barcelona, 11 de juny de 2015 any viii....
TRANSCRIPT
1
Barcelona, 11 de juny de 2015 ANY VIII. núm.
123 reunió d’Abats i Provincials en la residència dels Paüls
Darrera hora La Mare M. del Mar Albajar i Viñas, nova abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat. Succeeix a la Mare Montserrat Viñas i Santos.
2
Avui, dia 11 de juny de 2015, us comuniquem que la Mare Montserrat Viñas i Santos, després de 20 anys de servei abacial, ha arribat al terme de la seva missió.
Sota la presidència de Mons. Agustí Cortés Soriano, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, ha estat elegida per la comunitat com a nova abadessa la Mare M. del Mar Albajar i Viñas.
Us demanem que pregueu per ella i que us uniu a la joia de totes.
Monestir de Sant Benet de Montserrat.
Juny de 2015
La Mare M. del Mar Albajar i Viñas, nova abadessa
3
Residència dels Paüls (Congregació de la Missió) – Provença, 210 – 08036 Barcelona Tel. 934544395 – Correu-e: [email protected]
Dimecres, 3 de juny de 2015
Horari:
10.00, recepció; 10.15, sessió del matí: salutació, pregària i presentació del temari; 13.00, eucaristia, dinar i sobretaula; 14.30, sessió de la tarda; 18.00, comiat.
La Congregació de la Missió, en llatí Congregatio Missionis, és una societat de vida apostòlica masculina fundada a París el 1625 per Vincent de Paül. Els seus membres, anomenats també paüls o llatzeristes, posposen al seu nom les sigles C. M. Història
La congregació va ser fundada a París el 1625 per Vincent de Paul. Sacerdot nascut a pagès, en 1613 fou preceptor dels fills de Philippe Emmanuel de Gondi, marquès de Belle-Île, als que educava a la seva casa de camp. En 1617, quan confessava un camperol moribund a Gannes, s'adonà de la ignorància i misèria moral i material de la població rural, que no tenia cap accés a la instrucció. D'acord amb la marquesa Françoise Marguerite de Silly, va decidir de fer alguna cosa per esmernar-ho o el 25 de gener de 1617 va començar a predicar la seva primera missió popular a l'església de Folleville. El 17 d'abril va instituir una companyia de preveres per fer apostolat rural i evangelitzar la població rural, amb el nom de Preveres de la Missió. En 1625 la companyia s'establí al col·legi dels Bons Enfants (París), on es formaven els preveres abans de marxar a predicar al camp, en missions
que duraven entre vint dies i dos mesos. El 1632 la casa mare de la companyia es traslladà a l'antic priorat de Saint-Lazare, i a partir de llavors, els pares foren coneguts com a llatzeristes. La congregació fou aprovada per l'arquebisbe de París el 24 d'abril de 1626 i per Urbà VIII el 12 de gener de 1633 amb la butlla Salvatoris nostri. La primera regla, redactada pel fundador, es publicà el 17 de maig de 1658. Vicenç de Paül no volia crear un nou orde religiós, sobretot per evitar que el temps de pregària i d'ofici diví destorbés l'apostolat actiu dels seus membres i la seva tasca
123ª Reunió d’Abats i Provincials
4
educadora. Per tant, els seus membres no feien vots solemnes, sinó vots simples i privats de pobresa, obediència i castedat, i un quart vot de dedicar-se a l'apostolat entre els pobres i els camperols: aquest quart vot fou aprovat per Alexandre VII el 22 d'octubre de 1655, i confirmat per Pius XII en 1953. L'espiritualitat de la congregació estava impregnada de l'ideal contemplatiu de Pierre de Bérulle i Francesc de Sales, amics del fundador; els paüls volien ésser "cartoixans a casa, apòstols a fora". La societat va tenir una ràpida difusió a la mort del fundador en 1660, quan ja eren presents a molts llocs de França, Itàlia, Irlanda, Tunísia, Algèria, Madagascar, Escòcia i Polònia.
La congregació a Catalunya A part un intent, frustrat, d'introduir la congregació a Barcelona el 1664, encara en vida del fundador, aquesta no hi fou establerta fins al 1704, que l'ardiaca Francesc Senjust i Pagès cridà quatre paüls d'Itàlia i constituí la primera comunitat a casa seva. Aquesta depengué de la província romana fins que el 1736 passà a formar part de la província de Llombardia. Del 1717 al 1834 els paüls donaren més de mil missions a totes les diòcesis catalanes i exercicis espirituals a seminaristes i a l'exèrcit. Fundaren cases a Palma (1736), Guissona (1751), Reus (1758), el seminari de Barbastre (Aragó, 1759) i Sot de Xera (Serrans, el 1820, d'on passaren a Russafa, Horta, el 1825). El 1774 aquestes cases i les de la resta de l'estat formaren la província d'Espanya, que tingué com a casa central la de Barcelona fins al 1828, i des d'aleshores la de Madrid. El 1833 els paüls de Barcelona abandonaren la primitiva casa al carrer de Tallers (que esdevindria hospital militar i convent de mercedaris) i el 1844 s'instal·laren en casa pròpia al carrer de Provença. El 1902 la província d'Espanya es dividí en les de Barcelona i de Madrid i aquesta, el 1969, en les de Madrid, Salamanca i Saragossa. Activitat i difusió Els paüls tenen per finalitat d'evangelitzar i fer apostolat a zones rurals, fer retirs i exercicis espirituals, i la direcció de seminaris, associacions sacerdotals, missions a regions subdesenvolupades i la direcció espiritual de les Filles de la Caritat, congregació femenina fundada també per Vicenç de Paül.
5
Temari de la reunió
Benvinguda del provincial dels Paüls.
Pregària inicial
Germans difunts; Maur Esteva (+14.11.14), Marc Taxonera (+19.12.14), Carles Solà (+10.01.15), Gregori Estrada (+08.03.15)... Memòria eterna!
Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta de la reunió anterior (esborrany tramès el 18.05.15.
Any de la vida consagrada: evangeli - profecia - esperança. Avaluació d’actes, dels celebrats fins avui i dels previstos.
El IV Congrés Litúrgic de Montserrat, 16-18.04.15, obert a Barcelona (Facultat de Teologia de Catalunya), i presentat a Roma, al X Congrés Internacional de Litúrgia, el dia 08.05.15.
El papa Francesc ha convocat un any sant de la misericòrdia: 08.12.15 – 20.11.16.
Sobre el lema “Ser més Església, servir més el món”, Congrés del Laïcat de Catalunya al monestir de Poblet, els dies 2-4.10.15.
Panorama social i polític després de les eleccions municipals del dia 24 de maig i conseqüents perspectives per a les eleccions autonòmiques del dia 27 de setembre vinent.
Passos per un espai de relacions entre Roma i Catalunya.
Sobre algunes situacions concretes.
Posada al dia sobre la reestructuració territorial dels ordes i congregacions entre nosaltres.
El dia 21.11.14 acabà el període per al qual fou elegit el nostre president.
Torn de paraules.
6
Jaume Vila, expert en Dret Canònic, i les monges Teresa Forcades i Lucía Caram opinen sobre el tema
Carme Munté | Catalunya Cristiana 14 de juny de 2015
El binomi religió i militància política no ha tingut mai una relació plàcida. És més, el Codi de Dret Canònic no preveu en cap cas que un membre del clergat o de la vida consagrada es presenti en una llista electoral o, fins i tot, que formuli obertament les seves preferències partidistes. Anant més enllà, hi ha qui pensa, potser erròniament, que ni tan sols s’ha d’anar a votar per tal de no excloure ningú.
Per això, en alguns sectors eclesiàstics i polítics ha creat un profund malestar l’exposició mediàtica i l’entrada en política de dues monges de vida contemplativa. Estem parlant de Lucía Caram, dominica de Manresa, i de Teresa Forcades, benedictina de Sant Benet de Montserrat.
