atenció sanitària urgent · 2020. 10. 6. · primers auxilis 9 atenció sanitària urgent 1....

Atenció sanitària urgentMª Pilar Giménez, Sandra Palau

Primers auxilis

Primers auxilis Atenció sanitària urgent

Índex

Introducció 5

Objectius 7

1 Primers auxilis en lesions per traumatismes físics 91.1 Els accidents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1.1.1 PAS: protegir, alertar i socórrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101.2 Traumatismes mecànics: contusió, lesió muscular, esquinç, luxació i fractura . . . . . . . . . 13

1.2.1 Contusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141.2.2 Lesions musculars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141.2.3 Esquinços . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151.2.4 Luxacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161.2.5 Fractures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

1.3 Hemorràgies i tipus de ferides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191.3.1 Ferides lleus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191.3.2 Ferida greu, amb i sense hemorràgia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201.3.3 Hemorràgia nasal i d’orella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22

1.4 Cossos estranys . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221.4.1 Cos estrany a l’ull . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 231.4.2 Cos estrany a l’orella o al nas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24

1.5 Lesions per la calor. Cremades i cop de calor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 251.5.1 Cremades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 251.5.2 Cop de calor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27

1.6 Lesions i trastorns pel fred; hipotèrmia i congelació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 281.7 Lesions per electricitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 311.8 Ofegament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

2 Primers auxilis per a traumatismes químics i biològics 372.1 Vies d’entrada i tipus de lesions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 372.2 Actuació general davant d’una intoxicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38

2.2.1 Actuació davant d’una intoxicació per inhalació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 392.2.2 Actuació davant d’una intoxicació per contacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 402.2.3 Actuació davant d’una intoxicació per ingestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 402.2.4 Actuació davant d’una intoxicació etílica per ingestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

2.3 Mossegades i picades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 422.3.1 Picades d’abelles i vespes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 432.3.2 Picades d’aranyes, paparres i puces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 442.3.3 Picades de medusa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

2.4 Les reaccions al·lèrgiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 472.4.1 Reacció anafilàctica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

Primers auxilis Atenció sanitària urgent

3 Primers auxilis en patologia orgànica d’urgència i en part imminent 493.1 Primers auxilis cardiovasculars d’urgència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

3.1.1 Angina de pit i infart de miocardi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 503.1.2 Malaltia vascular cerebral: l’ictus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51

3.2 Protocols d’actuació en trastorns respiratoris d’urgència: la hipòxia . . . . . . . . . . . . . . 533.2.1 Asma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 543.2.2 Crup . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 553.2.3 Hiperventilació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56

3.3 Alteracions neurològiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 583.3.1 Lipotímia o desmai . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 583.3.2 Lesió al cap . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 603.3.3 Convulsions febrils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 603.3.4 Epilèpsia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62

3.4 Hipoglucèmia i hiperglucèmia; la diabetis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 643.4.1 Hiperglicèmia o hiperglucèmia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 663.4.2 Hipoglicèmia o hipoglucèmia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

3.5 Protocols d’actuació en quadres d’agitació psicomotriu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 703.6 Protocols d’actuació en la febre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 713.7 Actuació inicial en el part imminent; atenció a la mare i al nadó . . . . . . . . . . . . . . . . 72

4 Suport psicològic en primers auxilis 754.1 Tipus de llenguatge; comunicació verbal i no verbal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76

4.1.1 Cinèsica, proxèmia i parallenguatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 774.2 Estils comunicatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 794.3 Escolta activa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 804.4 Empatia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 814.5 Factors que predisposen a l’ansietat en situacions d’accident i emergència . . . . . . . . . . . 81

Primers auxilis 5 Atenció sanitària urgent

Introducció

Bona part de les actuacions de primers auxilis són a causa dels accidents, quepoden ocórrer en qualsevol lloc o circumstància i que produeixen una sèrie detraumatismes. Aquests presenten uns signes i símptomes que els són propis i quedeterminen quines han de ser les pautes d’actuació que caldrà seguir.

En el primer apartat, “Primers auxilis en lesions per traumatismes físics”,veureu i analitzareu els accidents per traumatismes físics, ferides, hemorràgies,cossos estranys, lesions per calor, lesions per fred, lesions per electricitat iofegament.

En el segon apartat, “Primers auxilis per a traumatismes químics i biològics”,comprendreu que també hi ha accidents que poden causar traumatismes químicso biològics segons l’agent exterior que causi el dany, i que poden accedir alnostre organisme per diferents vies. Aquests traumatismes també tenen unespautes d’actuació de primers auxilis pròpies per tal de minimitzar en la mesuradel possible els riscos que pugui partir la víctima.

En el tercer apartat, “Primers auxilis en patologia orgànica d’urgència ien part imminent”, veureu que, a banda dels accidents, també ens caldriaafegir un gran nombre d’atencions de primers auxilis a persones que pateixenmalalties o complicacions sobtades d’aquestes. Ens estem referint a les malaltieso manifestacions cardiovasculars, les malalties o manifestacions respiratòries, lesmalalties o manifestacions neurològiques, la hipoglucèmia i la hiperglucèmia, elsquadres d’agitació psicomotriu i el part imminent.

En el quart apartat, “Suport psicològic en primers auxilis”, us adonareu que entots els casos abans esmentats, el socorrista no tan sols atén lesions sinó també queajuda les persones que han patit l’accident a través del suport psicològic davant dela situació, tot i que aquest estarà limitat en el temps.

Per assolir els objectius d’aquesta unitat cal que llegiu atentament els continguts,us feu resums, esquemes i mapes conceptuals, i feu els exercicis i les activitatsproposades. En cas de dubte podeu preguntar al fòrum del crèdit, ja que així uspodran ajudar els vostres companys o el professor.


Objectius


1. Primers auxilis en lesions per traumatismes físics

La pell és la primera barrera entre l’exterior i l’organisme; per tant, constitueix laprimera línia de defensa davant de les agressions externes. Fa diverses funcions:algunes són més passives o de protecció davant del fred, la calor, les radiacions,la pressió, els cops i les friccions, els productes químics, la invasió de gèrmensi la pèrdua de calor i d’aigua; d’altres són més actives, com la defensa contramicroorganismes, la regulació de la circulació, la refrigerant gràcies a la suor,l’absorció de productes aplicats sobre d’ella i com a receptor sensorial del tacte,la pressió i la temperatura.

En aquest apartat tractarem els traumatismes físics, entre els quals consideraremels accidents a causa dels quals es poden produir les hemorràgies, les ferides,contusions i fractures, els cossos estranys, les lesions i els trastorns per la calor,les lesions i els trastorns per fred, i les lesions per l’electricitat i l’asfíxia.

1.1 Els accidents

Un accident és un succés involuntari i sobtat que ocasiona danys a les persones(lesions), els béns materials o el medi ambient. Els tipus d’accident poden ser ala llar, a la feina, de trànsit, esportius, al carrer...

La biomecànica dels accidents estudia les forces físiques que hi intervenen itambé la seva relació amb les diferents parts de l’organisme humà, i estableixquines són les lesions que és més probable que passin. Amb la pauta de lesionsmés probables en un accident es pot fer l’avaluació en primers auxilis i es podenbuscar lesions que en el primer moment no es veuen.

On més ha avançat la biomecànica és en l’estudi dels accidents de trànsit, perquèsón molt freqüents i tenen un preu econòmic i humà altíssim per les morts i lesseqüeles. Per exemple, si se sap com reacciona el cos davant un xoc frontales poden preveure determinades conseqüències que permeten una actuació mésràpida i eficient. Les lesions més freqüents en els diferents tipus de xoc són:

• Xoc frontal: en aquest tipus d’accident, les lesions més importants seran ala cara i al cap, el coll, la columna vertebral i el tòrax. També són freqüentsles fractures de maluc, fèmur i genoll.

• Xoc lateral: en aquest cas es produeixen lesions diverses, com fracturescostals, de pelvis i lesions d’òrgans interns, lesions cranioencefàliques,toràciques o abdominals.

• Xoc per darrere: les lesions més freqüents són de coll, esquinç cervical,luxació o fractura.


• Atropellament: les lesions afectaran les extremitats inferiors, els malucs iel cap, i hi haurà cremades per fregament contra el terra i aixafament si elcotxe passa per sobre.

• Accidents de moto: el més freqüent són els traumatismes cranioencefàlicssi no es porta casc, fractures de clavícula, vertebrals, de maluc, de pelvis ode les extremitats. També pot haver-hi cremades i ferides per fricció.

Els accidents causen traumatismes (lesions produïdes per agents externs) quemoltes vegades són politraumatismes, és a dir, traumatismes que afecten diferentszones o òrgans corporals. Els traumatismes físics poden ser:

1. Mecànics: estan causats per qualsevol objecte, i les lesions que podenprovocar són fractura, esquinç, contusions, luxació, ferides i introduccióde cossos estranys.

2. Tèrmics: els agents que els causen són la calor, el fred i l’electricitat.Provoquen lesions com ara cremades, acalorament i cop de calor.

1.1.1 PAS: protegir, alertar i socórrer

Davant d’una persona accidentada cal aplicar el PAS, que vol dir:

• Protegir: primer has de vetllar per la teva seguretat, després pel teu entorni després per l’accidentat.

• Alertar: després avisa emergències trucant al 112 i informa de la ubicaciói del nombre de ferits.

• Socórrer: finalment, fes una primera valoració primària del seu estat.Comprova si està conscient sacsejant-lo, i a continuació comprova si respira.

El PAS permetrà no agreujar la situació i que la persona pugui ser atesa en lesmillors condicions possibles per emergències mèdiques. Quan s’ha de tractar lavíctima, l’ordre de prioritats és:

1. Fer una valoració primària i actuar segons la situació en què ens trobemassegurant que les vies aèries es mantinguin obertes i lliures d’obstacles.

2. Controlar les hemorràgies.

3. Fer una valoració secundària.

4. Tractar les ferides i cremades greus.

5. Immobilitzar les lesions en articulacions i ossos.

6. Aplicar el tractament adient per a qualsevol altra lesió o afecció que trobem.

7. Observar i anotar els signes vitals.


Valoració primària i secundària

La valoració primària consisteix a avaluar l’estat de la víctima i localitzar elsperills que comprometin la seva vida. Es comprova si la víctima està conscient(sacsejant-la i fent-li preguntes) i si respira.

Vegeu el següent vídeo del SEM, on s’explica què fer en cas d’accident:

https://www.youtube.com/embed/OOa39K6dEZs?controls=1

La valoració secundària es fa quan estem segurs que la víctima està fora de perilli un cop s’ha fet la valoració primària. Això significa esbrinar què ha passat i, pertant, serà necessari fer un historial i portar a terme un examen o exploració física:

• L’historial: es tracta de descriure com s’ha produït el succés, com s’haatès la víctima i com s’inicia i evoluciona la malaltia. Per obtenir aquestainformació es faran preguntes a la víctima. Per recordar les preguntes mésimportants es fan servir les sigles AMPLIA, que es mostren en la taula1.1. Si la víctima està inconscient o és incapaç de cooperar s’han de buscarpistes externes sobre el seu estat, potser té targetes amb cites per anar almetge, algun paper que indiqui medicacions que pren, potser si porta unterròs de sucre a la butxaca ens dóna idea que és diabètic.

Taula 1.1. Significat de les sigles AMPLIA

Lletra Significat

A Al·lèrgies conegudes.

M Medicació que pren habitualment.

P Malalties prèvies, antecedents personals.

LI Últims aliments i líquids ingerits.

A Ambient, relació amb l’accident, amb què ha passat.

• L’exploració física: un cop fet l’historial i després de fer les preguntes a lavíctima per esbrinar els seus símptomes, se li ha de fer un examen detallat.Potser l’hem de moure, i en aquest cas ens hem d’assegurar que ho farem almínim possible i només si és imprescindible.

Si es detecten problemes de moviment o pèrdua de sensibilitat a lesextremitats de la víctima no l’hem de moure per examinar-la, perquè indicaque presenta signes de lesió medul·lar.

L’exploració física començarà al cap i es farà fins als peus:




1. Tocar amb suavitat el cuir cabellut buscant possibles hemorràgies, inflama-cions o enfonsaments que poden indicar una fractura. Si se sospita una lesióen el coll cal no moure la víctima.

2. Observar cada orella per esbrinar si té sang o algun fluid, que poden sersignes d’alguna lesió interna. Parlar amb la víctima a cada orella per sabersi respon i hi sent.

3. Explorar els ulls: observar si estan oberts, observar la mida de les pupil·lesi comprovar si les dues pupil·les són iguals; en un estat normal les duespupil·les estan iguals:

(a) Valorar si la reacció de les pupil·les a la llum és correcta; és a dir, sies contrauen en rebre llum directa.

(b) Buscar objectes estranys, sang o vessament als ulls.

4. Explorar el nas com s’ha fet a les orelles per esbrinar si té sang o algun fluid,que poden ser signes d’alguna lesió interna.

5. Observar la respiració: mirar si hi ha algun objecte estrany en l’interior quepugui obstruir les vies respiratòries, explorar alguna olor a l’alè i buscarferides o irregularitats a la boca o a les dents.

6. Observar el color, la temperatura i l’estat de la pell. Una pell pàl·lida, fredai seca suggereix un traumatisme. Una pell vermella i calenta pot indicarfebre o insolació. La coloració blava indica anòxia o falta d’oxigen.

7. Afluixar la roba al voltat del coll.

8. Demanar a la víctima que respiri a fons i observar com el pit s’eixamplaamb facilitat i de la mateixa manera pels dos costats.

9. Palpar amb suavitat per tota l’amplada de les clavícules i buscar qualsevoldeformació, irregularitat o dolor.

10. Comprovar el moviment dels braços; observar el color dels dits.

11. Palpar amb suavitat l’abdomen de la víctima per detectar signes d’hemorrà-gia.

12. Palpar els malucs i les cames per detectar signes de fractura, deformitats ozones adolorides.

13. Comprovar el moviment i la sensibilitat dels peus. Fixar-se en el color de lapell; si és blavós pot indicar un problema circulatori o una lesió a causa delfred.

Per tractar cada víctima i cada situació amb calma és molt importantseguir aquestes passes: tranquil·litzar la víctima i escoltar-la, no fer-li moltespreguntes, no moure-la si no és necessari, impedir que hi hagi molta gent alvoltant i, finalment, fer que algú contacti amb la família.


1.2 Traumatismes mecànics: contusió, lesió muscular, esquinç,luxació i fractura

Entre les lesions físiques produïdes per causes mecàniques trobem, de menys amés importància: la contusió, l’esquinç, la luxació i la fractura.

En general, en primers auxilis, si la víctima ha patit una caiguda, s’ha torçat unaextremitat o ha rebut un cop fort, pot ser que no es tingui la seguretat de si té unalesió muscular o contusió, un esquinç, una luxació o una fractura.

Per aquest motiu existeix l’anomenada RICER, una tècnica de primers auxilisadreçada a tractar aquestes situacions durant les primeres 48 hores. El nom RICERprové de les inicials en anglès dels cinc passos immediats que s’han de seguirdesprés de patir una torçada, esquinç o fractura:

• Repòs (R de Rest): si es produeix una d’aquestes lesions és fonamental nofer cap activitat que suposi dolor o esforç. S’ha de fer repòs absolut, ja quequalsevol situació que impliqui moure la zona lesionada pot augmentar elsagnat o la inflor.

• Gel (I d’Ice): aplicar gel a la zona afectada és indispensable, ja que reduiràel dolor i la inflamació. Durant les primeres 24 hores és recomanableadministrar gel durant 15 minuts cada dues hores, i les següents 24 hores,cada quatre hores.

• Compressió (C de Compression): és important embenar l’àrea afectada, toti que no massa fort. L’embenat ha de començar just sota de la lesió i ha anarpujant fins a acabar aproximadament un pam per sobre de la zona afectada.

• Elevació (E d’Elevation): s’ha de mantenir elevada la zona lesionada perquèla inflamació es redueixi. És aconsellable utilitzar una cadira o un coixí pera les extremitats inferiors (aquestes han de quedar per sobre del maluc), i uncabestrell si la lesió és al braç.

• Visita el metge (R de Referral): és important que el metge avaluï la lesió(mitjançant raigs X, ultrasons...) i, així, doni un diagnòstic i un tractamentdefinitius.

En les primeres 48 hores després de patir alguna d’aquestes lesions ésimportant no aplicar calor ni massatges a la zona afectada, i no fer cap tipusd’activitat, ni moderada ni intensa.


1.2.1 Contusions

Les contusions són lesions produïdes per un cop o impacte sobre la pell, sensearribar a trencar-la, és a dir, no hi ha ferida. Són el que col·loquialment coneixemcom a cops.

L’actuació que cal fer en cas de contusió és:

1. Aplicar fred a la zona afectada per reduir la inflamació.

2. Mantenir en repòs la zona afectada.

3. Immobilitzar-la si es creu necessari.

Normalment no és necessari anar a un centre sanitari; només és necessari sila víctima presenta pèrdua de consciència, sagnat per la boca, nas i/o oïdes, sipresenta vòmits, deformitat en l’extremitat, si no pot moure l’articulació o si hi hasospita de lesió profunda (possibilitat d’òrgans interns afectats).

1.2.2 Lesions musculars

Les lesions musculars cada vegada són més freqüents a causa d’un progressiuincrement del nombre de persones que practiquen activitats esportives. També esprodueixen com a conseqüència de males postures o sobreesforços en l’ambientlaboral. Poden anar des d’un petit cop o contusió fins al trencament de fibresmusculars i de tot el múscul.

Quan una persona té una lesió muscular presenta:

• Dolor localitzat: en les lesions lleus no recordarà el moment en què s’hafet la lesió perquè es nota un dolor suau; en les més greus, en el moment dela lesió ja es nota un dolor localitzat intens.

• Inflamació: en les més lleus, en la palpació es notarà la contracció muscular,mentre que en les més greus es notarà una gran inflamació.

• Hematoma.

• Impotència funcional, de caràcter més lleu que en les fractures.

L’actuació davant d’una lesió muscular és:

1. Retirar els objectes que poden comprimir la zona.


3. Mantenir en repòs i lleugerament aixecada la zona afectada.

4. Anar a un centre sanitari perquè valori la situació.


1.2.3 Esquinços

L’esquinç és la separació temporal de dues superfícies articulars que provocal’estirament o el trencament dels lligaments; es pot produir com a conseqüènciad’un estirament brusc, un cop o una torçada. La gravetat de la lesió dependrà de laforça aplicada. Els més habituals són els esquinços de turmell (torçada) i l’esquinçcervical (en accidents de trànsit).

Quan una persona es fa un esquinç presenta:

• Dolor localitzat en la zona de la lesió; pot moure l’articulació, encara queel moviment li augmenti el dolor.

• Inflamació: reacció inespecífica del teixit conjuntiu com a resposta a unaagressió física, química o bacteriana, que serveix per eliminar, diluir oencerclar l’agent agressiu i els teixits lesionats. L’expressió clínica habitualestà constituïda per calor, vermellor, inflor i dolor, i el substrat histològic ésla vasodilatació i la presència d’un exsudat, que pot ésser serós, fibrinós opurulent.

• Hematoma.

• Impotència funcional, de caràcter més lleu que en les fractures.

Els esquinços es classifiquen en:

• Grau I: de caràcter lleu. Es produeix una distensió del lligament que noarriba a causar un dany greu.

