bvtlletÍ - uab barcelona...incertesa i dubte consegüent hi ha en tot el que s'ha dit fins...

JVNTA DE MVSEVS

BVTLLETÍDELS

MVSEVS D'A-RT DE BARCELONAVOLUM I NOVEMBRE, 1931

NÚMERO (i

Detall (le la taula de la Degollació de sant Cugat o sant Medí,procedent de Sant Cugat del Vallès

Museu de la Ciutadella

JVNTA DE MVSEVS DE BARCELONAPLACA D'ARMES DEL PARC DE LA CIUTADELLA : TELÈFON 13868

HORARI DELS MUSEUS

Museu de la Ciutadella. — Arqueologia i

art medieval i modern. Parc de la Ciuta-

della.Museu de Belles Arts. — Art contempo-

rani. Palau de Belles Arts, Passeig de Pu-

jades.Durant el mes de novembre, tots els dies,

inclús els diumenges, de deu a una del matí

i de tres a posta de sol, excepte els dilluns,

destinats a festa del personal.

HORARI DE LA BIBLIOTECA

(Parc de la Ciutadella)

Dies feiners, de deu a una del matí, a

excepció dels dilluns. Si aquest coincideix

amb una festa, el tancament es traspassa

al dia hàbil immediat.

PUBLICACIONS

Catálogo del Museo de Bellas Artes deBarcelona, 1906.

Museos Artísticos Municipales : Catálogode la Sección de Tejidos, Bordados y Enca-jes, 1906.

CABOT, Emili; RODRÍGUEZ CODOLÁ, Ma-nuel, i MARTORELL, Jerònim, La col'leccZó

Pascó : Dictamen, 1913.Museus d'Art i Arqueologia de Barce-

lona : Guia sumària, 1913.Relación de los ejemplares arqueológicos y

artísticoindustriales que constituyen la colec-ción cedida a perpetuidad por don EnriqueBatlló y Batlló, 1914.

Les adquisicions del Museu d'Art i d'Ar-queologia de Barcelona, en McMxvril, 1919.

FOLCH I TORRES, Joaquim, L'alba del'abat Biure, Barcelona, 1920.

— Adquisicions del Museu de Barcelona,Barcelona, 1920.

GuDIOL i CUNILL, Mossèn Josep, Les creusd'argenteria a Catalunya, Barcelona, 1920.

Memòria de l'exercici 1920-1921, 1921.FOLCH i TORRES, Joaquim, Notícia sobre

la ceràmica de Paterna, 1921.Men:ória sucinta de la tasca acanplerta

per la junta de Museus de Barcelona en eltrienni ntCMxrx-mcmxxrr, 1922.

Museu de la Ciutadella : Exhibició denobles i atuells de la Casa Antiga a Cata-lunya, a l'Exposició Internacional del Moblei Decoració d'interiors, 1923.

GUASCH I HOMS, Francisco, i BATLLEAMETLLÓ, Esteban, Catálogo del Museo deArte Contemporáneo, 1926.

FOLCH Y TORRES, Joaquín, Museo de laCiudadela : Catálogo de la Sección de Arterománico, 1926.

Biblioteca de los Museos de Arte y Ar-queología : Tablas clasificadoras del Catálogosistemático, 1928.

Museo de Arte Decorativo y Arqueológico:Guia- Catálogo, 1930.

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ARTDE BARCELONA

Es publica cada mes.Redacció i administració : Museu de la

Ciutadella, Plaça d'Armes del Parc de laCiutadella.

Director : Joaquim Folch i Torres.Secretari de Redacció : P. Bohigas Tar-

ragó.Preus : Subscripció : 24 pessetes l'any.

Número solt : 2 pessetes. Número endarre-rit : 3 pessetes.

162

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

INCERTESES SOBRE LA TAULADEL MARTIRI DE SANT CUGATO DE SANT MEDÍ, ATRIBUÏDA A

MESTRE ALFONSO

I

Seguint la tasca d'anar estudiant en elnostre BUTLLETÍ les sèries i les obres cabdalsque constitueixen el fons de les nostres col-

un caràcter negatiu, i elles lean estat esta-blertes al llarg d'una revisió de tot el ques'ha dit sobre aquesta pintura, de maneraque si no destrueixen per complert cap deles asseveracions fetes relativament a ella,les situen almenys, gairebé totes, a la justacategoria de dubtoses ; car, com veurem,incertesa i dubte consegüent hi ha en totel que s'ha dit fins ara, relativament a lataula de Sant Cugat del Vallès.

Detall (le la taula de Sant Cugat del Vallès

leccions artístiques, donem avui unes notesrelatives a la famosíssima taula de SantCugat del Vallès, atribuïda a mestre Al-fonso.

No és que tinguem sobre aquesta obracap dada inèdita a comunicar ni cap vesllumque ens esclareixi el misteni. intrigant del'autor, al qual s'atribueix aquesta pinturacabdal entre les obres del quatre-cents tro-bades a Catalunya. Al revés, més aviat lesobservacions que ací venim a anotar tenen

Potser algú judiqui poc útil aquesta tascade control i d'afirmació de dubtes, però hemcregut que útil era el saber fins a quin puntles coses que s'han dit de la taula són in-contestables, a fi de no deixar la qüestió,que la presència d'aquesta gran obra d'artplanteja als historiadors de la pintura ca-talana, en la situació d'un embús insuperableen què fins ara l'hem tinguda fermada, percausa de la impressió que ha fet sobre elsnostres estudiosos, el text del P. Villanue-

163


va,1 que ha permès d'atribuir-la a «un maes-tro Alfonso».

No que intentem desviar la qüestió de lataula de Sant Cugat d'allí on és, ni queproposem d'orientar -la vers noves adreces.Únicament farem el que podem, ço és, tron

-tollar-la un xic, a fi d'evitar el seu probableencartonament, en una solució possible, peròincerta, i que anem acceptant tots com a fatal-ment incerta, sense esforçar -nos a revisar-lani, per tant, atrevir -nos a intentar esclarir-la.

Puntualitzar tots els extrems que la taulaplanteja; assenyalar totes les incerteses quehi ha en l'atribució i en la identificació; ferpatents tots els dubtes que se suggereixendarrera l'examen dels fets coneguts, hemcregut que era una tasca que tot i ésser ne-gativa, podia, a la llarga, esdevenir positiva.

De l'exisléncia de la taula en el Monestirde Sant Cugat del Vallés, finas al seu ingrésal Musen. — La notícia més antiga quetenim de l'existència de la taula, la dónaVillanueva2 en el seu volum xix, que portadata de 1851. Aquesta notícia diu senzilla-ment : «En las paredes colaterales (del pres-biteri de l'església) había antes unos cuadroscon la historia del Santo Mártir, que hoyestán en el Archivo : hallo en una nota quelos pintó un maestro Alfonso, en 1473, porprecio de 900 florines.»

Cal tenir en compte, quant a la data d'a-questa notícia (publicada, com hem dit, en1851), que en la carta on parla dels quadresa qué abans hem fet referència, es diu que«al actual señor Abad» és el que féu la re-novació del presbiteri, cosa que permet dededuir que Villanueva visità el Monestir deSant Cugat quan encara hi havia l'abatpresidint la Comunitat de monjos, ço quepermet recular la data de la notícia, abansde l'any 1835, ja que la vida monàstica aSant Cugat va acabar en la data darrera-ment citada per causa de la crema delsconvents. Encara la data del 1835 pot re-cular-se a base de les dades que ens dónaBarraquer,3 el qual diu que qui féu l'obradel presbiteri fou l'abat Montero, el qualregí l'Abadia des del 1788 al 1815. Arabé : la barana de marbre del presbiteri, fetaquan la seva renovació, porta en els dospilars centrals l'escut del (lit Abat Monteroi la data 1795. Així, Villanueva visità elMonestir entre els anys 1795, en què fou feta]a renovació del presbiteri, i l'any 1815, en

1. VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de España,tom xix; Madrid, 1851.

2. VILLANUEVA, ¡oc. Cit.3. BARRAQUER, Los religiosos en Cataluña durante la pri-

mera mitad del siglo XIX, tom i; Barcelona, 1915.

què morí l'Abat que la féu fer, i, en conse-qüència, és entre aquestes dues dates quecal situar la notícia de Villanueva, sobre lapresència de «unos cuadros» que «había antesen el presbiterio».

Tenim una segona notícia més moderna,que ens la dóna Barraquer, l i que afectamolt més concretament que l'anterior a lanostra taula. Segons la dita notícia, entreels anys 1859-1860, essent vicari de la par-ròquia de Sant Cugat del Vallés el quedesprés fou canonge de la Seu de Barcelona,doctor Vallet, aquest va salvar l'obra d'unasegura destrucció. Diu així el text de Bar-raquer : «Me añadió Vailet que en aquellaocasión de estar allí de coadjutor, procurósalvar la muy célebre tabla gótica del marti-rio de San Cugat, atribuída al maestro Al-fonso. Venerábase ésta en una ermita delmonasterio, algo separada de él, camino deBarcelona, dedicada a San Adjutorio. SupoVallet que el techo de la ermita amenazabavenirse abajo, y así, acomodándola sobre unborriquillo, la trasladó a la casa rectoral.Es la que en 1907, para atender a los pre-cisos gastos de la conservación del templo,la autoridad eclesiástica con la junta res-tauradora vendieron al Museu Municipal eleantigüedades de Barcelona.»