«El papa Francesc ha sigut molt clar en afirmar que la política s’ha de deixar en mans dels polítics», recorda Jaume Vila, delegat de Vida Consagrada del bisbat d’Urgell i expert en Dret Canònic. «Sempre que l’Església ha fet opció per una ideologia concreta l’ha vessada», afegeix a continuació. El resum que en fa, inspirant-se en l’exemple del beat Òscar Romero, és «política no; doctrina social de l’Església sí». Catalunya solidària i independent Teresa Forcades (Barcelona, 1966), religiosa benedictina, i Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, són els impulsors de Procés Constituent, un moviment assembleari que té com a objectiu assolir una Catalunya solidària i independent.
Religió i militància política?
7
Però ara Teresa Forcades ha fet un pas més i ha anunciat que concorrerà en els propers comicis del 27 de setembre. «És un moment decisiu per a Catalunya, i crec que el moviment que vam impulsar amb Arcadi Oliveres ara fa dos anys, el Procés Constituent, s’ha guanyat
amb la feina de molta gent credibilitat per fer de factor d’unió entre els qui volen que la prioritat sigui la independència i els qui volen que la prioritat sigui la justícia social», explica Teresa Forcades a Catalunya Cristiana. A la pregunta de si una monja ha de poder alinear-se amb una proposta política concreta, Teresa Forcades, que és doctora en Salut pública i en Teologia, respon: «No m’agrada la política com es fa avui dia i penso que els partits tal com estan plantejats no serveixen el bé comú; el
meu desig és contribuir a canviar el marc general en què fem política, si no pensés que això és possible no m’hi posaria.»
Pel que fa a l’opinió de la resta de les germanes de comunitat, Forcades reconeix que «hi ha pluralitat d’opinions dins de la comunitat, però la decisió ha estat que faci una distància temporal amb la comunitat; tècnicament se’n diu una exclaustració». Dilluns 15 es farà efectiva. Exclaustració Clausura, en sentit formal, és la llei que prohibeix els religiosos de sortir i els forasters d’entrar a la casa o a la part de la casa destinada a l’habitació i ús dels religiosos. Hi ha dos tipus de clausura per a les monges de vida contemplativa: la clausura papal i la clausura segons les constitucions. Totes dues estan regulades per la instrucció Verbi sponsa (13/05/1999), però la primera és força més exigent que la segona.
Teresa Forcades «El meu desig és contribuir a canviar el marc general en què fem política»
8
Segons precisa Mn. Jaume Vila, la clausura de la benedictina Teresa Forcades és de tipus constitucional, és a dir, es regeix per les constitucions de la Federació Catalana de Monges Benedictines. La guardiana de la clausura és en aquest cas l’abadessa, que és la qui ha de decidir com es du a terme. Les monges de Sant Benet de Montserrat estan sota vigilància peculiar del bisbe diocesà d’acord amb el cànon 615 del Codi de Dret Canònic. En aquest cas, estem parlant d’Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat. Però qui concedeix l’exclaustració és la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica (cànon 686.2), del Vaticà. «Teresa Forcades és honesta a l’hora de deixar durant dos anys el monestir de Sant Benet», explica l’expert en Dret Canònic. En aquest cas, Mn. Vila precisa que «el vot temporal de pobresa queda en suspens, però no el de castedat». També perd els deures i els drets del capítol de la comunitat: «Quan hi ha reunió de capítol de comunitat no té veu ni vot fins que cessi l’exclaustració i torni a integrar-se a la comunitat.»
Amb tot, segons Mn. Jaume Vila, la monja benedictina estaria cometent un error. «No sé si és prou conscient que l’estan fent servir», apunta Mn. Vila. «Quan surtin dificultats estaran al seu costat o la deixaran a l’estacada?», es pregunta. Pacte nacional contra la pobresa Lucía Caram (Tucumán, Argentina, 1966) és monja dominica contemplativa. Pertany al convent de Santa Clara de Manresa. Col·laboradora de nombrosos mitjans de comunicació, entre els quals Catalunya Cristiana, ha esdevingut una de les veus més valentes en la lluita contra la pobresa i, en especial, la pobresa infantil. L’any 2009 va impulsar al convent la Plataforma Ciutadana de Solidaritat. Gràcies al suport econòmic de
Salvador Tous i Rosa Oriol, la Plataforma va prendre forma jurídica sota el paraigua de la Fundació Rosa Oriol. Helena Rakosnik, la dona del president de la Generalitat de Catalunya, és la vicepresidenta del Patronat.
En la darrera campanya electoral, a sor Lucía Caram se la va veure en un acte juntament amb Artur Mas i Xavier Trias, alcaldable per Barcelona. «Vull que quedi ben clar que el meu compromís no és polític partidista», aclareix sor
Lucía Caram a Catalunya Cristiana, «el meu compromís és amb l’Evangeli i les persones». «El fet d’haver participat en un acte que no era un míting, que és com ho van vendre els mitjans, només tenia un objectiu: explicar el projecte social que intento promoure.» Des de la Fundació Rosa Oriol, sor Lucía
Caram intenta aglutinar sectors de la societat civil (empresaris, polítics, governs) per tal de tirar endavant un Pacte Nacional contra la pobresa, «que va més enllà de qualsevol opció política partidista».
I precisa: «Mai no he pensat deixar la vida religiosa, que per a mi és una font de llibertat, pertinença i comunió, per ocupar-me de la militància en un partit.»
Jaume Vila «Sempre que l’Església ha fet opció per una ideologia concreta l’ha vessada»
9
Sor Lucía Caram sol dir que el seu claustre és el món i fins i tot té un llibre amb aquest títol. Explica que la vida contemplativa aquest any es compatibilitza amb una situació d’emergència a causa de la crisi: «La meva presència als mitjans es deu a la urgència d’aconseguir sinergies, de despertar consciències i de mobilitzar el compromís amb la
humanitat.» «Quan hi ha una emergència tots ens hem de mobilitzar: també les monges!», precisa, «i encara que significa una gran dosi de sacrifici, és una exigència de l’Evangeli». Clausura papal A partir de l’exclaustració de Mendizábal de l’any 1835, les monges de clausura com Lucía Caram depenen directament de la Santa Seu. En el punt 11 de la instrucció Verbi sponsa llegim: «La vida íntegrament contemplativa, per ser considerada com a clausura papal, ha d’estar ordenada únicament i totalment a aconseguir la unió amb Déu en la contemplació. Un institut és considerat de vida íntegrament contemplativa si els seus membres orienten tota l’activitat interior i exterior a la constant i intensa recerca de la unió amb Déu; si exclou compromisos externs i directes d’apostolat, encara que sigui de manera limitada, i la participació física en esdeveniments i ministeris de la comunitat eclesial (…); posa en pràctica la separació del món de manera concreta i eficaç, no simplement simbòlica (…)»
«Em sembla que és molt agosarat dir que el seu claustre és el món», exposa Mn. Jaume Vila.
«No dic que les monges hagin d’estar tancades a pany i forrellat, han de sortir per motius i causes justes, però no pot passar tot el dia, o bona part del dia, pel carrer i sent el centre d’atenció.»
«L’opció de sor Lucía Caram pels pobres, pels necessitats i pels marginats és molt evangèlica, però la vida contemplativa és una altra cosa», afegeix el delegat de Vida Consagrada del bisbat Urgell. És més, creu que la reunió de sor Lucía Caram al Vaticà amb el franciscà José Rodríguez Carballo, secretari de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, va ser educada, això sí, però posant les coses clares sobre la taula: «Sóc del parer que la van tractar amb delicadesa, sense crits, però ja m’agradaria saber els detalls de la conversa. »
«El fet d’optar per la vida religiosa em dóna un gran marge de llibertat que em permet restar alliberada per a les persones», expressa sor Lucía Caram, «la renúncia a una família pròpia és precisament per restar oberta a tothom». I afegeix: «El meu model és Jesús, que es va involucrar i va promoure un nou ordre social i polític, però no va militar en cap partit, i com que va incomodar el sistema se’l van carregar, tant el poder polític com el religiós.»
