b5. agricultura i silviculturacanvi-climatic.espais.iec.cat/files/2013/07/b5.pdf · 2013-07-22 ·...

B5. Agricultura i silvicultura

Maria Teresa SebastiàPere CasalsGlòria DomínguezLluís MartínJoan Costa

Maria Teresa Sebastià és professora de Botànica a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de laUniversitat de Lleida i responsable de l’Àrea d’Ecologia Vegetal i Botànica Forestal del Centre Tecnolò-gic Forestal de Catalunya. Ha estat professora visitant a la Universitat de Harvard i a l’University Collegea Dublin. Va realitzar la seva tesina i la tesi doctoral en Botànica a la Universitat de Barcelona, amb el Dr.Josep Vigo, sobre l’estructuració de les comunitats vegetals i dels factors ambientals a les fagedes i elsprats subalpins, respectivament. Va realitzar un postdoctoral amb el professor Bazzaz, a la Universitatde Harvard, sobre la resposta d’herbàcies al CO2 elevat, la disponibilitat de nutrients i el canvi climàtic.

La seva recerca inclou estudis sobre la relació sòl-planta en comunitats pastorals, la relació entre biodi-versitat i funcionament dels ecosistemes en els sistemes agrosilvopastorals i l’efecte del tipus de gestiósobre les comunitats vegetals en el context del canvi climàtic, tant en prats com en boscos. Té experièn-cia en prats de muntanya freds-temperats als Pirineus i en les sabanes tropicals de l’Àfrica Occidental.Ha treballat a fagedes i boscos mixtos freds-temperats dels Pirineus, la Terra del Foc i Bòsnia, i en eco-fisiologia d’espècies llenyoses tropicals a Barro Colorado Island (Panamà), en col·laboració amb laSmithsonian Institution. Actualment coordina diversos projectes nacionals i europeus sobre gestió depastures, acumulació de carboni i biodiversitat. És la coordinadora del Grup de Treball 2 de l’acció eu-ropea integrada COST 852 Quality legume-based forage systems for contrasting environments.

Pere Casals Tortras (Balaguer, 1963) és biòleg. Actualment és investigador del Centre Tecnològic Fo-restal de Catalunya, especialitzat en les relacions sòl-planta i en els cicles del carboni i nitrogen. La sevaactivitat de recerca analitza la interacció entre els elements del canvi climàtic i del canvi d’ús del sòl so-bre la dinàmica de la matèria orgànica i l’ús dels nutrients per a la vegetació. Com a investigador visi-tant ha estudiat diverses tècniques de treball amb isòtops estables al Scottish Crop Research Institute(Dundee, Escòcia) i al departament de Botànica de la Western Austrian University (Nedlands, Austrà-lia). Fruit de la seva participació en diversos projectes europeus i estatals sobre canvi climàtic i el cicledel carboni ha publicat diversos articles científics en revistes d’impacte. Actualment, participa en dife-rents grups de discussió i xarxes de treball europees i catalanes (COST 852, COST 627, Xarxa Alinfo).

Glòria Domínguez Torres (Badalona, 1971) és enginyera de forests per la Universitat de Lleida i en-ginyera tècnica agrícola per l’Escola d’Agricultura de Barcelona. És responsable de l’Àrea de Política Fo-restal i Desenvolupament Rural del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Ha treballat en la redac-ció del Pla General de Política Forestal de Catalunya i està fent el doctorat en el Programa de CiènciesAmbientals de la Universitat Autònoma de Barcelona.

339-446 Canvi climatic Cat.qxd 25/04/2005 19:32 PÆgina 367

Agricultura i silvicultura Maria Teresa Sebastià, Pere Casals, Glòria Domínguez, Lluís Martín i Joan Costa

368

El seu àmbit d’interès està a l’entorn de la planificació forestal regional i la relació entre la societat i elsespais forestals, i participa en projectes i xarxes de recerca a escala europea i estatal. Darrerament hadesenvolupat treballs sobre planificació forestal regional, indicadors de gestió forestal sostenible, opi-nions i percepcions sobre els espais forestals com a eina per al desenvolupament rural, i l’anàlisi de l’es-tructura socioeconòmica de la propietat forestal, entre altres.

Lluís Martín Closas (Barcelona, 1964) és enginyer agrònom (1992) i enginyer tècnic en Hortofructi-cultura i Jardineria (1987) per la Universitat Politècnica de Catalunya. És professor d’Horticultura del’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida i coordinador de la Unitatd’Horticultura. Imparteix docència en les assignatures de Producció i Gestió Hortícola, Horticultura iAgricultura Sostenible i Agricultura Ecològica.

El seu àmbit d’interès està a l’entorn del desenvolupament vegetal i la seva aplicació en l’aplicació detecnologies agràries sostenibles, en sistemes agraris intensius (hortícoles). La seva activitat la desenvo-lupa en l’estudi en sistemes experimentals amb aproximació progressiva, des dels més controlats (siste-mes de cultiu in vitro) i mitjanament controlats (sistemes en hivernacle) fins als sistemes experimentalsde camp. Ha realitzat estudis de desenvolupament, sobretot relacionats amb la regulació hormonal enuna gran diversitat d’espècies hortícoles. Actualment està en fase de redacció de la seva tesi doctoral so-bre l’efecte i les aplicacions dels jasmonats en el desenvolupament de la patata.

Ha participat en diferents línies de recerca relacionades amb les tecnologies sostenibles, entre les qualscal destacar l’aplicació dels jasmonats com a promotors del desenvolupament i de l’ajustament a situa-cions d’estrès, la valoració de tecnologies de recirculació de drenats en hivernacles i l’estudi de l’ús delsplàstics biodegradables en horticultura.

Joan Costa Tura (Mollet del Vallès, 1958) és doctor enginyer agrònom per la Universitat Politècnicade Catalunya i Ph.D. en fisiologia vegetal per la Universitat de Londres. Actualment és professor titularde Fructicultura a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida.

La seva línia d’investigació se centra en temes relacionats amb la fisiologia ambiental aplicada als frui-ters, especialment la pomera i l’olivera. Ha treballat en aspectes relacionats amb la intercepció de la ra-diació i la mesura de la fotosíntesi, tant a nivell de fulla com d’arbre sencer, sobretot amb la seva inter-acció amb les tècniques culturals, com per exemple l’aclarida de fruits i en fenòmens meteorològicscom les gelades. Actualment és responsable d’un projecte de divulgació (Equal) de la Unió Europea so-bre producció integrada i ecològica. Participa en la xarxa europea EUFRIN, dins del grup de treball so-bre aclarida de fruits. Ha participat en la publicació de tres llibres i en cinc articles científics.

Com a professor del Departament d’Hortofructicultura, Botànica i Jardineria imparteix docència rela-cionada amb la producció fructícola en primer i segon cicle. A tercer cicle la docència està més relacio-nada amb la fisiologia ambiental; hi coordina dues assignatures de postgrau i participa en un curs d’es-pecialització.


Síntesi 371

B5.1. Introducció 375

B5.2. Amenaces del canvi climàtic per a l’agricultura i la silvicultura catalanes 376

B5.2.1. Les activitats agràries i el clima 376

B5.2.2. Escalfament i canvis en el cicle de l’aigua 378

B5.2.3. Gasos amb efecte d’hivernacle: CO2, CH4, N2O 379

B5.2.4. Contaminació i canvis químics atmosfèrics: O3, NH3 381

B5.2.5. El context socioeconòmic 382

B5.3. Impactes del canvi climàtic sobre l’agricultura i la silvicultura 383

B5.3.1. Productivitat dels sistemes agrícoles i silvícoles 383

B5.3.2. Erosió i cicle hidrològic 383

B5.3.3. Els cicles del carboni, del nitrogen i d’altres nutrients 383

B5.3.4. Embornals de carboni 384

B5.3.5. Capacitat d’invasió, malalties i plagues 386

B5.4. Vulnerabilitat i adaptació dels principals sistemes agrícoles i silvícoles a Catalunya 388

B5.4.1. Cereals 388

B5.4.2. Conreus hortícoles i en hivernacle 388

B5.4.3. Cultius llenyosos 392

B5.4.4. Farratgeres 393

B5.4.5. Prats de muntanya 395



370

B5.4.6. Altres sistemes pastorals 397

B5.4.7. Ramaderia 399

B5.4.8. Pesqueries 399

B5.4.9. Silvicultura 400

B5.5. Observacions finals: reptes i oportunitats per a l’agricultura i la silvicultura catalanes en el context del canvi climàtic 406

B5.6. Agraïments 407

Referències bibliogràfiques 408


Síntesi

El clima és un factor determinant de la produccióagrària i, per tant, calen uns coneixements sòlidssobre l’efecte que els factors climàtics tenen sobrela productivitat de boscos i conreus per tal d’opti-mitzar-ne el maneig, en qualsevol escenari climà-tic que es produeixi. En el cas d’ecosistemes comels boscos i les pastures, a més de la productivitat,cal també considerar la seva persistència i capaci-tat de generar béns i serveis ecològics sota unescondicions climàtiques canviants.

Els tipus de resposta davant del canvi climàticvarien segons les espècies agrícoles i forestals iles varietats d’un mateix conreu. Això s’ha ob-servat en casos d’estrès causat per les temperatu-res elevades i la sequera, en el grau de respostasostinguda i d’aclimatació a l’augment del CO2 al’atmosfera i en la vulnerabilitat a l’increment enla concentració d’O3.

L’augment de la temperatura pot conduir a l’in-crement de la mineralització de la matèria orgà-nica dels sòls forestals i agrícoles a curt termini i,a la llarga, a una disminució de la disponibilitatde nutrients al sòl, fet que es pot aguditzar si esprodueix un augment de la relació C/N de lamatèria que retorna al sòl, a causa d’un augmentdel CO2 atmosfèric. L’efecte de l’escalfament so-bre la mineralització està afectat també de mane-ra important per la disponibilitat d’aigua.

L’amenaça més gran per a l’agricultura i la silvi-cultura catalanes és la disminució de la disponi-bilitat d’aigua, amb l’augment de l’evapotranspi-ració com a conseqüència de l’increment de lestemperatures i la possible reducció de les pluges.Si es garanteix el subministrament de reg, algunscultius poden, fins i tot, augmentar la seva pro-ductivitat. Aquest és un tema, però, complex i, amés, el subministrament d’aigua per a usos agrí-coles competeix amb altres usos (domèstics, in-dustrials, turístics, cabals ecològics, etc.).

La disminució d’hores de fred pot conduir a unadavallada de la producció de cultius llenyososcom la pomera, la perera, el cirerer i el pressegueren zones tradicionalment fruiteres com la Planade Lleida. Un canvi varietal en espècies com elpresseguer pot solucionar el problema, però per apomes i peres el risc és més gran. Si la pujada detemperatures produeix un avançament de la flo-ració i el risc de gelades es manté, la incertesa enla producció augmentarà. Si el risc de gelades dis-minueix, es poden introduir varietats més prime-renques de presseguers o albercoquers, de quali-tat i producció més baixes però de preu de vendamés alt. També es pot introduir el cultiu del nes-prer i ampliar el cultiu de cítrics, amb la possibleintroducció, si l’augment de temperatures i dava-llada del risc de gelades és prou important, de lamandarina i el llimoner.

La reducció del risc de gelades hivernals tambéafavoriria altres conreus llenyosos de secà, coml’olivera, amb la reducció del risc de pèrdua decollita i una necessitat més baixa de reposició.Ara bé, la reducció de la disponibilitat hídricaserà crítica en les zones de secà, i faria disminuirla productivitat de cultius com l’olivera, l’amet-ller o la vinya. L’efecte del canvi climàtic sobre lavinya probablement depèn d’efectes microcli-màtics particulars, ja que l’augment de les tem-peratures en podria millorar la qualitat. Tambés’espera un desplaçament cap al nord de les zo-nes de cultiu d’aquesta planta.

L’augment de l’estrès hídric també serà molt im-portant per a altres cultius de secà, com els ce-reals, en zones ara ja relativament àrides. Encanvi, el seu cultiu podria estendre’s en àrees desecà actualment més humides, com el Berguedà.

Actualment, les comarques septentrionals cata-lanes tenen, en la bona disponibilitat d’aigua, unfactor de riquesa productiva. No obstant això,

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura i silvicultura

371


amb les previsions de canvi climàtic poden pro-duir-se canvis importants ja que, d’una banda,una pujada de les temperatures pot incrementarla productivitat, però de l’altra una reducció dela disponibilitat hídrica pot incrementar la ne-cessitat de reg o aconsellar un canvi cap a cultiusamb menys requeriments hídrics. Aquestestransformacions poden ser difícils en les zonesd’orografia complexa però, precisament, aquestfactor orogràfic pot fer que les pressions de can-vi variïn molt a escala local.

Els cultius hortícoles, tant per la seva gran diver-sitat en espècies i varietats com pel fet que es pro-dueixen sota molts sistemes diferents de produc-ció, poden tenir una capacitat de resposta alscanvis climàtics més elevada. Els cicles produc-tius s’escurçaran, amb la conseqüent disminucióde la producció, però sobretot es pot produir unefecte de detriment de la qualitat d’algunes hor-talisses d’estació freda i un possible guany enhortalisses d’estació càlida. L’increment en la ca-pacitat d’avançar les seves produccions i poderparticipar en un mercat més favorable és un fetde gran importància econòmica per als produc-tors. Els problemes tèrmics principals es podenproduir sobretot a l’estiu en les zones més conti-nentals, així com a la zona litoral, sobretot encultius en hivernacle, on els problemes de refri-geració augmentaran. L’increment del CO2 at-mosfèric augmentarà la productivitat de la majo-ria de cultius, com ja s’ha demostrat amb moltesespècies hortícoles. Tots els avantatges que potcomportar el canvi climàtic per als sistemes hor-tícoles poden no tenir cap impacte si no s’assegu-ra la disponibilitat hídrica. La no disponibilitatd’aigua podria ser el principal factor negatiu.

Les solucions als factors negatius del nou marcproductiu plantejat pel canvi climàtic passaranper un replantejament varietal i específic (nouscultius), així com canvis en les èpoques de plan-tació o sembra i canvis d’ubicació de les zonesde producció. Les innovacions tecnològiqueshauran d’aportar noves solucions, especialmentpel que fa referència al control d’altes tempera-

tures i a la millora de l’eficiència hídrica de lestècniques aplicades als cultius. També la PolíticaAgrària Europea ha de considerar les conse-qüències del canvi del clima i pot ser un instru-ment estimulador de les mesures d’adaptació. Elrisc és la limitació de les opcions de resposta da-vant d’aquests canvis.

L’augment de la cabana ramadera catalana en lesdues darreres dècades ha estat força elevat (ambuna taxa del 45% pel que fa als remugants, perexemple). Això representa un problema a l’horade tractar i gestionar els residus, però pot consti-tuir una oportunitat per a la producció de bio-gàs. L’addició de residus fàcilment metabolitza-bles al sòl, com els purins, pot augmentar lesemissions de gasos nitrogenats, però si els pu-rins s’injecten a l’interior del sòl, les emissions espoden reduir, tot i que llavors existeix un risc decontaminació de les aigües freàtiques.

Amb el canvi climàtic s’estima un augment de lainvasió dels conreus i el bestiar per les plagues iles malalties, moltes de les quals actualment te-nen una distribució limitada per les baixes tem-peratures i el risc de gelades. L’impacte sobre lesmales herbes dependrà de les espècies concretes idel cultiu, així com de les característiques ecofi-siològiques i competitives d’aquests. L’incrementdel CO2 a l’atmosfera podria fer augmentar la re-sistència del vegetals a plagues i malalties per l’in-crement de la producció de productes secunda-ris, però l’augment de la relació C/N del materialvegetal resultant podria estimular-ne el consum iempitjorar la qualitat de la matèria orgànica al sòli amenaçar la disponibilitat de nutrients.

Els efectes del canvi climàtic sobre l’agriculturasón incerts, variats i complexos, i presenten inter-accions entre ells i amb factors culturals, polítics i socioeconòmics, entre els quals destaquen l’a-bandonament de les activitats agràries i els canvisen l’ús del sòl, els quals poden tenir unes reper-cussions tan o més grans que el canvi climàtic. La reducció de terres de cultiu i boscos per urba-nització és molt forta en certes zones, sobretot a


372


prop de les àrees metropolitanes més grans. L’a-bandonament de terres, en altres zones, condueixa la pèrdua de la biodiversitat, la reducció de laqualitat del paisatge i l’augment del risc d’incen-dis. En canvi, el pas de conreu a bosc podria in-crementar l’embornal de carboni. La competèn-cia dels productes agrícoles catalans amb païsosque fins ara n’eren un mercat natural, a causa dela millora de les condicions productives d’a-quests, és un altre risc.

A Catalunya, els prats i els boscos constitueixenun reservori de biodiversitat i proporcionen unafont de diversos productes, així com d’externali-tats. El maneig extensiu tradicional de les pastu-res ha modelat el seu valor ecològic, paisatgístici cultural. Els prats d’alta muntanya, com elsboscos de muntanya, són ecosistemes molt ame-naçats pel canvi climàtic i l’abandonament. L’es-calfament pot tenir un efecte positiu sobre laseva productivitat a curt termini, però l’amenaçad’extinció d’espècies i de pèrdua de la qualitatde la biodiversitat és ben real. Els boscos i lespastures presenten un valor afegit en la mitiga-ció del canvi climàtic gràcies a llur funció com aembornals de carboni al sòl. Cal saber més,però, sobre la relació entre el maneig d’aquestsecosistemes i la seva capacitat d’acumular C.

El principal valor dels boscos catalans rau en elsproductes que no tenen un valor directe de mer-cat i en les externalitats, com ara la biodiversitat,la protecció enfront dels riscos naturals i la regu-lació hídrica. A més, abasteixen el mercat degran varietat de productes. Actualment, els pro-ductes fusters no són gaire competitius en elsmercats internacionals, i les perspectives apun-ten a un empitjorament amb el canvi climàtic.Els productes no fusters proporcionen un vo-lum econòmic no menyspreable, però el seuaprofitament és heterogeni i està poc regulat.Amb el canvi climàtic pot produir-se una dismi-nució de la producció de bolets, però una millo-ra en la qualitat de plantes medicinals i aromàti-ques i en producció de mel i d’altres productesapícoles.

L’ampla escala temporal amb què es gestionenels boscos, amb torns de 80-120 anys segons l’es-pècie i la zona, implica que el canvi climàtic tin-drà lloc, en general, en les masses arbòries que hiha en aquests moments. A més llarg termini,però, podria produir-se un canvi en la distribu-ció de la vegetació dels boscos. Aquests canvisseran més ràpids per a les espècies de cicle devida més curt. Les zones baixes i meridionalss’enriquirien en plantes de matollars, i el boscmediterrani pujaria per les zones de muntanya.Els boscos de muntanya tendirien a enrarir-se.

Les comunitats silvícoles tenen més resistènciaals canvis que altres comunitats vegetals més efí-meres, però aquesta capacitat de tamponar elscanvis pot desaparèixer si el bosc és destruït perpertorbacions a gran escala, com els grans in-cendis ocorreguts els darrers anys. En aquestcas, les diferències en la capacitat de regeneracióde les diferents espècies i la seva vulnerabilitatrelativa enfront a l’estrès hídric i d’altres pot de-terminar canvis importants en la composició ifuncionalisme dels boscos catalans.

A Catalunya, el principal risc per als boscos és elfoc, pertorbació sovint causada per la pressióantròpica. El canvi climàtic comportarà un aug-ment del risc d’incendi a les zones mediterràniesi una ampliació de les zones d’alt risc cap a llocson ara el risc és més baix. La sequera, l’abando-nament de les zones rurals, que podria augmen-tar al secà si disminueix la productivitat i lacompetitivitat dels productes agrícoles, la previ-sió de boscos joves i densos i la reducció en elgrau de gestió forestal per davallada de la rendi-bilitat dels aprofitaments fusters n’incrementa-rien la vulnerabilitat.

En resum, per a l’agricultura l’adaptació al canviclimàtic passa per la planificació d’una política del’aigua coherent amb les noves condicions, la po-tenciació de sistemes d’irrigació més eficients, elcanvi en la gestió dels cultius, el canvi de dates deplantació i de pràctiques de cultiu, així com la se-lecció de cultius adaptats a les noves pràctiques.


373


B5.1. IntroduccióLa informació disponible dels possibles efectesdel canvi climàtic sobre l’agricultura i la silvicul-tura catalanes és dispersa i escassa i, a més, estàdistribuïda de manera heterogènia entre els dife-rents camps de coneixement. Mentre en algunesàrees els coneixements són escassos, en d’altreses comença a tenir una base de dades consistentsobre el comportament dels boscos i d’altresecosistemes d’interès agrari. Aquest capítol fapaleses aquestes diferències i, mentre en algunesàrees la discussió es basa en dades generades di-rectament a partir d’estudis desenvolupats a Ca-talunya, en d’altres la informació oferta és moltfragmentària i basada en patrons observats end’altres zones del món.

El canvi climàtic es produeix paral·lelament ad’altres canvis d’abast global que afecten profun-dament els ecosistemes agrícoles, pastorals i fo-restals, com els canvis en els usos del sòl i elscanvis atmosfèrics. Tots ells interfereixen els unsamb els altres de manera complexa, fet que s’hatingut en compte a l’hora de desenvolupar elpresent capítol sobre el canvi climàtic i l’agricul-tura i la silvicultura catalanes.

A Catalunya, l’any 2000 les activitats agràries va-ren proporcionar una producció final total de3.639,70 milions d’euros. Aquestes activitats in-clouen la producció agrícola, ramadera i fores-tal, fonamentalment. La Superfície Agrícola Uti-litzada (SAU) representa gairebé la meitat de la

superfície agrària total, seguida per la superfícieforestal arbrada (figura B5.1). Tanmateix, lesproduccions agrícoles i ramaderes són les quemés volum econòmic mouen, amb diferènciarespecte de les forestals (figura B5.2).

