butlleti dels museus d'art - uab barcelona · tria, interessen més que les llunyanes...

NÚM. 49 JUNY : 1935 VOLUM V

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART

DE BARCELONA

PUBLICACIÓ DE LA JUNTA DE MUSEUS

CONVERSA AMB ELS MESTRESSOBRE LA VISITA DE LES ESCO-

LES ALS MUSEUS D'ART (1)

Senyores i senyors:Avui no hem vingut a fer una visita

als Museus. Hem vingut a plantejar unaqüestió, a parlar del problema de l'Es-cola al Museu, que de fa molts anys enshavia plantejat ja aquell amic inoblida-hle que es digué Manuel Ainaud, a quitant deu la cultura catalana. Començoinvocant el nom de Manuel Ainaud, perial com fou un home que hauria fet unafrsta de l'acte que ací celebrem.

El problema de l'Escola al Museu noha estat encara enfocat a casa nostra.Podem dir més; podem dir que sobreaquesta qüestió no hi havia ni possibili-tais de parlar, per raó que l'Escola i ellluseu a Catalunya s'han •fet alhora i,una i altre, sobretot aquest darrer, exis-teixen tot just.

Es tracta d'un problema respecte laresolució del qual s'han ocupat els mu-seïstes i els pedagogs d'Europa i d'Amè

-rica. És un problema que ha donat lloca reunions de pedagogs i museïstes, elsquals han arribat a conclusions sempreilnprecises, gràcies a Déu, car vaguetat iimprecisió hi ha d'haver en els afers de.la Pedagogia, que, com a cosa de l'espe-rit, té tota aquesta part beneïda d'impon-derables, típica de les coses trascenden-tals. Comencem, doncs, per parlar delque és un Museu i de com el Museu hanascut i ha evolucionat a través del tempsi els pobles, car en plantejar la realitat

1. Text tagnig.àfic d'aquesta conversa donada a la salad'artrs del Musco d'Art de Catalunya el 4 de març del 193.5sola e's auspicis de la Consissiú de Cull ora de I'Ajmstamenlde Barcelona, d'acord amb el Deganat de Mestres.

del problema convé no oblidar que ellloc i el moment, han donat a les institu-cions carácters diversos.

1. Com neix i evoluciona el museu. -En el prestigiós diccionari de la llenguafrancesa de Hatzfeld-Darmesteter, en elmot «Museu» diu: «I (Antiguitat). Es-tabliment destinat a la cultura de les lle-tres i les ciències; II Lloc on s'han reunitcolleccions d'objectes d'art, de ciència,d'indústria, etc.».

L'antiguitat, en efecte, en féu un cen-tre d'estudi un «lloc consagrat a lesmuses» o sia a l'erudició, a les ciències,a les arts; quelcom semblant al que ésavui el local d'una Acadèmia, ami) la sevaBiblioteca, com fou la d'Alexandria; llocd'investigació i discussió dels doctes, cen-tre d'intercanvi d'idees, dipòsit dels ma-terials necessaris a 'l'estudi.

El renaixement, en certa manera, res-tablí aquest tipus .d'institució. Les collec-cions i la Biblioteca dels Ptolomeus d'A-lexandria (285-247 ay. J. C.) tingueren unparallel, en el segle xv, a Florència, enla Cort dels Mèdicis, on acudiren entorndels llibres rescatats a l'antiguitat, de lesestàtues, les medalles i les inscripcions,els doctes restauradors del saber antic iels artistes a rebre els grans exemplesde l'art ,greco-romà.

Aquèsta actitud senyorial florentinaconstituí un exemple que, com a cosa quedonava to a la dignitat principesca, es-devingué obligada, primer, i tradicionaldesprés, a totes les Corts europees delssegles xv al XVIII. L'essència, amb eltemps, és va perdre, però, i romanguéel fet. Des del rei al més ínfim deis altspersonatges cortesans, colleccionar és cosacomuna a Europa en tota l'Edat Mo-derna. Els prínceps d'Itàlia, el Sant Pare

165

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

i els Cardenals de l'Església, els petitsreis de les llunyanes corts de les nacionsnord i centre europees, els grans monar-ques de França i els Felips d'Espanyasón recopiladors d'obres d'art, i els seuspalaus, en conseqüència, centres d'absor-ció d'obres d'art i de curiositats històri-ques; galeries, en fi, de les quals neixe-ran els futurs museus públics.

A la fi del segle xviii, aquest colleccio-nisme principesc ha perdut tota eficàciacientífica. Les galeries reals en el millordels casos, són un lloc de plaer estètic.El moviment científic dels enciclopedis-tes, demana més que això i, en néixerles Acadèmies, altra vegada es produeix,com en els temps ptolomaics i floren-tins, entorn dels savis un moviment deconcentració de materials d'estudi. Gabi-nets d'inscripcions, colleccions numismà-tiques, arreplecs de materials prehistò-rica, sèries d'història natural, etc., confo-nen la seva diversa condició en les pres

-tatgeries de les sales d'estudi, inaccessi-bles al públic.

Així fou en néixer el gran Museu Bri-tànic de Londres. A la fi del segle xvlit,les colleccions Sloane que constituïrenla seva base no eren accessibles a tots elsciutadans. El permís de visita es conce-dia rarament i, sovint, amb mesos d'anti-cipació i, per a usar-lo, calia esperar adomicili que fixessin el dia i l'hora.

I en el nostre petit món, amb retardgairebé d'una mitja centúria, el cas esrepeteix. El primer intent d'una galeriade pintura neix a l'Acadèmia de BellesArts, per iniciativa del francesos invasorsde Barcelona, a principis del segle xIx.Per tant, dintre un clos tancat al públic.El primer museu arqueològic neix al síde l'Acadèmia de Bones Lletres (el casde la galeria de pintures es repeteix). Elprimer museu d'història natural, és elgabinet d'estudi d'un savi del temps: elsenyor Martorell i Peña, qui llegà a laciutat, en morir, les seves colleccions deprehistòria, de ciències naturals, de nu

-mismàtica, etc.El Museu, doncs, és cosa de savis i per

als savis. Són ells els guardadors del «focsagrat», que entre la indiferència del po-ble — que observa amb curiositat i un xic

d'ironia aquelles nobles manies inofensi-ves — acompleixen una gran obra cul-tural.

La revolució francesa, però, vindrà amodificar aquest estat de coses. Ella donàals homes el benefici de la participaciódel poble en els goigs de l'esperit i en elsavantatges de la cultura. La collecciód'obres d'art del rei, fou la collecció detots, i esdevingué museu públic. La ço1-lecció dels savis, fou pels savis ordenadade manera que el poble en tragués profit.Així el primer Museu del. Louvre, desprésde la revolució. Així el Museu Britànicde Londres, que als inicis del romanti-cisme, havia ja ordenat algunes de les se-ves colleccions, obertes al públic, amb unordre pedagògic, net i pràctic.

L'obra museïsta napoleònica que am-bicionà un recull universal d'antiguitat.,centralitzat a França, responia ja aaquest nou sentit de divulgació de la cul

-tura, ço és: donar als museus una finali-tat d'ensenyament; fer conèixer a tots elsciutadans l'interès humà, històric o emo-tiu de les coses guardades; fer produir,en fi, un rendiment pedagògic i d'emo-ció estètica, a aquest tresor que haviarestat separat del poble.

I som a l'època romàntica. Els horit-zons de la investigació històrica s'eixam-plen. La reacció contra l'antiquarismedels neoclassicistes, obre el camp de lesinvestigacions a la història local. Neixenels nacionalismes, i l'amor a les ruïnes,i vells monuments de la pròpia pà-tria, interessen més que les llunyanes in-vestigacions sobre les restes monumentalsde l'Egipte i de Grècia. Aquest camí d'in-terès vers les coses testimonials del pas-sat de la terra pròpia, van per línia di-recta a la creació del museu medievalistaromàntic; del museu d'història local, delmuseu folklòric. El poble vibra ami) uninterès nou davant les antiguitats delpaís. Els noms de les coses li són entene-dors, la pròpia història l'atrau més queles beutats de les estàtues gregues o lamajestat imponent dels dobles faraònics.

I a la segona meitat del segle xix, a l'è-poca industrial, un nou camí s'assenyalaen els museus. El maquinisme, d'un cos-tat i el romanticisme de l'altre, determi-

166


L'auditori en la conferència del senyor Folch i Torres

nen la constitució en diversos indretsd'Europa de vastes zones de defensa del'art manual; de les velles indústries d'artque moren. Un moviment que s'inícia aAnglaterra i que té repercussions inter-nacionals importants, ve darrera els ar-tistes del moviment pre-rafaelita: s'alça laveu claríssima de Jhon Ruskin i posa coma model les realitzacions de Walter Kra-ne. A Noruega un intens moviment simi

-lar, vol guardar les velles indústries po-pulars de mort segura, i crea l'eixammagnífic dels museus d'art popular a`l'aire lliure. Alemanya, Bèlgica i França,segueixen en aquest corrent al qual l'An-glaterra dóna, amb la fundació del Mu-scu Victòria i Albert de Londres, el tipusde Museu d'Arts Decoratives, ordenatcom a anex d'una Escola de Bells Oficis,que amb més o menys exactitud serà imi-tat arreu d'Europa. (El KunstgerwerbeMuseu de Berlín i el Museu de les ArtsDecoratives de París, en són exemple) .

I som ja davant d'un museu de tipuspedagògic, ço és, d'un museu fet per aensenyament d'artistes. Ara, però, eltemps demana més que això. El temps de-mana un museu per a la cultura generali a aquest objectiu responen en gran partels museus de l'Amèrica del Nord.

2. Un aspecte important del problema.— Exposada a grans trets aquesta evolu-ció història del museu, convé observarque d'ençà d'un segle que existeixen mu-seus públics, cada època reclama del mu-seu els serveis que més interessen a les

seves ideals preocupacions culturals i queen cada cas, o bé transforma la condiciódel museu existent, o hé en funda de nous(els museus d'arts decoratives) . Crearmuseus nous, no és cosa fàcil: El seglexsx ho ha fet no sense produir duplici-tats inútils. (Sèries d'art decoratiu pare-lles al Louvre, a Cluny, al Museu de lesArts Decoratives, per no esmentar mésque el cas de París) , però el segle xxpresenta uns majors inconvenients per afer-ho, per raó que el patrimoni artísticd'Europa, té una estabilitat molt majorde la que tenia en aquella època, i lesdificultats de recopilació són cada diamés grans. D'altra part, la possibilitat detransformació dels museus existents, alpas de les orientacions de la cultura ele-mental, és cosa que té un interès que calagermanar amb els interessos múltiplesque el museu ha de servir, car quan esdiu que el museu ha d'ésser un instru-ment de cultura popular, ningú no afirmaque hagi de deixar d'ésser un centre d'al-tes investigacions científiques, ni un re-cull del patrimoni artístic de la pàtria,ni les moltes altres coses que un museuha d'ésser i pot ésser.

Llavors, si per cada nova orientaciócultural cal un museu nou, arribarem ano trobar prou objectes per a fer-los iserem eñ conseqüència situats de cara auna empresa ridícula, com ridícules sónen part certes febres orientadores delmuseïsme que avui agiten un xic la vidamuseística europea. Millor serà conside-

167


rar, en molts casos, que el museu és, iexistint segons una constitució que eltemps de la seva creació va donar-li, licaldrà, més que la transformació succes-siva i radical de cara a les exigències queles orientacions culturals de cada noutemps li portin, una vitalitat prou intensai una disposició prou objectiva, per arespondre-hi sense moure's d'on és.

Perquè,. de museus, cal crear-ne men-tre la realitat dels fets ens obliga a reco

-llir les engrunes que el passat deixa; iquan el tresor del passat és reunit en elque en ell hi ha de més essencial i repre-seritatiu, i quan les institucions són esta-blertes amb capacitat per a absorbir totallò que els temps van creant d'impor-tant en els respectius objectius museís-tics, sembla absurd el fer museus nous,car aquesta tasca de recopilació del queel passat deixa, diguin el que es vulgui,és l'essencial del museu: les altres sónse ciindàrics.

El museu, en conseqüència, té una na-turalesa determinada i les necessitats de

la cultura general s'han de resoldre par-tint d'ella, i no pas adaptant aquella ales conveniències de cada nova necessi-tat cultural o de cada canvi d'idees sobreel que la cultura general deu ésser. ¿Nohem vist un temps combatre l'educaciód'humanitats en els instituts? ¿No hemvist orientacions pedagògiques que rebut

-gen tot el bagatge històric que la pedago-gia ha volgut posar com a base de la cul

-tura de tots els ciutadans? ¿No hem vistpreconitzar un dia la tècnica contra leshumanitats i en altre les humanitats con-tra la tènica?... Senyors; comprendreuque si a• cada orientació d'aquestes calfer un muscu nou o desfer l'existent pera adaptar-lo, el museu acabarà no essent.

I el museu és. El muscu ha reunit l'artdel passat; els objectes testimonials de lavida del passat i el museu recull encaraço que l'actualitat produeix i que podràtenir en l'esdevenidor una significacióreveladora del que el nostre temps haestat. Per tant, acomplerta aquesta mis-sió essencial, no és el museu a qui tocamoure's per acudir a resoldre problemespedagògics, sinó els mestres i els profes-sors que han d'acudir a ell, perquè d'a-

cord, pedagogs i museïstes, les coses con-tingudes en el Museu rendeixin els ser-veis de cultura de què són susceptibles.

3. El museu pedagògic a Nord-Amé-rica. — El director de l'Associació delsMuseus Americans, Lawrence Vail Cole-man, diu que un museu a Amèrica és«una institució que utilitza les seves col-leccions per a fins específics», i defineixel museu europeu dient que és una «col.lecció estàtica». Per definir el museuamericà nosaltres diríem que no és un:tinstitució que utilitza les seves colle.cions per a uns fins determinats, sinó que«forma» les seves colleccions de cara auns fins determinats.