Cap més notícia d'interès al nostre ob-jectiu es troba entre els comentaristes i vi-sitants de l'antic monestir des d'aquesta datade 1859-60. Vallet portà la taula a la casarectoral, i allí romangué fins al 1907, en quèla recolliren els delegats de la Junta de Iiu-seus de Barcelona. Josep Pijoan, a la Ga-seta de les Arts,2 explica com la taula fouadquirida per la dita Junta i la part queell personalment tingué en l'adquisició. Larecolliren a Sant Cugat els senyors RaimondCasellas, Emili Cabot i Josep Pijoan, juntamb el senyor Conservador del Museu, elnostre car amic i company Emili Gandia.El pintor Ramon Casas acompanyà els mem-bres de la Junta de Museus ami) el seu auto-mòbil (un dels primers que circularen perBarcelona), i amb el dit vehicle fou traslla-dada la taula fins al Museu.

Problema d'identificació. — La taula deSant Cugat que hi ha al Museu, ¿és un dels«cuadros con la historia del Santo Mártir quehoy están en el archivo» de què Villanuevaparla?... Heus ací un primer dubte. «ElSanto Mártir», la història del qualre presentenels dits «cuadros», quin sant era?... Villa-

1. BARRAQUER, ob. cit., tom III; Barcelona, 1916.2. PIJOAN, Gaseta de ecs drts, segona època, n.° 5; Bar-

celona, 1929.

164


La Degollació de sant Cugat o sant Medí. Taula del Monestir de Sant Cugat del Vallès,atribuida a Mestre Alfonso

nueva no ho diu, bé que és de suposar queseria aquell al qual el Monestir i el templeeren dedicats, ço és, Sant Cugat. Ara bé:la taula del Monestir de Sant Cugat que hiha al Museu, representa, en efecte, el martiride Sant Cugat ?... Uns autors diuen que sí,i altres diuen que és el martiri de Sant nledí.El fonament d'aquestes dues interpretacionsel donarem en estudiar l'aspecte iconogràficde la taula, i valgui ací indicar únicament elfet que tenim fonamentat en aquest puntun altre dubte.

Doncs de cap manera podem, per tot elque Irem dit fins ara, afirmar que la taulaprocedent de Sant Cugat que hi ha al Museusigui un dels «cuadros» que va veure Villa-nueva, i en relació als quals va trobar lanota que deia que havien estat pintats «porun maestro Alfonso». Dos aspectes, però,recolzen la possibilitat que ho sigui i és,primer, el fet de qué la taula és una granobra d'art, que pel seu estil no pot atribuir-sea cap dels grans mestres catalans conegutsde la fi del segle xv en què històricament

165


Detall de la taula de Sant Cugat del Vallès

pot datar-se, d'acord amb la data que Villa-nueva trobà en la nota, 1473, i, segon, queaquest «maestro Alfonso» de què parla Vi-llanueva és justament un desconegut.

Heus ací on som quant a la identificacióde la nostra taula, amb un dels «cuadros»que Villanueva diu que pintà «un maestroAlfonso».

D'aquests «cuadros» Barraquer dóna unesreferències extretes d'un text de l'ex-monjode Sant Cugat, reverend senyor Felip Ale-many, el qua], comentant les destroces fetesa les,dependències del monestir pels revoltatsdel 1835, diu : «tuvieron igual suerte (dedesaparició) los hermosos cuadros de la vidadel Santo Patriarca pintados al óleo (la tauladel museu és pintada a l'oli), lo mismo quelos de la historia de David. Desapareció porel mismo estilo o tal vez hecho pedazos, elantiquísimo cuadro de Sant Cugat en el actode darle sepultura sus santas discípulas Ju-

liana y Semproniana, que estaba en el claus-tro junto a la puerta de la iglesia; cuadroque sin duda databa del siglo x y que eraapreciado por los inteligentes, ya por su no-table antigüedad, ya por lo hermoso de suscolores y dorados en los ropajes, que se con-servaban tan bien, que parecían salir deltaller del artista»'.

El monjo Alemany, doncs, ens deixa enel lloc on érem. Descriu el fragment deretaule «del siglo x» (?) que hi havia al claus-tre vora la porta del temple, donant detalldel tema, de Santa Juliana i Santa Sempro-niana enterrant a Sant Cugat. Assenyalabé aquest quadre com separat dels «hermososcuadros de la vida del Santo Patriarca, pin-tados al óleo», que suposem que són els ma-teixos que va veure el P. Villanueva, peròno en detalla cap, afegint als dubtes que

I. BARRAQUER A ob. cit.

166


tenint relatius a si la taula del Museu eraun d'ells, la versió que «tuvieron igual suerte»que les altres coses del Monestir, ço és : quedesaparegueren.

Desaparegueren, i heus ací una explicacióal fet que en tota la sèrie de taules i retaulesque coneixem avui, procedents de Catalunya,existents ací i a l'estranger, no n'hi hagi niun, entre centenars, que es pugui dir que ésgermà de sèrie, de la taula de Sant Cugat delVallès que hi ha al Museu.

Es que sois va restar aquesta taula ?...És que aquesta taula no era un de «los cua

-dros» de què parlen Villanueva i el monjoAlemany ?... Dubte encara.

Mossèn Gudiol, en la seva monografiasobre Sant Cugat del Vallès, 1 diu, en parlarde la nostra taula, de la qual suposa queera part de l'altar major del temple monàs-tic : «Es sólo una tabla lo que resta de unconjunto pictórico que debió ser importan-tísimo, aparte de un san Jorge armado, quepor demás, bastante repintado, forma partede la Colección de D. Matías Muntadas deBarcelona.»

Mossèn Gudiol era home segur en lesseves afirmacions, però en aquest cas (cosaen ell raríssima) no dóna cap prova, malgrati que els seus escrits, si algun pecat tenenés el d'ésser carregats d'una massisor deproves en alguns casos excessiva. Demés,a part el judici que ens pugui merèixer elsant Jordi de la Col•lecció Muntadas, coma germana d'estil de la taula de Sant Cugat,ni Villanueva ni el monjo Alemany, en re-

1. GUDIOL i CuS1LL, <San Cucufate del Vallés*, Museu,,,,n.° 12; Barcelona, 1912.

ferir-se a la sèrie de «cuadros», parlen de resmés que de «cuadros con la historia delSanto Mártir», el primer, i de «hermosos cua

-dros con ]a vida del Santo patriarca», el segon.La imatge de sant Jordi de la Col•leccióMuntadas, si per l'estil pogués atribuir-se almateix mestre que va pintar la taula delMuseu, no pot, per la seva iconografia, in-cloure's entre la sèrie de «cuadros» que elP. Villanueva i el monjo Alemany esmenten.

Doncs l'aportació de mossèn Gudiol en-cara ens deixa en els dubtes que volten deper tots costats, com una fatalitat, aquestaobra cabdal de la pintura quatrecentista,que és per la seva valor, joia preeminent deles nostres col•leccions.

Resta encara, sobre la qüestió de la iden-tificació, un fet segur, i que cal puntualitzar,i és el de què la taula que hi ha al Museu,ço és, aquella que l'autoritat eclesiàstica vavendre al Museu i que els delegats de laJunta de Museus recolliren a la casa rectoralde Sant Cugat del Vallès, és la que en 1859-1860 el doctor Vailet, essent vicari de l'es-glésia de Sant Cugat (esdevinguda esglésiaparroquial), va portar des de la llunyanaermita de sant Adjutori, a la dita casa rec

-toral.Barraquer ens explica el fet declarat pel

propi autor del trasllat, i diu que la taula«venerábase» en la dita ermita.

Suposant que la nostra taula fos un dels«cuadros con la historia del santo mártir»de què parlen Villanueva i Alemany, calpreguntar-se : Quan fou portada a l'ermita ?...Per qué hi fou portada?...

Per a trobar una possible resposta a la

Detall de la taula de Sant Cugat del Vallès

167


Detall (le la taula de Sant Cugat del Vallès

pregunta, cal examinar el que succeí ami)les obres d'art que hi havia a Sant Cugatdel Vallès, des de l'any de la crema delMonestir (1835) fins al 1860, en qué Vailetva recollir la taula.

Segons Alemany, els quadres desaparegue-ren, però la desaparició del Monestir no voldir pas la destrucció de les obres, i una oalguna podien haver restat salvades. En elsdiversos inventaris de les coses de Sant Cugat,que per diversos motius s'estableixen entreels anys 1835 i 1860, la taula no surt enlloc,però aquest fet no té gran valor de prova,per raó que tampoc surt en els inventarisla taula de Tots Sants ; que possiblementseria allí durant aquells anys i que avui estroba al lIuseu del Seminari de Barcelona.

Anant a resumir el que sabem del queva passar a l'església de Sant Cugat des del1835 al 1860, en què el doctor Vallet entràde Vicari, direm que l'església del Mones-tir, des de l'endemà del dia de la crema,continuà servint de parròquia del poble deSant Cugat del Vallès, per raó que per causade la ruïna de la vel]a església parroquial,ja feia molts anys, segles potser, que serviade parròquia.

En 1844, l'Estat va posar a subhasta pú-

blica el Monestir i el temple. Dos veïns deSant Cugat reuniren una Junta d'advocatsa Barcelona, que interposà recurs contrala venda del temple. El recurs es fallà afavor de la petició dels veïns de Sant Cugat,i fou cedit a l'Ajuntament de Sant Cugatdel Vallès el temple, la casa abacial i altrespertinences del Monestir.'