A Europa, un 47% del territori està ocupat per les terres agrícoles (cultius i pastures). Un 29%d’aquestes darreres corresponen a terrenys culti-vats, un 12% dels quals està sota irrigació (Reilly,1997). A Catalunya la proporció de la superfícieagrària destinada a terres de cultiu és molt méselevada (figura B5.1), malgrat la davallada expe-rimentada els darrers anys a favor de les zones depastures permanents (taula B5.1; figura B5.3).


375

Figura B5.1. Proporció de la superfície agrària destinada a SuperfícieAgrària Utilitzada (SAU), superfície forestal arbrada i d’altres usos (anys1982, 1989 i 1999). Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Cens agrari.


De les terres agrícoles, els cultius de secà ocupen,amb diferència, una superfície més gran quequalsevol altre tipus d’ús agrícola (figura B5.3).La superfície dedicada a regadiu ocupa al voltantd’un terç de la superfície de l’anterior, però l’acti-vitat econòmica derivada dels conreus de regadiu

(com sovint es troben la fruita dolça, les hortalis-ses i les farratgeres) és molt elevada amb relació aaltres sistemes de producció (figura B5.4).

El canvi climàtic representa reptes i oportuni-tats per a les activitats agrícoles, ramaderes, pes-queres i silvícoles a Catalunya. En els apartatssegüents es presenten les amenaces que els canvis en els diferents factors ambientals i so-cioeconòmics presenten a les activitats esmenta-des, els impactes que aquests mateixos factorspoden tenir sobre els ecosistemes agrícoles i fo-restals des del punt de vista del seu aprofita-ment i conservació i, finalment, la vulnerabilitati capacitat d’adaptació que els sistemes agrariscatalans presenten enfront d’aquests factors decanvi.

B5.2. Amenaces del canvi climàtic per a l’agri-cultura i la silvicultura catalanes

B5.2.1. Les activitats agràries i el climaEl clima és un dels factors determinants de laproducció agrària i, per tant, des de sempre s’haconsiderat essencial l’adquisició d’uns coneixe-ments sòlids que permetin entendre l’efecte delsprocessos climàtics en la productivitat dels cul-tius i dels boscos. D’aquesta manera es pot in-tentar optimitzar el maneig de les activitats agrà-ries no tant sols en el moment actual, sinó tambéen el futur, sota qualsevol escenari climàtic (Ga-tes, 1993). El clima és la principal causa de lavariabilitat interanual en la producció agrària iqualsevol canvi climàtic augmentarà la incertesasobre la producció d’aliment (Reddy i Hodges,2000).

En conjunt, els efectes del canvi climàtic sobrel’agricultura són incerts, variats i complexos ipresenten moltes interaccions entre ells i ambd’altres factors culturals, polítics, socioeconò-mics, etc. Recíprocament, les activitats agràriespoden tenir repercussions directes sobre algunselements del canvi climàtic. Per exemple, a ni-vell mundial s’estima que l’agricultura i la rama-deria representen la font del 30% de les emis-


376

Figura B5.2. Milions d’euros generats a partir de la producció finalagrària en els sectors ramader, agrícola, forestal i altres produccions(any 2000). Font: Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramade-ria i Pesca. Direcció de Serveis.

Figura B5.3. Evolució temporal de la superfície (en hectàrees) ocupadaen Catalunya per conreus de secà, regadiu, pastures i erms (anys1982,1989 i 1999). Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Cens agrari.


sions de CO2, el 40% de les emissions de CH4 iel 25% de les emissions de N2O, tres importantsgasos amb efecte d’hivernacle (Sombroek iGommes, 1997). Les principals fonts d’aquestsgasos en l’agricultura provenen de l’ús dels com-bustibles fòssils en les activitats agrícoles, la mi-neralització de la matèria orgànica dels sòls asso-ciada al llaurat, la crema de residus agrícoles iforestals, la cria de bestiar i el maneig de les fem-tes, l’ús de fertilitzants nitrogenats, entre d’altres(Reddy i Hodges, 2000). A Catalunya s’estima

que les emissions corresponents a les activitatsagrícoles constitueixen un 12% del total (Balda-sano et al.; vegeu el capítol A5). No obstant això,l’agricultura també pot ser una part de la solucióo, si més no, de la mitigació d’un possible canviclimàtic (Deudon, 2001). L’adopció de pràcti-ques de conreu que afavoreixin l’acumulació dematèria orgànica al sòl i la restauració de sòls de-gradats pot reduir l’alliberament de CO2 a l’at-mosfera i ajudar a la seva captació en embornalspoc dinàmics (Lal et al., 1998).

Hectàrees

Any 1982 % Any 1989 % Any 1999 %

CCoonnrreeuuss lllleennyyoossooss 336600..005566 3388,,44 332244..445566 3388,,88 330011..220044 3366,,99

fruiters 140.828 15,0 164.296 19,6 122.253 15,0

fruita dolça 57.456 6,1 58.521 7,0 48.470 5,9

fruita seca 82.902 8,9 105.637 12,6 73.626 9,0

tropical/altres 470 0,1 138 - 157 -

cítrics 3.332 0,4 5.543 0,7 8.231 1,0

olivera 77.932 8,3 88.023 10,5 102.781 12,6

vinya 70.198 7,5 60.279 7,2 59.734 7,3

planters 369 - 488 0,1 1.145 0,1

altres 67.397 7,2 5.827 0,7 7.060 0,9

CCoonnrreeuuss hheerrbbaacciiss 557766..667722 6611,,66 551122..554444 6611,,22 551155..882277 6633,,11

conreus 549.818 58,7 492.290 58,8 486.802 59,6

cereals 400.989 42,8 361.018 43,1 351.094 43,0

farratges 110.631 11,8 101.408 12,1 99.751 12,2

hortalisses 20.987 2,2 16.089 1,9 10.224 1,3

lleguminoses 2.429 0,3 1.932 0,2 2.207 0,3

tubercles 4.255 0,5 3.036 0,4 1.432 0,2

industrials 6.999 0,7 7.146 0,9 20.372 2,5

flors i plantes 1.014 0,1 1.090 0,1 1.163 0,1

altres 2.514 0,3 571 0,1 559 0,1

guarets 26.854 2,9 19.909 2,4 28.722 3,5

hortes familiars - - 346 - 303 -

TToottaall 993366..772288 110000 883377..000000 110000 881177..003311 110000


377

Taula B5.1. Evolució de la superfície de terres llaurades a Catalunya, per tipus de conreu (anys 1982, 1989 i 1999)Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Cens agrari.


Algunes de les amenaces del canvi climàtic ques’han citat per a l’agricultura i que poden tenirrellevància per a les activitats agrícoles catalanessón (Sombroek i Gommes, 1997, Miglietta et al.,2000):

• Modificacions de les condicions generals delsfactors de producció, com la temperatura, ladisponibilitat d’aigua, la disponibilitat de nu-trients, etc., la qual cosa pot portar a un empit-jorament de les condicions de creixement.

• Canvis en el potencial productiu dels cultiuscom a conseqüència de l’augment de l’estrèsproduït per altes temperatures o per l’allarga-ment del període lliure de gelades.

• Reducció de la productivitat per augment del’aridesa en les regions seques.

• Reducció del creixement a causa de la dismi-nució de la disponibilitat hídrica o les defi-ciències de nutrients.

• Augment de la variabilitat i de la incertesa delclima, que incrementaria els riscos de pèrduesde producció.

• Disminució de la predictabilitat general delclima, que faria més difícil la planificació acurt i mitjà termini de les activitats agrícoles.

• Augment de pèrdues de producció com a con-

seqüència de les pedregades, malalties i pla-gues.

• Desplaçaments de les zones agroecològiquesde desenes a centenes de quilòmetres horit-zontalment i centenes de metres verticalmentamb el risc que determinades plantes, sobretotllenyoses de cicle de vida llarg, i alguns ani-mals no segueixin i els sistemes agraris no s’a-justin a temps.

Un possible canvi climàtic pot agreujar les con-seqüències de l’abandonament de les activitatsagrícoles i forestals i dels canvis en l’ús del sòl,processos que representen un factor de canviafegit, tant o més important que el canvi climàtica Catalunya.

B5.2.2. Escalfament i canvis en el cicle de l’ai-guaLa temperatura té un efecte estimulador de totsels processos biològics, dins dels límits de fun-cionament. Més concretament, les plantes sotacondicions d’escalfament veuen afavorit el seufuncionament i la productivitat vegetal s’incre-mentaa directament per l’estimulació de l’activi-tat metabòlica i, indirectament, per la mineralit-zació de la matèria orgànica del sòl i consegüentfertilització per augment d’alguns nutrients. Tan-mateix, aquest efecte estimulador de la produc-tivitat vegetal per la temperatura pot veure’s amenaçat seriosament si no es disposa d’altresfactors de producció no es troben disponibles.Per exemple, la fertilització per mineralització dela matèria orgànica pot ser un fenomen transitorique pot dur a una pèrdua del reservori de nu-trients en el sistema a llarg termini. D’altra banda,part de l’augment global de temperatura s’ha rela-cionat amb l’augment de les temperatures noc-turnes (Kukla i Karl, 1993). Aquest fet podriaportar a l’increment de la respiració nocturna i,per tant, a la disminució de la productivitat neta.

Temperatures molt altes poden causar estrès enles plantes per se, tot i que diferents cultius i di-ferents varietats del mateix cultiu poden presen-tar un diferent rang de resposta a les temperatu-


378

Figura B5.4. Percentatge de territori ocupat pels principals tipus deconreus de Catalunya, en funció de la superfície cultivada (ha), la pro-ducció final en milions d’euros generats (M€) i la producció agrària (entones). L’olivera inclou tant les olives com l’oli; la vinya inclou tant elraïm com el vi i d’altres derivats. Font: Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramade-ria i Pesca. Direcció de Serveis.


res. Independentment d’aquest efecte directe dela temperatura sobre els vegetals, en general lestemperatures altes afavoreixen les pèrdues d’ai-gua de les plantes, amb un augment, per tant, del’evapotranspiració. Aquest efecte s’agreujaria sies produís una disminució de la precipitació aCatalunya amb el canvi climàtic, la qual cosasembla probable, al menys en certes zones (Mar-tín-Vide, capítol A3 d’aquest llibre). Si l’incre-ment de les temperatures implica un augmentde l’evapotranspiració, la disminució de la preci-pitació pot aguditzar aquest efecte.

La reducció de la disponibilitat hídrica amb l’aug-ment de la temperatura i l’augment en la variabili-tat de la precipitació (Almarza, 2000) afectarantant els cultius de regadiu com els de secà i la restade la superfície agrària. D’altra banda, les necessi-tats d’aigua són multisectorials, amb competènciaentre la producció d’aigua potable, industrial i hi-droelèctrica, els usos ambientals i recreatius(Evans, 1997). L’agricultura no pot fer front alscostos d’abastament d’aigua si aquests s’encarei-xen per allunyament de les fonts o necessitatsd’infraestructures costoses. Les repercussionsambientals i socioeconòmiques dels transvassa-ments d’aigua són molt elevades i sovint difícil-ment justificables. Com a conclusió, l’amenaçamés important per a l’agricultura i la silviculturacatalanes, com per a tantes altres activitats desen-volupades a Catalunya, és la disminució de la dis-ponibilitat d’aigua, i caldrà garantir-ne un ús ra-cional que en permeti el màxim aprofitament.

B5.2.3. Gasos amb efecte d’hivernacle: CO2,CH4, N2OAl Protocol de Kyoto, els Estats membres de laUnió Europea es van comprometre a reduir sisgasos amb efecte d’hivernacle: diòxid de carboni(CO2), òxid nitrós (N2O), metà (CH4), perfluo-rocarburs (PFC), hidrofluorocarburs (HFC) ihexafluorur de sofre (SF6). Els tres darrers tenenun potencial d’escalfament global (PEG) moltelevat i un període de permanència a l’atmosferallarg, però en ser considerats d’origen industrialno es tractaran en aquest capítol.

L’agricultura genera, aproximadament, el 8% deles emissions totals dels tres gasos amb efected’hivernacle (CO2, CH4 i N2O) de la Unió Euro-pea, però representa menys del 2% de les emis-sions relacionades amb l’ús de l’energia (Comi-sión de las Comunidades Europeas, 1998). Elsector agrícola, especialment la ramaderia, és laprincipal font d’emissions de metà i d’òxid ni-trós (el 45% i el 40,3%, respectivament, de lesemissions comunitàries). Però, al mateix temps,l’agricultura i la silvicultura tenen un efecte po-sitiu en substituir els combustibles fòssils perbiomassa i en reduir la concentració atmosfèricad’aquests gasos, especialment el CO2.

El CO2 atmosfèric és un dels factors bàsics de laproducció vegetal. La fertilització per CO2 esti-mula el creixement de les plantes, tot i que ambel temps aquest efecte s’ha reduït i les plantess’aclimaten (Dijkstra et al., 1993). El grau deresposta a l’increment de CO2, així com la capa-citat d’aclimatació amb el temps o de manteni-ment d’una resposta sostinguda al CO2, varia se-gons les espècies i les varietats (Dijkstra et al.,1993). A més, l’augment de la productivitat enles plantes com a conseqüència d’un incrementde la concentració de CO2 no comporta necessà-riament una millora en la collita. En algunes es-pècies de cereals, com el blat, s’ha obtingut unaugment de la producció total en plantes culti-vades sota atmosferes enriquides en CO2, peròuna disminució del rendiment en gra.

Un altre aspecte molt important del CO2 per al’agricultura catalana és que presenta moltesinteraccions amb d’altres factors (Peñuelas et al.,1995). Hi ha una interacció molt important en-tre el CO2 i l’aigua. Se sap que l’augment delCO2 atmosfèric condueix a un augment de l’efi-ciència de l’ús de l’aigua, tot i que el balanç hí-dric final depèn del balanç energètic del cultiu,el qual alhora depèn d’altres factors, com la con-ductància estomàtica, l’índex foliar, l’estructuradel cultiu i els canvis en el conjunt dels factorsmeteorològics (Allen et al., 1997).


379


Els tres factors primordials del canvi climàticque afectarien la productivitat dels cultius hortí-coles (increment tèrmic, disminució del recurshídric i increment del CO2 de l’aire) estan rela-cionats i controlats pels mateixos cultius. De fet,s’estima que si es dobla la concentració ambien-tal de CO2, es redueix la conductància estomàti-ca entre un 30 i un 40% i una exposició perllon-gada a elevades concentracions de CO2 redueixla densitat d’estomes de les fulles. Mitjançantaquest mecanisme s’ha millorat l’eficiència enl’ús de l’aigua i, per tant, també la tolerància a lasequera en nombroses espècies cultivades (Bo-wles, 1993). L’efecte fertilitzant del CO2 és mésgran a temperatures elevades (Allen et al., 1997)i és ben coneguda la dependència entre els efec-tes sobre les plantes de la fertilització per CO2 ila disponibilitat de nutrients. L’efecte estimula-dor del creixement del CO2 sovint desapareixamb una baixa disponibilitat de nutrients al sòl.Per això, és interessant analitzar el canvis en laqualitat de la matèria orgànica del sòl i la sevamineralització en plantes que creixen sota CO2

atmosfèric elevat, així com els canvis en la rela-ció C/N del material vegetal desenvolupat sotaaquestes condicions.

La matèria orgànica del sòl sovint constitueix lareserva natural de nutrients més important delsòl i la mineralització de la matèria orgànica és elprocés que els posa a disposició de les plantes.Un augment de la temperatura pot conduir a laràpida mineralització inicial de la matèria orgà-nica dels sòls forestals i agrícoles, de manera quea llarg termini la capacitat per subministrar nu-trients d’aquesta pot minvar. Alhora, l’efecte del’escalfament sobre la mineralització està afectatde manera important per la disponibilitat d’ai-gua.

Aquests efectes es poden acoblar als canvis en laqualitat de la matèria orgànica que retorna al sòla causa d’un augment en la relació C/N com aconseqüència d’un increment del CO2 atmosfè-ric. El material amb proporció de carboni méselevada és més difícil de descompondre i, per

tant, té menys capacitat de subministrar nu-trients. Els canvis en la qualitat de la matèria or-gànica poden ser, a llarg termini, menys marcatsper les interaccions que puguin existir amb d’al-tres nutrients, amb l’aigua o per canvis en les es-pècies. D’altra banda, un material vegetal ambuna relació C/N alta podria augmentar els danysper herbívors, els quals en alguns casos podrienaugmentar el seu consum per tal d’obtenir uncontingut de N comparable.

Un altre gas amb efecte d’hivernacle que té unarelació molt directa amb les activitats agràries ésel metà (CH4), particularment amb les pecuàries.Les principals fonts d’emissions de metà a partirde l’agricultura són els processos digestius delbestiar i les seves femtes (un 45% de les emis-sions totals). Així, l’augment de CH4 a l’atmosfe-ra s’ha relacionat de manera important ambl’augment de la cabana ramadera de remugants anivell mundial. El bestiar remugant aporta CH4

com a conseqüència dels processos de metabo-lització del material vegetal que consumeix, mit-jançant la digestió d’aquest aliment amb la coo-peració de la flora bacteriana intestinal. Percontra, la producció de CH4 proporciona unaoportunitat en la utilització de biogàs.

L’òxid nitrós és un gas amb efecte d’hivernacleque, a més, desencadena una sèrie de reaccionsque donen lloc a eliminació de l’ozó estratosfèric(Crutzen, 1991). Es produeix, principalment, apartir de processos industrials i per l’ús de ferti-litzants en l’agricultura. L’emissió d’òxid nitrósdes del sòl és el resultat de la nitrificació de l’Namoniacal del sòl i el procés posterior de desni-trificació. Els factors que regeixen aquests pro-cessos són la disponibilitat de carboni i nitrogenfàcilment mineralitzables, l’existència de condi-cions anaeròbiques al sòl i la temperatura. Lespràctiques de conreu també poden estimularaquests processos. Així, l’addició de residus alsòl fàcilment metabolitzables augmenta l’emis-sió d’òxid nitrós si es fa quan el sòl està molt hu-mit o en condicions anaeròbiques. La incorpora-ció de lleguminoses al sòl com a adob verd, en


380


ser un material fàcilment decomponible i ric ennitrogen, podria augmentar les emissions d’N.No obstant això, la informació relativa a aquestsprocessos encara és limitada.

B5.2.4. Contaminació i canvis químics atmos-fèrics: O3, NH3

L’ozó (O3) és un gas atmosfèric que si es troba al’estratosfera té un efecte protector de la radiacióultraviolada sobre els éssers vius, però que a lesparts baixes de l’atmosfera exerceix un efecte tò-xic elevat sobre plantes i animals. L’ozó, a més,interacciona amb el CO2, tot reduint l’efecte es-timulador del creixement que aquest gas té so-bre els boscos (Kamosky et al., 2003). La sensi-bilitat a l’ozó és molt variable a nivell espacial idepèn de les espècies considerades (Peñuelas etal., 1999; Inclán et al., 1999).

L’ús de combustibles fòssils, particularment a al-tes temperatures, produeix una elevada emissiód’òxids de nitrogen i la seva deposició posterior.L’amoni i els òxids de sofre i de nitrogen són elstres grans contaminants atmosfèrics responsa-bles de la formació d’aerosols, els quals contri-bueixen a la formació de la pluja àcida. Aquestsaerosols tenen una vida mitjana molt llarga i po-den ser transportats a molta distància. Dismi-nueixen la qualitat de l’aire i, en dipositar-se,causen eutrofització i l’acidificació dels ecosiste-mes. S’espera que les emissions de compostosd’N augmentin com a conseqüència de l’aug-ment en el consum de combustibles fòssils i defertilitzants de nitrogen a nivell global i, particu-larment, a Àsia i Àfrica. La deposició de gransquantitats d’N (de l’ordre de 20-100 kg N perhectàrea i any al centre d’Europa i a Escandinà-via) ha produït una saturació de la capacitatd’absorció per la vegetació i ha contribuït a lamort de molts boscos de coníferes europees.

Darrerament s’està reconeixent la importànciade l’amoníac (NH3) com a gas contaminant, ambun gran impacte en la química atmosfèrica i enl’estabilitat i la biodiversitat dels ecosistemes te-rrestres i aquàtics (Bobbink et al., 1998). L’NH3

emès reacciona amb àcids atmosfèrics per for-mar aerosols que contenen amoni (NH4). Diver-sos projectes d’investigació finançats per la UE(EXAMINE i GRAMINAE) han intentat estimarels fluxos d’NH3 dels diferents ecosistemes pertal de fonamentar directives i protocols legalsper al seu control (National Emissions CeilingsDirective; Multi-pollutant, Multi-effect Proto-col).

La font principal d’aquest contaminant atmosfè-ric és la ramaderia intensiva i, concretament, l’a-plicació de purins a la superfície del sòl. Seguirles recomanacions segons les quals s’han d’apli-car els purins a l’interior del sòl reduiria notable-ment les emissions. En canvi, la contribució alsbalanços locals i globals de les emissions proce-dents de la vegetació natural o dels conreus ésmés incerta. La vegetació pot actuar com a font ocom a embornal d’NH3. El sentit dels fluxos i laseva magnitud depèn d’un gran nombre de fac-tors, com la temperatura, la humitat, la intensi-tat de la llum, el grau de fertilització d’N, el tipusde cultiu, la fenologia de la planta i el tipus degestió.

Els fluxos d’NH3 poden variar de forma impor-tant a diferents escales de temps, des de minutsa mesos, tot dificultant la seva mesura i integra-ció per llargs períodes (Sutton et al., 2001). Així,s’han mesurat petites emissions, de l’ordre d’1-2kg N-NH3 ha-1 i estació, en conreus de civada(Schjoerring et al., 1993), mentre que també s’han mesurat emissions elevades, de l’ordre de15 kg N-NH3 ha-1 per estació, quan les mesureses concentren en els dies posteriors a la fertilit-zació i durant el període entre l’inici de la flora-ció i la collita (Harper et al., 1987). Sembla,doncs, que les emissions d’NH3 poden ser im-portants després de la fertilització i en determi-nades etapes fenològiques del cultiu.

