del punta de vista del simbolisme alquímic, aquesta prova o fase de l'obra que segueix a la nigredo o putrefactio, és la que es diu albedo o distillatio, o sigui, l'acció purificadora del foc que consumeix a destruïx les passions inferiors i tota classe d'impureses per a elevar i sublimar les parts més essencials i les facultats més nobles de l'ànima. Per tant, tenim aquí un aspecte de la pròpia catarsi dels misteris hel·lènics i de la gnosi.

Aquesta purificació pot efectuar-se igualment amb i sobre el pensament, com per mig de la voluntat: en els dos casos, el discerniment és aquell que en definitiva separa el real i essencial, de la il·lusió, destruint el nostre aferrament a aquesta última i deslligant tots els nostres lligams kàrmic-passionals. El mateix discerniment és igualment aquell que ens lliura de la ignorància tamàssica i de la inquietud rajàssica -respectivament produïdes per avritti i vixepa- superant la primera i dominant la segona, de manera que les substitueixi un estat de perfecte equilibri, que és pura harmonia sàtvica.

No obstant això, l'experiència del recipiendari en la càmera infernal, en la qual estan representades i es troben enceses totes les passions cremant-se a si mateixes, manifesta sobretot l'esforç actiu per a adquirir aquest domini, substituint la Ignorància (avídia) amb el coneixement (Gnosis a Jñana), i igualment l'estat de raga, o color passional, amb el de vairàgia, que no és indiferència, com algun ha cregut, sinó la tranquil·litat inalterable de l'esperit, que ha adquirit un perfecte dòmino de si mateix, pel discerniment de la Realitat, i per tant, cessa de ser alterat i influenciat per les coses i les condicions exteriors.

L'altre aspecte d'aquesta Cambra, la distillatio a sublimatio, es troba simbolitzada per l'Àliga, el gluten blanc de la qual (puresa interna) hi ha que trobar-lo aquí, per a assolir la capacitat d'elevar-nos, com l'Au de Júpiter en les regions més altes i transcendents de la Realitat, on només la puresa del pensament i del sentiment té el poder per conduir-nos.

Finalment, així com en la Cambra precedent hem trobat la fe en una Realitat Permanent, aquí hem de recobrar l'esperança, que es basa sobre aquella, i li dóna el poder d'establir-se en forma permanent i duradora, dintre de la nostra consciència i en la vida exterior: aquella esperança que es fixa en el real -l'adveniment del Regne dels Cels, que no està fora, sinó dintre de nosaltres mateixos- i és el bàlsam immortal i el poder que regenera i transmuta les nostres vides.



ISTAR i PROSERPINA

Sobre el mateix tema del descens als inferns, tenim moltes i diferents referències mitològiques, que poden ser considerades com antecedents d'aquell que també el símbol de Nicea atribueix a Jesús. En la tradició hindú, Iama és el primer a reconèixer aquest camí, després de la qual cosa es fa el déu o rei dels morts; cal considerar que aquest nom Iama significa sacrifici, purificació, domini de si mateix, d'on pot derivar-se la mateixa finalitat de la catarsi iniciàtica.

També el senyor del Hades i déu de l'invisible (com ho indica el seu casc, que confereix aquesta qualitat) té atributs de domini i poders semblants als dels seus germans Júpiter i Neptú, atès que els tres poden considerar-se com diferents encarnacions o aspectes d'una mateixa Divinitat Sobirana (el Deus Optimus Maximus ) .

En les tradicions babilòniques és una deïtat femenina aquella que estén el seu domini en els misteris del més enllà. És interessant el descens en aquest domini de Istar, la mateixa deessa de l'Amor, prototip, segons sembla, de la Venus-Afrodita: al passar pels set cèrcols que envolten el regne infernal, la deessa ha de deposar successivament els seus diferents atributs, adorns i vestits començant amb la carona de la seva autoritat, fins a llevar-se l'última peça de la vestidura, apareixent en la seva divina nuesa davant de la Reina dels Inferns.

Però, aquí, en les estèrils profunditats del Aralu, ha de quedar-se com presonera, fins que no intervé el déu de la Saviesa Suprema Éa, qui li obre el camí de la seva tornada al Regne de la Llum, perquè pugui novament beneficiar als mortals amb el do de la fecunditat. El descens és simbòlic de l'ànima que es troba a si mateixa en la seva essència més pura i real (l'estat de nuesa) havent-se successivament despullat de tots els metalls i atributs, o sigui, de les qualitats externes i de tota inclinació a la personalitat i coses no essencials.

En aquesta profunda, inherent realitat, la seva fecunditat externa ha de desaparèixer, per algun temps, per faltar-li a la mateixa el motiu i la raó (el desitj personal). No obstant això, la Saviesa -que és el mateix principi creador- intervé en aquest tràngol, fent que l'ànima torni a ser nova i més fecunda, expressant els seus divins poders des d'un punt de vista més noble i més elevat.

També el mite de Proserpina és una història de l'ànima humana, arrabassada violentament per Júpiter que domina en les misterioses profunditats de l'invisible, al tractar d'agafar la flor de narcís que representa el sentit de la Realitat Ultrasensible. La Mare Divina plorarà la seva pèrdua en el domini de la vida exterior; però després obté que li sigui temporalment retornada en el ritme de la creació, atès que la Llei Rítmica ho presideix i ho domina tot, manifestant la Saviesa de l'Ordre Diví, en el domini de l'Espai i del Temps.

Segons aquesta Llei, l'ànima ha de passar per determinats cicles progressius de transformacions evolutives, la imperfecta comprensió de la qual va originar altra vegada la creença de la metempsicosis, entesa com passatge successiu de l'ànima per diferents cossos alternativament humans i animals. Aquesta reencarnació progressiu-regressiva mai pot ser atribuïda a l'Ego Real que constituïx la Individualitat humana, si bé pot tenir una mica de veritat quan es consideri en relació amb els elements inferiors -el cos, els seus desitjos, instints i pensaments materials- que componen la seva personalitat, i que, al desenganxar-se de la primera, poden molt bé ser atrets i arribar a formar part d'éssers, organismes i formes de vida inferiors, que d'aquesta manera estableixen cert llaç de solidaritat evolutiva amb l'Ego creador d'aquelles formes.



En conclusió, tot descens als inferns, sempre representa una forma de purificació i concentració, sent els dos termes sinònims: tot estat espargit i dividit - (com) l'ànima animada per inclinacions i desitjos diferents i variats- és, per això mateix, una condició impura, i només hi ha puresa veritable en tot estat mental i emocional de fermesa, consistència, unitat de propòsit i perfecta concentració. L'ànima sofreix realment les penes de l'infern, al ser com una cosa dividida per les seves diferents tendències i oposades inclinacions, que la fan serva dels desitjos i passions del cos.

L'alliberament d'aquest estat de divisió rajàssica -anomenat en sànscrit vixipta- s'obté per mitjà de la disciplina de la Voluntat, que establix el ordre sàtvic en aquell domini caòtic, llançant progressivament tots aquests dimonis (tendències centrífugues i divisòries), amb cessar la seva pròpia inclinació i la seva identificació amb els mateixos, i assolint d'aquesta manera la concentració unitiva que afirma i establix el domini de la Divina Realitat...

"I. N. R. I"

Aquesta experiència i aquest esforç en les profunditats d'un mateix, destriant i separant l'essencial i real del no essencial i irreal, i reconeixent i establint el domini del primer, són precisament el que ens duu a conèixer i realitzar la mística paraula d'aquest grau.

L'Infern o Judea, és el domini natural de l'instint i de la passió (quod inferius): aquest regne inferior, que correspon al ventre en el cos de l'home, ha de ser reconegut i ordenat de manera que cessi la seva funció tamàssica (la d'enfosquir la consciència i la intel·ligència en les seves manifestacions), i igualment sigui superada la rajàssica (l'estat d'inquietud que les divideix i manté en subjecció), manifestant un estat sàtvic, o sigui, de ritme i harmonia, en el qual únicament es pot conèixer la Veritat i afirmar-se el regne del Real.

Natzaret, o sigui, l'estudi de la naturalesa, és el lloc per on cal passar al sortir de l'infern judaic. Aquest país (que s'identifica ordinàriament amb el petit poble e'Nnazir) està en Galilea, el cercle, país o lloc de les gents ( Galíl he'Ggoím), fora i per sobre de la La Judea, que és la porta septentrional. Aquí es reconeix la gènesi dels processos instintius de la naturalesa, i per tant, s'aprèn com dominar-los i dirigir-los d'una manera intel·ligent i racional, cessant de ser un entrebanc i un obstacle al progrés individual, i romanent com sòlida fundació (Jeru-salén, la fortalesa de la pau) que descansa sobre l'Harmonia del ritme de la Vida Divina i permet la seva sempre major elevació.

En altres paraules, mentre el primer país indica la part o regió dominada per la subconsciència, que és lloc d'origen de tota forma de vida i d'intel·ligència racional i superior, en el segon tenim el domini de la personalitat conscient (o de les gents), la llum o foc (Nur), que arriba a dominar les aigües (Iammín) de la vida i de la generació natural, les quals en les místiques noces de Canaan, han de ser convertides, per mitjà d'aquell element, en el vi de la regeneració espiritual. D'aquí la naturalesa o qualitat especialment rajàssica d'aquesta regió, així com tamàssic és el caràcter dominant de la primera. La seva correspondència en el cos és la regió toràcica, seient del cor i dels pulmons.

Rafael, la Compassió Divina que, com inspiració luciferina (l'impuls a menjar del fruit de l'Arbre de la Ciència del Bé i del Mal), crea en l'home la Raó, és qui ens guia en aquest camí, per l'exercici del qual establim un domini intel·ligent sobre tota la manifestació inferior: a la qual finalment arribem a regir o governar, d'acord amb el ritme harmònic, que substituïx a l'estat rajàssic i ho domina, com aquest al tamàssic. És ruah o l'aire, l'Alè



o Bufo de la Divina Intel·ligència, l'esperit que arriba a ser el Paràclit confortador, i del cos és resh, el cap, el seient del ritme creatiu i de les possibilitats superiors de l'home.

Geogràficament és la Síria o Damasc (que tenen en àrab el mateix nom Shamu o shem), o sigui, el nom veritable de l'home (namas o shem, el Nous platònic), i el nom de Déu en l'home (jo sóc), al que l'Oració Dominical ens diu de santificar.

Estem, doncs, en el mateix lloc simbòlic-geogràfic en el que més d'una vegada hagué de retirar-se Jesús, per a cercar confort i inspiració, i que després Sant Pau, i més tard el fundador al·legòric de la Fraternitat de la Rosa i de la Creu -establerta sobre el sentiment de la fraternitat i fonamental identitat entre l'Esperit Pare i la Matèria Mare de la manifestació universal- van rebre la seva iniciació, coneixent al Crist veritable.

D'aquesta manera aprenem a dominar i dirigir el nostre impulsos, la nostra activitat instintiva i subconscient, per mitjà de la raó i de la intel·ligència, que afirmen gradualment, un grau sempre major, el seu poder i capacitat de regir aquell ( segons el grau de discerniment que desenvolupen. Aquest últim, a la seva vegada, manifesta la inspiració del super-conscient, la intuïció de la Realitat hipersensible, creixent des de el primer albiri de la fe, en l'esperança que l'estableix, i en l'amor que li manifesta.

El camp de la intuïció, que així s'obre per a nosaltres, per sobre de l'intel·lecte i de la raó, manifesta la Divina Saviesa (la Sophia gnòstica, com aspecte de la Mare Divina) en una forma super-conscient, anàloga i molt semblant a l'instint, que és l'expressió subconscient d'aquesta mateixa Saviesa. Ara, segons en nosaltres es desperta aquesta intuïció i ens posa en estat d'harmonia amb l'Ordre Diví, establint el seu domini sàtvic sobre la raó, ens reconeixem de la tribu de Judà, o sigui, dels escollits en (els) que obra aquesta facultat.

Simbòlicament la "tribu de Judà" comprèn aquests dos aspectes aparentment oposats de la regió extra-conscient de la ment: l'instint subconscient i la intuïció super-conscient, el primer dels quals ens revela la nostra naturalesa, i origen animal, i la segona la nostra naturalesa i origen diví. Els dos expressen, en dos plans distints la mateixa Saviesa Suprema, i són partícips de la seva omnisciència, com graus de l'escala que ens fa créixer, elevant-nos a la dignitat d'homes, per a després fer-nos superar aquest nivell, manifestant la gràcia i saviesa del Verb Diví que transcendeixen la raó.

El mateix Crist -la nostra consciència de la Veritat- ha de néixer, al principi, en la obscuritat de la gruta de Betlem (Bet Lehem, "la casa del pa"), en la la Judea simbòlica del domini infernal dels instints, per a després créixer en la llum de Galilea (el cercle o regió de la consciència), on, no obstant això, no se li reconeix la seva qualitat profètica d'un avenir transcendent o super-humà. A pesar d'això, aquí troba els seus primers deixebles, o sigui, les facultats que han d'expressar-li, il·luminant-se al contacte d'aquesta llum superior, i predicant a la munió dels pensaments, que cal guiar i disciplinar abans de tornar novament en el domini dels instints i errors subconscients (Samaria i La Judea).

IESUS NAZARENUS REX IUDEORUM

Jesús (en hebreu Yeshu'a "el salva") és, místicament, la consciència de la Divina Realitat en nosaltres -precisament segons el significat que també indica la paraula de pas d'aquest grau- que, havent nascut per obra de l'Esperit Sant, en l'ànima que hagi assolit un estat de puresa sàtvica, arriba a ser el nostre propi Salvador individual de l'error i del mal en tots els seus aspectes.



Les paraules Jesus mihi omnia, que es llegixen, segons el relat simbòlic, de la Fama, sobre l'altar de C.:. R.: .C.:., lluny de constituir la professió de fe en el sentit de l'ortodòxia exotèrica, expressen en realitat aquest místic naixement en el sentit de la Vida interna de l'Esperit que, com inspiració super-conscient, omple completament, regeix i domina el camp rajàssic de la consciència personal, i el tamàssic de la subconsciència instintiva i de la vida natural, elevant-los i transmutant -los en perfecta harmonia, d'acord amb la seva pròpia naturalesa vibratòria.

Aquest Salvador és natzarè, igualment per la seva primera aparició en la regió de la consciència intel·lectual (la Galilea), com la llum espiritual que la il·lumina ("El poble que caminava en tenebres va veure gran llum: els quals habitaven en terra d'ombra de mort, llum resplendí sobre ells", Isaïes, 9 i Mateu, 4), alliberant-la del jou de la llei, per mitjà de l'evangeli de la Veritat, i per aquest fet, consagrat i dedicat com príncep de la regió conscient, per a ser després rei a Jerusalem, o sigui, en el domini de la subconsciència.

Havent reunit entorn seu les diferents facultats de l'ànima (els apòstols), i aconseguit per mitjà de la seva predicació (l'afirmació de la Veritat Espiritual Eterna en el domini temporal de la consciència vigílica), fer molts deixebles en els pensaments que la reflecteixen, expulsant els dimonis dels errors i falses creences atàviques -que, no obstant això, abans de desaparèixer, es refugien naturalment en els porcs, o sigui, els instints i regions inferiors de la subconsciència- precís és anar a Jerusalem, on únicament pot completar-se la Gran Obra de Redempció, que és la regeneració individual.

Com els dimonis, en Samaria i Galilea, aquí també el poble de Jerusalem -la munió dels instints i passions animals- el reconeix com rei i fill de David, aclamant-li a la seva entrada sobre la somera simbòlica de la humanitat, que sempre acompanya el complet domini d'un mateix. No obstant això, els temors i passions humanes, no poden veure de bon grat el descens (ascens?) i l'aparició d'aquest nou Rei, que amenaça amb la seva presència acabar amb el seu domini fins a llavors incontestat. I es congreguen secretament, amb l'objecte de cercar la manera més apropiada per a perdre'l, dirigint en la seva contra aquell mateix poble que l'havia acollit triomfalment.

Els prínceps dels sacerdots, que exploten al poble sacrificant la Veritat (els animals purs i sense taca) a l'error (la falsa interpretació de la Llei Divina) el porten davant de Pilats (que personifica l'escepticisme), el qual no entén el seu testimoniatge de la Veritat i el seu Regne transcendent, i el fa conduir a Herodes (el temor), el domini del qual s'estén sobretot entre els errors de la regió conscient. Aquest considera com bogeria la Divina Veritat, i el retorna a Pilats, que després d'haver-li inútilment flagel·lat, acaba per escoltar la veu del poble de la subconsciència, que demana el seu sacrifici. Comença llavors la via crucis, que fa manifesta la passió geomètrica de la Pedra, que els constructors ortodoxos han rebutjat, i que no obstant això, ha de ser el fonament (Yesod, o sigui, la perfecció del triple ternari) del Nou Regne (Malkut, la dècada).

LA SANG DEL PELICÀ

Entrem a l'acte final del drama místic: sobre el cim del Gòlgota (el lloc del crani), la pedra cúbica s'ha obert en la creu, florint i desplegant-se, en la intersecció dels braços d'aquesta, la rosa de la Divina Veritat. La força subtil, amagada en el propi cor de la pedra, a l'obrir-se aquesta ha estat elevada com Fill de l'Home, sobre la Tau, que és alhora el Arbre de la Vida i la recta sendera vertical, o sigui, l'escala que es recolza en la terra i puja interiorment fins al cel de la Realitat Suprema, on no hi ha buit, sinó Dei Gloria intacta.



El món de l'aparença ha desaparegut momentàniament, amb aquesta mort mística de la personalitat il·lusòria, i l'Eterna Veritat brilla amb tota la seva resplendor divina, transcendint totes les condicions limitades del temps i de l'espai: aquí i ara, o sigui, en la pròpia intersecció dels dos braços de la creu que simbolitzen aquestes limitacions, s'ha manifestat en la seva plenitud, el sentit del diví, com la Rosa que ha nascut en la Creu.

A l'obrir-se el cor de la Vida Eterna, s'esquinça el Vel del Temple: cau per complet la il·lusió, destruint-se el seu poder, i el sentit de l'omnisciència i omnipotència, s'expressa en un tremolor que fa agitar tota la terra, mentre es difon la veritable llum en el mig de la completa tenebra dels sentits. No demostra l'home en la creu, en aquesta suprema experiència, ser veritablement el fill de Déu? Tot dubte s'esvaïx, i al mateix temps desapareix tot sentit de comparativa impotència. No està en aquest moment, l'home assegut a la dreta del Pare, partícip de la seva Saviesa i Poder, i intèrpret conscient de la seva voluntat, en la Gran Obra de la Creació, restaurant totes les coses d'acord amb els Plans Divins del seu perfecte compliment?

La sang puríssima de la Vida Divina, aquesta sang incorruptible de l'Eternitat, que vessa l'Anyell de Déu en tota forma de vida i existència manifestes, és igualment la Pedra Filosofal, que té el poder sobirà de transmutar i ennoblir tots els metalls i els elements, i també la Panacea Universal, o sigui, el remei de tot mal, el bàlsam de tota ferida, dolència i dolor.

Aquella sang és precisament la qual ara brolla d'endins en el propi cor regenerat per la Virtut, manifestant-se com l'Amor que és poder i el poder que és Amor. Això representa al·legòricament el pelicà, que obrint-se el pit amb el seu propi bec -el discerniment de la Divina Veritat- d'aquesta manera alimenta a les seves cries: facultats o poders actius que serveixen per a expressar-li, com les set llums del canelobre, simbòliques de les set virtuts i dels set dons de l'Esperit Sant, que de tal manera s'encenen.

Aquest pelicà és així la imatge vivent de la Saviesa que s'expressa per mitjà de l'Amor, o sigui, la voluntat activa del Bé, il·luminada pel discerniment més clar, més profund i més elevat de la Divina Veritat. Doncs, si la Fe i l'Esperança, són les dues llums o facultats bessones que ens guien i il·luminen sobre el Camí de la Veritat, ni aquesta ni aquella poden fer-se completes i ser fecundes en els seus resultats, sense l'Amor que es fa manifest com Caritat, en el sentit més noble d'aquesta paraula.

La caritat il·luminada de l'Iniciat, és doncs, alguna cosa molt distinta de tots aquells esforços piadosos que, descansant en la il·lusió, contribuïxen moltes vegades a acréixer i fer crònics aquells mals que busquen remeiar. És la caritat clarivident que busca i destria l'arrel i origen del mal en el propi cor, i d'aquesta manera contribuïx en alleujar d'una manera efectiva, duradora i permanent, acostant així l'arribada del Regne: la caritat veritable que ens va donar l'exemple més lluminós el Mestre de Galilea, qui no va ser precisament un dador d'almoines, tot i que tots els seus actes, paraules i pensaments fossin inspirats per l'Amor.



IGNE NATURA RENOVATUR INTEGRA

La paraula que hem pogut trobar, per mitjà de la purificació de l'element personal que constituïx la manifestació del nostre ésser, ens duu en Íntim contacte amb el propi agent d'aquella manifestació, que és el foc interior que produïx la vida en tots els seus aspectes, el misteriós flogístic que se serveix la naturalesa en totes les seves obres, produint-les, conservant-les i reformant-les, i apareixent així, de vegades com Creador, de vegades com Conservador, i altres com Destructor.

És un foc filosòfic, o sigui, intel·ligent, encarnant la Divina Saviesa, que per la seva obra ens duu a comprendre, atès que actua no solament en el físic i el material, sinó igual i especialment en la nostra psique, i també en la nostra més subtil essència espiritual, de la que és el principi animador.

Per tant, en la seva naturalesa més profunda i en el seu aspecte més elevat, el Foc s'identifica amb la Divinitat, de la qual és el símbol material més pur i apropiat: és el celeste Inir o Indra, que veneraven els aris antics també en el seu aspecte terrenal Igon o Agni, que va arribar a ésser entre els llatins el Ignis, que encén, i per tant, s'expressa en la seva pròpia víctima sacrificada -el signe Àries, del zodíac, entrat en el ritualisme de l'església romana com Agnus Dei, l'Anyell de Déu. Aquest Foc que adoraven, i segueixen adorant els Parsis, com el més pur element i la més pura expressió divina, és el mateix (amb) que Déu s'apareix a Moisès com un esbarzerar cremant, i igualment com el Foc que crema i fa tremolar el cim del Sinaí, al fer manifesta la seva voluntat. I és el mateix que al·ludeix Sant Pau, havent-lo reconegut com mística realitat (Hebr., 12-29): "Perquè el nostre Déu en un Foc Consumidor".

El Zeus del hel·lenisme, com Senyor del Llamp, així com el Thor dels pobles germànics, encarna aquest mateix principi; i al manifestar-se, per haver-s'ho promès, en tota la seva glòria divina a la seva amant Semelé, no pot a menys que ser abrasada, ocasionant d'aquesta manera la prematura sortida del nen Dionís, encara incompletament format, al que Júpiter va haver de cosir per altres tres mesos a la seva pròpia cuixa.

Aquest Foc que consumeix la naturalesa mortal i fa immortal al que sap resistir el seu poder purificador i regenerador, és el mateix que usa Deméter, procurant fer d'aquesta manera incorruptible i no subjecte a la destinació comuna dels homes, al nen Demofonte que Metanira, esposa de Celeu, havia confiat a les seves cures. I és el propi foc filosòfic que usen els alquimistes veritables en els seus místics treballs, l'objecte dels quals és constantment revelar i restaurar, fent-la manifesta sensiblement, la Divina Perfecció de la matèria primera, que es troba en estat latent, en tot ésser, en tota cosa i forma exterior.

La rosa és altre símbol d'aquesta interna perfecció filosòfica Ideal i Divina, que s'expressa exteriorment pel seu florir, vessant el perfum que la fa palesa al nostre sentit més material. Pel seu color també representa l'aurora -la celeste Usha que anuncia i profetitza aquesta Perfecció, representada per la resplendor i la glòria del Sol que s'aixeca, per a il·luminar el dia de la Veritat, després de la nit freda i fosca de la Ignorància. Aquest color, precisament indica en la Gran Obra que s'ha trobat la pedra filosofal -el sòlid coneixement operatiu de la Veritat, o sigui, la paraula que es cerca en aquest grau en que la mateixa Mare Divina es fa manifesta, per a parir al Fill de Déu.

Aquest Nen Diví, el naixement del qual que és resurrecció, en dues formes distintes, s'ha celebrat des d'èpoques molt remotes, i encara se segueix celebrant, en el Solstici d'Hivern i en el Equinocci de Primavera, és aquell que el propi foc simbolitza, al ser produït -com



la rosa en la creuen la pramantha, creu de manera que va donar origen al símbol de l'esvàstica, i també el seu nom a Prometeu, el profeta inspirador de la humanitat, i el primer a revelar el foc als homes. El mateix nom Deus-Deva-Zeus, no significa el lluminós, el brillant, el resplendent, o sigui, l'atribut natural del dia i del sol, com igualment del foc?

LA RESURRECCION HERMÈTlCA

No obstant això, en el seu aspecte de renovador i regenerador, la seva festivitat més apropiada és el principi de l'any solar, o sigui, el equinocci primaveral, quan el Sol entra en el signe d'Àries, l'Anyell celeste o Diví, i així una nova vida apareix per a tota la naturalesa, i especialment la vegetació. En aquesta mateixa època (o sigui, el mes de anthesterió, es celebren els petits misteris de Eleusis, sent el temps de l'any que Coré-Persèfona és restituïda a la mare, sortint dels inferns que resideix durant el període hivernal.

Al foc sagrat que s'encenia en aquesta època de l'any -com també ho acostuma el ritual romà encenent el dissabte sant el foc nou i el ciri pasqual, per mitjà del triangle- (1) símbol de la vida renovada de la naturalesa, oferien els aris primitius pa i soma (equivalent del vi, com l'essència espiritual i la sang de la vegetació), després d'haver-lo ungit amb llard: d'aquí el nom de akta-agni o Agnus, i de Christós en grec.

La festivitat especial dels rosacreus, el dijous sant (el dia del S., segons la Fama), és igualment la glorificació del foc místic o filosòfic, que regenera i renova tota la naturalesa, i per l'ardor intern del qual, que consumeix i destruïx totes les impureses físiques i morals -el segon baptisme de que parlava Joan- , igualment l'ésser de l'home es renova físicament i es reintegra espiritualment, ressorgint en tota la seva força la Vida Elevada -crística o hiràmica- de la Individualitat, per mitjà de la crucifixió de la personalitat.

La mort mística (In Iesu moriemur, Reviviscimus per Spitum Sanctum) dels rosacreus, simbolitzada per la creu de la crucifixió - o sigui la creu llatina, que predomina encara la part inferior, al·legòrica de la personalitat terrenal- i la passió de la pedra, és la mort en la il·lusió de la personalitat.

(1) Aquest triangle ens recorda el que es troba en el cel, precisament sobre el cap de la constel·lació d'Àries



Per a que l'Ésser Veritable (la vida hiràmica) pugui ser aixecat o exaltat, ressorgint en la seva gloriosa plenitud, després de la mort o regeneració de la Pedra que, com sepulcre, li ocultava en la il·lusió de la seva pròpia ignorància, efecte del obscuriment tamàssic. És llavors, a l'aparèixer la rosa, o el color rosat de l'aurora, quan la pedra bruta de l'home ordinari, després d'haver estat pedra llaurada o cúbica en l'home culte o iniciat que s'esforça en el sentit de la perfecció -el sepulcre format per aquesta pedra, i la creu de la passió, són dos símbols d'una mateixa realitat- arriba a ser, per la seva resurrecció hermètica, la pròpia pedra filosofal (que s'identifica amb la rosa mística), havent vençut l'estat tamàssic que representa la sal, per mitjà del rajas del sofre, i finalment trobat el mercuri filosòfic, que representa l'estat sàtvic de la puresa divina o ideal.