En 1844 encara foren cedides a l'Acadè-mia de Bones Lletres de Barcelona un sar-còfag i algunes làpides d'interès que hi haviaentre les ruïnes del Monestir, junt amb altresobres d'art que avui són al Museu de SantaÀgueda de Barcelona. La concessió d'aquestsobjectes es fa advertint que es troben «fuerade su iglesia ».2

De la taula, res. Seria per què era dintrel'església ?... EI fet és que setze anys desprésde la data abans indicada, el vicari doctor Va-llet la va trobar a l'ermita de Sant Adjutori,on Barraquer diu que era venerada... Unamà piadosa l'havia guardat i l'havia portat al'ermita ?... Es que no va ésser destruïda quanl'incendi i el saqueig del Monestir i un rectorla va portar al lloc on el vicari Vallet vatrobar -la?... Es que aquesta taula no era un

1. BARRAQUER, ob. ci!.2. BARRAQUER, Oh. cit.

168


«de los cuadros» de que parlen Villanueva iAlemany, i fou pintada d'origen amb desti-nació a l'ermita dependent del Monestir ?...

Dubte, dubte i dubte. La solució queaporta l'estudi de tots aquests fets no potfer-nos moure del terreny dels dubtes, sobreel qual és plantejada tota la qüestió de lataula de Sant Cugat del Vallès.

Altres aspectes d'aquesta obra importanthem examinat amb la detenció que el casreclama, i fora d'aquells de caràcter objec-tiu sobre la materialitat de l'obra i de lacondició de la seva tècnica, res no trobemde cert, ni enlloc podem recolzar -nos per asostenir l'atribució (malgrat tot probable icertament temptadora) d'aquesta taula devalor artístic no igualat per cap dels mes-tres coneguts, a un desconegut, que es diriamestre Alfonso.'

JOAQUIM FOLCH I TORRESDirector General dels Museus

COL-LECCIÓ DE PATRONS DE PUN-TES AL COIXÍ INGRESSADA A LABIBLIOTECA DELS MUSEUS D'ART

La Biblioteca d'aquests Museus, el dia 11de novembre de 1930, va enriquir-se amb unainteressant i copiosa col•lecció de patrons depuntes al coixí, generosament cedida pelgran patrici i eminent arquitecte i historiadordel nostre art Josep Puig i Cadafalch, l'es-perit del qual, ample i comprensiu de totsels caires de l'art, s'ajup per a recopilar amo-rosament els pobres elements que serveixena les humils puntaires per a produir llursdelicada labor.

1. En el pròxim número del BUTLLETí publicarem elsegon article sobre aquesta qüestió.

Fig. 3

Els citats patrons procedeixen d'un llegatde família del donant, originària de Mataró,i els patrons provenen de la dita localitat id'Argentona i la seva contrada, que en l'èpocaesplendorosa de la indústria puntaire a Ca-talunya s'havien distingit per les mantellinesde blonda i de citantilly (glasseta, que en diuenles puntaires), per les puntes de fil d'or iargent i per les de fil blanc de ret fi, aquestesgenuïnament catalanes.

Això no vol dir que els patrons es vagin

Fig. 1

169


Fig. 2

170


Fig. 4

concebre i dibuixar en els citats llocs; aArgentona i la seva contrada, treballaven itreballen encara, pels acaparadors de I\Iataró,Llavaneres i altres centres puntaires ; elsquals els proporcionen dibuix, fil i agulles .

Són més les dones que els homes, els quees dediquen a acaparar la punta, i se lesconeix amb el nom de merceres, capseres odonadores.

Els projectes estan fets per artistes espe-cialitzats, que els lliuren a les referides mer

-ceres, perquè aquestes, a la vegada, els dis-tribueixin entre les obreres.

Amb tot, en algunes ocasions, puntairesi merceres, transformen i fins creen dihuixos,que, ultra l'espontaneïtat, tenen un valorfolklòric, car constitueixen un dels més in-teressants aspectes de l'art popular. En unprincipi tots eren d'aquesta naturalesa, peròla subtilitat del treball aconseguí interessara artistes de mèrit que no es desdenyaren

de composar dibuixos perquè mans femeninesels traduïssin sumament idealitzats.

Le Brun, Berain, Boully i Bonnemerforen en temps de Colbert, a França, elscreadors de models per a les manufacturesde puntes; més endavant, Wateau i altresartistes notables projectaren punt de París,d'Alençon, Valenciennes, etc.

La influència francesa en les arts indus-trials es deixà sentir a Espanya des del'arribada dels Borbons, i la indústria pun-taire fou una de les més afectades : les blon-des i chantillys que es produïren en tota laMaresma i al Pla del Llobregat són, com hoindiquen llurs noms, d'origen francès, illurs dibuixos recorden el gust dels Lluïsosde França, principalment de l'època deLluís XVI, com pot veure's a la major partdels dibuixos que il•lustren aquest article.Sols la blonda anomenada de castañuela (fi-gura 1), de l'època de Goya, servà el gust

171

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

espanyol, amb grans flors de plens molttupits, fets de seda tranca o fluixa, i sedagranadina per l'urdit i el tul, que adquirien,gràcies a la seda trama, una lluïssor es-pecial.

Prengué en aquella època la punta, aCatalunya, tal increment, que moltes de lesnostres obreres treballaven per França, d'onrebien els dibuixos i materials oportuns.Aquest període de prosperitat durà fins afinals del segon Imperi : Espanya i Françaexportaven a l'Amèrica del Sud els productesde llur indústria puntaire, perquè les ameri-canes varen adoptar la moda espanyola deles mantellines i xals (fig. 9).

A la segona meitat del segle xix tenima la nostra terra artistes especialitzats en eldibuix de patrons : Molet, Torregrossa, Fiter,Vives i Tomàs i Estruc, docte catedràticd'Història de l'Art, de la nostra Escola d'Artsi Oficis i Belles Arts, de Llotja; l'escultorFauste, que havent residit nou anys a París,al costat de dibuixants de puntes, va inte-

ressar-se per aquest art; els Castells, d'Arenysde Mar, i els Rimblas, de Sant Andreu deLlavaneres, que, com a nous Gobelins, formendinasties, heredant els fills el gust dels paresper aquest art, han estat els autors d'afili-granats projectes, que han posat molt alt elnom de la nostra indústria puntaire, a l'es-tranger.

Els editors d'uns països i altres es copia-ven els dibuixos entre si. i els artistes s'ins-piraven davant els models estrangers. Eriuna memòria publicada a París i datadadel 1691, es llegeix la queixa que «moltsfabricants per comptes d'aplicar-se a fernous dibuixos, copien i estrafan els dels quehan posat llur cura a fer els models mésperfets i delicats per tal d'acontentar elpúblic ».

Fiter, al qual segurament es deuen algunsdels dibuixos procedents d'Argentona, con-fessava noblement, que s'inspirava en elsfrancesos de la revista publicada a París,del 1840 al 1850, per la casa Sajon. Pro-

Fig. 5

172


Fig. G

jectà també mantons d'influències perses,amb els corresponents ridículs; blondes defons de tul disseminat, de motius petits (fi-gura 2), , a la manera dels mantons de Brus-sel •les, dibuixats a París per August Lefe-bure en 1870; vels rodons per a capells,Serafines de guipur (fig. 3), amb les quals

Fig. 7

anaven abillades les dames elegants, perestar per casa; se les posaven damunt delcap amb les brides (espècie d'ínfules) quequeien a banda i banda de cara. Anavasubjectada al cap, mitjançant dues gransagulles de cabota ornamentada.

Aquestes i moltes altres prendes havien

...r.

Fig. 8

173


sortit de la casa Fiter, havent-se especia-litzat en les de caràcter litúrgic, com albes,i mantells per a les sagrades imatges de laVerge.

Francesc Tomàs i Estruc fugí del clar-obscur en les composicions, perquè creia queno s'avenia ami) la naturalesa d'aquestteixit, i creà un estil propi. Alguns delspatrons d'aquesta col•lecció vénen signatsper l'esmentat artista (fig. 10).

Els Castells i els Rimbles, tenen tambéllurs dibuixos propis.

Fauste era, segons els industrials del'època, el millor dibuixant de puntes, ifiguren a la col •lecció alguns patrons amb laseva signatura i datats del 1878.

La peça o composició total del dibuix esfracciona en diferents trossos o patrons (fi-gura 5); la donadora cuidava de no lliurar

-los a una sola obrera, ni tan sols a diverses

' Y 7A 2,.,^^sb o p T h: l

Q , sal ^ .Y `?C 1^ a ? ^ z^ ti L °

c, n á a o i.ar^ ',.. ,.^ i.':,l^yu^vs, 0^ o

r t `.^^r a ^Y-^d3 J ls^.`'-<..5^, .. ^'-o. kv^. 7Mú?l á, +vt ^'.)'3ra4tt_ A.r'

Fig. 0

Molet va fer projectes amb xineries ialtres motius i personatges d'art oriental (fi-gura 4), i Torregrossa, dibuixant de Barce-lona, igual que 11lolet, va caracteritzar -seper haver posat monuments i membres ar-quitectònics a les seves composicions, com laGiralda de Sevilla, arqueries gòtiques, etc.Un patró que forma part de la col•leccióingressada a la Biblioteca, està compostd'una sèrie d'arcs d'ogiva amb personatgesdessota.

