8 . Ú L T I M A QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012

E n aquest sant Jordi, el record deJoan Fuster ha estat molt presentper dos motius importants: perquè

finalment s’ha représ la reedició de lesobres completes de l’assagista valencià, iperquè enguany fa mig segle de l’apariciód’un llibre, Nosaltres els valencians, queha influït enormement tant en la políticacom en la cultura del nostre país.

No hi ha dubte que Nosaltres els valen-cians és un llibre important i, en certssentits, fundacional. Per a alguns valen-cianistes, més que un llibre, és el llibre, isuscita una veneració que, al seu autor,que era un escèptic tenaç, el feia riure itambé l’irritava. Aquesta veneració haconjurat tot un aplec d’anècdotesencomiàstiques al voltant seu. És com-prensible. Els seus devots rendeixen unculte a Joan Fuster, com a profeta o heroifundador, prou arquetípic, mentre queels seus detractors el tracten pitjor queun heretge sense haver-lo llegit, perquè,per descomptat, els llibres dels heretgeses cremen, però no es llegeixen.

Quant a l’anecdotari, és cert que Nosal-tres els valencians es va haver d’escriuremolt de pressa, perquè era un encàrrecd’última hora. Fuster el va redactar —i horecordava amb cert orgull— en un ram-pell de cafés, whiskys, núvols de tabac imatinades heroiques. L’anècdota ha trans-cendit perquè subratlla qualitats numino-ses: l’esforç herculi i la inspiració febril del’escriptura. Amb tot, és possible queaquestes “condicions de producció” (perusar la terminologia de l’època) afectarenl’estructura del llibre, que a estones ésuna mica esfilagarsada i dissol la líniacronològica que l’enmarca en una sèriede meandres argumentatius recurrents.Les idees, en canvi, s’exposen sempreamb claredat meridiana. És obvi que Fus-ter deia la veritat quan afirmava que nova fer més que abocar al paper una sèried’idees que ja feia molts anys que l’inquie-taven. Per això, perquè al darrere hi haviauna reflexió d’anys sobre el nostre país, elfons del llibre és molt coherent, i les seuessuggestions, esmoladament articulades.

En canvi, els devots fusterians, a fid’arredonir la llegenda exemplar, solenfer dues afirmacions més matisables: queNosaltres els valencians va provocar unaonada d’indignació entre la dreta cerrilque ens ha tocar en sort, que culminà enla cremà de la seua efígie en una falla (imés tard en atemptats amb bomba), i queel llibre va ser el llevat fundacional de lageneració d’intel·lectuals que impulsa-ren el valencianisme dels anys 60 i 70. Enrealitat, ben poca gent va llegir Nosaltres

els valencians amb irritació, perquè lagent que aquest llibre podia irritar nollegia en valencià mai. Ni en sabia, ni enveia la necessitat. Cert que en la premsavan aparéixer algunes protestes molt co-lèriques, però tan aïllades que no provo-

caren massa esguits. El que desfermà l’ul-tratge col·lectiu va ser un altre llibre, ElPaís Valenciano, una guia de viatges escri-ta amb amabilitat, però on s’intuïa, en unidioma accessible, l’heterodòxia de la mi-rada que Fuster estenia sobre el seu país.

I com que ací el van entendre, el vanatacar. Que Fuster se sorprenguera per-què un llibret tan bonhomiós provocarauna resposta tan brutal, indica que sem-pre va ser ingenu respecte a la fulminanteficàcia del populisme de masses. És certque el llibre autènticament provocador, iel que postulava un projecte per al nostrepaís, era el que ara fa 50 anys; però això,en bona mesura, se’ls escapà als seus ene-mics. No el van llegir des del principi.

Quant als joves valencianistes de lla-vors, Fuster els influí molt, sens dubte,però aquest influx no va ser tan exhaustiucom s’ha dit. Tenien moltes coses encomú, i l’admiraven, però també en discre-paven en qüestions de detall, o no tan dedetall. Per això, els pocs conats de debatcivilitzat amb Fuster i la seua obra prove-nen de la gent que els devots diuen quen’eren els fills i que en tot cas n’eren elshereus. Alfons Cucó no compartia les posi-cions polítiques de Fuster; el nacionalismede J. F. Mira tampoc és un calc del fusterià;Manuel Ardit li discutí aspectes històrics;Ernest Lluch va fer una esmena a la totali-tat del seu plantejament econòmic; tambéLluís Aracil marcà distàncies. És el que calesperar d’un món intel·lectual viu: es fan

propostes i es debaten, i del debat naix lallum. Les circumstàncies del valencianis-me, sempre precàries, no permeteren queaquest debat prenguera cos en el seu mo-ment, i després se l’erigí en el text canònicd’un moviment resistencial. Nosaltres elsvalencians ocupa encara avui un lloc mas-sa isolat dins de les temptatives que hemfet els valencians d’explicar-nos a nosal-tres mateixos. El primer a patir-ho en vaser l’autor, que era un gran polemista i esva quedar amb les ganes d’exercir-ne. Caldir que és una llàstima, precisament per-què parlem d’un llibre intel·ligent i provo-cador, ple de virtuts potencialment fruc-tíferes, que volia estimular un gran diàleg.I el va estimular, però en una escala i ambunes repercussions menors de les que me-reixia. Potser per això, al cap de 50 anys,Nosaltres els valencians, en el que té deproposta i en el que té de repte, encara ésun llibre que val la pena llegir i discutir. Noés un monument, sinó una aposta, i esmanté viu.

CARTES DE PROP

Cinquanta anys desprésEnric Sòria

Fuster deia la veritat quanafirmava que no va fer mésque abocar al paper unasèrie d’idees que l’inquietaven

‘Nosaltres els valencians’, enel que té de proposta i derepte, encara és un llibre queval la pena llegir i discutir

Correcció de proves de Joan Fuster per a l’edició de Nosaltres els valencians.

Q U A D E R N .ENTREVISTA

Castellet: “És unllibre d’una plenavigència”

REPORTATGE

Els valencians esmiren en un llibreiniciàtic

DIJOUS, 26 D’ABRIL DEL 2012, NÚM. 592

LLIBRES

Panorama d’unany en les lletresvalencianes

Pàgina 3 Pàgines 4 i 5 Pàgina 7

Cinquanta anysdesprés de ‘Nosaltresels valencians’La 43 edició de la Fira del Llibre deValència coincideix enguany amb el migsegle d’un assaig clau, la influència del qualés objecte d’anàlisi i de revisió

jesús císcar

QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012 C U L T U R A . 7

L'escriptora valenciana resident aBarcelona desplega en aquestanovel·la, guanyadora del premi JustM. Casero, la història d'una jove quehereta dos pisos interconnectats peruna gatera, i una història plena desorpreses. Escriu un dietari que creixlliurement ple de salts en el temps irevolts d'estils i de llenguatge, en unviatge introspectiu. Una ficció en elsintersticis entre la realitat i la ficció,entre la masculinitat i la feminitat.

Rubén Luzón (València, 1982) aposta,com en llibres anteriors, per una líricasense concessions, en què la voluntatd'esprémer i tensar les formes i elllenguatge té un paper nodular. Hiintegra pòsit de cultura clàssica imentalitat actual per a bastir unapoesia exultant en imatges i de sintaxisinuosa. L'autor no cerca la connexiódirecta, sinó la comunicació efectivaper mitjà dels colps que generen lesanalogies poètiques i els talls quecausen les emocions i les idees.

Amb el subtítol “Cultura i políticaal País Valencià (1962-2012)”, Viadelfa en aquest llibre un inventari del'aportació que el valencianisme hafet a la cultura i a la societatvalencianes. Però no es queda enaixò, perquè hi fa també unaavaluació, alhora crítica ireivindicativa, del paper que aquestmoviment social ha tingut en lavertebració col·lectiva.

Guanyadora del premi Palanca iRoca-Ciutat d'Alzira, aquestacomèdia dramàtica s'inicia en elmoment en què una persona cegaen mata una altra. Després, unflashback descriu la deriva física iemocional dels personatges. Comdestaca Verònica Cantó en elpròleg, la metàfora de l'iceberg valper a aquesta deriva, però tambéper a l'estructura de l'obra i allòsubmergit que revela.

NOVEL·LAper F. C.

POESIAper FRANCESC CALAFAT

ASSAIGper ADOLF BELTRAN

TEATREper A. B.

E l curs literari va co-mençar potent. El vaobrir a l’octubre Ferran

Torrent amb un títol atractiu,Les ombres en la nit (Columna),una novel·la de suspens i, pertant, d’entreteniment, però ca-rregada de pólvora. Furga dostemes importants, com la post-guerra espanyola i els primerspassos dels supervivents de l’Ho-locaust. Toca dos punts poc trac-tats: el ressentiment i l’odi quedugué alguns supervivents avenjar la mort dels sis mi-lions de jueus i, a travésdel personatge SantiagoCortés, recorda una mino-ria oblidada, els gitanos.Aquest thriller d’espionat-ge conté una bona partdels ingredients del gène-re: missions perilloses, in-tencions fosques, agentsque no se sap a què ju-guen i caçadors caçats. Ésuna obra coral, altamentdramatitzada amb unsdiàlegs tallants i rotunds,una prosa neta i un ritmeelèctric.

El mateix mes un altreautor valencià de pes, Vi-cent Usó, va donar aconéixer La mà de ningú(Proa), situada també fo-ra de les nostres fronte-res, en concret al nord deFrança. Hi fa servir pinzelladesdel gènere policíac per a pintarun món sòrdid. Amb un punt demisteri hi presenta vides co-rrents, però que arrosseguen se-crets, per a descriure realitats iconflictes deferents. Sota la nor-malitat hi ha uns quants secretsque serveixen per a tocar temesespinosos, com ara laimmigració il·legal, el tràfic deprostitutes i pràctiques mèdi-ques al marge de la llei. El narra-dor és destre en l’exploració delssentiments dels personatges isap traure punta als detalls ni-mis i a les relacions callades, permitjà del gest més menut i lamirada subtil.

Tot seguit Xavier Aliaga vatraure un dels plats forts de latemporada, Vides desafinades(Edicions 62), que, situada a ca-vall entre València i Barcelona,té com a fons la música indepen-dent i els primers compassos dela crisi actual. És una històriaamb molta molla, de veus en-creuades, que segueix les videsde joves d’ara, plenes d’objectiusi que mostren les ferides d’unmón equivocat. Contemplem elsalts i baixos dels sentiments i elsequívocs de l’existència i comels egoismes provoquen catàs-trofes enormes. Una reflexió ve-ritable sobre el temps vist comla consumació del desassossec,però també com l’esforç perma-nent de controlar-lo, sobre lacomplexitat de les relacions sen-timentals i la força de l’amistat,sobre la difícil comunicació en-tre generacions i el lligam íntimentre vida i art, ací música.

Una bona sorpresa ha estatl’estrena literària d’Anna Mo-ner, que amb Les mans de la

deixebla (Bromera) ens evocal’univers de Frankenstein i enstransporta al segle XVIII, al’exploració dels límits en el ramdels metges. Els punts forts de lanovel·la són la història absor-bent que encadena uns perso-natges plens de plecs i la creaciód’un clima envoltant, de reverbe-racions simbòliques, opressiu itenebrós per la combinació icontrast de bellesa i monstruosi-tat, de luxúria, morbositat i te-rror, enmig d’escenes saturadesper la descomposició i les aro-mes florals.

Silvestre Vilaplana ens con-dueix també al terreny de lamorbositat i l’horror amb El qua-dern de les vides perdudes (Bro-mera). És un thriller que es de-canta pel costat psicològic i quedescriu les tribulacions d’un vellen fase de perdre la memòria,angoixat pel fet que sospita quepot ser un assassí de xiquetes.En el seu desassossec s’agafadesesperadament a la literaturacom una via per no perdre laconsciència de qui és.

Jordi Colonques s’atrinxeraen la metralla literària i en Mónanimal (Onada) desenvolupaamb efectivitat una sàtira sag-nant sobre el món actual permitjà de personatges delirants oestampes demolidores sobre lavenda ambulant i l’obsessió pelsparcs temàtics. Cal no oblidarRaons de sang i foc (Bromera),de Pep Castellano, centrada enla guerra de la Germania i enquè la protagonista ha de silen-ciar un secret terrible.

Enguany el gènere del conteinclou uns quants títols. AnnaLis s’estrena com a narradoraamb Les temptacions (Edicions96), un llibre amable i amb bo-nes dosis d’ironia. Hi desplegauna galeria notable d’actituds isituacions sobre les relacionssentimentals, familiars i d’amis-tat que corren per les pujades iles baixades d’unes relacionstan àmplies com complexes.Contades amb una prosa funcio-nal, col·loquial, plena de girs detota mena, on cada conte se sus-

tenta en imatge i una es-tructura que la ressalten.Sico Fons ha reunit en Hu-mors agres (Bullent) re-lats irònics que pinten si-tuacions absurdes i patèti-ques de la vida actual. Encanvi, Francesc Mompó,en Fronteres de vidre (Ger-mania), confeccionahistòries que dansen en-tre la realitat i la irreali-tat, entre la lògica i l’ab-surd.

Entre les novetats calsubratllar la novel·la Lagatera, de Muriel Villanue-va (Amsterdam). La prota-gonista, que hereta dos pi-sos units per una gatera,transitada per un gat ta-ronja, trena un dietariforça suggeridora a basede somnis i vivències, lec-

tures i pensaments per indagarla seua identitat, sobretot lasexual. Una proposta interes-sant plena de salts que uneix enun mateix alé vital passat i pre-sent, realitat i ficció.

Isabel-Clara Simó, ambl’eficàcia de sempre, ens presen-ta en Un tros de cel (Bromera)una denúncia de la prostitució ide les màfies que té com a prota-gonista una adolescent de HongKong, forçada a prostituir-se ala ciutat de València i que tractade fugir de les atrocitats que hapatit amb l’objectiu de contro-lar el rumb de la seua pròpiavida.

El poeta Berna Blanch, en laprimera incursió en la narrati-va, aposta pel gènere fantàstic.Així, en Apunts d’altres mons(Onada), per mitjà d’un seguitde monòlegs, presenta un éssereteri que s’instal·la dins d’altresésser vius per recórrer l’universfins que aterra en l’interior d’unésser humà.

Per tancar, dues obres queno pertanyen a la ficció, peròque estan escrites amb voluntatliterària. En la primera, El som-ni d’una pàtria de paraules (Bro-mera), Josep Piera es plantejarevitalitzar la figura de TeodorLlorente i, en un segon pla, laresta dels protagonistes que s’es-forçaren per engegar la Re-naixença a València. Repassa latrajectòria intel·lectual i poèticadel creador de Las Provincias i laconnecta amb els corrents del’època. En el segon, Viatge pelmeu país (Edicions 3i4), Joan Ga-rí recorre amb ulls actuals elviatge que va fer Fuster fa cin-quanta anys amb la finalitat deveure l’evolució del país.

LA GATERAMuriel VillanuevaAmsterdamBadalona, 2012149 pàgines

AIRubén LuzónEdicions BromeraAlzira, 201288 pàgines

VALENCIANISME,L’APORTACIÓPOSITIVAFrancesc ViadelPUV. València, 2012460 pàgines

ICEBERGPaco RomeuEdicions BromeraAlzira, 201291 pàgines

Una temporada de ficcióPanorama d’un curs fecund en les lletres valencianes

De dalt a baix, Anna Moner, Ferran Torrent, Xavier Aliaga i SilvestreVilaplana. / jesús císcar / mònica torres / natxo francés

FRANCESC CALAFAT València

Xavier Aliagava traure undels plats forts de latemporada

Entre les novetats calsubratllar la novel·la‘La gatera’, de MurielVillanueva

Joan Garí rememora el viatge físic i reflexiuque Fuster va descriure en El PaísValenciano, publicat ara fa cinquanta anys,amb la pretensió d’homenatjar l’escriptorde Sueca i constatar les transformacionsque s’han produït en el territori(paisatgístiques, urbanístiques, econòmiquesi de mentalitat) al llarg d’aquestes cincdècades. El fotògraf Joan Antoni Vicentil·lustra el llibre amb fotografies en blanc inegre que mostren una imatge sensible a labellesa i a la particularitat del país.

Aquest títol aplega, en realitat, dos volumsen el pla de la publicació de l’obra completade Fuster, el segon i el tercer. L’un reculltots els llibres més genuïnament assagísticsque l’autor va escriure, així com alguns altrestextos dispersos. L’altre inclou l’articulismeseriat que l’assagista suecà va escampar perdiaris i revistes amb títol de secció estable.Es tracta d’un pas endavant ben notable enla publicació ordenada de l’obra fusteriana,una producció que permet avaluar-ne laimportància i que convida a gaudir-ne

La vuitena jornada Joan Fuster,celebrada a Sueca el 2010, es va centraren la relació de l’assagista amb la músicaclàssica, però també amb la Nova Cançó,per als cantautors i intèrprets de la qualva escriure articles, solapes de discos,pròlegs o lletres. Aquest volum, publicatper iniciativa de la Càtedra Joan Fuster,inclou les aportacions que hi van ferJosep Iborra, Joan. B. Llinares, XeviPlanas, Vicent Torrent i Rafael Xambó,així com una breu antologia de textos.

Subtitulat “Estudis sobre l’obra cívica deJoan Fuster”, aquest llibre de Pau Vicianoafronta els tòpics fusterians iantifusterians per a revelar la complexitatde l’aproximació que l’autor de Sueca vafer als problemes identitaris i col·lectiusdels valencians. La seua actitud davant latradició valencianista anterior, lainfluència del marxisme en les seuesposicions o els elements del seudiagnòstic del País Valencià hi sónrevisats i analitzats amb solvència i rigor

A Sueca, gener i febrerdel 1962, Joan Fuster fi-nalitzava Nosaltres, els

valencians així: “(...) jo, i els quivénen darrera meu, ¿no som eltestimoni d’una perduració i al-hora d’una renovació ’impor-tant’? No pas nosaltres, però totallò que ens ha fet fer com som,és el que ara mereixeria d’ésseranalitzat: deixem-ho per a lagent de les pròximes genera-cions”.

Què n’han dit, aquestes gene-racions posteriors?

