AQÜEDUCTE

1. INTRODUCCIÓ

“AQÜEDUCTE” és un model de simulació1 apropiat per a explicar els mapes topogràfics2 i la influència de les condicions físiques en les grans construccions.

També pot donar bon resultat la confecció d’una maqueta en suro o en cartolina3 per a facilitar la comprensió dels signes i de les línies que hi apareixen.

2. CONTEXT HISTÒRIC4

“Però, si no hi ha fonts on poder connectar els conductes d’aigua, es fa precís cavar pous, ... I si el terreny és molt dur, o les venes d’aigua es troben a molta profunditat, ... aleshores cal

recollir l’aigua que procedeix de les teulades i els llocs elevats.” Aquestes paraules de Vitruvi5 (VIII - VI) il·lustren prou bé el fet que l’abastiment d’aigua a les

ciutats va ser un problema de solució prioritària per als pobles de l’antiguitat. Els grecs de l’antiguitat van idear diverses solucions per a captar aigua:

1) pous: excavant en terra fins arribar al nivell freàtic, 2) aljubs: [cast.: aljibes] dipòsits per a recollir l’aigua de la pluja o d’una font 3) fonts: perforacions horitzontals o surgències naturals

Eixos sistemes es basen en: 1) l’existència d’aigua a la ciutat o molt prop, 2) l’extracció amb mitjans manuals o mecànics

El transport de l’aigua es feia per canals o a

través de galeries excavades en la roca, l’interior recobert amb una capa d’argamassa que les feia impermeables, i que desembocaven en un dipòsit comú, des d’on era distribuïda per la ciutat.

Tant les galeries com les canals estaven cobertes per una volta de mig punt, o per lloses planes, amb freqüents obertures per a facilitar la neteja i el manteniment.

Per a mantenir constant el pendent, i superar

alhora els obstacles del terreny, els enginyers empraven murs de sosteniment o galeries excavades a la roca, segons les circumstàncies.

1 Proposat pel professor Carlos Frías. 2 Hi pot participar també el professorat de Geografia i el de Matemàtiques. 3 En el joc es treballa sobre un mapa amb corbes de nivell, de manera que abans de començar se subministrarà un material explicatiu sobre com s’interpreta un mapa d’aquestes característiques. 4 Tret en gran part de Griegos y romanos (1993), de la Col·lecció “Biblioteca de Recursos Didácticos”, de l’Editorial Alhambra.

Daniel Climent i Giner. IES Badia del Baver. Alacant. 1 Aqüeducte.doc 20/04/05

5 Marc Vitruvi Polió (s I aC) va ser un arquitecte i enginyer romà a qui devem la col·lecció de 10 llibres coneguda com “Sobre l’arquitectura” i que constitueixen una font bàsica per a conèixer l’art clàssic de la construcció.

No totes les solucions tècniques eren, però, utilitzables. “Però, si la font està a diferent nivell de la muralla de la ciutat i les muntanyes d’enmig no són tan

altes com per a interrompre el seu curs, sinó que hi ha valls, cal alçar un mur fins a corregir en nivell. Amb tot, si el rodeig no és molt llarg, és millor fer la circumval·lació de la vall.”

Vitruvi (VIII - VI) En general, es preferia que la canal fera un rodeig en el seu traçat, en lloc de fer un mur que

poguera actuar de barrera a les avingudes d’aigua, amb el perill de ser rebentat.

Altrament, els romans preferien no usar el sifó per a travessar les valls, ja que la seua construcció

suposava moltes despeses i els resultats no es corresponien amb el cost de l’obra.

Els romans aportaren una innovació: l’aqüeducte o canal sostinguda per arcs, més barat que fer una

paret de sustentació, alhora que deixava passar l’aigua per dessota en cas de travessar una vall.

Daniel Climent i Giner. IES Badia del Baver. Alacant. 2 Aqüeducte.doc 20/04/05

L’aqüeducte permetia portar aigua a la ciutat des d’un lloc distant, en general una font permanent que garantia el cabdal regular durant tot l’any.

En els llocs on el cabal de la font variava segons les estacions de l’any, s’hi construïa un pantà de retenció, que permetia conservar un volum d’aigua acceptable en època de sequera6.

