Oficines

BARCELONA:Sant Nicolau, 9, baixos esq. 08014 BarcelonaTelèfon 93 231 07 12. Fax 93 231 23 50nouscamins@nuevoscaminos.net

MADRID. Departament d’Administració:Jorge Juan, 65, 3º. 28009 MadridTelèfon 91 577 68 97. Fax 91 578 13 58nuevoscaminos@nuevoscaminos.net

http://asociacionnuevoscaminos.blogspot.comwww.nouscamins.net

Dip. Legal nº 47.240-87

Les opinions expressades pels autors són res-ponsabilitat seva. Nous Camins no està necessà-riament d’acord amb elles.

Volem manifestar la nostra gratitud a totes lespersones que treballen voluntàriament en aquestbutlletí, ja sigui escrivint, traduint o recollintarticles, o preparant els enviaments. Sense ells,aquesta edició no hauria estat possible.

Equip de redacció:Silvia Garriga, Pilar Bultó, Beatriz Mendozai Dolors Puértolas

Disseny gràfic: mayæstudi

Coberta: Plantació de te en Wush Wush, Regióde Kaffa. Etiòpia.

ÍNDICE

EL VALOR DE LA TRANSPARÈNCIA ........................................ 3> Silvia Garriga

MÉS DE 30 ANYS… I CONTINUEM INVERTINT EN EDUCACIÓ ... 4

TURKANA BAR… UNA INICIATIVA SOLIDÀRIA ....................... 6> Equips de Turkana Bar i Cirugia en Turkana

QUINZE ANYS MÉS TARD ...................................................... 8> Asunción Fornaguera

L’ORGULL DE CRÍAR LLAMES .............................................. 10> Aniceto Arroyo

FIDEL I TOÑO,COL·LABORADORS CLAU EN ELS NOSTRES PROJECTES ...... 12> Welinton Galván

ETIÒPIA, CAMÍ A CASA… .................................................... 14> Gemma Regales

Memòria d’Actuació 2012

LA PRINCIPAL RIQUESA DE MEKI: LA SEVA GENT ............... 16> María José Morales

EL MÓN NO TÉ RACONS ...................................................... 18> Martí Colom

UNS “CUARTOS” I UN VOT DE CONFIANÇA:MICROCRÈDITS A SABANA YEGUA ....................................... 20> Juan Manuel Camacho

DESPRÉS DEL PAS DE L’HURACÀ SANDY ............................. 22> Dolores Puértolas

LA SOLIDARITAT,UNA ALTERNATIVA ACTUAL DE COHESIÓ SOCIAL ................. 24> Esteve Redolad

Com podeu col·laborar? ...................................................... 27

Transforma el teu compromís amb les noves generacionsen un LLEGAT SOLIDARI ..................................................... 27

nouscamins 3

Teniu a les vostres mans un nou butlletí del’Associació Nous Camins. En la nostra associa-ció sempre hem fet un esforç per explicar-vos deprimera mà el nostre treball i la destinació delsfons que recaptem, i per a això aquest butlletí haestat fonamental.

L’any passat vam fer un petit avanç enaquest sentit. Iniciem aquest nou format,afegint la memòria d’actuació a l’in-terior del butlletí anual per donar-li una major difusió, que arribés amés col·laboradors i milloraraixí la nostra rendició decomptes. Us agraïm el bonacolliment que ha tingut.

Aquest any donemun altre pas per millorar la ren-dició de comptes. Com haureupogut observar lluïm un nousegell en la portada -que us el repro-duïm en aquesta pàgina-. Es tractadel segell que la Coordinadorad’ONG per al Desenvolupamentd’Espanya (CONGDE) atorga a lesONG de Desenvolupament que s’han sotmès aun procés d’auditoria per comprovar la seva trans-parència i bon govern.

La CONGDE ha creat la “Eina deTransparència i Bon Govern”, validada pel Institutode Censores y Jurados de Cuentas per que lesempreses auditores l’apliquin a les entitats que for-men part de la CONGDE. Aquesta eina està aline-ada amb els valors primordials de les nostres enti-tats, i respon a la necessitat de millorar la rendicióde comptes a la societat que diposita la seva con-fiança en nosaltres i ens recolza des de fa molts anys,perquè entre tots i totes puguem dur a terme pro-jectes que canvien la vida de moltes persones.

L’eina avalua dues àrees vitals de les enti-tats. D’una banda la transparència, és a dir, queobertament una organització mostra el seu engra-natge intern: com funciona, com es duu a terme elseu treball, quins són els seus procediments interns,com es prenen les decisions i com es difonen elsresultats. D’altra banda s’avalua el bon govern del’organització: com es dirigeix, la definició de lesresponsabilitats dins de l’organigrama, la promocióde la millora contínua, els mecanismes de planifica-

EL VALOR DE LA TRANSPARÈNCIA> Silvia Garriga. GERENT ASSOCIACIÓ NOUS CAMINS

ció i les eines de control i rendició de comptes. El mes de novembre de l’any passat

l’Associació Nous Camins es va sotmetre aaquesta auditoria, realitzada per l’empresa audito-ra “Auditoria i Control, Auditors, S.L.P.”, i varemetre els resultats a la CONGDE. Una vegadarevisats, la CONGDE ens va fer arribar una carta

comunicant-nos que havíem aprovat totsels blocs d’aquesta auditoria satisfactò-riament i animant-nos a continuaramb el bon treball realitzat en larendició de comptes.

El dia de la presentacióde l’Eina, el Secretari General deCooperació Internacional per alDesenvolupament del Ministerid’Exter iors i Cooperació,Gonzalo Robles Orozco, va indi-car que es tracta d’una bona eina,

que respon a una demanda que cadadia és més creixent entre els ciuta-dans, en un moment complicat, denecessitats. Sens dubte és una bonaoportunitat per que totes les entitats

que ens dediquem al desenvolupament dels païsosmenys afavorits, avaluem el nostre funcionament imillorem els nostres mecanismes interns per a unamajor eficiència en els nostres resultats.

D’altra banda l’Assemblea General de lanostra associació va aprovar, a finals de l’any passat,el segon Pla Estratègic de la nostra història. Desprésd’avaluar la implementació del primer i animats pelsbons resultats obtinguts, vam dissenyar el PlaEstratègic 2013-2017. Malgrat que estem vivintmoments difícils a nivell econòmic i aquesta situacióens genera una sensació d’incertesa davant el futur,vam seguir pensant que el nostre treball val la pena ical augmentar els nostres esforços per millorar. En elPla Estratègic actual hem identificat diferents opor-tunitats de creixement i consolidació del’Associació, que se centren en quatre línies estratè-giques: 1. Viabilitat financera, 2. Millora de projectes,3. Model de gestió de l’Associació i 4. Comunicació.

Aquestes seran les línies en les quals treba-llarem més intensament en els propers anys, perpoder aconseguir els nostres objectius. Seguimcomptant amb el vostre inestimable suport i amb lesganes que tenim de fer, del nostre, un món millor.

ses amb els joves. Nicauri diu: “En el col·legi privat l’edu-cació és de més qualitat, també ens ensenyen millor elsvalors de la joventut, la família i de Déu”. Wendy ensexplica: “En aquest col·legi, on vaig iniciar la secundàriafa tres anys, vaig rebre un bon acolliment, però al princi-pi no era fàcil. Jo provenia de l’escola pública i vaig haverde fer noves amistats. A més, quant a nivell d’estudis, por-tava molt mala base i vaig haver d’esforçar-me molt peraconseguir el nivell dels altres estudiants”. Quant al seufutur, Wendy ens diu que li agrada el tracte humà i estu-diarà comunicació social. Nicauri diu que si compta ambels recursos necessaris estudiarà medicina.

Carlos Darío és enginyer agrònom, gràcies ala beca que li vam aconseguir. Va estudiar estant jacasat i amb fills, ja que abans no havia tingut els recur-sos econòmics per a fer-ho. A la casa seva tenen terresi ell les ha estat conreant, però ara ha trobat un treballmés ben remunerat en una empresa dominicana.Agraeix molt les donacions de les persones que han fetpossible que ell estudiï i que tinguin una vida moltmillor, ell i la seva família.

Des d’Etiòpia Dessaleng i Almaz també hanvolgut compartir la seva experiència amb nosaltres.Dessaleng té 12 anys i està estudiant cinquè grau en unaescola catòlica del Vicariat de Meki. De gran vol ser mes-tre perquè li agrada molt ensenyar. Ell mateix ens explicaque ja és mestre a casa seva, doncs està ensenyant a llegira la seva mare. Fa uns dies hi va haver una reunió de paresa l’escola, les mestres ens explicaven que quan va entrar lamare de Dessaleng el primer que va fer va ser anar a sig-

Des dels seus inicis, fa ja més de 30 anys, Nous Camins hamantingut una clara aposta per l’educació. Hem donatsuport a diverses iniciatives des de la convicció que senseeducació no hi ha desenvolupament. Gràcies al finança-ment de beques d’estudis, programes de suport escolar,creació de biblioteques, construcció i equipament d’esco-les hem aconseguit assegurar l’educació de 14.845 nenes,nens i joves en els últims cinc anys.