Potser era atrevit clavar unconjunt heterogeni i divers en unexcessiu “nosaltres”. Potser eraatrevit parlar en nom de nosal-tres. Un sindicalista del Port deSagunt, un llaurador de l’Horta,un anarquista d’Alcoi, una falleramajor; tots ells són valencians,però difícilment podrien identifi-car-se amb un nosaltres. Fusterconeixia, per exemple, l’obra deMarx (en la introducció comen-ta: “Per dir-ho abusant de la ter-minologia d’un il·lustre barbut:‘explicar’ serà una invitació a‘transformar”); i em consta queva llegir Herbert Marcuse, per po-sar un altre exemple. Tampoc ca-lia oblidar l’arrasament (morts,empresonats, exiliats) que va su-posar ser la darrera “regió rebel”a Franco. L’ombrívola casa deFuster a Sueca metaforitzavaaquell ambient. És a dir: no totera històries de Renaixença.

L’any 1962 ja apuntava cap aun esclafit de lluites laborals, so-cials, polítiques. Crec recordarque durant aquella dècada la re-vista Cuadernos para el diálogova publicar els resultats d’una en-questa feta a Euskadi. I manifes-tava la sorpresa en comprovarl’alt nivell d’assimilació a la llen-gua i la cultura basques dels im-migrants. Igual és precipitat atri-buir-ho al bon ofici d’unir lluitasocial i idiosincràsia que han de-mostrat els dirigents del PaísBasc. I què deien al País Valenciàles generacions posteriors? Lamassiva manifestació demanantl’Estatut d’Autonomia va mos-trar un rostre decidit que va aco-vardir tots els partits polítics. En-cara estem pagant-ho.

Dos anys més tard, març del1964, podem llegir en el pròlegde la segona edició: “Els grups ogrupets als quals repugnaven lesconclusions tàcites o confessa-des de Nosaltres, els valenciansvan replicar-me amb quatre esca-rafalls exasperats: no amb proce-diments racionals de refutació. Icom que, de més a més, l’ofensi-va tenia origen i estil de marcataire feixistoide, es desautoritza-va per ella mateixa. Mentrestant,i per falta d’interlocutors, es frus-trava l’esperança d’un diàlegfranc i comunitàriament lucra-tiu. La polèmica no fou polèmica—debat d’igual a igual i subjectea la decència d’unes reglesòbvies— ni va tocar cap qüestióde fons. Potser les circums-tàncies i l’ambient no permetienres més que això...”.

No. Permetien molt més, peròles generacions posteriors...

Q uan celebràvem els vint-i-cinc anysde Nosaltres els valencians, vam om-plir molt de paper explicant què ha-

via significat el llibre insigne, vam fer actes,simposis, conferències, i tot el que s’haviade fer. També a Sueca els amics de Fusterorganitzaren, lògicament, l’acte commemo-ratiu que calia. Em convidaren a parlar enaquell acte, i una estona abans de l’horavaig trucar a la porta de l’autor per mirar sifaríem una xarradeta prèvia. El local de

l’homenatge era a pocs metres de casa deFuster, i per tant no em va estranyar genstrobar-lo en pijama, cosa que era bastanthabitual, com sap tothom. Però arribà l’ho-ra de començar, jo li vaig preguntar si no esvestia per assistir a l’acte, i em va dir queno, que no hi pensava acudir, a pesar defigurar la seua presència com a peça fortadel programa. Res a fer: no tenia ganes d’ho-menatges ni de festes. Aquell fet, i moltscomentaris que recorde, em fan dubtar siFuster ara mateix, si fóra viu, es trobaria agust en aquesta atmosfera de culte canònici de textos citats com escriptures. L’hagio-grafia no era el seu gènere literari preferit,excepte per a aplicar-hi el sarcasme o lasaludable burla, i estic segur que tampoc lihauria agradat ser ell mateix objected’aquesta pràctica detestable. Una vida desant és aquella que està plena, perdefinició, de fets sempre exemplars, i de

paraules sempre infal·liblement inspirades.Una cosa, en definitiva, molt penosa i avo-rrida. Del que estic ben segur és que Fuster,allà pel 1961, no es va avorrir gens ni mica:encara no era sant, ni esperava ser canonit-zat, sinó que era un simple mortal extrema-dament intel·ligent, que llegia moltíssim,pensava, bevia, escrivia, fumava i parlavaamb els amics. I que desitjava per al seupoble i país el millor dels futurs possibles.Llavors (ho recorde molt bé, i seria unaesplèndida “floreta” per una vida exemplarde Sant Joan F.), apuntava fets i reflexions,notícies, citacions i tot allò que trobava quepodia servir per a explicar “qui som” i “perquè som com som”, i quan tingué una caixaplena de paperetes, va començar a escriureel llibre necessari. El llibre va ser escrit enalguns mesos i es digué, finalment, Nosal-tres els valencians: Fuster mateix, quan l’es-crivia, no sabia com s’havia de dir.

F uster era conscient de serun escriptor d’una cultura,d’un país, “inexistent”. Vi-

via a les catacumbes. El règim eltolerava, però no hi comptava.Més aviat la supervivència de lacultura en català era una punxaen el taló. L’escriptor es veia en-mig del remolí d’un món ben aprop de l’abisme. També sabiaque la soga de Franco no era eter-na. Era una illa enmig d’Europa,enmig de la cultura. Per a Fuster—i per a molts— la literatura noera només efusió íntima —quetambé—, no podia viure en l’aire,li calia una cultura arrelada. Lesexcitacions que generaven els es-criptors dels cinquanta s’esvai-rien si no es feia res. La derivatràgica del país exigia una respos-ta moral, una implicació, perquèun “poble” és una font poderosad’identitat personal i col·lectiva,i, per tant, per a molts era unacàrrega ètica irrenunciable. Ca-lia “la nostra preocupació i la nos-tra acció”, deia Fuster. Ell mateixurgia rigor, risc i responsabilitat.És a dir, feia falta actuar. Un pri-mer pas era repensar la història ifabricar-se una visió de conjuntper a posar les bases de la novaetapa. Així, Fuster demanava cla-redat i agafar els assumptes perles ferides: netejar-los de tòpics,mites i prejudicis i auscultar, totseguit, la història, detectar elsproblemes i traure’n conclusionsa fi de reorganitzar els fona-ments del futur i de la cultura.Una cultura que sintonitzaràamb el dial del món.

Un tema clau era revisar laqüestió valenciana i el lligamamb la resta dels territoris quefan servir la mateixa llengua. Ca-lia fer-ho en termes moderns i derigor. Fuster ho va fer en Nosal-tres, els valencians. Els resultatsja els sap el lector. Fracturà laficció d’un paradís de tòpics queimposava el règim i estimulàuna altra imatge del país. Desd’aleshores, historiadors, sociò-legs o economistes s’apuntarenal tren de mirar amb ulls nous larealitat valenciana. Han passatmolts anys i les coses han can-viat radicalment. I no es tracta

ara de combregar amb cada pa-raula seua. El seu impacte va serfer preguntes ineludibles i apor-tar-hi arguments de pes, trans-cendentals. El que preval de Fus-ter és la seua actitud, l’oberturamental que exigia. El dilema nos-tre és: serem capaços de fer elsinterrogants necessaris i tramarraons rellevants.

Fuster considerava que el pa-per subaltern que exercia el PaísValencià l’abocava a la letargiamés absoluta. Superar-la era as-

pirar a convertir el país en prota-gonista del present. Per a co-mençar, era inajornable explicarquins eren els “dèficits pro-funds” que impedien ser un po-ble normal. Alguns historiadorsapunten que la seua concepción’és feble, perquè es basa nomésen la llengua i la història. Això noés cert, si més no del tot, perquèprecisament si els valencians vo-lien que tingueren valor no elsrestava altre remei que preser-var de la seua identitat i, peraconseguir-ho, havien de cohe-sionar-se com a grup i tramarprojeccions de futur. La culturavalenciana només podria salvar-se si oferia “productes” de quali-tat i ambició.

La singularitat dels papers deFuster és la seua força comunica-tiva. Presenta els temes per laimplicació que poden tenir, perla seua urgència vital o social, da-vant els quals el lector no potquedar indiferent. La manera di-recta d’apel·lar al lector, de dir-lique ell també és responsable delque passa, era novetat per la

seua gosadia en la València as-fixiada de la postguerra.

L’assaig, per a Fuster, era untrampolí per a situar-se en el mo-viment de la història, un disposi-tiu des del qual “aclarir-se” provi-sionalment les accions dels hu-mans. La seua mirada pot ser es-cèptica, però alhora mira de serraonable i pràctica. Sap que lesexplicacions no són asèptiques;no hi ha fets purs, van acompan-yats de valors. S’ha de ser diàfan ides d’ací ser tan assenyat com espuga. Per això li produïen urti-cària les postures absolutes i totametafísica que cercara l’essènciade les coses; Fuster es conforma-va de reconéixer-les, no perdre’sen imatges inadequades, perquèel que hem de valorar és l’home,la “realitat” que va fent l’home, la“realitat” que va fent-se l’home.Avui l’amplitud de la mirada deFuster potser ens resulta normal—de segur?—, però quan apare-gué va ser un cràter en el murdel franquisme. I a això, a la seuaobertura mental, no podem re-nunciar.

A LA LLETRA

“Nosaltres?”Albert Garcia iHernàndez

ASSAIGper FRANCESC CALAFAT

L a rebuda de Josep MariaCastellet (Barcelona, 1926)al seu despatx, en ple cor

del Raval de Barcelona, no potser més profitosa. El crític litera-ri, escriptor i president del Grup62 rep afablement i tot seguitdeixa anar sobre la taula unsquants sobres farcits de papers.Es tracta de l’original mecanogra-fiat de Nosaltres els valencians,les proves d’impremta i les co-rreccions del llibre per a una se-gona edició. A la taula hi ha tam-bé una còpia del contracte entrel’editorial i Joan Fuster. La lectu-ra atenta del contracte confirmade nou la veracitat de la boutadefusteriana. En el desé punt, l’assa-gista, fa constar que es compro-met “a regalar a l’editor un titot(en dialecte: gall d’indi) per cadareedició que l’editorial faci del’obra”. És evident que Fusterse’n reia per dessota el seu nasaquilí —i encara ara—, de qualse-vol temptació localista, també deles possibilitats remotes dereeixir en un negoci com aquell,igual que quan va escenificar laseua entrada com a soci capitalis-ta del setmanari El Temps apor-tant una trista pesseta.

En tota aquella paperassa unpunt envellida, plena de gargots,de precisions, indicacions escri-tes a mà per l’autor mateix, hiha l’origen de dues aventuresd’una enorme transcendència.Una, el naixement de 62, per talcom Nosaltres els valencians ésel llibre amb què es va estrenarl’editorial el Sant Jordi del 1962,punt de referència obligat de lahistòria recent de la cultura cata-lana. L’altra, és molt més sugge-ridora i estranya. L’aventura delnaixement del País Valencià, endefinitiva, el de la idea d’una so-cietat amb voluntat de deslliu-rar-se de sucursalismes de totamena, amb vocació d’estrictamodernitat.

El 1962 Josep Maria Castelletencara no treballava a l’editorialon arribaria dos anys més tard,però feia temps que coneixia l’es-criptor, almenys des de la sego-

na meitat dels cinquanta. “Ales-hores”, repassa, “jo coneixia pocValència, la seua gent... potsernomés la Maria Beneyto i, enca-ra no, vull dir, personalment. Ha-via llegit un llibre seu en unapetita col·lecció de poesia. Undia vaig venir a fer una conferèn-cia convidat per una associaciód’estudis americans. Llavors, Vi-cent Ventura em va dur a un bara la plaça de l’Ajuntament on alvespre es reunia el grup i feientertúlia. Fuster em va fer moltbona impressió. Era moltcàustic, però, ens hi vam enten-dre: ell m’atacava i jo també”,somriu. “Després li vaig enviarel meu primer llibre, Notas sobreliteratura española contemporá-nea (1955), i, partir d’aquí,iniciàrem una petita correspon-dència”. Castellet ha deixatconstància dels començamentsdel que fou una dilatada relacióamb el de Sueca en Seductors,il·lustrats i visionaris (Ed. 62). El

rerefons de les mítiques prime-res converses poètiques a l’HotelFormentor, celebrades al maigdel 1959, i dels actes dels premisliteraris de Gandia en el V cente-nari de la mort d’Ausiàs Marchl’octubre del mateix any, li ser-veixen per a dibuixar els contor-ns interiors d’un Joan Fuster in-dagador i irònic. Uns quantsanys després arribaria Nosaltresels valencians. Castellet recordacom va anar, tot i que per aquelltemps encara no havia aterrat al’editorial fundada sota l’advo-

cació de Josep Benet pels jovesRamon Bastardes i Max Cahner,tots dos procedents de l’ambientde Montserrat.

“Fuster”, explica, “tenia unagran influència sobre ells,només comparable a la influèn-cia que exercia Josep Benet, queera el gran impulsor de totes lesidees. És una relació sorpre-nent, la d’uns joves molt interes-sats pel País Valencià. Aquí eraun tema que no havia interessatningú d’aquells cercles depoetes que venien de la II Repú-

blica, no ho entenien... Curiosa-ment, també, Fuster no fa el con-tacte amb aquests grups denoucentistes sinó amb el catala-nisme de l’exili”. “I Nosaltres elsvalencians causà una gran sor-presa. El llibre represental’ampliació de la visió de la cultu-ra catalana des d’una òptica dePaïsos Catalans, per cert, sem-pre tan entredita aquí a Catalun-ya”, afirma. “Joan Fuster serà”,assegura Castellet amb rotundi-tat, “l’intel·lectual amb més in-fluència de 62, un dels fars

d’il·luminació de l’editorial... Hiha molts detalls d’aquest pes”.

El 12 de març de 1968 Caste-llet ja feia quatre anys que s’ocu-pava de la direcció editorial de62. Aquell dia es produeix tam-bé un fet important. L’editor pre-sideix la publicació del primervolum de les obres completes deJoan Fuster en un acte que ser-veix també com a excusa per ainaugurar la llibreria Tres i Qua-tre de València. L’Equip Realitattatua el local amb uns retrats del’assagista caracteritzat d’entre-maliat i divertit diable pop art.La classització de l’assagistadóna idea d’aquesta influènciaal·ludida per Castellet. És un fetuna mica sorprenent sobre elqual Fuster es referirà en elpròleg amb la seua característi-ca acidesa. Convertir-se enclàssic és una de les pitjors co-ses que li podien passar,escriurà. L’epítet li resulta, “lleu-gerament mortuori”. Per a Cas-tellet el fet té una explicaciómolt prosaica: “Només cal veurel’ambient fusterià que hi havia ala casa, tots érem, a més, moltamics”, resumeix.

Aquell bon ambient només esressent quan Cahner ix de l’edi-torial a conseqüència del fracàsd’Enciclopèdia Catalana, unaidea que portava al cap des queel règim el va fer fora per untemps i es va haver d’establir aPerpinyà. “En el moment en quèes muntava ja s’havien acabatels diners. Ningú no sabia fer en-ciclopèdies i allò, a més, reque-ria una logística, venedors, etc.Va ser una catàstrofe des delpunt de vista de la gestió. I l’1 dedesembre de 1969 el projecte jaestava fora de 62. Arribà JordiPujol, que va cercar uns pro-homs, Cendrós, Carulla... i se’nva endur Cahner i l’Enciclo-pèdia. És clar, allò va afectar lesrelacions de Fuster amb l’edito-rial. Al cap i a la fi, era molt amicde Cahner. Vaig anar amb Bas-tardes a veure’l a Sueca i la cosaes va reconduir...”, recorda.

Fuster continuà escrivint i, so-bretot, influint inclús després delseu retraïment a les acaballesdels setanta en un clima d’agres-sions i retrets fins i tot llançatsdes del mateix món del valencia-nisme. Com siga, Nosaltres els va-lencians serà, sens dubte, un delsseus assajos més transcendents.Mig segle després, Castellet,l’amic i l’editor, és categòric: “No-saltres els valencians és un llibred’una plena vigència".

ASSAIGper A. B.

ASSAIGper A. B.

ASSAIGper ADOLF BELTRAN

El país com a problemaLa deriva del poble valencià exigia, a parer de Fuster, una resposta moral

DE LLORENTE A MARXPau VicianoPublicacions de laUniversitat de ValènciaValència, 2012. 272 pàgines

JOSEP MARIA CASTELLET CRÍTIC, EDITOR i PRESIDENT DEL GRUP 62

“Nosaltres els valencians’ ésun llibre d’una plena vigència”

OBRA COMPLETA(ASSAIG)Joan FusterEdicions 62Barcelona, 2012

VIATGE PEL MEU PAÍSJoan Garí i Joan V. VicentEditorial Tres i QuatreValència, 2012384 pàgines

JOAN FUSTERI LA MÚSICADiversos autorsPUV. València, 2012168 pàgines

PUNT DE MIRA

Nosaltres,25 anysJoan F. Mira

FRANCESC CALAFAT, València

L’escriptor Joan Fuster en una imatge dels anys vuitanta. / jordi vicent

Josep M. Castellet fotografiat a la seu d’Edicions 62. / consuelo baustista

Fuster demanavaclaredat i agafarels assumptesper les ferides

L’assaig era untrampolí per a situar-seen el moviment de lahistòria

FRANCESC VIADEL Barcelona

“Era molt càustic,però, ens hi vamentendre: ellm’atacava i jo també”

“Joan Fuster foul’intel·lectualamb més influènciad’Edicions 62”

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012

6 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012

La força del món és el títold'aquest número de la revistade difusió de la investigació quecoincideix amb la celebració dela Fira del Llibre de València.L'energia centra un dossiercoordinat per Ramon Folch enel qual s'aborden aspectes comels mercats energètics, l'energianuclear o les energies solar ieòlica, així com l'estalvi i lasostenibilitat.

Els relats d’aquest volum tenenun element unificador en laironia, aquella “tristesa que nopot plorar” que, tot citantJacinto Benavente, l’autorapunta a l’inici del llibre. Lessituacions quotidianes, lesrelacions personals, les actitudsque les persones mantenim enles nostres relacions socialscentren les narracions, ambprotagonistes que oscil·lenentre el desfici i l’elucubració.

