Publicat a: Homenatge a Guillem Rossell Bordoy, Volum II. Societat Arqueolgica lulliana. Palma, 2002, Pg. 585-606.

De nationes seu linguae a cuius regio, eius lingua. Les denominacions gentilcies de la llengua de Mallorca durant ledat mitjana Antoni Mas i Forners Durant ledat mitjana la llengua que esdevengu prpia dels cristians de Mallorca era generalment designada amb frmules i apellatius sense contingut gentilici precs, com pla, roman o vulgar. Tamb sempraren, tot i que ms espordicament, frmules que feien referncia a la religi (cristianesch) o que nicament remarcaven la seva possessi --fent servir lexpressi de nAntoni Ignaci Alomar-- (com nostra llengua o llengua materna).1 Tal com es pot apreciar en les taules elaborades per aquest autor a partir de la descripci lingstica dels llibres contenguts en els inventaris estudiats per J.N. Hillgarth, 2 del perode comprs entre el 1355 i el 1547, les formes absolutament predominants, en totes tres centries, sn les de pla, vulgar i roman. Els mateixos usos i la mateixa freqncia, o molt semblants, sn els que es poden observar en la resta de la documentaci. Normalment, com esdevenia tamb a Valncia i al Principat, les frmules gentilcies noms eren emprades en dos contexts molt precisos. En primer lloc, quan en la documentaci de tipus administratiu o diplomtic era necessari nomenar la llengua, sempre per oposici a una altra, ja fos aquesta el llat, lrab, loccit o el castell; en aquests casos el gentilici apareix freqentment acompanyat dalguns dels genrics abans descrits, dels quals era sinnim en altres contexts. En segon lloc, en algunes obres literries, quan es pretenia individualitzar --i, en conseqncia, nomenar, acompayant-la o no de genrics-- la llengua en qu estan escrites. Aix i tot, els apellatius gentlicis sn molt escassos, tant en les mateixes obres com en la seva descripci lingstica en els inventaris. Una volta dit aix, detenir-se en lestudi dels gentilicis pot parixer, en termes estadstics, poca cosa ms que lestudi de lexcepci. No es tracta, tanmateix, duna curolla per a ociosos. La identificaci daquests gentilicis, com tamb dels contexts en qu es produeix el seu s, constitueix una de les poques vies per aproximar-se a la percepci i a la conscincia lingstica dels cristians1

A. I. ALOMAR :La llengua catalana com a patrimoni de les Balears des de la perspectiva del passat. IV Congrs el nostre patrimoni cultural. El catal patrimoni de Mallorca. Societat Arqueolgica Luliana, Palma, 1997, 17-56.vegeu 17-22. Vull fer esment -just s reconixer-hoque bona part de les referncies aqu citades ja foren citades o donades a conixer per A. I. Alomar en aquest estudi, excellentment documentat, i en larticle divulgatiu Catalanesc, catal, mallorqu (Lnia directa amb la Campanya deNormalitzaci Lingstica, Mallorca, 1993, 10-11). 2 J. N. HILLGARTH : Readers and books in Majorca. 1229-1550, Pars, 1991.

mallorquins de dargumentar.

ledat

mitjana.

O

aix,

almanco,

s

el

que

tractar

I. Els contexts de ls del gentilici a) Per contraposici a lrab 1. L11 de gener de 1334, a la ciutat de Mallorca cinc mercaders mallorquins denunciaren davant en Berenguer de Santaclia, lloctinent den Jaume III a Mallorca, la captura del lleny den Bernat Capaspre per dos llenys nasrs. En el procs originat per aqueixa denncia es fa esment a una lletra del rei de Granada, escrita en rab, que s traduda al vulgari christianorum catalanico: quamdam literam regis Granate predicti scriptam in erabico, cujus litere in vulgare christianorum catalanico explanate tenor sequitur in hiis verbis. Del rey Abdeyla et cetera.3 Cal parar esment en el fet que la contraposici bsica no sestableix, en aquesta ocasi, entre el catal i lrab, sin entre el vulgare christianorum i lerabico. El carcter catal (catalanico) de la llengua sembla aqu un fet secundari. Tanmateix, no deixa de ser significativa lassociaci que sestableix -tot i que sigui per subordinaci- entre cristi (christianorum) i catal (catalanico), caracterstica, com veurem, de ls del gentilici en aquest context. 2. El 1334, en un procs instrut en la Cria del lloctinent den Jaume III a Mallorca, es fa referncia al dileg, esdevingut a Almeria, entre els mercaders mallorquins Francesc Amer i Bernat Cirera i dos sarrans tursimanys -traductors o intrprets-. Segons la declaraci den Francesc Amer, un dels torsimanys shi adre en lingua christianica: iste et Bernardus Cirera, socius suus, cum quodam ligno armato accesserunt apud Almeriam, ubi quidam sarracenus cujus nomen ignorat dixit isti per hec verba in lingua christianica si sabia noves de la nau den Manfr ne quant devia ser espatxada que tots jorns lesperaven per lo viatge de Tonis.4 De la seva banda, en Bernat Cirera declar que els sarrans torsimanys -que parlaven entre ells en lingua sarracenica- li demanaren noves duna nau mallorquina parlant-li en lingua catalanica: cum iste et dictus socius hujus apulissent ad locum Almerie cum dictor eorum ligno, duo sarraceni tursimanys quorum alter vocatus Al et alter Abdall dixerunt et interrogatur ab hoc teste in lingua catalanica per hec verba: la nau qui hic deu venir de Mallorques, s despetxada?; et hic testis respondit sibi dixit quod non, quel lochtenent nou volia que hi vengus, per tal com avia pahor que no fes dan a la ciutat.

3

M. SNCHEZ: En torno a la piratera nazar entre 1330 y 1337, Actas del V Coloquio Internacional de Historia Medieval de Andalucia, 431-461.Vegeu 452. 4 M. SNCHEZ: Mallorquines y genoveses en Almeria durante el primer tercio del siglo XIV: el proceso contra Jaume Manfr (1334). Miscel.lnia de textos Medievals, 4. La frontera terrestre i martima amb l'Islam, 1987, Barcelona, 103-162. Vegeu 159-160.