Aquí us apropem a algunes d’aquestes perso-nes que actualment estan estudiant gràcies a la vostracol·laboració.

Lauren i Loren són germanes i cursen 6è i 8ègrau en el col·legi primari Salomé Ureña de SabanaYegua (República Dominicana). Lauren ens explica:“M’agrada el col·legi perquè ensenyen molt, els mestreset donen suport i m’ho passo molt bé aquí. Prefereixoel col·legi a l’escola pública, perquè en el col·legi no hiha tanta violència com a l’escola“. Quant als seus som-nis de futur ens diu: “De gran vull ser advocada”. Laseva germana gran, Loren, ens diu: “A mi m’agrada elcol·legi perquè és molt tranquil, a més sempre hi haalguna cosa a fer, no es perd el temps. Prefereixo elcol·legi a l’escola perquè no hi ha tants problemes, nohi ha vagues ni violència”. Quan li preguntem què volser de gran, ens diu decidida: Metgessa”.

Nicauri i Wendy cursen tercer i quart desecundària, respectivament, en el Col·legi San José deAzua, també a la República Dominicana. Ens expliquenque destaquen la bona feina tant de la directora com de lasotsdirectora de l’escola, persones responsables i afectuo-

MÉS DE 30 ANYS… I CONTINUEMINVERTINT EN EDUCACIÓ

4 nouscamins

nar el registre d’assistència amb el seu nom. La marede Dessaleng ensenyava orgullosa la seva signatura ales altres mares (fins llavors només posava una creuamb la seva empremta digital) i els deia “el meu fill,que sap llegir molt bé, m’està ensenyant a escriure”.Almaz té 10 anys i també va a una escola del Vicariatde Meki, està en el tercer curs. A la seva escola acabende construir aules noves i, Almaz i altres estudiants,estan pintant uns murals molt grans per decorar elspassadissos. Quan sigui gran vol ser “constructora”per construir escoles, clíniques i cases per a la gent.Està molt contenta perquè, amb d’altres companys del’escola, aniran d’excursió a Addis Abeba, serà la pri-

nouscamins 5

mera vegada que surtin del seu poble. Li han dit que aAddis hi ha moltes cases grans i ella vol conèixer-les perconstruir cases iguals quan sigui gran.

L’accés a estudis de qualitat a l’escola primàriai secundària facilita la preparació per a poder continuar ala universitat. Una vegada arribat el moment d’anar a launiversitat, els joves difícilment compten amb els recursosper pagar les mensualitats de les universitats privades o perpagar el seu transport i allotjament en el cas d’estudiar enuna universitat pública fora del seu poble natal.

Les beques els donen l’oportunitat d’un futurmillor per a ells i per a tota la seva família. Invertir eneducació és invertir en el seu futur!

Aquesta és la història d’una iniciativa solidàrianascuda d’un grup de professionals, pares imares de família, que malgrat tenir una complica-da agenda, tant personal com professional, sóncapaços de trobar temps per compartir les sevescapacitats i el tresor de la seva vida amb elsquals menys tenen.

A oïdes d’un grup de cirurgians i professionals metges dediversos hospitals madrilenys va arribar la petició d’ajudadels missioners de San Pablo, ja que a Lodwar (capital deldistricte Turkana) existia un hospital públic, el qual haviad’atendre a una població d’un àrea similar a tot Catalunyaperò on hi havia manca de cirurgians i de mitjans, i on lapoblació -la majoria d’ells enfonsats a l’extrema pobresa-han de pagar per ser visitats i ser atesos. En aquestes condi-cions la població no podia rebre una atenció sanitària míni-ma. Al conèixer les necessitats quirúrgiques de Lodwar,aquests professionals decideixen organitzar-se i l’any 2004comencen les campanyes del projecte “Cirugía enTurkana”, que ja sumen 10 campanyes i de les quals n’hemdonat compte en aquest butlletí.

Aquest grup humà treballa de forma altruista,amb la motivació personal que cada membre del grupaporta, i segueix avançant gràcies a les col·laboracions eco-

nòmiques d’amics i coneguts els quals, any rere any, es pre-ocupen per aquest projecte i participen en festes, regates,pinten quadres, editen llibres… en definitiva, dediquen partdel seu temps i diners a mantenir aquest projecte viu.

El grup està format per cirurgians i anestesistesi en algunes campanyes també han participat ginecòlegs,traumatòlegs i infermeres.

Cada any es desplacen a Turkana, i el primerque fan és una selecció de les persones malaltes que podenser operades. Després de les cirurgies passen visita alspacients ingressats i tracten de donar solucions mèdiquesals pacients que no es poden operar. En definitiva s’inten-ta escoltar a tots i cadascun dels malalts, independentmentde la seva possible solució o no, per així poder-los donar,almenys, uns minuts de dignitat.

Intenten desenvolupar tota l’activitat dins delsistema públic de l’Hospital de Districte de Lodwar, inte-grant un únic grup amb el personal de l’hospital.D’aquesta forma, a més d’operar als casos que es presen-ten en cada campanya, el treball conjunt permet realitzartasques de docència amb el personal local.

Les condicions de l’hospital varien d’any enany i amb elles les condicions de cada campanya. Algunesmés exitoses, d’altres menys; algunes amb poca col·labora-ció de l’hospital, mentre que en d’altres ocasions el perso-nal local es bolca en la campanya. En definitiva cadascunade les 10 campanyes ha estat única en mitjans, personal iinterès. Amb la distància que proporcionen els anys i lescampanyes acumulades s’ha vist que gradualment s’hadonat un impuls a l’hospital, ha augmentat l’interès delstreballadors i l’hospital ha sofert millores (s’han arreglathabitacions, s’ha contractat a més personal, etc.). I el queés més important és que la campanya quirúrgica s’ha inte-grat en el sistema de salut de Turkana, de tal forma que escompta amb els cirurgians cada any.

Entre les moltes iniciatives que han nascut alvoltant d’aquestes campanyes de cirurgia, en aquesta oca-sió volem destacar el Turkana Bar.

TURKANA BAR…UNA INICIATIVASOLIDÀRIA> Equips de Turkana Bar i Cirugia en Turkana

Turkana Bar neix de l’impuls de quatre amics(Ismael, David, Vicente i Fito) a l’entorn de l’idea de crearuna font d’ingressos més o menys estable, i per tant recu-rrent, per al projecte de “Cirugía en Turkana” i, alhora,constituir un punt de trobada i ser centre de difusió per alprojecte que els motiva. El primer dijous de mes els mem-bres del projecte es reuneixen al Turkana Bar per presentarel projecte, les novetats i les interessants experiències que elsdeixa cada campanya.

Dos dels quatre fundadors del Bar van viatjar aTurkana en la campanya de l’any 2011 i van viure de propla situació. Els va impactar profundament el fet que simple-ment per haver nascut en un lloc com Turkana el dret mésbàsic de l’ésser humà et pugui ser negat: la vida.

Durant la seva estada a l’hospital de Lodwar vantenir l’oportunitat d’assistir, al costat de la resta de l’equipmèdic, a persones amb SIDA, amb ferides de bala, picadesde serps, amb malformacions greus, cremades, trencamentsd’ossos i fins i tot amb mossegades de cocodril. Van assistirtambé a cesàries i operacions de tumors. L’equip de cirur-gians va realitzar totes les intervencions possibles durant els15 dies que solen durar les campanyes. I tot això amb ladificultat afegida de realitzar aquest tipus d’operacions enun hospital on hi manca el més bàsic i on les condicionshigièniques no són les desitjades.

Al seu retorn a Madrid, positivament impressio-nats pel treball realitzat per l’equip de metges de "Cirurgiaen Turkana", i una vegada comentada la idea amb els cirur-gians i professionals que des de fa temps mouen el projec-te quirúrgic, van decidir implicar-se de forma activa en elprojecte creant el Turkana Bar.

“Ens vam posar a la feina i després de molt mirarvam localitzar un local amb molt d’encant a la zona centrede Madrid, en un dels barris amb més solera de la capital(La Llatina), i després de setmanes de negociacions, vamarribar a un acord, vam habilitar el local i vam començaramb l’activitat el mes de juny de 2012. Esperem obrir aviatla terrassa a la bonica Plaça de la Creu Verda”.