Els dibuixos d'aquests dos artistes, tanimpropis per a ésser interpretats en punta,varen ésser tan ben acollits, que durant elperíode del 1850 al 1860 tots els fabricantscatalans el tenien en llur arxiu.

del mateix poble, per tal d'evitar la recons-titució i còpia del dibuix, i a l'ensems per adonar fragments d'una prenda a mans ques'avinguin; ço que no sempre es troba enuna mateixa localitat. Per això les merceresdiuen que tenen coixins o braços a Argentona,a Mata, a l'Arbós, a Sant Climent, etc., per.a significar que en els esmentats pobles diverses obreres treballen per elles i sovint enla confecció d'una mateixa peça.

Sembla que el decret publicat pel Senatde Venècia, amb motiu de la temptativa deColbert, que castigava amb la pena de morta tot obrer o artista que portés a l'estrangerel secret de l'art de la punta, va tenir aquírepercussió, car encara avui demostren les

174


puntaires gran desconfiança vers les personesque s'interessen per les obres llurs. És en-debades que s'ofereixi a una obrera puntairedoble o triple preu del que li paga la mercera;ella jamai no li fa traïció, per la temença dequedar-se sense feina; i és tal la por que te-nen que se'ls copiïn els dibuixos, que quandesprés de grans instàncies s'aconsegueix que

Un cop fetes totes les peces, les blondisteso cosidores de puntes les uneixen, amb granperfecció i dissimulament, si la puntaire hatingut cura de fer baguilles o punt de xiripaals costats que han de coincidir. Aquestpunt ideat a començos del segle XVIII faci-lita extraordinàriament la unió de les peces.

Figuren a la col • lecció molts dibuixos

Fig. 10

mostrin la labor, ho fan amb recança, depressa i per parts, per tal que no quedina la vista del visitant curiós els motius bendestacats.

Les mantellines es fan a tires; de la del'onda se'n diu corada; les altres composenel fons i s'anomenen enjardinat (fig. 5), en-cara que no sigui de motius florals; les tiresdel fons rematen amb una peça que pren elnom de capsat (fig. 6), i la corada remataamb la cantonada (fig. 7).

És d'advertir que les peces que assenya-lem no pertanyen totes a una mateixa man-tellina, car pels motius esmentats, no se n'hapogut reconstruir cap entre els nombrosospatrons que formen la col•lecció.

repetits, perquè de cada original o matriuse'n piquen tres a la vegada, valent-se d'unaagulla especial i d'un paper ratllat en formaromboidal, que marca les malles del fons otul. Les cartolines dels tres patrons s'en-ceren o ensabonen, per tal que l'agulla passilleugera.

Guiant-se en l'original, la picadora con-torneja els motius amb tinta, i fins no fagaire valent-se d'una ploma d'oca. La fi-gura 8 presenta un patró sense acabar decontornejar.

Per a guiar les puntaires en la maneraque han d'interpretar el dibuix, l'autormarca amb un signe convencional, que lapicadora repeteix, cada motiu : així, una «+»

175


equival a punt de tela; una «,» equival a puntciar; etc.

Aquests signes cada dibuixan t els variaal seu caprici, i alguns marquen els puntsvalent-se del colorit. A la col •lecció figuraun de matisat en vermell, blau i negre, delqual transcrivim la següent nota aclaratòria:«el vermell és foradat; el blau, reixat; elnegre, espès ».

Els dibuixants numeren els patrons. peròentre donadores i obreres els nombres sobren;elles designen els patrons amb un nom pin-toresc; cada punta i fins cada mantellina téel seu: les set floretes, el raïm, la destral, lamargarida, ]'hermosa, etc.

Tan renyides estan ami) els guarismes lespuntaires de la Costa, que fins els comptesels porten a picades a la vora del patró;tantes patronades, tantes punxades d'agullaa la dreta de la cartolina; i en presentar-sela mercera, poden dir-li, sense necessitat dedesplegar la punta, quantes coixinades teneni quan se'ls ha d'abonar.

Les puntaires molt expertes no clavenagulla a cada forat, fan el que elles en diuentrenes boges, treballant de tres Tu, com marcael patró reproduït a la figura 6, que demos-tra com l'agulla ha estat clavada cada tresmalles.

A excepció d'alguns patrons de guipurper a serafines o toquillas, tots són per ablonda i glasseta (chantilly) de seda negra.

Es de desitjar que el lloable impuls delsenyor Puig i Cadafalch trobi imitadors,perquè la nostra Biblioteca, a semblança dela Nacional de París, pugui comptar amb unarxiu notable de dibuixos d'aquest art fe-mení arreu tan admirat.

ADELAIDA FERRER DE RUIZ-NARVÀEZ

EL TROSSEJAMENTDEL LLIBRE IL-LUSTRAT

II i darrers

Dels elements decoratius del llibre que sónobjecte de trossejament, enumerats al co-menç de l'article anterior, hem examinat jales relligadures, guardes, frontispicis i por-tades.

Ens pertoca ara ocupar-nos de les mar-ques de llibrer, impressor i editor, per estarplaçades al centre de la portada, llevat d'unreduït nombre que ocupen el lloc correspo-nent al colofó.

Fou conreada principalment aquesta bran-ca del gravat menor pels artífexs en talladolça. No defugiren els més il • lustres de sig-nar un dia una marca, gairebé sempre fora del'indret habitual, que, com és sabut, és des-sota ]'angle inferior de la dreta de l'exemplar.Abunden, per això a les col • leccions lesmarques selectes.

Són comptades les marques pertanyentsúnicament a un sol llibrer, puix que senseescrúpols eren contrafetes pels col •legues de]qui primer l'emprava.

En el reduït espai d'una marca ordinàriahom encabeix, bé que no en totes, el nomdel llibrer, la data, l'ensenya de l'establi-ment, la marca figurada o emblema, la di-visa, generalment en llengua llatina, i la xifra,veritable supervivència de la marca pri-mitiva.

En els emblemes abunden els temes devalor simbòlic, com són l'arbre de la vida,flanquejat primerament per Adam i Eva idesprés per figuracions diverses, les mans

1. Vegi's fase. v., págs. 140.14.

Fig. 9. — Atemptat que deixa un llibre incomplet, per tal d'obtenir -nc un sol retall. Marques dels llibrersbarcelonins Lacavalleria i Piferrer.

17(ii

BUTLLETf DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

enllaçades, el globus alat, el compàs planti-nià, etc. Molts d'aquests temes són extrets

de la fauna, real o fantàstica, com l'au fènix,1'unicorni, el pelicà, 1_a salamandra, el gall,la lloca ami) els pollets, el delfí aldià ami)l'àncora, etc. Altres són d'origen mitològic,com el Pegàs i el caduceu.

La interpretació etimològica dels cognomsdeis llibrers, d'una ingenuïtat excessiva, donàlloc a pintoresques marques figurades, l'enu-meració de les quals resultaria interminable.

Tenen cura també cis llibrers que figurinen llurs marques els objectes reals de valordecorativa escaient, com la nau, el brollador,el pou i la garba.

A les acaballes del segle xviii desapare-gueren quasi en absolut, i aleshores els col-leccionistes seguiren retallant com a tals elscentres de portada que les substituïren.

La nostra col • lecció es compon de més detres-centes marques, agrupades per països,la majoria d'elles exposades en vitrines. Deles divuit que hi figuren pertanyents a llibrersbarcelonins, reproduïm les emprades per La-cavalleria i Piferrer (fig. 9).

Els col •leccionistes de marques, tan in-cultes com els altres, retallen, sense pietat,de llibres diversos les d'idèntica figuració.Es tal llur ceguesa, que ni tan sols deixenindemnes les incunables. D'aquestes pos-seïm la del llibrer venecià Llàtzer de Soardis,consistent en un cercle que sosté una creude doble travesser.

Agreujaren el mal els ex-libristes, queretallaven algunes marques, per tal d'incor-porar-les arbitràriament a llurs col•leccionsd'ex-libris antics.

És avinent de remarcar ací que la imi-tació dels Emblemes, d'Alciati, havia deter-minat l'aparició d'un nou gènere literari i al'ensems d'una modalitat del gravat, que espropagaren arreu i interessaren així al públicculte com a I'indocte. A la nostra col-lecció d'emblemes retallats, que és nombro-síssima, els espanyols estan abundosamentrepresentats.

Per la similitud de composició i. per os-tentar també divisa, aquests gravats podenésser, assimilats, des del punt d'albir decora-tiu, a les marques de Llibrer.

Les capçaleres de capítol, junt amb elsculs de llàntia i les lletres ornades, constituei-xen la veritable decoració interior del llibre.

Predominaren les de tendència renaixen-tista. El tipus més usual d'aquestes presenta

Y

Fig. 10. — Mutilació alterna de les pàgines del llibre.Arreplec de capçaleres de capítol.

la forma d'una composició a faisó de fris detradició clàssica, influïda pels nous elementsdecoratius aportats pel renaixement, la qual,en descabdellar -se, parteix del mig del rec-tangle, que sol ocupar un medalló, figura oblasó, i s'expandeix a banda i banda, ambequivalència de valors, però amb disposiciódiversa.

Altres, que solen envair la meitat de lapàgina, són de caràcter al•legòric. Perta-nyen a aquest grup les que gravà Pere Pas-qual Moles, segons dibuixos de Montaña.Foren aquestes l'ornament predilecte de lesedicions a gran format de fons doctrinal ide les obres publicades per corporacions ofi-cials. Mal avingudes amb la sobrietat de-corativa, quan decaigué aquest gust magni-ficent es restringiren notablement llurs do-minis.