Aquesta, segurament, s la notcia ms antiga en qu el gentilici catal apareix adjectivant el substantiu llengua en la documentaci emanada per institucions de les comunitats catalanoparlants.5 A ms, resulta significativa ferm per la sinonmia que sestableix entre lingua cristianica i lingua catalanica, com tamb pel fet que ambds termes siguin usats per oposar la llengua dels cristians de Mallorca a lrab que parlaven els sarrans. 3. La mateixa contraposici envers el sarrahinesch s la que motiv ls de pla i catalanesch en els llibres de comptabilitat de la Procuraci Reial de Mallorca del 1337, en el qual es registr el segent assentament: tem lo dit jorn pagam an Barthomeu, batiat den Mart Pintor, per una letra quens plan la qual vnch del rey de Granada (...) e donam-lin desplanar de sarrahinesch en pla III sous. El mateix any, senregistr el pagament de dos sous al mateix esclau esclau batiat qui esplan una lletra sarrahinesca del Rey de Tuns en catalanesc, 6 el 1340 es traduren en pla unes letres saraynesques qui vengueren dAlmeria, i el 1363 sorden un pagament per la traducci desplanar una carta de sarraynesc en cristianesch feta a Tunis. 7 Tot plegat permet apreciar lequivalncia, que es desprn del context, entre el gentilici (catalanesch) i un dels genrics ms comuns per designar la llengua del regne (pla). I, daltra banda, tornar a constatar la que es produeix entre cristi (cristianesch) i catal (catalanesch), a la qual mhavia referit abans. Aquesta darrera equivalncia sembla produir-se noms quan es pretn diferenciar la llengua dels cristians de Mallorca de lrab.8 De fet, almanco que jo spiga, cristianesch noms s emprat en aquests casos tot i que caldria la possibilitat --que en tot cas, cal documentar-- que tamb hagus estat emprada en contraposici daltres llenges, com labraych o les llenges dels esclaus.95

Com es veur ms envant, el 1299 es fu servir la construcci catalanorum (...) lingua a Siclia. Fins ara la ms antiga coneguda, datada el 1341, era la referncia -en castell- a la lengua catalana, en un document valenci del 1341. Aix ho afirmava A. Ferrando el 1980: En conservem alguns que estan datats el 1341, com ara la carta de cessi de Sagra (Marina Altra) a lOrde de Santiago, estesa per duplicat a Valncia el 17-IX-1341, luna escripta en letra e lengua castellana, et la otra ... en plan escripta e lengua catalana, que sn fins ara els ms antics que coneixem de tot el domini lingstic catal a emprar la denominaci de llengua catalana (A. FERRANDO : Conscincia idiomtica i nacional dels valencians, Valncia, 1980, 29). 6 R. ROSSELL : La bandera, lescut... (II), Mallorca, 1983, 23. 7 A ms, el 1400 es feia esment a una lletra escrita en morisch que havia estat traduda a nostra llengua. R. ROSSELL : La bandera, lescut..., Mallorca, 1981, 32. 8 Tanmateix, cal fer esment que la mateixa terminologia -cristianesch i sarahinesch- tamb es podia aplicar a la grafia llatina i arbiga de les xifres. Aix, el 1303, en relaci a una comptabilitat, sexposava que tot a a mostrat lo dit A. Benet an G. sa Coma e an Gregori Salemb tresorers e procuradors per lo senyor Rey en lo Regne de Malorques per comtes crestianescs e sarrahynescs escrits de la m dels vostres escrivans e del escriv den Tebet Benmandil (ARM AH LR 1 f. 40 v). 9 Cal remarcar, tanmateix, que aqueixa terminologia, o molt consemblant, es la que es documenta en idntics contexts a Valncia: En els documents cristians, la denominaci de cristianesc s normalment oposada a la de sarranesc moresc o morisc, per des de les darreries del segle XIV aquella dna pas, predominantment, a la de catal o variants seves i a la daljamia, en contextos similars. La unitat terminlogica entre el regnes de Mallorca i Valncia -i, tamb, el Principat de Catalunya- no se circunscriu noms a aquests mbits, sin que abraa tamb les designacions genriques, vagin o no acompanyades de frmules gentilcies (A. FERRANDO: Conscincia idiomtica i nacional dels valencians, 43-44, 55-64).

4. Ls del gentilici catal per contraposici, tot i que indirecta, s la que es documenta el 1343 quan, per tal de descriure nAl Abenzanger, esclau de Bernat Ferrer d'Andratx, safirma que no parlava nostrum idioma catalanum10 5. Una altra contraposici daquesta naturalesa, data de lany 1351 i es localitza en un document en el qual el carmelita fra Bernat manifesta la seva voluntat d'anar a les Illes Canries a predicar l'evangeli juntament amb certi alii conmorantes in insula Maioricensis de dictis aliis insulis oriundi, qui regenerati unda baptismatis ac eorum propia et in Cathalanica lingua instructi ad dictas infidelium insulas una tecum parati sunt pro huiusmodi negotio fideliter laborare.11 6. De les mateixes caracterstiques que les anteriors, per igualment significativa, s la referncia continguda en el procs incoat per en Francesc Arnau per tal com havia estat injuriat per en Peric Pellicer, qui lhi havia dit que son pare, el difunt Jacme Arnau, era moro estat. Els testimonis foren interrogats si havien sentit a dir nuyl temps a nulla perssona o perssones, quel dit Jacme Arnau fos estat moro ne catiu de nuyl hom en nuyl temps ne si navia feyssons ne ssemblansses en peraules ne en res. NAndreva, vdua den Pere de Queralt, declar que el pare de Francesc Arnau, era nadiu del Vilafranca - del Peneds - i que havia nom Jacme Arnau, e que era hom de bon tayl e b catal en sses faysons, en ssa peraulla en tots sos captanimens. La resta dels testimonis es pronunciaren en termes semblants. Aix, en Pere Balaguer fou interrogat si li apareguera en semblansses ne en faytasses ne en la paraule, que aquel dit Jacme Arnau, para del ditFranssesch, degus eser estat moro ne catiu, e dix que no, que ans avie en totes coses cemblansses de catall. Segons J. Miralles, a Jacme Arnau li eren atributs els trets arquetpics del catal de lpoca, en contraposici a la de moro o de descendent de moros.12 Del catal de Mallorca, hi afegiria jo, ja que els cristians vells mallorquins es qualificaven de catalans per tal de contraposar-se als esclaus i als moros13. Per el que interessa ara daquesta contraposici onomstica s que, entre el trets que la permetien, es comptava la llengua: es podia ser moro, captiu o catal per la paraule. b) Per contraposici a altres llenges de les societats cristianes llatines

10

. ARM AH 440 f.25. Vull agrair a Gabriel Ensenyat que mhagi proporcionat aquesta referncia documental, que aparreix citada en la seva tesi doctoral La reintegraci de Mallorca a la corona d'Arag.(1343-1349), Universitat de les Illes Balears, 1990. 11 E. SERRA: Los mallorquines en Canarias, Santa Cruz de Tenerife, 1941,. 9-10. 12 J. MIRALLES: Un llibre de cort Reial Mallorqu del segle XIV, Mallorca, 1984, Vol II, 210-214. 13 Sobre aix, vegeu lapartat Les causes del canvi onomstic.