Amb aquesta novel·la, que haguanyat el premi Bancaixa denarrativa juvenil, Raquel Ricartnarra l’extraordinària aventurad’una adolescent que, amb la camatrencada, passa el seu desficimirant amb una ullera de llargavista. Al mateix temps, en aquestatrama plena de tendresa, laprotagonista veu trasbalsat el seumón de la infantesa i es trobadurant un temps desconcertadaenmig de sentiments contradictoris

El protagonista d'aquest relat ésun bou, un animal valent i nobleque sap que morirà en unaplaça. Però és un ocell qui fa denarrador i qui desplega unaestratègia ben singular per aevitar-li el fatídic destí. La vida iles relacions dels animals enplena natura permeten al'autora ressaltar els valors de lalluita, la solidaritat i l'instint desupervivència

REVISTAper A. B.

NARRATIVAper ADOLF BELTRAN

NARRATIVAper FRANCESC CALAFAT

JUVENILper A. B.

JOSEP PIERA. EL SOMNID’UNA PÀTRIA DEPARAULES (BIOGRAFIADE TEODOR LLORENTE)Edicions BromeraAlzira, 2012

.

Aquest llibre és particular-ment atractiu per dos mo-tius: perquè se'ns desco-

breix la figura de Teodor Llorentei perquè qui ho fa és el poeta Jo-sep Piera. Sobre els dos engranat-ges descansa aquesta biografia,en la facilitat narrativa de Piera ien la desconeguda riquesa de lavida i obra de Teodor Llorente.Perquè Piera no s'amaga, no adop-ta actituds tèbies i mostra la seuaadmiració plena per l'obra poèti-ca i intel·lectual del fundador deLas Provincias. Després d'haverllegit aquest llibre, la figura deLlorente ix repristinada, i la seuaglòria, si més no, se'ns fa més evi-dent i justa.

No era fàcil escriure aquestabiografia. És cert que durant elsdarrers anys n'hi ha hagut revi-

sions valuoses, com ara l'excel·-lent treball dut a terme per RafaRoca. Tanmateix, mancava unaobra on s'abandonara l'exigènciade l'especialització, i es parlarades de la dimensió literària.Ningú fins al moment no ho haviafet: els escriptors conservadors va-lencians, profundament castella-nitzats, han perdut tot vincle ambel poeta; els escriptors esque-rrans, en canvi, sempre han miratLlorente d'esquitllèbit, i no li hanperdonat ni el seu conservadoris-me ni el seu catolicisme.

Això ha fet de Llorente un per-sonatge en bona part desconegutpel valencianisme. La lecturad'aquesta biografia ens desco-breix la injustícia (o el biaix) ambquè en molts sentits se l'ha jutjat:era alguna cosa més que un poetaque feia versets a les barraques i ales llauradores valencianes. Pieraens el mostra com un dels motorsmés importants de la renaixençacatalana, una referència indiscuti-ble a Catalunya, protector de mos-sén Verdaguer, i persona de re-ferència al Principat. També des-activa molts clixés, com el de

gran propietari rural, que viu debòbilis bòbilis de la renda de lesseues terres. Més aviat al contra-ri, Llorente fou un treballador in-fatigable, amb sessions marato-nianes al diari, i amb un sentit dela disciplina basat en el treball

dur i constant. Això li va perme-tre abordar reptes de primeramagnitud, com ara la traducció al'espanyol del Faust de Goethe.

Aquest llibre és ple de desco-bertes, i un atractiu itinerari pelsorígens del valencianisme mo-dern. Amb habilitat, Piera va des-granant els grans noms, des deConstantí Llombart fins a FèlixPizcueta, des de Vicent Querolfins a Marià Aguiló. En tots ells hiha l'apunt just, la descripció exac-ta, l'anècdota reveladora, lavaloració intel·lectual, sempredes de la comprensió i l'ànim con-

textualitzador. El biògraf esposa en la pell de l'altre i,com Montaigne, intenta ima-ginar què hauria fet ell enaquelles circumstàncies.Traspua un afecte sincer:aquells homes tenien el seumèrit, i d'ells ve tot, o quasitot. Tot el que som i tot elque hauríem pogut ser.

Josep Piera relata les ten-sions entre el sector conser-vador, capitanejat per Llo-rente, i el republicà iesquerrà, dirigit per Cons-tantí Llombart, i esperonatpel seu deixeble Vicent Blas-co Ibáñez. També explicamolt bé la dificultat que elpoeta del Llibret de versostrobava en denominarcatalà la llengua dels valen-cians (pensava que seria mi-llor denominar-la llemosí,un terme que no causavaanimadversió entre els va-lencians). El seu gran amicQuerol seria més valent enaquest sentit, i no dubtaria

de titular una part dels seus poe-mes amb el contundent nom deRimes catalanes. Però Llorente vo-lia despolititzar tant com fóra pos-sible el valencianisme, i que elque unira els lletraferits fóra "lapàtria de les paraules". Allò fouun somni de poeta, perquè no hiha literatura sense ideologia, nipàtria sense idees. Fou la seuagran obsessió, el seu gran somni,que els poetes es guiaren tan solsper les muses i deixaren de bandala política. Un desig que, al capda-vall, també fou el seu fracàs mésgran.

MÈTODENúmero 73Universitat deValènciaValència, 2012112 pàgines

EN LES MARSPERDUDESRaquel RicartEdicions BromeraAlzira, 2012172 pàgines

HUMORS AGRESSico FonsEdicions delBullentPicanya, 2012175 pàgines

LA CASTA DEBANYA TRENCADAPepa GuardiolaTàndem EdicionsValència, 201296 pàgines

La glòria deles paraulesPiera descobreix en la biografia deLlorente un persontage desconegut

Un bust de Teodor Llorente en l’exposició que se li ha dedicat. / jesús císcar

Martí Domínguez

Aquest llibre és unatractiu itinerari pelsorígens delvalencianisme modern

QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012 C U L T U R A . 3

Joan Garí rememora el viatge físic i reflexiuque Fuster va descriure en El PaísValenciano, publicat ara fa cinquanta anys,amb la pretensió d’homenatjar l’escriptorde Sueca i constatar les transformacionsque s’han produït en el territori(paisatgístiques, urbanístiques, econòmiquesi de mentalitat) al llarg d’aquestes cincdècades. El fotògraf Joan Antoni Vicentil·lustra el llibre amb fotografies en blanc inegre que mostren una imatge sensible a labellesa i a la particularitat del país.

Aquest títol aplega, en realitat, dos volumsen el pla de la publicació de l’obra completade Fuster, el segon i el tercer. L’un reculltots els llibres més genuïnament assagísticsque l’autor va escriure, així com alguns altrestextos dispersos. L’altre inclou l’articulismeseriat que l’assagista suecà va escampar perdiaris i revistes amb títol de secció estable.Es tracta d’un pas endavant ben notable enla publicació ordenada de l’obra fusteriana,una producció que permet avaluar-ne laimportància i que convida a gaudir-ne

La vuitena jornada Joan Fuster,celebrada a Sueca el 2010, es va centraren la relació de l’assagista amb la músicaclàssica, però també amb la Nova Cançó,per als cantautors i intèrprets de la qualva escriure articles, solapes de discos,pròlegs o lletres. Aquest volum, publicatper iniciativa de la Càtedra Joan Fuster,inclou les aportacions que hi van ferJosep Iborra, Joan. B. Llinares, XeviPlanas, Vicent Torrent i Rafael Xambó,així com una breu antologia de textos.

Subtitulat “Estudis sobre l’obra cívica deJoan Fuster”, aquest llibre de Pau Vicianoafronta els tòpics fusterians iantifusterians per a revelar la complexitatde l’aproximació que l’autor de Sueca vafer als problemes identitaris i col·lectiusdels valencians. La seua actitud davant latradició valencianista anterior, lainfluència del marxisme en les seuesposicions o els elements del seudiagnòstic del País Valencià hi sónrevisats i analitzats amb solvència i rigor

ASSAIGper FRANCESC CALAFAT

ASSAIGper ADOLF BELTRAN

L a rebuda de Josep MariaCastellet (Barcelona, 1926)al seu despatx, en ple cor

del Raval de Barcelona, no potser més profitosa. El crític litera-ri, escriptor i president del Grup62 rep afablement i tot seguitdeixa anar sobre la taula unsquants sobres farcits de papers.Es tracta de l’original mecanogra-fiat de Nosaltres els valencians,les proves d’impremta i les co-rreccions del llibre per a una se-gona edició. A la taula hi ha tam-bé una còpia del contracte entrel’editorial i Joan Fuster. La lectu-ra atenta del contracte confirmade nou la veracitat de la boutadefusteriana. En el desé punt, l’assa-gista, fa constar que es compro-met “a regalar a l’editor un titot(en dialecte: gall d’indi) per cadareedició que l’editorial faci del’obra”. És evident que Fusterse’n reia per dessota el seu nasaquilí —i encara ara—, de qualse-vol temptació localista, també deles possibilitats remotes dereeixir en un negoci com aquell,igual que quan va escenificar laseua entrada com a soci capitalis-ta del setmanari El Temps apor-tant una trista pesseta.

En tota aquella paperassa unpunt envellida, plena de gargots,de precisions, indicacions escri-tes a mà per l’autor mateix, hiha l’origen de dues aventuresd’una enorme transcendència.Una, el naixement de 62, per talcom Nosaltres els valencians ésel llibre amb què es va estrenarl’editorial el Sant Jordi del 1962,punt de referència obligat de lahistòria recent de la cultura cata-lana. L’altra, és molt més sugge-ridora i estranya. L’aventura delnaixement del País Valencià, endefinitiva, el de la idea d’una so-cietat amb voluntat de deslliu-rar-se de sucursalismes de totamena, amb vocació d’estrictamodernitat.

El 1962 Josep Maria Castelletencara no treballava a l’editorialon arribaria dos anys més tard,però feia temps que coneixia l’es-criptor, almenys des de la sego-

na meitat dels cinquanta. “Ales-hores”, repassa, “jo coneixia pocValència, la seua gent... potsernomés la Maria Beneyto i, enca-ra no, vull dir, personalment. Ha-via llegit un llibre seu en unapetita col·lecció de poesia. Undia vaig venir a fer una conferèn-cia convidat per una associaciód’estudis americans. Llavors, Vi-cent Ventura em va dur a un bara la plaça de l’Ajuntament on alvespre es reunia el grup i feientertúlia. Fuster em va fer moltbona impressió. Era moltcàustic, però, ens hi vam enten-dre: ell m’atacava i jo també”,somriu. “Després li vaig enviarel meu primer llibre, Notas sobreliteratura española contemporá-nea (1955), i, partir d’aquí,iniciàrem una petita correspon-dència”. Castellet ha deixatconstància dels començamentsdel que fou una dilatada relacióamb el de Sueca en Seductors,il·lustrats i visionaris (Ed. 62). El

rerefons de les mítiques prime-res converses poètiques a l’HotelFormentor, celebrades al maigdel 1959, i dels actes dels premisliteraris de Gandia en el V cente-nari de la mort d’Ausiàs Marchl’octubre del mateix any, li ser-veixen per a dibuixar els contor-ns interiors d’un Joan Fuster in-dagador i irònic. Uns quantsanys després arribaria Nosaltresels valencians. Castellet recordacom va anar, tot i que per aquelltemps encara no havia aterrat al’editorial fundada sota l’advo-

cació de Josep Benet pels jovesRamon Bastardes i Max Cahner,tots dos procedents de l’ambientde Montserrat.

“Fuster”, explica, “tenia unagran influència sobre ells,només comparable a la influèn-cia que exercia Josep Benet, queera el gran impulsor de totes lesidees. És una relació sorpre-nent, la d’uns joves molt interes-sats pel País Valencià. Aquí eraun tema que no havia interessatningú d’aquells cercles depoetes que venien de la II Repú-

blica, no ho entenien... Curiosa-ment, també, Fuster no fa el con-tacte amb aquests grups denoucentistes sinó amb el catala-nisme de l’exili”. “I Nosaltres elsvalencians causà una gran sor-presa. El llibre represental’ampliació de la visió de la cultu-ra catalana des d’una òptica dePaïsos Catalans, per cert, sem-pre tan entredita aquí a Catalun-ya”, afirma. “Joan Fuster serà”,assegura Castellet amb rotundi-tat, “l’intel·lectual amb més in-fluència de 62, un dels fars

d’il·luminació de l’editorial... Hiha molts detalls d’aquest pes”.

El 12 de març de 1968 Caste-llet ja feia quatre anys que s’ocu-pava de la direcció editorial de62. Aquell dia es produeix tam-bé un fet important. L’editor pre-sideix la publicació del primervolum de les obres completes deJoan Fuster en un acte que ser-veix també com a excusa per ainaugurar la llibreria Tres i Qua-tre de València. L’Equip Realitattatua el local amb uns retrats del’assagista caracteritzat d’entre-maliat i divertit diable pop art.La classització de l’assagistadóna idea d’aquesta influènciaal·ludida per Castellet. És un fetuna mica sorprenent sobre elqual Fuster es referirà en elpròleg amb la seua característi-ca acidesa. Convertir-se enclàssic és una de les pitjors co-ses que li podien passar,escriurà. L’epítet li resulta, “lleu-gerament mortuori”. Per a Cas-tellet el fet té una explicaciómolt prosaica: “Només cal veurel’ambient fusterià que hi havia ala casa, tots érem, a més, moltamics”, resumeix.

Aquell bon ambient només esressent quan Cahner ix de l’edi-torial a conseqüència del fracàsd’Enciclopèdia Catalana, unaidea que portava al cap des queel règim el va fer fora per untemps i es va haver d’establir aPerpinyà. “En el moment en quèes muntava ja s’havien acabatels diners. Ningú no sabia fer en-ciclopèdies i allò, a més, reque-ria una logística, venedors, etc.Va ser una catàstrofe des delpunt de vista de la gestió. I l’1 dedesembre de 1969 el projecte jaestava fora de 62. Arribà JordiPujol, que va cercar uns pro-homs, Cendrós, Carulla... i se’nva endur Cahner i l’Enciclo-pèdia. És clar, allò va afectar lesrelacions de Fuster amb l’edito-rial. Al cap i a la fi, era molt amicde Cahner. Vaig anar amb Bas-tardes a veure’l a Sueca i la cosaes va reconduir...”, recorda.

Fuster continuà escrivint i, so-bretot, influint inclús després delseu retraïment a les acaballesdels setanta en un clima d’agres-sions i retrets fins i tot llançatsdes del mateix món del valencia-nisme. Com siga, Nosaltres els va-lencians serà, sens dubte, un delsseus assajos més transcendents.Mig segle després, Castellet,l’amic i l’editor, és categòric: “No-saltres els valencians és un llibred’una plena vigència".

ASSAIGper A. B.

ASSAIGper A. B.

DE LLORENTE A MARXPau VicianoPublicacions de laUniversitat de ValènciaValència, 2012. 272 pàgines

JOSEP MARIA CASTELLET CRÍTIC, EDITOR i PRESIDENT DEL GRUP 62

“Nosaltres els valencians’ ésun llibre d’una plena vigència”

OBRA COMPLETA(ASSAIG)Joan FusterEdicions 62Barcelona, 2012

VIATGE PEL MEU PAÍSJoan Garí i Joan V. VicentEditorial Tres i QuatreValència, 2012384 pàgines

JOAN FUSTERI LA MÚSICADiversos autorsPUV. València, 2012168 pàgines

Josep M. Castellet fotografiat a la seu d’Edicions 62. / consuelo baustista

FRANCESC VIADEL Barcelona

“Era molt càustic,però, ens hi vamentendre: ellm’atacava i jo també”

“Joan Fuster foul’intel·lectualamb més influènciad’Edicions 62”

S obre Nosaltres els Valen-cians, una de les obres cab-dals de Joan Fuster que en-

guany compleix el 50 aniversarides de la seua publicació a Edi-cions 62, s’han escrit rius de tin-ta, que se sol dir. I no cal subrat-llar que es tracta, segurament,de la seua obra més examinada.Fugint deliberadament del’àmbit dels estudiosos de l’obrafusteriana, hem volgut sondejarel significat de Nosaltres els va-lencians en persones de dife-rents generacions, però totes as-sociades al món de la cultura alPaís Valencià. Quan la llegirenper primera vegada, quin en vaser l’impacte i quina lectura enfan ara, són algunes de lesqüestions que han respost per es-crit a Quadern.

Quan es va editar l’obra, elfotògraf i doctor en geografia Pa-co Tortosa (Vallada, 1954) teniahuit anys. Per a ell, natural d’unpoble d’interior a la Costera, elcastellà que li parlaven a l’escolafranquista era “una llengua es-trangera”. “Entre la foscor delfranquisme i sent fill de jorna-lers sense estudis, en arribar a10 anys no havia vist ni una solalínia ni cap paper escrit envalencià. Pensava que allò queparlava no es podia escriure,fins que un dia arribà a casa unacarta de Barcelona d’una cosinade ma mare. Quasi em caigue-ren les llàgrimes en veure que lacarta estava escrita de la ma-teixa manera que jo parlava", re-lata, com a introducció neces-sària per a poder explicar el xocque li produirà llegir l’obra, ja a20 anys. Moment de presa deconsciència “d’un infant d’un po-ble d’interior que emigrà ambels pares a València. El contextsocial i polític dels primers anys70 em permeté accedir a la lectu-ra de Nosaltres els valencians, onFuster explicava claríssima-ment tots els meus maldecapsd’infant i d’adolescent al voltantde la meua llengua i per què elmeu país era tan estrany i des-personalitzat. L’impacte que emprovocà va ser sobre tot, emocio-nal. Plorava i tot mentre avança-

va entre les seues pàgines".La periodista Amàlia

Garrigós (Alcoi, 1965), directoradel programa cultural de Ràdio9 Alta Fidelitat, estudiava cièn-cies de la informació a Barcelo-na. “Hi havia arribat des d’Alcoiamb el propòsit de fer-me perio-dista. Però, contra natura, noparlava valencià. Els meus pareses comunicaven en la nostra llen-gua, en canvi, a mi, s’adreçavenen castellà. Una curiosa situacióque es repetia en moltes de lesfamílies alcoianes que van viureel desarrollismo industrial dels60 i 70. És el que Fuster anome-na ‘procés automàtic decastellanització’, que hui en dia,no s’ha interromput. Jo no usavael gentilici valencià. Per mi Alcoiera Alcoi i prou, i a tot estirar,pertanyia a la provincia de Ali-

cante”. A Garrigós, la seuacondició d’alcoiana l’empenta aarreplegar una reflexió de l’assa-gista suecà: “Els alcoians no enssentíem identificats amb les Fo-gueres, però tampoc amb les Fa-lles. Aquelles icones no ens per-tanyien. Com assenyala Fuster,es tracta d’una qüestió de no-menclatura: ’València és el nomd’una província i els altres valen-cians miraran d’accentuar llurdenominació diferencial’. Atesa

la diversitat del territori, no eramés lògic fer comarques que ferprovíncies?”, apunta. I llançauna reflexió final: “Tenia 21 anysquan vaig despertar i vaig posaren pràctica el meu valencià pas-siu. Més tard, el 1989, ja era pe-riodista i vaig estrenar elsmicròfons de la ràdio auto-nòmica en valencià i per a lescomarques, on estaven elsoients potencials. Han passat 23anys des de l’inici de l’aventura i

els pares estan pagats de veureque, amb el seu valencià d’Alcoi,es poden contar notícies, fer en-trevistes o reportatges i difondrela producció musical i literàriafeta a casa nostra”.