El color rosat de la anomenada Cambra Vermella, és altre símbol de la pedra filosofal o de la resurrecció hermètica, que també representa l'au Fènix, al sagrat déu Horus, entre els egipcis i, bella al·legoria de la regeneració individual, que va ser un dels símbols preferits pels alquimistes i els rosacreus. Representa aquest color l'ultra-violeta (doncs, pertany a una octava de vida superior, i no ha de confondre's amb el vermell ordinari, que és el raja de raga, la passió), o sigui, l'estat de rajas purificat al trobar-se la Paraula de la Veritat, que restableix l'harmonia divina (el Regne dels Cels), en el domini individual: l'amor pur, simbolitzat pel Pelicà, que, per a l'Home Alliberat, és el motiu impersonal de totes les seves accions.

IN NOBIS REGNAT ILLE

Havent-se trobat la rosa filosòfica (In Nobis Rosa Invenitur), que és la Saviesa de l'Amor, o sigui, el nitro de la rosada (Igne Nitrum Roris Invenitur) -la sal de la terra, en el sentit que li atribuïx Jesús, com saviesa terrenal, nascuda de la inspiració celestial- coneixem ara la paraula vivent, el Verb o Logos Diví que ens anima, i és El seu Nom, que cadascun de nosaltres ha de glorificar en tot el que fa.

Amb això la Gran Obra ha arribat al seu terme -o sigui, un dels seus termes, compliment relatiu, molt lluny de ser absolut- sent l'home potencialment regenerat, per la mística virtut d'aquest Nom, que s'identifica amb l'Home Diví, creat en el principi per Déu "a la seva imatge i semblança"; o sigui, el pla perfecte del G. A., per a que la seva sempre millor expressió del qual, es troba ara en condició de cooperar il·luminadament.

Únicament quan pugui dir amb ple coneixement In Nobis Regnat Ille -la Vida Elevada divina, crística i hiràmica- estarà el recipiendari en condició de pronunciar la paraula de pas i ser ungit, armat i proclamat Cav. R. C., Cavaller de la Veritat, que només pot arribar a la intel·ligència quan es regeneri com l'Àguila jupiterina, i de l'Amor, que expressa el Pelicà.

Una antiga llegenda oriental, ens mostra doncs en l'àguila el mateix procés de la regeneració individual, atès que aquesta au hauria de (segons aquesta llegenda), rejovenir-se cada deu anys, elevant-se primer en ràpid vol cap al sol, per a després precipitar-se i submergir-se en el mar, d'on surt purificada, amb noves plomes, nascudes en lloc de les que se li havien cremat pel foc solar. És, una altra forma, del mateix símbol del Fènix hermètic, amb la diferència que en aquest últim el renaixement o poligènesi que es verifica és de les pròpies cendres, produïdes per l'ardor d'un foc interior, és més complet i radical -veritable resurrecció parangonable a aquella dels ossos en la visió apocalíptica de Ezequiel.



Però, en el que particularment es refereix a aquest grau, eminentment filosòfic, han de veure's en les dues aus, els noms i símbols de les quals, se li acompanyen, els emblemes de la Saviesa i de l'Amor, i de l'harmonia perfecta que els uneix i enllaça, entre les dues cames del compàs, que de la millor manera relaciona la perifèria amb el centre de tota manifestació. Cap a la Saviesa i l'Amor, i els poders que d'ells deriven, - les set llums del canelobre i els set fills del pelicà- deu doncs constantment esforçar-se, el Cavaller de la Rosa i de la Creu, o sigui de l'aurora ideal que reconeix a l'Orient, i de l'ombra que aquesta llum projecta a l'Occident.

L'Àliga també indica, pel seu vol, la direcció del Nord, on es dirigeix la intel·ligència en la seva recerca de la Veritat, il·luminada per la llum de la fe; igualment el Pelicà ha de buscar-se en les regions del Sud, com l'amor que es manifesta en la fecunditat inextingible de la naturalesa. Quant a la Creu, és la que realitza l'esperança messiànica de l'Estrella, que es troba en el camí de l'Occident, mentre la Rosa és l'aurora de la vida nova que constantment apareix a l'Orient, per a complir-la.

També pot veure's en l'Àliga l'emblema de la Saviesa Creadora del Pare (Zeus o Brahama), mentre el Pelicà representa l'Amor o Força Creadora de la Mare Divina, la llum latent i indivisible del primer, que en la segona es fa manifesta en els set colors (representats pels seves cries), que constituïxen les set notes vibratòries de la Naturalesa, que encenen les set llums del canelobre, i es conduïxen en infinites octaves en tota la gamma de la seva múltiple expressió: doncs, cadascuna d'elles és al mateix temps llum i so, nota i color, facultat activa i poder de percepció.

Igualment, la rosa, mostra el centre de la Unitat, que s'expressa com multiplicitat en tots els éssers i formes de la creació, la consciència de l'Etern i la Divina Omnipresència que transcendeix tots els límits del temps i de l'espai. Mentre la creu, és naturalment emblemàtica d'aquestes limitacions, i del camp de la relativitat en el que, l'Eterna Realitat que aquella representa, sembla manifestar-se d'una manera progressiva i gradual, naixent i florint successivament, per a després marcir-se i morir.

No obstant això, a pesar d'aquesta aparença, no cessa de ser el seu caràcter veritable etern, immortal i incorruptible, doncs, com Divina Realitat, mai cessa d'existir, i res pot destruir-la i tacar la seva inherent perfecció. Conciliar aquesta consciència del relatiu que



indica la creu, i de l'etern que representa la rosa, en el seu constant florir; expressar la intel·ligència i l'agut discerniment que indica l'Àliga, amb la bondat operativa i desapassionada que simbolitza el Pelicà, de manera que el Diví que viu en nosaltres, pugui manifestar-se en una forma sempre més perfecta i elevada, regnant en tots els aspectes de vida interior i exterior: heus aquí l'ensenyament que ens donen i la tasca que ens proposen aquests símbols del grau de Rosacreu.

CONSAGRACION

Característica en la consagració d'aquest grau és la unció del front i de la mà dreta del recipiendari, que pot considerar-se com un veritable crisma o ordenació. Aquesta unció indica la consagració i el reconeixement de la missió especial que li competeix a tot Cav. R. C. que vulgui fer honor a aquest nom, en la seva qualitat de Príncep i Sacerdot de la Veritat i de l'Amor, en el sentit més profund i en l'accepció més elevada d'aquestes paraules. Se li reconeix la Qualitat de Cavaller del Crist, com en les místiques llegendes del Sant Grial -Cavaller de la Veritable Llum, que ha d'espargir-se del Nord al Sud (des del domini purament intel·lectual i fred de la fe, a l'ardor fecund de la caritat veritable) i difondre's de l'Orient a l'Occident, o sigui de la Rosa de la Vida Divina que constantment floreix, sobre la Creu del món que il·lumina la flamejant estrella de l'esperança.

L'oli de la unció, neix de l'olivera de la Pau, i per tant atesta i contesta de per sí mateix el significat de la paraula de pas. La veritable pau, la pau profunda inalterable del cor, la companya inseparable de l'haver trobat al Crist Vivent en el Santuari de l'Ànima com Déu en nosaltres: «Eiréne hymín". "

... La meva pau us dono: no com el món la dóna, jo us la dono" (Joan 14-27).

Aquesta olivera, antigament consagrada a la Mare dels Déus Cibeles, així com a la deessa de la Saviesa Vencedora, és per l'església catòlica un atribut i símbol de Maria, la mística oliva i el bàlsam vivent de l'Esperit Confortador. Per mitjà d'oli, oportunament consagrat, els primers deixebles de Jesús procuraven alleujar tota classe de malalties.

També la capa o casulla blanca que se li posa sobre les espatlles al Cavaller que acaba de ser rebut, és un símbol de Pau interna de l'ànima, de la constant serenitat de l'esperit, que cap factor i circumstància externa té el poder de torbar i destruir, sinó que, com l'oli es vessa, per mitjà del pensament, de la paraula i de l'acció, i d'aquesta manera aquieta i tranquil·litza les ones de l'adversitat. Indica la vestidura sàtvica de la ment de "els que han vingut (o superat) de gran tribulació, i han rentat les seves robes, i les han blanquejat en la sang de l'Anyell" (Apo. 7-14); o sigui, en la puresa de la intenció que domina i regeix totes les seves accions

La creu llatina vermella que apareix sobre el pit del costat dret, i també posteriorment, recorda i afirma aquesta constant purificació, per la mística virtut d'aquesta sang, que és la pròpia Vida Divina, reconeguda i santificada en el cor: és el color que palesa l'haver estat trobada la rosa en la creu, el lleó vermell o pedra filosofal que permet prendre part activa en la Gran Obra de restauració o redempció de la Ekklésias del Crist Veritable.

L'espasa que rep la mà dreta, representa el poder de la Veritat, que només l'ànima purificada i lliure de l'error i del temor, es troba en condició de rebre i usar. Seria inútil aspirar a aquest poder, abans d'haver complert amb els requisits que es requereixen: la puresa sàtvica de l'ànima que ha superat el raga torbador de la passió i que indica la casulla (també emblema del místic recolliment que es necessita per a aconseguir-lo) i el discerniment clar de la Veritat, que mai es deixa vèncer i il·lusionar per l'error o el temor.



Doncs, com la llança sagrada en la llegenda de Parsifal, aquesta arma fereix al incaut que creu poder-la usar en defensa de la seva pròpia il·lusió.

El signe i el contrasigne d'aquest grau són profundament significatius, indicant el místic reconeixement del Pare i de Mare Divina, i també la Llei hermètica de l'Analogia: Quod est superius est sicut quod est inferius. Però, sobretot representa el coneixement de la Divina Veritat (Sophia o Junon), que ha d'afirmar-se i fer-se operativa en el domini inferior de la manifestació: Faci's la Teva Voluntat (el Món de la Perfecció Ideal i Absoluta), així també en la terra (el Món Visible de la vida manifesta). També fan al·lusió al vol de l'Àliga, en l'esforç de Conèixer la Veritat que ha d'acompanyar-se amb la virtut del Pelicà, expressant i usant les actuals capacitats, en benefici dels altres.

La marxa repeteix una vegada més el simbolisme del nombre 3, que també es troba en la de l'Aprenent; però, aquesta vegada els passos no són com llavors curosament amidats per la regla i escaire: són els passos segurs de qui coneix el camí i a oposat en el seu propi cor la llum veritable que sola pot realment il·luminar-lo. Al·ludeixen al progrés constant de qui es troba il·luminat per la Fe, sostingut per l'Esperança , dirigit per l'Amor.

La bateria mostra la relació naturalment establerta entre el ternari i el septenari, segons apareixen per exemple, en el simbolisme dels dies de la setmana i de la creació. Representa musicalment el anomena Segell de Salomó, i de la mateixa manera sintetitza el procés de la Involució i de l'Evolució, de la Caiguda i la Regeneració, a les que segueix el descans iniciàtic en el Dissabte de la Salvació o Perfecció. També comporta la Llei que presideix a l'harmonia en la gamma dels colors i les notes musicals.

EL “SOPAR MíSTIC”

Els treballs dels rosacreus es conclouen en el Sopar Místic , símbol de la Comunió Espiritual que se celebra l'haver-se novament trobat la Paraula, o sigui el Verb o Logos que és al mateix temps la Vida que ens anima, la Llum que ens il·lumina, el Foc que ens purifica i la Substància que ens alimenta i ens fa créixer espiritual i materialment: doncs aquest és precisament el sentit dels quatre elements que representen les quatre lletres d'aquesta Paraula, crucificada en el món de la manifestació.

La llum ve del Nord (de la regió de la foscor Boreal, residència i Mare d'Apol·lo) i es manifesta com vida a l'Orient, com foc al Migdia, i com substància a l'Occident.

En el Sopar, aquesta Llum és la mateixa paraula, consumida pel foc que s'encén per l'entusiasme de tots els que prenen part en ella. El vi representa la Vida, que anima la



Paraula i la fa carn en la Substància -que és al mateix temps Veritat i Poder- indicada sota l'espècie del pa que es reparteixen els GG.

La Llum, en la recerca de la qual s'han trobat, és doncs aquella que congrega i reuneix els CC., en la comunió d'una mateixa vida ideal, encenent un mateix ardor en els seus cors, i alimentant-se tots amb els coneixements que cadascú hagi pogut assolir separadament.

El signe del bon pastor en el qual es reuneixen els GG., al voltant de la taula, representa la contemplació de la llum pel mitjà de la qual, o sigui, segons la Veritat així reconeguda arriba a ser vida inspiradora, foc purificador, carn i pa en l'existència diària, es troba aquesta Paraula. En aquest signe també reconeixem el sacrifici o sigui el do de si mateix, que neix del cor, més aviat que del cap i que, en lloc de ser -com en la llegenda de Hiram- donador de mort i desolació (pèrdua de la paraula), es fa fecund productor de vida i d'alegria (trobant-se aquesta novament). Doncs, l'emblema de la mort -les tèbies croades amb la calavera- que es veu en el tercer grau, es fa en aquest signe precisament l'oposat emblema de vida que manifesta l'ardor interior.

Quant al pa i al vi del Sopar, són en realitat els mateixos que va haver de compartir Jesús per última vegada, amb els dotze en la vigília de la seva passió.

Aquest Pa és la pròpia Substància, el cos vivent del Logos, o sigui la Saviesa Creadora que s'ha fet carn, sent la Veritat en el Món Transcendent i la realitat objectiva i sensible de tot el que apareix manifest sensiblement: per tant, al mateix temps alimenta la nostra intel·ligència, origina els nostres anhels i els satisfà, sadollant tota fam espiritual i material.

De la mateixa manera el vi, del que beuen tots d'un mateix Calze (Mateu 26-27) és la sang o sigui la Vida d'aquest mateix Logos, l'essència dels qual és l'Amor, així com l'essència de la Substància és Veritat. Per aquesta raó és vessada contínuament. Doncs "Jo sóc la vinya, vosaltres els sarments: el que està amb mi, i jo en ell duu molt fruit, però sense mi res podeu fer ... com el Pare em va estimar, també jo us he estimat: estigueu en el meu amor" (Joan 15, 5-9). Hi ha una mateixa i única Font de Vida Universal, de la qual tots poden prendre segons la seva capacitat d'expressar-la en amor: qui busca la seva vida, allunyant-se del reconeixement o consciència de la Vida Una, amb obrar en contra d'aquesta, ha de perdre-la, mentre qui la perd en l'Amor de la Vida Una, troba la vida veritable.

La realització de la Substància i de la Vida, com expressions de la mateixa Essència Divina o Paraula Creadora (el seu Cos i la seva Sang) és el profund i vital significat d'aquest símbol del sopar: quan s'entén veritablement, es converteix en el sagrament que ens fa partícips de les il·limitades possibilitats i de la perfecció inherent igualment en la una i en l'altra, disposades a manifestar-se objectivament en la nostra pròpia vida, segons les reconeixem i acceptem. Llavors el pa es transforma en Ambrosia, que és la pròpia pedra filosofal, formada pels pètals geomètrics de la Rosa Mística; i el vi el Nèctar sagrat, o



sigui, l'elixir de llarga vida, la rosada vivent que es destil·la d'aquella mateixa flor.

Aquí es troba la panacea, o sigui el remei de tot mal i dolència, de tota malaltia i misèria, espiritual com material: però, cal que es faci un sagrament en la vivent presència del Crist, dintre del propi cor.

D'altra banda, cal considerar que aquest pa simbòlic no es limita a la farina, del blat que per a nosaltres elabora l'espiga, formant-la geomètricament en la llum del sol, per l'acció combinada d'aquesta amb el seu propi impuls vital, que associen oportunament les substàncies tretes de l'aire i de la terra; farina empastada i cuita, la cocció de la qual li dóna precisament el seu nom. Tampoc és el vi precisament, el licor que resulta de la fermentació del suc del raïm, el sucre del qual es destruïx per a produir l'alcohol.

Aquests són emblemes relativament morts -per la Cocció i fermentació, amb un gènere de foc distint del natural i filosòfic, o sigui pel Ephestos destructor- de la substància vivent que el regne vegetal ens subministra en tots els seus fruits, i del suc natural d'aquests, que l'aigua -la limfa de la terra es converteix en sang viva, per la mística presència del Crist còsmic en aquestes noces químiques de la Naturalesa. Aquesta és realment qui ens inicia en el Misteri de la transmutació, que cristianament celebra i ens transmet els de Deméter i de Dionís.

CONSUMMATUM EST!

El Misteri (que és al mateix temps ministerium) s'ha complert, havent-se arribat a la mística comunió de la Vida i de la Substància Divina, reconeguda com la veritable actual realitat, sota l'espècies externa del suc del raïm i del producte de l'espiga, que antigament revelaven la viva presència de Dionís i de Deméter com Iaco i Coré (Liber i Libera).

Les paraules Consummatum est! indiquen doncs igualment perfecció i el compliment, realment inseparables l'u de l'altra, íntimament units en el Dissabte (o dia setè) de Elohim, de Jehovà i de Jesús. El primer dissabte (de Elohim, o ,sigui els poders titànics) és aquell que parla el Gènesi en els primers tres versicles del cap. 2, a l'acabar-se la primera creació ideal, que transcendeix la seva expressió relativa en l'espai i en el temps; el segon (de Jehovà, l'Adam Kadmon o Prometeu) ha de verificar-se en el mil·lenni que es refereixen les vàries profecies apocalíptiques, o sigui "la consumació evolutiva dels segles". Quant al tercer, és aquell que especialment s'indica en aquest grau: el descans iniciàtic en la consecució del perfecte Magisteri, en un estat d'unió individual amb el Diví (Samadhi), havent-se en el contacte amb l'Etern transcendit en la consciència interna l'Espai i el Temps.

El dia setè ha estat sempre simbòlic del compliment i de la perfecció de qualsevol cicle, quan s'ha novament superat en la unitat la Dualitat i el Temari de l'acció conjunta del



qual, resulta: acabant el recorregut de les sis divisions naturals de la circumferència, es torna al centre que es "descansa", com en l'últim cop aïllat de la bateria. Anàleg sentit té la taula dels dotze al voltant de Jesús: el cicle dels dotze signes zodiacals i la cèntrica perfecció solar o unitària (Sol solus, deien els alquimistes) de la consciència crística que s'arriba amb aquell.

Aquestes mateixes paraules ens recorden el Ite missa est, i igualment aquelles que s'usaven a l'acomiadar-se els neòfits en els misteris eleusins: Konx Ompax. Aquestes últimes, no pertanyent a l'idioma grec, s'han interpretat com d'origen egipci o hindú; probablement són antiquíssimes, havent-se transmès, tal vegada amb petites modificacions (es troben també en la forma Kot Om Phet) en diverses ordres de misteris dels quals proven la filiació.

Quant a la triple aclamació d'aquest grau, acompanyada pel signe conegut, que és també el nom d'un dels profetes, es relaciona etimològicament amb Moisès (el salvat) i Jesús (el salvador), amb el significat de salvació, celebrant-se l'haver-se trobat la paraula, pel mitjà de la qual, aquesta salvació es verifica. La flama del foc creador i regenerador en el sí del qual, torna la mateixa Paraula, després d'haver estat escrita, expressa el seu significat; el mateix, ha de fer tot Cav, R. C., manifestant el seu coneixement d'ella per mitjà de la pròpia flama silenciosa, activa i fecunda que crema en el secret del seu cor, mentre es verifica el Misteri de la Regeneració.



Part tercera

PER ROSAM AD CRUCEM

"En principi ( be-reshit ) va crear Déu els cels i la terra" (Gen. 1-1) ... "En principi (en arjé) era el Verb ... (Joan 1-1).

Aquest principi en el qual i dintre del que apareix inicialment la Divina creació ideal o arquetípica (de l'Arqueig), com Logos o Verb que ha de produir la manifestació -aparentment ex nihilo, però realment ex toto-, és precisament la mística rosa en el seu sentit còsmic, en la qual i de la qual, per mitjà de la creu, neixen totes les coses.

És doncs, la Unitat Mare, en que sí de la qual, neix sense alterar-la, tota la multiplicitat numèrica, que l'expressa transitòriament i en la qual torna i està eternament; la Substància Amorfa que és origen, principi i substractum geomètric de totes les formes; la Vida Eterna i Immanent que origina tot ritme i tot cicle -en Ella continguts i en contacte actual des del "principi dels temps" fins a la "consumació dels segles"- de l'existència manifesta.

Com Unitat -aritmètica, geomètrica i musical- aquesta Rosa s'identifica amb el cercle de la creació, que és expressió inseparable del centre de la mateixa, quan l'u només pot existir relativament i en funció de l'altre. L'existència del cercle pressuposa i palesa la del centre d'aquell; i això determina, amb el seu aparèixer com centre, l'existència del primer. Així igualment Shakti, la Mare Divina, com poder o qualitat activa de Shiva-Brahman -el Pare, o sigui el pur principi de la Consciència en el seu sentit més elevat- és inseparable del seu celeste Pare i Espòs, del que és igualment Mare i Esposa. Atès que els dos formen l'U i el Suprem, que no cessa de ser tal, encara que aparegui creativament com Dos: la Consciència o Essència Animadora que vivifica (el vi del Sopar), i la Substància Intel·ligent i Creadora, que aquella comprèn i manifesta (el pa de la Veritat que alimenta la Saviesa i produïx tot creixement interior i exterior).

La rosa i la creu, que igualment els representen, són dos símbols l'íntima unió dels quals palesa aquesta Unitat, de la qual són les dues expressions. En aquesta unió inseparable, hi ha una constant relació de reciprocitat: de l'u es passa a l'altre, i d'aquest a aquell, tant en el cercle de la comprensió, com en el cicle de la manifestació, així com es passa del centre al cercle i d'aquest al centre, i com es puja i es descendeix en l'escala de Jacob.

Per tant, abans de considerar la rosa en la creu, cal considerar la creu en la rosa, sent aquesta última, místicament la seva Mare i Esposa. En el cercle o esfera de la Substància Mare eternament omnimpregnante, sense cap diferenciació - i per tant, anteriorment a l'existència, o bé, transcendint l'aparença del Temps i de l'espai- l'Essència o Consciència Pare (Sat-Chit-Ananda), es manifesta com el cel en la terra, o sigui, com principi de distinció que origina les direccions fonamentals de l'Espai (dalt i baix) i el moviment que produïx una igual distinció relativa de Temps, separant en el present el Passat del Futur.



La distinció que així es verifica és la separació, natural per a nosaltres, entre el relatiu i l'absolut. Aquest últim és el cel, que roman el Regne de la Unitat, que apareix en la terra (el domini del relatiu), com multiplicitat. No obstant això, el Cel segueix romanent en la Terra, i la Terra en el Cel; atès que el relatiu no pot existir sense l'absolut, ni aquest ex-pressar-se sense aquell, i atès que els dos no són llocs o condicions distintes, sinó aspectes interestancials de la mateixa Realitat.

CREACION DE LA LLUM

"I la terra estava desordenada i buida (esperant rebre, comprendre i manifestar l'Ordre Diví i la Plenitud de l'Ésser), i les tenebres estaven sobre la feix de l'abisme (l'Espai representat especialment pel tracte vertical de la creu), i l'Esperit de Déu (Sat-Chit-Ananda, la Divina Essència) es movia (distinció del Temps, indicat pel tracte horitzontal) sobre la feix de les aigües (tot el que és relatiu, de per si mateix inestable, estant en continu flux i moviment)." "i va dir Déu (Elohim): Sigui la Llum: i fou la llum" (Gen. 1, 2-3). La Divina Essència (Sat, el pur ésser) s'expressa a través de la distinció entre absolut i relatiu (Cel i Terra), manifestant en la comparativa foscor del segon la llum de Chit, o sigui, la consciència de l'Ésser. Aquesta llum de l'ésser, manifestant-se en la natural inconsciència del que relativament apareix com no ser, crea d'aquesta manera una relació activa, una espècie d'intercanvi entre el Cel i la Terra: aquesta clama cap a aquell per la seva foscor, desordre i buit, mentre la primera s'ocupa en omplir-la amb la seva Plenitud (el pleroma gnòstic, o sigui Ananda o purna), creant l'Ordre (Cosmos), per mitjà de la Llum.

"i va veure Déu que la llum era bona (o sigui, principi de tot bé, bondat i plenitud), i va apartar (en el temps) Déu la llum de les tenebres" (Id. 4). Aquesta relació és necessàriament rítmica; per tant, el domini relatiu de la foscor i de la llum no poden sinó succeir-se l'u a l'altre. Així com la foscor crida a la llum, així igualment la llum produïx per la seva mateixa existència, l'aparició de la foscor: la mateixa Consciència és llum que reconeix i crida la relativa "inconsciència" foscor. Això apareix també en el versicle següent:

"I anomenà Déu a la llum dia, i a les tenebres va anomenar nit: i va anar la tarda (el compliment) i el matí (el nou principi) un dia (una fase, aspecte, cicle o període)." El dia i la nit que s'alternen i corren constantment, en cíclica successió l'un darrere de l'altre, apareixen en els dos símbols del Tao i del caduceu: són els principis de l'energia activa i de la inèrcia passiva, i les qualitats (gunes) que també coneixem com rajas i tames, trobant el seu equilibri sàtvic en la tarda (vesper) i en el matí que els uneixen i separen, dividint les dues meitats de cada cicle, i preparant profèticament el successiu, en l'acabament o compliment de l'anterior.

D'aquesta manera, separant-se la Nit del Dia (com nadir, respectivament, i zenit de la manifestació), per mitjà del Matí (l'Orient) i de la Tarda (l'Occident), podem veure, en la creació de la Llum, una nova creu nascuda en el sí de la Rosa Còsmica.



Ara, l'Orient o matinada sembla moure's constantment, elevant-se cap al Zenit, que representa la plenitud del Dia; igualment, això passa cap a la tarda o Ponent, aquest últim cap al Nadir de la nit, i finalment aquí es concep i neix potencialment el Matí o origen del Nou Dia. Aquesta creu, com la precedent, ve a ser la esvàstica resultant del moviment combinat en les dues direccions: de l'Orient a l'Occident (així com del Passat al Futur), i del Zenit al Nadir (així com del Cel a la Terra). És la roda de la Llei -la rota de la Tora- en els braços de la qual i cercle, la Creu i la Rosa formen novament una unitat inseparable.

En una forma anàloga, el passat puja constantment al cel de l'Eterna Realitat; i d'aquesta descendeix el futur per a manifestar-se en el Nadir de la terra, com realitat contingent, i que, segons es fa "passat" puja novament i desapareix. Per aquesta raó Kronos és la simbòlica serp que es mossega la cua, alimentant-se contínuament de les seves pròpies criatures.

CREACION DEL "COSMOS"

"I va dir Déu: Hagi expansió enmig de les aigües, i separi les aigües de les aigües.

"I va fer Déu l'expansió, i va apartar les aigües que estaven sota l'expansió, de les aigües que estaven sobre la expansió i va ser així... ,

""I anomenà Déu a l'expansió 'cel' (o firmament): i fou la tarda i el matí del dia segon" (Gen. 1, 6-8).

Las aigües són les que constituïxen l'oceà de l'ésser, que és la totalitat de la vida latent. En aquesta totalitat omnipresent, al verificar-se la manifestació, cal fixar un lloc determinat, un espai necessàriament limitat -una limitació relativa en el camp il·limitat de l'absolut, on cap espai veritable pot existir. Aquest cel o koilon (buit) és el firmament o expansió: el que té ferma la manifestació, corresponent al concepte de Dik, que ja vam tenir ocasió de definir . És, en altres paraules, la fundació del "cosmos" futur

Quant a les aigües naturalment "separades" per aquest espai, limitació o buit -que pot ser comparat al Valhalla dels déus escandinaus- representen dos ordres distints de les infinites potencialitats latents de la Gran Totalitat de l'Ésser, sent els uns inclosos en l'espai i cicle de la manifestació, en el qual apareixeran evolutivament, i els altres exclosos d'aquest mateix camp particular. Els primeres corresponen al dia, sent despertats i enllumenats per la consciència; els segons a la nit per quedar en aquest estat latent que pot anomenar-se el Gran Somni Diví.