1. Ls del gentilici per la necessitat de contraposar --i destriar-onomsticament la llengua tamb es documenta respecte daltres llenges romniques, shi faci referncia directa o no. El primer cas, la contraposici mitjanant la referncia directa a laltra llengua, s la que sobserva en el procs incoat el 1343 contra en Miquel Rutlan, partidari den Jaume III, el qual, segons diversos testimonis, sadreava en provenal a altres mallorquins. Quan aquests li demanaren per qu els parlava en provenal (En Miquel, e com parlats ara en prohensalesch?) o per qu no els parlava en pla (Ud i com no parlats pla?), dos dels testimonis declararen que en Rutlan els respongu en provenal que no vuyl parlar vostre lengatge catalanesch i que E com no pusch parlar prohensal o quin lenguatge vuyla que jo.m nalt ms que de catal?. Si aquestes declaracions eren certes, cal pensar que, amb aqueix refs del pla -o lengatge catalanesch- dels mallorquins, en Rutlan volia refusar tamb la seva catalanitat i, daquesta manera, mostrar el seu despreci als mallorquins, que havien consentit --majoritriament, almanco-- locupaci del Ceremonis. Per quan en Rutlan fou interrogat neg aqueixes acusacions; segons ell, simplement era afeccionat a parlar diverses llenges, specialiter super ludis: Interrogatus si este loquutus fuit idioma provinciale, nolendo loqui ydioma catalanorum, dixit fore verum quod iste pluries fuit loquutus dictum ydioma provinciale. Interrogatus ubi, dixit quod in domo Arnaldo Mendoni et in domo dicti Figuera et in pluribus aliis locis, non tamen quod ipse vellet ideo dimittere suum ydioma catalanum. Interrogatus si iste unquam dixit quod nolebat loqui amodo ydioma cathalanorum, dixit quod non, scilicet est verum quod iste assuetus est loqui diversa ydiomata et post recessum dicti domini regis Aragonum et ante, sicut homo qui libenter solaciatur in talibus, specialiter super ludis.14 Cal parar esment en la equiparaci, altra volta, entre el pla de Mallorca i el catal (lengatge catalanesch) i en la identificaci, tot i que implcita, entre llengua i naci. Una identificaci que, com es podr observar just seguit, podia ser clara i explcita. 2. La contraposici indirecta -s a dir, sense fer referncia directa a altres llenges- s la que es fa servir en un document del 1299, que no fa referncia noms a Mallorca, sin tamb a tot el domini lingstic i que -pot serconstitueix la referncia ms antiga a la naci (nacio) i a la llengua (lingua) dels catalans. Es tracta dun privilegi concedit per Carles II, rei de Siclia, en el qual el monarca es veg obligat a precisar quins eren els beneficiaris dels captols que, segons es desprn del context, pretenia concedir a tots els mercaders catalans, 15 en el sentit ampli del terme (els de Valncia i de Mallorca tamb es presentaven i eren coneguts amb aqueix apellatiu). Ats que no podia fer servir com a criteri identificador la subordinaci directa a un mateix monarca -els mallorquins eren sbdits del rei de Mallorca, com tamb14

G. LLOMPART: La presunta conspiracin mallorquina de Miquel Rullan contra Pedro IV de Aragn (1343), Bollet de la Societat Arqueolgica Lulliana, 42, Mallorca, 1986, 79-110. 15 Concretament, gente cathalanorum in eodem regno versantibus. (A. CAPMANY DE MONTPALAU : Memorias histricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, Barcelona, 1742-1813 [1961], vol 3, 89-91.)

els rossellonesos; els de la resta de Catalunya i Valncia ho eren del rei dArag- el rei de Siclia hagu de fer referncia, per tal didentificar els beneficiaris, a la seva naci i a la seva llengua: Ecce quidem temporis seculi et diebus annorum sua volubilitate currentibus, casus dedit, quod cathalanorum nacio gens et lingua, cujus est princeps et dominus atque capud dominus Jacobus rex Aragonum, filium noster karissimus, qui ad nos filialis zelo dileccionis inductus, super humeros suos suscepit guerre negocium et contra hostes nostros et rebelles siculos, immo contra Fredericum de Aragonia frater suum, qui insulam ipsam Sicilie occupat, sudores bellicos et labores inmensos subest et subiit indefesse, in ipsum regnum nostrum Sicilie declinarent, que post variorum cursuum gustatos eventus, dicti regni nostri allecte dulcedine, comisacionem, comerciorum negociacionem diversorum sive moram inibi eligerint; verum gens ipsa et nacio cogitantes, quod est necessarium advenis in alterius nacionis zona seu patria sub certe noticie distinccione manere: magestati nostre humiliter supplicarunt ut observacionis certe capitula eis, ad remocionem omnis in posterum dubii, graciose concedere dignaremur. Que aquest privilegi fos concedit a la cathalanorum nacio gens et lingua, cujus est princeps et dominus atque capud dominus Jacobus rex Aragonum, podria fer pensar que aquest terme no abraava el regne de Mallorca, que des del 1298 tornava a integrar els dominis de Jaume II de Mallorca, que constituen una corona independent, tot i que subinfeudada a Jaume II dArag. Tanmateix, que el rei dArag no rebi noms aquesta darrera intitulaci, sin que aquesta fos emprada nicament per precisar qui era el prncep i senyor en cap de la naci, la nissaga i la llengua dels catalans, i que aquests darrers termes expressin la jerarquia feudal -i per tant, la subordinaci daquesta ndole del rei de Mallorca envers el dArag- indiquen que aqueixa nacio tamb abraava el regne de Mallorca. De ms a ms, cal tenir en compte que durant la monarquia privativa els mallorquins expressaren clarament -i, el que resulta ms significatiu, a documentaci interna de lilla- la seva pertinncia a la naci catalana i, tamb, la seva autoconsideraci com a catalans. Aix esdevingu en el procs del 1334 al qual he fet referncia anteriorment. Aquest procs, instrut a la ciutat de Mallorca, sorigin quan diversos mercaders mallorquins denunciaren que, en desconsideraci de Du, de l'honor reial, de tota la naci catalana, i especialment de la Universitat de Mallorca i dels mercaders denunciants, el mallorqu Jaume Manfr ajudava i aconsellava els sarrains d'Espanya i els genovesos, enemics del rei de Mallorca i de tots els catalans: dicentes quod Jacobus Manfredi, diabolico spiritu ductus, in contemptus Dei et honoris regis et dampnum et lesionem et eversionem tocius cathalanice nacionis et signanter universitatis Majoricarum et singularium personarum ipsius universitatis et specialiter dictorum mercatorum, juvavit et juvare nititur consilio,

auxilio et favore sarracenos de Ispania et januvenses, publicos hostes dicti domini nostri regis et omnium catalanorum. 16 I, daltra banda, cal recordar que s en aquest mateix procs que la llengua dels mallorquins s anomenada llengua catalana (lingua catalanica). 3. Un altre exemple de contraposici indirecta es documenta el 1343, en una declaraci que forma part dun procs contra en Bernat Magre, partidari den Jaume III. En una de les declaracions, per tal de descriure un jove, nicament sindica que no parlava catalanesch. Pel fragment de la seva parla que s reprodut, es desprn que, efectivament, parlava una altra llengua romnica: Interrogatus a quo recepit dictam barrislam et dixit quod a quodam juvene qui non loquebatur catalanesch qui dixit sibi tene tene17 4. Aqueix s dels gentilicis no era noms prpia de lmbit catalanoparlant. Aix es pot apreciar en la traducci al castell, del 1365, motivada per un plet, del testament dAntoni Duran, nadiu i ciutad de Mallorques, en la qual es llegeix que el testament es transladado de una scriptura escripta en letra catalanischa que tornada en castellano dize del tenor de esta manera.18 5. En aquest context ha estat documentat --en una sola ocasi-- un altre gentilici, "mallorqu", en un pagament ordenat pel procurador reial el 1409 per arromansar e trasladar de castellanesch en mallorqu uns captols fets entre el rei dArag i el rei de Castella19. c) Les traduccions dobres literries 1. Els mateixos usos del gentilici sn els que sadopten en les traduccions dobres literries. Aix, en una traducci, datable entre les darreries del segle XIII i els comenaments del segle XIV, el mallorqu en Guillem Correger afirmava, en primera persona, haver tradut de lat al roman catalanesc la Cirurgia den Teodorico de Luca: comen jo Guillem Correger de Mayorcha aprenent en lart de Cirurgia a translatar aquesta obra de lat en romans catalanesh20. 2. Cal esmentar tamb, tot i els dubtes sobre el seu origen de lautor --segons uns era nadiu del Principat, segons altres de Mallorca--, la dedicatria que fu fra Antoni de Ginebreda a l'infant Jaume de Mallorca de la seva traducci, de la segona meitat del segle XIV, del Boetius de consolatione: Molt alt e poders e carament amable infant en Jacme de Mallorques: jo servidor vostre disirant que pogus sser present ab vos, per o que us consols en vostres tribulacions (...) fui molt indut a transladar lo dit dit libre en romans catalanesch; e serie'm16