• Grau II: esquinçament d’algunes fibres del lligament, mentre que l’articu-lació roman estable.

• Grau III: de caràcter més sever. S’arriba a produir el trencament dellligament, la qual cosa origina una articulació inestable.

L’actuació que cal fer en cas d’esquinç és:

1. Retirar els objectes que poden comprimir la zona.


3. Mantenir en repòs i lleugerament aixecada la zona afectada.

4. Immobilitzar l’articulació afectada amb un embenat ferm però no gaireajustat per donar estabilitat. Si la immobilització augmenta el dolor esretirarà fins que la puguin fer els professionals sanitaris.

5. És convenient el trasllat a un centre sanitari per valorar l’abast de la lesió il’aplicació d’un embenat adequat durant aproximadament una setmana.


Cal evitar aplicar calor i tampoc s’han de fer massatges ni seguir moventl’articulació, ja que pot ampliar el possible trencament muscular.

1.2.4 Luxacions

La luxació és la separació permanent de les superfícies articulars. La diferènciaentre un esquinç i una luxació és que en l’esquinç la posició de l’os no varia, mentreque en la luxació els ossos se separen i aquesta separació més gran del normal espot observar en una radiografia o fins i tot a ull nu.

Sabrem que és una luxació perquè el dolor és molt fort, l’articulació està deforma-da i pràcticament no es pot moure.

L’actuació que cal fer en cas de luxacions és:

1. Immobilitzar l’articulació en la mateixa posició que ha quedat. Mai s’had’intentar recol·locar els ossos en el seu lloc, ja que es podrien lesionaraltres estructures de l’articulació.

2. S’aconsella el trasllat immediat a un servei d’urgències per reduir i tractarla lesió.

En funció del lloc on es produeixi la luxació acostuma a tenir una causa o unaaltra, però generalment s’originen per caigudes o accidents (de trànsit, esportius...).N’és un bon exemple la subluxació del cap radial o colze de mainadera quans’estira el braç d’un nen per evitar que caigui.

Mai s’ha d’intentar reduir la luxació.

1.2.5 Fractures

La fractura és la ruptura d’un os a conseqüència d’un traumatisme. Les fracturespoden ser obertes (quan hi ha ferida a la pell) o tancades (quan la pell està intacta).Es manifesten per la presència d’un dolor intens, deformitat i/o escurçament del’extremitat, i per inflamació i hematoma. La zona afectada no es pot mourevoluntàriament. Si la fractura és oberta existeix risc d’infecció.

L’actuació que cal fer en cas de fractura és:

1. Si és una fractura a les extremitats inferiors no s’ha de moure la víctima perevitar agreujar la lesió, excepte en el cas que l’entorn on es trobi suposi unrisc per a la seva vida; per exemple, en cas d’incendi.


2. Si és en extremitats superiors, retirarem els anells, les polseres i el rellotge,immobilitzarem el braç, el canell o el dit fent servir una superfície rígida amode de fèrula de suport i mantindrem aixecat el membre mentre trasllademl’accidentat a un centre sanitari.

3. Si presenta ferides, abans d’immobilitzar les taparem amb gases fent unalleugera pressió per parar l’hemorràgia, si fos el cas.

Mai s’ha d’intentar reduir la fractura ni mobilitzar les fractures obertes.

Fractures especials

Existeixen unes fractures que tenen unes peculiaritats especials; ens referim a lesfractures de mandíbula i ossos de la cara, clavícula i, finalment, l’avulsió o fracturad’una dent.

La fractura de mandíbula i ossos de la cara generalment està causada per copso violència directa. Presenta dolor en moure la mandíbula, hemorràgia nasal ihematomes, dificultat per parlar i engolir i irregularitat en l’arcada dentària (és adir, asimetries amb possibles pèrdues o trencament de dents). L’actuació que calfer és:

1. Treure amb cura els elements solts, com ara dents o pròtesis.

2. Guardar les dents trencades en una gasa humida en sèrum fisiològic o en unpot amb llet per a la seva possible reimplantació.

3. Indicar a la víctima que s’assegui amb el cap inclinat cap endavant per evitarennuegament.

4. Subjectar la mandíbula amb la mà o amb un embenat.

5. No deixar que parli.

6. Traslladar-lo al centre sanitari.

Les fractures de clavícula són freqüents sobretot en esportistes, causades percaigudes del cos a sobre de la mà o l’espatlla. L’actuació que cal fer és:

1. Immobilitzar amb una bena: passar la bena per cada braç i per les aixelles illigar-les per darrere de l’esquena.

2. Subjectar el braç afectat amb un cabestrell.

En cas d’avulsió o fractura d’una dent, considerem que no és un cop molt fort entota la mandíbula, sinó que com a resultat d’un cop, alguna dent pot sortir sencerade la boca (avulsió) i caure a terra, o bé trencar-se i caure’n un tros. L’actuacióque cal fer és (vegeu la figura 1.1):


1. Conservar la calma, és molt important.

2. Recollir la dent o la part de la dent trencada del terra agafant-la per la corona,no per l’arrel, i si és possible rentar-la amb sèrum fisiològic o aigua. Mais’ha de rentar amb sabó.

3. En el cas que hagués caigut la dent sencera (no és molt freqüent), posar-lade nou en el seu alvèol (si la víctima o auxiliador es veu capaç) en la posiciócorrecta.

4. Anar ràpidament a l’odontòleg, preferiblement abans d’una hora, portant ladent o el tros de la dent en un got amb sèrum fisiològic (preferiblement) ollet (no desnatada). També és possible portar-la dins la boca, al costat de lagalta, si no es té a l’abast llet o sèrum.

Figura 1.1. Gràfica informativa sobre els passos que cal fer davant d’una avulsió dental


1.3 Hemorràgies i tipus de ferides

Un dels accidents més freqüents són les ferides, ja siguin en forma de rascades,talls o contusions. Aquestes lesions són molt habituals perquè la pell és la primerabarrera de defensa del cos i es pot danyar en situacions molt diverses.

Si són ferides no gaire importants el cos les cura i deixen de sagnar, però si sónimportants podem necessitar ajuda externa per controlar la sortida de sang. Parlemd’hemorràgia quan es produeix una pèrdua de sang a conseqüència de la ferida.

Quan es produeix una ferida, abans de res, cal mantenir la calma. L’actuació quecal fer dependrà de:

• Si la ferida és lleu i superficial: la més freqüent no acostuma a necessitarassistència sanitària.

• Si la ferida és més greu i, per tant, més profunda. En aquest cas, necessitaassistència sanitària.

Es considera que la ferida és greu o important si la ferida:

• És molt extensa i/o profunda.

• Sagna abundantment.

• S’ha produït per un objecte punxant.

• S’ha produït per una mossegada.

• Està molt contaminada per terra, vidres, roba o un algun altre objecte estranyi no podem netejar-la en profunditat.

1.3.1 Ferides lleus

Com actuar davant d’una ferida lleu?

1. Fer una correcta higiene de mans. Usar guants d’un sol ús si se’n disposa.

2. Rentar la ferida des del centre cap enfora amb sèrum o aigua i sabó neutre igases estèrils. No utilitzar cotó.

3. Si hi ha cossos estranys, insistir amb el sèrum o aigua a raig per facilitar laseva extracció. Si no és possible extreure’ls amb el sèrum o aigua cal acudiral centre de salut.

4. Assecar la ferida amb gases estèrils.


5. Aplicar un antisèptic tòpic com la clorhexidina. No utilitzar ni aiguaoxigenada ni alcohol.

6. Si existeix sagnat lleu, pressionar la ferida durant uns minuts. Això seràsuficient per detenir-lo.

7. Cobrir la ferida amb un apòsit.

8. Si es tenen dubtes sobre si necessita punts de sutura, acudir al centre desalut.

Cal anar als serveis sanitaris si:

• La persona que ha tingut la ferida no s’ha vacunat mai del tètanus, no estàsegura de quantes dosis li han donat o fa més de 10 anys de la darrera vacuna.El millor és que vagi a un centre sanitari per saber si és necessari que lavacunin del tètanus.

• L’hemorràgia no s’atura, té algun cos incrustat, si la ferida és a causad’alguna mossegada o si s’ha infectat.

L’ús de l’aigua oxigenada i l’alcohol

L’aigua oxigenada i l’alcohol són bons desinfectants (eliminació d’alguns microorganismesen superfícies i instrumental), però no són bons antisèptics (eliminació d’algunsmicroorganismes en pell i mucoses). Per exemple, són útils per desinfectar tisores o pinces,però agredeixen el teixit de les ferides i en dificulten la cicatrització.

Les ferides s’han de netejar amb aigua abundant i sabó, retirant elements estranys comsorra o pedres. Posteriorment, cal aplicar-hi algun antisèptic, com ara povidona iodada oclorhexidina.

1.3.2 Ferida greu, amb i sense hemorràgia

Com actuar davant una ferida greu sense gaire hemorràgia?

1. Mantenir la calma.

2. Avisar el 112. Mantenir la persona còmoda, abrigada (sobretot si l’hemor-ràgia és important), vigilada i en un lloc segur. No deixar-la sola.

3. Fer una correcta higiene de mans i usar guants.

4. Rentar la ferida amb gases i sèrum o aigua i sabó neutre.

5. Cobrir la ferida amb gases estèrils.

6. Si s’ha produït per un objecte punxant, no extreure’l.

7. Si hi ha hemorràgia, pressionar amb gases estèrils o un drap net el punt desagnat per evitar major pèrdua de sang. Si la ferida està en una extremitat,intentar mantenir-la elevada.


8. Si hi ha amputació d’algun membre, cobrir la zona amputada amb una gasaestèril humitejada. El membre amputat s’embolica en gases estèrils tambéhumitejades i es col·loca en una bossa de plàstic. Omplir una altra borsaamb gel i col·locar dins la bossa que conté el membre amputat.

9. Traslladar la víctima immediatament al centre sanitari més proper.

Com actuar davant una ferida greu amb hemorràgia important?

1. Col·locar la persona en una zona segura, asseguda o estirada a terra.

2. Agafar un drap net, una tovallola o una samarreta i pressionar sobre la feridaper evitar major pèrdua de sang. Si l’hemorràgia persisteix i el drap estàmolt mullat, no es retira i se’n col·loquen més a sobre, sense aixecar nitreure els que ja hi ha col·locats. Mantenir la pressió durant un mínim de 10minuts.

3. Si la ferida és en un braç o una extremitat, elevar-la.

4. Si la persona es mareja, estirar-la a terra i aixecar-li les cames.

5. En cas que no es controli l’hemorràgia, trucar a emergències mèdiques 112.

6. És important no netejar la ferida fins que l’hemorràgia s’hagi aturat, perquèes podria desfer el quall.

7. No retirar objectes clavats, perquè podrien estar contenint l’hemorràgia.

Vegeu el següent vídeo de la Creu Roja sobre ferides i hemorràgies:

https://www.youtube.com/embed/2-gI6ANAdek?controls=1

Vegeu també el següent vídeo del SEM sobre les hemorràgies:

https://www.youtube.com/embed/D3qzgpF1i0U?controls=1

El torniquet, només en casos especials

Actualment, el torniquet està totalment desaconsellat si no hi ha compromís per a la vidade la víctima, com pot ser una gran hemorràgia que no s’atura ni amb pressió contínua oen el cas d’amputacions de membres. Només s’ha de fer com últim recurs i només per partde persones experimentades.

El torniquet s’ha d’aplicar entre l’àrea de l’hemorràgia i el cor, i s’ha d’ajustar fins quel’hemorràgia es pugui controlar fent pressió directa sobre la ferida. Per fer-ho cal unesbenes amples i embolicar el membre afectat amb força voltes; finalment es fan dos nusos,






entremig es posa un pal i es fa girar fins que la bena estigui suficientment pressionadaperquè el sagnat finalitzi. Cal observar el torniquet cada 15 minuts. Un cop posat, nomésel personal sanitari el pot treure. El socorrista que hagi fet el torniquet hi posarà una notaamb l’hora exacta de la col·locació.

1.3.3 Hemorràgia nasal i d’orella

L’hemorràgia nasal o epistaxi és una hemorràgia freqüent i és el resultatd’esternudar, mocar-se o com conseqüència d’un cop, i acostuma a aturar-sefàcilment. L’actuació que cal fer és:

1. Recomanar a la víctima que s’assegui i que inclini el cap cap endavant peraixí drenar la sang dels narius. Si la víctima inclinés el cap cap endarrere,la sang podria anar a la gola i li podria produir vòmits.

2. Indicar a la víctima que es pinci el nas amb els dits.

3. Donar-li un mocador net i indicar-li que no parli, ni empassi, ni estossegui.

4. Passats 10 minuts ja pot deixar de pinçar el nas.

5. Quan l’hemorràgia hagi parat, netejar la zona afectada, o que ho faci lamateixa víctima.

6. Avisar la víctima que es quedi tranquil·la sense fer gaire activitat durantuna bona estona (es recomanen dues hores en cas d’hemorràgia nasal moltimportant).

L’hemorràgia d’orella o otorràgia és la sortida de sang a l’exterior per l’oïdadeguda moltes vegades a una perforació al timpà; la causa d’aquesta perforació potser un cos estrany o un cop fort al lateral del cap. La víctima sent dolor agut, seguitde sordesa i potser mareig. La sang aquosa és un signe greu, perquè pot indicar ques’ha produït una fractura al crani i que s’està filtrant el fluid que envolta el cervell.L’actuació que cal fer té l’objectiu de portar la víctima al més aviat possible a uncentre sanitari:

1. S’ha d’ajudar la víctima a recolzar-se amb el cap inclinat cap al costatlesionat per facilitar el drenatge de sang.

2. Subjectar la víctima (usar guants estèrils si és possible) amb un apòsit estèrilcontra l’orella.

3. Traslladar-la a l’hospital.

1.4 Cossos estranys

Es denominen cossos estranys aquells elements que s’introdueixen en el cos, tantper una ferida com en els seus orificis (orella, nas, ulls), i que s’han de treure.


Aquests cossos estranys poden ser des de partícules de pols o sorra a l’ull fins aobjectes que un nen petit es pot introduir al nas o a la boca. No acostumen a serproblemes greus, però sí que poden ser molt molestos. Com sempre, en primersauxilis és molt important actuar amb calma.

En cas de cos estrany, l’actuació que cal seguir és:

1. Cal rentar amb aigua o sèrum durant 20 minuts.

2. Si el cos estrany està clavat cal tranquil·litzar la víctima i no extreure’l.

3. No s’han d’utilitzar col·liris ni pomades.

4. Cal tapar l’ull amb gases humides o un mocador.

5. S’ha de traslladar la víctima al centre sanitari adequat.

Els cossos estranys poden ser estelles, petits fragments de fusta, metall o vidreque es poden clavar i són un risc d’infecció perquè no estan netes. Normalmentes poden treure amb unes pinces desinfectades (desinfectar amb alcohol). Perexemple:

• Si està clavada molt profundament i és difícil de treure s’ha de deixar on ési anar a un centre de salut. En aquest cas s’encoixina la zona circumdant perpoder embenar per sobre de l’estella.

• Si s’ha aconseguit treure amb unes pinces cal netejar la zona per reduir elrisc d’infecció i traslladar la víctima a un centre sanitari per verificar l’estatde salut.

1.4.1 Cos estrany a l’ull

Un cos estrany a l’ull pot ser pols, una pestanya o una lent de contacte que flotaper la conjuntiva. Normalment es poden treure sense problemes, però s’ha d’evitartocar res que s’hagi clavat a l’ull. Si el cos estrany està clavat cal anar al centresanitari al més aviat possible.

Si no té res clavat a l’ull, l’actuació que cal fer és:

1. Recomanar que la víctima s’assegui.

2. Examinar l’ull de la víctima.

3. Si es pot veure algun cos estrany a la part blanca de l’ull s’ha de rentarruixant amb aigua molt abundant usant un got, directament de la dutxa oamb sèrum també a doll. L’aigua o el sèrum s’han de posar des del llagrimalcap enfora i sense refregar.

4. Si així no s’aconsegueix eliminar el cos estrany s’ha de provar de treure ambuna gasa humida o amb la punta humida d’un mocador de paper.


5. Si així no s’aconsegueix s’ha d’anar al centre sanitari.

Cal anar al metge, sempre havent rentat l’ull amb abundant aigua, quan:

• Es cregui que el cos estrany està clavat.

• Persisteix el dolor.

• Afecti la capacitat visual.

• L’agent causant és un líquid càustic (coles, líquids correctors...).

Cal evitar refregar l’ull, intentar treure un cos estrany que estigui clavat oaplicar-hi pomades o col·liris.

1.4.2 Cos estrany a l’orella o al nas

No és aconsellable treure els cossos estranys de l’orella, atès que hi ha risc deperforar el timpà, i s’ha d’anar sempre a un centre sanitari.

Si es dóna el cas especial de tenir un insecte dins l’orella hem de tranquil·litzarla víctima i demanar-li que s’assegui. S’ha de matar l’insecte perquè no produeixipicades, i per tant és aconsellable introduir-hi oli i després ruixar amb comptel’orella amb aigua tèbia perquè l’insecte floti. Si així no s’aconsegueix treure’ls’ha de portar la víctima al centre sanitari.

La introducció de cossos estranys al nas és relativament freqüent en nens, sobretoten edat preescolar. Normalment es tracta de petites peces de joguines, peces decollarets o polseres o de material escolar, com la plastilina.

S’acostumen a detectar el mateix dia en què s’ha produït, sigui perquè es visualit-zen o perquè el nen ho explica o es queixa de dolor. Però en altres ocasions, siestan introduïts profundament poden passar desapercebuts durant dies, o fins i totsetmanes, i detectar-se perquè el nen presenta supuració o secreció pudent o malde cap.

Si el cos estrany té una localització superficial i és fàcil d’extreure es pot intentar.S’ha de fer que el nen es moqui tapant la fossa nasal contrària per expulsar l’objectemitjançant l’empenta que produeix l’aire en ser exhalat. En cas contrari, o si tenimdubtes, és millor anar al centre sanitari.

Cal evitar intentar extreure l’objecte amb els dits si existeix la mínimadificultat per fer-ho, o fer servir cap instrument (com pinces o clips).


Informació extreta delSistema d’EmergènciesMèdiques (SEM).

1.5 Lesions per la calor. Cremades i cop de calor

Les lesions per la calor es poden produir per exposició a fonts de calor com el foco el sol. La gravetat i la profunditat de la cremada dependrà de la font de calor idel temps de contacte amb la pell. Diferenciarem entre cremades i cop de calor.

1.5.1 Cremades

Una cremada pot ser de primer, de segon o de tercer grau (vegeu la figura 1.2):

• Primer grau: la pell presenta un color vermellós, hi ha sensació de dolor.

• Segon grau: la pell té un color vermellós, presenta butllofes i hi ha sensacióde dolor.

• Tercer grau: la pell està carbonitzada i pot arribar a afectar els músculs iels ossos; acostumen a no fer mal per la destrucció de les fibres nerviosessensitives (a diferència dels altres dos casos).

Figura 1.2. Tipus de cremades segons el grau

En funció de què ha ocasionat la cremada, de la dimensió i de l’estat de laferida, cal seguir unes pautes diferents (tal com indica el SEM); distingirem entrecremades menors i greus.

