aranyes de somni

Gisela Punsola Aranyes de somni


- 2 -

ARANYES DE SOMNIARANYES DE SOMNIARANYES DE SOMNIARANYES DE SOMNI

Gisela Punsola

Il�lustracions de Verónica García

Abril de 2010


- 4 -

ireu que una vegada hi havia una família que

vivia feliçment en una gran casa d’un poble

anomenat Vila Alegre. Era un poble molt tranquil

situat als Pirineus. No hi tenia gairebé res d’especial però

era ideal per a la gent que li agradava la naturalesa. A la

casa hi vivien quatre membres: el pare, la mare la

germana gran i l’Andrea, una nena d’uns 8 anys,

d’estatura mitjana i molt responsable i bona amb tothom

que serà la protagonista de la nostra història.

Eren tres quarts de 10 de la nit i acabaven de sopar. A

taula, encara estaven els quatre i començaven a recollir

els plats buits amb restes d’espinacs i raspes de peix.

L’Andrea es va aixecar de la taula, va badallar i va dir:

-Tinc molta son... Me’n vaig a dormir. Oi que

pujareu després?

En Manel, el pare, un home d’uns 40 anys, una mica

grassonet, d’estatura mitjana, mecànic de professió i

d’aspecte, va respondre amablement a la seva filla:

M


- 5 -

- Sí...Sempre ho fem. Pujarem a donar-te el petó

de bona nit. Apa!, puja a fer nones.

L’Andrea va pujar les escales i va fer tot el ritual: rentar-

se les dents, fer pipi, posar-se el pijama, obrir el llit,

agafar el seu osset de peluix i esperar el pare i la mare.

Pocs minuts després l’Andrea va sentir que algú pujava

per les escales i mig adormida va notar els petons que li

donaven els seus pares. Llavors, abraçada al seu osset, va

endinsar-se en una son profunda.

De sobte, la petita es va despertar en un túnel subterrani

llarg i amb penombra. Vestia el pijama i tenia a la mà el

seu osset de peluix. Morta de por va dir amb veu

tremolosa:

-Mama?!, papa?!...Hi ha algú?

L’Andrea es va fer la forta i va començar a caminar. Pel

camí va trobar el que més por li feia en tot el món:

aranyes. Avançava tremolant i amb ganes de plorar, cada

vegada eren més i més, fins que totes van marxar per un

forat que hi havia a la paret. Ella va continuar caminant:

-Aaaaaah!!! –va xisclar


- 6 -

Ara el que veia eren teranyines plenes de preses

embolicades amb la tela fina i viscosa de les aranyes. I

ella es va imaginar que acabaria igual. Va agafar fort el

seu peluix i per desgràcia va continuar avançant. Al final

del túnel li esperava el pitjor: una aranya gegant amb el

cap i el cos de color negre i les potes de color vermell.

Els seus quelícers eren grans i afilats i tenia tota la

intenció de fer-la presa i col�locar-la en aquelles

teranyines gegants. Quan l’aranya estava a punt d’escopir

el verí per les seves mandíbules l’Andrea va entendre que

ningú no la podia ajudar i que si no es feia la valenta

moriria. Llavors es va concentrar. Va agafar el peluix amb

força, va apuntar entre els quelícers i el va llençar contra

l’aranya amb tota la seva ànima aconseguint fer un tap i

així tenir el temps suficient per fugir d’allà per una

escletxa que hi havia a la paret i que donava a unes

escales de cargol on hi va pujar amb acceleració fins que

va arribar a l’últim graó. Va aixecar el cap i va veure una

porta vella i gastada amb el pom mig trencat.


- 7 -

La va obrir molt lentament mentre grinyolava i quan anava

a entrar...Era tot un somni, la pobra nena es trobava en

el llit d’un hospital ingressada amb una mossegada

d’aranya i amb un tub per on li injectaven un líquid

transparent. La nena es va espantar i va començar a

cridar:

- Ai! Quin mal...... Què?, on estic? Què passa? On

sóc?

De sobte, va entrar una infermera amb una bata blanca,

uns guants de color blanc i una xeringa amb una etiqueta

que posava: SÈRUM D’ARANYA. La infermera li va

injectar el sèrum a la ferida en un tres i no res mentre

l’Andrea es queixava pel mal.

-Ai!...Em fa molt de mal. Potser em quedo sense braç

després de tot això!

La mare, una dona, una mica baixeta, molt ben vestida i

una mica estirada, va entrar per la porta de l’habitació i

va dir:

- No, no, tranqui�la filla que no et quedaràs sense

braç.


- 8 -

-Mama! – va dir la nena molt contenta , tant com si

no l’hagués vist en 3 mesos.- -On sóc mama, què m’ha

passat?

La mare, abans de respondre la pregunta de la seva filla,

la va abraçar ben fort i va seure en una cadira que hi

havia al costat del llit.

- Doncs mira, a mitja nit quan tots estàvem

dormint, et vas despertar i vas començar a plorar i a

cridar com una boja. Llavors em vaig aixecar del llit i vaig

anar a la teva habitació. Vaig veure que tenies una

mossegada d’aranya i que se t’havia inflat el braç. Vaig

avisar ràpidament el teu pare i la teva germana i et vam

portar amb cotxe a l’hospital. Després et van ingressar i et

van curar la ferida.

- Però si em va picar una aranya, per què em posen

una xeringa amb sèrum d’aranya? – va preguntar la nena

una mica estranyada.

- Doncs perquè aquests animals, a part de

mossegar-te, també serveixen per altres coses, com per

exemple per salvar vides humanes. Ja saps que sóc

veterinària i que d’això en sé prou. Les aranyes no són

dolentes.


- 9 -

A més, elles tenen més por de nosaltres que nosaltres d’

elles. – va respondre la mare.

- A sí? Això no ho sabia jo. Ara ho entenc, les

aranyes són animals innocents i no les haig de tenir por. –

va dir la nena molt feliç.

Al cap d’uns dies l’Andrea va sortir de l’hospital perquè ja

es trobava bé, va anar-se’n a casa seva amb la seva

família i va continuar la seva vida sense tenir més por a

les aranyes. I, qui sap, pot ser, sobre el seu llit, alguna de

ben petita la segueix vigilant...

I conte contat, ja s’ha acabat.

Escola Ramon Macip – Dolors Granés.

Grup lila del 6è de Primària 2009/10. Cardedeu.

Cardedeu.

aranyes de somni

Documents