Els canvis en l’ús del sòl i el canvi climàtic afec-taran els fluxos d’NH3, però encara no es dispo-sa dels models necessaris per analitzar els efectesa escala regional (Sutton et al., 2001). Sembla


381


clar que un augment de la intensificació ramade-ra o dels conreus augmenta les emissions d’NH3.També s’ha demostrat que la pràctica habitualde fertilitzar els conreus farratgers just desprésde la collita, quan hi ha un excés de nitrogen alsòl, s’hauria de canviar, i que deixar passar unessetmanes reduiria les emissions. Un escalfamentdel clima tendirà a augmentar les emissions.

B5.2.5. El context socioeconòmicEls canvis previstos en el clima i d’altres condi-cionants del medi físic s’han de posar necessària-ment en el context d’altres canvis culturals ques’estan produint simultàniament i que afectenl’ús del sòl. La població humana està creixent aun ritme d’uns 90 milions de persones per any.Conseqüentment, els ecosistemes naturals estantessent ràpidament reemplaçats per sistemes agrí-coles i els sistemes existents s’estan gestionantmés intensament per tal de fer front a la demandacreixent d’aliment i d’altres béns. La FAO estimaque al voltant de 78 milions d’hectàrees de terras’hauran convertit en agrícoles l’any 2010 a Amè-rica del Sud, Àfrica i Àsia. No obstant això, tant aEuropa com a Nord Amèrica, la proporció de te-rres agrícoles ha davallat al voltant d’un 0,50%,amb un decreixement exponencial (Sombroek iGommes, 1997). El canvi en l’ús del sòl a la concamediterrània en general, i a Catalunya en particu-lar, es presenta com un escenari complex (de Be-llo et al., 2002). Alguns autors proposen que a lesterres catalanes els canvis en l’ús del sòl poden te-nir efectes tant o més importants que el canvi cli-màtic. En el cas de les activitats agropecuàries isilvícoles, aquests canvis es centren, d’una ban-da, en la roturació i la sobrepastura de la forest(Suárez et al., 1992) i, de l’altra, en un abandona-ment de les terres marginals de més difícil accés i complicada mecanització (Sebastià i Cañas,1985). La transformació de les zones forestals enterres de conreu produeix un flux net del C con-tingut en la biomassa i en la matèria orgànica delsòl cap a l’atmosfera en forma de CO2.

L’homogeneïtzació del paisatge produïda per l’a-bandonament de les terres marginals, en aug-

mentar la quantitat de combustible i la seva con-tinuïtat, és una de les causes de la gran extensiód’alguns incendis (Vélez, 2000). Així, una partimportant dels incendis a la conca mediterràniaafecta camps abandonats durant la segona mei-tat del segle XX (Vallejo, 1997). Paral·lelament,en els darrers decennis s’ha produït una intensi-ficació de les activitats agropecuàries, amb unaconcentració en determinades zones de topogra-fia suau i bona xarxa de comunicació. Això com-porta un desequilibri territorial i l’aparició deproblemes de contaminació, acumulació de resi-dus, etc. A Catalunya, l’abandonament de terresi la intensificació de determinats usos en certeszones són els problemes més importants relacio-nats amb els canvis d’usos del sòl.

Els canvis en les condicions socioeconòmiquescatalanes pel que fa a l’agricultura i la silviculturano són independents de les modificacions que esprodueixen en les condicions socioeconòmiquesdels països veïns com a conseqüència del canviclimàtic. La suavització de les temperatures enels països centre i nord europeus portarà a unamillora de les condicions productives d’aquestspaïsos, molts dels quals actualment són importa-dors de productes agrícoles catalans, i augmen-tarà la competència amb els mercats tradicionals.Això pot portar a un abandonament addicionalde terres agrícoles, particularment de secà, com aconseqüència de la reducció de la rendibilitat deles explotacions.

Un darrer perill per a les zones agrícoles relacio-nat amb els canvis d’ús del sòl és la urbanització.Les ciutats es desenvolupen a prop de zones pla-nes on hi ha una bona disponibilitat d’aigua i lademanda de sòl per a usos urbans o industrials aexpenses del sòl agrícola és molt forta. Així,moltes de les terres properes als rius, que sovinttenen els sòls adequats per a l’agricultura i ambmés facilitat per al reg, han estat o estan sent ur-banitzades. Hi ha nombrosos exemples a tota laconca mediterrània. En el cas de Catalunya sónpatents a la ribera del mitjà i baix Segre, al Pratdel Llobregat, al Maresme, etc. Aquest fet con-


382


trasta amb la implantació de nous regs a zonescada cop més allunyades dels rius.

B5.3. Impactes del canvi climàtic sobre l’agri-cultura i la silvicultura

B5.3.1. Productivitat dels sistemes agrícoles isilvícolesLa temperatura, l’aigua, els nutrients i el CO2 estroben entre els factors de producció més impor-tants. Els models disponibles preveuen que totsquatre elements experimentaran modificacionsimportants en els propers anys. Alguns dels can-vis poden disminuir l’efecte limitant de la produc-ció que en l’actualitat exerceixen alguns d’aquestsfactors. No obstant, s’ha vist que l’efecte que potproduir cadascun dels elements del canvi climàtica nivell individual no permet predir, necessària-ment, el seu efecte quan actuen conjuntament.Les interaccions entre els diferents elements pro-ductius són complexes i estan regulades per pro-cessos de retroacció positius i negatius. Per exem-ple, l’efecte beneficiós sobre la producció vegetalque la fertilització per CO2 té per a moltes plantesconreades pot desaparèixer si hi ha una reduccióde la disponibilitat hídrica o una manca de nu-trients. Al mateix temps, s’ha vist que un incre-ment del CO2 a l’atmosfera millora les relacionshídriques de les plantes, però el balanç total potdependre de canvis en altres factors climàtics.

B5.3.2. Erosió i cicle hidrològicSi en una zona determinada s’incrementen elsperíodes de sequera extrema i d’escalfament demanera persistent, l’equilibri de l’ecosistema pottrencar-se i augmentar perillosament el risc dedesertització, especialment si a més es superpo-sen activitats humanes de degradació o sobre-pastura (Gates, 1993). Si la coberta vegetal es re-dueix sota aquestes condicions, per exemple,per una disminució de la productivitat, l’albedoincrementa i s’entra en un procés de retroacciópositiva que amplifica el fenomen erosiu i la de-sertificació. El fenomen erosiu pot veure’s am-plificat per l’augment de la freqüència de plugestorrencials després d’un estiu calorós.

Al Sahel s’han trobat correlacions entre la quan-titat de pols produïda a la primavera i les plugesreduïdes de l’any anterior (Brooks i Legrand,2000), que mostren una possible dependènciaentre la climatologia àrida i l’erosió. A Catalu-nya, aquesta pols arriba en quantitats cada copmés significatives (Ávila et al., 1998) i pot tenirefectes positius sobre el creixement dels boscos ien l’esmorteïment de la pluja àcida (Ávila i Pe-ñuelas, 1999), però també constitueix un recor-datori dels perills que amenacen el país.

B5.3.3. Els cicles del carboni, del nitrogen id’altres nutrientsLes prediccions sobre els efectes del canvi climà-tic en els cicles biogeoquímics i com aquests, alseu torn, poden incidir sobre el canvi climàticsón difícils, ja que els escenaris futurs no estandel tot definits. El cicle del carboni està íntima-ment lligat al cicle dels altres nutrients, particu-larment al del nitrogen. Una disponibilitat baixad’aigua o de nutrients limitarà la capacitat delsecosistemes per assimilar carboni (vegeu Alcañizet al., capítol B10 d’aquest llibre). A Catalunya,molts ecosistemes forestals i agraris es troben li-mitats pel fòsfor (P). A escala biològica, la dispo-nibilitat de P està associada a la descomposicióde la fullaraca i de la matèria orgànica del sòl. Aescala de temps pedogenètica, en canvi, estàcontrolada, en últim terme, per la meteoritzaciódels minerals primaris. Els factors que controlenla descomposició de la matèria orgànica serandeterminants en la disponibilitat de fòsfor per ales plantes.

La deposició d’N atmosfèric procedent de la con-taminació atmosfèrica va comportar l’augmentde la producció de molts boscos europeus queestaven limitats per aquest nutrient, tot i quetambé va provocar la mortalitat d’algunes massesforestals per desequilibris nutricionals i lesions ales fulles i branques fines. A Catalunya, diversosgrups estan fent mesures força acurades de la de-posició d’N en diferents ecosistemes forestals i aquàtics (CREAF, CEAM-CTFC, CRAM-UB-CSIC). La deposició total d’N s’ha estimat en uns


383


15-21 kg per hectàrea i any en alguns alzinars delMontseny (Rodà et al., 2002) i de 4,0 i 2,9 kg, enforma d’amoni i de nitrat respectivament, elsanys 1997-2001, a la conca del Redon (Viella, Pi-rineu central, Mosello et al., 2002). Si els nivellsde deposició al Montseny es mantenen tan ele-vats cal esperar un augment de la producció delsboscos, però a llarg termini els efectes poden serperjudicials (Rodà et al., 2002).

Entendre com els possibles escenaris afectaranles interrelacions entre els diferents nutrients ésdifícil. Les respostes dels ecosistemes a un canviclimàtic només poden ser experimentades a curttermini. A més llarg termini, les prediccionss’obtenen a partir de models de simulació. Aixíque, a llarg termini, les incerteses sobre com s’a-fectarà el funcionament de l’ecosistema són moltgrans i fan referència a com s’adaptaran les plan-tes i els organismes a un determinat canvi climà-tic (Arp et al., 1997). Una concentració elevadade CO2 produeix, a curt termini, un creixementmés gran de les plantes. La capacitat de mante-nir una productivitat més elevada dependrà decom les plantes interaccionen amb altres factors,com la disponibilitat de nutrients i d’aigua. Larelativa eficiència en el seu ús per les diferentsespècies pot determinar l’èxit competitiu d’a-questes i modificar la composició futura d’espè-cies. Les plantes crescudes en condicions deCO2 elevat tenen una concentració d’N més pe-tita i una relació C/N més alta (Bottner i Coute-aux, 1991). Això disminueix la seva qualitat i enredueix la taxa de descomposició. No obstantaixò, l’augment del C pot ser degut en bona parta una acumulació de midó, que té un efecte dife-rent a si l’augment es produeix en un compostde C més recalcitrant (Arp et al., 1997). A més,un augment de la temperatura produeix un aug-ment de la taxa de descomposició. A llarg termi-ni, una concentració de CO2 més elevada potafectar la capacitat de retirar els nutrients de lesfulles abans no es desprenguin o augmentar l’ab-sorció de nitrogen i que l’efecte sobre la qualitatde la fullaraca sigui menys important (Arp et al.,1997). Així, la resposta de les plantes a un esce-

nari complex d’augment de la concentració deCO2 dependrà d’un conjunt d’interaccions ambfactors biòtics i abiòtics, on la disponibilitat d’Nserà determinant.

B5.3.4. Embornals de carboniDesprés dels acords de Kyoto, s’estan fent bas-tants esforços per quantificar el contingut decarboni dels diferents ecosistemes i per entendreels mecanismes que intervenen en els intercan-vis de carboni entre els diferents compartimentsd’un mateix ecosistema. Deixant de banda el fac-tors antròpics, el balanç net de CO2 a l’atmosferaés el resultat de la diferència entre la sortida pervia de l’assimilació fotosintètica de C i l’entradacom a resultat de la respiració i la descomposi-ció. En funció de la intensitat d’aquests proces-sos, un sistema determinat actuarà com a font deC cap a l’atmosfera o com a embornal, sostraientC de l’atmosfera.

El contingut orgànic d’un sòl és el resultat d’unequilibri entre la vegetació, la precipitació i latemperatura. L’assimilació de C per la vegetaciópresenta una resposta positiva i instantània a unaugment de la concentració de CO2, quan les al-tres necessitats de la planta es poden satisfer. Encanvi, el procés de descomposició presenta unaresposta més lenta i indirecta, generada a partirdels canvis de temperatura, humitat i qualitat dela matèria orgànica resultat d’un canvi sostinguten la concentració de CO2. L’augment de la res-piració també és un resultat indirecte i augmen-ta exponencialment amb l’augment de la tempe-ratura. En un futur escenari de canvi climàtic,caracteritzat per un augment de la temperatura ide la concentració de CO2, es prediu, a un ter-mini mitjà, una disminució de la taxa d’assimila-ció de CO2, mentre que les taxes de respiració idescomposició seguiran augmentant. Així, sem-bla que l’absorció de C des de l’atmosfera seràdifícil de mantenir. Com efecte afegit, la trans-formació d’ecosistemes naturals en terres de con-reu a escala global no es reduirà i, per tant, el ba-lanç net per a l’atmosfera a llarg termini serà unaugment de la concentració de CO2. Els sòls


384


constitueixen el compartiment dels ecosistemesterrestres amb més C acumulat i, a més, es con-sidera que poden ser un embornal net de C (ve-geu Alcañiz et al., capítol B10 d’aquest llibre, ons’estima el C emmagatzemat al sòls de Catalun-ya). No obstant això, la repetició de l’inventarinacional de sòls que s’havia realitzat entre elsanys 1978 i 1981 a Anglaterra i Gal·les ha per-mès constatar una disminució del contingut decarboni orgànic dels sòls agrícoles i de les pastu-res permanents (Bellamy et al., 2003). La dismi-nució en els sòls agrícoles es pot explicar si es re-laciona amb un augment del llaurat i de lafertilització del sòls. En canvi, la disminució delcontingut de C en els sòls de les pastures perma-nents es més sorprenent i controvertit.

Una altra característica dels boscos i prats quepodria contribuir a la llarga a l’economia de leszones rurals i constituir un valor afegit de les ac-tivitats agràries és la seva capacitat com a embor-nals de carboni. Els prats i altres ecosistemespastorals sembla que acumulen una bona quan-titat de carboni al sòl, però la capacitat com aembornal de carboni sembla dependre del tipus

de maneig (Guo et al., 2002). En un estudi preli-minar fet als Pirineus, es trobà que el contingutde carboni al sòl en pastures subalpines i alpinesvariava des de 60 fins a 300 tones de C per hec-tàrea. Aquesta variació es relacionava de maneracomplexa amb alguns tipus de litologia, la fon-dària del sòl i la precipitació, però en aquestsdos darrers casos la relació depenia de l’orienta-ció (Garcia Pausas et al., 2003, figura B5.5). Toti així, quedava una gran part de la variabilitatsense explicar, i la hipòtesi és que la biomassa dela pastura i el tipus de maneig poden ajudar aexplicar una bona part d’aquesta variabilitat. Pertal de comprovar-ho, s’està desenvolupant elprojecte CARBOPAS, coordinat des del CentreTecnològic Forestal de Catalunya, en què tambéparticipen la Universitat de Barcelona, la Uni-versitat Autònoma de Barcelona i la UniversidadPública de Navarra. Els resultats preliminars d’a-quest projecte, a partir d’un mostreig extensiude sòls de pastura dels Pirineus, apunten que elssòls de les zones pasturades tenen més C que elssòls de les zones sense pasturar (Casals et al.,2004).


385

Figura B5.5. Variacions en el contingut de carboni al sòl en pastures pirinenques, en funció de la precipitació anual de cada localitat mostrejada pera dues orientacions, (nord i sud). Font: Garcia-Pausas et al. 2003.


Aquests resultats concorden amb els resultatspreliminars dels projectes CARBOMONT iGREENGRASS, finançats per la Comunitat Eu-ropea, que estimen l’intercanvi net de C entrel’atmosfera i l’ecosistema mitjançant la tècnicade la covariància turbulenta (Eddy covariance).Segons aquests estudis, els ecosistemes pasto-rals europeus tenen un lleuger paper d’embor-nal de C (Sanz et al., 2003), tot i que es necessi-ten més dades. A la vall d’Alinyà, al Pirineu deLleida, una de les localitats estudiades en el pri-mer projecte, s’està fent un seguiment del ba-lanç net del carboni pel mètode de la covariàn-cia turbulenta (Eddy covariance), analitzant elflux de CO2 atmosfèric al llarg del temps en unprat de transició entre l’estatge subalpí i alti-montà, fortament pasturat tot l’estiu i fins benentrada la tardor. Els resultats mostren quel’any 2002 el prat va ser una font de C durantl’estiu, coincidint amb les temperatures altes i lapastura intensa, i un embornal durant la tardor(figura B5.6). En conjunt, entre el 13 de juny iel 30 de setembre del 2002 l’ecosistema va teniruna acumulació total de 13,7 g C m-2 (Sanz etal., 2003), però anàlisis preliminars de les dadesdel 2003 apunten una compensació entre entra-des i sortides.

La majoria dels escenaris de canvi climàtic pre-vistos comportaran un canvi en l’ús del sòl iaquest, al seu torn, repercutirà sobre el canvi cli-màtic. El contingut orgànic d’un sòl és resultatd’un equilibri entre la vegetació, la precipitació ila temperatura, a més de la textura. Un canvi enl’ús de la terra afectarà aquest equilibri i el sòl es-devindrà una font o un embornal de C fins ques’arribi a una nova situació d’equilibri. El C acu-mulat en un sòl disminueix de forma importantquan un bosc o una pastura es converteix enconreu (més del 50% del contingut inicial, se-gons Guo i Gifford, 2002). El procés contraritambé és molt significatiu. La regeneració d’unconreu per vegetació natural o la plantació d’ar-bres produeix una acumulació de matèria orgà-nica al sòl. Romanyà et al. (2000) van estimarincrements de l’ordre de 100 kg de C per ha iany en el sòl en plantacions de Pinus radiata aCatalunya fetes sobre vinyes i camps de cereal.Tanmateix, el pas de pastura a plantació pot sig-nificar la pèrdua de C al sòl (Guo i Gifford,2002).

B5.3.5. Capacitat d’invasió, malalties i plaguesTotes les plantes utilitzen els mateixos recursosbàsics i, per tant, competeixen per tal d’obtenir-los. Malgrat que algunes espècies semblen méscompetitives que altres en l’obtenció d’aquestsrecursos, no hi ha pràcticament cap superfíciede la Terra ocupada per una sola espècie deplanta i, en la majoria dels llocs, coexisteixendiverses espècies de forma natural. Els agroeco-sistemes no en són una excepció, i els pagesosgasten molts recursos per tal de reduir el nom-bre d’espècies invasores i adventícies dels cul-tius. Generalment, la prevenció de totes les pèr-dues produïdes per herbes no desitjades no éseconòmicament rendible, atès el cost de la des-pesa en herbicides, mà d’obra, combustible imaquinària necessària per combatre-les. En paï-sos industrialitzats, s’ha estimat una pèrdua dela producció d’un 7% per als conreus més im-portants amb les millors pràctiques agrícoles,xifra que arribaria fins a un 35% si no s’apli-quessin herbicides (Bunce i Ziska, cap. 15,


386

Figura B5.6. Intercanvi net del l’ecosistema (NEE) i CO2 absorbit acu-mulat, mesurats pel mètode de l’Eddy covariance a la parcel·la demostreig del projecte CARBOMONT a la vall d’Alinyà durant el perío-de de creixement del 2002. Font: Sanz et al. 2003.


Reddy i Hodges, 2000). En condicions de canviclimàtic, s’ha especulat que es podria produirun increment de les pèrdues de producció enels conreus a causa de les males herbes, per lescauses següents:

• Una plasticitat i una variabilitat genètiquesmés elevades a les males herbes que als cul-tius.

• L’ampliació cap al nord, a l’hemisferi nord, del’àrea de distribució d’algunes males herbesmolt agressives, les quals actualment tenenllur distribució limitada a regions molt càlidesper la seva sensibilitat a baixes temperatures.

• Un hipotètic increment de les dificultats percombatre les males herbes mecànicament iquímica com a conseqüència dels canvis fisio-lògics originats per un increment de CO2 al’atmosfera (Bunce i Ziska, 2000).

Algunes herbes no desitjades tenen via metabò-lica C4, la qual cosa les fa molt competitives enambients càlids. Tanmateix, quan l’atmosfera téuna elevada concentració en CO2, l’avantatge dela via C4 sobre la C3 desapareix. Per tant, aquestfactor dependrà del cultiu concret que es consi-deri i de les males herbes més freqüents enaquest cultiu. Una atmosfera enriquida en CO2

podria representar un avantatge per a cultius C3

amb males herbes C4 (Bunce & Ziska, 2000).

Pel que fa a les plagues animals, l’increment deC sota una atmosfera amb CO2 elevat pot portara l’increment de la concentració de metabòlitssecundaris a les plantes, els quals actuen com amecanismes de defensa contra els herbívors.Aquest increment podria dependre de l’espècieconsiderada, i Peñuelas et al. (1996) trobaren unrang de respostes dins de diverses espècies d’in-terès agrícola i forestal, decreixent a pins, sensecanvis a tarongers i creixent a blat sota dos trac-taments, ben irrigat i amb deficiències hídri-ques. També l’estrès hídric fa que les plantes tin-guin més compostos secundaris de tipus fenol,terpens que els protegeixen, al mateix temps, deles plagues.

La reducció en la proporció d’N a les plantesprodueix un desenvolupament més llarg en al-guns insectes que les consumeixen, un augmentdel consum d’aliment, un descens en l’eficiènciadel processament de l’aliment i una reducció ge-neral del desenvolupament (Roth i Lindroth,1995). Tot i que no es disposa de gaires dades,l’augment de CO2 podria inhibir el desenvolu-pament de l’escarabat de la patata (Miglietta etal., 2000). En canvi, un augment de les tempera-tures podria portar a la introducció de plaguesen zones on no es troben actualment. Molts or-ganismes tenen limitada llur distribució geogrà-fica a causa de les baixes temperatures i el risc degelades a altituds elevades i a regions més sep-tentrionals. La processionària del pi, per exem-ple, sembla haver augmentat el seu rang altitudi-nal a Catalunya. S’ha predit que temperatureshivernals més càlides tindran efectes significa-tius en les poblacions de moltes plagues d’insec-tes, limitades per la temperatura, en organismestan diversos com el mosquit verd de la patata, latinya del gira-sol o el taladre del blat de moro(Gates, 1993).