Les pautes per a les cremades menors són:

• Tingueu sempre en compte l’ordre de les accions: protegir, alertar i socórrer.Un cop hàgiu comprovat que l’entorn és segur, aparteu la víctima de l’agentcausant de la cremada si la vostra seguretat no corre perill.

• Traieu-li la roba, però no li tragueu la roba si està enganxada a la pell o sila cremada és molt extensa.

• Renteu la cremada amb sèrum fisiològic o amb aigua. Si és amb aigua, s’hade fer durant aproximadament 10-15 minuts a temperatura tèbia. L’aigua


elimina agents nocius i disminueix el dolor i la inflor. En cremades extenses,eviteu deixar-hi tovalloles o gases humides durant molta estona, per risc debaixada de temperatura corporal. Si és possible, oferiu al ferit un entornamb una temperatura confortable.

• Per impedir infeccions cal cobrir la lesió i l’àrea circumdant amb gases,mai amb benes adhesives ni esparadrap que toqui directament la pell, ja quepodrien empitjorar la cremada. Si no teniu gases a mà podeu usar un drapnet que no faci borrissol. S’ha d’intentar que la lesió no es comprimeixi.

• Si la pell presenta butllofes no les rebenteu, perquè podria provocar infecci-ons.

• Traslladeu la víctima a un centre sanitari. Els professionals mèdics valora-ran si cal aplicar la vacuna del tètanus i si és millor cobrir la ferida o deixar-laal descobert.

Pel que fa a les cremades greus, en la primera atenció heu de seguir lesrecomanacions exposades per a les cremades menors amb la diferència que, enaquest cas, la persona afectada pot necessitar tractament especialitzat. Per tant,l’avís als sistemes d’emergències 112 ha de ser immediat.

En cas que la cremada hagi estat causada per foc o altes temperatures cal queseguiu algunes recomanacions:

• Elimineu-ne o suprimiu-ne la causa sempre que la vostra seguretat no corriperill.

• Si la roba està afectada per les flames, eviteu que la persona afectada corri.

• Emboliqueu-la amb una peça de roba (manta o abric), de manera que lesflames s’apaguin. Eviteu accions que puguin lesionar-la encara més.

• Refredeu la cremada ruixant-la amb molta aigua tèbia (entre 10 i 20 ºC) ifeu-ho així durant deu o quinze minuts.

• Un cop apagades les flames, protegiu les cremades amb llençols nets i,encara millor, amb compreses estèrils humides. Eviteu deixar tovalloleso gases humides durant molta estona per risc de baixada de temperaturacorporal, sobretot si les cremades són extenses.

• Tapeu la persona que pateix la cremada amb una manta per evitar-li unrefredament general i ajudeu-la a mantenir-se en posició horitzontal.

• Si la cremada és a l’esquena, estireu-la cap per avall o recolzeu-la sobre undels costats. La persona ha d’estar cap per amunt si les cremades les té a lapart del davant del cos o en algun dels laterals.

• No li doneu res per menjar o beure, sobretot si la cremada és de caràctergreu.


Vegeu el vídeo de la Creu Roja sobre les cremades per calor:

https://www.youtube.com/embed/sYMpBLtaPmU?controls=1

1.5.2 Cop de calor

Quan les temperatures són molt altes, la calor excessiva pot ser un perill per a lasalut. Les temperatures molt extremes, sobretot si van acompanyades d’humitat(raó per la qual hi ha més episodis de cop de calor a la costa que a l’interior),produeixen una pèrdua de líquids i de sals minerals (clor, potassi i sodi, entred’altres) necessaris per a l’organisme. Aquest fet pot provocar deshidrataciói esgotament i fa que empitjorin moltes malalties cròniques. Si l’exposició atemperatures tan elevades dura cert temps (més de 10 minuts) es pot patir un copde calor, que és una situació que pot acabar sent greu.

A mesura que la temperatura de l’aire puja, el cos es manté fresc amb l’evaporacióde la suor, però si fa molta calor i hi ha humitat aquest procés d’evaporaciós’alenteix i la temperatura corporal pot elevar-se fins a nivells perillosos. La calorexcessiva pot arribar a perjudicar la salut i a provocar el cop de calor, que és lasituació en què el cos ja no pot regular la temperatura, ja sigui perquè fora famolta calor, per un esforç físic important o perquè tenim febre i no hem pres proulíquid.

La persona que té un cop de calor té els següents símptomes:

• Mal de cap

• Esgotament

• Malestar i mareig

• Pell molt calenta, però no suada

L’actuació que cal fer en cas de cop de calor és:

1. Allunyar la víctima de la font de calor, si està al sol, col·locar-la a l’ombra,però en cap cas se l’ha de banyar en aigua freda directament. Si es pot,oferir-li un ambient amb aire condicionat.

2. Abaixar la temperatura, i si passa a casa, obrir les finestres o engegar unventilador.

3. Donar-li aigua o una beguda isotònica, sempre que la persona afectada novomiti i estigui conscient (heu de poder-hi mantenir una conversa). No heu




Informació extreta de“Consells per a l’hivern”, del

Canal Salut.

’Temperatura baixa’

Literalment, hipotèrmia significa‘temperatura baixa’. Des d’un

punt de vista clínic és un procéspoc freqüent i infradiagnosticat,

però que pot tenir conseqüènciesfatals i que es defineix com el

descens de la temperaturacorporal per sota dels 35 ºC.

de donar mai aliments ni líquids a una persona inconscient o el nivell deconsciència de la qual no sigui completament normal.

4. Treure l’excés de roba i/o mullar la persona amb aigua.

5. Si perd la consciència s’haurà de col·locar la víctima en posició lateral deseguretat (PLS).

6. Si deixa de respirar s’hauran de començar les maniobres d’RCP.

El més important és la prevenció:

• Beu líquids sovint, sobretot si fa calor o es fan esforços físics.

• A casa, controlar la temperatura.

• Al carrer, evitar el sol directe.

• Limiteu l’activitat física durant les hores de més calor.

• Hidrateu-vos freqüentment.

• Vigileu l’alimentació, evitant els àpats copiosos.

Vegeu el següent vídeo del SEM sobre el cop de calor:

https://www.youtube.com/embed/nXRSyd6eT0c?controls=1

1.6 Lesions i trastorns pel fred; hipotèrmia i congelació

La temperatura corporal central, la del cervell i dels òrgans que hi ha a les cavitatsabdominal i toràcica, es manté estable entre 36,5 i 37,5 ºC, perquè existeix unequilibri entre la producció de calor de l’organisme i la pèrdua de calor. Quan estàper sota de 35 ºC de temperatura corporal parlem d’hipotèrmia. La hipotèrmiaes produeix quan l’organisme ja no té capacitat per combatre la pèrdua de calor através de la pell i dels pulmons. És poc freqüent, però pot tenir conseqüènciesgreus. Per això cal prendre precaucions per evitar-la i reaccionar ràpidamentdavant els símptomes. En cas de necessitar atenció urgent s’ha de trucar al 112 oal 061.

Quan l’organisme es troba amb aquest descens de la temperatura activa per si soluna resposta per regular-la. Sorgeix la sensació de fred, la pell està freda i esdesencadenen tremolors (que es poden aturar voluntàriament), que provoquen laproducció de calor del cos. En aquest punt encara no parlem d’hipotèrmia. A




mesura que la temperatura del cos va baixant més comença a aparèixer una certadescoordinació dels moviments complexos i una actitud negativa de la personaafectada.

Les causes de la hipotèrmia són diverses. Les més comuns són:

• No anar prou abrigats o portar posada roba humida molt de temps encircumstàncies de vent i fred (la temperatura corporal baixarà progressiva-ment).

• Caure en aigües molt fredes (es pateix una pèrdua de calor ràpida i sobtada).

• No tenir aliment suficient o fer un exercici important en una situació declima molt fred (atès que el manteniment de la temperatura de l’organismeconsumeix moltes calories).

Les persones que tenen més possibilitat de patir hipotèrmia són la gent gran onens petits, els qui tenen alguna malaltia crònica (en especial amb problemescirculatoris o cardíacs), els que presenten malnutrició i persones que pateixencansament intens.

Es manifesta amb símptomes que van des de tremolors generalitzats i desorienta-ció (en els casos lleus) fins a la pèrdua de la consciència acompanyada de baixadade tensió i pols dèbil en els casos més greus. Els símptomes més generals són:

• Somnolència

• Debilitat

• Pèrdua de concentració

• Pell pàl·lida i freda

• Confusió

• Tremolor incontrolable

• Freqüència cardíaca i respiratòria lentes

L’actuació que cal fer en cas d’hipotèrmia és:

1. Trucar immediatament al 112.

2. Si la víctima porta roba mullada, treure-la.

3. Portar la persona afectada a un lloc que estigui a una bona temperaturaambient i abrigar-la. Col·locar-la entre mantes o tovalloles, diaris o paper,de manera que la temperatura del cos pugui anar pujant gradualment. Sino teniu cap font de calor ambiental a prop, ajudeu la persona a escalfar-se emprant el vostre propi cos; això pot ajudar a elevar lentament latemperatura de la víctima. Cobrir el cap de la persona afectada. Noutilitzeu calor directa, com ara bosses d’aigua calenta, mantes elèctriques o


làmpades de calor, ja que l’escalfament massa ràpid pot causar problemesde circulació de la sang o pot causar una aturada cardíaca sobtada perfibril·lació ventricular.

4. Donar a la víctima begudes calentes i suaus (sense cafeïna ni alcohol),sempre que no estigui perdent el coneixement o estigui inconscient oamb convulsions. Evitar donar-li alcohol, ja que accelera la pèrdua detemperatura corporal.

5. Portar ràpidament la víctima a un servei d’emergència.

6. En cas que la persona estigui inconscient, comprovar la respiració. Si cal,començar la reanimació cardiopulmonar.

El més important, com sempre, és la prevenció:

• Si podeu evitar-ho no sortiu a l’exterior si les temperatures són extremamentfredes, especialment si el vent bufa fort.

• Si porteu roba humida, traieu-vos-la al més aviat possible.

• Abrigueu-vos i porteu roba adequada per al fred, com ara barret, guants,roba i calçat impermeables.

• Eviteu els canvis bruscos de temperatura.

• Escalfeu els aliments que ingeriu.

• Informeu-vos dels horaris dels centres d’atenció sanitària.

Per la seva banda, la congelació succeeix en condicions climàtiques gèlides oventoses i fredes. En aquestes circumstàncies, les extremitats, sobretot els ditsde la mà i del peu, es congelen a causa de la baixa temperatura. En casos greus,la congelació pot acabar en una pèrdua permanent de sensibilitat i donar com aresultat una necrosi (mort dels teixits) si es danyen els vasos sanguinis.

Els símptomes de congelació són:

• Formigueig als dits.

• Pal·lidesa seguida d’entumiment.

• Envermelliment de la pell, augment de la sensibilitat i sensació de dolor.

• Canvi de color de la zona afectada, primer blanc i després esquitxat de blau.Quan es recuperi, la pell es pot posar vermella, calenta, adolorida i ambbutllofes. Quan hi ha necrosi, el teixit es torna negre a causa de la faltad’irrigació sanguínia.

En cas de congelació cal seguir les següents recomanacions:

• Transportar immediatament la persona afectada a un servei d’emergència.Consultar un metge.


• Moure la víctima a un lloc càlid, si és possible. En cas contrari, cobrir lapart afectada amb material aïllant (una peça de llana, per exemple), peròque no la fregui.

• Treure amb compte el calçat i tota la roba mullada.

• Afluixar o treure la roba ajustada o joies que puguin impedir la circulació.

• Fer un embenat sobre la zona afectada sense prémer, que quedi solt.Col·locar una gasa entre els dits per absorbir la humitat i evitar ques’enganxin entre si.

• No tractar de reescalfar ràpidament l’àrea afectada (amb assecadors oradiadors, per exemple), ja que es pot cremar la pell, que es troba mésindefensa després d’una congelació.

• No descongelar les zones afectades si hi ha risc de nova congelació (elscristalls que es formen en els teixits poden ser més grans que els formats alprincipi).

• No fregar l’àrea ni aplicar-hi calor directament. El més indicat és introduirles mans o els peus en aigua a una temperatura d’entre 35 i 37 ºC. Aplicar ala resta de parts afectades draps mullats amb aquesta aigua, sense pressionari mantenint la temperatura amb aportacions d’aigua.

• No permetre que la persona afectada begui alcohol.

1.7 Lesions per electricitat

Quan el corrent elèctric travessa el cos pot produir cremades i lesions internes,i fins i tot una aturada cardíaca. La causa pot ser un llamp o el corrent de baixao alta tensió. La major part de lesions estaran en l’entrada i la sortida del corrent,però també hi pot haver lesions internes. La posició i la direcció de les feridesd’entrada i sortida ens indicaran l’extensió de les ferides internes i del grau dexoc.

En aquest tipus de cremades es poden trobar residus de color groc o marró enels punts d’entrada o sortida del corrent elèctric al cos; també hi podem trobarcremades inflamades o carbonitzades. La víctima d’una descàrrega elèctrica espot troba inconscient o amb símptomes de xoc.

L’actuació que cal fer en cas de lesions per l’electricitat és:

• Sempre desconnectar el corrent elèctric, però mai directament amb el cos,sinó amb fustes o altres aïllants (vegeu en el vídeo).

• Abans de tocar la víctima, assegurar-se que no està en contacte amb elcorrent elèctric (tocar la víctima amb guants aïllants o amb pals de fusta).No tocar-la mai amb les mans nues.


Informació extreta de la webde l’Hospital de nens:

goo.gl/mZ8oRr.

• Es tractaran les cremades: refrescar les cremades d’entrada i sortida ambabundant aigua fresca.

• Posar un apòsit, drap o tovallola sense borrissol per evitar que la feridas’infecti.

• Trasllat de la víctima a l’hospital.

• En cas que la víctima la trobem inconscient, la prioritat, una vegada sabemque no hi ha perill, és obrir la via aèria i comprovar la respiració.

En descàrregues d’alta tensió no es pot tocar la víctima fins que estemsegurs que el corrent s’ha desconnectat i aïllat.

La prevenció general per no patir lesions per electricitat és:

• No tocar mai els aparells elèctrics amb els peus nus encara que el terraestigui sec.

• No canviar ni desmuntar cap aparell elèctric sense haver-lo desendollat.

• No tenir aparells elèctrics al costat de la dutxa/banyera.

• Tenir els endolls de la casa amb seguretat.

• Per fer qualsevol reparació elèctrica a casa, desconnectar sempre l’interrup-tor general.

• No manipular televisions ni monitors d’ordinador, ja que en l’interior hi hamolta tensió.

1.8 Ofegament

L’ofegament és un accident que mereix especial atenció perquè pot produir la morti per les seqüeles que ocasiona. Un terç de les persones que són ingressades al’hospital per ofegament són menors de 14 anys. De fet, és la setena causa mésfreqüent d’accidents infantils. Per cada 30 nens que moren ofegats, només n’hiha 1 que se salva, encara que amb seqüeles.

Els accidents d’ofegament en aigua són més freqüents a l’estiu i afecten majori-tàriament nens de menys de 7 anys (pic màxim entre 1 i 3 anys) i adolescentsd’entre 15 i 18 anys. La incidència és major en nens que en nenes: per cada quatreaccidents de nens hi ha un de nena.

Les causes dels ofegaments són:

• Nens que cauen a l’aigua (mar, riu, piscines, llac...) de manera accidentali que no saben nedar o no són auxiliats a temps. En aquest grup també

http://hospitaldenens.com/guia-de-la-salut-i-malalties/ofegament/


considerem els nens, en general menors d’un any, que s’ofeguen a la banyerade casa seva per falta de vigilància.

• Nens grans o adults que s’ofeguen en practicar alguna activitat aquàtica(com la vela o, simplement, nedar): cauen a l’aigua mentre practiquenesport sense experiència suficient, sobreestimen les seves pròpies forcesmentre es banyen o cometen imprudències. Acostumen a presentar trauma-tismes, ferides o lesions al cap i al coll causades en capbussar-se en aigüespoc profundes que poden acompanyar-se de pèrdua de consciència.

• Desmai a l’aigua, tant per insolació com sobreestimació de les forces oingestió de fàrmacs (majoritàriament adolescents).

• Perforacions timpàniques, que poden donar lloc a excitacions laberíntiquesi vertígens. La col·locació de taps en nens que pateixen tal lesió pot preveniraquest quadre.

• Aparició de rampes musculars per esgotament físic. Poden prevenir-se ambrepòs, relaxació i extensió de la musculatura contreta abans de llançar-se al’aigua.

• Maniobra d’inspiració profunda abans de llançar-se a l’aigua (maniobra deValsalva) o hiperventilació deliberada abans de submergir-se.

• L’entrada a l’aigua de forma sobtada després d’haver estat exposat al soldurant molt temps. La seva prevenció consisteix a dutxar-se abans d’entrara l’aigua.

La simptomatologia més freqüent és pèrdua de consciència, absència de mo-viments respiratoris, dilatació de les pupil·les... L’actuació que cal fer en casd’ofegament és:

• Si es tracta d’un nadó que es troba a la banyera:

1. Agafar el nen en braços i treure’l de l’aigua.

2. Demanar ajuda immediata.

3. Mantenir-li el cap més baix que la resta del cos per disminuir el riscd’aspiració d’aigua.

4. Constatar si respira espontàniament i, en cas contrari, practicar larespiració artificial.

5. Traslladar el nadó al centre hospitalari més proper.

• Si es tracta d’un nen gran o adult (a la piscina, al mar...):

1. Intentar el rescat amb la mà o servint-se d’una corda, fusta o un objecteque floti. En cas que el nen estigui lluny, procurar apropar-se al mésràpidament possible portant algun objecte per poder-lo subjectar.

2. Si les aigües són poc profundes i l’accidentat no respira, utilitzar unbraç per sostenir el cos de la víctima i amb l’altra mà sostenir el cap itancar el nas mentre s’efectuen cinc respiracions de rescat.


3. Traslladar l’accidentat a la vora de l’aigua, demanar ajuda i continuaramb les maniobres de reanimació (RCP).

4. Si les maniobres han estat efectives i la víctima comença a respirar,col·locar en una posició de seguretat (PLS).

5. Si l’accidentat no respon se’l traslladarà al centre hospitalari mésproper, sense interrompre les maniobres d’RCP.

Mentrestant, les mesures de prevenció són:

• No deixar els nens ni un segon sols quan estiguin en banyeres, piscines...

• Col·locar estores per evitar relliscades al fons de les banyeres.

• No permetre que els nens s’allunyin de la vora de l’aigua, tot i anar ambmatalàs inflable.

• Vigilar que els nens no s’apartin del seu camp de visió mentre siguin al’aigua.

• Ensenyar a nedar, o com a mínim a flotar, als nens tan aviat com siguipossible.

• No banyar-se immediatament després de menjar.

• Dutxar-se abans d’introduir-se a l’aigua per evitar els canvis de temperaturao entrar a l’aigua a poc a poc.

• Seguir tots els senyals indicatius sobre l’estat del mar.

• Escollir platges vigilades per socorristes.

• Encara que siguin bons nedadors és convenient portar un salvavides quanes practiquin esports aquàtics.

El tall de digestió és un risc real o infundat?

Quantes vegades hem sentit a dir que cal fer la digestió abans de ficar-se a l’aigua? Ésrealment necessari esperar un temps prudencial abans de fer una capbussada? La Dra.Esther Samper ens dóna la resposta.

