carlos zanÓn carvalho: problemescarlos zanÓn carvalho problemes d’identitat problemes...

14
CARLOS ZANÓN CARVALHO PROBLEMES D’IDENTITAT

Upload: others

Post on 08-Feb-2021

7 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

  • 29 mm155 mm

    236

    mm

    155 mm

    carlos zanón (Barcelona, 1966) és poeta, novel·lis-ta, guionista, articulista i crític literari. En l’àmbit narratiu és autor del llibre de contes Marley esta-ba muerto (2015) i de les novel·les Nadie ama a un hombre bueno (2008), Tarde, mal y nunca (2009; Pre-mio Brigada Mejor Primera Novela del Año, fina-lista del Premio Memorial Silverio Cañada, Giallo e dell Noir i Violeta Negra), No llames a casa (2012; Premio Valencia Negra Mejor Novela del Año), Yo fui Johnny Thunders (Premio Salamanca Negra Me-jor Novela del Año 2014, Premio Novelpol 2015 i Premio Dashiell Hammet 2015) i Taxi (2017). La seva narrativa ha estat traduïda i publicada als Es-tats Units, Alemanya, França, Holanda i Itàlia.

    Col·labora com a articulista, crític musical o literari amb diaris, revistes i suplements culturals com ara Babelia, La Vanguardia, El Punt Avui, El Periódico de Catalunya, Time Out Barcelona, Rock de Lux i Ruta 66, entre altres.

    www.carloszanon.com

    Disseny de la coberta: Planeta Art & DissenyImatge de la coberta: © Martin StrankaFotografia de l’autor: © Jeosm

    Si voleu més informació us podeu adreçar a:Columna EdicionsDiagonal, 662-66408034 Barcelonawww.columnaedicions.cat

    1204

    TD

    SEGELLCOL·LECCIÓ Columna

    FORMAT TD sobrecobertatripa 15 x 23

    CARACTERÍSTIQUES

    IMPRESSIÓ

    PLASTIFICAT

    UVI

    ALTRES ACABATS

    LLOM Stamping blancGeltex negre

    FAIXA

    GUARDES

    CORRECCIÓ: PRIMERES

    DISSENY

    REALITZACIÓ

    EDICIÓ

    CORRECCIÓ: SEGONES

    DISSENY

    REALITZACIÓ

    INSTRUCCIONS ESPECIALS

    PROVA DIGITAL

    Vàlida com a prova de color excepte tintes directes, stampings, etc.

    DISSENY

    EDICIÓ

    CARLOS ZANÓN

    CARVALHO P R O B L E M E S D ’ I D E N T I T A T

    PROB

    LEM

    ES

    D’ID

    ENTI

    TAT

    CARV

    ALHO

    CARL

    OS Z

    ANÓNS ense saber gaire ni com ni per què, en Carvalho està esquinçat entre Barcelona i Madrid. A Barcelona hi té les restes de la seva tribu i el despatx en què continua treballant. A Madrid

    està perdut dins un laberint d’una dona casada amb un prohom de la política nacional que l’ha desestabilitzat més del que va aconseguir mai ningú. Potser s’està fent vell o l’assalten —com al país mateix— problemes d’identitat en tots els àmbits: qui ets, Carvalho?, què vols?, què busques?

    Som al 2017 i les plaques tectòniques de la societat sembla que es mouen d’una manera inèdita. Els problemes de sempre, la desa- parició d’una prostituta o una vella amiga que arriba buscant ajuda a causa d’un crim familiar sagnant. En l’aspecte personal, la com-plicitat amb en Biscúter passa per hores baixes, i la seva salut no és precisament la millor notícia.

    I continua odiant la música moderna i cremant llibres.