Car tota la diferència entre el museueuropeu i el museu americà radica enel fet que el museu europeu «és» i elmuseu americà «es fa». L'europeu «és»,per a servir aquesta realitat ineludibledels pobles de llarga civilització, que elsobliga a recollir el que el seu passat haproduït. El museu americà «es fa», pera mostrar als ciutadans d'un poble nouen la història, l'exemple de les granscultures històriques.

El nostre museu, per tant, compleixuna missió obligada; respon a una reali-tat que li plantegen els tresors artísticsdel seu passat i exerceix aquella missiósentimental i conservadora de la famíliaque guarda el record i els testimonis del'ascendència pròpia, mentre que el mu-seu pedagògic americà és tot simplementun recull de materials útils a l'ense-nyament.

És per això que el museu americà ésen molts casos, fet de cara a l'escola i ésper això que d'allà vénen totes les orga-nitzacions modèliques de la pedagogiapels museus. D'allà els assaigs de l'es-cola primària al museu; d'allà els exem-ples, d'allà les suggerències i les instiga-cions; d'allà els estímuls. Aquests estí-muls que situen alguns culturalistes ex-cessius i irreflexius de les nostres latituds,en un pla d'exigència i de desconsidera-ció despectiva per l'«estàtica» majestatdel museu europeu, la gran «machine»que consideren poc menys que inútil.

I hé, senyors: en totes les coses convéésser ponderat. Després de tot, els que

168


han fet les grans «machines» dels museusd'Europa, no hem pas de suposar ni quefossin una colla d'ases, ni tampoc unacolla de savis altius, indiferents a l'obrade la cultura popular. Seria absurd elcas del culturalista «enragé» que ara s'es-tripés les vestidures, perquè les collec-cions del Louvre o les de Florència nosón ordenades de la manera pedagògicacom el director d'un museuet escolard'una vileta de Califòrnia, ha pogut or

-denar els guixos i les fotografies de lesseves colleccions. Ésser hereus d'una grancivilització i viure sota el pes d'una vellacultura, senyors, té les seves càrregues.Entre elles hi ha aquesta d'haver de guar-dar coses' passades de moda a través deles modes.

Però, cal dir, també, que aquestes pa-raules no serien suficients per a judicarel molt que hi ha de bo, d'útil i d'exem-plar, en l'obra dels museus d'art ameri-cañs organitzats des del punt de vistapedagògic. D'ella poden aprendre molt ia ella devem les experiències fetes en lagiicstió que avui ens reuneix ací, de ma-nera que aclarides les idees sobre el queés el museu europeu i el que pot i deuésser, cal que veiem el que fa el museuamericà en l'ordre del problema de l'es-cola al museu.

Copiem ací un text de Coleman: «Eltreball popular educatiu dels infants almuseu, és de dos gèneres: Primer. Enprimer lloc, «L'Hora del Museu» és ofertaals infants que hi vénen per llur pròpiainiciativa, els dissabtes quan les escolessón tancades, o els altres dies, després deles hores de classe. La tècnica de «L'Horadel Museu», encara que simple, és el re-sultat d'un estudi aprofundit des del puntde vista pedagògic. Els escolars són agru-pats en grups de vint o trenta i posatsen presència d'objectes escollits en elnniseu. El professor estimula l'interès del'infant persuadint -lo de prendre part enuna conversa relativa als objectes que lisón. mostrats, més que fent un curs. Des-prés d'aquest exercici el grup es dispersai juga a això que s'anomena «El Joc delMuseu»; aquests jocs consisteixen a res-pondre a unes qüestions escrites per ala resposta de les quals és necessari exami-

nar els objectes exposats. Les qüestionapoden ésser posades de manera que pera respondre-hi encara sia indispensablela lectura dels rètols collocats al peudels objectes; elles poden també compor-tar apreciacions de caràcter estètic.

Per a mantenir l'interès suscitat per«L'Hora del Museu», es formen clubsdesignats sovint sota el nom d' «hobby -clubs». Els mateixos infants dirigeixenaquestes petites organitzacions, de talmanera que cada «club» és veritable-ment ún curs elemental de dibuix, d'his-tòria de l'art, de ciència, etc.

Segon. El segon tipus de treball per alsinfants és assegurat per la cooperació del'escola i es divideix en dues categories:

a) El préstec del material al pro f es-sor per a la seva utilització a l'aula. Elsobjectes escollits pel professor, li són en-viats quan té necessitat de mostrar-losals alumnes.

b) Instrucció dels deixebles de lesescoles en els museus. Aquesta instruc-ció al museu és semblant a «L'Hora delMuseu».

¿Qui dirigeix el treball educatiu? Enels petits museus és el director. En elsgrans museus, un dels funcionaris tècnicsespecialitzat en pedagogia és encarregatcorrentment, de dirigir la tasca educa-tiva. Segons un pla, que actualment ésgeneralment adoptat, alguns mestres sónretribuïts pel Departament d'Educaciódel Museu i delegats per a aprendre sotael tècnic museïsta - pedagog, anomenat«conservador d'educació», la seva tasca.»

Heus aquí resumit l'exemple pràcticdel que es fa a l'Amèrica.

4. Els museus d'Europa i l'exempleamericà. — L' O f fi c e International desMusées, dependència de l'Institut d'inter-canvi intellectual de la Societat de les Na-cions, convocà a París l'any 1927 unareunió de nniseistes i pedagogs•museistes,per a tractar de la qüestió. A través deles deliberacions dels reunits s'observàen iniciar-se la reunió, un cert mal hu-mor. Els directors dels grans museusd'Europa que eren entorn de la taula,són gent que han arribat a llur alt llocja un xic cansants. Llurs ocupacions ipreocupacions de tota la vida, han estat

169


altres que les de la pedagogia infantil iaquest «petit infant escolar» que s'im-posa a la nostra vida social i familiar comuna amenaça i com una esperança, veniaa trencar-los les oracions amb una novaexigència: el menut, ami) la cartera ala mà trucava a les grans portes del seugran museu i hi volia entrar i infor-mar-se.

La terrible exigència d'aquests petitspersonatges, enfront dels quals estemdesarmats, per raó que són uns «convi-dats a la vida» que cal tractar amb corte-sia, es sent pesar en l'esperit de mésd'una d'aquestes grans eminències de lamuseologia, que es debat inútilment perapartar de davant seu el problema, queun bon americà, a fi de comptes, haviaposat damunt la taula.

Bèlgica s'avançà a dir el que s'haviafet en el Museu del Cinquantenari deBrusselles, seguint els exemples ameri-cans, i el que parlava no era el directordel Museu, l'eminent egiptòleg Cappart,sinó un jove professor que ell hi enviava,M. Jacques Lefranq, director del «Ser-vei Educatiu dels Museus Reials del Cin-quantenari».

El professor Lefranq', explicà el que alseu museu es feia, i deia en el seu «rap

-port».«L'obra d'educació que es fa al nos-

tre museu, és principalment de cara alsinfants. S'adreça a enriquir l'esperit abase de nocions i l'ànima per intuïcionsi reflexos sovint inconscients. Suscitar lafamiliaritat amb el museu, les facultatsd'observació i de deducció, el gust de laprecisió, l'amor a la història, el senti

-ment de la bellesa, heus aquí el que elnostre servei educatiu es proposa.

És cert que aquesta tasca es confonamb l'activitat escolar de caràcter supe-rior que hem indicat en altre lloc, peròla finalitat ací no és la mateixa, ni sóniguals els seus mitjans. Suscitar discus-sions entre els infants davant un quadre,explicar-los un conte egipci illustrat deprojeccions lluminoses i d'un visita pos-terior a la sala d'antiguitats egípcies, ollegir un passatge de la «Cançó de Ro-land» davant una tapisseria que figuril'heroi, completant-lo anih un examen

dels objectes de les colleccions merovín-gies de les vitrines, és el que fem i ente-nem per educació. Educació són en fi leslliçons habitualment concertades on homs'enginya a facilitar la comprensió, a sus-citar l'admiració i fer sorgir la idea debellesa... Però això és ja una tasca difí-cil; gairebé impossible»...

M. Lefranq seguí exposant encara comaquest servei s'exercia; com la formacióde pedagogs especialitzats en història del'art, venia a descarregar la tasca del per-sonal tècnic dels museus, que no és preci-sament la de fer obra de divulgació; ve-nia a dir, en fi, com i de quina manera,un gran museu europeu, que no és unmuseu de tipus pedagògic americà, podiatreure bellament un profit pedagògic deles seves colleccions, sense modificar enel més mínim el pla de disposició d'a-questes, que no fou pas establert precisa-ment pensant en l'escola primària.

Tots els grans arguments que es feienque el museu americà és un museu peda-gògic a posta per a la instrucció i educa-ció dels infants, i que el museu europeuno era apte per a aquesta i que per tantno podia ocupar-se'n, varen fracassar da-vant la realitat del cas de Brusselles, quetot educant els infants del país, realitzauna obra de divulgació i de simpatia pelmuseu i crea, en fi, un ambient popularpropici a les altes empreses científiquesque el museu, com a institució d'altaciència, realitza, Brusselles, venia, a dirals grans directors dels museus europeus,que del que es tractava, no era pas de da-vallar de llur setial científic per fer clas-se als infants de les escoles primàries,sinó d'ocupar-se de l'afer, d'eixamplar elprograma i els punts de vista i de crearun servei, en fi, amb personal pedagògicencarregat de l'educació dels infants i dela divulgació del museu entre les mul-tituds.

I sobtadament el to de les deliberacionsva canviar d'aspecte. El museu europeuno era un museu pedagògic ni calia queho fos. Tal com és, el pedagog hi trobaràmaterial apte .a suscitar la curiositat del'infant. No cal, per tant, davant d'aques-ta aspiració dels mestres i del dret delsdeixebles a veure i utilitzar les collec-

170


tions públiques i fruir-ne, canviar les ins-tallacions del museu ni fer un museunou; per tant, el problema es reduïa afixar unes normes generals d'ordenacióde les visites. La Conferència arribà ales conclusions següents:

«I. La reunió d'experts, ha estat in-formada i ha examinat amb un viu inte-rès, les experiències fetes amb èxit aEuropa i a Amèrica per donar a l'activi-tat dels museus, un caràcter educatiuapropiat.

Sien les que sien les diferències quehi ha entre els diversos museus i llursespecialitzacions, els museus formen untot orgànic, l'acció concertada del qualés necessària a l'educació del poble.

La reunió és unànime a pensar que alcostat de la seva funció científica i tèc-nica, els museus deuen ésser no solamentoberts als infants i a la joventut que esforma a les escoles, sinó freqüentat perells, prèvia la fixació d'un mètode i sotauna direcció completa.

Reconeix que és difícil de mantenir1"interès dels infants en el museu i par-ticularment d'interessar-los en la quali-tat de les grans obres d'art, de les qualsels atrau principalment el contingut i eltema.

Recomana de graduar en principi, lesvisites i les explicacions, i suggereix atítol d'exemple, el començar pels museusd'història natural, continuant per les sec-cions històriques dels museus d'art, o pelsobjectes d'aquests museus que presentinun ampli interès documental o tècnic, iacabant per estudiar les obres d'art con-siderades com a tals.

II. Expressa el vot que, per a l'ense-nyament dels infants, sia reservada enels museus, una hora per setmana o perquinzena; una «Hora del Museu», com

-presa en el possible dins l'ordre delscursos que s'estableixin. Aquesta horaserà consagrada a visites seriades i gra

-duades completades per discussions entreinfants, i per exercicis escrits.

Per organitzar «L'Hora del Museu»,tal com es fa a Amèrica, la reunió reco

-mana, si no una vasta organització a cadamuseu, almenys un servei educatiu méso menys desenrotllat, d'acord amb les

possibilitats de l'administració, parallelals serveis tècnics i sota el control d'a-quests. Les societats locals, («Amics delsMuseus», «Amics de l'Escola », etc.), po-dran córrer amb les despeses d'aquestservei i reclutar així els guies, voluntariso no, i atraure els mestres, als quals seràdonada la possibilitat de completar llureducació tècnica».

5. Els nostres museus i l'escola. -També l'escola primària a Catalunya hatrucat a la porta dels nostres museus. Enhonor d'ella ens cal dir que ha estat ne-cessari negar-se a la gran quantitat depeticions que hem rebut, d'ençà que ésobert el nou Museu d'Art de Catalunya,d'acompanyar visites escolars a les nos-tres colleccions. Ni la quantitat del nos-tre personal tècnic, ni les moltes ocupa-cions que pesen damunt seu en aquestahora d'ordenació i d'estudi de les collec-cions exhibides i de les que pròximaments'han d'exhibir en el Museu de SantaÀgata; la confecció de guies, la revisiód'inventaris, l'ordenació d'arxius fotogrà-fics, etc, no ens permetien accedir a unatasca que no és ben bé la que li pertoca,ni d'altra part creiem, que la nostra pre-paració de museistes serveixi per a acom-panyar els infants a la visita a un museu,ja que això és cosa de pedagogs.

Però, no podíein ésser sords ni, menys,indiferents. Ja que el problema es plan-tejava, calia afrontar-lo. La Direcció d'undels Grups Escolars de Barcelona, ens hiva empènyer i el nostre amic, cap de laSecció de Cultura, Gonçal Serraclara, enshi va decidir. Doncs reuniríem tots elsmestres de Barcelona un dia de festa es-colar al Museu, i parlaríem de l'afer;l'exposaríem, el plantejaríem, en fi, perveure si de l'escola o del museu, o de totsdos alhora neixia un principi d'organit-zació que pogués un dia resoldre aquestproblema.