Hi ha quelcom de cert en la saviesa popular, però resulta poc precisa. En realitat, elstemuts “talls de digestió” no existeixen com a tal. El que en realitat passa quan algú perdsobtadament el coneixement o mor quan es capbussa a l’aigua poc després de dinar repel nom de síndrome d’hidrocució. De fet, aquesta síndrome no afecta la digestió, tot i elsvòmits. No obstant això, el procés de digerir els aliments sí que pot estar-hi implicat.

En el moment de capbussar-nos a l’aigua, el cos humà es prepara per adaptar-se al’ambient subaquàtic amb reflexos involuntaris i normals. D’aquesta manera, es redueixla despesa energètica i s’allarga el temps necessari per prendre oxigen de l’exterior quansubmergim el cap, la freqüència cardíaca disminueix i es contrauen els vasos sanguinismés superficials per aportar més oxigen al cervell. En els nens, aquest reflex és mésacusat i pot causar mort sobtada. A més, com més freda estigui l’aigua i més elevadasigui la temperatura corporal, major és el reflex d’immersió, ja que una altra de les finalitatsd’aquest reflex és conservar la temperatura de la persona.

Si estem sota l’aigua, com que l’aparell digestiu té preferència, el cervell no rep suficientreg sanguini si s’ha de fet un menjar copiós. Això pot provocar marejos i vòmits, i fins i totuna pèrdua del coneixement de la persona, que si ningú la rescata pot morir ofegada.


El risc de patir la síndrome de hidrocució és baix i depèn de factors personals i ambientals.No obstant això, pots evitar que passi seguint aquests consells:

• Cal introduir-se a l’aigua a poc a poc perquè el cos s’hi vagi acostumant.

• S’ha d’esperar, després d’haver ingerit aliments, un temps prudencial per banyar-se, segonsel que s’hagi menjat.

Font: faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/tall-digestio-risc-real-infundat

https://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/tall-digestio-risc-real-infundat


2. Primers auxilis per a traumatismes químics i biològics

Els traumatismes són lesions que es produeixen en l’organisme per l’acció d’unagent extern. Són uns tipus de lesions que es poden donar amb freqüència. En lavaloració de la lesió que pateix la víctima es podrà determinar l’agent causant deltraumatisme.

Els agents químics i biològics poden causar traumatismes en l’organisme. Caldràfer-ne una valoració i atenció inicial; així, distingirem entre:

• Un traumatisme químic: és una lesió de l’organisme produïda per algunagent químic extern (medicaments, verins, gasos...).

• Un traumatisme biològic: és una lesió de l’organisme produïda per algunagent biològic (virus, bacteris, fongs...).

Hi ha diversos tipus d’agents químics i biològics; distingirem entre:

• Una intoxicació: és un trastorn de la salut provocat per l’acció d’unasubstància tòxica o un aliment en mal estat, que conté microorganismespatògens, sobre l’organisme.

• Un tòxic: és una substància que pot produir algun efecte nociu temporal opermanent en un ésser viu.

Les substàncies químiques o biològiques que causen intoxicacions amb majorfreqüència solen ser:

• Els gasos, els fums i els aerosols: el monòxid de carboni

• Els productes de neteja: l’amoníac, el lleixiu, el salfumant...

• Els verins: els insecticides, els raticides, els plaguicides...

• Els aliments: els bolets, el marisc, els aliments en mal estat...

• Els medicaments: els analgèsics, els somnífers, els estimulants...

• L’alcohol etílic

2.1 Vies d’entrada i tipus de lesions

Hi ha diverses vies d’entrada de les substàncies tòxiques; aquestes poden penetrara l’organisme a través de quatre vies diferents:


• La via digestiva: el tòxic entra en l’organisme per la ingestió d’alimentscontaminats, per sobredosi de medicaments o alcohol o per ingestió acci-dental o voluntària de productes químics d’ús domèstic.

• La via respiratòria: la substància tòxica penetra en l’organisme perinhalació, com és el cas del monòxid de carboni o els gasos.

• La via cutània: la substància tòxica entra en l’organisme a través de la pellper absorció o per contacte, com pot ser el cas de certs productes químics,herbicides...

• La via percutània: el tòxic entra en l’organisme per injecció o inoculació,com és el cas del verí d’una picada d’insecte, la injecció de medicaments oles drogues.

D’altra banda, les substàncies tòxiques poden causar diversos tipus de lesions. Elssignes i símptomes generals que solen aparèixer en l’organisme quan es produeixun contacte amb una substància tòxica depenen de:

• El tipus de tòxic (químic, biològic, medicament...).

• La quantitat de tòxic amb què s’ha estat en contacte (la dosi).

• La via d’entrada a l’organisme (digestiva, respiratòria, cutània o percutània).

• El temps d’exposició a la substància tòxica.

• L’estat de la persona (edat o malalties prèvies, entre d’altres).

Els principals efectes que poden causar els tòxics en l’organisme es manifestenamb:

• Alteracions digestives: diarrees, vòmits, nàusees.

• Alteracions cutànies: cremades en la boca o altres parts, erupcions, urticà-ria.

• Afectació de l’estat general: febre, dolor, dificultat respiratòria, alteració dela consciència, convulsions, confusió, sudoració.

Aquests signes i símptomes poden aparèixer immediatament després de l’entradaen contacte amb la substància tòxica fins a un període comprès entre les 6, les 24o les 48 hores o fins i tot més, depenent també del tipus i de la quantitat de tòxic.

2.2 Actuació general davant d’una intoxicació

A l’hora d’atendre una víctima que ha patit una intoxicació de qualsevol tipus calseguir els següents passos:


1. Protegir-vos per evitar la intoxicació, avisar el 112 (en cas necessari) isocórrer la víctima (allunyar-la del lloc, treure-li la roba...).

2. Si és necessari es pot trucar a l’Institut Nacional de Toxicologia (telèfon:915620420), que indicarà els passos que cal seguir o l’antídot adequat per acada cas. Cal indicar la següent informació, que s’haurà obtingut preguntanta la víctima o a altres persones presents, o bé examinant els voltants:

• L’edat, el sexe i les característiques físiques de la víctima (qui?).• El tipus de tòxic inhalat o ingerit (què?).• La quantitat de tòxic (quant?).• Les circumstàncies en què s’ha produït la intoxicació (com?).• L’hora aproximada en què s’ha produït (quan?).

3. Comprovar la consciència i la permeabilitat de la via aèria. Iniciar l’RCPen cas necessari.

4. Si és possible, recollir una mostra del tòxic, ja sigui un aliment, l’envàs d’unmedicament, un producte químic, el vòmit de la víctima...

Vídeo Què fer davant una intoxicació del Canal Salut de la Generalitat deCatalunya:

https://www.youtube.com/embed/EVKYyBwjMyM?controls=1

L’actuació que cal dur a terme dependrà del tòxic causant i la via d’entrada,podent distingir entre intoxicació per inhalació, per contacte, per ingestió ode tipus etílic.

2.2.1 Actuació davant d’una intoxicació per inhalació

El tòxic més freqüent en les intoxicacions per inhalació és el monòxid de carboni,però també es pot donar amb altres tipus de gasos o de pesticides. Què cal fer?

1. El primer que s’ha de fer és allunyar la persona de la font d’intoxicació (gas,pesticida, etc.).

2. Si la víctima es troba en un espai tancat s’ha d’aturar la sortida del gas iobrir les portes i les finestres per airejar.

3. Si la víctima està inconscient i respira es col·locarà en la posició lateral deseguretat. Si hi ha aturada respiratòria, s’iniciarà l’RCP.

4. En cas necessari, trucar al 112.




2.2.2 Actuació davant d’una intoxicació per contacte

Els tòxics més freqüents en les intoxicacions per contacte solen ser productesquímics de la llar (lleixiu, salfumant, amoníac, detergents...). Què cal fer?

1. Protegir-se amb guants o roba per evitar el contacte amb la substància tòxica.

2. Treure la roba de la víctima impregnada amb el tòxic.

3. Retirar el producte tòxic de la pell o les mucoses de la víctima amb aiguaabundant.


2.2.3 Actuació davant d’una intoxicació per ingestió

Les intoxicacions produïdes per ingestió de substàncies tòxiques solen estar causa-des per medicaments, per productes químics o per aliments. Poden ser accidentals(com per exemple, per l’administració d’una dosi errònia de medicament) ointencionades (com per exemple, per la ingestió de drogues). Què cal fer?

1. Si la víctima està conscient i alerta, s’ha de col·locar en la posició lateral deseguretat (PLS) per evitar que s’empassi el vòmit, si vomita per si mateixa.Si és el cas, cal netejar la boca, assegurant-se que no quedin restes de vòmit.Finalment, és convenient recollir els vòmits perquè els serveis mèdics elspuguin analitzar.

2. Si la víctima està inconscient i respira, s’ha de col·locar en la posició lateralde seguretat (PLS). No se li ha d’administrar res ni induir-li el vòmit. Si hiha aturada respiratòria, cal iniciar l’RCP.

3. Cal tapar la víctima per evitar que es refredi.


D’altra banda, és important tenir en compte aquests aspectes:

• Identificar el medicament, el producte químic ingerit o l’aliment causant dela intoxicació.

• En cas d’intoxicació alimentària s’ha d’administrar aigua a la víctima obegudes isotòniques, ja que normalment apareixen vòmits o diarrees quecausen deshidratació.

• En cas d’ingestió de medicaments s’induirà el vòmit només quan ho indiquinels serveis mèdics.


• En cas d’ingestió de productes químics corrosius no s’ha d’induir el vòmit,perquè això provocaria que el producte passés dues vegades pel tub digestiu(entrada i sortida del producte) causant una lesió major.

• No és recomanable la dilució o neutralització del producte químic amb unaaltra substància (aigua, llet, etc.), perquè espot augmentar la lesió i afavorirel vòmit.

• Per evitar aquests tipus d’intoxicacions cal guardar els medicaments i elsproductes de neteja sempre en el seu envàs original i fora de l’abast delsnens.

2.2.4 Actuació davant d’una intoxicació etílica per ingestió

L’alcohol etílic és un líquid que s’obté de la destil·lació de productes de fermen-tació de substàncies ensucrades, com el raïm, i forma part de nombroses begudescom el vi o la cervesa, entre d’altres. El seu abús pot causar una intoxicació etílica.

La intoxicació etílica pot donar-se en diverses fases, amb l’aparició de diferentssignes i símptomes:

• La fase d’eufòria es caracteritza per l’aparició de rialles, la desinhibició, lapèrdua de la vergonya, la sensació de calor, l’envermelliment de la cara...

• La fase d’intoxicació (borratxera) implica una sobredosi d’alcohol en lasang i és on comencen a aparèixer les nàusees i els vòmits, el mareig, lavisió borrosa, la dificultat per parlar, la pèrdua d’equilibri, la desorientació,els tremolors, els calfreds, la descoordinació motora, l’agressivitat, ladepressió...

• En la fase de xoc o coma etílic es poden produir desmais, la pèrdua deconeixement, l’apatia, la manca de resposta a estímuls, el coma i la mort.

Així doncs, què cal fer davant d’una intoxicació etílica?


2. Tapar la víctima per evitar que es refredi.

3. Si la víctima està inconscient i respira cal afluixar-li la roba i col·locar-la enPLS per evitar l’aspiració del vòmit i l’obstrucció de la via aèria.

4. Si la víctima està inconscient i no respira cal obrir-li la via aèria amb lamaniobra front-barbeta i iniciar l’RCP.

És important no administrar-li cafè amb sal o altres remeis domèstics nialiments, ni induir-li el vòmit.


2.3 Mossegades i picades

Alguns animals i insectes en determinades circumstàncies poden mossegar o picar.Les mossegades i picades produeixen lesions que poden ser superficials o feridesmés extenses, o bé poden injectar verí, la qual cosa provoca reaccions al·lèrgiques.

Les mossegades són lesions produïdes per qualsevol tipus d’animal mitjançantl’acció de mossegar amb les dents i tenen un alt risc d’infecció a causa del grannombre de microorganismes presents en la cavitat bucal i la saliva dels animals.Les mossegades que es produeixen amb més freqüència són les de gos.

Les esgarrapades lleus, el trencament de la pell, les hemorràgies i les infeccionssón els signes i símptomes que solen aparèixer.

En l’actuació general davant d’una lesió produïda per la mossegada d’animals(gossos, gats...) cal seguir els següents passos:

• Netejar la zona amb aigua i sabó.

• Si hi ha hemorràgia, aturar-la.

• Aplicar-hi un antisèptic.

• Cobrir la ferida amb un apòsit.

• Si fos necessari, traslladar a un centre sanitari per administrar la vacunacióantitetànica o antiràbica a la víctima.

• Si s’observa que la lesió no millora o s’agreugen els signes i símptomes calacudir a un centre sanitari.

En el cas d’un mossegada d’una serp s’observa una lesió formada per dos puntsvermells separats entre si. Els signes i símptomes són: es produeix una inflamacióde la zona on la serp ha mossegat acompanyada de dolor. També poden aparèixernàusees, vòmits i en casos més greus convulsions o pèrdua de consciència. Quècal fer?

1. Tranquil·litzar la víctima.

2. Mantenir tombada i en repòs la víctima i la zona del cos afectada, per evitarque augmenti l’absorció del verí.

3. Comprovar la consciència i la respiració. En cas necessari, iniciar l’RCP iavisar el 112.

4. Comprimir suaument per sobre de la mossegada per evitar la difusió del veríper tot l’organisme. Mantenir el cor per sobre del nivell de la mossegada.

5. Netejar la ferida amb aigua i sabó i desinfectar-la amb antisèptic.

6. Aplicar-hi fred local.


7. Embenar i immobilitzar la zona de la mossegada.

8. En cas necessari, traslladar a un centre sanitari, al més aviat possible, per al’administració del sèrum antídot.

Davant d’una mossegada de serp és important no efectuar incisions en laferida, no realitzar un torniquet, no succionar el verí i no aplicar-hi calor.

Per la seva banda, les picades són petites lesions produïdes pel fibló, la mossegadao el contacte amb un animal (insectes, aràcnids, meduses o ocells). L’animal solser portador de verí que, o bé s’injecta en l’organisme, o bé actua per contacte.

Els signes i símptomes generals que pot causar el verí d’un animal o d’un insecteen la zona de la picada són dolor, picor, inflamació, envermelliment, urticària i,en casos més greus, reaccions al·lèrgiques.

L’actuació general davant una lesió produïda per una picada consisteix a netejarla zona amb aigua i sabó o sèrum fisiològic i aplicar-hi gel o compreses fredes. Sis’observa que la lesió no millora o s’agreugen els signes i símptomes cal acudir aun centre sanitari.

Vegeu el següent vídeo: Consells per actuar davant les picades, del Canal Salutde la Generalitat de Catalunya:

https://www.youtube.com/embed/9EibcY8o2tQ?controls=1

L’actuació específica dependrà del tipus de picada; distingirem entre les picadesd’abelles i vespes, les picades d’aranyes, paparres i puces, i les picades de medusa.

2.3.1 Picades d’abelles i vespes

Abans d’actuar és important saber diferenciar si la picada ha estat produïda peruna abella o per una vespa:

• El fibló de les abelles té forma d’arpó i es pot quedar clavat a la pell desprésde la picada. En perdre’l, les abelles es desprenen d’una part dels intestins,que segueixen alliberant verí durant un cert temps; habitualment, després dela picada solen morir, i per tant el millor és retirar-lo al més aviat possible perreduir-ne els efectes. Per retirar-lo es farà amb unes pinces o un instrumentsemblant. Si no es pot treure és millor no pressionar la picada.

• Les vespes no perden el fibló quan piquen i a més poden picar diversesvegades; el verí sol ser més tòxic que el de l’abella i acostumen a ser mésagressives.




Els signes i símptomes d’una picada d’abella o de vespa són dolor, ardor,envermelliment i inflamació. Així doncs, què cal fer?

1. Retirar el fibló.

2. Rentar amb aigua i sabó la zona de la picada per evitar infeccions.

3. Aplicar-hi gel dins d’un drap o compreses fredes per reduir el dolor i lainflor. També s’hi pot aplicar amoníac diluït amb aigua.

Cal acudir al centre mèdic si:

• S’agreugen els símptomes; per exemple, si l’àrea de la picada presenta unainflamació superior a 10 cm de diàmetre o si es produeix una reacció ge-neralitzada (erupcions en la pell, dificultat respiratòria, mareig, disminuciódel nivell de consciència, vòmits, diarrea...).

• La picada s’ha produït al coll, la cara, la boca i la gola. Si la picada s’haproduït a la boca cal donar-li a la persona un glaçó de gel perquè el xucli opetits glops d’aigua freda.

• S’han produït picades múltiples.

• La persona presenta al·lèrgia a les picades d’insectes.

• La víctima és un nen o una persona gran.

És important no aplicar-hi fang (pot causar infeccions a causa dels bacteris quepot contenir) ni calor, i no rascar-se ni fregar-se la zona afectada.

2.3.2 Picades d’aranyes, paparres i puces

Les picades causades per aranyes tenen dos punts petits vermells al centre quesón la marca de les mandíbules que mosseguen. Els signes i símptomes són picor,cremor i dolor. Què cal fer?

1. Netejar i desinfectar la zona amb aigua i sabó.

2. Aplicar gel en un drap o compreses fredes per rebaixar el dolor i lainflamació.

Les paparres són àcars que parasiten animals vertebrats de sang calenta (per exem-ple, gossos), tot i que també poden parasitar persones. Els signes i símptomes sónpicor, envermelliment i inflamació de la zona. Què cal fer?

1. És recomanable acudir a un centre mèdic per a l’extracció de la paparra. Sino és possible, amb unes pinces s’ha d’agafar del cap i extreure-la tirantsuaument en direcció perpendicular a la pell, evitant separar el cap de lapaparra de la resta del cos (figura 2.1).


2. Una vegada extreta s’ha de netejar la ferida amb aigua i sabó.

3. Aplicar-hi un antisèptic.

Figura 2.1. Extracció de paparra

Font: https://encorda2.com

Davant d’un picada de paparra és important no aplicar-hi gasolina o altresproductes, no cremar-la amb una cigarreta per tal d’extreure-la i no gratar-sela zona de la picada.

Les puces són insectes de petites dimensions, sense ales i amb potes llargues ifortes que li permeten fer grans salts. Viuen en animals als quals xuclen la sang,i a més poden ser transmissores de malalties. Els signes i símptomes són picor,envermelliment i inflamació de la zona. Quina és l’actuació que caldrà dur aterme? Aplicar-hi compreses fredes o gel en un drap. També s’hi pot aplicaramoníac diluït amb aigua.

2.3.3 Picades de medusa

Les meduses són animals que tenen el cos gelatinós i semitransparent en forma decasquet esfèric envoltat de tentacles. El contacte amb una medusa produeix unairritació dolorosa a la pell de la víctima. Els signes i símptomes són una lesióurticant lineal, que causa dolor, ciïssor i inflamació (figura 2.2). La zona de lalesió sol estar calenta.


Figura 2.2. Picada de medusa

Font: https://capturodelapeiraics.wordpress.com

Quina actuació cal seguir en cas de picada de medusa?

1. Netejar amb aigua salada o sèrum fisiològic.

2. Si queden restes de tentacles s’han de retirar amb pinces, guants o algunaltre objecte per evitar tocar-les amb les mans (podrien causar lesions alsocorrista).