    Una tarda m’ho va proposar. Estava nerviós, amb aquella timidesa tan seva, gairebé de nen, cosa que conferia a l’escena una certa hilaritat. Ens dúiem més de vint anys i, tanmateix, jo semblava un pro-fessor i ell un alumne a punt de donar-me una ex-cusa inacceptable. Em va parlar d’una aposta amb amics, ara no recordo si també eren periodistes o escriptors. Una aposta en forma de llibre dels d’abans. Dels de polis i lladres. Ell, que era més vell que jo, en deia de lladres i serenos. A l’Espanya de la qual parlem, la dels setanta, un policia pro-tagonista era una cosa difícil d’encaixar. La policia continuava sent de qui havia sigut i la gent ho sa-bia. A la comissaria de Via Laietana s’havia tortu-rat i es continuava tenint la mà llarga. La novel·la de polis i lladres havia de tenir com a protagonista un personatge ambigu, però del costat dels bons, i quan em va conèixer —això em va dir—, va pensar que podria ser un detectiu privat. Volia que por-tés el meu nom, trobava fascinant aquell Carvalho aportuguesat, i així es podia permetre deixar-se portar per la seva particular enyorança.

    9 7 8 8 4 6 6 4 2 4 7 7 6

    PVP 20,00 € 10234156

  • CARLOS ZANÓN

    CARVALHO: PROBLEMES

    D’IDENTITATTraducció de Núria Parés Sellarès

    Carvalho_problemes.indd 5 18/12/18 12:19

  • col·lecció clàssica

    primera edició: febrer del 2019

    © carlos zanón, 2019

    © hereus de manuel vázquez montalbán

    tant carvalho com la resta dels personatges creats originalment per manuel

    vázquez montalbán s’autoritzen sota llicència i autorització dels hereus.

    de manuel vázquez montalbán

    © de la traducció: núria parés sellarès, 2019

    © editorial planeta, s.a., llibres i comunicació, s.a.u.

    av. diagonal, 662-664 - 08034 barcelona

    isbn: 978-84-664-2449-3

    dipòsit legal: b. 22.584-2018

    fotocomposició: toni clapés, s.l.

    www.columnaedicions.cat

    Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos,

    www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

    Carvalho_problemes.indd 6 18/12/18 13:49

  • índex

    1. Madrid Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 2. Matar és or. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 3. Una pistola a la panxa, Tom Jones . . . . . . . . 32 4. Tornem a casa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44 5. La muntanya de Montjuïc . . . . . . . . . . . . . . 55 6. Gent estranya a casa . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63 7. Gaudí t’odia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 8. Glaciar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78 9. La dona portuguesa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8610. Colraves espirulina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10311. Tapes espanyoles xineses . . . . . . . . . . . . . . . 12012. Nuevos Ministerios. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13313. Sopar a les postres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14214. Elvis és viu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15115. Menteix-me fins a la veritat . . . . . . . . . . . . . 16616. Play stop play . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17617. Mala hòstia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19218. No hauríem d’estar fent això . . . . . . . . . . . . 20319. Superman II . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21120. Tot l’amor del món . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21921. Narcopisos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22622. Nòvia uruguaiana camuflada d’argentina . . . 23423. Aquí reposa Elizabeth Rosetti . . . . . . . . . . . 244

    Carvalho_problemes.indd 11 18/12/18 12:19

  • CARLOS ZANÓN – 12

    24. 11.30 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25425. No vull parlar d’això. . . . . . . . . . . . . . . . . . 26926. Caps cruixents de becada. . . . . . . . . . . . . . . 27827. Podridura noble . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29128. Setge a l’Amèlia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30129. Ajudant la poli . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31230. Hamburguesa amb patates i cola . . . . . . . . . 32031. TLP mon amour . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32932. Ebri i urgent. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34733. Portar-se el submís de casa. . . . . . . . . . . . . . 35834. Paquet postal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 367

    Agraïments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 379

    Carvalho_problemes.indd 12 18/12/18 12:19

  • 1

    Madrid Barcelona

    No sé quants milions de cadàvers és ara Madrid, però en sé d’un que acaba d’anar-se’n decebut d’aquesta habitació, arrossegant les cadenes del fantasma del certamen Biblioteca passat, quan va ser gua-nyador del Premi imposant-se a argentins, colombians i altres ens lingüístics amics. Estic despullat en una espaiosa habitació de l’Hotel de las Letras, i a les parets hi ha parau-les poderoses de Kapuscinski que tant és que potser no siguin veritat. Paraules sobre una tribu que només té el passat que pot abastar la memòria del més vell. M’encan-ten aquestes tribus, les que no obliden, però posats a triar, prefereixo les tribus que saben recordar i ho fan.