La periodista i divulgadoracientífica Maria Josep Picó (Sa-gunt, 1973), Premi Nacional deMedi Ambient, va tindre el seuprimer contacte amb Fuster através de Diccionari per a ocio-sos, “una obligació ràpidament

esdevinguda en autèntica delí-cia. Era la primera aproximacióa Fuster, en anys d’adolescència,del primer tast de llibertat, denovell interés per la política, deconsciència sobre la unitat de lallengua i del desvetlament abso-lut. Així que Nosaltres els valen-cians es plantejà com una opcióvoluntària i va significar una por-ta oberta, de bat a bat, a la desco-berta del país”, relata. Per a ella,el valor d’aquesta obra rau a ser

“una instantània única —i tambésubjectiva—, a través d’un assaigfonamental que ajuda a enten-dre claus de la nostra societat.Tanmateix, caldria emmarcar-loen la seua època i ser conscientsque Fuster recollia la perspecti-va dels anys 50, uns tempspredemocràtics, al marge d’esde-veniments essencials que hancontinuat modelant la nostra au-tonomia”.

Xavi Puchades (València,

1973), guionista i dramaturg, en-cara que era molt jove quan vallegir Nosaltres els valencians, as-segura: “Vaig sentir-me bastantidentificat amb el que deia Fus-ter: els valencians no som nicarn ni peix. Més que res, per lameua condició bipolar, amb unainfantesa i adolescència viscudaentre Bunyol i València, jo eramig xurro mig valencià. Quanpense en l’assaig del Fuster,m’arriben imatges d’una època

en què els pares es feien forts alsvestíbuls dels col·legis condem-nant poc menys que a la fogueraels llibres escrits en català; lescarpetes dels companys s’om-plien amb adhesius de ‘No mosfareu catalans’ i, posant la cirere-ta, recorde González Lizondobrandant una taronja al Con-grés”, recorda. “La lectura deFuster va obrir portes, va ajudar-me a ventilar aquella atmosferaenrarida. Uns temps en què ens

ensenyaven a parlar una llen-gua que després no podíem prac-ticar en un entorn social i políticadvers. Molts anys després, vaigprendre la decisió d’escriure tea-tre en valencià i vaig trobar gentamb qui poder parlar. Hui, enca-ra que continue sent bipolar, al-menys la meua ambigua identi-tat no s’ha quedat coixa”, con-clou.

Per raons generacionals, al-gunes de les persones consulta-des, com ara l’arquitecte CarlesDolç (València, 1949), accedirenal llibre de manera quasicoetània a la seua aparició. “Enel meu exemplar vaig escriurel’any que el comprí: 1964. Jo te-nia quinze anys. El meu esponta-ni valencianisme em va dur ainteressar-me per un llibre quehavia conegut a través de la re-vista Destino que mon pare por-tava a casa. Vaig llegir Nosaltresels valencians amb el fervor d’unjove que està descobrint elmón”. En el seu balanç actual del’obra no oblida contextualitzar-la, però tampoc no vol amagar elque considera encerts. “En la pri-mera lectura vaig pensar que

Fuster resolia el problema, enles relectures posteriors, al llargdels anys, he pensat que, en rea-litat, el plantejava. Això era molten una societat com la nostra.Les investigacions posteriors,en particular sobre la històriaeconòmica del país, matisarenalgunes de les seues afirmacio-ns. I els debats, tan aferrissats,encara més. En Nosaltres els va-lencians hi ha una visió sagaçsobre la desídia i la submissió de

les nostres classes dirigents que,dissortadament, no ha perdutmassa actualitat. D’aqueix llibrede Fuster sempre m’admira lamescla de raó i passió amb quèestà escrit”, rebla.

Pau Martínez (València,1974) és realitzador de cinema itelevisió. La seua visió ha anatvariant des d’una primera lectu-ra entusiasta del llibre, en l’èpo-ca adolescent, fins a l’actualitat,en què contempla els pres-supòsits de l’obra amb més dis-tanciament. “Fa uns vint anysque vaig llegir Nosaltres els va-lencians. L’experiència de tor-nar a llegir-ho m’ha demostratque efectivament ja no soc nipense com aquell xaval que a pe-nes feia 18 anys. La primera ve-gada que vaig aproximar-me al’obra de Fuster ho vaig fer ambel punt de vista d’un jove queveia Catalunya com un germàgran que ens havia de solucio-nar tots els problemes dinsd’aqueix ens paradisíac anome-nat Països Catalans. Amb elsmeus ulls d’ara, els d’un homeque s’apropa a quaranta anys, lavisió canvia, i molt”, explica.“Ara m’agrada pensar en els ca-talans”, prossegueix, “com unscosins germans nostres amb quipoder entendre’ns en igualtat decondicions, però amb qui nohauríem de tindre una relaciósucursalista, per dir-ho en ter-mes fusterians, com la que te-nim amb Madrid”. “El que notinc tant clar és si sóc només joqui ha canviat, perquè moltsdels problemes que es plante-gen en el llibre continuen irre-solts”, reconeix.

Una visió ben diferent de lade Carles Llinares (Alcoi, 1976),músic, antic membre de Verd-Cel i, actualment, en la formacióBatà, que aporta l’opinió més sin-tètica. “Amb valentia i sensecomplexos, Fuster defineix elsentiment de ser valencià per aviure, sentir, parlar, estimar i tre-ballar en valencià i a la nostramanera, sense pors, vergonyesni manies”, resumeix, de mane-ra apassionada i directa. “Nosal-tres els valencians, l’Alcorà delsvalencians, és lectura obligadaper no oblidar-nos de nosaltres,és un manoll d’arrels que ali-menten la vida que surt de laterra i creix cada dia un pocmés, ferma i verda com una ca-rrasca. Amb Fuster a les mansja poden vindre d’Almansa od’onsevulla”, afig amb esperitmetafòric.

Els valencians es miren en un llibre iniciàticPersones de la cultura no vinculades a l’estudi de Fuster relaten l’experiència amb la seua obra

XAVIER ALIAGA València

Correcció de proves de Joan Fuster per a la primeraedició de Nosaltres els valencians i mecanoscrit originalde l’assaig. / jesús císcar

Xavi Puchades: “Vaigsentir-me identificatamb que els valenciansno som ni carn ni peix”

Carles Dolç: “El vaigllegir amb el fervord’un jove que estàdescobrint el món”

Pau Martínez: “Ambels meus ullsd’ara, la visiócanvia i molt”

Paco Tortosa:“L’impacte que emprovocà va sersobretot, emocional”

Amàlia Garrigós:“Tenia 21 anys quanvaig posar en pràcticael meu valencià”

Maria Josep Picó: “Vasignificar una portaoberta, de bat a bat, ala descoberta del país”

QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012 C U L T U R A . 54 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012

S obre Nosaltres els Valen-cians, una de les obres cab-dals de Joan Fuster que en-

guany compleix el 50 aniversarides de la seua publicació a Edi-cions 62, s’han escrit rius de tin-ta, que se sol dir. I no cal subrat-llar que es tracta, segurament,de la seua obra més examinada.Fugint deliberadament del’àmbit dels estudiosos de l’obrafusteriana, hem volgut sondejarel significat de Nosaltres els va-lencians en persones de dife-rents generacions, però totes as-sociades al món de la cultura alPaís Valencià. Quan la llegirenper primera vegada, quin en vaser l’impacte i quina lectura enfan ara, són algunes de lesqüestions que han respost per es-crit a Quadern.

Quan es va editar l’obra, elfotògraf i doctor en geografia Pa-co Tortosa (Vallada, 1954) teniahuit anys. Per a ell, natural d’unpoble d’interior a la Costera, elcastellà que li parlaven a l’escolafranquista era “una llengua es-trangera”. “Entre la foscor delfranquisme i sent fill de jorna-lers sense estudis, en arribar a10 anys no havia vist ni una solalínia ni cap paper escrit envalencià. Pensava que allò queparlava no es podia escriure,fins que un dia arribà a casa unacarta de Barcelona d’una cosinade ma mare. Quasi em caigue-ren les llàgrimes en veure que lacarta estava escrita de la ma-teixa manera que jo parlava", re-lata, com a introducció neces-sària per a poder explicar el xocque li produirà llegir l’obra, ja a20 anys. Moment de presa deconsciència “d’un infant d’un po-ble d’interior que emigrà ambels pares a València. El contextsocial i polític dels primers anys70 em permeté accedir a la lectu-ra de Nosaltres els valencians, onFuster explicava claríssima-ment tots els meus maldecapsd’infant i d’adolescent al voltantde la meua llengua i per què elmeu país era tan estrany i des-personalitzat. L’impacte que emprovocà va ser sobre tot, emocio-nal. Plorava i tot mentre avança-

va entre les seues pàgines".La periodista Amàlia

Garrigós (Alcoi, 1965), directoradel programa cultural de Ràdio9 Alta Fidelitat, estudiava cièn-cies de la informació a Barcelo-na. “Hi havia arribat des d’Alcoiamb el propòsit de fer-me perio-dista. Però, contra natura, noparlava valencià. Els meus pareses comunicaven en la nostra llen-gua, en canvi, a mi, s’adreçavenen castellà. Una curiosa situacióque es repetia en moltes de lesfamílies alcoianes que van viureel desarrollismo industrial dels60 i 70. És el que Fuster anome-na ‘procés automàtic decastellanització’, que hui en dia,no s’ha interromput. Jo no usavael gentilici valencià. Per mi Alcoiera Alcoi i prou, i a tot estirar,pertanyia a la provincia de Ali-

cante”. A Garrigós, la seuacondició d’alcoiana l’empenta aarreplegar una reflexió de l’assa-gista suecà: “Els alcoians no enssentíem identificats amb les Fo-gueres, però tampoc amb les Fa-lles. Aquelles icones no ens per-tanyien. Com assenyala Fuster,es tracta d’una qüestió de no-menclatura: ’València és el nomd’una província i els altres valen-cians miraran d’accentuar llurdenominació diferencial’. Atesa

la diversitat del territori, no eramés lògic fer comarques que ferprovíncies?”, apunta. I llançauna reflexió final: “Tenia 21 anysquan vaig despertar i vaig posaren pràctica el meu valencià pas-siu. Més tard, el 1989, ja era pe-riodista i vaig estrenar elsmicròfons de la ràdio auto-nòmica en valencià i per a lescomarques, on estaven elsoients potencials. Han passat 23anys des de l’inici de l’aventura i

els pares estan pagats de veureque, amb el seu valencià d’Alcoi,es poden contar notícies, fer en-trevistes o reportatges i difondrela producció musical i literàriafeta a casa nostra”.

La periodista i divulgadoracientífica Maria Josep Picó (Sa-gunt, 1973), Premi Nacional deMedi Ambient, va tindre el seuprimer contacte amb Fuster através de Diccionari per a ocio-sos, “una obligació ràpidament

esdevinguda en autèntica delí-cia. Era la primera aproximacióa Fuster, en anys d’adolescència,del primer tast de llibertat, denovell interés per la política, deconsciència sobre la unitat de lallengua i del desvetlament abso-lut. Així que Nosaltres els valen-cians es plantejà com una opcióvoluntària i va significar una por-ta oberta, de bat a bat, a la desco-berta del país”, relata. Per a ella,el valor d’aquesta obra rau a ser

“una instantània única —i tambésubjectiva—, a través d’un assaigfonamental que ajuda a enten-dre claus de la nostra societat.Tanmateix, caldria emmarcar-loen la seua època i ser conscientsque Fuster recollia la perspecti-va dels anys 50, uns tempspredemocràtics, al marge d’esde-veniments essencials que hancontinuat modelant la nostra au-tonomia”.

Xavi Puchades (València,

1973), guionista i dramaturg, en-cara que era molt jove quan vallegir Nosaltres els valencians, as-segura: “Vaig sentir-me bastantidentificat amb el que deia Fus-ter: els valencians no som nicarn ni peix. Més que res, per lameua condició bipolar, amb unainfantesa i adolescència viscudaentre Bunyol i València, jo eramig xurro mig valencià. Quanpense en l’assaig del Fuster,m’arriben imatges d’una època

en què els pares es feien forts alsvestíbuls dels col·legis condem-nant poc menys que a la fogueraels llibres escrits en català; lescarpetes dels companys s’om-plien amb adhesius de ‘No mosfareu catalans’ i, posant la cirere-ta, recorde González Lizondobrandant una taronja al Con-grés”, recorda. “La lectura deFuster va obrir portes, va ajudar-me a ventilar aquella atmosferaenrarida. Uns temps en què ens

ensenyaven a parlar una llen-gua que després no podíem prac-ticar en un entorn social i políticadvers. Molts anys després, vaigprendre la decisió d’escriure tea-tre en valencià i vaig trobar gentamb qui poder parlar. Hui, enca-ra que continue sent bipolar, al-menys la meua ambigua identi-tat no s’ha quedat coixa”, con-clou.

Per raons generacionals, al-gunes de les persones consulta-des, com ara l’arquitecte CarlesDolç (València, 1949), accedirenal llibre de manera quasicoetània a la seua aparició. “Enel meu exemplar vaig escriurel’any que el comprí: 1964. Jo te-nia quinze anys. El meu esponta-ni valencianisme em va dur ainteressar-me per un llibre quehavia conegut a través de la re-vista Destino que mon pare por-tava a casa. Vaig llegir Nosaltresels valencians amb el fervor d’unjove que està descobrint elmón”. En el seu balanç actual del’obra no oblida contextualitzar-la, però tampoc no vol amagar elque considera encerts. “En la pri-mera lectura vaig pensar que

Fuster resolia el problema, enles relectures posteriors, al llargdels anys, he pensat que, en rea-litat, el plantejava. Això era molten una societat com la nostra.Les investigacions posteriors,en particular sobre la històriaeconòmica del país, matisarenalgunes de les seues afirmacio-ns. I els debats, tan aferrissats,encara més. En Nosaltres els va-lencians hi ha una visió sagaçsobre la desídia i la submissió de

les nostres classes dirigents que,dissortadament, no ha perdutmassa actualitat. D’aqueix llibrede Fuster sempre m’admira lamescla de raó i passió amb quèestà escrit”, rebla.

Pau Martínez (València,1974) és realitzador de cinema itelevisió. La seua visió ha anatvariant des d’una primera lectu-ra entusiasta del llibre, en l’èpo-ca adolescent, fins a l’actualitat,en què contempla els pres-supòsits de l’obra amb més dis-tanciament. “Fa uns vint anysque vaig llegir Nosaltres els va-lencians. L’experiència de tor-nar a llegir-ho m’ha demostratque efectivament ja no soc nipense com aquell xaval que a pe-nes feia 18 anys. La primera ve-gada que vaig aproximar-me al’obra de Fuster ho vaig fer ambel punt de vista d’un jove queveia Catalunya com un germàgran que ens havia de solucio-nar tots els problemes dinsd’aqueix ens paradisíac anome-nat Països Catalans. Amb elsmeus ulls d’ara, els d’un homeque s’apropa a quaranta anys, lavisió canvia, i molt”, explica.“Ara m’agrada pensar en els ca-talans”, prossegueix, “com unscosins germans nostres amb quipoder entendre’ns en igualtat decondicions, però amb qui nohauríem de tindre una relaciósucursalista, per dir-ho en ter-mes fusterians, com la que te-nim amb Madrid”. “El que notinc tant clar és si sóc només joqui ha canviat, perquè moltsdels problemes que es plante-gen en el llibre continuen irre-solts”, reconeix.

Una visió ben diferent de lade Carles Llinares (Alcoi, 1976),músic, antic membre de Verd-Cel i, actualment, en la formacióBatà, que aporta l’opinió més sin-tètica. “Amb valentia i sensecomplexos, Fuster defineix elsentiment de ser valencià per aviure, sentir, parlar, estimar i tre-ballar en valencià i a la nostramanera, sense pors, vergonyesni manies”, resumeix, de mane-ra apassionada i directa. “Nosal-tres els valencians, l’Alcorà delsvalencians, és lectura obligadaper no oblidar-nos de nosaltres,és un manoll d’arrels que ali-menten la vida que surt de laterra i creix cada dia un pocmés, ferma i verda com una ca-rrasca. Amb Fuster a les mansja poden vindre d’Almansa od’onsevulla”, afig amb esperitmetafòric.

Els valencians es miren en un llibre iniciàticPersones de la cultura no vinculades a l’estudi de Fuster relaten l’experiència amb la seua obra

XAVIER ALIAGA València

Correcció de proves de Joan Fuster per a la primeraedició de Nosaltres els valencians i mecanoscrit originalde l’assaig. / jesús císcar

Xavi Puchades: “Vaigsentir-me identificatamb que els valenciansno som ni carn ni peix”

Carles Dolç: “El vaigllegir amb el fervord’un jove que estàdescobrint el món”

Pau Martínez: “Ambels meus ullsd’ara, la visiócanvia i molt”

Paco Tortosa:“L’impacte que emprovocà va sersobretot, emocional”

Amàlia Garrigós:“Tenia 21 anys quanvaig posar en pràcticael meu valencià”

Maria Josep Picó: “Vasignificar una portaoberta, de bat a bat, ala descoberta del país”

S obre Nosaltres els Valen-cians, una de les obres cab-dals de Joan Fuster que en-

guany compleix el 50 aniversarides de la seua publicació a Edi-cions 62, s’han escrit rius de tin-ta, que se sol dir. I no cal subrat-llar que es tracta, segurament,de la seua obra més examinada.Fugint deliberadament del’àmbit dels estudiosos de l’obrafusteriana, hem volgut sondejarel significat de Nosaltres els va-lencians en persones de dife-rents generacions, però totes as-sociades al món de la cultura alPaís Valencià. Quan la llegirenper primera vegada, quin en vaser l’impacte i quina lectura enfan ara, són algunes de lesqüestions que han respost per es-crit a Quadern.