En moltes ocasions, l’aqüeducte partia d’un aljub que recollia l’aigua d’una font. Tant el pantà com l’aljub permetien que s’hi fera la primera decantació de les impureses.

La construcció de l’aqüeducte exigia l’aplicació de tècniques d’enginyeria que possibilitaren: a) un transport continu de l’aigua b) el salvament dels obstacles geogràfics que s’interposaven en el camí.

Per a que eixa conducció complira la funció assignada, calia que l’aigua no es quedara estancada ni tampoc que correguera amb excessiu impuls; això exigia que la canal tinguera una inclinació suau i progressiva des de la font, l’aljub o el pantà, fins a la ciutat.

3. REGLES DEL JOC

Daniel Climent i Giner. IES Badia del Baver. Alacant. 3 Aqüeducte.doc 20/04/05

6 Un bon exemple podem trobar-lo al pantà “de Proserpina” situat a uns 6 km de Mèrida, a Extremadura.

Daniel Climent i Giner. IES Badia del Baver. Alacant. 4 Aqüeducte.doc 20/04/05

La corporació municipal de la ciutat de Saetabis7 va traure a subhasta la construcció d’un aqüeducte per abastir-la d’aigua.

Les especificacions van ser les següents: 1. L’aqüeducte havia de partir de la font (A) i arribar a la ciutat (B). 2. No s’utilitzarien sifons, de tal manera que l’aigua, una volta que ha baixat de nivell, no pot tornar

a recuperar-lo. 3. S’adjudicaria l’obra a qui oferira un preu més baix. El preu seria la suma del que costaria la canal i del corresponent a les construccions necessàries

per a que el canal mantinguera el pendent adequat, és a dir, túnels per a travessar les muntanyes, o diferents nivells d’arcs d’obra en el cas d’aqüeductes.

L’arc d’obra més fàcil de fer8 éra el de 10 metres d’altura, de manera que un tram d’arcs quàdruples tindria un màxim de 40 metres d’alçària. Per a construir a una determinada altura caldria arribar, evidentment, a eixa altura o a una superior (p.ex., per a construir a 34 metres d’altura, caldria fer arcs quàdruples, encara que la canal anara 6 metres per davall de l’altura màxima)9.

El preu d’eixes construccions serien els següents:

100 metres10 de preu en sestercis11

canal 100 túnel 10.000

simples 1.000 arcs dobles 3.000

triples 9.000 quàdruples 18.000

En tot cas, no s’hi poden fer arcs quíntuples ni majors, perquè serien massa inestables i perillosos.

L’exercici consisteix, en: 1) dibuixar sobre el mapa que s’adjunta el traçat de l’aqüeducte, especificant si és canal obert,

túnel, o sobre arcs, i a quin nivell; 2) realitzar un tall del traçat de l’aqüeducte, incrementant 50 voltes l’escala vertical i

dibuixant si és canal obert, túnel o arcs, assenyalant en aquest darrer cas el nombre d’arcs que sustenten el canal;

3) calcular el preu de l’obra. L’equip que acomplisca les especificacions i siga capaç de realitzar-lo oferint el preu més barat

serà el vencedor i se li assignaran punts de victòria addicionals a la puntuació de la prova general. La resta dels jugadors rebran punts proporcionalment al pressupost que han ofert i al nivell assolit

per l’equip victoriós.

7 L’actual Xàtiva, a la comarca de la Costera, al centre del País Valencià. 8 Perquè ja es coneixien les dimensions que havia de tindre cada arc, i el material que es necessitava, i no s’havien de fer nous càlculs. 9 Si només es feren tres arcs (=30 metres), els quatre metres que en faltarien no podrien fer-se amb arcs (la forma més fàcil i barata, ja que gasta poc material), perquè s’haurien de fer nous càlculs i això faria molt lent el procés. 10 Encara que a l’època romana no s’havia inventat el concepte de “metre”, aquí l’utilitzarem per a facilitar els càlculs; la unitat de longitud a l’època romana era el pas romà, que equivalia aproximadament a 74 cm. 11 Petita moneda romana de plata equivalent a ¼ de denari.

IES Badia del Baver. Alacant. Aqüeducte.doc 15 20/04/05