    L’exescriptora que encara no sap que és ex ja se’n va. Es balanceja —cofre de mare àstur i maneres de pare mexicà— al ritme que ella mateixa marca a les tecles del mòbil al passadís d’accés als ascensors. Un «Ja vinc» escrit amb perícia sobre la pantalla de l’iPhone al seu marit, un santanderí addicte al Frenadol en sobres i al Babelia d’abans que fos abans, prohom de l’edició dura en tapa tova.

    Que llarg el camí des del desig que no existia, la des-càrrega i el «val més que me’n vagi».

    Sí, val més.

    Carvalho_problemes.indd 13 18/12/18 14:06

  • CARLOS ZANÓN – 14

    Urgències de fugida.Se’n va perquè avui no és ella la que havia de ser

    aquí, sinó la Meva Nòvia Zombi.La que no contesta, la que es moria d’amor fa tot just

    dues setmanes, la que es va volatilitzar. Quin detectiu estàs fet, que no només perds falsos morts, o clients amb minutes pendents, sinó també la que suposadament és la dona de la teva vida.

    —No et cansa viure la vida així...? —m’ha preguntat l’escriptora nefasta.

    —Què vol dir «així»?—Amb desinterès. Com si res no t’importés. Com

    un suïcida.—És tard i t’esperen.«No et cansa viure la vida com un suïcida?», va in-

    terpel·lar l’heroïna, Leonor Zurita, el seu amant aclapa-radorament byronià a la pàgina 65 de la futura novel·la negra de províncies que encara està per escriure.

    Pobra dona, ella, pobre tonto, jo.A fora, cotxes que rugeixen de matinada a la Gran

    Via madrilenya, petits i veloços edificis que estosseguen per les canonades trencades. Aquesta nit més que mai, tinc la meitat del cos Garfi i l’altra meitat Peter Pan. Agafo la segona Heineken del moble bar perquè la cer-vesa d’importació —i no una cosa digna com un bon vi o un Ardbeg rebaixat amb aigua— em faci sentir mise-rable. Tal com manen els cànons, em deixo caure al sofà i faig una ullada a l’embull de llençols on s’ha executat un sexe rabiós, sense cap més delicte que el de maltrac-tar la nit.

    «Per què la gent ara es deprimeix i ningú no es posa trist, que és una cosa a l’abast de tothom i lluny de les farmacèutiques?».

    La veritat és que no m’he volgut sentir responent i he silenciat qualsevol resposta. A ella tant li ha fet.

    Carvalho_problemes.indd 14 18/12/18 12:19

  • CARVALHO: PROBLEMES D’IDENTITAT – 15

    «T’he parlat de la meva pròxima novel·la?».Tota l’estona.Incansablement.Fins i tot quan et mossegava la boca perquè callessis.Nòvia, Nòvia Zombi, ara t’interpel·lo directament:

    potser no has vingut perquè estàs en Abisme Classe A, dissenyat a talls de bona cocaïna i maldat amb paracai-gudes. És això? O perquè m’estàs protegint. Sempre dius això: et protegeixo. De què coi m’has de protegir? Em vols convèncer que tens bon cor? Doncs com he de resseguir i interpretar aquells gestos teus de nena cruel, aquelles ales volàtils, aquella ganyota de «acomia-da tu el servei que jo em marejo només de posar el peu a terra»? Juro que jo no buscava tot això, ja de vell, sabent-me les trampes, i menys de la dona del gàngs ter, i ara, vet aquí, oh infelize, tot un Vincent Vega, i més si el gàngs ter és en Luis Carbonell, rutilant assessor go-vernamental de ministre del PP moderat, tebi i enca-ra no imputat —almenys aquesta nit— per corrupció.

    Oh, Carvalho, no siguis idiota i reconeix que també és probable que la teva Nòvia Zombi no hagi vingut perquè no vol continuar amb això, perquè ha calculat i ha optat per futura maternitat, nivell de vida i un calaix de pastilles en comptes d’un autònom de quota mínima, faldiller feminista, amant de subnivell supervivència i un calaix de mitjons negres i dos d’esport rentats i plegats des dels victoriosos anys noranta, data de l’últim rebut pagat al Gimnàs Colón.