Lucía Caram «La meva vida contemplativa aquest any es compatibilitza amb una situació d’emergència a causa de la crisi»
10
Mercè Gras, historiadora A casa nostra la participació de l’Església en la res pública, en el bé comú, té unes fondes arrels. En el segle XI l’abat Oliba, bisbe de Vic, va promoure la pau i treva de Déu, que va anar limitant les lluites feudals i l’espoli a què es veien sotmesos els pagesos per part dels nobles i els senyors de la guerra. En l’Antic Règim les arbitrarietats d’una justícia sovint massa expeditiva trobaren el seu fre en el dret d’asil, que garantia la immunitat dels perseguits refugiats en sagrat. Termes que sentim quotidianament avui dia, com risc d’exclusió social, marginació, dependència..., qüestions que el malmès i desmuntat estat del benestar sembla que ara amb
prou feines pot afrontar, han comptat tradicionalment amb la tasca social de l’Església: les pies almoines medievals, els hospitals i cases de Misericòrdia, el plat dels pobres vergonyants, i fins i tot l’olla dels pobres. Mentre els privilegiats preferien mirar a una altra banda, homes i dones d’Església feien mans i mànigues per procurar auxiliar els més necessitats. La implicació de les dones en l’assistència altruista als desfavorits i malalts ha estat una constant en la història de l’Església catalana: beguines i beates laiques que vivien en petites comunitats floriren a les nostres ciutats a l’època medieval i moderna. Des del Concili de Trento les autoritats eclesiàstiques van imposar la clausura i regles religioses a les dones que triaven una vida espiritual. Malgrat aquest tancament claustral, el parlador dels convents en molts moments esdevingué un cenacle de tertúlies, i un lloc on la dona monja, autònoma de la seva família, podia gaudir d’una notable influència social: no foren poques les que foren conselleres de dirigents del moment. Allà on no arribava la seva veu arribaven les seves paraules: es calcula que Teresa de Jesús va arribar a escriure al voltant de 15.000 cartes. A partir del segle XVII, i de forma senyera en el segle XIX, sorgeix i es consolida l’activisme femení dins l’Església en el camp de l’educació, la sanitat i l’assistència als desvalguts. Religioses fundadores, reformadores, que han escrit des de la cel·la, que han tingut alguna cosa a dir, han hagut d’enfrontar-se amb els poderosos per fer-se escoltar. L’apetència del poder per controlar la veu femenina ha estat una constant al llarg del temps: savis, bisbes, inquisidors i nobles han sotmès les monges a interrogatoris capciosos, procurant trobar les seves contradiccions, l’heterodòxia, la feblesa que permetés recloure-les i oblidar-les, relegant-les allà on no fessin nosa i fossin definitivament invisibles.
La veu que clama
11
Procés Constituent decidirà diumenge aTerrassa amb qui s’alia el 27S JAUME V. AROCA | Barcelona | La Vanguardia, 9 de juny de 2015 Dies decisius per a la monja Teresa Forcades. Dilluns dia 14 és la data triada per la religiosa per deixar el convent de Sant Benet de Montserrat, segons l’agència Efe, que afirma que ja té el permís del Vaticà i del bisbat de Sant Feliu. L’exclaustració coincidirà a més amb l’acte d’elecció de la nova abadessa del convent que se celebrarà dijous que ve i en la designació del qual ja no participarà la mateixa Forcades. Tot i això, fonts de Procés Constituent, la plataforma política a la qual pertany l’activista no donaven ahir per definitiva la separació formal de la vida conventual i van assegurar que, hores d’ ara, es tracta d’una “declaració d’intencions”.
Aquestes fonts van precisar que la decisió definitiva de la religiosa està vinculada al resultat de l’assemblea que Procés Constituent celebrarà a Terrassa aquest diumenge en què es decidirà com aquesta organització participarà en el 27S.
Teresa Forcades defensa una proposta de confluència àmplia amb altres grups polítics i sectors socials que ella està disposada a encapçalar. En aquesta nova plataforma electoral –que prova de seguir els passos de la fórmula reeixida de Barcelona en Comú– podrien participar, al costat dels activistes de Procés, militants d’ICV, EUiA i Podem i la CUP. Forcades és fins i tot partidària d’estendre aquesta aliança a Esquerra Republicana.
En paral∙lel, dins de Procés Constituent hi ha un col∙lectiu que diumenge defensarà una aliança en exclusiva amb la CUP, una opció que Forcades ja ha descartat.
Val a dir que l’assemblea de Terrassa haurà de decidir entre aquestes opcions, però encara no designarà el candidat o la candidata. Aquesta decisió s’adoptarà en unes primàries internes que es convocarien durant les properes setmanes.
Forcades decideix deixar el convent per ser candidata
12
Lluís Serra Llansana Lucía Caram i Teresa Forcades no són les úniques monges que es troben sota la llum dels focus, però sí les que més. Totes dues tenen importants elements en comú, però presenten diferències substancials. La immediatesa de les darreres eleccions en va disparar la projecció en un ambient polèmic. La prestigiosa revista Vida Nueva em va demanar opinió sobre aquest tema formulant la pregunta següent: poden els consagrats/des ficar-se en política, i donar suport a opcions ideològiques concretes d’algun partit? La meva resposta publicada va ser la següent: «Què vol dir ficar-se en política? Els programes no són neutres.
Ens hi podem situar amb indiferència? És possible el silenci davant de drets humans conculcats i davant de les víctimes? Tres criteris bàsics: fidelitat a la pròpia consciència, discerniment personal i comunitari segons el carisma i la vocació rebuda, i denúncia profètica i constructiva
davant l’abús de poder sense entrar ni en el seu joc ni en la seva seducció. En síntesi, seguir aquí i ara Jesús a la llum de l’Evangeli i obrar de manera que res ni ningú no s’anteposi a l’amor de Crist.»
Crec que és un encert que no s’hagi aplicat mecànicament el Dret Canònic sinó que s’hagi obert un clima d’escolta i discerniment. L’ètica existencial formal de Karl Rahner em sembla molt més apropiada, ja que se centra a descobrir la voluntat de Déu en cada situació amb ajuda de les normes però més enllà d’elles. D’altra banda, la instrucció Verbi Sponsa, que tracta entre altres punts de la clausura, està en revisió.
Em crida l’atenció que persones i grups, uns pertanyents a l’Església i uns altres d’aliens, en critiquin el comportament apel·lant que són monges, que són contemplatives, que haurien d’observar la clausura, etc. Els preocupa la seva vida de pregària, la seva vida comunitària en fraternitat…? No. Fan servir aquests arguments per fer-les callar, perquè no els agrada el qué són ni el que diuen. Com a dones i com a independents, desperten fílies i fòbies. Les seves denúncies socials són acollides de manera desigual. Per exemple, Lucía Caram, proclamada recentment Catalana de l’Any, impulsa una acció social que, actualment, respon a emergències greus. Com que critica el govern de l’Estat, els partits de dretes la volen fer callar. També grups d’esquerra desitgen silenciar-la perquè pensen que l’acció social és el seu patrimoni particular, quan les comunitats cristianes, sense cercar rèdits polítics, estan a l’avantguarda del compromís. Grupuscles diversos pressionen les autoritats eclesials a través d’informes. El seu objectiu: fer-les desaparèixer de l’escenari. N’hi ha que també desitgen mantenir-les-hi per conveniència. Ni els grups que tenen darrere els donen més raó, ni els que tenen al davant els la prenen. Qualsevol discerniment que sigui seriós no es pot plegar a aquests interessos espuris. Caminar sobre la corda del funàmbul és arriscat, però és la seva opció. Molt diferent en tots dos casos. En Lucía, l’acció social. En Teresa, la militància política.