3. Aplicar-hi compreses fredes o gel envoltat en un drap sobre la zona afectadadurant 15-20 minuts.

4. Derivar al centre sanitari si existeixen signes o símptomes generals com aramareig, hipotensió, tremolors, nàusees...

A banda, és important:

• No aplicar-hi calor.

• No aplicar-hi pomades o altres substàncies com per exemple vinagre o sucde llimona, que podrien estendre i agreujar el dolor i la inflamació. L’a-plicació d’aquestes substàncies fa que s’alliberi major quantitat de cèl·lulesurticants.

• No fregar ni rascar-se la zona.

• No utilitzar aigua dolça per netejar la zona, ja que augmenta la inflamació.

Vegeu el següent vídeo: Meduses, del Canal Salut de la Generalitat de Catalunya:

https://www.youtube.com/embed/82T4F2dRoXo?controls=1




2.4 Les reaccions al·lèrgiques

Els al·lèrgens són les substàncies que poden causar una resposta al·lèrgica al’organisme. Les reaccions al·lèrgiques són una resposta exagerada del sistemaimmunitari de l’organisme quan entra en contacte amb alguna substància externa(al·lèrgens), que en general no és nociva i no afecta les persones que no sónal·lèrgiques. Hi ha diversos tipus de reaccions al·lèrgiques; aquestes poden serprovocades per aliments, medicaments, picades d’insectes, pèl d’animals, pol·len,àcars de la pols...

Les vies per les quals els al·lèrgens poden entrar en l’organisme són:

• Les vies respiratòries (com els àcars de la pols o el pol·len).

• La circulació sanguínia (mitjançant la ingesta d’aliments o de medicaments,entre d’altres).

• El contacte amb la pell (com ara plantes o cosmètics).

• Les picades d’insectes (com les abelles).

Els signes i símptomes de les al·lèrgies varien segons l’òrgan afectat:

• Si afecten la pell apareixeran signes i símptomes cutanis, com ara urticàriao dermatitis.

• Si afecten els ulls apareixeran signes i símptomes oftalmològics comconjuntivitis, llagrimeig i picor.

• Si afecten l’aparell respiratori pot aparèixer rinitis (picor del nas, esternuts,mucositat, nas tapat, etc.) o asma bronquial (tos, xiulets i ofec).

• Si afecten l’aparell digestiu poden aparèixer nàusees, vòmits, dolor abdomi-nal, flatulència o diarrea.

2.4.1 Reacció anafilàctica

L’anafilaxi és una reacció al·lèrgica general que afecta tot l’organisme i és decaràcter greu. Es dóna quan una persona és immunològicament molt sensible, hiha hagut un contacte massiu amb un al·lergen o la persona té unes al·lergies moltconcretes (per exemple, al verí d’insectes o als antibiòtics.

L’anafilaxi s’inicia amb una urticària generalitzada en el cos, un edema de llavis ifaringe, dificultat respiratòria, cianosi, mareig amb descens de la tensió arterial ipèrdua de la consciència. Si no es tracta de manera urgent pot ser mortal.

L’actuació en cas de reacció anafilàctica és:


1. El primer que es farà és valorar l’estat de la víctima i avaluar la gravetat.

2. Després s’ha de tractar la reacció al·lèrgica en funció dels signes i símpto-mes que presenti la víctima:

• Si els símptomes són lleus, tipus urticària, picor o edema, s’hauràd’administrar un antihistamínic.

• Si la víctima presenta símptomes respiratoris, com per exemple tos,xiulets, dispnea (dificultat per respirar), ofec, etc., s’haurà d’adminis-trar un broncodilatador. També es col·locarà la víctima en posicióasseguda.

• Si els símptomes són més greus (una reacció anafilàctica), com arahipotensió, desmai, xoc o pèrdua de consciència, s’ha de trucaral 112 i administrar de manera immediata adrenalina intramuscular(autoinjectable) en la cara externa de la cuixa (on hi ha més múscul).

• Si la víctima està inconscient i respira es col·locarà en la posició lateralde seguretat.

• Si la víctima està inconscient i no respira s’obriran les vies respiratò-ries, i si és necessari s’iniciarà l’RCP.

3. Finalment, es traslladarà la víctima a un centre mèdic.

Una altra solució és fer servir adrenalina autoinjectable. L’adrenalina és unasubstància capaç d’augmentar la tensió arterial, la glucosa en sang i els batecscardíacs, i dilatar els bronquis en cas de donar-se un xoc anafilàctic.

Els efectes són molt ràpids i de curta durada, i de vegades cal repetir la sevaaplicació cada 15-20 minuts. El dispositiu que conté l’adrenalina autoinjectableés similar a un bolígraf. Per utilitzar-lo es retira el tap de seguretat i espressiona amb força sobre la cuixa, d’aquesta manera l’agulla que porta es disparaautomàticament i injecta l’adrenalina. S’ha de mantenir la pressió durant uns 10segons, després es retira el dispositiu i es fa un massatge sobre la zona.

Vegeu el següent vídeo de la Sociedad Española de Alergología e InmunologíaClínica (SEAIC) sobre l’administració de l’adrenalina:

https://www.youtube.com/embed/g_l7ECDN-W8?controls=1




3. Primers auxilis en patologia orgànica d’urgència i en partimminent

Quan parlem de patologies d’urgència ens referim a malalties que afecten el nostrecos i que requereixen un tractament immediat o en les primeres hores. N’hi hade molts tipus, i cadascuna té una simptomatologia que facilita la seva detecció;les més freqüents són:

• Les patologies cardiovasculars

• Els trastorns respiratoris

• Les alteracions neurològiques

• Patologies causades per la diabetis

• Casos d’agitació psicomotriu

• Casos de febre alta

Signes i símptomes

En l’àmbit de les ciències de la salut, un símptoma és la referència subjectiva que dónaun malalt de la percepció que reconeix com a anòmala o causada per un estat patològic ouna malaltia, a diferència d’un signe, que és una dada “objectiva” observable per part del’especialista. Font: Viquipèdia.

3.1 Primers auxilis cardiovasculars d’urgència

Les malalties cardiovasculars són un grup de desordres del cor i dels vasossanguinis, entre les quals s’inclouen:

• La cardiopatia coronària: malaltia dels vasos sanguinis que irriguen elmiocardi.

• Les malalties vasculars cerebrals: malalties dels vasos sanguinis queirriguen el cervell.

• La cardiopatia reumàtica: lesions del múscul cardíac i de les vàlvulescardíaques degudes a la febre reumàtica, una malaltia causada per bacterisestreptococs.

• Les arteriopaties perifèriques: malalties dels vasos sanguinis que irriguenels membres superiors i inferiors.

• Les cardiopaties congènites: malformacions del cor presents des delnaixement.


Artèries coronàries

Les artèries coronàries són elsvasos sanguinis que porten sang

al cor rica en oxigen perquè elcor pugui fer la seva funció; és a

dir, perquè pugui bategar iimpulsar la sang per mitjà de

l’artèria aorta a la resta de teixits.

• Les trombosis venoses profundes i les embòlies pulmonars: coàguls desang (trombes) en les venes de les cames que poden soltar-se (èmbols) iimpactar en els vasos del cor i els pulmons.

Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort a tot el món. Cadaany moren més persones per malalties cardiovasculars que per una altra causa.Aproximadament, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), un 31% deles morts de tot el món són per malalties cardiovasculars.

Les malalties cardiovasculars suposen aproximadament el 10% de totes les urgèn-cies i malauradament cada vegada són més freqüents, atès que la població es vaenvellint. Uns hàbits alimentaris i de vida saludable satisfactoris poden prevenirl’aparició de factors de risc d’aquestes malalties.

Les patologies més greus, amb més mortalitat i més freqüents en urgències són:

• Cardiopaties isquèmiques: angina de pit i infart de miocardi.

• Malaltia vascular cerebral: ictus.

Vegeu el següent vídeo:

https://www.youtube.com/embed/HZmwD2eGIjg?controls=1

3.1.1 Angina de pit i infart de miocardi

Una angina de pit és un dolor toràcic que es produeix quan al cor no arribasuficient quantitat de sang, situació que es coneix com a isquèmia miocàrdica(falta de sang al múscul del cor). És una situació reversible i que dura poc temps.Si aquesta falta d’oxigen o isquèmia miocàrdica dura temps es pot produir unanecrosi miocàrdica (mort d’algunes cèl·lules del cor), el que es coneix com ainfart de miocardi. La causa més freqüent d’angina de pit i dels infarts ésl’arterioesclerosi, una malaltia que afecta les parets de les artèries coronàries.En aquestes s’hi dipositen plaques de greix a l’interior de les parets del vasque obstrueixen de forma parcial o total la circulació de la sang al seu interior.Aquestes plaques de greix són produïdes per un excés de colesterol.

Els anomenats factors de risc coronari són malalties que afavoreixen l’arterio-esclerosi; els més importants són la hipercolesterolèmia (tenir el colesterol alt),la diabetis, la hipertensió arterial i el tabaquisme. L’arterioesclerosi pot afectartambé altres artèries de l’organisme, com les del cervell, i causar un ictus.

Artèries coronàries i ampliació d’unaartèria obstruïda pel colesterol (font:

imatgesitextosdecienci-es.blogspot.com).




L’angina de pit i l’infart de miocardi poden manifestar-se de formes diverses; lasimptomatologia és diferent en homes i dones. El principal símptoma de l’infartde miocardi és un dolor al pit intens i perllongat. És un dolor que pot irradiar aaltres parts del cos, com per exemple els braços, i que sol anar acompanyat desuor freda, debilitat i, de vegades, nàusees i vòmits. En les dones, el dolor al pitno és tan freqüent com en els homes, ja que hi ha altres símptomes que cal teniren compte, com la dificultat per respirar, la debilitat, la sensació d’indigestió, lafatiga i el dolor al coll o a la mandíbula.


https://www.youtube.com/embed/4FQ_-R1Nrio?controls=1

L’actuació que cal fer davant d’una angina de pit o un infart de miocardi és:

1. El més important és estar tranquil i trucar ràpidament al 112, el telèfond’emergències.

2. Ajudar la víctima a seure i assegurar-se que estigui còmoda.


4. Durant el temps d’espera es pot donar a la víctima àcid acetilsalicílic(Aspirina©) si no té al·lèrgia a aquest fàrmac.

5. En cas d’haver patit prèviament un infart o una angina de pit i/o disposar denitroglicerina, es pot prendre un comprimit de nitroglicerina sublingual.

6. En cas d’infart, la víctima pot quedar inconscient, i en aquest cas cal:

• Obrir les vies respiratòries.

• Comprovar la respiració.

• Si és necessari, posar en marxa el procediment d’SVB.

En cas d’una angina el dolor revertirà en pocs segons, i en cas de l’infartno serà reversible.

3.1.2 Malaltia vascular cerebral: l’ictus

L’ictus és la conseqüència de les malalties que causen l’alteració de la circulacióde la sang al cervell. Aquesta alteració consisteix en el taponament o el trencamentd’una artèria, que fa que no arribi sang a una part del cervell i que, per tant, lescèl·lules cerebrals morin. Ictus és el nom científic, però popularment es coneix




amb diferents noms: feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral,trombosi...

Els ictus poden produir diferents graus de discapacitat que necessitin rehabilita-ció. Si l’afectació dura menys de 24 hores parlem d’un ictus transitori. La majoriaes resolen completament en menys d’una hora.

L’ictus és la primera causa de discapacitat, la primera causa de mort en lesdones i una de les deu causes més freqüents de mortalitat en la infància. ACatalunya provoca més de 13.000 ingressos hospitalaris l’any, fet que significaque es produeix un ictus cada 40 minuts.

La característica principal de l’ictus és que qualsevol dels seus símptomes esmanifesta de manera brusca; els més comuns són:

• Debilitat que afecta un costat del cos.

• Pèrdua de visió en un ull o pèrdua parcial en tots dos.

• Pèrdua o dificultat de la parla.

• Pèrdua de força o paràlisi en un costat del cos o de la cara.

• Pèrdua de sensibilitat en un costat del cos o de la cara.

• Inestabilitat, desequilibri i incapacitat per caminar.

• Mal de cap molt fort o sobtat, no habitual.

Les causes defineixen el tipus d’ictus; els més freqüents són:

• L’ictus isquèmic: el tipus més comú. Succeeix quan s’altera l’arribada dela sang a les diferents zones del cervell. L’alteració de la circulació provocaque les cèl·lules cerebrals de l’àrea afectada morin per manca d’irrigaciósanguínia, és a dir, per manca d’oxigen (isquèmia). Aquesta alteració pot sercausada per l’estrenyiment o el bloqueig de les artèries que van al cervell,i és un procés conegut com arterioesclerosi o ateromatosi. Pot produir eltaponament de les artèries amb la formació d’un coàgul que impedeix elpas de la sang (trombosi cerebral). A vegades el coàgul prové del cor, illavors parlem d’embòlia cerebral.

• Un ictus hemorràgic: és aquell en el qual les artèries es trenquen a causa,generalment, d’elevacions de la pressió arterial o bé d’una malformacióprèvia, i la sang es filtra pel cervell i provoca danys. Un tipus particulard’hemorràgia és quan la major part del sagnat és a la superfície del cervell,i llavors s’anomena hemorràgia subaracnoïdal.

• Les malformacions: les més freqüents són els aneurismes, que és una bossaformada per la dilatació de les parets d’una artèria en un punt delimitat, iles malformacions arteriovenoses (MAV), que s’atribueixen generalment aldesenvolupament anòmal del sistema vascular cerebral.


Sovint, la persona que pateix un ictus no pot donar l’alerta, i és molt importantque tothom sigui capaç de reconèixer quan una persona n’ha patit un. Qualsevolpersona pot reconèixer o sospitar un ictus fàcilment, aplicant la maniobra RAPID:

1. R: digues a la víctima que rigui; veuràs que torça la boca.

2. A: digues a la víctima que aixequi un braç; veuràs que un no el podrà aixecaro li costarà molt.

3. P: digues a la víctima que parli; veuràs que li costarà i potser no l’entendràs.

4. I: es tracta d’un ictus, que es presenta de manera molt brusca.

5. D: Actua de pressa; si té algun dels símptomes anteriors, truca ràpidamental 112.

La prevenció dependrà del tipus d’ictus que s’hagi patit, i sempre requerirà elsconsells dels professionals de la salut. En general, i especialment en el cas del’ictus isquèmic, que és el més freqüent, es recomana:

• Seguir una dieta equilibrada.

• Evitar l’obesitat.

• Fer l’exercici físic que recomanin els professionals i adoptar estils de vidasaludables.

• No fumar.

• Moderar el consum d’alcohol.

• Controlar, amb l’ajuda dels professionals de la salut, les malalties queaugmenten el risc d’ictus: hipertensió arterial, diabetis, colesterol elevat(dislipèmia), malalties del cor.


https://www.youtube.com/embed/8bq5iHl_j-E?controls=1

3.2 Protocols d’actuació en trastorns respiratoris d’urgència: lahipòxia

La hipòxia és una condició patològica que sorgeix quan la sang no porta unaquantitat suficient d’oxigen als teixits. Està causada per diferents factors, com per




Trobareu informació sobrel’ennuegament a la unitat“Suport vital bàsic (SVB) i

ús de desfibril·ladors”;sobre l’ofegament i la

lesió penetrant en el tòrax,a l’apartat “Primers auxilis

en lesions pertraumatismes físics”

d’aquesta unitat, i sobre lainhalació de fum, a

l’apartat “Primers auxilisper a traumatismes

químics i biològics”, tambéd’aquesta unitat.

exemple l’asfíxia, una intoxicació o una funció pulmonar o cerebral deficient. Potarribar a ser greu i fins i tot mortal. Si és lleu es redueix la capacitat de la víctimaper pensar amb claredat, però si l’oxigen al cervell s’interromp durant més de tresminuts, les cèl·lules cerebrals poden morir.

Les seves manifestacions o simptomatologia és:

• Respiració ràpida.

• Dificultat per parlar.

• Tos seca persistent.

• Pell blava (cianosi): en un principi afecta només els llavis, la base de lesungles o els lòbuls de les orelles, però si la situació va a més afecta la restadel cos.

• Ansietat i inquietud.

• Mal de cap.

• Nàusees amb possibilitat de vòmit.

• Possible parada respiratòria si no es tracta a temps.

La hipòxia pot tenir diverses causes, ja que hi ha moltes situacions que la podenproduir, com per exemple ennuegament, estrangulació, ofegament, inhalació defum i gasos, ferida penetrant al tòrax, hiperventilació, asma i crup. L’actuacióque cal portar a terme serà diferent en cada cas.

3.2.1 Asma

En un atac d’asma, la musculatura de les vies aèries pulmonars pateix unescontraccions i les parets de les vies respiratòries s’inflamen, fent cada cop les viesrespiratòries més estretes i, com a conseqüència, dificultant el pas de l’aire.

La causa de l’atac a vegades és força clara, com pot ser l’al·lèrgia, un refredato el fum del tabac. En canvi, altres vegades la causa és força desconeguda. Elmés normal és que la víctima porti un inhalador antiasmàtic per quan nota l’atac.L’actuació que cal fer és:


2. Si porta la seva medicació, indicar-li que faci una inhalació.

3. L’atac hauria de passar al cap de pocs minuts.

4. Demanar-li que respiri a poc a poc i profundament.

5. Deixar-la posar de la manera que es trobi més còmoda.


Epiglotis

L’epiglotis és una part de lasupraglotis que està constituïdapel cartílag del mateix nom(epiglotis) i la mucosa que elrecobreix. Tapa l’orifici de laglotis en el moment de ladeglució. És una espècie devàlvula que cobreix l’entrada dela laringe i que es mou capamunt i cap avall, impedint queels aliments entrin a la tràqueaen empassar-los.

6. No deixar a la víctima que s’estiri.

7. Si l’atac d’asma no s’atura, trucar al 112.

A banda, si és el primer atac d’asma, si l’inhalador no fa efecte al cap de 5 minuts,si la víctima empitjora o si té una manca d’alè que fa que tingui dificultats perparlar, caldrà:

1. Avisar immediatament el 112.

2. Utilitzar l’inhalador cada 5-10 minuts.

3. Controlar els signes vitals.

4. Si la víctima perd la consciència:

• Obrir una via aèria.

• Comprovar la respiració i, si cal, aplicar els procediments del suportvital bàsic (SVB).

3.2.2 Crup

La laringotraqueotitis o crup és un atac greu que fa molt difícil la respiració alsnens a causa d’una infecció vírica que cursa amb la inflamació de la tràquea i dela laringe. Com a norma general, l’atac succeeix de nit i pot ser molt alarmant,però generalment no provoca conseqüències. Si persisteix o es veu que és greu, ia més hi ha febre, hi ha la possibilitat que sigui una epiglotitis.

L’epiglotitis és una infecció de l’epiglotis que cursa amb inflamació, fet quepot provocar una obstrucció completa de les vies respiratòries. En aquestcas es necessitarà una intervenció sanitària urgent.

Les manifestacions o els símptomes del crup són:

• Molèsties en respirar.

• Tos seca i entretallada.

• Xiulets i sorolls en inspirar (estridor).

• Pell blavosa (cianosi).

• En casos greus, el nen mourà els músculs que envolten el nas i la boca.