M. SNCHEZ: Mallorquines y genoveses en Almeria durante el primer tercio del siglo XIV: el proceso contra Jaume Manfr (1334), 147. 17 M. ROTGER: Historia de Pollensa, vol III, Mallorca, 1898 [1995] Apndix I, IV. 18 ARM S-24, f. 288v-293r. Vull agrair a R. Rossell que em proporcions aqueixa referncia documental. 19 R. ROSSELL : La bandera, lescut..., 32. 20 A. CONTRERAS: La versin catalana de la Cirurgia de Teodorico de Luca por Guillem Correger de Mayorcha, Estudis Balerics, 14, Palma,1984, 57.

semblant, senyor, que vos qui sabets b la art de trobar vos ocupassets de fer-ho en rimes.21 3. En el prleg de la Contemplaci de la Santa Quarentena, adreat a en Mart I, el mallorqu Joan Eixemeno, autor de lesmentada traducci, afirma que el rei li havia manat traduir-la per tal com lo fams verger, senyor, era a vs clos e tancat per lo difcil mur de la sua gramtica e lat, que yol vos degus obrir ab la clau de la vostra lengua maternal, e quel transports de la vestidura gramatical en la vestidura cathalana, lo qual manament, jatsia ab gran dificultat, per les matries e arbres del dit verger, qui ab grans resistncies en diverses lochs no soferin vestidures de la nostra llengua, yo hagus en gran partida posat en execuci22 4. En Ferrando Valent, a la seva traducci de les Paradoxes de Cicer (1450), afirma haver-les tradut de lat en vulgar materno e mallorqu, segons la ciutat de on s nat e nodrit 23. Aquest s lnic cas que conec, a banda del de 1409, en qu la llengua de Mallorca s adjectivada amb el gentilici "mallorqu" i no amb el de catal o els seus derivats. d) Per voluntat dindividualitzaci de la llengua de lobra 1. Ls del gentilici, com ja havia avanat, tamb es podia produir per individualitzar la llengua en la qual estava escrita lobra. Tanmateix, aquesta individualitzaci, de facto, s tamb una contraposici, tot i que de carcter implcit, que en les Cobles de la divisi del Regne de Mallorca de nAlsem Turmeda (1398) sembla establir-se respecte de loccit --o catal occitanitzant-- de la poesia obra dautors de la naci catalana24: Com per alguns honrats mercaders de Mallorques sia estat pregat afectuosament que fas e ordons un tractat de la divisi del dit regne, sups que lo meu enteniment sia grosser e no sobtil en lart datrobar, emper per dar alguna satisfacci a llurs precs he fetes algunes cobles grosseres en pla catal, segons que veurets.25 2. Aqueixa mateixa contraposici envers la poesia occitana o occitanitzant s la que saprecia en lArt nova de trobar (1538), obra dun escriptor mallorqu,

21 22

Arxiduc Llus Salvador dAustria: Die Balearen, 1871 [1985], 224. J. EIXIMENO : Contemplaci de la Santa Quaresma, Edici a cura dAlbert G. Hauf i Valls, Barcelona, 1986, 26. 23 F. VALENT: Versi catalana de les Paradoxa de Cicer. Edici a cura de J. Morat, Barcelona, 1959, 38-43. 24 Faig servir aqueix terme perqu era el que fou emprat pel mateix Turmeda per tal dautodescriures, per tamb perqu era lemprat a lpoca per designar tota la comunitat cristiana catalanfona. 25 B. METGE-A. TURMEDA: Obres menors, Barcelona, 1927 [1987], 103.

tradicionalment identificat amb en Francesc Olesa26, on lautor en justifica la redacci afirmant aix per expellir aquesta ignorncia, com per ajudar als qui tenen facilitat en compondre i no tenen art, mha paregut fer cosa de qu molts rebran contento, si desenterrs i ports a llum aquella antiga art i compendi de preceptes per a b dictar, i aix, no sens algun treball per a treure-ho de llengua llemosina, he fet la present nova collecci de preceptes i avisos, ab tot lo millor lustre, clarcia i mtode que he sabut i pogut 27 Lautor, en lapartat De lobservncia que ha de tenir lo trobador en les lletres, sllabes i diccions escriu que Quant a les lletres, primer advertir la divisi daquelles en vocals i consonants i, deixant a part les consonants, quant a les vocals, observar la prolaci daquelles, i per a val molt lo que escriu Antoni Nebrinense en lo tractat De vi et postetate litterarum; i encara que si ell de parer que sha de proferir aix com sescriu, i cert, ab molta ra; per per sser tanta i tan universal la corruptela de la prolaci catalana, en grcia de la qual es fa la present obreta, tinc jo per b se proferesca com s la consuetud, perqu de fer lo contrari s cert se seguiria irrisi28. II. Els gentilicis: catal i "mallorqu" Com sha pogut apreciar fins ara, els gentilicis absolutaments predominants sn el de catal i les seves variants (com catalanesch), acompanyats o no de genrics (roman catalanesch, pla catal, llengua catalana), sense que sobservi cap diferncia en aquest sentit entre el temps de la monarquia privativa i el posterior a la reincorporaci de Mallorca a la Corona dArag. Laltre gentilici aplicat a la llengua s el de "mallorqu" i les seves variants, documentat nicament en tres ocasions (1341, 1409 i 1450), que pas a comentar. a. La parla ad modum maioricensem En una de les declaracions contingudes en un procs del 1341, instrut amb motiu dun robatori, sindica que un mallorqu, en Guillem Revull, parlava ad modum maioricensem. Aix ha fet pensar a en Gabriel Llompart que el gentilici "mallorqu" ja era freqent aleshores per referir-se a la llengua. En paraules seves,

26

A. Rossich argumentada raonadament que aquesta identificaci pot sser incorrecta (A. ROSSICH: Lart nova de trobar, Miscellnia Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, vol III, Barcelona, 1991, 265-295). Indepdentment de qui fos lautor, aquest remarca la seva mallorquinitat en el mateix text: Lart estava sepultada/en sepulcre llemos/ ms ara, desenterrada/ i molt ben afaionada/ per a tot bon s i fi/ la us dna un mallorqu (F. DOLESA: Art nova de trobar. Edici a cura de Jaume Vidal i Alcover, Barcelona, 1986, 81-82). 27 F. DOLESA: Art nova de trobar, 83. 28 F. DOLESA: Art nova de trobar, 118-119.