    Admet-ho: no ets una bona inversió, en absolut. Tan bé que t’anava tot quan eres versemblant.

    Alço la segona ampolleta holandesa. Et saludo i t’enyo-ro, Escriptor, veí, pare, vampir. Que fàcil que és la vida quan algú l’ordena i hi posa causes i efectes, rèpliques intel·ligents, un final sensat. Em miro des de fora tal com ell em miraria avui i em trauria a hòsties del llibre que

    Carvalho_problemes.indd 15 18/12/18 12:19

  • CARLOS ZANÓN – 16

    estic escrivint mentalment d’això. Ets clixé pur, Pepe: borratxo, sol, despullat i desesperat. Per tant, per no xi-pollejar encara més en llocs comuns, vaig a l’armari i agafo un pot de llaminadures —gentilesa de l’hotel lite-rari— i, entre la cervesa i els plàtans de sucre, ja sóc menys pastura de llibre i més jo.

    M’estic posant epifànic. Ho noto. Passi, passi, senyor Parsifal. Com si fos a casa seva, però miri de ser breu i esgarrapi poc, que no estem per a gaires esquinços. Si s’hi fixa bé, per allà arriba la Santa Compaña, les rodes sotraguejant en el fang, melancolia i ànimes en pena. Potser coincideixen. Potser ni es destorben. Potser són part del mateix conte vostè i ella.

    A qui vull enganyar? Vull que entris per aquesta por-ta i em diguis ok, mata’m, d’acord. Qualsevol excusa val-drà. Per exemple que t’han abduït els extraterrestres i aquesta és la causa per la qual no podies respondre les meves trucades ni venir avui a aquesta cita. Esclar, per descomptat, no sé per què no se m’ha acudit abans, els extraterrestres, ai collons, mira que sóc burro. Quan et veiés arribar, et diria: «Ok, fes-me un petó, calla».

    Estil de vida, gastar sense saber, seguretat, la festa que uns només poden sentir des de la cuina: la vella història de sempre, la del tirador esquerrà de Manchette, el Pi-joaparte mentre la moto va per la carretera del Carmel, l’ós zíngar del circ Ringling fent riure i gaudir el públic de possibles.

    Diners, diners, diners.Amunt i avall.Engego el televisor i, per descomptat, Catalunya.Una bandada en estampida de bisons, tietes, alumnes

    pastifes del Liceu Francès saltaran després d’aquest estiu a l’abisme, esperant que el Virolai i la UE els mantinguin en suspens en l’aire, però crec que això no passarà.

    Banderes i banderes en balcons i solapes.

    Carvalho_problemes.indd 16 18/12/18 12:19

  • CARVALHO: PROBLEMES D’IDENTITAT – 17

    Els bandolers espanyolots, per la seva banda, estan espantats, excitats, superats: no s’ho poden creure de tan terrible i llaminer que és.

    I al mig, els bons immaculats, els maniquins assenya-lant amb un dit a l’esquerra, amb l’altre l’escalfament glo-bal i amb el nas les vambes Nike fetes a l’Índia.

    Banderes patriotes, banderes idiotes.No deixis mai les claus de casa als del bat de beisbol,

    als de la peineta, als de Catalunya serà Zamora o no serà.Més banderes en consistoris i als carrers.Que embriac, Carvalho, borratxo, malalt, vell.Clic. Silenci. Pau.Vaig a la finestra. Mal actor, bon autòmat. Els vidres

    entelats. Escric amb el dit en el baf les cinc lletres de la paraula MERDA i a través del contorn miro els carrils de la Gran Vía mentre —m’ho imagino, ho visualitzo, m’ensorro— en Carbonell et deu tenir presonera, lligada a una columna de marbre o a una copa de Cardhu i un paquet de Winston, i segur que arrossega una cama imi-tant Ricard III. Segur que en Carbonell ha llegit Shakes-peare. Segur que broda les seves frases de malvat i tu de casta vídua. Que embriac, Falstaff, borratxo, condemnat, vell.

