66

CARPETA 75 ANYS DEL FINAL DE LA GUERRAn

Por Dios y por España75 ANYS DESPRÉS DEL FINAL DE LA GUERRA, LA MEMÒRIA DELS VENCEDORS

ROMAN A L’ESPAI PÚBLIC VALLESÀ MÉS DEL QUE PODRIA SEMBLAR

Text: Diego Sola

Una creença generalitzada entre els va-llesans d’avui, especialment entre elsmés joves, és la inexistència de vestigisfranquistes a casa nostra. S’ha acceptatque l’amnèsia col·lectiva propiciada perla Transició espanyola en l’ambient po-lític i social va estendre’s també a l’espaipúblic, on –més enllà de les sí habitualsplaques del Ministerio de la Viviendaamb jou i fletxes en algunes façanesd’habitatge oficial– res no evoca ni laguerra ni la victòria dels nacionals. Tam-poc la llarga dictadura de quasi quatredècades. S’hi suma, a més a més, la sen-sació que la Catalunya autònoma delsdarrers trenta anys ha desterrat dels pai-satges quotidians tota evidència del queva passar, més que en altres zones del’Estat espanyol on topònims (Llanosdel Caudillo, Ciudad Real) i monu-ments (l’Arc de la Victòria, Madrid) en-cara són ben presents. Això no és cert.Tot i que en una dimensió molt menor,l’espai públic vallesà no només reté elsvestigis dels vencedors sinó que, a més,aquests són de primera hora, dels mesosimmediatament posteriors a aquell hi-vern de 1939 en que el Vallès va ser de-finitivament “liberado”.

De Sabadell al monòlit de Corró La nit del 15 al 16 d’agost de 1936

un home de 45 anys és arrencat per laforça de casa seva, a Sabadell, i ficat enuna camioneta que pren un rumb in-cert. De matinada, un matrimoni de

masovers d’un casal de Corró d’Amuntescolta uns trets enmig del silenci de lafosca. Quan clareja, la parella troba uncadàver a la cuneta de la carretera quepuja cap al poble. No saben què fer-ne.No saben qui és. No han vist mai aquellhome. Passa per allà un marrec delpoble, que s’atreveix amb les despullesde mort i, entre les seves butxaques,troba un llapis. Un llapis... Sembla d’a-quells que regalen per fer publicitat delnegoci. Hi diu: “Casa Gamell– Saba-dell”. Finalment, s’enduen el cadàveranònim al cementiri, a Corró d’Avall, il’enterren en una fosa comuna. Ningú

no tornarà a preguntar per aquell cosinert fins acabada la guerra.

Tres o quatre anys més tard, aquellacuneta és sacralitzada amb l’erecciód’un petit monòlit. Sota una creu derectes línies s’inscriu la següent exhor-tació als passavolants: “Caminante.Ruega a Dios por Francisco Baygual Bas,de 45 años, casado, vecino de Sabadell,asesinado en este sitio por la barbariemarxista el 16 de agosto de 1936. Muriópor Dios y por España”. Tal com explicaen les seves memòries Pau MariaLlonch, tradicionalista que va integrarel primer ajuntament franquista de Sa-

Vallesos

A la imatge, la inscripció del monolit dedicat a Francesc Baygual, a Corród’Amunt.Foto: Diego Sola

nCARPETA 75 ANYS DEL FINAL DE LA GUERRA

67Vallesos

badell, la família de Paco Baygual –queés com el coneixien els seus– va tancarl’episodi de la seva desaparició l’estiu de1939: després de moltes indagacionsvan acabar exhumant el cadàver al ce-mentiri franquesí. Però qui era real-ment en Paco Baygual? Josep LluísMartín Berbois l’ha documentat bécom un molt destacat membre de laLliga sabadellenca (“El destí dels mem-bres de la Lliga Catalana de Sabadelldes de 1936 fins als primers anys delfranquisme”, Arraona: revista d’histò-ria, núm. 28, 2004). Baygual era un in-dustrial tèxtil catalanista, i catòlic, quedesprés del 1939 va passar a ser un màr-tir rememorat al peu dels camins, inde-fectiblement lligat a l’inseparablebinomi franquista: Dios-España. Se-tanta-cinc anys després, al quilòmetre5 de la BV-5151, el caminante encaratopa amb una estela que sembla lligarper sempre el destí del nom de FrancescBaygual amb la missió de la Santa Cru-zada, sense saber ben bé si això fou re-alment així.