Quan es va editar l’obra, elfotògraf i doctor en geografia Pa-co Tortosa (Vallada, 1954) teniahuit anys. Per a ell, natural d’unpoble d’interior a la Costera, elcastellà que li parlaven a l’escolafranquista era “una llengua es-trangera”. “Entre la foscor delfranquisme i sent fill de jorna-lers sense estudis, en arribar a10 anys no havia vist ni una solalínia ni cap paper escrit envalencià. Pensava que allò queparlava no es podia escriure,fins que un dia arribà a casa unacarta de Barcelona d’una cosinade ma mare. Quasi em caigue-ren les llàgrimes en veure que lacarta estava escrita de la ma-teixa manera que jo parlava", re-lata, com a introducció neces-sària per a poder explicar el xocque li produirà llegir l’obra, ja a20 anys. Moment de presa deconsciència “d’un infant d’un po-ble d’interior que emigrà ambels pares a València. El contextsocial i polític dels primers anys70 em permeté accedir a la lectu-ra de Nosaltres els valencians, onFuster explicava claríssima-ment tots els meus maldecapsd’infant i d’adolescent al voltantde la meua llengua i per què elmeu país era tan estrany i des-personalitzat. L’impacte que emprovocà va ser sobre tot, emocio-nal. Plorava i tot mentre avança-

va entre les seues pàgines".La periodista Amàlia

Garrigós (Alcoi, 1965), directoradel programa cultural de Ràdio9 Alta Fidelitat, estudiava cièn-cies de la informació a Barcelo-na. “Hi havia arribat des d’Alcoiamb el propòsit de fer-me perio-dista. Però, contra natura, noparlava valencià. Els meus pareses comunicaven en la nostra llen-gua, en canvi, a mi, s’adreçavenen castellà. Una curiosa situacióque es repetia en moltes de lesfamílies alcoianes que van viureel desarrollismo industrial dels60 i 70. És el que Fuster anome-na ‘procés automàtic decastellanització’, que hui en dia,no s’ha interromput. Jo no usavael gentilici valencià. Per mi Alcoiera Alcoi i prou, i a tot estirar,pertanyia a la provincia de Ali-

cante”. A Garrigós, la seuacondició d’alcoiana l’empenta aarreplegar una reflexió de l’assa-gista suecà: “Els alcoians no enssentíem identificats amb les Fo-gueres, però tampoc amb les Fa-lles. Aquelles icones no ens per-tanyien. Com assenyala Fuster,es tracta d’una qüestió de no-menclatura: ’València és el nomd’una província i els altres valen-cians miraran d’accentuar llurdenominació diferencial’. Atesa

la diversitat del territori, no eramés lògic fer comarques que ferprovíncies?”, apunta. I llançauna reflexió final: “Tenia 21 anysquan vaig despertar i vaig posaren pràctica el meu valencià pas-siu. Més tard, el 1989, ja era pe-riodista i vaig estrenar elsmicròfons de la ràdio auto-nòmica en valencià i per a lescomarques, on estaven elsoients potencials. Han passat 23anys des de l’inici de l’aventura i

els pares estan pagats de veureque, amb el seu valencià d’Alcoi,es poden contar notícies, fer en-trevistes o reportatges i difondrela producció musical i literàriafeta a casa nostra”.

La periodista i divulgadoracientífica Maria Josep Picó (Sa-gunt, 1973), Premi Nacional deMedi Ambient, va tindre el seuprimer contacte amb Fuster através de Diccionari per a ocio-sos, “una obligació ràpidament

esdevinguda en autèntica delí-cia. Era la primera aproximacióa Fuster, en anys d’adolescència,del primer tast de llibertat, denovell interés per la política, deconsciència sobre la unitat de lallengua i del desvetlament abso-lut. Així que Nosaltres els valen-cians es plantejà com una opcióvoluntària i va significar una por-ta oberta, de bat a bat, a la desco-berta del país”, relata. Per a ella,el valor d’aquesta obra rau a ser

“una instantània única —i tambésubjectiva—, a través d’un assaigfonamental que ajuda a enten-dre claus de la nostra societat.Tanmateix, caldria emmarcar-loen la seua època i ser conscientsque Fuster recollia la perspecti-va dels anys 50, uns tempspredemocràtics, al marge d’esde-veniments essencials que hancontinuat modelant la nostra au-tonomia”.

Xavi Puchades (València,

1973), guionista i dramaturg, en-cara que era molt jove quan vallegir Nosaltres els valencians, as-segura: “Vaig sentir-me bastantidentificat amb el que deia Fus-ter: els valencians no som nicarn ni peix. Més que res, per lameua condició bipolar, amb unainfantesa i adolescència viscudaentre Bunyol i València, jo eramig xurro mig valencià. Quanpense en l’assaig del Fuster,m’arriben imatges d’una època

en què els pares es feien forts alsvestíbuls dels col·legis condem-nant poc menys que a la fogueraels llibres escrits en català; lescarpetes dels companys s’om-plien amb adhesius de ‘No mosfareu catalans’ i, posant la cirere-ta, recorde González Lizondobrandant una taronja al Con-grés”, recorda. “La lectura deFuster va obrir portes, va ajudar-me a ventilar aquella atmosferaenrarida. Uns temps en què ens

ensenyaven a parlar una llen-gua que després no podíem prac-ticar en un entorn social i políticadvers. Molts anys després, vaigprendre la decisió d’escriure tea-tre en valencià i vaig trobar gentamb qui poder parlar. Hui, enca-ra que continue sent bipolar, al-menys la meua ambigua identi-tat no s’ha quedat coixa”, con-clou.

Per raons generacionals, al-gunes de les persones consulta-des, com ara l’arquitecte CarlesDolç (València, 1949), accedirenal llibre de manera quasicoetània a la seua aparició. “Enel meu exemplar vaig escriurel’any que el comprí: 1964. Jo te-nia quinze anys. El meu esponta-ni valencianisme em va dur ainteressar-me per un llibre quehavia conegut a través de la re-vista Destino que mon pare por-tava a casa. Vaig llegir Nosaltresels valencians amb el fervor d’unjove que està descobrint elmón”. En el seu balanç actual del’obra no oblida contextualitzar-la, però tampoc no vol amagar elque considera encerts. “En la pri-mera lectura vaig pensar que

Fuster resolia el problema, enles relectures posteriors, al llargdels anys, he pensat que, en rea-litat, el plantejava. Això era molten una societat com la nostra.Les investigacions posteriors,en particular sobre la històriaeconòmica del país, matisarenalgunes de les seues afirmacio-ns. I els debats, tan aferrissats,encara més. En Nosaltres els va-lencians hi ha una visió sagaçsobre la desídia i la submissió de

les nostres classes dirigents que,dissortadament, no ha perdutmassa actualitat. D’aqueix llibrede Fuster sempre m’admira lamescla de raó i passió amb quèestà escrit”, rebla.

Pau Martínez (València,1974) és realitzador de cinema itelevisió. La seua visió ha anatvariant des d’una primera lectu-ra entusiasta del llibre, en l’èpo-ca adolescent, fins a l’actualitat,en què contempla els pres-supòsits de l’obra amb més dis-tanciament. “Fa uns vint anysque vaig llegir Nosaltres els va-lencians. L’experiència de tor-nar a llegir-ho m’ha demostratque efectivament ja no soc nipense com aquell xaval que a pe-nes feia 18 anys. La primera ve-gada que vaig aproximar-me al’obra de Fuster ho vaig fer ambel punt de vista d’un jove queveia Catalunya com un germàgran que ens havia de solucio-nar tots els problemes dinsd’aqueix ens paradisíac anome-nat Països Catalans. Amb elsmeus ulls d’ara, els d’un homeque s’apropa a quaranta anys, lavisió canvia, i molt”, explica.“Ara m’agrada pensar en els ca-talans”, prossegueix, “com unscosins germans nostres amb quipoder entendre’ns en igualtat decondicions, però amb qui nohauríem de tindre una relaciósucursalista, per dir-ho en ter-mes fusterians, com la que te-nim amb Madrid”. “El que notinc tant clar és si sóc només joqui ha canviat, perquè moltsdels problemes que es plante-gen en el llibre continuen irre-solts”, reconeix.

Una visió ben diferent de lade Carles Llinares (Alcoi, 1976),músic, antic membre de Verd-Cel i, actualment, en la formacióBatà, que aporta l’opinió més sin-tètica. “Amb valentia i sensecomplexos, Fuster defineix elsentiment de ser valencià per aviure, sentir, parlar, estimar i tre-ballar en valencià i a la nostramanera, sense pors, vergonyesni manies”, resumeix, de mane-ra apassionada i directa. “Nosal-tres els valencians, l’Alcorà delsvalencians, és lectura obligadaper no oblidar-nos de nosaltres,és un manoll d’arrels que ali-menten la vida que surt de laterra i creix cada dia un pocmés, ferma i verda com una ca-rrasca. Amb Fuster a les mansja poden vindre d’Almansa od’onsevulla”, afig amb esperitmetafòric.

Els valencians es miren en un llibre iniciàticPersones de la cultura no vinculades a l’estudi de Fuster relaten l’experiència amb la seua obra

XAVIER ALIAGA València

Correcció de proves de Joan Fuster per a la primeraedició de Nosaltres els valencians i mecanoscrit originalde l’assaig. / jesús císcar

Xavi Puchades: “Vaigsentir-me identificatamb que els valenciansno som ni carn ni peix”

Carles Dolç: “El vaigllegir amb el fervord’un jove que estàdescobrint el món”

Pau Martínez: “Ambels meus ullsd’ara, la visiócanvia i molt”

Paco Tortosa:“L’impacte que emprovocà va sersobretot, emocional”

Amàlia Garrigós:“Tenia 21 anys quanvaig posar en pràcticael meu valencià”

Maria Josep Picó: “Vasignificar una portaoberta, de bat a bat, ala descoberta del país”

QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012 C U L T U R A . 54 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012

S obre Nosaltres els Valen-cians, una de les obres cab-dals de Joan Fuster que en-

guany compleix el 50 aniversarides de la seua publicació a Edi-cions 62, s’han escrit rius de tin-ta, que se sol dir. I no cal subrat-llar que es tracta, segurament,de la seua obra més examinada.Fugint deliberadament del’àmbit dels estudiosos de l’obrafusteriana, hem volgut sondejarel significat de Nosaltres els va-lencians en persones de dife-rents generacions, però totes as-sociades al món de la cultura alPaís Valencià. Quan la llegirenper primera vegada, quin en vaser l’impacte i quina lectura enfan ara, són algunes de lesqüestions que han respost per es-crit a Quadern.

Quan es va editar l’obra, elfotògraf i doctor en geografia Pa-co Tortosa (Vallada, 1954) teniahuit anys. Per a ell, natural d’unpoble d’interior a la Costera, elcastellà que li parlaven a l’escolafranquista era “una llengua es-trangera”. “Entre la foscor delfranquisme i sent fill de jorna-lers sense estudis, en arribar a10 anys no havia vist ni una solalínia ni cap paper escrit envalencià. Pensava que allò queparlava no es podia escriure,fins que un dia arribà a casa unacarta de Barcelona d’una cosinade ma mare. Quasi em caigue-ren les llàgrimes en veure que lacarta estava escrita de la ma-teixa manera que jo parlava", re-lata, com a introducció neces-sària per a poder explicar el xocque li produirà llegir l’obra, ja a20 anys. Moment de presa deconsciència “d’un infant d’un po-ble d’interior que emigrà ambels pares a València. El contextsocial i polític dels primers anys70 em permeté accedir a la lectu-ra de Nosaltres els valencians, onFuster explicava claríssima-ment tots els meus maldecapsd’infant i d’adolescent al voltantde la meua llengua i per què elmeu país era tan estrany i des-personalitzat. L’impacte que emprovocà va ser sobre tot, emocio-nal. Plorava i tot mentre avança-

va entre les seues pàgines".La periodista Amàlia

Garrigós (Alcoi, 1965), directoradel programa cultural de Ràdio9 Alta Fidelitat, estudiava cièn-cies de la informació a Barcelo-na. “Hi havia arribat des d’Alcoiamb el propòsit de fer-me perio-dista. Però, contra natura, noparlava valencià. Els meus pareses comunicaven en la nostra llen-gua, en canvi, a mi, s’adreçavenen castellà. Una curiosa situacióque es repetia en moltes de lesfamílies alcoianes que van viureel desarrollismo industrial dels60 i 70. És el que Fuster anome-na ‘procés automàtic decastellanització’, que hui en dia,no s’ha interromput. Jo no usavael gentilici valencià. Per mi Alcoiera Alcoi i prou, i a tot estirar,pertanyia a la provincia de Ali-

cante”. A Garrigós, la seuacondició d’alcoiana l’empenta aarreplegar una reflexió de l’assa-gista suecà: “Els alcoians no enssentíem identificats amb les Fo-gueres, però tampoc amb les Fa-lles. Aquelles icones no ens per-tanyien. Com assenyala Fuster,es tracta d’una qüestió de no-menclatura: ’València és el nomd’una província i els altres valen-cians miraran d’accentuar llurdenominació diferencial’. Atesa

la diversitat del territori, no eramés lògic fer comarques que ferprovíncies?”, apunta. I llançauna reflexió final: “Tenia 21 anysquan vaig despertar i vaig posaren pràctica el meu valencià pas-siu. Més tard, el 1989, ja era pe-riodista i vaig estrenar elsmicròfons de la ràdio auto-nòmica en valencià i per a lescomarques, on estaven elsoients potencials. Han passat 23anys des de l’inici de l’aventura i

els pares estan pagats de veureque, amb el seu valencià d’Alcoi,es poden contar notícies, fer en-trevistes o reportatges i difondrela producció musical i literàriafeta a casa nostra”.

La periodista i divulgadoracientífica Maria Josep Picó (Sa-gunt, 1973), Premi Nacional deMedi Ambient, va tindre el seuprimer contacte amb Fuster através de Diccionari per a ocio-sos, “una obligació ràpidament

esdevinguda en autèntica delí-cia. Era la primera aproximacióa Fuster, en anys d’adolescència,del primer tast de llibertat, denovell interés per la política, deconsciència sobre la unitat de lallengua i del desvetlament abso-lut. Així que Nosaltres els valen-cians es plantejà com una opcióvoluntària i va significar una por-ta oberta, de bat a bat, a la desco-berta del país”, relata. Per a ella,el valor d’aquesta obra rau a ser

“una instantània única —i tambésubjectiva—, a través d’un assaigfonamental que ajuda a enten-dre claus de la nostra societat.Tanmateix, caldria emmarcar-loen la seua època i ser conscientsque Fuster recollia la perspecti-va dels anys 50, uns tempspredemocràtics, al marge d’esde-veniments essencials que hancontinuat modelant la nostra au-tonomia”.

Xavi Puchades (València,

1973), guionista i dramaturg, en-cara que era molt jove quan vallegir Nosaltres els valencians, as-segura: “Vaig sentir-me bastantidentificat amb el que deia Fus-ter: els valencians no som nicarn ni peix. Més que res, per lameua condició bipolar, amb unainfantesa i adolescència viscudaentre Bunyol i València, jo eramig xurro mig valencià. Quanpense en l’assaig del Fuster,m’arriben imatges d’una època

en què els pares es feien forts alsvestíbuls dels col·legis condem-nant poc menys que a la fogueraels llibres escrits en català; lescarpetes dels companys s’om-plien amb adhesius de ‘No mosfareu catalans’ i, posant la cirere-ta, recorde González Lizondobrandant una taronja al Con-grés”, recorda. “La lectura deFuster va obrir portes, va ajudar-me a ventilar aquella atmosferaenrarida. Uns temps en què ens

ensenyaven a parlar una llen-gua que després no podíem prac-ticar en un entorn social i políticadvers. Molts anys després, vaigprendre la decisió d’escriure tea-tre en valencià i vaig trobar gentamb qui poder parlar. Hui, enca-ra que continue sent bipolar, al-menys la meua ambigua identi-tat no s’ha quedat coixa”, con-clou.

Per raons generacionals, al-gunes de les persones consulta-des, com ara l’arquitecte CarlesDolç (València, 1949), accedirenal llibre de manera quasicoetània a la seua aparició. “Enel meu exemplar vaig escriurel’any que el comprí: 1964. Jo te-nia quinze anys. El meu esponta-ni valencianisme em va dur ainteressar-me per un llibre quehavia conegut a través de la re-vista Destino que mon pare por-tava a casa. Vaig llegir Nosaltresels valencians amb el fervor d’unjove que està descobrint elmón”. En el seu balanç actual del’obra no oblida contextualitzar-la, però tampoc no vol amagar elque considera encerts. “En la pri-mera lectura vaig pensar que

Fuster resolia el problema, enles relectures posteriors, al llargdels anys, he pensat que, en rea-litat, el plantejava. Això era molten una societat com la nostra.Les investigacions posteriors,en particular sobre la històriaeconòmica del país, matisarenalgunes de les seues afirmacio-ns. I els debats, tan aferrissats,encara més. En Nosaltres els va-lencians hi ha una visió sagaçsobre la desídia i la submissió de

les nostres classes dirigents que,dissortadament, no ha perdutmassa actualitat. D’aqueix llibrede Fuster sempre m’admira lamescla de raó i passió amb quèestà escrit”, rebla.