I som ací, i hem dit tot el que hem dit,anant al gra del nostre propòsit. Hem dit,com els museus varen néixer i varen for-mar-se; com els museus americans s'hanfet de cara a l'Escola; com un museueuropeu, (el de Brusselles) ha donat l'e-xemple que malgrat no sia organitzat decara a l'escola, un museu pot servir a

171


l'educació dels infants. Hem vist les con-clusions de la reunió celebrada a París,pels directors dels grans museus d'Europai d'Amèrica, sobre el tema, i ara anem aveure quins són, i com són els nostresmuseus i el que poden fer per a corres-pondre a aquesta necessària preocupaciódels mestres i a la curiositat viva dels es-colars.

Els nostres museus són fills d'un granesforç que Catalunya sola ha fet junt ambl'obra de restauració de la seva cultura.Barcelona, cap i casal de Catalunya haacomplert la missió de recopilar el mésessencial del patrimoni artístic mobledels catalans, complint el deure essenciald'un poble, de guardar lés coses d'art delseu passat, perquè són tals i perquè ellesrepresenten un matís de la cultura uni-versal, que així pot aportar a la història•de l'esperit humà.

De manera que el nostre museu, queserà o no serà pedagògic, s'ha fet com-plint aquest deure i en el Museu d'Art deCatalunya hi hem installat per tant, totsels materials de pintura i escultura, queexpliquen la història artística del país,des dels inicis de la seva vida política,fins als nostres dies. Si el mètode d'orde

-nació que hem decidit és o no és a lamoda, no és cosa que ens interessi. El queinteressa als catalans és el testimoni dela nostra realitat espiritual històrica queles obres d'art conserven viu i bateganten la seva matèria plàstica, i encara queel punt de vista pugui ésser divers delque presideixi avui en les teories mu-seistes, nosaltres diem que cap de les uti-litats científiques que un museu puguitenir, són per això perjudicades en el mésmínim.

Aquest és en esperit i en els fets elMuseu nostre. Els altres museus catalans,responen a un mateix sentit, ara com ara.Recull casual o pietós de les obres d'artantic que anaven a perdre's. Vic, Tarra-gona, Girona, Tortosa, Reus, etc., ens ofe-reixen importants nuclis d'obres artísti-ques, que caldria posar en valor, com aBarcelona hem fet. El nostre Museu deles Arts Decoratives de Pedralbes i elMuseu de Vilanova i Geltrú, tenen un.altre caire. Recull altrament orientat, en

ells hi ha, amb colleccions de coses dela terra, sèries d'obres d'art produïdesper altres cultures, i que caldria augmen-tar una vegada tots els deures vers lesobres d'art de casa nostra, fossin com

-plerts.De museu pedagògic a l'americana.

però, no n'hi ha cap, de manera que lapedagogia la hi haureu de posar vosal-tres. Molt és que nosaltres, en aquestbanquet platònic hi portem el pa. Vosal.tres hi heu de portar el gust de menjar-lodesvetllant la gana dels futurs ciutadansde Catalunya.

Anens a veure, dones, el que es pot feravui. Després veurem el que es podriafer per a demà.

En primer lloc, res ni ningú no enapriva d'assajar una, visita escolar al Mu-seu, feta tenint en compte les experièn-cies americanes i belgues que hem expo.sat i les recomanacions de la reunió d'ex-perts' de París. Cal, però, de part delsmestres obtenir, damunt uns objectes de-terrninats del museu, que es posin coma base de l'assaig, una preparació mí-nima. Nosaltres podem oferir al mestreque s'avanci a fer-ho, demés de les facili-tats de lliure entrada al museu, per a ferles necessàries visites d'orientació. a) LaBiblioteca Especial d'Art de la Junta deMuseus, situada al Poble Espanyol, i b)la resposta del personal tècnic del Museua les qüestions que el mestre plantegi.

A base d'aquests elements, provem1'«Hora del Museu» i el «Joc del Museu»si us plau. La Junta de Museus de Bar-celona us donarà totes les facilitats i joestic segur que l'exercici, si es practica,donarà tants fruits ací com a l'Amèricao a Bèlgica. L'única diferència serà elmajor esforç que heu de fer vosaltres, enenvestir una feina, per a la realitzacióde la qual no tenim organització ni pre-paració.

Però jo us dic que faríem mal fet deposar en cap de les coses de la nostracultura, la qüestió prèvia de si primersón els ous que la gallina. Si haguéssimdit un dia, «no podem fer museus, per•què no hi ha a casa nostra persónal tèc.nic museista», a hores d'ara no tindríemni personál tècnic ni museus, i gràcies a

172

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Déu, tenim les dues coses. A fi de comp-tes, les coses es fan fent-se, i res no tétanta força com els fets, que en produir

-se en el camp de les realitats hi fan forat;ço és, s'hi creen el lloc i l'organitzacióque els és necessària.

Si avui acudim a les nostres autoritatsi els plantegem la necessitat de creaciód'un Servei Educatiu al Museu, que im-plica la formació de personal, l'organit.zació de conferències amb l'ohligada re-inoció de materials i les consignacionsque hi corresponen, ens diran, i amb raó,que les atencions de l'hora són totes pre-ses per les coses existents i que cal espe-rar a crear serveis nous. En canvi, si lesautoritats troben el Museu embarrassatd'escolars i de mestres que els expliquencoses, i de pares que hi vénen darrera elsfills per rebre les belles lliçons improvi-sades, caldrà que es preocupin de la cosa;caldrà que «organitzin» les hores de lavisita, caldrà que examinin si el que elmestre explica està ben explicat o no;caldrà, si no ho està, que es preocupin deformar el personal educador necessari i,si ho està, d'estimular el professor per-què ampliï la seva activitat beneficiosa.

Veniu, dones, que les portes són benobertes i nosaltres estem a la vostra dis-posició per a ajudar-vos en el que po-dem. A títol d'ajut, no pas de consell, usdonarem ara unes primeres observacions.

I. Quan porteu els infants al Museu,eviteu en absolut les visites generals. ElMuseu és gran i cansa. Hi ha un mal queés pitjor que el mal de mar, que es diu«mal de museu». Aquest mal és produïtper fatic físic, per l'atenció sollicitada pertantes coses com hi ha exposades, i perl'afany de veure encara les que prometenles llargues perspectives de les sales. Elresultat d'una d'aquestes visites és l'aver-sió al museu, de manera que en comptesd'interessar l'infant, el predisposaríeu encontra.

II. Aneu al Museu a veure unes po-ques coses determinades i, a ésser possi-ble, relacionades amb una lliçó històricade la qual els objectes del Museu puguinésser una illustració. Així l'alumne té unaidea clara del perquè de l'existència delMuseu, car és el lloc on va per conèixer

aquelles coses relacionades amb la his-tòria, amb el passat, perquè del passatvénen. Així donareu al Museu una raód'existir. Altrament, el Museu corre elperill d'ésser considerat per l'infant, conaun gran caprici costós, (cosa que moltsciutadans nostres, avui encara, creuen) .

111. No plantegeu als infants qües-tions d'estètica. Es tracta de produir unafamiliaritat, un contacte entre l'infant iel Museu. La feina del pedagog és con-vertir la sensualitat en sensibilitat, peròel miracle es fa per una mecànica invisi-ble que admet poques i molt delicadesintervencions i per tant cal que us refieudels reflexos i simpaties que la bellesadeixi en l'esperit del vostre escolar.

I res més, amics. Si els voleu explicarel perquè s'ha fet el Museu, l'esforç queha costat fer el Museu, els ho podeu dir,a fi que l'estimin abans de fer-lo servir.Però és evident que l'amor al Museu,vindrà als menuts com una conseqüènciadel servei que els faci.

6. Qué podríeln fer per a demà? — Jono veig pas lluny(si els escolars vénen ambllurs mestres a fer servir el Museu), lapossibilitat d'establir un Servei Educatiu,entre els serveis nostres, com el que tenenels museus d'Amèrica i el Museu del Cin-quantenari de Brusselles.

Aquests serveis d'educació, tenen permissió en primer lloc, treure profit cul-tural de les coses que el museu conté, osigui, divulgar-les a l'escola i al poble.Quant a la divulgació popular, ja hemposat fil a l'agulla. L'Associació dels«Amics dels Museus de Catalunya» s'haofert a establir un servei de conferènciesdominicals al nostre Museu d'Art de Ca-talunya a càrrec dels joves llicenciats dela nostra facultat de Filosofia i Lletres;personal remunerat, escollit anyalmentper concurs entre els que surtin cada anyde la nostra universitat.

Això és una base. És d'aquest nucliprimer de personal preparat, que pot sor-tir el pedagog-museista que faci de pontentre el museu i l'escola. Un non esforçdels «Amics dels Museus» o d'una Asso-ciació de Pares de Família; una esgarra

-padeta al pressupost de Cultura i ja teniula base d'un altre concurs entre mestres

173


sortits de la Normal, per a acompanyarels infants en visites organitzades. ¿Ésimpossible això? Evidentment, no, peròcal que pràcticament l'escola i els mes-tres, ens demostreu que això és necessari.

El Muscu de Brusselles, té per al seuservei de divulgació, un pressupost de100.000 francs anyals recaptat amb quo-tes de 100 francs anyals entre 1.000 asso-ciats a L'obra. Ací no les faríem, però demoment, amb molt poques mils podemestablir el més essencial d'aquesta bellaobra, que podríem anomenar «L'Escolaal Museu» .

Truca l'infant a la porta de la nostrainstitució ?... Doncs cal obrir-li la porta.Quan serà a dins, arranjarem les cosesper tal que li sia profitosa l'estada i nodestorbi la feina que els grans hi vénena fer. Vosaltres heu de començar i acíens teniu a la vostra disposició per a aju-dar..vos.

He dit.

JOAQUIM FOLCH I TORRES

VICENÇ RODES

Quan el visitant del Museu d'Art deCatalunya va per entrar a la sala onés exposada la collecció Gil, la primeracosa que troba és el retrat del senyorfundador de la collecció, Pere Gil i Ba-lart. És un bust fet al pastel, i per pocque el visitant hi posi atenció, veurà queno és pas un retrat vulgar. Trobarà allíla nota: és de Vicenç Rodes. No és aques-ta l'única ni la millor obra de Rodesque hi ha al Museu; però és característicque sigui d'aquest autor. Perquè hi haguéusi temps que tots els barcelonins de bongust es feien retratar per en Rodes, i elfundador d'una collecció com aquelladevia tenir bon gust.

Jo he trobat, en velles llars barceloni-nes, retrats d'en Rodes. 1 gairebé sempreels he trobat acompanyats d'altres cosesboniques. Un bell mobiliari isabelí —quan no unes autèntiques peces Sheva-ton — o una cosa sencera que evoca l'è-poca romàntica, la del pintor.

Vicenç Rodes i Aries fou un de tantscasos d'artistes que s'han fet gloriosos aBarcelona. Ell nasqué a Alacant. Segonsalgunes dades, el 2 de maig del 1783. Noen tinc notícia certa. El seu únic biògraf,Carles Pirozzini, en un discurs que llegía Alacant el 1889 en ocasió de posar-seel retrat de Rodes a una galeria d'illus••tres alacantins — discurs que fou publi.cat a Barcelona el 1891 —, diu que Rodes nasqué el 1791. Des d'un cert puntde vista això tindria més gràcia, per unv.anècdota de la seva joventut. Quan Rodes, guanyats a l'Escola de Dibuix d'Alacant tots els premis, estudiava, pensin•nat pel Reial Consolat, a l'Acadèmia d<Sant Carles, de València, fou cridat a laseva terra, el 1809, pér a fer de directorinterí d'aquella escola. Si nasqué el 1791,hauria tingut divuit anys, i això faria:bo-nic, director als divuit anys. Sembla queels descendents del pintor conserven unafulla de mèrits d'on això es dedueix.

Fos com fos, ell corria per Valènciadurant la guerra dels francesos, i contenque es valia de la seva prodigiosa facili-tat per a fer retrats al minut als oficialsde l'exèrcit, que cobrava a tres pessetes.Allí anà guanyant tots els premis guanya

-bles, fins que el 6 d'agost del 1815 ob-tingué amb diploma de la Reial Acadè-mia de Sant Carles, el títol per a exercirlliurement la pintura. Aleshores fins aixòes feia amb títol oficial. I anà ascendinten la carrera: el 17 de juliol del 1817 elnomenaren acadèmic supernumerari, i elprimer de febrer del 1818 obtingué eltítol d'Acadèmic de Mèrit per la pintura.

Els èxits oficials no eren, però, els únicsque obtenia : els aficionats i dilettante del'època li donaren ràpidament una granimportància. A València es reunia ales-hores, al voltant de la famosa duquessade Frías el bo i millor de l'art i de laliteratura, i Rodes era un dels caps debrot de la reunió.

Feia aleshores miniatures i pastels, ise sap que retratà la duquessa per totsdos procediments. Ella regalà algunesd'aquestes miniatures voltades de maresde brillants a persones de la seva predi-lecció. La família Moragas-Rodes posseeixuna d'aquestes miniatures de la duques-

174


sa, que el pintor havia conservat pera ell.

Però aviat fou el pastel el seu procedi-ment preferit. Després d'ésser la granmoda a França des de Lluís XV, es posàd'actualitat ací. Rodes sabé fugir de lesfàcils afectacions del gènere, i amb un

milagroso aquell dit xic que tan hàbil-ment transformava una ratlla informe deguix en la qualitat exacta d'una pell ouna roba.

Els retrats que Rodes féu a la duques-sa de Frías devien tenir un prestigi, per-què per una carta de Vicente López al

J. Batlle. — Retrat a l'oli (le Vicenç Rodes(Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi)

colorit molt sobri sabé donar als retratsun vigor extraordinari. El seu treball eraràpid i segur, i donava fregant amb eldit petit, amb extraordinària traça, lesintensitats i els esfumats. El procedimentdel pastel era aleshores poc conegut, icom que ofereix un canvi absolut a lavista així que les ratlles dels guixos co-mencen a esfumar-se, produïa gran ad-miració als amics de Rodes que el veientreballar; la duquessa anomenava el dedo

nostre pintor, amb qui era molt amic,sabem que un d'aquests retrats, reproduïten litografia, anà a Madrid per a ésser es-tampat a la capçalera d'una elegia queper la mort de la duquessa escriví JuanNicasio Gallego. Devia ésser aquella quecomença: Al sonante bramido — del pié-lago feroz, que el viento ensaña. No con-fondre-la amb aquella altra més famosade Martínez de la Rosa: Desde las tristesmárgenes del Sena — cubierto el cielo de

175


Vicenç Rodea. — Retrat de Dolors Darosa,esposa de l'autor

(Collecció Fidel de Moragas)

apiñadas nubes... Es veu que la duquessafou molt plorada pela poetes.