    Podíem haver marxat lluny, ser feliços, Nòvia Zom-bi. D’alguna manera que aquesta vegada no sé explicar, la manera més impossible era la propícia.

    Feliços a Roma, Síria o Bangkok, però lluny de l’ae-roport, que allà se m’hi va quedar un amic.

    Hi ha un munt de coses que els teus pares, de petit, et van dir i tu no en vas fer ni cas i que, de vell, saps que t’hauria anat molt bé haver-les entès. Durant anys, de petit, només em rentava una de les mans quan anàvem a dinar, l’única mà que suposadament faria servir per

    Carvalho_problemes.indd 17 18/12/18 12:19

  • CARLOS ZANÓN – 18

    agafar el pa, la fruita o la forquilla. Una vegada, la meva mare es va quedar a la porta del lavabo, esperant satis-feta fins que em vaig adonar de la seva presència i la vaig mirar. L’aigua continuava caient sobre la meva mà. No me l’havia ni ensabonat perquè per a això m’hauria fet falta l’altra mà i hauria curtcircuitat la meva propos-ta de mínima higiene. Recordo la seva sorna quan em va dir:

    «Neno, para rezar e pecar, pecha a porta dentro».Que recordi aquesta frase ve molt al cas en aquest

    moment en què totes les meves forces estan focalitzades en braços i esquena, intentant que aquests dos armaris encastats no aconsegueixin el seu objectiu: ficar-me el cap a dins del vàter i refregar-me la cara contra els meus propis orins, perquè ofegar-me ja ho veig un pèl exage-rat. Només em volen donar una lliçó, intimidar-me, evitar que la torni a veure, que faci de Larra a Joséalfre-do —«Mira’t al mirall: veus quina bona parella que fem, Pepe?»—, que torni a Madrid, una ciutat tan poderosa que ha sobreviscut a Ana Botella i a Joaquín Sabina.

    Què hauria canviat, mare, si hagués tancat la porta del lavabo d’aquesta cafeteria de Cedaceros? Res. Que tin-dria aquests paios a fora, esperant-me, aporrinant la por-ta, intentant doblegar el pestell que mai —ni de petit ni ara— em digno a utilitzar, qui sap si com a rebel·lia in-nòcua com la majoria de les rebel·lies que un esgrimeix d’adolescent. Els tios no afluixen, collons, i arriben les primeres arcades amb la pudor de pixats, i el que tens al darrere, Carvalho, és un pikolinos —sense cordons: no hi ha classe possible en aquests peus— que et fa servir com a èmbol. Criden, però no saps què diuen. Llàstima de totes les serradures de la capital que et deus estar empor-tant amb els teus pantalons acabats de planxar pel servei d’habitacions de l’Hotel de las Letras on ahir —tan lluny, ja— va passar allò de Juliette Binoche i una nit —tan

    Carvalho_problemes.indd 18 18/12/18 12:19

  • CARVALHO: PROBLEMES D’IDENTITAT – 19

    estranya i més llunyana encara— hi vas sopar vi, format-ge i petons amb aquella dona que ara et diuen que deixis en pau.

    M’estiren pels cabells cap enrere per treure’m del và-ter i comprovar si em sé la lliçó de memòria. El tio —di-guem-li Pixie— que em té agafat per la meva penosa pelussera em furga les butxaques fins que troba el bitllet de l’AVE. Té una expressió gairebé cisellada per un bis-turí massa entestat perquè aquesta cara s’assembli a un guardaespatlles vintage, dels que no van aconseguir evitar que disparant a la Jackie matéssim en Jack. Rubicund, ulls petits i molt junts, llavis en una boca que m’encan-taria rebentar amb un puny americà. Mosca rossa sota el llavi inferior. No veig el seu company —eeeh... Di-xie?—, perquè és darrere meu. L’un li pregunta a l’altre que quan me’n vaig. Una hora em queda. Poden estar tranquils: Atocha és a quinze minuts.