177


Com un tast de la il•lustració frívola delsegle XVIII, però sense la malícia oculta quecomportava, aparegueren després unes cap-çaleres de capítol, de senzilla disposició,malgrat la munió de petites figures quecontenien, escollides quasi sempre entre elsinsectes, les aus i, en general, entre les bes-tioletes, àdhuc les més repulsives, que creàel bon Déu. Presidint aquest petit món, nopodien mancar-hi els nins alats, Lliurats ajocs i danses. L'atractívola composició, que

Els finals de capítol són anomenats vul-garment culs de llàntia, traducció literal delmot francés cul de lampe. No és de creureque el nom derivi de la forma que té endeterminats cassos; més bé suggereix la idead'una cosa en estat de suspensió, i aquestés, en efecte, el cas del cul de llàntia, mancatcom està de base de sustentació aparent.

La seva difusió i persistència, tal vegadasuperior a la del cap de capítol, deixant debanda la valor decorativa d'un i altre, obeí

°ice *%Ii& ^e

.. ^^^' Ala

Fig. 11.— Un altre atemptat de mutilació alternà. Recull de culs de llàntia.

per la seva execució garbosa tenia tot l'encísd'un esplai de l'artista en lleure. , es destacasobre fons blanc, sense frondes ni cap ménad'ornamentació (fig. 10).

Els col • leccionistes les serven adherides afulls de cartolina, en forma de faixes paral-leles, quasi sense espais intermedis.

S'assimilen a les capçaleres de capítol, iels col •leccionistes les retallen com a tals,certes composicions també en forma de frisgeneralment seriades i de tema profunda-ment pagà. Els amors de faunes I nimfes,els seguicis de tritons i nereides i les teoriesinterminables de les bacanals, temptaren, enefecte, algunes vegades als bons burins i so-vint als aiguafortistes. Fóra imperdonabledeixar de rememorar ací les fauneries, uni-versalment conegudes, de Brebiette, famósgravador francés del segle xvii.

a una necessitat majorment apremiant, deri-vada de la bella compaginació del llibre.

Són remarcables, en primer terme, elsfaisonats a manera d'un nucli de compli-cats entrellaçaments, que es troben ja enel llibre primitiu, d'on foren •després llarga-ment imitats.

Al revés del cap de capítol, que assolíla major bellesa en els exemplars influenciatspel corrent renaixentista, oferí el cul de llàn-tia la més bella florida en el camp de l'estilbarroc.

La disposició en piràmide, truncada iinvertida, que presenten alguns, els comu-nica cert parentiu amb el capitell. Comaquest admeten figures i fins i tot veritablescomposicions. D'aquest tipus són de re-marcar les sèries que hom destinava a ladecoració d'un sol llibre.

Per a l'ornament del llibre popular, n'hi

178


I l ^/t^ y r

eme.. .tea

Fig. 12. — Destroça sistemàtica a tot el llarg de les pàgines del llibre. Fragment d'un abecedari

factici, compost de lletres ornades, pertanyents a un llibre d'hores francès del segle xv.

179


havia al boix, d'especial bellesa. Des que elgravat xilogràfic fou desbancat per la talladolça, les petites impremtes conservaren unestoc d'aquests boixos de dimensions reduïdes,avui fora d'ús, per tal d'embellir d'algunamanera els humils fulletons que estampaven.Els que reproduïm, malgrat no pertànyer aaquest grup, imiten la disposició habitual delsseus boixos (fig. 11).

En desaparèixer, es deixà en blanc elsobrant de la pàgina on fineix el capítol, oel substituí una petita ratlla horitzontal.

Els col •leccionistes solen guardar-los da-munt cartolina, alternant amb caps de ca-pítol i lletres ornades, a causa de no poder-losordenar isoladament, amb regularitat, per llurvariada estructura.

Les lletres ornades, que es troben ja enels primers incunables, s'han sostingut através deis segles sense interrupció. Estavareservat al nostre temps acabar amb tanantiga tradició i foragitar la bella super-fluïtat decorativa de la pàgina impresa.

Molts de gravadors en especialitzar-s'hiproduïren veritables meravelles. A França,durant el segle xviii, foren de tal maneraHonorades, que en una sola lletra interveniende vegades tres artistes : el dibuixant, l'ai

-guafortista i el burinista.A la riquesa morfològica que ostenten,

correspon la varietat imponderable de ladecoració. Quan són ornamentades amb fi-gures, es veuen representades en els respec-tius campers escenes del Vell i Nou Testa-ment, faules paganes, jocs d'infants, figuresgrotesques, rostres d'expressió contradictòria,la fauna fantasiosament estilitzada, vistes ipaisatges, utillatges diversos, etc. En altrecas, els motius decoratius són quasi sempremanllevats a la flora, i aleshores pot admirar-se la més extraordinària diversitat de con-torns, sovint trencats per escotadures, des-tacant-se en negre sobre fons en blanc, moltrarament a l'inrevés.

També hi ha lletres ornades destinades alllibre popular. Dins aquesta especialitat, ésdigna d'esment pels seus boixos que utilitzaencara, una impremta de Palma de Mallorca;tres vegades centenària.

El furor destructiu s'lia exacerbat fins ala demència en els col •leccionistes de cap-lletres. Té aquesta dèria, sens dubte, certasemblança ami) la dels filatelistes d'ara, ambl'avantatge, però, a favor d'aquests, d'ésserla llur innòcua.

Representen aquests retalls la recidiva enla mutilació, o millor, la destrucció sistemà-tica a tot el llarg del llibre, del qual, quanha passat per les mans d'un d'aquests col-leccionistes, no en resta ja res aprofitable.

Emportats de la fal •lera, són inexorables.Així retallen les caplletres de les edicionsprimitives que arribaven a cobrir tota unapàgina, com les més diminutes que utilitzenper a adreçar alfabets que rares vegades arri-ben a ésser complets. I encara deplorenalguns que degut a la pràctica, existent alsprimers temps de la impremta, de deixar enblanc els indrets del llibre corresponents ales caplletres, que es reservaven per al pin-tor miniaturista, restaren moltes d'elles senseésser estampades ni pintades.

Solen guardar-les muntades damunt car-tolina, bellament agrupades, però sense cap

ordre tècnic. No cal dir com resulta d'enut-josa la classificació.

Per la raritat de l'exemplar mutilat, re-produïm un fragment d'una làmina, on fo-ren adherides pel col •leccionista les lletresornades d'un llibre d'hores francés del se-gle xv (fig. 12).

No és estrany, si es té en compte comés de vasta la zona talada, que algunesaplegues de caplletres constin de molts mi-lers d'exemplars.

La col•lecció de la Biblioteca, que és co-piosíssima, fou degudament instal •lada fa poctemps, per tal que figurés en una fira de]llibre que projectà la Junta de Museus, comp-tant ami) el concurs dels nostres llibrers,bibliòfils i col • leccionistes de relligadures. Perhaver-se escaigut la data d'inauguració en elsdies de trasbalsament que seguiren a la cai-guda del règim, l'esmentada fira, que s'haviade celebrar al Poble Espanyol, de Montjuïc,presidida per la més vella premsa de l'es-tampa Guasp, abans a1_•ludida, fou indefi-nidament ajornada.

Examinats ja tots els elements decoratiusdel llibre, amb indicació dels trossejamentsde què han estat objecte, cal que parlem aradels gravats que atenyen a la il•lustraciópròpiament dita, en relació al depredamentdels col•leccionistes.

El llibre il • lustrat, anomenat a Françavlivre d'estampes» i vulgarment entre nos-altres «llibre de sants», ha estat víctima ací,més que en cap altre país, dels més vergo-nyosos atemptats.

Damunt el llibre primitiu talment s'afer-

180

IIiClodoueret tr

ay,

Zutanos

£olodotus

o


Fig. 13. — Tisorament dels gravats d'ildustració pròpiament dits. Pàgina iconogràficafeta de retalls de la (Crònica de Nuremberg».

181


rissaren els nostres col •leccionistes. Dol dedebò veure trossejats els vells folis evocadors,que ennobleixen els bells caràcters gòticsd'estampa, completats amb signes d'abreu-jament i lletres especials de fi de ratlla.

No menys lamentables són les destroce]causades a les edicions il•lustrades de lesobres cabdals de l'antiguitat, aparegudesarreu durant el renaixement, així com a lesprimeres obres il•lustrades, escrites en lesrespectives llengües vernacles, que es publi-caren a França, Itàlia, Espanya, Alemanyai Països Baixos.

On més es prodigà el trossejament fou enels tractats de preceptiva arquitectònica,com els de Vignola, Palladio, Serlio i Bibiena,i en els de preceptiva del dibuix, com els deLeclerc i Cochin.

D'un munt de retalls que posseïm del'incunable intitulat Crònica de Nuremberg,gravat al boix per \Vohlgemuth, mestre delDurer, reproduïm una làmina factícia (fi-gura 13), presa a l'atzar, com a testimoniatgcdels greus danys causats per aquesta maluraa les obres cabdals de la il•lustració.

Els atemptats al llibre primitiu espanyolsón encara més dolorosos. Per tal de cop-sar-ne la bellesa tipogràfica i l'exquisitat deles il • lustracions, és suficient un esguardràpid a les obres d'Haebler i Lyell, respecti

-vament; autors especialitzats en aquestamatèria.

Aquesta riquesa de la primitiva il•lustraciófa que sigui més de doldre la mancança d'unaescola espanyola de pintors -gravadors, sal-vada l'excepció única de I'Espagnoletto, queen el segle de més esplendor de la pinturas'hagués desenvolupat paral•lelament ami)ella, tal com lla ocorregut a tots els païsosde gloriós passat artístic. A posta deixemd'esmentar Goya, per estar situat, tant enpintura com en gravat, fora de tota tradició.