Rodes era ja algú. I aleshores s'esdevin-gué que el conste de Santa Clara, un gransenyor que vivia a Barcelona, es posà apunt de morir, i els seus fills, que volientenir-ne un retrat, enviaren a cercar Vi-cenç Rodes a València. Bones proposi-cions li degueren fer per quan ell se'nvingué a Barcelona. Això era l'any 1820.

El nostre pintor posà a la Fonda de lesQuatre Nacions, la millor, situada en elque aleshores era centre de la ciutat. Elretrat del comte, «de la dimensión dequince palmeos, de cuerpo entero, y decomposición», fou un èxit, i li valgué in-finitat d'encàrrecs. Degut a això, i a quèl'estada ací li provava, ja que fins li mi-llorà una afecció d'estómac que patia, en-vià a cercar la seva dona i el seu fill is'installà definitivament a Barcelona.

Quan féu això ja no vivia a la Fonda,sinó a casa del famós botànic Cavanilles,íntim amic seu. En arribar la família,s'installaren a un pis del carrer d'Escu-dellers, un dels millors de la ciutat : això

ja indica la categoria que anava prenentel nostre home. El carrer era en conjuntanés estret que ara; hi havia les botiguesde moda, entre elles la del sabater Bros,el primer que exposà les sabates en apa-radors de vidres. Hi havia uns alemanysque venien llums de vidre, i un italiàque venia estampes. Hi havia quatre ca-fès, i el palau del marquès de Castelldos-rius. A les nits era illuminat per les llu

-meneres de dos brocs de dues farmàcies.i per cinc fanals penjats, que el vent feiaanar com volia: els senyors, quan sortienper anar a l'òpera italiana al Principal,les poques vegades que es feia de nit, esfeien acompanyar per criats que duienfanals.

A la mateixa casa que Rodes, vivia elpintor Rigalt, amb qui foren íntims amics.

Eren cls temps d'El Europeo, de lespertorbacions polítiques, de Manuel deCabanyes, i, anys després, d'El Vapor ide l' «Oda a la Pàtria ».

Rodes, aclimatat a Barcelona, obtinguéel 1834 el càrrec de Profesor en la clasede colorido y composición, con la correc-ción del antiguo y del natural y la inspec-

Vicenç Rodes. — Retrat de Júlia Rodes,filla de l'artista

(Collecció Fidel de Moragas)

176

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BAICELON:A

ción de todas las demás clases de princi-pios (suposo que devia voler dir elemen-tals), a l'Escola de Nobles Arts de la Jun-ta de Comerç de la ciutat, és a dir, el queara és Llotja. Corri a mostra del seu saberhagué de pintar un quadre de composició,per al qual li donaren el tema: Abraham,a proposición de Sara su esposa, tonia pormujer también a su sierva Agar. Ja se sapla importància que això del tema teniaaleshores. Rodes treballava molt la com

-posició: en són bona prova els 37 dibui-xos d'ell que es conserven al Museu, lamajor part dels quals són composicionsde caràcter allegòric, històric i religiós.

En les primeres vacances Rodes llaguéde fer de nou tots els models de dibuixde l'Escola, aquells models litografiats queavui ens fan certa gràcia. Els que ell féuserviren molts anys a Llotja. Per cert que,com que els havia d'enllestir per a unadata fixa, per guanyar temps els féu dibui-xant directament sobre la pedra litogrà-fica, cosa en la qual era molt destre, com(l'altra banda, en tot el que fossin treballsmanuals: construïa per gust aparells cien-tífics delicats, i donava moltes proves

Vicenç Rodes. — Retrat de senyora. Pintura alpastel sobre paper

(Museu d'Art de Catalunya)'

Vicenç Rodes. — Retrat al pastel sobre seda.Llau-grisa, darrerament ingressat

(Museu d'Art de Catalunya)

d'aquesta traça. El procediment de la li-tografia l'estudià a fons: ho prova una lli

-breta d'apunts que figura entre els seuspapers.

Rodes era ,també molt aficionat a la mú-sica: la seva muller tocava la guitarra, i ellli havia escrit algunes composicions. Séque a casa seva s'admirava a Bellini: laseva filla Júlia en cantava alguna ària. Joencara l'he coneguda, servant, a norantaanys, les restes d'una gran bellesa clàssica.

L'any 1837 Rodes fou nomenat directorinterí de l'Escola, i l'any, 1840 — el mateixen què pujà a la Regència Baldomer Es-partero — obtingué el nomenament de di-rector efectiu.

La seva fama de retratista estava defi-nitivament consagrada, i era de bon tofer-se retratar per ell: les millors casestenien els seus retrats al pastel, que soliapintar sobre seda blau-grisa, i fou enaquest temps que Rodes produí les sevesmillors obres. Pintava també a l'oli, peròno s'hi distingia tant.

D'aquesta època deuen ésser també lamajor part dels retrats que hi ha al Mu-seu, tot i que alguns d'ells no siguin delsmillors del pintor, que fins fa poc no hi

177


estava excessivament ben representat. Dicfins fa poc, perquè mesos enrera ingressàal Museu el retrat al pastel, sobre sedablau-grisa, d'una senyora de mitja edat,que pot figurar entre les millors obres delmestre. La delicadesa í sobrietat de color,el gust perfecte, les qualitats admirabl_e-

A un donatiu del senyor Fidel de Mo-ragas deu el Museu dos altres retrats que.junt amb el de don Pere Gil que ja hemcitat, són el millor que tenia fins ara de'nostre pintor. Són dos retrats inacabats:els bustos no són treballats com ell acos-tumava, especialment el del retrat d'home,

Vicenç Rodes. — Retrat. Pintura a Poli(Muscu d'Art de Catalunya. Reserva)

ment expressades, l'expressió justa: tot hoté. Davant meu, un dels nostres majors ex-perts en aquestes coses deia: «Això és tanbo com un Latour.» I no ho deia per dir.Realment és una obra admirable. Sensdubte, a poe a poe se n'aplegaran d'altresd'aquesta categoria al Museu. Cal fer no-tar que algunes de les millors peces se-gueixen en poder dels néts del pintor,senyors Fidel i Vicenç de Moragas i Ro-cies, i d'altres membres de la seva família.

que es pot dir que només hi ha el cap.Aquest és molt remarcable pel vigor ex-traordinari del dibuix i de l'expres3ió.Són fets sobre paper; ja sabem que Ro-des s'especialitzà més en els dibuixos so-bre seda. Hi ha també un retrat de sc-nyora molt característic, però no resultaprou agradable, potser en part per culpadel model.

Aquests retrats tenen unes dimensionsaproximades de 65 X 50 cm., que és el

178

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'AIT DE BARCELONA

tipus que ell solia fer. Els enllestia gene-ralment en dues sessions. Hi tenia unagran facilitat, i, potser amb certa coque-teria, havia fet la prova de començar mi-rant una estona el model, i després fer elretrat sense mirar-lo més, i així i tot ob-tenia la semblança absoluta que encaraavui es fa visible.

Resulta dels seus papers que cobravaaquests retrats a 32 duros, quantitat nopas petita per a l'època: dues unces. Cal

estava el retrat, Rodes responia: «Dígaleusted al conde que sigue sin pantalones.»Un amic dels Rodes, un tal Bordeja, re-ferint-se al caràcter prou conegut delconste, li deia tot sovint: «Rodes, ustedirá a parar a la Ciudadela.» Però no hi .anà, i acabà pintant-li els pantalonsblanes.

Eren aleshores professors amb Rodesa l'Escola, entre altres, els pintors JosepArrau i Barba, Gabriel Planella, Pau Ri-

Vicenç Rodes. — Pintares al pastel sobre paper. Provenen de la collecció Fidel de Moragas(Museu d'Art de Catalunya)

recordar que estava en ple prestigi. Re-tratava a tothom: Ferran VII, els generalsCastaños, Concha, comte d'Espanya, Ros-ten, Mina, la duquessa de Fernán Núñez,l'escultor Campeny, Riego, Bertrán deLis, el bisbe San Martín, el duc de Noble-jas. De quan pintava el retrat del comted'Espanya, que era de cos sencer, s'enconta una anècdota curiosa. El famóscomte volia que el pintés amb els panta-lons vermells, i Rodes volia pintar-li elsblancs, de gala, perquè li feien niés bonicde color. Cap dels dos cedia. Quan l'aju-dant del general anava a preguntar com

galt i l'escultor Damià Campeny. D'aques-ta època ha d'ésser una carta adreçadaper ell a Claudi Lorenzale, aleshores pen-sionat a Roma, l'autògraf de la qual esconserva. El fragment més interessant diuaixí: «Mi apreciable discípulo: sus cartasde V. me llenan de satisfacción, pues porellas veo conserva V. consecuencia y eldeseo de ser útil a?gún día tanto a símismo como también a su patria y fami-lia: yo recibo en esto también mi partey espero ver realizada Ini esperanza. =He visto con gusto sus producciones queremitió a su Sra. Madre, y le doy a V. el

179


parabién, tanto por lo satisfecho que hequedado, como por haber ganado un pre-mio de composición, según su Sra. Madreme dijo. Animo y no desmayar, y sobretodo consultar y más consultar el naturaly nada de sistemas: bueno es ohir y ver,pero hacer lo que la abeja que saca mielde la flor amarga. = Fórmese V. originalpor lo que le sugiera la VERDAD (que estees el VERDADERO camino). Lo demás soncabilaciones y la perdición de muchos ta-

Vicenç Rodes. — Retrat del Comte d'Espanya(Collecció Fidel de Moragas)

lentos. V. tiene bastante talento para f or-marse. Con qu. estudiar y fuera apren-

siones.»Heus ací cona Rodes recomanava al seu

deixeble l'escola del natural, que demos-trava seguir en els seus retrats, en elsquals apareix a voltes una punta de ea-ricatura, que no és altra cosa que aquestrealisme pur. Vegeu sinó els retrats d'In-gres. Ara bé: Rodes era un admiradord'Ingres. I fa gràcia que per seguir lestendències de l'home que exclogué Sha-kespeare de la seva apoteosi d'Homercona a sospitós de romàntic, Rodes donésuns consells com nada de sistemas i so-

bretot com l'exemple de l'abella que sacamiel de la flor amarga, que fa pensar enl'estètica de la lletjor de Leasing i enl'horrible est beau, és a dir, típicamentromàntica.

I és que, dintre d'un temperament pocamic de la fressa, Rodes era un veritablerenovador. Heus ací el que en deia Carles Pirozzini en un article publicat a LaRenaixença el 20 d'octubre del 1882, enocasió d'una exposició d'obres del nostrepintor organitzada per la seva família:«Si les qualitats de modest i entusiastaque ornaren el pintor haguessin estat lesde bullidor i sornaguer, amic del negociaplicat a l'art i confrare d'eixes german•dats de lloances mútues, és ben segur queel nom de Vicenç Rodes hauria arribatfins a nosaltres, sinó amb el veritable crè-dit del geni, amb l'aurèola de la divini-tat que s'haurien dignat concedir-li elsseus preconitzadors. = Afortunadament...el pintor Rodes, essent molt naturalistaen pintura, no ho era en les condicionsindicades, i per abundament de les sevesdesgràcies, féu la seva entrada en el mónartístic en una època i en unes circums-tàncies en què res no podia ajudar-lo. =El fum de la pólvora enfosquia les pu-ríssimes regions de l'Art: l'estrèpit delscanons... i l'erari públic exhaust i el paísanihilat impedien absolutament atendreallò que només creix i prospera en èpo-ques de pau i benestar. = Per al geni deRodes això significava, només, treball imés aplicació: significava estudiar senseprevencions ni receptes escolàstiques;significava, en una paraula, saber com

-prendre que el Renaixement universal del'Art s'havia iniciat potent i vigorós i queera necessari secundar aquesta força re-generadora. = Considerat baix aquest as-pecte, Rodes seria avui a Itàlia un delsapòstols del modern renaixement i ocu-paria un lloc d'honor entre els seus artis-tes. Rodes a França seria l'exemple quees citaria en les escoles; Rodes a Alema-nya tindria ja un monument didàctic, enses pròpies obres. Rodes a Espanya noté res: ni panegiristes ni detractors.»

Heus ací com l'únic biògraf que ha tin-gut Rodes el situava en ple movimentrevolucionari, tot i la sòbria i elegant

180


Vicenç Rodes. — Retrat al pastel sobre paper(Museu d'Art de Catalunya)

moderació que fou característica de lesseves obres.

I és que, encara que la cara de salutdels retrats de Rodes no ens hi faci pen-sar, aquest vivia en plena època romàn-tica. I també als inicis de la Renaixença,el 1839, el Brusi publicà, ami) enormeèxit la primera poesia del «Gayter delLlobregat», i el 1841 sortí el primer vo-lum d'aquestes poesies, ami) el seu ad-mirable pròleg, veritable manifest delressorgiment de Catalunya.