El cementiri: record i memòria privada

Sense moure’s del cementiri on vanidentificar el cadàver de l’industrial sa-badellenc, a Corró d’Avall, pot trobar-se un altre vestigi memorialístic del finalde la guerra a la nostra comarca. És unsenzill panteó familiar d’un personatgeque pràcticament no va viure la guerraperò que, un cop acabada, va ser elevata la categoria de màrtir de la pàtria. Joa-quim Gay Borràs, general de divisiód’artilleria reusenc instal·lat a Grano-llers, estava a punt de complir seixanta-nou anys quan el van treure de casa i elvan matar un 21 de juliol de 1936, tresdies després del fallit cop d’estat militar

que desembocà en la guerra. A partir de1939 la família va fer de la seva tombaa les Franqueses un espai de record iglorificació de la causa nacional, consi-derant-lo un caigut “por Dios y por Es-paña”, com resa la seva làpida.

El cas d’aquest militar, que abans dela República havia estat gentil homede cambra del rei Alfons XIII, il·lustrauna altra fita essencial per a la victòriadels nacionals en la memòria pública:la Causa General. L’abril de 1940,només un any després del final de laguerra, el Tribunal Suprem dóna eltret de sortida al macroprocés judicialmés gran de la història d’Espanya: laCausa General sobre la dominaciónroja que s’autodefineix com un “pro-ceso inquisitivo” que té per objectiufinal registrar tots els crims comesos

en el bàndol republicà “uto de unasmismas inspiraciones al servicio de losmás perversos ideales” (BOE, 4 de maigde 1940). Es tracta, en definitiva, dereescriure la història per reparar elsdanys comesos a les persones i institu-cions vinculades al nou règim desd’una estratègia repressiva i persecutò-ria. La vídua del general Gay va testi-ficar en un expedient de desenes depàgines que acabava dictaminant queel militar “fue asesinado por los rojos-separatistas”. L’abast de les indemnit-zacions, restitucions patrimonials opensions –com les de viduïtat i d’al-tres per a les famílies dels caiguts pelMovimiento Nacional– anava lligat ala Causa General, un poderós instru-ment repressiu però, també, d’imposi-ció de la memòria.

La creu i el monolit dedicat a Francesc Baygual.Foto: Diego Sola

CARPETA 75 ANYS DEL FINAL DE LA GUERRAn

El carrer: memòria pública dels caiguts

A partir de la primavera de 1939 lesnoves autoritats i corporacions localsfranquistes van ser conscients de la ur-gència de reparar públicament els nomsd’aquells que havien perdut la vida enel transcurs de la guerra per la seva vin-culació –sovint explícita, d’altres, invo-luntària– al bàndol guanyador. Una

Vallesos68

A la imatge, i desdibuixats pel pas del temps, els noms dels caídos a l’església de Castellardel Vallès, on no hi consta, però, Ricard Sampere, per les seves conviccions esquerranes.Foto: Josep Prims

Reparació històrica en democràcia: la capella de ParpersA tocar de la frontera del Vallès amb el Maresme, entre els

termes de la Roca i Argentona, s’alça, imponent i sòbria a lavegada, una petita capella erigida poc després del final de laguerra al coll de Parpers. La primera pedra, de fet, es vacol·locar encara amb la guerra per acabar, el 17 de febrer de1939, en un gran acte polític i religiós que va aplegar les novesautoritats franquistes del Vallès Oriental i el Maresme. Encarafins a mitjans de la dècada dels noranta aquest espai reme-morava, amb la seva inscripció al damunt de l’arc del templet,els “caídos por Dios y por España”, convertint-se també en unespai d’encontre de grups feixistes. Després d’una llarga po-lèmica local que va ser objecte de debat arreu de la comarcaes va optar per reconvertir aquest particular i petit Valle delos Caídos vallesà en un espai de record per a totes les vícti-mes del conflicte amb la següent inscripció: “Per tots elsmorts de la Guerra Civil. 1936-1939”.

Inventariar la memòria del 39La Generalitat de Catalunya, a través del Memorial Demo-

cràtic i en col·laboració amb les universitats del país, va des-envolupar entre els anys 2008 i 2010 el Cens de simbologiafranquista de Catalunya, un exhaustiu inventari de símbols ielements vinculats al règim franquista que romanen en el ter-ritori. Si aquesta mirada es focalitza en l’any 1939 i, més con-cretament, en la geografia comarcal, es copsa la petja encaravigent de la memòria pública resultant del final de la guerra.En el següent llistat es mostra la localització d’aquells vestigismemorialístics dels primers moments de postguerra que hanarribat als nostres dies, referenciant –concretament– els quebuscaven imposar una selectiva i desmemoriada memòriahistòrica.

