PREMI SAMBORI 2011

13é concurs de literatura en valencià

Carta Redentora

Joan Pérez Notario.

1r Batxillera Humanitats

IES LUÍS GARCIA BERLANGA

2

A 9 d'Octubre de 2010

A qui corresponga,

Es preciosa la nostàlgia quan l'horitzó queda lluny i el futur no és més que una

paraula escrita en algun mur. Les llàgrimes son innecessàries quan del que es tracta és

de posar fi a una biografia no escrita, o començada pel final. Una biografia que no mereix

més que el record d'aquells a qui he estimat, d'aquells que m'han estimat. I per què no?

També d'allò que m'ha fet sentir viu i lliure.

El correcte seria presentar-me. Em dic Antoni i tinc setanta-set anys. Vaig néixer en

un poble situat al costat de l'Albufera. Tota la vida he treballat d’agricultor a l’Edén

valencià. Eixe paisatge de canya i barro de Blasco Ibañez... encara puc recordar les

estones de pesca i diàlegs amb mon pare. El somriure dibuixat al rostre cada cop que un

ànec colorat apareixia en l´aigua fent tremolar la línia delgada i delicada de l´horitzó.

Des de la finestra d´aquest seté pis que encarcera la meua ànima en aquest vespre

taronja i fred, recorde com als noranta es va derogar la normativa de protecció i encara

estic esperant l´aigua per als cultius, la sorra per a les platges. En definitiva, la protecció

que ens mereixem els habitants d´una terra que hem perdut, que ens l´han furtada.

Maleïda siga la guerra que vam perdre i que es va portar amb ella la il.lusió i el somni de

decidir el nostre futur. Maleïts siguin aquells que ens pixen i desprès diuen que plou.

Mon pare era poeta i ma mare una gran lectora. Gràcies a ells vaig aprendre a

trobar en la merda els tresors més apreciats. Els mapes que conduïen al paradís terrenal

sense necessitat de moure de l’habitació pertinent. Eixos tresors que es mengen les

agulles del rellotge en el dur caminar de l’home. I més encara del pobre, del pobríssim, del

fill de la terra i servidor dels llacs.

Vaig aprendre a treballar amb el rastell i la falç al mateix temps que aprenia a viure.

I amb "viure", no em referisc al concepte megalòman que en té el jovent d´ara d´una

paraula tan bella i meravellosa.

Dient viure dic vida. Memento vivere, resa una inscripció d´un vell rellotge.

Parle, amics, d´agrair al sol sortir cada matí a il·luminar aquesta terra que no li es

generosa, i a la lluna per ser l´amant que no cobra als solitaris en les nits fredes, quan els

llençols cobren els ulls plorosos de carència d´abraços.

3

Parle de ser amant de les estrelles, cantor de les dones i comensal d´un bon dinar.

Parle del llac que va ser patria del llaurador, de l´amor que l´aigua tranquil·la i abans neta

inspirava i de la pau que oferia aquell paisatge. Maleïda pàtria esclava i sotmesa.

Comença a ploure al carrer i la televisió mostra la nova mansió del compte de no sé

quina ciutat d´Aragó. Una dona obri el paraigües i una criatura d´uns cinc anys s´amaga

sota el braç lliure de la netejadora de l’església de Sant Vicent de la Roqueta, allà on viu

un servidor.

Fa vint anys ja des que aquella gran empresa estatal s’interessara en la casa

familiar Agramunt per a vetllar, empresa benigna i sana, pels interessos de l’albufera. Els

diners obtinguts de la venda em van permetre comprar aquesta cova del carrer Sant

Vicent envoltada d’edificis moderns que mantenen una lluita constant i ferotge entre

estètica i capital.

No ho sé, pot ser siga el moment també de recordar a Maria... ja no recorde de què

color tenia els ulls ni tan sols la seua veu, però encara no sóc tan vell com per a oblidar els

seus llavis, els primers que van acariciar la sequedat d´una boca ferida pel treball i el suor.

Jo en tindria quinze anys, paraules d´amor, senzilles i tendres... Beneit siga el mestre

Serrat.

Altres mans van acariciar aquest rostre blanc i altres ulls van mirar fixament les

pupil.les marrons com la terra que vaig heretar de ma mare, però van ser històries tan

breus que ni recorde, ni vull recordar.

Cada cop les llàgrimes del cel son més fortes i ja puc sentir algun tro mente el

vespre es fa fosc i les primeres estrelles comencen a brillar amb la intensitat amb la què

escric aquest adéu pulcre i definitiu.

I és que crec que ja es hora de posar fi al deute que tinc amb mi, amb el meu poble

i amb la meua terra. Crec que ha arribat el moment de donar les gràcies a tots aquells que

m´han acompanyat en l´espai de temps entre la foscor infinita i el silenci que és la vida. Li

done gràcies a la vida per haver-me donat la possibilitat d´aprendre a escriure i a llegir, a

viure.

Li escric i li done les gràcies per habitar aquesta terra arrasada per mans

ambicioses i cors malats d’ignorància i voluptuositat vana que han venut la dignitat, la

4

identitat i la decència de tota una història als nous amos, a la nova burgesia que formen

els banquers, els empresaris i els polítics al servei dels banquers i els empresaris, a costa

de tots nosaltres. Si ben és cert que van guanyar la guerra, també ho és i això no ho hem

d´oblidar mai, que sempre hi va existir una resistència. Fins i tot en el temps del silenci

obligatori, alguns van decidir no callar. I la llengua i la cultura, tot i que ferides de gravetat,

van sorgir de la clandestinitat en un teatre democràtic què ens van vendre com si fóra un

canvi fet pel poble. Maleïda mentida.

Ja es hora de dir no als que pretenen fer-nos creure que la utopia i la lluita son

inútils. Que la llengua i la cultura estan ferides de mort i que no cal patir per una causa

perduda. Miguel Hernández es va referir al nostre poble així: "Valencianos de alegría", en

Vientos del Pueblo.

Sóc major, em faig vell i no li tinc por a la mort. He viscut i he treballat prou com per

a merèixer un descans.

Així i tot, hi havia una cosa que no havia fet fins a aquest vespre fred i taronja.

Encara no havia sigut capaç d´escriure quatre línies amargues i vives que emocionaran al

lector i que li atraparan amb la intensitat de les dues germanes de Sorolla. Havia de fer

una cançó en honor al meu poble i un crit de força i ànim als qui hauran d´arreplegar

l’estela dels nostres passos i lluitar per un món millor. La lluita justa i necessària per la

dignitat humana.

No sé si la carta precedent haurà quedat com un intent autobiogràfic escrit per un

vell amb deliris d'escriptor. No sé si haurà arribat a algun cor. El que sí se és que aquesta

nit dormiré sense la càrrega del perill de la ignomínia i la tardor sense fulles en la terra.

Per desgràcia per a tu, amic, i per a mi, no sóc Cervantes, a l'igual que de jove no

era, tot i que ho pretengués, el gran Don Juan de l'obra de Zorrilla. Tampoc sóc els

personatges que han sigut i són referents per a mi: Fidel, Joan Fuster, Vicent Andrés

Estellés...

El temps passa i només sóc jo. I només em tinc a mi. Però sóc feliç i, encara que

vell, conserve el tresor de l'esperança i el misteri.

Ara, l'única figura a la que admire, en aquesta última travessia, en aquesta última

batalla amb la nit, ets tu.

5

Poble meu,

Lluita i Victòria,

Antoni Agramunt, a 9 d'Octubre de 2010, València