Canvis en el clima poden tenir conseqüènciesdesproporcionades per a l’aparició de plagues.L’extensió d’una plaga a partir de nombres re-duïts d’organismes molt sovint està relacionadaamb la concurrència d’unes condicions climato-lògiques favorables determinades (Gutierrez,2000). Dades preliminars semblen indicar quesota aquestes condicions es necessitaran nousagents de control biològic (Gutierrez, 2000). Endeterminats casos, com els conreus farratgers, labarreja d’espècies farratgeres podria dotar elconreu d’una major capacitat de resposta davantde plagues, males herbes o alteracions climàti-ques com sequera o gelades primerenques encomparació amb els monocultius, sense dismi-nuir ni la producció ni la qualitat bromatològica(Sebastià et al., 2004a).


387


B5.4. Vulnerabilitat i adaptació dels princi-pals sistemes agrícoles i silvícoles a Catalunya

B5.4.1. CerealsLa situació dels cultius a Catalunya amb relacióal canvi climàtic pot ser molt diferent, segons esconsiderin zones de regadiu o zones de secà. Engeneral, a Catalunya les zones de regadiu es no-dreixen de l’aigua dels embassaments. Si dismi-nueix la quantitat de precipitació a les zones demuntanya i, en particular, la quantitat de neuque s’acumula a l’hivern a les parts més eleva-des, les zones de reg poden veure’s amenaçades.Però, si es garanteix la disponibilitat d’aigua peral reg, la productivitat d’aquestes zones proba-blement no ha de veure’s minvada. Un altre as-pecte és el relatiu a la pujada de les temperatu-res: els efectes poden ser molt diferents enfunció del cultiu i de com es produeixi l’incre-ment de la temperatura.

Amb l’augment de la temperatura, s’ha estimatuna reducció de la durada dels conreus de cere-als (Deudron, 2001) i, si aquesta pujada es pro-dueix a l’hivern, una manca de vernalització envarietats de blat amb aquests requeriments(Guereña et al., 2001). Un tipus de conreu desecà que podria presentar problemes amb l’es-calfament i l’increment de l’aridesa del clima se-rien els cereals de secà, com la civada, el blat ol’ordi. El blat proporciona aproximadament el20% de l’energia i el 25% de les necessitats pro-teiques de la població humana mundial (Lawlori Mitchel, 2000). El cultiu de cereals, com el delleguminoses, ha experimentat un creixementimportant a Europa en anys anteriors (Sombro-ek i Gommes, 1997).

La Unió Europea és un dels principals exporta-dors de blat al mercat mundial, però els darrersanys ha experimentat, globalment, una reduccióde la productivitat i una davallada de la superfí-cie cultivada de blat, per la qual cosa les recoma-nacions generals són garantir una inversió enproducció de blat per cobrir les demandes d’unapoblació en augment i contrarestar els possibles

efectes del canvi climàtic (Lawlor i Mitchell,2000). El blat és una de les espècies que mostrauna resposta més gran a l’augment de CO2 enpresència de nutrients i d’aigua, i s’ha predit unaugment en la producció de blat sota aquestescondicions no limitants d’entre el 7 i l’11% (La-wlor i Mitchell, 2000; taula B5.2). En canvi, l’in-crement de CO2 pot reduir en part els efectesnegatius de la sequera (Lawlor i Mitchell, 2000)i portar a l’augment del rendiment dels cerealsd’hivern de tota Europa (Deudron, 2001).

Actualment, els cereals de secà són molt impor-tants en zones de Catalunya ja força àrides, comla Segarra, de manera que la disminució de laprecipitació en aquestes zones i l’augment de lestemperatures podria conduir a una situació crí-tica. En canvi, el seu cultiu es podria mantenir iestendre en àrees de secà més humit, com ara elBerguedà i altres comarques de muntanya (taulaB5.2). Les comarques més frescals i més mun-tanyenques del nord de Catalunya podrien ex-perimentar canvis importants amb un augmentde l’aridesa. Actualment, aquestes zones podenproduir, sense reg, conreus típics de zones tem-perades fredes, gràcies a unes temperatures fres-cals i una precipitació suficientment elevada.L’escalfament comportaria la necessitat d’intro-duir sistemes de reg per tal de mantenir els cul-tius actuals en determinades zones o un canvicap a conreus de secà més càlid. L’augment deCO2 pot fer disminuir les necessitats de reg delscereals en les zones de regadiu (Guereña et al.,2001).

B5.4.2. Conreus hortícoles i en hivernacleA diferència dels altres grups de conreus, a Cata-lunya es cultiva una gran diversitat d’hortalisses,amb moltes espècies diferents. Per altra banda,aquestes hortalisses es cultiven en una gran di-versitat de sistemes de producció: des d’un cul-tiu semiextensiu de ceba a les comarques deLleida fins a un cultiu en hivernacle amb els úl-tims avenços tecnològics al litoral català (al Ma-resme, al Baix Llobregat i al litoral tarragoní).Aquesta gran diversitat de cultius i de sistemes


388



389

Resp

oste

s bi

ològ

ique

sV

ulne

rabi

litat

reg

iona

lSo

luci

ons

tecn

ològ

ique

sC

ondi

cion

amen

ts s

ocio

econ

òmic

sO

port

unit

ats

Cer

eals

Resp

osta

pos

itiva

al C

O2en

pla

ntes

C3.

Resp

osta

pos

itiva

a la

tem

pera

tura

en p

lant

es C

4.Es

curç

amen

t del

cicl

e.

Zone

s de

secà

mer

idio

nals

mol

t vul

ne-

rabl

es.

Poss

ibili

tats

d’in

crem

enta

r la

supe

rfí-

cie

a le

s zon

es m

és se

pten

trion

als

Disp

onib

ilita

t de

varie

tats

resis

tent

s a la

sequ

era.

Can

vi d

ates

de

sem

bra.

Can

vi a

varie

tats

de

cicl

e cu

rt.

Redu

cció

o d

esap

aric

ió, e

n al

guns

llocs

,de

ls ce

real

s de

secà

act

uals.

En a

lgun

s ind

rets

, inc

rem

ent d

el so

r-go

, mill

i bla

t de

mor

o.

Hor

talis

ses

Resp

oste

s div

erse

s al C

O2.

Efec

tes m

és a

viat

neg

atiu

s a l’

aug-

men

t de

la te

mpe

ratu

ra.

Elev

ada

sens

ibili

tat a

l’es

très h

ídric

.

Aug

men

t de

la n

eces

sitat

d’a

igua

de

reg.

Incr

emen

t de

plag

ues.

Gra

ns p

ossib

ilita

ts d

e re

spos

ta a

mb

can-

vis v

arie

tals,

de

tipus

de

conr

eu, d

etè

cniq

ues d

e cu

ltiu,

etc

.Es

tratè

gies

per

aug

men

tar l

’efic

iènc

ia e

nl’ú

s de

l’aig

ua: e

ncoi

xina

ts d

el sò

l,ta

llave

nts,

got

a a

gota

, etc

.

Vuln

erab

ilita

t del

s pet

its p

rodu

ctor

sam

b ca

paci

tat d

e re

spos

ta lim

itada

per a

dapt

ar-s

e al

s can

vis t

ècni

cs n

e-ce

ssar

is.Pè

rdua

de

supe

rfíci

e de

conr

eu p

er in

-cr

emen

t de

zone

s urb

anes

.

Cul

tiu d

e va

rieta

ts p

reco

ces.

Subs

tituc

ió d

e cu

ltius

men

ys re

ndib

les

per c

ultiu

s hor

tícol

es a

dapt

ats.

N

ous c

ultiu

s.

Cul

tius

en

hive

rnac

leA

ugm

ent d

e la

nec

essit

at d

’aig

ua d

ere

g.In

crem

ent d

e pl

ague

s.

Estra

tègi

es p

er a

ugm

enta

r l’e

ficiè

ncia

en

l’ús d

e l’a

igua

: enc

oixi

nats

del

sòl,

talla

vent

s, g

ota

a go

ta, c

apta

ció

d’ai

gua

per l

a co

berta

d’h

iver

nacl

e,re

circ

ulac

ió d

e l’a

igua

de

reg,

in

crem

ent d

els c

ultiu

s en

sens

e sò

l etc

.

Pèrd

ua d

e su

perfí

cie

de co

nreu

per

in-

crem

ent d

e zo

nes u

rban

es i p

er l’

a-do

pció

d’a

ltres

tècn

ique

s de

prot

ec-

ció.

Incr

emen

t en

zone

spe

riurb

anes

.

Redu

cció

de

desp

eses

de

cale

facc

ió i

com

bust

ible

s fòs

sils i

d’a

doba

tam

b C

O2.

En ca

nvi,

incr

emen

t de

desp

esa

per a

refri

gera

ció

estiv

al.

Cul

tius d

’orig

en m

és cà

lid, h

ortíc

oles

o or

nam

enta

ls.

Cul

tius

lle

nyos

osN

eces

sitat

d’u

n no

mbr

e de

term

inat

d’ho

res d

e fre

d pe

r flo

raci

ó al

ta i

regu

lar i

qua

llat a

dequ

at.

Pèrd

ua d

e qu

alita

t de

la fr

uita

am

bte

mpe

ratu

ra a

lta.

A zo

nes f

rede

s, a

ugm

ent d

e ris

c de

pèrd

ues p

er a

vanç

amen

t de

flora

-ci

ó, se

guit

de g

elad

es.

Més

dem

anda

de

reg.

Can

vis v

arie

tals

i, fin

s i to

t, d’

espè

cies

.A

ugm

ent d

e l’e

ficiè

ncia

de

l’ús d

e l’a

igua

.In

trodu

cció

de

nous

culti

us se

nsib

les a

gela

des,

com

el n

espr

er.

Intro

ducc

ió d

e va

rieta

ts m

és p

rime-

renq

ues d

e pr

eu d

e ve

nda

més

alt.

Intro

ducc

ió i a

mpl

iaci

ó de

la su

perfí

cie

de cí

trics

.

Farr

atge

res

Resp

osta

pos

itiva

al C

O2en

llegu

mi-

nose

s i a

ltres

.A

ugm

ent d

el ci

cle

prod

uctiu

(alfa

ls).

Zone

s fre

des v

ulne

rabl

es se

gons

dis-

poni

bilit

at d

’aig

ua.

Intro

ducc

ió d

e ba

rrege

s.C

anvi

s var

ieta

ls i d

’esp

ècie

s.In

crem

ent d

el n

ombr

e de

dal

ls en

zo-

nes d

e re

gadi

u. A

llarg

amen

t de

l’est

ació

de

crei

xem

ent.

Prat

s de

m

unta

nya

Pèrd

ua d

e bi

odiv

ersit

at.

Can

vis d

’esp

ècie

s am

b po

ssib

le d

is-m

inuc

ió d

e le

s bon

es fa

rratg

e-re

s.Rà

pida

min

eral

itzac

ió in

icia

l, am

bris

c de

pèrd

ua p

oste

rior d

e fe

rti-

litat

al s

òl.

Mol

t vul

nera

bles

a to

ta la

zona

de

dis-

tribu

ció.

Poss

ibili

tats

de

mov

imen

ts a

ltitu

dina

lsfin

s on

sigui

pos

sible

, altr

amen

t ex-

tinci

ó.Si

stem

es a

lpin

s esp

ecia

lmen

t vul

nera

-bl

es.

Difí

cils

pel q

ue fa

al c

anvi

clim

àtic

.D

esbr

ossa

men

t i cr

emes

cont

rola

des p

erm

ante

nir l

es su

perfí

cies

de

past

ura.

Aju

ts a

la ra

mad

eria

ext

ensiv

a.

Forte

s int

erac

cion

s am

b ca

nvis

en l’

úsde

l sòl

per

aba

ndon

amen

t.A

juts

a si

stem

es e

xten

sius d

e la

UE.

Incr

emen

t ini

cial

de

la p

rodu

ctiv

itat.

Past

ures

med

iter

ràni

esC

apac

itat d

e de

spla

çam

ent d

e le

s es-

pèci

es e

n al

titud

.D

esbr

ossa

men

t i cr

emes

cont

rola

des p

erm

ante

nir l

es su

perfí

cies

de

past

ura.

Aju

ts a

ram

ader

ia e

xten

siva.

Urb

anitz

ació

i inf

raes

truct

ures

difi

culte

nllu

r des

plaç

amen

t.Pè

rdua

de

supe

rfíci

e pe

r aba

ndon

a-m

ent d

e pa

stur

es.

Aug

men

t de

la su

perfí

cie

per a

band

o-na

men

t de

conr

eus.

Taul

a B5

.2.C

ompa

raci

ó de

les

poss

ible

s re

spos

tes

dels

dife

rent

s tip

us d

e co

nreu

i pa

stur

es d

avan

t del

can

vi c

limàt

ic .


productius hauria de conferir a l’horticulturauna major capacitat de resposta front als canvisclimàtics. De fet, en horticultura s’utilitzen tèc-niques de modificació climàtica per produir cul-tius específics. El preu de mercat dels producteshortícoles, més elevat en comparació amb altresconreus, permet aplicar tecnologies de controldels sistemes productius de més impacte que enaltres sistemes de cultiu.

Des del punt de vista productiu, l’augment de latemperatura ambiental comportarà efectes moltdiferents depenent del cultiu que es tracti. Engeneral, l’augment tèrmic tindrà efectes sobre elscicles de cultiu, escurçant-los. Això pot donarlloc a alguns avantatges econòmics, en permetreproduccions més primerenques, amb un valoren el mercat més elevat. Serà necessària, doncs,una adaptació dels cultius i, sobretot, de les va-rietats cultivades a les diferents zones climàti-ques i en alguns casos també de les espècies con-reades. Una alternativa seria desplaçar el cultiu auna zona climàtica diferent o de més altitud. Noobstant això, si es volgués seguir conreant lesmateixes varietats en la mateixa zona climàticaafectada per un increment tèrmic considerable,en la majoria dels casos comportaria probable-ment una lleugera disminució de la producció,en escurçar-se el cicle, però, sobretot, una pèr-dua de qualitat dels productes hortícoles (taulaB5.2).

Són prou coneguts els efectes negatius que te-nen les altes temperatures sobre la qualitat demoltes verdures. L’espinac i la col-i-flor, perexemple, no resisteixen temperatures gaire altes(Llebot, 1997), com els enciams i la majoria decultius d’arrel, com la pastanaga (Peet i Wolfe,2000). Segons dades de Wien, recopilades aPeet i Wolfe (2000), en el cas dels espàrrecs i lesmongetes es produeix un augment del teixit fi-brós, a la col i als enciams es produeix la necroside les parts apicals, (particularment si, a més, esprodueix sequera), a les pastanagues es redueixel contingut en carotens, etcètera. Per als pro-ductors de verdures fresques, fins i tot, petites

faltes poden fer invendibles els seus productes.Sens dubte, les conseqüències seran més impor-tants per als petits productors, per als quals lescondicions es faran més difícils ja que tenenmenys capacitat de sobreviure a rebuigs tempo-rals del mercat i d’adaptar-se i canviar a un cul-tiu diferent, que requereix una tecnologia nova(Peet i Wolfe, 2000). No obstant això, el canviclimàtic obre les portes a d’altres oportunitats enmatèria d’hortícoles, com es pot veure a Almeriai Múrcia, actualment amb condicions climàti-ques més càlides.

Els cultius d’estació freda probablement es po-dran seguir conreant a les zones interiors de Ca-talunya, però se’n podrà avançar l’inici del cul-tiu. Aquests cultius, que molt sovint tenennecessitats de vernalització (com, per exemple,la col-i-flor i el bròquil), s’hauran d’adaptar, uti-litzant les varietats adequades, si es volen seguirconreant al litoral. Ara bé, en el cas d’alguns cul-tius per als quals la vernalització suposa unapèrdua de valor comercial en induir una floracióprecoçment (ex: api, pastanaga i cols), l’incre-ment tèrmic seria beneficiós. En zones interiorsde Catalunya es podrà plantejar la realitzaciód’altres cultius mitjanament resistents al fredque són difícils de portar a terme perquè no su-porten tardors i hiverns massa freds i èpoquesllargues amb risc de glaçades. Alguns cultius,com la patata, baixarien clarament la seva pro-ductivitat al ser inhibida la tuberculització en in-crementar-se les temperatures.

En zones interiors, l’estiu podrà esdevenir méscàlid encara del que ja és actualment. Això com-portarà una preferència pels cultius d’estació cà-lida més resistents a altes temperatures. Proba-blement s’hi puguin introduir nous cultiusprocedents de zones climàtiques més càlides. Allitoral, on la presència del mar amortirà unamica més l’efecte d’increment tèrmic, es podranavançar encara més les dates de plantació, i espodran portar a terme produccions més prime-renques, amb el conseqüent augment del seu va-lor de mercat (taula B5.2). En els casos en què el


390


cultiu s’ha de fer necessàriament en hivernacle,se’n podrà plantejar el cultiu amb sistemes desemiforçat menys sofisticats o, fins i tot, depe-nent de la magnitud del canvi tèrmic, a l’airelliure, tot reduint els costos de producció.

A l’hivern es preveu reduir la despesa en sistemesde calefacció i combustibles fòssils en els hiver-nacles. En canvi, a l’estiu l’excés de temperatura,que ja actualment és limitant, probablement es-devindrà crític per a la producció, a menys ques’implementin sistemes de refrigeració eficients,fet que podria comportar un increment de la des-pesa energètica. En aquestes circumstàncies espodran realitzar cultius d’orígens climàtics méscàlids, ja sigui hortícoles o ornamentals (com lesespècies CAM: cactàcies, etc.), que actualmentsón més difícils de realitzar (taula B5.2).

En els cultius d’estació càlida (majoria de cultiusde fruit) l’increment tèrmic podria suposar unamillora de la qualitat. En horticultura protegidaés habitual, a la primavera i a l’estiu, combatrel’excés de temperatura, ja sigui al sòl o a l’aire,mitjançant tècniques diverses (ombreig dels cul-tius, utilització d’encoixinats reflectants en sòl,maneig de la ventilació i utilització de sistemesde refrigeració, etc.). En canvi, un efecte negatiude l’increment tèrmic serà l’augment de plaguesen els conreus hortícoles, especialment a la pri-mavera i a l’estiu. S’hauran d’aplicar, doncs,nous sistemes d’escapament i de control d’a-questes plagues.

Com que els cultius hortícoles són, bàsicament,plantes C3, l’augment de la concentració de CO2

ambiental per se té una resposta productiva po-sitiva. De fet, en horticultura s’utilitza des de faanys la tècnica de l’adobat carbònic en el cultiuen hivernacle. El CO2 que s’introdueix en els hi-vernacles pot procedir de diverses fonts, com elsgasos de combustió dels sistemes de calefaccióde les pròpies explotacions i del subministra-ment d’empreses productores de gas. En aquestúltim cas, aquestes empreses poden obtenir elgas d’indústries que alliberen CO2 a l’ambient

com a subproducte dels seus processos indus-trials. Segons això, els cultius en hivernacle po-drien actuar com a fixadors del CO2 d’origen in-dustrial, actuant, doncs, de forma beneficiosa enel control del canvi climàtic. El cultiu en hiver-nacle també podria contribuir a combatre la va-riabilitat i la incertesa del clima que pot incre-mentar els riscos de pèrdues de producció.

Tots els factors positius que s’acaben de citar, re-lacionats amb un increment tèrmic, estan sub-jectes a la disponibilitat d’una aportació hídricano limitant per als cultius. Per tant, és molt im-portant millorar l’aprofitament de l’aigua. Unaugment tèrmic comportaria un increment de latranspiració del cultiu i de l’evaporació d’aiguadel sòl. Aquest fet suposaria incrementar l’apor-tació hídrica per a aquests cultius. Els hortícolessón bastant més sensibles a l’estrès hídric que al-tres grups de cultius. La majoria d’espècies hor-tícoles no són tolerants –o ho són molt poc– a lasequera (McKersie i Leshem, 1994). No és ca-sualitat que dues zones típicament hortícoles aCatalunya siguin les zones humides del delta del’Ebre i del delta del Llobregat. Moltes de les es-tratègies dels cultius per afrontar una situació desequera comporten la disminució de l’àrea fo-liar, que en termes productius significa una dis-minució de la productivitat potencial.

Des del punt de vista hídric, el canvi climàticpodria ser molt perjudicial. Si el canvi tèrmic vaacompanyat pel desplaçament dels cultius a zo-nes tèrmiques similars a les actuals, i en aquestesúltimes es manté el règim hídric, no es requeri-ria un increment de l’aportació hídrica. Els siste-mes hortícoles disposen de diverses estratègiesper combatre la sequera, augmentar l’eficiènciahídrica dels cultius i reduir globalment el con-sum d’aigua (per exemple, encoixinats del sòl,tallavents, hivernacles, sistemes de reg gota agota, control de les necessitats hídriques utilit-zant sensors, etc.).

El delta de l’Ebre i el delta del Llobregat sóndues zones típicament hortícoles. A part del


391


canvi climàtic, hi ha una altra amenaça per a l’a-gricultura relacionada amb el canvi en l’ús delsòl: la urbanització. Les millors zones hortícoleses troben sovint a prop de nuclis urbans impor-tants, que en el cas del delta del Llobregat és laciutat de Barcelona. El creixement de la ciutat ila millora de les seves infraestructures de comu-nicació es fa en detriment de les millors terresagrícoles. D’altra banda, aquesta proximitat ambels nuclis urbans fa que la competència pels re-cursos hídrics (entre altres recursos) sigui mésimportant entre l’horticultura i altres sectors(domèstic, industrial i turístic) que en el cas d’al-tres sistemes de cultius. En aquest sentit, si esvol augmentar l’eficiència en la utilització de l’ai-gua, sembla important estudiar la viabilitat del’ús d’aigües residuals de les grans ciutats tracta-des, per poder ser utilitzades per al reg dels cul-tius hortícoles periurbans.