Dues monges sota la llum dels focus
13
Els Centres Sociosanitaris Catòlics de Catalunya, com sempre, s’hi han fet presents
Aquesta iniciativa, que va néixer l'any 1999 coincidint amb l'Any Internacional de la Gent Gran, s'ha consolidat com la primera fira europea dedicada a les persones grans. El saló, que se celebrà a les Drassanes Reials de Barcelona, destaca pel seu caràcter actiu i participatiu, i ofereix més de 450 activitats gratuïtes dirigides i realitzades per la gent gran. A més, disposa d'una àmplia oferta de productes i serveis destinada a cobrir les necessitats d'aquestes persones i concentrada en diversos espais temàtics. En l'àmbit de la salut, els visitants de FiraGran 2015 han pogut:
Participar en tallers i xerrades sobre aspectes relacionats amb l'envelliment saludable. Realitzar activitats per a la millora de la salut i el benestar, com la pràctica de taitxi, gimnàstica
amb música i coreografies, i danses. Fer-se proves gratuïtes de colesterol, glucosa, tensió, diagnòstics de la columna vertebral, vista
i oïda.
El divendres 5 de juny, el Departament de Salut organitzà una caminada pel Port Vell i el barri de la Barceloneta de Barcelona d'una hora i mitja de durada per a persones més grans de 60 anys. El punt de partida fou el seu estand a FiraGran i a mig recorregut es feu una classe de taitxi. Es recomanà als participants vestir roba còmoda i fresca, portar un calçat adequat per caminar, utilitzar crema solar i gorra, i hidratar-se de forma continuada. El mateix dia 5 la Generalitat de Catalunya també celebrà, en col·laboració amb d'altres institucions, la jornada "Processos d'Envelliment i el Model d'Atenció Centrat en la Persona", adreçada als professionals especialitzats en l'atenció de la gent gran. L'acte, d'inscripció gratuïta, tingué lloc a l'Auditori de la Casa del Mar de la ciutat comtal. Entre l'àmplia oferta d'activitats que ha ofert la FiraGran, destaca una classe magistral de música i moviment, que ha esdevingut una de les novetats d'aquest any i que té com a objectiu aprendre a enfortir la musculatura i estimular els sentits i la creativitat dels participants. El saló també organitzà el tradicional concurs de pintura i el festival de corals, que promou el Departament de Benestar Social i Família i que aplega més d'una vintena de corals del país.
FiraGran 2015. 17a Edició del Saló de la Gent Gran de Catalunya
14
"Som aquí per donar alguna cosa als altres"
M.C. i J.F. | Full dominical del Bisbat de Girona
Aquest 2 de febrer celebrem la Jornada de la Vida Consagrada, que enguany, a més, coincideix amb la fita de l'Any de la Vida Consagrada. Entrevistem l'abat Edmon Maria Garreta i Olivella, que l'any 1967 –fa gairebé 50 anys–, va fundar el monestir de Solius (Santa Cristina d'Aro), juntament amb tres monjos més vinguts de Poblet. El P. Garreta, que va ser abat de Poblet amb només 33 anys (1954), n'acaba de fer 94.
Felicitats! Com porta els seus recents 94 anys? D'aquests, gairebé 50 a Solius. Sí, gairebé mig segle a Solius... Dono gràcies a Déu
per haver arribat on sóc. Em brolla agraïment per la vida viscuda. El Concili Vaticà II ens va sotragar a tots. També la vida monàstica. Va ser un bon moment per revisar i replantejar moltes coses. Nosaltres vam venir a Solius moguts sobretot pel desig d'una vida més senzilla i evangèlica. I per la voluntat de tornar a les fonts de Cister, de viure i redescobrir allò més essencial de la vida cenobítica, tal com l'havien pensada els pares fundadors.
I per què Solius? Coneixia bé el doctor Jubany, en aquell moment bisbe de Girona. Ell ens ho va facilitar moltíssim. Estimava la vida monàstica. Durant els anys que vaig estar estudiant al monestir d'Hautrive, a Suïssa, tot sovint anava i venia de Poblet amb tren. Quan passava per Girona sempre pensava que era un lloc molt bonic. M'atreia la idea d'una presència monàstica aquí, un lloc alhora moderadament proper i llunyà de Poblet.
Després d'aquest gairebé mig segle de vida monàstica a Solius, quin balanç en fa? Hi ha hagut moments de tot, però ha valgut molt la pena. Els que vam començar, els que van venir al principi de tot, els que han anat venint després i els que hi vivim avui hi som per alguna cosa important, sòlida: la concreció de l'estil de vida que ens proposa Jesús de Natzaret. Sobretot, però, també som aquí per donar alguna cosa als altres.
I quin futur veu per a Solius? Déu acompanya la vida de tot cristià. També la de la nostra comunitat! L'important és sempre la vida de l'Església, la vida cristiana, l'Evangeli. I viure'l emmotllant-se a l'evolució de la vida i del món. Hem d'estar amatents, parar l'orella del cor, com diu sant Benet a la seva Regla. Segueixo pensant que podem ser una llavor i un referent de vida fraterna i evangèlica al cor mateix de la diòcesi de Girona.
Com veu la vida monàstica avui? Sempre hi haurà monges i monjos perquè sempre hi haurà persones amb set de vida espiritual profunda. De la mateixa manera que al segle XI uns monjos se'n van anar al paratge de Citeaux per viure més autènticament la vida monàstica, avui hi ha qui vol viure amb més radicalitat una vida de recerca de Déu i de fidelitat a l'estil de vida evangèlic. La Regla de sant Benet pot ser viscuda encara avui com un camí de plenitud. És un camí vàlid si s'adapta bé als temps que ens toca viure. Cal fer l'esforç per adaptar la Regla sense perdre l'essencial. De la mateixa manera que l'Evangeli és un referent de vida cristiana general, la Regla ho és d'una vida concreta, seguint els passos de les primeres comunitats de creients.