Per tant, la divisió de les aigües, originant l'espai, cel o firmament, resulta naturalment, com a conseqüència directa de l'aparició de la llum, separant-se la part il·luminada o activa de les "tenebres" que circumscriuen aquella, quedant en l'estat indiferenciat de l'Absolut.

"I va dir Déu: Ajuntin-se les aigües de sota els cels en un lloc, i descobreixi's la seca: i fou així.

"i va anomenar Déu a la seca, terra, i a la reunió de les aigües l'anomenà mars: i va veure Déu que era bo" (Id. 9-10).

Aquí hi ha una nova separació que pot ser parangonada a la de la carn i dels ossos que es verifica a conseqüència de la putrefacció -separació familiar a tot Mestre Maçó. No es



tracta, no obstant això, d'una separació física i material, sinó filosòfica i metafísica: les possibilitats inherents en l'Ésser (que representen les "aigües"), són de per si mateix arítmiques o aritmètiques, transcendint igualment el temps com l'espai; precís és que es manifestin creativament en l'espai que acaba d'existir com figures o motlles geomètrics, que serveixin de base per a l'arquitectura còsmica, sent els plans que han de presidir el seu desenvolupament. Aquesta és la terra mare, que ja coneixem com Deméter o Geometria, i en llatí Ceres (scr. kara, lat creo), la "creadora" o "formadora".

Les figures geomètriques són els veritables ossos de la mare: els quals romanen, tot i que la carn pugui corrompre's i es renovi contínuament. Aquests ossos no són estèrils, sinó fecunds, doncs contínuament engendren noves idees, o siguin verbs, per mitjà dels quals "totes les coses fetes han estat fetes". Aquesta concepció ideal és la de Deméter, donant a la llum la verge Coré; el Gènesi parla d'aquestes mateixes idees (íd. 11- 12), com herbes i plantes, insistint sobre la sement que els permet reproduir-se i perpetuar-se, com succeïx amb tots els pensaments humans i divins. El tractar-se de plantes simbòliques, està provat pel fet que encara no existeixen ni els, astres, ni les estacions.

Finalment, els mars són les ones de vida, encara en estat latent, que es preparen a envair aquests motlles verges -Plutó que arrabassa a Coré, per a portar-la al món inferior, i Neptú que viola a la seva mare venerable- per a manifestar la vida en els diferents regnes: elemental, mineral, vegetal, animal i humà. Aquests mars formaran la carn que revesteix els ossos de la mare, o bé la rosa que reneix en la creu, emblema al mateix temps de l'Espai i de totes les figures geomètriques que sintetitza en les seves dues línies i quatre angles.

CREACION DE LA VIDA

La filosofia esotèrica reconeix la vida universalment, en tota i qualsevol manifestació material: encara en aquelles que d'ordinari es consideren com mortes o sense vida. Per tant afirma que no hi ha cosa i lloc que estigui desproveït de vida i intel·ligència, encara que hagin infinites i diferents gradacions en progressiva expressió d'aquestes qualitats des de l'estat de latència que precedeix l'existència de qualsevol forma, a la vida i la intel·ligència més elevades que puguin reconèixer-se sobre la terra.

En els minerals i en els seus elements, en els àtoms i en els electrons o centres energètics del dinamisme dels quals resulten les diferents qualitats i propietats que s'atribuïxen a la matèria --incloses les que la defineixen-- hi ha doncs, igualment vida i Intel·ligència, encara que naturalment en una forma i grau diferent de com apareixen en els altres regnes de la naturalesa. Aquesta Vida, expressant-se com energia i moviment, és precisament la rosa --que també simbolitza a Venus, la vida, nascuda en l'escuma de la mar, per la potencialitat engendradora de l'espai, tallada en la falç del temps-- o sigui el principi del ritme i harmonia que es manifesta en el cicle del temps sobre la creu de la Immanència Geomètrica.

Aquest ritme del temps, aquesta harmonia inspiradora de les Muses eternes, que



custodien i expressen la Saviesa Divina, és en el gènesis la creació del quart dia (id. 14-19), o sigui de llumeneres en l'expansió dels cels --el firmament-- per a apartar el dia i la nit i “per senyals, i per a les estacions, i per a dies i anys” (tots els cicles eònics, dels que parlen difusament les cosmogonies gnòstiques).

En altres paraules, els ossos de la mare constituïxen el principi geomètric ordinador del Cosmos, mentre l'harmonia musical de la Vida, els revesteix de forma (o carn, literalment "formada") en el cercle del temps. Així el verb (la Idea o verge) es fa carn i mora en nosaltres "ple de Gracia i de Veritat" --per a testimoniar la seva essència i realitat divina-- o sigui, s'expressa en tota forma manifesta.

Per tant, així com "en principi" hem assistit a la creació de la creu en la rosa (del temps i de l'espai, i de les seves possibilitats aritmo-ontológiques i geomètriques en el propi sí de l'Eternitat Omnipresent, del relatiu en l'absolut), ara veiem la mateixa rosa que, com Vida, reneix en el ritme harmònic del temps, per a expressar en això el perfum de l'essència eterna.

Els cinc pètals de la rosa natural --l'englantina-- corresponen amb les cinc puntes de les estrelles, representant els cinc punts que corresponen amb els cinc tatves, els cinc sentits i les cinc facultats i tanmatres que expressen aquells. La identitat simbòlica de l'estrella de cinc puntes amb la rosa de cinc pètals, també explica com en la Bíblia, aquest naixement del ritme vital estigui descrit amb el ritme astronòmic que li correspon .

En el primer d'aquests cinc regnes, l'elemental, es formen i evolucionen els àtoms, per mitjà de l'energia subdividida en els diferents punts de l'espai, que així es fan centres dinàmics o electrons. En aquest estat akàshic predomina la vibració rajàssica que origina el so, i es manifesta en l'home per mitjà dels òrgans de l'oïda i de la paraula, i la facultat de la comprensió que els correspon.

Aquesta vibració constructora de la Gran Ona de Vida Elemental (el tercer dels set Elohim) descendeix de l'èter a la terra, fins a l'estat sòlid o prithívic, que especialment es manifesta la vida mineral, dominada per la vibració tamàssica, i que té el seu exponent o espècie més elevada en els cristalls. Li corresponen en l'home els ossos, els peus, l'òrgan de l'olfacte i la facultat de percepció.

Li succeïx la Gran Ona de la vida vegetal, que correspon amb l'aigua o apas, predominant aquí la vibració sàtvica que es manifesta en el color verd, i en l'harmonia i simetria de les formes i el ritme del desenvolupament que caracteritzen la vegetació. Es tracta, no obstant això , del satva inferior, produït per la vibració tamàssica dels minerals; d'aquí l'estat de inconsciència que ha estat parangonat al de somni sense somnis. Li corresponen en l'home les mans i l'òrgan del gust, així com la facultat d'assimilació.

En la successiva Ona de la vida animal, predomina la vibració que expressen el color vermell de la sang i del foc que encén els instints i produïx el moviment, en les aigües, en l'aire i sobre la terra. La consciència de l'animal es descriu com la de somni amb somnis, facultant-los el judici i la facultat de l'elecció. En l'home li correspon l'òrgan .de la vista i la facultat de la imaginació.



Filialment, en l'Ona de la vida humana, caracteritzada per la consciència de si mateix i el lliure moviment interior i exterior, evoluciona del rajas tamàssic dels animals al satva superior de la intel·ligència, desenvolupant en l'òrgan eminentment humà ·--la mà que no ha de confondre's amb el peu prènsil d'alguns animals-- igualment la finesa del tacte i la facultat de creació. L'element que aquí domina és l'aire o vayu, que correspon amb aquest tanmatra.

ELS CINC TANMATRES

L'estudi dels cinc mars o Onades de Vida, representades en els cinc pètals de la rosa primitiva i en les cinc punts de l'Estrella, ens duu naturalment al dels tanmatres (o “mesures d'Aquell"), que és el principi intern causatiu dels tatves inferiors (Mahabhutas), i igualment dels cinc ordres de sensació (els cinc sentits), així com de les realitats (els cinc aspectes de la Realitat) que produïxen i perceben aquestes diferents classes de sensació.

Segons la filosofia hindú, la Gran Realitat (Tat o sigui "aquell"'), que per a nosaltres és la rosa que engendra la Creu, per després néixer o manifestar-se dintre de la mateixa, es manifesta en cinc modalitats distintes i primordials que són prototips o mesures de les diferents vibracions i classes de fenòmens i igualment dels òrgans i facultats físics i psíquics, que en els éssers vivents, i particularment en l'home, els coneixen, els aprecien i els expressen.

Aquests tanamtres són anomenats també Suxrna Bhutas (elements subtils), per a distingir-los dels tatves o modalitats vibratòries (Mahabhutas) que els expressen materialment. D'ells igualment els cinc sentits mentals (Jñanemdriyas) i les cinc facultats actives (Karmendriyas), que s'expressen en (els)corresponents instruments o òrgans físics externs (Bahiakríranas).

Cada Tanmatra és, doncs, un tipus geomètric (en el sentit de la geometria iniciàtica) que pot posar-se en relació analògica amb l'essència espiritual de cadascun dels cinc sòlids regulars, anomenats també platònics, que es mostraven a l'iniciat en els antics misteris.

El primer, shabda-tanmatra, és el prototip fonamental del so en qualsevol de les seves formes (materials i subtils), produint en l'home els òrgans de l'oïda i de la paraula, i les corresponents facultats del llenguatge i de la comprensió. Té la seva mahabhuta en akasha, la vibració etèrica o quintaessencia, que és el mercuri filosòfic del que es deriven els altres elements.

El segon, sparshatanmatra, és igualment l'arquetip del que es manifesta com tacte i poder de creació i formació. Per aquesta raó també presideix a la generació i a l'òrgan físic que la fa possible; el seu mahabhuta és Vayu, la vibració o element de l'aire, que també produïx prana, la funció respiratòria de la vida orgànica, que té el seu seient en el pit i en el cor. Li correspon la facultat del judici que complementa la comprensió.

El tercer, rupatanmatra, és el principi arquetípic de la visió i de la imaginació, així com de tota expansió, extensió i moviment centrífug, expressant-se en tejas, l'element o vibració ígnia; produïx en l'home l'òrgan de la vista, presidint igualment a la funció digestiva (samana) i a l'òrgan de l'anus. El seu centre en l'home és la regió epigàstrica (la Samaría, en el simbolisme geogràfic d'aquest grau).

El quart, rasatanmatm, regeix arquetípicament tot el que es manifesta com gust, sabor, capacitat assimiladora (igualment fisiològica i mental), corresponent-li, com element apas --la vibració freda de l'aigua-- i com funció vital viana, la distribució coordenada que fa possible la vida vegetativa.



L'últim, gandhatanmatra, és el tipus geomètric de la percepció i qualitat olfactiva, de la capacitat perceptiva en general, i per tant, del sentit de la realitat física, expressant-se en el més material dels tatves (prithivi, la vibració cohesiva de la terra). Li corresponen en l'home l'òrgan de l'olfacte i els peus, i igualment la funció de apana, tenint el seu centre en la base de la columna vertebral.

En aquests tanmatres tenim altre aspecte del pa del sopar simbòlic, doncs aquest, que també es representa geomètricament com pentacle, no és altra cosa en realitat, sinó la síntesi i la combinació, la barreja perfecta dels cinc models arquetípics, que se'ns manifesta --igualment sensible i intel·lectualment-- la Gran Realitat: segons la percebem

en aquestes cinc modalitats, assimilem, veiem i reproduïm en nosaltres aquestes percepcions, i finalment les comprenem en la seva inherent intrínseca Unitat, ens alimentem i creixem en cada experiència diària, amb el místic cos vivent de la Divinitat, fins que arribem a conèixer el verb de la Divina Inspiració que ens farà créixer espiritualment. Doncs: "No amb solament el pa (la sensació externa) viurà l'home, mes amb tota paraula (inspiració interna) que surt de la boca de Déu" (Mateu 4-4).

ELS SÒLIDS PLATÒNICS

Hi ha únicament cinc possibles figures polièdriques regulars en l'espai a tres dimensions: el tetraedre, l'hexaedre, el octaedre, el dodecaedre i el icosaedre, respectivament de 4, 6, 8, 12 I 20 cares -triangulars per al primer, el tercer i l'Últim, quadrades per al segon, pentagonals per al quart.

Aquest simple fet ja de per si mateix, accentua la importància del nombre 5, com factor geomètric en la construcció de l'univers, segons ens ho presenten en el simbolisme d'aquest grau, les cinc puntes de l'estrella i els cinc pètals de la rosa, la perfecta unió de la qual és un bell i significatiu emblema de la dècada. També s'ha de notar es que la Geometria és precisament la cinquena de les set arts.

És natural que hagi d'existir una estreta relació entre aquests sòlids, que presideixen a tota forma tridimensional, i els Tanmatres que acabem de descriure. El primer d'ells, el tetraedre, que reflecteix la Tríada en uneixi Tètrada, es considera com fonamental, atès que d'aquell poden derivar-se els altres: el cub i el octaedre de la unió de dos tetraedres entrellaçats, com els triangles del segell de Salomó; els altres dos de la unió de cinc tetraedres. Per a nosaltres són importants especialment els nombres que presideixen, en la divina



mathesis, a la formació d'aquests motlles eterns de la naturalesa, i que al mateix temps ens inicien en el seu significat filosòfic. El nombre de les cares ens presenta en ells respectivament la imatge de la Tètrada i de la Ogdoada (o doble tètrada), del hexagrama expressat en la seva forma més sòlida i equilibrada, per mitjà de 12 arestes que concorren en els vuit vèrtex, unint-se en 24 angles rectes, de la Dodècada (que es troba també en les arestes del cub i en els vèrtex del icosaedre) i de la Doble Dècada. Aquesta Última, indicant el nombre total dels dits de les mans i dels peus, es troba a la base d'un antic sistema numeral, i en la filosofia hindú representa el nombre dels tatves fonamentals, sumant-se els 5 Tanmatres o Suxmabhutas amb els 5 Mahabhutas que deriven d'ells, i els 10 Indriyas (sentits i facultats) que els expressen i els corresponen.

La dodècada i la doble dècada estan íntimament relacionades; doncs, mentre les 12 cares del dodecaedre s'uneixen en 20 vèrtexs, les 20 del icosaedre concorren en 12 vèrtexs. A més els dos sòlids tenen igualment 30 arestes, concorrent de tres per les cares pentagonals del primer i de cinc en cinc per les triangulars del segon.

Igualment ha de notar-se la importància geomètricament fecunda del triangle, com figura plana que engendra tres d'aquests sòlids, i del quadrat i del pentàgon que formen els altres dos. El fet que el Dodecaedre resulti de 12 pentàgons que s'ajunten en 30 arestes (com els 12 vèrtex del icosaedre), ens dóna una raó geomètrica de la divisió del zodíac i de la circumferència en 360º --30º per a cada signe, numero divisible per 5 i 6 , com per 10 i 3 .

La nostra regla simbòlica, de 24 polzades, indica precisament el nombre d'escaires (angles rectes) que es troben en un cub (la perfecta finalitat ideal del treball maçònic) i de compassos (angles harmònics, de 60°, la sisena part de la circumferència) que es conten en el octaedre, i igualment en dos tetraedres entrellaçats. També resulta multiplicant el nombre de les cares del tetraedre per les de l'hexaedre.

En cada sòlid la cara i l'angle sòlid representen l'element masculí, mentre el nombre de les cares, i dels vèrtex i arestes és l'element femení. Però el tant, el primer el tercer i l'últim resulten de la unió del nombre perfecte per excel·lència, amb els femenins 4, 8 i 20; el cub també pot considerar-se produït pel 3, atès que les seves cares quadrades resulten de la unió de 8 angles triedres. De la mateixa manera, el 3 i el 5 concorren, com elements masculins en la formació del dodecaedre i del icosaedre. El nombre de les cares és sempre femení.

El numero 3 apareix com formador (pel nombre dels costats de les cares, o bé pel de les arestes que concorren en els seus angles sòlids, o per ambdós, com en el tetraedre) en tots els cinc sòlids, combinant-se amb el 4 per a formar l'hexaedre i el octaedre, i amb el 5 per als altres dos. La suma dels dos primers (que concorren en l'hexaedre i octaedre) és set, i dels tres (3, 4, 5) dotze.

Finalment, el nombre total de les cares, i igualment dels vèrtex dels cinc sòlids, presos com conjunt unitari (expressions complementàries de la mateixa Unitat Perfecta), és 50; o sigui, 100 entre cares i vèrtex. D'aquí la mística importància i inherent perfecció d'aquests nombres, sobre els quals tornarem més endavant.

LA PERFECTA MESURA

És numero 5, que ens indiquen l'estrella, i la rosa (el centre de la creu, amb les seves quatre direccions), i que presideix als tanmatres --que, segons l'escola hindú, i als sòlids segons l'hel·lènica, constituïxen la base geomètrica de l'univers--, és el numero de l'home, amb el qual s'amida la Jerusalem celeste.



L' imatge de Déu (que és representat pel nombre 10, o sigui la mateixa Unitat, expressada en la Dècada), creada per ell "en la seva semblança" mascle i femella (5 i 5), amb la qual s'amida l'Univers. Aquest últim és representat pel 12, sent simbolitzat en el dodecaedre, que les seves dotze cares (les portes de la Jerusalem arquetípica) tenen 5 costats i 5 angles.

El mateix dodecaedre resulta, com s'ha dit, de la combinació de cinc tetraedres, i a més és la figura sòlida que es produïx naturalment per la pressió de les dotze esferes que precisament, poden disposar-se a l'entorn d'una esfera central, de la mateixa manera que sis cercles poden únicament posar-se en contacte entorn d'un central, determinant la formació de l'hexàgon.

Si ens quedem per un moment en el mateix pentagrama que és la pedra clau de cadascuna de les portes pentagonals de la Jerusalem còsmica (l'ordre diví expressat progressivament, en la creació ), l'estudi de les seves proporcions pot conduïm als més interessants descobriments, confirmant la teoria pitagòrica que: l. Tot és arreglat i ordenat segons el nombre (que estudia l'Aritmètica); 2.-El Cosmos obeïx a les lleis geomètriques;3. L'Home sintetitza l'Harmonia Creadora (que es manifesta amb el coneixement iniciàtic de la Música); 4. Les proporcions del cos humà, reflex de les proporcions divines expressades en l'Arquitectura Còsmica (coneguda per mitjà de l'Astronomia) són les mateixes que han de regir tota construcció i obra bella.

Ens referim sobretot al canon estètic com secció aura o regla de la proporció divina, i que precisament es troba expressat pel pentagrama. Aquesta regla pot enunciar-se en aquesta forma: per a que un tot, dividit en dues parts diferents, aparegui en una proporció harmònica i bella, cal que, entre la part menor i la major hagi la mateixa proporció que entre aquesta i el tot.

Ara, aquesta proporció aura, que s'evidencia en les més belles obres arquitectòniques, en l'escultura i en la pintura de la antiguitat i del renaixement, és precisament la que es

troba expressada per la fórmula: √5+1 / 2 = 1,618, i representada geomètricament en el pentagrama, com aquella que existeix entre el costat del pentàgon (CD) i el de l'estrella pentagonal (AB) inscrits en un mateix cercle. Aquesta proporció és també aquella entre el diàmetre de la base i el de la perifèria d'una llegendària copa d'or, d'exquisida bellesa, que hauria servit als déus. La mateixa regla tenia part en la música grega, determinant gràficament la proporció de les cordes, perquè produïssin sons harmònics.

Pel que fa a l'home, aquesta proporció és la que divideix el cos en dues parts a l'altura del melic; aquesta mateixa distància és la mesura de cadascun dels dos braços, en relació amb l'extensió oberta dels dos.



LA "CREU" HUMANA

El cos de l'home i el temple per excel·lència de la Vida Divina --prototip ideal de tots els temples que en la seva Glòria, puguin elevar-se per mitjà de les regles arquitectòniques-- és doncs una creu, nascuda en el sí de la mística rosa de la Vida Substància-Saviesa que és la Mare Universal (la Isis dels iniciats, la Sofia gnòstica i la Mare de Déu del misticisme cristià), perquè aquesta mateixa Rosa pugui florir novament com Consciència Divina en el propi cor.

La creu expressa a l'home físicament (l'home hílic) de la mateixa manera que el pentagrama representa la seva intel·ligència (l'home psíquic) i la rosa que és el centre dels dos, el seu esperit (l'home pneumàtic). L'Estrella brilla segons floreix la Rosa, i per mitjà d'aquesta llum (l'eix simple) tot el cos s'il·lumina i es fa pedra cúbica i filosofal, o sigui el Temple i l'encarnació del logos de la Perfecta Idea Divina, o de la Divina Veritat

En la creu, com en la pedra (aquella sobre la qual el Crist en nosaltres vol edificar la seva divina ekklesía; la pròpia pedra que ens esforcem a llaurar tots els maçons) tenim dos símbols equivalent de l'home objectiu, en el qual la Vida Divina apareix limitada i crucificada en el Temps i en l'Espai, i l'Eternitat en el seu fill el Present, entre els dos lladres del Passat i el Futur .

La Perfecció Immanent i Transcendent, en el domini arítmic de la Idea Pura, ha de manifestar-se i aparèixer com un continu esdevenir evolutiu, del que se'ns escapa conèixer la Causa i la Fi, pel fet que aquests són precisament els lladres que, com les Parques, teixeixen aquesta tela de la Il·lusió, en les malles de la qual estem presos fins que els escoltem, i dels quals ens lliurem només quan reconeixem l'Eternitat del Pare en el seu Fill el present i, pel seu mitjà, vivim en Ell --en la omnipresència actual de la Realitat Eterna.

L'home creat per Déu en principi, és doncs, aquesta Idea Eterna, filla de la Divina Perfecció i hereva de totes les qualitats, poders i possibilitats del Pare ("Tot el que el Pare posseïx m'ha estat donat"), i la tasca del qual és establir el seu regne sobre la terra, o sigui, fer patent en el domini objectiu dels efectes la perfecció latent i inherent en qualsevol manifestació, que té el seu seient etern en el domini transcendent de la Pura Realitat.

Aquest Home Real i Etern és el Crist en Nosaltres, o sigui Hiram, la vida elevada del nostre veritable ésser, la Divinitat Inherent que sola pot fer-se el nostre Salvador -- el Redemptor de la manifestació individual, l'Arquitecte que reconeix els seus plans perfectes de la Saviesa Transcendent, i duu a cap la construcció que havia hagut de suspendre's per la perduda de la paraula.



La pedra o creu de la nostra manifestació individual ha de ser honrada, elevada i exaltada per mitjà d'aquesta visió ideal de la Realitat que reconeix en ella, com Jacob al fer el seu somni, el punt de suport i la base de l'escala evolutiva que uneix la terra amb el cel, el món dels efectes transitoris amb el dels Principis Eterns, perquè aquests puguin descendir en aquells, i els primers ascendir en la plenitud i perfecció dels segons. És necessari, per tant, ungir-la en la mística consagració, que fa d'ella la veritable Bet-El, "casa o Temple de Déu".

La paraula grega que indica la creu (stauros) significa també tronc, pal o arbre. I en realitat és el propi arbre de la vida --la més directa i perfecta expressió de la Vida Divina-- que es troba al mig (en el centre, en lloc de preferència, d'honor i de domini) del jardí de la manifestació còsmica: L'essència Divina de la qual l'home s'allunya i es separa en la seva il·lusió, al creure's separat i distint d'ella, ocultant-se a la vista de Déu (la visió de la Realitat); d'aquesta manera perd automàticament aquest domini, i només pot adquirir-lo quan aquest mateix arbre descendent (del Cel a la Terra) es faci ,l'arbre ascendent de la creu --la perfecta sendera vertical que individualment ens duu a la completa hipòstasis del nostre propi ésser "en les mans del Pare".

EL TEMPLE DE LA VIDA

Representant en el cos el temple vivent de l'Eterna Realitat, la creu és essencialment el que està dret, aixecant-se verticalment a fi de realitzar la més noble i elevada de totes les aspiracions humanes --la qual es troba en el fons de tots els anhels humans, i les aspiracions encara que en aparença egoistes, pel matís de la il·lusió: la perfecta unió de la Terra i del Cel.

Per tant, en el pal o arbre de la creu, disposat verticalment, tenim un equivalent de la columna i de l'obelisc, de la torre i del minaret. És, doncs, un error veure en aquests emblemes únicament una forma de simbolisme fàl·lic, una glorificació de la potència generadora de l'home i del poder creador de la naturalesa. En realitat, darrere de tots aquests emblemes arquitectònics, es troba d'alguna manera expressat el mateix anhel que animava també als constructors de Babel: l'aspiració Íntima, innata i indestructible de l'home vers el diví (qualsevol sigui la forma que això apareix davant de la seva consciència), i una al·legoria d'aquesta unió de la Terra amb el Cel, que en el fons del seu cor, en tots els temps, sembla haver desitjat.

Per aquesta raó aquests emblemes sempre s'han aixecat amb preferència en llocs elevats, sobre el cim de serrals i muntanyes: encara avui dia ho veiem amb les creus que



substituïxen els símbols o signes que s'usaven anteriorment: pedres, pals, columnes i arbres sagrats (les ashera dels hebreus), estàtues, ídols i fetitxes. Per la mateixa raó, la creu de la passió cristiana no podia ser aixecada sinó sobre l'altura del Calvari, que s'enfronta a la de Sió, seient del temple d'una Llei antiga, substituint el sacrifici crístic (del principi ,humà que salva i redimeix a l'home de l'error, del pecat i de la mort) al sacrifici animal que representa el domini sub-humà de l'instint i de la passió terrenals.

Efectivament, en tots aquests emblemes, l'home sempre , s'ha considerat a si mateix, o bé el principi intern i diví, origen d'aquesta aspiració, i que només té el poder i la capacitat de realitzada. O bé considerant a aquesta Divinitat com quelcom exterior, no podia imaginar-la sinó en forma humana: les religions més iconoclastes, com el judaisme i l'islamisme no són per això menys antropomorfes pel que fa a la seva concepció de l'únic i sol Déu. Jehovà -el que és- o Eloah, és bé home en tots els seus atributs físics i morals, ,les seves ires i passions: un veritable jueu entre els jueus; i Allah, el gran, el clement i el misericordiós, encara que més elevat, més just i inaccessible, igualment reflecteix l'exclusivisme, la intransigència i altres trets humans dels seus adoradors. També en l'esforç d'adorar la pura essència, com el parsisme --representant-la amb la flama sagrada, que així com la foguera dels sacrificis dels temps vèdics i la pira dels grecs, igualment s'aixeca de la terra al cel-- les seves emanacions creadores (els Elohim hebreus i els eons gnòstics) no van poder a menys que rebre característiques humanes.

I no podia ser diferentment atès que Déu, encara que adorat en l'esperit i veritat, té sobre la terra (el humus o Bhumi) precisament en l'home i en la humanitat més elevada --la imatge i semblança de la seva Infinita Perfecció, que només d'aquesta manera pot revelar-se exteriorment en els seus atributs de Saviesa, Intel·ligència i Poder. Darrere de tot símbol està doncs latent una forma humana, que s'imagina interiorment, quan no es representa exteriorment; a aquesta forma latent, o més toscament expressada en cultes anteriors, els artistes de Grècia i de la Índia, com els d'Egipte i del renaixement Cristià , es van esforçar a donar l'expressió artística, necessàriament humana, que la fa més evident, com el Verb que es fa carn al viure en nosaltres. No és aquest Art també la Rosa de la Saviesa, que fa vivent el simbolisme latent de la pedra o de la creu?

Ara, si considerem a la creu, com la unió d'una línia o pal transversal, al tronc, arbre o columna vertical que s'ha Fixat en el sòl no és aquest un esbós de la figura humana, una temptativa de donar-li vida a un emblema d'altra manera gairebé mort? Per la mateixa raó una estàtua o una creu o també un arbre) damunt d'una columna, d'una torre, d'una cúpula o altre edifici, i igualment en la més alt cim d'una muntanya o d'una penya és precisament l'element de vida que dignament corona i completa la mole natural o arquitectònica.