Com a exemple d’interacció entre tots aquestsfactors del canvi climàtic i la generació de possi-bles estratègies de resposta, es poden analitzarels resultats obtinguts en diversos experiments imodels sobre la patata, incloent-hi el modelNPOTATO, desenvolupat en un experiment fi-nançat per la Comunitat Europea. El cultiu de lapatata és molt sensible a les elevades temperatu-res, ja que la tuberculització es veu inhibida perles temperatures altes i es fa molt irregular encondicions d’estrès hídric. La formació delsgrills de la patata també es veu estimulada perles altes temperatures. Tanmateix, la resposta ales temperatures elevades presenta una elevadavariabilitat genètica, essent les varietats prime-renques menys vulnerables a l’escalfament (Peeti Wolfe, 2000). S’ha observat que l’augment deCO2 atmosfèric podria incrementar la produccióde la patata fins a gairebé un 30%, però les altestemperatures reduirien aquest efecte.

Al sud d’Europa, la variabilitat en la produccióde la patata augmentaria sota diversos escenarisde canvi climàtic i sense irrigació. La mateixaproductivitat de la patata podria variar entre pe-tits augments en zones no irrigades fins a petites

disminucions en zones irrigades, segons els dife-rents escenaris climàtics (Miglietta et al., 2000).Tanmateix, dos factors podrien fer variar aques-ta situació, el tipus de varietat i la data de planta-ció (Miglietta et al., 2000). Les varietats més pri-merenques tenen un canvi en la producció méspositiu, o un descens menys negatiu, sota condi-cions de canvi climàtic, amb i sense irrigació, jaque s’evita el període més calent de l’estiu (Mi-glietta et al., 2000). També una època de planta-ció més primerenca té un efecte positiu sobre laproducció en aquestes condicions. En els expe-riments esmentats, tant la utilització de varietatsprimerenques de patata com l’avançament enl’època de plantació varen reduir considerable-ment els requeriments d’irrigació (Miglietta etal., 2000).

B5.4.3. Cultius llenyososAlguns dels cultius llenyosos que tenen més im-portància a Catalunya, com la pomera, la perera,el cirerer i el presseguer, necessiten un nombredeterminat d’hores de fred. Quan el nombre d’hores de fred no és suficient, la floració és mésbaixa, irregular, estesa en el temps i amb un qua-llat més petit i, per tant, comporta una reduccióde la producció (taula B5.2). Si la reducció d’ho-res de fred és prou elevada, algunes varietats depomes i peres que es cultiven actualment podenesdevenir inviables. En canvi, en alguns cultius,com el presseguer, aquesta alteració es pot solu-cionar amb un canvi de varietat.

L’augment de les temperatures a l’hivern i a la pri-mavera pot produir un avançament de les datesde floració, que poden augmentar el risc de patirels efectes de les gelades si no va acompanyat perun increment de les temperatures mínimes enaquest període de temps (Cannell i Smith, 1986).Si l’increment de les temperatures mínimes a l’hi-vern ve acompanyat per una reducció del risc degelades, seria possible introduir nous cultiusllenyosos en zones com la Plana de Lleida, com,per exemple, el cultiu del nesprer o la introduc-ció de noves varietats d’albercoquers o de presse-guers que necessiten menys hores de fred per tal


392


de desenvolupar llurs fruits. Es tracta de varie-tats més primerenques, en algun cas de qualitat iproducció més baixes, però de preu de vendamés alt.

Una altra oportunitat que arribaria amb un des-cens del risc de gelades és l’ampliació de les zo-nes de cultius de cítrics. En el cas de la taronja,la producció de la qual es fa bàsicament a lazona de Tortosa, es tracta d’una producció dequalitat molt sensible a les gelades, fet que expli-ca que en alguns anys la producció hagi dismi-nuït. L’augment de les temperatures i la dismi-nució del risc de gelada, si es pot assegurar ladisponibilitat d’aigua, permetria la consecuciód’una collita més regular i la possibilitat d’esten-dre el seu conreu, el qual en els darrers 20 anysha augmentat la seva superfície, al generar-sebones perspectives per a aquest cultiu. A més deles taronges, la disminució del risc de geladestambé permetria la introducció a Catalunya d’al-tres cítrics molt més sensibles al fred, com lamandarina i el llimoner.

L’increment de temperatures a l’estiu i, especial-ment abans de la recol·lecció, pot produir unadavallada important de la qualitat de la fruita(per exemple, per la pèrdua de color de les po-mes roges o bicolors o per un augment de l’ano-menat cop de sol). L’allargament del període decreixement (Peñuelas et al., 2002) pot permetreun avançament de la collita i, en el cas d’algunscultius, probablement també l’increment delsperíodes anuals de recol·lecció (Reilly, 1997).Ara bé, el risc de pèrdues de la producció potaugmentar si l’avançament de la floració implicauna superposició més àmplia amb el període derisc de gelades. L’augment de la variabilitat delclima predita pot fer augmentar el risc de pèr-dues.

En el cas de conreus llenyosos, mentre tempera-tures molt baixes a començaments de la prima-vera afecten la flor, fortes glaçades a l’hivern per-judiquen l’arbre. La gran quantitat de pèrduesproduïdes amb les fortes glaçades degudes a

temperatures de –20ºC l’hivern del 2002 es tra-duí, en zones com Les Garrigues, en una elevadamortalitat de les oliveres i la necessitat de re-plantar molts arbres. En aquesta zona, on el riscreal de gelades fortes amb una periodicitat pot-ser d’almenys una cada vint anys és ben real, lareducció del risc de gelades hivernals portaria ala presència d’oliveres més velles, amb una re-ducció del risc de pèrdues de collita i una neces-sitat més baixa de reposició.

Ara bé, un factor molt limitant en aquestes zonesde secà és la manca d’aigua. En els terrenys desecà o amb regs deficitaris, la reducció de plugesi l’augment de la seva irregularitat i de les tempe-ratures a l’estiu incrementaria l’estrès hídric i re-duiria la producció en cultius com l’olivera, l’a-metller o l’avellaner. El conreu de la vinya(bàsicament en secà) també veuria reduït el seupotencial productiu per la reducció de la pluvio-metria. També s’ha predit un desplaçament capal nord de les zones més favorables per al cultiud’aquesta planta (Iglesias, 2000; Pascual, com.personal). L’augment de temperatures, però, po-dria incidir positivament en la qualitat. És difícilavaluar com el canvi climàtic afectaria la qualitatdel vi, ja que s’hauria d’avaluar el microclima decada zona en particular (humitats, pluges, règimde temperatures, etc.). S’ha trobat una forta de-pendència entre la qualitat vitícola i el clima, i lagran qualitat del vi els darrers 30 anys s’ha rela-cionat amb fenòmens d’El Niño (Rodó i Comin,2000). Un avantatge seria la disminució del riscde gelades que afecten algunes zones producto-res, però aquest efecte queda supeditat a la va-riació de l’època de brotada (com ja s’ha esmen-tat anteriorment).

B5.4.4. FarratgeresAl nord de les comarques interiors catalanes,com l’Alt Berguedà, l’Alt Urgell i el Solsonès, lesespècies farratgeres com l’alfals o la trepadella esnodreixen principalment de l’aigua de les plu-ges, mentre que a comarques més meridionalscom l’Osona, el Segrià i el Pla d’Urgell, els cal elreg. La forta sequera patida l’estiu del 2003 ha


393


fet disminuir el nombre de dalls obtinguts de lesfarratgeres a les zones de muntanya, en comar-ques tan variades com el Berguedà i l’Alta Riba-gorça, entre d’altres. Mentre el darrer dall s’haperdut per a fenc o ensitjat, els pagesos l’han do-nat com a pastura al bestiar mitjançant pastura.De manera habitual, els cicles anuals dall-pastu-ra experimenten força variacions segons la cli-matologia concreta de cada any, com és d’espe-rar en zones amb influència mediterrània. Anysparticularment humits i frescals permeten 2-3aprofitaments mitjançant dall i un cicle de pas-tura a l’hivern o la primavera. Ara bé, anys méssecs només permeten 1-2 aprofitaments perdall. Un augment en la freqüència dels anys secsreduiria la rendibilitat general de l’explotació iportaria a la cerca d’alternatives que permetessinel seu manteniment, com ara la introducció delreg en els casos en què fos viable, o directamenta l’abandonament de les explotacions, què és un perill ben present a les zones de muntanya.D’altra banda, l’augment del CO2 a l’atmosferapodria pal·liar, en part, els efectes negatius de lasequera, augmentant-ne la tolerància de lesplantes, com s’ha vist en el cas de l’alfals (DeLuis, 2000).

Si s’aconsegueix una bona disponibilitat hídrica,les zones més fredes de Catalunya podrien aug-mentar llur productivitat global gràcies als efec-tes estimuladors de les temperatures més altes(taula B5.2). La productivitat a les zones fredessembla estar limitada principalment per les bai-xes temperatures. Ara bé, una davallada en lesprecipitacions en les zones de muntanya piri-nenques (Martín-Vide, capítol A3 d’aquest lli-bre) amenaça un factor en el qual aquestes zonesbasen gran part de la seva riquesa productiva: ladisponibilitat d’aigua.

Una de les lleguminoses farratgeres d’interès ésla trepadella (Onobrychis viciifolia), cultivada fre-qüentment en algunes zones del Prepirineu. Toti l’elevada qualitat d’aquesta espècie farratgera,els pagesos sovint la releguen a favor de l’alfals,més productiu. Amb tot, aquesta espècie pot ser

prometedora en zones de muntanya si les condi-cions esdevenen més seques i el reg es fa difícil,però s’ha produït la desaparició de moltes de lesvarietats i hi ha molta confusió sobre les que en-cara queden.

En el cas de l’alfals, actualment es produeixendues situacions diferents. A més de ser conreadaen zones climàticament humides i frescals de lesnostres muntanyes, a Catalunya l’alfals és moltimportant en zones càlides amb reg. Un exem-ple representatiu es troba al Segrià i a l’Urgell. Sies manté el subministrament d’aigua, l’incre-ment de temperatures permetria el manteni-ment de la productivitat i, fins i tot, un força-ment del sistema amb l’obtenció d’un nombremàxim mitjà d’aprofitaments per sobre de l’ac-tual. Aquest forçament, però, podria comportartambé la necessitat d’entrada de més fertilit-zants, bàsicament fòsfor i potassi, amb un aug-ment dels residus i del risc de contaminació deles aigües. La mateixa situació és aplicable al blatde moro, una planta molt cultivada com a farrat-gera en territori català, en aquest cas amb l’a-greujant d’una necessitat de fertilitzants nitroge-nats. Com a conseqüència de la preocupaciósobre la necessitat d’innovar en el conreu de fa-rratgeres per tal que, sense una pèrdua de pro-ducció, es minimitzin els efectes ambientals, re-sulta interessant esmentar una iniciativadesenvolupada dins d’una acció integrada euro-pea sobre el cultiu de les lleguminoses farratge-res (l’acció COST 852). Un dels objectius d’a-questa acció consisteix en trobar la barreja degramínies i lleguminoses que faci òptim el ren-diment i minimitzi els efectes ambientals.

El blat de moro és un cultiu molt important, tanta Catalunya (on es cultiva com a planta farratge-ra en regadiu) com en el marc de la Unió Euro-pea, i ha esdevingut el tercer cultiu a escalamundial, després del blat i de l’arròs, en termesde font d’energia i proteïna per a la nutrició hu-mana. La proporció total de terres dedicades alcultiu del blat de moro ha augmentat mundial-ment al voltant d’un 40% durant els darrers 40


394


anys (Young i Long, 2000). Cultivada al mónsota un ventall ampli de condicions climàtiques,aquesta planta no resisteix bé els climes semià-rids ni els ambients massa freds. És poc clar quel’increment del CO2 atmosfèric pugui tenir unefecte beneficiós sobre la fotosíntesi d’aquestaplanta C4, però sembla que hi ha avantatges so-bre la respiració (Drake et al., 1999). A la UnióEuropea s’han predit impactes sobre el rendi-ment entre un –30% i un canvi a l’alça. Aques-tes variacions depenen dels possibles escenarisclimàtics considerats, els llocs concrets dins d’u-na mateixa regió, i la percepció en la capacitatd’adaptació de l’agricultor a varietats més ade-quades a les noves condicions (Reilly, 1995). Enestius molt calorosos, com el del 2000, la pro-ducció mitjana de blat de moro per a gra ha bai-xat un 15-20% (Jaume Lloveras, comunicaciópersonal).

B5.4.5. Prats de muntanyaEls prats seminaturals de les zones fredes i tem-perades són ecosistemes de gran valor ecològic,paisatgístic i cultural. Aquests ecosistemes cons-titueixen un reservori de la biodiversitat, man-tingut per les poblacions locals mitjançant unmaneig extensiu tradicional que, en algunesparts del planeta, data dels temps prehistòrics.Es tracta d’ecosistemes sostenibles que propor-cionen una font d’aliment renovable, natural ieconòmica per al bestiar i al voltant dels qualss’estructura una gran proporció de les activitatsagropecuàries de les zones de muntanya. A Ca-talunya, aquests prats comparteixen moltes si-milituds en termes de flora, vegetació i ecologiaamb els de les zones fred-temperades de la restad’Europa (Sebastià et al., 1998; Sebastià, enpremsa) i es desenvolupen en àrees de precipita-ció relativament elevada, sovint superior als1000 mm, una gran part de la qual es produeix al’estiu, quan les temperatures són més elevades.Tanmateix, alguns anys mostren el període desequera estival típica de la Mediterrània, indi-cant el caràcter transicional d’aquests ecosiste-mes, que en aquestes àrees es troben en el límitde la distribució climàtica del bioma. Juntament

amb la vegetació mediterrània, els prats semina-turals constitueixen un dels ecosistemes mésamenaçats pel canvi climàtic des del punt de vis-ta de la biodiversitat (Sala et al., 2000). Els can-vis en el règim de precipitacions i de temperatu-ra habituals i un augment en la freqüència delsfenòmens climàtics extrems (Houghton et al.,2001) podrien fer que aquests ecosistemes estornessin molt vulnerables (Sebastià et al.,2004b, taula B5.2).

A Catalunya, aquests prats es troben distribuïtsprincipalment en zones de muntanya (especial-ment al Pirineu, però també al Montseny i en al-tres serralades prelitorals catalanes, i arriben finsa la terra baixa mediterrània en àrees localmentmés humides i frescals. Àmplies zones de mun-tanya de Catalunya, com les pirinenques, pre-senten un gran risc d’experimentar canvis en elrègim de precipitacions, a més dels canvis en latemperatura, i podrien veure disminuïda laquantitat d’aigua que reben anualment (Martín-Vide, capítol A3 d’aquest llibre). Mentre l’aiguaes considera el principal factor limitant de laproductivitat en els ecosistemes mediterranis,en els ecosistemes freds, com els prats seminatu-rals europeus, la productivitat sembla estar limi-tada per la temperatura i, en aquest sentit, moltsexperiments han mostrat una estimulació delrendiment amb l’escalfament (Rustad et al.,2001). Aquesta estimulació ha estat atribuïda,en part, a l’efecte directe de l’augment de la tem-peratura, ja que la major part dels processos me-tabòlics es veuen accelerats amb l’escalfament,dins dels límits de funcionament dels sistemesbiològics. Per una altra part, però, també ha es-tat atribuït a l’increment de la mineralització dela matèria orgànica i la major disponibilitat denutrients resultant (Epstein et al., 2000; Shaveret al., 2000).

A Catalunya s’han desenvolupat experimentscentrats en les conseqüències del canvi climàticsobre l’estructura, el funcionalisme i l’aprofita-ment dels prats de muntanya, realitzats des delCentre Tecnològic Forestal de Catalunya (Sebas-


395


tià et al., 2004b). En aquests experiments s’ob-serva una forta resposta dels ecosistemes pasto-rals de l’alta muntanya a l’augment de la tempe-ratura, però no a la disminució d’aigua (Sebastiàet al., 2004b). Trasplantades a zones més calen-

tes, mostres de pastures subalpines incrementenllur productivitat i disminueixen el nombred’espècies (figura B5.7). El patró de vulnerabili-tat de les espècies mostra que hi ha una davalla-da no tan sols quantitativa de la biodiversitat,sinó també qualitativa (sensu Canals i Sebastià,2000a). Les plantes rares van desaparèixer delsistema, mentre fòrbies de rang altitudinal am-ple, que es poden trobar des de prop del marfins a l’alta muntanya, i de qualitat ramaderamediocre o nul·la, varen augmentar llur abun-dància relativa, a expenses sobretot de gramíniestípiques de l’alta muntanya, de rangs altitudinalsrestringits (Sebastià et al., 2004b). Per això, tot il’augment de biomassa a les mostres sotmeses aescalfament, no es produí un clar augment delvalor pastoral d’aquestes (figura B5.8).

En un altre experiment de trasplantament depastures subalpines pirinenques es trobà unaresposta positiva a l’addició de fòsfor a les mos-tres que romangueren a la muntanya, però no ales que van ser trasplantades a altituds més bai-xes, la qual cosa apunta un augment de la mine-


396

Figura B5.7. Variacions en la biomassa predita per mostra en funcióde la riquesa florística mesurada com a nombre d’espècies per mos-tra als monòlits intactes de prat subalpí situats a la muntanya (Rus) i alcampus de l’ETSEA (Lleida), per a dos dalls diferents. El primer va re-alitzar-se a finals de juliol (1) i el segon a mitjans de setembre (2). Font: elaboració pròpia.

Figura B5.8. Canvis en el valor pastoral mitjà de dos prats subalpins del Pla de Rus (M1 i M2), a finals de juliol (dall 1) i mitjans de setembre (dall 2), enel conjunt de monòlits intactes de prats trasplantats a Lleida (triangles) i en els que es deixaren al prat a Rus (cercles). Es mostren els intervals deconfiança del 95%. Font: Sebastià, inèdit.


ralització de la matèria orgànica acumulada alsòl i la mobilització del reservori de nutrientssota condicions d’escalfament (Sebastià et al.,2004b), la qual cosa podria ser responsable del’augment de la productivitat a curt termini. Pre-veure’n les conseqüències a llarg termini és moltmés difícil i requereix elaborar més estudis, peròles tendències observades permeten preveure lapèrdua d’una part important de la biodiversitatde les pastures, sobretot de les espècies més típi-ques i específiques d’aquests ecosistemes, ambun augment de la dominància d’espècies de dis-tribució ampla i una disminució de la qualitat deles pastures. D’altra banda, l’augment de la pro-ductivitat observat podria ser transitori, pro-duint-se l’efecte contrari un cop consumits elsnutrients mobilitzats (taula B5.2). Canvis en ladisponibilitat de nutrients com a conseqüènciade pertorbacions locals poden determinar can-vis importants en la composició florística, fins itot a escala local (Canals i Sebastià, 2000b; Ca-nals et al., 2003).

A les zones de muntanya el cicle agro-pastoral estanca amb els prats de dall i el conreu de farrat-geres, en monocultiu o cultivades en barreges.Els prats de dall comparteixen moltes de les ca-racterístiques dels prats seminaturals, tot i queacostumen a estar més artificialitzats i presentenmés entrades externes d’adobs, irrigació, etc. Eldescens de la disponibilitat hídrica en zones demuntanya pot posar en perill la supervivènciad’aquests sistemes. En algunes zones limítrofes,com el Montseny, cal irrigació per als prats dedall, mentre que en d’altres zones dels Pirineuscentrals i orientals n’hi ha prou amb l’aportacióde les precipitacions i de l’aigua freàtica. En unprojecte que el Centre Tecnològic i Forestal deCatalunya (CTFC) i el Centre de Desenvolupa-ment Rural Integrat de Catalunya (CEDRICAT)han fet a l’Alta Ribagorça es posà de manifestque el segon dall només està assegurat quan esdisposa de reg. En cas contrari el segon dall re-presenta, com a molt, una quarta part de la pro-ducció del primer.

La producció dels prats de dall constitueix l’ele-ment clau per al manteniment del bestiar durantl’hivern i actualment és el coll d’ampolla que de-termina la producció i la qualitat de la ramaderiaa les comarques del Pirineu (Taüll et al., 2004).Una incorporació de sistemes d’irrigació o unamillora dels existents que permetin un reg desuport esdevé necessari. En els escenaris de can-vi climàtic, es pot preveure un increment en lesdemandes d’irrigació. Aquest increment en elsrequeriments hídrics es pot cobrir en moltes d’a-questes zones amb petits canvis en les infraes-tructures existents. Altrament, l’efecte final potser fàcilment un augment encara més gran de ladespoblació i l’abandonament de les activitatsagropecuàries, amb pèrdua de biodiversitat i dequalitat del paisatge. Pel que fa a les farratgerescultivades acobladament amb la ramaderia ex-tensiva en zones de muntanya, la situació seriasimilar a la descrita per als prats de dall.

B5.4.6. Altres sistemes pastorals

A les zones mediterrànies, a més dels prats relati-vament esponerosos desenvolupats en alguneszones més humides i arrecerades, de caràcter detransició i relacionats amb els anteriors, els siste-mes d’interès pastoral representen una barreja decomunitats heterogènia, tant pel que fa a fisono-mia com a funcionament. Comprenen un con-junt d’ecosistemes que van des dels prats secs iels llistonars dominats per Brachypodium retu-sum, sovint en mosaic amb la garriga de Quercuscoccifera i d’altres llenyoses esclerofil·les, els ma-tollars dominats per labiades i cistàcies o per eri-càcies, la pròpia garriga, els guarets i els rostolls i,en zones continentals estèpiques de l’interior, elsespartars.