Els estralls causats pel retallament delsgravats en el text, que per afectar a ambduescares constitueix ja en determinats elementsdecoratius una mutilació doble, no cal dirque són força més greus quan es produeixena les il • lustracions del text pròpiament dites,posat que pel crescut nombre habitual d'a-questes, l'assolament del llibre esdevé complet.Els col •leccionistes menys tirats a perdre,si l'obra és de vàlua excepcional, munten elsfulls entre dues cartolines, deixant visibles,per mitjà d'obertures adequades, els gravatsd'ambdues cares. A més, solen filetejar deblanc les vores de les dites obertures, i ales-hores els gravats apareixen com a pasper-tussats. Aquests col • leccionistes, altrament,

quan retallen un gravat ho fan amb tota lacura imaginable i salvant tant com es potla integritat del text.

Figuren en el nostre Departament, instal-lats en la forma susdita, la totalitat delsgravats de l'obra El somni de Poli/il, ediciófrancesa regravada per Goujon, prenent permodel un famós incunable venecià.

Tant o més que els gravats en el text,són retallades les làmines que il•lustren lesobres de més vàlua, per a formar-ne gransreculls.

Per mancança d'espai, deixem de repro-duir dues seleccions que teníem preparades,per tal de palesar aquests nous atemp-tats comesos contra la integritat del llibre.L'una es compon de làmines pertanyents adiverses edicions espanyoles i estrangeres delQuíxot, i l'altra, de pàgines d'il•lustració dela novella francesa, signades per gravadorseximis del segle xviii.

Les làmines gravades a la talla dolça,tan cobejades pels trossejadors, adquireixenami) el temps una mena de daurada pàtinaque esmorteeix llur lluïssor metàl•lica pocagradable i els comunica alhora un encísespecial, singularment quan estan mutilades.

De les làmines obtingudes per la litografiaferen grans aplegues, per abundar en elmercat les obres il•lustrades pel dit procedi-ment, quan més pul•lulaven aquests col-leccionistes.

Captivats sobretot per les que reproduïenperspectives monumentals, tan afavorides perla litografia, és natural que sentissin especialpredilecció per l'obra de Francesc X. Parce-rissa, l'il•lustrador dels Recuerdos y bellezasde España.

Els encegats per aquesta mania que handescendit fins al robatori, de qui hem parlatabans, solen trobar -se entre els retalladorsde làmines.

Operen aquests en el predi alié, com si fosen el clos domèstic. A moltes bibliotequeshi ha obres antigues d'elevat cost que, acausa d'haver-ne sostret una o diverses là-mines, han perdut llur valor integral deconsulta i sofert, per tant, una gran de-preciació.

La sostracció resulta molt més fàcil,tractant-se d'obres modernes formades perlàmines encarpetades sense relligar, acom-panyades d'un petit text explicatiu, i peraixò s'exclouen a les biblioteques del présteca domicili, ja restringit per tal d'evitar el

182

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELON.\

!__ ^ti vr^ YE N I ^!•^..T .Gr^TA -

VVV^^^111

î7i4+ ii7i^^fiîr

.

•^r

^,

1

i

e `

1 Coy

• _l • IBIDI

k^ gir=' r,`' ►^r7' ^ iî^

+ Q ^ y

IBI I^r^^^ l

',.'a9 ^'^ ro FA

L é ..II. 0111

Fig. 14. — Retallament dels gravats d'il'lustració del llibre religiós alls diesde la Creación, pàgina arrencada d'uns comentaris de la Bíblia.

calc. Les obres que contenen documentsd'indumentària o reproduccions de dibuixosen facsímil són les més exposades al pillatge.

La fal•lera del col • leccionisme, quan noes persegueix una finalitat cultura], ha con-duït a veritables aberracions. Si, fora delgrup que estudiem, hi ha qui col•leccionatota mena de representacions de la donaque està esperant l'hora, per no parlar delscol •leccionistes de circumcisions, no podienmancar entre els devastadors de les làminesdel llibre els que tenen ribets de degenerat.

Recordo que temps enrera ingressà alnostre Departament un recull factici, desca-radament lúbric, que de primera intenciófou sepultat al lloc reservat que els biblio-tecaris anomenen infern.

En practicar, passat algun temps, aprofi-tant uns moments de lleure, l'examen de-

tingut del dit recull, resultà que la lubricitatprovenia tan sols de la ment del col . leccio-nista, puix que les làmines pecaminoses havienestat arrencades de diferents obres vuitcen-tistes d'arqueologia, publicades per tracta

-distes honorables.

Com a complement del que hem exposat,estimem convenient examinar encara, per laimportància del grup que formen, els llibressagrats, litúrgics i de devoció, en relació al'obra nefasta dels col•leccionistes.

Entre les obres primitives de caràcterreligiós, es compten principalment bíblies,missals i altres llibres litúrgics, «flos sane-torum» i llibres d'hores, tots ells profusa-ment i1•lustrats.

133


Les edicions de la Bíblia, sadolles depetites composicions apaïsades, on es repre-senten els més importants passatges, són lesque més han sofert, a judicar per les aple-gues, formidables de retalls que en resten.

Es en els comentaris als llibres sagratson acostumen trobar -se les més exquisidesil•lustracions. N'és una prova fefaent la for-mosa sèrie dels dies de la Creació, que repro-duïm (fig. 14).

De les làmines intercalades al text delsllibres litúrgics, que foren el darrer baluarddel goticisme morent, n'hi ha també nodritsreculls. El tema habitual és la vida delCrist, i especialment l'efígie del Crucificat,que tractaren els gravadors ami) mestria,malgrat haver perjudicat l'agabellament delmercat mundial pels artífexs rutinaris d'Am-beres, el lliure desenvolupament artísticd'aquesta humil branca de l'art cristià. Elsmateixos gravats, damunt pergamí, adqui-reixen amb el temps una superior bellesa.

Alguns exemplars, sobretot els missals,estan enriquits ami) bellíssimes relligadures.que en certs llibres de cor, per Llurs gransdimensions, vénen reforçades per obratges deme tal •listeria.

Les orles de molts d'aquests llibres primi-tius presenten, en llur desenrotllament, es-cenes dels ]libres sagrats i efígies de patriar-ques, profetes i apòstols, deduïts els anglesque es reserven als atributs dels evange-listes.

Els culs de llàntia, estampats ami) tintavermella, són de composició senzilla, closaami) tret ferm i estan ordinàriament dispo-sats en sèrie.

Les lletres ornades que són prodigades alLlarg de les pàgines a doble columna de molts

1I íde9 [esto qu^[ifolltcitudinc,ijlivc laboc inuigilaucrimusCthoc opuo mulro cz;rnt cíiftigatiuc citachiroornato fuo in inanuo tuno perucntat legédttmad laudcrn act omnipotcnnu z glolram curte

ccicího.2LcGeigrtur fludiofe,etgranaoocoop.rnat.acvlrgtntgfofc rcddc.

21cnttidoCero jragutcr!yratu.larc q p:o repubit.rt fide,

ho claboiauit. L'omplctít cfI r ugdu;n1. nno 11-11.

1533.7JI efeScb,ua;

rio. .

Fig. 15. = El darrer retallament.Un colofó ciuccentista.

llibres litúrgics, impreses en negre o vermell,presenten perllongaments de singular esbel-tesa que surten del camper decorat. Les depoca grandària contenen, en marc esquifi-díssim, les més variades figuracions d'ordrereligiós.

En els llibres de devoció, generalment depetit format, abunden les representacions ensèrie de la vida del Diví Infant i la de laVcrgc.

Pot dir-se, en resum, que el llibre religiósofereix a les seves pàgines un sistema propide decoració i il•lustració.

La devastació practicada en aquests Llibresassoleix increïbles proporcions. Es un condol, sobretot, contemplar la mutilació de quéhan estat objecte les bíblies i llibres d'horesdel segle xvi, que per llur raritat són dispu-tats avui a cops de borsa pels col•leccionistesa les subhastes.

La importància d'aquest grup permetrà ala Biblioteca de fer una selecció espléndidad'exemplars ami) destinació a la Reserva,secció sense la qual no hi ha departamentd'estampes possible.

Finida l'àrdua empresa que suposa laimpressió d'un llibre, es comprèn que l'estam-pador exhali un sospir de complaença, lloiDéu (laus Deo) per semblant mercè i esdisposi a fruir el ben guanyat repòs. Heusací la causa determinant de l'anomenat co-lofó, on es dóna fe (le la data i, ami) prefe-rència, de la diada de l'any en què es dónael llibre per acabat.

Encertadament, aquesta vella pràctica,caiguda en desús, ha estat restaurada alnostre temps.

Hem deixat d'estudiar-lo entre els ele-ments decoratius del llibre, perquè en rigorno pot atribuir-se aquest valor a la meradistribució del material tipogràfic en formade triangle isòsceles invertit, que no altra.cosa és el colofó (fig. 15). S'assimila, doncs,bé que sense ínfules d'esoterisme, al moderncali grama.

Es evident que, a mesura que va reduint-se l'amplària del text, es rep una sensació

com d'acabament. Sol terminar un xiquetniés avall de la meitat superior de la pàginafinal.

Són en petit nombre, sortosament, elscolofons retallats que figuren a les col-leccions.