    —No et volem per aquí —diu en Pixie—. Entesos? Deixa-ho estar o això d’avui serà com una brometa. T’hem avisat de totes les maneres possibles. Ho captes? Ella no et tornarà a veure. Ho sabem tot. No hi ha línia ni missatge que no escoltem o llegim. Ho entens, això, també?

    Dic que sí amb el cap mentre m’asseuen al terra del lavabo i noto com se’m mulla el cul. És humiliant, però almenys és una sensació que ve des de fora. Sóc el ciuta-dà que ningú no enfoca amb la càmera quan es conver-teix en heroi. El Brando a qui ara hostien i que el produc-tor elimina del metratge de la pel·lícula. Una perfecta croqueta de sang i serradures.

    —Segur que ho has entès bé, català?—Eu entendo perfectamente...I és que crec que hem de construir un país diferent i

    plurilingüe des d’ara mateix.—No t’entenc si em lladres.

    Carvalho_problemes.indd 19 18/12/18 12:19

  • CARLOS ZANÓN – 20

    —Dic que llavors d’allò de pactar un referèndum ni parlar-ne.

    Una hòstia Anacleto en tota la cara per part d’en Di-xie i foten el camp. Per experiència sé que a les primeres escenes mai no maten el graciós. Una bona rèplica a temps allarga els serials, si no, adéu Moriarty.

    Al cap d’uns segons, m’aixeco, em miro al mirall, veig la magnitud del desastre, em pentino i surto. Els dos cambrers fan veure que no han vist res. Un, sud-americà, mira la tele, preocupadíssim perquè en Bale, aquest matí a Valdebebas, no ha bromejat amb els seus companys. L’altre, del país, em mira de reüll. Pregunto què dec del cafè i les serradures.

    —No surti així al carrer. Prengui alguna cosa abans.—Posi’m un orujo fred.Arriba l’orujo. Se’n va l’orujo. N’arriba un altre. Es

    queda una estona reposant però també se’n va. L’orujo. Jo també ho hauria de fer.

    —D’on és vostè? No té accent de res.L’hi dic.—Ja. —Gairebé sembla que queda afligit—. Aquí, ja

    veu. Una alcaldessa una mica Joana la Boja i una plaga de toques petites i nens de rínxols engominats. No sé on s’ha ficat, però ja pot anar amb compte amb gent d’aquesta.

    —Sap guardar un secret?—No.—Vostè és el meu home.Li dic el motiu de la tírria amb l’esperança que demà

    se sàpiga per tot Madrid: en Carbonell sona per al futur equip de govern de la Comunitat de Cifuentes. Em sen-to una mica Mario Cabré, però el meu paper de Lance-lot interpretat per sant Joan Baptista es queda de seguida sense text i no entro en detalls. No em cobra els orujos, perquè després diguin que no hi ha ponts entre comu-nitats germanes. Arrossego el meu cos desgavellat cap a

    Carvalho_problemes.indd 20 18/12/18 12:19

  • CARVALHO: PROBLEMES D’IDENTITAT – 21

    Atocha. En el meu fur intern i anormal encara espero veure-la a l’estació, al primer pis o al mig de les mil tor-tugues d’aquell estanyol demencial. O això o un missat-ge al mòbil o un avió solcant el cel d’aquest blau tan Madrid amb una frase que em doni esperança. Però la realitat se cenyeix al guió i no passa res.

    Els passatgers ja pugen al tren d’alta velocitat. Loca-litzo el meu seient i em deixo caure. Finestra. Ens po-sem en marxa. Anuncien una pel·lícula d’amor, càncer i redempció. Al costat, un vestit de mudar i corbata em mira de reüll les taques de pintallavis de la camisa. L’ig-noro mentre em poso els auriculars i busco al mòbil al-gun «Grans Èxits» gratuït que contingui el mínim de mines antipersona possibles. Ja em comença a fer mal el cos i trio que soni Aznavour. Sóc conscient que Azna-vour no és una bona elecció perquè sovint es troba ex-amants en qualsevol cantonada i els pregunta si han sigut felices els últims vint anys. Però si m’hi esforço, el meu francès pot ser tan dolent com vulgui.

    Carvalho_problemes.indd 21 18/12/18 12:19