La creu indica naturalment a l'home amb els seus braços oberts, en l'esforç ideal del seu creixement vertical, de la seva aspiració al Diví, que no s'esterilitza, sinó que es fa fecund, atès que aquests braços oberts, com les branques de l'arbre, vessen les benediccions de la visió celestial i protegeixen de tot mal i perill, de la mateixa manera que invoquen l'ajuda superior, i són al mateix temps les ales angèliques per mitjà de les quals li és donat a l'home elevar-se i progressar en l'escala de la seva contínua ascensió evolutiva.

Quant a la base, cim o edifici, sobre el qual s'aixeca aquest símbol de vivent humanitat, que manifesta l'aspiració al Diví, és la pròpia terra, de la qual és el fill o expressió més elevada, i sobre la qual li ha estat donat naturalment domini --domini que es farà sempre més efectiu, en proporció de la seva elevació i creixement en saviesa, gràcia i virtut-- la massa encara dominada per la inèrcia de la inconsciència tamàssica, que ha de ser animada i vivificada pel rajas de la passió humana (la seva sang redemptora), expressant el pur satva celestial com consciència de la Divina Harmonia i Plenitud.



LA ROSA EN LA CREU

Hem dit que la rosa representa l'ànima i la vida animada de l'home, de la mateixa manera que la creu simbolitza perfectament el seu cos, que s'aixeca verticalment sobre la terra per a estendre's lateralment en qualsevol obra o activitat. En altres paraules, és un símbol del món intern, del domini propi de la consciència i de la intel·ligència, així com la creu indica el domini del món contingent exterior: el temple, sustentació en el que es dóna suport, floreix i resplendeix la vida.

On podria posar-se el centre d'aquesta vida interior de la creu, el seu cor vital i el foc de l'ànima, sinó en la intersecció dels seus braços, en el mateix lloc del cor de l'home?

És al propi temps el lloc que dóna suport el cap del Fill de l'home, precisament per a indicar el lloc del crani (Gòlgota o Calvari) en que es verifica místicament aquesta crucifixió o superació del domini personal de la il·lusió, per a trobar i manifestar el cor diví de la Realitat --Déu en nosaltres.

Doncs, aquest Fill de l'home ha de ser aixecat, així com Moisès la serp (Joan 3-14): tot el que l'home ha produït, amb els seus propis anhels, desitjos, passions i aspiracions, i que es troba en ell com potencialitat reflexa i latent ha de ser aixecat i exaltat en aquesta Sendera Vertical que indica la creu i que també representen la Muntanya de l'Ascensió (símbol dels seus esforços) i el Llamp de la Llum Divina que descendeix de dalt per a guiar-li, il·luminar-li, sostenir-lo i finalment transfigurar-lo; glorificant-lo entre Moisès i Elies --la Llei i la fe del passat, l'esperança profètica de l'avenir.

Si considerem ara més particularment l'expressió d'aquesta Vida Divina representada per la rosa en la creu del cos de l'home, veurem de dalt a baix la manifestació successiva del seu calze, del seu centre daurat amb els estams i dels seus cinc pètals en els set centres que ja coneixem (V. Manual del Mestre, pàg. 110), corresponent els cinc inferiors, amb els seus respectius tatves i tanmatres, a aquests pètals de la Rosa Còsmica. Cadascun d'aquests centres és, al seu torn, una nova flor, un nou lotus o rosa, en que aquesta es repeteix novament a si mateixa en una forma diferent i més elevada de Saviesa i de Poder.

Doncs, la mateixa rosa de la vida s'expressa en cada centre (punt o focus de la Consciència Divina en l'home) com Intel·ligència Activa, presidint en el seu conjunt de totes les manifestacions vitals físiques, psíquiques i espirituals: les funcions orgàniques de la vida vegetativa i animal, els cinc sentits i els òrgans actius de la vida de relació, les



diferents facultats que caracteritzen la vida interior, i els poders que en aquesta es manifesten amb l'ús i desenvolupament progressiu d'aquelles. En cada lotus hi ha la presència de Shiva i de Shakti, o sigui del Pare i de la Mare, del Principi Diví masculí i estàtic de la consciència i de la seva complementari o poder femení que és intel·ligència (Satva), Substància (Tamas), Vida i activitat ( Rajas).

Cada centre és una copa que produïx i rep el vi de la vida i la mística sang de l'Anyell de Déu, i igualment una de les formes que es presenta el pa de la Veritat, empastant-se amb la farina que formen totes i cadascuna de les experiències de l'existència. En cada centre té el seu seient un aspecte I una particular revelació del propi poder de la Consciència, que és així el Camí, la Veritat i la Vida.

SOLIDS VIVENTS

Aquí trobarem igualment, disposats successivament de baix dalt, en correspondència amb els tanmatres i altres tatves (Mahadahhutas i Indriyas) que deriven d'ells, els cinc sòlids platònics com essències geomètriques animades pel ritme creador de la vida.

El que diferencia aquests centres de la Vida Una, és essencialment la raó numèrica que presideix a cadascun d'ells com punts de consciència i com reflex microcòsmic d'una corresponent realitat --arítmica o transcendent, geomètrica o causatiu, musical o activa, astronòmica o objectiva-- existent en l'univers. En cada centre té el seu seient un nombre, que s'expressa com forma, so i llum o color, manifestant una particular energia vital i vibrant en harmonia simpàtica amb la mateixa espècie, classe i qualitat que li correspon en el món exterior.

En cadascun d'aquests lotus, el centre és el focus de la consciència que té el seu calze en la Realitat Transcendent, mentre els pètals que expressen els seus nombres, igual que les cares dels poliedres indiquen les seves qualitats i facultats característiques.

Tetraedre, que les seves 4 cares reflecteixen en l'espai la Tètrada primera (representada en el tetragrama i en el centre i vèrtex del Delta com s'ha explicat en el Manual del Perfecte Maçó) poden considerar-se com el principi geomètric de muladhara (1)

(1) La correspondència del Tetraedre amb el Mulanhara ens explica per quina raó es parla d'aquest centre, a la vegada com triangular i quadrangular



o rel del cos, el lotus de 4 pètals, les qualitats dels quals són les 4 formes de beatitud: Paramánanda, Sahajananda, Yogananda i Virananda. La perpendicular sobre la base (la projecció de la qual forma l'ull del Delta) és el Lingam Svayambhu de Shiva, mentre aquesta és la Yoni o Shaktipitha (escambell de Shakti).

Aquí tenen el seu seient, amb Gandhatanmatra i Prithiví, el sentit de l'olfacte i l'òrgan de la locomoció (ambdós representats per un elefant blanc amb set trompes) i s'origina la Paraula en el seu estat primordial i latent (Parashabda).

Les sis cares de la cub o hexaedre anàlogament es reflecteixen (en un aspecte o espècie dimensional diferent) en els sis pètals de svadhistana, les qualitats mentals dels quals estan en relació amb la facultat assimilativa de la intel·ligència, expressades per Rasa, el tanmatra del gust que té els seus corresponents en aquest sentit i en l'òrgan actiu de la mà. Les tendències assimilatives es troben simbolitzades en un peix, mentre 8 pètals menors interns indiquen els 8 angles triedres del sòlid, que es troba en correspondència amb la Divinitat Conservadora Vishnú o Garuda, així com el tetraedre ho està amb Brahama, el Principi Creador. La paraula té en aquest lotus l'aspecte de diferenciació inicial anomenat Pashianti.

El octaedre o doble piràmide, està en correspondència amb manipura (la gemma), el loto de 10 pètals (les 10 cares poden veure's en el octaedre, quan s'uneixin les dues piràmides pels vèrtex, com la figura; també ha de notar-se que en aquesta forma cristal·litza preferentment la gemma per excel·lència, el diamant). Aquests pètals són els fruits que l'Arbre de la Vida produïx per mitjà de la imaginació, facultat mental de Rupa, el Tanmatra de la forma i de la visió, que presideix a aquest òrgan i a l'element foc. Aquí té el seu seient Rudra o Shiva, com Divinitat Destructora.

El dodecaedre presideix, en la Divina Mathesis, el lotus de 12 pètals, anahata, que es troba prop del cor, expressant Sparshatanmatra, la mesura del tacte, que correspon amb la facultat del judici, simbolitzada per la nostra escaire, i aquí es representada per un antílop. També està en aquest lotus el Bana Línga d'or, que indica l'alt grau de consciència que pot ser realitzat per mitjà de la concentració en aquest centre vital, seient de Indra i de Júpiter que domina sobre la funció de prana i l'òrgan de la generació.

Els vrittis o qualitats dels dotze pètals, són precisament les que es relacionen amb la facultat mental del judici: l'egoisme i la discriminació, l'esperança i l'ansietat, etcètera.



En el successiu loto de 15 pètals -Vishuddha, centre de la Puresa ideal-, sobre els quals s'han posat les vocals que permeten la comprensió i manifesten en forma audible el so mut dels anteriors, hi ha una expressió musical del icosaedre, sent les altres 4 cares representades per pètals interns, en correspondència amb les quatre fases de producció del so (Para, Pashianti, Madhiama i Vaikhari), on s'assenta altre elefant blanc amb set trompes, com en el primer loto, indicant la qualitat mental del primer tanmatra (Shabda), relacionat amb els òrgans de l'oïda i de la veu.

En el mateix icosaedre es resumeixen, doncs, tots els 20 tatvas anteriors (5 tanmatres, 5 elements, 5 òrgans de la sensació i 5 actius), de la mateixa manera que en Akasha i Shabdatanmatra es resolen els altres 4 elements i mesures còsmiques, en la comprensió (de) les altres facultats mentals, en l'oïda els altres sentits, així com en la veu els altres poders. Per tant, la part interna de Vishuddha és aquella que conté aquests 4 tatves principals (que són com els dits grossos), mentre els altres s'expressen en els 16 pètals exteriors.

EL SOL I LA LLUNA

Ara ha de notar-se que tota forma polièdrica es troba representada dinàmicament per un sistema de dos o més sizígies o parelles de punts en perfecte equilibri, corresponent aquests punts als vèrtex de la figura. Dues sizígies formen un tetraedre, tres un octaedre, 4 un cub, 12 el icosaedre i 20 el dodecaedre.

El sisè lotus, ajñà, de dos pètals blancs, que s'allotgen les lletres ha i xa (completant, amb les 48 dels pètals anteriors les 50 de l'alfabet sànscrit) correspon geomètricament a aquesta sizígia, origen de les altres formes, indicant la parella Purusha- Prakriti (que correspon a la del Pare, i Veritat, en la eonologia gnòstica) expressada en els 4 tatves superiors que tenen el seu seient en aquest centre: Mahat (el principi de la matèria subtil, o Suxmaprakriti), com tanmatra, Rages (la ment), com element, Buddhi (el criteri o discerniment) com sentit, i Ahankara (el qual "fa" el jo), com òrgan actiu.

D'aquesta manera tenim 24 tatves (o eons) que corresponen perfectament als 24 angles rectes del cub, a les 24 polzades de la nostra regla, a les 24 lletres de l'alfabet grec i al nombre d'angles rectes que poden formar 4 línies al creuar-se octogonalment en un espai de 4 dimensions. Doncs ha de notar-se que els lotus que tractem de descriure geomètricament, són realitats d'un ordre distint al món tridimensional que la nostra ordinària experiència percep.



En aquest sisè centre psíquic es troba, contingut en el seu Ioni, el Itara-linga "brillant com un llampec", que és aquell que ens dóna la intuïció i la consciència de la unitat (advaita). Aquesta diada o sizígia forma, amb el centre una triunitat (o diada monàdica) molt bé representada per l'emblema de l'esfera alada que corona el caduceu, i també es troba sovint separadament entre símbols egipcis, perses, etc. En aquesta triunitat s'allotgen les tres lletres de AUM i d'Ha-n-Sa, així com els tres gunes o propietats de Prakriti, la substància fonamental (igualment expressada com Veritat i Intel·ligència, forma geomètrica ideal i material): Rajas i Tamas en els dos pètals i Satva en el centre.

En aquest centre està simbòlicament la lluna, sobre la qual s'assenta en el seu aspecte més elevat la Mare Divina, com també apareix en diverses imatges religioses; doncs tota deessa és un aspecte de la Mare Shakti o Maria, així com tot déu és un aspecte del Pare (Consciència o Ésser) Shiva-Brahman. Ara, la lluna és l'hemicicle inferior o reflex del Sol, que és part i inseparable, com ho és la substància (Prakriti) de l'essència (Purusha). Per tant , aquest centre pot també simbolitzar-se amb la mitja lluna i l'estrella, altre emblema de la Mare, que és el signe de l'Islam --representant la inspiració profètica-- a pesar que en aquesta religió la Mare hagi estat teològicament exclosa.

L'estrella, símbol de l'esperança de la fe, compendia en si les 5 tanmatres i altres tatves inferiors, les seves 5 puntes; mentre el centre indica el sisè tanmatra, tatva i sentit. L'hemicicle o mitja lluna que està per baix és la seva expressió perifèrica en el món de la manifestació.

Quant al lotus suprem, sahasrara --el de mil pètals-- és el veritable Sol espiritual que il·lumina al microcosmos: el seient de Shiva-Brahman com pur esperit i essència suprema, o sigui, el nom veritable de Déu que es troba en la pròpia Volta del cel o pedra clau del nostre temple orgànic. En els seus mil pètals es repeteixen 20 vegades les 50 lletres dels anteriors (que corresponen també amb les 50 cares dels cinc sòlids). Aquí té el seu Orient la Veritable Llum que busquem els maçons, i el seu centre la Gran Realitat, que pot ser comparada a un sol que s'aixequi per sobre del cap.

És el seient dels 12 tatves transcendents, que presideixen als altres 24, i són com els signes zodiacals que s'expressa i es reparteix en el món o perifèria de la Substància, la Essència Divina. El conjunt dels 36 tatves correspon així als 36 deganats del zodíac còsmic i humà.

En Sahasrara es realitza el Atma (l'ipse o l'Ésser en si), per mitjà de Samadhi o identificació, la suprema etapa del Ioga. De la mateixa manera, Ajña correspon amb l'anterior Dhiana o contemplació que resulta naturalment de l'estat de fixesa de la ment, i en els altres xakres tenen el seu seient les altres etapes preparatòries d'aquesta realització.



SOLVE – COAGULA

Si els considerem en la seva relació geomètrica amb els anteriors, representats pels cinc sòlids, aquests dos centres superiors i els tatves respectius, poden parangonar-se al centre i a la perifèria d'una esfera en la qual, aquestes figures polièdriques es troben inscrites, i a la qual s'aproximen sempre més, segons creix el nombre de les cares.

Tenim així un septenari geomètric en perfecta correspondència amb els altres septenaris que ja coneixem, i que poden sintetitzar-se amb els de les notes musicals dels colors, dels planetes i dies de la setmana i de la creació que els correspon. El mateix septenari, com llei que governa el domini de la manifestació visible, també es troba en la rosa amb els seus cinc pètals originaris, el calze i el centre daurat amb els estams; aquí també es veu el seu origen i essència ternària.

En tots aquests septenaris hi ha dos límits que constituïxen primer i l'últim terme, el principi i la fi, o sigui, el Alfa i la Omega. Ells s'identifiquen al completar-se el cercle: així el calze es confon amb el botó d'or, el centre amb l'esfera i l'esfera amb el centre. Així succeïx realment si s'imaginen en progressió evolutiva: del centre o primer punt, al fer-se díada, neix la doble sizígia que origina el tetraedre; d'això es formen, al multiplicar-se en 2 i 5 els altres sòlids, i finalment s'arriba a l'esfera. Aquesta última, arribant al límit, es torna punt i comença novament el procés evolutiu.

Així es resol novament a l'origen i descansa en el Dissabte de la seva finalitat, o sigui, la perfecció del compliment (el consummatum est) tota manifestació i activitat còsmica i humana: del calze s'origina la rosa i en el mateix té la seva fi, al caure els pètals, després de ser fecundes les llavors, que representen el sansara còsmic.

En el pa i el vi del sopar tenim altre aspecte simbòlic de la mateixa llei hermètica que expressen les paraules solve-coagula, com equivalent de destrucció i reconstrucció, mort i regeneració, putrefacció i sublimació, anàlisi i síntesi.

El pa correspon al procés sintètic creatiu i constructiu de la generació; el vi a l'analític o destructiu de la resolució que fa possible la regeneració. En el primer es troben els cinc tatves (la terra com farina, l'aigua que l'empasta, el foc que cou, l'aire que aixeca la massa, i l'èter per la forma que se li dóna) en estat de concreció o coagulació; en el segon els mateixos elements es troben en estat de solució. Als cinc s'uneixen el Sol i la Lluna (el Pare i la Mare), com essència i substància, completant-se el perfecte septenari en dues formes complementàries equivalents.

En el pa, l'essència és externa i la substància interna: menjant-nos aquesta última es fa manifesta i ens alimenta; en el vi succeïx el contrari: bevent la substància s'experimenta internament el seu esperit o essència.

De la mateixa manera, en cada experiència de la vida en el món de la sensació, percebem les diferents coses o objectes que ens envolten, primer com substància; després, reflexionant, per mitjà de l'anàlisi, descobrim l'essència que es tanca en els seus elements (segons ens ho fan conèixer els sentits), i així arribem de l'efecte a la causa, de l'objecte a la Idea, de la cosa al nom (Nous) que caracteritza la seva comprensió -del món noèric al noètic.

D'aquesta manera s'obra el miracle dionisíac, repetit per Jesús: l'aigua de la sensació, duent en sí la pols de la terra i fermentada pel foc del desig, es transforma en el vi de la realització espiritual, en que es manifesta la pròpia essència de la vida, i es reconeix en



ella la sang del Principi Creador. Per aquesta raó el calze que la vida ens brinda a cadascú, ha de ser sempre acceptat i paladejat, encara que ho creguéssim una beguda mortal, amb l'objecte de reconèixer en el seu contingut la sang viva de l'Amor Diví.

Quant al pa, es refereix més especialment a la nostra pròpia activitat, a allò que nosaltres mateixos fem: "El meu menjar és que faci la voluntat del que em va enviar", (Joan, 4- 34) i el sabor del nostre pa depèn precisament de l'essència que en aquell manifestem.

Així com extraiem l'essència de la copa que bevem, hem de posar-la en el pa com llevat; i quant a la substància només pot ser el fruit de la nostra labor, el salari o aliment que rebem d'aquell, que ens enforteix i ens fa créixer. La sega és precisament el gran misteri de Deméter, "i el que sega, rep salari, i reuneix fruit per a la vida eterna" (Id., 36). El resultat de la sega és el pa filosòfic de la Veritat, que és també Verb o llavor ideal d'una nova i més fecunda activitat.

EL RITME CREADOR

Aquesta alterna activitat, aquest doble moviment centrífug i centrípet, al que es troba subjecta tota la manifestació en el seu conjunt i en cadascuna de les seves expressions, produïx un ritme --el prototip de tots els ritmes, que s'identifica amb la respiració o alè de vida en l'home i en els altres éssers vivents, que pot, en una forma o una altra reconèixer-se.

Tot es troba subjecte a aquesta Llei del ritme o respiració: també les "coses" i objectes que a primera vista es consideren "sense vida" --els àtoms i els planetes, les terres, les roques i els mars, les estrelles i els astres tots, els sistemes solars i siderals, el cosmos en el seu ordenat conjunt universal. La respiració de Brahama --ens diu la filosofia hindú-- crea i dissol els universos: per mitjà de l'expiració divina, tot ve a l'existència; i per mitjà de la inspiració tot torna novament al sí d'Una Existència Eterna. Ara, la respiració dels homes, i altres vivents, i igualment tota forma de pulsació i moviment rítmic, és un aspecte i una expressió d'aquest Gran Ritme de respiració creadora, i la seva perfecció depèn del grau d'harmonia que amb aquesta establix.

L'Harmonia o connexió de cada aspecte i de cada expressió amb el Centre i la Realitat Una de la Vida, de cada ritme particular amb el Gran Ritme Còsmic, és igualment la rossa mística, que es troba en el mig de la Creu de la Manifestació, que ara ens apareix com Principi Etern de la música creadora; la Saviesa Divina que edifica l'univers, (2) coordinant i desenvolupant ordenadament l'esdevenir, l'existència i el compliment de tota cosa, com part inseparable d'un Tot Unitari. La bateria del grau R.C., recorda aquestes tres fases com un ternari que s'expressa en un septenari, indicant els sis dies de la creació i el Dissabte del descans en la perfecció que en el domini físic, és representada pel nombre set: per aquesta raó el 7 presideix a tot cicle i octava vibratòria.

Ara, tot ritme, originat per la Rosa de l'Harmonia, s'expressa necessàriament en una creu, com pot veure's en el cicle de l'any i del dia, i en el paral·lel de la vida humana i del seu progrés evolutiu: sempre hi ha dos punts equinoccials i dos solsticials que ho parteixen en quatre estacions, un matí i una tarda, un migdia i una mitjanit que comprenen l'hemicicle del dia i el de la nit, l'hemicicle de progrés ascendent i descendent.

(2) "La Saviesa va aixecar la seva casa, va llaurar les seves set columnes" (Prov. IX-l).



Però, en totes aquestes fases --també expressades en el quàdruple septenari del cicle lunar-- la Gran Realitat, que és essència i substància (els elements del sopar, com Còsmica Dispensació) d'elles, roman invariable; aquests canvis no l'afecten, encara que d'Ella s'originin i en Ella descansin i tinguin existència. I a l'home, fill predilecte d'aquesta Realitat, li és donat igualment aconseguir-la i descansar en ella, àdhuc enmig de l'aparent conflicte de la crucifixió exterior; doncs, dirigint-se al Pare, el seu cap es recolza en la rosa, que és el Centre de l'Harmonia i de la Pau, en el propi mig de la creu o roda en incessant moviment de la vida còsmica.

Quan així ho fa és l'Iniciat que representa l'Esfinx en l'arcà X del Llibre d'Hermes: adquireix el poder de dominar exteriorment, amb la seva pròpia actitud i disposició interna, allò que ha cessat de dominar-lo interiorment. Doncs, el secret del domini en tota circumstància, és no rebre passivament la seva influència externa, sinó cercar el recolze en el Centre de la Realitat Interna, obrant d'acord amb aquesta rosa de l'Harmonia, en la qual descansa el cap: d'aquesta manera l'ordre diví es manifesta dintre de nosaltres, i la interna actitud que així s'establix, es fa la tònica de l'acord que, en correspondència ha de verificar-se en les condicions externes.

TETRADA OGDOADA

En el simbolisme gnòstic la Tètrada Ogdoada constitueix la Gran Creu primordial, en la qual s'expressa la Rosa de la Unitat, com cercle o serp que es troba en l'origen de la manifestació còsmica.

El principi de l'Univers i de tota cosa és, doncs una Tètrada --de la qual es parla també com el Nom Inefable, de quatre lletres-- cada element de la qual és una Sizígia o parell de Eons (Eternitats o principis eterns, que es troben per sobre de l'espai i del temps). La primera sizígia és Profunditat-Pensament (Bythos-Ennoia) o bé Inefable i Silenci (Arrhetos-Seigé). D'ella neix la segona, Ment-Veritat (NousAletheia), de la qual igualment procedeix el quart element: Home- Església (Anthropos- Ekklesia ) .

Són els mateixos elements del tetragrama que ja coneixem (vegi's el Manual del Perfecte Maçó), representant cadascun un aspecte o modalitat del Ser Diví en les quatre fases successives del procés de la manifestació còsmica, que poden considerar-se com la Mitjanit o Nadir, l'Orient, el Migdia i l'Occident de la mateixa, però amb l'advertiment que no es tracta de fases successives, que se succeeixin la una a l'altra, sinó contemporànies, de manera que la segona descansa en la primera, la tercera en la segona, i la quarta igualment es recolza en. la tercera; totes emanen doncs, directa o indirectament, de la primera i són elles mateixes, però en una fase o aspecte diferent,

Aquestes Parelles Divines, igualment s'identifiquen per a nosaltres, amb les que apareixen, en forma anàloga, en la teogonia mitològica: la primera formada per l'Oceà i Tetis, o bé el Caos i Gea, identificant-se amb la fase o base aritmètica de la manifestació; la segona, que componen Urà i Gea, i que correspon a la fase geomètrica; la tercera, de Saturn i Reva, presidint a l'expressió rítmica o musical; i la quarta, representada per Zeus-Hera que regeix el domini astronòmic del visible.

El octonari xinès (vegi's Manual del Mestre) expressa els mateixos elements, en la forma d'un octògon, i igualment se li refereixen els 4 o 8 cabires, els misteris dels quals es tenien en Samotràcia. En una forma material simbòlica de la realitat espiritual, pot veure's el seu reflex també en els 4 elements clàssics (Foc, Aire, Aigua i Terra) i en les seves respectives qualitats (Calenta, Freda, Humida i Seca), que són com les shaktis inseparables dels primers.



En cada element (espiritual o material) hi ha doncs l'aspecte o principi masculí (que és l'Ésser o essència, principi de la Consciència) i un aspecte complementari femení (que és el seu Poder o Qualitat, el principi de la substància i de la ciència o coneixement) .

La primera d'aquestes sizígies eòniques, és la Profunditat Inefable de l'Ésser, l'Oceà i Abisme (o caos) de la Gran Realitat, la llum Absoluta, que apareix com obscuritat, a la qual s'uneix el Silenci del Pensament, o sigui, la Veritat en un estat igualment absolut i latent. És la Suprema Font de tot, que tot descansa i existeix eternament com principi arítmic, o Nombre Absolut, és a dir, sense relació a cap mesura, limitació, partició o divisió; doncs aquí regna la Unitat Indivisible. El cercle i el punt, O i 1, (que són també principis del phallos i de la kteis) representen simbòlicament els seus dos aspectes; la seva unió forma del numero 10, que en si conté totes les xifres, i és la suma dels 4 elements de la Tètrada: 1 +2 + 3 + 4= 10

Aquesta primera parella correspon a la profunditat materna que és el Nadir o Mitjanit de la manifestació, sobre la qual tot descansa i la gravetat de la qual tot ho coordina i ho atreu invenciblement. És el tàrtar obscur on descansen i s'originen totes les possibilitats, que després vénen a la llum, que es troba al centre de la terra, quan està en el propi centre de tot àtom i de tota cosa; aquell centre que es troba el Mestre Maçó i la veritable paraula, i l'hora de mitjanit, en que precisament es troba.

LA DODECADA GEOMÈTRICA

Així com la Unitat, que té la seva més plena expressió en el nombre 10, és la Llei de la Realitat Suprema, l'expressió espacial o geomètrica d'aquesta, resultat d'una doble sizígia ha de ser divisible per quatre, i per tant, origina el cercle zodiacal, o sigui, el numero 12. Això presideix als poders titànics - els dotze fills i filles d'Urà i de Gea o Titea- així com aquell indica el doble quinari dels tanmatres i elements, i també els Sephirot (plural de sephira).

En el simbolisme gnòstic, la dècada es troba oferta per la segona Sizígia a la primera, i la dodècada (considerada com imperfecta, relativament a la dècada), per la tercera a la segona. De tota manera el numero 10 és eminentment aritmètic, com geomètric és el nombre 12, i per tant, pertanyen respectivament a les primeres dues fases.

Per mitjà de la segona parella divina -la Ment o Pare, i la Veritat Mare- comença el gènesi o generació ideal de les coses. Ens trobem aquí en l'Orient simbòlic, d'on ve la llum, que totes les coses tenen el seu principi visible com Arquetip Ideal. Però la Ment, que és el



mateix espai urànic, oculta en la latència totes les seves creacions, fins que no arribin pels seus propis esforços a l'horitzó de la visibilitat; així succeïx amb les creacions d'Urà, com podem veure-ho també materialment en les estrelles del cel que sorgeixen progressivament i es fan visibles, després d'haver estat sepultades en la invisibilitat (les entranyes de la terra).

Hem de notar que la Dodècada apareix en tots els 5 sòlids: en els angles de les cares del tetraedre, les arestes del cub i del octaedre, les cares del dodecaedre i els angles sòlids del icosaedre. Per aquestes raons geomètriques el nombre 12 ens dóna la clau especial de la naturalesa.