La petja vivent dels vencedors en el territori vallesà

• Castellar del Vallès, 1939. Gravat dels caídos a la façana de l’esglésiaparroquial (sense menció de morts republicans)• Corró d’Amunt, 1939. Estela amb creu a Francesc Baygual (reprodueixel “murió por Dios y por España”).• Corró d’Avall, 1939-1940. Làpida al general Gay Borràs, mort “porDios y por España” (panteó familiar al cementiri).• Ripollet, 1939. Obelisc als caídos traslladat al cementiri (readaptaten democràcia)• La Roca del Vallès, 1939-1940. Conjunt arquitectònic amb capella“a los caídos por Dios y por España” al Coll de Parpers (inscripció mo-dificada en democràcia)• Sant Celoni, 1939. Creu dels caídos (moguda des de l’antiga plaçadels Caídos [comte del Montseny] al cementiri)..

Foto: Josep Prims

CARPETA 75 ANYS DEL FINAL DE LA GUERRA

d’aquestes actuacions primerenques queroman fins els nostres dies és també unaprova del barroerisme de la política dememòria immediatament posterior a laguerra. A la façana de l’església de SantEsteve de Castellar del Vallès hi ha vuitnoms gravats: són els morts a Castellardurant la guerra, inscrits als murs deltemple durant aquell 1939. En repas-sar els expedients de la Causa Generalde Castellar, però, es veu com a la vilavan morir-hi nou i no vuit individus.El novè, Ricard Sampere, és classificaten la llista de morts com a “jornalero;de izquierdas, concejal del ayunta-miento, miembro del comité antifascistay secretario de la UGT local”. Per a lesnoves autoritats municipals el seu llocen la memòria pública no pot ser altreque l’espai de la no-memòria: el silencii l’oblit.

Naturalment, una actuació priorità-ria de les noves corporacions passa perrebatejar els noms de places i carrers. Elsmorts patrimonialitzats pel franquismesón els principals protagonistes d’a-questa nova política envers el nomen-clàtor urbà, al costat de l’enaltiment delnou cap d’estat, juntament amb JoséAntonio Primo de Rivera i els generalsvictoriosos. Més específicament, el re-cord –la memòria– des del ressenti-ment i el dolor esdevé més importantque res en els primers moments. A SantCeloni s’inaugura amb tota la pompadel nacionalcatolicisme una creu depedra de tres metres d’alçada a la novaplaza de los Caídos (actual plaça comtedel Montseny). Dècades més tard, ambla democràcia, aquesta creu es traslla-darà al cementiri municipal, on és ara.

La seqüència és la mateixa arreu de lacomarca. Les places de los Caídos sónles primeres a substituir antigues no-

menclatures. A Terrassa, l’actual plaçadel Doctor Robert commemora des dela primera hora els seus caiguts durantla guerra, tot i que no s’hi instal·la elmonumental (i controvertit) memorialescultòric fins cinc anys més tard, avuidia conservat al cementiri de la ciutat,amb un soldat nacional al costat d’uncroat medieval. A Granollers, a l’antigaportalada lateral de la malmesa esglésiade Sant Esteve, un personatge que segu-rament no hagués tingut més transcen-dència històrica si no fos per la sevamort prematura a la batalla de l’Ebre alservei de Franco, guanya el record a l’es-pai públic... fins avui. La plaça ManelMontanyà homenatja un jove estudiantde Medicina que formava part del re-quetè tradicionalista de Granollers ique va lluitar en el bàndol nacional desde l’inici de la contesa fins que el 1938,amb vint-i-quatre anys, va perdre la vidaa Calaceit (el Matarranya) esdevenint,així, referent memorialístic per al fran-quisme granollerí ( Joan Caballeria, Elspersonatges granollerins dels nostres car-rers, 1999).

La nova memòria pública barrejal’homenatge a figures inapel·lable-ment nacionals amb l’apropiació delrecord en altres casos. Redimensiona,a més, l’espai, convertint carrers detota la vida en grandiloqüents aveni-das, com és el cas de Parets, que veumudar el seu vell carrer major –tran-sitòriament carrer Durruti durant laguerra– per avenida Calvo Sotelo, elmateix 1939 (Roger Prims, Història ielement simbòlic al Vallès Oriental,2003, inèdit). Novament els morts,esdevinguts màrtirs, són trets a l’espaipúblic com a símbols d’una victòria.Una victòria, d’uns vencedors, que novolen que ningú deixi de saber que elsmorts –els seus morts, els de veritat idels que s’han apropiat– no han estaten va: han estat “por Dios y por Es-paña”. In eternum

Vallesos 69

v

n

Diego Sola és historiador

En el llistat de morts durant la “dominación roja”, s’insisteix en la filiació política de RicardSampere com a regidor de l’ajuntament i membre actiu del Comitè Antifeixista i de laUGT. Foto: Josep Prims