Preguntem a ... Edmon M. Garreta (OCist), abat emèrit de Solius
15
En el “Alandar” del mes de abril mi amigo Mariano Fresnillo me dedicó su artículo Dioscapacidad y se lo agradezco: además del cariño con que lo ha escrito, me ha descubierto mi pertenencia al colectivo “discapacitados”, por el que siento admiración y simpatía. De todas maneras, quiero añadir algunas precisiones a lo que él decía. La primera es que la pérdida de la voz no me ha provocado rebeldía contra
Dios (sí fastidio, sí impaciencia muchas veces…) y no se me ha ocurrido nunca “echarle la culpa”, quizá porque estoy absolutamente convencida de que, a través de todo lo que nos va ocurriendo a lo largo de la vida, Él “trabaja” algo con nosotros y eso, sea lo que sea, siempre termina por estar bien. Dios “no tenía la culpa” de que el Mar de las Cañas estuviera ahí, ni de que los israelitas no supieran nadar, ni de que los egipcios se empeñaran en perseguirlos, ni de que tuvieran unos carros alucinantes; pero estaba con ellos y les abrió un camino para cruzar el mar. De ahí mi terca seguridad de que no existe mar, por amenazador que resulte, que no pueda atravesar con tan buen Compañero. Se lo repito muchas veces: aken avi (el hebreo le da un punto…), como un eco de aquel “Sí, Padre” de Jesús y que viene a ser también: OK, vale, de acuerdo, así está bien. Junto a eso, además de huir del dramatismo, hay también un par de cosas que trato de cultivar: el sentido del humor y la decisión de descubrir lo positivo que esconde cada situación. Por ejemplo, nunca me había gustado hablar por teléfono y ahora, como la gente que me conoce sabe que se me entiende fatal, se abstienen de llamarme y me ponen correos o mensajes. Otra ventaja: he conseguido llevar una vida más pausada, que era uno de mis objetivos cuando me jubilé. Ha disminuido notablemente la demanda de charlas, conferencias, ponencias y mesas redondas que antes me agobiaba un poco. Hace un par de meses me llamó un cura para que fuera a dar una charla en su parroquia y, después de explicarle “No voy a poder, ando regular de la voz”, me dijo: “Regular no, ¡fatal!”. Qué alivio no tener que alargar mucho las explicaciones. Es verdad que una consecuencia cansina de esta limitación es su evidencia: si tuviera, por ejemplo, un granuloma en el escafoides (me lo acabo de inventar), se lo contaría solo a quien quisiera pero, en esto de la voz, en cuanto abres la boca, das el cante y todo el mundo pregunta y opina: “¿Cómo estás?”, “Te veo mejor”, “Estás peor”, “Bebe más agua”, “Conozco un foniatra”… Suelo salir del paso con una frase insípida y absolutamente neutra: “Ahí vamos”, que me sirve de pértiga para intentar saltar a otra conversación. En lo que ya me he dado por vencida es en desmentir el bulo que circula, en varias versiones, sobre mi estado comatoso: “Tiene cáncer de laringe”, “Le ha dado un ictus”, “Es
Por alusiones – Dolores Aleixandre
16
parkinson”, “Es alzheimer” o, la más curiosa, “Ha tenido una caída de carácter irreversible” (¿no habré podido levantarme del suelo?). Tiene la ventaja de que, cuando me encuentro con gente que me creía próxima a expirar, me reciben con muestras de cariñosa efusión y eso es siempre muy de agradecer. A otros les noto que no acaban de creerse que, de momento, solo tengo averiada la voz y piensan que no quiero confesar mi estado terminal. En esos casos pongo cara de santa y digo con un tono de virtuosa resignación: “Ya voy mejorcita, muchas gracias” y eso les deja más tranquilos. Hablarlo con dos amigos del alma me ha ayudado mucho. Uno de ellos, muy averiado físicamente, me dijo que a él le daba fuerza esta convicción: “Tal como estoy, soy enviado”. Así quiero saberme también yo: faltaría más que para querer a la gente y prestar servicio en lo que pueda, fuera imprescindible la elocuencia. El otro me dijo: “Trata de vivirlo como algo que te vuelve más pobre”. Es verdad: la voz te concede “presencia” y carecer de ella te sitúa como por debajo, en una situación de no-poder; pero ahí te esperan otras compañías y aprendes a respirar el Evangelio de otra manera. Y en eso estamos todos: disfónicos y afónicos, tenores y sopranos, locutores y cartujos, ruiseñores y peces, Luciano Pavarotti y Harpo, el mudito de los hermanos Marx. Y, por supuesto, los lectores y lectoras de “Alandar”. ¿O no? Nazaria lgnacia March Mesa, nació el 10 de enero de 1889, en Madrid - España. Llegó a Oruro - Bolivia en 1912, a la edad de 23 años como Hermanita de los Ancianos Desamparados. Con el apoyo del Internuncio Mons. Fel ipe Cortesi, Mons. Abel Antezana y Mons. Sieffert, apoyaron este nuevo brote de vida en la Iglesia, siendo así que el 16 de junio de 1925 Nazaria sale de su Instituto para fundar una nueva Congregación con el nombre de Misioneras de la Cruzada Pontificia, hoy Misioneras Cruzadas de la Iglesia. La condición inicial para la fundación consistía en que si la Obra era de Dios, a los seis
meses debería tener nueve compañeras. Así fue; 9 jóvenes bolivianas se unieron. Nazaria junto a ellas guiadas por el Espíritu Santo: Salían a predicar el Evangelio a los mercados, cuarteles, ciudades, campos, minas..., abrió comedores populares "la Olla del Pobre", en el tiempo de la guerra del Chaco se colocan junto a los valerosos soldados, se preocupan por la mujer, funda el primer sindicato femenino, asumen el acoger a los niños huérfanos de la guerra, funda la Revista Adalid de Cristo Rey. Nuestra Iglesia ha reconocido su esfuerzo y su valioso testimonio de amor a Jesús y por eso el Papa Juan Pablo 11 la beatificó el 27 de septiembre de 1992, damos gracias porque su obra social y misionera se halla hoy extendida en 21 países de cuatro continentes. Misioneres Cruzadas de la Iglesia
90 aniversari de les Missioneres Creuades de l’Església
17
(Glòria Barrete –CR 6/6/2015) El 6 de juny l'Institut Marista celebra la festa del seu fundador,Marcel·lí Champagnat. Un home que va dedicar la seva vida a 'estimar els infants' a través de l'educació i un home que encara avui és referent per a milers de religiosos que segueixen els seus passos. CatalunyaReligió.cat ha parlat amb el germà Enrique, religiós marista de 83 anys, "originari de Burgos, però català de cor", perquè ens expliqui com ha estat una vida dedicada a l'educació i com viu ell ser marista. El germà Enrique ens espera assegut al banc de davant de la comunitat marista de Sants, al carrer Olzinelles de Barcelona. De seguida veiem un dels seus trets distintius: el seu somriure. Ens porta a la terrassa de la comunitat, "els seus dominis", on passa hores pregant, observant i cuidant les plantes. Ens ha preparat una taula amb beguda i materials que ha aplegat, "pequeñas florecillas personales por si os ayudan". Té una veu serena i elegant i un somriure contagiós que ens fa sentir com a casa. Comencem la nostra conversa envoltats de plantes, flors i amb música festiva de fons que prové del pati de l'escola dels maristes. "És festa grossa", ens diu el germà Enrique, i comença a recordar. Per què ser marista? Sóc originari de Burgos, d'un poblet del Camí de Sant Jaume, Isar. Sóc el més gran de sis germans, dels quals quatre som religiosos. Una germana meva és Germaneta de l'Assumpció, una altra és religiosa a Olot, una més és numeraria de l'Opus Dei i jo sóc marista. Vaig iniciar els meus estudis a l'escola dels Maristes de Burgos, el primer lloc on vaig focalitzar la meva vocació. El meu avi volia que anés al seminari de clergues de Burgos però jo li vaig dir que com tenia un tiet marista que vivia molt feliç sent mestre, jo volia fer com ell. Va resultar que el meu pare, en el seu moment, li havia dit també al seu pare, al meu avi, que volia ser marista, però en aquella època no ho va poder ser perquè s'havia d'ocupar de les terres. Jo sí que vaig poder. En aquella època al meu pare el traslladen a Sort i tota la família vam anar a Catalunya amb ell. Vaig entrar al seminari d'Avellanes amb 11 anys. Què recorda del seminari? Hi vaig ser molt feliç; vaig trobar allà el que tenia a casa: una estimació, un esperit de família... i això que era de línea austera! el nostre noviciat va ser ascètic i exigent, per moderar caràcters.