Aix com s corrent en el segle XIV, el parlar de la "naci catalana" per dessignar a tota la nissaga sortida de Catalunya, aix tamb es parla sovint del catal, per conv no deixar que els arbres no tapin el bosc. Vull dir que els mallorquins, poc a poc, se'n temeren que igual que tenien una insularitat que els diferenciava de la soca continental tamb veren que el mallorqu era una derivaci i variant del catal. El poble ho sabia, encara que la documentaci oficial no ho porti i sembli que l'humanista Ferrando Valent sia el primer que empri el mot de mallorqu aplicat al catal de Mallorca en el segle XV. Vet ac una prova de que molt abans d'ell la gent del carrer ho sabia i s'adonava que la filla havia aprs la llengua de la mare per la parlava a la seva manera.29 Tanmateix, pens que el context del mateix document no permet provar aqueixa hiptesi, ja que amb aquesta locuci, tot i el seu contingut gentilici, no es pretenia nomenar la llengua que parlava Guillem Revull per tal doposar-la a una altra llengua. La finalitat era una altra, fer esment en les caracterstiques del parlar de Guillem Revull a fi de diferenciar-lo del duna altra persona catalanoparlant, de la qual sindica que parlava en rossellons: Interrogatus quo idiomate loquebatur et dixit quod rossilonensem. (...) Interrogatus si cognoscit G. Revul et si erat ille de quo super deposuit et dixit se bene cognoscere dictum G. Revul sed tamen non erat de quo super dixit (...) et dixit quod non, nam ille homo erat de idiomate rossilionense et dictus G. Revulis vel moratur in Maioricis et loquitur ad modum maioricensem. Aqueixa distinci entre la parla ad modum maioricensem i lidiomate rossilionense que podria haver estat exagerada pels possibles interessos del declarant a afavorir una de les parts ha estat interpretada per en Joan Miralles30 com la mostra que els mallorquins daleshores ja podien diferenciar clarament la parla de Mallorca dun dels dialectes amb el qual estava ms emparentat segons els fillegs. Es tracts o no duna exageraci, sembla que els illencs podien --en el cas que els haguessen sentit-- diferenciar els diferents parlars catalans, com sembla confirmar el fet que el 1346, a Menorca, sindiqui que una dona nadiva dOriola parlava valencianesch.31 Conseqentment, per destriar-los, els mallorquins havien de fer servir necessriament frmules gentilcies, de la mateixa manera que les feien servir tamb per diferenciar el conjunt de la llengua duna altra (lrab, loccit o el castell, com hem tengut ocasi de constatar). b. "Mallorqu"

29

G. LLOMPART: "Una violenta abatuda de la Bandera de Mallorca l'any 1343. Elements per a una documentaci institucional", Estudis Balerics, 8, Mallorca, 1983, 35-45, vegeu 40-41. 30 J. MIRALLES: La llengua catalana a Mallorca (1229-1986).Segon Congrs internacional de la llengua catalana. Volum VIII. Valncia, 1989, 111-156 . Vegeu 120. 31 G. LLOMPART: Gil de lozano, seor de Martinell, y la via cotidiana en las calas de la Menorca medieval (1343-46), Bollet de la Societat Arqueolgica Lulliana, 40, Mallorca, 1984, 165-186, vegeu 174.

Aix doncs, les primeres referncies al gentilici "mallorqu" per a referir-se al nom de la llengua, a les quals mhe referit anteriorment, daten del segle XV (1409 i 1450). Es tracta, s cert, de noms dues referncies, per resulten significatives ferm per ls clar sobretot en la primera del gentilici mallorqu per tal de referir-se a la llengua prpia de Mallorca en contraposici -directa o no- a altres llenges. De ms a ms, cal fer esment que la seva cronologia s prcticament contempornia al primer esment conegut de la denominaci llengua valenciana (nostre vulgade lenga materna valenciana) a la qual, el 1395, en Joan Canals afirmava haver tradut els Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Mximo.32 La primera daquestes notcies, la del 1409, s la ms clara i inequvoca pel que fa al seu significat. Com havia exposat anteriorment, aquell any, dorde del procurador reial es pagaren dos sous a Ramon Soler per arromansar e trasladar de castellanesch en mallorqu uns captols fets entre el rei dArag i el rei de Castella.33 La segona, aquella en qu Ferrando Valent afirma haver tradut (1450) les Paradoxes de Cicer, de lat en vulgar materno e mallorqu, segons la ciutat de on s nat e nodrit, presenta linconvenient de la impossibilitat de fixar quin era labast de mallorqu en aqueix context, ja que podia referir-se tant al parlar de tota lilla com al de la Ciutat, aleshores usualment anomenada Mallorca o Mallorques.34 Fos com fos, ls del gentilici "mallorqu" s un fet remarcable, que obliga a plantejar-se si laparici daquest particularisme onomstic era el reflex dun altre particularisme -lidiomtic- respecte del conjunt de la llengua catalana. Sembla que, tant en un com en altre cas, ls del gentilici tenia nicament la finalitat dindicar, com tamb esdevenia a Valncia amb la frmula llengua valenciana i les seves variants, que la traducci es feia a la llengua que era considerada com a la prpia del Regne, aquella mateixa que, a Mallorca mateix, tamb era adjectivada amb el gentilici catal, fins i tot per a referir-se a la llengua del mateix document. Vegem-ho: en el primer cas, cal notar que els captols traduts de castellanesch en mallorqu el 1409 foren publicats amb la segent intitulaci: Captols fets e fermats entre lo dit senyor rey [dArag] de una part e los ambaxadors del molt alt senyor Rey de Castella nebot seu de laltre (...) los quals captols en lengua castellana en la dita letra contenguts sn arromenats en lengua catalana de la tenor segent35. En el segon cas, tot i que la construcci vulgar materno e mallorqu, segons la ciutat de on s nat e nodrit sembla suggerir, com ja indic J. Massot i Muntaner, una diferenciaci lingstica respecte al Principat i a Valncia,36 les mateixes afirmacions den Ferrando Valent en el prleg deixen igualment clar32 33

A. FERRANDO : Conscincia idiomtica i nacional dels valencians, Valncia, 1980, 32. R. ROSSELL : La bandera, lescut..., 32. 34 Aix apareix -noms com a exemple- en un dels llibres de clavariat de la vila de Santa Margalida (1401-1403), on apareixen assentaments com tem don en Jacme Font hu dels jurats sis sous cols donaren en Simon Mart per anar a Malorca per lo blat de la cavalaria (Arxiu Municipal de Santa Margalida, 678, f. 13v). 35 Aqueixa referncia documental (ARM AH 422 f. 99) prov de P. MACAIRE: Majorque et le commerce international (1400-1500 environ), Lille, 1986.