Per les mateixes raons, la trobem en els 12 signes del zodíac i en els mesos de l'any que els corresponen, i simbòlicament, els 12 titans, els 12 Adities (els déus vèdics, fills de Aditi o Titea), els 12 déus principals dels grecs (que en un segon temps se sobreposen amb els titans), les 12 tribus i els 12 deixebles de tot mestre que encarna i representa al Logos solar.

Entre els gnòstics, dotze són igualment els eons i formen 6 sizígies: Paràclit - Fe, Patern - Esperanza, Matern - Amor, Sempitern - Intel·lecte, Eclesiàstic - Felicitat, Desitj - Saviesa. És digne de nota el segon ternari femení Intel·lecte-Felicitat-Saviesa, que es troba en correspondència amb el primer de les virtuts teologals: Fe-Esperanza-Amor; l'Intel·lecte deu doncs acompanyar-se amb la Fe, com la Felicitat amb l'Esperança i la Saviesa amb l'Amor. Una anàloga relació pot veure's entre les dues tríades masculines.

Aquests 12 eons geomètrics se sumen amb els 10 aritmètics que igualment formen 5 sizígies: Profund-Mezclant, El qui no envelleix-Unió, Acte-productor-Leticia, Inamovible- Funció, Monogènit-Beatitud i amb els primers 8 (la primera Tètrada de sizígies, amb la Pèntada i la Hèxada) per a donar un total de 30 eons i de 15 sizígies (el nombre triangular de 5). El mateix numero 30 en els 4 sons del Gran Nom o Paraula Creativa (segons l'escola gnòstica de Marco); el primer so resultant de 4 elements, el segon igualment de 4, el tercer de 10 i quart de 12 .

Aquest nombre 30 s'acompanya així naturalment, amb el 12 (com s'ha vist en el cas del dodecaedre i del icosaedre, que tenen respectivament 12 cares o vèrtex i 30 arestes), dividint en 309 els signes zodiacals i en 30 dies siderals els mesos de l'any.

EL REGNE DEL TEMPS

Amb el mateix nombre 30, que en sí comprèn la dodècada (resultant de la multiplicació de 4 per 3), la dècada (nombre triangular de 3), el septenari (suma de 4 i 3) I la Unitat (Mare de tots), entrem en el regnat del temps, precisament expressat amb el ritme ternari que anima la perfecció decàdica.

Els 30 eons pertanyen, doncs, al regnat de la divina parella o sizígia, Paraula-Vida, que correspon amb l'anterior pagana formada per Cronos-Saturn i Reva-Cibeles: als 28 (nombre triangular de 7) que existeixen incloent aquesta parella, formant una creu septenària, s'uneixen els dos de la sizígia filla (Home-Església o Zeus-Hera), a la qual pertanyerà el domini astronòmic com a aquesta el musical. També el planeta Saturn complix en 30 anys terrestres el cicle de la seva revolució.

La Paraula és, indubtablement, el prototip de la perfecció musical, quan l'harmonia del so



és articulada i expressiva; si tota vibració, expressada en un so és de per si mateix creativa (en sentit positiu o negatiu, constructor o destructor), en la Paraula aquesta qualitat es troba en un estat conscient, sent animada i il·luminada pel propi alè diví de l'Ésser. En ella es resumeix el poder dels 28 eons (que tenen la seva correspondència en un perfecte alfabet --aquell que permet també ser utilitzat numèricament fins al nombre 1000 (3) ) I per tant, la seva expressió pot considerar-se com el fruit comú de tots.

Les quatre fases que atribuïx la filosofia hindú a l'expressió de la Paraula articulada i significativa (Para, Pashianti, Madhiama, Vaikhari) poden considerar-se en correspondència amb les quatre sizígies de la Tètrada Ogdoada; i el nombre 28 indica igualment les set notes i vocals (aquestes també poden multiplicar-se per aquelles, resultant 49 combinacions, en el Circulo unitari i matern del Silenci), segons apareixen en les 4 fases. En el 22 el nombre 28 es troba en un estat latent, sent el primer septenari sintetitzat per la Unitat; això explica la derivació de l'alfabet àrab de 28 lletres del sirio-fenici i hebreu de 22 .

Quan a la Paraula se li uneix la Vida del propi esperit animador (“Les meves paraules tenen esperit i vida ... el cel i la terra --domini astronòmic o món dels efectes-- passaran, més les meves paraules no passaran"), expressant la Veritat de la Ment Divina (l'anterior sizígia) el seu poder no té límit: no pot tornar buida, sinó que complix i fa manifesta la plenitud (Pleroma o Púrna) inherent en l'Esperit que les envia: "La paraula que heu escoltat no és meva, sinó del Pare (Nous) que em va enviar", (Joan, XIV-24).

Aquest és el secret de la paraula de poder, sent aquella que emana del propi Poder que es troba implícit en el Silenci (primera sizígia de la Tètrada, o parashabda), manifestant la Veritat (segona sizígia i estat de pashianti) com Vida, en la tercera sizígia (estat madhiama o mitjà de Shabda, el Verho). També pot dir-se que, en el Silenci (o primer estadi) la Paraula expressa la fe, en la Veritat l'esperança, en la Vida (quan es parla en el cor, en el seu tercer estadi) l'amor; finalment, al manifestar-se en forma audible sensiblement (estat de vaikharishabda), expressa la intel·ligència, produïx la felicitat i cull la saviesa. Això explica la raó per la qual, la dodècada (que comprèn aquestes qualitats femenines) és atribuïda pel seu origen a la tercera sizígia, que l'oferix a la segona.

Mentre la primera sizígia és representada pel nombre 10 (el 1 de la Profunditat i l'0 o 9 del Silenci), quan aquest indica la perfecció aritmètica, i la segona, anàlogament pel 9 (la Unitat de la Ment i el nombre 8 de la Veritat), la tercera es troba indicada pel 8 (sent la Paraula, que es troba "prop de Déu i és Déu mateix" una Unitat, i la Vida el septenari que apareix en cada octava vibratòria), nombre que representa l'equilibri rítmic i l'harmonia evolutiva, i també l'octava com passatge incessant i continu d'un a altre cicle, d'una a altra fase i modalitat activa. I la clepsidra, com ja ho hem vist anteriorment (Manual del Mestre) materialitza la forma d'aquesta xifra i presenta a la nostra ment el mateix símbol de flux ininterromput de la Vida en el Temps, a l'expressar el Verb en un corrent (Reva), en la llera de la qual estem i la font de la qual es troba en la gruta de l'Eternitat --allí on es buscava i s'adorava antigament a la Gran Mare Cibeles.

(3) Indicant les primeres 9 lletres les nous xifres inicials, les 9 successives de 10 a 90, després de 100 a 900 i la darrera lletra el 1000



EL REGNE DE LA LLUM

Entre les 24 lletres de l'alfabet grec, el doctor gnòstic Marc repartia les 9 consonants o sons muts de per si mateix (encara que geomètricament fecunds i productius) a la sizígia Ment-Veritat; les 8 líquides (o sons semi-muts, que poden escoltar-se, encara que no tan fort i clarament com les vocals pròpies) a la següent, Paraula-Vida; i les 7 vocals (elements sonors que expressen i fan palesos els anteriors) a l'última: Home-Església.

Ha de notar-se, en primer lloc, que l'Home del que aquí es tracta és l'Home Celestial, aquell que els anteriors Poders o Emanacions Divines (Elohim) van crear "a la seva imatge i semblança", o sigui, l'Adam Kadmon o Jehovà bíblic, l'Adima o Prajapati hindú, i el Prometeu o Zeus grec: els dos apareixen distints, però es refereixen igualment a aquest mateix principi. I quant a la Ekklesia que ho acompanya, com Eva a Adàn i Hera a Zeus, aquesta paraula significa pròpiament el que ha estat tret, produït, manifestat, dut a la llum. També en aquesta sizígia, la Unitat es refereix a Zeus Pare o Prometeu, el premeditat, mentre el nombre 6 expressa la vida manifesta, com natural companya, en la qual s'uneixen els dos triangles que indiquen les possibilitats de l'arbre del Bé i del Mal; el septenari que se sumen, és el llamp que es troba a la dreta del Déu Pare, i que expressen en la seva forma les lletres Z i zain.

El regne propi de Júpiter és el domini astronòmic de la Llum, que s'expressa en l'esfera de la visibilitat i fa paleses les possibilitats latents en el domini aritmètic, geomètric i musical de les sizigis anteriors. Doncs, en realitat, Júpiter no destrona a Saturn, ni aquest al pare Urà, sinó que cadascun segueix regnant en la seva pròpia esfera, sent a més el principi i base, sobre el qual l'altre es dóna suport i establix el seu domini: no són més que un mateix Déu, una sola Realitat, encara que apareguin sota aspectes o espècies distintes; només el monoteisme fanàtic, que neix de la incomprensió (el compàs tancat de la intel·ligència) pot anomenar politeisme aquesta simbologia comprensiva.

El cos d'aquest Home Còsmic o Celestial, es troba descrit com compost de 12 membres, que naturalment corresponen als 12 signes zodiacals; aquests reflecteixen els 12 poders titànics de la primera Dodècada, formant cadascú una nova sizígia per a presidir sobre les 24 hores. Aquestes sizígies amb la Ogdoada ens donen el nombre 32, cinquena potència del nombre 2 (primera sizigia), en el qual la mateixa Tètrada Ogdoada té la seva més plena expressió, per resultat té de la multiplicació de 4 per 8, així com el 12 neix de la seva addició, el 2 de la seva divisió, i el 4 es reintegra amb subtracció.

Trenta-dues és el numero de la Saviesa Informadora del Pleroma (la plenitud pròpia del domini infinit dels Principis Eterns), de la qual indica les senderes, i al mateix temps expressa la perfecta irradiació de la llum en la creu de la manifestació. En la mitologia vèdica, el nombre 32 resulta de la suma dels 8 Vasu, amb els 10 Rudras i els 12 Adityas, quan se li uneixin també el Cel i la Terra. També ho obtenim del quàdruple septenari ( 28 ), que s'expressa continuadament el més perfecte acord musical, i que en el cel produïx la divisió zodiacal en 28 mansions, al unir-se'ls la Tètrada fonamental.

En la seva presentació gnòstica, als 30 eons anteriors, s'uneixen altres dos, formant una nova sizígia: el Crist com 31º, i l'Esperit Sant (anomenat altres vegades Sophia o Saviesa, i en tot cas femení) com 32º, representat generalment per una coloma, indicant la Saviesa Inspiradora que es troba dintre del Pleroma (domini de la infinitud) i que també informa la manifestació exterior. Aquests últims dos eons, que els seus corresponents hel·lènics formen la parella verge Apol·lo i Atenes-Minerva, es representen numèricament amb 1 i 5, o sigui, els sentits que "informen" la Ment de l'home i, com tanmatres, l'univers, i la consciència interna que en el mateix representa el fill de Déu. La suma dels



dos és precisament el sisè sentit, la Intuïció, que fa a l'home partícip de la veritable llum, i li guia per a reconèixer i expressar la perfecció latent de la Imatge Divina --l'Home Celestial, representat pel nombre 7, que és el dissabte de la manifestació.

LA CREU COSMICA

Amb les dues darreres (Crist-Esperit Sant o Apol·lo-Minerva) tenim una Pèntada de sizígies principals, una péntada decàdica, com expressió o fruit de la Tètrada Ogdoada. En aquesta Pèntada pot reconèixer-se novament la Rosa de cinc pètals, que en la seva més plena expressió o multiplicació ens dóna el numero 32; aquest s'obté també dels 20 primers tatves, quan se sumen amb els 12 superiors o divins.

Ara, com límit inferior de la Perfecció del Pleroma (que la Rosa simbolitza) apareix un nou eon o Principi Etern, en la Unitat del qual (doncs, no té sizígia) s'expressa la Mònada Primigènia, mentre reflecteix en si la Tètrada Ogdoada: la Creu, 33º i darrer eó, que és límit, en quan separa la natural deficiència del món contingent dels efectes de la Infinita Plenitud de la Realitat Eterna, i és igualment participador en quan participa d'ambdós --de l'Eterna Plenitud transcendent i de l'externa limitació contingent--. Així doncs, separa i uneix al mateix temps el transitori i l'etern, el finit i el infinit, l'aparença i la realitat, el fenomen i el nòumen, la terra i el cel, el món noèric i el noètic, l'home i Déu.

La Creu, és tal, quan divisió i principi de divisió; i no obstant això, al mateix temps és el mitjà i necessitat de la unió. És el principi de paradoxa, per separar i unir la intel·ligència humana i la divina: la causa de tot error, i el mitjà indispensable per a aconseguir la Saviesa i arribar a la Veritat; l'origen de la passió i del mal, del pecat i de la mort, i el camí perfecte de l'Alliberament, Superació i Redempció. L'instrument material de la mort, i l'arbre de la Vida Eterna: aquell que es troba enmig del jardí i produïx el Nèctar i la Ambrosia que s'alimenten els déus.



Es troba representada en la lletra tau que és l'última de l'alfabet hebreu, amb el valor numèric 400, i la 19ena de l'alfabet grec (amb el valor 300), simbolitzant el compliment i perfecció (22) de la Gran Obra (19) en el septenari (700) que indica la suma d'aquests valors.

En els 4 braços de la Creu, poden veure's l'Orient i l'Occident, el Nadir de la latència i el Zenit de la potència, en el més perfecte equilibri i harmonia, expressant i sintetitzant el no-res Diví en el focus o límit de la seva manifestació objectiva: la mitjanit representant la primera sizígia, segons ho hem vist anteriorment, com l'abisme que s'obre per sota de omega l'Orient, el Zenit i el Migdia, les altres tres expressades en l'arc superior de la progressiva potència geomètrica, musical i astronòmica, Li corresponen les últimes lletres dels alfabets grec i llatí.

Per mitjà de la Creu, el Logos pren el seu cos: el Verb es fa carn aquest cos és el cosmos, o sigui, l'Ordre Diví que neix de l'expressió lluminosa de la Veritat, a través de la Paraula o ritme musical, i aquesta carn és la substància universal que revesteix la Paraula que és Vida i Veritat, la sèptuple vestidura de Isis. Així l'Home Celestial, Zeus-Jehová, es troba crucificat en l'espai com Crist Còsmic, el Dionís dels misteris, identificant-se amb el Agnus Dei, la sang vivent del qual anima i redimeix tota la manifestació. I en el centre de la Creu brolla de la Rosa del Pleroma Etern: una Font de Vida Infinita, de la qual participem tots, i que és el propi Esperit de la Divina Veritat, que ens guia cap a la seva Plenitud i Perfecció.

És el Pelicà Sagrat, de la sang del qual, tota forma d'existència rep Vida, Alè i Inspiració: la Font Eterna de tot Bé i Realitat.



Part Quarta

PER CRUCEM AD ROSAM

Hem vist que la Creu és el principi de l'espai i el camp de la manifestació, el domini de la multiplicitat i de la divisió, en el qual la Realitat sembla vessar-se, espargir-se, morir i perdre's. Ara, aquesta mateixa Creu simbolitza per a cadascun de nosaltres la Sendera de la Vida, doncs en tota etapa de aquesta, nostre progrés es verifica per mitjà d'un perfecte equilibri sàtvic entre l'esforç vertical (de caràcter naturalment rajàssic) i l'aparent descans (o condició de passivitat tamàssica) sobre el qual es dóna suport, representats pels seus dos braços.

Aquests dos aspectes, inseparables i complementaris de tot progrés, o sigui, l'harmonia entre una condició de passivitat i una d'activitat, que s'uneixen i se sostenen la una a l'altra, també s'exemplifiquen en la marxa ordinària: en cada pas, un peu té que recolzar-se en la terra, mentre l'altre s'aixeca i realitza un esforç actiu i que, no obstant això , s'acaba en una igual condició de passivitat, relaxant-se i donant-se suport a la seva vegada en la terra, i permetent així a l'altre aixecar-se en el seu torn.

El mateix ritme progressiu, que s'alternen i es donen, pot dir-se, la mà, una condició de passivitat i una d'activitat, pot observar-se en les marees i en qualsevol altra moció vibratòria, el mateix que en tot fenomen de la naturalesa en les seves fases inorgàniques i orgàniques, físiques i psíquiques: a la marea o ona que s'aixeca, segueix naturalment un descens complementari que constituïx la base, preparació i l'estímul d'aquell. Sempre hi ha una condició o fase de pujada i una paral·lela de descens, una d'expansió centrífuga i una de contracció centrípeta, una d'esforç vertical i altra de descans o expansió horitzontal.

En la vida de l'home s'observa contínuament aquest ritme, aquesta constant crucifixió del Principi de la Vida que ho anima, per a expressar-se progressivament en l'existència exterior, de la Rosa Divina de l'Ésser en la Creu igualment divina, de la seva pròpia manifestació externa.

Un dels aspectes d'aquest ritme és constituït per a alternar-se de l'estat de vigília amb el de somni. Altres anàlegs apareixen entre el treball i el descans, la reflexió i l'activitat, la determinació i l'acció; sempre veiem que la condició passiva, que s'alterna amb l'activa i la precedeix, li serveix de base i de suport indispensable. L'activitat que no fos precedida per la reflexió, cessaria de tenir objecte, valor, i també de ser possible.

Una forma importantíssima del mateix ritme de la vida, la veiem orgànicament en els dos fenòmens paral·lels i harmònics, l'u cap a l'altre, de la respiració i de la circulació de la sang. L'activa pulsació cardíaca, que s'alternen el sístole i el diàstole, i l'anàleg passiu moviment dels pulmons, que es contreuen per a l'expiració i s'expandeixen en la inspiració, es troben en estreta relació: són respectivament el centre i la perifèria del cercle o esfera de la vida individual, que Comprèn en si tots els altres fenòmens i funcions de la vida fisio-psíquica, unificant-los, reglant-los i dirigint-los, la perfecta harmonia de la qual, constituïx l'estat de perfecta salut.

En les dues fases d'aquests ritmes, una condició és passiva i altra activa: al contreure's els músculs del cor, la sang va expulsada, per les artèries, ja siguin en els pulmons com en les diferents parts de l'organisme; al relaxar-se aquests músculs pot afluir per les venes. L'invers succeïx en la respiració: la contracció del diafragma fa expandir els



pulmons, de manera que puguin omplir-se d'aire, mentre la seva relaxació els fa contreure i buidar. En els dos casos, el braç vertical de la creu representa el moviment actiu, i l'horitzontal la corresponent paral·lela i complementària condició de relaxació passiva.

A LA RECERCA DE LA ROSA

En tots aquests moviments alternats, que s'uneixen i se sobreposen l'u a l'altre, precisament com els dos braços d'una creu i els dos diàmetres d'un cercle, sempre tenim un objectiu o una fi implícita, una recerca inherent, a la qual es troba constantment dirigit l'esforç, del que sembla constantment desaparèixer, dissoldre's, allunyar-se, i, que no obstant això, constitueix la llum i principi orientador i l'estímul omnipresent d'aquell.

Això que es busca sense parar, que sense parar apareix i desapareix, neix i reneix, i segueix constantment orientant-nos i dirigent-nos sobre la Creu o Sendera de la Vida, de la qual és inseparable, és la mística Rosa de l'Eterna Realitat, el Verb diví que successivament s'encarna i es desencarna, és parlat i callat, en tota forma d'existència manifesta, i constituïx l'harmonia particular, i el Principi Etern i Universal d'aquesta, en tot ritme i altern moviment.

D'aquesta manera, en la creu que formen constantment, i constantment tornen a formar rajes i tames, sempre hi és, es troba i desapareix la rosa sàtvica, com resultat (i finalitat) sempre buscat, omnipresent, i a pesar d'això, inassequible. Aquesta Rosa, mortal i efímera en cadascuna de les seves manifestacions, i al mateix temps immortal i eterna en el seva oculta immanent Realitat Divina, és el Principi de l'Ordre que treu el cosmos del caos, de la Llum que domina i venç tota obscuritat, de la Intel·ligència que destria i supera l'error, fent-lo desaparèixer en el no-res, de la Saviesa que és Amor, resolent tot problema, aplanant tota dificultat, component qualsevol debat, satisfent (la) fam, anhel i desig, sanant qualsevol ferida i malaltia, omplint tota deficiència, i vencent tot mal i tota condició negativa, amb la seva pròpia Eterna, Omniscient i Omnipresent Plenitud.

Per tant, qualsevol cosa que fem, qualsevol sigui l'objecte que anhelem i la direcció que dirigim els nostres esforços i els nostres passos sobre la Sendera de la Vida, qualsevol sigui el dolent pesar que ens afligeix, el problema o la condició que ens inquieta, les circumstàncies i dificultats que ens oprimeixen, els dolors i les ferides que ens turmenten, sempre estem a la recerca de la rosa, que sempre es troba disposada a aparèixer sobre aquesta creu --l'actual contingència que es creuen per a nosaltres el Temps i l'Espai-- que es troba Eternament Present en el seu estat inefable i latent i que es farà patent primer en la nostra consciència interior i després en la vida exterior, quan l'hàgim reconegut, i en el silenci dels clams externs hàgim escoltat i percebut la seva Veu.

El nostre problema i la nostra dificultat, es troba en aquesta Rosa de la Divina Saviesa i Realitat perfectament resolts i compostos; les nostres dolències i mals completament alleujats i sanades; les nostres ferides o destrosses, d'ordre físic com moral, troben en Ella el seu bàlsam miraculós; tota inquietud i tota passió desapareixen amb l'oli d'aquesta Pau; els nostres errors i les ombres de la nostra vida reben la Llum Sobirana que ens fa manifesta la Veritat com Plenitud de Bé. D'aquesta manera al desordre profà de la Ignorància i falta de Discerniment, que originen les passions i tendències inferiors i també les discòrdies i les dificultats, succeïx l'Ordre Diví i l'Harmonia i la seva inherent perfecció, prenen el lloc de la desharmonia i de la imperfecció.



Però la Rosa ha de ser buscada i oposada en cada etapa, a cada moment, en cada creu de la sendera que ens trobem: onsevulla trepitgen els nostres peus, allí es troba actualment la creu, sent aquest punt precisament el contacte amb l'Etern Present de la Realitat; aquí tenim la nostra oportunitat per a trobar i cercar aquesta Rosa Divina de la Realitat Eterna, fent que floreixi i vessi el seu perfum, espargint la gràcia de l'aroma, que és la mateixa glòria de la gnosi veritable: el secret de la lletra G, que es tanca en el cor de l'Estrella, la Llum de la qual únicament pot guiar-nos enllumenant d'endins la nostra vida individual, per a conduir-nos a realitzar La seva Plenitud en la paraula que cerquem, i que és el Verb de Déu en el nostre ésser.

EL SANTUARI DE L'ÀNIMA

La Rosa que cerquem constantment, a cada moment de la vida i en cada etapa de la nostra sendera, és el pleroma gnòstic, o sigui, la Plenitud Unitària de totes les essències, de tots els Poders i Qualitats Divines, l'íntima perfecció inherent i latent en tota cosa, en tot ser, en tota forma de vida i d'existència i en qualsevol moment, condició i circumstàncies.

Aquesta Rosa Pleromàtica, aquesta Plenitud essencial i substancial, representada simbòlicament amb el nombre 32 la cinquena potència de la Diada o Sizígia Primordial té, com ho hem vist, en el 33è eon --la Creu o límit del Pleroma-- el propi focus de la manifestació, la divisió natural entre el que és real i Etern i el que és aparent i transitori, i al mateix temps la porta o santuari per mitjà del que el primer es manifesta i s'expressa en el segon, que és el fruit en la seva estació d'aquell arbre de la Vida.

En totes i cadascuna de les seves diferents accepcions: com camp universal de la manifestació còsmica, com cos i ésser de l'home, com sendera de la vida, com encreuament de l'Espai i Temps en l'aquí i ara de cada circumstància i de cada moment, com condició negativa, dolència, i aflicció que busca l'alleugeriment, la recuperació i la superació, etc.; la creu és el propi Santuari de la Realitat, o sigui, el lloc on aquesta ha de cercar-se, i que ha de ser santificat i glorificat amb la consciència i amb el reconeixement actual de l'Eterna Presència i de la seva Perfecció i Plenitud inherents.

És la via estreta que conduïx al Regne --el mateix Pleroma-- atès que això es troba en el centre, o sigui, en una actitud de con-centració de la ment i de totes les facultats de l'ésser i no en la perifèria, que és la via ampla que duu a la perdició, o sigui, a la dispersió de tots els esforços, que d'aquesta manera s'escampen i es divideixen en diferents direccions, dividint l'ànima en aquesta característica inquietud rajàssica que l'allunya de la seva Unitat Divina (l'estat edènic), i és la causa de tot mal, desordre i dificultat.

Així com (es) precisa afinar en punta l'extremitat d'un fil o d'una corda perquè pugui passar per l'ull d'una agulla, i no seria possible assolir aquest intent quan aquest fil o aquesta corda tinguessin, al contrari, les seves extremitats obertes i espargides (i aquest és precisament el camell que es referia Jesús, parlant de la dificultat per a un ric en interessos exteriors i espargits d'ingressar en el Regne dels Cels), així també precisa que el nostre ésser cessi d'estar dividit en les diferents direccions dels seus sentiments, desitjos i passions i es concentri en l'essencial i real, per a poder trobar en això veritable Pau, Satisfacció i Felicitat.

La Creu és el Santuari de l'Ànima, l'Altar o lloc elevat, on, per mitjà de la pròpia elevació (que és la pujada a la creu, a on amb la meditació, l'ànima es fixa o es clava sòlidament), fins a arribar al propi centre de la intersecció dels braços (en el qual descansarà el cap),



assolirà el contacte amb el Pare, que es revela en la mística Rosa, la plenitud de la qual, ompli l'ànima que la rebi com un calze obert --el propi i veritable calze de la passió-- la fragància del qual, és Pau i Beatitud, bàlsam i remei, venciment i superació de tot mal i de tota dificultat.

Tota condició en la vida, i igualment tota cosa i tot ser extern, és un santuari, o sigui, un lloc sagrat a la Divinitat que en ells es manifesta, i que pot reconèixer-se, com la Rosa en la Creu, per mitjà d'una convenient actitud interna d'elevació i reverència. Doncs, mentre la religió profana o formal busca el seu déu únicament en el temple o santuari extern que li aixeca per a adorar-lo (i que només pot ser un símbol, o sigui, un mitjà per a arribar a reconèixer el veritable), la religió de l'ànima cerca, reconeix i adora a l'Únic Déu en Esperit i Veritat, en el seu propi santuari intern que s'aixeca sobre la vida externa, en qualsevol aspecte i expressió d'aquesta. Cessa de considerar la vida amb ulls profans (o sigui, amb la il·lusòria distinció entre sagrat i profà, espiritual i material, des d'un punt de vista exterior) i la veu en la llum interna que emana de l'Ull Diví --el Centre de la Tètrada o del Delta-- en la pròpia intersecció de la Creu.

Com Jesús, el Rosacreu veu un altar de Déu en tot moment, lloc i circumstància de la vida, i el seu Santuari en tot home i en tot ésser. Doncs, no es fixa en la imperfecció evident de les pedres que es troben a l'exterior, sinó en Aquell que està endins, el qual l'elevarà i el farà a imatge i semblança seva.

LA CREU EDÈNlCA

Altre aspecte de la Creu, com porta o límit entre la Realitat Transcendent (eònica en el llenguatge gnòstic) i la seva manifestació subjectiu-objectiva, és l'Edén (paraula que significa en hebreu "base, fundació" i que pot relacionar-se ca el sànscrit adhara, "sustentació" i sadhana, "pràctica, establiment"), hort o jardí simbòlic plantat per Déu a l'Orient (o origen de la manifestació objectiva), per a posar allí "a l'home que havia format" (la seva pròpia imatge o expressió subjectiva).