Germà Enrique: "Si em treuen allò marista em treuen el meu substancial"
18
Com passa a totes les famílies, tindrà alguna anècdota d'aquells anys... Recordo especialment un dia en què el germà Mestre va tornar del Consell d'Admissió –on es decidia si t'acceptaven o no– molt seriós. Jo ja vaig començar a pensar en com li diria als meus pares que no m'acceptarien al seminari; vaig demanar una entrevista personal amb el Mestre i em va dir: però Enrique, si t'estimem molt! jo em vaig quedar pensant: i per què no m'ho va dir abans? També del pas pel seminari m'emporto 'la pedra que mai es va
llançar', una pedra que vaig recollir d'una excursió a Montserrat; aquesta pedra em recorda des de fa 50 anys que no s'ha de parlar malament de ningú, la tinc des de llavors sobre la meva taula de treball i em va de meravella! Després del seminari quin va ser el següent pas? El 1948 vaig a Vic a estudiar Magisteri. Ens havíem de preparar per suplir les vacants dels 174 màrtirs maristes de la Guerra. Quan acabo els estudis em destinen a Lleida, al col·legi Montserrat on
m'estreno com a mestre donant classes a nens de quatre anys. Quatre anys després em destinen de nou a Avellanes, com a formador dels nous seminaristes. Vaig voler contagiar aquell esperit de família que jo havia viscut prèviament allà. De nou, torno a l'escola de Lleida a donar classes de literatura espanyola, llatí i religió. Em destinen altre cop a Avellanes com a formador on dono classes a tots els cursos. Estic 13 anys en el noviciat com a submestre explicant filosofia, teologia, les constitucions, les regles de l'Institut, la biografia del fundador...ah! i les lectures espirituals, que eren 'xerrades'. També ho feia a l'escola, amb els nois mes grans del COU; fèiem reflexió uns minuts. Deixava dos minuts de silenci total perque poguessin asserenar-se, oferir la jornada, situar-se davant el treball... i si algun dia m'oblidava de fer-ho, m'ho demanaven! (Riu). Tota la vida formant-se i formant Després d'estudiar Magisteri vaig fer Romàniques i el Segle d'Or, que em va encantar! també vaig fer molts cursos de psicologia i he llegit molt, també he fet molts cursos de PRH, Personalitat, Relacions Humanes. També als anys 70 vaig passar per l'escola de la Immaculada, a Barcelona. Després em destinen a Badalona. Allà estic 4 anys de professor, i després d'allà vaig a l'escola de Sants. D'aquella època recordo alguna nit en blanc per poder acabar la revista del Dialnet, amb els ciclostils d'aquella època! (Riu) A Vallespir inclús em vaig atrevir a organitzar un seminari sobre l'amor de parella. Són anys en què començo a tenir experiència a les escoles de pares, i 30 anys hi he estat! Després de Vallespir vinc aquí, a Olzinelles, i em jubilo, en realitat em jubilen! (Riu) I què suposa per a vostè la jubilació? Plenitud. Vaig començar la jubilació col·laborant a Ekumene, una entitat del Raval organitzada per una comunitat de laics, des del seu compromís baptismal, sense vots ni promeses, però consagrats a aquella acció. Hi estat col·laborant 9 anys, fins que m'ha estat difícil desplaçar-me fins allà. Col·laborava en l'acollida d'immigrants i en l'alfabetització.
19
Vam presentar a quatre dones a l'ESO! Ara la meva rutina és una altra: cada dimarts envio per correu electrònic un 'Full de Ruta', un document amb una visió positiva de la vida, des de l'optimisme, des dels valors, sempre donant gràcies a Déu. L'envio a 499 persones; no ho envio a més perquè a partir de 500 arriba a SPAM! Fer aquest document m'ajuda molt perquè m'ajuda a llegir i a estar tota la setmana prenent notes. I a part del 'Full de Ruta', quina és la seva rutina? Jo sóc molt reglamentat; ara ja jubilat no és que sigui esclau de l'horari, però em manquen hores! preparo el 'Full de Ruta', faig el meu passeig, reso el rosari als bancs de l'Espanya Industrial, miro com juguen a 'bochas'.... torno a casa molt renovat i tot això em porta a una pacificació interior. Cuido de les plantes a la terrassa de la comunitat, cada tarda assisteixo a l'Eucaristia, faig vespres, la meva lectura formativa.... gasto bastant en llibres! (Riu) Després de tants anys potser el discurs de per què ser marista avui ha anat evolucionant en el seu cas. Sóc marista perquè m'omple. No ambiciono res més, ho tinc tot! A la meva època de noviciat vaig viure l'esplendor i el creixement de l'Institut; es va passar de quatre províncies a set al 1957.
Ara això sembla impensable Ara és diferent, sí. Els laics tenen un paper fonamental. Recordo l'emoció amb la qual vaig entregar el relleu de les classes de religió i la Pastoral de l'escola als laics. Noto que hi ha celebracions, formació en valors, catequesi... el plantejament és el mateix i el viuen. L'altre dia l'arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, ens va dir als religiosos i religioses que abans construíem 'a lo grande', com més gran millor, i ara caldrà pensar en petit, en els pobres, continuar anant a ells. També les vocacions noves que entren són diferents Els maristes que ara ingressen són més grans, de 40 anys per exemple. Han relativitzat coses que per a nosaltres eren massa importants, com els ritus, les estructures, els horaris, els reglaments. Viuen una sana llibertat. Quan vénen aquí a la comunitat els veig a l'oratori; resen amb molta profunditat i després es fan la seva cigarreta i la seva cervesa, una cosa no treu l'altra!
20
Què suposa per a vostè la pregària? És l'essencial. Per a mi si al dia li manqués la pregària em mancaria tot. Per res del món em perdo l'Eucaristia, fins i tot amb febre hi vaig! I Champagnat? És el meu ídol. L'estimació que ell sentia pels germans ens l'han traslladat les diferents generacions, amb un altre color; potser el pinzell marca un altre color, però les petjades són les mateixes. Jo tinc la certesa, seguretat i goig de sentir-me part d'aquesta família, de sentir-me marista. Si em treuen allò marista jo crec que em treuen allò substancial, tot i que visc la fe cristiana centrada en Jesucrist i en Maria. Com a marista també ha hagut de fer renúncies El Senyor m'ha regalat un bon caràcter: ser optimista davant la vida. Sempre he pensat que val més un somriure que arrufar les celles. Amb els infants i les famílies mai he tingut dificultats. Recordo inclús una ocasió al despatx en què vaig haver d'enviar dues cartes a uns pares perquè volia parlar de la seva filla; els pares estaven separats. No sé perquè però es van presentar a la reunió tots dos junts; vam estar parlant i ajudant-me de la meva experiència en grups de matrimonis, es van avenir i es van abraçar. Van arreglar la seva relació. A mi a més em van estalviar haver d'enviar dos sobres (riu). Potser va ser la carta, la meva actitud d'acollida, o potser considerar que el nens era el primer. Germà Enrique, vostè ha estat feliç a la seva vida? Molt! ¡a Dios gracias! Vegeu: http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/germa-enrique-si-em-treuen-allo-marista-em-treuen
L’exposició comprèn diverses imatges del fotògraf català Joan Guerrero amb textos del mateix bisbe Pere Casaldàliga CMF: selecció del seu epistolari, poemes, cròniques i cartes pastorals. L’exposició permet contemplar per primera vegada els originals de cinc cartes escrites per Pere Casaldàliga en diferents etapes de la seva vida.
L'exposició «De professió, Pere Casaldàliga l'esperança» fins a mitjans d'octubre a Casa Amèrica
21
«Pere Casaldàliga. De professió, l’esperança» també exposa l’àmplia bibliografia del bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia, en l’estat brasiler de Mato Grosso, que el 1990 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 2006 amb el Premi Internacional Catalunya per la seva labor amb els indígenes i camperols sense terra. La mostra es completa amb la interpretació que s’ha fet de l’obra del religiós, poeta i escriptor a través d’altres vessants creatius. És el cas d’Araguaia, obra musical del compositor Carles Cases, o de la sèrie de televisió «Descalç sobre la terra vermella», basada en el llibre homònim de Francesc Escribano. L’exposició es pot visitar a Casa Amèrica de Catalunya fins a mitjans del mes d'octubre. Per a més informació podeu prémer aquest enllaç.
50 ANYS DEL TALLER: 1964/65 - 2014/15 LA COMUNITAT DE ST. BENET DE MONTSERRAT I ELS QUI HAN FET POSSIBLE L’EXPOSICIÓ, US CONVIDEM A LA SEVA INAUGURACIÓ, QUE TINDRÀ LLOC EL DIVENDRES DIA 19 DE JUNY A LES 19,00h. A LA CAPELLA FONDA DE LA PIETAT, C. CARDONA NÚM. 10, DE VIC. L’EXPOSICIÓ ESTARÀ OBERTA DEL 20 DE JUNY AL 5 DE JULIOL. ELS HORARIS SERAN: DIMECRES, DIJOUS, DIVENDRES I DISSABTES, DE
LES 18,00h A LES 20,00h, DIMARTS, DISSABTES I FESTIUS, DE LES 11,30h A LES 13,30h. FESTIUS A LA TARDA I DILLUNS TANCAT. EL DIVENDRES DIA 26 DE JUNY, A LES 7 DE LA TARDA, HI HAURÀ LA CONFERÈNCIA “ART I TRANSCENDÈNCIA” AL TEMPLE ROMÀ, A CÀRREC DE LA G. M. REGINA GOBERNA.