Turkana Bar és un bar en el qual el 100% delsbeneficis obtinguts de la seva explotació són destinats a larealització de campanyes del projecte "Cirugia en Turkana",així com a millorar els quiròfans de l’hospital i a dotar-losde l’instrumental i del material necessari perquè els cirur-gians puguin operar en condicions òptimes.

“Malgrat l’esforç realitzat pels socis, les sevesfamílies, els seus amics, ... Turkana Bar no seria possiblesi no hi hagués, també, molts col·laboradors que ens aju-den de forma totalment desinteressada. Fins el momenthem pogut comptar amb l’ajuda de: Deloitte, empresaespecialitzada en serveis professionals a empreses i ques’encarreguen dels temes legals; Cafès Pozo, que ensregalen tot el cafè que se serveix en el bar; Pizarras J.Bernardos, els quals van aportar tots els materials neces-saris per condicionar i reformar el local; i així nombro-sos col·laboradors anònims que ens han ajudat amb laweb, gestors que ens ajuden amb els comptes, amics ambla difusió a través de les xarxes socials i fins i tot amb l’e-laboració d’un dossier de premsa que utilitzem per tro-bar nous col·laboradors. Aquest és el cas de VentaTabanera a Segòvia, que ens ofereix els seus productes aun preu molt interessant o les organitzacions SegòviaExperience/Alimentos de Segovia que col·laboren ambTurkana Bar amb la difusió de productes segovians en elnostre bar”.

El Turkana Bar està present a internet:www.turkanabar.es, així com en Facebook “Turkana, elbar”, Twitter @TurkanaBar i molts mitjans de comunica-ció, els quals ja s’han fet ressò de l’iniciativa, comptant finsel dia d’avui amb nombroses aparicions en premsa, tant enpaper com a digital, televisió i ràdio. L’objectiu és teniruna gran difusió del nostre projecte i els seus col·labora-dors per obtenir el major benefici possible i que el projec-te "Cirugia en Turkana" continuï sent una realitat.

Us esperem a Turkana Bar!

Carrer Segovia, 16. La Latina. MADRID

8 nouscamins

Durant el transcurs d’aquest any 2013 estem realitzant eltraspàs dels dos Centres Matern Infantils de Santa Cruzde la Sierra, Bolívia, a mans locals.

Després de més de 15 anys hem aconseguitarribar a la fi de qualsevol projecte que s’inicia: traspas-sar-lo a la població local. Fa ja molts anys els habitantsdel barri de Los Lotes i l’Església Catòlica de Santa Cruzde la Sierra ens van sol·licitar la posada en marxa delsCentres Matern Infantils San José i Bon Pastor per aten-dre a nens i mares en aquest barri de població immigrantque s’anava assentant de manera precària en aquesta zonaallunyada del centre de la ciutat.

Durant aquests anys de treball en aquestscentres hem vist passar a diverses generacions de nensi nenes que han rebut l’educació, la nutrició i l’aten-ció sanitària necessàries per encarar amb totes les einespossibles la seva futura educació primària, secundària i,en definitiva, la seva vida com a ciutadans de primera.Al mateix temps hem fet un gran esforç per a formara les mares i per a articular i a reforçar el treball comu-nitari a la zona. Gràcies a tot això les famílies han pros-perat i han pres consciència de la seva responsabilitaten l’educació dels seus fills i en la millora del seuentorn per seguir endavant.

En aquests anys hem vist també millores realit-zades per les autoritats en la pavimentació i la canalitza-ció d’aigües de pluja, millora de la xarxa de transport,establiment d’unitats educatives noves, incloent cadavegada més a la població pre-escolar, i també moltesmillores per part de les famílies. Si fa quinze anys la majo-

QUINZE ANYS MÉS TARD> Asunción Fornaguera. BOLÍVIA

ria s’instal·laven com podien en barraques de qualsevoltipus i treballaven tenint cura d’habitatges d’altri, aramolts ja tenen la seva casa de maó, algunes fins i tot dedos pisos, amb un negoci en la planta baixa. I cada vega-da més, les dones van a treballar, doncs tots saben quecalen dos salaris per a poder millorar la vida de la família.

Els Centres Matern Infantils podran conti-nuar per si sols gràcies a que els pares dels nens estanen condicions d’aportar una quota mensual i l’Alcaldiacontribuirà amb una part dels aliments i sous de leseducadores. Així mateix les empreses de la ciutat deSanta Cruz, amb les quals vàrem contactar fa uns anyscercant donacions en espècie, continuaran ajudant ambels seus productes.

D’altra banda, els centres compten amb unbon planter d’educadores. Fa goig de veure que les maresque van començar com a aprenentes de puericultores,han continuat els estudis i s’han compromès amb la sevaformació per ara avalar el seu treball amb títols oficialsd’educadores infantils. La professora que les ha capacitatal llarg d’aquests anys continuarà coordinant els dos cen-tres. I finalment, encara que els centres puguin funcionarper si sols, els Salesians vetllaran per la seva continuïtat iper la qualitat educativa a través d’una educació humanai cristiana a les famílies dels nens.

Per tant, el nostre treball en aquest barriperifèric de Santa Cruz de la Sierra ha arribat a la sevafi amb l’alegria de veure que allò que fa 15 anys va serun somni, ara passa a les mans de tots aquells que hovan somiar.

Vacas és un municipi compost per 72 comunitats,considerat un dels municipis més pobres del país i elprimer en nivells d’indigència. La seva població esdedica a la petita agricultura, principalment el cultiude la papa i a la ramaderia, amb petits ramats d’ovelles,de vaques i, des de fa 6 anys, de llames -des que NousCamins va iniciar a la zona un projecte de desenvolu-pament pecuari-. Són poblacions que, per la sevasituació geogràfica, per sobre dels 3.200 metres sobreel nivell del mar, estan exposades als riscos climàtics;les freqüents gelades i la falta de pluges posen en riscles fonts d’alimentació de les famílies.

Les persones que viuen en les 8 comuni-tats, on hi treballa la Comunitat de Sant Pau, amb laqual Nous Camins porta a terme els projectes en lazona, són criollos descendents d’una mescla de que-chuas, aymaras i espanyols. La majoria parlen única-ment quechua i un 15% parlen quechua i espanyol.Els pobladors d’aquesta zona gairebé sempre hanestat relegats en el seu desenvolupament i privats delsseus drets bàsics, com a educació, salut i seguretat ali-

mentària. A més, encara que en l’actualitat existeixuna llei al país que intenta eliminar la discriminacióracial, en èpoques anteriors, les poblacions d’indis,camperols i pastors eren considerades la xacra d’a-quest país. Potser això va fer que moltes de les pobla-cions es van protegir aïllant-se en petits grups, comsón els quechuas, aymaras, urus, guaraníes, matacos,ayoreos, etc. Va ser una forma de defensa per a pro-tegir-se de les explotacions i humiliacions a les qualseren sotmesos. És per això que sovint es mostrentímids i humils al contacte amb estranys, especial-ment quan es desplacen a poblacions més grans.

L’experiència d’haver estat discriminats,humiliats, explotats i rebutjats afecta molt negativa-ment la seva convivència amb poblacions properes.No obstant això, la Comunitat de Sant Pau ha tingutuna bona experiència mitjançant el treball conjunt derepoblació de llames en aquesta zona. Dels llames escomercialitza la carn i la llana. Avui dia, prop de 60membres de l’associació de productors de llames, sesenten orgullosos dels seus èxits, de criar llames, d’ha-

L’ORGULL DE CRÍAR LLAMES> Aniceto Arroyo. BOLÍVIA

nouscamins 11

ver aconseguit distincions a nivell regional, departa-mental i nacional. Com ens deia un productor, des-prés de la conclusió d’una de les fires departamentals:“Per primera vegada en la meva vida em sento orgu-llós, puc anar amb el cap ben alt per alguna cosa quehe fet; tinc ganes de donar voltes per la plaça perquètots vegin que aquest llama campió, l’he criat jo”.

L’autoestima de molts dels pobladors hamillorat en gran manera en veure que el seu treballi sacrifici, no només els aporta aliments i beneficiseconòmics, sinó que també els destaca com a per-sones amb capacitat organitzativa, amb un treball dequalitat i que en ells es veu un gran potencialsociocultural. Així mateix ells han començat a valo-rar-se i promoure el seu ecosistema i les seves tec-

nologies. Se’ls sent dir que mai van pensar ser elsorganitzadors d’una de les fires més grans de tota laregió. Malgrat que no acaben d’entendre fins a onhan arribat amb la qualitat dels seus animals, hanestat reconeguts pel seu municipi i altres associa-cions com una associació exemplar per a les zonesaltes del departament. Molts dels joves i dels nens sesenten orgullosos dels seus llames i expliquen alspobladors veïns que els seus llames són el resultat demolt de treball i de sacrifici. L’experiència ha estatmolt positiva, el millor que els ha passat.