ESTEVE CLADELLAS

Bibliotecari dels Museus

184


L'OBRA EDUCATIVADELS MUSEUS

En l'article en qué explicàvem els pro-pòsits de l'Oficina Internacional deis Museus,que viu a l'emparament de la Societat deNacions, indicàvem que entre ells hi ha eld'estimular la creació de les Societats d'Amicsdels Museus i que en part aquest desig hatingut ja assenyalades realitzacions.

Els museus de Nord-Amèrica, gairebétots sostinguts per l'esforç privat, comptena bastament ami) aquesta classe d'agrupa-cions, que gairebé sempre tenen una doblefinalitat : contribuir al sosteniment i acrei-xement del Museu, i estendre i divulgar elrendiment cultural de què és susceptible.

La del Metropolitan Museum of Art, deNova York, realitza des de fa algun tempsuna gran activitat en aquest sentit, i, através de les informacions que arriben finsa nosaltres, podem creure que aconsegueixenun resultat esplèndid.

En efecte, el nombre de socis d'aqueixaagrupació és tan considerable, que sovint, adesgrat d'ésser moltes les conferències, visi-tes col • lectives, cursets, etc., que contínua-ment organitzen els seus directors, bona partd'aquells queden sense cabuda en la inscripcióque es fa per a cada un d'aquests actes.

Per altra part, el Museu compta ami) unNegociat de Treballs culturals que es de-dica no sols a organitzar les conferències icursos de la Societat d'Amics del Museu.sinó les que es fan exclusivament i especial-ment per als alumnes de les escoles de laciutat en Llurs diversos graus i per als visi-tants en general del Museu.

Semblant activitat ha fet, com és natural,que els homes directors d'aquests serveis espreocupessin d'aconseguir el màxim rendi.-ment cultural de la institució, bo i procurantque les conferències o les converses donadesals associats obeeixin als mètodes de majoreficàcia possible.

Un dels membres més significats d'aquestservei, M. Huger Elliot, ha explicat recent-ment aquestes preocupacions damunt lespàgines del Butlletí del dit Museu.

Es curiós de notar-hi el desig d'acomodarels coneixements del tècnic a les condicionsde cada oient o de cada grup d'oients, pertal que aquelles produeixin en l'auditori elresultat pràctic que en cada cas és possible.

Les observacions adduïdes per M. Elliotes fan extensives i resulten aplicables alsguies que acostumen acompanyar els visi-tants deis museus.

També aquests guies. a judici de l'articu-lista, haurien de donar Llurs explicacions, encada cas, segons les condicions especials delvisitant; però comprèn que això potser ésdemanar massa, i fixa un terme mig, queprobablement pot resultar adequat.

Evidentment, quan els guies dels museusd'art assumeixin el mínim de coneixementsque M. Elliot assenyala, i els utilitzin en llursfuncions de cicerone, els museus, a més delque poden fer aquelles entitats d'adherits,hauran obtingut un bon instrument per arespondre a llur finalitat de cultura entre elpúblic en general.

Creu M. Elliot que ixi la repetició de me-mòria de les dades consignades en el catàlegsobre cada objecte, ni la història dels estilsami) relació a una determinada secció delmuseu, ni les explicacions de la -tècnica ambqué han estat executades les obres, podenproporcionar al terme mig de visitants anò-nims d'un museu un interés suficient a man-tenir la seva atenció durant la visita i a fer-lirecordar després el que ha escoltat, amb toti que innegablement són totes elles qüestionsd'una valor científica innegable.

Hi ha. en canvi, un punt de mira que,a més d'atreure l'atenció del visitant, li potproporcionar una major comprensió de l'es-tima que es mereixen les obres custodiadesen els museus d'art, i aquest és la descripciódel període històric, de l'ambient i les circums-tàncies socials en què l'obra fou produïda.

Diu el distingit tècnic del MetropolitanMuseum of Art, de Nova York : «Prenemper exemple les estampes en colors del Japó.Es possible que agradin, àdhuc sense conèi-xer les condicions excepcionals en què forenproduïdes; amb tot, en assabentar-se el visi

-tant que el Japó va estar molts segles concpletament aïllat dels altres pobles, i que du-rant aquest període de temps les classes hu-mils, socialment menyspreades de les classesdirectores, però econòmicament enriquidesdesprés de les guerres civils, es varen dedi-car a la confecció d'aquestes estampes encolors, que eren considerades com a cosavulgar pel daimi i el samurai, i constituïrenla producció típica i característica del gruppopular, el visitant es donarà compte de lescondicions socials que presidiren l'evoluciód'aqueix tipus d'estampes, i encara que nohagi trobat en aquests coneixements capmotiu per a estimar més important la valorartística de l'objecte, no hi ha dubte queafegirà a aquesta valor la del documenthumà i hi sentirà un major interès.»

135


A casa nostra no existeixen encara lesSocietats d'Amics dels Museus, com no exis-teixen tantes altres agrupacions de ciutadansque a tot arreu col laboren generosament al'acció de cultura del poder públic, quan nola substitueixen en absolut.

No hi ha dubte que la manca d'aquestaaportació organitzada del concurs ciutadà al'obra deis museus, obeeix, al capdavall, aun estat general que té les seves ramificacionsen molts ordres.

Però ara que la vida política de Catalunyaha d'entrar a una nova etapa i serà necessarique totes les entitats de caràcter públic esposin al terreny que correspon als pobles benlorganitzats, i que els museus van a ésserobjecte d'una àmplia reorganització, potserés arribat el moment de pensar en la creaciód'aquesta entitat.

Seria un element insubstituïble per amantenir la col • laboració de determinadesclasses socials a la vida i la prosperitat deisMuseus, que necessiten constantment un ajutmaterial de considerable importància.

A més, serà arribada l'hora de crear el

Nens de les escoles "de Nova York, visitantun Museu

servei de visites i conferències per als alum-nes de les escoles públiques, tal corn es fatambé a altres països.

En això l'actual Direcció dels Museus téposada de fa temps la seva atenció preferent,1 esperem que així que les nostres col•leccionsestiguin instal•lades als nous locals, d'acordamb els Serveis de Cultura de la Generalitati de l'Ajuntament, podrem portar el propòsita realitat.

Finalment, no sols per als museus «Fart,sinó per a tots els monuments històrics iartístics que atresora la nostra ciutat, caldràorganitzar el servei de guies, i confiar-lo apersones que estiguin degudament capacita-des per aquesta tasca i que actuïn segonsels mètodes que poden semblar més agrada-bles i eficients.

Si tenim la dissort d'arribar tard a aquestamissió de vulgarització de la cultura en ge-neral i d'expansió de l'obra dels museus enparticular, tenirn, en canvi, l'avantatge dedisposar de l'experiència aliena, per a po-sar-nos de cop i volta al punt just, sensehaver de perdre el temps en assaigs que elsaltres ja han fet.

P. BOHIGAS i TARRAGÓ

PINTURES AL DORS DELS RETAU-LES DEL GREMI D'ARGENTERS

Les taules del Gremi d'Argenters que for-men part de la col•lecció del nostre Museuhi ingressaren, en constituir-se la Junta, ami)les col •leccions d'art que tenia reunides laDiputació provincial.

L'obra renaixentista, l'autor de la qualés desconegut, consta de sis taules, que jahan estat publicades en altres bandes;1 duesd'elles amb el costat alt en corba, com for-mant l'extrem de dues ales laterals d'un tríp-tic, que serien constituïdes per les sis taulesper cada ala.

Aquestes sis taules que formen dos grupsde tres, eren primitivament unides, i el col-leccionista que les recollí, es veu que les vadividir a peces, ho i seguint l'ordre de l'en

-quadrament que a cada una pertoca dins elconjunt.

La forma del retaule, doncs, pot deduir-se que seria la que dóna el croquis adjunt, i

que, en conseqüència, manquen a la sèrie

1. Ve'i's SANPERE 1 MIQUEL, Los Cuztroccntislas Catalanes.

186


Pintures en grisella, al dors (le les taules del Gremi d'Argenters

187


les taules del cos central del tríptic retauledels argenters de Barcelona.

Examinant les peces, havíem reconegutde temps restes d'una composició pictòricade grans figures, que ocupava tot el llarg delscossos laterals que formaven les taules uni-des, tres per cada un, a manera de portesrebatibles damunt la taula central; cosa queprova encara el fet d'haver-hi el galze enl'una i el batiment en l'altra.

Com en la majoria dels tríptics, aquestespintures del dors de les taules eren perquè,en anar tancat el tríptic, es veiessin pintures.

Aquestes són en grissalla i representenl'Anunciació. A la porta esquerra, hi ha re-presentat 1'Angel, que en actitud reverends'acosta a Maria. L'angèlic missatger estàdins una estança, al fons de la qual es veuuna escala i una porta dalt d'ella. Portaun ceptre a la mà, i té als peus un gerro ambun lliri. Damunt la porta, surt, entre nú-vols, la figura del Pare Etern, ami) la colo-ma del Sant Esperit damunt, i amb la màdreta alçada, mentre amb l'esquerra sosté elglobus terrestre ami) una creu a sobre.

A la porta esquerra es veu Maria, age-nollada damunt un coixí, recolzada la màesquerra damunt un llibre d'oració, sostingutper un faristol damunt una peanya, on hiha una portella oberta, com si fos un armari.Maria, amb la destra estesa rep el missatgede l'Àngel en actitud de modèstia. Al fonsesquerra de la figura es veuen els cortinatgesd'un llit.