que no duia endarrer de fer esment en les hipottiques diferncies entre la llengua de Mallorca i la de Valncia i Catalunya. Aix per tal com, en el mateix prleg on apareix la referncia al vulgar materno e mallorqu, en Valent, desprs de referir-se a diferents escriptors i traductors, destaca, perqu no oblits los de nostra naci catalana, (...) Arnau Daniel [a qui considera catal, tot i ser occit] mestre Ramon Llull (...) Bernat Metge (...) i el valenci maestre Nicolau Quiris.37 III. De catal a "mallorqu" Malgrat tot, el document del 1409 resulta totalment explcit i fa pensar aquest, almanco, s el meu parer que en el segle XV es tendia, en els ambients lletraferits i en ladministraci del Regne, a designar la llengua parlada a lilla amb el gentilici mallorqu (o llengua mallorquina). Es tractaria de la mateixa tendncia que sobserva a Valncia, on esdeveningu absolutament majoritria en el segle XV38. Tanmateix, per les dades actualment a labast, sembla que en el Regne de Mallorca aqueix fenmen revest, en aqueixa poca, molt manco importncia que a Valncia. En tot cas, cal pensar que el gentilici "mallorqu" -per molt que en lesdevenidor sen puguin localitzar ms notcies sobre el seu s- devia ser de circulaci restringida, com tamb ho devia ser el del gentilici catal i les seves variants, encara predominant aleshores. Tant lun com laltre es devien reduir als contexts descrits ms amunt (la necessitat de contraposici i afirmaci idiomtica), com mostra la baixssima freqncia de les frmules gentcies per tal de nomenar la llengua de les obres que apareixen en els inventaris 39i a les referncies a la llengua contingudes en altra documentaci. 40 Daltra banda, no deixa de ser significatiu que el gentilici catal es continu documentant durant el segle XVI en els mateixos contexts que anteriorment, tot i que de forma ms allada,41 per amb una freqncia superior al de mallorqu, que36

J. MASSOT : Els mallorquins i la llengua autctona. Segona edici augmentada, Barcelona, 1985, 15. 37 F. VALENT: Versi catalana de les Paradoxa de Cicer, 38-43. 38 Segons A. Ferrando, ja abans de finalitzar el segle XIV, una nova denominaci del catal, de signe particularista, entra en irressitible competici amb els seus apellatius tradicionals i acabar imposant-se, si ms no a Valncia i especialment a les obres literries, durant la segona meitat del segle XV, Es tracta de valencia o llengua valenciana a Valnci, i de mallorqu a Mallorca (A. FERRANDO: Conscincia idiomtica i nacional dels valencians, 5).. 39 A. I. ALOMAR :La llengua catalana com a patrimoni de les Balears des de la perspectiva del passat. Tanmateix, resta clar que amb els termes vulgar, roman i pla es feia referncia a obres escrites en catal, independentment de quin fos lorigen del seu autor. Aix es desprn, per exemple, del fet que obres dEixemenis apareguin registrades com a obres escrites en pla i vulgar. (J. N. HILLGARTH : Readers and books in Majorca. 1229-1550, 267-269).. 40 La suposici de J. Hillgarth (It is probable that Valent and Canals used the term majorcan or valentian, rather than catalan because their immediate local influence spoke of their own language as majorcan or valencian), per tant, resulta del tot improbable (J. N. HILLGARTH : Readers and books in Majorca. 1229-1550, 267).. 41 Aix, en Baltasar Coll localitz una lletra adreada als batles de la part forana, del 1546, que reprodueix una sentncia traduyda del llat al nostre vulgar pla catal (J. MASSOT : Els mallorquins i la llengua autctona. 15).. El 1576, com fu notar en Josep Amengual, el llibreter Gabriel Guasp afirmava haver imprs un trectat intitulat doctrina christiana, compost per lo reverent pare Lledesma en llengua italiana y aquell, aprs de sser stat tradut en llengua catalana (...) y ass per obra dels reverents pares de la Companyia de Jess de la present ciutat [de Mallorca] ha estampada la dita obra dit Guasp (J. AMENGUAL : Llengua i catecisme a Mallorca. Entre la

no es torna documentar fins al 1550 (nostra llengua mallorquina).42 Per, a partir del segle XVII, la tendncia sinverteix: el gentilici mallorqu -normalment mitjanant la frmula llengua mallorquina- es consolida i catal deixa de documentar-se. Caldr, doncs, indagar sobre les causes daqueix canvi. IV. Les causes del canvi onomstic Durant ledat mitjana la llengua i lorigen eren els atributs que definien la naci (natio) medieval i, com a tals, els principals mitjans didentificaci de les societats cristianes llatines.43 La societat colonial mallorquina nascuda amb la conquesta del 1229 no nera una excepci. Els catalans hi constituen el grup predominant socialment i demogrficament, i eren, per tant, el grup que la definia i que la caracteritzava.44 Lanterior, segurament, explica que durant el segles XIV i XV, el gentilici catal fos a Mallorca un terme polismic, amb diferents significats en funci del context. A ms de nadiu del Principat de Catalunya, per als grups dirigents del Regne de Mallorca, per als mercaders, per a la gent de lletra i per al sector de la poblaci que podia formar part de ladministraci, el gentilici catal, solia abastar tots els cristians catalanoparlants, sovint amb un sentit poltic ben explicit, sobretot de cara a lexterior de la Corona dArag: en la documentaci mallorquina es fa referncia als mercaders mallorquins com a mercaders catalans, als catalans de Mallorca, al Regne de Mallorca com a part de la naci catalana... Per, per al gruix de la poblaci, tot i que devien rebre -i assumir en major o menor mesura- linflux de lanterior accepci, el gentilici catal esdevingu sinnim de cristi vell mallorqu45 --cristi de natura i catal eren termes equivalents--. Amb aquesta assumpci del gentilici catal, que feia referncia a lorigen majoritari dels colons establerts a Mallorca en els segles XIII i XIV, es concretava onomsticament la segregaci a la qual els colons i els seus descendents sotmetien els altres cossos de la societat mallorquina: els musulmans -esclavitzats o no-,46 els esclaus, els jueus i els conversos.47 Aixpastoral i la poltica, Palma, 1991). 42 J. N. HILLGARTH : Readers and books in Majorca. 1229-1550, 268. 43 R. BARTLETT: The making of Europe. Conquest, colonization and cultural change. 950-1350, Londres, 1994. 44 Vaig argumentar aqueixes afirmacions a "Com s que interessa que segons quins pobles descompareguin de la histria (o que almanco no hi compareguin gaire)", Lluc, 774, Palma, 1993, 3-15. 45 El primer, que jo spiga, a fer-ho notar, fou F. SEVILLANO : en 1354 se dice que, en una barca no pueda llevarse ningn cautivo si no hay, por lo menos el doble de catalanes en la tripulacin; otras veces de cristianos catalanes; por donde se ve que la denominacin genrica, en essos momentos, para designar los cristianos del pas, era la de catalanes. (Mercaderes y navegantes mallorquines (siglos XIII-XV), Historia de Mallorca coordinada por J. Mascar Passarius, vol VIII, Palma, 1976, 1-90, vegeu 41.) 46 No empr els termes indgena o andalus perqu aquestes termes impliquen un origen illenc o peninsular, cosa que no no era el de la gran majoria dels musulmans presents a Mallorca en els segles XIV i XV. 47 Un exemple clar i llampant daquesta segregaci i de la seva concreci onomstica es troba en els captols de lofici dels teixidors de Mallorca, del 1391, en els quals sordenava que que alcun taxidor laner flassader no degue, daqu avant, ensenyar o mostrar lo dit offici de taxidor ne en son taler metra algun sarrayn, catiu o franch, ne algun bort o fill de catiu, grech o de tartre, ne de turch, ne de altre llinatge de infels, per los quals lo dit offici seria en