Aquest jardí és precisament la creu, els quatre braços de la qual, són els rius que surten del centre (seient del Arbre de la Vida) per a regar-lo: Pisó, Gihó, Hiddekel i Eufrates. Aquests rius han estat molt diferentment interpretats, i tenen indubtablement més d'un sentit simbòlic; geogràficament semblen relacionar-se primer amb l'Indus, el segon amb el Nil, i els altres dos són els que formen la Mesopotàmia. Etimològicament Pishún es relaciona amb el verb pashah, "expandir-se"; Gihún amb geluín, "melic"; Hiddeqel (el Tigris) amb la paraula semita daqala, "ovella"; Perat amb, perah, perat, "vaca, arbre fructífer, plenitud".

Identificant l'arbre de la Vida (la seva font) amb el món del Atma (l'Ésser en si, veritable nom o imatge de Déu, la Rosa mística i l'Home o Adam (1) celestial, creat al principi), els 4 rius són els quatre corrents de vida que ho manifesten, en correspondència simbòlica amb les 4 lletres del tetragrama, els 4 braços de la creu, els 4 elements inferiors, els 4 principis de l'home que segueixen al Atma, els seus 4 sentits i facultats inferiors (sense l'oïda, la paraula i la comprensió), i també els 4 regnes sub-humans: elemental, mineral, vegetal i animal.

(1) Adam o Adma (cf. l'adjectiu admiya "adámico"), pot relacionar-se amb el sánscrito afma "sí mateix", a més que amb Adima "primer"..



Pel que es refereix a l'home, Pisó és el corrent de vida superior o crística "que envolta tota la terra de Havilah (del verb hul o havel, rodar, envoltar, circular'), “on hi ha or”, o sigui, el principi anomenat Buddhi (Vijñanamayakosha) o Ànima Espiritual, on totes les coses es troben en l'estat d'aura perfecció i bondat ("l'or d'aquella terra és bo", Gen., II-12). Aquest riu correspon al braç superior de la creu i a la lletra iod, o sigui, la mà o poder diví, símbol del tacte físic, del judici, del discerniment i de la intuïció que és el principi de la visió espiritual.

Gihó és, anàlogament, el corrent de vida mental o manàsica "que envolta tota la terra de Kush", el domini de la ment i de la il·lusió, l'Ànima Intel·lectual o Manes(Manomayakosha) que quan no se li acompanyi Buddhi, el principi del recte judici i del discerniment, fa caure a l'home en l'error i el pecat, que no és altra cosa sinó la imperfecció; d'aquesta manera a la búdhica edat d'or, segueix la manàsica edat d'argent.

Correspon al braç esquerre de la creu i a la primera he tetragrama, així com a la facultat de la visió mental i física.

El tercer riu, el Tigris, indica el corrent de vida psíquica o emotiva, la vida interna de l'Ànima Instintiva (Linga o pranormayakosha) que serveix, com la, lletra vau de "lligam" i mitjà d'expressió entre la vida subjectiva i manásica de l'ésser i la seva manifestació objectiva; l'Assíria (del verb shur) és el lloc del comandament o govern, i indica, per tant, la voluntat, íntimament lligada a la passió i a l'amor que expressen el mateix metall, el coure, que correspon a aquest corrent. Simbolitza aquest riu el braç dret de la creu, que



s'estén cap al futur, per mitjà de l'acció, de la mateixa manera que l'esquerre (o mental) està lligat al passat, per mitjà de la memòria i de la reflexió; també li corresponen els indriyas del gust i de l'acció i la facultat d'assimilació.

L'últim riu, Perat o Eúfrates, representa el corrent de vida física que rega Babilònia, la Porta de Déu o cos físic (Sthulasharira o Annamayakosha), representat en el braç inferior. de la creu i en la segona he del tetragrama, la qual amb la vau forma HU, o sigui, el domini de la vida animal o fisiopsíquica, instintiva i passional, que s'uneix i s'oposa a HI o Hi-ram, la vida elevada, formada per la unió de la primera he amb l'iod, o sigui, la Intel·ligència unida al Discerniment i la Raó a la Comprensió. Li corresponen l'olfacte, la facultat del moviment"i la percepció.

Els 4 rius formen així dues escaires, una superior i una inferior, la unió de les quals s'indica en la lletra grega i llatina X, que constituïx la part inferior del monograma del Crist (la unió de la X i de la P).

Quan la ment és dominada per la ignorància (per ser separada del discerniment búdhic o hiràmic), els tres braços inferiors de la creu es fan els instruments dels tres dolents companys --la regla de la Ignorància del principi intel·lectual, l'escaire del Fanatisme o passió instintiva, i el mallet de l'Ambició que se satisfà l'home físic-- que maten a Hiram, el principi de la Vida Crística, seient de la Saviesa Operativa que sola pot presidir convenientment a la Construcció o progrés evolutiu del Temple de la Vida Àtmica (Salomó).

D'aquesta manera Hiram o el Crist resulta crucificat en el T (tau) o ternari inferior, per la mateixa ignorància del seu poble (la ment), el fanatisme sacerdotal (l'ànima instintiva) i l'ambició romana (Roma equival simbòlicament a Babilònia), fins que torni en l'íntim reconeixement de qui el cerquen i li obren la porta en el seu propi cor, sent "la vida veritable", o sigui, el principi sense el qual la vida inferior és condemnada per endavant a la mort o destrucció.

EL ARBOL DE LA VIDA

"I havia Jehovà (l'Atma, o sigui, l'Ésser en si), fet néixer de la terra (món objectiu) tot arbre (expressió de la Vida Una) deliciós a la vista (reflectint la perfecció geomètrica) i bo per a menjar (la bondat és qualitat inseparable del que és realment bell i veritable): també l'arbre de la vida enmig del jardí, i l'arbre de la ciència del bé i del mal, (Gen., II-9).

Els dos arbres centrals, no són en realitat més que dos aspectes o fases del mateix principi essencial, que s'abasta successivament la una per mitjà de l'altra: els dos aspectes, ascendent i descendent de l'escala de Jacob, que també simbolitzen respectivament els àngels i els arcàngels. En la mesura que l'home menja de l'arbre de la ciència del Bé i del Mal, o sigui, de l'activitat causativa de la ment (en sentit positiu o negatiu, creatiu o destructiu), sense el discerniment del principi superior, ve amb això a separar-se del Arbre de la Vida, quan el tau inferior se separa del tau superior de la creu, i ve a ser així l'instrument o mig de la mort i del dolor, que tenen la seva causa en el propi domini de les passions inferiors (la ignorància tamàssica i el fanatisme rajàssic, de la unió del qual resulta l'ambició).

La Creu tanca en si, i per tant, és, aquests dos arbres o funcions, que també es troben més particularment indicats en les dues lletres X i P del monograma crístic: la primera representant els dos principis oposats (el Bé i el Mal, la Llum i la Obscuritat, el Plaer i el



Dolor) en el seu característic quiasma; el segon la manifestació del pleroma vital (el cercle, emblema del infinit i de l'etern) en un corrent que descendeix en aquell.

Aquest cercle superior de la lletra ro, és alhora la plenitud del Tot que tot emana,i la mística rosa que neix en el centre de la creu individual o subjectiva per mitjà de la seva consciència i reconeixement. Dit monograma erístic o rodostauròtic també pot considerar-se sobre tres dimensions, sent la creu horitzontal, com arbre del bé i del mal, en que el seu quiasma central es troba verticalment la Rosa, o sigui, l'arbre de la vida.

Aquí tenim també altra imatge molt expressiva del Arbre de la Vida (la rosa, que és també el calze del sopar i de la passió), del que emanen els quatre rius, solcant les quatre direccions de l'espai i de la manifestació, i regant respectivament a l'home pneumàtic o espiritual, al psíquic i al hílic (o material). Quant al quiasma ha de notar-se que també la facultat del discerniment, que és el fruit madur de l'arbre de la ciència del bé i del mal i la mística Rosa que és el Camí de la Veritat i de la Vida, té precisament el seu seient físic en aquell lloc del cervell que es creuen els dos nervis òptics; aquests indiquen la visió doble del bé i del mal (l'ull dret i l'esquerre), que ha de ser superada en el fur de la consciència, per mitjà de l'ull únic o simple que ens dóna la percepció de la veritable llum i el poder de manifestar-la, de manera que tot el cos (la manifestació objectiva) es farà lluminós.

Així com l'arbre del Bé i del Mal (la creu en la seva moció centrífuga) ens posa en relació amb la serp de la realitat objectiva (el cercle o perifèria de la manifestació), així igualment l'arbre de la Vida (la creu en la seva moció centrípeta o concentrada en lloc d'estar espargida), ens indica el Camí Central de la Veritat, en el qual posem els peus com el fill pròdig per a tornar a la casa del Pare, o sigui, en l'estat de reconeixement efectiu de la Divina Realitat del nostre propi Ésser Espiritual. Aquesta mateixa serp cessa de ser la Il·lusió temptadora i es transforma en l'espasa encesa o flamejant que guarda i obre "el camí de l'arbre de la vida", (Gen., III-24).

ELS TRES HOMES

Una forma particular de la creu --la de tres braços-- simbolitza els tres homes: "l'home de la carn" hílic o natural, “l'home de la llei", psíquic o racional, i "l'home nou", aquell que ha renascut regenerant-se per mitjà del doble baptisme de l'Aigua i de l'Esperit, i es diu, per tant, pneumàtic o espiritual.

El tronc de la creu representa la sendera vertical de l'evolució interna, mentre els braços són els estadis principals d'aquesta evolució, les branques del Arbre que constituïxen etapes de descans momentani, de la mateixa manera que encreuaments successius en el camí del progrés, per mitjà de la cooperació voluntària i conscient, sempre més intima i estreta, de l'home amb el Principi Intern i Suprem de la seva vida i del seu ésser.

El primer home és en la Bíblia simbolitzat per l'Adàn del pecat i de la caiguda, no solament en el domini de la matèria, sinó també sota les lleis d'aquesta, al perdre la gràcia de la seva relació interna amb el Principi Omnipotent i Omniscient de l'Ésser, ocultant-se voluntàriament de La seva Presència, entre les branques de la il·lusió terrenal. El segon és el que busca la Llei i troba la Gràcia, però sense arribar a la plenitud



d'aquesta, lliurant-se així del pecat, del mal i de la mort, o sigui, assolint la redempció o regeneració: és el que lluita contínuament entre el Bé i el Mal, triant el primer, però estant encara subjecte al domini del segon, combatent-lo amb l'ajuda d'aquell, del costat del qual resoludament s'ha posat.

Els simbolitzen els patriarques, i en particular Noè, el ternari Abraham-Isaac-Jacob, després el poble triat en les seves diferents etapes històric-llegendàries, i finalment Joan com precursor de l'home nou Jesús, el seu baptisme i la seva penitència. Tot l'Antic Testament, així com les llegendes històriques dels altres pobles, indiquen aquesta llarga transició evolutiva entre l'home primitiu caigut en la ignorància, arrel de tots els seus mals al desobeir la Veu del seu Principi Espiritual Animador, i la profètica esperança de l'Home Nou, reintegrat en la Gràcia de In Veritat, com fruit de la seva recerca del Principi Intern de la Vida --la volta del fill pròdig a la Casa del Pare i les seva exemplar obediència.

En el primer home domina la ment subconscient desenvolupant-se especialment les tres primeres facultats, les quals corresponen a l'olfacte, al gust i a la vista i als tres fills d'Adàn: la percepció o Caín, que conrea els fruits de la terra, la imaginació, o sigui, Abel, que pastura les ovelles (imatges mentals) oferint a Jehovà (l'Ésser) "del seu gruix", i la memòria que representa Set, el que està o roman rebent i perpetuant l'herència dels seus germans.

La imaginació, el més elevat dels tres, és la facultat més alta en l'home primitiu, dominat gairebé enterament per la sensació que sovint mata a aquest germà, la vida del qual no pot ser estable i duradora fins que l'home no ascendeix a una fase superior, aquella que domini la ment conscient, sobreposant-se als instints d'una vida prevalentment animal.

El diluvi representa la primera fase de encreuament o passatge de l'home instintiu o hílic a l'home psíquic o racional, que reconeix i accepta la Llei de la Justícia. Aquest home és Noè o Noah l'home novus, o sigui, la Intel·ligència (Noús) que construïx l'arca (el nom de la qual hebraic tebah es troba en les vàries ciutats que van ser anomenades Tebas) en la qual descansa reunint tots els seus pensaments (els animals) i se salva de les aigües que indiquen el domini passiu dels instints. El mateix Noè, que ha estat també identificat amb Dio-nís (Zeus Nysos), el déu llíber o Llibertador, és aquell que planta la vinya (l'Arbre de la Vida) i amb el qual Déu fa el seu pacte perpetu per mitjà de l'arc en els núvols, imatge de la Intuïció o Inspiració (Iris) missatgera entre el Cel i la Terra (Gen., IX).

Els seus tres fills són les tres facultats principals de la ment conscient, que es troben per sota de la mateixa Intuïció, i corresponen als sentits de la vista (Cam), del tacte (Sem) i de l'oïda (Japhet): la imaginació la calor de la qual (kham significa pròpiament cremar) anima la ment, i sovint la desvia , delectant-se a contemplar el mal; el judici (shem significa nom o signe), que li fa reconèixer el just; i la compressió, (yaphet és veu del verb phet, "obrir, descobrir, persuadir") que obre en la ment el camí de l'abstracció i li fa reconèixer el Bell i la veritat. També corresponen Sem a la Síria i a l'Orient Cam a l'Egipte i al Sud, i Japhet a la Grècia i a l'Occident: el judici es fa naturalment estret i iconoclasta, avorrint les imatges que per a ell representen el camí o de la perdició; però la comprensió les rehabilita i se serveix d'elles com símbols materials d'idees espirituals.

PASSATGE DEL MAR ROIG

El passatge del mar roig constituïx un segon encreuament simbòlic, anàleg al diluvi, com aquell destinat a formar al poble triat de la Llei i de la Veritat. Moisès és l'home salvat de les aigües com Noè, que escolta la veu de Déu per mitjà de la naixent facultat de la



Intuïció, que li parla sobretot damunt del cim de la seva pròpia elevació, dictant-li la llei que ha de governar el seu poble (els seus pensaments i les seves accions) i conduir-li a la terra promesa, que és el domini del Bé i de la Veritat.

Així com el diluvi indica la superació de l'estat de passivitat o inèrcia tamàssica, que representa el domini de la ment subconscient o hílica, en el passatge del Mar Roig veiem l'anàloga superació del domini rajàssic de la ment conscient o psíquica, animada i dividida pels seus propis desitjos, passions i ambicions (els egipcis), per a arribar a la terra promesa (estat sàtvic) en la qual ha de manifestar-se la Inspiració Profètica, anunciant i alimentant la messiànica esperança del Regne de la Veritat en la seva divina Plenitud.

Per tant, mentre el diluvi simbolitza el passatge de l'home hílic a l'home psíquic, el Mar Roig indica la transició d'aquest al pneumàtic, de la inquietud rajàssica a la pau i harmonia sàtvica, que representa especialment des d'aquest punt de vista, la ciutat de Jerusalem, sacrificant-se l'anyell, com emblema de la Voluntat que ha de ser mansa i submisa a la inspiració.

En el sacrifici del boc veiem doncs un símbol de la mateixa superació del domini tamàssic de l'instint i de la vida purament animal; en el de l'anyell o del boc hi ha un igual símbol del sacrifici de les tendències rajàssiques que són les que regeixen d'ordinari la ment i permeten el seu desenvolupament. Aquests dos es completaran més endavant amb el tercer, el sacrifici de sí mateix sobre la creu de la passió individual, quan la mateixa personalitat purificada ha de ser superada, en quan domini de la il·lusió de la seva pròpia existència separada, perquè la individualitat pugui manifestar-se en la seva Divina Realitat com fill del Pare.

En aquest home pneumàtic domina la Ment Espiritual amb les dues facultats superiors (Sem el Judici i Jafet, la Comprensió) de la ment conscient, que s'uneixen a la tercera, o inspiració que correspon al sisè sentit, per mitjà del qual Jehovà (l'Ésser) fa palès la seva més sàvia Voluntat. Per aquesta raó ajña, seient d'aquesta facultat, es diu anomenar-se així per rebre's aquí el comandament del Gurú.

L'obediència a aquesta veu, és la que guia novament a l'home en la senda de la redempció o regeneració, de la qual l'havia allunyat la desobediència adàmica, quan l'home primitiu va preferir escoltar la veu de la serp (Il·lusió Perifèrica) o percepció, parlant a la seva companya (la Ment). Així com aquesta última ens conduïx en el tamàssic domini de l'error i de la il·lusió, aquella ens dóna la capacitat i el poder de superar aquest domini, sortint del mateix com Israel d'Egipte i Teseu del Laberint, després d'haver vençut o matat al Minotaure, l'home animal.

Seguint les seves pròpies tendències rajàssiques, l'home com Teseu s'allunya de la Intuïció Salvadora (Ariadna), doncs aquesta solament pot ser veritable esposa, o sigui, companya constant de qui, com Dionís, sàpiga afirmar i fer palès el seu origen i naturalesa diví. No és suficient escoltar-la alguna vegada, buscant el seu auxili en les dificultats, sinó que cal obeir-la fins que es faci la facultat inseparable de la intel·ligència individual.

LA REDENCIÓ CRÍSTICA

El tercer encreuament, que representa la tercera línia de Triple Creu, és emblemàtic de la redempció crística, per mitjà de la fixació del mercuri (la pròpia Crucifixió) que produeix la transmutació del satva inferior en superior.



Mentre el primer encreuament (simbolitzat pel diluvi, ) es complix principalment en la regió abdominal, i el segon (passatge del Mar Roig) en el domini rajàssic que representa la regió toràcica, el tercer té el seu lloc en el cap, com seient sàtvic de la intel·ligència i de les seves facultats superiors. Per tant, és el fruit madur d'un nou i més elevat criteri, d'un més alt i profund discerniment de la Veritat, aquell discerniment que ha sabut demostrar-se superant les tres temptacions típiques del principi de la il·lusió (Mateu IV): a servir els poders espirituals a les necessitats materials i a la satisfacció dels instints animals, a la vanitat de la ment inferior, i a l'ambició personal.

La crucifixió es troba igualment precedida per l'ascensió i transfiguració sobre el munt Tàbor, apareixent el Crist, com Home Diví, en la seva pròpia celestial elevació, entre les dues facultats superiors que han estat guies d'Israel: la comprensió de la Llei (Moisès) i la intuïció de la Veritat (Elies), quedant així distanciades les altres facultats (els deixebles que li havien seguit fins a la muntanya).

Aquests també li deixen en el Calvari (o lloc de la calavera), doncs si bé coneixen a la personalitat (Jesús) a la qual pertanyen, no saben ni veuen la necessitat que aquesta hagi de ser transcendida i superada en l'afirmació de la Naturalesa Divina o cristificació. Doncs "l'hora ve que el Fill de l'Home (aquell que ha crescut evolutivament de totes les facultats humanes) ha de ser glorificat ... I si jo fos aixecat de la terra, a tots portaré a mi mateix", (Juan XII, 23-32).

Aquesta hora no pot ser allunyada, "mes per això he vingut en aquesta hora", (Id. 27), resultant de la convergència de tots els anteriors esforços evolutius.

Quan arribi l'hora, per la seva pròpia maduresa interna, el resultat de tots aquests esforços ha d'establir-se durablement o fixar-se d'una manera permanent en la consciència de l'Etern que només pot donar la Immortalitat Veritable: no és suficient identificar-se temporalment amb aquesta consciència per mitjà de la Comprensió i de la Intuïció (Moisès i Elies) com succeïx en la transfiguració. Aquest èxtasi momentani de per si mateix profetitza i fa inevitable el perfecte compliment, el Nirvikalpa Samadhi, necessàriament precedit per graus diferents de Savikalpa Samadhi. .

Cal fixar aquest Mercuri de la realització transitòria del Diví, o consciència còsmica, en la forma permanent de la mateixa, quan aquesta s'establix per a sempre a la dreta del Pare, en la superació definitiva del domini contingent del Temps i de l'Espai, participant enterament de La seva Glòria o Poder; i això només pot assolir-se en la perfecta sizígia del Present amb l'Etern i de l'aquí amb la Omnipresència, que la pròpia Creu simbolitza.

Aquesta completa superació de tota limitació exterior com interior, encara que ens sembli ara com Meta molt llunyana, es troba, no obstant això, formada i ve de per si mateix natural i gradualment de totes les petites successives superacions que ens esperen a cada moment de la vida sobre la creu de la nostra pròpia sendera evolutiva. Tot moment, condició i circumstància és l'hora justa i propícia per a la nostra superació d'un error, falsa creença o limitació mental, que hem heretat del nostre passat, sobre la qual ara hem de pujar, per a acostar-nos sempre més a Allò que en i des de l'Eternitat ens espera.

Tot allò que es diu maduració del karma en una determinada condició objectiva, és la nostra oportunitat actual per a ascendir superant internament l'estat de consciència en que tingué la causa, i que només ens ho porta i li dóna poder sobre nosaltres, per mitjà de la crística realització del nostre Ésser Diví (la Imatge de Déu creada en el principi) que ens fa transcendir aquesta consciència de la imperfecció, destruint-se al mateix temps, o redimint-se la seva causa i els seus efectes.



LA SENDERA KÀRMICA

La línia horitzontal de la Creu és també l'emblema del karma que, a cada moment de la vida, creua la nostra sendera, que indica la línia vertical. El encreuament de les dues línies representa l'hora i el lloc més propicis per a trobar la Paraula o Logos de la Realitat, que ens és donat el privilegi de reconèixer en una forma sempre més perfecta i elevada; i aquest reconeixement que es verifica dintre de la nostra pròpia consciència és el botó de la rosa, la florida de la qual, manifesta plenament aquesta Veritat en el nostre món causatiu intern i en el món exterior dels efectes .

És doncs, un error considerar el Karma como càstig, o simplement la sanció de la Llei de Justícia pels nostres esgarriaments, errors i pecats, que es paguen exigint-nos l'ull per l'ull i dent per dent. Considerat des del seu punt de vista elevat, el Karma és la Llei de l'Ordre i de l'Harmonia Universal, expressió de la Divinitat com Amor, que ens ajuda a superar progressivament les nostres faltes, els nostres errors i imperfeccions, i a manifestar els nostres poders i possibilitats latents en un grau sempre més ple, complet i perfecte. En altres paraules, el Karma no és una Llei o destí cec, sinó una expressió de la Infinita Saviesa i de l'Infinit Amor, i per tant, complement indispensable del nostre camí, en cada etapa progressiva del mateix. I també la necessitat i el mitjà del progrés mateix, que es troba constituït per una sèrie successiva de superacions.

Tot error ha de ser superat en el més ple coneixement de la Veritat, tot pecat en la sempre més pura i perfecta realització de la Vida Divina en nosaltres, tota deficiència en la corresponent Plenitud, tota imperfecció en un grau de Perfecció més elevat, tota desharmonia en l'Harmonia més Íntima i completa, tota limitació arribant a la condició interna que cessa d'existir, tot mal i consciència d'aquell, en l'estat intern que reconeix la seva inexistència, des del punt de vista de la Suprema Realitat, i ho supera realitzant la qualitat d'aquesta que és el Bé, Infinit i Omnipresent.

Ara, el Karma, que com l'ombra projectada per la nostra personalitat, ens segueix constantment en la Sendera que il·lumina la Divina Saviesa, té precisament l'objecte d'ajudar-nos a reconèixer els nostres errors i deficiències i superar-los. En altres paraules, al presentar-nos una determinada condició negativa, o alguna circumstància particularment desagradable --resultat dels nostres pensaments, desitjos i accions passades-- ens oferix la necessària oportunitat de superació, i solament serà satisfet quan complim amb la Llei, superant en definitiva les deficiències internes que ho van produir.

Per aquesta raó, una mateixa experiència segueix repetint-se contínuament en la vida, així com un estudiant repeteix la mateixa classe o la mateixa lliçó, fins que no hàgim après a enfrontada satisfactòriament complint amb els requisits interns -- qualitats del



caràcter i actitud del nostre propi ésser-- que necessitem adquirir i manifestar per a poder anar endavant. Doncs el camí estarà obstruït (per aquests errors o deficiències nostres), fins que hàgim superat les imperfeccions corresponents, o polit aquelles asprors de la nostra pedra; i també si fem marrada, o momentàniament s'allunyen de nosaltres, tornarem a trobar-los amb seguretat atès que "no passarà un iod (ni una iota) de la Llei fins que tot no sigui complert”.

A més del karma individual, propi de cadascun de nosaltres, hi ha també un karma col·lectiu, comú a grups mes o menys extensos d'individus, que estan embolicats en ell segons participen de les deficiències i imperfeccions, errors i falses creences d'aquelles particulars agrupacions. Aquest darrer es classifica en sis espècies o cercles successius que es troben l'u dintre de l'altre, fins arribar al karma individual: mundial, racial, sub-racial, nacional, comunal i familiar.

Cadascuna d'aquestes espècies, naturalment influència i relaciona sobre l'altra, i tota solució, superació i composició harmònica que es verifiqui en els grups menors repercuteix en els majors i contribuïx al millorament i al progrés de tot el conjunt. Doncs, la clau de tot, la base i el principi de la resolució i del progrés del karma col·lectiu, sempre es troba en el karma individual: la superació que faci particularment qualsevol component d'un determinat grup, ajudarà a la superació dels altres membres i de tot el conjunt, i igualment dels altres grups i de tota la humanitat.

Per això va dir Jesús: Si jo fos aixecat de la terra, a tots portaré a mi mateix. Per tant, cap esforç es perd: tot progrés que faci un individu en la seva pròpia sendera ajudarà al progrés de tots els homes.

EL PRINCIPI REDEMPTOR.

Cadascú ha d'esforçar-se individualment, en la seva pròpia sendera kàrmica --la sendera de la vida i del progrés, creuat en cada pas pel karma madur treballant per a la seva pròpia salvació de l'error, del mal i de la mort. I, no obstant això, aquest esforç no ho fa enterament de si mateix i per si mateix, sinó més aviat, relacionant-se íntimament i cooperant harmònicament amb el Principi del Progrés i de la Superació, de la Salvació i de la Redempció.

Aquest Principi és el Crist Còsmic, la Vida Divina que transcendeix totes les limitacions de la matèria, estimula i anima en l'home el desig del progrés, i li ajuda, li conforta, li guia i li sosté en el seu camí ascendent; és igualment Hiram, la Vida Elevada de l'Home Universal, l'Arquitecte de tot progrés, en harmonia amb els plans ideals de la Divina Saviesa, En el poema hindú, conegut com el Bhagavad Cita o Cant del Benaventurat, es troba simbòlicament personificat per Krisna, que guia el carro de Arjuna, li conforta, aclareix els seus dubtes, i li indica a cada moment el camí recte del deure, sobre el qual únicament poden trobar-se el progrés, la pau i la felicitat veritable.

L'existència i l'activitat d'aquest Principi Salvador, ens explica la doctrina ortodoxa de l'Església sobre la redempció de l'home, per la mística virtut del sacrifici i de la sang del Redemptor. És clar que aquesta doctrina, literalment personificant el Crist en Jesús i el sacrifici en la mort sobre la creu que ho representa simbòlicament --com expiació que aplaca la Llei sense necessitat d'esforços per part de l'home-- no pot de cap manera ser intel·ligentment creguda ni acceptada.

Però, si darrere del símbol busquem la Divina Veritat que tanca, darrere del Jesús històric i del seu sacrifici exemplar, veiem al Crist Còsmic, que al·ludeixen principalment els



escrits de Joan i de Pau, com Principi de la Redempció, Regeneració o Salvació, amb l'ajuda i per mitjà de la qual únicament aquestes poden assolir-se, i que, per altra banda, de cap manera exclou, sinó que fa indispensable l'esforç individual de l'home en el sentit del seu necessari reconeixement i cooperació.