La situació actual de la ramaderia extensiva a zo-nes de la Mediterrània septentrional és comple-xa i, fins i tot, contradictòria (de Bello et al.,2002, taula 11.2). D’una banda, a zones àridesde la depressió de l’Ebre s’ha observat sobrepas-tura en zones incultes, com a conseqüència de lallaurada i la sembra de més terres de cultiu en


397


àrees tradicionalment dedicades a la pastura, laqual cosa contribueix de manera important a ladegradació de la flora i a la denudació del sòl(Delgado et al., 1995). Pel contrari, a les zones

rurals la professió de pastor tendeix a desaparèi-xer, i s’hi produeix un abandonament i una pro-liferació d’espècies arbustives a causa d’una cà-rrega animal més baixa (Delgado et al., 1997) od’una distribució de la càrrega inadequada persobreexplotació de les àrees més fàcilment ac-cessibles i l’abandonament de les zones amb ac-cessibilitat més dificultosa. Això porta a unaacumulació de la biomassa en moltes zones i,possiblement, a una disminució de la presènciade les espècies lligades a la pastura (Sebastià etal., 1998). Aquest abandonament de les pastu-res i posterior augment de la coberta arbustivapot fer incrementar el risc d’incendi, el qual espot veure agreujat durant l’hivern per una puja-da de la cota de neu com a conseqüència de unamenor innivació i de les temperatures més altes,la qual cosa dóna lloc a una major superfície depastures i matollars assecats pel fred. Els incen-dis poden provocar també una pèrdua de fertili-tat dels sòls de les pastures i un augment del riscd’erosió.

Un altre efecte de l’abandonament podria ser ladisminució de la diversitat d’espècies vegetals,tal com s’observà al llarg d’un transecte altitudi-nal i climàtic sobre el qual se superposava ungradient de pressió pastoral (de Bello et al.,2002). A les zones amb més pastura per ovelleses trobà una diversitat més elevada que a les zo-nes abandonades, en termes de riquesa d’espè-cies i d’equitat en les abundàncies d’aquestes es-pècies (Guardiola et al., 2004). Al Pirineu, eltipus de maneig pastoral que es practica té unesrepercussions decisives sobre la diversitat, la ve-getació i la productivitat dels ecosistemes pasto-rals (Taüll i Sebastià, 2002). Si es vol conservaraquests ecosistemes, tant des del punt de vistadels seus valors naturals com socioeconòmics,cal conèixer a fons la relació entre maneig pas-toral i ecologia. Finalment, el manteniment deles àrees protegides ocupades per aquests siste-mes, com són els parcs naturals o els espais dela xarxa Natura 2000, requereix una gestióapropiada.


398

Figura B5.9. Relació entre les exportacions i les importacions a Cata-lunya l’any 2000 dels principals productes relacionats amb les activi-tats pecuàries. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.

Figura B5.10. Producció de fems a Catalunya l’any 2000 (en milers detones), per tipus de bestiar.Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitatde Catalunya.


B5.4.7. Ramaderia

Una part significativa de la dieta humana actualprocedeix de productes animals carnis, lactis ious. Factors climàtics com la temperatura, laprecipitació i la humitat tenen efectes impor-tants sobre la producció animal. L’estrès tèrmic ila sequera poden tenir efectes negatius sobre elsanimals domèstics tan variats com la reduccióde la fertilitat, l’augment de la mortalitat dels na-dons, la pèrdua de pes dels animals adults, la re-ducció de la producció d’ous i de llet, així com lamateixa supervivència del bestiar (Gates, 1993).Això podria implicar necessitats energètiquesmés grans en ventilació.

La renda generada per les activitats ramaderes ésmolt elevada en el context de totes les activitatsagropecuàries que es realitzen a Catalunya (figu-ra B5.2). L’any 2000, Catalunya va ser un expor-tador net de molts productes carnis importants(figura B5.9). Ara bé, el problema és la gestióque es fa dels residus que aquestes activitatsagropecuàries generen (figura B5.10) i, especial-ment, com s’evita la seva contribució a la conta-minació de les terres i dels aqüífers. Aquest pro-blema es veu agreujat pel procés actual deconcentració del bestiar en menys explotacions,però cada vegada més grans (figura B5.11).

A Europa, l’augment de la cabana de remugantsha estat moderat en el període entre 1961 i1990, amb un increment del 33% (Sombroek iGommes, 1997). A Catalunya, l’augment d’uni-tats ramaderes (UR) de remugants entre els anys1982 i 1999 tingué una taxa de 0,45. La concen-tració d’animals que resulta dels mètodes mo-derns de cria de bestiar produeix certa preocu-pació entre l’opinió pública a causa d’olorsindesitjables, la contaminació de les aigües i l’e-missió de gasos amb efecte d’hivernacle proce-dents de les femtes (Reddy i Hodges, 2000). Pelque fa a aquest darrer punt, però, s’ha afirmatque la contribució dels residus ramaders aaquest tipus d’emissions és, probablement, rela-tivament petita (Reddy i Hodges, 2000).

El canvi climàtic també pot tenir un efecte signi-ficatiu sobre les malalties dels animals, moltesde les quals actualment estan limitades per res-triccions climàtiques sobre els seus vectors o so-bre els propis agents i el seu ambient. L’augmentde la mobilitat de persones i animals també per-metrà la introducció i la ràpida expansió de ma-lalties entre països diferents, com s’ha vist re-centment en el cas de la febre aftosa.

B5.4.8. Pesqueries

Els canvis en la temperatura de l’aigua, associa-des als canvis en els corrents marins comporta-ran modificacions importants en la distribució ila quantitat dels productes marins (Sombroek iGommes, 1997). L’any 2000 a Catalunya es vanobtenir un total de 44.673 tones de productesprocedents de la pesca, sobretot peixos ossis.Catalunya és un importador net d’aquest tipusde productes, i va comprar a fora gairebé quatrecops més que el que es va obtenir localmentaquell mateix any (figura B5.9).

A les costes catalanes, els desplaçaments d’espè-cies marines capturades habitualment al litoralcap a zones més profundes seguint temperatures


399

Figura B5.11. Evolució temporal de la relació entre el nombre de milersd’unitats ramaderes (UR) i el nombre de milers d’explotacions ramade-res a Catalunya, els anys 1982, 1989 i 1999. El tipus de bestiar està indi-cat en cada cas. Font: Cens agrari. Institut d’Estadística de Catalunya.


més frescals comencen a dificultar la pesca.També es comencen a detectar moviments nord– sud de les espècies piscícoles marines. Com aresultat d’aquestes tendències, per exemple,sembla que les captures d’anxova disminueixen,mentre es detecta l’arribada de peixos tropicals ales nostres costes.

B5.4.9. Silvicultura

Tot i que les respostes del boscos al canvi climàtics’analitzen amb més deteniment en un altre capí-tol d’aquest volum (vegeu Peñuelas et al. al capí-tol B9), en aquest apartat es tenen en compte al-guns aspectes que poden ser rellevants de cara aldesenvolupament d’una silvicultura sota condi-cions de canvi. Dues peculiaritats caracteritzenels boscos a Catalunya a l’hora de discutir la sevagestió silvícola i el canvi climàtic. En primer lloc,el règim de tinença, ja que més del 85% dels nos-tres boscos són de propietat privada (ICONA,1994). En segon lloc, el fet que els nostres boscossón extraordinàriament productius en serveisque no tenen un valor econòmic directe en el

mercat, com la biodiversitat, la protecció enfrontdels riscos naturals i la regulació del règim hídric.

La gran paradoxa del bosc mediterrani és que ésextraordinàriament ric en externalitats (Domín-guez i Plana, 2002), però la seva contribució di-recta a la producció final agrària és molt reduïdaen comparació amb les altres activitats agràries(figura B5.2). Un altre aspecte important a teniren compte és que, a més dels variats serveis sen-se mercat i les externalitats que els boscos de Ca-talunya proporcionen, aquests també són ex-traordinàriament multifuncionals en els seusproductes de mercat i els productes no fusterssovint proporcionen un volum econòmic gensmenyspreable.

La situació de l’aprofitament d’aquests produc-tes silvícoles que no són fusta és heterogènia isovint està poc regulada. Així, mentre l’aprofita-ment del suro és una activitat netament comer-cial (figura B5.12), la recollida de bolets, espà-rrecs i pinyons és una activitat mixta, de vegadescomercial, de vegades recreacional (Domínguezi Plana, 2002). A més, el baix nivell de regulaciód’aquestes activitats fa que de vegades siguinuna font de conflictes. En canvi, els productesfusters dels boscos catalans són, en general, debaixa qualitat comercial, hi ha poca producció i,a més, no són competitius en comparació ambaltres mercats europeus, principalment del nordd’Europa (taula B5.3, figura B5.12). Així homostra el fet que la producció interior noméscobreix un 29,5% de la fusta serrada, metre quela fusta destinada a trituració va tenir un superà-vit del 44, 9% sobre el consum, considerant da-des del 1996 (DGMN a Raddi, 1998).

L’ampla escala temporal amb què es gestionenels boscos, amb torns de 80-120 anys segonsl’espècie i la zona, implica que els efectes delcanvi climàtic es produiran, en general, en lesmasses arbòries que hi ha en aquests moments(Kellomäki et al., 2000). Sota escenaris de canviclimàtic, la competitivitat de la fusta catalananomés pot disminuir en comparació amb els


400

Figura B5.12. Producció de fusta, en tones, de diverses espècies (any2000): coníferes, quercínies (alzines i roures), altres planifolis i arbus-tos, i producció de suro. Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitatde Catalunya.


boscos europeus situats més al nord, els qualsaugmentaran la seva productivitat per efecte del’escalfament i la fertilització en materials nitro-genats (Kellomäki et al, 2000).

La reducció en la rendibilitat dels productes fo-restals directament consumits pel mercat no potsinó agreujar la desatenció dels nostres boscos,amb una tendència encara més acusada a l’aban-donament de llur gestió. Si l’aplicació de la ges-tió dels boscos depèn únicament de la fusta i nos’apliquen mesures correctores que la fomentin,l’abandonament de la gestió dels boscos per partdels seus propietaris per manca de competitivi-tat sota escenaris de canvi climàtic pot tenir re-

percussions indesitjables en termes de la sevaprotecció, i de l’increment del risc d’incendi. Aaquest efecte s’afegeix un previsible augment deles zones boscoses a causa de l’abandonamentde les activitats agrícoles de secà, amb un aug-ment de la massa de bosc jove més vulnerable, iunes condicions climàtiques més càlides, ambun increment de l’evapotranspiració, fins i totamb pluviositat comparable.

Convé analitzar la situació dels boscos a Cata-lunya diferenciant el bosc mediterrani (basal imontà) del bosc d’altitud (altimontà i subalpí)(taula B5.4). En general, els boscos són sistemesdominats per plantes perennes de vida llarga, i


401

(1) Dades referides als aprofitaments autoritzats.

Taula B5.3. Producció de fusta(1) el 2000, per espècies i províncies, en metres cúbics amb escorçaFont: Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Direcció de Serveis.

Barcelona Girona Lleida Tarragona CATALUNYA

CCoonnííffeerreess ((rreessiinnoosseess))

Avet 44 17 801 - 886622

Pi blanc 60.791 21.828 3.907 5.386 9911..991122

Pi insigne 2.432 10.378 - - 1122..881100

Pi negre 5.290 2.135 3.472 - 1100..889977

Pi pinyer 14.492 20.369 - 52 3344..991133

Pi roig 97.845 28.960 23.925 797 115511..552277

Pinassa 38.294 3.925 62.931 1.126 110066..227766

Pinastre 3.282 18.136 - 39 2211..445577

Altres espècies 278 3.282 - - 33..556600

TToottaall ccoonnííffeerreess 222222..774488 110099..003300 9955..003366 77..440000 443344..221144

PPllaanniiffoolliiss ((ffrroonnddoosseess))

Alzines i roures 4.054 3.350 610 377 88..339911

Castanyer 1.335 14.222 - - 1155..555577

Eucaliptus 238 6.476 - - 66..771144

Faig 1.820 8.896 - 615 1111..333311

Freixe 169 487 84 - 774400

Pollancre 8.168 32.819 1.862 - 4422..884499

Vern 569 827 205 - 11..660011

Altres espècies 2.901 9.822 73 - 1122..779966

TToottaall ppllaanniiffoolliiss 1199..225544 7766..889999 22..883344 999922 9999..997799

TTOOTTAALL 224422..000022 118855..992299 9977..887700 88..339922 553344..119933



402

Taul

a B5

.4.C

ompa

raci

ó de

ls c

anvi

s pr

opos

ats

per a

ls b

osco

s m

edite

rran

is i

de m

unta

nya

cata

lans

sot

a el

sup

òsit

de p

ujad

a de

tem

pera

ture

s i m

ante

nim

ent d

e la

plu

viom

etria

.Fo

nt: e

labo

raci

ó pr

òpia

.

SSuuppee

rrffííccii

eeCC

rreeiixx

eemmeenn

tt ddee

ffuusstt

aaAA

pprrooff

iittaamm

eennttss

ffoorree

ssttaall

ss DD

iivveerr

ssiittaa

ttbbii

oollòògg

iiccaa

PPrroodd

uuccttee

ssssee

ccuunndd

aarriiss

UUssoo

ss rreecc

rreeaatt

iiuuss

ii ppaaii

ssaattgg

ííssttiicc

ssRRii

ssccooss

nnaatt

uurraall

ss((iinn

cceenndd

iiss))

EEmmbboo

rrnnaall

ddee

ccaarr

bboonnii

BBOOSSCC

DDEE

MMUU

NNTTAA

NNYYAA

((aallttii

mmoonn

ttàà ii

ssuubbaa

llppíí))

Incr

emen

t per

puja

da d

el lí

mit

altit

udin

al d

elbo

sc i

colo

nitz

ació

de

les

zone

s de

neus

perp

ètue

s,pe

ròde

crem

ent d

ellím

it in

ferio

rde

l bos

c.

Glo

balm

ent

decr

eix.

S’al

larg

arà

elpe

riode

vege

tatiu

, ara

limita

t per

late

mpe

ratu

ra.

Si la

tem

pera

tura

s’in

crem

enté

sm

olt p

odria

decr

éixe

r per

sequ

era

estiv

al.

Dec

rem

ent p

erm

anca

de

rend

ibili

tat d

el’e

xplo

taci

ó (s

ipu

ja l’

altit

udde

l bos

c,ta

mbé

puj

a el

pend

ent i

es

dific

ulta

el

treb

all

d’ex

trac

ció)

.

Des

apar

ició

d’es

pèci

es,

part

icul

arm

ent

les

d’al

titud

.

Dec

rem

ent d

e la

prod

ucci

óm

icol

ògic

a p

erm

anca

d’a

igua

,pe

ròal

larg

amen

t de

l’est

ació

si n

ohi

hag

ués

sequ

era.

Man

teni

men

t opo

ssib

leau

gmen

t per

alla

rgam

ent d

el’e

stac

iófa

vora

ble

per

dur a

term

eac

tivita

ts a

l’aire

lliu

re. O

decr

emen

t per

perd

ua d

em

osai

cpa

isat

gíst

ic i

inte

rès

mic

ològ

ic

Prob

abili

tat m

ésel

evad

a pe

rpo

ssib

ledi

smin

ució

de

la p

reci

pita

ció

a le

s zo

nes

dem

unta

nya.

Med

iterr

anitz

ació

d’al

gune

szo

nes.

Dec

reix

emen

t de

la c

apac

itat

d’em

born

al d

eca

rbon

i.

BBOOSSCC

MMEEDD

IITTEERR

RRAANN

II((mm

oonnttàà

ii iinn

ffeerriioo

rr))

Incr

emen

t per

puja

da d

el lí

mit

altit

udin

alsu

perio

r(s

ubst

ituci

óde

ls b

osco

ssu

balp

ins)

ita

mbé

per

aban

dona

men

tde l’a

gric

ultu

ra.

Dec

rem

ent p

erse

quer

a es

tival

.D

ecre

men

t per

man

ca d

ere

ndib

ilita

t de

la fu

sta

ico

mpe

tènc

iade

la fu

sta

d’al

tres

paï

sos

que

tindr

anm

illor

scr

eixe

men

ts.

El p

rinci

pal f

acto

rlim

itant

s’ex

trem

a.D

ecre

men

t per

man

ca d

’aig

uai a

rides

a.

Dec

rem

ent d

e la

prod

ucci

óm

icol

ògic

a.A

ugm

ent d

e la

qual

itat d

e le

spl

ante

sar

omàt

ique

s.A

ugm

ent

pote

ncia

l del

spr

oduc

tes

apíc

oles

.

Man

teni

men

tRi

sc d

’ince

ndi m

ésel

evat

a c

ausa

de:

Aug

men

t de

lasu

perfí

cie

tota

l

Aug

men

t de

lasu

perfí

cie

insu

ficie

ntm

ent

gest

iona

da

Més ab

ando

nam

ent

rura

l per

man

ca d

evi

abili

tat

agríc

ola

Bosc

os m

és jo

ves,

amb

fust

a m

éspr

ima.

Man

teni

men

t de

la c

apac

itat

d’em

born

al d

eca

rbon

i.


presenten una resistència superior a d’altres sis-temes dominats per espècies de cicle de vidacurt i talla reduïda. Sota el dosser del bosc esprodueix un microclima dulcificat en compara-ció amb les condicions externes. Dins d’aquestambient, les plantes joves poden créixer sotacondicions relativament arrecerades. No obs-tant, la desaparició brusca d’aquest sistema (perun incendi de gran extensió, com els de l’any1994 al Berguedà o l’any 1998 al Solsonès) potfer perillar la pròpia regeneració del bosc i difi-cultar la tornada a unes condicions originalssota un clima general que ara és poc favorable(tret que hi dominin les espècies rebrotadores,cas freqüent a Catalunya). De fet, s’ha dit que elbosc mediterrani dominat per quercínies és unrelicte de climes passats i que les condicions cli-màtiques actuals afavoririen comunitats arbusti-ves dominades per ericàcies, cistàcies i labiadesresistents a les condicions de sequera (Herrera,1984). A llarg termini, aquesta transició cap asistemes arbustius probablement s’intensificaràa les zones baixes i amb microclimes més secs icalents, mentre que el bosc mediterrani tendiràa ascendir per les nostres muntanyes.

L’orografia complexa de Catalunya permetrà elmanteniment del bosc mediterrani i dels béns iserveis que aquest proporciona a altituds méselevades. A canvi, però, la supervivència delsboscos de muntanya es veurà amenaçada. Tot ique es preveu una pujada del límit altitudinaldel bosc subalpí de pi negre (Pinus uncinata) idel bosc altimontà de pi roig (Pinus sylvestris)per invasió de les zones alpines i les congestes, ellímit inferior del bosc es reduirà, especialment ales zones on el bosc creix en condicions molt se-veres (Gracia et al., 2001), amb la qual cosa lasuperfície total decreixerà globalment. Algunsestudis duts a terme al Montseny semblen indi-car que la substitució de les espècies montanesper espècies mediterrànies ja podria estar enmarxa (Peñuelas i Boada, 2003).

Un efecte que pot actuar a favor de l’extensió deles zones boscoses és l’abandonament de terres

agrícoles. De fet, l’anàlisi de l’evolució de la pro-porció de terres ocupades per diferents tipus debosc durant les dues darreres dècades mostrenun decreixement relatiu de les coníferes i un in-crement dels planifolis i, particularment, delsboscos mixtos, la qual cosa podria suggerir pro-cessos de successió (figura B5.13).

El creixement dels boscos d’alta muntanya i laproducció de fusta s’espera que serà més gran acausa de les temperatures més favorables per alcreixement vegetal, però les diferències entre lo-calitats es faran més evidents, particularment enfunció del règim hidrològic local (Tardif et al.,2003). S’ha observat un augment de la variabili-tat interanual en el creixement dels boscos d’al-titud pirinencs en els darrers anys, probable-ment relacionat amb l’increment de lavariabilitat climàtica associada amb el canvi cli-màtic (Tardif et al., 2003).

D’altra banda l’abandonament de terres agríco-les en zones de muntanya, generalment situadesen localitzacions microtopogràfiques més plane-res dins de l’orografia complexa de les nostres


403

Figura B5.13. Variació al llarg del temps de la proporció de superfícieforestal arbrada ocupada per coníferes, planifolis i boscos mixtos.Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Cens agrari.


muntanyes, pot afavorir el desenvolupamentdels arbres i facilitar-ne l’extracció (Bayfield etal., 2003). Tanmateix, la davallada en la dispo-nibilitat hídrica amb l’escalfament pot reduir demanera marcada el creixement de les plantes delbosc mediterrani (Ogaya et al., 2003). Tant peral bosc mediterrani com per al de muntanya, espreveu una disminució dels aprofitaments fores-tals fustaners per manca de la rendibilitat de lafusta per l’augment de costos d’extracció enmolts casos, reducció del creixement si augmen-ta la freqüència de sequera estival, i competènciaamb d’altres països amb creixements i regenera-ció millorades a causa del canvi climàtic, compoden ser els boreals (Kulls i Tullus, 2002; Bro-ekke, 2002).

Alguns productes forestals no fusters de granimportància en els boscos mediterranis tambépoden ser amenaçats pel canvi climàtic. La pro-ducció de bolets dels boscos catalans pot minvarper episodis més o menys continuats de seque-ra. En canvi, es podria produir un augment en laqualitat de les plantes aromàtiques i en la pro-ducció de mel i altres productes apícoles si aug-menten les brolles mediterrànies, molt riques enespècies mel·líferes de qualitat, com el romaní,la farigola, l’espígol, la botja, el bruc, etc. (Bonetet al., 1985).