darrer, pens, explica lequivalncia, a la qual he fet referncia anteriorment, entre cristianesch i catalanesch, i entre aquest darrer terme i el de pla. Per aqueixa mateixa polismia, unida a la tendncia a la identificaci entre el regnum i la natio que sobserva a Catalunya48 i a Valncia en el segle XV, 49 induen -i poden induir el lector actual- a la confusi. Qu es pretenia afirmar en una sessi del Gran i General Consell del 1440, en la qual es facult els jurats perqu puguessin los dits torra e statge stablir, donar, vendre e alienar aqualsevulla persona (...) de nasi catalana, o de mallorquins?50 La diferncia entre la naci catalana i la mallorquina? Sense excloure aquella possibilitat, el context em fa pensar que sescrigu primer de nasi catalana, fent servir el sentit clssic del terme, per que llavors es volgu precisar o de mallorquins, pel perill de confusi que comportava la primera redacci entre la naci entesa com a lloc de naixement (naci catalana=Catalunya) o com la idea de nissaga ideterioraci e menys preu posat, encara que los pares e mares daquells fossen franchs e deliures de cativatge en qu serien stats (...), declarant que los fadrins e llegtims fills de catal e catalana no sn entesos en la present ordinaci, ne lo catiu propi del taxidor. E tots los convertits e tornats a la fe cristiana del llinatge de juheus sien e puxen sser admeses e rebuts al dit offici, e aquells los puxa sser ensenyat e mostrat, no contrastant sien de linatge de infels. (J. RULLN : Historia de Sller en sus relaciones con la general de Mallorca, vol I, Palma, 1877, 816-817). Vegeu un recull de notcies documentals en les quals els cristians mallorquins sn anomenats catalans en contraposci als esclaus, als jueus i als conversos en el meu treball "Com s que interessa que segons quins pobles descompareguin de la histria (o que almanco no hi compareguin gaire)". 48 Ben explcita, per exemple, en el parlament que el bisbe dElna -el cardenal Margarit- adre a lInfant Joan: Aix, senyor, aquest poble de Catalunya, estant davant la vostra majestat trist e quasi plors, espera oir de vs qu s aquesta tristor. E respondr-us que no s sens causa, car diu que aquesta s aquella ja benaventurada, gloriosa e fidelssima naci de Catalunya, qui per lo passat era temuda per les terres i les mars; aquella qui ab sa feel e valent espasa ha dilatat limperi e senyoria de la casa dArag; aquella conquistadora de les illes Balears e regnes de Mallorca e de Valncia, llanats los enemichs de la fe cristiana (...) Per los quals e altres singulars mrits, que comptar seria superflutat, aquell bon rei en Mart, en la cort de Barcelona coron la dita naci e li apropi per les sues singulars fidelitats aquell dit del psalmista: Gloriosa dicta sunt de te, Catalnia. Ara, senyotr molt excellent, se veu totalmet ronada e perduda per labsncia del seu goloris prncep e senyor, lo senyor rei. (...) De qu jau la dita naci catalana, quasi vdua, e plora la sua desolaci ensemps ab Jeremie profeta, e espera alg qui laconsol. Podeu veure aquest text i altres de semblants a Parlaments a les corts catalanes. Text, introducci, notes i glossari per Ricard Albert i Joan Gassiot, Barcelona, 1928, 208-212. 49 Descrita aix per A. Rubio per al cas valenci: Els valencians daquell temps [el segle XIV], jurdicament habitants dun regne, sentimentalment es proclamen catalans i membres, juntament amb els pobladors del Principat i de les Illes, duna naci catalana en qu la llengua i el monarca comuns sn les dues senyes fonamentals didentitat. Ara b, conforme avana el Tres-cents, sanir forjant una conscincia particularista -nacionalitria, en expressi dA. Ferrando, agut analista del fenomen- entre els valencians, que, sense oblidar la seua catalanitat, tendiran a subratllar la seua personalitat poltica diferenciada com a poble. (...) Tamb per les mateixes dcades finals de la centria, i com una manifestaci ms daquest esperit particularista creixent, comenava a a utilitzar-se lexpressi llengua valenciana per denominar el catal -Antoni Canals ho feia en 1395-, com tamb de la naci valenciana -documentada en 1391- per alludir a la poblaci del pas. Aquesta ltima expressi, malgrat que apareix amb carcter allat i excepcional, s ben reveladora duna tendncia, si b tmida, a identificar regnum i natio, resultat lgic de la constituci del Pas Valenci, per obra de Jaume I, en un Estat amb institucions prpies dintre de la confederaci catalano-aragonesa (A. RUBIO: "El segle XIV, Historia del Pas Valenci. De la conquesta a la federaci hispnica, Barcelona, 1987, 173). Com es podr comprovar ms envant, es tracta del mateix procs que esdevenia, tot i que ms tmidament, en el Regne de Mallorca. Les niques diferncies apreciables rauen en la cronologia de la consumaci de la tendncia, molt ms tardana a Mallorca, 50 ARM AGC 3 f. 77. Agraesc a na Maria Barcel que mhagi fet conixer el document.

de comunitat lingstica (la cathalanorum nacio gens et lingua daquell document del 1229).51 Fins i tot el terme naci catalana, doncs, podia esdevenir confusionari. Cal pensar, en conseqncia, que la tendncia a identificar el regne amb la naci tamb es produa a Mallorca, i que laparici, el 1409 i el 1450, del gentilici mallorqu en constitueix el reflex onomstic. Tanmateix, tot plegat no era res pus que aix, una tendncia, com mostren, entre daltres, la referncia a nostra naci catalana de Ferrando Valent, el mateix -recordem-ho- que afirmava haver tradut de lat en vulgar materno e mallorqu les Paradoxes de Cicer. Ats lanterior, cal demanar-se per qu aqueixa tendncia no acab per consumar-se en el mateix segle XV, com esdevingu a Valncia. 52 A primer cop dull, un hom podria pensar en els factors de caire poltic i institucional adesiara trets a rotlo, com la feblesa i lescassa capacitat de negociaci poltica del regne de Mallorca o la seva hipottica subordinaci envers el Principat de Catalunya.53 Per el principal motiu, pens, era un altre, relacionat amb la composici social de la poblaci de lilla. Els cristians de Valncia, com els mallorquins, es presentaven com a catalans fora de la Corona dArag, per, de portes endins, apareixien designats com a valencians -o, simplement, com a cristians-. Contrriament, els cristians de natura mallorquins es continuaren autoqualificant com a catalans durant tot el segle XV, per, cal insistir-hi, en uns contexts i amb una finalitat ben diferents: per oposar-se onomsticament als esclaus, als musulmans, als jueus -convertits en la seva totalitat al cristianisme el 1435- i als conversos. 54 Significativament, aquesta assumpci gentilcia es va mantenir mentre aquestes poblacions segregades suposaren un percentatge apreciable de la poblaci. Quan, en els inicis del segle XVI, deixaren de tenir un pes demogrfic rellevant, tamb51