El seu món no és molt gran ni molt exigent.Ells només volen tenir l’oportunitat de ser feliços ambles poques coses que tenen i forjar la seva seguretat ali-mentària i la de les generacions futures.

12 nouscamins

Fidel i Toño, col·laboradors clau en els nostres projectesEls “treballadors indirectes” són molt importants pelfuncionament dels nostres projectes, i a vegades aquestsdeterminen l’èxit o el fracàs dels mateixos.

Fidel és el conductor del Centre San José,en Jardins de Sant Juan Ajusco, a Mèxic. La seva fun-ció és anar a buscar els donatius en espècie que ensofereixen empreses o particulars (menjar, roba,mobles, materials, etc.). Té 62 anys i col·labora ambnosaltres des de fa cinc mesos. Al principi crèiem queFidel no encaixaria bé amb la resta de l’equip delcentre, perquè ens semblava que no connectava ambel sentir general del grup: potser per la seva edat, opotser per ser una persona amb poques ganes desocialitzar... però com que el seu treball era conduirper anar a recollir els productes donats a diferentsllocs de la ciutat i de les rodalies, vam pensar que la

seva capacitat d’interactuar amb la resta de l’equippotser no era tant important, l’essencial era que elsdonatius arribessin a temps.

El Mercat Central garanteix el proveïmentd’aliments a la ciutat de Mèxic i la seva àrea metro-politana. Comercialitza diàriament 30 mil tones deproductes alimentaris, que representen el 80% delsaliments que consumeixen els habitants de la ciutat deMèxic, i un percentatge significatiu de la zona conur-bana i estats circumveïns.

Cada dilluns en Fidel ha d’anar al MercatCentral de la Ciutat de Mèxic a buscar, per les dife-rents parades, fruites i verdures que ens regalen. Elsamos de les parades que visita Fidel ens coneixen desde fa temps, i ells ja saben que cada dilluns el con-ductor del Centre hi anirà a recollir tot allò quebonament ens puguin donar.

FIDEL I TOÑO, COL·LABORADORSCLAU EN ELS NOSTRES PROJECTES> Welinton Galván. MÉXICO

nouscamins 13

El primer dilluns que li va tocar anar alMercat Central, en Fidel es va sentir una mica perdut,i no se sentia capaç de realitzar aquesta tasca sol. Enuna primera volta, ha visitar cadascuna d’aquestesparades i demanar-los que preparin el que puguin per,en una segona volta, recollir el que han pogut prepa-rar i portar-nos-ho. Nosaltres el vam acompanyardiverses vegades perquè anés adquirint confiança ianés coneixent a les persones que atenien cada parada.I, sobretot, perquè conegués al Toño.

A les 7,30 del matí dels dilluns Fidel ja estàen el Mercat Central. Allà, com sempre, l’espera Toño,que treballa en la Central com a ajudant de càrrega,transportant les bosses i paquets de les persones quecompren en el Mercat a canvi d’una propina. A bandad’ajudar molta gent, també ens ajuda a nosaltres amb lesdonacions que els bons mercaders dels passadissos defruites i de verdures ens proporcionen.

Toño, sense ser un col·laborador directe delnostre centre, és un home molt compromès i dedicat,com ho és també Fidel. Ells coneixen, igual quenosaltres, a cadascuna de les persones que col·labo-ren. Toño té amics en el Mercat, als quals motiva per-què ajudin. Cerca i proposa noves persones, les qualsell creu que podrien col·laborar amb el nostre centreinfantil i així poder dur a terme la labor d’alimentardiàriament als nens. Fidel no coneix ningú, però

mentre Toño està a un local, Fidel ja està a un altre,avisant-los que ja poden preparar el seu donatiu per-què “al ratito” passaran a per ell.

Fidel i Toño se senten vinculats al nostre pro-jecte, sobretot senten que, alimentar als nens del centreno és només cosa nostra, sinó que també és cosa seva ique, en gran mesura, d’ells depèn que els nens s’alimen-tin bé cada setmana. Ho fan amb gust, com si recollis-sin menjar per als seus propis fills. Una de les frases quem’agrada sentir de Toño quan s’apropa a un lloc és:“Bon dia! Tens alguna cosa per als nens, avui?”

Fidel ja està totalment integrat en l’equip, ies nota que la seva principal motivació per intentaraconseguir més donacions el següent dilluns, és veurecom els nens mengen el que Toño i ell els han acon-seguit al Mercat Central.

Ara ens adonem de que per què el nostreprojecte funcioni no és suficient que Fidel vagi a bus-car els donatius de manera rutinària i aquests arribin atemps. Ell és un esglaó, un element important de la nos-tra cadena de funcionament. Com ho és Toño. I sónimportants no només perquè compleixen la seva fun-ció, sinó perquè ho fan amb entrega i dedicació, ambmolt d’afecte, pensant en els nens que cada dia tindranel seu aliment gràcies al seu esforç. I la seva actitud, comla de la resta de l’equip, és contagiosa i és un elementbàsic perquè el treball doni bon fruit.

vermells en menjar-se’ls les cabres que pasturaven. El cafèés part essencial de la cultura etíop, és l’ocasió per xerrari estrènyer lligams d’amistat. Es prepara al moment,començant amb el rentat dels grans de cafè verds, torrant-los, molent-los i, per acabar, fent la infusió del cafè enaigua. Aquesta cerimònia pot durar moltes hores.

També em crida l’atenció la lluminositat, la res-plendor del sol amb els seus raigs de llum que cremen lapell i enlluernen la mirada. Tot està inundat per una cla-redat immensa. El temps, un altre tret molt característicd’aquesta terra, és lent, no duu el mateix ritme al qualestem acostumats els europeus. El temps no és indepen-dent, sinó que està lligat íntimament als actes dels homes.Si les coses succeeixen, el temps corre a velocitat normal,però si no es fa res, el temps s’atura. Per exemple quanalgú diu: “això estarà fet demà”, s’ha d’entendre que esta-rà per demà si és que demà està fet, si no estarà per l’en-demà. És a dir, el temps no determina res, sinó que allòque marca el temps és el ritme de quan les persones fanles coses. Un altre exemple, si quedes per fer una xerradaa tal hora, el que indica que pots començar-la no és l’ho-ra que has acordat, sinó quan tota la gent ha arribat al llocconcretat. És qüestió d’anar-se acostumant i entendre-ho.

La gent pràcticament fa vida fora de lesseves cases. Pels camins sempre trobes homes i donesde totes les edats: uns van al mercat a vendre el pocque han collit, altres tornen amb el que han comprato intercanviat, uns altres van al riu a buscar aigua peral consum familiar, o a la recerca de llenya per cui-nar…. Mai no et sents sol. Sempre hi ha un anar i

Fa sis anys que vaig marxar d’Etiòpia. Hi vaig viuredurant sis anys i mig portant diferents projectes en elcamp de salut. I ara qui m’havia de dir a mi, que torna-ria a aquest país tan inversemblant i alhora meravellós!Àfrica té un encant especial, això no ho pot negarningú, però quan ens submergim a Etiòpia descobrimuna màgia, al meu entendre, exclusiva. Per impregnar-nos del que és propi del país, és primordial allunyar-nosde la capital, Addis Abeba, ja que en ple segle XXI lamajoria de la població etíop segueix sent rural.

El que més m’impressiona és la seva olor carac-terística, barreja de pols, de la varietat d’espècies que uti-litzen per cuinar i del cafè torrant-se fora de les cases. Ésuna aroma única. Segons una llegenda etíop, el cafè va serdescobert al segle XIV a Abissínia (l’actual Etiòpia) per unpastor, que va observar l’efecte tonificant dels petits fruits

ETIÒPIA, CAMÍ A CASA…> Gemma Regales. ETIÒPIA

nouscamins 15

venir de persones caminant d’un lloc a un altre. Etiòpia és un país amb 83 tribus diferents i

cadascuna té la seva llengua pròpia. L’idioma oficial delpaís és l’amhàric, llengua semítica amb el seu propi alfa-bet sil·làbic, de 251 caràcters. No és fàcil d’aprendre, elsverbs es declinen i s’hi van afegint prefixos i sufixos a lesparaules segons la seva funció en l’oració (complementdirecte, indirecte, negació…). Els records de paraulesoblidades arriben a les meves oïdes i algunes es tornencomprensibles amb transparència. Malgrat tot, ara ésimportant tornar a aprendre’l bé per poder comunicar-me amb la gent i treballar al seu costat, sinó es crea unabarrera que impedeix la confiança. Una altra de les par-ticularitats d’Etiòpia és el calendari. És l’únic país delmón on se segueix utilitzant el calendari julià. Aquestcalendari s’utilitzava antigament fins que el PapaGregori XIII, amb els nous càlculs astronòmics, el vacanviar per l’actual, anomenat gregorià. El calendari juliàes basa en 12 mesos de 30 dies, més un mes extra de 5ó 6 dies, depenent de si és un any de traspàs o no, demanera que a Etiòpia l’any té 13 mesos!, començant alsetembre l’any nou. Actualment estem a l’any 2005.