Rodes seguí en ple triomf durant unsquants anys. L'Escola de Nobles Artspassà a l'Estat, però ell no deixà d'ésser

-ne director, ara ja amb uniforme i tot.L'Ajuntament de Barcelona li encarregàel retrat de cos sencer del capità generalLa Rocha, i n'hi pagà 8.000 rals. La im-portància de la xifra vol dir com eraconsiderat Rodes: l'obra obtingué unèxit formidable, i els encàrrecs plogue-ren més que mai. El distingit teatre desombres de la casa Caponata, a la baixa

-da de la Presó, li féu pintar el teló deboca. Per cert, hi ha un fet curiós sobreaquest teatre: sembla que un dia ungrup de cinc jovencells hi mogué un es-càndol perquè els decorats — decorats de

sombres — eren dolents i passats demoda, i quan se'ls reprengué s'oferirena fer-los ells millor. Els cinc intrèpitsavantguardistes es deien Ramon Tus-quets, Modest Urge11, «Paco» Masriera,Simó Gómez i Francesc Soler i Rovirosa.

La glòria i les ocupacions no distreienVicenç Rodes de les seves curiositats iaficions. Fou dels primers que a Barcelo-na tingueren una màquina de daguerreo-tip, que encara conserva la seva família.

Però aquests avenços marcaven la fid'una època; Rodes no la sobrepassà, imorí el 24 de gener del 1858. Els tempshavien canviat — ja feia deu anys que hihavia el tren de Mataró —, i la generacióque el! retratava s'anava extingint: unanova burgesia es formava a base de la in-dústria. Eren al mig de la campanya pelproteccionisme: don Joan Güell i Ferrerfeia rotlle a Madrid, on Aribau dirigiauna revista, La Verdad económica...I encara, el 1859, els Jocs Florals obrienla segona etapa de la Renaixença.

Potser aquest gran canvi en la vidabarcelonina, que gairebé coincidí amb laseva mort, és la causa que Rodes quedés,

Vicenç Rodes. — Retrat de Pere Gil(A la collecció Gil qua està installada al

Museu d'Art de Catalunya)

,181

BUTLLETÍ DELS MusEUs n'ART DE BARCELONA

com deia Pirozzini, sense panegiristes nidetractors. Fou simplement oblidat, iavui costa saber gaires coses d'ell. Foral'intent biogràfic de Pirozzini ja citat,i escàs de dades, no hi ha més que unesnotes de Raimon Casellas que són, entreles altres d'aquest crític, a la Bibliotecade Catalunya, i les dades i papers queconserva don Fidel de Moragas i Rodes.Ignoro si a Llotja, entre papers vells, estrobaria alguna cosa.

Però queda la part més important: lesseves obres. Disperses, i moltes vegadesconsiderades d'autor desconegut, s'hanconservat amb relativa abundor, i quanes vagin coneixent i catalogant demostra

-ran el que ja pot deduir-se de les queavui figuren al Museu d'Art de Catalu-nya: que Vicenç Rodes i Aries era ungran pintor.

L'obra d'aquest artista ha estat hono-rada, després del seu traspàs, per l'Ajun-tament d'Alacant que, cona hem dit, col-locà solemnialment el seu retrat a la ga-leria cl'alicantins illustres l'any 1889.

Quan la Junta de Museus va decidirels bustos d'artistes que havien de deco-rar les façanes de noves naus del Museude la Ciutadella, hi va incloure el d'a-quest pintor, que fou executat per l'es-cultor Centelles.

En la collecció de retrats de directorsde l'Escola de Belles Arts que posseeixl'Acadèmia Catalana de Belles Arts deSatit Jordi, hi figura el de Vicenç Rodes,que reproduïm, pintat a l'oli per J. Batlle.

L'any 1933 la revista barcelonina «Mi-rador» va organitzar una exposició titu-lada «Cent anys de Retrat Femení enla Pintura Catalana», que va ésser ins-tallada a les Galeries Laietanes. Entreles obres exposades hi havia cinc nota-bles retrats fets per Rodes. Amb aquestmotiu la crítica va tenir ocasió de cridarl'atenció sobre la vàlua d'aquesta artista,que havia estat oblidat durant tant detemps. En els mateixos salons de l'expo-sició jo vaig donar una conferència sobrela seva personalitat i els seus quadres.

MAURICI SERRAHIMA

Vas ¡cu. Bronze Txú (1122.249 a. C.)(Museu de les Arts Decoratives)

DOS DONATIUS ALS MUSEUS

En data del 4 d'abril d'.enguany, el se-nyor Joan Fabrés ha fet donatiu a laciutat — en la persona de l'alcalde, se-nyor Joan Pich i Pon — i amb destina-ció a la secció d'art extremo-orientaldel Museu de les Arts Decoratives, d'unbronze arcaic xinès amb el qual es millorael valor arqueològic de les colleccionsextremo-orientals que hi ha exposades.Aquest objecte ha estat inventariat ambel n.° 11.133 corresponent a l'inventarigeneral dels nostres Museus.

El senyor Joan Fabrés és, com tothomsap, un expert colleccionista d'aquestaespecialitat, que havia recollit nombro-sos objectes d'art extremo-oriental, lamajoria dels quals foren adquirits pelsenyor Daulià Mateu i avui es troben alMuseu de les Arts Decoratives.

L'objecte donat es un vas ritual ku, delgrup tsun, utilitzat per a vi. El vi ritualxinè3 no era un producte del cep. Eraun licor adorant i alcohòlic que s'obtenia

182


mitjançant la fermentació del mill, o d'al-tres cereals, barrejat amb diverses herbesodorants. Se l'anomenava txang, que voldir «vi que fa descendir els esperits». Laforma d'aquest vas és la d'un cornet allar-gat, prismàtic, de cos estret i nuat, deco-rat ami) arestes verticals sortides i bandesde lleuger relleu compostes amb motiusregulars del gènere de les greques. Comels altres bronzes arcaics xinesos, estàexecutat a la cera perduda i quelcom re-près al burí. No té marca, però per laseva factura pot perfectament datar-sedins la dinastia Txu (1122-249 a. C.) .Amida 0'15 m. d'alçada.

Aquesta mena de vasos de bronze fo-ren utilitzats pels xinesos en llurs sacrifi-cis en els altars avíals, ja de molt abansde la introducció del budisme en llurpaís. Llur forma és d'una singular beu-tat clàssica, molt remarcable, presentantuna noblesa i una gravetat de línies ex^cepcionals, que fou establerta per ritualsextremadament antics, de prop de 4.000anys, que el tan conservador poble xinèsha anat conservant fins avui. Ella ha do-nat naixença a altres tipus semblants,molt reproduïts també en ceràmica, queinspiraren als japonesos els vasos de llurstemples.

Sabuda és la perícia del vocal de lanostra Junta, senyor Santiago Marco, enles qüestions d'Art.

No és estrany, dones, que sovint estrobin entre les seves colleccions particu-lars exemplars de . veritable vàlua.

Un d'aquest és el que el dia 20 defebrer d'enguany va donar als nostresMuseus.

Es tracta d'un complet indument diu-menger de dona lagarterana, datable

devers a mitjan segle proppassat. Aquestconjunt està compost de vint-i-una peces,que han estat inventariades des del nú-mero 24612 al 24632 de l'inventari gene-ral dels nostres Museus.

Amb aquest donatiu, el senyor Santia-go Marco contribueix a fer créixer la pe-tita collecció de vestits regionals espas

nyols, de la nostra secció d'induinentà-ria, que ben aviat serà exposada al Museude les Arts Decoratives.

L'harmoniós indument d'una dona deLagartera — petita vila de la provínciatoledana que s'arrecera a la serra deGredos i s'emmiralla en les aigües delTiétar, que precisament encara avui viude D'execució dels seus sumptuosos tre-balls d'agulla, brodats i calats, que lesseves petites dones es cuiden de distri-buir arreu — és un dels conjunts inés es-sencials, i que no pot mancar, en totacollecció d'indumentària regional, on esdestaca per la seva gamma cromàtica,base de tot indument, que el fa una pe-regrina manifestació d'art popular, tanconvincent per la seva bella prestànciacom per l'harmonia d'entonació que hipredomina.

1 és que són pocs els indrets espanyolsque, com Lagartera, hagin aconseguit unainés vibrant perfecció en l'art del vestir.En ell creara hi és latent aquell afany debeutat que, en el pretèrit, transformavaels simples operaris en experts artistes, iaquest polble, que no ha volgut cedir ala pressió evolutiva del temps, ensemsque manté cls seus vells costums, s'obsti-na a retardar l'imperi de les modalitatsnoves, volent afirmar la seva personalitatmitjançant els seus induments clàssics,producte d'estranyes tradicions que ar-relaren a Espanya ami) irregulars accionsde color i de llum, els models de lesquals conserven les essencials caracterís-tiques que, ami) intuïció, foren escolli-des per llurs avantpassats.

Si, com es diu, l'art arrenca del con-cepte primitiu o popular dels principiselementals de forma i color, res com elvestit popular pot millor expressar la ideageneral de l'home respecte a la línia, alritme i al color, car aquest ha d'escollirels vestits amb què s'ornamenta, en laconfecció dels quals descobreix les sevesfacultats estètiques. L'art del vestir, dones,té una profunda transcendència, perquèno sols és l'expressió pristina de la sen-sibilitat artística d'un poble, i, com aital,liase de les seves futures doctrines estè-tiques, sinó que també és una palpitantdèmostració de la seva personalitat, ço

183


que no sols permet seguir el desenvolu-pament històric de la seva raça, sinóàdhuc fer conèixer els orígens de la sevasensibilitat envers el bell.

I és aquesta personalitat ço que méses manifesta en els vestits de les dones

diria que llurs faldilles acampanades sónunes peanyes damunt les quals es redre-ça la silueta envasada. Per llur color, tandefinit i de més àmplia gamma que el ques'estila en altres províncies, car en ellsja no és l'escarlata ni el verd el que sols

Indument femení, de Lagartera(Museu de les Arts Decoratives)

lagarteranes. Per llur fornia i per llurcolor. Pel contorn de llur figura i silueta,que es precisa ami) força enorme en laclaredat diàfana de l'ambient, i que, abas-tament acusada, aconsegueix un tan ines-perat relleu que mantes vegades deixaa segon terme el color; les figures feme-nines tenen la severitat d'una imatge; es

Iti ' domina, sinó que s'aconsegueix unaharmonia sense parió amb el groc, el ta-ronja, el cirera, el blau, i aquesta har-monia, com els arbres de la contrada, esdiria que endolceix i esmorteeix la infle-xible rigidesa dels perfils i l'hieratismeoriental dels cossos femenins.

G.

184


UN SEGELL GERMÀNIC

AL GABINET NUMISMÀTIC

DE CATALUNYA

L'incansable activitat que desenrotllael nostre mestre doctor Amorós al frontdel Gabinet Numismàtic de Catalunya,el treball del qual de revisió i classifica-ció del gran nombre de monedes i meda-lles existents en aquest Gabinet per ellfundat ha permès de trobar moltes pecesde gran interès que en el seu antic fonsrestaven inconegudes, ens obliga a ocu-par-nos avui d'una peça: un segell diplo-màtic, pertanyent a l'Imperi d'Alemanya.

Hoin sap que els serveis de la Cance-lleria alemanya en temps de l'empera-dor Maximilià I foren dels més com-plexos al Sacre Imperi Germànic. Lagran pluralitat d'Estats que el dit em-perador regia, les relacions diplomàti-ques amb els altres països, les lleis iordres promulgades, les concessions ator-gades per a tantes terres i súbdits d'a-quell gran emperador, obligaren a sis-tematitzar en manera força interessantla classificació prèvia dels diplomes afer, i inclús, la dels signes autentificadorsvisibles de la categoria i importànciadels tals diplomes a emetre. Això va por-tar a crear una sèrie orgànica de segellsdistingidors de cadascuna de les classes dediplomes: de secretum minor, de secre-tuDi major, document per a tal o qual do-mini, etc., resultant d'això una varietatinteressantíssima i força formosa de se-gells diplomàtics. Aquesta organitzacióva continuar durant els regnats successiusde Carles V, el seu fill, i del germà d'a-quest, Ferran I.

La major part d'aquests segells diplo-màtics corresponents a la Cancelleriadel Sacre Imperi Germànic, segons hempogut esbrinar, es troben a Alemanya.Però, ara podem notificar que el nostreGabinet posseeix un segell diplomàticde Ferran I d'Alemanya, del més alt in-terès i formosor, interès i importància

que són augmentats per la seva raresa,dones que, sortosament per nosaltres,és el tercer conegut fins avui — abanssolament eren dos els coneguts (1) —;a més a més, és el nostre el més benconservat i realitzat, i com resulta queaquest grup de segells és el més formósde tots els de Ferran I, és, dones, elnostre la peça princeps, podríem dir, detots els coneguts fins ara.

És un segell (figs. 1 i 2) d'argent, dedues fulles (sigilluni duplex), una percada cara, reforçades interiorment per undisc metàllic i totes tres peces subjectesper un cantell d'argent tornejat. Lesseves mides son: 141 mm. de diàmetre,6 mm. de gruix per la part més gruixudai 2 mm. per la part més prima; el pes ésde 565 grams. La. producció va ésser es-tampant, a cops de martell de banya da-munt motllos metàllics en relleu, cadas-cuna de les cares corresponents, i des-prés perfilant i accentuant els detalls permitjà del repussat i el cisellat. Amb aixòresulta que els tres segells coneguts sónaparentment iguals, però difereixen endetalls que, naturalment, fan d'ells tresobres diferentes. Dissortadament, el punxóde l'orfebre productor no és prou desxi-frable, tant en aquest corn en els deméssegells a què ens referim, i del provableartista no res és sabut.

Aneen a descriure'l:Anv. (fig. 1) . — L'emperador Ferran I,

vestit ami) túnica i mantell de domàs,amb corona imperial, sostenint ami) lamà dreta el ceptre i amb l'esquerra elglobus del món amb la creu, símbol delSacre Imperi Germànic, assegut en untron ami) alt dosser, tot d'estil renaixe-ment. A dalt, dos àguiles sostenen l'es-cut coronat (núm. 1) de rei de Romans —Ferran I fou elegit rei de Romans a Co-lònia el 1531, i coronat vuit dies desprésa Aquisgran —. A dreta i esquerra deltron, uns angelots sostenen els escuts, ambcorona reial: de la Nova i Vella Hongria(núm. 6), de Castella, Lleó, Aragó, Si-cília i Granada (núm 5) , de Bohèmia

1. Solament coneixem: el publicat per 011a Poste (DieSiegel der Deutschen Kaiser nnd Künige, vol. III, làm. 26),exemplar existent a Dresde, a l'Arxiu Principal de l'Estat;i el que publicà A. Ch. Fox-Davies (The, Art of Heraldry,làmina CXXXVIII i fis. 1111).