Els ecosistemes mediterranis es troben entre elsmés diversos del món i també són dels més ame-naçats des del punt de vista de pèrdua de biodi-versitat (Sala et al., 2000). No totes les espèciesd’una comunitat reaccionen de manera similarenfront dels mateixos factors ambientals, iaquestes diferències poden portar a canvis en lesinteraccions entre les espècies i modificacionsprofundes en la seva composició i estructura.Per exemple, la disponibilitat hídrica sembla serun dels factors més importants en les relacionsde competència entre les plantes dels ecosiste-mes mediterranis (Vilà i Sardans, 1999). Es cal-cula que una reducció del 10% de les precipita-cions pot portar a una reducció de la reservahídrica com a conseqüència de l’augment de la

taxa de transpiració dels arbres i a la major eva-poració (Gracia et al., 2001). Diferències en laresistència a la sequera entre espècies del boscmediterrani poden portar a canvis importants enla distribució de plantes (Martínez-Vilalta et al.,2002) i moltes espècies podrien desaparèixersota les noves condicions (Bakkenes et al.,2002). Per tant, s’espera l’extinció d’espècies enels boscos mediterranis.

Molt més vulnerables encara són els nostres bos-cos de muntanya, sobretot les espècies de mésaltitud, les quals poden desaparèixer fàcilmentsi no disposen de zones a altituds superiors capa les quals migrar. Les migracions al llarg delgradient altitudinal, fins i tot quan són possi-bles, són més fàcils per a algunes espècies, so-bretot les que mostren més mobilitat, com és elcas de molts animals, i més complicat per a d’al-tres, com és el cas dels organismes sèssils comels vegetals. Fins i tot dins dels organismes vege-tals se sap que hi ha diferències en la capacitatde migració, i això ha portat a grans canvis alllarg del temps en la vegetació dels boscos.

Pel que fa als usos recreatius i paisatgístics delsboscos catalans, les potencialitats per a l’ús re-creatiu, tal i com es produeix actualment, seranles mateixes, i se’n podrà augmentar la utilitza-ció si s’allarga l’estació favorable per a les activi-tats a l’aire lliure, o disminuirà si es produeix ladavallada esperada de turisme en les àrees medi-terrànies, o es perd part de l’ambient nemoralque els fa atractius o l’oportunitat de recollir-hibolets. La diversificació del paisatge, però, po-dria disminuir, per exemple si es produeix l’a-bandonament de les activitats agropecuàries enles zones rurals amb un increment de la superfí-cie de bosc, o si es produeixen grans incendisque afecten superfícies de moltes hectàrees.

Quant als riscos naturals, l’amenaça principaldels boscos catalans és el foc. Tot i que cal nooblidar que el factor antròpic és clau en el temadels incendis, un augment de la sequera com aconseqüència del canvi climàtic portarà a un


404


augment del risc d’incendi en les zones medite-rrànies (Scarascia-Mugnosa et al., 2000) i undesplaçament del risc cap a zones geogràfiques ièpoques de l’any on ara és baix. De fet, els gransincendis ocorreguts a Catalunya les darreres dè-cades han tingut lloc en escenaris de mitja mun-tanya on no eren habituals. Tot i que la seva cau-salitat és complexa, el paper de la sequera éspalès. Si la cota de les neus de l’alta muntanyacatalana puja d’altitud per una disminució de lainnivació o un augment de la temperatura, du-rant l’hivern hi haurà més superfície de mato-llars assecats pel fred que augmentaran el riscd’incendi a l’alta muntanya.

L’augment de la recurrència de focs en les zoneson no són habituals fa que tant les conseqüèn-cies ecològiques com les econòmiques dels in-cendis siguin més greus. Els incendis en zonesde mitja muntanya pot comportar la desapariciód’algunes espècies, tant vegetals com animals, ila pèrdua de fertilitat dels sòls. Així, després delsfocs del Solsonès s’ha fet palesa la manca de re-generació de la pinassa (Pinus nigra ssp. salz-mannii), espècie que no és rebrotadora i el reclu-tament de la qual és molt reduït o nul desprésdel foc (Retana et al., 2002), a diferencia d’espè-cies més típicament mediterrànies com el piblanc (P. halepensis) o el pinastre (P. pinaster).

L’augment del risc d’incendi en aquestes zonesde mitja muntanya pot ser un factor addicionalmés als causats pel canvi climàtic (disminucióde la producció, plagues, etc.) que facin perillarla sostenibilitat econòmica dels aprofitamentsforestals a Catalunya. Cal recordar que a les zo-nes de muntanya pirinenques s’ha predit unapossible reducció de les precipitacions, la quals’afegiria a l’ambient general de sequera causadaper l’augment de les temperatures (Martín-Vide,capítol A3 d’aquest informe).

A l’escenari de sequera s’hi afegeix la previsió deboscos joves i densos amb arbres de diàmetre detronc petit i baixada del grau d’aprofitament i degestió per la disminució de la rendibilitat econò-

mica dels aprofitaments fustaners. Tot plegat faque es pugui preveure un escenari de major risci vulnerabilitat dels boscos enfront dels incendisforestals i d’altres pertorbacions. Aquest fet eslliga també amb una disminució de la fragmen-tació dels espais agroforestals per transformaciódel sòl agrícola cap a forestal com a conseqüèn-cia de l’abandonament del territori, la qual cosapot fer més complicada l’extinció dels incendis.A Catalunya s’han desenvolupat models de pre-dicció dels riscos d’incendis basats en el contin-gut d’humitat d’espècies vegetals com Cistusmonspeliensis amb bon resultats (Castro et al.,2003). Aquests i altres models poden proporcio-nar una eina prometedora en la detecció de lessituacions de risc.

Pel que fa a la protecció del bosc, s’espera queaugmentin les malalties i les plagues per invasiód’organismes desconeguts fins ara en certes àre-es, els quals es troben restringits pels períodesde fred hivernal. Un exemple n’és l’esmentadaprocessionària del pi.

Els boscos proporcionen altres béns i serveis a lasocietat (vegeu Peñuelas et al., capítol B9 d’a-quest llibre). Per exemple, ajuden a regular l’es-correntia en moments de molta pluja. A més, elssòls forestals constitueixen el principal magat-zem de CO2 dels ecosistemes terrestres. Quan ladisponibilitat d’aigua no és limitant per a la des-composició, un augment de la temperatura pro-dueix un augment de la mineralització de la ma-tèria orgànica del sòl i, conseqüentment, un fluxde CO2 del sòl cap a l’atmosfera. En un transectelatitudinal des de Suècia fins al País Valencià(Projecte VAMOS, EU DGXII), on s’estudiava lamineralització de la matèria orgànica sotmesa aun escalfament (simulat mitjançant un trasplan-tament de cilindres de sòls a una latitud inferior ala original) es va apuntar que els ecosistemesnòrdics constituirien una font de CO2 en el marcd’un escalfament, mentre que els mediterranisen serien un embornal (Coûteaux et al., 2001).No obstant això, cal tenir en compte l’efecte quepodria fer un canvi en el règim de precipitació.


405


Així, en un altre estudi realitzat a la depressió del’Ebre es va constatar un augment del flux deCO2 des del sòl a l’estiu, quan coincidien tempe-ratures i disponibilitat d’aigua elevades, com perexemple després d’una tempesta d’estiu (Casalset al., 2000). No obstant, l’escala rellevant d’anà-lisi d’aquests processos és l’escala anual.

Els incendis forestals tenen efectes directes so-bre el CO2 acumulat als boscos i indirectes pelcanvi d’ús que sovint comporten. Així, desprésdels incendis del Berguedà i del Solsonès, molteszones forestals s’han convertit en zones agríco-les, de tal manera que ha disminuït la capacitatd’acumular C, entre altres funcions ecològiques.Un altre efecte a tenir en compte és la reduccióde la vida mitjana de les fulles en espècies peren-nifòlies, la qual cosa implica una major despesadel carboni en el manteniment de la capçada iuna reducció en l’assignació de carboni en els al-tres òrgans. A més, cal considerar que la fullara-ca que hi ha al terra farà augmentar la respiraciódel bosc (Gracia et al., 2001).

B5.5. Observacions finals: reptes i oportuni-tats per a l’agricultura i la silvicultura catala-nes en el context del canvi climàtic

A Catalunya, l’impacte del canvi climàtic sobrel’agricultura i la silvicultura depèn sobretot de ladisponibilitat hídrica. Si hi ha bona disponibilitathídrica, per exemple mitjançant una bona distri-bució i la racionalització en el seu ús, la producti-vitat pot veure’s afavorida. L’aigua és un bé escàs i,amb el canvi climàtic, encara ho serà més. A més,l’ús de l’aigua per a l’agricultura ha de competiramb altres usos, com el domèstic, l’industrial o elscabals ecològics, i la creació de grans infraestruc-tures és excessivament costosa per a aquests apro-fitaments. Per tant, és molt important fer-ne unbon ús, millorant-ne la distribució i racionalitzantels sistemes de reg, utilitzant aquells que són méseficients i minimitzen les pèrdues.

La introducció de nous regadius s’ha de realitzaramb molta precaució, i les decisions s’han de

prendre amb molta cura si no es vol posar en pe-rill la conservació del territori i dels seus valorsnaturals. Per exemple, l’ampliació de les zonesde regadiu al pla de Lleida amenaça directamentla supervivència d’espècies d’aus estèpiques,com ara el sisó, la ganga o la xurra i, per tant, ca-len estudis que permetin establir mesures co-rrectores que minimitzin l’impacte i en garantei-xin la conservació (Bota et al., inèdit).

Si s’aconsegueix resoldre el problema de l’aigua,l’agricultura catalana pot aprofitar l’efecte esti-mulador de la productivitat que tenen d’altreselements del canvi climàtic, com ara són l’activa-ció del creixement per la temperatura i la fertilit-zació pel CO2. Però aquest mateix efecte podriaportar a un augment de la demanda d’aigua pera l’agricultura en un moment en què es preveuuna reducció en la seva disponibilitat. Ara bé, acausa de la complexa orografia del nostre terri-tori, l’impacte del clima i la capacitat de respostadels sistemes agrícoles dependrà molt de lescondicions locals.

L’agricultura pot contribuir a la mitigació delcanvi climàtic si s’adopten tècniques que pro-moguin la funció del sòl com a embornal delCO2 (per exemple, mitjançant pràctiques agrí-coles que afavoreixin l’acumulació de matèriaorgànica, com els sistemes de conreu reduït o lautilització d’adobs orgànics). La reducció delconsum de combustible també podria mitigarels efectes del canvi climàtic, tot i que aquestadarrera activitat representa una proporció petitaen comparació amb la reducció que s’obtindriaen d’altres sectors (Reicosky et al., 2000).

La capacitat d’adaptació depèn de factors polí-tics, tecnològics i socioeconòmics (Reilly, 1997).Una gran part de les plantes cultivades presen-ten una base genètica àmplia. S’estan assajantcontínuament noves varietats de plantes de cul-tiu i races de bestiar arreu del món en diversescondicions de climes i sòls. És molt importanttenir uns bons models predictors dels canvis climàtics, que permetin anticipar quins cultius


406


creixeran millor (i a on) i quines varietats seranmés adients en els escenaris climàtics futurs.També és molt important comparar amb situa-cions que ara tenen un clima més càlid. Ara bé,no totes les espècies tenen la mateixa capacitatd’adaptació. A més, la resposta al canvi climàticrequereix ajustaments tecnològics. Aquests ajus-taments s’han de fer en camps tan diversos comla millora genètica, la incorporació de recursosgenètics nous, l’adopció de les tècniques agro-nòmiques més adients per a les noves condi-cions i, probablement, els canvis en les àrees deproducció (Lawlor i Mitchell, 2000; Peet i Wol-fe, 2000). L’exemple esmentat de la patata n’ésun cas representatiu. El canvi en la utilització devarietats més primerenques i la modificació deles tècniques de maneig, amb un avançament dela plantació, sembla que permeten combatreamb eficàcia els efectes perjudicials de les eleva-des temperatures i estalvien a més en ús d’aigua(Miglietta et al., 2000).

Un altre factor en l’adaptació al canvi climàtic ésla capacitat socioeconòmica de resposta al canvi.Les explotacions agrícoles catalanes són de midapetita, la qual cosa pot representar dificultats a l’-hora d’introduir els ajustaments demandats. Enel cens agrari de l’any 1999, el 44% de les explo-tacions catalanes eren més petites de 5 ha i el 75%més petites de 20 ha. En qualsevol cas, la PolíticaAgrària Europea pot ser un instrument determi-nant per guiar l’adaptació a les noves condicions iesmorteir els efectes del clima. Ara bé, també potlimitar les opcions de resposta dels sistemes agrí-coles, de manera que és fonamental que les novespolítiques europees considerin l’adaptació a si-tuacions d’estrès climàtic (Iglesias, 2000).

En resum, l’adaptació de l’agricultura al canviclimàtic passa per la planificació d’una políticade l’aigua que sigui racional i coherent amb lescondicions de canvi climàtic locals, la potencia-ció de sistemes d’irrigació més eficients, el canvien la gestió dels cultius, afavorint un tipus deproducció adaptat a les noves condicions, el can-vi de dates de plantació i de les pràctiques de

cultiu, i la selecció de cultius adaptats a les no-ves pràctiques (Deudon, 2001; Iglesias, 2000).

La situació és molt diferent pel que fa a la silvi-cultura. En general, les zones d’interès silvícolaes troben en zones no irrigables i sotmeses a re-lativament poques entrades externes. L’efectefertilitzant del CO2 podria fer augmentar la pro-ductivitat dels boscos catalans, però la reduccióde la disponibilitat hídrica continuaria sent unfactor molt limitant. Els recursos fusters conti-nuaran sent poc competitius en comparacióamb els països del nord d’Europa, però la rique-sa dels nostres de Catalunya rau, sobretot, en elsproductes secundaris i en les externalitats, so-vint sense valor de mercat. Els boscos necessitennous models i eines de política forestal queconstitueixin un incentiu i, a l’hora, garanteixinla gestió dels espais forestals, malgrat que l’ex-plotació de la fusta no sigui rendible i l’estructu-ra dels nous espais forestals compliqui la sevagestió tradicional. Caldrà, doncs, fomentar unagestió orientada a disminuir la vulnerabilitatdels boscos davant dels incendis.

B5.6. Agraïments

Aquest capítol s’ha beneficiat de l’amabilitat i in-estimable experiència de diversos col·legues iamics. Els autors volen agrair especialment la re-visió de Josep Peñuelas, Jaume Lloveras i FerranRodà. També han estat valuosos els comentarisd’Eduard Plana, Carlos Colinas i Miquel Pas-cual. Els autors volen fer esment especial a lespersones que han contribuït als projectes desen-volupats des de l’Àrea d’Ecologia Vegetal i Botà-nica Forestal del CTFC, particularment José M.Arenas, Francesco de Bello, Jordi García Pausas iBlas Mola. Maria Iniesta i Maria Valverde hancontribuït en l’edició d’aquest capítol. Aquesttreball ha estat possible gràcies al suport de di-verses institucions i projectes, principalment laXarxa Temàtica Catalana sobre Canvi Climàtic iel projecte CARBOCAT de la Generalitat de Ca-talunya, el CEAM de la Comunitat AutònomaValenciana i els projectes CARBOMONT del Vè


407


Programa Marc de la Unió Europea i CarboEu-rope del VIè Programa Marc, el projecte CAR-BOPAS del Ministerio de Ciencia y Tecnología,la Fundació Territori i Paisatge, La Paeria deLleida, el Centre Tecnològic Forestal de Cata-lunya i la Universitat de Lleida.

Referències bibliogràfiques

ALCAÑIZ, J.M.; BOIXADERA, J.; FELIPÓ, M.T.; ORTIZ,O.; POCH, R.M. El sòl i el canvi climàtic: el paper dels sòlsde Catalunya en el canvi climàtic. Informe sobre el canviclimàtic a Catalunya, 2004.

ALMARZA, C. «Variaciones climáticas en España. Épocainstrumental». Servicio de Estudios BBVA, El Campo,núm. 137 (2000), p. 69-88.

ALLEN Jr., L. H.; BAKER, J. T.; BOOTE, K. J. «L’effet fer-tilisant du CO2: production et rétention accrues d’hydra-te de carbone en termes de rendement en biomasse et engrain». A: BAZZAZ, F. A.; SOMBROEK, W. G. Change-ments du climat et production agricole. Roma-París: FAO,Polytechnica, 1997.

ARP, W.J.; KUIKMAN, P.J.; GORISSEN, A. «Climatechange: the potential to affect ecosystem functionsthrough changes in amount and quality of litter». A: G.CADISH; K.E. GILLER (eds). Driven by Nature: Plant lit-ter quality and decomposition. CAB International, 1997.

ÁVILA, A.; ALARCÓN, M.; QUERALT-MITJANS, I.«The chemical composition of dust transported in redrains - its contribution to the biogeochemical cycle of aholm oak forest in Catalonia (Spain)». Atmos. Environ.,núm. 32 (1998), p. 179-191.

ÁVILA, A.; PEÑUELAS, J.. «Increasing frequency of Sa-haran rains over northeastern Spain and its ecologicalconsequences».The Science of the Total Environment, núm.228 (1999), p. 15.

BAKKENES, M.; ALKEMADE, J.R.M.; ILHE, F.; LEE-MANS, R.; LATOUR, J.B. «Assessing effects of forecastedclimate change on the diversity and distribution of Euro-pean higher plants for 2050». Global Change Biology,núm. 8 (2002), p. 390-407.

BAYFIELD, N.; SEBASTIÀ, M.T.; DOMÍNGUEZ, G.;CASAMIQUELA, M.; SANZ, M.J. «Stakeholder percep-tion of impacts of EU policy change and mountain lands-capes: workshop at Alinyà valley, 11 june 2003». CAR-BOMONT report (2003)

BELLAMY P.H.; LOVELAND, P.J.; BRADLEY, R.I. «Longterm change in soil organic carbon in England and Wa-

les». Cost 627 Meeting at Clermont-Ferrand, September2003 (2003).

BOBBINK, R.; HORNUNG, M.; ROELOFS, J.G.M. «Theeffects of air-borne nitrogen pollutants on species diver-sity in natural and semi-natural European vegetation».Journal of Ecology, núm. 86 (1998), p. 717-738.

BONET, A.; RITA, J.; SEBASTIÀ, M.T. «La flora mel·lífe-ra de Barcelona». Barcelona: Diputació de Barcelona,1985. (Estudis i Monografies, 7).

BOTTNER, P.; COUTEAUX, M.M. «Effect of plant acti-vity on decomposition: soil-plant interactions in respon-se to increasing atmospheric CO2 concentration». A: vanBREEMEN, N. (ed.). Decomposition and accumulation oforganic matter in terrestrial ecosystems: Research prioritiesand approaches. The Netherlands: Doorwerth, 1991, p.39-45.

BOWLES, G. «Facing the inevitable. Plants and increa-sing atmospheric CO2». Annual Review of Plant Physiologyand Plant Molecular Biology, núm. 44 (1993), p. 309-332.

BROEKKE, F.H.; «Norway Country Report». A: KELLO-MÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN, F; LAPVETE-LÄINEN, T. (eds.) «Expert assessment of the likely impactsof climate change on forests and forestry in Europe». EFIProceedings Nº 34, 2000.

BROOKS, N.; LEGRAND, M. «Dust variability over nor-thern Africa and rainfall in the Sahel». A: MCLAREN, S.;KNIVETON, D. Linking Climate Change to Land SurfaceChange. Dordrecht: Kluwer Academic Publishers, 2000,p. 1-25.

BUNCE, J.A.; ZISKA, L.H. «Crop Ecosystem Responsesto Climatic Change: Crop/Weed Interactions». A:REDDY, K. R.; HODGES, H. F. Climate Change and Glo-bal Crop Productivity. Oxon: CABI Publishing, 2000.

CANALS, R.M.; SEBASTIÀ, M.T. «Analyzing mecha-nisms regulating diversity in rangelands through compa-rative studies: a case in the southwestern Pyrenees». Bio-diversity and Conservation, núm. 9 (2000a), p. 965-984.

CANALS, R.M.; SEBASTIÀ, M.T. «Soil nutrient fluxesand vegetation changes on molehills». Journal of vegeta-tion Science, núm. 11 (2000b), p. 23-30.

CANALS, R.M.; HERMAN, D.J.; FIRESTONE, M.K.«How disturbance by fossorial mammals alters N cyclingin a California annual grassland». Ecology, núm. 4(2003), p. 875 - 881.

CANNELL, M.G.R.; SMITH, R.I. «Climatic warming,spring budburst and frost damage on trees». Journal ofApplied Ecology, núm. 23 (1986), p. 177-191.


408


CASALS, P.; GARCIA PAUSAS, J.; ROMANYÀ, J.; SANZ,M.J.; CAMARERO, L.; SEBASTIÀ, M.T. «Effects of lives-tock management effects on carbon stocks and fluxes ingrassland ecosystems in the Pyrenees». A: LÜSCHER, A.;JEANGROS, B.; KESSLER, W.; HUGHENIN, O.; LOBI-GER, M.; MILLAR, M.; SUTER, D. (eds.) «Land useSystems in Grassland dominated Regions». GrasslandScience in Europe, vol. 9 (2004), p. 136-138.

CASALS, P.; ROMANYÀ, J.; CORTINA, J.; BOTTNER,P., COÛTEAUX, M.M.; VALLEJO, V.R. «CO2 efflux froma Mediterranean semi-arid forest soil. I Seasonality andeffects of stoniness». Biogeochemistry, núm. 48, (2000)p. 261-282.

CASTRO, F. X.; TUDELA, A.; SEBASTIÀ, M.T. «Mode-ling moisture content in shrubs to predict fire risk in Ca-talonia (Spain)». Agricultural and Forest Meteorology,núm. 116 (2003) p. 49-59.

COMISIÓN DE LAS COMUNIDADES EUROPEAS. «Elcambio climático. Hacia una estrategia post-Kioto». Co-municación de la Comisión al Consejo y al ParlamentoEuropeo. Bruselas, 03 de junio de 1998.

COÛTEAUX, M.M.; BOTTNER, P.; ANDERSON, J.M.;BERG, B.; BOLGER, T.; CASALS, P.; ROMANYÀ, J.;THIÉRY, J.; VALLEJO, V.R. «Decomposition of 13C-labe-lled standard plant material in a latitudinal transect of Eu-ropean coniferous forests: Differential impact of climateon the decomposition of soil organic matter compart-ments». Biogeochemistry, núm. 54 (2001) p. 147-170.