És, doncs, cert que la redempció individual i la salvació col·lectiva de l'home i de la humanitat de la culpa adàmica --o sigui, la caiguda de l'home primitiu ignorant i sensual, en l'error, el mal i la mort, per la seva desobediència a la Llei de la Vida Interna, escoltant la il·lusió externa-- només pot verificar-se per mitjà del Crist i de la seva sang, o sigui, reconeixent aquest Principi i La seva Vida Perfecta en nosaltres, i cooperant voluntàriament amb el mateix, en el procés de la regeneració, la perfecció de la qual, només pot lliurar-nos dels efectes de la caiguda adàmica. Però, es tracta del Crist Vivent, com Principi Etern i Omnipresent, del Logos o Verb Diví (la paraula que cerquem), al que no cal buscar entre els morts, per sublim i exemplar que hagi estat la mateixa mort.

El Mestre que particularment ens indica al Crist, pot molt bé simbolitzar-lo, per haver-se íntimament identificat amb la seva pròpia consciència amb aquest Principi. Però quan ens parla des del punt de vista d'aquesta consciència i de la seva realització, hem d'entendre i destriar les seves paraules, i no confondre, per exemple, el cos i la sang del Principi Crístic (o sigui, la Substància del Logos i la seva Vida Perfecta, per mitjà de l'assimilació espiritual de la qual, s'efectua la regeneració individual) amb aquells de la personalitat física que ens els fa reconèixer.

Aquest Principi és universal i impersonal, comú a tots els homes i a tots els éssers, encara que naturalment no tots siguin igualment capaços de reconèixer-lo, realitzar-lo i manifestar-lo. L'home progressa segons com arriba a reconèixer-lo en el fur íntim del seu ésser, superant la il·lusió de la personalitat adàmica amb tots els seus errors, faltes, deficiències o pecats. "Perquè de la seva Plenitud agafem tots", (Joan 1, 16), i "a tots els que el van rebre (iniciant-se i combregant en la consciència de la seva Presència), els hi donà potestat de ser fets fills de Déu (realitzant interiorment la Imatge Divina del seu ésser) ... els quals no són engendrats de sang, ni de voluntat de carn, ni de voluntat de baró (ni per la vida ordinària, ni per l'herència carnal, ni per la voluntat personal), mes de Déu (l'Ésser Veritable i Etern en nosaltres", (Id. 12-13).

El sacrifici del Crist no és el sacrifici particular d'un home, encara que Mestre i Diví, sinó que és el sacrifici diari i universal de la Vida Divina i de la seva pròpia inherent perfecció, en cada home, en cada ésser i en cadascuna de les seves manifestacions comparativament imperfectes. Per aquesta raó pot dir-se d'aquest Principi, (Isaïes, 53): "Certament va dur ell les nostres malalties, i va sofrir els nostres dolors ... ferit va ser per les nostres rebel·lions, mòlt pels nostres pecats." i en aquest sentit és l'Anyell de Déu, que contínuament es sacrifica pel món, duent els pecats dels homes i redimint-los amb la sang de la seva Vida Perfecta.

I és igualment la mística rosa, que es troba i floreix sobre cada pas de la Creu Kàrmica en la sendera de la vida, i que d'aquesta manera realitza la nostra progressiva redempció i salvació del principi negatiu de la Il·lusió que és la causa del mal en totes les seves formes.

EL NOU NAIXEMENT No obstant això, d'aquest sacrifici de l'Anyell de Déu, o sigui, de la Plenitud del Pleroma que s'expressa per mitjà del Crist en la Creu de la manifestació contingent, per a redimir-la i reconduir-la al Pare --de manera que el relatiu combregui constantment amb l'Absolut, en el punt que es creuen l'Espai i el Temps--, no pot l'home rebre benefici efectiu, sinó en proporció de la seva conscient acceptació.



No s'ingressa en el Regne dels Cels, sense fer l'esforç necessari. Aquest esforç de cap manera consisteix en alguna violència exterior, o en obres dirigides cap a un objecte exteriorment manifest; sinó més aviat en el més simple i complet abandó d'un mateix a la Saviesa Infinita i a l'Amor Omnipotent del Principi Redemptor. Aquest abandó del (que és) personal a ho Impersonal, del limitat a l'Il·limitat, de l'imperfecte a la Perfecció mateixa, i del relatiu a l'Absolut, és molt distint de la simple i passiva acceptació del mal o de qualsevol altra condició negativa com a tals; i també ho és del passiu abandó que un pot fer de si mateix als seus vicis, hàbits o tendències inferiors, o bé a alguna entitat estranya, visible o invisible, com succeïx en el hipnotisme i en la mediumnitat.

Aquestes últimes són diferents formes del que es diu en els Evangelis possessió demoníaca, sent igualment posseït per un dimoni inferior qui se subjecta o es fa passivament influenciar per altre ésser o personalitat estranya, o simplement pels seus propis vicis, errors, falses creences, pensaments negatius i tendències inferiors. Tots aquests dimonis han llançar-se fora del domini conscient, com subconscient, per a recobrar la normalitat, en la qual únicament, després d'haver dominat l'inferior, és possible reconèixer el superior i posar-nos a les mans de l'únic i suprem daimon, segons ho entenien els grecs filòsofs i iniciats, i que, encara que homònim, és tan distint dels dimonis inferiors com ho és l'Esperit dels esperits i la Llum de les tenebra.

Per a aquest abandó, que ens duu al nou naixement en Crist del que parla Sant Pau, permetent-nos "menjar el pa del regne dels Cels", asseient-nos "amb Abraham i Isaac i Jacob" (o sigui, ingressar en el coneixement de la Realitat, establir-nos fermament en la consciència de la mateixa, al costat de tots aquells que igualment l'han realitzat, i assimilar i gaudir els seus beneficis), precisa deixar d'un costat o subordinar tots els assumptes purament terrenals o consideracions materials. El ric --en possessions, dominis o coneixements-- ha de fer-se pobre en esperit, en el sentit que ha de cessar d'estar lligat per totes aquelles coses que, pertanyent al relatiu, (i) l'impedeixen la plena i perfecta realització de l'Absolut; això no significa que un hagi necessàriament despullar-se materialment del que posseeixi o hagi adquirit, si és que aconsegueix igualment el perfecte desenganxo espiritual, per al qual, la mateixa despulla material només pot servir com mitjà.

Com en la paràbola del Convit (Lluc XIV) està tot aparellat des de l'Eternitat; no obstant això , els convidats tenen tots alguna raó exterior que els impedeix en el moment just, acceptar la invitació i gaudir els beneficis del Regne. Qui té la nova "hisenda", qui les "cinc jous de bous", mentre un altre té la dona, o sigui, la personalitat, amb la qual acaba de casar-se. Per tant, els que s'asseuen a la taula són "els pobres, els manxols, i coixos, i cecs" tots aquells que han de buscar el regne per alguna necessitat o falta exterior, que no tenen altra manera per a satisfer: els pobres de salut, com de substàncies, de judici i de falta de control sobre les circumstàncies; els mancs per falta de comprensió, els coixos per fe deficient que els fa vacil·lar en cada pas, i els cecs que no coneixen encara la llum de la Veritat. Heus aquí set varietats de necessitats espiritual i materialment, la fam de la qual, els fa acceptar la invitació del Regne.

Així doncs, "qualsevol que no porta la seva creu, i ve darrer de mi" (segueix el Camí de la Llum, portant-se la creu de la seva pròpia ombra kàrmica, i buscant la solució espiritual dels diferents problemes materials que aquesta en cada pas li presenta), i "qualsevol de vosaltres que no renuncia a totes les coses que posseïx" (que no tingui el discerniment necessari, per a comprendre el caràcter transitori i il·lusori de totes les possessions externes), "no pot ser el meu deixeble", (Id., 27 i 33). "Bona és la sal (el Discerniment); més si encara la sal fos esvaïda amb què se salarà? Ni per a la terra, ni per al muladar és bona" (Id. 34 i 35).



L' "AIGUA" I L' "ESPIRIT"

El mateix nou naixement, com ja ho hem dit altres vegades, ha d'ésser d'aigua i d'esperit (Joan III, 5), a diferència del naixement ordinari, que únicament procedeix de la carn, o sigui, del domini corruptible de lo transitori. Aquí tenim expressat el Gran Misteri de la Regeneració, segons l'entenen i s'esforcen per realitzat tots els veritables Rosacreus. Doncs: el que és nascut de la carn (del format o transitori), carn és (és forma transitòria); i el que és nascut de l'Esperit (del bufo de l'Eterna Realitat), Esperit és (participa d'aquella Realitat, àdhuc dintre del propi domini carnal i contingent)", (Id, 6).

La mateixa aigua i el mateix esperit s'esmenten com principis essencials en l'inici del Gènesi: "i l'Esperit de Déu es movia sobre la feix de les aigües", (I -2). Així com “l'Esperit" és l'essència o principi de tota activitat i de tot moviment (doncs, sempre es tracta en tot cas d'una forma d'inspiració), com ho veiem en el seu símbol sensible, el vent, que el seu bufo anima i mou tota la naturalesa, i també en la respiració de l'home, de la qual és el principi energètic animador (en sànscrit prana significa igualment "expiració, respiració, força vital" i força en general); així igualment, l'Aigua és la substància eterna, i eternament amorfa, de tot ho que pot fer-se d'alguna manera sensible per a nosaltres, exterior com interiorment: les seves ones són precisament les que formen tot ho que apareix com idea, pensament, emoció, paraula, acció i coses externes. Aquestes ones són produïdes pel "bufo" de l'Esperit, que es mou constantment per sobre de "les aigües".

Aquesta Substància Amorfa (que és la matèria primera dels alquimistes), encara que exteriorment variable, i per tant, inassequible com el Proteu mitològic, és interiorment invariable i permanent en el seu propi estat, sense que pugui sofrir variacions de cap naturalesa. Aquest doble aspecte correspon simbòlicament a les dues fases fonamentals o cares de la Lluna, i en el llenguatge gnòstic correspon a la Sophia fora i dintre del Pleroma, o sigui, respectivament, en la seva aparença i en realitat.

En el seu caràcter permanent és el "esperma" o llavor de tot el que pot produir-se: allò que conserva eternament la memòria, l'essència i les característiques de tot el que ha existit, i igualment conté, a l'estat latent i profètic, tot el que, pot existir i existirà, i que es farà manifest, com rosa de la Vida, en la creu de la seva contingència. Des d'aquest punt de vista, les aigües corresponen al Pare, i l'Esperit, que és el principi del moviment o shakti, a la Mare del manifest;. i efectivament, en la simbologia hindú es representa la unió divina, precisament com ho indica el versicle citat del Gènesi, amb la Mare activa sobre el Pare.

La mateixa Aigua ha de convertir-se en vi o sang, perquè es compleixi el Misteri de la Regeneració; i igualment l'Esperit, per mitjà del Verb que ho expressa, ha de fer-se pa o carn. Aquesta és el veritable sopar dels rosacreus, per mitjà del qual, es verifica, individual i místicament, la transsubstanciació, quan el "aigua" de la vida ordinària, s'espiritualitza per l'Amor de la Mare Divina, es sublima i manifesta la quintaessencia vital, que la converteix en el preciós "elixir" que és el Nèctar de la Immortalitat; igualment el "bufo" del respir ordinari, realitza en si mateix el verb vivent de Déu, que ho converteix en Pa de la Veritat, que és consciència de la Realitat, i per tant Ambrosia i pedra filosofal.

LES AIGÜES" VITALS

Així com hi ha una sola Realitat, espiritual també en la seva expressió externa més



sensible i aparentment més grollera, així també la totalitat de l'ésser de l'home (en el seu triple aspecte físic, psíquic i espiritual o pneumàtic) és una sola i mateixa realitat indivisible en la seva més plena i perfecta expressió terrenal. En altres paraules, el mateix cos de l'home és Esperit, encara que en un grau o octava vibratòria diferent que la seva "psiques" i dels que es diuen ordinàriament els seus principis i vehicles superiors: les mateixes "aigües" i el mateix "esperit" formen el Atma i el cos carnal.

Aquestes aigües i aquest esperit, divins igualment per la seva essència, i que igualment produïxen la generació i la regeneració, no cal buscar-los molt lluny: es troben aquí, en el nostre propi cos terrenal, i el que ens falta és reconèixer i realitzar --elevant-la en la seva seu pròpia Infinita Potència, ordinàriament latent-- la Divina Essència, la plenitud de la qual, ha de fer manifesta la Vida Immortal en el cos, "perquè és menester que això corruptible sigui vestit de incorrupció, i això mortal sigui vestit d'immortalitat ... llavors s'efectuarà la paraula que està escrita: xuclada és la mort amb la victòria"(Cor.XV,53-54).

Les Aigües de la generació divina tenen el seu corresponent orgànic en el producte de les glàndules de secreció interna, especialment les glàndules sexuals, igualment en l'home com en la dona (testicles i ovaris). Aquestes glàndules són aquelles que elaboren el plasma vital com quintaessencia orgànica, de manera que constituïxen, com un reflex o expressió inferior de les Aigües primeres, i per tant, permeten la transmissió i continuïtat de la vida orgànica, i la seva relativa perpetuïtat, a pesar de la mort o destrucció inevitable de totes les formes orgàniques que es cristal·litzen, s'assequen i degeneren en la senilitat, quan faltin o siguin deficients aquestes "aigües" renovadores, que han d'humitejar-les i penetrar-les constantment, perquè es conservin la joventut i la frescor.

En aquestes aigües, per mitjà de la seva conservació, purificació i sublimació es troba precisament la base orgànica primera del procés de regeneració, que és la mateixa Gran Obra hermètica, doncs en elles realment confluïxen els quatre rius de la vida física, psíquica, mental i espiritual, que reguen el nostre propi domini edènic o residència terrenal.

Aquestes aigües constituïxen realment la síntesi de tot l'organisme, doncs d'elles es forma i en elles es dissol: quan cessin les aigües, cessa la base de la vida i sobrevé el que es diu mort orgànica. En realitat, són les aigües de la vida que han abandonat la seva llera, i li deixen "sec" i sense vida. A més, per l'expressada relació del Arbre de la Vida (que és la mateixa creu, com també ho és, en un sentit general, tot el cos ), amb els seus quatre arrels o corrents, també representa la creu aquestes aigües de vida en el seu doble aspecte sexual, i en la seva doble direcció: cap avall (o sigui, per a la generació) i cap a dalt (en la regeneració).

En el mateix marc simbòlic, pot el fluid seminal considerar-se com resultant i font dels altres quatre principals fluids orgànics: la linfa, la sang, la bilis i la llet, que al seu torn corresponen als quatre elements -l'aigua, l'aire, el foc i la terra- altre aspecte dels rius edènics.

De totes maneres, apareix evident la seva importància per a la perfecta conservació de la vida i el seu progressiu desenvolupament evolutiu. Per aquesta raó, en tots els temps, i més especialment entre els pobles aris, s'ha considerat la castedat com una de les virtuts necessàries per a assolir la plenitud de lá Vida Veritable; i particularment la no dispersió del fluid seminal, la seva purificació (per mitjà de la dieta més apropiada, essencialment vital i vitalitzadora, de la qual estiguin exclosos tots els elements que duguin en si el segell tamàssic de la mort i rajàssic de la passió), i sublimació (per mitjà de l'"esperit"), com els tres punts primers en el procés de regeneració, que simbolitzen els primers cops de la bateria del grau R.C .



Quan sigui convenientment purificat i sublimat, serà per a la mateixa persona "una font d'aigua viva que brolla per a la vida eterna" (Pegé hydatos alloménon eis Zoén aiónion (Joan IV-14)

EL "RESPIR DE VIDA"

Tant el grec pneuma com l'hebreu Ruh o ruah i el llatí spiritus tenen els dos sentits de "esperit" i de bufo o vent; precisament amb ambdós es troba emprat el primer en el mateix Cap. III de l'evangeli de Joan (versicles 5 i 8) en el Gènesi la paraula ruah apareix en el citat versicle 2 ( primer capítol, i en el versicle 7 del segon: "Formo doncs Jehovà (Qui és) a l'home de la pols de la terra, i alenà en el seu nas bufo de vida (Ruah Nephesh)." Aquesta paraula bufo hagués pogut traduir-se també esperit, vent o respir.

Aquest "bufo, esperit a respir de vida:' és doncs el mateix "bufo, esperit o respir de Déu que espirava sobre la feix de les aigües" al principi de la manifestació còsmica, i segueix fent-lo encara igualment en el Macrocosmos com en el Microcosmos: doncs si cessés un sol instant de bufar, l'u i l'altre desapareixerien, juntament amb el Temps que existeix, en les gargamelles voraces del Gran Drac o Serp de l'Eternitat.

Aquest bufo diví que està en nosaltres, a més de manifestar-se materialment en la funció respiratòria i en la circulació de la sang (hem vist com les dues estan íntimament enllaçades), és aquell que presideix a tot ritme de la nostra naturalesa psíquica i mental, i a més el que dóna a la nostra consciència el sentit del temps, i per tant l'existència dintre del mateix.

Aquesta paraula ruah és femenina en tots els idiomes semítics, i per tant, l'expressió "Esperit de Déu" equival exactament a la hindú Shakti o Brahmashakti; és la Mare per excel·lència, anomenada també Kali, femení de kala, "temps". Els pobles de la petita comunitat frigi-hel·lènica la van anomenar Reva o Cibeles, l'esposa de Cronos o Saturn, i és interessant el paral·lelisme fonètic entre Reva i Ruah, al costat del sentit propi del primer (corrent).

Ara, aquest Esperit o Alè de Vida, principi de tota inspiració física, psíquica i espiritual, que és el mateix prana dels ioguis de la Índia, en els diferents sentits d'aquesta paraula (principi de tot moviment o animació, espiritual i mental igualment com subtil i grollera), és el segon element essencial de la regeneració que ha d'ajuntar-se i obrar en perfecta harmonia amb les Aigües de Vida (manifestació fisiopsíquica de les Aigües primordials de l'Oceà de l'Ésser, primer element de la cosmogonia òrfica).

Respirar, en el significat més elevat d'aquesta paraula, és rebre la divina inspiració, o sigui, prendre part en el celeste Convit en que es rep i es menja o combrega el Pa de la Vivent Veritat, el Verb que es fa carn, i com a tal pedra fonamental de nostra Ekklesia individual, o pedra filosofal que per la seva presència efectua qualsevol transmutació de la inferior al superior, de la imperfecció evident a la Divina Perfecció latent en la primera com Eterna i més veritable realitat. És estimar a Sophia, la Celeste Saviesa i ser veritable filòsof.

Per tant, la respiració, com sadhana o pràctica de realització espiritual, segons l'entenen els ioguis, es troba molt lluny de ser l'exercici purament material, o accessori d'importància secundària, com pot considerar-lo qui no hagi assolit el discerniment de la seva naturalesa veritable. Com podria no ser espiritual, allò mateix que es manifesta en nosaltres, en la integritat del nostre ésser, o sigui, en tots els seus diferents principis i



elements, el propi Esperit de Déu, de manera que se'ns fa sensible física com a espiritualment? La pràctica o etapa del Ioga anomenada Pranayama, és doncs, rectament entesa, el sopar més veritable dels Rosacreus: aquella que més completament alimenta el cos, l'ànima i l'esperit, afavorint el triple discerniment de la Via de la Veritat i de la Vida. La Ambrosia que ese serveix en la taula dels déus i la pedra que transmuta totes les nostres imperfeccions, aquella mateixa de la qual, ha de néixer o brollar la rosa mística, i per la calor de la qual (el foc fill de la Mare Divina, que és l'Alè Sagrat o Esperit Sant) les aigües inferiors de la generació terrenal es converteixen en el Nèctar de la Immortalitat, l'Elixir de la Vida o de la regeneració espiritual.

PRANAYAMA

La paraula sànscrita pranayama es traduïx generalment "domini o control (yama) de prana”, entenent-se aquest últim tant com "respiració", que com el principi de la mateixa, o la força i energia primordial que en ella es manifesta produint-la, sent a més l'agent causant de tota vida, activitat i moviment. Uns altres la divideixen, tal vegada amb major encert, en prana i ayama, o sigui, l'extensió de Prana, atès que el Pranayama consisteix precisament a estendre i fer sempre molt profund i unitiu el ritme respiratori, fins al punt que pel seu mitjà s'arriba a la mística unió divina de Shiva i de Shald i, o sigui, el Principi de la Consciència i el seu Poder, que constituïx les dues polaritats suprema i profunda de l'ésser de l'home --els quals originen respectivament, el seu Atma i el seu cos-- i amb aquesta unió, quan hagi arribat a la perfecció, fent-se permanent, el complet alliberament (Nirvikalpa Samadhi, o Moksha).

Per a entendre, i estar en condició de practicar el mateix Pranayama, cal saber que al llarg de l'espina dorsal (en sànscrit Meru o Brahmadanda), que és el propi Arbre de la Vida en el seu aspecte físic, (en) l'asta de la Creu i la tija de la rosa, es troben els tres corrents vitals coneguds com Ida, Pingala i Sushumna, també simbolitzades de vegades amb els noms de rius de la Índia. Les dues primeres poden considerar-se com corresponents al Tigris i al Eúfrates, i la tercera a Cishón i Pishón alhora, pel seu doble caràcter ascendent i descendent.

Ida, anomenada també simbòlicament la Lluna, s'origina en la finestra esquerra del nas i acaba en el testicle ( o ovari) dret, corresponent al ric Ganga. Pingala, que correspon amb el Sol i el riu Yamuna, recorre de la mateixa manera de la finestra dreta a la part sexual esquerra. Sushumna, simbòlicament el Foc i el riu Sarasvati (deessa de la saviesa i esposa de Vishnú), uneix els dos extrems del Arbre: el vèrtex del cap o Brahmarandhra, i la seva base, on es troba la Porta de Brahama (Brahmadvara).

Aquí es troba la Devi Kundali o Divina Shakti, el principi energètic Mare de l'Univers, que ha format el cos i ho sosté, a l'estat de poder latent, o sigui, en la més perfecta quietud o descans que representa una serp enrotllada en si mateixa (per aquesta raó se l'anomena Kundali o Kundalini), formant amb les seves espires set hemicicles en entorn del Lingam Sagrat, imatge del seu espós Shivabrahman o Principi de la Consciència de l'Ésser (Sat).

El propi Sushumna és triple, sent format per tres canals, rius o corrents (Nadi) que es troben l'u dintre d'un altre: el més exterior, tamàssic i de la naturalesa del foc (Vahnisvarupa), l'intermedi rajàssic i de la naturalesa del Sol (Suriasvarupa), el més íntim i subtil, anomenat Chitra o Chilrilli, de la naturalesa de la Lluna (Chandrasvarupa) i sàtvico.



Ida o Shashi és femení (Shaktirupa) i correspon a la meitat esquerra del cos, alimentant l'activitat constructiva de l'organisme, el mateix que la seva sensibilitat i intel·ligència, presidint particularment als 5 Jñanendriyas.

Pingala o Mihira és masculí (Raudratmika), correspon a la meitat dreta de l'organisme, a l'activitat destructiva i renovadora, presidint a la voluntat i a les seves Karmendriyas, i predominant en aquelles accions que requereixen més força i violència.

Aquest escalfa l'organisme i anima a l'activitat i al moviment, mentre el primer és parangonat al nèctar que ho refresca, rebent, calmant i harmonitzant l'impuls violent, i per si solament "destructor" del segon, fent-lo fecund i constructor. Els dos produïxen Kala, el Temps, doncs amb el seu flux ens donen la noció i consciència del mateix, mentre és el seu destructor, la serp que ho devora, doncs el seu flux ens precipita en la Consciència Eterna.

EL PODER DE LA SERP

Els tres corrents s'ajunten dues vegades, en la base de l'espina (en Muladhara, en l'arrel del Arbre de la Vida), i la mateixa s'acaba, amb la medul·la allargada, en el centre del cap (seient del lotus anomenat Ajñá). En el primer formen el Yuktatriveni, o confluència amb que es lliguen; en el segon el Muktatriveni, aquella que es lliuren o deslliguen.

L'activitat ordinària de l'organisme i la vida del mateix, i en el mateix, tant en l'estat de vigília (Jagrat ), com en el de somni (Sva pna ), es troben sostingudes, alimentades i fomentades pel flux altern de les dues corrents Ida i Pingala. Doncs és un fet fisiològic, des de temps remotíssims observat i estudiat en l'Índia, que general i normalment l'home respira d'un sol costat alhora pel nas; ara amb el dret, i ara amb l'esquerre. Atès que el just i perfecte ritme d'aquest flux s'alteri, sobrevé, segons les mateixes escriptures hindús, algun disturbi, una malaltia i la mort mateixa, quan aquesta alteració no es compongui oportunament.

D'aquí ve també un remei natural i senzill per a qualsevol classe de malaltia, que si més no alleujarà la Condició. Tancar amb el dit la finestra del nas que està fluint en excés ( més freqüentment es tracta de la dreta,) i respira per algun temps amb l'altra.

Aquests dos corrents són doncs les veritables (i no simplement simbòliques) columnes fonamentals del Temple de la Vida orgànica, atès que sostenen i permeten la seva activitat fisiologica la columna de la Força (Durga) i la de la Arlllonia (Lakshmi), mentre la Saviesa (Sarasvati) correspon a Sushumna. Totes les altres corrents menors (es conten



com 72 mil) deriven d'elles, presidint a les funcions orgàniques. En el símbol grec del caduceu tenim una gràfica representació de les mateixes, corresponent els caps de les dues serps a les finestres del nas i la bola alada del bastó central al centre psíquic més alt (Sahasrara).

Ara, totes els corrents indistintament, i l'activitat orgànica produïda per elles, en la seva totalitat, són l'expressió, com potencial actiu de la mateixa Shakti o Poder de la Consciència, que s'identifica amb l'Esperit Sant o Esperit de Déu. I aquesta mateixa Shakti es troba igualment (tan) en l'univers com en l'home (l'existència del qual sosté i fa possible com potencial actiu), també en un estat potencial latent o dormit, que es troba constantment al costat del primer, sent la base estàtica i la pròpia font inesgotable de l'activitat dinàmica d'aquell.

El seu lloc de residència en la nostra organització fisiopsíquica, es troba precisament, com ho hem vist, en el chakra que correspon al centre de gravetat del cos, i que és el més baix i la base dels altres. Allí s'obre la via règia, o sigui, Sushumna, que el seu extrem inferior (Brahmadvara) tanca amb el seu cap la serp enroscada que simbolitza a aquesta divina dorment.

Quan s'aconsegueixi despertar-la --fer actiu el seu potencial latent-- cessarà d'estar enroscada, i alçant-se sobtadament, es dirigirà cap amunt, al llarg de Sushumna, perforant successivament els cinc lotus intermedis que travessa (sent particularment difícils de passar, a més del primer, el del cor i Ajñá, on es troben els nusos --Granthi-- de Maia) fins a assolir el seient de la Pura Consciència, produint així en el iogui l'estat de Samadhi, o èxtasi sagrat que s'identifica amb el Diví, superant la il·lusió de la separació en les seves diferents formes.



Al despertar-se i pujar Kundalini, des de la base del tronc al cap, els lotus que deixa enrere de si, es dissolen progressivament, absorbint ella tots els seus poders, qualitats i funcions; per tant, cessa per complet tot gènere d'activitat orgànica en les regions corresponents, que perden calor i color prenent una aparença cadavèrica. Se suspenen la respiració i la circulació de la sang i tot el cos queda immòbil en la seva postura, en estat de catalèpsia: quan el Samadhi és complet, només pot reconèixer-se una lleugera calor en la coroneta .

Es tracta, no obstant això, d'una condició temporal, i al baixar novament Kundalini des del seient del seu Espòs Celestial (la unió de Shiva i de Shakti, o de la Consciència amb el seu Poder, es troba simbolitzada per la unió sexual) mentre reanima successivament els diferents centres, fa ploure a tot arreu la rosada del Nèctar benefactor (el Amrita), que s'ha produït per aquesta unió divina, que refresca i regenera l'organisme, fent-li partícip de la gaudida Beatitud, en la consciència o experiència de la Suprema Realitat.