Se adjunta link del documental "El cielo abierto", sobre Mons. Romero y el contexto político de El Salvador de esos años. Trata los temas clásicos (el misterio de Romero, la tensión cambio social/violencia/pacifismo, el preguntarse si todo aquello valió la pena), pero por su mezcla de testimonios e imágenes de archivo considero que es uno de los mejores documentales realizados sobre esos hechos. Es 1 hora y 43 minutos que valen la pena, incluida la canción final.
El Cielo Abierto: https://www.youtube.com/watch?v=ITnNM1eC6k4
Exposició de ceràmica, art i pregària a Vic
“El cielo abierto” sobre Mons. Romero
22
SAF. Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines
23
ÀLBUM DE LA PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL Lo últim citi que va tenir lloc el passat 27 de maig a la sala La Gòtica de Molins de Rei
ÀLBUM DEL TALLER
El cant gregorià als arxius benedictins femenins que va tenir lloc el passat 30 de maig al monestir de Sant Benet de Montserrat
24
Ens plau informar-te que el passat 28 de maig es va presentar el Diccionari de les Religions a la Generalitat de Catalunya. És una obra que s'ha basat en el Vocabulari de les Religions del 2004. Des de l'any d'aquesta edició, l'AUDIR va començar a rebre propostes i suggeriments de millora, la qual cosa ens va moure a obrir arxius d'actualització per anar guardant les peticions i suggeriments que anàvem rebent. Per aquesta raó, el 2014 es vam plantejar una revisió i actualització a fons de l'obra feta per experts en ciències de les religions i experts de les diverses tradicions religioses i conviccions no religioses. El recent Diccionari de les Religions ha vist la llum gràcies al treball sinèrgic de la Direcció General d'Afers Religiosos, la Fundació la Caixa, el Termcat i l'AUDIR. Es tracta d'una edició on line, oberta i dinàmica, de manera que es podrà consultar des de la xarxa i actualitzar amb molta més agilitat
Podeu consultar l'obra al següent enllaç: http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/Fitxes/ Et demanem que ens ajudis a difondre-la. L'Associació necessita la teva ajuda per aconseguir que es conegui el que fem, i poder merèixer així la valoració, el suport i l'ajuda per les nostres iniciatives i activitats.
Diccionari de les Religions
25
Dies: 19 i 20 de juny de 2015 Lloc: Facultat de Teologia C/ Diputació, 231 Monestir de Pedralbes Baixada del Monestir, 9 Barcelona
Entrada lliure
En ocasió de l’Any de la Vida Religiosa, enguany ens proposem reflexionar sobre com la vida franciscana intenta respondre a la situació actual. En aquest sentit, programem una taula rodona on una representació dels Ordes Franciscans exposin quines decisions de futur han pres per seguir essent fidels a la seva vocació. La tensió entre allò antic i allò nou, entre la fidelitat a la tradició i l’assumpció de la novetat present que ens alena l’Esperit, és un tema cabdal que també ens ocuparà. En ocasió de la canonització de Ramon Llull,
analitzarem el procés dels diversos intents de beatificació del nostre “foll de Déu”, al llarg de quatre segles. Amb motiu del recent descobriment d’una nova biografia de Celano sobre sant Francesc, hem convidat Jacques Dalarun perquè ens la presenti. Clourem les Jornades amb un entranyable homenatge a fra Francesc Gamissans que tant ha contribuït a la difusió i a l’aprofundiment del franciscanisme a casa nostra.
Divendres 19 de juny 20 de juny (Facultat de Teologia)
10.00h Pregària. Presentació 10.30h Taula rodona: La renovació de la vida religiosa franciscana JACINT DURAN, GONZALO FERNÁNDEZ, FRANCESC LINARES, M. VICTÒRIA TRIVIÑO
Estils franciscans ara i aquí
26
16.30h Franciscanismo: Lo antiguo y lo nuevo en armonía ABEL CEZÓN 18.00h Els processos de beatificació de Ramon Llull. De 1605 a 2015 GABRIEL RAMIS
Dissabte 20 de juny (Monestir de Pedralbes)
10.00h La vida retrobada de Francesc d’Assís JACQUES DALARUN 12.00h Continuació Presentació del llibre de la 3 Celano (Editorial Arantzazu) 16.30h Homenatge a Francesc Gamissans AGUSTÍ BOADAS 18.00h Berenar
Us convidem a participar a les VI Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes, enguany tractaran el tema “Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia” Dates: 29 i 30 de juny de 2015 Activitats (programa):
· 8 Conferències i debats amb especialistes universitaris. (amb certificat de la UdL per als inscrits – Curs inclòs al programa de la Universitat d’Estiu de la UdL)
· Visita guiada a Àger “La petja ortodòxia i heretge a Àger” – (transport gratuït) · Visita guiada al Monestir de les Avellanes · IV Sopar Medieval (al claustre del monestir) “Cuinar entre el cel i la terra” (14,80 €) · IV Concert nocturn al claustre amb el grup “Krregades de romanços” – entrada gratuïta- Per qualsevol cosa estic a la vostra disposició: 973 43 80 06 – 655 051 902 Ben cordialment, Robert Porta Associació Amics Monestir Avellanes
Tota la informació (programa complet, inscripcions, ofertes d’allotjament... ) la trobareu a la web: http://www.monestirdelesavellanes.com/jornades-historia
Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia
27
Una cinquantena de preveres d'arreu del Bisbat d'Urgell van participar el dilluns 8 de maig a la tercera de les Jornades de Formació Permanent anuals per a tots els preveres. Aquesta darrera trobada del curs 2014-15, va tenir lloc a la seu de la Fundació Fiella de Tremp i que, en l'Any dedicat a la Vida Consagrada, tingué els Consagrats i Consagrades de la nostra Diòcesi com a protagonistes. Fou presidida per l'Arquebisbe d'Urgell Joan-Enric Vives.
A més de les informacions diocesanes de major relleu per part de l'Arquebisbe, la sessió consistí en una introducció sobre la importància de la Vida Consagrada per part del Canonge i Delegat diocesà per a la Vida Consagrada, M.I. Mn. Jaume Vila i per una bonica simfonia de diversos testimoniatges de persones consagrades de la nostra Diòcesi. En concret, hi intervingueren, la Gna. Mª Pilar Adín, religiosa de l'Institut de Germanes de la Sagrada Família d'Urgell; la Gna. Mari Carmen Martínez, Superiora d la comunitat i escola de M. Immaculada, Missioneres Claretianes de Tremp; el P. Xavier Brines, salesià i Director del Col·legi Sant Ermengol del Principat d'Andorra; la Gna. Anahí Biorci, clarissa en procés per esdevenir Verge Consagrada a la Diòcesi i la Gna. Ana Isabel Ayuso, religiosa de les Missioneres Filles de l'Immaculat Cor de Maria de Tremp.
Cadascun d'ells presentà per una banda, el carisma de la seva pròpia orde o congregació, així com el del respectiu fundador. I per altra banda, des del punt de vista personal, el camí de la pròpia vocació que els va portar a consagrar-se a Crist per causa del Regne del cel. Fou un joiós mosaic d'entregues i de serveis dins l'Església i per a l'evangelització del món. Tal com afirma la Constitució Dogmàtica sobre l'Església Lumen Gentium la professió dels consells evangèlics, encara que no pertany a l'estructura jeràrquica de l'Església, pertany, de manera indiscutible, a la seva vida i santedat (LG 44)
La jornada que s'esqueia l'endemà de la festa del Corpus es clogué amb una pregària vocacional davant del Santíssim Sagrament exposat a la Capella de la Fundació Fiella i un posterior dinar de germanor entre els participants.
3ª Jornada de Formació permanent dels preveres d’Urgell sobre la Vida Consagrada
28
EE1 Dates: 20 a 26 de juliol de 2015, dl.-dg.