Respecte les creences hi ha dues religionspredominants, el cristianisme i l’islam, essent la majoriade la població cristiana ortodoxa. Aquestes dues reli-gions han coexistit en harmonia durant anys, respec-tant-se i tolerant-se mútuament. El cristianisme etíop ésun dels més antics de la cristiandat. Etiòpia va ser evan-gelitzada al segle IV per Frumenci (d’origen sirià), es el

primer bisbe d’Etiòpia que es coneix, consagrat perSant Atanasi d’Alexandria (1). La cultura etíop està moltimpregnada de la tradició cristiana i es veu en la mane-ra com la gent viu els seus costums.

Una vegada reviscuts els records i de tornadaa la realitat, emprenc camí cap al sud, a 157 quilòmetresd’Addis Abeba. Allà hi ha Meki, poble de marcat caràc-ter rural, d’aproximadament 50.000 habitants, però ambmoltes mancances bàsiques (electricitat inconstant, aiguatres dies per setmana, carrers sense clavegueram ni asfalt,cases sense drenatges,…). Algunes d’aquestes necessitatsbàsiques com l’educació han estat cobertes, no sensemolt d’esforç, per l’Església Catòlica. La salut segueixsent un tema pendent, encara que existeixen alguns“consultoris” privats portats per infermers, no hi ha capmetge de família en tot el poble ni en uns 20km a larodona. Aquest tema és preocupant, ja que la situaciósanitària dels habitants de la zona és molt precària, ambuns nivells de salut molt baixos. Per això és primordialenfrontar aquest problema per millorar les condicions devida de la població de Meki i de les proximitats.

Malgrat que el repte és gran, l’experiènciaprèvia de sis anys de treball sanitari en aquest país ensajudarà a engegar projectes que millorin la salut de lapoblació de la zona, però el més important és que sentoque he arribat a casa.

(1) Juan Nadal Cañellas, Las Iglesias apostólicas de Oriente, his-toria y características. Ciudad Nueva, Madrid, 2000.

16 nouscamins

Des de Nous Camins estem col·laborant en els pro-grames educatius que es desenvolupen en elVicariat de Meki, situat a l’est del país, amb unaextensió de 160 mil quilòmetres quadrats i 7milions d’habitants. Hem proporcionat ajuda edu-cativa per més de 700 estudiants de 8 escoles rurals,pagant despeses dels centres educatius i sous delsmestres per poder garantir que joves i nens i nenestinguin accés a l’educació.

També des de Nous Camins hem cofi-nançat la construcció d’una nova escola primàriaen Asela. La inauguració d’aquesta escola, on hiacudeixen 1.290 estudiants, va tenir lloc el passatmes de setembre. Des d’aquestes línies volemagrair-vos a tots la vostra col·laboració, sabedorsque amb els vostres esforços, els nostres i els detota la gent del Vicariat de Meki ja s’estan notantles millores educatives, tant a nivell d’estudiantscom a nivell de professorat.

Són uns quants mesos ja els que GemmaRegales i jo portem en el Vicariat de Meki, ambl’objectiu d’iniciar un nou projecte de desenvolupa-

ment i donar seguiment als ja existents. En aquesttemps hem anat coneixent les gents d’aquest indret,les seves tradicions i les seves creences, i també lesseves alegries, els seus sofriments i les seves necessi-tats. Però no tot són necessitats en Meki; també sónmoltes les riqueses i els potencials que tenen, senseells res del que es realitza seria possible. La principalriquesa amb què compten és la seva pròpia gent, unapoblació majoritàriament jove, persones treballado-res, senzilles i acollidores. Una altra de les sevesriqueses és la capacitat d’organitzar-se per realitzaractivitats comunitàries.

El treball comunitari organitzat és bàsicperquè es compleixin els objectius de qualsevol pro-jecte. Ho saben molt bé en l’oficina de desenvolupa-ment del Vicariat de Meki, on cada vegada són mésles comunitats rurals que sol·liciten ajuda. Cada peti-ció es valora amb molta atenció, però, abans de pren-dre una decisió, des del Vicariat es demana a lacomunitat que amb els recursos de que disposinconstrueixin una “casa/centro comunitari” per serutilitzada per tota la població. És sorprenent veure

LA PRINCIPAL RIQUESA DE MEKI:LA SEVA GENT > María José Morales. ETIÒPIA

com en diverses comunitats s’han construït petitscentres, a l’estil de les seves cases tradicionals, on demanera periòdica es congrega la comunitat per cele-brar, discutir els seus problemes i buscar solucions itambé per resar. Tots se senten orgullosos del seucentre comunitari i no es cansen d’explicar com vanparticipar en la seva construcció. Durant el temps dela construcció es reforcen els llaços comunitaris i lacomunitat s’organitza, fomentant la participació detots perquè ningú quedi al marge.

També és cert que hi ha hagut moltespoblacions de qui no s’ha obtingut la resposta ques’esperava, degut a la falta d’interès, capacitatorganitzativa o simplement per ser comunitatsque segueixen esperant que se’ls doni sense estarells disposats a col·laborar ni a emprendre inicia-tives per si mateixos. Si el treball comunitari noexisteix, caldrà esperar a que la comunitat s’orga-

nitzi per poder treballar de forma conjunta.En les comunitats on es va construir un

centre comunitari, s’han creat, amb l’ajuda delVicariat, guarderies, escoles primàries, secundàries,fonts públiques i molts d’altres projectes. Van seraquests centres comunitaris els que van fer possibleque en l’actualitat hi hagi en el Vicariat de Meki 36centres educatius.

Valorar la riquesa d’una comunitat és posi-tiu, realitzar programes en els quals les comunitatssiguin generadores d’iniciatives és del tot necessari,però saber que amb les seves iniciatives, el nostreacompanyament i el vostre suport nous projectespodran dur-se a terme en el Vicariat de Meki és unagran alegria. Moltes gràcies a tots, seguir comptantamb la vostra col·laboració és una altra gran riquesaamb què comptem, també vosaltres sou per a nosal-tres part de les gents de Meki.

18 nouscamins

Una de les realitats més difícils amb què ens trobem elsmembres de la Comunitat de Sant Pau que vivim a SabanaYegua (República Dominicana) és la situació de la PresóPública del Quilòmetre 15 d’Azua, situada dins del terri-tori de la parròquia que nosaltres atenem. Construïda ori-ginalment el 1940 com a caserna militar, posteriorment vaser transformada en presó, i es va pensar que podia acollira uns dos-cents presos: avui acull una mitjana de sis-centshomes, que hi malviuen en condicions deplorables.

Quan hi entra, el visitant queda immediata-ment impressionat per la brutícia, els crits, l’aglomeraciód’homes que passegen pel pati, la calor sufocant, els passa-dissos foscos i pudents, els orificis en els murs de les cel·leson els reclusos s’arrauleixen de nit i durant gran part deldia, la mirada espantada de molts presos, els seus tatuatges,les olles de civada o d’arròs poc atractiu que se serveix dequalsevol manera als empresonats…

Com totes les presons, siguin del país quesiguin, el Km. 15 d’Azua amaga un món a part del món:amb lleis i dinàmiques pròpies, amb el seu univers internde signes i llenguatges, amb els seus ritus, mites i llegen-des, i també amb classes socials, amb capitosts i súbdits,mestres i aprenents. L’amuntegament de gent, la falta demitjans per a atendre les necessitats dels reclusos i l’ab-sència d’oportunitats educatives dins del penal fan queno es pugui pensar, de cap manera, que aquí es produei-xi cap tipus de rehabilitació. Un jove que passa mesos oanys en aquesta presó, quan surt al carrer està, amb tota

seguretat, menys preparat per a integrar-se constructiva-ment i de manera pacífica en el teixit social que quan hiva ingressar. Per aquell que només entra a visitar el Km.15 durant una estona, posar-se en la pell d’aquests homesque duen llargs anys vivint aquí és, senzillament, impos-sible. Com els haurà afectat aquesta experiència? Com esrecupera tanta dignitat perduda? Quan un dia quedinlliures, sabran relacionar-se de nou amb altres personesdes del respecte, la tendresa i la confiança? O bé la vio-lència, la duresa i la por que aquí han respirat constant-ment ja els acompanyaran tota la vida?