Pau Martínez (València,1974) és realitzador de cinema itelevisió. La seua visió ha anatvariant des d’una primera lectu-ra entusiasta del llibre, en l’èpo-ca adolescent, fins a l’actualitat,en què contempla els pres-supòsits de l’obra amb més dis-tanciament. “Fa uns vint anysque vaig llegir Nosaltres els va-lencians. L’experiència de tor-nar a llegir-ho m’ha demostratque efectivament ja no soc nipense com aquell xaval que a pe-nes feia 18 anys. La primera ve-gada que vaig aproximar-me al’obra de Fuster ho vaig fer ambel punt de vista d’un jove queveia Catalunya com un germàgran que ens havia de solucio-nar tots els problemes dinsd’aqueix ens paradisíac anome-nat Països Catalans. Amb elsmeus ulls d’ara, els d’un homeque s’apropa a quaranta anys, lavisió canvia, i molt”, explica.“Ara m’agrada pensar en els ca-talans”, prossegueix, “com unscosins germans nostres amb quipoder entendre’ns en igualtat decondicions, però amb qui nohauríem de tindre una relaciósucursalista, per dir-ho en ter-mes fusterians, com la que te-nim amb Madrid”. “El que notinc tant clar és si sóc només joqui ha canviat, perquè moltsdels problemes que es plante-gen en el llibre continuen irre-solts”, reconeix.

Una visió ben diferent de lade Carles Llinares (Alcoi, 1976),músic, antic membre de Verd-Cel i, actualment, en la formacióBatà, que aporta l’opinió més sin-tètica. “Amb valentia i sensecomplexos, Fuster defineix elsentiment de ser valencià per aviure, sentir, parlar, estimar i tre-ballar en valencià i a la nostramanera, sense pors, vergonyesni manies”, resumeix, de mane-ra apassionada i directa. “Nosal-tres els valencians, l’Alcorà delsvalencians, és lectura obligadaper no oblidar-nos de nosaltres,és un manoll d’arrels que ali-menten la vida que surt de laterra i creix cada dia un pocmés, ferma i verda com una ca-rrasca. Amb Fuster a les mansja poden vindre d’Almansa od’onsevulla”, afig amb esperitmetafòric.

Els valencians es miren en un llibre iniciàticPersones de la cultura no vinculades a l’estudi de Fuster relaten l’experiència amb la seua obra

XAVIER ALIAGA València

Correcció de proves de Joan Fuster per a la primeraedició de Nosaltres els valencians i mecanoscrit originalde l’assaig. / jesús císcar

Xavi Puchades: “Vaigsentir-me identificatamb que els valenciansno som ni carn ni peix”

Carles Dolç: “El vaigllegir amb el fervord’un jove que estàdescobrint el món”

Pau Martínez: “Ambels meus ullsd’ara, la visiócanvia i molt”

Paco Tortosa:“L’impacte que emprovocà va sersobretot, emocional”

Amàlia Garrigós:“Tenia 21 anys quanvaig posar en pràcticael meu valencià”

Maria Josep Picó: “Vasignificar una portaoberta, de bat a bat, ala descoberta del país”

6 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012

La força del món és el títold'aquest número de la revistade difusió de la investigació quecoincideix amb la celebració dela Fira del Llibre de València.L'energia centra un dossiercoordinat per Ramon Folch enel qual s'aborden aspectes comels mercats energètics, l'energianuclear o les energies solar ieòlica, així com l'estalvi i lasostenibilitat.

Els relats d’aquest volum tenenun element unificador en laironia, aquella “tristesa que nopot plorar” que, tot citantJacinto Benavente, l’autorapunta a l’inici del llibre. Lessituacions quotidianes, lesrelacions personals, les actitudsque les persones mantenim enles nostres relacions socialscentren les narracions, ambprotagonistes que oscil·lenentre el desfici i l’elucubració.

Amb aquesta novel·la, que haguanyat el premi Bancaixa denarrativa juvenil, Raquel Ricartnarra l’extraordinària aventurad’una adolescent que, amb la camatrencada, passa el seu desficimirant amb una ullera de llargavista. Al mateix temps, en aquestatrama plena de tendresa, laprotagonista veu trasbalsat el seumón de la infantesa i es trobadurant un temps desconcertadaenmig de sentiments contradictoris

El protagonista d'aquest relat ésun bou, un animal valent i nobleque sap que morirà en unaplaça. Però és un ocell qui fa denarrador i qui desplega unaestratègia ben singular per aevitar-li el fatídic destí. La vida iles relacions dels animals enplena natura permeten al'autora ressaltar els valors de lalluita, la solidaritat i l'instint desupervivència

REVISTAper A. B.

NARRATIVAper ADOLF BELTRAN

NARRATIVAper FRANCESC CALAFAT

JUVENILper A. B.

JOSEP PIERA. EL SOMNID’UNA PÀTRIA DEPARAULES (BIOGRAFIADE TEODOR LLORENTE)Edicions BromeraAlzira, 2012

.

Aquest llibre és particular-ment atractiu per dos mo-tius: perquè se'ns desco-

breix la figura de Teodor Llorentei perquè qui ho fa és el poeta Jo-sep Piera. Sobre els dos engranat-ges descansa aquesta biografia,en la facilitat narrativa de Piera ien la desconeguda riquesa de lavida i obra de Teodor Llorente.Perquè Piera no s'amaga, no adop-ta actituds tèbies i mostra la seuaadmiració plena per l'obra poèti-ca i intel·lectual del fundador deLas Provincias. Després d'haverllegit aquest llibre, la figura deLlorente ix repristinada, i la seuaglòria, si més no, se'ns fa més evi-dent i justa.

No era fàcil escriure aquestabiografia. És cert que durant elsdarrers anys n'hi ha hagut revi-

sions valuoses, com ara l'excel·-lent treball dut a terme per RafaRoca. Tanmateix, mancava unaobra on s'abandonara l'exigènciade l'especialització, i es parlarades de la dimensió literària.Ningú fins al moment no ho haviafet: els escriptors conservadors va-lencians, profundament castella-nitzats, han perdut tot vincle ambel poeta; els escriptors esque-rrans, en canvi, sempre han miratLlorente d'esquitllèbit, i no li hanperdonat ni el seu conservadoris-me ni el seu catolicisme.

Això ha fet de Llorente un per-sonatge en bona part desconegutpel valencianisme. La lecturad'aquesta biografia ens desco-breix la injustícia (o el biaix) ambquè en molts sentits se l'ha jutjat:era alguna cosa més que un poetaque feia versets a les barraques i ales llauradores valencianes. Pieraens el mostra com un dels motorsmés importants de la renaixençacatalana, una referència indiscuti-ble a Catalunya, protector de mos-sén Verdaguer, i persona de re-ferència al Principat. També des-activa molts clixés, com el de

gran propietari rural, que viu debòbilis bòbilis de la renda de lesseues terres. Més aviat al contra-ri, Llorente fou un treballador in-fatigable, amb sessions marato-nianes al diari, i amb un sentit dela disciplina basat en el treball

dur i constant. Això li va perme-tre abordar reptes de primeramagnitud, com ara la traducció al'espanyol del Faust de Goethe.

Aquest llibre és ple de desco-bertes, i un atractiu itinerari pelsorígens del valencianisme mo-dern. Amb habilitat, Piera va des-granant els grans noms, des deConstantí Llombart fins a FèlixPizcueta, des de Vicent Querolfins a Marià Aguiló. En tots ells hiha l'apunt just, la descripció exac-ta, l'anècdota reveladora, lavaloració intel·lectual, sempredes de la comprensió i l'ànim con-

textualitzador. El biògraf esposa en la pell de l'altre i,com Montaigne, intenta ima-ginar què hauria fet ell enaquelles circumstàncies.Traspua un afecte sincer:aquells homes tenien el seumèrit, i d'ells ve tot, o quasitot. Tot el que som i tot elque hauríem pogut ser.

Josep Piera relata les ten-sions entre el sector conser-vador, capitanejat per Llo-rente, i el republicà iesquerrà, dirigit per Cons-tantí Llombart, i esperonatpel seu deixeble Vicent Blas-co Ibáñez. També explicamolt bé la dificultat que elpoeta del Llibret de versostrobava en denominarcatalà la llengua dels valen-cians (pensava que seria mi-llor denominar-la llemosí,un terme que no causavaanimadversió entre els va-lencians). El seu gran amicQuerol seria més valent enaquest sentit, i no dubtaria

de titular una part dels seus poe-mes amb el contundent nom deRimes catalanes. Però Llorente vo-lia despolititzar tant com fóra pos-sible el valencianisme, i que elque unira els lletraferits fóra "lapàtria de les paraules". Allò fouun somni de poeta, perquè no hiha literatura sense ideologia, nipàtria sense idees. Fou la seuagran obsessió, el seu gran somni,que els poetes es guiaren tan solsper les muses i deixaren de bandala política. Un desig que, al capda-vall, també fou el seu fracàs mésgran.

MÈTODENúmero 73Universitat deValènciaValència, 2012112 pàgines

EN LES MARSPERDUDESRaquel RicartEdicions BromeraAlzira, 2012172 pàgines

HUMORS AGRESSico FonsEdicions delBullentPicanya, 2012175 pàgines

LA CASTA DEBANYA TRENCADAPepa GuardiolaTàndem EdicionsValència, 201296 pàgines

La glòria deles paraulesPiera descobreix en la biografia deLlorente un persontage desconegut

Un bust de Teodor Llorente en l’exposició que se li ha dedicat. / jesús císcar

Martí Domínguez

Aquest llibre és unatractiu itinerari pelsorígens delvalencianisme modern

QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012 C U L T U R A . 3

Joan Garí rememora el viatge físic i reflexiuque Fuster va descriure en El PaísValenciano, publicat ara fa cinquanta anys,amb la pretensió d’homenatjar l’escriptorde Sueca i constatar les transformacionsque s’han produït en el territori(paisatgístiques, urbanístiques, econòmiquesi de mentalitat) al llarg d’aquestes cincdècades. El fotògraf Joan Antoni Vicentil·lustra el llibre amb fotografies en blanc inegre que mostren una imatge sensible a labellesa i a la particularitat del país.

Aquest títol aplega, en realitat, dos volumsen el pla de la publicació de l’obra completade Fuster, el segon i el tercer. L’un reculltots els llibres més genuïnament assagísticsque l’autor va escriure, així com alguns altrestextos dispersos. L’altre inclou l’articulismeseriat que l’assagista suecà va escampar perdiaris i revistes amb títol de secció estable.Es tracta d’un pas endavant ben notable enla publicació ordenada de l’obra fusteriana,una producció que permet avaluar-ne laimportància i que convida a gaudir-ne

La vuitena jornada Joan Fuster,celebrada a Sueca el 2010, es va centraren la relació de l’assagista amb la músicaclàssica, però també amb la Nova Cançó,per als cantautors i intèrprets de la qualva escriure articles, solapes de discos,pròlegs o lletres. Aquest volum, publicatper iniciativa de la Càtedra Joan Fuster,inclou les aportacions que hi van ferJosep Iborra, Joan. B. Llinares, XeviPlanas, Vicent Torrent i Rafael Xambó,així com una breu antologia de textos.

Subtitulat “Estudis sobre l’obra cívica deJoan Fuster”, aquest llibre de Pau Vicianoafronta els tòpics fusterians iantifusterians per a revelar la complexitatde l’aproximació que l’autor de Sueca vafer als problemes identitaris i col·lectiusdels valencians. La seua actitud davant latradició valencianista anterior, lainfluència del marxisme en les seuesposicions o els elements del seudiagnòstic del País Valencià hi sónrevisats i analitzats amb solvència i rigor

ASSAIGper FRANCESC CALAFAT

ASSAIGper ADOLF BELTRAN

L a rebuda de Josep MariaCastellet (Barcelona, 1926)al seu despatx, en ple cor

del Raval de Barcelona, no potser més profitosa. El crític litera-ri, escriptor i president del Grup62 rep afablement i tot seguitdeixa anar sobre la taula unsquants sobres farcits de papers.Es tracta de l’original mecanogra-fiat de Nosaltres els valencians,les proves d’impremta i les co-rreccions del llibre per a una se-gona edició. A la taula hi ha tam-bé una còpia del contracte entrel’editorial i Joan Fuster. La lectu-ra atenta del contracte confirmade nou la veracitat de la boutadefusteriana. En el desé punt, l’assa-gista, fa constar que es compro-met “a regalar a l’editor un titot(en dialecte: gall d’indi) per cadareedició que l’editorial faci del’obra”. És evident que Fusterse’n reia per dessota el seu nasaquilí —i encara ara—, de qualse-vol temptació localista, també deles possibilitats remotes dereeixir en un negoci com aquell,igual que quan va escenificar laseua entrada com a soci capitalis-ta del setmanari El Temps apor-tant una trista pesseta.

En tota aquella paperassa unpunt envellida, plena de gargots,de precisions, indicacions escri-tes a mà per l’autor mateix, hiha l’origen de dues aventuresd’una enorme transcendència.Una, el naixement de 62, per talcom Nosaltres els valencians ésel llibre amb què es va estrenarl’editorial el Sant Jordi del 1962,punt de referència obligat de lahistòria recent de la cultura cata-lana. L’altra, és molt més sugge-ridora i estranya. L’aventura delnaixement del País Valencià, endefinitiva, el de la idea d’una so-cietat amb voluntat de deslliu-rar-se de sucursalismes de totamena, amb vocació d’estrictamodernitat.

El 1962 Josep Maria Castelletencara no treballava a l’editorialon arribaria dos anys més tard,però feia temps que coneixia l’es-criptor, almenys des de la sego-

na meitat dels cinquanta. “Ales-hores”, repassa, “jo coneixia pocValència, la seua gent... potsernomés la Maria Beneyto i, enca-ra no, vull dir, personalment. Ha-via llegit un llibre seu en unapetita col·lecció de poesia. Undia vaig venir a fer una conferèn-cia convidat per una associaciód’estudis americans. Llavors, Vi-cent Ventura em va dur a un bara la plaça de l’Ajuntament on alvespre es reunia el grup i feientertúlia. Fuster em va fer moltbona impressió. Era moltcàustic, però, ens hi vam enten-dre: ell m’atacava i jo també”,somriu. “Després li vaig enviarel meu primer llibre, Notas sobreliteratura española contemporá-nea (1955), i, partir d’aquí,iniciàrem una petita correspon-dència”. Castellet ha deixatconstància dels començamentsdel que fou una dilatada relacióamb el de Sueca en Seductors,il·lustrats i visionaris (Ed. 62). El

rerefons de les mítiques prime-res converses poètiques a l’HotelFormentor, celebrades al maigdel 1959, i dels actes dels premisliteraris de Gandia en el V cente-nari de la mort d’Ausiàs Marchl’octubre del mateix any, li ser-veixen per a dibuixar els contor-ns interiors d’un Joan Fuster in-dagador i irònic. Uns quantsanys després arribaria Nosaltresels valencians. Castellet recordacom va anar, tot i que per aquelltemps encara no havia aterrat al’editorial fundada sota l’advo-

cació de Josep Benet pels jovesRamon Bastardes i Max Cahner,tots dos procedents de l’ambientde Montserrat.

“Fuster”, explica, “tenia unagran influència sobre ells,només comparable a la influèn-cia que exercia Josep Benet, queera el gran impulsor de totes lesidees. És una relació sorpre-nent, la d’uns joves molt interes-sats pel País Valencià. Aquí eraun tema que no havia interessatningú d’aquells cercles depoetes que venien de la II Repú-

blica, no ho entenien... Curiosa-ment, també, Fuster no fa el con-tacte amb aquests grups denoucentistes sinó amb el catala-nisme de l’exili”. “I Nosaltres elsvalencians causà una gran sor-presa. El llibre represental’ampliació de la visió de la cultu-ra catalana des d’una òptica dePaïsos Catalans, per cert, sem-pre tan entredita aquí a Catalun-ya”, afirma. “Joan Fuster serà”,assegura Castellet amb rotundi-tat, “l’intel·lectual amb més in-fluència de 62, un dels fars

d’il·luminació de l’editorial... Hiha molts detalls d’aquest pes”.

El 12 de març de 1968 Caste-llet ja feia quatre anys que s’ocu-pava de la direcció editorial de62. Aquell dia es produeix tam-bé un fet important. L’editor pre-sideix la publicació del primervolum de les obres completes deJoan Fuster en un acte que ser-veix també com a excusa per ainaugurar la llibreria Tres i Qua-tre de València. L’Equip Realitattatua el local amb uns retrats del’assagista caracteritzat d’entre-maliat i divertit diable pop art.La classització de l’assagistadóna idea d’aquesta influènciaal·ludida per Castellet. És un fetuna mica sorprenent sobre elqual Fuster es referirà en elpròleg amb la seua característi-ca acidesa. Convertir-se enclàssic és una de les pitjors co-ses que li podien passar,escriurà. L’epítet li resulta, “lleu-gerament mortuori”. Per a Cas-tellet el fet té una explicaciómolt prosaica: “Només cal veurel’ambient fusterià que hi havia ala casa, tots érem, a més, moltamics”, resumeix.

Aquell bon ambient només esressent quan Cahner ix de l’edi-torial a conseqüència del fracàsd’Enciclopèdia Catalana, unaidea que portava al cap des queel règim el va fer fora per untemps i es va haver d’establir aPerpinyà. “En el moment en quèes muntava ja s’havien acabatels diners. Ningú no sabia fer en-ciclopèdies i allò, a més, reque-ria una logística, venedors, etc.Va ser una catàstrofe des delpunt de vista de la gestió. I l’1 dedesembre de 1969 el projecte jaestava fora de 62. Arribà JordiPujol, que va cercar uns pro-homs, Cendrós, Carulla... i se’nva endur Cahner i l’Enciclo-pèdia. És clar, allò va afectar lesrelacions de Fuster amb l’edito-rial. Al cap i a la fi, era molt amicde Cahner. Vaig anar amb Bas-tardes a veure’l a Sueca i la cosaes va reconduir...”, recorda.

Fuster continuà escrivint i, so-bretot, influint inclús després delseu retraïment a les acaballesdels setanta en un clima d’agres-sions i retrets fins i tot llançatsdes del mateix món del valencia-nisme. Com siga, Nosaltres els va-lencians serà, sens dubte, un delsseus assajos més transcendents.Mig segle després, Castellet,l’amic i l’editor, és categòric: “No-saltres els valencians és un llibred’una plena vigència".

ASSAIGper A. B.

ASSAIGper A. B.