• Si sospita d’una epiglotitis quan:

– El nen està assegut i s’aixeca de cop i volta amb molèsties i dolor enrespirar.

– El nen té molta febre.


L’actuació que cal fer és:

1. Asseure el nen sobre els nostres genolls subjectant-lo per l’esquena.

2. Tranquil·litzar-lo; si es posa nerviós el seu estat empitjorarà.

3. En un primer moment pot ser eficaç respirar aire fred.

4. Humidificar l’ambient. És a dir, portar el nen al bany i obrir totes les aixetesde l’aigua calenta per tal que s’empleni de vapor, o bullir aigua.

5. Demanar-li que respiri el vapor.

6. Si l’atac és greu, trucar al 112.

7. Si l’atac remet, quan el nen torni a la seva habitació és important que tinguihumitat. Si no es té un humidificador, posar una tovallola sobre el radiadorencès per evitar que es repeteixi l’atac.

3.2.3 Hiperventilació

Una hiperventilació és una respiració ràpida i profunda; generalment és unamanifestació d’ansietat aguda, i acostuma a anar acompanyada d’un atac de pànic.

Quan s’hiperventila, l’equilibri entre l’oxigen (O2) i el diòxid de carboni (CO2) estrenca; és a dir, els nivells en sang d’O2 augmenten i els de CO2 disminueixen.Com a conseqüència, bàsicament, passen dues coses: que el nivell de CO2

disminueix en sang, o que, a causa dels descensos del nivell de CO2 en sang, elpH de la sang s’eleva.

Quan el nivell de CO2 disminueix en sang, el cervell ho detecta i immediatamentintentarà posar-hi remei. El primer que farà serà reduir l’impuls de respirar, demanera que es redueixin considerablement les quantitats d’O2 inspirades. Aixòvol dir que, mentre s’està hiperventilant, es nota com el cos fa un esforç per respirarmolt menys. Com a conseqüència:

• Aquesta sensació de no poder respirar bé posa nerviós i la persona farà unesforç per intentar respirar més, fet que provoca que el desequilibri entre O2

i CO2 persisteixi i s’agreugi.

• El cervell s’esforçarà més per fer respirar menys; fins i tot, si ho consideranecessari, pararà momentàniament la respiració per equilibrar l’intercanvid’O2 i de CO2.

• És normal que ens espantem quan passa això, especialment si no sabem perquè passa, perquè tindrem la sensació que ens estem ofegant.

En el segon cas, pot passar que els descensos del nivell de CO2 en sang produeixinun altre fenomen en l’organisme: una alteració del pH a la sang, en què el pH


s’eleva. Un correcte equilibri d’aquests gasos en la sang fa que el pH es mantinguia un nivell constant adequat perquè pugui fer les seves funcions de manera òptima.Si aquest equilibri es trenca, la sang es torna alcalina. Quan això passa es potexperimentar una sèrie de sensacions que poden resultar desagradables però queno són perilloses ni indiquen que alguna cosa funcioni malament en el cos; parlemde:

• formigueig

• rampes

• marejos

• sensacions de fred o calor

• tensió muscular

• cames dèbils

• dificultats de visió

• palpitacions

• tremolors

Resumint, quan una persona hiperventila, altera les proporcions adequades d’o-xigen i diòxid de carboni que existeixen a la sang. El nostre cos, quan detectaque això està passant, intenta posar-hi remei i forçar-nos a respirar a un ritmebastant més baix del que estem fent, la qual cosa provoca sensacions similars a lesdificultats per respirar.

A causa dels canvis químics que es produeixen a la sang, també és possibleque notem algunes de les sensacions referides anteriorment. Són un conjunt desensacions que ens poden sorprendre i resultar-nos desagradables o molestes, peròque no són perilloses.

L’actuació que cal fer en cas d’hiperventilació és:

• Si és la primera vegada que això passa, el més aconsellable és anar al metgeperquè ens faci una exploració i intenti detectar si la hiperventilació es deua una malaltia física o és producte de l’ansietat.

• Si s’hiperventila per motius d’ansietat, es pot intentar posar-hi remei:

1. S’ha d’intentar que la respiració es torni regular. No s’ha d’intentarrespirar més acceleradament. En cas que se sàpiga alguna tècnica derespiració relaxant, aplicar-la.

2. S’ha de respirar més lentament i de manera menys superficial: es potintentar respirar amb els llavis frunzits, com si es volgués apagar unaespelma, o es pot tapar la boca i una fossa nasal i respirar, simplement,per la que queda destapada. Si es fa això s’aconsegueix augmentar laquantitat de CO2 als pulmons.


3. Es pot respirar durant uns minuts col·locant una bossa de paper sobrela boca i el nas: s’aconseguirà inspirar part del CO2 que ja s’ha expirat,de manera que n’augmentarà la quantitat a l’organisme. Avui dia,alguns professionals de la salut no ho recomanen, ja que segons laseva opinió l’increment de CO2 que es produeix és massa alt.

4. Es pot intentar fer qualsevol activitat que resulti relaxant.

3.3 Alteracions neurològiques

El sistema nerviós és el sistema més complex del cos. L’encèfal és el centrede control de la consciència, el pensament, la memòria i la parla. Quan estemconscients estem desperts i molt atents al que ens envolta, però quan la consciènciaes debilita els reflexos poden fallar i es pot arribar fins i tot a la mort.

Per tant, la prioritat en tots els episodis de pèrdua de consciència és controlar ipreservar la respiració i la circulació. Les causes de la inconsciència poden ser:

• Lesions en l’encèfal: ferides al cap i tumors cerebrals.

• Falta de nutrients (nivell d’oxigen i glucosa baix en sang): el flux de sangés normal, però a causa del desequilibri químic es perd la consciència.Això passa en la diabetis i en casos en què s’ha menjat molt poc (desmaio lipotímia).

• Activitat elèctrica anormal en l’encèfal: com passa en l’epilèpsia.

• Disminució de la irrigació sanguínia del cervell: a causa de la calor, comen la lipotímia o el desmai.

Per comprovar l’estat de la consciència s’ha d’utilitzar el codi AVDN, que avaluael nivell de resposta:

1. A d’Alerta: la víctima obre els ulls i respon les preguntes?

2. V de Veu: respon preguntes senzilles?

3. D de Dolor: reacciona quan se’l mou o se’l pessiga?

4. N de No: no respon a cap estímul.

3.3.1 Lipotímia o desmai

El desmai és la pèrdua temporal de la consciència deguda a una disminució de lairrigació sanguínia del cervell. Pot ser una reacció al dolor, a l’esgotament, a lacalor, a la manca de menjar o a l’estrès emocional, i pot passar a qualsevol edat.


En cas de lipotímia, la víctima perdrà la consciència caient a terra, presentaràuna pell pàl·lida i freda per la falta d’hidratació, sobretot a l’estiu, o per la faltad’aire per aglomeracions de gent. Les baixades del nivell de sucre en la sang tambépropicien els desmais. En la majoria dels casos, la persona recupera la consciènciaen menys de cinc minuts.

L’actuació que cal portar a terme és:

1. Comprovar si la persona està conscient, preguntant-li com es troba i ambpetites sacsejades a les espatlles. Si no torna en si, trucar a emergènciesmèdiques (112).

2. Si la víctima s’adona que està a punt de desmaiar-se cal demanar-li ques’estiri a terra.

3. Cal agenollar-se al seu costat i aixecar les cames de la víctima (es podenrecolzar els seus turmells sobre una de les nostres espatlles) o posar coixinso algun objecte sota les cames de la víctima.

4. Cal assegurar-se que la víctima rep aire fresc.

5. Demanar a les persones que l’envolten que mantinguin una distància pru-dencial per tal que la víctima rebi aire fresc.

6. Mentre es recupera cal tranquil·litzar-la i ajudar-la a asseure’s a poc a poc.

7. Si la víctima nota que torna a estar a punt de desmaiar-se cal demanar-li quetorni a estirar-se a terra.

8. Si se sap que és diabètic i se sospita que ha tingut una baixada de sucre(pal·lidesa amb suor freda i alteració de la consciència), facilitar-li sucreo una beguda dolça sempre que estigui conscient i pugui empassar. En elcas que es disposi de l’aparell i de l’experiència per utilitzar-lo, mesurar elnivell de glucosa a la sang; pot ser útil per assegurar que realment és unabaixada de sucre (hipoglucèmia).

Vegeu el següent vídeo del SEM:

https://www.youtube.com/embed/XQ87pWajr4Q?controls=1

Vegeu també aquest vídeo elaborat per la Creu Roja:

https://www.youtube.com/embed/UQaDE5psr6A?controls=1






Informació extreta de lafundació Faros (HospitalSant Joan de Déu) i delSistema d’emergències

mèdiques (SEM).

3.3.2 Lesió al cap

Les lesions al cap poden ser des de poc importants fins a molt greus. Una lesió alcap pot produir una commoció cerebral, és a dir, un període breu d’inconsciènciaseguit d’una recuperació total. Altres lesions poden arribar a ser mortals. Hem dediferenciar entre commoció cerebral, compressió cerebral i fractura de crani:

• Commoció cerebral: és la conseqüència d’un cop al cap en què el cervelles mou una mica dins del crani. Aquest moviment o agitació s’anomenacommoció. És freqüent en accidents de trànsit, lesions esportives, caigudeso cops rebuts en baralles. L’activitat cerebral es pertorba durant poc tempsi per tant no té conseqüències fatals. La víctima perdrà la consciència, peròen pocs minuts es recuperarà per complet. Si quan es recupera persisteixel mal de cap o la visió borrosa, la víctima ha d’anar als serveis mèdicscorresponents.

• Compressió cerebral: també s’anomena hipertensió arterial, a causadel fet que augmenta molt la pressió sobre el cervell. Les causes mésfreqüents són accidents, accidents vasculocerebrals, infeccions i tumorscerebrals. Gairebé sempre requereix intervenció quirúrgica. La víctimaestarà inconscient o amb un nivell de resposta deteriorat; si està conscienttindrà molt mal de cap, respiració lenta i sorollosa, somnolència i asimetriaen la grandària de les pupil·les. En aquest cas sempre cal trucar al 112.

• Fractura de crani: és molt greu, perquè el cervell es pot lesionar per lafractura, així com per les hemorràgies internes. Si per l’orella o el nas surtun líquid clar o sanguinolent (líquid cefalorraquidi) pot indicar una lesiógreu. Si la víctima té una lesió al cap i la consciència alterada sempre s’hade sospitar d’una fractura de crani i s’ha de trucar ràpidament al 112. Sila víctima està conscient mentre s’espera el 112 cal estirar-la i controlar lesconstants vitals.

3.3.3 Convulsions febrils

Les convulsions febrils són contraccions intenses i involuntàries de la muscu-latura que pateixen alguns nens per un augment brusc de la temperatura corporal.Són respostes del cervell a la febre, generalment per damunt dels 38 °C. En lamajoria dels casos són conseqüència d’infeccions, sobretot víriques, com ara lagrip o la varicel·la.

Gairebé una tercera part dels infants que han patit convulsions febrils en tornena tenir per una infecció posterior. El risc augmenta en cas que el primer episodies produeixi a una edat primerenca o per febre no elevada, i si hi ha antecedentsfamiliars.


Són més freqüents entre els sis mesos i els cinc anys. Poden ser molt alarmants,però realment no acostumen a causar danys i no tenen res a veure amb l’epilèpsia,malgrat que després d’un d’aquests episodis s’ha de portar el nen al metge perquèpugui fer-ne una valoració.

Habitualment apareixen durant el primer dia de febre, duren pocs minuts i podenanar acompanyades d’una pèrdua de consciència, encara que no és freqüent. Lesconvulsions febrils no requereixen un tractament específic més enllà del que sesegueix per a la febre i per a la infecció que pot causar-la. Mentre es produeixenconvé seguir algunes recomanacions per actuar correctament, com ara col·locarl’infant estirat de costat i retirar objectes per evitar que es colpegi.

Els signes i els símptomes de les convulsions febrils són:

• Fer moviments bruscos i repetitius.

• Tremolar.

• Posar-se rígid.

• Quedar-se immòbil, amb el cos flàccid.

• Perdre el coneixement.

• Vomitar.

• Gemegar.

• Orinar o defecar involuntàriament.

• Desviar la mirada o mantenir-la fixa.

• Tenir els llavis de color blavós.

• Quan les convulsions acaben, l’infant tendeix a adormir-se.

L’actuació que cal fer en cas de convulsió febril és la següent:

1. Mantingueu la calma.

2. Col·loqueu el nen a terra estirat de costat per ajudar-lo a respirar millor.

3. Retireu tots els objectes propers per evitar que es colpegi.

4. Despulleu-lo.

5. Apliqueu-li tovalloles mullades sobre el cos.

6. Si fa més de dues hores que no li doneu cap medicament per a la febre podeuposar-li un supositori de paracetamol.

7. Eviteu sacsejar-lo, aturar els seus moviments i introduir-li els dits o qualse-vol altra cosa a la boca.


8. En cas de convulsions febrils complexes, el pediatre pot recomanar l’ad-ministració de diazepam per via rectal, però en general el tractament de lafebre en nens que han patit convulsions febrils ha de ser el mateix que el dela resta.

S’ha de portar el nen a urgències si:

• L’episodi de convulsions dura més de cinc minuts i si es repeteix en menysde 24 hores.

• Té dificultats per respirar.

• Presenta símptomes de deshidratació.

• Està endormiscat, decaigut o irritable.

• Es queixa de mal de cap intens i vòmits.

3.3.4 Epilèpsia

És una de les malalties neurològiques més freqüents i es considera la segonacausa de consulta neurològica després de les cefalees (mals de cap). Es tractad’un trastorn del cervell en el qual certs grups de cèl·lules presenten un excésde descàrregues elèctriques i transporten els senyals de manera caòtica. Segonsla zona cerebral afectada es produeixen moviments (convulsions), sensacions,emocions o pèrdues de coneixement, que són les diferents manifestacions quepresenta la malaltia. La simptomatologia és diversa segons l’àrea cerebralafectada:

• Espasmes o convulsions.

• Experimentació de fenòmens sensorials.

• Pèrdues de coneixement.

• Períodes de confusió.

• Fixació de la mirada.

L’epilèpsia pot afectar de manera molt important alguns aspectes concrets dela vida quotidiana: conduir, practicar determinats esports o fins i tot algunesactivitats laborals, que poden quedar seriosament limitades en funció de la gravetatde la malaltia.

L’epilèpsia pot aparèixer a qualsevol edat. Afecta tant nens com adults, peròl’epilèpsia primària acostuma a iniciar-se en els primers anys de vida. En unnombre molt reduït de casos, aquells en què no es controla la freqüència deles crisis, i a causa dels seus efectes sobre el sistema nerviós central, pot tenir


com a conseqüència una lesió cerebral permanent generadora d’invalidesa i dediscapacitat greu.

Les causes de l’epilèpsia varien amb l’edat. Algunes poden produir-se en unaetapa determinada i després desaparèixer, i d’altres poden romandre durant tota lavida:

• L’herència: alguns tipus d’epilèpsia són hereditaris, però no tots.

• Les malformacions congènites hereditàries (arteriovenoses) o no hereditàri-es i presents en el naixement (per exposició a tòxics durant la gestació).

• L’anòxia cerebral o manca d’oxigen al cervell en el moment del part a causad’un accident o malaltia cerebrovascular.

• Els traumatismes cranioencefàlics.

• Els tumors cerebrals.

• Malalties infeccioses com la meningitis, l’encefalitis o abscessos cerebrals.

• Les malalties degeneratives del sistema nerviós central.

• Els trastorns metabòlics adquirits: nivells de glucosa o calci insuficients ala sang, excés de sodi a la sang, insuficiència renal crònica...

• El consum excessiu d’alcohol.

• L’exposició a tòxics com el plom, el mercuri o el monòxid de carboni.

L’actuació que cal portar a terme en cas d’epilèpsia és:

1. Mantenir la calma.

2. No lligar la persona que pateix la crisi.

3. Treure-li les ulleres, si en porta.

4. Ajudar a respirar: afluixar el coll de la camisa, la corbata, fulards o altrespeces que quedin massa fixes al coll. Quan li passi la crisi tornarà a respiraramb normalitat.

5. Apartar-li qualsevol cosa amb què es pugui ferir.

6. Mai posar res a la boca, ni mocadors ni llapis o bolígrafs per intentar queno es mossegui la llengua; fent això només s’impedeix la respiració.

7. Recolzar-lo sobre un dels costats perquè no se li bloquegin les vies respira-tòries una vegada hagi deixat de tenir convulsions.

8. Posar coixins o alguna cosa que esmorteeixi els cops que pugui donar-se.

9. Esperar pacientment: no és necessari portar la víctima als serveis mèdicsexcepte si la crisi dura més de quinze minuts o si es repeteixen les crisissense recuperar la consciència. És freqüent que després de la crisi el pacientcaigui en un son profund i es trobi cansat i desorientat. S’ha de deixar quela víctima descansi.


10. Esperar que la crisi finalitzi. Recordar que en la majoria de casos les crisiscedeixen en pocs minuts.

11. Assegurar-se que la persona està totalment conscient un cop superada lacrisi. Preguntar-li el nom, la data, on és i cap a on anirà a continuació. Uncop recuperat el nivell de consciència és aconsellable que se li retirin lespròtesis dentals, si és que en porta.

I caldrà trucar als serveis d’emergències (112) si:

• La crisi dura més de cinc minuts.

• La persona (o els familiars) no sap que pateix epilèpsia, no fa tractamentespecífic o és el primer cop que li passa.

• La recuperació és molt lenta, si la persona sofreix un segon atac o si tédificultats per respirar durant o després de la crisi.

• La víctima està embarassada, té signes de patir alguna altra malaltia o s’haferit durant les convulsions.


https://www.youtube.com/embed/Vyz8p2Pw4t8?controls=1

Vegeu també aquest vídeo elaborat per la Creu Roja:

https://www.youtube.com/embed/DuuuAqmaX-M?controls=1

3.4 Hipoglucèmia i hiperglucèmia; la diabetis

La diabetis és una malaltia endocrina que es caracteritza per uns valors sanguinisde glucosa anormalment alts com a conseqüència de la insuficient, nul·la oinefectiva secreció d’insulina. Els valors normals en sang oscil·len entre 70-110mg glucosa/dl sang. Les funcions de la insulina són:

• Facilitar l’entrada de la glucosa que circula en sang a la cèl·lula perquèaquesta la pugui aprofitar com a font d’energia.






• Emmagatzemar en forma de glucogen la resta de la glucosa que la cèl·lulano necessita i dipositar-la al fetge i a la musculatura.

• Dipositar els lípids sanguinis procedents de la digestió a les cèl·lulesadiposes.

• De les seves funcions es dedueix que la insulina té un efecte hipoglicemianti que per tant els pacients diabètics, que no la segreguen, presenten hipergli-cèmies. El tractament d’aquesta malaltia endocrina va encaminat a reduirels nivells de glucosa en sang, ja sigui eliminant de la dieta els alimentsrics en sucres de ràpida absorció i administrant antidiabètics orals (diabetisno insulinodependent) o injectant insulina subcutània (en casos de diabetisinsulinodependent).