185


(núm. 2) i de Dalmàcia (núm. 3). Baix detot, l'escut amb corona ducal i rodejatdel Toisó d'Or, quarterejat: 1 i 4, d'Àus-tria, 2 i 3, de Borgonya. Una llegenda quecorre en dues llistes concèntriques, comen-ça per dalt a la dreta i diu: FERDINAN-DVS-D-F-CLE-ROM-REX-SEMP

sol cap, atribut de rei de Romans, ambles ales esteses i disc polibolat al darrera,presenta al seu ventre l'escut de la Novai Vella Hongria. Al voltant, dins una orladeliciosament decorada amb elements fio.rals, dotze escuts de la majoria dels Estatsmencionats en la inscripció, que són: amb

6 2

4

Fig. 1

- AVGVST - AC - GERMAN - HVNG -BOEM - DALM - CROAT - BOSNE - LO-DOMERIE - BVLGARIE - SCLAVON -RAME - SERVIEQ - (Ferran, diví, feliç,i clement, rei del Romans, sempre august,i de Germània, Hongria, Bohèmia, Dal-màcia, Croàcia, Bòsnia, Lodomèria, Bul-gària, Sclavònia, Rame (2) i Sèrbia) .

Rev. (fig. 2) . — L'àguila imperial d'un2. Pelila poldxciú de la Renania, prop de Düsseldorf.

corona reial, els de Croàcia (núm. 1), Lo-domèria (núni. 2) (3) , Esclavònia (núm.3), Bòsnia (núm. 12) i Galítzia (núm. 11) ;amb corona ducal, els de Silèsia (núm. 4) ,Wurtemberg (núm. 5) i Moràvia (núme-ro 10) ; amb corona de duc-margrave, elde Lusàcia (núm. 9) ; finalment, amblaurèola els comtats de Tirol (núm. 6) ,Alsàcia (núm. 7) i Habsburg (núm. 8).

3. Part, la anés íiut.urtanl, de Polònia, en aquell temps.

186

11

10

4


La inscripció del . revers, que és continua-ció de la de l'anvers, corre per tot el con-torn i diu, començant per dalt dreta:REX - INFANS - HISPAN - ARCHID -AVST - DVX - BVRGVN - MARCHIO -MORA - ETC - DVX - SLESIE - WIR-TEMB - ETC - COMES - HABSP-FLAND

el retrat de l'emperador. Se sap amb cer-tesa que aquests segells solament eren des-tinats per als més importants documentsque havien de trametre's a Hongria.

Les figures adjuntes ens exclourien detot comentari respecte a la valor artís-tica d'aquesta peça, ja que elles per si

Fig. 2

- TIROL - ETC - (Rei i infant d'Espanya,arxiduc d'Àustria, duc de Borgonya, mar-quès de Moràvia, etc., duc de Silèsia,Wurtemberg, etc., comte de Habsburg,Flandes, Tirol, etc.) .

Aquest segell fou fet, molt provable-inent, en commemoració de la coronació

de l'emperador com a rei de Romans, ipodria datar-se pels volts del 1531-1535,la qual data confirma l'edat que manifesta

soles prou eloqüentment revelen la sevaimportància. Però, és tan encisadoraaquesta peça que no podem deixar dedir qualque cosa del seu art. De pur es-til renaixement germànic, és quelcomimpressionant. La grandiositat de les se-ves línies i l'expressiva figura de l'empe-rador, assegut al seu tron de forma arqui-tectural ricament decorat, donen, en unsvolums dificilíssims de resoldre (6 mm.

187


X 2 mm.) en la tècnica del repussat, pera peces de tan reduït camp (141 mm.),l'impressió d'una obra de gran tamany.La posició dels àngels que sostenen elsescuts de l'anvers és un encert, puix quel'espai que ocupen és el just per tal queaquest no aparegui ni massa carregat nimassa buit, i en els espais lliures queresten, l'artista ha fet aquesta espè-ci.e de tapís cisellat que, malgrat li aug-menti la seva riquesa, no fa excessiul'adornament complementanï que hi fica.

El refinament del cisell de l'artista,sobressurt en aquells plecs del mantellimperial, i més encara en la filigranadaàguila del revers, les plomes de la qual,que han estat tractades amb delicadesai pulcritud, deixen una impressió i.nes-borrable. La superfície llisa que li fa defons, ha estat resolta satisfactòriament permitjà del puntejat que li dóna un caràcterde clar-fosc, més en consonZincia que nopas la superfície llisa i brillant que ha-gués pogut quedar. La deliciosa orla detemes florals que envolta els escuts delrevers, les fulles de la qual recorden lesdels temps gòtics, suggereix a la vegada,pel moviment i la delicada interpretaciódel seu relleu, el treball de la talla de fus-ta, a la qual els alemanys foren tan aficio-nats i que, admiradors del seu art, s'ex-plica com vencent les dificultats tècni-ques que es presentarien no dubta l'autord'aquest segell en reproduïr-les en aques-ta obra que avui admirem.

Un comenta ni. per acaballes. Termes decomparació per establir més fàcilmentla vàlua artística d'aquest segell, podenésser dos bolles de plom de les queFerran de Segarra va parla a aquestBUTLLETÍ (núm. de maig del 1934) : unaés de Felip II, l'altra de Felip IV, reid'Espanya. Aquestes dues bolles sóndel mateix estil i composició que el nos-tre segell i malgrat que el metall (plom)ha sofer per l'ús, essent peces, especial-ment la segona, de gran importànciaartística — Segarra la qualifica de mag-nífica -. Pot verificar-se la comparaciói es veurà a la nostra guanyar immensa-ment en vàlua i bellesa.

PERE DOMINGO

Francesc Moragas i Barret

A LA MEMÒRIA DE

FRANCESC MORAGAS

La Caixa de Pensions per a la Vellesai d'Estalvis, que Francesc Moragas iBarret va fundar i ha fet créixer fins ala potencialitat econòmica actual, entres ocasions memorables ha ajudat al'obra dels Museus en forma de préstecde diners per a salvar obres d'art quealtrament avui no serien a Catalunya.

Fou la primera amb motiu de vendre'sa París «La Vicaria» de Fortuny que demans d'un colleccionista espanyol anavaa parar a les d'un gran colleccionistaamericà que havia d'endur-se-la cap aNova York.

La segona, quan foren adquirits elsretaules dels Pellaires, que la Junta deMuseus havia disputat a un altre col-leccionista americà, la col-lecció del qual,feta a Sitges, es troba avui al Museu deXicago.

La tercera ha estat darrerament enésser oferta en venda a la Junta de Mu-seus la collecció Plandiura.

188


La nostra institució dones, i els amicsdel nostres Museus d'Art, tenim gransdeures d'agraïment envers la Caixa i en-vers el qui en fou fundador i directorzelosíssim.

Zelosíssim hem dit. Francesc Moragas,que tenia una visió clara i ampla de lamissió social de la Caixa, no desdeiacada vegada que acudíem a plantejar-liun problema econòmic de la Junta, per-què ell era un gran amic de l'obra queel Museu feia. Recordem algunes entre-vistes que hi tinguérem, en les quals elseu somriure esperançador ens animavai els seus ulls es feien comprensius da-munt la reserva de les paraules. Pocacosa, si voleu, un somriure i l'expressiód'uns ulls, però en veritat, venint d'ell,eren prou per a estimular-nos a passartot el calvari que calia passar fins acon-seguir que les corporacions patrones dela Junta aportessin aquelles garantiesque en Moragas demanava com a indis

-pensables per a assegurar els diners dela gent modesta que tenia a les mans.'

Perquè cal dir en honor de la Caixaque ni el Consell Directiu ni el Directorno deixen pas els diners així com així. Nimuseus, ni pressions polítiques, ni afee-cions personals dels dirigents no hi valenper a res. Posats a triar entre un retaulegòtic o un tresor de retaules i les segure-tats de la llibreta d'estalvi d'una pobrevella, la llibreta de la vella guanya elplet. Quan la qüestió de la collecció Plan-diura, es va fer la prova per tots els cos

-tats i la Caixa no va cedir fins què elsdiners que deixava no fossin garantitsi regarantits, no sols per paraules, nosols per acords de corporacions o percompromisos d'homes, sino per cosesque duren més que les paraules i elsacords.

En Moragas i tot el Consell aquells diessofriren, i nosaltres també, és veritat. Laconfusió del moment polític, les reper-cussions que l'operació podia tenir en laconfiança pública.., la collecció que co-ronava l'obra de trenta anys de la Juntade Museus i deixava fet definitivamentel Museu d'Art de Catalunya, •eren cosesque pesaven en l'esperit d'en Moragas idels membres illustres del Consell; però

no decidiren fins que totes les garantiesforen ofertes, i assegurats pel dret i pelrevés els diners que deixaven.

Quan aquest moment de les resolucionsarribava, però, era llavors que en Mora-gas se sentia content, més content quenosaltres mateixos, de poder ajudar elMuseu, obra que (ell mateix ens ho haviadit) estimava com una de les coses mésserioses que a Catalunya es feien. Era enaquestes bones hores que en certa ma-nera el Museu podia sentir-se germà d'a-quelles altres institucions de millora so-cial que la Caixa ha fundat i que són ami)ella, glòria i honor del nom de FrancescMoragas.

Que el nostre agraïment vagi a la me-mòria d'aquest home, i amb el nostre con-dol als Consellers i al nou Director de laCaixa vagi també l'agraïment que a totsels deu la Junta de Museus de Barcelona.

JOAQUIM FOLCH I TORRES

JUDICIS REFERENTS A LES

PUBLICACIONS DEL NOSTRE

GABINET NUMISMÀTIC DE

CATALUNYA

En donar algunes notícies de les opi-nions que havien merescut els fulletonsque el nostre company senyor Amorósve dedicant a l'estudi de la numismàticaemporitana, ja vam prometre, en el nú-mero d'aquest BUTLLETÍ corresponent almes de febrer de l'any passat, que dona-ríem les que anéssim rebent. Avui n'in-serim algunes de força interessants perpertànyer a autoritats preeminents en elcamp dels estudis numismàtics.

Senador Paolo Orsi, intendent en capde les Antiguitats de Sicília i directordel Museu de Siracusa. — Publica a Ras-segna Num.ismatica, número de març

-abril del proper any passat, una llargarecensió, de la qual extraiem les se-güents paraules: «Però el que no sabíemés que la Universitat de Barcelona pos-seís un numismàtic de mèrit no corrent,la doctrina pròpia del qual l'aferrnança

189


brillant en els seus escrits que ací es-mentem, treballs que no tenen un valormerament local, sinó que sortint d'Es-panya inclouen també qüestions històri-co-numismàtiques de la més gran vola

-da.» I afegeix en acabar: «Els numis-màtics italians deuen força agraïment aFautor, per haver posat a plena llumqüestions fins avui fosques referents ales relacions d'aquestes dues regions dela Mediterrània... » (es refereix a Sira-cusa i Empúries) .

Adrien Blanchet, membre de l'Insti-tut de França, director de la Revue Nu

-misinatique, etc. — En el volum de l'es-mentada revista corresponent a l'any1934, inserta una àmplia notícia en laque, després de donar els resultats obtin-guts pel nostre company en els seus es-tudis, acaba: «Precisa felicitar vivamentM. Amorós per les seves investigacionstan extenses.» 1 en lletra particular adre-çada a l'autor diu, en referir-se a aquellarecensió: «He estat molt feliç en ferjustícia als vostres savis treballs i tambéla faré encara amb motiu del vostre ter-cer número que ja he rebut.» Al finalde la lletra, afegeix: «Amb la meva en-horabona pels vostres utilíssims tre-balls...»

La Numismatic Circular del mes defebrer de l'any en curs, publica uña re-censió referent al darrer fascicle (el nú-mero 3 de la sèrie) i acaba: «Aquestamonografia serà de gran utilitat per aun estudi complet de les monedes d'Em-púries i tal com és constitueix un inte-ressant capítol de la numismàtica espa-nyola.»

El professor Ettore Gabrici, en refe-rir-se al tercer fascicle, diu a la RessegnaNumisinatica, número de març-abril delcorrent any: «És aquest un treball in-dubtablement fonamental per a qui vul-gui orientar-se en la mar d'incertitudsque, des de l'any 1867, va ocasionar alsestudiosos de la numismàtica la famosatroballa d'Auriol... Aquest treball éscom una gran llum en les tenebres.L'autor, arrencant dels estudis de Del-gado, Heiss i altres, reconstitueix ambl'ajut de diverses troballes la sèrie deles monedes que es poden atribuir a Em-

púries, de les que tantes són presents ala troballa d'Auriol, les classifica, de-mostra la seva dependència amb els ori-ginals de monedes de països marítims dela Mediterrània oriental i defineix elslímits cronològics... Aquest estudi, con-duït amb un mètode rigurós, és molt ricen observacions oportunes, que surtenfora els límits d'una recensió si desit-géssim ocupar-nos d'elles.»