DE LLORENTE A MARXPau VicianoPublicacions de laUniversitat de ValènciaValència, 2012. 272 pàgines

JOSEP MARIA CASTELLET CRÍTIC, EDITOR i PRESIDENT DEL GRUP 62

“Nosaltres els valencians’ ésun llibre d’una plena vigència”

OBRA COMPLETA(ASSAIG)Joan FusterEdicions 62Barcelona, 2012

VIATGE PEL MEU PAÍSJoan Garí i Joan V. VicentEditorial Tres i QuatreValència, 2012384 pàgines

JOAN FUSTERI LA MÚSICADiversos autorsPUV. València, 2012168 pàgines

Josep M. Castellet fotografiat a la seu d’Edicions 62. / consuelo baustista

FRANCESC VIADEL Barcelona

“Era molt càustic,però, ens hi vamentendre: ellm’atacava i jo també”

“Joan Fuster foul’intel·lectualamb més influènciad’Edicions 62”

QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012 C U L T U R A . 7

L'escriptora valenciana resident aBarcelona desplega en aquestanovel·la, guanyadora del premi JustM. Casero, la història d'una jove quehereta dos pisos interconnectats peruna gatera, i una història plena desorpreses. Escriu un dietari que creixlliurement ple de salts en el temps irevolts d'estils i de llenguatge, en unviatge introspectiu. Una ficció en elsintersticis entre la realitat i la ficció,entre la masculinitat i la feminitat.

Rubén Luzón (València, 1982) aposta,com en llibres anteriors, per una líricasense concessions, en què la voluntatd'esprémer i tensar les formes i elllenguatge té un paper nodular. Hiintegra pòsit de cultura clàssica imentalitat actual per a bastir unapoesia exultant en imatges i de sintaxisinuosa. L'autor no cerca la connexiódirecta, sinó la comunicació efectivaper mitjà dels colps que generen lesanalogies poètiques i els talls quecausen les emocions i les idees.

Amb el subtítol “Cultura i políticaal País Valencià (1962-2012)”, Viadelfa en aquest llibre un inventari del'aportació que el valencianisme hafet a la cultura i a la societatvalencianes. Però no es queda enaixò, perquè hi fa també unaavaluació, alhora crítica ireivindicativa, del paper que aquestmoviment social ha tingut en lavertebració col·lectiva.

Guanyadora del premi Palanca iRoca-Ciutat d'Alzira, aquestacomèdia dramàtica s'inicia en elmoment en què una persona cegaen mata una altra. Després, unflashback descriu la deriva física iemocional dels personatges. Comdestaca Verònica Cantó en elpròleg, la metàfora de l'iceberg valper a aquesta deriva, però tambéper a l'estructura de l'obra i allòsubmergit que revela.

NOVEL·LAper F. C.

POESIAper FRANCESC CALAFAT

ASSAIGper ADOLF BELTRAN

TEATREper A. B.

E l curs literari va co-mençar potent. El vaobrir a l’octubre Ferran

Torrent amb un títol atractiu,Les ombres en la nit (Columna),una novel·la de suspens i, pertant, d’entreteniment, però ca-rregada de pólvora. Furga dostemes importants, com la post-guerra espanyola i els primerspassos dels supervivents de l’Ho-locaust. Toca dos punts poc trac-tats: el ressentiment i l’odi quedugué alguns supervivents avenjar la mort dels sis mi-lions de jueus i, a travésdel personatge SantiagoCortés, recorda una mino-ria oblidada, els gitanos.Aquest thriller d’espionat-ge conté una bona partdels ingredients del gène-re: missions perilloses, in-tencions fosques, agentsque no se sap a què ju-guen i caçadors caçats. Ésuna obra coral, altamentdramatitzada amb unsdiàlegs tallants i rotunds,una prosa neta i un ritmeelèctric.

El mateix mes un altreautor valencià de pes, Vi-cent Usó, va donar aconéixer La mà de ningú(Proa), situada també fo-ra de les nostres fronte-res, en concret al nord deFrança. Hi fa servir pinzelladesdel gènere policíac per a pintarun món sòrdid. Amb un punt demisteri hi presenta vides co-rrents, però que arrosseguen se-crets, per a descriure realitats iconflictes deferents. Sota la nor-malitat hi ha uns quants secretsque serveixen per a tocar temesespinosos, com ara laimmigració il·legal, el tràfic deprostitutes i pràctiques mèdi-ques al marge de la llei. El narra-dor és destre en l’exploració delssentiments dels personatges isap traure punta als detalls ni-mis i a les relacions callades, permitjà del gest més menut i lamirada subtil.

Tot seguit Xavier Aliaga vatraure un dels plats forts de latemporada, Vides desafinades(Edicions 62), que, situada a ca-vall entre València i Barcelona,té com a fons la música indepen-dent i els primers compassos dela crisi actual. És una històriaamb molta molla, de veus en-creuades, que segueix les videsde joves d’ara, plenes d’objectiusi que mostren les ferides d’unmón equivocat. Contemplem elsalts i baixos dels sentiments i elsequívocs de l’existència i comels egoismes provoquen catàs-trofes enormes. Una reflexió ve-ritable sobre el temps vist comla consumació del desassossec,però també com l’esforç perma-nent de controlar-lo, sobre lacomplexitat de les relacions sen-timentals i la força de l’amistat,sobre la difícil comunicació en-tre generacions i el lligam íntimentre vida i art, ací música.

Una bona sorpresa ha estatl’estrena literària d’Anna Mo-ner, que amb Les mans de la

deixebla (Bromera) ens evocal’univers de Frankenstein i enstransporta al segle XVIII, al’exploració dels límits en el ramdels metges. Els punts forts de lanovel·la són la història absor-bent que encadena uns perso-natges plens de plecs i la creaciód’un clima envoltant, de reverbe-racions simbòliques, opressiu itenebrós per la combinació icontrast de bellesa i monstruosi-tat, de luxúria, morbositat i te-rror, enmig d’escenes saturadesper la descomposició i les aro-mes florals.

Silvestre Vilaplana ens con-dueix també al terreny de lamorbositat i l’horror amb El qua-dern de les vides perdudes (Bro-mera). És un thriller que es de-canta pel costat psicològic i quedescriu les tribulacions d’un vellen fase de perdre la memòria,angoixat pel fet que sospita quepot ser un assassí de xiquetes.En el seu desassossec s’agafadesesperadament a la literaturacom una via per no perdre laconsciència de qui és.

Jordi Colonques s’atrinxeraen la metralla literària i en Mónanimal (Onada) desenvolupaamb efectivitat una sàtira sag-nant sobre el món actual permitjà de personatges delirants oestampes demolidores sobre lavenda ambulant i l’obsessió pelsparcs temàtics. Cal no oblidarRaons de sang i foc (Bromera),de Pep Castellano, centrada enla guerra de la Germania i enquè la protagonista ha de silen-ciar un secret terrible.

Enguany el gènere del conteinclou uns quants títols. AnnaLis s’estrena com a narradoraamb Les temptacions (Edicions96), un llibre amable i amb bo-nes dosis d’ironia. Hi desplegauna galeria notable d’actituds isituacions sobre les relacionssentimentals, familiars i d’amis-tat que corren per les pujades iles baixades d’unes relacionstan àmplies com complexes.Contades amb una prosa funcio-nal, col·loquial, plena de girs detota mena, on cada conte se sus-

tenta en imatge i una es-tructura que la ressalten.Sico Fons ha reunit en Hu-mors agres (Bullent) re-lats irònics que pinten si-tuacions absurdes i patèti-ques de la vida actual. Encanvi, Francesc Mompó,en Fronteres de vidre (Ger-mania), confeccionahistòries que dansen en-tre la realitat i la irreali-tat, entre la lògica i l’ab-surd.

Entre les novetats calsubratllar la novel·la Lagatera, de Muriel Villanue-va (Amsterdam). La prota-gonista, que hereta dos pi-sos units per una gatera,transitada per un gat ta-ronja, trena un dietariforça suggeridora a basede somnis i vivències, lec-

tures i pensaments per indagarla seua identitat, sobretot lasexual. Una proposta interes-sant plena de salts que uneix enun mateix alé vital passat i pre-sent, realitat i ficció.

Isabel-Clara Simó, ambl’eficàcia de sempre, ens presen-ta en Un tros de cel (Bromera)una denúncia de la prostitució ide les màfies que té com a prota-gonista una adolescent de HongKong, forçada a prostituir-se ala ciutat de València i que tractade fugir de les atrocitats que hapatit amb l’objectiu de contro-lar el rumb de la seua pròpiavida.

El poeta Berna Blanch, en laprimera incursió en la narrati-va, aposta pel gènere fantàstic.Així, en Apunts d’altres mons(Onada), per mitjà d’un seguitde monòlegs, presenta un éssereteri que s’instal·la dins d’altresésser vius per recórrer l’universfins que aterra en l’interior d’unésser humà.

Per tancar, dues obres queno pertanyen a la ficció, peròque estan escrites amb voluntatliterària. En la primera, El som-ni d’una pàtria de paraules (Bro-mera), Josep Piera es plantejarevitalitzar la figura de TeodorLlorente i, en un segon pla, laresta dels protagonistes que s’es-forçaren per engegar la Re-naixença a València. Repassa latrajectòria intel·lectual i poèticadel creador de Las Provincias i laconnecta amb els corrents del’època. En el segon, Viatge pelmeu país (Edicions 3i4), Joan Ga-rí recorre amb ulls actuals elviatge que va fer Fuster fa cin-quanta anys amb la finalitat deveure l’evolució del país.

LA GATERAMuriel VillanuevaAmsterdamBadalona, 2012149 pàgines

AIRubén LuzónEdicions BromeraAlzira, 201288 pàgines

VALENCIANISME,L’APORTACIÓPOSITIVAFrancesc ViadelPUV. València, 2012460 pàgines

ICEBERGPaco RomeuEdicions BromeraAlzira, 201291 pàgines

Una temporada de ficcióPanorama d’un curs fecund en les lletres valencianes

De dalt a baix, Anna Moner, Ferran Torrent, Xavier Aliaga i SilvestreVilaplana. / jesús císcar / mònica torres / natxo francés

FRANCESC CALAFAT València

Xavier Aliagava traure undels plats forts de latemporada

Entre les novetats calsubratllar la novel·la‘La gatera’, de MurielVillanueva

Joan Garí rememora el viatge físic i reflexiuque Fuster va descriure en El PaísValenciano, publicat ara fa cinquanta anys,amb la pretensió d’homenatjar l’escriptorde Sueca i constatar les transformacionsque s’han produït en el territori(paisatgístiques, urbanístiques, econòmiquesi de mentalitat) al llarg d’aquestes cincdècades. El fotògraf Joan Antoni Vicentil·lustra el llibre amb fotografies en blanc inegre que mostren una imatge sensible a labellesa i a la particularitat del país.

Aquest títol aplega, en realitat, dos volumsen el pla de la publicació de l’obra completade Fuster, el segon i el tercer. L’un reculltots els llibres més genuïnament assagísticsque l’autor va escriure, així com alguns altrestextos dispersos. L’altre inclou l’articulismeseriat que l’assagista suecà va escampar perdiaris i revistes amb títol de secció estable.Es tracta d’un pas endavant ben notable enla publicació ordenada de l’obra fusteriana,una producció que permet avaluar-ne laimportància i que convida a gaudir-ne

La vuitena jornada Joan Fuster,celebrada a Sueca el 2010, es va centraren la relació de l’assagista amb la músicaclàssica, però també amb la Nova Cançó,per als cantautors i intèrprets de la qualva escriure articles, solapes de discos,pròlegs o lletres. Aquest volum, publicatper iniciativa de la Càtedra Joan Fuster,inclou les aportacions que hi van ferJosep Iborra, Joan. B. Llinares, XeviPlanas, Vicent Torrent i Rafael Xambó,així com una breu antologia de textos.

Subtitulat “Estudis sobre l’obra cívica deJoan Fuster”, aquest llibre de Pau Vicianoafronta els tòpics fusterians iantifusterians per a revelar la complexitatde l’aproximació que l’autor de Sueca vafer als problemes identitaris i col·lectiusdels valencians. La seua actitud davant latradició valencianista anterior, lainfluència del marxisme en les seuesposicions o els elements del seudiagnòstic del País Valencià hi sónrevisats i analitzats amb solvència i rigor

A Sueca, gener i febrerdel 1962, Joan Fuster fi-nalitzava Nosaltres, els

valencians així: “(...) jo, i els quivénen darrera meu, ¿no som eltestimoni d’una perduració i al-hora d’una renovació ’impor-tant’? No pas nosaltres, però totallò que ens ha fet fer com som,és el que ara mereixeria d’ésseranalitzat: deixem-ho per a lagent de les pròximes genera-cions”.

Què n’han dit, aquestes gene-racions posteriors?

Potser era atrevit clavar unconjunt heterogeni i divers en unexcessiu “nosaltres”. Potser eraatrevit parlar en nom de nosal-tres. Un sindicalista del Port deSagunt, un llaurador de l’Horta,un anarquista d’Alcoi, una falleramajor; tots ells són valencians,però difícilment podrien identifi-car-se amb un nosaltres. Fusterconeixia, per exemple, l’obra deMarx (en la introducció comen-ta: “Per dir-ho abusant de la ter-minologia d’un il·lustre barbut:‘explicar’ serà una invitació a‘transformar”); i em consta queva llegir Herbert Marcuse, per po-sar un altre exemple. Tampoc ca-lia oblidar l’arrasament (morts,empresonats, exiliats) que va su-posar ser la darrera “regió rebel”a Franco. L’ombrívola casa deFuster a Sueca metaforitzavaaquell ambient. És a dir: no totera històries de Renaixença.

L’any 1962 ja apuntava cap aun esclafit de lluites laborals, so-cials, polítiques. Crec recordarque durant aquella dècada la re-vista Cuadernos para el diálogova publicar els resultats d’una en-questa feta a Euskadi. I manifes-tava la sorpresa en comprovarl’alt nivell d’assimilació a la llen-gua i la cultura basques dels im-migrants. Igual és precipitat atri-buir-ho al bon ofici d’unir lluitasocial i idiosincràsia que han de-mostrat els dirigents del PaísBasc. I què deien al País Valenciàles generacions posteriors? Lamassiva manifestació demanantl’Estatut d’Autonomia va mos-trar un rostre decidit que va aco-vardir tots els partits polítics. En-cara estem pagant-ho.

Dos anys més tard, març del1964, podem llegir en el pròlegde la segona edició: “Els grups ogrupets als quals repugnaven lesconclusions tàcites o confessa-des de Nosaltres, els valenciansvan replicar-me amb quatre esca-rafalls exasperats: no amb proce-diments racionals de refutació. Icom que, de més a més, l’ofensi-va tenia origen i estil de marcataire feixistoide, es desautoritza-va per ella mateixa. Mentrestant,i per falta d’interlocutors, es frus-trava l’esperança d’un diàlegfranc i comunitàriament lucra-tiu. La polèmica no fou polèmica—debat d’igual a igual i subjectea la decència d’unes reglesòbvies— ni va tocar cap qüestióde fons. Potser les circums-tàncies i l’ambient no permetienres més que això...”.

No. Permetien molt més, peròles generacions posteriors...

Q uan celebràvem els vint-i-cinc anysde Nosaltres els valencians, vam om-plir molt de paper explicant què ha-

via significat el llibre insigne, vam fer actes,simposis, conferències, i tot el que s’haviade fer. També a Sueca els amics de Fusterorganitzaren, lògicament, l’acte commemo-ratiu que calia. Em convidaren a parlar enaquell acte, i una estona abans de l’horavaig trucar a la porta de l’autor per mirar sifaríem una xarradeta prèvia. El local de

l’homenatge era a pocs metres de casa deFuster, i per tant no em va estranyar genstrobar-lo en pijama, cosa que era bastanthabitual, com sap tothom. Però arribà l’ho-ra de començar, jo li vaig preguntar si no esvestia per assistir a l’acte, i em va dir queno, que no hi pensava acudir, a pesar defigurar la seua presència com a peça fortadel programa. Res a fer: no tenia ganes d’ho-menatges ni de festes. Aquell fet, i moltscomentaris que recorde, em fan dubtar siFuster ara mateix, si fóra viu, es trobaria agust en aquesta atmosfera de culte canònici de textos citats com escriptures. L’hagio-grafia no era el seu gènere literari preferit,excepte per a aplicar-hi el sarcasme o lasaludable burla, i estic segur que tampoc lihauria agradat ser ell mateix objected’aquesta pràctica detestable. Una vida desant és aquella que està plena, perdefinició, de fets sempre exemplars, i de

paraules sempre infal·liblement inspirades.Una cosa, en definitiva, molt penosa i avo-rrida. Del que estic ben segur és que Fuster,allà pel 1961, no es va avorrir gens ni mica:encara no era sant, ni esperava ser canonit-zat, sinó que era un simple mortal extrema-dament intel·ligent, que llegia moltíssim,pensava, bevia, escrivia, fumava i parlavaamb els amics. I que desitjava per al seupoble i país el millor dels futurs possibles.Llavors (ho recorde molt bé, i seria unaesplèndida “floreta” per una vida exemplarde Sant Joan F.), apuntava fets i reflexions,notícies, citacions i tot allò que trobava quepodia servir per a explicar “qui som” i “perquè som com som”, i quan tingué una caixaplena de paperetes, va començar a escriureel llibre necessari. El llibre va ser escrit enalguns mesos i es digué, finalment, Nosal-tres els valencians: Fuster mateix, quan l’es-crivia, no sabia com s’havia de dir.

F uster era conscient de serun escriptor d’una cultura,d’un país, “inexistent”. Vi-

via a les catacumbes. El règim eltolerava, però no hi comptava.Més aviat la supervivència de lacultura en català era una punxaen el taló. L’escriptor es veia en-mig del remolí d’un món ben aprop de l’abisme. També sabiaque la soga de Franco no era eter-na. Era una illa enmig d’Europa,enmig de la cultura. Per a Fuster—i per a molts— la literatura noera només efusió íntima —quetambé—, no podia viure en l’aire,li calia una cultura arrelada. Lesexcitacions que generaven els es-criptors dels cinquanta s’esvai-rien si no es feia res. La derivatràgica del país exigia una respos-ta moral, una implicació, perquèun “poble” és una font poderosad’identitat personal i col·lectiva,i, per tant, per a molts era unacàrrega ètica irrenunciable. Ca-lia “la nostra preocupació i la nos-tra acció”, deia Fuster. Ell mateixurgia rigor, risc i responsabilitat.És a dir, feia falta actuar. Un pri-mer pas era repensar la història ifabricar-se una visió de conjuntper a posar les bases de la novaetapa. Així, Fuster demanava cla-redat i agafar els assumptes perles ferides: netejar-los de tòpics,mites i prejudicis i auscultar, totseguit, la història, detectar elsproblemes i traure’n conclusionsa fi de reorganitzar els fona-ments del futur i de la cultura.Una cultura que sintonitzaràamb el dial del món.