Existeixen dues situacions d’urgència en els pacients diabètics: la hiperglicèmia(o hiperglucèmia) i la hipoglicèmia (o hipoglucèmia). En la taula 3.1 podeuobservar-ne les diferències:

Taula 3.1. Diferències entre hiperglucèmia i hipoglucèmia

Factor diferenciador Hiperglucèmia Hipoglucèmia

Hàbits alimentaris Menjar en excés Menjar pocSaltar-se algun àpat

Quantitat d’insulina Poca en relació amb la quantitatde menjar que s’ha ingerit

Massa quantitat en relació amb laquantitat de menjar que s’haingerit

Rapidesa en l’aparició delssímptomes

Graduals Ràpids

Set Sí No

Gana No Sí

Vòmit Sí Poc habitual

Orina Excessiva Normal

Olor de l’alè Olor de fruita/dolça Normal

Respiració Ràpida Normal

Pols Ràpid i dèbil Ràpid i fort

Pell Calenta i seca Pàl·lida, freda i suada

Convulsions Poc habituals Sí

Nivell de consciència Endormiscat Pèrdua ràpida de consciència


https://www.youtube.com/embed/10s4X_Lgt98?controls=1




3.4.1 Hiperglicèmia o hiperglucèmia

La hiperglicèmia o hiperglucèmia és l’augment excessiu de la concentració deglucosa en sang. El nivell de glucosa pot augmentar de manera transitòria desprésd’un menjar ric en hidrats de carboni, i habitualment pot ser asimptomàtic. Peròquan els nivells de glucosa a la sang es mantenen elevats a causa de la mancad’insulina, els nivells de cetones en sang s’eleven. Com a conseqüència, la personaamb diabetis no se sentirà bé. El nivell de glucosa en sang es considera elevat quanés superior a 250 mg/dl. Per això, si es detecten nivells superiors a 250 mg/dl deforma mantinguda és important comprovar els nivells de cetones en sang o orina.

Si es manté durant un període llarg de temps pot arribar a estats d’inconsciènciaen pocs dies. Requereix tractament especialitzat urgent. L’etiologia, o casuística,pot ser variada: menjar en excés, dosi insuficient d’insulina, estats infecciosos ifebre. En general, les causes d’hiperglucèmia acostumen a ser:

• Administrar una quantitat d’insulina menor que la que es necessita oometre’n alguna dosi.

• Ingerir més quantitat d’hidrats de carboni de la recomanada en el plad’alimentació.

• Fer menys activitat física de l’habitual.

• Malaltia intercurrent (infeccions: faringitis, amigdalitis, grip...).

Les seves manifestacions o símptomes són:

• Pell calenta i seca

• Respiració ràpida

• L’alè presenta una olor de fruita/dolça

• Nàusees i vòmits

• Cansament i somnolència

• Orinar més del que és habitual

• Beure més del que és habitual

• Perdre pes

• Dolor abdominal

• Gana

• Llavis i llengua secs

• Irritabilitat

• Visió borrosa


• Si no s’hi posa remei es pot arribar a la inconsciència

L’actuació que cal portar a terme és:

• Si la persona s’administra insulina, injectar-se’n una dosi de reforç d’accióràpida.

• Si la víctima està inconscient i respira, posar-la en posició lateral deseguretat i trucar al 112.

• Cal controlar i prendre nota dels signes vitals.

3.4.2 Hipoglicèmia o hipoglucèmia

La hipoglucèmia o hipoglicèmia és un estat patològic que es produeix quan elnivell de sucre en la sang es troba en nivells anormalment baixos; concretament,per sota dels 55 mg/dl. Si qui pateix la baixada de sucre és un pacient diabètic esconsidera que és hipoglucèmia per sota dels 70 mg/dl.

La hipoglucèmia no és habitual entre la població en general, però sí que potarribar a ser freqüent entre la població que pateix diabetis si no hi ha un controladequat de la malaltia. Les causes perquè una persona que té diabetis pugui tenirhipoglucèmia són variades: perquè l’organisme consumeix de forma massa ràpidala glucosa present en la sang, perquè la glucosa és alliberada de forma massa lentaen el torrent sanguini o perquè s’allibera un excés d’insulina en el torrent sanguini.En general, una persona amb diabetis pot tenir hipoglucèmia si:

• Ha consumit una dosi massa elevada d’insulina o d’algun medicament pera la diabetis.

• La insulina o algun medicament per a la diabetis s’han pres en un momentinadequat.

• S’ha ingerit una quantitat insuficient d’aliments, de manera que en el cos nohi ha prou glucosa.

• Es fa una activitat física intensa que requereix una aportació de glucosamajor que la que disposa el cos.

Són molts els símptomes que senten les persones que pateixen una hipoglucèmia.La persona que pateix aquest episodi pot passar estona fins que té alguna simpto-matologia, minuts o hores. En persones diabètiques acostuma a passar més tempsque en persones no diabètiques. Els símptomes i signes més comuns són els queapareixen a la figura 3.1.


Figura 3.1. Signes i símptomes de la hipoglucèmia

Gràfica informativa del SEM

És fonamental actuar. Pràcticament totes les hipoglucèmies sónrecuperables si s’actua oportunament i de manera ràpida quan se’n percebenels primers senyals. En situacions d’hipoglucèmia és cabdal la capacitat dereacció de les mateixes persones amb diabetis i, en el cas dels nens, dels seuspares o cuidadors.

Actuació en cas d’hipoglucèmia

A l’hora d’actuar davant d’una hipoglucèmia considerarem dues situacions moltdiferents i molt freqüents: quan ocorre a casa o bé en un lloc on hi ha aliments al’abast, i quan ocorre lluny de casa.

Quan la hipoglucèmia ocorre a casa o bé en un lloc on hi ha aliments a l’abast:

• Si és possible, cal mesurar la glucèmia.

• S’han de prendre per via oral sucres d’absorció ràpida, preferiblement enforma líquida:

– un got d’aigua amb una cullerada (sopera) de sucre dissolt,

– un suc de taronja amb una cullerada (sopera) de sucre dissolt,

– una llauna de refresc de cola o similar, no light.

Quan hagin passat 15 minuts s’ha de tornar a mesurar la glucèmia i, si el valorha augmentat i els símptomes milloren, cal prendre aliments glucídics d’absorciólenta, com per exemple bastonets de pa, un entrepà petit o un iogurt amb galetes.

Si el valor de la glucèmia augmenta però els símptomes persisteixen cal prendre10 g (una cullera sopera) de sucre d’absorció ràpida, esperar uns 5 o 10 minuts i acontinuació ingerir aliments glucídics d’absorció lenta.


Quan la hipoglucèmia ocorre lluny de casa, a la feina o en un viatge, tan bonpunt es percebi qualsevol sensació de mareig, sospitosa de ser una hipoglucèmia,sempre s’ha de tractar com si ho fos, malgrat no tenir-ne la certesa:

• S’ha de dur sempre a l’abast sucre en bossetes o terrossos, llaminaduresensucrades, caramels, barretes de glucosa...

• També es pot entrar a un bar, demanar un refresc no light, un suc defruita natural o un cafè amb llet i afegir-hi un sobre de sucre (si la llet ésdescremada s’absorbeix més ràpidament).

• Quan milloren els símptomes s’han d’ingerir un entrepà petit o unes galetes.

Davant d’un cas d’hipoglucèmia, si la persona està conscient, li donaremaliments ensucrats (sucs de fruita, llet ensucrada, refrescs...) i vigilarem laseva evolució. Si no millora o no col·labora contactarem amb emergènciesmèdiques trucant al 112. Si, en canvi, la persona està inconscient peròrespira, la col·locarem en posició lateral de seguretat o de costat i trucaremal 112.

Prevenció de la hipoglucèmia

Quan s’administra la medicació habitual (hipoglucemiants orals, insulina o amb-dues medicacions combinades) és fonamental mantenir els horaris previstos perals àpats per fer coincidir el moment del màxim efecte dels medicaments amb ladigestió dels aliments. Un retard imprevist, un dejuni perllongat o un menjar queno contingui hidrats de carboni, entre d’altres, poden provocar una hipoglucèmia.

Hi ha algunes accions que ajuden a evitar-la, com ara picar alguna cosa esperantl’hora de l’àpat, afegir hidrats a l’alimentació o començar a menjar una fruita.Cada persona ha de trobar les solucions que s’adaptin millor a les seves circums-tàncies personals. A l’hora del vermut cal recordar que:

• Les patates xip, les patates braves o les croquetes fan apujar la glucèmia.

• Les olives, les cloïsses o les escopinyes no fan pujar la glucèmia.

Encara que s’hagi pres la medicació habitual i s’hagi menjat adequadament (horari,tipus d’aliment i quantitat), la hipoglucèmia es pot presentar arran d’un exercicifísic més intens o prolongat de l’habitual. Es pot prevenir amb un complementric en hidrats per compensar la despesa energètica superior. Si això no es fa ésmolt probable que es pateixi una hipoglucèmia. Si l’exercici, tot i no ser moltintens, dura força estona, el suplement alimentari pot ser necessari al llarg de lapràctica de l’esport i una estona després. També en aquest cas, cada persona had’ajustar el tipus de complement alimentari, la quantitat i el moment de prendre’lsegons la pròpia situació.


Exemples d’hàbits per a la prevenció de la hipoglucèmia

Hi ha una sèrie d’hàbits i pensaments que s’han d’evitar, com ara “m’espero un momentaquí assegut a veure si em passa”, “m’espero una mica; total, ara ja me’n vaig cap a casa”o bé “m’estiro una estoneta al llit i em passarà de seguida”. Són maneres de fer que podentenir conseqüències greus.

D’altra banda, pel que fa a l’hàbit de portar a sobre sucre o caramels, moltes vegades esporten a les butxaques, i s’han de reposar quan es fa un canvi de roba. I si es porten a laguantera del cotxe cal tenir present que ja no se’n disposa quan se surt del vehicle. A més,el producte ensucrat s’ha de dur de manera que sigui utilitzable, perquè de vegades, comque es barreja amb el clauer, les monedes, el telèfon i altres estris, quan es necessita ja noés comestible.


https://www.youtube.com/embed/NQvIYJbKF9E?controls=1

Si la víctima està conscient, es troba malament i sabem que és diabètica, caldonar-li sucre: si és una hipoglicèmia, la corregirà amb rapidesa, i si és unahiperglicèmia, no li farà mal.

3.5 Protocols d’actuació en quadres d’agitació psicomotriu

L’agitació psicomotriu és un estat d’hiperactivitat psíquica i motora desorga-nitzada, caracteritzada per alteracions afectives i de pensament, més que denivell de consciència. És una situació en què la víctima presenta com a signesinquietud, gesticulació, deambulació...; és a dir, una exaltació motora ambmoviments automàtics o intencionals que no tenen cap objectiu o finalitat i queestà acompanyada per un estat afectiu d’ansietat, còlera, pànic o eufòria en què espot donar una desinhibició verbal.

La conducta que pot presentar la víctima pot ser impulsiva, negligent, desorganit-zada i arriscada. L’origen o la causa de l’agitació pot ser orgànica o psiquiàtrica,com també pel consum de drogues, alguns medicaments, alcohol...

L’actuació que cal fer és:

1. Parlar amb la víctima i si es pot, intentar saber quina és la causa delproblema.

2. No discutir-hi mai.

3. Si la víctima es comporta de forma agressiva no ens hem de posar mai enperill.




4. No hem d’intentar mai contenir ni reprimir la víctima.

5. Trucar al 112 si creiem que la situació es complica.

3.6 Protocols d’actuació en la febre

La febre és un augment de la temperatura del cos, i generalment és un signed’infecció; per això, en si mateixa sol ser inofensiva i, probablement, útil. Sovintno necessita tractament.

La temperatura corporal mitjana és de 37 °C. No obstant això, pot oscil·lar entre36,1 i 37,2 °Co més. Aquesta variació pot ser causada segons el nivell d’activitato l’hora del dia. En general, les persones grans tenen una temperatura corporalmés baixa que les persones més joves.

Es considera febre quan la temperatura:

• de l’artèria temporal, de l’oïda o del recte és de 38 °C o superior.

• bucal és de 37,8 °C o superior.

• axil·lar és de 37,2 °C o superior.

S’ha de tractar la febre? Quan un adult o un nen es posen malalts, l’objectiuprincipal és alleujar les molèsties i promoure el descans. Tractar la febre noabreuja ni perllonga en particular el curs d’una malaltia.

Com tractar la febre en un nen? És possible que els nens amb febre relativamentalta no semblin estar malalts ni actuïn com si ho fossin. El tractament de la febredepèn del grau de molèstia. Si el nen està incòmode o inquiet, aquestes estratègiesde cures a casa podrien resultar útils:

1. Fer que begui líquids.

2. Vestir-lo amb roba lleugera.

3. Si sent calfreds, col·locar-li una manta lleugera fins que li passin.

4. Els analgèsics també poden ser útils, però s’ha de tenir la precaució quehagin sigut prescrits abans pel metge.

S’ha de trucar al 112 o anar als serveis mèdics quan:

• En un nen, quan tingui rigidesa al coll o molt mal de cap, dolor abdominal,erupcions cutànies i dolor i inflamació en les articulacions.

• En un adult, quan tingui dificultat per respirar, dolor al pit, dolor abdominali signes de deshidratació.


3.7 Actuació inicial en el part imminent; atenció a la mare i al nadó

El part és l’última etapa de l’embaràs i s’acostuma a produir entre les setmanes38 i 42. Normalment, totes les embarassades saben quan serà la data i ho tenentot preparat per a l’esdeveniment. Però a vegades el part s’avança, el nadó arribainesperadament i no hi ha temps d’anar al centre sanitari. És aquest el momentquan convé saber com s’ha d’actuar per ajudar en el part d’urgències fins quearriben els professionals sanitaris.

En un part d’urgència, els perills més importants que podem trobar són:

• L’asfíxia del nadó.

• L’hemorràgia postpart de la mare.

En primer lloc cal identificar els símptomes del començament del part, tot ique cada dona i cada part són diferents i no tots tenen lloc de la mateixa manera.Per tant, prenem com a model un part general en què es donen aquests signes isímptomes:

• Primer de tot es nota com si es tingués ganes d’orinar a causa de la pressióexercida en la bufeta i el recte.

• Els moviments fetals disminueixen.

• Comencen unes contraccions febles, no molt doloroses i sense ritme.

• Després d’un temps comencen a aparèixer les veritables contraccions, mésdoloroses, amb una freqüència de tres a sis en una hora.

• El tap mucós que segella el coll de l’úter es desprèn i la dona notarà comexpulsa un flux espès i una mica sanguinolent.

• Es trenquen aigües i el sac amniòtic on ha crescut el bebè es trenca. Enaquest moment les contraccions seran més freqüents i comença la fased’expulsió del nadó.

• La durada del part depèn de si la dona ha estat mare prèviament. Lesprimerenques solen trigar més, però la mitjana oscil·la entre 7 i 14 hores.

Quina és l’actuació que cal dur a terme? Normalment, quan la dona trenca aigüeso té contraccions freqüents hi ha temps suficient per arribar a un centre sanitarii que se li assisteixi el part, però pot donar-se el cas que el part s’efectuï en unaltre entorn. En aquest cas, l’embarassada requerirà ajuda fins que arribin elsprofessionals mèdics. L’ordre d’actuació serà el següent:

1. Tranquil·litzar l’embarassada: la dona ha de respirar tranquil·lament i ambla boca oberta.


2. Portar-la a un lloc al més còmode i net possible, en un llit o a terra, cobertamb llençols, mantes o roba. La zona genital ha de tenir un llençol al mésnet possible. En cas que no es disposi de llençol, s’utilitzaran tovalloles,paper net o roba neta. Si és possible, rentar els genitals de la mare ambaigua i sabó.

3. Estirar l’embarassada d’esquena amb els genolls flexionats i les camesseparades. Així es podrà veure la dilatació dels genitals i se sabrà quanha començat el període d’expulsió.

4. La dona pot estar en aquesta fase unes hores. Quan l’úter es dilata uns 10cm, o si se li pot veure el cap al nadó, és el moment d’aplicar els primersauxilis i intervenir en el part. L’actuació serà la següent:

• Durant aquesta fase és molt important assegurar la seguretat de lamare.

• Durant les contraccions cal animar la mare a empènyer. Se li ha dedir que intenti no cridar ni parlar perquè l’empenta sigui més forta iefectiva. Entre contraccions ha de descansar i recuperar-se.

• El primer que ha de sortir és el cap del nadó. Quan comenci a sortir seli col·loca una mà al cap i s’exerceix una pressió molt suau. L’objectiud’això és que el part no es produeixi molt ràpid, sinó que el cap ha desortir durant una contracció i gràcies a l’empenta de la mare.

• Una vegada que el cap és fora es comprova que no té el cordó umbilicalenrotllat al coll. En el cas que això passés cal no alarmar-se, i amb undit estirar suaument i desenrotllar el cordó, passant-lo pel cap del nadó.

• Arribat aquest punt, la resta es produeix molt ràpidament i gairebésense intervenció. El cap del nadó se sosté mentre la mare segueixempenyent fins a aconseguir treure les espatlles. S’ha de tenir encompte que el nadó està cobert de fluids, i per tant s’ha de subjectarsuau però fermament.

• Es pot donar el cas que el nen vingui de natges. En aquest cas calno alarmar-se, simplement subjectar i deixar que surti la resta del cossense estirar-lo.

• Un cop fora, es posarà el nadó damunt la mare. Això és importantperquè els nounats perden molta calor, i la mare és capaç de regular laseva temperatura corporal amb la finalitat de protegir el nen.

• Netejar la boca i el nas del nadó, ja que ha d’expulsar tot el líquid delspulmons. No donar-li cops a l’esquena, només cal sostenir-lo cap peravall i fer-li massatges suaument a l’esquena. Si el nadó comença atossir, esternudar o plorar és bon senyal.

• Per tallar el cordó umbilical s’utilitzaran fils amples per lligar elsextrems. El primer nus es farà a uns 10 cm del nadó, i el segon a5 cm del primer. El tram de cordó entre els dos nusos ha d’estar net,i un cop comprovat es tallarà amb unes tisores al més netes possible.Un cop tallat cal comprovar que no hi ha pèrdua de sang pels extrems.


• Al cap de 30 min aproximadament la mare sentirà unes contraccionsper expulsar la placenta. No s’ha d’estirar el cordó, la dona sola éscapaç d’expulsar-la.

Després caldrà fer les cures posteriors al part. S’ha de comprovar que tant elnadó com la mare es troben en bones condicions. Per a això, es valoren una sèriede signes:

• El color del nadó: és normal que durant els primers minuts les mans iels peus es vegin d’un to blavós, una vegada que comenci a respirar mésprofundament anirà prenent un color més rosat. Si el nadó no respira s’hali ha de netejar la boca i començar a fer respiracions artificials, insuflantsuaument sobre la boca i nas.

• Temperatura: el millor per al nadó és estar en els braços de la seva mare, encontacte pell amb pell i, si és possible, estimulant-lo perquè prengui el pital més aviat possible. Es cobriran la mare i el nadó amb un llençol o robaper evitar que agafin fred.

• Hemorràgia postpart: controlar els genitals de la mare per si hi ha sagnat.Una hemorràgia abundant és perillosa i motiu de màxima urgència mèdica.

• Intentar portar la mare i el nadó a l’hospital més proper al més aviat possible.Portar també la placenta, ja que pot facilitar dades als metges sobre el part.

• Un cop a l’hospital, cal intentar descriure als professionals com s’ha donat elpart, quant ha durat i si la mare o el nadó han patit algun tipus de problema.