Per final, incloem l'opinió d'un com-petentíssim numismàtic espanyol, que ha

sabut recollir, en la recensió que fa deltercer fascicle, tot el de més importantde la seva doctrina. La dita recensió haaparegut en el número de març-abril del'any corrent del Boletín de la SociedadCastellonense de Cultura, aquesta publi-cació que, sota una modesta aparença,té un gran interès per la vàlua dels tre-balls que publica. Diu el senyor F. Ma-teu Llopis, adjunt al Monetari del MuseoArqueológico de Madrid: «L'adquisicióde les colleccions Cazurro i Botet, i Sisópel Gabinet Numismàtic de Catalunya iel fons antic d'aquesta numoteca, hanpermès d'aplegar un total de monedetes— que va prop del miler — dels períodesemporitans. Amb aquests materials eldoctor Amorós •ens dóna ara el tercerfascicle de la sèrie que ve dedicant a lesmonedes d'Empúries; aquest estudi ésd'un interès extraordinari, puix que trac-ta de les monedes anteriors a les drac-mes. En primer lloc l'autor fa una pos-sible ordenació cronològica amb forçamaterial gràfic. Les troballes són aprofi-tades en tota llur valor; això sol dónaa aquest treball la vàlua d'un completinventari de totes les peces conegudes,però l'estudi que ens ocupa té, a més amés, nombrosos comentaris, deduccions,observacions de tota mena, arqueològi-ques i econòmiques, que fan d'ell unaplec de documents monetaris de pri-mera classe. L'atribució que de les mo-nedes fa l'autor representa un intent detranscendència; l'interrogant sobre lapossibilitat de numerari propi d'Heme-roscopion i les altres ciutats gregues quetingueren llur seu a l'actual comarca dela Marina, és força suggestiu i les obser-vacions que hi posa Fautor es fonamen-

190


ten en dades cronològiques. Una síntesidarrera estableix tres períodes, en el pri-mer dels quals circulaven a Empúries lesmonedes de la hansa focio-mitilènica; elsegon és titulat per l'autor de transició,i el tercer d'influència siracusana. El doc-tor Amorós anuncia un nou treball so-bre metrologia que serà el complementdels que tan documentadament ens hadonat ja.»

A més a més, han aparegut resums detots tres fulletons en diverses revistes na-cionals i estrangeres.

B IB LI O G R A F JA

«ELS RETAULES DE PEDRA (Premi Massa-na 1930) », per Agustí Duran i Sanpere.Monumenta Catalonice, Editorial Al-pha, Barcelona. Vols. I (1932) i 11(1934).

En dos densos volums, el director del'Arxiu Històric Municipal de Barcelonaexposa, ami) clara expressió, el resultatde les llargues i apassionades investiga-cions sobre els retaules de pedra a Cata-lunya. Heus ací un breu esquema del'obra:

Fins a una seixantena deuen ascendirels retaules de pedra distribuïts per Ca-talunya, en dos nuclis principals: un alNord i l'altre al Migdia. El grup nòrdicíloreixent a mitjan segle XIV, rebrota enel segle xv sobretot amb el segon retaulemajor de la Seu de Vic. El grup meridio-nal es desplega a l'entorn de Lleida, Tar-ragona i el Monestir de Poblet.

Cal descomptar de la sèrie catalana deretaules en pedra, per ésser obra proba-blement francesa, el que fou de l'esglé-sia d'Anglesola i que ha anat a enriquirel Museu de Boston. El retaule catalàdintre l'estil gòtic i de més antiga data,conservat a Catalunya, és el de la Capelladel Castell de Santa Pau, avui a l'oratoride la casa del marquès de_ Barberà i dela Manresana.

Un grup de retaules del segle xiv elconstitueixen els de la comarca de SantJoan de les Abadesses: el de la VergeBlanca, a l'església parroquial de Sant

Joan mateix, obra realitzada entre 1332i 1343 (època en què hi havia a Sant Joanmestres florentins) , però conservant en-cara la tècnica romànica en els rulls d'al-gunes figures; el de Baget, recordant perl'estil i per l'ordenació de les escenesl'anterior; i el que esculpí Bernat Sauletel 1343, ara formant part del Museu Dio-cesà de Vic, retaule constituït per vinthistòries de la vida de Jesús des de l'en-trada a Jerusalem fins a l'Ascensió, enuna disposició general aparellada cona ladels retaules de la Verge Blanca i deBaget.

Jaume Cascalls és el capdavanter del'escola catalana d'imatgeria gòtica: ellés qui dóna el nou tipus de retaule rec

-tangular apaïsat i de simple composició,en el que féu l'any 1345 per a Cornellàde Conflent. Obra de Jaume Cascalls ésla famosa estàtua de Sant Carlemany dela Catedral de Girona i també, segonsDuran, el retaule de Santa Úrsula, del'església de Sant Llorenç, de Lleida.Jaume Cascalls infongué més vida a lesimatges que el seu deixeble Mestre Aloy,autor del retaule d'Escornalbou, nomésconegut per fragments, i del retaule de laCapella de la Verge de la Seu tarrago-nina. Esclau de Cascalls va ésser Jordi deDéu (conegut més endavant per JordiJohan), escultor que pren una importàn-cia singular entre els retaulers del Campde Tarragona i del qual aporta Durangran nombre de dades: Jordi de Déu, al1377 treballava a Poblet en uns oratorisque el rei tenia contractats amb JaumeCascalls, i a Cervera, on seguia restantl'any següent, treballava en obres de lavila, i entre 1378 i 1380 realitzà el bancaldel retaule del temple de Sant Martítambé de Cervera; els anys 1380 i 1381són per a Jordi de Déu els anys de lesreials comandes; en canvi, el 6 d'abril del1384 (potser per desobediència a Pere elCerimoniós, diu Duran) era a la presódel castell de l'Espluga, on no degué fergaire estada, puix tot seguit va treballar,com abans, a Poblet per voluntat reial;resident a Tarragona, el 18 de gener del'any 1385, Jordi signà el contracte nota-rial per a la realització del retaule deVallfogona de Riucorp; el 1389 encara

191


Jordi de Déu és a la comarca tarragoninaessent obres seves d'aleshores els taberna-cles de pedra de Vilosell i Vinaixa; al1393 el tenim a Barcelona on pren parten la realització de l'enfront gòtic de laCasa de la Ciutat i on se sap que eratambé el 1400, seguint treballant proba-blement en aquest període en el palaudel rei Martí, de Poblet. De 1402 és ladarrera notícia d'escultures d'ell, qui -segons Duran — no degué morir fins el1418.

A Lleida, Bartomeu Robió, el 1362,estava fent el retaule maior de la Seu,que Duran recompon amb la Mare de Déuanomenada «de la posta dels Fillols» irelleus que es conserven en els MuseusProvincial i Diocesà d'aquella ciutat. Lanota característica dels retaules posteriorsdel grup lleidatà és la preponderància dela decoració arquitectònica, encara quepodent-se establir una clara divisió endos subgrups, un d'ells tenint com a obracapdal el sumptuós retaule de l'esglésiade Sant Llorenç, de Lleida, on es presentaun element nou, el tabernacle destinat aguardar la Sagrada Forma i a fer-la visi-ble a través dels calats de la pedra; i l'al-tre subgrup — més amanerat i matusser— responent al tipus del retaule d'Albesa.

El darrer capítol del primer volumd'«Els retaules de pedra» fa referència ales derivacions esparses, que completenel conjunt dels obrats en el segle xiv, en-tre les quals derivacions es compta el re-taule de la Verge i Sant Antoni de l'es-glésia derruïda de Gerp (ara al Museud'Art de Catalunya), bella nostra d'in-fluència de les escoles lleidatanes.

El volum II conté l'estudi dels retaulesdel segle xv, en el primer quart del qualPere 011er realitzà el segon retaule dela Seu vigatana, d'abundosa i plena com-posició. Però l'obra capdal de la centúriaés el retaule de la Catedral de Tarragona,contractat el 1426 per Dalmau de Mur aPere Johan, fill de Jordi de Déu, obraen la qual «l'alabastre com una pellsuau, transparenta una palpitació devida», segons bella i justa imatge deDuran i Sanpere, qui de l'autor del re-taule major tarragoní ha aconseguit fixar-ne la trajectòria. Pere Johan va ésser l'es-

cultor de tots els dominis d'Alfons elMagnànim . i també un artista preferit deDalmau de Mur, qui en deixar Tarragonaper ésser elegit arquebisbe de Saragossa.d'ell aprofità els serveis en el retaule dela seva nova Seu, on resta de Pere Johanel sòcol i bancal obrat des del 1434 al1440, però no en el seu lloc el cos prin-cipal del retaule que li fou encarregatel 1440, del qual Duran pensa que formàpart el bust Déu Pare benediccent, dona-tiu Batlló als Museus de Barcelona.

Com una «flor tardana» dels retaulesescultòrics catalans, Duran es refereix aldesballestat retaule de Santa Maria deCastelló d'Empúries, a la fi del seu estudi importantíssim, pulcrament editat.

«INFLUÈNCIA FRANCESA EN L'ART CATALÀ

DEL SEGLE xvIII», per Cèsar Martinell.Barcelona, 1934.

Entre el segle xvi i el segle xviii restael pobre segle xvii com el més poe estu-diat pertocant a l'art de Catalunya. Enarquitectura perllongà en els seus pri-mer anys la sobrietat de les darreries delsegle xvi, després s'enfarfegà de barro-quisme. En pintura és el segle xvii a Ca-talunya el dels Juncosa i de Scala-Dei; enescultura — al menys,_ que sapiguem nos-altres — la història no ha especificat gaireels artistes. Potser l'arquitecte Martinell,gustador de l'aclariment de la història del'art en la nostra pàtria, podria aventu-rar-se a concretar autors i obres d'aquellacentúria. Contribuiria a desbrossar-li unamiqueta el camí — amb l'obra del canon-ge Barraquer i les clàssiques de Llagunoi de Cean-Bermúdez — el despullamentde llibres, revistes i diaris que són les fit-xes (en bon nombre de Ramon Nonat Co-mas) de l'Arxiu Històric de la Ciutat.

Mentrestant, fa molt bé Martinell dedonar al públic les seves dades més im-portants que del segle xvin ha pogut re-collir, en bona part tot fent els seus estu-dis de l'escultura post-renacentista cata-lana i d'una manera molt especial de l'es-cultura de la família Bonifàs.

En tres capítols divideix el seu escritMartinell, fent referència el primer a

'192


l'ambient político-artístic català en ini-ciar-se la centúria (substituint-se les di-rectes influències italianes i centro-espa-nyoles per l'italianisme passat per Fran-ça), essent dedicat el segon a l'estudi dela darrera meitat de segle, i palesant enel tercer el «triomf de les tendències fran-ceses» en el temps de la fundació de l'Es-cola de Nobles Arts de Barcelona.

Aquest opuscle de Cèsar Martinellporta, fora de text, dotze gravats.

«LA SCULPTURE BÉT.GE (1830 - 1930) », perMarguerite Devigne. Denis, ed., 98, ruede la Senne, Bruxelles.

Per les inoblidables exposicions inter-nacionals que, convocades pel Municipi,varen tenir lloc en la nostra Barcelona,poguérem seguir ben d'aprop el desple-gament de les arts belgues de les prime-ries d'aquest segle. D'haver -se celebratací< aquelles manifestacions artístiques,en deriva l'entrada en els nostres museusd'obres de Rombeaux i de Meunier (tanoportunament homenatjat a Barcelona,dos anys després d'haver mort) ; de l'Ex-posició Internacional del 1929 prové unasòbria figura d'adolescent, obra del sin-tètic estatuaire belga George Minne.

Ni que l'aportació de les escoles.estran-geres estigui habitualment descartada deles Primaverals barcelonines, sempreaquells inicis tan estimables assenyalaranun carií d'internacionalisme artístic adesplegar, un dia o altre, parallelamental gran interès per l'art de Catalunya. Peraixò un llibre com el de Marguerite De-vigne, que ens parli d'aquella plenitudescultòrica de Bèlgica, que a Barcelonaes conegué i homenatjà, ja té de bell an-tuvi la simpatia del lector que va viureaquell període de les nostres inquietudsartístiques, menat per Casellas, per Ri-quer, per Miquel Utrillo i per Eugenid'Ors en joventut ardidament interven-cionista.

A propòsit del centenari de la Inde-pendència Belga, l'autora del breu tre-ball històric n'estudia tots els precedents,a partir del 1830, i no para fins a indicarles distintives dels escultors zadkinistes

actuals, o sigui d'un segle més tard. Co-mença en la convenció del pseudo-classi-cisme elegant i agradable i acaba en unexpressionisme massa sovint també con-vencional. Ja en ple romanticisme, l'es-cola belga restà llargament fidel a la doc-trina de Canova, i és el seu art d'aleshoresla còpia afectada de la creació del famósneoclàssic: «cossos sense bellesa real, ex-pressió sense intelligència, falsa tendresa,falsa ingenuïtat», com diu Marguerite De-vigne. Guillaume Geefs (1805-1883), ami)els seus retrats de vibrant verisme féu unesforç per a rompre ami) l'academicisme,es subjectà a la tradició anterior a ladisciplina de Canova, inclús prenent temaidèntic al de determinada escultura deGodecharle. D'altra banda, Louis-Eugène-.Simonis (1810-1882) , deixeble indirectede Thorwaldsen (qui treballà en paral-lelismé ideològc ami) Canova) i retratistade vegades franc i simple, també va tenirla seva època romàntica. Greefs i Simo-nis es pot dir que prepararen les imme-diates promocions més agosarades; ells,de llur banda, alternant ami) les som-rients figures femenines s'assajaven enobres més importants i de més vigoria,àdhuc exagerant la musculatura de lesfigures que es movien en excés. Fong vera1860 que en l'escultura belga s'inicià unrejoveniment sensible per la influènciade Rude i de Carpeaux, que aminorarenla banalitat i la fador tan corrents en lesallegories, per obra especialment d'An-toine Sopers (1824-1882) . Persistia noobstant, la formació romana en els artis-tes belgues; i grans premis de Roma va-ren ésser el famós retratista Thomas Vin-çotte (1850-1925) i Jef Lambeau (1852-1908), mitologista mogudíssim, aprop delqual realitza la seva obra Jullien Dillens(1849-1904), obra de fina sensibilitat ique de vegades manifesta que l'artista fouun home dotadíssim per a l'estatuària mo-numental. Charles van der Stappen (1843-1910) , banalitza el seu talent en una pro-ducció on'de vegades sembla sentir-s'hi lainfluència d'Antonin Mercié; i el pintorque havia estat fins als cinquanta set anysConstantin Meunier (1831-1905) va lliu-rar-se finalment a l'escultura amb un sen-.timent apostòlic alhora social i artístic;

193


mentre Víctor Rousseau (nascut el 1861)cantà en les seves escultures les fines car-nositats de la jovenesa femenina. Mésjove que aquests, George Minne (nat el1867) , assoleix també alta categoria perla seva creació intelligentment estructu-rada, d'una noble bellesa que li ve — comdiu Marguerite Devigne — «d'una veritatprofunda». Amb Minne podem dir ques'inicia l'etapa actual de l'escultura belga,etapa en la. qual es. reflecteixen influèn-cies dels millora estatuaris germànics idels escultors socialment francesitzats del'anomenada «escola de París».