Un tema clau era revisar laqüestió valenciana i el lligamamb la resta dels territoris quefan servir la mateixa llengua. Ca-lia fer-ho en termes moderns i derigor. Fuster ho va fer en Nosal-tres, els valencians. Els resultatsja els sap el lector. Fracturà laficció d’un paradís de tòpics queimposava el règim i estimulàuna altra imatge del país. Desd’aleshores, historiadors, sociò-legs o economistes s’apuntarenal tren de mirar amb ulls nous larealitat valenciana. Han passatmolts anys i les coses han can-viat radicalment. I no es tracta

ara de combregar amb cada pa-raula seua. El seu impacte va serfer preguntes ineludibles i apor-tar-hi arguments de pes, trans-cendentals. El que preval de Fus-ter és la seua actitud, l’oberturamental que exigia. El dilema nos-tre és: serem capaços de fer elsinterrogants necessaris i tramarraons rellevants.

Fuster considerava que el pa-per subaltern que exercia el PaísValencià l’abocava a la letargiamés absoluta. Superar-la era as-

pirar a convertir el país en prota-gonista del present. Per a co-mençar, era inajornable explicarquins eren els “dèficits pro-funds” que impedien ser un po-ble normal. Alguns historiadorsapunten que la seua concepción’és feble, perquè es basa nomésen la llengua i la història. Això noés cert, si més no del tot, perquèprecisament si els valencians vo-lien que tingueren valor no elsrestava altre remei que preser-var de la seua identitat i, peraconseguir-ho, havien de cohe-sionar-se com a grup i tramarprojeccions de futur. La culturavalenciana només podria salvar-se si oferia “productes” de quali-tat i ambició.

La singularitat dels papers deFuster és la seua força comunica-tiva. Presenta els temes per laimplicació que poden tenir, perla seua urgència vital o social, da-vant els quals el lector no potquedar indiferent. La manera di-recta d’apel·lar al lector, de dir-lique ell també és responsable delque passa, era novetat per la

seua gosadia en la València as-fixiada de la postguerra.

L’assaig, per a Fuster, era untrampolí per a situar-se en el mo-viment de la història, un disposi-tiu des del qual “aclarir-se” provi-sionalment les accions dels hu-mans. La seua mirada pot ser es-cèptica, però alhora mira de serraonable i pràctica. Sap que lesexplicacions no són asèptiques;no hi ha fets purs, van acompan-yats de valors. S’ha de ser diàfan ides d’ací ser tan assenyat com espuga. Per això li produïen urti-cària les postures absolutes i totametafísica que cercara l’essènciade les coses; Fuster es conforma-va de reconéixer-les, no perdre’sen imatges inadequades, perquèel que hem de valorar és l’home,la “realitat” que va fent l’home, la“realitat” que va fent-se l’home.Avui l’amplitud de la mirada deFuster potser ens resulta normal—de segur?—, però quan apare-gué va ser un cràter en el murdel franquisme. I a això, a la seuaobertura mental, no podem re-nunciar.

A LA LLETRA

“Nosaltres?”Albert Garcia iHernàndez

ASSAIGper FRANCESC CALAFAT

L a rebuda de Josep MariaCastellet (Barcelona, 1926)al seu despatx, en ple cor

del Raval de Barcelona, no potser més profitosa. El crític litera-ri, escriptor i president del Grup62 rep afablement i tot seguitdeixa anar sobre la taula unsquants sobres farcits de papers.Es tracta de l’original mecanogra-fiat de Nosaltres els valencians,les proves d’impremta i les co-rreccions del llibre per a una se-gona edició. A la taula hi ha tam-bé una còpia del contracte entrel’editorial i Joan Fuster. La lectu-ra atenta del contracte confirmade nou la veracitat de la boutadefusteriana. En el desé punt, l’assa-gista, fa constar que es compro-met “a regalar a l’editor un titot(en dialecte: gall d’indi) per cadareedició que l’editorial faci del’obra”. És evident que Fusterse’n reia per dessota el seu nasaquilí —i encara ara—, de qualse-vol temptació localista, també deles possibilitats remotes dereeixir en un negoci com aquell,igual que quan va escenificar laseua entrada com a soci capitalis-ta del setmanari El Temps apor-tant una trista pesseta.

En tota aquella paperassa unpunt envellida, plena de gargots,de precisions, indicacions escri-tes a mà per l’autor mateix, hiha l’origen de dues aventuresd’una enorme transcendència.Una, el naixement de 62, per talcom Nosaltres els valencians ésel llibre amb què es va estrenarl’editorial el Sant Jordi del 1962,punt de referència obligat de lahistòria recent de la cultura cata-lana. L’altra, és molt més sugge-ridora i estranya. L’aventura delnaixement del País Valencià, endefinitiva, el de la idea d’una so-cietat amb voluntat de deslliu-rar-se de sucursalismes de totamena, amb vocació d’estrictamodernitat.

El 1962 Josep Maria Castelletencara no treballava a l’editorialon arribaria dos anys més tard,però feia temps que coneixia l’es-criptor, almenys des de la sego-

na meitat dels cinquanta. “Ales-hores”, repassa, “jo coneixia pocValència, la seua gent... potsernomés la Maria Beneyto i, enca-ra no, vull dir, personalment. Ha-via llegit un llibre seu en unapetita col·lecció de poesia. Undia vaig venir a fer una conferèn-cia convidat per una associaciód’estudis americans. Llavors, Vi-cent Ventura em va dur a un bara la plaça de l’Ajuntament on alvespre es reunia el grup i feientertúlia. Fuster em va fer moltbona impressió. Era moltcàustic, però, ens hi vam enten-dre: ell m’atacava i jo també”,somriu. “Després li vaig enviarel meu primer llibre, Notas sobreliteratura española contemporá-nea (1955), i, partir d’aquí,iniciàrem una petita correspon-dència”. Castellet ha deixatconstància dels començamentsdel que fou una dilatada relacióamb el de Sueca en Seductors,il·lustrats i visionaris (Ed. 62). El

rerefons de les mítiques prime-res converses poètiques a l’HotelFormentor, celebrades al maigdel 1959, i dels actes dels premisliteraris de Gandia en el V cente-nari de la mort d’Ausiàs Marchl’octubre del mateix any, li ser-veixen per a dibuixar els contor-ns interiors d’un Joan Fuster in-dagador i irònic. Uns quantsanys després arribaria Nosaltresels valencians. Castellet recordacom va anar, tot i que per aquelltemps encara no havia aterrat al’editorial fundada sota l’advo-

cació de Josep Benet pels jovesRamon Bastardes i Max Cahner,tots dos procedents de l’ambientde Montserrat.

“Fuster”, explica, “tenia unagran influència sobre ells,només comparable a la influèn-cia que exercia Josep Benet, queera el gran impulsor de totes lesidees. És una relació sorpre-nent, la d’uns joves molt interes-sats pel País Valencià. Aquí eraun tema que no havia interessatningú d’aquells cercles depoetes que venien de la II Repú-

blica, no ho entenien... Curiosa-ment, també, Fuster no fa el con-tacte amb aquests grups denoucentistes sinó amb el catala-nisme de l’exili”. “I Nosaltres elsvalencians causà una gran sor-presa. El llibre represental’ampliació de la visió de la cultu-ra catalana des d’una òptica dePaïsos Catalans, per cert, sem-pre tan entredita aquí a Catalun-ya”, afirma. “Joan Fuster serà”,assegura Castellet amb rotundi-tat, “l’intel·lectual amb més in-fluència de 62, un dels fars

d’il·luminació de l’editorial... Hiha molts detalls d’aquest pes”.

El 12 de març de 1968 Caste-llet ja feia quatre anys que s’ocu-pava de la direcció editorial de62. Aquell dia es produeix tam-bé un fet important. L’editor pre-sideix la publicació del primervolum de les obres completes deJoan Fuster en un acte que ser-veix també com a excusa per ainaugurar la llibreria Tres i Qua-tre de València. L’Equip Realitattatua el local amb uns retrats del’assagista caracteritzat d’entre-maliat i divertit diable pop art.La classització de l’assagistadóna idea d’aquesta influènciaal·ludida per Castellet. És un fetuna mica sorprenent sobre elqual Fuster es referirà en elpròleg amb la seua característi-ca acidesa. Convertir-se enclàssic és una de les pitjors co-ses que li podien passar,escriurà. L’epítet li resulta, “lleu-gerament mortuori”. Per a Cas-tellet el fet té una explicaciómolt prosaica: “Només cal veurel’ambient fusterià que hi havia ala casa, tots érem, a més, moltamics”, resumeix.

Aquell bon ambient només esressent quan Cahner ix de l’edi-torial a conseqüència del fracàsd’Enciclopèdia Catalana, unaidea que portava al cap des queel règim el va fer fora per untemps i es va haver d’establir aPerpinyà. “En el moment en quèes muntava ja s’havien acabatels diners. Ningú no sabia fer en-ciclopèdies i allò, a més, reque-ria una logística, venedors, etc.Va ser una catàstrofe des delpunt de vista de la gestió. I l’1 dedesembre de 1969 el projecte jaestava fora de 62. Arribà JordiPujol, que va cercar uns pro-homs, Cendrós, Carulla... i se’nva endur Cahner i l’Enciclo-pèdia. És clar, allò va afectar lesrelacions de Fuster amb l’edito-rial. Al cap i a la fi, era molt amicde Cahner. Vaig anar amb Bas-tardes a veure’l a Sueca i la cosaes va reconduir...”, recorda.

Fuster continuà escrivint i, so-bretot, influint inclús després delseu retraïment a les acaballesdels setanta en un clima d’agres-sions i retrets fins i tot llançatsdes del mateix món del valencia-nisme. Com siga, Nosaltres els va-lencians serà, sens dubte, un delsseus assajos més transcendents.Mig segle després, Castellet,l’amic i l’editor, és categòric: “No-saltres els valencians és un llibred’una plena vigència".

ASSAIGper A. B.

ASSAIGper A. B.

ASSAIGper ADOLF BELTRAN

El país com a problemaLa deriva del poble valencià exigia, a parer de Fuster, una resposta moral

DE LLORENTE A MARXPau VicianoPublicacions de laUniversitat de ValènciaValència, 2012. 272 pàgines

JOSEP MARIA CASTELLET CRÍTIC, EDITOR i PRESIDENT DEL GRUP 62

“Nosaltres els valencians’ ésun llibre d’una plena vigència”

OBRA COMPLETA(ASSAIG)Joan FusterEdicions 62Barcelona, 2012

VIATGE PEL MEU PAÍSJoan Garí i Joan V. VicentEditorial Tres i QuatreValència, 2012384 pàgines

JOAN FUSTERI LA MÚSICADiversos autorsPUV. València, 2012168 pàgines

PUNT DE MIRA

Nosaltres,25 anysJoan F. Mira

FRANCESC CALAFAT, València

L’escriptor Joan Fuster en una imatge dels anys vuitanta. / jordi vicent

Josep M. Castellet fotografiat a la seu d’Edicions 62. / consuelo baustista

Fuster demanavaclaredat i agafarels assumptesper les ferides

L’assaig era untrampolí per a situar-seen el moviment de lahistòria

FRANCESC VIADEL Barcelona

“Era molt càustic,però, ens hi vamentendre: ellm’atacava i jo també”

“Joan Fuster foul’intel·lectualamb més influènciad’Edicions 62”

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012

8 . Ú L T I M A QUADERN Dijous, 26 d’abril del 2012

E n aquest sant Jordi, el record deJoan Fuster ha estat molt presentper dos motius importants: perquè

finalment s’ha représ la reedició de lesobres completes de l’assagista valencià, iperquè enguany fa mig segle de l’apariciód’un llibre, Nosaltres els valencians, queha influït enormement tant en la políticacom en la cultura del nostre país.

No hi ha dubte que Nosaltres els valen-cians és un llibre important i, en certssentits, fundacional. Per a alguns valen-cianistes, més que un llibre, és el llibre, isuscita una veneració que, al seu autor,que era un escèptic tenaç, el feia riure itambé l’irritava. Aquesta veneració haconjurat tot un aplec d’anècdotesencomiàstiques al voltant seu. És com-prensible. Els seus devots rendeixen unculte a Joan Fuster, com a profeta o heroifundador, prou arquetípic, mentre queels seus detractors el tracten pitjor queun heretge sense haver-lo llegit, perquè,per descomptat, els llibres dels heretgeses cremen, però no es llegeixen.

Quant a l’anecdotari, és cert que Nosal-tres els valencians es va haver d’escriuremolt de pressa, perquè era un encàrrecd’última hora. Fuster el va redactar —i horecordava amb cert orgull— en un ram-pell de cafés, whiskys, núvols de tabac imatinades heroiques. L’anècdota ha trans-cendit perquè subratlla qualitats numino-ses: l’esforç herculi i la inspiració febril del’escriptura. Amb tot, és possible queaquestes “condicions de producció” (perusar la terminologia de l’època) afectarenl’estructura del llibre, que a estones ésuna mica esfilagarsada i dissol la líniacronològica que l’enmarca en una sèriede meandres argumentatius recurrents.Les idees, en canvi, s’exposen sempreamb claredat meridiana. És obvi que Fus-ter deia la veritat quan afirmava que nova fer més que abocar al paper una sèried’idees que ja feia molts anys que l’inquie-taven. Per això, perquè al darrere hi haviauna reflexió d’anys sobre el nostre país, elfons del llibre és molt coherent, i les seuessuggestions, esmoladament articulades.

En canvi, els devots fusterians, a fid’arredonir la llegenda exemplar, solenfer dues afirmacions més matisables: queNosaltres els valencians va provocar unaonada d’indignació entre la dreta cerrilque ens ha tocar en sort, que culminà enla cremà de la seua efígie en una falla (imés tard en atemptats amb bomba), i queel llibre va ser el llevat fundacional de lageneració d’intel·lectuals que impulsa-ren el valencianisme dels anys 60 i 70. Enrealitat, ben poca gent va llegir Nosaltres

els valencians amb irritació, perquè lagent que aquest llibre podia irritar nollegia en valencià mai. Ni en sabia, ni enveia la necessitat. Cert que en la premsavan aparéixer algunes protestes molt co-lèriques, però tan aïllades que no provo-

caren massa esguits. El que desfermà l’ul-tratge col·lectiu va ser un altre llibre, ElPaís Valenciano, una guia de viatges escri-ta amb amabilitat, però on s’intuïa, en unidioma accessible, l’heterodòxia de la mi-rada que Fuster estenia sobre el seu país.

I com que ací el van entendre, el vanatacar. Que Fuster se sorprenguera per-què un llibret tan bonhomiós provocarauna resposta tan brutal, indica que sem-pre va ser ingenu respecte a la fulminanteficàcia del populisme de masses. És certque el llibre autènticament provocador, iel que postulava un projecte per al nostrepaís, era el que ara fa 50 anys; però això,en bona mesura, se’ls escapà als seus ene-mics. No el van llegir des del principi.

Quant als joves valencianistes de lla-vors, Fuster els influí molt, sens dubte,però aquest influx no va ser tan exhaustiucom s’ha dit. Tenien moltes coses encomú, i l’admiraven, però també en discre-paven en qüestions de detall, o no tan dedetall. Per això, els pocs conats de debatcivilitzat amb Fuster i la seua obra prove-nen de la gent que els devots diuen quen’eren els fills i que en tot cas n’eren elshereus. Alfons Cucó no compartia les posi-cions polítiques de Fuster; el nacionalismede J. F. Mira tampoc és un calc del fusterià;Manuel Ardit li discutí aspectes històrics;Ernest Lluch va fer una esmena a la totali-tat del seu plantejament econòmic; tambéLluís Aracil marcà distàncies. És el que calesperar d’un món intel·lectual viu: es fan

propostes i es debaten, i del debat naix lallum. Les circumstàncies del valencianis-me, sempre precàries, no permeteren queaquest debat prenguera cos en el seu mo-ment, i després se l’erigí en el text canònicd’un moviment resistencial. Nosaltres elsvalencians ocupa encara avui un lloc mas-sa isolat dins de les temptatives que hemfet els valencians d’explicar-nos a nosal-tres mateixos. El primer a patir-ho en vaser l’autor, que era un gran polemista i esva quedar amb les ganes d’exercir-ne. Caldir que és una llàstima, precisament per-què parlem d’un llibre intel·ligent i provo-cador, ple de virtuts potencialment fruc-tíferes, que volia estimular un gran diàleg.I el va estimular, però en una escala i ambunes repercussions menors de les que me-reixia. Potser per això, al cap de 50 anys,Nosaltres els valencians, en el que té deproposta i en el que té de repte, encara ésun llibre que val la pena llegir i discutir. Noés un monument, sinó una aposta, i esmanté viu.

CARTES DE PROP

Cinquanta anys desprésEnric Sòria

Fuster deia la veritat quanafirmava que no va fer mésque abocar al paper unasèrie d’idees que l’inquietaven

‘Nosaltres els valencians’, enel que té de proposta i derepte, encara és un llibre queval la pena llegir i discutir

Correcció de proves de Joan Fuster per a l’edició de Nosaltres els valencians.

Q U A D E R N .ENTREVISTA

Castellet: “És unllibre d’una plenavigència”

REPORTATGE

Els valencians esmiren en un llibreiniciàtic

DIJOUS, 26 D’ABRIL DEL 2012, NÚM. 592

LLIBRES

Panorama d’unany en les lletresvalencianes

Pàgina 3 Pàgines 4 i 5 Pàgina 7

Cinquanta anysdesprés de ‘Nosaltresels valencians’La 43 edició de la Fira del Llibre deValència coincideix enguany amb el migsegle d’un assaig clau, la influència del qualés objecte d’anàlisi i de revisió

jesús císcar