La pintura, que s'ha encrostonat per mol-tes bandes, ha saltat gairebé per complet enels llocs on passen unes tires de ferro traves-seres destinades a sostenir unides les postsque formen les taules.

Per a tenir una idea de la qualitat de la

Croquis de la forma del retaule

pintura, netejarem tres taules. Sens dubtel'estil del mestre que pintà l'anvers es reco

-neix en el revers, però el canvi de mesuresche les figures dóna un aspecte del seu estilniés franc potser.

Per aquesta nova versió de l'estil del mes-tre renaixentista de les taules deis argenters,potser un dia es podran identificar altresobres seves, ja que és ben definit el tipusd'italianisme flamenquitzant que bi ha enaquestes pintures, que seran ara totalmentnetejades. i així augmentarà l'interès delretaule dels argenters, del qual es pot esta-blir, sens dubte, la forma de tríptic que teniai la construcció d'aquest cosa que fins arano era establerta.

E11lILI GANDIAConservador

de] Museu de la Ciutadella

UNA OBRA DE BENET MERCADERAL MUSEU D'ART CONTEMPORANI

Benet Mercader i Fàbrega va néixer l'any1821 i morí el 1897. L'obra que ens ocupaés un retrat de la seva neboda, la senyoraElvira Mercader.

Aquesta tela, de grandària 1`30 X 2'07,sembla que fou pintada per l'artista l'any1873.

•ÍJs un retrat de cos enter amb vestitvermell de tons vermelló brillant, i recolzadala figura a un piano. El conjunt és moltdecoratiu, ami) referència a decorativisme del'època de la pintura, puix que, malgrat laviolència de to del vestit, juga cromàticamentami) la mantallina blanca del cap i amb lesflors ami) què s'adorna, així com els altrestons del piano i del fons del quadre.

Tot hi juga decorativament, puix queMercader preparava aposta tots els addita-ments del quadre que havia de pintar, perquéli fessin el conjunt que ell pictòricamentdesitjava.

Per això extremava el composicionismeen el retrat, puix que sentia la necessitatque fes bonic per contrastos de color. Nopodia faltar la composició prèvia tampocen el retrat de la neboda senyora Elvira; iaixí ens ho explicà ella mateixa quan, en1928, el que escriu aquestes ratlles anà a LaBisbal a buscar l'esmentat retrat per portar-lo al Museu.

— El color d'un vestit vermell que jotenia en aquella data, fou un dels incentiusperqué l'oncle Mercader volgués fer-me el

188


Benet i Mercader : Retrat.

retrat de cos enter, amb mantellina al cap— em deia la senyora Elvira —. I desprésd'alguns estudis de lloc i posició, arranjà lafigura de la manera que ell va creure quefeia més bonic : al costat del piano, ambun gerro de flors, la mantellina blanca ambflors al cap i, no sé per què, ell sí que hosabia, un llaç blau nuat al braç. I a cadasessió una gran estona arranjant els plecs delvestit, sempre iguals, i les flors, i tot.

El retrat vermell resultà una obra mestre.Aquesta obra, com hem dit, fou donada

al Museu per la pròpia senyora Elvira Mer-cader, neboda del mestre, l'any 1928, i avui

figura a la Sala anomenada Mercader, delMuseu d'Art Contemporani.

E. B.

L'»AROUEOLOGIASAGRADA CATALANA» DE MOSSÈN

JOSEP GUDIOL

No cal tornar a parlar ara de la relevantfigura de mossèn Josep Gudiol, l'inoblidableconservador del museu de Vic, l'arqueòleg il'historiador de l'art que tant va fer per asalvar el patrimoni artístic de Catalunya ique va publicar tants interessants estudissobre aquell. En ocasió de la seva mort, es-devinguda no fa molts mesos, en aquestesmateixes pàgines vàrem exposar el què era irepresentava la seva personalitat dintre lacultura catalana.

Però hem de recordar i homenatjar no-vament la seva personalitat, en aquest mo-

189


ment, perquè torna a la consideració detots els homes que es dediquen a estudisartístics, davant la publicació d'una segonaedició de la seva importantíssima obra Ar-queologia Sagrada Catalana, el primer vo-lum de la qual acaba de sortir tot just fapocs dies.

Han cuidat d'ella mossèn Eduard Ju-nyent i el senyor Josep Gudiol i Ricard.Aquest darrer hi ha posat el següent pròleg:

«Mossèn Josep Gudiol i Cunill nasqué aVic, als 26 de desembre de l'any 1872. Des-prés de seguir els cursos a les aules del Semi-nari, fou ordenat de prevere als vint-i-quatreanys d'edat. Estudiant encara, intervingué,amb altres companys, a la instal•lació icatalogació del Museu Episcopal, que elBisbe Morgades va inaugurar el dia 7 juliolde 1891. Cinc anys més tard hi entrà coma Conservador. En aquest càrrec perseveràfins a la seva mort, ocorreguda als 10d'abril de 1931, totalment lliurat a la insti-tució que li havia estat confiada i també alsseus llibres.

Nocions d'Arqueologia sagrada catalana ésla primera obra de conjunt que va publicar.Sortí l'any 1902, i el Jurat del Concurs Mar-torell li concedí 5,000 pessetes, que forencedides al Museu de Vic, j untament amb elproducte de l'edició. Aquest llibre es di-fongué ràpidament, i contribuí en gran ma-nera a l'orientació dels estudis catalans entornde l'arqueologia sagrada. Ell va donar aconèixer fora de casa l'existència d'un artcatalà independent i original. Malgrat ésseruna obra de joventut, mossèn Gudiol vaemprar-hi un mètode sistemàtic de treballque era el producte d'una intensa relacióami) l'arqueologia i amb els arqueòlegs es-trangers, de l'estudi conscient dels arxius iobjectes, de la lectura dels textos litúrgicsantics i de la perfecta organitzáció de dadesi paperetes.

Esgotada la primera edició fa més devint anys, i amb la majoria dels exemplarscol •locats a biblioteques estrangeres, haesdevingut un llibre de difícil consulta, iencara de més treballosa adquisició, puixque si casualment algun exemplar surt ala venda, cal pagar-lo a preu de llibre rar.Per això insistentment ha estat demanadala seva reedició, que ara s'ofereix al públic,començada sota el control i guiatge del propiautor.

Malgrat els anys transcorreguts i els can-vis soferts per les teories. arqueològiques,la primera edició és encara actual. De totesmaneres, per fer l'obra més útil, tot i conser-

vant l'esperit i gairebé la lletra, s'ha posatal corrent de totes les darreres qüestions imodalitats; s'han modificat alguns capítolsen què les investigacions d'aquest últim tren-tenni han aportat noves dades de material id'estudi. Per això s'han aprofitat fins lesnotícies inèdites deixades per l'autor o ce-dides generosament per altres arqueòlegs.En canvi, s'ha procurat que una profusareproducció gràfica de les obres més típi-ques substituís la il •lustració insuficient queacompanya el text de la primera edició.Mossèn Eduard Junyent, actual Conserva-dor del Museu de Vic, i el que signa aques-tes ratlles han portat a terme el treball dereedició.

És l'intent que ella sigui el convenç de lareedició d'altres estudis publicats per mossènGudiol en llibres i articles escampats, i dela publicació de diverses obres seves quehan restat inèdites i d'altres que es podenestructurar de les seves notes i materialde treball. Hi farà bon costat el donar aconèixer ensems el resultat més importantde la seva obra, que és el Museu Episcopalde Vic.»

/

1E^TARRACÚNOGUÉFUST ER

Especialitzat en treballsPER A

Museus i Exposicions

EMBALATGE i TRANSPORTDE TOTA MENA D'OBJECTES

D'ART

Consell de Cent, 283Telèfon 14345

BARCELONA

190

FILLA DE R. VIRGILIIII IIIII III IIIi IIII IIIII IIIiII III IIII IIII IIII IIII IIIIIII IIII IIIII IIIII IIIII IIIII IIII IIII III IIIII IIII IIIII

MUNTATGE D'EXPOSICIONS, TRANSPORTI SEGUR D'OBRES

EMBALATGE D'OBJECTES D'ART I MOBLESDE LUXE

Casa fundada l'any 1880

Tallers, n.° 66 - Telèfon 15276 - BARCELONA

( «1h11(111(1, U1 Al

'iI II IIIIIIII11111111111111111i1111111111111111111111l1111111111111111111111111111111111flllllllll11111

VIDRIERES ARTÍSTIQUES

I DE TOTES CLASSES

Cristalls - Miralls - Gravats

Marcs - Motllures, etc.

Gran Premi Exposició In-

ternacional Barcelona, zgzg

Central: Ronda Sant Antoni, 56

TELÈFON 22035

LA PINACOTECA

MARCS I GRAVATSDE

GASPAR ESMATJESActualment importantíssima Exposició

deis millors paisatgistes catalans

Passeig de Gràcia, 34 - Tel. 13704

BARCELON A

ANTIGUITATS

u

Plaça de Macià, 10(Abans P. Reial

BARCELONA

JOAN BUSQUETSMestre ebenista i tapisser

decorador

MOBLES I OBJECTES D'ART1 DE FANTASIA

Estudi, Tallers i Exposició:

Passeig de Gràcia, 36Telèfon 16825

IMPREMTA DE LA CASA DE CARITAT - MONTALEGRE, 5 BARCELONA

bvtlletÍ - uab barcelona...incertesa i dubte consegüent hi ha en tot el que s'ha dit fins...

Documents