Naturalment, la petició que tenen la granmajoria dels reclusos del Km. 15 és que els traslladin aun altre penal: tots saben que estan en la pitjor presódel país, molts d’ells lluny de les seves famílies, quepodrien atendre’ls si estiguessin empresonats més aprop de les seves llars. Qualsevol altre lloc, ho saben bé,seria millor que aquest.

Al neguit que ja de per si produeix aquestapresó s’hi suma el fet d’adonar-se que aquí només hiarriben aquells que des que van néixer ho han tingut toten contra. Al “15” no hi ha ningú de “bona família”: enun context social on, gràcies als seus mitjans, contactes irelacions, aquells que provenen de famílies benestantssempre troben una sortida, per greus que hagin estat elsseus delictes, el denominador comú dels presos d’aquestpenal és que tots van néixer en llars pobres, trencades,sense recursos ni oportunitats.

EL MÓN NO TÉ RACONS> Martí Colom. REPÚBLICA DOMINICANA

nouscamins 19

Fa diversos anys que des de la parròquia deSabana Yegua organitzem un petit projecte educatiu enaquest recinte penitenciari: hem pogut habilitar unacel·la amb cadires, pupitres i pissarra, i allí, cada dia, dosreclusos fan classes d’alfabetització i educació bàsica alspresos que ho desitgen. Normalment segueixen aquestesclasses uns 25 homes. No és gran cosa, per descomptat,però és l’única oportunitat formativa de què ara per aradisposen els presos del Km. 15.

I no obstant això, per necessària que sigui l’e-ducació que pugui impartir-se en aquesta senzilla “esco-la”, hi ha una altra cosa que els presos aprecien molt més:la nostra presència, les nostres visites setmanals, la con-versa, el tracte franc, les petites bromes… perquè els pre-sos del 15 saben que el pitjor que pot passar-li a una per-sona és que l’oblidin. Aquesta és la seva por més prego-na, encara que pocs ho formulin així: temen que amb elpas del temps primer els advocats, després els amics ifinalment la seva mateixa família, les seves dones i fills,deixin de pensar en ells i d’esperar-los. Que setmanal-ment un grup de nosaltres es desplaci a la seva presó pera supervisar com va l’escola, visitar-los i xerrar una esto-na amb ells els indica precisament que encara no estancompletament oblidats.

En aquest sentit, el més significatiu que femper aquests homes sense llibertat és també el més sen-zill, el menys costós: anar-hi. Passar un temps, ni quesigui una hora a la setmana, amb ells. Així, a poc a pocaconseguim que no se sentin completament arraconatsper una societat que, certament, els ha donat l’esquenades de fa molts anys.

Potser això que a la presó del 15 d’Azua es veutan clarament -que de vegades el més important és sim-plement estar al costat del que pateix- ens indica també

un camí a seguir en molts altres àmbits del nostre treballamb els més necessitats. Podem tenir bones idees, plani-ficar bons projectes de desenvolupament, podem aconse-guir fons per a construir habitatges i latrines, subvencio-nar beques, iniciar programes de micro-crèdits… però siho fem des de la distància d’un despatx, sense acostar-nosrealment a l’experiència d’aquells a qui volem ajudar, sino iniciem un diàleg autèntic amb ells, haurem oblidat elmés important: que l’essencial no era acabar aquesta oaquella obra, sinó comunicar a tanta gent arraconada pelsistema econòmic una veritat senzilla: que el món no téracons. Perquè això és exactament el que succeeix quana més a més dels recursos es comparteixen les inquietuds,el temps, el treball, l’afecte i fins i tot l’humor: que elsracons desapareixen. Aquells que es creien oblidats, rele-gats en un marge irrellevant de la societat, aprenen avalorar el seu propi espai, lloc i esforç. I llavors qualse-vol petit llogaret de la serralada dominicana o de l’alti-plà bolivià, qualsevol barri d’invasió de Mèxic o Bogotà,-i també qualsevol cel·la d’un penal inhumà d’Azua-poden ser el centre del món, espais tan importants comla Cinquena Avinguda de Nova York, Picadilly Circus ola Piazza Navona de Roma. Poden ser el centre delmón, hem dit… perquè ho són. Perquè on hi ha unapersona que creix i pateix, que tem caure en l’oblit, allí,en aquesta fragilitat, hi ha el més valuós que trobaremen aquest món.

Aprendre a estar prop del que se sentia margi-nat ens ensenya que, per molt que sovint ens obstinem acreure el contrari, al món no hi ha un “centre” i mil“racons”. En tot cas, hi ha tants centres com persones: ununivers amb set mil milions de centres. I tots i cadascunsón mereixedors de respecte, de dignitat i de tendresa. Finsi tot a la Presó Pública del Km. 15 d’Azua.

20 nouscamins

La turbulenta història de la relació entre la RepúblicaDominicana i Haití, que com és ben sabut compartei-xen l’Illa de l’Espanyola, ha generat desconfiança i faque encara avui els contactes entre els dos estats siguinmolt complicats. Les relacions entre ells estan mésguiades per l’interès econòmic que per la preocupaciópels drets de les persones. La República Dominicanaes beneficia d’Haití, ja que aquest importa una granquantitat de productes dominicans: ciutats dominica-nes frontereres com Dajabón, Elías Piña i Pedernalesviuen de l’intercanvi comercial amb el país veí. D’altrabanda, en l’àmbit social la República Dominicananega el dret de nacionalitat als fills d’immigrats hai-tians indocumentats que neixen a la RepúblicaDominicana. A més a més, els processos perquè elshaitians puguin obtenir visats i permisos legals de resi-dència a la RD són molt cars i complicats; això fa queper a molts l’entrada al país de forma il·legal sigui lavia més fàcil.

Els dos països estan en constants negocia-cions sobre el tema, però encara no s’ha aconseguit unacord que satisfaci les dues parts sobre les lleis d’im-migració. No obstant això, malgrat les diferències cul-turals i les dificultats polítiques, molts haitians seguei-xen veient la República Dominicana com el lloc onpodran construir un futur millor i aconseguir sortir dela pobresa que els aclapara a Haití. Molts creuen cadames les gairebé inexistents fronteres per anar a treba-llar a les plantacions de plàtan i de canya de sucredominicanes. Per ells creuar la frontera significa entraren una altra realitat socioeconòmica i cultural. Lesdiferències són enormes, encara que en alguns llocsl’única cosa que divideix físicament els dos països nosigui més que una corda. Per la majoria d’haitians queho intenten, integrar-se en la cultura dominicana ésmolt difícil, començant perquè alguna cosa tan bàsicacom l’idioma ja suposa una barrera formidable: elsdominicans parlen espanyol i els haitians crioll haitià.

Des del passat mes de juliol he estat treba-llant a Sabana Yegua (Azua, RD), en una zona ambmolts immigrants haitians: al territori on treballem elsmembres de la Comunitat de Sant Pau, aproximada-ment el 8% de la població és d’origen haitià. Des dela parròquia La Sagrada Família, a càrrec de la nostraComunitat, desenvolupem un programa d’atenció alsimmigrants de la zona. En les diferents comunitats dela parròquia s’ofereix assistència legal als immigrantsper ajudar-los a obtenir documents d’identitat i a pro-tegir els seus drets. També es coordina un programad’alfabetització en el qual s’ensenya a adults a llegir iescriure en crioll haitià i en espanyol. Partim de lacertesa que el coneixement de l’idioma és clau perestablir bones relacions entre els dos grups.

A la parròquia hi ha un equip d’immigrantsd’Haití que col·laboren amb nosaltres i ens ajuden aorganitzar i planificar l’atenció als estrangers queviuen a l’àrea. En una de tantes reunions de l’equip dePastoral Haitiana va sorgir la qüestió de què es podiafer per donar una ajuda millor als immigrants haitiansde la regió. Tots van contestar clarament que es neces-siten mitjans per poder tirar endavant la vida; amb elque guanyen no en tenen prou per cobrir les despesesdomèstiques mínimes. Molts no aconsegueixen arri-bar a final de mes per pagar els lloguers i les obliga-cions familiars a causa de l’escassetat de feina i els bai-xos salaris. Els homes treballen al camp -encara quesempre de forma esporàdica i depenent molt de la

UNS “CUARTOS” I UN VOTDE CONFIANÇA: MICROCRÈDITS ASABANA YEGUA > Juan Manuel Camacho. REPÚBLICA DOMINICANA

nouscamins 21

temporada productiva-i poc o molt poden sobreviureamb el que guanyen. Però a moltes dones haitianes elscosta aconseguir un lloc de treball. Algunes el trobenfent feines domèstiques, i unes altres en el camp, perònomés en temporada de sembra i collita de productescom el tomàquet i la ceba. En aquesta reunió vamconcloure que era realment urgent poder ajudar agenerar oportunitats per a les dones que han immigratamb l’esperança de construir un futur millor a laRepública Dominicana. Vam seguir perfilant la idea iva semblar que el més adequat era establir un fons perconcedir microcrèdits a immigrants haitians, especial-ment a dones.