Segons A. Ferrando, Per als medievals, sobretot desprs de la definici tomista de naci [linguae seu nationes], la delimitaci semntica del terme era clara: o b designava els originaris dun lloc determinat -el sentit etimolgic de natio s nascut a- o b els que parlaven una mateixa llengua (A. FERRANDO : Conscincia idiomtica i nacional dels valencians, 5). Per, com hem vist, aqueixa dualitat de significats podia causar que semprs el mateix terme per a referir-se a fets ben diferents. La naci catalana a la qual feia esment el cardenal Margarit / 1454) era la naci de Catalunya; contrriament, la nostra naci catalana de Ferran Valent (1450) era el conjunt de pobles catalanfons. 52 El 1515, en una acta del Gran i General Consell, sexposava que los mercaders negocians de la naci cathalana en qu sn compresos los mallorquins tinguen necessitat e forsadament hagen a dar manifest de totes les robes que conduyran en dit Regne de Siclia (ARM AGC f. 42, notcia documental proporcionada per R. Rossell). De la mateixa manera, lautor mallorqu de lArt nova de trobar (1538), escrivia que per esser tanta i tan universal la prolaci catalana, en grcia de la qual se fa la present obreta, ms envant afirmava que cada naci en son llenguatge t sos propis i peculiars compassos. Direm, doncs, dalguns compassos, los quals en nostra naci sn en s i consuetud (Francesc dOlesa: Art nova de trobar, 92-93; 118-119). 53 Per exemple, a parer dA. Ferrnado la relativa vinculaci jurdica de Mallorca a Catalunya feia que els mallorquins tampoc no insistissin massa en el seu particularisme onomstic. El 1417, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix que s de naci catalana i nat a la ciutat de Mallorques (A. FERRANDO: Conscincia idiomtica i nacional dels valencians, 12).. 54 En la legislaci sobre sobre els esclaus es troben mostres significatives de la continutat daqueixa identificaci. Les recompenses oferides als delators dels projectes de fuita desclaus contingudes en els Captols e ordinacions fetes per lo offici de mestre de Guayta del 1451 eren la llibertat, si el denunciant era un altre esclau, i 10 lliures, si el delator era franch o catal. Els mateixos premis soferien trenta anys ms envant, el 1480: E lo denunsiador de dites barchades si ser esclau o sepmaner sia fet franch e sia esmenat per los senyors dels dits catius e si ser franch o catal dit denunsiador haia deu Ll[iures] (A. PONS : Ordinacions gremials i altres captols a Mallorca (segles XIV-XV), Palma, 1930, 39, i ARM Suplicacions 39 f. 31v.)

cessen els esments als cristians mallorquins com a catalans: aquesta identificaci havia perdut la seva ra de ser. A partir daleshores el gentilici catal es convert paulatinament en quelcom ali a la poblaci mallorquina, fins al punt que no es coneixen referncies al seu s per tal de nomenar la llengua en la documentaci del segle XVII. En definitiva, shavien obert les portes per a la generalitzaci de mallorqu i les seves variants -i, ms envant, tamb de llemos- com a denominaci de la llengua. Aleshores, la identificaci entre la ptria i la llengua -ambdues mallorquines- ja era un fet, com es mostra en la coneguda vindicaci de la llengua mallorquina -siniciava la castellanitzaci literria-, de Miquel Ferrando de la Crcel (1623): Reb, pues, lector, o aquestas poesas ab la voluntat que se te oferexen y veurs en ellas, ultra de lo que conv per ta salut, que la llengua mallorquina no s tan mala com la pintan, pues tinch per cert que si es tingus cuidado de cultivar lo seu camp, que es convertiria en jard deleyts, ahont podrias fcilment regocijar-te ab tot gnero de flors que sol produir la ms alegre y pintada primavera, i quant en lo camp de mon llibe en lloc de bones plantes trobes algunas espinas, disculpa t qui en mix de tantas pedras y peas ha volgut passar la reia; tu, ab te prudnsia, les vulles arrancar i avisarme, que, a ms de que to agrayr, fars un servici universal a ma ptria y a ma llengua, desitjosa de ser un tant reparada en lopini.55 Per aquesta diversitat onomstica no comportava la prdua de la conscincia de la unitat de la llengua. Noms com a exemple, es podia afirmar de la mateixa obra que estava escrita en nostre vulgar mallorqu o en nostre vulgar catal, tot depenent daqu on hagus estat impresa, 56 o que obres dautors valencians i del Principat estan escrites -respectivament- en nostra llengua mallorquina i en lenguo materna.57 Simplement, la llengua era adjectivada amb el gentilici de cada entitat poltica. Si tamb era parlada a altres indrets -i designada amb diferents noms- era una cosa secundria: la comunitat de llengua ja no era, si ms no necessriament, comunitat de naci. Tal com ho expressava el 1627 el rossellons Llus Pujades, partidari de la separaci poltica del Rossell i la Cerdanya de Catalunya,55 56

M. FERRANDO DE LA CRCEL, Vigilant despertador, Barcelona, 1988, 45. En una traducci del mallorqu Ignaci Fiol, impresa a Mallorca el 1670 amb la intitulaci Casos raros de la confesi (...) Traduts del castell en nostre vulgar mallorqu es reimprim a Barcelona amb la de Casos raros de la confesi (...) Traduts del castell en nostre vulgar catal per el P. Ignaci Fiol. J. M. Bover: Biblioteca de Escritores Baleares; Palma, 1868 [ed. facsmil de lEd. Curial, Barcelona-Sueca, 1976, tom I, 296). 57 J. N. Hillgarth fa notar que, entre els llibres registrats als inventaris mallorquins, el 1550 es fa referncia la traducci dels Vita Christi del valenci Joan Ros de Corella tot afirmant que est escrita en nostra llengua mallorquina; que el Tirant lo Blanc i poemes dAusis March ho estan en llengua catalana; i que el Pecador Remut de Felip de Malla -de Catalunya- ho est escrit en lenguo materna. Segons aquest autor while the modest increase in the use ot phrase maternal language or variants of this may indiate a growth in local feeling in the sixteen century, the fact that both it, Majorcan and Catalan could be applied indiscriminatingly to works written in Valencia, seems to show that moderns distinctions between regional variants of language were not aparent to Majorcans of the past (J. N. HILLGARTH: Readers and books in Majorca. 1229-1550, 268-269).

Ni por hablar todos una misma lengua se puede inferir ser Cathalunya y los Condados una sola provincia, pues lo mismo se podra dezir de los reynos de Valencia y Mallorca con las islas de Menorca, Ivia y Cerdenya, donde se habla la misma lengua.58

58

A. Rafanell: Un recorregut per la prehistria de la dialectologia catalana, Llengua i literatura. De ledat mitjana al renaixement, Girona, 1991, 13-29. Vegeu 27.