EXERCICIS ESPIRITUALS A MONTSERRAT Carles-Xavier Noriega, monjo Tema: Pregar avui amb els pares del desert Inici: matí del dia 20 (cal arribar abans de les 12.30 h) Final: dia 26 després de dinar Preu: 310 € (tot inclòs) Places limitades, atorgades por ordre d’inscripció Data límit d’inscripció: 30 de juny de 2015.
EE2 Dates: 10 a 16 d’agost de 2015, dl.-dg.
EXERCICIS ESPIRITUALS A MONTSERRAT P. Joan M. Mayol, monjo Tema: Pregant sota la pluja. (Un estar en el món des de l'alegria de Déu). Inici: matí del dia 10 (cal arribar abans de les 12.30 h) Final: dia 16 després de dinar Preu: 310 € (tot inclòs) Places limitades, atorgades por ordre d’inscripció Data límit d’inscripció: 30 de juny de 2015.
Forma d’inscripció:
1. Sol·licitar plaça a l’URC a. per correu electrònic ([email protected]), b. per telèfon (93 302 43 67) o directament a la seu de la plaça Urquinaona, 11,
2n 2a (08010 Barcelona) en horari d’atenció al públic:dimarts, de 10,00 – 13,00 h., i dijous de 16,30 a 19,30 h.
2. Incloure-hi les dades següents: nom i cognoms, institut/congregació, adreça postal, correu electrònic i telèfon de contacte. Una vegada rebuda la confirmació de la plaça, cal efectuar el pagament. La plaça es considera coberta en el moment d’haver efectuat el pagament, prèvia sol·licitud de plaça.
3. Pagament: ingrés o transferència bancària al número de compte de “la Caixa” ES 37 2100 3040 0622 0034 0826
Indiqueu el nom i el cognom de la persona que s’hi inscriu i al costat les lletres EE1 (Montserrat, 20-26 juliol) o EE2 (MontserrAT, 10 a 16 d’agost).
Organitza: Monestir de Montserrat. Amb el suport de l’URC, que coordina les inscripcions.
Exercicis Espirituals a Montserrat amb el suport de l’URC - Estiu 2015
29
Servei de Documentació Unió de Religiosos de Catalunya ● Centre de Vida Religiosa i Espiritualitat
Plaça d’Urquinaona, 11, 2n 2a (08010 Barcelona) Tel. 93 302 43 67 [email protected] - [email protected]
Autor Mons. Santiago Agrelo. ofm, arquebisbe de Tànger
80 Títol Una Iglesia al encuentro del Islam
Font http://issuu.com/proclade-betica/docs/una_iglesia_al_encuentro_del_islam
Data Conferencia impartida el 5 de mayo de 2012. Congreso- Franziskanische: Impulse zur interreligiösen Begegnung Universidad de Friburgo-Facultad de Teología Suiza
Publicat 11 de juny de 2015
La formació professional d’actualitat
El Parlament de Catalunya va aprovar dijous passat la Llei de formació i qualificació professional de Catalunya. Tal com va destacar durant la presentació la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, la nova norma “ha de permetre donar una resposta integral a totes les necessitats de formació i qualificació professional de les persones i de les empreses”.
Cal destacar l’ampli suport del Parlament a la llei, que s’ha aprovat amb un 89% de suport. A l’interior del butlletí, hi trobareu un nota sobre el contingut d’aquesta norma.
És una llei orientada a la integració dels subsistemes d’FP actualment existents –FP inicial i FP per a l’ocupació- i estructura el sistema i en fixa la governança. No cal esperar, per tant, canvis immediats en la formació professional inicial reglada –els cicles formatius de
Fundació Escola Cristiana de Catalunya informa [557 2|06|2015]
Una Església a l’encontre de l’Islam
Exercicis Espirituals a Montserrat amb el suport de l’URC - Estiu 2015 Darreres setmanes per realitzar la inscripció als EXERCICIS ESPIRITUALS a Montserrat. Data límit d’inscripció: 30 de juny de 2015.
Encara resten disponibles algunes poques places.
30
grau mitjà i de grau superior-, que és el que majoritàriament ocupa les escoles cristianes que treballen en aquest àmbit.
Però la dinàmica de la integració, que té com alguns dels elements centrals la definició i creació de centres d’FP integrada, sí que mereix una especial atenció. Si l’Escola Cristiana vol incrementar la presència en la formació professional, el camí passa per fer una oferta cada cop més integrada de subsectors de formació –inicial, ocupacional, contínua- i de serveis –formació, però també orientació, assessorament, acreditació de competències.
Transitar per aquesta via suposa una dinàmica diferent a aquella que potser ens té acostumats la formació reglada. Cal flexibilitat, adaptabilitat a les circumstàncies i necessitats canviants i molta més relació amb les empreses. No és fàcil, però en el context de crisi demogràfica, si un sector educatiu té encara bones expectatives de creixement, aquest és el de la formació professional.
Guia d’ensenyaments professionals de l’Escola Cristiana 2015-2016
Tornant al terreny més immediat, i per tal de reforçar la difusió de l’oferta de l’Escola Cristiana en aquest àmbit, hem preparat una nova edició de la guia de cicles formatius que feu els centres adherits.
Esperem que ajudi en la tasca d’orientació dels alumnes que els volen cursar o a aquells a qui se’ls en pot recomanar i que, per tant, en feu la màxima difusió. La informació també és accessible al cercador www.TriaEscolaCristiana.cat.
Especialment si el vostre centre no ofereix cicles formatius i teniu alumnes als quals cal recomanar-los aquesta opció, aquesta guia us permet trobar propostes de qualitat dels centres del col·lectiu. Recomanar-les serà una bona orientació!
El pedagog Xavier Melgarejo ha rebut el Premi Educació Blanquerna 2015 per la seva trajectòria personal i professional i les seves aportacions al món de l’escola. Melgarejo, que des del 2011 lluita contra un càncer de pulmó, és mestre del Col·legi Claret de Barcelona i
Signes dels temps a TV3: “Xavier Melgarejo”
31
expert en el sistema educatiu finlandès. “Signes dels temps” entrevista el psicòleg i pedagog, Xavier Melgarejo. Altres temes: - 150 anys de la fundació de les Germanetes de l’Assumpció. Conversa amb les religioses Júlia Sánchez i Montserrat Baró. - Espai “Patrimoni”: Església de Santa Maria de Linyola, Pla d’Urgell.
Data: 14 de juny de 2015 Horari d’emissió: TV3, diumenge, a les 10,00 www.tv3.cat/signesdelstemps www.facebook.com/signesdelstemps
Lluís Serra, marista, secretari general de l’URC i director del CEVRE Correu electrònic: [email protected] | [email protected] Mercedes Aldaz, salesiana Horari d’atenció al públic: dimarts, de 10,00 – 13,00 h., i dijous de 16,30 a 19,30 h. Telèfon: 933 024 367 ● Correu electrònic: [email protected] Inscripcions a la Jornada de Formació Permanent i altres convocatòries Guia (actualització i canvis): guí[email protected] S’ha suprimit la línia de fax
Contacta amb nosaltres
Lluís Serra Secretari general de l’URC i director del CEVRE [email protected] Secretaria Secretaria de l’URC i del CEVRE [email protected] Informatiu Horeb [email protected] Guia de la Vida Religiosa [email protected] Web Unió de Religiosos de Catalunya www.urc.cat Facebook Unió de Religiosos de Catalunya www.facebook.com Twitter URC Unió Religiosos @URC_Catalunya
UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA
Plaça d’Urquinaona, 11, 2n 2a (08010 Barcelona) Tel. 93 302 43 67
Secretari general: [email protected] / Secretaria: [email protected] / Informatiu: [email protected]
http://www.urc.cat
JUNY | 2015 12 dv URC - Junta directiva
15 dl CEVRE - Formació inicial T3
22 dl CEVRE - Formació inicial T3. Fi de curs.
Calendari URC - CEVRE 2014-2015
Secretaria de l’URC