Durant diversos mesos vam estar parlantamb el grup de suport i, finalment, vam establir el plade crear un fons per prestar diners a dones que desit-gin establir petits comerços. Aquests varien segons elscasos: els més rendibles són els serveis de menjar ràpidi la venda de materials d’higiene i neteja personal. Elscrèdits van de 80 a 150 euros. Per assegurar el paga-ment i la devolució dels diners hem establert un pro-cés molt rígid dirigit pel grup de col·laboradors hai-tians, ja que ells coneixen millor les persones i les pos-sibilitats de pagament. Una vegada analitzada la situa-ció de cada persona, se li concedeix el préstec. Hemestablert uns cicles de préstec que van de 12 a 16 set-manes, al final de les quals els beneficiaris es compro-meten a retornar els diners prestats. Una vegada retor-nats, els diners es presten a una altra de les personesseleccionades, que ha estat esperant el seu torn. Aquestbeneficiari, a més d’estar esperant el seu torn, ha estatexercint pressió a l’acreditat anterior perquè pagui, jaque del seu pagament depèn la possibilitat d’adquirirell el seu propi préstec. D’aquesta manera s’ha aconse-guit una responsabilitat compartida sobre la devoluciódels crèdits, i cada vegada tenim més persones interes-sades a participar al programa.

L’experiència d’aquest petit projecte ens hademostrat que moltes vegades l’única cosa que esnecessita perquè un immigrant pugui construir unfutur millor en una terra estranya són unes poques“cambres” (com familiarment es diuen aquí els diners)i un vot de confiança. En un país on els haitians sónvistos amb desconfiança, aquests microcrèdits ajuden ala persona a afermar-se en la seva dignitat.Independentment del bé que s’ha aconseguit fer ambel programa de microcrèdits, el veritable assoliment haestat el poder associatiu i de coresponsabilitat que s’hadesenvolupat entre el grup de coordinadors del pro-jecte i els beneficiaris. Fins ara, el nivell de compromísés molt elevat i la devolució ha estat del 100%. A mésa més, les dones immigrants estan començant a teniroportunitats d’un futur millor en una terra estranya.

A poc a poc, amb iniciatives senzilles comaquesta, estem creant vincles i establint ponts entredues comunitats, la dominicana i l’haitiana, que por-ten massa temps enfrontades per vells ressentimentsque, avui, no ajuden a ningú.

22 nouscamins

En els primers dies del mes de novembre de 2012, laTempesta Tropical Sandy va afectar la RepúblicaDominicana causant, al seu pas, molts destrosses. Lacomunicació entre la regió sud-oest i la capital vaquedar interrompuda perquè una gran riuada va tren-car la carretera general que uneix Santo Domingoamb Haití, encara que als pocs dies es va poder resta-blir la comunicació. Es van perdre moltes collites igran quantitat d’habitatges van patit seriosos desper-fectes; alguns van ser arrasats.

Aquests fenòmens naturals sempre afecten,de manera especial, la població més vulnerable que,d’entrada, ja viu en condicions més precàries.

En els primers mesos de 2013, i gràcies a lacol·laboració de Nous Camins i la Fundació Roviralta,vam poder ajudar a la reparació d’un bon nombred’habitatges. En aquesta regió de la RepúblicaDominicana els habitatges són fets de maons i el sostrede ciment, molts d’ells construïts a principi dels anysvuitanta, quan es va crear el municipi de Nou SabanaYegua amb els habitants procedents de l’antiga pobla-ció anomenada simplement Sabana Yegua, que va que-dar situada a l’àrea d’una gran presa inaugurada l’any1980. Allí van anar arribant més tard famílies d’altreszones que, amb els seus escassos recursos, construïencasa seva amb parets d’allò que anomenen “vaciado”:amb diversos pals de fusta rústics creen l’estructurabàsica de l’edifici, i després les parets es fan abocant

ciment entre dos plafons de fusta; quan s’asseca elciment es retiren els plafons i, així, queden aixecades lesparets. Aquestes cases tenen els sostres de planxes dezenc. Són habitatges febles, fràgils, que es deteriorenamb rapidesa. Finalment, a part de les cases de maó i deciment i les de “vaciado”, ens trobem també amb habi-tatges que són autèntiques barraques de fusta o de llau-na en condicions deplorables. A més, molts habitatgestenen encara el sòl de terra, cosa que afavoreix lesmalalties causades per la pols i la humitat, i que dificul-ta també la higiene de l’habitatge.

Fins al moment hem pogut reparar 13cases. Tot i que inicialment ens vam plantejar el pro-jecte com un esforç per reparar habitatges danyats pelpas de la tempesta Sandy, finalment també s’hanconstruït 2 cases noves de maó.

Una de les dues cases noves va ser la deRosina Torres. Es va apropar a nosaltres per demanar-nos ajuda per construir casa seva. Vivia en una estruc-tura de llauna, en condicions pèssimes, i que laTempesta Sandy no havia fet més que empitjorar.Rosina sofreix les seqüeles de la poliomielitis que vatenir de nena, i fa uns anys va patir la dramàtica expe-riència de perdre una filla de dos anys, que havia nas-cut malalta. No obstant això, no viu enfonsada en ladesesperança: al contrari, Rosina és una dona treballa-dora que ha estat realitzant labors de neteja en cases iha pogut estalviar alguns diners. Quan ens va explicarla seva situació, ens va dir que havia estat capaç decomprar i emmagatzemar ja 930 maons de ciment.Amb aquest objectiu, durant mesos havia anat diposi-tant, a la ferreteria del poble, petites quantitats equiva-lents a dos o tres euros. L’esforç ja realitzat era gran, aixíque ens entusiasmar amb l’idea d’ajudar-la a construiruna casa digna i resistent, feta amb bons materials.

Quan li ho vam comunicar no s’ho podiacreure: “El meu somni fet realitat!”, deia.

Ara ja té casa seva construïda, que aniràmillorant pas a pas. Falta acabar d’allisar el ciment de lesparets i pintar-les, però ja té una bonica llar. No hi hadubte que amb l’esforç i interès que ha demostrat queté, Rosina farà que la seva nova llar aviat llueixi comuna de les cases més dignes del seu barri.

Les ajudes a l’habitatge no ho milloren tot.Som conscients que la salut, per ser bàsica i vital, il’educació, per ser una aposta de futur, són compo-nents ineludibles del desenvolupament. Però donarsuport a la millora de l’habitatge és una inversió queaconsegueix nuclis familiars segurs, higiènics i dig-nes per a tota la família.

DESPRÉS DEL PAS DE L’HURACÀSANDY > Dolores Puértolas. REPÚBLICA DOMINICANA

nouscamins 23

24 nouscamins

En el seu moment la caiguda del mur de Berlín es vausar com a metàfora per al fracàs del sistema comunista.Avui, la caiguda de la Borsa de valors i la crisi financera,que afecta especialment a Europa i els Estats Units desdel 2008, s’usen com a imatge del fracàs del model eco-nòmic del sistema capitalista. No pretenem aquí valorarels mecanismes o models econòmics de la societat occi-dental sinó analitzar breument alguns dels principis i sis-tema de valors que sorgeixen i es desenvolupen en ella.

Una de les característiques més pròpies de lasocietat occidental és el seu fort caràcter individualis-ta. Paradoxalment, aquest individualisme ha estat pos-sible gràcies, en part, a un sistema burocràtic i de con-trol d’informació altament centralitzat i eficaç. Perexplicar aquesta aparent contradicció cal realitzar unabreu incursió històrica.

La societat occidental moderna neix elssegles XVII i XVIII, no només a causa dels avençoscientífics, industrials i tecnològics, sinó també perquè apartir de la Il·lustració emergeix de forma explícita,com a principi filosòfic i com a reivindicació política,la noció que cada persona sense distinció té el mateixvalor i dignitat, i s’ha de respectar la seva llibertat iconsciència. Les reivindicacions per la igualtat de dretsi de deures de tots els ciutadans és un debat que des de

llavors fins els nostres dies ha estat present en la socie-tat: el sufragi universal, els drets dels treballadors, laintegració racial i en definitiva la lluita contra qualsevoltipus de discriminació. En la Il·lustració, la reivindica-ció primària pels drets individuals era la resposta a unasocietat profundament dividida entre els sectors socialsprivilegiats (noblesa i clergat), i els sectors subjugats(camperols i serfs). Aquests dos sectors responien a dife-rents lleis, obligacions, drets, dignitats i privilegis.