COM ES DESPERTA

El despertar d'aquest Diví Potencial, és el resultat i el coronament de tota l'evolució de tots els esforços ascendents de la consciència individual en el seu camí de les tenebres a la llum, de la il·lusió a la realitat, de la mort a la immortalitat.

Kundalini és, doncs, la mateixa serp bíblica: "Més subtil que tots els animals, forces conscients del camp (la manifestació edènica), que Déu (l'Ésser o Realitat) havia fet", la qual, havent produït per mitjà de la sensació la il·lusió del material, es transforma després en la "espasa encesa que es regirava de tots costats (moció serpentina), per a guardar el camí del Arbre de Vida (Brahmádanda), (Gen. III).

L'alliberament del domini de la il·lusió material que resulta de la percepció (el centre de la qual és Muladhara, el lloc de la Serp), s'obté pujant en l'escala filosòfica, o sigui, desenvolupant les facultats que tenen el seu seient en els centres successius (que, com ho hem dit, són psíquics i espirituals, mes bé que materials), amb un procés de successiu, sempre mes completa i perfecta abstracció.

Al desenvolupament de la percepció segueix el de la memòria que fa la intel·ligència assimilativa, i després la imaginació que reproduïx internament la visió externa, guiant aquestes idees, Com un pastor les seves ovelles. Quan arribi el judici, que té el seu seient en el cor, i pot considerar-se com fill de la memòria (Set), l'home té consciència de si mateix i de la seva pròpia humanitat. Per aquesta raó Set va anomenar al seu fill Enos (enosh, significa "home, ser humà"), i "llavors els homes començaren a anomenar-se amb el nom de Jehovà (van dir-se conscients jo sóc) , (Gen. IV -26).

El centre del cor (que és en el Ioga el més important dels que es troben entre Muladhara i Ajñá, i (ve) després d'aquests, atès que conté també el lingam d'or), representa, per tant, en l'evolució a l'home humà, que hem vist simbolitzat per Set, en contraposició a l'home animal (Cam), i a l'home ari o superior (Jafet). Aquest últim ve a l'existència quan al judici s'uneix la comprensió, o sigui, el compàs a l'escaire com instruments geomètrics de l'Art de la Vida.

Aquí tenim dues fases importants en el procés d'abstracció: mentre la percepció (Caín) únicament s'ocupa de conrear les idees concretes (fruits de la terra), la imaginació (Abel) les pastura, la memòria (Set) les recull, les fixa i les conserva, les facultats superiors que



simbolitzen els dos noàquides, i també els fills de Isaac, són les que jutgen aquestes idees, les nomenen i les classifiquen, i formen així idees generals i universals de les particulars, abstraides del relatiu i contingent (la terra), esforçant-se constantment darrere de l'Absolut i Immanent (el cel). La torre de Babel i el somni de Jacob, representen dues imatges i dos aspectes del mateix esforç: la primera mor, pel fet que es pretén aconseguir aquest resultat sense abandonar la concepció material de la vida (els maons que representen idees concretes, escalfades per la imaginació); el resultat és que es confonen les llengües, o sigui, es perd la comprensió.

Quant a l'escala de Jacob, el resultat és molt distint; les idees abstractes, que representen els àngels, tenen les ales que els permet pujar, fent que descendeixin els arcàngels --les intuïcions que provenen del Cel de la Realitat-- i per mitjà d'aquest treball filosòfic, s'assoleixen una després de les altres, les dues facultats superiors: el discerniment del Real que ens sembla residir precisament en el domini celestial de l'abstracció; i la progressiva i sempre més completa identificació de la consciència individual amb aquell, que realitza l'estat de Samadhi.

Ara, aquesta torre i aquesta escala estan dintre de nosaltres: la primera és el nostre cos adàmic i la seva companya, la consciència del material; la segona és la nostra ment, amb les seves diferents facultats i capacitats, que ens dóna la facultat d'ascendir, i aquesta manera superar les limitades possibilitats d'aquell. La primera és la Creu, resultat i sender kàrmic de la vida, la segona (és) l'Estrella i l'esperança evolutiva que resplendeix sobre la creu i il·lumina el camí.

La primera és el Edèn, o sigui, la nostra residència en el domini de la manifestació; i la segona el Arbre de la Vida enmig d'aquest jardí, la pròpia Sushumna com mística escala en la torre del cos, o sigui, la càmera simbòlica que es verifiquen els treballs d'aquest grau. Quan aconseguim acostar-nos a aquest arbre, amb l'actitud de reverència que caracteritza el discerniment de la Realitat (primer i fonamental requisit del Ioga), la pròpia espasa serpentina de l'Eternitat Latent en el contingent, ens obre el Camí Ral que ens duu a la identificació amb el Diví. Llavors és quan aquesta mateixa Serp es transforma en la Verge Immaculada (Prakriti) que s'apareix al Fill Diví o Emmanuel, la Divina Imatge del nostre ésser i la seva perfecció inherent, segons es troba concebuda pel poder de la Realitat (Elohim ) .

I llavors la rosa veritable, floreix com Consciència de l'Etern, sobre la creu de la nostra existència contingent.

EXERCICIS DE PRANAYAMA

Després d'haver vist el costat intern, o sigui, la "fase consciència" del místic treball que desperta i fa ascendir la Divina Dorment, ha de dir-se quelcom del seu aspecte extern, doncs els dos són igualment espirituals quan es destrien en la llum de la Realitat.

Sent la respiració la més subtil i central, és sàviament aprofitada en la quarta etapa del Ioga, que s'ensenya a reglar-la i estendre-la, adquirint així un domini conscient sobre aquesta funció, i per mitjà de la mateixa, sobre els corrents que són les dues columnes fonamentals del cos, assolint-se així controlar i harmonitzar tot l'organisme fisiopsíquic, atès que la respiració és mental i espiritual, i no solament física.

El ritme harmònic dels dos corrents, conscientment dirigides per la Voluntat Individual, purifica i refina el cos i la ment, i d'aquesta manera afavoreix i duu naturalment, amb el



temps, al final despertar-se, sempre més complet i perfecte de Kundalini. La respiració així controlada, com també tot esforç mental d'abstracció i tota actitud de devoció i reverència cap al diví, estimulen sempre, de .alguna manera, l'activitat de Sushumna, doncs a la mateixa es deu tota inclinació espiritual, i igualment tota forma d'intuïció i d'inspiració veritable, quan quelcom d'origen transcendent i diví es presenta o descendeix d'improvís en el camp de la nostra consciència humana.

Per tant, ha de rebutjar-se tota forma d'ansietat o impaciència d'assolir, el més ple despertar-se d'aquesta força (i) la plenitud de l'èxtasi de l'Omnisciència. Al contrari, és necessari procedir i perseverar amb sàvia lentitud, mantenint amb la calor de l'entusiasme constant el foc natural, dolç i continu en el Atanor, en el que així es treballa en la Gran Obra. Tot ha de fer-se i aconseguir-se amb dolçor, equilibri i perfecta harmonia, evitant qualsevol violència i pressa, doncs els resultats podrien arribar a ser en definitiva destructius.

En altres paraules, es tracta d'escalar el cel, però no per a ser després llençats bruscament a baix, com Ícar al cremar-se-li les ales, sinó per a aconseguir establir-nos sempre més fermament en aquest estat, rebent del mateix la virtut operativa que, lluny de fer estèril aquest esforç, aconsegueix fer de tot el nostre ésser la vivent pedra filosofal que il·lumina el món i efectua onsevulla, en silenci fecund, el miracle de la transmutació, manifestant o fent palesa l'or natural o latent en tota cosa i en tota condició externa, o sigui, fent que en la creu de tota contingència floreixi la rosa que vessa, en entorn de nosaltres, el perfum exquisit de l'Eternitat.

Dit això, passem als exercicis pròpiament dits. Tots han de fer-se amb l'espina dorsal dreta, i amb la menor tensió, preferiblement en una de les dues postures Padmasana o Siddhásana (vegi's el Manual del Cavaller d'Orient), abans de qualsevol àpat. El moment mes indicat és el matí primerenc, un poc abans de l'aurora o quan el sol justament s'aixeca; en Orient s'aconsella repetir-los també al migdia, A la posta del sol i a mitjanit. Però això destorbaria notablement el ritme de les ocupacions ordinàries; per tant aconsellem l'exercici de Pranayama una vegada per dia, com primera cosa al llevar-se.

RESPIRACION ALTERNADA

El primer que ha de fer-se és respirar alternada i rítmicament, d'aquesta manera: havent buidat per complet els pulmons, tancar, comprimint-la amb un dit, la finestra dreta del nas, inspirant l'aire pel nas, únicament del costat esquerre, d'una manera lenta i contínua, omplint primer la part inferior i després la superior dels pulmons.

Una vegada omplert per complet els pulmons, tanqui's també la finestra esquerra, quedant un moment sense respirar moment sense respirar (però sense necessitat d'un esforç excessiu) meditant sobre alguna idea o paraula. Aquesta pot ser: Realitat, Bé, Perfecció, Harmonia, In nobis regnat Ille, o qualsevol altra que trii el practicant. En Orient s'aconsella l'ús de mantres que són l'equivalent de les nostres paraules sagrades.

Després, obrir la finestra dreta i emetre per aquella, amb flux harmònic i continu, l'aire inspirat, més lentament encara que la inspiració. Immediatament o després d'una curta pausa (tancant en aquest cas les dues finestres), inspiri's novament del costat dret, així com abans s'havia fet amb l'esquerre; després retenir l'aire, altra vegada, com anteriorment, i després emetre'l del costat esquerre. Així es comença novament l'exercici que es repetirà algunes vegades (és suficient dues o tres, per a principiar, creixent després fins a deu o dotze), procurant que sigui el més rítmicament possible.



Una vegada complert satisfactòriament amb els requisits anteriors, es pot donar altre pas cap a endavant. Consisteix això en reglar harmònicament el ritme respiratori, amb alguns monosíl·labs que es pronuncien mentalment sobre el ritme de la circulació de la sang, de manera que el ritme respiratori estigui d'acord amb aquest.

Pot prendre's com mesura el conjunt OM TAT SAT OM, format per quatre síl·labes, i que s'aprendrà primer a pronunciar rítmicament, de manera que cada síl·laba correspongui a la pulsació del cor.

Després es farà la inspiració mentre es pronuncia una (o dues) vegades el conjunt tetrasil·làbic; es reté l'aire amb les finestres tancades, pronunciant-lo (sempre mentalment) quatre (o vuit) vegades; i es fa l'expiració al pronunciar-lo respectivament dues o quatre vegades. Sempre el temps de la expiració ha de ser el doble de la inspiració, i el de la retenció el doble de l'expiració (quatre vegades la inspiració); quan es troba una pausa entre dues respiracions, o sigui, romanent amb els pulmons buits i les finestres tancades, aquesta serà la meitat de la inspiració.

La mateixa inspiració es diu en sànscrit Púraka; la pausa o retenció Kumbhaka; i la exhalación Rechaka.

Quan el ritme comença amb la inspiració sobre 4 pulsacions, es fa el Pranayama menor (Adhama); quan Puraka creix a 8 pulsacions, el Pranayama és mig (Madhiama); i quan es doblegui fins a 16 pulsacions (pronunciant 4 vegades el tetrasílab-mesura) s'arriba al Pranayama major o superior (Uttama).

Aquests mateixos noms es donen també als tres graus successius de realització, que naturalment no depenen únicament dels nombres, sinó també del progrés de la pràctica: en el primer es produïx simplement la respiració que purifica l'organisme; en el segon el cos tremola, sacsejat i animat per la moció vibratòria; i en el tercer grau s'aconsegueix superar la mateixa atracció de la terra, produint-se el fenomen que es diu levitació.

De totes maneres la pràctica, quan es faci igualment amb moderació i perseverança, de manera que sigui factor d'equilibri fisiopsíquic, contribuirà a elevar el ritme de la vida orgànica i espiritual, purificant a l'home de les seves escòries (les asprors de la pedra bruta) i fent-li superar en la consciència les condicions i estats indesitjables i negatius, fins que assoleixi aixecar-se per complet sobre la gravetat dels instints, les atraccions inferiors i lligams terrenals. Així, cavalcant l'àguila del seu propi pensament, s'apropa amb serenitat i fermesa a l'eterna i beatífica mansió de Zeus.

ALQUIMIA ESPIRITUAL

Per mitjà de l'aigua del plasma vital, provinent de la generació, i la destil·lació de la qual i sublimació --que es verifica automàticament quan el foc que ho escalfa és el pur ardor espiritual, en lloc de la flama de la passió animal-- és el mitjà i el vehicle de la regeneració; i de l'esperit que troba per mitjà de Pranayama la seva més harmònica expressió, el rosacreu s'inicia en els misteris de la veritable alquímia, doncs tota transmutació o obra exterior no és altra cosa sinó el parergó, o sigui, l'accessori (o obra menor) en comparació de l'Obra real (o Magnum Opus) que estreba en el perfeccionament integral d'un mateix.

En altres paraules, en aquesta més veritable alquímia --aquella que realment mereix el nom d'Ars Règia sinònim de Raja Ioga-- el rosacreu té en el seu propi cos l'atanor i la



matèria prima, i en les seves aspiracions el foc natural que obra sobre aquells i aconsegueix finalment reduir aquesta "matèria" a l'estat d'aura puresa espiritual, ennoblint i redimint integralment la manifestació individual, i acostant-la sempre més a la imatge i semblança de Déu que constituïx la veritable naturalesa Íntima i eterna de l'Ésser.

No ha de cometre l'error de considerar l'aigua i l'esperit (dels) que hem parlat en les seves expressions sensibles, com purs "mitjans materials" dels quals no hagi necessitat per a aconseguir un resultat "espiritual". A qui així (ho) cregués, li falta el discerniment de l'espiritual en el material, com essència i realitat del mateix; o sigui, l'ull singular (o advaita) que es fixa en l'Única Realitat i la percep en les seves aparences més oposades i diferents, a diferència de l'ull doble (o dvaita) de la intel·ligència que es basa únicament en la percepció material.

En el procés de conservació, refinament i sublimació del plasma seminal que té la missió de preservar l'existència igualment de l'individu i de l'espècie, i també en la base del progrés evolutiu de l'u i de l'altra, s'ha de veure, doncs, un aspecte i una expressió de l'essència primordial de la vida, que és l'esperma més veritable i universal, aquell mateix Oceà del Ser que en les antigues cosmogonies iniciàtiques apareix com principi primer de tota existència (anterior a l'espai i al temps), en el qual es forma l'Ou Còsmic, com element femení que concep i produïx la naturalesa espiritual i sensible.

I en el respir del nostre organisme l'Alè o Shakti de l'Ésser, que és altre aspecte del mateix Etern Femení Diví, que bufa en aquestes Aigües de la Vida Eterna, com principi arítmic pre-espacial de la doble corrent que origina l'aparença de l'Espai i del Temps, simbolitzada en la creu i en la tetrapotàmia edènica.

El nostre cos físic és el homunculus, o la conglomeració de matèria primera a l'estat natural (de pedra bruta), que es troba dintre de l'Ou o Atanor de l'ànima individual, l'ou microcòsmic que reproduïx al macrocòsmic, i que santifica simbòlicament el costum pasqual. I el foc que obra sobre la matèria primera, segons acciona sobre l'Ou- Atanor i l'escalfa, és aquell mateix que indica la paraula sagrada d'aquest grau: el sagrat foc que interiorment s'encén com l'Espurna que brolla del contacte de la consciència Íntima amb el Principi Redemptor, l'Anyell de Déu o Agnus Dei.

I l'alè és el mitjà que afavoreix dit contacte, el contacte del ritme orgànic amb la Divina Mare arítmica; és l'harmonia arítmica de la respiració, com el bufo en el fogó del atanor que manté constantment encès el foc igual i permanent, que es necessita en la Gran Obra. Cada inhalació correspon a la fase que, segons l'expressió citada del Gènesi, el propi Ésser dóna alé actualment en el nostre nas "el bufo de vida" del seu Diví Poder; durant l'estat de Kumbhaka, el mateix Alè és la Força que, havent estat anteriorment reconeguda (o assimilada) s'establix en nosaltres, realitzant la unió amb la seva contrapart o base estàtica i latent. I durant la fase de Rechaka, és quan la Vida i la Consciència Individual és atreta cap a la Còsmica, el Poder cap a l'Ésser que constituïx el seu propi centre d'origen i de gravitació, i l'ona calòrica del Foc Sagrat copeja suaument el Atanor, destil·lant i sublimant la "matèria primera" en aquell continguda.

LA ROSA FILOSOFICA

D'aquesta manera la "Saviesa fora del Pleroma", en el llenguatge de les escoles gnòstiques de Basílides i de Valentino, o sigui, la substància mental i material que duu en el seu sí el segell de la imperfecció, inherent a la manifestació de la Matèria Prima, quan



aquesta es troba encara en estat d'immaduresa (per no haver arribat a expressar la Plenitud i Perfecció latents de si mateixa) ve en íntim contacte, i assoleix identificar-se amb la pròpia "Saviesa dintre del Pleroma" que és l'Arquetip de la Perfecció Divina.

Aquest contacte es verifica per mitjà del Crist (el Principi Redemptor còsmic), quan la consciència individual ho reconeix i ho rep, i es fa així Jesús, o sigui, el Salvador i Redemptor de la seva pròpia expressió personal, la ekklesia de la ment i el temple (o obscuritat tamàssica) del cos, que és l'espòs (element o principi de Consciència, les aigües de la qual fecunden aquelles). La Saviesa Divina (dintre del Pleroma), esposa del Crist Còsmic, al ser reconeguda per la seva filla la Intel·ligència Humana (Saviesa fora del Pleroma) concep per obra d'aquest Esperit Sant (la seva pròpia Mare Divina) al Crist Individual en Jesús, quan aquest rep el baptisme de la seva identitat amb el Pare (o Crist Còsmic): "Aquest és el meu Fill estimat, en el qual tinc acontentament", (Mateu, III -17).

Llavors la Rosa del Pleroma (la Perfecció i Plenitud Eterna de la Realitat Transcendent), es reflecteix naturalment en aquella rosa de la vida que és l'ànima que, es troba en el centre de la Creu de tota manifestació individual. Atès que aquesta última manifestació és contingent, aquesta "rosa" és transitòria, i per tant, floreix i refloreix, i novament torna a florir, totes les vegades que s'hagi successivament marcit per rebre en la seva ignorància i pèrdua (efectes de la caiguda edènica) els principis de la mort i de la corrupció; però, l'obra d'aquesta Alquímia Espiritual reintegra la Divina Puresa de la Saviesa transcendent (que comença amb el discerniment de la Realitat) en aquesta "rosa" de la vida humana, que duu sobre les seves esquenes la "creu" de la contingència, pesada quan s'arrossega sobre la terra, com la serp de la Percepció que es condemna a si mateixa, i lleugera quan aquesta serp hagi estat "aixecada".

Així aquesta Rosa de la Vida es transforma (al concebre al Crist en la llavor de Jesús, que és la llavor purificada d'Adàn) en la rosa filosòfica, per mitjà de la qual la Gran Obra ha arribat al desitjat objectiu. El satva impur de la vida vegetativa s'ha purificat, passant per l'estat tamàssic de putrefacció i el rajàssic de destil·lació, convertint-se en el satva superior que resulta d'aquest doble baptisme (l'aigua de Joan i el foc del Crist) i és la pròpia virtut transmutadora del lapis phílosophorum. La Pedra misteriosa, que és aquesta mateixa Rosa Filosòfica i la veritable paraula --expressió conscient del Verdader o Real -- s'ha, finalment, trobat, i com "parla de si mateixa, per mitjà del Pare" ja no pot haver dubte, i "el seu testimoniatge és veritable".

A més, les obres que la Divina Presència pel seu mitjà produïx, confirmaran espontàniament aquest testimoniatge i faran exteriorment patent aquesta qualitat. És doncs suficient una partícula mínima d'aquesta Pedra o Rosa Filosòfica, projectant-se sobre qualsevol metall que es trobi en estat de fusió (o sigui, estigui suficientment escalfat per la fe, a la qual acompanya la seva germana l'esperança, Marta i Maria, les presències de la quals fa possible la resurrecció de Llàtzer, tan semblant a la hiràmica del tercer grau), perquè aquesta projecció, en que es fa manifest l'Amor Diví, la converteixi en l'Or de la seva pura i eterna Perfecció Espiritual, elevant-la d'aquesta manera per sobre del pla del corruptible.

HOSHEA!

Davant d'aquestes obres veritables (i quines obres poden ser-lo més que les de la mateixa Eterna Veritat que es fa manifesta pel seu filosòfic reconeixement?), el cor desborda d'infinit goig, i neix espontània la aclamació que saluda a aquesta Divina Presència Salvadora.



Al trobar-se la Rosa Filosòfica, aquella Rosa que no es marceix ni es corromp, per expressar la Perfecció Infinita del Pleroma, vessant el perfum Immortal de l'Etern, tota la vida es fa una conscient projecció redemptora de la Llum i del Poder que emanen d'ella, com les radiacions dels cossos radioactius. Aquest joiós sacrifici, sempre fecund i constructor és el signe veritable, per mitjà del qual, el Rosacreu és conegut i reconegut per tots aquells que participen en la mateixa realització interior. I aquest signe és una rosa que constantment floreix en la creu de tota ocurrència kàrmica i de tota contingència externa: la Perfecció Inherent, afirmada en presència de qualsevol imperfecció aparent; la Divina Harmonia latent en qualsevol desharmonia, que la venç i la supera; el triomf de la Vida i de la Resurrecció sobre les evidències de la mort i de la destrucció; la Llum de l'Omnisciència, que és Omnipotència, vencent i enllumenant el domini de les tenebres de la ignorància i de la impotència; la Plenitud del Bé, reconeguda i proclamada amb la Fe més infrangible que neix de la seva consciència interior, davant del mateix triomf, sempre aparent i transitori, de les forces de la maldat i de la destrucció.

En qualsevol moment, atès que la percepció externa sembla indicar-li sobre la terra de la realitat fenomènica, el triomf de la corrupció i el domini de la imperfecció, el Rosacreu contesta apuntant fermament el dit i la visió a la celestial Realitat, que és el domini etern i Omnipresent de la Perfecció Omniscient i Omnipotent, sempre disposada a descendir i fer-se visible en el domini exterior dels efectes, segons s'afirmi i es proclami causa en el regne de la consciència interna.

I al fer-se-li el signe --que denota la nostra fe implícita en aquesta mateixa Divina Realitat-- ens respon amb el contrasigne, que indica l'esperança ferma i segura en el seu ple i perfecte "establir-se": en la salut que pren el lloc de la malaltia, en l'harmonia i la cooperació que s'assenten on semblaven dominar la violència brutal i l'egoisme, en la bondat que substituïx a la maldat, en la Vida que de la mort triomfa, en la riquesa espiritual que pren el lloc de tota forma de pobresa i deficiència, interior i exterior, i en el Bé que onsevulla invenciblement s'afirma, atestant la Bondat intrínseca del Principi Creador i de la seva Creació.

Llavors les dues mans, místicament creuades en la rectitud del més perfecte Judici Espiritual, sobre el Centre de la Vida, de l'Amor i de la Bondat, devotament expressen el connubi de la Seva Omnisciència i de la Seva Omnipotència, i es fan el vehicle que aquesta manifesta en la pròpia mesura d'aquella. Doncs el Bon Pastor és aquell que dóna o manifesta la seva vida, el seu propi ésser i la seva íntima realització espiritual, per a cadascuna de les "ovelles" simbòliques i reals dels pensaments interns i dels seus efectes externs; atès que aquesta llum de la Realitat Super-conscient, ha de, no solament expressar-se i dominar en tot el camp de la ment conscient, sinó que ha de penetrar, governar i dirigir també l'intern domini subconscient, on es troba la "ovella perduda" que necessita i espera ser reconduïda a la cleda. No pot haver pau i descans veritable fins que tot el ramat dels pensaments, tendències i facultats individuals hagi estat reconduït fins a la redemptora presència del seu Principi Salvador.

En aquest dissabte que representa el cop separat del compliment --que és perfecció-- s'aixeca silenciosa la lloança que proclama la Glòria i la Gràcia del Poder de la Veritat, que és la Veritable Llum, i el Verb Diví, fet carn en nosaltres, per a tots els segles. I el que dóna testimoniatge d'aquestes coses diu: Certament, és així!



El "Manual del Cavaller Rosacreu", de Aldo Lavagnini, inclou quatre parts principals, en les quals són analitzats els següents temes:

"Esbós històric sobre el cristianisme, el gnosticisme i el rosacreuisme"; "El grau maçònic del Cavaller Rosacreu"; “Per Rosam, ad crucem”“Per Crucem ad Rosam”

En síntesi: el treball memorable d'una personalitat esclarida, on sinceritat, missatge i qualitat doctrinal ajuden a comprendre els aspectes més apassionants i controvertits de l'antiga Orde Maçònica.



INDEX

PRIMERA PART -Al Cavaller Rosacreu, 4-Esbós històric sobre el cristianisme, gnosticisme i rosacreuisme, 6 -Religió christiana i cathòlica, 6-Cristianisme i paganisme, 7 -Cristianisme i pre-cristianisme, 8 -Jesús el Mestre, 9-Dades històriques, 10-Ensenyaments i miracles, 11-La gran demostració,12-Cristianisme de Jesús, 13-Els primers deixebles, 14-Pere, Pau i Joan, 15-Els Evangelis, 16-Gnosticisme i Neoplatonisme, 16-Misteris cristians, 17-Catolicisme, 18-Culte solar, 20-Església vivent, 21-Mort del déus, 22-Caiguda de Roma, 23-Conversió dels bàrbars, 24-Monasticisme cristià, 25-Islamisme, 26-Difusió i expansió, 27-Civilització islàmica, 28-Les Creuades, 29-Cavaller d'Orient i Occident, 30-Rosa alquímica, 31-Christian Rosenkreuz, 33-Llum d'orient, 34-La mística fraternitat, 35-El Renaixement i l'Humanisme, 35-Reforma protestant, 36-Primers rosacreus, 37-La Fraternitat en el segle XVII, 38-El Rosacreuisme i a Maçoneria, 39

SEGONA PART -El grau maçònic del Cavaller Rosacreu, 41-El seu lloc a l'Orde, 42-La gran obra individual, 43-La cambra verd, 43-La Religió de la saviesa, 44-La cambra negra, 45-L'hora mística, 46-Primers viatges, 47-El jurament, 49-L'home en la creu, 50-A la recerca de la paraula, 51-La Cambra infernal, 52-Istar i Proserpina, 54



-I.N.R.I. 55-Iesús Nazarenus Rex Iudetorum, 56-La sang del pelicà, 57-Igne Natura Renovatur Integra, 59-La resurecció hermètica, 60-In Novis Regnat Ille, 61-Consagració, 63-El sopar místic, 64-Consummatum est !!, 66

TERCERA PART-Per Rosam ad crucem, 68-Creació de la llum, 69-Creació del “cosmos”, 70-Creació de la vida, 71-Els cinc Tanmatres, 73-Els sòlids platònics, 74-La perfecta mesura, 75-La “creu” humana, 77-El temple de la vida, 78-La rosa en la creu, 80-Sòlids vivents, 81-El Sol i la Lluna, 83-Solve-coagula, 85-El Ritme creador 86,-Tètrada ogdoada, 87-La dodècada geomètrica, 88-El regne del temps ,89-El regne de la llum, 91-La creu còsmica, 92

QUARTA PART -Per crucem ad rosam, 94-A la recerca de la rosa, 95-El santuari de l'ànima, 96-La creu edènica, 97-L'arbre de la vida, 99-Els tres homes, 100-El pas del Mar Roig, 101-La redempció crística, 102-La sendera Kàrmica, 104-El principi redemptor, 105-El nou naixement, 106-L'aigua i l'esperit, 108-Les aigües”vitals”, 108-El “respir de la vida”, 110-Pranayama, 111-El poder de la Serp, 112-Com es desperta, 114-Exercicis de Pranayama, 115-Respiració alternada, 116-Alquímia espiritual, 117-La rosa filosòfica, 118-! Hoshea ¡, 119



cavaller rosacreu

Documents