CRUTZEN, P.J. «Atmospheric chemical processes of theoxides of nitrogen including nitrous oxide». A: DELWI-CHE, C.C. (ed.). Denitrification, nitrification, and atmo-pheric nitrous oxide. New York: Wiley, 1991, p. 17-44.

De BELLO, F.; TORRIGIANI, T.; SEBASTIÀ, M.T. «In-fluencia del pastoreo en la composición de la vegetacióna lo largo de un gradiente climático». Actas de la XLIIReunión Científica de la Sociedad Española para el Estu-dio de los Pastos (2002), p. 123-127.

DELGADO, I.; ALBIOL, A.; OCHOA, M. J.; MUÑOZ, F.«Encuesta a pastores sobre valoración forrajera de la flo-ra autóctona en Monegros». ITEA, vol. 18, núm. 1(1997), p. 245-247.

DELGADO, I.; OCHOA, M. J.; ALBIOL, A.; LUNA, L.;MUÑOZ, F. «Descripción y evaluación de la fitomasapresente en áreas no cultivadas de la comarca de Mone-gros». PASTOS, vol. 25, núm. 1 (1995), p. 87-97.

DE LUIS, I. «Efectos del aumento de la concentración deCO2 atmosférico en plantas de alfalfa fijadoras de nitrógenobajo condiciones de estrés». Pamplona: Universidad de Na-varra, 2000.

DEUDON, O. «Changements climatiques. Quelles con-séquences pour l’agriculture?». Perspectives agricoles,núm. 266 (2001), p. 44-61.

DIJKSTRA, P.; SCHAPENDONK, A.H.C.M.; GROEN-WOLD, K. «Effects of CO2 enrichment on canopy pho-tosynthesis, carbon economy and productivity of wheatand faba bean under field conditions». A: VAN DEGEIJN, S.C.; GOUDRIAAN, J.; BERENDSE, F. Climatechange; crops and terrestrial ecosystems (AgrobiologischeThema’s, 9). Wageningen: cabo-dlo, 1993.

DOMÍNGUEZ, G.; PLANA, E. «The paradox of Medite-rranean forests; between economic profitability and so-cial demands. The Catalan case». A: WIERSUM, K.F.;ELANDS, B.H.M. The changing role of forestry in Europe:perspectives for rural development. Wageningen: Forestand Nature Conservation Policy Group, WageningenUniversity, 2002.

DRAKE, B.G.; AZCÓN-BIETO, J.; BERRY, J.; BUNCE, J.;DIJKSTRA, P.; FARRAR, J.; GIFFORD, R.M.; GONZÁ-LEZ-MELER, M.A.; KOCH, G.; LAMBERS, H.; SIEDOW,J.; WULLSCHLEGER, S. «Does elevated CO2 concentra-tion inhibit mitochondrial respiration in green plants?».Plant, Cell and Environment, núm. 22 (1999), p. 649-657.

EPSTEIN, H.E.; WALKER, M.D.; CHAPIN III, F.S.;STARFIELD, A.M. «A transient, nutrient-based model ofArctic plant community response to climate warming».Ecological Applications, núm. 10 (2000), p. 824-841.

EVANS, T.E. «Les effets des changements dans le cyclehydrologique mondial sur la disponibilité des ressourcesen eau». A: BAZZAZ, Fakhri A.; SOMBROEK, Wim G.Changements du climat et production agricole. Roma-París:FAO, Polytechnica, 1997.

GARCIA-PAUSAS, J.; CASALS, P.; CAMARERO, Ll.;HUGUET, C.; ROMANYÀ, J. «Contenido de carbonoedáfico en sistemas pratenses de montaña de los Pirine-os». VII Congreso Nacional de la Asociación Española deEcología Terrestre. España ante los compromisos del protoco-lo de Kyoto: sistemas naturales y cambio climático. Barcelo-na, 2-3 julio (2003), p. 39.

GATES, D. M. Climate change and its biological consequen-ces. Sunderland: Sinauer Associates, Inc., 1993.

GRACIA, C.; SABATÉ, S.; SÁNCHEZ, A. «El cambio cli-mático y la reducción de la reserva de agua en el bosquemediterráneo». Actas del III Congreso Forestal Español. So-ciedad Española de Ciencia Forestales, 2001.

GUARDIOLA, M.; de BELLO; F., TAULL, M.; SEBAS-TIÀ, M.T. «Spatio-temporal changes in structural pat-terns in subalpine grasslands under different environ-mental conditions and management regimes». A:


409


LÜSCHER, A.; JEANGROS, B.; KESSLER, W.; HUGHE-NIN, O.; LOBIGER, M.; MILLAR, M.; SUTER, D. (eds.)«Land use Systems in Grassland dominated Regions».Grassland Science in Europe, vol. 9 (2004), p. 296-298.

GUEREÑA, L.B.; RUIZ-RAMOS, M.; DÍAZ-AMBRONA,C.H., CONDE, J.R.; MÍNGUEZ, M.I. «Assessment of cli-mate change and agriculture in Spain using climate mo-dels». Agron. Journal, núm. 93 (2001), p. 237-249.

GUO, L.B.; GIFFORD, R.M. «Soil carbon stocks andland use change: a meta analysis». Global Change Biology,núm. 8 (2002), p. 345-360.

GUTIERREZ, A. P. «Crop Ecosystem Responses to Cli-matic Change: Pests and Population Dynamics». A:REDDY, K. Raja; HODGES, Harry F. Climate Change andGlobal Crop Productivity. Oxon: CABI Publishing, 2000.

HARPER , L.A.; SHARPE, R.R.; LANGDALE, G.W.; GID-DENS, J.E. «Nitrogen cycling in a wheat crop: Soil plantand aerial nitrogen transport». Agron. Journal, núm. 79(1987), p. 965-973.

HERRERA, C. M. «Tipos morfológicos y funcionales enplantas leñosas del matorral mediterráneo del sur de Es-paña». Studia Oecologica , núm 5 (1984), p. 7-34.

HOUGHTON, J.T.; DING, Y.; GRIGGS, D.J.; NOGUER,M.; van der LINDEN, P.J.; DAY. X.; MASKELL, K.;JOHNSON, C.A. Climate Change, 2001. The scientific ba-sis. Cambridge: Cambridge University Press, 2001.

ICONA «II Inventario Forestal Nacional 1986-1994. Ca-taluña». Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Ali-mentación, 1994.

IGLESIAS, A. «Impacto del cambio climático en la agri-cultura: escenarios para la producción de cultivos en Es-paña». Servicio de Estudios BBVA, (2000), p. 183-199.(El Campo, 137).

INCLÁN, R.; RIBAS, A.; PEÑUELAS, J.; GIMENO, B.S.«The relative sensitivity of different Mediterranean plantspecies to ozone exposure». Water, Air, and Soil Pollution,núm. 116 (1999), p. 273-277.

KAMOSKY, D.F.; ZAK, D.R.; PREGITZER, K.S.; AW-MACK, C.S.; BOCKHEIM, J.G.; DICKSON, R.E.; HEN-DREY, G.R.; HOST, G.E.; KING, J.S.; KOPPER, B.J.;KRUGER, E.L.; KUBISKE, M.E.; LINDROTH, R.L.;MATTSON, W.J.; McDONALD, E.P.; NOORMETS, A.;OKSANEN, E.; PARSONS, W.F.J.; PERCY, K.E.; PODI-LA, G.K.; RIEMENSCHNEIDER, D.E.; SHARMA, P.;THAKUR, R.; SÔBER, A., SÔBER, J.; JONES, W.S.;ANTTONEN, S.; VAPAAVUORI, E.; MANKOVSKA, B.;HEILMAN, W.; ISEBRANDS, J.G. «Tropospheric O3 mo-derates responses of temperate hardwood forests to ele-

vated CO2: a synthesis of molecular to ecosystem resultsfrom the Aspen FACE project». Functional Ecology, vol.17, núm. 3 (2003), p. 289-304.

KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN, F.;LAPVETELÄINEN, T. (eds.) «Expert assessment of thelikely impacts of climate change on forests and forestryin Europe». EFI Proceedings Nº 34, 2000.

KULL, O.; TULLUS, H.; «Estonia Country Report». A:KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN, F;LAPVETELÄINEN, T. (eds.) «Expert assessment of thelikely impacts of climate change on forests and forestryin Europe». EFI Proceedings Nº 34, 2000.

KUKLA; KARL, G. «Nighttime Warming, and the Gre-enhouse Effect». Environmental Science and Technology,vol. 27, núm. 8 (1993), p. 1.468-1.474.

LAWLOR, D. W.; MITCHELL, R. A.C. «Crop EcosystemResponses to Climatic Change: Wheat». A: REDDY, K.R.; HODGES, H. F. Climate Change and Global Crop Pro-ductivity. Oxon: CABI Publishing, 2000.

LLEBOT, J. E. El canvi climàtic. Barcelona: Rubes Edito-rial SL-Departament de Medi Ambient de la Generalitatde Catalunya, 1997.

MARTÍN-VIDE, J. La situació climàtica de Catalunya. In-forme sobre el canvi climàtic a Catalunya, 2004.

MARTÍNEZ-VILALTA, J.; PIÑOL, J.; BEVEN, K. «Ahydraulic model to predict drought-induced mortality inwoody plants: an application to climate change in theMediterranean». Ecological Modelling, núm. 155 (2002),p. 127-147.

McKERSIE B.D.; LESHEM, Y.Y. Stress and Stress Coping inCultivated Plants. Dordrecht: Kluwer Academic Publis-hers, 1994, p. 256

MIGLIETTA, F.; BINDI, M.; VACCARI, F. P.; SCHA-PENDONK, Ad. H.C.M.; WOLF, J.; BUTTERFIELD, R.E. «Crop Ecosystem Responses to Climatic Change: Rootand Tuberous Crops». A: REDDY, K. R.; HODGES, H. F.Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon: CABIPublishing, 2000.

MOSELLO, R.; LAMI, A.; MARCHETTO, A.; ROGORA,M.; WATHNE, B.; LIEN, L.; CATALAN, J.; CAMARE-RO, L.; VENTURA, M.; PSENNER, R.; KOINIG, K.;THIES, H.; SOMMARUGA-WÖGRATH, S.; NICKUS,U.; TAIT, D.; THALER, B.; BARBIERI, A.; HARRIMAN,R. 2002. «Trends in the chemical composition of high al-titude lakes selected for the MOLAR project». Water Airand Soil Pollution. Focus, núm 2 (2002), p. 75-89.

OGAYA, R.; PEÑUELAS, J.; MARTÍNEZ-VILALTA, J.;MANGIRÓN, M. «Effect of drought on diameter incre-


410


ment of Quercus ilex, Phillyrea latifolia, and Arbutus unedoin a holm oak forest of NE Spain». Forest Ecology and Ma-nagement, núm. 180 (2003), p. 175-184.

PEET, M. M.; WOLFE, D. W. «Crop Ecosystem Respon-ses to Climatic Change: Vegetable Crops». A: REDDY, K.Raja; HODGES, Harry F. Climate Change and Global CropProductivity. Oxon: CABI Publishing, 2000.

PEÑUELAS, J.; BIEL, C.; ESTIARTE, M. «Growth, bio-mass allocation, and phenology responses of pepper toelevated CO2 concentrations and different water and ni-trogen supply». Photosynthetica, vol. 31, núm. 1 (1995),p. 91-99.

PEÑUELAS, J.; ESTIARTE, M.; KIMBAL, B.A.; IDSO,S.B.; PINTER Jr, P.J.; WALL, G.W.; GARCIA, R.L.; HAN-SAKER, D.J.; LaMORTE, R.L.; HENDRIX, D.L. «Varietyof responses of plant phenolic concentration to CO2 en-richment». Journal of Experimental Botany, vol. 47, núm.302 (1996), p. 1.463-1.467.

PEÑUELAS, J.; RIBAS, A.; GIMENO, B.S.; FILELLA, I.«Dependence of ozone biomonitoring on meteorologicalconditions of different sites in Catalonia (NE Spain)».Environmental Monitoring and Assessment, núm. 56(1999), p. 221-224.

PEÑUELAS, J.; FILELLA, I.; COMAS, P. «Changed plantand animal life cycles from 1952 to 2000 in the Medite-rranean region». Global Change Biology, núm. 8 (2002),p. 531-544.

PEÑUELAS, J.; FILELLA, I.; SABATÉ, S.; GRACIA, C.Sistemes naturals: ecosistemes terrestres. Informe sobre elcanvi climàtic a Catalunya, 2004.

PEÑUELAS, J.; BOADA, M. «A global change-inducedbiome shift in the Montseny mountains (NE Spain)».Global Change Biology, núm. 9 (2003), p. 131-140.

RADDI, A. El mercat dels productes forestals a Catalunya.Barcelona: Diputació de Barcelona, 1998.

REDDY, K. R.; HODGES, H. F. «Climate Change andGlobal Crop Productivity: an Overview». A: REDDY, K.R.; HODGES, H. F. Climate Change and Global Crop Pro-ductivity. Oxon: CABI Publishing, 2000.

REICOSKY, D. C.; HATFIELD, J. L.; SASS, R. L. «Agri-cultural Contributions to Greenhouse Gas Emissions».A: REDDY, K. R.; HODGES, H. F. Climate Change andGlobal Crop Productivity. Oxon: CABI Publishing, 2000.

REILLY, J. «Changement de climat, agriculture globale etvulnérabilité régionale». A: BAZZAZ, Fakhri A.; SOM-BROEK, Wim G. Changements du climat et productionagricole. Roma-París: FAO, Polytechnica, 1995.

RETANA, J.; ESPELTA, J.M.; HABROUK, A.; ORDÓ-ÑEZ, J.L.; SOLÀ-MORALES, F. «Regeneration patternsof three Mediterranean pines and forest changes after alarge wildfire in NE Spain». Ecoscience, núm. 9 (2002), p.89-97.

RODÀ F.; AVILA A.; RODRIGO A. «Nitrogen depositionin Mediterranean forests». Environmental Pollution , núm.118 (2002), p. 205-213.

RODO, X.; COMIN, F.A. «Links between Large-ScaleAnomalies, Rainfall and Wine Quality in the Iberian Pe-ninsula during the Last Three Decades.» Global ChangeBiology, núm. 6 (2000).

ROMANYÀ, J.; CORTINA, J.; FALLOON, P.; COLE-MAN, K.; SMITH, P. «Modelling changes in soil organicmatter after planting fast-growing Pinus radiata on Medi-terranean agricultural soils». European Journal of SoilScience, núm. 51 (2000), p. 627-641.

ROTH, S.K.; LINDROTH, R.L. «Elevated atmosphericCO2: effects of phytochemistry, insect performance andinsect-parasitoid interactions». Global Change Biology,núm. 1 (1995), p. 173-182.

RUSTAD, L.E.; CAMPBELL, J.L.; MARION, G.M.;NORBY, R.J.; MICHELL, M.J.; HARTLEY, A.E.; CORNE-LISSEN, J.H.C.; GUREVITCH; GCTE-NEWS. «A meta-analysis of the response of soil respiration, net nitrogenmineralization, and aboveground plant growth to expe-rimental ecosystem warming». Oecologia, núm. 126(2001), p. 543-562.

SALA, O.; CHAPIN III, F.S.; ARMESTO, J.J.; BERLOW,E.; BLOOMFIELD, J.; DIRZO, R.; HUBER-SANWALD,E.; HUENNEKE, L.F.; JACKSON, R.B.; KINZIG, A.; LE-EMANS, R.; LODGE, D.M.; MOONEY, H.A.; OESTER-HELD, M.; N.L. POFF; SYKES, M.T.; WALKER, B.H.;WALKER, M.; WALL, D.H. «Global biodivesity scena-rios for the year 2010». Science, núm. 287 (2000), p.1.770-1.774.

SANZ, M.J., COSÍN, S., BORONAT, M., LÓPEZ, R., GI-MENO, C., GARCIA-PAUSAS, J., SEBASTIÀ, M.T. «Car-bon fluxes from a grassland in the Pyrenees». Lisbon:CarboEurope project meetings, 17-19 March, 2003 and Car-boEurope Conference ‘The continental carbon cycle’, 19-21March, 2003, 2003.

SCARASCIA-MUGNOZZA, G.; MATTEUCCI, G.; MAG-NANI, F., BORGHETTI, M.; «Italy, Malta, Greece andAlbania Country Report». A: KELLOMÄKI, S.; KARJA-LAINEN, T.; MOHREN, F; LAPVETELÄINEN, T. (eds.)Expert assessment of the likely impacts of climate change onforests and forestry in Europe. EFI Proceedings Nº 34,2000.


411


SCHJOERRING, J.K.; MATTSON, M. «Quantification ofammonia exchange between agricultural cropland andthe atmosphere: Measurements over two completegrowth cycles of oilseed rape, wheat, barley and pea».Plant and Soil, núm 228 (1993), p. 105-115.

SEBASTIÀ, M.T. «The role of topography and soils in thestructuring of subalpine grasslands vegetation in thePyrenees at the landscape and the community scales».Basic and Applied Ecology, núm. 5 (2004).

SEBASTIÀ, M.T.; CANALS, R.M.; GAMARRA, J.G.P.«After sigmatism: what we learned about spatiotemporalchanges in grassland communities after 10 years». ActaBotanica Barcinonensis, núm. 45 (1998), p. 587-602.

SEBASTIÀ, M. T.; CAÑAS, J. Les pastures de la muntanyamitjana catalana. Estudis ecològics i agronòmics de les pastu-res del Catllará i Sant Jaume de Frontanyà (Alt Berguedà,Barcelona). Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985.

SEBASTIÀ, M.T.; LÜSCHER, A.; CONNOLLY, J.; CO-LLINS, R.; DELGADO, I.; DE VLIEGHER, A.; EVANS,P.; FRANKOW-LINDBERG, B.; HELGADÓTTIR, A.;ILIADIS, C.; JØRGENSEN, M.; KAD IULIENE, Z.; NIS-SINEN, O.; NYFELER, D.; PORQUEDDU, C. «Higheryield and fewer weeds in grass/legume mixtures than inmonocultures – 12 sites of COST action 852». A: LÜS-CHER, A.; JEANGROS, B.; KESSLER, W.; HUGHENIN,O.; LOBIGER, M.; MILLAR, M.; SUTER, D. (eds.) «Landuse Systems in Grassland dominated Regions». Grass-land Science in Europe, vol. 9 (2004), p. 483-485.

SEBASTIÀ, M.T.; MOLA, B.; ARENAS, J.M.; CASALS, P.«Biomass responses of subalpine grasslands in the Pyre-nees under warming conditions». A: LÜSCHER, A.; JE-ANGROS, B.; KESSLER, W.; HUGHENIN, O.; LOBI-GER, M.; MILLAR, M.; SUTER, D. (eds.) «Land useSystems in Grassland dominated Regions». GrasslandScience in Europe, vol. 9 (2004), p. 290-292.

SHAVER, G.R.; CANADELL, J.; CHAPIN III, F.S.; GU-REVITCH, J.; HARTE, J.; HENRY, G.; INESON, P.; JO-NASSON, S.; MELILLO, J.; PITELKA, L.; RUSTAD, L.«Global warming and terrestrial ecosystems: A concep-tual framework for analysis». Bioscience, núm. 10 (2000),p. 871-882.

SOMBROEK, W. G.; GOMMES, R. «L’énigme: change-ment de climat-agriculture». A: BAZZAZ, F. A.; SOM-

BROEK, W. G. Changements du climat et production agri-cole. Roma-París: FAO, Polytechnica, 1997.

SUÁREZ, F.; SAINZ, H.; SANTOS, T.; GONZÁLEZ, F.Las estepas ibéricas. Madrid: Ministerio de Obras Públicasy Transporte, 1992.

SUTTON M.A.; MILFORD, C.; NEMITZ, E.; THEO-BALD, M.R. et al. «Biosphere-atmosphere interactions ofammonia with grasslands: Experimental strategy and re-sults from a new European initiative». Plant and Soil,núm. 228 (2001) p. 131-145.

TARDIF, J.; CAMARERO, J. J.; RIBAS, M.; GUTIÉRREZ,E. «Spatiotemporal variability in tree growth in the Cen-tral Pyrenees: climatic and site influences». EcologicalMonographs, vol. 73, núm. 2 (2003), p. 241-257.

TAÜLL, M.; SEBASTIÀ, M.T. «Estructura y productivi

dad de diversas comunidades en el Pirineo Central segúnel tipo de pastoreo». Actas de la XLII Reunión Científicade la Sociedad Española para el Estudio de los Pastos(2002), p. 183-188.

TAÜLL, M.; CASALS, P.; SEBASTIÀ, M.T. «Valoraciónde los recursos pastorales de la comarca de la Alta Riba-gorça (Pirineos Centrales): Repercusión sobre el procesode conversión a agricultura ecológica». Actas de la XLIVReunión Científica de la Sociedad Española para el Estu-dio de los Pastos (2004).

VALLEJO, V. R. (ed.). La restauración de la cubierta vege-tal en la comunidad Valenciana. València: Fundación Cen-tro de Estudios Ambientales del Mediterráneo (CEAM),1997.

VÉLEZ, R. «Líneas de actuación del gobierno español enla prevención de los incendios forestales». A: I forum so-bre prevención de incendios forestales. Barcelona: Diputa-ció de Barcelona, 2000. (Quaderns d’informació tècni-ca).

VILÀ, M.; SARDANS, J. «Plant competition in mediterra-nean-type vegetation». Journal of Vegetation Science, núm.10 (1999), p. 281-294.

YOUNG, K. J.; LONG, S. P. «Crop Ecosystem Responsesto Climatic Change: Maize and Sorghum». A: REDDY, K.R.; HODGES, H. F. Climate Change and Global Crop Pro-ductivity. Oxon: CABI Publishing, 2000.


412


b5. agricultura i silviculturacanvi-climatic.espais.iec.cat/files/2013/07/b5.pdf · 2013-07-22 ·...

Documents