El reconeixement gradual d’uns drets univer-sals per a tots els individus, sense distinció, que va néi-xer amb la modernitat exigia una sistema d’organitza-ció pública que eliminés, com a mínim en teoria, elsabusos de poder, privilegis, amiguismes i tractes defavor típics d’una societat feudal o tribal. Aquest siste-ma, altament mecanitzat, despersonalitzat i centralitzat,serà conegut com a burocràcia.

El sistema burocràtic aparta el món subjectiu,interessat, asimètric, complex, i sovint injust, de lesemocions i les relacions interpersonals i es converteixen un sistema de control fred, centralitzat i mecànic,que funciona per les seves pròpies regulacions més enllàde gustos o inclinacions personals. La despersonalitza-ció i la centralització de dades que permet la burocrà-cia, seran factors de total importància quan ja en ple

LA SOLIDARITAT, UNA ALTERNATIVA > Esteve Redolad

nouscamins 25

segle XX, amb les noves eines que proporciona la revo-lució tecnològica, el sistema, en altre temps burocràtic,aconsegueixi nivells insospitats d’informació i control,no solament en l’organització pública sinó també dinsdel teixit social, polític i econòmic. Aquest nou sistema,que podríem anomenar híper-burocràtic adquireix lacapacitat d’incidir de forma anònima però eficaç, en elshàbits i conductes dels individus.

El fenomen de la globalització, això és, ladesaparició de restriccions en l’accés a productes,informació i diners a nivell social i polític, és possiblegràcies a aquest sistema de control centralitzat i supra-nacional. Avui dia unes, relativament poques, institu-cions controlen una infinitat de dades personals, con-trol de transaccions financeres, mitjans de comunica-ció, dades demogràfiques, etc. No hi ha dubte, doncs,que les persones o grups que tinguin major accés aaquest sistema, i tinguin els recursos per gestionar-ho,tindran també un major control, indirecte però efec-tiu, sobre els individus. Així doncs, des d’agències ocossos de seguretat, fins a companyies de telecomuni-cacions, asseguradores, institucions financeres, mitjansde comunicació, empreses de màrqueting, companyieso institucions públiques, etc. acumulen informacióprou rellevant, prou extensa i prou manejable, com per

exercir una alta influència en la societat i tenir la capa-citat de dominar als seus individus per al seu propibenefici i enriquiment.

L’equilibri entre les necessitats del sistemahíper-burocràtic i les de l’individu és precari, i quan estrenca, posa en evidència el deteriorament de la lliber-tat de l’individu, que acaba alienant-se sota el pes d’unsistema que li exigeix uns nivells alts de consum i, pertant, de treball a costa d’una qualitat de vida que aquestsistema pretén oferir.

El més paradoxal és que en temps de crisi, lesnombroses complicacions d’aquest sistema híper-buro-cràtic és prou complex perquè sigui impossible, i fins itot injust, apuntar a possibles responsables, perquè tots,encara que a petita escala, en som partícips. I al mateixtemps, no obstant, aquest sistema és també prou centra-litzat com perquè la seva regulació i control recaigui enmans d’un nombre més o menys gran, però limitat,d’individus, d’institucions privades i públiques que hipoden tenir accés. No estem tramant teories conspira-dores. El sistema d’informació és massa complex comper pensar que un reduït grup de persones al voltantd’una taula pugui tenir un control global. Però tampocsembla que els moviments en el mercat de valors, espe-culacions financeres, el flux d’informació dels mitjans

ACTUAL DE COHESIÓ SOCIAL

26 nouscamins

de comunicació, decisions polítiques, estratègies demercat, etc. passin per simple generació espontània.Sembla que hi ha el suficient nivell de centralització id’informació com perquè sigui possible l’ús de l’espe-culació i l’estratègia per a benefici d’alguns.

L’equilibri entre les negligències o abusos d’unsistema híper-burocràtic esmunyedís i alhora tangible, iuna multitud d’individus apàtics i vulnerables a la mani-pulació, ha de sorgir del que podríem dir organitzacionsintermèdies dins del teixit social. És a dir, grups que s’or-ganitzin a nivell local o a partir d’un ideal o interès comú,que puguin transcendir els a vegades estrets interessosindividuals i que alhora no estiguin lligades a filiacionspolítiques o a grups relacionats amb grans empreses oinstitucions polítiques. La naturalesa d’aquests grups potser heterogènia: sindicats, petites empreses, col·lectiussocials, associacions, comunitats de veïns, comunitats debase, cooperatives, ONGs, comunitats religioses, associa-cions culturals, entitats educatives, etc., totes elles, tenen lacapacitat de convertir-se en elements correctors d’un sis-tema globalitzat difícil de manegar. També són aquesttipus d’organitzacions les que poden despertar les cons-ciències de molts individus que sovint viuen alienats perla ignorància o per la necessitat imperiosa de consumirper poder gaudir de l’estat del benestar.

La importància social d’aquest tipus de grupsradica en la seva capacitat d’exercir de forma efectiva ireal la pràctica de la solidaritat. El sentiment solidari neixdel convenciment que les diferències socials entre perso-

nes poques vegades són conseqüència de decisions indi-viduals, sinó producte de les limitacions, negligències oabusos d’un sistema que incideix directament i irremeia-ble sobre ells. Així entesa, la pràctica de la solidaritat noés un exercici de virtut, sinó un exercici de justícia.

El sistema burocràtic, la defensa dels dretsindividuals per sobre d’ingerències governamentals i lacentralització d’informació ha permès arribar i manteniralts nivells de desenvolupament i de qualitat de vida nosolament en la societat occidental sinó també en una partconsiderable de la població a tot el món. No obstantaixò el preu a pagar ha estat el sorgiment d’una massasocial altament manipulable i alienada.

Considerem doncs que l’exercici de la soli-daritat tant individual com col·lectiu és una alternativareal de cohesió social, que neutralitza un sistema deshu-manitzat i manipulador amb alta capacitat de control, idesperta la consciència d’un individualisme, apàticcompetitiu i alienant.

Encara són molts els individus que viuen coma víctimes d’un sistema que els manté alienats, vivint omalvivint, per seguir gaudint, a qualsevol preu, de l’estatdel benestar. Però són moltes les organitzacions queactuen per un principi de solidaritat i de justícia, tant anivell local com nacional i internacional. El compromísi la solidaritat són una eina real, assequible i eficaç perpoder transcendir els límits que imposa el sistema. Commés l’exercim, més lliure i també més humana i huma-nitzadora serà la nostra societat.

LA SOLIDARITAT, UNA ALTERNATIVA ACTUAL DE COHESIÓ SOCIAL

nouscamins 27

• Pots emplenar el full de subscripció que trobaràs a l’interior d’aquest butlletí

• Pots fer una transferència als comptes:CAIXABANK: 2100 0079 83 0201280831 - BBVA: 0182 4000 66 0208002172

•Pots enviar el teu donatiu mitjançant un taló bancari a:ASSOCIACIÓ NOUS CAMINS. Departament d’Administració

Jorge Juan, 65 3er. 28009 Madrid

AJUDA’NS A DIFONDRE LA NOSTRA TASCA:• Fent arribar aquest butlletí als vostres amics i coneguts

• Fen-te seguidor de la nostra pàgina al Facebook (Asociación Nuevos Caminos)y compartint-la amb els teus amics

• Sent seguidors del nostre blog: asociacionnuevoscaminos.blogspot.com

Moltes persones necessiten de la nostra soli-daritat per tenir un millor futur. La nostraúltima voluntat pot esdevenir la primeraoportunitat per molts si en el nostre testa-ment incloem un llegat solidari.

Com?

Mitjançant el testament deixem per escritdavant d’un notari com volem que es repartei-xin els nostres béns quan ja no hi siguem. En eltestament podem incloure de manera expressaun llegat: l’assignació d’una quantitat fixa, unpercentatge de l’herència o un bé concret.

Què es pot fer amb el meu llegat?

El teu llegat serà destinat per la consecució deles finalitat de Nous Camins. Si ho desitges,podràs assignar el llegat a un país o projecteespecífic.Alguns exemples del que es pot fer mitjançantun llegat solidari:

• Amb 4.000 Euros podem finançar els estudisuniversitaris d’un jove a la RepúblicaDominicana

• Amb 20.000 Euros podem ajudar a 500famílies bolivianes a millorar els seus siste-mes de producció agropecuària

• Amb 55.000 Euros podem perforar un pou icanalitzar l’aigua a Etiòpia per que 5.000persones tinguin accés a l’aigua potable

Com podeu col·laborar?

Transforma el teu compromís amb lesnoves generacions en un LLEGAT SOLIDARI