J. F. RÀFOLS

AMPLIACIONS DEL «CAU

FERRAT»

En el número del mes d'abril darrerdel nostre BUTLLETÍ, donàvem comptede la mort de l'escriptor i colleccionistaEmerencià Roig i Raventós.

Pocs dies després de la mort, el seugermà Josep comunicava a l'Ajuntamentde Sitges la decisió de deixar a aquellavila la biblioteca que havia pertenescutal seu difunt gérmà, així com la collec-ció de vaixells en miniatura que aquesthavia reunit, i els dibuixos originalsseus relatius a temes de marina.

La valuosa donació ha estat traspas-sada al Patronat del «Cau Ferrat» d'a-cord amb el generós donant, per tal queaquest organisme l'articuli convenient-ment ami) aquest Museu de Sitges i tin-gui cura de la seva conservació.

Al mateix temps, l'alcalde de Barce-lona senyor Joan Pich i Pon donavacompte al propi Patronat d'haver rebutde la senyora Magali Tartanson, vídua del'escultor Pau Gargallo, in panell enferro, obra d'aquest insigne artista, ambdestinació al repetit museu sitgetà.

Aquestes valuoses aportacions hanplantejat al Patronat la necessitat d'es-tudiar la manera d'ampliar la capacitatdel local del «Cau Ferrat» per a donarcabuda no sols a aquests nous ingressos,un dels quals representa un volum con-

siderable, sinó als altres que estan apunt de realitzar-se i àdhuc a la Biblio-teca Popular que hi ha el propòsit d'ins-tallar a Sitges i que en definitiva tambéhaurà d'estar articulada am]) el «CauFerrat» i el seu Patronat.

En estudiar aquesta giiestió, el Patro.nat, a proposta del senyor alcalde deSitges, va acordar primer que tot testi-moniar el seu agraïment per les esmen-tades aportacions, designar al senyorJosep Roig i Raventós per a membre delPatronat, tenint en compte, a més, querecau en ell la condició de fill predilectede Sitges i donar a l'acte de lliuramentde l'obra de Pau Gargallo una solemni-tat especial que fos a l'hora homenatgea la memòria d'aquest artista.

Altrament, el problema abans referitaconsella en primer lloc respectar total-ment la fisonomia del conjunt del «CauFerrat» a fi que aquest mantingui el ca-ràcter especial que li va donar el seufundador i que ve a ésser com un testi-moni perpetu de l'esperit i la persona-litat de Santiago Rusilïol, que amb aquestMuseu particular va donar a la nostraterra un dels primers i més bells exem-ples de colleccionisme.

D'acord amb aquest principi, que vaésser compartit per tots els membres delPatronat, va ésser reconeguda la conve-niència d'augmentar la capacitat del lo-cal a base d'utilitzar la part més adientde les edificacions de «Maricel» que te-nen una estructura bàsica per a Museui que es troben a més situades junt l'e-difici del «Cau Ferrat».

Aquestes edificacions permetrien de-dicar uns departaments especials a lamarina catalana a base del donatiu Roigi Raventós i fer un museu de ferros anticsque reuniria nombrosos i notables exem-plars d'una de les més glorioses branquesdels vells oficis catalans, el qual sensemixtificar la important collecció formadaper Santiago Rusifiol i reunida al «CauFerrat», vindria a ésser com una conti-nuació d'aquesta.

Els exemplars de la Junta de Museusavui situats al «Cau Ferrat», els queaquesta posseeix després de l'adquisicióde la collecció Plandiura i els que resten

194


encara al mateix «Maricel», sumen unfons de prou importància per a què elmuseu que amb ells es formés fos con-siderat únic en la seva especialitat din-tre d'Espanya i de primera categoria en-tre els que hi hagi fora d'ella.

Aquestes consideracions varen induiral Patronat a escometre la solució delproblema en el sentit esmentat i en con-seqüència a l'hora en què són escritesaquestes ratlles s'estan realitzant les opor-tunes gestions per aquest fi.

HOMENATGE A MEIFREN

El notable i gloriós artista Elisi Meifrenha estat objecte d'un homenatge perpart dels seus nombrosos amics i admi-radors.

L'obra extensa i prestigiosa del granartista, avalada en els èxits ininterrom-puts de les seves moltes exposicions i enles altes recompenses obtingudes en tantsde certàmens oficials, és certament me-reixedora d'aquest honor.

L'acte va consistir en un sopar queva tenir lloc al Restaurant Llibre el dia11 del darrer mes d'abril. Fou organit•zat pel Círcol Artístic i hi assistiren uncrescut nombre de comensals.

Al final feren l'elogi de l'homenatjatJosep Clarà, president de l'entitat orga-nitzadora, Casas Abarca i Marés. El se-nyor Renart llegí una inspirada compo-sició d'Apelles Mestres dedicada al seuamic.

Felicitem coralment al mestre Meifren.

VISITES COL.LECTIVESALS MUSEUS

Dia 15. — Grup Escolar «B. CarlesAribau».

Dia 17. — Associació de Mercers alDetall. Escola del Treball.

Dia 20.— Escola Industrial, Secciód'Indústries Textils.

Al «Poble Es panyol» de Montjuïc

Dia 14. — Grup Escolar «Mossèn J.Verdaguer».

Dia 17.— Agrupació Deportiva deTramvies de Barcelona.

Dia 20. — Grup Escolar «Mn. J. Ver-daguer». Institucions de Cultura «Fran-cesc Macià», Grup núm. 4.

Dia 28. —Grup Escolar «Ramon Llull».

Dia 29. —Grup Escolar «Ramon Llu!!».

Dia 30. — Escola Normal de Girona.

Al «Cau Ferrat» de Sitges

Dia 10. -lunya, de

Dia 15.Barcelona.

Dia 17. -celona.

Dia 24. -

Dia 25. -

Dia 30. -

— Unió Excursionista de Cata-Barcelona.

— Escola de Sant Jordi, de

— Català Escacs Club, de Bar-

- «El Diluvio», de Barcelona.

— Collegi Teresa, de Barcelona.

— Institut Escola, de Barcelona.

ABRIL

Al Museu d'Art de Catalunya

MARÇ

Al Museu de les Arts Decoratives

Dia 7. — Institut Nacional de segonaEnsenyança «Salmeron».

Dia 8.— Institucions de Cultura«Francesc Macià», Grup núm. 1.

Dia 2. — Classe de Teologia del Semi-nari.

Dia 3. — Escola Professional per a laDona.

Dia 4. — Escola de Formació Domès-tica.

Dia 5. — Escola Municipal de Música.

195


Dia 6. — Escola Maragall.

Dia 7. — Antic Collegi de Sant Josep.Institut Elemental de segona Ensenyança,de Granollers.

Dia 10. — Institut de segona Ense-nyança, de Vilafranca del Penedès. Ins-titut de Reus. Grup Escolar «Pere Vila».Grup Escolar «H. Giner de los Ríos».

Dia 11. — Grup Escolar «Baldiri Re-xac». Collegi del Salvador.

Dia 12. — Institut Escola.

Dia 16. — Escola Unió Liberal, de Gra-nollers. Grup Escolar «Ramon Llull».

Institut de Manresa.

Dia 17. — Institut de segona Ense-nyança «Blasco Ibáñez», de València. Es-cola Montessori, de Granollers.

Dia 20. — Residència Internacional deSenyoretes Estudiantes.

Dia 27. — Escola Nacional de Tona.Patronat de Sant Jordi de Navàs.

Al Museu de les Arts Decoratives

Dia 16. — Institut de segona Ense-nyança «Blasco Ibáñez», de València. Es-cola Unió Liberal, de Granollers.

Dia 17. — Escola Montessori, de Gra-nollers. Grup Escolar «Ramon Llull».

Dia 28. — Escola d'Alts Estudis Mer-cantils, de Bilbao.

Al «Poble Espanyol» de Montjuïc

Dia 5. — Grup Escolar «Ramon Llull».Grup Escolar «Milà i Fontanals».

Dia 6. — Escola Maragall.

Dia 7. — Ateneu Enciclopèdic «Sem-pre Avant».

Dia 10. — Grup Escolar «H. Giner delos Ríos». Institut de segona Ensenyança,de Vilafranca del Penedès.

Dia 15. — Institut de segona Ensenyan-ça «Blasco Ibáñez», de València. Resi-dència Internacional de Senyoretes Es-tudiantes.

Dia 23. — Professors de Luxemburg.

Dia 25. — Collegi de Tona.

Dia 30. — Escola d'Alts Estudis Mer.cantils, de Bilbao.

Al «Cau Ferrat» de Sitges

Dia 7. — Federació de Joves Cristians.d'Alella; Associació d'ex-Deixebles delsGermans Maristes, de Sabadell; GrupCultural Ferroviari, de Barcelona; i«El Diluvio», de Barcelona.

Dia 9. — Institut Nacional de 2.' En-senyança, de Vilafranca del Penedès.

Dia 16. — Institut Escola, de Barcelona.

Dia 18 —Residència Internacionald'Estudiantes, de Barcelona.

Dia 22. -- Assistents al 5.° Congrés In-ternacional de Publicitat.

Dia 27. — Casal del Metge (visita deProfessors francesos), de Barcelona.

Dia 28. — Assistents a la Setmana Pe-dagògica de Vilafranca del Penedès.

VISITANTS ALS NOSTRES

MUSEUS

En el mes d'abril darrer vàrem tenirel gust de rebre al nostre Museu d'Artde Catalunya, el senyor comte de Wel-czech, ambaixador d'Alemanya a Espa-nya, el qual anava acompanyat de l'hono-rable senyor cònsul d'aquell país a Ba^.-celona, doctor Otto Kocher.

També ens va honorar amb la seva-visita el senyor director del Museud'Art Antic de Brusselles, M. LeonPuyvelde que va recórrer detinguda-ment totes les installacions.

Ja entrat el mes de maig, va visitar-lotaml)é el director de la manufactura deSevres, M. Lechavalier, vingut a la nos-tra ciutat ami) motiu de l'exposició delceramista Guardiola.

M. Lechevalier, acompanyat del nos-tre director, va visitar també el Mu-seu del «Cau Ferrat».

196

TALL 1 COL • LOCACIÓ

DE CATIFES

ESTORES - PERSIANESARTICLES DE NETEJA

lecst;iuursalit

ESPECIALITATEN NOCES1 BANQUETS

E'eiaic ` `®„•I°:1(Jtí\O!Jøl

FUSTEREspecialitzaten treballs per aMuseus i Exposicions

EMBALATGE 1 TRANSPORT DE TOTAMENA D'OBJECTES D'ART

Parc de Montjuïc : Telèfon 21222

Consell de Cent, núm. 283BARCELONA Telèfon 14345 : BARCELONA

4/®111 //del'•

REPRODUCCIONS D'ARTESCULTÒRIC

AMB DIVERSOS TOTA MENAMATERIALS DE PATINES

Correr de València, 273(entre Claris i Llúria)

Telèfon 70321 - BARCELONA

LEA, N.AoTallers i estudis: Carrer Girona, 153Telèfon 77926-BARCELONA

PINTURA... PAPER...

ALDECORACIÓ...

/:111r11í®®1\A^

TELÈFON N.° 73252

TRAVESSIA DE SANT ANTONI, 331 CARRER DE ASTÚRIES, 14

BAR CELONA-VIIIÈ

1' 13 81:IDASIMIAIÁ

PINTURA DECORATIVA

lr

Mallorca, 255Telèfon 70702

ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA

PUBLICACIONS ESCOLARS

ACABEN DE PUBLICAR-SE

Llibre de la NaturaPRIMER GRAU PER S. MALUQUER NICOLAI

I A. PARRAMON TUBAU

Història de Catalunya.PRIrvIERES LECTURES PER FERRAN SOLDEVILA

EDITADES PER

1. G. d'eix i Barral Gerinans, S. A.Provença, 219 - BARCELONA - Telèfon 71671

Indústries GràfiquesSeix i Barral Germans

S•A

IMPRESSORS I EDITORS

disposen d'una ferma col•laboraciód'artistes especialitzats en tota obragràfica i el muntatge industrial mo-dern de totes les branques del llibre

Aquest conjunt està alservei de l'Art, de laIndústria i del Comerçi la seva consulta seràmolt agraïda i atesa

Provença, 219 : BARCELONA : Telèfon 71671

.1 • IIIÁLOVEIrFOTOGRAVADOR

Carrer Casanova,núms. 157 i 159

BARCELONA

,I^11I^R ARCINOV. GARCIA SIMON

EXPOSICIÓPERMANENTd'obres d'ArtModern deismillors artistes

MARCS - GRAVATS - MOTLLURES

Rambla de Catalunya, n.° 29Telèfon 15677

11csta, tir uit11111A11X111

ESPECIALITATEN NOCES1 BANQUETS

Parc de Montjuïc : Telèfon 21222BARCELONA

butlleti dels museus d'art - uab barcelona · tria, interessen més que les llunyanes...

Documents