Què no s’ha de fer mai en un part d’urgència?

• No s’ha de pressionar l’abdomen de la mare durant el part. Podria causardanys en el fetus.

• No s’ha d’estirar el nadó. Tant si ve de cap com si ve de natges, se’l subjectafermament, però en cap moment se l’ha d’estirar.

• No s’ha d’estirar el cordó umbilical per afavorir l’expulsió de la placenta.

• No s’han de donar cops a l’esquena del nadó un cop fora. Un massatge suaués suficient per estimular-lo.

• Un cop fora, el nadó està recobert de líquid i sang que s’han de netejar.Després s’observa en la pell una capa de greix blanquinosa. És la “vèrmixcaseosa”, és bona per als nadons i els protegeix de les infeccions i del fred,de manera que no s’ha d’insistir a netejar-la.


Comunicació i informació

Són dos termes que cal distingir:en l’acte informatiu enviem elmissatge sense esperar cap menade resposta, mentre que en lacomunicació enviem un missatgeperò esperem una resposta oalgun tipus de senyal.

4. Suport psicològic en primers auxilis

La comunicació és el procés de donar i rebre informació a través de signes verbalsi no verbals per establir contacte amb els altres. La comunicació es troba al llargde la vida d’una persona, en tot moment i circumstàncies, i el moment de ferels primers auxilis no és una excepció. Gràcies a la comunicació s’estableix unintercanvi (feedback) entre persones que ens ajuda a entendre i a adaptar-nos milloral món en què vivim.

El elements que intervenen en la comunicació són:

• Emissor: ha de pensar què ha de transmetre, ha de codificar i ha detransmetre el missatge.

• Receptor: rep i interpreta el missatge, adopta un estat emocional i responal missatge.

• Codi: és el sistema de signes, senyals i regles identificables per l’emissori el receptor. Si el receptor coneix el codi usat per l’emissor hi hauràcomunicació. Els codis estan formats per símbols (per exemple, lletres).

• Missatge: és el contingut de la informació (què dius o escrius).

• Canal: és el mitjà a través del qual es transmet el missatge: aire, xat, líniatelefònica...

• Context: és el lloc, és a dir l’ambient físic i emocional on es realitza lacomunicació (bar, carrer, ambient d’alegria, de tristesa, de por...).

Per tant, la comunicació no és un procés simple en el qual l’emissor envia unmissatge que és interpretat pel receptor. Hi intervenen barreres que perjudiqueni poden arribar a distorsionar el missatge, encara que l’emissor cregui quela transmissió del missatge ha estat molt clara. Dintre de les barreres de lacomunicació es pot fer la següent classificació:

• Barreres de l’emissor:

– S’expressa amb imprecisió

– Segueix parlant sense assegurar que ho han entès

– Prejudicis cap al receptor

– Parlen diferent idioma

– Mala manera d’iniciar la conversa

– No ponderar bé els senyals d’acostament afectiu i corporal

– Tractar la víctima sense la consideració requerida per circumstànciespròpies d’aquesta (mala olor, mala presència)


– Massa pressa

• Barreres del receptor:

– Manca d’atenció

– Es fixa en detalls irrellevants

– Està pensant en la resposta

– Problemes auditius

– Prejudicis

– Parla un altre idioma

– La informació hi impacta incorrectament

– No donar senyals d’estar escoltant

– No ponderar bé els senyals d’acostament afectiu i corporal

Les estratègies bàsiques de comunicació serveixen per evitar i superar lespossibles barreres i malentesos; dins de les estratègies s’inclouen el tipus dellenguatge (comunicació verbal i no verbal), els estils comunicatius, l’escoltaactiva i l’empatia.

4.1 Tipus de llenguatge; comunicació verbal i no verbal

En tota comunicació, un emissor emet un missatge cap a un receptor. El contingutd’aquest missatge és el llenguatge verbal; com es diu o com no es diu el missatgeés el llenguatge no verbal.

En suport psicològic en primers auxilis és fonamental ajudar la persona a comuni-car la seva vivència, reconstruir el succés i fer menor la seva angoixa. La maneracom fem les preguntes pot influir en la manera com ens responen. Així, pel quefa a la comunicació verbal, podem distingir entre:

• Preguntes obertes: no exigeix una resposta concreta. Permet reflexionarsobre el contingut ajudant a compartir emocions.

• Preguntes tancades: obliga a una resposta restringida i concreta. Noméss’ha d’utilitzar per aclarir una informació puntual.

S’ha de tenir en compte que en tot procés comunicatiu verbal hi ha una pèrduad’informació entre la intencionalitat de la persona que emet el missatge i el queacaba interpretant la persona que ho rep. La informació es va perdent pel que faa:

• El que vol dir l’emissor.

• El que realment diu l’emissor.


• El que sent el receptor.

• El que escolta el receptor.

• El que entén el receptor.

• El que interpreta el receptor.

Per la seva banda, la comunicació no verbal és aquella que no utilitza les paraulescom a element de comunicació, sinó que es realitza gràcies al llenguatge corporal.Un expert en comunicació, Albert Mehrabian, va postular que l’impacte d’unmissatge depèn en un 93% de la comunicació no verbal i només un 7% de lacomunicació verbal; és a dir, pel que fa a un missatge:

• El 55% depèn de la cinèsica (moviments del cos, expressions facials,mirada).

• El 38% depèn del parallenguatge (to de veu, volum, ritme).

• El 7% depèn de la comunicació oral.

4.1.1 Cinèsica, proxèmia i parallenguatge

La cinèsica fa referència als gestos, les postures, les mirades, etc., que adoptemsense adonar-nos i que serveixen de vehicle en la comunicació. Un llenguatgeocult capaç de desvelar aspectes del nostre caràcter o dels nostres sentiments ambmés claredat del que ens pensem. Diu el que les paraules no diuen, i en destaquem:

• L’aparença: la primera impressió que rebem d’una persona té gran influ-ència sobre què en pensarem en un primer moment i està determinada pelnostre sistema de creences, prejudicis socials, cànons de bellesa...

• La mirada: quan mirem donem fiabilitat i consistència al missatge. Lagent que mira als ulls és valorada com més agradable, segura i persuasiva.Indica que estem atenent, obre i tanca canals de comunicació, sincronitzai acompanya les paraules. Quan es mira durant molta estona fixaments’interpreta com a hostil i dominant. Deixar de mirar, mentrestant, és senyalde submissió. La dilatació pupil·lar indica interès per l’altra persona.

• Els gestos: algunes postures redueixen la distància entre dues persones,augmenten la predisposició d’obertura cap a l’altre, són càlides, amigables,íntimes... Les posicions càlides inclouen inclinar-se cap endavant, amb elsbraços i les cames oberts i les mans esteses cap a l’altre. La postura potcomunicar emocions específiques, com ara estar tens o relaxat. Els canvisimportants de postura són útils per canviar de tema o donar èmfasi. Perexemple:

– Espatlles encongides, braços alçats i mans esteses indiquen indiferèn-cia.


– Inclinació cap endavant, braços estesos i punys tancats indiquen ira.

La proxèmia és l’estudi de l’espai personal i les distàncies d’aproximació. Lamanera com les persones fan servir l’espai influeix en la seva capacitat de relacióamb els altres, de sentir-se’n proper o allunyat, i facilita assolir certs objectiuscomunicatius. Per tant, els elements que cal tenir en compte són:

• Orientació: els graus d’orientació assenyalen el grau d’intimitat o forma-litat de la relació. Com més cara a cara és l’orientació, més íntima és larelació, i viceversa. L’orientació corporal que sol ser la més adequada per auna gran quantitat de situacions és la frontal.

• Espai que ocupem en la comunicació: s’ha d’ajustar a la situació. Quancompartim una preocupació ens acostem. Davant comportaments agressius,ens allunyem.

• Contacte físic: en el suport psicològic en primers auxilis, el contacte físicés prioritari. En situacions traumàtiques o davant la comunicació de malesnotícies hi ha una recerca instintiva de protecció i de contacte.

Finalment, el terme parallenguatge fa referència al component vocal de la comu-nicació no verbal. Acompanya sempre el llenguatge verbal i comunica aspectesrelacionats amb la seguretat, l’estat d’ànim, els sentiments, la credibilitat...

• Volum: un volum massa alt pot ser interpretat com a agressiu o com unsenyal de nerviosisme. Un volum massa baix denota inseguretat, tristesa itimidesa. El volum caldrà ajustar-lo a la situació i a la persona amb la qualens comuniquem.

• Entonació: serveix per comunicar sentiments i emocions. Una mateixaparaula pot expressar esperança, afecte, sarcasme, ira, excitació o desinterès,depenent de l’entonació amb què es diu. Per exemple:

– Dóna sensació d’avorriment, desinterès o tristor: poca entonació,volum baix. Un patró que no varia pot ser avorrit o monòton.

– Dóna sensació de dinamisme i interès: el canvi freqüent de l’entonacióde la veu durant la conversa.

• Velocitat: si és massa ràpida indica nerviosisme, agitació o descontrol. Siés lenta indica avorriment i tristesa.

• Fluïdesa: facilitat per trobar paraules que expressin el que volem transme-tre; com més facilitat molt millor.

• Durada: temps que utilitzem en la comunicació. No ha de ser ni massa nimassa poc.

• Claredat: fer més clar el missatge, vocalitzant adequadament i utilitzantparaules adaptades a la persona que atenem.


4.2 Estils comunicatius

La nostra manera de comunicar-nos indica als receptors com som. Segons comsigui la imatge que donem, així reaccionarà la persona que tenim al davant.Aquesta forma de comunicar-nos és important en qualsevol relació interpersonal.Distingim tres estils comunicatius (vegeu la taula 4.1):

• Assertiu: quan una persona coneix els seus drets i interessos personalssobre un tema o situació determinada i els defensa usant unes habilitatssocials que li permeten ser racional i respectuós amb els altres diem queaquesta persona és assertiva. Implica l’expressió directa dels sentiments,les necessitats, els drets i les opinions sense envair els drets dels altres.L’estil assertiu mostra l’individu tal com és i no com li agradaria ser o queel veiessin.

• Passiu: quan una persona canvia o varia per adaptar-se als objectius i elsinteressos dels altres. Les persones amb aquest tipus de conducta tractend’acontentar els altres per evitar enfrontaments i discussions, a més de lapor de perdre l’estatus, l’afecte o la pertinença a un grup. S’anteposen elsdesitjos i els drets dels altres als propis. Generalment es tracta de personesamb baixa autoestima.

• Agressiu: és aquell estil que es mostra contrari a tot. Es defensen elsdrets i els desitjos personals per sobre de tot, violant i transgredint, si ésnecessari, els dels altres. Situen els altres en un pla inferior i considerenels propis interessos prioritaris. Generalment són persones que es mostrena la defensiva i amb un ressentiment que els porta a pensar que tothom estàcontra elles.

Taula 4.1. Comparació d’estils comunicatius

Estil comunicatiu Comunicació verbal Comunicació no verbal Efectes que aconsegueix

Passiu “Potser...”“Suposo...”“T’importaria molt si...”

Ulls mirant cap avallVeu baixaPostura enfonsadaIntenció d’evitar la situacióFregar-se molt les mans

Conflictes interpersonalsDepressióImatge pobra sobre si mateixEs fa mal a si mateix

Assertiu “Penso...”“Sento...”“Vull que...”“Què en penses?”

Contacte ocular directeNivell de veu correcteParla fluidaPostura recta, però no arrogantMissatges fets en primera personaRespostes directesMoviment lliure de mans

Resol problemesSe sent a gust amb els altresSe sent satisfet de si mateix i de la situació

Agressiu “Seria molt millor que...”

“Tingues compte de...”“Hauries de...”

Mirada fixaVeu altaParla fluidaEnfrontamentsPostura intimidatòriaMissatges impersonals

Sentiment de culpaFrustracióImatge molt pobra de si mateixFa mal als altres


4.3 Escolta activa

Escoltar no és una actitud passiva en què només deixem de parlar per poder estarpensant en una altra cosa. Escoltar és una actitud d’obertura i de disponibilitatabsoluta cap a l’altre; és estar atent i percebre tots els senyals verbals i no verbalsque ens està donant la persona amb el seu missatge per comprendre-la millor idemostrar-li interès, perquè sàpiga que estem escoltant atentament allò que ensvol transmetre.

L’escolta activa té diverses funcions; s’utilitza per:

• Intentar que la víctima se senti segura i tranquil·la i pugui parlar ambclaredat.

• Motivar la víctima perquè parli.

• Ajudar a neutralitzar els conflictes i reduir l’agressivitat.

• Convertir-nos en persones dignes de confiança.

• Estar segurs que si escoltem és més probable que després ens escoltin.

• Servir com a model de comunicació.

Per fer una bona escola activa hem de:

• Mostrar interès: tant de forma verbal com de forma no verbal; per exemple,“Pots explicar-me més sobre això?”.

• Aclarir: fer més clar un missatge. Amb això obtenim informació sobre quèens volen exposar; per exemple, “Des de quan sents això?” o “Per què creusque et va dir això?”.

• Parafrasejar: consisteix a repetir frases o paraules que ens diu la víctima,i demostra que estem atents al missatge; per exemple, “Llavors dius que vastrucar al 112 i que et van dir que...?”.

• Reflectir: dir amb les teves paraules els sentiments que l’altre s’expressa;per exemple, “Et fa sentir molt malament que no hagin donat importància acom et trobes?”.

• Resumir: agrupar la informació que ens han donat. Tant dels fets com delssentiments; per exemple, “Llavors, si ho he entès bé...”.

• Donar temps: hem de ser capaços de regular la nostra participació, no hemde precipitar-nos a l’hora d’intervenir, però tampoc no intervenir. Saberadministrar els silencis és molt important per facilitar a la persona que parlal’expressió de què vol dir.


4.4 Empatia

És la capacitat per connectar amb els sentiments dels altres. Tot tractant decomprendre com se senten aquestes ens posem al seu lloc i intentem sentir elmateix que elles i els donem a conèixer que podem compartir aquest sentiment.L’essència de l’empatia resideix a adonar-se de què senten els altres sense que ensho hagin de dir.

En el suport psicològic en primers auxilis és important saber valorar les emocionsque les persones afectades expressen per poder donar l’atenció adequada. Ambl’empatia aconseguim posar-nos en la perspectiva de l’altre, i això canvia lanostra percepció.

"Només perquè tu tinguis raó nosignifica que jo no la tingui, sinósimplement que no estàs veient lavida des del meu costat" (memes anfgifts).

Podem ser empàtics o transmetre empatia si:

• Transmetem cordialitat.

• Respectem la persona en la seva alegria, en la seva tristesa i en els seussilencis.

• No avaluem ni fem judicis de la persona.

• No insultem ni desqualifiquem.

• La víctima ha de sentir que prenem seriosament les seves emocions perquèno tingui por de compartir els seus sentiments.

• No donar el nostre punt de vista com l’únic raonable.

• No consolar dramatitzant ni activar l’autocompassió.

• No treure importància; per exemple: “Això li passa a qualsevol...”.

• No serveix presentar casos pitjors.

• No desviar el tema.

• No donar-li la culpa a un tercer.

4.5 Factors que predisposen a l’ansietat en situacions d’accident iemergència

L’ansietat és un dels trastorns més freqüents entre la població general i una deles reaccions més freqüents en situacions de crisi. Les primeres intervencionsde primers auxilis psicològics són importants perquè, si són adequades, podenfer que el desenvolupament de l’episodi sigui molt més favorable. En situacionsd’emergència, l’ansietat pot produir-se fonamentalment de dues maneres:


• Pel conjunt de reaccions d’ansietat i d’angoixa que té la persona de manerainnata (de vegades desencadenada inesperadament).

• En una situació d’accident o emergència que ha estat tan impactant que haprovocat les reaccions d’ansietat.

En situacions en què algú es troba ferit resulta freqüent trobar l’individu emocio-nalment alterat i espantat per diverses raons: per veure sang, per veure una camafracturada, per sentir que no es pot moure, per no saber on són els seus familiars,per no saber si sobreviurà...

Presenciar un accident de trànsit o patir-lo en primera persona, o veure comalguna persona estimada presenta ferides greus a conseqüència de l’accident,pot desencadenar reaccions d’ansietat importants i atacs de pànic. Moltespersones valoren la situació viscuda amb la sensació de mort imminent, sobretotsi l’accident és molt greu i la persona veu un elevat nombre d’afectats o creu quela seva pròpia conducta ha influït en el que ha passat.

Com postulen alguns autors , els nivells de tensió i ansietat com els que es donen enun accident afecten els mecanismes de defensa de l’organisme i causen problemesorgànics posteriors. Per això, s’ha d’incidir en la disminució o canalització del’ansietat.

Les reaccions d’ansietat en situació d’emergència són inevitables i, en certamesura, positives per a la persona (sempre que no siguin prolongades i l’alterinpersonalment), perquè l’ajuden a afrontar el que ha viscut. Però en una situacióde crisi, la intensitat de les manifestacions ansioses és tal que poden arribar acontagiar-se encara que no es pronunciï una sola paraula. Quan es tracta defamiliars o acompanyants de la persona accidentada és imprescindible respondrea les necessitats d’informació de la persona si ens pregunta què ha passat.

L’actuació que cal dur a terme dependrà de com està la víctima i les necessitats quepresenti en aquell moment. Per aquest motiu, la primera actuació del socorristaés fonamental. És important:

• Especificar qui som, en nom de qui treballem i què poden esperar denosaltres. Això ens permetrà convertir-nos en persones de confiança pera ells i que recorrin a nosaltres en el cas que necessitin alguna cosa.

• Donar informació i instruccions de manera senzilla i calmada (a major nivellde descontrol de la persona, major fermesa i senzillesa). No perdre elcontacte visual, verbal i tàctil de les persones a les quals estàs atenent.

• Animar i distreure: reforçar la seva col·laboració i fer preguntes obertes.

• Descartar causa orgànica, és a dir, que ja tingui alguna patologia anteriord’ansietat o ús subjacent de substàncies, medicaments o drogues.

• Estar alerta detectant necessitats per reforçar o donar suport tant a lesvíctimes com a la resta dels membres de l’equip d’emergències.


• Preguntar per antecedents psicològics (si li havia passat abans, en quinescircumstàncies i com ho va afrontar).

• Procurar tranquil·litzar la víctima. la majria de víctimes manifesta laimportància que en l’accident hi hagués una persona especialitzada perentaular un tracte més humà.

• Allunyar estímuls ansiògens, llocs amb estimulació sensorial intensa, veuremoltes persones ferides...

• Normalitzar reaccions. Explicar quines són les manifestacions de l’ansietat.Les persones en crisi necessiten tenir la certesa que allò que estan experi-mentant és el correcte segons el moment en què estan i no una cosa que calfer desaparèixer ràpidament.

• Escoltar perquè la víctima pugui desfogar-se, expressi les seves emocions isentiments i comuniqui quines necessitats té.

• Evitar la hiperventilació. Si aquesta ha començat, animar a fer respiracionstranquil·les i reposades.

• Valorar administració d’un ansiolític per via intravenosa o intramuscular perpart de personal facultatiu. Considerar si les manifestacions es perllonguenmés de 20 minuts o són molt intenses, o en previsió d’empitjorament delquadre.

atenció sanitària urgent · 2020. 10. 6. · primers auxilis 9 atenció sanitària urgent 1....

Documents